NOVEL·LA : La segona oportunitat

LA SEGONA OPORTUNITAT




















Pere Suñé Ribera
pereplant@hotmail.com
www.myspace.com/pereylaplanta































CAPITOL 1

El sol es bevia la boira en aquell lluminós matí de Maig. El to rosat dels espadats que constituïen la serralada del Montsant creixia en intensitat a mida que passaven els minuts i el dia es refermava a les altures.
Capafons s’arraulia al peu d’aquells murs d’amalgama calcaria, humil, com aquell qui accepta la seva condició efímera, tal com ho era l’existència humana davant de la mil·lenària presència d’aquelles masses de roca enlairada.
Un exercici d’humilitat el d’aquells poblets que ara tornaven a la vida un cop els seus habitants (o d’altres que hi arribaren) s’adonessin del privilegi que era viure en uns espais oberts com eren els de aquelles contrades. Les cases de pedra de teulades que un dia foren vermelles, eren un cant a la funcionalitat i al goig de viure amb comunió amb el que la mare Terra t’ofereix: espais d’aire diàfan, cims on hi regna l’aligot i el silenci, conreus ajaguts a les valls, quadricules de pura vida vistos des de les talaies de pissarra on s’hi aferra la vinya centenària. Brou que exalta les consciències el d’aquelles terres privilegiades.
Ara però, la vida semblava somriure a l’home perdonant-li errors comesos en el passat, tants que varen ser perdonats tots de cop en un sorprenent i magnífic regal de l’evolució.
La tecnologia feia que pràcticament s’hagués acabat amb la necessitat d’esmerçar el bé més preuat: el temps, en feixugues tasques com el simple fet de maldar per alimentar-se i sobreviure. Ara tot això era resolt i l’home tenia l’opció de enfrontar-se al fet de viure, lliure d’aquest esclavatge. Els terminis d’aquella trista hipoteca bíblica que parlava d’allò de la suor del teu front, havien vençut i ara la vida s’oferia per gaudir-la lliure de carregas, excepte la més transcendent de totes: la mort que en aquells temps era entesa majoritàriament com un canvi de substància inherent a la pròpia vida i al seu navegar pel riu de l’existència.
En Jan, sense presses, va dirigir-se cap el Blue Moon... rutinari,
com un costum immemorial, quelcom que es fa d’esma. Sense pensar-hi i els peus t’hi condueixen sense error, per al cap d’una estona, retrobar-se còmode, relaxat, fluint en aquell mar conegut, que era la nit d'aquell petit poblet de Ponent.
Era bastant aviat encara, però els de sempre, com ell, ja hi eren, i com cada nit es dedicaven a l'activitat que més els agradava: a erosionar persistents la polida fusta de la barra.
“Heaven, Heaven is a place, a place where nothing, nothing never happens...”
Aquella cançó era com ell mateix: una constant en l’equació de cada nit.
Certament era especial aquell lloc, aquell cel blau, lluminós, transparent, mediterrani, de fet, el que era especial era el temps que li havia tocat viure.
La gent xerrava animada. La música, encara que dels vuitanta en el seu volum precís, embolcallava les converses sense afectar el to natural dels parroquians que sistemàticament es concentraven a ingerir tot tipus de begudes, prendre tot tipus de drogues o endollar-se en els seus privats plaers virtuals que oferien els sensors adossats, gentilesa de la casa, a la part inferior de taules i barra.
La tecnologia, un altre cop, servia al home, com una cortesana complaent, satisfent sense una queixa, les exigències de l’usuari, per fantasioses o aparentment impossibles que aquestes fossin.
Els cabells rossos d’en Jan, contrastaven amb la cisellada fermesa dels seus trets, pigmentats d'aquell bru heretat de generacions i generacions de bruns a la família, el to esclarissat amb reflexos daurats d'aquella lànguida cabellera que se li despenjava esquena avall, li donava l'equívoca aparença d'una melangiosa princesa de conte de fades.
En Jan però, era un home d’acció. Sempre ho havia estat i tot i que ara s’havien esmorteït un xic els focs de la primera volada, en els seus quaranta anys es trobava en plena forma i disposat com sempre a gaudir del moment amb intensitat. “Ara es el moment més feliç de la teva vida” era el seu lema des de feia ja molts anys.
Pensava, recolzat el roure de la barra, malgrat que ara era el millor moment per posar-se de nou en ruta, li feia una mica de mandra. Viatjar ja no era el que solia ser. Res a dir del inimaginable progrés per el món que havia representat la teletransportació, aquella facilitat de ser allí on volguessis quan volguessis, immediata i eficaçment el deixaven un pel mancat d’adrenalina. Ell, en això de viatjar, era tot un nostàlgic.
Realment aquell invent, va ser el definitiu: La teletransportació.
Es podia parlar sense complexes de la Era de la Teletransportació, que donava un teló de fons a qualsevol activitat humana. Les distancies ja no significaven res, o gairebé res, quan, si desitjaves anar a qualsevol banda del planeta... posem per cas, a sopar, només et calia pensar-hi i passar per sota d'alguna de les portes reintegradores que es prodigaven per tot arreu.
Carrers i places de les grans urbs, de les petites viles, estacions orbitals i instal·lacions oceàniques o fins i tot en els minúsculs assentaments de las zones àrides del planeta... on només s’hi cria la sorra i l’argelaga.
Els portals varen proliferar, com el pugó. A mitjans del 2024, hi havien de totes mides, fins i tot portàtils. Amb aquests enginys, es produïa d'una manera instantània, la desintegració molecular de qualsevol objecte, animal o persona, i la immediata reintegració, en el lloc en que l'usuari desitjava, a un cost tan irrisori que en dos anys esdevingué gratuït, el que va provocar en aquest curt termini de dos anys, es produís l'enriquiment radical de tota la població mundial.
L'electrònica, la bioquímica, la informàtica, totes les disciplines i les arts, llegint harmònicament la mateixa partitura, varen aconseguir el miracle... però val a dir que res de tot això no hagués passat a no ser mercès a una onada de misticisme furiós que va fer estralls en la totalitat de l'espècie humana.
Un retorn a la terra, una epidèmia d'amor, una follia que va negar tota consciència individual, tornant-la universal... planetària.
En uns mesos, cap a finals del 2009, Octubre, Novembre... quan allò dels suïcidis masius, el crac de la corporació de l’opi, l’esclat de les tèrmiques, les cruels guerres santes... El món semblava exhaust i d’una manera gairebé natural, la humanitat va deixar d’ambicionar allò que tenien els altres, va deixar de banda la lluita, la competició, i en una plàcida, feliç diria, acceptació del propi cansament: tothom es va rendir al mateix temps.
D’un cop, es pacificaven zones enfrontades aferrissadament durant mil·lenis. Les armes s’amuntegaven, inútils, a les foneries. Varen caure tots els governs de tots els països però lluny de provocar un col·lapse aquesta nova realitat va desfermar una actitud solidària sense precedents a escala global.
Les actituds violentes es varen esvair com un malson. Ja ningú reprimia a ningú, ja cap home sentia la necessitat d’aprofitar-se de cap altre i una riuada de benaurança s’ensenyorí de la Terra.
Va irrompre, torrencial, desbocada, damunt d’una civilització assedegada... un terreny clivellat per recs profunds: las cicatrius de mil·lenis de conflictes, infantils, absurds i inacabables.
En aquest nou Verger que s’esdevingué, la teletransportació va ser una mena de recompensa per una humanitat que havia estat capaç d’anar, des del desesperat límit de la auto immolació fins a aquella pau nirvànica, en un planeta que encara, benvolent, alenava la presència humana... D’això se’n va dir: la “segona oportunitat”.
En Jan recordava de quina manera el canvi qualitatiu de l’espècie l’havia afectat a ell.
De sobte, van deixar de tenir importància coses que ell fins aleshores havia considerat vitals, puntals d’una vida que pretenia ser viscuda al límit, com el viatjar pels seus propis mitjans o la manera d’entendre l’amor... entre tants d’altres.
Ell era enamoradís de mena i en aquells focs interiors cremava sovint totes les seves energies en un excés d’apassionament i això li feia mal. Una i altre vegada, s’enfurismava quan la realitat, invariablement, decebia a la il·lusió, i patia reiteradament trabucant, com un ésser humà, sempre en la mateixa pedra.
De cop, no recordava exactament quan, va deixar d’angoixar-se. Gaudia del que li oferia l’amor sense més pretensions, reconvertia en positiu i creatiu tot el que abans era inquietud i confusió
Per virtut d’una decisió, que semblava personal, de modificar aquell patiment, ara, el desfici es transformava en una acceptació tàcita dels fets que el conduïa a un alliberament del dolor, donant sortida a la frustració i al desencís, en forma de mil poemes, cançons, pintures, viatges i aventures.
Ara, mirant a traves de la lent de la distancia, se’n adonava de que tot era part del canvi, subtil però radical, que s’havia produït en la totalitat de la humanitat.
El Jan, en una època que ara semblava ja molt llunyana, era un apassionat viatger i tot i estimar-se la seva terra vísceralment, li agradava tanmateix, travar lligams, coneixences, amors sentits i sempre definitius, amb gent de gairebé tot arreu.
Gràcies a aquella nova qualitat, en la forma d’entendre les relacions, feia ja molt temps que sentia l’ànima lleugera i la vida li somreia a la vegada que el món es transformava... alhora que ell mateix.
Immers com s’estava en aquell corrent de sobtada humanització de l’home, ell, conscient de que les possessions materials només eren un obstacle, quelcom que li posava pals a les rodes, viatjava tan sols amb un parell de botes de lona i una vella vànova de patch-work que li havia regalat la seva àvia el dia que, amb quinze anys, va emancipar-se decidint eixamplar les fronteres del món que, fins aleshores, només coneixia gràcies a la televisió i a les holografies, tan de moda al principi de la anomenada dècada “virtual.”
El Jan Baldríc, va néixer l’any 2ooo, i ho va fer amb molta sort, en el caliu d’una família que no va esmerçar mitjans per proporcionar-li una infantesa tranquil·la en què els anys, amarats de l’aire seré del Montsant, lliscaven entre jocs i rialles en el treballat dia a dia de l’esdevenir de la soferta classe mitjana, tan majoritària com ambigua en aquells dies.
Creixent una mica aïllat de la resta del món, gràcies a una versió rural de la vida que els seus pares havien triat per ell mudant-se a Capafonts just desprès de tenir-lo, deixant enrera el bullici i el soroll de la gran ciutat en uns temps tan incerts, tan convulsos, que el futur immediat s’encarregaria de demostrar sense cap mena de dubtes l’assenyat de la seva decisió.
El “Blue Moon” s’estava omplint per moments, i ell assegut davant d’un tassó de criança, collita de la terra acaronada per ceps centenaris, deixava esmunyir la mirada, mig distreta, amansida pel brou del raïm, per la boirina del local.
Els seus pensaments l’inquietaven a moments.
Pensava que encara que la humanitat s’hagués situat en un cercle superior en l’espiral de la evolució i que amb aquesta actitud passiva, prodigiosament s’havien equilibrat les forces... que per molt que el sentit comú, del que estava impregnat el món, millores la societat, sense cap distinció de classes o “status” que guies el comportament de la gent i assenyadament reduïdes les taxes de natalitat arreu, corríem el risc de caure en l’avorriment... un avorriment perillós de dimensions desorbitades.
Ja no quedaven llocs per descobrir per un home com ell, enfeinat a recórrer l’epidermis del món, ja molt abans de l’esdeveniment de la teletransportació.
S’acostà poc a poc el got als llavis, s’hi entretingué un instant, notant la frescor perfumada que li envaïa els narius, quan d’un efusiu cop a l’esquena de la Iris, tota aquella frescor perfumada es transformà en líquida glopada corrent ganyot avall per la porta equivocada.
La Iris, era un espinguet de cabells negres com l’espai exterior, dotada d’una capacitat de moviment i d’expressivitat que... l’amenaça de l’avorriment es va dissoldre en el acte com aquell regust del vi que, directe al cervell, via pituïtària, ara s’esvaïa després d’un atac de tos... del tot inevitable.
- Què tens company? no se’t pot ni tocar.. tot un homenot, espantadís com una sargantana... Ha... Ha...
En Jan, armant-se visiblement de bona voluntat, dibuixà un somriure, i assajant una resposta a la alçada respongué sorneguer:
- Tothom tendeix a parlar, per instint, de la seva essència... així que, en esmentar les sargantanes, és evident que tota tu n’ets feta de cues de sargantana, que ni escapçades paren quietes.
- Què diries, parlant de mobilitat, d’anar a beure un deliciós licor de yak, a les estepes mongoles, a prop de Ullan-Bator? Diuen que hi ha festa grossa.
El licor de Yak, va aclarir la Iris, tot prenent un glop del tassonet del Jan, demanant-ne un per ella, i saludant alhora amb la mà a algú perdut en la disbauxa del garito.
El licor de yak,- continuà - és una experiència superba, es destil·la a partir de la bromosa bava d’aquest animaló en una determinada època de l’any. Amb tal fi, se’ls sobrealimenta amb diferents herbes de la zona fent, en acabar la festa, les bèsties, enormes per cert, una becaina que segons m’han explicat acostuma a durar de l’ordre dels trenta dies...
- Exxx !! - s’extremi en Jan, fent una ganyota de fàstic. - Si no m’ho vens d’una altre manera... jo t’espero aquí assegut.
- Sé que t'interessarà conèixer las propietats psicodèliques, i psicotròpiques del licor de yak - va dir la Iris picant-li l’ullet.
Aquestes propietats - va continuar - donen lloc a grans celebracions, on la tradició acolorida d’aquells paratges es barreja de manera extraordinària amb la musica més actual. Enguany, en els més de dos-mil escenaris que es disseminen per la immensitat de la tundra xinesa.
En Jan posant cara de pòquer, dubtava de amagar-li més estona que ell coneixia bé, molt bé, la celestial borratxera, com la anomenaven els mongols... tanmateix, li agradava prou la música, i l’oferta aquell any semblava d’allò més suggestiu. Més de dos mil escenaris... era atraient.
Però si el que de debò interessava era el licor de yak, aleshores era tota una altra història. Ell coneixia un indret, apartat de gairebé tot arreu, en l’interior d’una mena de tortell de roca calcària de 1700 metres, que s’erigia de manera majestàtica al bell mig de la immensitat de les pastures mongoles, on s’hi preparava l’essència. I a ell, com a bon consumidor exclusiu de bones criances, el seu olfacte ja li havia menat, com un zahorí, uns quants anys enrera... quan era realment difícil d’accedir-hi. Ara, de ben segur, hi deu haver més d’un portal. Ara recordava...
Las parets verticals que s’enlairaven encerclant Riang-Po guardaven més d’un secret, pel que feia a en Jan... la filla mitjana del cap de la vila, n’era testimoni.
L’amor, va brotar naturalment, dels seus tendres disset anys, entre jocs, corredisses i tombarelles, en el tou matalàs d’herba, estesa exclusivament per ells, sota la bòveda perfecta d’aquella nit, pigada d’estels... i ferida de xiscles, rialles i gemecs.
Riang-Po, era talment com el seu estimat Capafonts, entortellat també per penya-segats calcaris, dominant des de les alçades, com un falcó, les quietes planes de ponent, que semblaven adormir-se als peus del Montsant.
- No en parlem més! - digué la Iris tibant-li l’armilla, - només hem d’anar a la cantonada... i deixem que els captadors neuronals decideixin el lloc exacte on reintegrar-nos.
La psicodinàmica era una nova font de comoditats, t’estalviava l’haver de prendre decisions en un món en què el ventall d’opcions era desmesurat, en gairebé tot els aspectes de la vida humana.
Els captadors eren uns artilugis que en un nanosegon, t’escanejaven la retina i així sabien que era exactament el què precisaves, el què desitjaves, i a vegades fins i tot allò que ni t’havia passat pel cap, però sempre encertant de ple, en funció de la totalitat del teu desig, contemplant aspectes que la intel·ligència merament humana hagués passat de ben segur per alt.
Les màquines sempre tenien més informació que les persones.
Aquesta tecnologia, aplicada a la meravella de la teletransportació, va fer que l’home ho tingués realment fàcil a l’hora de fer turisme.
Sense afegir ni una paraula, fent-li l’ullet a la cambrera, en Jan s’acabà el que li havia deixat la Iris al tassó i, fent una cerimoniosa reverència als coneguts del Moon, va enfilar cap a la porta, tot fent-li pessigolles a la Iris que sobtada per les sobtades presses d’en Jan, feina tenia a l’hora d’enllestir la beguda que s’acabava de materialitzar damunt de la barra. Tant és així que amb got i tot, es dirigiren amb empentes i rodolons cap al portal de la Plaça Major sota la mirada divertida de la cambrera que reclamava sense gaire èxit, tot s’ha de dir, que li retornessin el carai de tassó.
















CAPITOL 2

El Jan, va ser el primer en passar per sota dels scanners i, inevitablement en l’interior del seu cap, la imatge dels riscos de Riang-Po es dibuixà amb claredat. Els aparells farien, infal·libles, extremament eficients, el que tenien de fer.
El canvi horari els sorprengué amb un enorme sol eixint, retallant-se perfecte a la línia de l’horitzó. Els primers raigs de l’alba es bevien la boira i la rosada que havia deixat la nit amarant aquell oceà de pastures.
La música, barrejada i llunyana, els arribava dels diferents punts de llum
que es difuminaven davant d’ells. Eren els diferents escenaris multi-serveis que s’havien teletransportat allí per l’ocasió des dels indrets més remots del globus.
A darrera d’ells, fantasmal, l’estreta entrada entre penya-segats que feia d’únic accés a la naturalment fortificada Riang-Po.
- Uuuuaaaala !!- digué la Iris que encara no s’havia refet del tot de l’atac de pessigolles d’un Jan que coneixia exactament el lloc on es trobaven en aquell instant.
Va ser una matinada com aquelles la que va colpir a una parella de cadells embadalits l’un amb l’altre, com eren ell i la Lènia, ara devia fer una vintena d’anys.
La Iris suggerí que anessin a la barra informativa per aclarir si, per atzar, aquella nit tocaven una de les seves bandes preferides: The Plant´s Plan.
El Jan hi estigué d’acord però ell en tenia d’altres de plans. Tanmateix si en tenia la ocasió, tampoc se’ls perdria.
- Mira, l’actuació és aquesta mateixa nit. Jo ja anava ben encaminada en el Blue Moon, només m’he equivocat d’un dia i admeto que tampoc he pensat en la diferència horària...Tenim un munt d’hores per anar d’un cantó a l’altre.
- Si et sembla, com aquell que es fa el desentès, podríem acostar-nos, tot fent una passejada, a la vila. Es molt bonica.
- Què la coneixes ? tros de quoniam ¡ - Ara resulta que, ell, el que no tenia ni idea amb deixava parlar com un lloro... mentre el bandarra, per dins, segur que es partia de riure.
- Tampoc m’ho has preguntat, a més, tu ja duies l’itinerari concret dins del teu magí quan has aparegut pel Moon. Ningú hagués estat capaç de canviar la teva ruta i... Si...conec el licor de yak força bé, i aquell poblet que s’arrapa allí dalt també. Coneixent-te, se que acabaré explicant-te la història complerta.
- Doncs... no sé si me l’he de creure - feu la Iris, desdenyosa- venint d’un actoret afeccionat com tu... mentider... farsant... digué fent-se l’ofesa.
Tenien una caminada per endavant, però la temperatura era ideal i agradava sentir el pessigolleig de sol acaronant-te l’esquena. Les seves ombres obliqües, en aquell mantell d’immaculada herba, es dibuixaven deformades per la subtil ondulació del caminoi que menava a Riang-Po.
De tant en tant es creuaven amb grups de gent que, al voltant d’una foguera, ja de brasa fumejant a aquelles hores, balancejaven cadenciosos els cossos, dibuixant cercles i més cercles amb el cap. Era una de les tradicions més corprenedores. Era l’aspecte més transcendent de la sagrada borratxera on homes i dones d’indiferenciades ètnies, orígens i cultures, deixaven alliberats de la servitud de la consciència, que el remolins de la vida es manifestessin en llurs cossos.
S’hi podien estar dies sencers allí asseguts, encerclant la foguera, cantant des de les profunditats cavernoses de llurs goles.
La música monocòrdica d’una senzilla tamboura, com un mantra, enlairava les consciències ja de per si estimulades per l’ànsia transcendent de la humanitat i com no: per la massiva ingesta de ferment de yak.
Els yurts, habitacles típics de les mil·lenaris tribus de pastors transhumants, anaven arraimant-se a la embocadura d’aquell pas entre riscos que amb la seva espectacular alçada semblaven fer més estret el polsós camí.
Primer en foren un parell, difuminats en el horitzó immediat, en acabat, deixant enrera el molsós tou que trepitjaven, accediren a una via més ampla de terra premsada que sinuosa s’encabia dins l’esquerda que era l’entrada de la arcana Riang-Po. Aleshores els yurts ja n’eren gernació.
Aviat es veieren envoltats de tot tipus de paradetes que oferien diverses i exòtiques especialitats gastronòmiques per proveir-los d’un magnífic esmorzar... Llàstima però, que el Jan no feia ni una hora que havia acabat de sopar, allí a Capafonts.
Allí hi havia de tot, des de fideus amb mel del Riff, complerts e hipercalòrics mueslis d’elaboració casolana de les colònies de nòmades alemanys, mangos, papayas i arepas de la representació veneçolana. Però l’aliment estrella, indiscutiblement eren els enormes tassons de terra-cuita, plens fins a vessar, del deliciós queffir de llet de cabra.
La insidiosa olor i el grat record que aquesta l’hi evocava, varen fer que el Jan, no podés estar-se’n, i en prengué un dels molts que s’oferien i aixecant-lo cerimoniós amb les dues mans, com brindant amb el sol, se’l tirar coll avall, buidant-lo d’un cop, sota la astorada mirada de la Iris.
- Ara, a fer el rotet - digué la noia tot donant-li copets a l’esquena com si fos un nadó.
- Aquest queffir és deliciós... un cop l’has tastat ja mai més et deixarà indiferent, proven un Iris, et farà agafar forces per la passejada que ens queda muntanya amunt
- No gràcies,- digué la Iris encara amb el carai de tassonet de criança a la mà, - què et sembla si mentre pugem m’expliques a qui anem a veure allí dalt, quina és la raó de que ara estiguis així d’alegre, de que els ulls t’espurnegin i que, de cop, sembli que tinguis de nou quinze anys... Com es diu ella?
- Rés dona... Es el queffir que em fa pujar els colors. Va dir en Jan sense massa convicció, i afegí, - Lènia, es diu Lènia, però ara ja fa molt de temps que no en sé res d’ella, la vida passa tan ràpida, els camins s’entortolliguen una i altre vegada...- es planyé el Jan i continuà, - Devia ser cap el 2016, va ser el meu primer viatge i no tenia un destí ni un itinerari concret. El diner encara funcionava i jo havia estalviat uns crèdits durant tot aquell any... bé ... de fet... no he parat de viatjar des de aleshores,- seguí, decidit a buidar el pap - però aquell any va ser per a mi el més intens perquè tot em semblava resplendentment nou... experimentava la llibertat en estat pur i se’m obriren portes que fins aquell moment romanien tan sols entreobertes com l’enamorament... de quina manera se’t talla l’alè amb tan sols una llambregada d’aquells ulls... el sexe... la pessigolla de la pell, l’aventura, el vertigen del cos desconegut... aquell olor, mesclat amb la ginesta... i massa aviat però, les ganes de continuar la travessia, d’anar encara més lluny, de beure’m el mon d’un glop.
- Varen ser, tanmateix, els vuit mesos més fantàstics que un aventurer de disset anys podria desitjar.- continuava el Jan amb l’explicació
- Però la vida continua... i de quina manera- feu, mentre enfilaven escletxa amunt per un camí ancestral fet amb lloses de la mateixa roca de què estaven fets els murs inacabables que s’enlairaven damunt d’ells.
El poliment dels segles les hi donava a cada una, el seu propi color, la seva pròpia història.
- I... que va passar?- feu ansiosa la Iris, - l’has tornat a veure?
Una ombra de melangia li corregué pel rostre i un calfred al mig del pit li va fer adonar-se de què alguna brasa quedava en l’interior del què havia estat foguera apassionada... la vida tenia aquests cops amagats.
- No... el meu viatge devia continuar, baixar fins al Nepal i la Índia. Aleshores no era com ara, calia agafar trens, avions, vaixells, cosa que ho feia molt més interessant si t’he de ser franc... anant tot molt més a poc a poc, les coneixences que feies en visitar cada poble, cada ciutat nova posaven distancia entre el meu cos físic i el tros de cor que havia deixat enrera amb gran celeritat. Era com si se m’endugués la corrent d’un riu invisible però ple de colors... tots dos sabíem que érem molt joves per continuar aquella aventura. La vida corria més que nosaltres - va acabar.
Una ballarina tota guarnida de cascavells els sortí al pas, encerclant-los amb la seva dansa de vermells, turqueses i daurats tota ella feta de música.
L’acompanyaven una colla de vailets tot picant de mans, seguint el ritme que marcaven els picarols a cada moviment de les cames i braços d’aquella aparició. Allò durà uns minuts i en acabat va fer com si se’n anés camí avall. Però de sobte tornà sobre els seus passos i apropant-se al Jan el mirà, potser una mica més insistent, amb quelcom d’amagat... una mica més enllà del misteri de la pròpia dansa...
Aleshores el cor d’en Jan feu un salt dins del seu pit i darrera de tot el maquillatge, darrera de tot aquell guarniment de sons i de colors li aparegué nítida la mirada de la Lènia. Primer en notar la intenció en l’esguard d’aquells ulls foscos una mica esbiaixats, poc després la resta de la cara amb tots els detalls recuperats d’una boira de passat, se li oferí franca amb una rialla d’orella a orella... aquella rialla que per una raó de pura química suposo, el submergia de nou en aquell remolí de sensacions.
Aquell pessigolleig a l’esquena i al clatell emergia amb idèntica força i intensitat que quinze anys enrera quan ell en tenia disset o divuit i tot un món per descobrir en aquell cos jove, en aquell esclat de pura vida que era la Lénia, virginal i tendre com l´ herba que despuntava per les prades aquella primavera.
Se li tirar al coll entre xiscles, rialles i alguna llàgrima que furtiva i emocionada rodolava galtes avall obrint-se pas per aquell sembrat de daurats i porpres que potenciaven, a cop de maquillatge, l’alegria de aquell rostre donant- li un to gaire bé irreal, com d’opereta xinesa, exagerant-li les faccions, accentuant aquella bellesa que ara desinhibida lluïa resplendent.
En Jan es quedar esmaperdut per un instant, sense saber reaccionar davant d’aquella sobtada invasió del passat.
La subtil força que l’havia menat allí ara es materialitzava com un torrent d’emocions, anegant-li el present. Mentre estrenyia aquell cos entre els seus braços li va semblar que viatjava en el temps.
En el seu cos varen renéixer sensacions que semblaven pertànyer a un noi de disset anys més que no pas a un home fet i dret com era ell en els seus quaranta anys, endurit pel sol dels cinc continents.
El cor se li desbocava i aquelles papallones que varen niar-li sota les costelles en el passat, ara tornaven totes amb llur descendència, posant un rebombori nou però reconegut per tots els racons de la seva persona, despertant-li ressons que havia oblidat que existien.
La Iris, fitant-la de cap a peus amb un somriure congelat als llavis, no comprenia res d’allò que passava, d’aquella inexplicable catarsi que s’esdevenia davant seu.
Contagiada aviat i predisposada com estava a passar-s’ho bé, va deixar que aquella alegria l’envoltes i, gairebé sense poder evitar-ho s’uní a la celebració, abraçant-los a tots dos rient i saltant sense un motiu massa clar del que hi pintava ella allí al mig... però, tan se val, era agradable, si estava bé... immers en aquella efervescència, participant activament d’aquella improvisada coreografia.
Un cop fetes les presentacions de rigor la Lènia, prenent-los a tots dos de la mà, els acompanyà cap a una de les fosques entrades que conduïen a un dels molts cubicles especialment condicionats per las celebracions de la sagrada disbauxa.
El lloc era estret, i il·luminat per llànties d’oli que penjaven de ganxos en la paret de roca viva o bé s’encastaven al interior de petites urnes excavades feia mil anys a la mateixa pedra calcaria.
Els sostres eren tant alts que era difícil de veure el entramat de bigues que aguantaven els pisos superiors si no fos per unes obertures en forma d’espitlleres que il·luminaven indirectament tota l’estança en la que apareixien difuminades les figures enturbantades de una colla de saudites que fumaven la xixa amb el seu narguile de coloraines.
El fum, al igual que la conversa, els embolcallava, i el to gutural i pausat de llurs reflexions donaven la sensació de trobar-te en un lloc de culte, però d’un culte antic, misteriós i oblidat en contes de ser una de les innumerables tavernes on hom podia gaudir de qualsevol licor que li vingués de gust fos d’aquest continent o d’un altre.
No hi havia problemes de subministrament en aquell món i les bodegues normalment tenien assortiment de tot el que fos necessari per complaure al bevedor. I si no ho tenien ho anaven buscar al seu lloc d’origen... o ho feien venir a traves de les bústies de distribució d’aliments i consumibles. El cas era no decebre a la concurrència.
El pagament de les consumicions era quelcom que s’havia deixat de practicar i la única satisfacció era la de deixar al client content, com si el fet de proporcionar benestar als altres fos suficient per fer sentir millor als que regentaven els establiments.
Era una espècie de reciprocitat kàrmica en la que, com havia estat notòriament demostrat, tal feies... tal trobaves.
Com a client no tenies de abusar de la teva posició. Mentre que com a taverner, et bastava en veure la cara de satisfacció dels parroquians per fer-te sentir millor, més viu, més en pau amb tu mateix i amb l’univers que semblava bellugar-se amb les mateixes lleis que qualsevol taverna o establiment en el que s’hi efectuessin transaccions del tipus que fos.
El diner, desprès de tres mil·lenis d’amargar a la humanitat, havia quedat obsolet, inútil... desprestigiat.
Amb el diner era un fet comprovat que, un cop reduïts els factors sobrers de l’equació, simplificats els denominadors i veient l’essència de la qüestió, l’únic que restava era el factor temps. Aclarida la incògnita el que importava era el temps.
Més temps per poder fer més coses, més temps per anar a més llocs, més de pressa... més temps per viure.
Però això era el passat. Ara el temps era més mal·leable. L’expectativa de vida era un altre i en aquell present l’únic del que realment l’home disposava era temps. Així que el diner ja no podia fer la seva funció i més quan la riquesa de primera mà, original, era a l’abast de tothom... el diner, no hi tenia res a pelar.
Varen seure en uns coixins de tons vius damunt d’unes tarimes a diferents nivells que feien la funció de respatllers o de seients pròpiament, depenent de la posició. Unes taules rodones, baixes, de fusta fibrosa a la base, amb las superfícies d’aram finament treballades amb incrustacions d’ivori i de diferents pedreries i treballs de filigrana que eren un prodigi per la contemplació, quant més, aquesta era estimulada o bé per el licor de Yak, pel Bourbon o bé per la simple meditació com a via iniciàtica i també, no cal dir-ho, per l’ingesta de diferents psicotròpics.
Les drogues, sempre mal vistes en el passat, ara eren d’us comú. Tanmateix havien estat utilitzades, tanmateix, com a eines de coneixement per gairebé totes les cultures del món, per més allunyades que fossin l’una de l’altre: des dels practicants del budisme més ortodox, fins els animistes de Centre-Àfrica o els integristes cristians més vehements.
Tots ells, en els temps que corrien, en un ànsia per aproximar-se al seu ideal de perfecció, de creixement espiritual, de integració amb el Tot, utilitzaven aquest desplegament de la farmacopea internacional, tradicional o d’última generació per obtenir el fi desitjat: l’alliberament de la ment, la percepció clara, total, que no parcial, de les coses del món... en la mida del possible.
La consciència de la seva particular posició en el riu de la vida conduïa finalment a la acceptació de la inevitable mort que, contemplada a traves del filtre del coneixement, s’esdevenia un simple canvi de substància, una mutació no més important o transcendent que una teletransportació a un estat de consciència més elevat, unitari, on l’energia particular de cadascú ocupava el seu vertader status ultrapassades las barreres físiques del cos limitat i efímer.
Aquesta era la veritable funció de les tavernes iniciàtiques arreu del planeta. Es clar que també n’hi havien d’altres amb diferents orientacions on la gent hi anava per fer petar la xerrada, explicar-se els darrers acudits i intentar aparellar-se per gaudir d’aquell sexe, per fi, desinhibit, desdemonitzat i simpàtic.


















CAPITOL 3

Varen demanar que els hi portessin un narguile amb xixa perfumada amb essència de poma, patchuli i alguna herbeta més. Una curiosa barreja que tenia la facultat de remoure el estany de la memòria i fer que acudissin nítids els records que, per la acció del temps, romanien habitualment encallats en el fons de la ment. El fum, feia com si es remogués la capa de llot del sòl profund i els records afloraven a la superfície com peixos platejats en busca de la llum que se’ls hi oferia.
Una sobtada calma va colpejar-los al clatell en el mateix instant d’omplir-se els pulmons amb el fum d’aquella mixtura.
Distesos els braços i la ment, si tancaves el ulls, t’apareixien les escenes primer, d’una manera aleatòria, de la infantesa, de situacions i llocs en el que la consciència no hi arribava normalment, llocs on la vida, amb el seu transcórrer, hi havia sedimentat damunt.
Desprès, quant el terreny que trepitjaves començava a ser conegut, passada la sorpresa inicial, podies canalitzar aquesta propietat, conduir-la, quasi bé dominar-la... en una paraula: gaudir-la.
Així que varen deixar-se anar, mentre una música suau que sortia d’algun lloc amagat els embolicava, acompanyant-los en la seva introspecció per el món de la memòria.
La Iris, sempre a punt per experimentar, va prendre la pipeta nacrada del narguile, per donar-hi una segona pipada. - Te bon gust això, no pica a la gola i et treu la set... és bo -
- No hauries de fumar gaire més la primera vegada - digué la Lènia. No és que sigui perillós però si no vigiles la recessió pot ser tan intensa que pots trobar-te divagant entre els records de la teva protoforma, abans del teu naixement, i això inevitablement et durà a una inconsciència passatgera, durant la qual, pots anar a espetegar de cap per terra i prendre mal-
- Ho tindré en compte, però es que te tan bon gust... és tan refrescant.
La veu de la Lènia semblava llunyana com si formés part de la tonada que sonava de rerafons a la penombra.
La Iris va tancar ells ulls i una visió dels seus pares, en un moment indeterminat del passat, va emergí de la fosca interior. Era un aniversari, en el que li havien regalat un estoig d’aquarel·les, els botons de colors, groc, verd, vermell... volaven per aquell espai interior. Les cares dels seus pares, apareixien rejovenides tal i com eren vint anys enrera i aquella sensació de felicitat sense límits que un només pot experimentar amb cinc anyets i un estoig nou d’aquarel·les va retornar, intensa, a punt de tornar a ser viscuda.
Mentre deixava que el fum continues la seva tasca d’arqueòleg del record un somriure de nena petita va aflorar-li als llavis en la boirina del present.
El Jan i la Lènia, ja experimentats viatgers de la memòria, alternaven mirades intenses, somriures i aclucades d’ull en una compenetració admirable.
Semblava talment que ambdós revivien el mateix fragment de record. La sincronia de llurs gestos feia palesa la seva complicitat en aquell capbussament temporal: El graner de la família, en el més enlairat dels riscos de Riang-Po, l’olor de les panotxes acabades de collir, les saques de sorg i de civada que els acolliren confortables en el passat, fent de tàlem incomparable, pels primers avalots de llur passió desfermada, ara, prenien cos novament.
Aquella sensació de transgressió que accentuava el goig del descobriment dels seus cossos tendres.
Amagats de la vigilància, un tan distesa, tot s’ha de dir, de un pare que prou maldecaps tenia amb l’organització de la Casa Cabdal de la vila, on hi esmerçava tot el seu temps i energia. Treure a la població sota el seu càrrec, de la penúria endèmica d’aquella remota regió del planeta era la seva raó de ser.
Ah!! aquells temps... quan la mula i el yak eren tan imprescindibles com l’aire per respirar.
Tot aquest cúmul de records prenien entitat en la titil·lant claredat de les llànties d’oli. Quasi irreflexivament en Jan va prémer la mà de la Lènia en una carícia en el món real que pertanyia a un llunyà passat.
La Lènia va deixar-se fer, tancant els ulls, conscient de la complexitat de la seva situació actual, a cavall entre els records que dolços retornaven a ella i el present. El seu esperit lliure enfrontat amb la intransigent dictadura del sentiment que manava a la seva ment cap un altre subjecte, cap un altre receptacle del seu amor: Ara ja no era la mestressa del seu cor.
Aprofitant la carícia d’en Jan ella es posà dreta prenent-li la mà l’arrossegà fins aconseguir que es poses dret, fent contrapès amb tot el seu cos per aconseguir-ho.
- Jan, Iris... tindríem de escampar la boira d’aquí, més que res, perquè ja portem més de dues hores aquí asseguts i jo començo a tenir gana.
- Dues hores !!. Com és possible? Semblava que només havien passat uns deu minuts... o menys, és sorprenent - feu la Iris, que realment s’havia quedat de pedra amb aquella informació.
- La veritat es que jo també tinc un forat que s’ha d’omplir- digué el Jan senyalant-se la panxa. Ell ja coneixia els efectes col·laterals de la mescla evocativa que ja havia tingut l’ocasió de provar en viatges anteriors a d’altres indrets de l’enorme continent asiàtic on els alquimistes de l’antiguitat havien deixat un bon llegat de coneixements relacionats amb el món vegetal i les seves propietats amagades.
- El que jo tinc a la panxa, més que un forat és un orgue de gats. ¿Que no sentiu l’escàndol?- digué la Iris, a la vegada que una remor sorda es feia escoltar per damunt de la apaivagada música ambiental. La queixa dels budells de la noia donava una divertida urgència a la situació.
- Anem - digué el Jan - Encara hi es aquell restaurant de les terrasses? Un que vàrem anar amb el teu pare anys enrera, on vàrem menjar aquella especialitat de peix que a mi em recordava el bacallà al pil-pil, però només de textura perquè el sabor era talment diferent pel peix o las espècies, no ho sé, però era deliciós.
- Si que hi és encara però el plat a que et refereixes no era peix de cap manera. Ara si que n’hi ha de peix fresc però abans de la teletransportació era ben difícil de trobar-ne per aquestes latituds tan allunyades del mar... era llangardaix... si ho vols saber.
- Doncs fos el que fos era francament bo. Anem-hi doncs- digué el Jan animosament.
- Un moment, un moment, a mi no em faràs menjar llangardaix ni res semblant- digué la Iris- que jo sóc de casa bona i el meu estómac també. O sigui que no juguem amb les coses de menjar... val?
- Tu fes-nos cas. Deixa que et portem a fer una ruta gastronòmica que no oblidaràs en la vida. La única condició és que no demanis què és el que menges i que deixis que els sentits facin la seva feina, que no racionalitzis, et relaxis i gaudeixis. Et garanteixo que et sorprendré.
- No ho sé, no ho sé... val, et faré cas per una vegada. Anem.
Varen torçar per un trencall que s’enfilava cada cop més amunt per entre les cases humils de fang i fusta vella. Tot i que tenien més de dos-cents anys es mantenien en bon estat perquè estaven tractades amb molta cura. El color ocre de les parets i els testos plens de flors recordaven a casa. L’enganyosa corba que semblaven fer els pisos superiors, donava la sensació de que es toquessin a las altures amb una acrobàcia impossible.
Si no fos per les inscripcions esculpides a las pedres cabdals de cada portal, en xinès o mongol, hom diria que es trobaven a qualsevol dels poblets de la serralada de Ronda o algun altre indret de la assolellada Andalusia.
El caminoi s’acabava i tots tres, ja esbufegant, començaren la ascensió per unes escales de pedra polida que seguien pujant i pujant sense semblar que haguessin d’aturar-se mai.
Quant ja no podien més, de sobte, un portal arrodonit convidava a entrar, encara que només fos per reposar una estona del cansament de l’ascensió.
El lloc era veritablement extraordinari. Una sala excavada a la roca viva de dimensions sorprenentment grans, pel que suggeria l’entrada, feia la funció de menjador amb una trentena de taules amb els seus guarniments. La cuina, en la mateixa sala, separada per una mampara de vidre o de plàstic que arribava fins al sostre, aïllava del enrenou als que seien a les taules dels que feinejaven a l’interior. Tots dos espais eren banyats per la resplendent claror que entrava torrencial per les enormes portes vidrades que donaven accés a las terrasses.
Realment valia la pena de veure-ho. Allò era magnífic a quatre nivells connectats per graons excavats a la mateixa pedra, unes superfícies de llosa plana s'abocaven al buit des de les alçades, sobre la immensitat de l’estepa mongola.
A modus de paravent i a fi d’evitar algun accident, una nova mampara igual que la que separava els ambients en el interior, provocava un esglai amb la seva transparència donant la sensació als que endrapaven de desafiar a les lleis de la gravetat i del més elemental sentit comú.
La Iris estava totalment atònita amb l’espectacle que s’estenia sota dels seus peus. Les prades inacabables difuminaven l’horitzó on el verd maragda de les pastures es fonia amb el blau intens d’aquell migdia aparegut abans de l’hora.
Com un eixam de punts de color i de llum es veieren part dels escenaris i instal·lacions preparades per la festa.
Varen seure a una de les taules parades a l’exterior. La flama d’una petita espelma escalfava un dispositiu que perfumava l’ambient, evaporant olis essencials en la atmosfera independent de cada taula. Cada grup de comensals podia escollir l’essència que més li agradava. Era curiosa la tècnica empleada per aconseguir que no es barregessin els diferents ferums, misteriosa com el lloc on es trobaven.
La tecnologia complimentava de nou a l’home en coses tan nímies i poc transcendents que haguéssim pogut dir que els científics i els investigadors tenien poca feina. Però no era el cas. La veritat es que el resultat era d’allò més agradable.
Varen demanar una de les famoses amanides de rave de la zona... exquisida combinació de gustos, en que el picant dels raves es barrejava amb una escarola vermella molt peculiar tot plegat banyat amb l’inevitable iogurt especiat amb pebres i herbes aromàtiques. Després varen demanar uns crancs del Mar Negre cuits amb guarniment de cevetes picants autòctones.
Gaudiren amb tot aquell bé de Deu, que els hi havia dut un elegant cambrer que semblava formar part de les hostes de Taras Bulba, amb un mostatxo que li amagava el somriure, donant-li l’aspecte de un furiós cossac de gairebé dos metres d’alçada.
Començaren a evocar la part que es podia comentar amb veu alta, d’aquell passat que compartien.
La Iris estava encantada amb la Lènia que li semblava una princesa exòtica de novel·la d’aventures i se l’escoltava amb ulls rodons mentre ella els explicava el que havia estat la seva vida en el transcórrer d’aquells vint anys tan plens de canvis per a la totalitat de l’espècie humana. Canvis tecnològics i canvis relatius a qualitat de vida espiritual i també, com no, a la vida material... i en l’amor
El Jan escoltava interessat la relació dels fets d’aquella tan estimada mossa, des de que ell va deixar-la allí, empès per la pulsió de la sang que el menava a descobrir un món, convuls en aquells moments... però apaivagat al cap de molt poc per el misticisme implícit en aquella espècie de cansament i rendició col·lectiva de l’espècie humana davant l’espècie humana.
El paisatge, el vi, l’alçada, l’aroma, l’exquisit gust del menjar, aquell cel blau intens, sense un núvol semblaven fer la coreografia de la narració de la Lènia... La seva primera ferida d’amor, benèvola i agraïda perquè era esperada i infringida de comú acord, però en el seu si intern, no pas menys dolorosa.
La trobada de nous amors... el canvi de residència a la universitat de Londres en l’albada de l’esdeveniment de la teletransportació, la vida, un tant disbauxada d’estudiant en un campus on el sistema de vida occidental ho amarava tot, dins i fora de les aules.
Un cop acabada la carrera, el seu apassionament per la feina que havia escollit: la antropologia, els llibres que havia publicat sobre les costums iniciàtiques de diferents indrets del planeta i la seva connexió amb la dieta i la gastronomia de cada lloc. La música com a llenguatge universal que permetia a cultures diametralment oposades, entendres i vibrar amb les mateixes harmonies etc.
Assaigs i estudis que, per brillants, la havien dut a ser reconeguda internacionalment com un dels puntals de noves ciències com la psicohistòria, matèria que ensenyava bàsicament a no caure de nou en els errors del passat, preveient el futur, amb un mínim marge d’error, de manera col·lectiva, es clar... Seldon va ser en el futur el guru de la psicohistòria.
En el aspecte més personal feia ja temps que s’havia aparellat amb un noi camerunès i músic que es deia Quimo. I que era una figura rellevant en el món dels baixistes, especialista amb extreure d’aquell instrument ressonàncies màntriques que tenien la virtut de provocar una espècie de satori, d’il·luminació o d’èxtasi entre la sovint multitudinària audiència.
En Jan estava bocabadat de l’activitat que havia desenvolupat aquella noieta ramadera. Es clar que el destí li havia donat certes facilitats, si més no, de moviment. Sense la teletransportació, tot hagués estat molt i molt més difícil.
- Com es troben els teus pares ?- va fer el Jan, no només per cortesia, sinó perquè malgrat l’oposició inicial que el seu pare posava a llur relació en el passat, l’admirava a aquell tros de muntanyenc. Perquè el pare de la Lènia representava un dipositari d’una cultura ancestral que estava, condemnada o beneïda però segur, abocada al la dissolució, en el mestissatge sense aturador en que s’estava immers.
- Una certa curiositat de saber que se’n havia fet d’aquells ideals sobre la puresa de les tradicions que tan aferrissadament defensava aquell home que, al menys fins on ell recordava, mai no havia sortit (ni ganes) de la seva estepa aclaparadora i de la màgia de les seves albades i capvespres.
- La mare com sempre. Ara te tot de comoditats que li fan molt fàcil la vida domèstica que és la que ella sempre ha volgut... la cuina, la casa... els fills.
El pare és tota un altre història. Aprofitant la biotecnologia i las teràpies invasives va desempallegar-se d’aquell reumatisme que el corsecava i, trobant-se bé, va començar a teletransportar-se per el món, com emulant a un noiet que va conèixer quinze anys enrera i que per, molt que s’esforcés a negar, li havia capgirat els esquemes vitals bàsics. Ara mateix devia estar en alguna platja del Carib o del Mediterrani prenent l’ombra amb alguna caipirinya a la mà, mig desmaiat, mig adormit en una hamaca entre palmeres...
Qui ho havia de dir. Aquell home que era el paradigma de la tradició, ara és el que tiba del carro de la modernitat en aquesta família i fa tot l’efecte que s’ho esta passant la mar de bé. Tothom te dret a canviar d’opinió... no trobeu?










CAPITOL 4

La brillantor de la tertúlia, plena d’acudits i rialles en la que participaven tots tres només es veié mitigada quan va ser l’hora de parlar del Tarik.
El Tarik era el germà petit de la Lènia i en preguntar el Jan per aquell nap-buf que sovint s’asseia vora d’ell demanant-li que li expliques contes, rondalles de Capafonts i aventures imaginades en el passat mentre els troncs deien la seva, guspirejant dins de la llar de foc.
Aquells dos ulls negres com l’atzabeja el buidaven de paraules cada nit i li esgotaven momentàniament la imaginació... sempre fins l’endemà.
Una ombra va recórrer el rostre de la Lènia. - bé - va fer, eixuta, - ell es troba raonablement bé desprès de haver assumit la seva carència.
- De que em parles?- Feu en Jan que no tenia ni idea de què era allò que amb un tuf d’eufemisme anomenaven carència.
- Doncs que el Tarik és el que en diuen un “sòlid”
El Jan va fer la cara de no entendre res d’allò que la Lènia deia. Tanmateix, per l’expressió de la noia, sobtadament seriosa, quasi trista, en Jan va mostrar-se més interessat, sincerament interessat.
- El cas és que desconec absolutament el que és un “sòlid”. No n’havia sentit a parlar mai... i quina és aquesta “carència” de la que parles?... Jo quant el vaig conèixer era un vailet carregat d’energia de vida i de curiositat.
Aquesta es la qualitat que recordo amb més claredat d’ell: l’ànsia de saber de les coses del mon però també vivament interessat en el coneixement vers les coses de l’ànima.
Tenia... quant ? vuit... deu anys... però plens de preguntes i de l’efervescència natural de la infantesa. Però en el seu cas, crec recordar que era un menut ben assenyat sense deixar de banda, és clar, les bromes i entremaliadures pròpies de l’edat. Ara deu tenir gaire bé la trentena... on és... va, explica-ho tot.
La Iris, amb la mirada perduda en la ratlla de l’horitzó, rebuscava en el interior de la seva ment on era que havia sentit abans aquesta expressió, referint-se a alguna persona... sòlid... sòlid...
- No m’estranya gens que no n’hagueu sentit a parlar mai dels sòlids. Afortunadament representen un percentatge ínfim en relació a la resta de la humanitat... però tanmateix existeixen i sembla que no hi ha cap cura.
El Jan i la Iris cada cop més confusos es miraven provant de trobar la resposta l’un en els ulls de l’altre en una temptativa de racionalitzar el que semblava difícil: que, en aquelles alçades de segle, quedes encara alguna malaltia que es resistís a la tecnologia existent, perseverant en la desagradable tasca de causar dolor al ésser humà.
- Si et plau, Lènia, explica-ho amb pels i senyals. Pensa que tan la Iris com jo no n’hem sentit a parlar mai de tot això... oi Iris?
- Home... he de dir que a mi em sona d’alguna cosa tot plegat, quelcom he sentit abans d’ara però, continua donant-nos pistes a veure si en trec l’entrellat, hi ha alguna cosa amagada dins el meu cap però de moment diu que no vol sortir a la llum.- digué la Iris -. Potser tindria de anar allí on hem estat abans i demanar-me un altre narguile d’herbes de la memòria a veure si d’aquesta manera...
- No caldrà - digué la Lènia - Els sòlids no tenen cap patologia coneguda, ni estan afectats per cap virus, malformació o mutació, però el cas es que no es poden teletransportar. Son com tota la resta de mortals, però en passar per sota dels portals, no passa res de res, la desintegració no els afecta. L’escànner retinal té tota la informació... però res.
Estan condemnats a transportar-se a la manera antiga i com sabeu això cada cop es més complicat... les carreteres ja no són el que eren, pràcticament no hi ha combustibles sòlids, ni avions ni vaixells a menys que aquests siguin dedicats a la pràctica d’algun esport.
Imagineu quin problema deu ser per un home com ell, amb tot el món ofert davant seu, amb totes les possibilitats de coneixement que això representa, per algú com el Tarik interessat en el creixement espiritual, les filosofies, els rituals. Hi ha una bona dosi d’ironia en el fet d’haver-se de limitar a on el duguin els seus peus o les peulles del seu yak.
- I no hi ha cap possibilitat de guarir-lo? Ara hi han tècniques de modificació genètica, i gaire bé tot es possible - digué el Jan, assajant de treure gravetat al to de la conversa, apuntant una via de solucionar el problema. El tarannà resolutiu del Jan, atacava de nou.
- No hi ha cap teràpia que es conegui encara. Potser en el futur sabran què és el que el te clavat a la terra però ara per ara son tan pocs els sòlids que no preocupen prou als investigadors com per...
No va poder acabar la frase doncs la Iris, sortint de sobte de les seves cabòries, donant un cop damunt de la taula, exclamar: - Ja ho tinc!
- Quan has dit això dels investigadors m’has fet pensar en el Franz, que es l’únic científic reconegut que conec... Es un geni. Va ser ell el que va parlar-me dels sòlids però no recordo exactament el que va explicar.
De fet, crec recordar que ell es dedicava a la investigació de les energies alternatives o quelcom així... però sé que un aspecte de les seva recerca, tenia relació amb el que li passa al Tarik. Potser seria convenient que ens poséssim amb contacte amb ell. De ben segur que ens podrà ajudar.
- No ho se - digué la Lènia- no sé si ell vol ser ajudat. De fet ara ja fa més de cinc anys que no en tinc cap notícia però sé que es troba força bé, que és un home sa i s’explica que la seva recerca mira cap a l’interior més que cap a l’exterior.
- Al contrari del pare, ell ha optat per la vida tradicional i la darrera notícia d’ell provenia de uns pastors que venien de la vessant nord-est del Inducush on sembla que ell i el seu yak recorrien les alçades i les valls d’aquella terra glaçada.
Crec recordar que algun viatger que se’l havia trobat me’n havia parlat com si fos un lama o un mestre tibetà. Deien que el Tarik havia triat la via de l’austeritat de l’ascetisme i el contacte amb la natura com a forma d’alliberació.
Explicaven que vivia en un yurk que traginava amunt i avall amb el seu inseparable yak i que, tot i sent molt jove, tenia ja molta anomenada i era conegut arreu de l’àrea com a home savi, un bodhisatva al que se’l hi demana consell i consol en moments de confusió, si és que això és possible en els temps que corren - digué la Lènia, tot posant una nota de distensió a la conversa.
Mentre enllestien el cafè negre, dens i ple de pòsit, estrany per les papil·les gustatives occidentals, amb un gust fort i definit, sense concessions, sense sucre, que el feia amargant però alhora deliciós, gairebé sense paraules el Jan i la Iris ja tenien el pla de fer alguna cosa per aprofundir en el tema dels sòlids. I la millor manera de fer-ho era sens dubte, seguir la pista d’en Tarik per aquelles muntanyes que treien el nas, nevades, cap al sud d’on es trobaven, creuant tota la Xina de cap a cap, via portals primer i, en acabà, a peu per singles congelats i tarteres glacials... fins a trobar-lo.
- Gaudim si us sembla de la festa, que no us vindrà d’un parell de dies. Podeu romandre a casa meva, hi ha espai més que suficient ara que el pare fa turisme pel món i a la mare l’hi agradarà tenir una mica de companyia. Desprès, ja hi haurà temps per fer allò que teniu al cap que, per cert ja m’explicareu oi?
També tenim un portal molt a prop de casa, a la plaça de Dalt, com en diem per aquí, per diferenciar-la de la plaça de Baix, per on em passat per arribar aquí a les terrasses.- feu la Lènia, tot fent el gest d’aixecar-se.
- Ah! perfecte, des de aquest portal podrem accedir a algun dels concerts i, fins i tot, tinc ganes d’anar a xerrar amb el Franz i comentar-li això del Tarik a veure si ell té alguna idea... a més de que ja fa força temps que no en se res d’ell. És un tipus que té molt d’enginy i és pràcticament impossible no fer-te un tip de riure quant el sents parlar... el que no se és on trobar-lo actualment però crec que no serà cap problema si m’apropo en un salt a l’aeròdrom esportiu d’Odena. Segur que o bé li el trobo o bé algú me’n sap dir alguna cosa. Heu de saber que a part de ser un del biomecànics més importants del món i un geni de la improvisació és també un malalt de l’acrobàcia amb avionetes del segle passat, bimotors, ultralleugers i de tot el que voli.- va dir la Iris d’una tirada com era habitual en ella.
- Respira Iris, respira... una mica de calma. D’entrada anem a saludar a la mare de la Lènia i desprès a mi em ve de gust estirar-me una estona per fer una becaina... i en acabat ja farem cap a algun dels escenaris abans de que comencin la actuació els “The Plant’s Plan.” No cal córrer.
La Ianna Tarina era una dona de mitjana edat, cap a la cinquantena que tenia en els ulls, el pigment maragda de les estepes i la pell, pigada i clara, semblava reflectir els espais oberts en els que s’havia criat. Les seves mans eren fortes, de dits acostumats a fer d’eines multifuncionals durant tota una vida en la que la tecnologia no s’havia definit encara com a salvadora d’una societat, la humana, tant convulsa i desorientada com la de cap a finals del mil·leni.
Els va rebre mentre feinejava apilant troncs de llenya menuda que utilitzava per alimentar el forn on cada dia feia el pa per ella i per una colla de veïns que el passaven a recollir de bon matí.
Primer va veure, retallada en el contrallum que feia el sol de l’exterior, contrastat amb l’ombra rotunda del llenyer, la silueta de la seva filla acompanyada pel so dels picarols.
- Ja ets aquí?- preguntà. Si que ha durat poc la ballada... i qui son els que t’acompanyen?- digué deixant un grapat de branques ben ordenades recolzades contra la paret.
-A veure si ets capaç de reconèixer a qui m’acompanya, mare. Han passat ja una bona colla d’anys- digué la Lènia tot entrant en la foscor i prenent a la dona per la ma la conduir cap a l’exterior on la llum d’aquella tarda d’estiu ho banyava tot, fent més brillants i intensos els colors.
La Ianna Tarina, fregant-se les mans en un davantal de sanefes de colors vius de típica artesania local, va sortir aclucant els ulls per el canvi sobtat de llum provant d’albirar qui eren aquell parell que es presentaven així, de imprevist...però... aquella cara... aquest home tan alt i ros... aquesta vànova que porta penjada a l’esquena...
- En Jan!!.. En Jan!!- començar a cridar amb uns esgarips que ferien les orelles, però que eren senyal inequívoca de l’alegria que sentia aquella dama de retrobar-lo. La tradició volia que el veïnat n’estès al corrent de tot.
- Que se’n ha fet de la teva vida? Jan... has crescut... t’has fet un home, però... on vas amb aquests cabells tan llargs?... i qui és aquesta noia tan bonica que va amb tu?... és la teva muller potser?
- Renoi, quantes preguntes - digué el Jan tot abraçant-la i estampant-li un petó a cada galta a la manera de Capafonts.
Com està, mestressa? Els anys l’han tornada més bella, si cap, ja es veu que els aires de Riang Po, fan meravelles amb el cutis.
- Va, Va, no diguis ximpleries. Una vella refotuda, vet aquí el que m’he tornat, ja ho veus, això és com sempre ha estat... i com sempre serà. La feina cal fer-la i encara que avui dia les màquines fan las tasques més ingrates, si vols un pa de debò... un pa... pa, cal que l’enfornis tu mateix, que cerquis la llenya i facis la massa amb les pròpies mans. Només així te el gust que aquí ens agrada. Si vols ous de debò s’ha de alimentar amb bon gra a les gallines, no et sembla Jan?... Ai carai de Jan!! jo et feia perdut en alguna metròpolis, criant panxa per culpa de poca feina... menjant les porqueries que subministren les bústies de teletransportació des de la central d’alimentació mundial... però veig que no has pas perdut el gust per la vida i els viatges...- i mirant-se a la Iris de cua d’ull... - I per les noies boniques- continuà, una mica sorneguera.
- Això mai, però la Iris es un bona amiga de allí on vaig néixer... i si que n’és de bonica... però te el cap ple de pardals.- digué el Jan a l’hora que rebia una guitza de part de la noia, tot fent-se l’ofesa.
- Pardals? tu si que ets un bon pardal, un mussol és el que ets... ja, ja.
La casa era molt espaiosa, de sostres alts, tramats per bigues de castany que aguantaven els pisos superiors.
El contrast entre l’arquitectura popular i les noves tecnologies era habitual en les llars de tot arreu. La integració d’una pantalla de visió hologràfica al mig de tamborets de fusta i coixins de pell de cabra eren contrastos que ja no feien mal d’ulls. Parets mitjanceres fetes de metacrilats ultraresistents, metalls i aliatges de propietats quasi màgiques combinaven harmònicament amb murs de segles i teranyines també mil·lenàries.
La habitació central també s’abocava al precipici gràcies a uns grans finestrals de forja. Hi havia una taula baixa de fusta massissa de ben be tres metres de llargada on, asseguts en uns coixins, damunt de virolades catifes, seien per fer-hi els àpats els membres de la família.
A les habitacions s’hi accedia per unes escales que s’enfilaven amunt des de les parets laterals amb graons de fusta gastada i passamans d’alumini brillant. A les diferents cambres, totes exteriors amb una bona il·luminació natural, s’hi podia veure aquest contrast de l’antic amb el modern; llit de fusta, armari de titani amb balbes de metacrilat, aire condicionat independent per cada cubicle i connexió via portal bústia individual de béns i consumibles, només per objectes, adossat a la paret. Una font que subministrava, invariablement, cada un dels capricis que passessin pel cap de l’usuari.
La vida domèstica, si un volia, era jeure tot el dia. Però la humanitat ja s’esperonava a sí mateixa, sabent que la mandra a la llarga no porta res de bo.
Tothom pintava, estudiava, escrivia, composava música, o gimnàstica o qualsevol de les activitats que en una cultura basada en el oci eren a l’abast de qui volgués.
Les pantalles virtuals donaven informació puntual dels temes de l’actualitat. Una informació de primeríssima ma ja que qualsevol podia anar directament al lloc on es produïa la notícia i contrastar-la, a més, ja ningú tenia interès en manipular cap informació perquè no hi havia res a guanyar.
Podríem dir que el mal, com a modus de comportament, s’estava convertint en una espècie d’excentricitat... molt mal mirada socialment. Les actituds violentes o perverses, si es que n’hi havia alguna, eren menyspreades i la dialèctica era sempre en pro de la llum i l’eina era la paraula.
Després d’haver visitat la casa de nou, de haver extret els records que s’amagaven a cada racó, el Jan va anar a estirar-se una estona mentre la Iris es dedicava a programar les activitats per la nit mirant i remirant la pantalla hologràfica, demanant informació de molts dels grups que actuaven aquella nit. Escollir a qui volies veure, implicava segur excloure a algú d’altre que també era interessant, ja que no es podia estar a dos llocs a l’hora. La tecnologia no havia arribat tant lluny... encara.
La Lènia va dedicar una bona estona a treure’s els picarols, el maquillatge i el vestit de festa. Desprès va anar cap a la plaça de Dalt a teletransportar-se
cap a Iaounde on tenia la seva feina en Hackimmo N´gonomo. Ell era l’anima d’una orquestra de música ritual, de gran reso en la que es recopilaven ritmes i tonades oblidades des de las obscures profunditats de les selves africanes.
Recuperar tot aquest passat, tot aquell imponent llegat cultural... màgic, era la tasca que s’havia imposat aquell home, de braços com rems de embarcació, de mirada efervescent i de riure agut, peculiar i encomanadís.
La Lènia sentia el desig de reafirmar-se en el seu amor, com una pulsió que la menava cap als braços de banús del seu home, de perdre’s en l’amplitud acollidora de aquell pit poderós, de beure amb delit d’aquella rialla que sovint sortia d’imprevist però que, indefectiblement, acabava per anegar-ho tot.
Fins i tot aquella petita nosa que a la Lènia se li havia despertat al interior i que per un moment havia fet trontollar un món, el seu món privat, que ella creia ben cimentat i fort, inamovible immune al pas de les segles. Com els enormes arbres de la selva
Només un incendi furiós seria capaç de delmar-los... i ara aquell no era el cas, ja no era la joveneta impetuosa d’abans... ella ja havia pres la seva decisió en el passat i aquesta era per ser respectada.
El N´gonomo, estava assajant una melodia de l’antiga tribu dels Massai assegut al porxo de l’estudi. Una edificació moderna d’una planta que combinava la fusta, el formigó i el plàstic de transparències tintades per apaivagar uns graus la furiosa calor del sol d’aquelles latituds.
El canvi horari sempre sorprenia. Quan a Riang Po, eren las quatre de la tarda, l’hora de la migdiada, en el Camerun una superba posta de sol amb tons porpres i rogencs que encenien l’ample cel de la sabana, va fer que se li erices la pell a la Lènia mentre es dirigia, camí enllà, cap a les rodalies de Iaounde on el seu home tenia l’estudi.
Va caminar gairebé, tocant amb la punta dels dits a les girafes i zebres que pasturaven tranquil·les, mirant-la indiferents passar cap allí on sortia la música.
Aquesta, tenia la propietat d’apaivagar-los l’esperit, fins i tot en la distancia.
- Hola, - digué el xicot deixant de tocar el baix quant la veié aparèixer, com una deessa de la jungla, en mig d’animals salvatges però amansits i gens temorencs de l’home que, en els últims temps, era qui més es preocupava per el seu benestar i supervivència.
En això també la humanitat feia palesa de nou la seva ànsia d’esmenar els errors de les passades generacions que gairebé havien exterminat a la majoria d’animals d’aquell continent a base de sagnant caceres i matances indiscriminades.
- Hola estimat - va contestar la Lènia. De sobte he tingut moltes ganes d’estar amb tu... i aquí em tens... espero no fer-te anar malament amb els assajaments.
- Benvingut amor- feu el Quimo, que era així com s’abreviava Hackimmo, tot deixant l’instrument reposant en un estri especialment dissenyat per aquesta funció.
Prenent-la de terra d’una revolada penetraren tots dos en la foscor interior de l’estudi on, en breu, una nou estil de música ompliria l’aire.
Els esbufecs al compàs dels gemecs del cap d’una estona farien aixecar espantadissos eixams d’aus que guaitaven la posta des de les xates copes dels arbres africans.























CAPITOL 5

El so era genial... l’equalització, perfecta.
El més interessant de “The Plant’s Plan” eren els textos i la manera d’interpretar-los. Una base rítmica contundent, uns arranjaments de corda i vent que provenien del clàssic, ultraevolucionat però. Una guitarra elèctrica capaç de fer sons desconeguts fins aquell moment, arpegis melangiosos, harmonies cabalístiques. Tot servia per embolcallar una veu dolça, sense estridències però amb el punt just d’energia i passió que servia per posar de relleu el missatge poètic d’uns textos esplèndids.
Tanmateix no hi havia pas gaire audiència. Tot i estar plena la zona on s’havia instal·lat l’escenari no era afeixugant gràcies al fet de ser un espai obert. Això era una avantatge per la Iris que, des de la primera fila, podia copsar tots i cada un dels detalls, no solament de l’actuació, si no del vestuari, del moviment i també dels empastes i de les ortodòncies del cantant.
La Lènia, que ja havia tornat del Camerun teletransportan-se directament al portal més proper on es trobaven el Jan i la Iris, cercava amb la mirada si els trobava entre tota aquella gent que dansava i aplaudia amb el deliri induït pel sons de la banda.
L’escànner retinal l’havia menat a escassos metres de la parella. Ell s’estava prenent un refresc a una de les barres que encerclaven el recinte i mentre seguia el ritme amb l’anell colpejant el vidre de la copa reflexionava sobre els seus sentiments. La impressió de retrobar-se amb la Lènia havia estat un xic més forta del que era de preveure... però havia de treure-se-la del cap i veure-la tan sols com una bona amiga a la que no tenia cap dret de canviar la vida de nou reprenent una relació que sens dubte seria causa directe de dolor i de sofriment per a tothom, ell inclòs.
Però com sempre el que dictava el seny, la raó i la ment, s’enfrontava diametralment amb el que menava tirànic el cor, la passió i els sentits.
Deixaria que els fets esdevinguessin de manera natural aplicant la vella tècnica de la “no-acció”... tenia plena confiança que les aigües tornarien al seu llit per sí mateixes.
Però aquella olor de patxuli i de sàndal que va percebre just al darrera d’ell, un instant abans de sentir la seva veu i de notar la seva escalfor en una abraçada per sorpresa, no ajudava gaire als esmentats bons propòsits.
- Hola castís - digué la Lènia, que semblava haver disminuït de mida, no se sap si per el fet de haver-se tret el vestit típic de picarols i coloraines o per la massiva presència de aquell homenot, negre com el cafè sol de gaire bé dos metres d’alçada, que lluïa aquella esplèndida dentadura somrient i que ara se li atansava amicalment per abraçar-lo.
- Et vull presentar al Quimo. Es el meu home i ja fa ben bé cinc anys que vivim plegats... es un gran baixista i contrabaixista... a part de ser un gran... però gran home en tots els sentits com ja pots veure per tu mateix, je, je...
- Es un plaer la teva coneixença. La Lènia m’ha parlat molt de tu i de la petja que vas deixar en la seva vida. Certament es gairebé com si ja ens coneguéssim - va fer el Quimo, amb un tro de veu que semblava sortir de les profunditats de la selva com un bram.
El Jan va encaixar l’abraçada, com qui intenta aturar un aiguat amb les mans. La mirada d’ulls foscos nedant damunt unes còrnies blanquíssimas transmetia confiança, simpatia, bonhomia i sobre tot poder. Un poder indefinit però d’efectes immediats.
En l’acte al Jan se li esvaïren la mínima recança i neguit. En el seu lloc va aparèixer la certesa de que, per molt que el cor li crides des l’interior, aquest cop no en faria cap cas... era impensable pretendre canviar aquella rialla, ample, directa... escandalosa que tenia l’efecte màgic de difuminar el mal humor i aquella mirada directa i sempre riallera, que evidenciava que aquell home semblava tenir desconegudes capacitats de comunicació més enllà de les d’un home normal.
Sense cap mena de dubte era allò el que havia segrestat el cor de la Lènia. Aquell poder, fet de forces tan elementals i primigènies com la mateixa Àfrica. Tota la màgia dels xamans de l’antiguitat semblaven materialitzar-se en aquell fenomen de la naturalesa que era el Hakimmo N´gonomo.
Com estàs? - digué el Jan. - Jo també tenia ganes de conèixer-te. La veritat és que no esperava fer-ho tan aviat. Creia que estaries enfeinat preparant algun dels concerts dins del circuit de Màntric-Jazz que tan de moda s’està posant en els últims temps... gràcies a tu. Tot s’ha de dir.
- Tens acostumats als fans com jo mateix a una qualitat i a una expressivitat que posen el llistó força alt per la resta dels músics. De fet tu en ets l’inventor del concepte de Mantric-Jazz.
- Per això mateix... ja, ja, ja..., com que en soc l’inventor segons diuen, tot és permès, no hi ha límits. El món del Jazz es anar escrivint cada dia una pàgina nova més agosarada que l’anterior. M’agradaria pensar que jo tan sols soc un instrument, una mena de mirall o de filtre, per la vibració de l’univers i que només sóc un vehicle per transmetre-la a la resta d’afeccionats. Aquest és el meu secret, si és que n’hi ha algun de secret. Quan pujo a l’escenari oblido el que sé, deixo que actuïn a traves meu forces ignotes i misterioses. L’efecte és sorprenent... però val a dir que, sovint, jo soc el primer sorprès. ja, ja, ja. - Continuà el Quimo, amb aquella rialla que se’t ficava a dintre, d’una manera quasi bé física, obligant-te a riure també sense tenir massa clara la gràcia de l’acudit.
- I d’aquesta gent que te’n sembla Quimo?- digué el Jan, apuntant amb el nas cap a l’escenari, on, “ The Plant´s Plan” interpretaven una de lenta, una mena de blues psicodèlic.
- Jo els trobo prou innovadors en el seu estil... a mi m’agraden força... però no tant com a la teva acompanyant que esta totalment enfollida.
- Reconec que són molt bons però, per a mi, trobo que ja m’ha passat l’edat de fer bots i esgarips per aquests móns de Deu. Guaita-la, aquí arriba el “Tifó de Capafonts”. Una força desfermada de la naturalesa.
- Ei, que tal?... que no penses ballar Jan? tinc set... demana’m una Vodka sola, gràcies. Qui és aquest noi tan alt i bonic? És el teu company Lènia? carai noia... no te’n estàs de res.- va dir, amb un punt de picardia, tot atansant-se a la barra, suada, xopa, deixant anar una de les andanades de preguntes tan típiques d’ella.
- Iris, et presento al meu home... Quimo, de Iaounde al Camerun.-
-Enchante de la votre coneissanse - va dir la Iris amb el seu francès macarrònic, a la vegada que li estampava un parell de petons un a cada galta.
- Tu tampoc balles? sembleu molt avorrits.
- Ja em perdonaràs però és que soc músic, jo.
- I que vols dir amb això? Que els músics no ballen?
- Si que ballem però si des de petit has estat dedicat a la música... i a més si has estat tot el dia practicant a aquestes hores si hi ha un altre col·lega que la faci per tu es d’agrair una mica de calma, escoltar i prou... fer de públic, comprenè vu?
- Va, va... excuses de mal pagador. Bé doncs et deixarem tranquil... on es la meva vodka... Adéu.- feu la Iris, prenent el got d’una revolada al temps que es submergia entre tota aquella pila de gent que saltava i giravoltava.
La Lènia, el Jan i en Quimo, varen acabar-se les copes tot xerrant de mil coses diverses, especialment del germà petit de la Lènia i del problema dels sòlids, reafirmant-se així en la intenció de fer-hi alguna cosa. El Jan no sabia ben bé que era el que calia fer... però alguna cosa pensaria.
El Quimo coneixia bé el problema. Doncs sense haver-lo vist mai ja s’apreciava molt al Tarik però no sabia ni per on començar per ajudar d’alguna manera. Ara però, comptant amb la col·laboració del Jan i de l’amic científic de la Iris, potser hi hauria quelcom a fer.
Varen passar un parell de dies fent el rónso per Riang Po, albergats a casa de la Ianna Tarinna que es desvivia per complimentar-los en cada detall.
El licor de yak, era vertaderament màgic. Pres a l’ombra calma de les balconades porxades de la casa, que donaven al carrer principal des de on es podien veure a cada moment, per aquelles senyalades dates, grups de les més diferents ètnies i aparences, fascinats i alterats per la sagrada borratxera tambaleiant-se carrer amunt, carrer avall.
Les hores passaven gravitant, expandida la ment, endinsats en aquella calorina que sortia de l’interior que proporcionava una visió de la vida en el que les coses no eren mai com semblaven ser a primer cop d’ull.
Bastava aprofundir una xic per percebre la complexitat de les coses més nímies i trivials: un pom de mimoses damunt la taula o el bonic brodat de colors vius de la sanefa de l’armari... El licor de Yak donava un altre perspectiva a les coses reals, banyant-les d’un altre llum...
Si això era així amb els objectes, com tenia de ser amb les idees, que sota l’efecte d’aquells alcaloides, el pensament es fraccionava i fragmentava fins el punt d’entendre que tu mateix formaves part de l’essència de les coses d’aquest món en una comunió perfecta amb el Tot. Eres el Tot i tot fluïa de tu i tot retornava a tu en una dansa circular eterna, reveladora i et converties en un Shiva de mil braços copsant l’essència de la vida... tenint totes les respostes a l’hora.
Aquell mati els va sorprendre per la claredat quasi transparent del cel i pel silenci que indicava que les celebracions havien arribat al final. La vida reprendria el seu transcórrer estepàri, retornava una normalitat impregnada de la inèrcia de segles de ritual. Els vilatans tornarien a les seves feines de sempre una mica més savis, una mica més en sintonia amb el món. Cansats, ressacosos però contens d’haver ultrapassat, un cop més, les fronteres de la ment.
El Jan va ser el primer de notar el raigs que entraven en diagonal per entre les persianes de bambú de la cambra de convidats. La iris roncava a la vora d’ell en mig d’un garbuix de flassades, llençols i coixins virolats.
- Va Iris, vinga despertat... tenim un meravellós nou dia per endavant amb moltes coses per fer, molts llocs per anar, molta gent nova per conèixer.
La Iris, com qui torna a la vida, va desempallegar-se de les restes d’aquell somni que ara, passat un badall, ja es feia fonedís en la inconsciència.
Una estirada per fases de tots els membres del seu cos flexible i jovenívol i llestos. Stretching, se’n deia de la tècnica. L’espetec de les articulacions, de les vertebres i de les extremitats li donaven la sensació de créixer com a mínim un parell de centímetres cada matí. En acabar el dia el cansament la retornava a la seva vertadera alçada.
Un bon bol de queffir amb canyella, servit amb un somriure per la Ianna Karinna, va arrodonir aquell despertar. Tots cinc seien al voltant de la tauleta baixa inundats per el sol que radiant es colava per els finestrals.
- Què proposeu que fem- va dir el Quimo, tot menjant unes ametlles entre glop i glop de queffir.
- Crec que es bàsic que ens posem en contacte amb el Tarik, espero que no s’hagi mogut gaire de l’àrea muntanyenca on s’estava l’hivern passat.- va dir la Lènia. - De totes formes si l’hem de trobar només ens cal preguntar per ell a qualsevol peregrí de la ruta del Inducush.
El Tarik, per molt que a mi em costi de creure perquè soc la seva mare - va dir la Ianna Tarina venint des de la cuina eixugant-se les mans amb el davantal- malgrat la seva joventut, sembla que és conegut per ser un home savi que recorre a peu els camins i qualsevol pedra li fa de coixí... pobre criatura... Diuen que dels budistes ha après a renunciar a les comoditats per ser vertaderament lliure. Dels induistes n’ha après com modificar el seu Kàrma per aturar el Sàmsara, la roda de las reencarnacions i participar plenament en l’energia unitària que mou el món. Del Islam, que la disciplina és necessària en el camí del coneixement però no per reprimir les naturals tendències del ésser humà si no més aviat per reconduir-les i integrar-les en una percepció espiritual de la vida. Del Cristianisme explican, que li ha aportat tendresa i afecte en el seu tracte amb la resta de la humanitat convertint-lo no solament en un home savi si no en un home essencialment bo... el que per mi és, de ben segur el més important... bé, això és el que s’explica per aquests móns.
- Ja tinc ganes de conèixer-lo- va dir la Iris, recuperada completament tota la seva vitalitat. - Anem per feina.
- Calma, calma. El primer que hem de fer es anar al portal de la plaça de Dalt, que es el que tenim més proper i fer que la Lènia passi per l’scànner perquè els captadors neuronals ens indiquin el lloc més proper al Tarik. Un cop tinguem aquesta informació ja podem començar a cercar-lo amb una mica més de comoditat. - Digué el Jan, posant una mica de la seva capacitat per la organització en funcionament.
Desprès de enllestir amb l’esmorzar que els hi havia preparat la Ianna Tarinna, el Jan i la Iris varen aixecar-se decidits de la taula a punt per començar la recerca.
El Quimo i la Lènia, que encara estaven acabant-se el bol de queffir, valoraven seriosament la possibilitat de anar-hi tots dos, doncs seria una bona ocasió per fer les degudes presentacions.
Desprès de tants anys de viure plegats o bé per els concerts del Quimo o bé per el perdut de les muntanyes on vivia el Tarik, no hi havia hagut l’oportunitat de que aquell parell es coneguessin.
- Tens raó Lènia, tindríem de fer alguna cosa. Jo puc aplaçar els assaigs ben bé un parell de setmanes... a la resta de la orquestra li vindran molt bé unes vacances... i a nosaltres també. Sortir de Iaounde o de Riang Po, canviar de paisatges, conèixer al mestre que diuen que és el teu germà. Jo m’hi apunto.
Però per un africà com jo, acostumat a les calors de la sabana serà millor que prengui alguna jaqueta o millor aquest abric afgani, que fa cara de ser prou calentò - va dir tot agafant la peça d’un penja robes.
- És del pare,- digué la noia. Segur que allí on és ara no el trobarà gens a faltar.
Aleshores es varen posar en marxa, primer la Lènia, ella tenia més dades que ningú altre per localitzar al Tarik. El problema era que com que el Tarik era un sòlid, ell no utilitzava... no podia utilitzar els portals. Per tal raó l’escànner neuronal no era tan segur com habitualment per determinar el lloc més adient per teletransportar-se. La informació de la maquineta seria de segona ma però, tan se val, segur que s’aproparien al lloc desitjat.
En acabat l’un darrera l’altre varen anar passant per el portal de la plaça de Dalt, sense saber que els esperava a l’altre canto però amb una confiança sega en la deessa tecnologia, que últimament no els decebia mai.
El Quimo tenia tota la raó. Allí feia un fred que pelava i els peus dels acabats d’arribar s’endinsaven un parell de centímetres en la blancor immaculada d’aquell tou de neu que s’estenia davant seu.
Qettra havia estat un poblet perdut per les baixants nevades de L’Inducush en la vessant que dona al Nepal ara però era una gran ciutat en una terra de ramaders també, com la dels mongols.
Però ara la ramaderia era una feina molt descansada. Les màquines ho feien tot.
Els ramats es controlaven i dirigien automàticament des de satèl·lits situats en l’espai. Les tasques de esquilar, munyir i emmagatzemar les feien artilugis molt sofisticats que rebien les ordres també dels satèl·lits, convenientment programats, amb el que la feina de pastor era d’allò més descansada.
La gent s’abastia ella mateixa de productes derivats del bestiar i, al no haver-hi cap intenció de lucre, el què excedia la demanda s’enviava, via bústia, per ser gestionat un altre cop per les maquines que, amb la seva infal·libilitat, sabien exactament què era el necessari i a on. De manera que no era gens estrany el poder gaudir del gust peculiar de la mantega de búfal tibetà en qualsevol poblet del altiplà peruà, posem per cas.
- Brrr! fot un fred que glaça les idees,- digué el Jan, tot abraçant a la Iris amb la seva eterna vànova de Patch-work. - Serà millor que anem cap a l’interior del poble a veure si ens proporcionen roba millor per suportar aquestes temperatures.
El poble, era més gran del que semblava des de el portal... i modern. L’arquitectura popular de nou estava combinada amb materials d’última generació, llums brillants, artefactes incomprensibles i aparentment absurds.
Varen entrar en una taverna i els varen rebre oferint-los beguda i refugi : Calor per dins i per fora.
Les quatre o cinc persones que hi havia en el local estaven prenent cafè amb aiguardent al voltant d’una taula de metall polit jugant a una espècie de backgammon electrònic múltiple on les peces ocupaven soles les seves posicions lliscant, com per art de màgia, per la superfície platejada de la taula-tauler. Un potenciador telecinètic devia ser la raó d’aquell prodigi.
Un cop trencat el gel, l’home gras que hi havia darrera de la barra va preguntar cap a on es dirigien... que no feien cara de muntanyencs esportius. Estava content de veure a algú diferent per aquella remota zona i insistia en que es quedessin a dinar, oferta que educadament varen rebutjar. Els cafès eren molt bons i escalfaven d’allò més.
El Jan, tot remenant el seu amb una cullereta de fusta, va explicar-li sense embuts la raó de la seva visita a Qettra. Que cercaven al germà de la noia i que venien de les terres del nord, on la planura d’herba els hi fa de mar i l’horitzó es confon amb el cel maragdí de les estepes












CAPITOL 6

Una de les stupas que hi havien en la tercera carena nevada, camp a traves, des de la sortida sud de Qettra, deuria ser l’habitatge del Tarik, segons els hi havia explicat un monjo que havia tret el cap a la taverna per demanar alguna cosa per refer-se del fred que se l’hi ficava sota la túnica.
Quan varen esmentar el nom de Tarik va fer una senyal de devoció i respecte, ajuntant les mans i acotant el cap lentament, trigant unes dècimes més de lo previsible en aixecar-lo i retornar-lo a la posició inicial.
Ell els hi havia indicat com arribar-hi: passada l’última casa del poble, havien de travessar el riu glaçat que venia dels Himalaias, enfilar la primera carena de uns dos-cents metres, baixar per l’altre cantó, pujar de nou la segona carena, aquesta una mica més baixa i des de allí ja s’hauria de divisar la stupa.
Era una construcció circular de pedra dedicada normalment a venerar el moviment etern de l’univers per virtut d’uns corrons de fusta que rodaven sota l’impuls de les mans dels peregrins que els feien girar una i altre vegada oferint, com a homenatge a les forces incommensurables de la creació, la minsa almoina energètica d’aquell cinètic rodolar de cada un dels fidels.
El edifici es retallava en el perfil de la carena. La seva teulada, acabada en punxeguda sageta, apuntava cap el firmament com una arcana maquina que transformes en celestials els esforços dels mortals per connectar amb l’eternitat a traves dels segles.
Tenia tres pisos d’alçada i un fum blanc s’enlairava des de un tub corbat d’alumini que sortia directament de la paret cap al cel empresonat per altíssimes muntanyes, la cadena muntanyosa del Inducush. La continuació de la serralada del Himàlaia, el sostre del món.
Varen arribar a la treballada porta de fusta de l’edificació, esbufegant una mica degut a l’alçada.
Una figura alta, coberta amb una túnica d’arpillera o una tela semblant de trama gruixuda, cabell llarg, recollit en un monyo que li allargassava les faccions, va sortir a trobar-los amb una rialla d’orella a orella.
- Benvinguts pelegrins, passeu a l’interior a escalfar-vos una estona, seiem i xerrem... expliqueu-me coses del món.
- Tarik, Tarik... que no reconeixes a la teva germana gran?- Digué la Lènia, mirant-lo als ulls,- Es que la vida aquí dalt, perdut entre riscos, com les cabres, t’ha glaçat la memòria ? Es que se t’han gebrat els records?-
En adonar-se'n de qui era la noia va fer un salt i engegar a córrer vers la seva germana que l’esperava amb els braços oberts.
- Lènia, de debò que ets tu? ara si que m’has donat una sorpresa, m’has omplert el cor de joia... que se’n ha fet de la teva vida... quants anys fa? quatre, cinc?... masses sense cap dubte... i qui son aquesta gent que t’acompanya?... No... No pot ser... tu ets ... el Jan!!! el qui de petit m’explicava aventures a la vora del foc... gràcies a les teves histories, em sembla haver visitat amb la imaginació llocs on de ben segur mai aconseguiré anar per mi mateix.
El Jan, la Lènia i el Tarik, es fongueren en una abraçada silenciosa, intensa i emocionada que durà molta estona. Mentre el Quimo ho il·luminava tot amb la blancor de la seva rialla.
- Però... passeu, passeu, si us plau. Això no es casa meva, però visc aquí, en el pis de dalt, que hi fa menys fred.
- Mira Tarik, aquest es el meu company, el Quimo... es músic. Encara t'agrada la música tan com abans?
- Oh i tant ! Aquí per això no n’escolto tanta com desitjaria. No tinc electricitat, però si que tinc, tanmateix, un antic petit minidisc digital amb bateria de plutoni que em permet estar al corrent de les últimes tendències gràcies a algun jovent de la vila que de tant en tant treuen el cap per aquí a fer-me una mica de companyia. Encantat Quimo... Quin es el teu instrument?
- El baix,- feu el negras, ensenyant tota la perfecta dentadura.
- Com el Hakimmo N´gonomo, un dels meus baixistes preferits... el coneixes?
- I tant que el conec, ja es nota que aquí no tens cap pantalla hologràfica, si en tinguessis una, ja m’hauries reconegut. Quimo... vol dir Hakimmo, i N´gonomo, se’n deia el meu pare... et diu alguna cosa això?
- No fotis... ara si que m’has deixat sec... jo, ja fa uns anys que m’agrada molt el Màntric-Jazz. De fet es el tipus de so que més se sent per aquestes contrades i amb poc volum les muntanyes i el silenci fan d’amplificador.
La Iris, estava amb la boca oberta com una nena petita davant d’un pastís gegant... aquells ulls, blaus intensos, aquella pell que semblava d’argila, assaonada pel sol i la vida a l’aire lliure, el posat seré, malgrat l’al·luvió de sorpreses, la veu, els cabells, la simpatia i inesperada franquesa d’aquell suposat guru de les muntanyes. Tot, absolutament tot li agradava d’aquell home, per això, sobtada en un primer moment, va situar-se en un discret segon pla, potser per poder copsar amb més comoditat aquella meravella.
El Tarik, per això, ja s’havia donat compte de la presencia d’aquella dolçissima donzella que el fitava delerosa, des de el fons de l’estany daurat que eren els ulls de la Iris.
- Hola, jo soc la Iris, del mateix poblet català d’on ve el Jan... de Capafonts... estic molt contenta de conèixer-te - i li allargà la ma, en un excés de convencionalisme que, el Tarik va passar per alt prenent-la per la cintura i apropant-se-la amb molta tendresa, li donar un petó als llavis, suau, dolç com una brisa, ple d’humanitat.
- Jo si que estic content de que per fi hagis arribat a mi, fa ja molt temps que t’esperava, crec que tots dos sabem el que vull dir i si ho sabem... perquè cal anar amb romanços... el passar tant de temps sol aquí dalt, m’ha atorgat el do de conèixer a les persones, de llegir en el moviment de llurs cossos, de llurs trets... que més et podria dir... crec que l’amor, ha vingut amb tu...- El Tarik, un xic enrojolat, va fer com aquell qui no ha dit res - Deixem, però que us faci de amfitrió en aquesta llar- digué el Tarik, enretirant-se amb molt d’esforç del magnetisme d’aquella mirada.
La Iris es va quedar muda. Una calor que no era precisament de l’estufa, li corria per la sang, revifant-la tota ella. Sabia positivament que aquell home tenia tota la raó. Tanmateix anava per feina... Que en aquest món res és fortuït i que una estranya combinació de forces desconegudes l’havien dut just allí on ella era en aquell moment, sentint per primera vegada a la vida la brasa de l’amor que just acabava d’esclatar en un benaurat incendi, que prometia arrasar-ho tot. Prometia el paradís en el paradís.
El Jan, donant-se compte de la situació, va voler desencallar a aquella parella d’embadalits dient:
- Vols dir que no vas molt de pressa?-
Però just ho va acabar de dir, quant una puntada de peu al panxell, de part de la Iris, li va fer veure que en això de l’amor entre dos, encara que sigui acabat de néixer, val més no ficar cullerada.
El Jan, arronsà les espatlles, passant de tot.
La part inferior de la Stupa, era dedicada al culte mes tradicional. Els segles semblaven haver-se aturat a contemplar les carenes.
Un Buda de pedra policromat amb daurats i blau cels, regnava en aquell espai de penombra. Els ulls del immortal seient traspuaven calma i serenitat, ho havien fet durant centúries, potser mil·lenis i de ben segur ho continuarien fent en el futur.
A la part superior s’hi accedia per unes escales de fusta de mil anys que s’enroscaven sobre si mateixes en un canto de l’entrada. Las parets circulars negaven les línies rectes donant a aquell reduït espai una dimensió màgica i l’ombra que projectaven les espelmes a la paret rodona... infinita... era envoltant i corprenedora com l’ambient que s’hi respirava. Els corrons de fusta gastats, ara immòbils, semblaven meditar en el seu eix, sobre la seva eventual immobilitat.
Varen pujar, acotant el cap per no topar amb alguna biga traïdora, per l’escala de cargol fins al pis de dalt.
Damunt d’un terra de planxes de fusta de tall irregular, una màrfega de palla feia de llit, coixins per seure, la mínima expressió de tauleta i una estora circular per meditar al davant d’una de les dues allargassades finestres oposades del rodó espai. Això era tot el que hi havia de mobiliari. Les pertinences del Tarik, llibres, minidiscs, roba... etc... feien un cercle quasi perfecte vers la paret corba, tot ben ordenat però no obsessivament... tot era eminentment funcional. Al costat del llit, una estufa de ferro colat, restava cruesa al ambient glaçat d’aquelles latituds.
Al costat, en un cova de vímet hi havien troncs i branquillons per encendre. La pala i el ganxo per manipular els cercles, remoure i netejar las cendres, sobresortien a un costat.
- Passeu, passeu, seieu en aquests coixins... tu Lènia aquí, a prop meu. Voleu una mica de xai?... es fet amb llet de cabra i canyella, us agradarà, ja ho veureu.
- Bé, Tarik, la teva fama corre per singles i carenes, tothom parla del bodhisattva de les muntanyes, de la teva saviesa i de l’encertat dels teus consells.- va dir la Lènia prenent-li la mà afectuosament.
- Consells dius? Mira, jo no he fet res de res, tant sols m’he dedicat a anar per el món amb la meva limitació, però no per això deixant de gaudir de la vida i del que m’oferia. Jo no tinc cap saviesa especial, però si que tinc una base sòlida feta d’allò que he après a casa i sentit comú, i aquest és el que em fa respondre a les preguntes de la gent amb més o menys encert. Quant vaig travessar les muntanyes del Pamir a lloms del meu animal la gent devia pensar o bé que estava sonat, o bé que era el dipositari d’una saviesa especial i allí varen començar a seguir-me per camins i vies... no hi havia manera de desempallegar-me’n... Per sort una nit, vaig decidir d’agafar el Jendrix, que és el nom del meu estimat Yak, i seguir cercant la calma a les alçades, sol, sense intromissions de la bona gent que mitificant-me s’enganyaven a si mateixos, cercant solucions que un només pot trobar a dins seu. Vaig abandonar el yurk, cosa que devia donar-me un aura de renuncia i santedat, i el boca a boca deu haver fet la resta... la veritat es que jo crec que soc una persona normal, que he escollit un sistema de vida poc convencional, que he reduït al mínim les meves necessitats i que responc a les preguntes de la millor manera que sé, regint-me per les ensenyances bàsiques que la mare sempre ens deia : Cercar la bellesa en les coses petites. Tal faràs... tal trobaràs. No vulguis per tu el que no vulguis per ningú i coses elementals com aquestes.
Però crec que soc una persona absolutament normal, amb les necessitats i carències d’un home de la meva edat, potser inclosa alguna de més, amb ganes de comunicar-me, de fer l’animal, d’escoltar música, de trobar-me amb el jovent del poble, d’enamorar-me.- va dir mirant a la Iris que imantada no podia bellugar-se del seu costat.
- Doncs mira, jo me’n alegro, va dir la Lènia. La veritat es que prefereixo que siguis una persona normal, que no pas un guru, tant distant, tant savi... tant inassequible.-
- Jo també. El cert es que ara ja m’estan deixant més tranquil, però tanmateix quant algú pregunta, jo responc... i semblen anar-se’n satisfets.-
El Tarik va servir els tassons de xai, va treure una sucrera en la que hi havien uns anissos per endolcir la beguda.
Aquella aurèola de santedat va esvair-se com el fum del xai que ho feia, però, perfumant l’ambient de l’habitació amb un aire de canyella.
- Tarik - digué el Jan, tot prenent la iniciativa, - El que ens ha dut fins aquí, a part, és clar, del plaer de veure't, és perquè sabem què és el que et passa i tenim moltes ganes de provar de fer-hi alguna cosa. Tenim contactes i la tecnologia cada cop es més eficient... ja ho veuràs.
La Iris, se’l mirava tot fent que si amb el cap, com per donar més força a les afirmacions de en Jan.
- Ja veuràs com això ho solucionem amb un plis- plas... que vull que coneguis Capafonts, que tot i sent igual de bonic que el Inducush, hi fa molt menys fred - va dir la noia.
- No ho sé... no ho sé, ningú ho sap de fet. El pare i la mare van fer que em miressin tots els especialistes que van poder i tots se’n anaven amb la cua entre les cames. Aquesta va ser la primera raó del perquè vaig decidir de fer via amb el Jendrix.
Ja que no podia teletransportar-me, doncs no per això renunciaria a conèixer un món que des de sempre m’havia fascinat. Potser no l’arribaria a copsar en la seva totalitat, com la resta de mortals, però si que per lo menys, ho faria amb intensitat... tal com tu Jan vares explicar-me que les preses, porten implícites una apreciació superficial de la realitat... i que la millor manera de conèixer un poble es barrejant-te amb la gent, menjar el que la gent menja, viure com la gent viu... i això és el que he estat fent fins ara... apreciar intensament els llocs per on he passat. Ara fa un any, una mica cansat d’aquesta transhumància personal, vaig arribar a Quettra, on la gent va acollir-me com si fos l’últim mendicant del món, l’últim pòtol místic, com diria en Kerouak, i en saber que el que jo desitjava en aquell moment era un lloc per establir-m’hi en soledat, molt amablement, varen cedir-me la stupa, que per cert, és la darrera que queda en peu en un territori que en els últims segles pertanyia al la branca més iconoclasta i intransigent de l’islam de finals de mil·leni. Va ser només gràcies a l’amagat d’aquestes contrades, el que va fer el miracle d’evitar la seva segura destrucció.
Apaivagats els ànims, ara torna a ser un lloc de culte i de tant en tant arriben alguns pelegrins de llocs ben diversos. Suposo que, veurem vivint aquí dalt com un saddhu, deu haver contribuït a la llegenda de la meva santedat... i de sant no en tinc res de res... potser algun truc... una mica de coneixement, però res d’eteri que em coroni la testa.



CAPITOL 7

Asseguts als coixins, les esquenes repenjades contra la paret circular, deixant que l’estufa de llenya els escalfes, tots quatre escoltaven embadalits la història del Tarik. Història que, per altre banda, demostrava el poc fiables que eren els murmuris de la gent que, no per ganes de variar la realitat, ni per volgué treure’n algun profit amagat, el cert era que la veritat es veia deformada en passar de boca a boca de la gent. Era part de la condició humana: cada un, explica la pel·lícula segons l’ha entesa... i això, normalment no es correspon amb la realitat.
El Jan, desprès d’haver-se acabat el xai, que, tot s’ha de dir, era dels millors que havia tastat mai, va decidir-se a anar per feina, posar fil a l’agulla, i tirar pel dret.
- Escolta Tarik, que te'n semblaria de fer un viatge amb nosaltres per intentar de cercar alguna solució al tema de la teva “carència”, potser no podrem fer-hi res però jo crec que val la pena que ho intentem... que et sembla?
- La veritat, va dir el noi, es que jo ja accepto els fets tal com venen... moltes vegades es una lluita absurda el voler canviar les coses que provenen directament de la natura... Tot te la seva raó de ser... sinó, no hi serien... o serien diferents.
- Tarik,- digué la Lènia - no havíem quedat que eres una persona normal i corrent... ara no vinguis amb filosofies de pa sucat amb oli. El que et passa es que et fa mandra això de haver-te de moure’t... que et conec, herbeta... però el que t’asseguro es que si no intentem de fer-hi alguna cosa, deixaràs que el futur se’t escapi de les mans, quedant-te aquí estancat... sol. I encara que sigui a peu... el món es un lloc increïble que val la pena de conèixer, els diferents costums de la diversa gent que hi ha en els cinc continents, les tradicions, les gastronomies...
- Les músiques - feu el Quimo.
La Iris era conscient de que ella en tenia la clau per fer canviar d’actitud al Tarik, era quelcom que venia de la seva condició femenina, a més, ara que havia trobat l’home somiat es negava a deixar-lo en aquells paratges congelats encara que, si no ho fes, acabes convertint-se en el mateix refotut Dalai Lama.
- Si no vens amb nosaltres em posaré molt trista, pensaré que el que just acaba de néixer entre nosaltres, ha estat el fruit d’una il·lusió, una mena d’al·lucinació deguda a l’alçada o al fred - digué la Iris posant, amb punyetería, cara de nena petita a la que han decebut.
- Bé... bé, deixeu-me que ho pensi per uns instants... ja fa molt temps que no em bellugo d’aquestes muntanyes... i tampoc tenia cap intenció de fer-ho, però si vosaltres creieu que hi ha algú capaç de dir-me quelcom que jo no sàpiga en relació als sòlids... potser valdrà la pena provar-ho... la veritat és, però, que no em perdonaria entristir amb la meva actitud el sol resplendent d’aquesta mirada - guaitant a la Iris amb ulls de vedell, - de desdibuixar per un instant, aquest somriure encantador.
- Doncs va- digué la noia energètica, deixant que la veritable Iris treies el cap de darrera d’aquella altra que feia el paper de nena malcriada - suposo que aquí a dalt, sol la major part del temps, no tindràs massa compromisos per ajornar o massa responsabilitats per delegar, crec que ets lliure, tan lliure com un ocell... més ben dit: eres lliure... perquè des de ara no et penso deixar de petja així com així ...cal que ho sàpigues - Va amenaçar dolçament la Iris.
- Presó en la que m’hi tanco jo mateix de molt bon grat.- Digué el Tarik, capitulant en la seva nímia pretensió de resistència. - Vosaltres direu... a mi em cal només un dia per arranjar els meus assumptes amb la gent del poble. Tinc, com tu has dit, poques responsabilitats, però les que tinc, les he de complimentar. Si us sembla podríem baixar cap a Quettra, on hi ha llocs fantàstics per hostatjar-vos, perquè aquí, es evident que estaríem molt estrets per passar-hi la nit, a més, hi ha un dels hammams més espectaculars i antics de tot el món islàmic que s’ha de visitar
- Perfecte,- digué el Jan - No us sembla? Quettra promet ser una ciutat molt especial.
- Aquí ajaguda als peus del Inducush, aquesta es una antiga terra de orgullosos bandolers i de tribus guerreres que ara han deixat de ser-ho per convertir-se en el paradigma de la famosa hospitalitat islàmica. Aquí em teniu a mi mateix, nòmada entre els nòmades, amb els trets mongols pintats a la cara, integrat plenament en el esdevenir quotidià de la vida dels vilatans, em sento un més d’ells, es per això que necessito aquestes hores per acomiadar-me dels meus amics que mai ha deixat que la soledat gelada d’aquesta stupa se’m fiques a l’ànima i amb corseques el seny.
- Magnífic- va dir la Iris, així jo aprofitaré per localitzar al Franz, explicar-li el cas. Confiem en que un home com ell, altament preparat, ens apunti una via per solucionar el problema del Tarik, i si ell no en fos capaç, que no fos la seva especialitat, de ben segur que té col·legues que en son capdavanters en les investigacions sobre la “solidesa.”
- Doncs deixeu-me que reculli quatre coses, que posi les corretges al Jendrix i desprès, ja podem començar la recerca de l’impossible... el retorn a la vida mundana del llegendari guru de les muntanyes, l’hipotètic, el paradigmàtic, l’hipotàlamic, l’hipopotàmic boddisattva del Pamir... jo mateix... per servir-vos.- Va dir el Tarik de bon humor, tot fent una exagerada reverència a aquells quatre que el miraven divertits.
Al cap d’una estona les figures del Jan, el Quimo i la Lènia obrien camí en la neu, seguits pel Tarik que aprofundia a marxes forçades la seva relació amb la Iris, tot fent-li petons i carícies sota la mirada feixuga i indiferent del Jendrix que tancava la comitiva amb pas lent però segur.
Quettra era un lloc ben pintoresc, que s'ajeia a cantó i cantó del riu Kàlhia, que vol dir negre en llengua autòctona... una variant de l’urdu, més muntanyenca. Bahott Kalhia. I vol dir negre, riu Negre, perquè les seves glaçades aigües tenen aquest color quan flueixen ja apaivagades per la vall de terra de pissarra que acull Quettra i les seva famoses terrasses plenes de conreus i de vinya.
El poble era una amalgama de antiguitat i modernitat, com pràcticament tots en aquella època, on la tecnologia havia vessat el seu corn de l’abundància amb generositat.
Els conflictes bèl·lics de finals de mil·leni havien fet taula rasa amb les edificacions que hi havien. Quettra, a finals del any 2oo2, era una pila de runes i la malnutrició i la malaltia maldaven entre les pedres com els escorpins.
Les antigues mansions, orgulloses, dels xeixs i dels senyors de la guerra, un cop acabat el conflicte, eren iguals a les dels més humils artesans, de palla i adob... tot plegat, munts de pedres indiferenciades.
La vila actual tenia elements de la manera clàssica de construir com parets de fang premsat que partien i delimitaven els habitatges. Sostres baixos que constituïen terrasses on, no tants anys enrera, hi feien vida exclusivament les dones amb una manera de fer hermètica imposada per la dictadura de la tradició.
Les terrasses es comunicaven entre elles conformant una segona vila, paral·lela a la dels homes i viatgers. Això sempre havia estat així. Però ara les senyores havien abandonat definitivament la opressiva burka i el carrer havia deixat de ser un lloc prohibit per elles... poques coses romanien prohibides en aquell món on el seny era la norma.
En el darrer decenni, la arquitectura es mostrava molt més agosarada degut a la teletransportació d’elements aliens, materials de gran resistència a les temperatures extremes, plàstics aïllants, metalls magnètics, ascensors de vertigen per els edificis on els constructors havien desafiat les alçades, tot plegat esquitxat per llums de totes classes, projeccions hologràfiques murals i megafonies delirants. El que havia estat un poblet vora del riu ara s’esdevenia una orb moderna com Paris o Barcelona.
Potser l’exemple més clar de l’evolució d’aquesta arquitectura simbiòtica eren els tres ponts que creuaven el riu negre.
El més emblemàtic era el pont vell, de l’època de Alexandre el gran, fet de pedra basàltica, ja molt erosionada, però que encara feia, impecable, la seva funció.
El del mig era un exemple clàssic de aquest mestissatge. Pedra, ferro, tirants de cable gruixut, fermats a terra per grans blocs de formigó encofrat: era l’arquitectura de postguerra.
I finalment l’últim, molt més modern pel que fa al disseny i als materials. Era com una mena de llengua brillant de metall ultra lleuger i ultra resistent que només comptava amb dos punts de suport, un a cada banda de riu.
Però el que realment feia sentir cofois als vilatans eren els banys públics.
Miraculosament operatius desprès d’haver sobreviscut a guerres i penúries potser per el fet de estar soterrats.
Les naus fresques i obagues, farcides de sorprenents dissenys i policromies acollien als vilatans en la serenitat del ritual del bany. Els enrajolats de les piscines del hammam eren els darrers testimonis d’un altre època. Allí, la exquisida i refinada cultura del món àrab, sobrevivia com un au fènix, retornant altiva de la destrucció.
El carrer principal els engolí a tots cinc, Jendrix inclòs, aclaparant-los amb el bullici urbà, produït per gent de les més diverses ètnies que xerraven, reien i cridaven per damunt de la remor de les projeccions hologràfiques i de la apaivagada fressa dels vehicles solars, només útils per distancies curtes i transports interurbans tots ells moguts per l’electricitat, silenciosa i neta, extreta dels acumuladors, que obrien àvids les seves boques mecàniques al sol, atrapant amb delit qualsevol partícula de radiació a major glòria de la humanitat... amen.
- Renoi, quin ambient més acolorit- digué el Jan - tu diràs a on ens portes
- Si que sembla entretinguda aquesta vila - feu la Iris, mentre guaitava a una colla de personatges que, amb l’esquena apuntalada contra un mur del antics, fumaven amb silenci les seves hukkas, pipes d’aigua, de forma triangular que s’acomodaven damunt de coixinets rodons de vius estampats, enlairant fums que omplien l’aire de olors que induïen a la fantasia si no a la al·lucinació.
- Doncs si em permeteu - feu el Tarik, mentre tibava de la brida del Jendrix que s’entestava a arrabassar uns brins d’herba amb el seu morro, gris i humit, ... Tiiiraaa!! Yah,Yah!!!- Us portaré a veure a un amic meu que te una casa enorme ja que eren molts germans de família. Hi sereu molt ben acollits... la mare és una gran cuinera... en dono fe i, a més, cau a prop del hammam... o sigui que, preneu-ho amb tranquil·litat, passegeu, aneu a veure quin programa hi ha en alguna de les moltes sales de holo-cinema, fiqueu-vos en una taverna iniciàtica si voleu, us recomano el haixix de la zona, que te fama de ser un dels més interessants del món o perquè us passi el temps mes ràpidament, hi ha una barreja evocativa que es fuma en uns narguiles que fan que el present s’esmunyí entre els records... sense donar-vos-en compte.
- Si... si... i tant que la coneixem, digué la iris que, embadalida, tot el que deia el Tarik li semblava assenyat, bonic, ben expressat i màgic... la màgia de l’amor, transformadora de la realitat més banal en la il·lusió mes fantasiosa. De sobte, baixant dels núvols d’aquell paradís que a la Iris se li formava a dins del cap cada cop que parlava el Tarik, va fer decidida.
- Nois, a mi indiqueu-me on és el pròxim portal. Aniré a veure si trobo al Franz, li explico el tema, quedo amb ell i torno volant cap aquí.-
- El portal el tens aquí mateix, girant cap a l’esquerra, al costat de l’herbolari.- va dir el Tarik. Tu fes i torna el més aviat que puguis, que no te’n has anat i ja et trobo a faltar. Mentre jo us duré a casa del Fatthi perquè us instal·leu. Quedem desprès... posem que d’aquí un hora? en tindràs prou Iris?... aquí mateix,- digué el Tarik senyalant un modern restaurant que oferia les seves especialitats a peu de carrer en unes tauletes preparades amb mantells de plàstic irisat.
Al cap d’una estona, tots cinc seien al voltant de un plat de fumejant estofat amb bolets, alhora que ultimaven els detalls per començar el viatge, per terra, mar o aire, que els duria a Odena o a on fos que la Iris hagués connectat amb el seu amic científic.
El Jendrix s’ho mirava tot des de una jardinera pròxima fent cops de cap, amb la seva enorme testa, com estan d’acord amb les resolucions que es prenien al voltant d’aquell esplèndid sopar. La gent passava vora ell, indiferent. El vent suau de la tarda li feia arribar als narius la flaire dels condiments.
- Tu Iris, si vols, vine amb mi, m’agradaria que compartíssim quelcom més. Si em fas l’honor de tornar amb mi a la stupa hi passarem la nit, una nit que et prometo que no oblidaràs.
- Be, d’acord- digué la Iris, amb una espurna de picardia i d’impaciència que li esclatava als ulls... com una promesa.
Aquella nit, mentre el Jan, la Lènia i el Quimo, i tothom a la vila ja dormia, al recer de la stupa, els estels i el silenci de la nit trencant-se, varen ser testimonis de que l’aprenentatge del Tarik en el art de canalitzar les forces de l’amor, de compartir amb l’altra, les energies còsmiques i el control de la passió desfermada, no havia estat balder.
Transcendent, tal i com ensenyaven que devia ser, els antics textos de Tantra tibetà, que tan l’havien interessat en el passat.
Les hores de meditació en soledat, només amb la remor interior de la cambra obscura, ara, donaven el seu fruit, un fruit magnífic, ple de bellesa i harmonia que tots dos compartien, quasi ingràvits, embolcallats per les parets rodones de aquell edifici a dalt de la tercera carena que, aquella nit, amb la seva sageta vertical, enviava cap els estels una dosi molt més alta d’energia que l’usual.


CAPITOL 8

Una mena de gall d’indi cantava amb totes les seves forces aquell mati allí, enfilat en un pal de la part de fora de la stupa. El sol ja feia estona que havia tret el nas per damunt de les carenes nevades.
La Iris es sentia molt diferent aquell matí. L’experiència de la nit li havia pintat un somriure al rostre, una brillantor als ulls que seria molt difícil d’esborrar.
- Hola amor - digué el Tarik que ja feia una bona estona que remenava entre les seves pertinences, tractant d’escollir que s’enduria en aquella aventura - Has dormit bé? - va preguntar al noi amb un xic de tendre ironia.
- Si, molt be, gràcies, la poca estona que m’has deixat tancar els ulls.
El Tarik, va riure i besant-la llargament digué: - Estic molt content de comptar amb tu, amb la meva germana i amb els altres, i encara que no estigui massa segur del resultat dels vostres esforços per ajudar-me... només per el vostre interès, ja val la pena de que ho intentem i que us segueixi fins a la fi del món, si cal.-
- Si home si, ja ho veuràs. El Franz va mostrar-se molt i molt interessat, ja té ganes de conèixer-te. Primer em de trobar-nos amb ell a casa seva, allí a la vall de l’Anoia, i desprès ens mostrarà el lloc on ell i d’altres científics porten a terme les seves investigacions.
Segons va explicar-me, es una colònia autòctona, autosuficient que tenen instal·lada a algun lloc de Islàndia. Però... tot arribarà, no cal avançar-se als fets.
Tot acabant de recollir els pocs estris que hi havia per terra i fent una mica el pallasso, el Tarik va posar-se a recitar, parodiant a un mal actor i sobreactuant amb veu afectada i pomposa va arrencar-se:
- Adéu, stupa estimada... potser no ens tornarem a veure més, gràcies per acollir-me aquests mesos, aniré pels vials d’aquest mon duent-te al cor... potser que torni algun dia... doncs ara que tinc companyia, quedat tu amb el que ha estat per mi, el repòs dolç de la meva soledat, per oferir-li a algú com jo... que per les carenes faci via.- va dir, obrint els braços, com per abrasar allò inabastable.
Un seguit de sentiments i d’emocions romandrien en suspens, dins d’aquelles parets circulars, fins que algú, eventualment, ocupes el lloc del noi... o no...
- A més ets poeta,- va dir la Iris admirada, que feina tenia per encolomar-se damunt del llom del Jendrix, entre fats i farcells que contenien les poques coses que el Tarik considerava imprescindibles. El yak, amb una saviesa antiga, es deixava fer mans i resignat.
El Tarik, subjectant la regna amb una mà, va arriar al bou pelut per començar el descens fins a Quettra, on els esperaven els altres, ben descansats, desprès de haver gaudit de l’hospitalitat, de l’oferta nocturna i de les relaxant i gaire bé màgiques propietats del Hammam.
Havien quedat al “Gran Cafè” de les portes, un lloc famós per la intensitat del gust de la seva especial selecció de grans, natural, semi i torrefacte, de diferents països i latituds que combinades, omplien amb la seva flaire, tots i cada un dels racons del local, edificat sobre les ruïnes d’un altre “Gran Cafè” que, com la majoria d’edificacions de Quettra, havia sofert l’enrenou de les bombes que queien indiscriminadament en el últim conflicte, cap a l’any 2002.
N’hi deien de les portes perquè aquell era el lloc on hi havia la concentració més gran de portals en aquella part del país per el que les terrasses del cafè sovint es veien concorregudes per viatgers que, de pas cap a algun altre indret de les muntanyes feien una pausa per degustar un cafè de tanta anomenada.
Allí els esperaven, asseguts en uns tamborets de acer inoxidable i cul trenat de fulla de palma.
El Quimo devia d’estar narrant alguna anècdota o explicant algun acudit, doncs quan varen aparèixer la Iris damunt del Jendrix i el Tarik tibant de la corda que menava al vell i enorme animal que es movia amb veritable parsimònia com si presentis que aquell seria per una bona temporada el darrer viatge amb el seu amo tots, al voltant de tassons de cafè fumejant, es partien de riure, ennuegant-se i fent tot d’escarafalls.
- Hola nois, això no es seriós, ja m’explicareu a que ve tanta conya,- digué el Tarik mentre lligava al Jendrix en un arbre menut que hi havia en un tros de jardí al costat de la terrassa.
- Res home, una confusió.- digué el Quimo, rematant la frase amb una de las seves característiques rialles.
- Ahir nit vàrem prendre uns banys magnífics i uns massatges absolutament fantàstics i eficaços, doncs jo, desprès de haver-me dutxat amb aigua gelada, tornava a on hi havia el Jan. Potser per la boirina del vapor vaig equivocar-me de porta i sense adonar-me’n vaig anar a parar al carrer on, en aquell moment passaven unes senyores de edat que encara s’estan refent del ensurt de veure aparèixer, de dins d’un núvol de vapor, a un negre de dos metres d’alçada que perdia la tovallola al mig de la fredor glacial de l’aire de l’Inducush dels pebrots ja, ja, ja...
-A més, com que la porta tancava de cop - continuar el Jan, eixugant-se les llàgrimes que rodolaven galta avall de tant riure va haver de donar la volta i entrar de nou per la porta principal davant de la astorada mirada de encarregat que el cap d’una estona es desfeia en excuses i reverencies.
- Realment molt divertit - va dir la Lènia- les senyores aquesta nit hauran tingut malsons ja, ja...
- Que vols dir amb malsons?- va dir fent-se l’ofès el Quimo - no em diràs que en tens tu de malsons?-
- No home no, ho dic per la desproporció ja, ja, ja... - descabellà la Lènia.
El Quimo arrugà el front sense saber si allò era un elogi o un retret.
- Bé nois - digué el Jan tot exercint de director de l’orquestra mentre sonaven els darrers sanglots - seieu i parlem del pla d’atac. Tu Iris ja has pogut connectar amb el teu amic Franz, oi?
- I tant que si. Esta esperant-nos en el centre de investigacions que dirigeix. Ell te un teletransportador portàtil. El fet de ser un investigador altament qualificat fa que en qualsevol moment se’l necessiti en qualsevol lloc. És per això que l’aparatet li és del tot imprescindible. O sigui que quan arribem nosaltres ell apareixerà... com el geni de la llàntia.
- Doncs només ens cal concretar la ruta que hem de seguir. - digué el Jan, - En això crec que la meva experiència en viatges a traves de països i cultures diverses ens serà de certa utilitat... encara que tot és tan diferent de l’època en que jo viatjava per les carreteres d’aquests móns... que no ho sé.
- Ens caldrà un plànol de l’àrea que travessarem. Fins a Islàndia deuen ser uns quatre mil quilometres, més o menys - digué la Lènia,
- Jo guardo un plànol antic entre els paquets de llibres i dibuixos que duu el Jendrix a l’esquena. - Vaig a buscar-lo.- va fer el Tarik, saltant de la cadira com si s’hagués enrampat.
- Ens caldria anar a cercar la antiga carretera de Kabul, la trans-asiàtica, que varen construir els americans cap als anys cinquanta. És una pista de formigó que travessa l’Iran i Turquia. Jo la vaig fer una vegada amb autobusos de línia, que feien curses l’un amb l’altre, quan coincidien la ruta... allò si que era un esport d’aventura, curses d’autobusos regulars. Recordo als conductors dels dos monstres insultar-se, o això semblava, tot desafiant-se a més de cent quilometres per hora en aquella porqueria de carretera de ciment tota plena d’esvorancs per desprès, al cap d’una bona estona de córrer enfollits, aturar-se en un d’aquells enormes locals per rutiers i passar-se ben be una hora fumant-se plegats un narguile, mentre els viatgers ens espantàvem les mosques, desesperant-nos a l’ombra d’un vell porxo d’uralita... ah... quins temps aquells.
Va tornar el Tarik amb el plànol, el desplegà damunt de la taula, enretirant els gots. El Jan amb el dit senyalava la ruta més adient per accedir a Europa, via Bòsforus. Desprès, ja veurien. Sobre la marxa.
- Be, doncs, que esperem?- digué la Iris, retrobant la seva escumosa personalitat entre impacient i energitzant com sempre.
- Jo baixaria fins a Kabul, creuant les muntanyes amb el Jendrix. Allí no quedarà més remei que deixar al Yak a casa d’uns coneguts que viuen a la perifèria de ciutat perquè no crec que li faci molta gràcia al pobre bell amic caminar i caminar al costat d’una carretera infernal, per paratges desèrtics, sense aigua suficient per beure i per remullar-se la pell. Moriria sens dubte.
Crec que el viatge fins a Kabul pot durar unes vuit hores de passejada gloriosa - va continuar el Tarik, tractant de pintar-ho fàcil.
- Deixarem la neu enrera, una bonica caminada entre valls profundes, i torrents glaçats, fins arribar a la gran ciutat. Desprès tindríem d’enfilar directament la ruta de la Trans-asiatica fins a Meshad i un cop allí ja veurem.
- Hi estic d’acord.- va dir el Jan. En l’època en que jo viatjava, a la sortida de la ciutat, hi havia un caravanserai, un lloc, enorme, on es reunien els traginers i camellers que feien la ruta de occident es clar que en aquell temps, el que més hi havien eren camions absolutament plens de llampants dibuixos, sanefes, llumetes de colors, en una mena de horror vacui, decoratiu... al·lucinant. Veritables obres d’art amb rodes. Dubto de que en quedi alguna d’aquelles meravelles. Però si en trobem algun que encara funcioni que ens pugues dur fins a la frontera de Herat, això seria perfecte.
- Es que aquí- va aclarir el Tarik, que era el més coneixedor de les costums de l’àrea - el qui tenia un vehicle era ric i del vehicle, normalment un camió, en feia la seva casa mòbil, de la que n’estava orgullós, pel que era necessari d’ensenyar-ho a tothom, segons la tradició. Si, allí, el vell caravanserai de Kabul, serà el millor lloc per trobar algú que vulgui aventurar-se per aquella vella i abandonada ruta
- Anem doncs- va fer el Quimo que ja s’estava frisant per posar-se en marxa, tant que posant-se dret i prenent a la Lènia d’una revolada, va començar la ruta ell sol, seguit però a escassos metres per la resta de la comitiva que s’afanyava a enllestir les restes de l’esmorzar, plegar el mapa i recollir els mínims equipatges.
Desprès de deixar al Jendrix en una casa de pagès feta de fang amb sostres plans però coberts per una xarxa de pannells fotovoltaics, varen caminar i caminar i caminar fins a la extenuació fins a arribar, ja amb la posta i amb Kabul retallant-se en l’horitzò, al famós caravanserai.
Una construcció encastada a la roca, feta d’arcs de mig punt que s’entrecreuaven en les obscures alçaries donant la mateixa sensació de recolliment que donaven les mesquites o les catedrals.
Els seus passos produïen ecos en rebotar el so per aquelles bovedes de maó massís que feien arabescos calidoscopis a uns quaranta metres per damunt dels seus caps.
El que no era construït era aprofitat de la pedra balmada que constituïa la entrada primitiva d’aquell establiment monumental.
Les columnes, enormes, ciclòpeas, de erosionades basses, presentaven nombroses argolles de ferro rovellat que en altre temps servien per estacar-hi els camells. Abeuradors circulars cisellats a la roca donaven la sensació de pertànyer a una maquinaria d’un altre temps, d’un altre mon, un món greu, obscur, silent.
En un dels revolts van topar-se de nassos amb un vailet que corria per aquell dèdal de columnes com si allò fos el rebedor de casa seva. L’aparegut, sobtat per la irrupció d’intrusos en aquell seu privat pati de jocs va aturar-se i posant cara de pillo va demanar que era el que desitjaven, tot presentant-se amb una pomposa reverencia, digne del patge del Rei Baltasar.
- Soc l’Alí, tinc deu anys, digueu-me que és el que puc fer per vosaltres. Ja es veu que no sou de per aquí; digueu-me doncs que cerqueu que l’Alí us guiarà amb molt de gust.
El noi era d’una simpatia gens enganxosa, tanmateix però, desbordant. Els seus ulls, negres com carbons, miraven directament als ulls com buscant en l’interior de l’ànima la veritable font de la necessitat dels viatgers; era una mirada sincera, sense subterfugis que transmetia confiança.
- Volem un mitjà de transport per anar per la vella carretera de Kandahar- va fer el Jan. Ja sigui un vell camió, un jeep o un camell. Tant ens és, però el cas és que és bellugui i que ens porti al nostre destí.
El noi va mirar-los com qui es mira a algú d’un altre planeta.
- I perquè no agafeu el portal que us durà allí on vulgueu sense cap problema? com fa tothom- va dir.
- És que nosaltres som diferents de tothom - va dir el Tarik mirant-se el Quimo que, amb la seva alçaria, empetitia la figura àgil del marrec. Nosaltres no viatgem per anar a algun lloc - mentí el Tarik, - nosaltres retornem al desert a aquest geni que es va escapar de la llantia màgica ara fa dos-cents anys i, enfadat amb qui l’havia clos allí dins, va llençar-la al erm i ara, desconsolat i sense casa, l’hem d’acompanyar en la recerca errant de la seva llar per aquests paratges.
- Si, home... i que més. Soc un nen, però no soc cap babau. Tothom sap que els genis són holografies i que no tenen casa perquè no la necessiten i que els desigs te els concedeixen les finestres de aprovisionament o be els portals. Ja em volíeu enredar, però no soc cap babau, jo - va fer refermant-se en la seva afirmació. Estava prohibit el posar-ho en dubte; maco el conte, però...
- Val, val, home, no t’enfadis que el Tarik només feia broma. Nosaltres busquem el viatjar a l’antiga, no només per plaer si no perquè ens cal i amb això ja ni ha de haver prou per que ens donis alguna resposta a la qüestió.- digué el Jan fent valer la seva aparença d’home fet i dret, cap virtual de l’expedició. Saps si per aquí hi ha algun camió que ens pugui dur per la vella carretera?
Bé... veniu amb mi, crec que el meu pare te exactament el que voleu. És un col·leccionista, sabeu? Si ens afanyem encara l’hi trobarem... correu, no és gaire lluny d’aquí, va dir el vailet arrencant a córrer cames ajudeu-me, quasi perdent-se en l’ombra antiga del caravanserai.





























CAPITOL 9

Franz de Copenhaguen, era un personatge d’una publicació infantil dels anys cinquanta famós per la seva inventiva absurda oferint solucions descabellades per problemes igualment abstrusos, rebuscats, absolutament intranscendents i passats de rosca. Aquest regust surrealista era el que el feia molt diferent de les tendències de l’humor de l’època. Era innovador i alhora genial.
Així era el professor Franz Jorgensen. Eminent neurodinàmic, biomecànic i físic-químic; amic primer dels pares de l’Iris durant la seva infantesa i desprès d’una manera molt especial de l’Iris mateixa, considerant-la ben bé com una filla.
El Franz veia en l’Iris la filla que ell no havia tingut mai. Ara que de temps en sobrava, ja es trobava massa vell per ser pare... l’Iris li donava l’oportunitat eventual d’exercir-ne. La feina l’hi havia robat la joventut.
Era un veritable apassionat d’allò que feia i aquesta mateixa passió conferia als seus projectes una energia inusual que quasi bé sempre es veia recompensada amb l’èxit.
Així va ser al final de la anomenada Dècada Virtual, la primera del mil·leni, convulsa i violenta quan la seva aportació en el disseny, elaboració i posterior estandardització del sistema de sensors neuronals va culminar, això ja amb una remarcable feina d’equip, en la normalització dels escànners retinals, primer com via de diagnosi, estrictament mèdica, completament innovadora en l’època i desprès com a complement imprescindible de la teletransportació. Autèntica revolució tecnològica mundial, de la que ell també n’era un dels artífex.
Tenia cinquanta cinc anys i es trobava en plena forma. Era de complexió robusta, ample d’esquena, una mica baix per venir dels països nòrdics, pel-roig amb la cara plena de pigues que amb el sol del Mediterrani, on havia triat viure, se li emmorenien donant-li aspecte una mica de rèptil però això se t’oblidava immediatament a la que el senties parlar amb aquell accent danès, mesclat amb la parla planera i un tant pagesa de l’Anoia.
Ja feia riure sense dir res graciós, però tanmateix, comptava amb un enginy i un sentit de l’humor que el convertien en tot un personatge entre els seus, normalment encarcarats, col·legues.
La seva passió per volar el va conduir allí, on el petit aero-club d’Odena li oferia aquell cel blau claríssim, aquell aire subtilment perfumat pel Mediterrani que constituïa el seu element predilecte. L’espai obert, sense barreres que et limitessin el moviment; amunt, avall, loopings, giragonses, allí era on ell es movia més a gust.
La benzina era molt difícil de trobar, però ni havia per activitats esportives o d’altres especialitats o necessitats molt minoritàries... en aquell món no hi faltava de res.
El seu consum, s’havia eradicat per culpa de la neurosi col·lectiva, ben justificada per cert, de l’efecte hivernacle que, a principis de mil·leni, havia delmat la població mundial amb un assortiment de catàstrofes naturals que anaven des dels aiguats més extemporanis, fins a erupcions volcàniques en àrees impensables, terratrèmols, tifons i tot el que la mare natura, enfurismada, podia llençar en legítima defensa damunt d’una humanitat que no havia estalviat en mitjans per malmetre-la en l’últim parell de segles.
Era un apassionat treballador, en un món en que el treball havia esdevingut gaire bé un article de luxe. La tecnologia feia totes les feixugues feines físiques. Hi havia per aquestes tasques robots amb programacions específiques per construir, conrear, etc.
Energies netes, solar bàsicament, que subministraven el que calia en tot el planeta mitjançant grans captadors instal·lats per màquines en les zones desèrtiques de la Terra, quilomètrics pannells fotovoltàics. Gegantines estacions acumuladores i distribuïdores d’energia situades en el fons marí, tot plegat regit i ordenat per satèl·lits que orbitaven, en racionals giravoltes, l’esfera del món que, poc a poc, anava recuperant el seu esperançador color blau de sempre. Els oceans havien estat depurats, restablerta la compromesa capa d’ozó, l’aire tornava a ser respirable i la fúria de la terra finalment semblava apaivagada.
Els excedents en tots els béns de consum i alimentaris, en cada collita, en cada campanya pesquera, altament tecnificada o producció industrial gran o petita, eren teletransportats a les grans centrals redistributives on s'emmagatzemava, s’elaborava si calia i, via bústies subministradores, arribava al consumidor que només tenia que manifestar el seu desig de viva veu o bé via escànner retinal.
Amb aquests paràmetres la demanda de mà d’obra es veia reduïda a quasi un noranta per cent, per dir alguna cosa.
La gent s’especialitzava. Qui tenia una afecció concreta, posem per cas l’electrònica, els complexos programes informàtics que regien virtualment el món, amb un sediment d’informació de desenes d’anys, acumulat en nombrosos bancs de dades, cada cop més petits, ràpids i interactius, proposaven al ciutadà electrònic, un pla de treball, sincronitzat en temps, amb tota la resta d’aficionats o “professionals” de l’electrònica... a la pastisseria o a la metal·lúrgia... amb el que s’aconseguia que la feina que s’havia de fer, ja poquíssima gràcies a les màquines, quedés fraccionada de tal manera que, amb un parell d’hores al mes, es satisfeia la demanda, l’engranatge seguia plenament lubricat i tot funcionava com un rellotge.
Això, si en tenies ganes, perquè no hi havia cap obligació. Mai no n’hi havia cap. Si el nostre hipotètic amic electrònic tenia altres plans, doncs: cap problema. Hi ha de ben segur, cents de milers d’electrònics com ell que es sentiran honorats i agraïts de poder fer un servei a la gran màquina humana, per contribuir al benestar de la resta de la gent. Feliços de treballar. Pel fet de fer-ho, ja obtindrien la recompensa.
Com cada matí, dutxat i afaitat electrònicament desprès d’una mica d’obra en un petit taller que s’estava instal·lant a la part del darrera de la seva masia, on antigament havien estat unes porquerisses, es dirigí cap a l’habitació del portal. N’era un dels darrers models, amb un escànner que filtrava fins i tot els més intranscendents detalls funcionals en la interrelació ment - cos - lloc, vers el destí escollit pel programa. Desarrenjaments filats tan prim, com la consideració d’una possible hipersensibilitat al·lèrgica de l’usuari a una determinada espora o bé al pol·len d’una planta que es produïa en el lloc on es volia anar.
Si depenia de la decisió de la màquina, ella cercaria el portal mes allunyat de l’espora o del pol·len, dins, es clar, del paràmetres de la teva demanda.
Així doncs, el Franz, amb la presència incorpòria de l’Iris dins del seu magí, tot donant voltes i més voltes al que la noia li havia dit, va dirigir-se cap al seu despatx d’Islàndia, on hi tenia un aparell teletransportador exactament igual al de la masia. Instantàniament es va plantificar a tres mil quilòmetres de distància, de la mateixa manera que hom ho faria per anar a l’habitació del final del passadís. Islàndia era una prolongació del corredor de casa seva.
Obrí la porta de vidre blanc esmerilat, d’una netedat obsessiva, i enfilà per un corredor, il·luminat indirectament amb una llum clara i balsàmica que ho banyava tot per igual, sense produir cap ombra. Una música de connotacions matemàtiques envaïa subtilment l’aire. Eren uns arpegis que s’escapaven de les harmonies convencionals. La rao era que estaven dissenyades recuperant part de les partitures del mateix Pitàgores per incidir en la ment dels que escoltaven sense que es fes palesa la seva influència. Però aquesta malgrat tot es deixava veure en el to i en el nivell de les converses que s’esdevenien en aquell passadís, totes marcades per una intel·ligència lloable, una distensió i serenitat que les tornaven diàfanes i entenedores, encara que els temes eren, per norma general, d’una complexitat científica aclaparadora.
El passadís s’eixamplava poc a poc fins a donar a un espai circular que feia les funcions de repartidor, capricis dels arquitectes, on apareixien tot de portes que donaven accés als diferents laboratoris on es treballava amb l’última tecnologia assajant solucions per als pocs problemes que encara s’entestaven a importunar a la humanitat.
De tots ells, el que més mitjans tècnics i humans emprava era el viatge a les estrelles. El somni espacial, la promesa per la humanitat com a espècie d’una vida il·limitada en el futur, sense l’acció coactiva de les barreres físiques d’aquest món mare: la Terra.
La humanitat pugnava per tirar endavant, preveient inclòs el futur llunyà. Una humanitat que era, per sí mateixa, dipositaria d’un coneixement que tendia a expandir-se per l’univers, carregada amb un bagatge, fruit de la més dura de les experiències: una pila de mil·lenis de purgatori, en un gresol de desfici i de sofriment que havia generat, finalment, una carrega de sensibilitat i d’amor en vers a la resta d’espècies d’aquest mon i també de les que sens dubte habitaven en algun lloc de la immensa fosca.
S’havia acabat l’ànsia conquistadora, la fal·lera colonial, ara l’idea era un altra. La tecnologia es regalava.
Els coneixements es divulgaven sense cap mena de complexa, tot el que es podia utilitzar, s’utilitzava en bé del propi bé. La comunitat científica havia també deixat de ser interessada i mesquina. Això, òbviament, obria un munt de portes.
La humanitat semblava ser l’escollida per amalgamar totes les criatures de l’univers en un únic Tot, harmònic, fet de pura vida, destinat a no se sap ben bé el què, però de ben segur quelcom realment gran i definitiu.








CAPITOL 10

El grup, atrafegat, s’esforçava a seguir l’erràtica marxa de aquell vailet que semblava que els volgués fer perdre dins d’aquell inacabable bosc de columnes on las ombres i la llum que sortia del perdut sostre, jugaven a un joc massa antic per els seus ulls, massa incomprensible per ells. El llenguatge d’aquella arquitectura que sobrevivia miraculosament en aquella balma de maons i pedra els desconcertava i la figura del noi s’esmunyia per les cantonades.
Si la mirada se’t distreia, perduda en la penombra, tractant de fitar els
límits d’aquella construcció tenies que fer servir l’oïda per seguir-li la pista a aquell marrec que corria com si l’empaitessin.
En un revolt qualsevol, la llum es va fer salvatge, tot i l’hora que era. Sortia d’uns finestrals en el sostre, desbocada, il·luminant una estructura de metall i d’aquell famós metacrilat, ordenant fileres i fileres de forma absolutament racional, de camions, moto-carros, cotxes dels anys setanta i moltes altres curiositats en tres diferents nivells, que per virtut de l’efecte transparent del sòl, donavan la equivoca sensació de que els vehicles gravitaven suspesos en el aire, al mig d’una absurda estructura de acer inoxidable.
Guaiteu això - feu el Quimo, tustant-li l’esquena al Jan que es fregava els ulls com per assegurar-se de que allò no era produit per la caminada o per un efecte retardat del haixix de la nit anterior.
- Això es imponent - digué la Iris - deu haver-hi algun esperit de les muntanyes que guia els nostres passos...
- No ho dubtis - digué el Tarik, jugant de nou, exageradament, és clar, el seu rol de guru de les altures.
- No en dubto, mestre... no gosaria - feu la Iris amb una cerimoniosa reverència.
- És just el que necessitem. Mireu aquell unimog groc d’allí dalt... té la caseta instal·lada a la caixa- digué el Jan, pragmàtic, com sempre.
En aquell moment va aparèixer de sota un camió, decorat fins a l’obsessió, un homenet guarnit amb una granota llardosa, vermella originàriament, amb el cabell enturbantat i una barba negre d’un pam.
- Salam-aleicum, forasters. Soc el pare de l’Alí, el Kemal. I és un honor per mi poder-vos ensenyar la meva preuada col·lecció d’andròmines amb rodes i d’artil·lugis diversos. Son pocs els viatgers que s’aturen per aquí. Nova Kabul, té moltes més coses interessants per ser visitades que no pas aquesta balma antiga i plena de pols del desert i de passat.
El Kemal, amb un somriure que mostrava sense complexos, una reconstrucció dental acurada, tan acurada que la feia poc creïble. Aquella cara de pastor de dromedaris, aquella barba que s’esfilagarsava com la d’un boc, aquella pell de pergamí, ressec per mil sols, assaonada per d’altres tantes nits a la serena, no constituïen el millor marc per aquella rutilant dentadura que semblava dissenyada per ordenador.
Es veia clar, a l’instant de conèixer-el, d’on l’hi venia aquella encomanadissa simpatia a l’Alí. La mirada oberta i sincera del Kemal penetrava en el interior de les persones, com fent-les-hi un escànner, cercant la manera de ser més útil, copsant amb intensitat la naturalesa de la situació. Una actitud extremadament atenta i cooperativa.
- L’Alí em diu que necessiteu un vehicle per fer la bogeria de anar per aquestes atrotinades carreteres del desert. Això sense ser com jo, un afeccionat a las rodes. Puc saber la raó d’aquesta aventura?
- El Tarik, saludant-lo amb el ritu dels pashtu, va dir: La raó soc jo. Soc un sòlid, ja saps que és el que això vol dir...
El Kemal obrir els ulls com si es trobes en presencia d’una estrella del rocanrol. - No n’havia vist mai cap. Pensava que a hores d’ara ja ho tindrien resolt... caram... ho sento... va dir tot tustant-li l’esquena.
El Tarik se’l mirava divertit i per tranquil·litzar-lo digué: - A mi no em preocupa el més mínim, ans al contrari: anar per el món tocant de peus a terra, te las seves avantatges... tu ho tindries de saber amb tot aquest desplegament d’eines dissenyades, bàsicament, per tocar de peus a terra.
L’Alí, tibant-lo de la granota, va fer que el seu pare acotes el cap fins a la seva altura i, baixant el to de la veu amb el seu dialecte de Mazar- Shariff va començar una cantarella de la que no se’n entenia la lletra però la música era exactament la mateixa que la d’un nen de Mataró o d’Ockland, demanant-li quelcom al seu pare, persuadint-lo perquè el deixi fer alguna cosa que el pare no te massa clar.
El Kemal, recuperant la postura i fingint recuperar la dignitat, escurant-se la gola per canviar d’idioma digué: - Coses de nois. Ara se l’hi ha ficat al cap, de que el deixi anar amb vosaltres a... no se a on. Per cert.
L’Alí intervenint amb anglès mundial va fer: - Pare, digues la veritat, que tu ets el que sempre està parlant de fer un viatge per la trans-asiàtica amb alguna d’aquestes antiguitats que emmagatzemes aquí.
- Ep! noi, una mica de respecte pel teu pare i per la història de la humanitat.
El pare, amagant un somriure, intentava fer volar coloms davant de l’acusació del marrec, que insistia tossut...- va pare... anem d’excursió... anem a l’aventura.
- Per nosaltres cap problema, al contrari, serà un honor comptar amb un mecànic dels d’abans - digué el Jan - però nosaltres anem molt i molt lluny, a l’altra banda del mon i això ens portarà molt de temps... és clar que sempre podeu tornar-vos-en, via portal, quant ho desitgeu... però el vehicle s’hauria de quedar, ves a saber on, al mig del desert de Turquia o per la campagne francesa... qui ho sap...
- La veritat es que l’Alí te raó- va claudicar en Kemal, tot fugint-li una rialleta delatora per sota del nas. - Fa ja masses anys que poso a punt aquestes velles joies fent brillar els cromats, escoltant atentament la música que surt dels vells motors, acompassant-la, repintant les velles carcasses, restaurant les decoratives obres dels artistes del segle passat i això m’ha fet considerablement feliç... però, el desert , amb tota la seva immensitat, es queda molt limitat si un no té una destinació concreta , un objectiu, un fi. Sortir a provar els vehicles per la Trans-asiàtica, és com donar una volta per la plaça de davant de casa, encara que la plaça sigui enorme. No hi ha cap repte... l’estímul rau en la màquina, en que funcioni i prou... però quant torno al Caravanserai, desprès de haver estat tot el dia fent tombs, admeto que a una part de mi, li vindria de gust de continuar viatge, travessar la serralada blava que es difumina allí a l’horitzó, fer nit sota els estels, seguir, sense que ningú ens aturi, a trenc d’alba, endevinant la carretera, mig colgada per decennis de pols de solitud, sota la llum primerenca.
Se’l veia tant apassionat que van deixar que en Kemal fes una glosa epopèica, a la manera antiga, de les virtuts de la tracció a les quatre rodes, del formigó de la vella ruta, de la pols dels camins... i de no se quantes coses més. En acabar, al cap de uns deu minuts de florida narrativa, mirant-se a l’Alí que assentia amb cansats moviments de cap amb cara de víctima conformada, digué finalment: - Be, d’acord... m’heu convençut.
Ho deia al grup que se’l mirava pacient, sense pronunciar ni un mot, però que s’alegrava de que finalment s’hagués acabat el discurs. L’Alí va fer un salt trencant la somnolència en que el seu pare els havia immers.
- Bé... fantàstic... veniu a menjar alguna cosa a casa... oi pare?... tenim mapes antics de la National Geografic, us els ensenyaré... em de dir-li a la mare... oi pare?... us quedareu a dormir, oi pare?...
Aquell xicot era com una màquina que funcionava amb el combustible de l’entusiasme pur fent-lo epidèmic en qüestió de moments als que l’escoltaven i que no els deixava un altre alternativa que la de assentir silenciosament a tot el que proposava aquella força de la naturalesa.
- Bé, - digué la Iris, mirant-se al Tarik amb expressió enlluernada, una mica estúpida, com la de tots els enamorats de tots els temps - tot sembla servir als nostres propòsits... és allò de que si quelcom pot sortir bé... el més normal es que surti bé.
Una positivista variació d’un dels principis més populars de finals del segle passat que deia: Si hi ha quelcom que pot sortir malament... sortirà malament. La filosofia de la torrada i la mantega... fatalismes d’un altre temps.
- Quina de totes les meves belleses creieu que pot ser l’ideal per un viatge d’aquestes característiques... veig que us mireu aquell unimog del segon pis... doncs preneu-lo. Té seients a la cabina per sis persones, a banda de comptar amb un motor Perkins modificat i una transmissió d’última generació que el fa absolutament versàtil, dotant-lo amb reductores independents per cada roda, cabrestant amb cable d’acer a la part frontal per vèncer qualsevol obstacle, encara que sigui una paret vertical, i una molt confortable caixa a la part del darrera amb lliteres, cuina, dutxa, aire condicionat i no sé quantes coses més.
En el Jan se li feia la boca aigua davant de la perspectiva de conduir un vehicle com aquell. En la seva època viatgera els havia vist passar per aquelles atestades carreteres conduïts per centreuropeus arrogants que se’l miraven des de l’alçada que proporcionaven aquelles imponents rodes de més de metre i mig de diàmetre, mentre ell anava a peu, fent autostop... amb les seves sabates de lona i la vella vànova de Patch-work.









CAPITOL 11

El gall cantava de la mateixa manera allí, en aquella edificació d’adob, al bell mig del Mig-Orient, que a les modestes alçades de la serralada del Montsant, en el mas que la família del Jan tenia a la arrecerada vall del riu Brugent.
Anant cap el coll de San Roc passada l’ermita balmada de l’Abellera es dominava, des de l’era atalaiada del mas, el poblet de Capafonts.
L’esmorzar ja era a taula. L’olor de les torrades i del té despertava les interioritats del Jan amb una remor sorda de budells revoltats, exigint la seva dosi de proteïna.
La mare de l’Alí, embolcallada amb un vel de color blau marí, apareixent en el llindar de la porta va acabar per fer adonar-se d’on es trobava de veritat el Jan, que en la boirina del somni, feia el ronso a l’hora d’aixecar-se davant d’un altre mare, la seva, que, molt lluny d’allí, l’instava a llevar-se per anar a l’escola tan si com no... Afortunadament, allò només era un somni... i l’escola l’havia deixat enrera ja feia molts anys.
Tanmateix, calia despertar-se del tot i gaudir d’aquell nou dia que se li oferia excitant, amb certa reverberació de passat. Com quant era un rodamón en una terra encara amb conflicte, obrint-se pas amb la imparable força dels seus vint i tants anys.
La mel de les muntanyes tenia un gust ben peculiar, diferent a totes las que havia tastat fins aleshores... amb un punt d’amargor, com si es notés el borrissol del pol·len al cel de la boca.
Tots eren allí, asseguts en silenci, xarrupant els bols de té i mossegant les torrades i el formatge blanc, deliciós, amb delit. Hi havia gana, doncs el sopar a casa del Kemal, havia estat més simbòlic que rés més. Uns briks de blat de moro amb una pasta de albergínia amb molta espècia i res més.
El Quimo, la Lènia i el Tarik ja feia estona que s’havien llevat i al voltant d’una tauleta baixa, asseguts en coixins, paladejaven l’esmorzar tot especulant amb la possibilitat de endur-se’n algun altre vehicle dels que tenien a l’abast... posats a triar i remenar...
El Kemal entrava i sortia de la seva cambra visiblement excitat davant de la perspectiva de aquell viatge. - Agafeu el que necessiteu però penso que amb el que vàreu triar ahir nit, ja en tindreu prou.-
Aquell home era un sac de nervis. Seia al seu lloc a taula... feia una queixalada a la seva torrada... s’aixecava de nou tot remugant... que si el sac de dormir... que si la llanterna... etc. L’Alí, per la seva banda, era el paradigma de la tranquil·litat potser perquè encara no s’havia despertat del tot. Sucava, indolent i lleganyós, la seva torrada en el te mirant un punt inconcret de l’univers que semblava començar davant dels seus ulls.
El Jan va ocupar el lloc que aquella figura grassa i vestida de blau l’indicava, saludant educadament als altres. - Bon dia a tothom. Esteu a punt per la gran travessia?
L’esposa del Kemal feinejava a la cuina de la que sortia l’olor de unes provisions per a tothom que la dona preparava un cop acceptada de bon grat l’eventualitat d’aquell viatge sobtat del seu home i fill. Ja havia posat fil a l’agulla, previsorament, atenent a les necessitats d’aquell grup d’agosarats que s’entestaven a fer el que ningú feia en aquells temps. Uns entrepans de salmó, unes cantimplores amb queffir, uns fruits secs, unes xerricanes amb aigua, etc... La bona dona s’esforçava a ser útil però no podia evitar el rictus de tristor o de preocupació que s’amagava darrera d’aquell somriure amb el que obsequiava als convidats.
Acabat l’esmorzar varen acomiadar-se de la senyora, tot agraint-li la seva hospitalitat i la cura que havia demostrat tenir d’ells a l’hora de preveure las seves imminents necessitats un cop fossin fora dels límits de la seva maternal protecció.
L’Alí, que havia estat inicialment el causant d’aquella nova situació, ara semblava fer-se l'orni enganxat a les faldilles de la seva mare, amb una llàgrima que no gosava a rodolar galtes avall, per que no fos dit... que ell ja era gran!!
Amb la fresca del matí varen arribar al Caravanserai, ja completament desvetllats, amb les idees força clares del que els tocaria fer a partir d’aquell punt. Treballar amb les mans, enfrontar-se a mil i una adversitats, creuar aquell desert, ple de misteri, de pols i de sol i això només seria la primera etapa del viatge.
Es per això que no feien les bromes a las que estaven habituats normalment i ara tots examinaven seriosos l’unimog que el Kemal havia fet baixar del segon pis mitjançant un elevador pneumàtic amb un esbufec silenciós.
El Kemal per això, en tenia una de preparada. Ja estaven tots ocupant els seus llocs, la Lènia el Quimo i el Jan a la part del davant, aquest últim al volant, El Tarik, la Iris i l’Alí, als seients del darrera, quan un nou soroll va omplir l’aire d’aquell matí.
El Kemal, amb un somriure d’orella a orella, sortia esperitat des de darrera d’una mena de tractor amb cadenes amb una Moto-Guzzi blava, modificada de suspensions i manillar, dissenyada especialment per fer rutes de muntanya. La potència d’aquells vuit-cents cinquanta centímetres cúbics, es feia palesa amb el bramul greu i acompassat, d’aquells venerables quatre temps al ralenti omplin la grandària de la nau.
- Nois, si no us fa res, i posats a realitzar vells somnis, jo sempre havia desitjat fer ruta amb aquesta meravella de l’any setanta-sis. Si us sembla bé, aniré obrint ruta, per si hi ha algun entrebanc a la carretera. Aneu seguint la polseguera en el cas de que la vella Trans-asiàtica es perdi de vista la qual cosa és més que probable que passi desprès de tant de temps de romandre inservible. El noi, pot venir amb mi, si vol o pot anar amb vosaltres, si vosaltres voleu.- L’Alí, encara una mica ensopit, va fer-li un gest amb la ma al pare que volia dir més o menys “Ves tirant... que ja hi haurà temps per menjar sorra, si és que desprès em ve de gust.”
I dit això, donant un cop de gas que va fer tremolar les velles voltes del Caravanserai, va pedrers en un núvol de pols de color ocre, carretera enllà, mentre els altres, pausadament, deixant que s’esvaís la polseguera, van iniciar la marxa, fen girar aquelles enormes rodes, entre crits de cowboy i cantarelles d’un altra època... on the road again... etc. Tot plegat, adrenalina a la sang i percussions als polses.
Quan ja feia més de quatre hores que seguien aquell núvol llunyà que era el Kemal que semblava devorar els quilòmetres passant valls entre dunes, planes inacabables, ramats de camells que, de nou gaudien del seu status de salvatges, horitzons que es succeïen l’un rera l’altre, dotant al color ocre de mil tonalitats diferents. Passant per antics pobles de ramaders que es confonien amb el paisatge, mimètics, com fent gala d’un do atorgat per la mateixa mare naturalesa. Construccions ancestrals que desafiaven el temps, el progrés i la tecnologia.
Va aparèixer, desplegant-se sobtadament per una vall de palmeres, l’antiga Kandahar, cruïlla de cultures des de l’antiguitat, on els traginers que venien de l’Orient comerciaven amb els que s’arriscaven per aquelles latituds, un cop superats els obstacles de les altes temperatures, l’eterna polseguera i com no... els bandits que tenien la seu del negoci a les terroses llambordes de la trans-asiàtica.
Kandahar, al igual que Nova-Kabul, era una gran metròpoli amb la mateixa estètica simbiòtica d’aquella... potser una mica més provinciana i la gent, que se’ls miraven astorats mentre la comitiva enfilava la ruta de accés al centre de la vila, semblavan pertànyer a un altre ètnia més feréstega.
Llargues barbes per tot, pantalons bombatxos, armilles brodades de mil colors, capells de miralls, cares assaonades com el cuiro i sobre tot una duresa a la mirada que parlava de la destrucció d’una cultura autòctona, de la lluita aferrissada d’un poble per mantenir vives unes tradicions que l’home occidental, en el passat, s’havia entestat a considerar pernicioses propiciant de manera absolutament vandàlica la seva eradicació. Tasca en la que afortunadament s’havia fracassat estrepitosament moltes vegades a traves de la història.
Però això era com un atavisme, quelcom que romà imprès a l’expressió, sota la arruga, sota la pell, a banda del que, en realitat, ara sentien tota aquella gent, un cop desaparegudes les fronteres... i els prejudicis.
El Kemal, ja feia ben bé una hora que havia arribat a l’entrada antiga de la ciutat.
Un vell cafè, vestigi de temps passats amb una marquesina de ruïnosa uralita transparent en inici, ara, pigada per les restes de milions de insectes nocturns que havien trobat allí, la fi de llur existència, unes tauletes de ferro colat amb la superfície de marbre engroguit i escantonat feien d’aixopluc a un meditatiu Kemal.
Assegut sobre els seus genolls, a la manera tradicional, l’esquena recta i recolzada contra una paret plena de taques i descrostons, menys tenia les cadires de tub amb reparacions de filferro on homes de més edat que ell es dedicaven al que sempre s’havien dedicat en aquelles hores, quan el sol s’ha fet més benèvol i el seu to rogenc, sembla acaronar la ratlla del horitzó: a veure té i a fumar les tradicionals hukkas, omplint l’aire de extraordinàries essències.
Havia deixat la moto a la part del darrera de l’atrotinat cafè. Ja no es distingia el color blau original degut a una espessa pàtina de sorra del camí adherida de manera uniforme per tots els racons de la màquina... i del conductor.
Pensava, el Kemal, en el que havia estat la seva vida fins a aquell moment. La situació actual, semblava trencar radicalment amb el que havia constituït tota la seva existència. Una existència conformada, guiada per la seva educació en el sí d’una família integrista, en una època en que la radicalització de les postures semblava ser l’única solució per aconseguir sortir de la misèria on es veien abocats la gran majoria de pobles de la terra degut a una pèssima gestió dels recursos per part de la minoria privilegiada.
Una cobdícia que s’amagava barroerament sota la forma de noves formules polítiques, el desfici neo-liberal, el nou capitalisme, cruel i sectari amb valors rescatats de l’època Mc. Carthy, on el patró era el diner i l’home una pura anècdota a eliminar si això fos rendible.
Una manca de valors espirituals que segons els dirigents de les Madrasses, conduïa indefectiblement a la degradació de l’home, a diferencies socials extremes, a la bogeria, a la pèrdua d’identitat... la mort del poble.
El seu pare era un dels dirigents talibans que en els anys de la segona devastació, propiciada per les forces desproporcionades de l’imperi americà cap a principis de mil·leni, l’havia endurit fins a la irracionalitat.
L’educació que va rebre de part d’aquell home que es creia amb possessió de la veritat indiscutible li va ser imposada amb sang, alenada per l’hermetisme que promulgaven las lleis, dictades pels popes de l’islam que veien en aquesta actitud, l’única possibilitat de sobreviure en aquell món que cada cop s’esdevenia més hostil, materialista, egoista i conseqüentment més cruel amb els més desvalguts.
Aquell home se’l estimava tanmateix i ara, quan els valors a nivell planetari havien canviat espectacularment i amb la perspectiva que donaven els seus quaranta-set anys, devia admetre que al menys el seu progenitor va ser honest, inculcant-li el que ell creia perdurable i autèntic.
Així que, recapitulant, a l’ombra d’aquella marquesina s’adonava de que havia tingut una infantesa ben trista, sense gaires demostracions d’afecte, fent les coses a base de clatallots. Aviat però, en l’adolescència, va veure com s’esfondraven tots aquells valors amb els que l’havien nodrit.
S’enfonsaven textualment amb els milers i milers de bombes que queien dia si altre també des de les altures, on de ben segur no feia cara de haver-hi cap paradís.
Per no parlar de las huries, de les que parlava el Llibre. L’única que havia conegut en la seva joventut era la seva esposa actual, la mare de l’Alí. Bona dona i treballadora, ben cert, però li va ser imposada per la força quan tenia només tretze anys.
El sexe era una obligació dirigida, única i exclusivament, a perpetuar l’espècie, eradicada qualsevol connotació lúdica. Les pugnents ànsies de aquell jove, de sang calenta, es van haver de soterrar en ares d’una obediència cega, dogmàtica, en una societat en que la dissidència era considerada traïció... i el càstig... la mort.
Aquella era la primera vegada que prenia una decisió transcendent en la seva vida. La de que el seu fill, l’Alí, coneixes el mon amb tota la seva dimensió en un ambient de llibertat que a ell li havia estat privat i reprimit sistemàticament en l’inici de la vida.
És clar que no calia llençar-se per aquestes atrotinades rutes del món per obtenir saviesa... però, tanmateix, no li faria cap mal una mica de disciplina per endurir el caràcter. Disciplina que s’obtenia directament de la terra i del sol, estavellant-se damunt de les carenes, fent fimbrejar l’horitzó.
El decidir-se a emprendre aquest viatge va fer l’efecte de que s’haguessin obert unes comportes que romanien tancades i barrades en el seu interior des de temps immemorials. Ja en el llom de la seva Guzzi els pensaments adquirien claredat diàfana, l’entusiasme li recorria l’espinada amb un calfred dolç. L’univers que s’estenia davant d’ell s’havia tornat abordable. Era capaç de tot per si mateix. El repte era el món sencer, sense tecnologies màgiques, sense teletransportacions, com el primer home en l’albada de la creació...
Allí, assegut sobre els seus genolls, va fer-se la promesa de no utilitzar els benaurats beneficis del progrés fins no assolir el final del viatge.
L’Alí podia fer el que li vingués més de gust ja fos tornar amb sa mare via portal, o bé quedar-se amb ell fins que se’n canses. També ell tenia la prerrogativa de l’elecció.




CAPITOL 12

L’unimog s’havia fet mimètic completament i gaire be no se’l veia, a no ser per la nuvolada de pols que el precedia. Quan es va aturar, davant de l’antic i semi abandonat cafè de routiers de l’inútil carretera, ho va fer amb suavitat, sense sotracs.
El silenci que s’esdevingué, un cop callades les veus de les vàlvules, pistons i toveres, semblava dotar de una dimensió més real, a la desbaratada silueta d’aquell edifici. Els fumadors, impertèrrits, feien gala d’una flema que fins i tot els britànics haguessin envejat.
La figura del Kemal, sortint de la penombra rogenca amb els braços estesos i una rialla d’anunci testimoniavan, sense lloc per dubtes, que algun canvi s’havia produït en aquell home. Les ulleres d’un model clàssic d’aviador, aguantades en el front que cobria el tradicional turbant rodó com una ensaïmada, tan típic de l’ètnia pashtu.
La marca clara al voltant dels ulls, lliure de pols, en el lloc que protegien les ulleres i sobre tot, la enlluernadora claredat de la flamant reconstrucció dental que lluïa natural aquell home, donava la sensació de que es trobaven davant d’un místic, d’un foll o d’un il·luminat. L’abraçada entre pare i fill, parlava de veritable amor, d’experiència compartida, de transgressió, de complicitat.
- Què, com t’ha anat fill? espero que no t’hagis marejat... o que no hagis marejat als teus companys amb la teva xerrera a cops força aclaparadora
- No, i ara!- va dir el Quimo, surtin en defensa del marrec. - Hem cantat, hem explicat acudits, hem dormit. En definitiva, ens ho hem passat la mar de bé, oi noi?
- I tant- feu el xaval - Hem vist més camells que no pas en tota la meva vida, hem escoltat la música del Quimo i el Jan ens ha explicat tot de rondalles de la seva terra. Pare, avui ha estat un dels dies més ben aprofitats de la meva vida... malgrat que em fan mal els ronyons i tinc ganes de anar a dormir.
- Això si que es nou per tu... Tu que, des de ben petit ha estat del tot impossible que te’n anessis a dormir quan era la teva hora, ara surts amb que vols anar-te’n a dormir... Prodigiós.
Fent una rialla encomanadissa va canviar completament de tema conduint amb habilitat a tot el grup cap al terreny que ell volia.
- Els antics viatgers d’aquestes carreteres, quant aquestes eren tan sols viaranys mal dibuixats a la sorra, cuinaven una especialitat amb la part tendre del cor de la rosella del desert, una mena de card molt punxegut que creix per tot arreu. Té unes propietats restauradores absolutament sorprenents... a banda de ser una delicadessen pels paladars més exigents.
El Quimo duia de ja feia unes bones dues hores una remor intermitent que sortia, impertinent, amb criteri propi des de la fondària de la seva panxa.
- M’interessa - digué, imprimint brillo a la conversa, - tinc una gana que m’aixeca
- Doncs jo voldria fer una proposta. Anem allí sota d’aquelles palmeres que es veuen al mig de la plana. Prepareu una bona brasa amb llenya d’atzavara i fems de camell, l’Alí us en ensenyarà, oi noi? Jo amb un cop de moto m’arribo a la vila per aconseguir els ingredients i les espècies que fan falta perquè puguem gaudir d’un veritable àpat del desert.
- El Jan, que com tothom, no tenia cap mena de pressa a no ser la que l’hi venia de la gana, de seguida va estar-hi d’acord. De manera que prenent la iniciativa va dir: - Jo conduiré - i amb un salt va situar-se darrera del volant de l’unimog. Des de l’alçada de la cabina convidava, fent el pallasso, al grup a afanyar-se.
- Correu..., correu companys, les nits de Sherezade, la música de la sorra, el vent de l’erm ens esperen allí, sota la palmera... immersos en la dimensió rotunda de la nit estrellada... ximple l’últim !
Varen sentir-se xiulets i cridòria i la comitiva va fer cap a les seves posicions en el vehicle i en un instant obrien noves roderes a la sorra immaculada, endinsant-se directes cap a aquella mena de postal que constituïa aquell paratge sota els colors d’un capvespre inoblidable... com gaire bé tots els del desert.
El Kemal, desprès de preguntar qui sap què als fumadors que com estàtues xarrupaven sota la uralita, va enfilar a lloms de la potent màquina, esperitat, cap a les llums de la ciutat que en aquella hora semblava restar a la espectativa del que oferiria aquella màgica nit.
Quan la foguera ja espurnejava cel amunt varen escoltar el só d’unes panderetes que venia indefinit d’algun lloc de dins de l’estrenada fosca alhora que el run-run dels quatre temps de la Guzzi predominava en un crescendo que anunciava l’arribada d’en Kemal, del sopar i semblava que també de la festa.
El licor de palmera va ser una de les novetats que varen descobrir aquella nit.
L’afganès va aparèixer, espolsant-se la sorra del damunt, amb res a les mans...
- I les provisions? - va dir el Quimo que amb la seva envergadura semblava justificar la urgència, nois, jo no estic acostumat a passar gana.
- Beshuia... Beshuia - va dir el Kemal, amb el somriure torçat com qui té un roc a la faixa, amb àrab clàssic. Calma, calma... volia dir.
- Escolteu la resposta dins del vent...- va fer aquell aprenent de poeta amb un evident punt d’innocència... o d’ignorància... perquè els altres, tots a l’hora, varen posar-se a entonar el clàssic de Dylan... Blowin’ in the wind.
El Kemal no entenia l’acudit... mai l’havia interessat el Dylan... amb prou feines si sabia qui era aquell Dylan. Segurament s’havia perdut alguna cosa... tant era.
- Si pareu de fer el borinot i pareu l’orella, escoltareu el só de la festa, de la música, si pareu bé el nas... flairareu el perfum de les espècies... o sigui que en definitiva, pareu alguna d’aquestes coses però, sobretot, pareu de fer el ruc !!- va fer el Kemal tot fent-se l’ofès.
La coral es va anar esvaint entre rialletes... concretament l’Alí, va fer un solo final de allò més apassionatto que li va valer la mirada un xic recriminadora del seu pare.
El Tarik, deixant per un moment les confidències a cau d’orella amb una més que receptiva Iris, va apuntar amb el nas cap a les estrelles i afuant la oïda, va dir:
- Ei nois! te raó, em sembla que aquest vell talibà vol que participem de la tradició amb tots els ets i uts. Tenim a tota l’orquestra simfònica de la pandereta de camí cap aquí.
De sobte, com sortits d’un altra dimensió, varen fer la seva entrada tota una comitiva riallera encapçalada per dos enormes camells guarnits amb cascavells i fornitures de coloraines amb unes grans alforges a cada costat de aquell oscil·lant cos que semblava bellugar-se a camera lenta.
Al darrera, un parell d’homes amb els ulls pintats amb kool, seguien tot de mainada, ballant al compàs dels timbals que feien sonar hàbilment que els donava a la mirada una expressió de misteri, blava i un xic esclarida, com si no fossin ben bé d’aquest mon. Caminaven com en trànsit, al davant d’un grapat de dones i noies jovenetes, que arrodonien l’hipnotisme d’aquell ritme, amb tocs de pandereta, crotals enormes i crits esfereïdors a la manera de pràcticament tota la gent del desert, des de l’Atlas, la sabana africana o les eternes semi-dunes que vorejaven el formigó escrostonat de la trans-asiàtica.
Les dones de més edat es varen fer càrrec de la situació al mateix moment d’arribar, amb una energia que sobrepassava amb escreix la dels nostres amics, que jeien al peu de les palmeres cansats de les hores de ruta, només desitjant apaivagar la remor de llurs panxes, ara ja en franca revolta.
Buidaren de les alforges dels camells que rumiaven avorrits, la gastronòmica carrega. Saques d’arpillera plens de roselles del desert ja preparades per anar a la brasa, destriades de la seva dura i punxeguda protecció fibrosa. Safates de pa de dàtils, xapatis i com no? el famós vi de palmera de tanta anomenada.
Al cap d’uns minuts, asseguts al voltant de una espurnejant foguera de la que s’hi havia enretirat la brasa per coure les roselles, degustaven amb veritable plaer allò que el Kemal els havia promès: un menjar inoblidable. Uns gustos plens d’exotisme en un món en el que allò era cada cop més improbable ja que en un món en el que se’n havien eliminat les distàncies, l’exotisme era rar.
Una lluna banyuda, al més pur estil de les mil i una nits, treia el nas per darrera d’unes dunes cap a la banda de llevant il·luminant la festa.
El Jan ballava com un esperitat amb una noia d’enigmàtics ulls de zèfir, deixant que l’alcaloide del vi, s’ensenyorís del seu organisme, deixant el seu rol de cap de l’expedició, de viatger experimentat i responsable penjat d’una palmera. La mateixa palmera que va aixoplugar-los fins a l’albada en la consecució lògica del paroxisme de la festa a ell i a la noia d’ulls inquietants, en una bogeria de sensualitat que el Jan feia temps que no recordava.
La vida era quelcom que dia a dia, s’oferia a la humanitat, sense embuts, sense absurdes normes de comportament que la limitessin ni n’escatimessin el seu potencial de goig.
S’havien deixat enrera mil·lenis de repressió, de vides tutelades per una abstrusa autoritat construïda a base de lleis coactives en nom de la seguretat d’una societat atemorida, manipulada pels seus mateixos governants que, per fer-se cada cop més i més imprescindibles, s’inventaven noves i més asfixiants paranoies esmerçant pressupostos en seguretat, exercits i policia.
En lloc de ofertar i potenciar la cultura i l’educació a la gent, erosionaven mediàticament i per sistema, la confiança de l’home en l’home.
Afortunadament semblava que la marea de benaurança s’havia endut mar endins, totes aquelles inseguretats i la platja de la vida ara apareixia sense màcula per a una humanitat ja madura, per gaudir-ne sense complexes.


CAPITOL 13

Els dies que vingueren, varen ser intensos, plens de llum i color. Un cop deixades enrera, les desèrtiques planures del Afganistan mitjà tot acumulant experiència i noves coneixences, gaudien del plaer del viatge entre rialles i constant bon humor,
Magnifiques sortides de sol, paratges de somni i molt d’amor per rutes plenes de misteri i d’aventura que semblaven no menar a enlloc.
El Kemal com sempre obria la pista en solitari. La resta, a lloms de l’unimog, varen travessar el sagrat país de l’Iran sotmetent-se davant de la imponent silueta del nevat Ararat en aquella òrfena carretera que circulava polsosa a dos mil metres d’alçada.
Varen passar Teheran, amb les seves cúpules daurades, i els seus minarets ornamentats, que testimoniaven una fe que s’esvaïa per moments en el si d’una societat que s’havia deixat de dogmatismes i d’impostures, on l’única litúrgia que feia furor, al igual que a la resta del món, era la encaminada a proporcionar felicitat a l’espècie humana.
Els Deus de l’antiguitat havien fet un mutis sense fer escarafalls i una nova filosofia, amalgama de totes les demés, era la que il·luminava a la humanitat. Una filosofia sense Divinitats reguladores, en la que l’home era reconegut com l’artífex de la seva existència.
Tota la càrrega de coneixement de les corrents de pensament, el sufí, el suní, el chiíta, que havien dominat aquella part del planeta, s’havien difuminat en un sentiment global d’amor i respecte a la vida humana. Les grans mesquites on s’hi solia resar cinc vegades al dia, en les que les portes romanien tancades per qui no fos fidel, ara eren obertes de bat a bat i acollien a l’home sense distincions, sense exclusivitat.
Així l’antic concepte de religió, entès com una comunicació directe amb l’energia, amb la vida, amb Deu, ara aflorava amb tota la càrrega de veritat que sempre havia tingut... abans però, emmascarada, manipulada... ultratjada per la despòtica gestió dels abanderats de l’integrisme, del signe que fos: una creu, una mitja lluna, un mandala, un tòtem o un llibre.
A l’altra banda del món, en el laboratori d’investigacions espacials d’Islàndia, el Franz i la munió de savis saberuts que estudiaven el comportament de les energies límbiques, estaven en un moment de màxima excitació.
Les energies límbiques eren una clara alternativa neta, inexplorada, plena d’esperances. El món, tanmateix, era tot ell, ple d’esperança.
Hi havia suficients reserves energètiques per garantir la supervivència de l’home, en els nivells de confort a que s’havia acostumat en els darrers temps.
Tot i que la taxa demogràfica es mantenia assenyadament estable, des de ja feia un parell de dècades, l’ànsia expansiva de l’home no romania estancada, ans al contrari, es treballava, entre d’altres coses, per desenvolupar un programa de colonització estel·lar.
La diferència entre aquest d’enguany amb els que l’havien precedit era que no hi havia la pressió de la urgència... no es disputava cap cursa.
Els coneixements s’acumulaven sistemàticament, es complementaven i així s’assolien resultats formidables sempre amb la calma i amb el seny que caracteritzava a una societat educada que no es deixava enlluernar per els petits èxits que configuraven aquell camí de ciència i progrés.
Sempre calia anar més lluny, tenir imaginació, utilitzar-la sense complexes. Aquesta manera de fer havia demostrat amb escreix el seu encert amb un assortiment de magnífics resultats.
Sense anar més lluny, s’estava desenvolupant un sistema de emmagatzament de les exigües energies que naixien d’aquell racó del cervell anomenat la zona límbica, productora de les més preuades encimes de l’ésser humà, les endorfines, responsables de la més clara aproximació als efectes immediats de la felicitat que l’home havia conegut fins aquell moment.
Els rudiments eren d’allò més senzill. Un cop determinades les reaccions de la química orgànica, combinada amb elements adients, contemplada l’entropia del procés, s’havia dissenyat un tipus de pila, un acumulador microscòpic, fet amb nano-elements minerals com la quarsita, la galena i d’altres sals que tenien la facultat de conservar d’una manera efectiva una part de les forces amagades que movien la vida en el seu estadi més primigeni.
Tot era, però, molt embrionari. Un principi, tanmateix. Quelcom que combinat amb d’altres tècniques podria en un futur, obrir camí, potser a les estrelles, garantint la supervivència de l’espècie, potser en uns altres móns.
Amb les energies convencionals, al cap de vall de multitud d’experiments, coronats sistemàticament amb descoratjadors resultats, es feia pales que tot plegat havia estat una corrua d’estrepitosos fracassos.
L’energia atòmica, l’elèctrica, la solar, elèctrica al cap i a la fi, la de implossió, la hidrogènica, etc. resultaven ser deficitàries, mancades de ductilitat, rígides, inoperants davant el repte de l’espai exterior amb la seva magnitud esfereïdora.
Ah! el microcosmos... el macrocosmos... tot semblava ser la mateixa cosa, les mateixes lleis es tramaven ordint uns teixits molt similars. Destriar-ne la lògica, la protoforça que va donar lloc a aquella eclosió de l’univers i conseqüentment a la vida, amb totes las seves formes... era excitant.
El Franz i el seu equip, tenien la sensació d’apropar-se cada cop més a la resolució de tots aquests enigmes.
La bioquímica humana era previsible, d’una manera relativa, es clar.
Parlant de la vida no hi han dogmatismes, ni articles de fe. Sempre s’ha deixar un punt de marge per caprici de la natura, per l’imponderable.
Però una cosa era clara: hi havien certes reaccions que provocaven un allau de conseqüències, de moviments a nivell cel·lular, moviments imperceptibles, fins aquell moment, ara però, amb l’auxili de la nanotecnologia, al menys eren quantificables.
Els neuroestimuladors, empleats en determinades tècniques quirúrgiques a principis de segle i la fibra òptica com a complement indispensable en laparoscòpies, varen obrir el camí d’una nova cirurgia. Això, desenvolupat, actualitzat, utilitzant tècniques de nova factura, com la de la teletransportació, l’escanneig neuronal i tantes d’altres combinades, varen situar a la medicina, a la diagnosi concretament, a uns nivells de eficiència espectaculars, aconseguint una pràctica eradicació de la majoria de les malalties.
Però no era suficient pel que pretenien aquells homes en aquella illa colpejada per els vents atlàntics.
Alta tecnologia, habitacles ultra-condicionats, corredors de teletransportació a cada cubicle privat, l'última maquinaria, la millor informàtica, envoltats d’una natura desfermada i feréstega.
Les falles tectòniques del sòl islandès dotaven a les instal·lacions d’una calefacció magmàtica tant eficient com natural i d’una imperceptible potència tel·lúrica, que es feia palesa veient la actitud dels científics que allí feinejaven.
Sempre encoratjats, il·lusionats, amb un punt d’infant, amb bon humor, sempre llestos per solucionar qualsevol problema. Els reptes eren superats, un a un, sense escatimar-hi hores, esforç i talent.
Hi havia representants de gaire bé totes les branques de la saviesa humana. Físics, naturalment, però també, geòlegs, botànics, químics, metges, astrònoms, místics, biòlegs i un inacabable reguitzell de especialistes en les més variades matèries convivint en un entorn dissenyat per extreure el bo i millor de cada potencial humà. L’arquitectura del lloc era d’allò més funcional i confortable contemplant-se cada una de les necessitats particulars de cada un dels components de aquell equip de ments genials. La fusta, l’alumini, l’acer inoxidable, al·leacions de propietats quasi màgiques, el formigó, el metacrilat d’última generació... etc. Tot era poc per afavorir la creativitat i la imaginació. La psico-música, la cromoteràpia aplicada, la dietètica harmònica, però el que finalment sortia més a compte era sempre la paraula. La comunicació que s’establia de forma directe entre els membres de la comunitat. El sopars eren pantagruèlics i els ressopons encara ho eren més. De les tertúlies, en les que es divagava amb conceptes d’allò més variats i imaginatius, sovint se’n extreien premisses o s’arribava a conclusions cabdals pel que feia a les investigacions. Tot plegat, salpebrat amb un ampli ventall d’humor intel·ligent, representatiu de les mes diverses ètnies que allí convivien. Certament, les més conspícues llumeneres contemporànies.
El Tom i la Gretten eren dos científics, una oceanògrafa i un especialista amb llenguatge cel·lular. Ambdós passaven de la quarantena i eren gent de món. Afables, amb una intel·ligència afuada, sempre a punt per extreure de qualsevol situació, la lliçó adient, la que devia servir en última instància per incrementar el seu, ja enorme, bagatge de coneixements.
Ell era originari de Pensilvania, en els ja obsolets “Estats Units”. Ella, venia de terres fineses on una infantesa entre xarxes, bots i peix li havien endurit les faccions sense manllevar ni un gram d’una bellesa, que semblava esculpida en glaç.
Ells no podien saber encara el fonamental paper que, d’una manera ben casual, representarien en aquella petita comunitat d’estudiosos.
Ja feia ben bé dos anys que compartien menjador, tertúlies, té i simpatia. Però les seves ments estaven al servei de la humanitat, per dir-ho d’alguna manera. Tots dos, estaven tan capficats en llurs respectives feines que no s’adonaven que l’amor ja feia temps que romania amagat, esperant pacient a eclosionar en el moment més adequat.
En els seus plans, individualment, no hi havia cap intenció ni interès en una relació amorosa... potser si, sensual, sexual o lúdica però no d’amor en el sentit de compartir la resta de la vida, tenir descendència i coses així.
No els hi havia passat per el cap. De fet, l’únic que els hi passava pel cap era la feina, la concreció d’un munt de teories, l’aplicació del seus coneixements d’una forma intensa, sense distraccions per assolir coronar amb èxit el projecte en el que estaven immersos : El viatge a les estrelles. Allò era el més important en llurs existències i ocupava gran part dels seus anhels, desigs i il·lusions.
El Tom treballava en una sala de uns cinc metres de diàmetre, rodona, d’un color blau pastel, la llum es repartia per a tot arreu de manera uniforme. Las parets amagaven una fina capa de plom en el seu interior, a fi efecte de no esmerçar gens de radiació.
Els aparells eren damunt d’una taula de metacrilat que seguia la forma de la paret. Hi havien, d’entre molts d’altres, màquines de escanneig retinals d’última generació, arcs de teletransportació d’un tipus més sofisticats que el que tenien a les cambres privades com la del Franz que comunicava directament amb Odena, comptadors d’estàtica, aparells de estimulació neuronal, acumuladors d’unitats d’entropia i tot un munt de pantalles plenes de codis i gràfiques amb els que el Tom tractava d’esbrinar els mecanismes de comunicació entre les cel·lules. La causa i l’efecte, en definitiva: l’acció i la reacció.
La Gretten per la seva banda, ocupava un despatx més petit amb una única pantalla hologràfica amb la que recorria virtualment el fons marí a la recerca de rastres de intel·ligència en els microorganismes, la major part desconeguts, que s’hi amagaven.
Li agradava la cuina i era realment una veritable experta amb el marisc, cosa ben estranya, doncs a la seva natal Finlàndia, no era quelcom que es valores en la seva justa mida tot i haver-hi de moltes menes, als finesos els hi agradaven més els salats i el peix peix. Sense concessions.
Llur relació, es fonamentava en un apassionament per el treball i pels plaers de la cuina. El Tom era un veritable gourmet, allò que se’n deia un home de vida, i evidentment estava sempre ben disposat per degustar les delicadeses que la Gretten sovint preparava.
Tal havia estat el cas la nit anterior en la que varen trobar-se per una d’aquelles sessions gastronòmiques que tant els hi agradaven.
La vetllada va transcórrer sense cap alteració de l’status emocional. En finalitzar cada un va tornar cap al seu habitacle sense cap mena de sensació diferent. Uns bons amics amb afinitat de gustos, gaudint d’una magnifica cuina.
Va ser l’endemà, no se sap si mercè a les propietats afrodisíaques del marisc de la nit anterior o de la lluna o del perfum feronòmic d’aquell home que li somreia des de darrera del bigoti o aquella mirada entre implorant i complaent, la que va fer que es desencadenes la catarsi.
De sobte es varen sorprendre atrapats en una abraçada tendre, plena de delicadesa, un llarg bes... un altre. Les ninetes dels ulls havien perdut la seva autonomia i ara, l’una no podia deixar a l’altre, encadenades amb una força hipnòtica, farcida de missatges sense paraules, amb l’íntima certesa de fer, en aquells intensos instants, allò pel que havien nascut: la inqüestionable potència del destí que els empenyia l’un vers l’altre, la consciència de que s’estimaven, el descobriment de l’amor, que feia ja temps que es camuflava entre rialletes, bons àpats, converses tecnològiques.
En aquell precís instant de màxima intensitat, de veritable bogeria a nivell de les emocions, es va produir el miracle.
Las fronteres del pensament amb les del món real es varen desdibuixar.
Las màquines d’aquella cambra circular varen enfollir al mateix temps que ells dos. L’escanner retinal va captar tota la informació sobre quins eren els desigs dels usuaris: ells. L’acumulador entròpic va escalfar-se degut a una sobrecarrega d’energia límbica, l’energia de l’amor i els teletransportadors d’última generació deurien fer la rest. Amb tota aquella informació les màquines, sempre prestes a complaure a l’home, havien interactuat per elles mateixes i... s’esdevingué el prodigi. Casual, com totes les grans descobertes de la humanitat.
El món que envoltava aquella paret circular sense arestes va esvair-se... o potser varen ser ells els que s’esvaïren. El cas es que el paisatge que els aparegué davant dels seus astorats ulls en va ser un d’impossible.
Un cel porpra amb dues llunes pansides, l’una pigmentada de taronja i l’altre més blanca, s’enlairaven en un horitzó d’herba de color gris que es veia en tot el terreny que albiraven des de aquell estrany indret. L’aire picava lleugerament la gola, alta concentració d’oxigen. La temperatura... magnifica.
Ells dos allí, palplantats varen mirar-se, comprenent que les màquines havien interpretat correctament els desigs de la parella, l’amor havia fet la resta: Eren en un altre planeta. Ja esbrinarien que era allò que havia succeït.
Ara passada la primera sorpresa, sentien una mica de neguit... just en el moment de adonar-se'n, es va produir el fenomen a l’inrevés i tots dos apareixien de bell nou en el laboratori del Tom, sans i estalvis pel moment, conscients de que havien trobat la pedra filosofal. Caldria però conèixer el seu funcionament exacte, però l’amor semblava, com sempre, tenir-hi alguna cosa a veure.


















CAPITOL 14

El Jan i la Iris varen agafar el portal de Trabzon per anar a veure com s’esdevindrien els fets, un cop arribessin al seu destí, a la encara llunyana Islàndia. Quan varen arribar, allò semblava un vesper. L’activitat que ells suposaven relativament relaxada degut a la calma que ells adjudicaven a una actitud científica era tot el contrari en aquells moments.
Tothom anava atrafegat i el Franz només va poder aturar-se a donar la benvinguda d’una manera lacònica, eixuta però sense cap mena d’animositat... només que l’home no estava per brocs o be tenia molta feina... o en passava alguna de grossa.
La Iris no es rendia fàcilment i desprès de tirar-se materialment al coll reclamant la seva atenció de manera carinyosa va aconseguir que el Franz deixés anar alguna informació. Però allò encara els va deixar més perplexes que abans.
- Ja sembla que ho tenim... no val a badar... ens falta la font d’energia, la reacció és sorprenent... però com?... efectes secundaris... perdoneu però ara no puc estar amb vosaltres, està passant quelcom molt important... necessito tota la meva capacitat de concentració... com va el viatge... bé... espero que bé... ja tinc ganes de conèixer a aquest Tarik teu... però ara, disculpeu-me... és impossible... adéu... adéu
... mentre deixava enrera a l’Iris i al Jan que, mirant-se impotents i sense pronunciar una paraula varen girar cua cap el portal de teletransportació que en una fracció de segon els duria de nou a Trabzon, a la riba del mar Negre, on la resta de companys jeien a l’ombra d’un cafè esperant noticies i fent gala d’aquell bon humor que sempre feia ruta amb ells.
- Nois, en deu passar alguna allí a Islàndia perquè tothom corria esparverat. No hem volgut estar-hi més estona per no fer nosa però donava la sensació de que tot anés pel bon camí, si més no, oi? Va dir el Jan mirant-se a la Iris, com buscant reforçar l’opinió.
Però la noia ja només tenia ulls per el seu amor.
- T’he trobat a faltar... més que guapo !!
- Però si has estat fora només deu minuts... va fer el Tarik
- Si però he anat molt lluny de tu... guapo!!!
El Jan va deixar-los sols allunyant-se fent que no amb el cap... com qui se’n fa creus...
El Quimo havia anat a jugar a billar de caramboles en el interior del cafè amb una colla de turcs de mirada expectant i bigotis recurrents. Simpàtics tanmateix.
El baixista en sabia de jugar i els hi estava donant peixet. Una cosa era caramboleiar... l’altre, molt diferent, era jugar al billar, inacabables series, reunions etc.
Desprès de vàries partides, en les que el Quimo va guanyar per un marge no massa exagerat com menava la bona criança vers el perdedors, va venir l’ouzo, la retzina, el haixix, el ball i la festa.
Aquella petita sala de billar va convertir-se en una mena d’envelat en dia de festa major on tothom quí passava per el carrer era convidat a participar-hi. Al cap d’uns minuts allò era la bogeria. Tothom giravoltant com derviches, tocant palmes amb ritmes frenètics.
La festa va continuar fins ben entrada la nit on varen aprendre la manera lenta i cerimonial que els vells del lloc, fumaven l’haixix. La dimensió transcendent que els corprenia quan inspiraven el fum desprès de deixar reposar la brassa un temps exageradament llarg, només fent un única pipada, profunda i seriosa, carregada de connotacions, quasi eucarístiques, com si respectuosament, penetressin amb el fum, en l’enriquidor àmbit de la divinitat.
El Jan es deixava anar amb la cabellera despentinada, fent tombs i més tombs, immers en aquella dansa en la que remolinejaven els fumadors un cop apagada la pipa.
Varen dormir a la platja, esgotats. Amb el cap encara donant voltes des de l’eix del coixí de cadascú. El compàs... les ones... el recer... els estels.
No però abans de decidir, entre rialles, que es mereixien un parell de dies de lleure, jeure i no fer res. El lloc era màgic... la gent encisadora, la temperatura ideal...
L’Alí ja feia hores que dormia a ran del seu pare.
La Lènia, ballarina captivada per la dansa en volia saber més.
El Quimo esperava encuriosit fer una partida amb aquell famós “doctor” del que parlaven els jugadors. Deien que era imbatible... ja ho veuríem.
Al Tarik i a la Iris no calia demanar-los-hi l’opinió... ells estaven en un altre món, molt més privat... tan els hi era el lloc amb tal de romandre-hi plegats.
La perspectiva del relax va fer que el Jan dormis com una soca fins que el sol l’enlluernés, emprenyador, ja ben entrat el dia.
Semblava ser diumenge. la sensació d’aquell despertar estiregassat allí a la sorra negra va fer que es sentís transportat a la infantesa quan el diumenge, era d’esmorzar de xocolata desfeta i melindros i el pare podia entretenir-se per jugar una estona al migdia. Desprès vindria l’arròs del dinar... El Jan, tenia gana... seria doncs la gana la causant d’aquell deja vû.
Aquella era una bona sèrie, una de les millors que havia fet en els darrers anys. Les boles lliscaven sobre el feltre verd amb precisió. Una carambola duia a l’altre d’una manera natural, com si allò no tingues res a veure amb la depurada tècnica amb la que el Quimo feia les tirades davant l’astorada mirada d’aquell turc, elegant, enjoiat i val a dir que una mica xavacà.
- Setanta-cinc, setanta sis, setanta set... i setanta vuit... i amb això amic meu, sembla que hem acabat la partida... i tal com havíem quedat, ens portareu a mi i als meus amics, amb aquella vella gavarra que teniu amarrada al port, fins a les mateixes portes continentals. Amb una rialla enorme, de encegadora dentadura, afegí radiant: - Istanbul ens espera. Un tracte es un tracte... mon amí.
La cosa havia anat d’aquella estranya manera:
Trabzon... aquella vila els havia captivat. S’enfilava des de las fosques platges del Mar Negre fins les alçades dels turons, com una vegetació feta de cases, eriçada de minarets que guaitaven al cel com una floració. El desnivell era la constant en aquell poble, ple d’escales, de ponts entre les cases que creuaven estrets i antics carrerons.
L’ombra semblava inundar-ho tot donant-li una dimensió de misteri, les bugambilies escalaven els murs omplint l’arquitectura de verdor i de vius colors. L’escenari perfecte per perdre's, parlar d’amor i fer-se dolces promeses amb la complicitat del silenci i de la joventut.
La Iris i el Tarik feien nius per les cantonades ombrívoles.
La Lènia, el Kemal i l’Alí varen passar-se tot el dia jugant a la platja, estesos al sol, amb el Mar Negre que els hi llepava els talons. El temps es descabdellava poc a poc aquell dia... però no pas per tothom.
El Quimo havia matinat... una partida interessant era el que el feia ballar el cap. Un nom l’havia empaitat aquella nit en la boirina del somni: “doctor”.
Així que, tan punt va sortir el sol, va anar a cercar al famós personatge. No volia que allò fos un esdeveniment social. Aquell home era un mite en aquell tranquil poblet. El Quimo sabia que guanyaria... així que va decidir que seria ell el que l’aniria a buscar a casa seva per proposar-hi de fer una bona partida en un lloc més privat i potser amb un billar de millor qualitat que aquell del cafè del dia anterior.
Per conèixer l’adreça d’aquell home només li calia trobar un portal, l’escanner retinal captaria la intenció del seu desig, intercanviaria dades, impulsos, alquímies i el duria, sens dubte, al lloc adient... si més no, al barri adient i un cop allí ja preguntaria a qualsevol que fes cara de ser del barri.
El “doctor” semblava ser tot un personatge.
Va aparèixer a les afores de la vila, en un barri dels que antigament s’anomenaven “residencials”. El passeig marítim s’acabava sobtadament, com si algú simplement hagués acabat el ciment. Les bardisses deixaven un camí fet per els vianants amb el seu continuat trepitjar que s’enfilava turó amunt, fins a una plaça enrajolada. Allí va saludar a una parella d’ancians que feien tai-chi sota els raigs primerencs del sol. No va gosar a destorbar-los així que va asseure's en un mirador que donava damunt d’un petit port privat que deuria pertànyer antigament a alguna d’aquelles “residències”.
Allí va veure aquella meravella pintada de coloraines. Era una vella gavarra de càrrega amb una coberta enorme i un pont enlairat capitanejant-la. Des de on guaitava el Quimo s’hi podia veure la roda del timó. Les parets del que deurien ser els camarots, les probablement inoperants xemeneies, els ulls de bou, tot era pintat de colorets, violetes... roig encès, roses, blaus, verds, grocs... tot disposat anàrquicament, fent ostentació d’un gust... dubtós, per ser benèvols... A la popa, disposats com si fossin part del quadre, un parell de plaques fotovoltàiques que ferien la mirada amb un color impossible el del sol reflectint-hi furiós.
El Quimo, es preguntava si aquella andròmina seria operativa... i si ho fos... un creuer de plaer per aquell mar de calma seria genial... somiava...
I com per despertar-lo del somni una veu rogallosa va dir des de darrera seu: - la Vàndala... Oi noi?
- Dispensi.. com diu?
- La Vàndala, allí... el meu transatlàntic. Li dic així perquè li vaig guanyar a las cartes a una hippie noruega ja fa molts anys... un tracte és un tracte oi noi? A mi no m’agrada jugar... bé... cada cop m’agrada menys... però m’havia agradat molt de jove.
El que parlava era un home gras amb un invariable mostatxo que deuria rondar la seixantena Vestia una armilla morada sobre d’una camisa rosa pàl·lid rematat tot plegat amb un llaç de corbata vermell. Els cabells rinxolats li queien brillants damunt l’espatlla des de sota el barret d’ala curta... una “mascota” que en deien els andalusos. Una dent d’or enviava senyals des de el fons d’aquella rialla que li adreçava, potser una xic massa cordial, aquell home que s’entestava en encaixar amb ell.
Mahmed... però tothom em coneix per el “doctor”... era veterinari jo, saps noi? Ara estic retirat i soc el capità d’aquesta bellesa...
En aquell món les coses funcionaven així. Amb les energies subliminars fluint amb major llibertat, les percepcions eren mes obertes i receptives. Els fets, aparentment casuals, eren molt freqüents i ja ningú se’n estranyava. Les situacions gaire bé màgiques eren part del esdevenir quotidià de la vida.
L’èter translúcid, sense interferències negatives, acomplia a la perfecció la seva tasca de sustentar les energies que actuaven entre els homes i llurs relacions aconseguint que aquestes fluctuessin segons designis encara desconeguts però sempre màgics i en pro de la vida.
- Hola que tal? - va fer el Quimo, posant-se dret d’un salt - jo soc el Quimo... soc del Camerun - va dir encaixant- li la mà a l’altre, que s’empetitia per moments davant l’alçada d’aquell negre de pell lluent i mirada resplendent. - L’estava buscant, mira quina casualitat - va dir seguint la forma retòrica quant aquell tipus de fenomen es produïa...
- Doncs, ja m’has trobat noi - el “noi” aquesta vegada amb un pel menys de convicció. - I doncs, que puc fer per tu...
El Quimo ho va veure clar... el futur imminent se li representà amb diàfana claredat en el teatre del seu magí. Per ell, era clar que anirien a Istanbul amb la Vàndala...








CAPITOL 15

Les puntes emblanquinades del mostatxo d’aquell veterinari, fent de capità de vaixell, voleiaven amb l’aire del Bòsforus.
El viatge havia estat com l’estada a un balneari. Tot el sant dia fent el gandul per la coberta de fusta d’aquella andròmina flotant o bé jaient en aquelles comodíssimes gandules pintades de colorets.
L’unimog al bell mig de la coberta de popa, com esperant a que s’obrís la barrera per saltar per la borda en qualsevol moment i continuar ell sol la travessia... per damunt les ones o pel fons marí... a ell tan l’hi era.
Aquell aire duia una amalgama d’essències en córrer pel mig d’aquella llengua de mar que semblava endinsar-se cap a terra ferma.
L’entrada de l’estret del Bòsforus era dels espectacles mes impressionants que el Jan havia vist mai en tot el seu historial de viatger. Corprès de nou, revivia escenes del passat en el que havia embarcat en un enorme vaixell de luxe cap a l’any disset o divuit. En aquella ocasió el luxe estava totalment fora de lloc, doncs els passatgers eren refugiats.
Una munió de famèlica gent que lluitava per arribar a algun lloc on l’estupidesa humana no envies pluges de bombes sobre el cap dels seus fills.
En aquell conflicte, com tots instrumentat des de les barroques taules dels palaus de l’Orient o des de les asèptiques i anònimes sales de juntes d’Occident, els perdedors invariablement eren els més pobres que s’amuntegaven entre columnes de lluentons i boles emmirallades en aquella atapeïda “disco” de la nau convertida en hospital d’emergència.
La música de laments que llavors estremia l’aire era ben diferent a la que s’escoltava en la benaurança del present.
El Quimo tocava la guitarra acústica en una hamaca de corda que s’havia instal·lat entre dos pals. S’havia passat gran part del viatge tocant aquell instrument que els hippies l’hi havien deixat d’herència al igual que l’hamaca. Ja en sabien de viure aquells...
El Tarik guaitava amb els ulls esbatanats com la terra s’acostava per els dos cantons, una terra en la que germinava l’arquitectura com si allí fos sempre primavera.
Era una mena d’esclat de bellesa. Un tapis fet de minarets, cúpules, jardins penjats, reflexos d’or i ceràmiques policromes que s’enfilava muntanya amunt per tots dos cantons... Tant diferent de l’estoica veneració amb la que el seu poble, des de les immenses pastures mongoles, pregava als seus Deus... no per això, però, menys carregada de fe, devoció i esperança.
Les noies amb l’Alí i el seu pare tallaven el vent amb llurs nassos des de l’extrem més extrem de l’embarcació, a la punta de la proa, lliscant amb aquella pesada gavarra entrant amb una mena d’aurèola triomfant per les portes de la vella Europa.
...- El mar Egeu li dona la mà al mar Negre en el mar de Mármara... Tralarà...- cantava el Quimo, visiblement inspirat.
El Jan flairava, potser amb el record més que amb el nas, aquells entrepans de peix acabat de pescar que servien directament des de els bots amarrats a la dàrsena del port d’Istanbul. Era el gust de peix fresc més penetrant i contundent que havia tastat mai a la vida.
Aviat varen topar molt i molt lentament amb els pneumàtics del port i l’unimog semblava frisar-se per esgarrapar de nou la terra.
Acabada la maniobra, com si fos una gegantina carambola, el “doctor” des d’el pont, llençava enlaire, en un gest molt poc professional, aquella immaculada gorra blanca d’almirall de la flota russa. Des de que varen salpar l’home se’l havia encasquetat adoptant des d’aquell instant la tessitura d’un militar de vodevil amb aquella camisa vermella i aquells pantalons ratllats. Era clarament la indumentària adient per aquella acolorida embarcació.
El cas es que els havia conduït a bon port amb remarcable perícia, a banda de actuar de Cicerone, tot al llarg de aquella meravellosa costa turca, fent tot de parades en petits ports, en els que feien provisió d’aliments autòctons insistentment recomanats per aquell curiós personatge i també de cantaires, romancers i músics.
Era tot un showman aquell home. Des de que varen sortir de Trabzon, no va parar quiet ni un moment entestat en procurar diversió als seus convidats, ja fos mitjançant rutes gastronòmiques, curiositats, rapsodes d’allò més estrambòtic tocant instruments de corda que deixaven al Quimo ben astorat: Res de tècnica però efectivitat rítmica i melodies disperses. Tonades ancestrals un xic incomprensibles, sobrevivien de nou en boca d’aquells majoritàriament iaios cantaires, a cada port diferents que salmejaven tot fent la festa, a la coberta de la Vàndala, dia si i altre també.
Sort que encara existien llocs per la intimitat en aquell vaixell i en els quatre dies que va durar el viatge el Tarik i la Iris sovint gaudien d’aquells indrets i de l’efervescència de llurs sentiments.
... I així, com dut per l’onatge, va arribar l’hora del comiat.
El Quimo i el Mahmed, fitant-se l’un a l’altre com dos galls en el corral per acabar desprès, passada la enganyosa primera impressió, fonent-se en una abraçada amarada de llagrimots, somiquegis i mucositats.
Tant de sentiment, tanta intensitat, en aquell adéu. Allò denotava sense cap mena de dubtes, que el resultat final d’aquella partida de billar havia estat el de guanyadors tots dos.
Havien guanyat una amistat que segurament es perllongaria en el futur, en altres mars... possiblement mars de feltre verd, dels molts que existien en el planeta... de moment... en aquest planeta.
Era de matinada, el sol es reflectia a l’aigua del espigó.
Que n’eren de bons aquells entrepans - va pronunciar-se seriós l’Alí - Jo no menjaria un altre cosa i això que el peix no m’ha dit mai gran cosa.
- Si el peix el digues alguna cosa em començaria a preocupar- va engegar el Kemal... arrancant a córrer, preveient la puntada de peu que seguiria desprès de la burleta de part del marrec. Ja se sap... entre pare i fill quan hi ha confiança... fa fàstic.
- Bé nois, potser vosaltres ja l’heu visitada en altres ocasions però jo soc de l’opinió de que aquesta ciutat val la pena d’entretenir-s’hi un parell de dies - va dir el Tarik que per ell aquell viatge era molt més excitant que per la resta de companys.
Tot era nou... Les imatges hologràfiques, fotografies, sensors virtuals que havia vist i experimentat a llarg de la seva encuriosida vida no feien justícia a la realitat... ni de bon tros.
El Jan, bon coneixedor dels carrerons d’aquella laberíntica ciutat, digué:
- Amb un parell de dies jo t’asseguro que no en tens ni per començar. Us explicaré una historia: - Cap a l’any divuit, quan hi va haver la guerra greco-iraní... quina ximpleria de guerra, ningú sabia a qui pelava ni perquè. Afortunadament es varen cansar aviat... matar-se fins a l’ensopiment... quin destí. Bé, anem al cas, en aquella ocasió vaig conèixer a un armeni que s’estava a la llegendària “Pudding Shop” a la plaça de la mesquita blava, Sultanahmed i cada matí durant més de dues setmanes vàrem visitar plegats el museu més al·lucinant que hagueu vist mai, el Top Capii, meravellant-nos amb els presents dels emperadors xinesos o amb la joieria otomana o amb les miniatures perses...
- Vinga nano, no t’encallis ara - va fer la Iris tustant-li la cresta.
- Ehem, sí perdó, veiem... doncs allí el vaig deixar. Jo vaig continuar el viatge de tornada a Capafonts... feia dos anys que no respirava l’aire del Montsant i ja el trobava a faltar. Vaig restar amb la mare un any llarg fins que pràcticament la teletransportació es va implantar en el món com una xarxa invisible. Doncs bé, en una de les meves primeres teletransportacions, no recordo la data exacte, vaig retornar al Top Capii i vaguejant per aquelles immenses sales plenes de prodigis allí hi havia encara aquell home una mica més vell, més marcats els trets d’Armeni d’aquell deixeble de Gourgieff, llavors, sens dubte molt mes savi.
El Quimo, tot ficant cullerada digué: - Val, queda prohibit pel Tarik, visitar el Top Capii, al menys en aquesta ocasió. Jo no m’hi vull fer vell esperant a que el Tarik acabi la seva visita... segrest diria jo... ja, ja.
L’unimog s’esperava fent de teló de fons a la conversa.
- Bé, que us sembla si cerquem un lloc per fer l’acampada. No hi ha problema d’aparcament així que qualsevol parc de la ciutat pot servir-nos i jo crec que conec, ara que hi penso, el lloc ideal- va fer el Jan, exercint novament de cap de manera natural.
D’un salt, va ocupar la plaça del conductor dient: - Au va pugeu!
El Kemal va fer rugir els quatre temps de la Guzzi amb l’Alí arrapat a l’esquena.
Varen travessar la ciutat plena d’homes que transportaven manualment mercaderies i embalums descomunals a les espatlles. Allò devia ser una mena de esport nacional i el Jan sempre ho havia vist igual.
Hi havia gent jeien pels bancs públics amb tota la cara d’haver passat la nit allí. La temperatura era benèvola, personatges amb armilles lluents i anacrònics artefactes de llautó penjats a l’esquena que servien té calent a d’altre gent que se’l bevia... un formiguer que tot just es despertava.
Els carrers, poc a poc es varen fer més estrets i costeruts, les cases més baixes i l’ambient més rural, tot i trobar-se encara a l’interior de la capital... definitivament pujaven.
- Aviat arribarem- va dir el Jan fent-se el misteriós - És un lloc amb molta màgia - va continuar trencant immediatament el misteri, - va ser la llar d’un dels narradors romàntics més importants del segle dinou, en Pierre Lotti... N’heu llegit alguna cosa?
L’atenció dels presents va semblar esvair-se com una boira...
El Quimo xiulant per la finestreta abaixada, la Lènia, al costat del Jan, sobtadament interessada en l’estat de la ratlla de kool del seus preciosos ulls, mirant-se en l'espill retrovisor... El Tarik i la Iris, amagant las rialletes darrera dels manyacs... com si la pregunta no anés amb ells.
- Que no us feien anar a l’escola a vosaltres? –va interrogar en Jan.
El Quimo, seguint la broma, va dir amb aquell accent tan africà:
- Jo, el primer que vaig aprendre va ser a fer campana... vaig acabar l’escola llicenciat amb campanes... i billar...ja, ja.
- Bé... ja quasi hi som - digué el Jan fent girar el volant en una corba francament pronunciada que els menà a una esplanada a l’ombra d’uns pins pinaters que recordaven a la mediterrània.
Una talaia al cap de munt del turó de l’ancestral barri de Üsküdar. Una vista fantàstica del canal del Bòsforus des de on es distingien nítides les innombrables cúpules i minarets que s’ensenyorien de la ciutat.
La blavor d’aquella aigua clara, lliure de contaminació des de feia ja molts anys, feia que, amb una mica d’imaginació, s’entrelluques el fons marí d’aquella maragdina llengua de mar des de la seva alçada privilegiada.
Allí s’instal·larien pel moment. D’allí, un cop localitzat el portal més proper, esdevindrien eventuals turistes al llarg d’una setmana.
Va ser un altre cop el Jan qui va haver de recordar als altres el veritable objectiu d’aquella aventura.














CAPITOL 16

Mentrestant a uns tres mil quilòmetres de la “Banya d’or”, en aquella illa sacsejada per les tempestes atlàntiques i els vents polars, romanien aquell grup de científics atrafegats. Ara semblava que, per fi, s’havia arribat a algun lloc. Ja no eren només especulacions.
El Franz, home de recursos, era el primer sorprès amb aquell avanç gegantí pel que feia a les investigacions.
Lo fortuït del que havia succeït a la Grètte i al Tom el tenia meravellat i també, tot s’ha de dir, una mica decebut doncs aquella corprenedora experiència com la de visitar un altre planeta amb la força pura i dura de l’amor havia enviat a dida la resta de les investigacions en les que es treballava.
Aquell fet havia dibuixat en la ment del Franz un clar diagrama de com s'esdevindrien els fets a partir d’aleshores. Sabien que l’energia límbica era operativa, sabien també com interrelacionar els diferents aparells per assolir la fita desitjada.
La química orgànica era meravellosa: La manifestació del cosmos en el àmbit cel·lular.
Però no tot eren flors i violes en aquell planter de llumeneres. L’ombra de la malaltia rondava com un voltor en l’ànim dels presents.
La Grètte i el Tom, desprès del viatge estel·lar, immersos en l’excitació de la descoberta no varen percebre aquella, un tant excessiva, humitat en els palmells de les mans, aquella astènia que sobtadament s’havia apoderat del seu tarannà, de normal extravertit i dinàmic, aquell mal funcionament de les terminals nervioses en les extremitats, aquella dissociació tèrmica, aquell excés de cabell que quedava a la pinta cada matí.
De bon principi, ho havien atribuït a una pràctica del sexe massa compulsiva que els esgotava, donada l’edat ja madura dels, just estrenats, amants. Però, aviat varen donar-se compte de que allò era quelcom més seriós i varen comentar-li al cap mèdic del centre.
Es barallava la possibilitat de que haguessin contret algun tipus d’infecció vírica o alguna reacció a nivell molecular degut a algun indesitjable efecte de la teletransportació espacial.
Tot era possible... aterradorament possible. Però el que és fet no es pot desfer i degut a lo casual de aquell fet era sobrer el lamentar-se, un esmerç inútil d’energia que sens dubte obstaculitzaria la recuperació si és que aquesta era viable.
Varen fer tot tipus d’analítiques, una bateria de proves rera un altre que de moment no semblaven aportar cap mena de llum al problema... Era una mica aviat, tanmateix.
Entre tant, tots dos jeien l’un vora l’altre amb les mans enllaçades, donant-se constantment valor i esperança. Quan l’un s’entristia... l’altre l’animava. L’amor es manifestava no coincidint mai en el mateix estat d’ànim que el company.
La habitació, hospitalària, amb els dos llits en paral·lel contaven amb tot de palanques, ressorts i mecanismes que possibilitaven qualsevol canvi postural del jaient. Ultima tecnologia aplicada al mobiliari clínic per aconseguir la màxima comoditat pels usuaris... sensors de veu que obeïen les ordres pronunciades de paraula, matalassos també amb d’altres dispositius que enregistraven sistemàticament una analítica bàsica, la temperatura, el pols i la pressió arterial.
Les finestres, enormes pannells que de manera automàtica filtraven els raigs solars a menys que hi hagués alguna ordre especifica en sentit contrari, s’abocaven a un paisatge fet tot ell de moviment. Per una banda l’onatge que colpejava, rítmica i constant, la rocallosa costa. Per l’altre, les fumeroles dels diferents geisers que, a lapses regulars de temps, inseminaven l’aire nítid amb poderosos sortidors d'escuma que alliberava la terra en aquella extasiada regió on la natura era sinònim de potència. Allí més clarament que enlloc d’altre.
- Faria ràbia morir-se ara que estem tan a prop de aconseguir-ho - va dir trist el Tom.
- No cridis al mal temps - contestà la Gretten - Avui dia seria ben estrany palmar-la de malaltia... crec que entraríem a la història de la humanitat per dues raons ben diferents: els primers viatgers estel·lars i els únics difunts de malaltia abans d’hora, és clar, en el que va de dècada...
- Això seria un retrocés que no ens podem permetre... és una qüestió d’orgull... comprometríem l’honor de la comunitat...- desvariejava el Tom, assentint amb el cap, sorrut com un bou.
- No t’angoixis amor - feu la Gretten - ja veuràs com el Franz se’n empesca alguna per treure-n's d’aquest mal tràngol.
- Això espero pel nostre bé... ara que hi erem tan a prop...
I així passaven les hores, endormiscats, parlant fluixet d’aquestes i d’altres coses, del seu passat, del seu futur però, degut a les circumstàncies, fruint intensament d’aquell present plegats.
Quan ja gaire bé ni els esperaven varen aparèixer el Franz i el doctor en cap sota el llindar de la porta amb la perplexitat dibuixada al rostre.
- Ara per ara - va dir el doctor - no tenim ni idea del que us passa.
- La sang esta bé, el sistema limfàtic intacte, no es detecta cap infecció, ni vírica ni bacteriana, cap presencia d’elements aliens... total, un avorriment.
Allò va dir-ho sense cap mena d’expressió facial, amb un to de veu neutre, fent gala d’una flema que en ell era habitual.
- I doncs?- va dir el Tom, incorporant-se amb l’ajut del mecanisme del respatller del llit.
- Doncs només ens queda fer una diagnosi invasiva, provar amb la M.T.T. La micro-teletransportació, com sabeu, és un sistema relativament nou, un enginy de lents, refracció, planificació cel·lular - va dir el Franz, com aquell qui dona una conferència, - i va molt bé, es eficaç i ja n’hi ha una bona distribució arreu del món, però es requereix una infrastructura complexa i això, malgrat que tenim pràcticament de tot, no ho tenim. No som cap hospital...- va dir el Franz.
- A banda de que no considero recomanable la teletransportació amb aquests dos subjectes...- va fer el metge, fugint-li una engruna de rialleta, d’aquella cara d’anglès. Feia ja molt de temps que compartia timba, amistosa es clar, amb aquell parell de tahurs que ell, en conya, anomenava “subjectes”.
El Dr Timothy Holloway, era allò que anomenaríem un gentelman anglés típic. Un home alt, calb, eixut de cara i sobre tot flegmàtic. Nascut al East End londinenc feia ja una seixantena d’anys pel cap baix. Amb un domini del kockney d’allò més surreal i còmica... a banda de tenir un repertori d’acudits extraordinari però, això sí, explicats sense cap expressió facial... amb cara de pòquer i amb un to de veu carregat d’ambigüitat, el què encara els feia més desternillants per allò de l’efecte sorpresa.
El Tim era un altre dels puntals d’aquella comunitat i, quant convenia, les engegava a dir com aquell que no vol... amb la mateixa impasivitat que quant t’explicava un acudit.
- Too many cooks spoil the broth.- massa cuiners fan malbé l’estofat, va dir sense immutar-se, i continuà - De moment val més no remenar l’olla fins que no tinguem elements per fer una diagnosi aproximativa però que no ofereixi cap mena de dubte. De manera intuïtiva i degut a això de la profusió de suor palmar jo em decantaria per una afecció molt rara anomenada “siringomielia” que dona aquests mateixos símptomes però ha de ser d’un tipus especial doncs no es reflexa en un scanner convencional. Si utilitzem l’M.T.T. al menys sabrem a quina part de l’univers del cos humà, hem de visitar... jo apostaria per la medul·la espinal.
El Franz feia que sí amb el cap i el Tom i la Gretten, àvids d’informació, restaven amb silenci. El Tim prosseguir: La siringomielia és bàsicament un desarranjament neuronal. Les neurones s’associen entre elles o pel contrari es dissocien per raons ben aleatòries. Aquestes dissociacions provoquen trastorns a vegades imperceptibles però d’altres donen lloc a malalties com aquesta o bé a símptomes d’aquest tipus. Encara que la neurologia no és ben bé la meva especialitat, jo crec que els trets van per aquí.
La Gretten pragmàtica digué - Trobarem una solució, oi Franz?
Però el Franz ja es trobava lluny d’allí amb la ment donant-li voltes a la possibilitat d’instal·lar un aparell d’aquells, un sistema M.T.T, amb els elements dels que disposaven a la illa. Un M.T.T, pràctic, eficaç i que no requerís d’un esmerç de temps que ell considerava molt valuós.
De sobte, com tornant d’un estat de trance, va dir...
- Oh sí... és clar que sí. El material que necessitem el tenim pràcticament tot aquí: mini teletransportadors d’última generació i scanners miniaturitzats. De la part informàtica i òptica se’n podria encarregar en Taitzé, des de Tokio... mmmm... les lents, la part d’òptiques que calen... potser podríem fer una holoreproducció informàtica que fes el fet... mmmm... seria tanmateix un bon descobriment que crec que mai s’ha aplicat a la medicina fins ara. I així, tot remugant com un vaca pensativa, va fer un mutis passadís enllà.















CAPITOL 17

Ja feia dies que havien deixat enrera les lluentors de la “banya d‘Or.” Decidiren que la ruta seria la del nord, via Bulgària, terra verda i humida... en el Jan li va recordar els camps de Astúries amb aquell verd lluminós ressaltant en l’horitzó sota la llum, sempre opaca, d’un cel permanentment ennuvolat.
Skopie... amb les seves catedrals i palaus, teulades plenes de verdet, campanars grisos sortint de la boira en la que semblava navegar la ciutat des de la distància. Alguns eren torres coronades de creus, els altres afuats, enaltint la mitja lluna, com si fossin els pals d’un descomunal vaixell emergint de la tempesta, com xiscles en la grisor d’aquell dia de pluja en el que varen passar-hi a prop, circumval·lant-la.
Els pobles que anaven trobant es tornaven cada vegada més occidentals. L’arquitectura anava canviant a poc a poc fent-se més i més centre europea.
Els minarets anaven deixant pas a les torres ortodoxes i als campanars catòlics. Això sí, tot plegat immers en aquell permanent batibull de construccions modernes i de materials aparentment anacrònics en aquell bucòlic paisatge.
En Jan tenia molt d’interès amb visitar Sarajevo, tradicionalment un gressol de cultures, a cops en vertadera ebullició, especialment en les revoltades acaballes del segle passat.
La guerra, un cop més, gaire bé havia fet taula rasa pel que fa a l’arquitectura de la vila, clar exponent de la cultura d’un poble.
Les guerres civils, ètniques sempre genocídas, tenen un efecte molt més destructiu, si és que això es possible, que les convencionals on només es lluita per una hegemonia dels poders.
Les baralles entre germans, en últim extrem, esdevenen aferrissades, cruels, propiciant una política de terra cremada. Es busca la total anihilació del contrari com si en tot el conflicte hi hagués una basant d’odi ancestral que reïx rabiüda. Com si ambdós contendents es sentissin doblement traïts primer per la pròpia causa de la disputa, desprès per un enverinament de la conducta de ressonàncies gairebé bíbliques... Cain i Abel per començar, el 36 espanyol i tants d’altres conflictes en els que intervenen molts factors que solen venir del fet de compartir bressol... gelosia, enveja, frustració, ràbia.
Afortunadament allò ja feia molts anys que ja no es produïa i com a nova condició inherent a la humana, finalment, la gent preservava la memòria com un bé suprem per tal de no repetir errors del passat.
La lliçó havia estat apresa, ben apresa... fins a la sacietat. Aquesta nova prestació semblava venir de sèrie en els nous ciutadans. Un cop més es feia pales el salt evolutiu que s’havia produït.
La Guzzi rugia obrint pas, com sempre. El Kemal gaudia en aquelles carreteres comarcals que, a banda de estar en perfecte estat malgrat la poca feina que feien. Eren rutes com les d’abans, respectuoses amb l’orografia i el paisatge i per això mateix eren plenes de revolts i giravolts que feien les delícies d’un potencial pilot de curses que havia vist frustrada l’afecció, degut al rectilini de les pistes on s’entrenava...
el desert vora el caravanserai allí a la, ara llunyana Kabul, on les rutes de muntanya estaven en franca degradació. Tot i el culte als vehicles que tradicionalment caracteritzava al poble afganès quan varen deixar de ser indispensables el parc mòbil i las infrastructures varen fer fallida estrepitosament fent evident el tarannà eminentment pragmàtic de l’afgani. El Kemal n’era una honrosa excepció... un romàntic.
Ara, el Kemal li treia el màxim rendiment a la màquina inclinant-se fins a fregar amb el genoll l’asfalt.
La ment es deixava anar, les idees flueixen lliures en situacions com aquella. El cos, supeditat al reflexa, un automatisme per preservar la pròpia integritat, la ment eventualment, sense carceller.
La adorable rialla de la Lènia s’entestava a projectar-se dins del seu cap, un tant furtiva, però ai! aquella noia el rejovenia, el feia riure. En un compartiment amagat dins del cor hi havia un sentiment que pugnava per sobreeixir...
La ment fluïa lliure però no tant. El Kemal foragità aquella imatge com si fos un eixam de mosquits d’estiu recuperant, segur, el control d’aquella tancada giravolta.
Amb feines i treballs l’unimog amb la resta de l’expedició li anava al darrera. Els uns a la cabina, atents a la cursa en solitari del Kemal... especialment l’Alí qui havia deixat, assenyadament, que el seu pare xales sol amb la seva renovada condició de “motard.”
El Quimo i la Lènia havien en certa manera, monopolitzat la caixa del camió. Es passaven el viatge xerrant de mil coses. La música però, era el tema més recurrent... era inevitable. El Quimo tenia aquella vella relíquia de guitarra acústica enganxada a les mans a tothora.
La Lènia deixava volar la imaginació en el terreny que a ella més li agradava: la dansa. Interpretant les bases rítmiques que un baixista inevitablement confereix a la seva manera de tocar la guitarra, ella es deixava anar, en aquell minso espai, explicant-li al Quimo les diverses coreografies que imaginava pel nou espectacle.
L’invent del “màntric-jazz” no era res de nou, al menys la idea no ho era... Els màntras dels budistes tibetants amb els seus corns, trompes i percussions, feia molts i molts segles que la practicaven amb gran èxit, perdurant mil·lenis, tot s’ha de dir.
Ara, la tecnologia havia universalitzat el feeling, els sintetitzadors de mil aplicacions, les bases un tant monòtones que s’introduïen en el llac de la consciència, removent les aigües més amagades, despertant estats pròxims al veritable trance.
El jazz, amb la seva capacitat de jugar amb les escales i les harmonies, trobava aquell un terreny molt fèrtil en el que créixer, florir i donar fruits de gran bellesa.
A la part del darrere el Quimo guaitava, alhora interessat i preocupat, les evolucions de la noia en aquell escenari amb moviment patint una mica perquè la Paulowa en un revolt, no s’estampes contra la tauleta plegable.
- Quan arribem a Sarajevo hauré de torna a la feina, els músics esperan, tenim la gravació, holotele i que sé jo... Iaounde em sembla tant lluny, tot i ser aquí mateix.
La Lènia ja ho sabia, el seu amant era un home gaire bé públic. Una celebritat. Seria injust pretendre monopolitzar-lo només per ella sola.
- Deixaré que proveu de arreglar-vos sense la meva valuosa companyia.
- Penso que trobarem a faltar el teu agut sentit del humor - va engegar la Lènia, mirant-se’l de reüll - la teva refinada conversa i la teva prodigiosa intel·ligència... per no parlar de aquest cos escultural que passeges per goig dels que tenim la sort de contemplar-te’l.- Una ironia que el Quimo va assimilar com si l’apunt de la noia fos dit en el seu estricte sentit literal...
A vegades val més fer-se l’enze, va pensar el Quimo dedicant-li el millor dels seus somriures.
El Tarik i la Iris eren en un món a part, contemplant per la finestreta la successió de paisatges, com si allò fos una pel·lícula feta per ells dos en exclusivitat. Propietats màgiques de l’amor com és la de canviar un tros de terra buida, la grisor d’un verd boirós, en un lloc ideal per inspirar-se i escriure un poema que parli d’aquella passió.
El futur els acollia voluptuosament.
L’Alí, per la seva banda, no parava de fer preguntes a tort i a dret a un Jan que responia metòdic a tota aquella xerrameca tot provant de no perdre de vista al Kemal al volant de l’unimog en aquelles carreteres, afortunadament sense gens de trànsit.
- Perquè els campanars son així?... perquè les vaques son blanques i negres? ... que ell preferia els pantalons afganesos que no els occidentals... Era una mena d’esponja absorbint tota la informació que podia amb veritable avidesa: discutia, argumentava i feia ostentació d’un criteri propi, certament especial per un marrec de dotze anys.
Per altre banda, hi havia un munt de preguntes que demanaven resposta.
... I així, la comitiva anava travessant la vella Europa, aquella que anomenaven de l’Est, des dels temps en que aquesta puntualització tenia un sentit més polític que geogràfic... perquè era clar que aquella part d’Europa era “de l’Est” depenent només de si miraves des de l’Oest.
Ara tot allò era part del passat. Les fronteres s’havien difuminat i l’home, a banda de ser lliure per anar i venir per la totalitat del planeta sense cap trava administrativa, ho feia pel fet de conèixer altres cuines, altres gastronomies, escoltar músiques diferents, experimentar alteradors de la consciència en els seus màgics llocs de criança, gaudir de l’amor i del sexe en tota la seva universal dimensió.
D’aquesta manera el sentiment, sempre tradicionalment rebel amb la raó, semblava que havien acabat per signar una mena de treva amb l’enteniment, mercès a aquest canvi qualitatiu que benauradament regalava l’evolució amb l’afegit de la tecnologia i aquell esperit de llibertat que es respirava.
L’ésser humà es nodria de tants i tants estímuls a cada moment que el potencial conflicte s’havia diluït en un mar de variades experiències. El sentiment s’havia fet company del seny... El seny i la rauxa caminaven agafats de la ma.
És clar que a vegades hi havia sentiments que s’enfrontaven amb allò que era estrictament impropi o inconvenient. Llavors, però, la gent era madura, reflexionava, no es quedava a la superfície d’aquest sentir, s’aprofundia, es veia clarament la font del conflicte, es valorava amb el bagatge d’aquella saviesa adquirida... i finalment es produïa el desenllaç, sempre harmònic, sempre vigilant de no fer mal a ningú, de no ferir a les persones, s’havia desenvolupat la facultat de reflexionar i de posar-se a la pell de l’altre.
El rival, més que directament menyspreat, era entès i així s’atenuava el sofriment fins a fer-lo quasi bé inexistent.
Hi havia, però, casos que desafiaven el seny, la revolta de la sang, el bram de l’animal. Alliberar aquella força primigènia de la natura en un àmbit inconvenient podia ser un xic traumàtic... especialment en la pubertat... però no passava res, parlant la gent s’entén.
L’amor era considerat un i únic, que ho amalgamava tot. Ja no es produïen aquells pensaments esperonats per la gelosia, en que la imaginació es desfermava en horroroses projeccions de la persona estimada en braços d’un rival... oh !!
Ara l’amor s’entenia com quelcom global, la fidelitat una opció més que no tenia massa a veure, necessàriament amb el sexe, que era entès com un joc, que no implicava, per força, cap compromís. Dos (o més) eren els que jugaven i només als jugadors afectava aquella relació... com es diria a Capafonts, “Noi, no n’has pas de fotre res.”
La llibertat complia amb el seu sentit estricte de alliberar a l’home de la feblesa, del neguit que ve de la gelosia, fent-lo més tolerant i obert vers la resta d’homes.
Això no vol dir que el món era una disbauxa... no, no ho era, tot anava, en les coses grans igual que en les petites, en una paraula: bé.
La torrada s’entestava a caure a terra, però ara ho feia normalment amb la cara seca i la melmelada romania pràcticament intacte.
Com en altres aspectes de la existència humana, els fets mai ultrapassaven els seus límits naturals. El clima generat donava peu a que les situacions esdevinguessin màgiques. La frase de moda era: cap problema.
El Kemal va ser el primer d’albirar el resplendor de les llums de Sarajevo en l’horitzó entre dos colls que es retallaven en la foscor d’aquella obscura nit. Normalment no viatjaven de nit però tenint el destí immediat tant a prop, varen preferir continuar fins a arribar a la ciutat.
...I quina ciutat. Sarajevo era una megalopoli amb totes las de la llei. Semblava ser que las guerres consecutives que varen mortificar aquell territori a finals del segle XX i principis del XXI havien produït un efecte renovador en allò que fa a l’aspecte d’aquella immensa ciutat.
Tot era nou, tot era brillant. Passos elevats que semblaven gravitar en el buit, transparències agosarades que tornaven translúcids els gratacels, inacabables parets verticals de cristall que variaven espectacularment de tonalitat i fins i tot de color en funció de la intensitat dels raigs del sol. Avingudes amples per passejar on la duresa del concepte arquitectònic es veia apaivagada per la profusió de vegetació.
Era una nova ciutat en la que l’urbanisme mirava tant sols de fer feliç a l’home. I, a jutjar per allò que es veia des de les finestretes un pel enfangades de l‘unimog, ho aconseguia.
Sarajevo, paradigma de la modernitat. Las millors galeries d’art, els millors teatres, las actuacions més canyeres, tot el que pugui oferir una ciutat futurista en un present, ja de per si, immers en el futur.
La vella biblioteca universitària que comptava amb mils de milers de volums, s’havia salvat miraculosament de la voràgine destructiva en la que es van enfonsar els Balcans. Així doncs, a finals de la primera dècada del segle, s’alçava majestàtica damunt las seves columnes neoclàssiques com un desafiament de la cultura davant del desfici de la guerra.
Es va optar però per la demolició ja que aquell tros de passat amb pretensions d’antiguitat, aquells capitells estranyament dòrics només servien per remoure vells records que no tenien cap propietat especial excepte la de etzibar en el cor dels vilatans la fuetada terrible de la pèrdua de éssers estimats enganyats amb allò de la defensa de vells conceptes que afortunadament ara eren completament obsolets, tal com: “hasta la última gota... la Gran Bosnia, la Gran Serbia, la mare pàtria, la supremacia ètnica, la victòria”...
Trucs de prestidigitació que en el passat utilitzava tradicionalment la classe política arreu del mon per manipular a les masses que ingènues i com un sol home emborratxats de bestieses, es llençaven orbs a la flama de la immolació.
Bé, això ja no hi era, s’havia volatilitzat. Els pocs polítics que hi havia... perquè encara en quedava algun, es trencaven les banyes per aconseguir alguna millora per la totalitat de l’espècie humana. Es promulgaven lleis però cap amb caràcter de obligatorietat i si la gent en feia cas... que en feia cas, doncs... millor per ells.
Algú ja n’havia calculat, calibrat i ponderat la vertadera utilitat, la seva funcionalitat, el seu pragmatisme. Per posar un exemple: Hi havia la llei del gimnàs.
Per llei, tothom devia fer uns exercissis per tenir to muscular però, evidentment, ningú no t’empaitava amb una porra per tal de fer acomplir la llei. Era ridícul... si parlem del to muscular no hi ha lloc per hematomes. Al cap i a la fi, si volies ser gros i gras, poc àgil, amb més risc de mort sobtada degut a problemes coronaris, doncs tu mateix, ningú necessitava la tutoria de cap agent de policia.
La gent era adulta de base, així doncs adulta també per escollir les opcions que li oferia la vida i hi havia informació real, basada en la veritat.
No com en aquell passat tant immediat, on la informació subministrada era la metzina utilitzada per obtenir beneficis fossin aquests electorals, com en el cas de las totpoderoses e infal·libles democràcies de finals de segle o, directament relacionats amb el poder, o sigui, la pasta.
Distorsió, deformant l’àmbit privat en el interior de les llars de la gent gràcies a les grans cadenes mediàticas, inventant situacions absurdes, creant personatges impossibles, adormint a la gent amb la toxicitat de incomptables cortines de fum per tal de amagar les conxorxes i els tripijocs potiners dels manefles del moment en el poder.
La actual biblioteca era un edifici impressionant de uns tres-cents metres d’alçada, de terrasses escalonades a la part de dalt fent de sostre en el que un curiós sistema de recollida i posterior dosificació de l’aigüa de la pluja i de la condensació, primitiu i efectiu, semblant al utilitzat per els àrabs medievals en els seus meravellosos jardins, donava vida a un jardí vertical , com una florida cascada que queia paret avall i que no precisava de cap manteniment.
El Kemal va observar des de una de les terrasetes superiors, on ell admirava les vistes, com la Lènia i el Quimo es deien adéu... el Kemal mai gosaria declarar aquella cremor que sentia cada cop que la tenia a prop però el sentiment hi era... bullia cada cop més, era l’animal que duia a dintre que es rebel·lava contra el més elemental seny... però... com evitar-ho.
Va decidir que no seria ell el que donaria el primer pas... innshalah.
De totes maneres no era una situació tan estranya... s’havia produït constantment en l’historia de la humanitat... la diferencia era que ara, per fi, parlant la gent s’entenia i en aquestes qüestions, es tenien en compte aspectes que abans no comptaven per res com per exemple, la màgia i aquella desenvolupada capacitat de comprensió de l’altra... i dels seus sentiments.











CAPITOL 18

El centre de investigacions de òptica aplicada de Kioto era un edifici absolutament minimal en el que la funcionalitat era el més important. No hi havia concessions per la mera decoració a menys que complís una funció. Tanmateix l’ambient resultant era francament agradable. Es notava que érem en el país del zen.
El zen, de ser una filosofia feta per l’intel·lecte, havia esdevingut una actitud vital molt generalitzada, s’havia estes per tot el món per la seva pulcritud i simplicitat a l’hora de enfrontar-se amb els problemes sent capaç de apuntar amb diàfana claredat llur solució mercès a un anàlisi inequívoc de les arrels de la qüestió i també per la seva ductilitat doncs no era una doctrina gens restrictiva i en absolut dogmàtica, a diferencia de las religions, doctrines i corrents de pensament del passat, que es valien d’aquesta condició espiritual per imposar-se i dominar a la gent, aprofitant-se de llurs inseguretats i carències.
El cap de tot allò era en Taize, amic i company de facultat del Franz. Aquell parell tenien un passat plegats, les seves correries per els passadissos de la residència d’infermeria, aquelles baixades als antres més decadents de la nit barcelonesa en la seva època de estudiants.
Quin parell. No hi havia dificultat que no fossin capaços de solucionar... en el àmbit del científic o en el de la diversió. Tenien vint anys i tota la vida per endavant i moltes ganes de dir la seva en aquell món convuls, però tan ple de promeses.
- M’he recordat moltes vegades de tu - va dir el Taize, - davant de reptes que semblaven no tenir cap solució, jo pensava: “Que hi faria el Franz, quina una se’n empescaria?” i així he aconseguit més resultats que aplicant els coneixements de la universitat...
- Una mica allò que dèiem: s’ha d’aprendre la melodia i l’estructura de la cançó però, per interpretar-la amb intensitat, tot això s’ha d’oblidar.
- Si, tens raó - va dir el Taize - però la teva capacitat per la improvisació és un do amb el que t’ha obsequiat la natura, no tothom el té... tanmateix, es fa el que es pot... en fi... digues amb què et puc ajudar?
- Doncs mira, tenim un petit problema de salut de un parell de col·laboradors del centre... es clar que podrien teletransportar-se a qualsevol dels hospitals que hi ha en el món, fins i tot podríem fer-los visitar per el de la Universitat Neurològica de Sidney - va continuar el Franz una mica parlant per si mateix - però es que resulta que la malaltia ha esdevingut per culpa d’una teletransportació molt irregular i al Tim, el cap metge del centre, l’hi sembla que per fer una bona diagnosi ha de ser invasiva. Hem de fer una micro-teletransportació a l’interior de la medul·la espinal per observar el teixit neuronal... però no som cap hospital nosaltres, no tenim l’aparell necessari, és més, i aquí es on hi entres tu, crec que tant d’embalum per una cosa tan essencialment senzilla... mira... crec que hi ha un altre manera t’he fet uns dissenys de com penso que hauria de ser l’aparell... el joc de lents aquí, la refracció ha de fer focus aquí...te’n adones?... i desprès... mmm... podríem... - i així varen caminar molt lentament, concentrats, passadís enllà una bona estona, fins que el Taize, mirant al Franz per sobre de les seves ulleres passades de moda, amb aquella cara de nen entremaliat, va fer un salt, desprès un altre... i desprès molts de petitets, sense deixar de mirar fixament la entenedora mirada del Franz, comprenent il·luminat el funcionament de l’aparell que s’havia tret de la màniga el Franz.
-Però això es genial... un M.T.T. de butxaca que a banda de comptar amb totes les prestacions d’un de gros, cap en una maleta... i la circuiteria que suggereixes és... senzillament... preciosa i t’ho diu un japonès que d’això hi entenem.
- Bé doncs, posem-nos mans a la obra, que hi una excel·lent i cuinera i un yanqui sonat que es troben en un mal tràngol i nosaltres els hem de treure d’allí.
- Amb molt de gust - va dir el Taize, fent una cerimoniosa reverencia, que li va sortir com un automatisme, com un fet natural que els japonesos duien imprès en els cromosomes.-
- Ara mateix els hi ho dic a la gent del meu equip, s’entusiasmaran... crec que en un parell de dies ho tindré llest... si vols ja t’ho portaré jo mateix... o si vols quedar-te crec que trobarem un moment per visitar el Suyini... recordes?...Aquells banys...aquelles copes... aquelles gheisas...
- Més val que no me’n recordi, ara per ara tinc d’altres melics a lligar. De totes maneres quan vinguis a Odena, et penso portar a un petit restaurant que he descobert en un lloc portentós, per la carretera de Valls que es diu “el Rovello” on el Flordelis, un bon amic, prepara una cuina al foc de brasa, que crec que no has tastat mai... no sé si estarà a l’alçada de les teves gheisas... però xalaràs.
- Oh si... allioli... molt d’allioli...mmm...
- Adéu company.
- Adéu - va dir fent-li una abraçada, seriós el Franz, girant cua i encaminant-se decidit cap el pròxim portal situat en el rebedor d’aquell blanc edifici de parets immaculades. Al darrera quedava la empetitida figura del Taize davant la imponent silueta del nevat FujiYama que s’aixecava altiva, emmarcada en l’enorme vitrall que feia de mur posterior d’aquella immensa estança on hi havien arcs de teletransportació com a únic element decoratiu i funcional alhora. Amb la imponent presencia de la muntanya ni havia ben be prou.
Mentre tant, lluny d’allí, a la biblioteca de la universitat de Sarajevo, rodejats de llibres, el Tarik i la Iris estudiaven els símptomes de la solidesa. Allí hi havia tot el que hom podia saber d’aquella maledicció.
Tot i que el material a consultar era aclaparador i havia poc de escrit sobre el tema ja que aquest era un affair relativament novell. En el segle passat no se’n havia detectat cap cas més que res perquè la teletransportació no havia estat inventada.
Era notable, però, que en el casos dels que se’n tenia constància s’observava quelcom que potser havia passat per alt a la resta de investigadors. Els afectats eren molt pocs i situats l’un de l’altre a una distància pràcticament equidistant cosa que feia pensar en que hi hauria de haver una certa raó per aquest fet tant misteriós.
Els sòlids semblaven teixir una xarxa que envoltava tot el planeta. Pel que deien els informes. Els sòlids, eren gent profundament espiritual i havia casos de gent que no parlava pràcticament amb ningú. Sense ser malaltís, la introspecció era tal que fregava l’autisme. Amb tot cas eren personatges singulars, de conviccions fermes que s’estimaven la terra que trepitjaven. Tots eren, com diria aquell santón venerable de Castaneda, homes de poder.
La Iris li ho remarcava, entre la perplexitat i l’angunia - El Tarik, feia broma amb el tema.
- Que passa... que em veus com un ésser estrambòtic a mi?... doncs , que jo recordi t’ he ben demostrat la meva humanitat, la meva animalitat i la meva bestialitat... aaah!!
L’efecte desllorigador va ser immediat, el xisclet i la rialla de la Iris, perseguida per aquella bèstia que l’hi feia pessigolles, varen trencar el silenci sorrut d’aquell cau de ciència.
Mentrestant, el Jan i l’Alí, es trobaven a la sala d’informàtica, divertint-se cada un amb les diferent possibilitats que oferien aquells models de ordinador. N’hi havia, és clar, de darrera generació, que eren els més utilitzats per la gent però també n’hi havia de veritables antigalles: c.p.u dels antics, amb programes que, degut a la manera que havia canviat el mon, eren gaire bé obsolets. I era allí on els teníem entretinguts. L’un... l’Alí, submergit en un món virtual de jocs de competició, de curses d’avions o quelcom semblant. L’altre, absolutament entusiasmat amb un vell programa de la extingida Microsoft, la famosa guia Micheline on parlava de les carreteres com si encara fossin operatives i que, en part, encara ho eren però mai com quan els cotxes dominaven la Terra. Serps de ferralla sense fi que llauraven el planeta. Ja mai més es repetirien aquells inacabables embussos a las autopistes. El Jan encara podia recordar una d’aquelles situacions: de nit, amb tota aquella riuada de llum que fluïa lenta com lava fossa que vingués d’una imaginaria erupció de Montserrat i ell allí al mig, amb la galta enganxada al vidre de la finestreta escoltant, com si fos la musica d’ambient, els renecs del pare.
Havia imprès un seguit de mapes detallats de la ruta més adient per anar al seu destí, cosa no gaire fàcil tenint en compte que hi havia moltes rutes que havien estat absorbides per la natura com si allí no hagués passat res, especialment a les zones de muntanya i de bosc on les esllavissades farien segurament ben difícil el viatge... sort en tindrien de l’Unimog amb les seves enormes rodes, portentoses marxes reductores i tracció independent a cada una d’elles.
Bergen era el lloc on es proposava arribar. Per això, un cop localitzat el poble, va decidir de fer-hi una visita ràpida per veure si hi havien vaixells per anar a la, encara llunyana Islàndia.
Va aixecar-se de la cadira fent-li un senyal a l’Alí per que continues jugant, cosa que va fer immediatament, i va dirigir-se cap al arc de teletransportació més a prop, just al vestíbul d’aquella sala on es trobaven i, en un tres i no res, va plantificar-se en el condicionat, afortunadament, interior de l’antiga estació marítima de Bergen, a la banda mes septentrional de la muntanyenca i gelada Noruega.
Un cop allí va notar una escalfor a la pell que feia palesa la forçada temperatura d’aquell casalot i és què els aparells de calefacció anaven a cent per tal de vèncer l’aguda fredor de l’exterior.
Pels finestrals que s’atalaiaven en el mar se sentia bufar el vent i uns núvols blancs de tempesta s’atapeïen damunt del oceà. Les ones li varen semblar aterridores.
Que bé que els hi hagués anat la Vàndala, si es que amainava alguna vegada.
En el pis superior es sentia una remor de gent que reia i enraonava, al cap de munt d’unes escales que el Jan, encuriosit, va pujar immediatament.
Un cop al primer pis va veure una llarga barra de bar al fons de la sala amb aire de sala de espera reconvertida. Era de marbre que un cop devia haver estat blanc i ara era de color de gos com fuig, amb fonts de llautó de cervesa a pressió barrocament ornamentades, com les dels pubs anglesos.
Els homes i dones, que bevien snaps i gerres, reien i feien gresca com si allò fos una festa amb quelcom de perpetua.
Eren com els personatges d’una vella novel·la d’aventures, amb pirates i corsaris... i una botella de rom... inclòs n’hi havia un que lluïa amb un punt d’orgull, una polida cama de fusta, cosa ben estranya si tenim en compte que es podia implantar quirúrgicament pràcticament tots els membres i òrgans. Arets a les orelles, tatuatges, jerseis de llana gruixuda, samarretes de ralles, barbes rosses i pel - roges, ulls majoritàriament blaus amb certa ferotge expressió al primer esguard. Tot plegat feia pensar amb els víkings encoratjant-se amb groc abans d’un dels seus mítics viatges de descoberta pel tenebrós i inhòspit oceà farcit de monstres que, amagats a la boira eterna enfonsaven vaixells.









CAPITOL 19

Quan va aparèixer el Jan es va produir un silenci i totes les mirades varen fer diana en ell que, un xic cautelós, va aixecar la mà en senyal de salutació.
Hi havia gent jugant a cartes en una boira espessa de fum de cigars, els altres a la barra asseguts en tamborets davant llurs gerres de daurada cervesa escumosa o gots fumejant de rom calent amb llimona.
- Hello!- va fer el Jan amb anglès mundial, - estic buscant a algun mariner que...
- Ja, ja, ja, ja... varen fer tots els allí reunits abans de que el Jan pogués acabar la frase.
-...Algun mariner que em pugui orientar sobre la manera més fàcil de arribar a Islàndia - va continuar el Jan aixecant la veu per tal de fer-se escoltar.
- Ja, Ja, Ja... perdona noi- va dir una veu - però riem perquè aquí tots ho som de mariners.
- Un altra veu va afegir, - alguns en prou feines se’n recorden de navegar... ja, ja, ja...
Un home gros, amb una arracada al nas, va imposar-se als altres, dient sense riure: - La pesca ja la fan les grans factories flotants, allí les distribueixen via portal per la resta del món, la demanda es satisfà automàticament, sempre hi ha peix fresc acabat de pescar, de barques de pesca en queden una dotzena, atrotinades per la falta d’us i la resta reposen en el fons de la badia, hi ha els velers, és clar, aquí n’hi ha uns quants... però guaita als patrons... els millors mariners del mon tot el dia borratxos com ceps...
- Huuuuu, va fer la marineria en pes.
Si cerques mariners aquí mateix hi ha els millors... quan estan serens... i vosaltres calleu, peixaters!!!
- Huuuuu va tornar a escridassar la concurrència.
- Soc el Hank, capità del Ancorage, el veler més lleuger de tot Noruega...
- Huuuuu - va dir aquell cor de enriolats parroquians.
- Ara l’estan pintant, però si no tens pressa, d’aquí una o dues setmanes estarà a punt per anar allà a on vulguis... ara, has navegat mai? Vull dir, arriar veles, nuar amarres, esquivar la botavara, compensar pesos, llegir el vent a les ones
La parròquia havia continuat amb les seves converses privades i partides de cartes.
- Que vols veure noi?... rom?... doncs rom. - va dir el Hank sense donar-li al Jan cap opció de replica.
Home,- va fer el xicot, - la veritat és que no tinc massa temps perquè hi ha un marrec que m’espera a Sarajevo... però, vinga va, serveix-me’n un si et plau. Ell, ros, alt com el més alt, amb la cabellera solta esquena avall, la barba de dies, tenia més pinta de víking que els propis víkings.
El jan va integrar-se en el grup de bevedors com si aquell fos el seu àmbit natural.
Al cap d’una estona de no poder refusar les invitacions del Hank i els seus amics el Jan ja havia explicat a tota aquella colla de nous camarades el motiu del seu viatge.
Ara ja discutien sobre qui faria la travessia per dur al Tarik a Islàndia, tots disposats, tots a punt, tots amb ganes... hi anirien tots.
Mitja dotzena de velers, de dotze a divuit metres, cada un duent a un o dos passatgers. Ja esta! una bona excusa per improvisar una regata, de sentir de nou el vent a la cara, solcar la boira, cavalcar les ones amb el cor bategant, fruint de la intensa comunió amb l’oceà, com els primers pobladors d’aquelles terres amb els seus vaixells de proa de drac i vela quadrada, desafiant al desconegut.
Aquell entusiasme tenia la força d’una veu antiga i salvatge. En el Jan l’hi encantava.
- Bé nois... ja hem parlat, hem cantat i sobre tot hem begut i menjat. Ara ja és hora de tornar... l’Alí ja fa hora i mitja que juga als vídeo jocs i no crec que m’hagi trobat a faltar... però... ja toca. Aneu preparant els drackars i encomaneu-se a Odin perquè les aigües ens siguin propicies...skol.!
- Adéu... Jan, skol! - varen fer desordenada i un pel etìlicament tota aquella colla de llops de mar.
El Jan va aparèixer en el mateix arc que havia utilitzat abans a la biblioteca de Sarajevo. L’Alí seguia allí assegut com si no hagués passat res. Era la viva demostració de la teoria de la relativitat aplicada al temps.
El temps, tot i ser una constant objectivament immutable, subjectivament, no ho era, la seva percepció era totalment diferent en funció del qui, del què i del com era viscut. El Jan havia conegut un món... per l’Alí... dues partides.
Així que, el Jan en un núvol d’efluvis de rom, amb pas un tant tambaleiant i amb la veu rogallosa patia per què, tot plegat, s’havia absentat un parell d’hores fet i fotut i, encara que no hi havia cap raó per patir per res en aquell món, ell sentia, tanmateix, una mica de neguit de pensar que havia deixat a l’Alí tot sol més temps del compte i que, tal vegada, podria extraviar-se pels passadissos d’aquell enorme edifici.
Però no, la cosa no va anar així i l’Alí sense deixar de concentrar-se en la pantalla, va demanar-li al Jan, que el deixes acabar la partida, doncs s’havia fet amic d’un altre noi de la seva edat que des de Xile, per via de video - conferència, com es deia abans, jugava amb ell a la recerca d’un mític tresor submergit en el mar d’un continent perdut en el espai virtual d’un video-joc.
Internet, que va caure i aixecar-se moltes vegades a principis de segle degut a la intrusió de malèfics virus creats per desestabilitzar i malmetre als grans holdings causant finalment un efecte de socialització de la xarxa, amb la conseqüent fallida de les indecents fortunes dels popes informàtics.
Ara era ja només quelcom que utilitzava la quitxalla per entretenir-se i poca cosa més.
- Hola xaval... com ho portes?...hics!
- Oh... espera, espera...- va fer el noiet amb aquell to de veu d’algú que sap que el destorbaran en el moment àlgid, ja que per ell, tots ho eren de àlgids i importants quan es tracta de la descoberta de tresors. - Deixa que acabi la partida amb el Marquitos
- Qui carai és el Marquitos?- va fer el Jan que tenia el cap prou calent amb tota aquella ingèsta de rom i aquell ball de noms impronunciables dels nous amics noruecs. Noms de ciutats que constituirien l’itinerari a seguir i finalment la perspectiva de embarcar-se en aquella aventura que els hi havia organitzat el Hank i la seva tribu de nòrdics.
- El Marquitos és un noi que he conegut per pantalla i resulta que hem començat una partida que no podem deixar de cap manera. Així que,- fent gala d’una clarividència d’allò més admirable, va continuar - ves a fer un cafè ben carregat que d’aquí mitja horeta ja haurem fet... ok ?
- Ok - va dir el Jan, tot resignat, preguntant-se d’on l’hi venia a aquell marrec la capacitat de radiografiar amb un sol cop d’ull al qui tenia al davant de la manera que ho feia...a ell, no se li notava gens que havia estat bevent com un víking... o si?
Va preferir esbrinar-ho en un altre moment i fer-li cas però no era tant senzill allò del cafè. Va agafar l’elevador del exterior amb forma d’ou i totalment transparent. Era una càpsula de metacrilat sense cables ni maquinària visible i va fer cap al bistro de la planta baixa on, assegut a la terrassa, va demanar-ne un de ben carregat a veure si recuperava el seu assenyat tarannà habitual.
Per altra banda, la Lènia, desprès d’acompanyar al Quimo al estudi de Iaounde, en el soleiat Camerun, i deixar-lo allí enfeinat amb tota una colla de músics que ja l’esperaven, va aparèixer de nou en el portal del parc de l’Oest, a les afores de Sarajevo, on hi tenien l’Unimog aparcat al mig d’un bosquet de falgueres.
Els parcs eren els espais preferits per las poblacions urbanes d’aquell segle. Sempre plens a vessar de gent que jeien, prenien el sol, jugaven, feien musica, dansaven i feien l’amor sota la protecció dels arbres i dels matolls pulcrament acurats i el feien amb tota llibertat, sense que ningú es sentis mínimament escandalitzat, ni tant sols incomodat, per aquelles demostracions d’afecte, que tant sols als participants interessava.
El que quedava una mica anacrònic era contemplar la carrosseria del Unimog damunt d’aquelles imponents rodes amb tota aquella pols del camí incrustada, com un vernís igualador que apaivagava el furiós color groc d’origen del vehicle, en un mon sense vehicles. El més estrany era que aquella andròmina funcionés.
S’estava acabant la benzina que duien als dipòsits de plàstic i la ultima estació de servei que havien trobat era a la sortida de Turquia, ja feia molts quilometres.
Els sortidors i zones de servei eren records del passat perquè la majoria de instal·lacions havien estat reconvertides en quelcom més funcional, com en cafeteries per nostàlgics la majoria abandonades a la vora de les carreteres.
La bomba de succió del Unimog havia de demostrar, una vegada més, la seva capacitat per xuclar el preciós líquid del fons de dipòsits amagats en el subsòl d’aquelles ruïnoses instal·lacions que anaven trobant al llarg del viatge.
La Lènia va decidir d’estirar-se una estona a la llitera, una mica decebuda... una mica alliberada... qui ho sap? Va tapar-se amb la manta de ploma, va fer-se un cabdell i va sentir-se reconfortada sobtadament com retrobant la seva estimada condició de persona sola, tal com havia après en la natural etapa del desamor adolescent, quan aquesta condició, la soledat, la alleujava precisament dels naturals patiments de l’edat. Quan el Jan, va aparèixer per les maragdines planures de Riang-Po, ella ja estava preparada... amb aquests pensaments va deixar-se segrestar per la son...
Aquell matí el grup ja havia enfilat la carretera del nord amb els dipòsits badallant de gana i la Guzzi rugint a la recerca de l’essència. El sol esvaïa els núvols que havia deixat l’albada com si fossin teranyines penjades del sostre del cel.
El Jan, amb veu baixa per no desvetllar a la Lènia, ja els hi havia parlat de l’assumpte de la regata i dels seus nous amics. A tothom li havia semblat bé, fins i tot excitant i novell... a tots excepte al Kemal, que a banda de no agradar-li gaire l’aigua... a no ser per beure, es negava a deixar la moto a qualsevol indret fora de l’abast de la seva protectora influencia. Ja trobaria la solució quan fos el moment.
Per ara anava obrint pas per les rutes bosnianes, deixant enrera la imperial Servia amb la seva pretensiosa arquitectura amb aquell ranci regust de passat.
La Iris anava al davant amb el Tarik, contemplant la successió de carenes que anaven deixant enrera, totes plenes d’habitatges unifamiliars amb jardí esteses per les valls i els cims baixos com si fossin part d’un tapis multicolor de teulades de pissarra o teula indiscriminadament. Petites explotacions agrícoles o de simple jardineria, que donaven a tot plegat la idea clara del tarannà actiu i laboriós de la gent que hi vivia.
Els afuats minarets proliferaven de nou per a tot arreu. Es notava que la cultura era un altre perquè donava la impressió de haver tornat enrera, als països del Islam, encara que allò eren las ultimes manifestacions d’aquella doctrina. A partir d’allí, ja entrarien a la catòlica Croacia i s’endinsarien en el si de la vella Europa, paradoxal paradigma ( per lo de vella) de la modernitat.
La Lènia acabava de desvetllar-se a la llitera del camion i l’hi costava desempallegar-se d’aquell somni persistent que s’entossudia a invadir-li el dia... no volia perdre’l... era un somni bonic que parlava de noves sensacions corporals, de sexe explícitament, de alliberació del cos en un altre cos, sense la feixuga carrega de la coneixença... el furtiu gust de l’anònim... la rendició onírica al inconegut.
La realitat anava guanyant terreny si ella no hagués fet res per evitar-h. Però era tan gustosa la sensació, tant plaentera que ella feia com si encara fos de nit, el front en el vidre de la finestreta a la vora de la llitera, la mirada mansa i perduda en el horitzó, el pensament, en el terreny del somni, deixant-se dur, inconcret, fugisser...
En aquest estat mental, acompanyada del sotrageig de l'Unimog, a la Lénia la fantasia se li confonia amb la realitat, las imatges del somni eren més reals, més viscudes, tant era així que el so dels quatre temps de la Guzzi corrent en paral·lel per aquelles rectilínies carreteres implementava el brogit del motor del Unimog fent-lo més rodó, més hipnòtic... La cara del Kemal, amb el casc de pell i les anacròniques ulleres de motorista, la barba curvant-se per l'acció del vent, se l'hi va aparèixer a escassos metres de on era ella. El Kemal mirant-la, agafat “in fragantti” com qui fa una trapelleria.
No se sap perquè no la va sorprendre i just quan la noia anava a dedicar-li un dels seus captivadors somriures, l’altre, enrojolat damunt la moto, va desaparèixer com una llebre.
El Kemal, un cop més, víctima de aquella timidesa que el dominava, adonant-se descobert va fer un cop de gas per allunyar-se'n que va tenir la virtut de desvetllar completament a la noia, tant pel sobtat del so que trencava la monotonia, com per l' estrany de la reacció de l’àrab.
Om diria que ja feia temps que es covava alguna cosa. Les forces que animen els comportaments, sovint son subtils i romanen amagades moltes vegades com per manifestar-se amb intensitat i agafar embranzida en el moment més oportú.
El cas és que a la noia va començar a pujar-li la mosca al nas, entre divertida i sorpresa.
Per una noia, des de sempre, la comprensió del llenguatge corporal és una mena de divertimento quelcom que va imprès en els cromosomes. Per a ella en particular, ja de petiteta, interpretar les mirades, els gestos, dels que la rodejaven, havia estat una mena de do. Aquest do, amb l’edat depurat amb certa picardia, feia que la Lénia exercís un atractiu formidable vers els mascles de l’espècie però amb aquesta actitud no hi havia cap ànsia de dominar o de conduir la relació per viaranys que li interessessin només a ella, més aviat l’interès era recíproc i l'instint actuava per ell mateix moltes vegades, sense donar temps a la voluntat per decidir alguna cosa... ella era així.
Al cap de pocs quilometres varen trobar al Kemal, que s'havia avançat un bon tros en la seva fugida cap endavant, al peu d'un antic símbol de la Shell: una petxina d'enormes dimensions ara plena de rovell, senyalant inequívocament la decadència de l’imperi de les multinacionals arreu del planeta.
Aquella n'era una de les grosses, amb centre comercial inclòs, però ara les portes estaven esbotzades ja feia molts anys i les prestatgeries buides s'apilaven en un extrem de la sala. Algunes arrels atrevides s'enlairaven per les columnes de formigó encofrat com si fossin las lianes d'una incipient selva, que ben aviat dominaria tot aquell terreny novament balder.
El Kemal, damunt de la moto, els hi feia senyals perquè s’aturessin. La recerca de la benzina era a punt de començar i només calia seguir la antiquada instal·lació elèctrica que menava del raler d'obertura a la escotilla d'entrada del dipòsit... normalment era així i el cablejat era fàcil de seguir i en la major part dels casos els grans trulls de combustible eren a peu de sortidor. El difícil era localitzar i obrir la tapa per accedir al líquid però un cop això s'havia aconseguit, la resta era ben fàcil: connectar la manega, prémer el boto de la bomba amb el motor encès i vigilar de no vessar-la.
Al cap d'una estona, amb els bidons i dipòsits curulls, varen continuar Croacia enllà.
La Lénia, per fi del tot desvetllada, feia equilibris per rentar-se i posar-se roba neta en el petit espai de la caixa de l’Unimog, sota la pressió de un humorístic- torra - collons de Alí, que li recriminava la dormida que tant a gust havia fet... a ella no li queien els anells a l'hora de treballar. A ella li agradava perllongar el somni, i no hi havia cap necessitat de privar-se’n.
De fet, mai ningú tenia de justificar absolutament res davant dels altres, a menys que fos, com ara era el cas, en to de broma. Ningú, mai li recriminaria si havia fet o deixat de fer i així la gent estava acostumada a prendre la responsabilitat del seus actes sense cap mena de pressió aliena.
Aquesta era la justa manera d'actuar... el que et demanava el cor, el seny i els fets, el joc harmònic dels tres vectors era la pauta de comportament en aquells dies, per tota la humanitat.
- Deien que t'havia picat la mosca de la son, - va dir l' Alí amb la boca plena de torrada amb mantega de cacauet que s'havia preparat ell mateix.
- Tu menja i calla marrec o millor perquè no me’n prepares una d'aquestes torrades però si et plau, afegeix-hi una mica de melmelada... per cert... On som?... Quan fa que viatgem? Us heu llevat molt aviat avui?... Tenim clar l’itinerari?
- Renoi, quanta pregunta, va dir l'Alí, - Ahir, vàrem fer una petita reunió amb els que érem desperts és clar, en la que el Jan va dir no sé que dels víkings, la veritat és que a mi se'm aclucaven els ulls tot i que els víkings m’interessaven molt i molt. Però crec que al final em vaig adormir... així que, millor que t'ho expliquin els grans. Té, aquí tens la torrada.
- Gràcies company - va fer la Lénia, clavant-li mossegada tant bon punt la va tenir a l'abast. -Hmmm, ets el rei de la torrada Alí - va dir la noia tot preparant els estris per fer una bona una cafetera per tothom.
I així varen esmorzar tots dos, guaitant per la finestra, un cop plegada la llitera superior, on havia dormit la noia i desplegada la taula, convertint màgicament el dormitori en cuina - menjador en un espai de pocs metres cúbics... meravelles del disseny de principis de segle.




CAPITOL 20

El Jan, com sempre, anava al darrera del Kemal que feia de punta de la sageta. El Tarik i la Iris, com de costum, l'un enganxat a l'altre en el ampli seient del davant, intentant de no vessar el cafè que la Lènia els hi havia atansat des del darrera a traves d'una allargada finestreta de vidres correders.
El Jan conduïa gaudint del paisatge sense presses o sigui que el Kemal tenia de anar més poc a poc del que a ell l'hi hagués agradat i del que el motor de la maquina demanava... però tant era... al Kemal feia dies que tant li fotia tot, no tenia la més mínima ànsia per arribar.
Aquell era com un viatge iniciátic per ell. El més important, com passa amb la vida mateixa, era el propi viatge i ell sabia que un cop allò s'acabes la distancia s'establiria entre ell i aquella gent que havia après a estimar, gent tant diferent d'ell però tant imprescindibles per la seva felicitat tal i com l’entenia en aquell moment... especialment aquells ulls oblics que s’empassaven el seus a cada esguard, aquell cabell negre com la més negre nit... aquella manera de caminar... el Kemal va haver d'admetre, per molt que s'ho dissimules a ell mateix, que s'havia enamorat com un cadell.
La sensació de esgarrifança cada cop que eventualment els seus cossos entraven en contacte, aquella ingravidessa quan el pensament et complau amb la fantasia, allò que podria ser però que desafortunadament no és, aquella buidor al pit, aquella tremolor inexplicable i inoportuna de cames i de veu quan la conversa era casual, trivial... fins i tot estúpida... però era amb ella... la que omplia els seus pensaments com una pessigolla constant. Olala!! L'amour, toujours l'amour.
Per aquelles serralades que feien de frontera natural entre la arcaica Hongria i la no menys vella Croacia, varen tenir problemes.
La carretera s'havia esllavissat i un munt de pins joves els hi barraven el pas a cada moment. La moto patinava sobre el fang d'aquell bosc de nova generació, i no va haver més remei que tallar-ne uns quants amb el podall que duien a la caixa d'eines.
El Jan i el Kemal, ara l’un, ara l’altre, anaven tallant una vintena de pinets de vuit o deu metres d’alçada i alguns esbarzers que els barraven el pas. Ho feien amb cops secs d’aquella curiosa i antiga eina, exactament igual que les que, de tota la vida, s’havien utilitzat per desbrossar allí, a la serralada del Montsant... Aquella eina, amb forma de mitja lluna de ferro de forja, amb un mànec de metro de llarg de fusta de boix, un punt flexible, era idèntica a la que ell tenia a Capafons quan de jove tenia de guanyar diners per les seves aventures. I quina millor manera de fer-ho que protegint dels incendis desbocats que degut a l’especulació, al canvi climàtic o a la pura mala sang d’alguns, malmetien els boscos arreu del país.
La Iris, el Tarik, la Lènia i l’Alí es dedicaven a traginar les branques amb no pocs esforços... - Ah, si tinguéssim unes forquetes, ja seria fins i tot divertit - pensava el Jan.
El Kemal anava per feina. S’eixugava la suor amb aquella punta de turbant que duia sota l’estrafolari casc de pell. Semblava un venedor de catifes a punt de pujar al camell, amb aquells pantalons extremadament bombatxos i aquella arnada armilla de brillantons.
A la Lènia li feia prou gràcia, va haver d’admetre. Estava encuriosida... ja trobaria el moment d’esbrinar-ho... però quelcom li deia que ja sabia del que es tractava... i han missatges que no necessiten paraules.
Varen poder passar per damunt d’aquella carena, però amb la moto lligada amb una corda des del camió fins a la forquilla del davant i el Kemal conduint-la com si fos una maquina de trial, amb la infal·lible tracció de l’unimog.
Tres-cents quilograms de Guzzi grimpant muntanya amunt pel fang i la pinassa a una estranya velocitat constant i el Kemal, ara dret, ara eixarrancat o posant els peus a terra per evitar les relliscades. Era divertit l’espectacle sobre tot amb aquell públic entregat que l’alenava amb crits d’ànim a peu, corrent a la vora d’ell com si allò fos una competició esportiva.
Un cop a dalt del turó la baixada semblava més fàcil i la carretera es tornava a veure entre matolls allunyar-se horitzó enllà.
Varen deslligar la moto, entre crits d’emoció i xirinola, i continuaren pendent avall sense masses dificultats.
La idea era arribar a una població que es deia Udvar i fer provisions a traves dels arc de subministrament de consumibles i aliments, a banda de gaudir de la gastronomia local de la que ningú d’ells en sabia absolutament res, encara que l’hospitalitat era famosa en el poble hongarès... la hospitalitat era famosa arreu del mon, segur que els vilatans de Udvar, els Udvarianesos, tindrien molt de gust en convidar-los.
Udvar era una bonica població de teulades vermelles que s'estenien per una ample vall entre dos rius a la Hongria més septentrional.
Terra de gitanos i violins. Gent, aquesta, de ben cert, tradicionalment amable i hospitalària amb els forasters, com ja preveien i com varen tenir la ocasió de comprovar amb escreix.
La carretera semblava alleujada de la seva carrega muntanyenca i ara es deixava anar pendent avall com si fos el tercer riu d'aquella vall de verdors que es difuminaven en l’horitzó.
L'Unimog causava sensació per allí on passaven. Quelcom de familiar semblava provenir dels camperols que s'anaven creuant i les salutacions eren molt més efusives i carregades de invitacions a hostatjar-se.
Era l'esperit nòmada dels gitanos, que tradicionalment havien dut un sistema de vida molt similar al que ells duien en aquell moment, recorrent la pell del món amb la pugnant força de la sang, ajudats de vehicles de tracció animal en els orígens i mecànica en els darrers temps.
El clàssic carromato, tibat per eugues o bous, havia quedat obsolet davant de la incidència de la tecnologia en llurs vides.
Tot i això, l'esperit gregari d'aquella cultura els feia un pel diferents de la resta de humanitat. Sempre anaven per lliure, sempre respectaven enormement als seus ancians i quan un d'ells tenia problemes, tots sense excepció es congregaven per tal d'ajudar-se... o quan hi havia un casament, eren gernació els que celebraven, ballant i tocant aquella veloç musica tradicional que captivava amb els seus ritmes a tothom qui se'l escoltava.
Eren gent alegre, grans músics i dançaires, que et feien participar de llurs ritus i cerimònies com si en fossis un més. Els violins se't ficaven sota la pell com un calfred que ja no t'abandonava mai més.
El Jan ja havia gaudit en el passat de aquella notable experiència, la de giravoltar a la llum d'una foguera sota els estels fins la sortida del sol, seduït per una mirada d'ulls foscos i penetrants que semblaven escodrinyar-li l'anima, fent-li oblidar el temps, l'espai, diluït el cansament en aquella voragine de ritme, aiguardent i dansa.
La Lénia, com a ballarina que era, estava entusiasmada amb el relat de les histories que el Jan anava explicant en aquells pocs quilometres que els endinsaven en aquelles terres .
Ja n'havia sentit a parlar de les festes gitanes... una vegada vaig assistir a un casament en el sud de la teva península, a Jerez, terra de flamenc, on el so de les guitarres i el to rasgat i dolorit del cantants, potencia el sentiment i la passió d'aquell ball tant encisador... la musica es ben bé un altre cosa, però pel que tu m'expliques, la filosofia és la mateixa.
- Oh i tant - va fer el Jan. - La filosofia, les tradicions, el vestuari... i fins i tot en el idioma es demostra que tot el poble gitano ve d'un mateix tronc... possiblement de alguna amagada regió de la Índia continental... Jo mateix,- va continuar el Jan - he mantingut, des de sempre, una teoria que tothom amb qui l'he comentada m'ha mirat amb ulls plens d’escepticisme, quan no de condescendència, sobre l'origen indi del poble basc.
- I que hi té que veure amb els hongaresos?- va preguntar l’Alí, ficant cullerada en la conversa de la que estava com abstret fins aleshores.
- Doncs mira, t'ho explicaré. Resulta que ja fa molt i molt de temps, quan encara no existia la teletransportació, vaig conèixer a un home vell que es deia Joseph Gostony sempre recordaré a aquell personatge, al qui li agradava el whisky i la bona conversa.
Doncs ell m'havia parlat de la seva vida forçadament aventurera, ja que l'havien fet presoner varies vegades en la anomenada segona guerra mundial. Primer els alemanys, quan ell era un nen de pocs anys, desprès els russos, acusat de sobreviure, en acabar aquell penós període de la història.
Va haver de passar penúries incomptables al llarg de la adol·lesencia i la seva primera joventut degut a la situació de caos i confusió que regnava en el món en aquella dècada dels anys cinquanta. El Joseph, m'explicava fent gala d'una molt bona memòria, que havia pogut escapar-se d'un camp de treball a la remota Sibèria i que, amb prou feines quinze anys de edat, havia travessat tota Europa amb un parell de dits congelats, degut a les infernals temperatures d'aquella glaçada estepa russa, i finalment havia arribat a la frontera amb Espanya, per la part de Hendaya, en el país Basc... i quina fou la seva sorpresa quan va adonar-se de que l'idioma que parlava aquella gent, de trets facials molt característiques, era molt semblant, per no dir idèntic, al dialecte misteriós que li parlava la seva mare en el poble que l'havia vist néixer. Els números es pronunciaven igual, moltes paraules bàsiques eren les mateixes, el si i el no es deien de la mateixa forma... i en fi, la "musiqueta" del idioma era igual.
Tanmateix no es podia afirmar que comprenia tot allò que li deien però Deu ni do allò que era capaç de copsar. El Joseph va trobar un lloc per establir-se a la Cerdanya, tenint cura de les nombroses vaques d'una finca rural de la que acabà sent-ne el propietari.
El Jan el va conèixer quan aquell home tenia ben bé els noranta complerts en un hostal ceretá on, per expressa recomanació del seu metge, combatia des de feia ja uns anys aquella artrosi siberiana residual dels dits amb uns llingotassos de Malta d'efectes miraculosos, medecina de la que se'n havia fet un gran afeccionat.
- La meva idea,- va continuar el Jan - es que segurament en un passat remot, on els fluxos migratoris s'establien en funció de la caça, el bascos, originaris de la Índia, varen passar per la Europa balcànica, colonitzant possiblement una ampla zona de la actual Hongria i desprès, al minvar la caça o per continuar amb aquella pulsió migratòria, varen continuar fins a la península ibèrica, fins trobar-se el pas barrat per un tempestuós atlàntic que els obligava a girar cua, travessar els Pirineus o bé establir-se definitivament en aquella terra que semblava tan bona o més que qualsevol altre
- Això que expliques es molt interessant, sembla tenir lògica - va dir la Lènia, però s’han fet tantes teories sobre allò que desconeixem... i que pertany al impenetrable passat.
- I també hi deuen haver tantes i tantes llengües antigues - va dir l'Alí, demostrant una vegada més la seva notable maduresa.- En el meu poble, l’afganès, com a idioma no existeix, hi ha l'Urdu, però també es parlen una bona colla de dialectes corresponents a les incomptables tribus que durant mil·lenis dominaven aquelles planes desèrtiques i els cims nevats del Inducush.
I així, en aquestes disquisicions lingüístiques, varen arribar al centre d'aquella població on, com totes les de l’època, era una barreja de estils, però en aquell cas les façanes havien estat restaurades, especialment en allò que constituïa el casc antic de la vila, el que donava a tot el conjunt un aire medieval acurat i encisador.
Per a tot arreu es veien dones amb vestits llargs fins els peus, com túniques, amb el cabell solt o bé cobert per un mínim capell brodat que deuria ser quelcom típic de la regió.
Els homes amb pantalons ratllats i grans mostatxos, tenien l'aspecte seriós d'aquells que no es fien de ningú però en això, com en tantes altres coses, la primera impressió sovint és la més enganyivola, doncs eren just tot el contrari: simpàtics, amants dels forasters i sobre tot afeccionats a la festa i a la musica, de la que tothom semblava tenir les condicions necessàries per ser-ne uns grans virtuosos.
Així doncs, varen aparcar al bell mig d’una plaça que semblava treta del segle tretze o catorze. Els vilatans passejaven agafats del bracet amb una actitud ponderada i laxa.
Es miraven al vehicle com si ja estiguessin acostumats a veure andròmines com aquella cada dia, encara que segurament aquell era el primer trasto de tracció mecànica que havia pertorbat el silenci de la plaça en els darrers deu anys, com a mínim.
Varen anar baixant de l'Unimog, fent un salt des de l'alçada de aquelles rodes, i els va rebre el polit empedrat del sòl. L'adoquinat s'havia fet en els últims anys però les pedres van haver de ser rescatades de sota una capa de innoble asfalt amb el que l'ajuntament havia apedaçat calçada i llambordes en el passat, quan tot tenia una implícita i amagada funció de estalvi del pressupost destinat a aquell tipus de reparacions... quan la cobdícia era companya de les actuacions governamentals i enriquir-se ràpidament era més important que fer les coses ben fetes.
Afortunadament aquella manera de fer havia estat substituïda arreu del planeta per just el contrari. El més important era fer les coses bé, tant a nivell privat com personal i així que en els affairs públics s'era rigorós.
La ciutat era molt neta amb façanes blanques de bigues centenaries que la
compartimentaven a la manera dels casals d'Amsterdam i de bona part de Europa central.
El cafè era excel·lent i l'airet que venia del nord els refrescava en aquella barra de fusta de roure, més vella que la suma de l'edat de tots els que en prenien. La porta era oberta i feia corrent. Era agradable.
La conversa, entre bromes i acudits, contagiava la alegria als pocs bevedors que, asseguts en aquelles cadires de plàstic, passaven les tardes en aquella taverna fosca de parets artesonades amb el color original perdut darrera la capa que s'hi havia sedimentat damunt, després d'anys i anys de fum de la parròquia.
El cambrer no estava molt per la feina doncs la seva atenció la monopolitzava un partit de futbol que feien en la pantalla hologràfica mural a la part interior de la sala on es trobaven. Allí hi tenia a la seva colla, discutint apassionadament sobre les decisions arbitrals... tot un clàssic, una escena que molt bé podria haver passat a Capafonts per exemple. En e1 casino, en un Derbi, els crits solien ser molt més esfereïdors.
El qui volia més de cafè només tenia que servirse'l de la gran cafetera abandonada damunt del roure centenari. Donava una idea de la poca atenció que suscitaven en aquell lloc... o bé que el partit era molt interessant i la familiaritat ho dispensava tot...
Això però, no restava alegria a la conversa. El Kemal estava enriolat i qualsevol cosa li feia gràcia. L'Alí se'l mirava com si l'home no estès massa bé del cap... total havien fet uns tres-cents quilometres amb la petita broma de la mare terra que havia fet créixer un bosc on no tocava.
El Jan, pragmàtic com sempre, va dirigir-se a un home vell sense afaitar, que mandrejava davant d'un got de vi, per saber on podrien passar la nit en aquell poblet hongarès. Però l’ancià no va entendre res del que el Jan provava de preguntar amb el que va fer una desdentada rialla com a única resposta.
Un de més jove va intervenir amb un perfecte angles mundial pronunciat amb una claredat digne d'un erudit.
- Senyors, crec que els puc ser de gran utilitat si em permeten... Hi ha un lloc amagat a les muntanyes que crec que us encantarà, si es que no teniu molta pressa per arribar a destí. És un edifici a uns cinc quilometres de Udvar; Evidentment hi ha arc de teletransportació, però malgrat això, jo recomano la passejada. Es un antic balneari que es va edificar cap a principis del segle divuit, si no va ser abans, aprofitant uns brolladors d'aigües termals i sulfuroses que tenen la peculiaritat de eixugar el cansament del cos i estimular les idees, a banda de ser una exhibició d’intacta arquitectura neo-gòtica, com n'hi ha poques... o cap en el món... que jo sàpiga... Em presentaré si em permeteu: Em dic Miroslav i soc croata, arquitecte i hedonista... recorro el mon amb l'esperança de trobar-hi llocs especials dedicats al lleure i el plaer del home i he de dir que n'hi ha molts, però aquest es el més espectacular que mai ha vist.-
Els cinc companys se'l escoltaven interessats... no hi havia cap pressa.
Si fos per a ells ja s’estaven acostumant a aquest sistema de vida, un tant espartà, per allò que fa a les comoditats bàsiques de les que gaudia el món sencer... però precisament aquestes incomoditats feien molt més agradable la perspectiva d'un balneari neo-gotic, a part de dotar a la experiència del viatge de quelcom intangible, una mena de retrobament de la pròpia terrestritat, un afuament de la sensibilitat. En resum, aquell viatge tenia allò que tenen i han tingut des de sempre tots els viatges: l’eixamplament dels propis límits.
Així que varen dir-li al Miroslav que anirien amb ell. Només va fer falta una mirada de complicitat i cap paraula entre ells per saber que hi anirien.
El Miroslav era un home extremadament prim, semblava bellugar-se sobre sabates de taló d'agulla, un pas en aparença vacil·lant i insegur, la seva manera de parlar era definitivament efeminada i la seva cara de pòmuls sortits denotava una resta de maquillatge per matar las brillantors de la suor. A les celles també s’hi notava la mà d'un estilista, un serrell ben acurat li queia damunt dels ulls donant-li un aspecte misteriós i carregat de sensualitat. Extremadament cuidadós amb allò que deia, sempre demanant permís per parlar, sempre utilitzant aquell depurat llenguatge modulat de la mateixa manera que tots els homosexuals del planeta.
Aquella condició u opció ja no estranyava a ningú des de feia més de trenta anys quan la tapa de l'olla a pressió en la que aquest col·lectiu va ser soterrat durant mil·lenis, va saltar estrepitosament per els aires, omplint el globus terraqui de colors, de banderes reivindicatives i de consignes que enaltien l'amor per damunt de cap prejudici. Va ser una època gloriosa per els gais de tot el món.
Sense ells possiblement s’hagués trigat una mica més a assolir l'estat de benestar que inundava a la espècie humana.
Ells, a finals del segle vint i principis del vint i un, varen aconseguir situar-se en llocs clau de la administració i de la política, principalment perquè eren gent molt ben preparada, amb molta sensibilitat i amb un component femení (o masculí, depenent dels casos) que era molt útil per copsar la realitat ambivalent del món i els seus milers de problemes.
Així que varen modificar una pila de lleis i de normes absurdes, desencadenant una reacció en cadena, mai millor dit, en la que l'home, finalment, va deixar de considerar-se a ell mateix com el mascle dominant enfrontat, històricament a la femella.
La cooperació sense rancúnia va ser el resultat i la tant demandada igualtat, finalment, era un fet.
Ja duien més de mitja hora de camí. Un camí que s'enfilava muntanya amunt entre avets que senyalaven cap el cel. El dia s'acabava, i el raigs del Sol penetraven obliquament entre els pins i la ginesta i de sobte... com una aquarel·la del Turner, sorgida de la boira, el varen veure.













CAPITOL 21


Vermella... era de color roig fosc robí apagat, la tonalitat de l'aura dels dos malalts. Així s’havia comprovat amb l'aparell adient que era una sofisticació de la anomenada camera de Killian.
Aquest aparell produia una mena de holograma amb el que, per un sistema informàtic, les imatges eren fragmentades en elements de llum, analitzant-los estroboscòpicament. Això permetia una apreciació molt més exacte de estat de l'aura que amb aquella primitiva camera.
A Islàndia, la vida de la població científica estava íntegrament condicionada pels esdeveniments, concretament en l'aspecte més prioritari per a tothom: restablir la bona salut als malalts.
L’estar malalt en aquell món era realment excepcional i encara ho era més el fet de que la malaltia fos una variant desconeguda de aquella anomalia anomenada siringomielia. Però els estudis ho havien deixat diàfanament clar.
Es tractava d'aquella afectació del teixit neuronal en el mateix interior de la medul·la espinal. Era com si un excés energètic hagués malmès la pròpia font d'energia, en aquest cas d'energia límbica, que era la responsable d'aquell meravellós fenomen de la teletransportació espacial... el Sant Grial de la ciència moderna... allò que s’intuïa però que fins aleshores tenia que romandre en el terreny de la il·lusió o bé en el de la mera especulació.
Ara era una fet. S'havia produït una desmaterialització i una posterior materialització. Això havia succeït en un àmbit casualment preparat per que les emissions del cervell. Aquests prenien la forma de cromatismes a la pupil·la imperceptibles per tothom, exceptuant las maquines especialment dissenyades per això: els famosos scaners retinals que possibilitaven la habitual teletransportacio. Ara, inter-actuant amb l’acumulador d’energies entròpiques: aparell que es dedicava bàsicament a recollir i emmagatzemar qualsevol forma d’energia dispersa en el èter. Si a això li afegim la configuració esfèrica i plomada de les parets del habitacle i finalment, la darrera programació d’aquells sofisticats arcs de teletransportació: una meravella de ergonomicas formes i disseny agosarat... Es va produir el fenomen.
La reacció va ser la resposta als anhels de aquella petita comunitat, exponent alhora dels anhels del mon sencer.
Segons les investigacions que duia a terme l’equip, en el que hi havia savis de totes les especialitats conegudes i fins i tot d’alguna de desconeguda i mirant-se els fets des de totes les facetes possibles, deduïen que hi havia un element de comprensió i acceptació de la aclaparadora força del Amor, mútua i sincrònica per part del Tom i la Grètte... els subjectes del estudi.
Una participació d’allò sobrenatural en un àmbit físic i alhora conscient per part dels afectats, el moviments de protons i neutrons en el si de la química orgànica... i així discutint regularment, comparant, anaven posant lletra a la melodia que tothom sentia en aquell univers de ciència.
El Franz en aquells dies no parava quiet cercant els millors fabricants, els millors materials, la òptima realització d’aquell parell d’idees que li rondaven pel cap: el potenciador d’energia límbica i el micro teletransportador de butxaca entre mil d’altres que la seva ment prodigiosa no deixava de destil·lar.
En Tim, l’Anglès, feia gala d’un esmolat criteri mèdic. Estava fent un curs accelerat de neurologia i de neurocirurgia, repassant polsosos textos de la seva època d’estudiant apunts de la tesi doctoral, idees que brincaven en el seu cap des del passat cap al present, com salmons contra corrent, totes elles útils alhora de intervenir invasivament, que era com se’n deia de la diagnosi per M.T.T.
Tot plegat una efervescència creativa que era contemplada, amb no poca enveja, per aquell parell de pansits enamorats. Tot i això, no perdien el bon humor i les ganes de tornar-hi.
Eren conscients de que allò havia estat possiblement el punt més decisiu en llurs existències, primer per la descoberta de l’amor que sentien l’un per l’altre, desprès, es clar, per la fita de progrés que de manera ben fortuïta havien assolit.
Ben sovint reclamaven la seva intimitat a las continues visites que, amb la millor intenció, els privaven de moments intensos, de carícies, de mirades, que només els pertanyien a ells.
Els llençols individuals s’embolicaven sovint, de manera espontània, en qualsevol moment en que les forces els hi tornaven, quan la passió aflorava recuperada.
Durant les primeres vetlles las companyes que feien d’infermeres no podien amagar la gràcia que els hi feia aquella situació tant poc corrent en un centre d’hospitalització on els malalts el que volen bàsicament es posar-se bons i no hi ha masses ganes, en general, de dispersar les forces en combats amorosos.
En el control on feien la seva tasca, la Solserai i la Zubel, dues infermeres encisadores que el cap d’un parell de dies de somriure davant les freqüents alteracions de la monitorització de les constants vitals que, en aquells esvalotaments es produïa de manera automàtica, ja desconnectaven avorrides els aparells, deixant que aquell parell de amants gaudissin de la seva intimitat.
- Gretti... com es possible que mai ens haguéssim adonat d’aquesta força que es desperta, màgica i aclaparadora cada cop que ens mirem als ulls?- feia el Tom amb veu baixa... a cau d’orella.
- No et pensis, que jo ja t’havia clissat- feia la Grètte, buscant-li les pessigolles.
- No ho se... el cas es que hem caigut com fruita madura- continuava el Tom.
- Amb tota la dolçor- rematava la Grètte... fent callar aquella boca amb un altre ensucrat bes.
De les dues noies, la Solserai era un cap de panotxa de cara pigada i ulls petits i simpàtics, nerviosa i alegre. Tenia la figura de filferro i es movia més ràpid que l’altre gent. Sempre estava enfeinada... i si no hi havia feina ja se la buscava.
Era amant de la vida nocturna de les capitals fashion del mon, tenia amics a tot arreu i una vida amorosa i social d’allò més intensa. Era per això que a vegades la son la vencia durant aquells avorrits controls de la sístole, de la diàstole, del O2, del ph, del sucre, del potassi, de la respiració, de la diuresi, del sodi, de las pautes encefalogràfiques, de la temperatura i de no sé quantes coses més.
Tenia vint i quatre anys i realment li agradava el seu ofici, era per això que estirava més el braç que la màniga a l’hora de refiar-se de la seva capacitat de recuperació després de una d’aquelles nits de gresca desenfrenada a Pequín o a Mindanao i estar a la altura de les circumstancies, per això de tant en tant la seva companya, la Zubel, li deixava fer la becaineta a la penombra de la cambra de monitors.
Ah... la Zubel, ella era tot un altre historia
La Zubel era ben bé un altre cosa. Una noia de cabell bru i rinxolat, també molt simpàtica, però era una altre tipus de simpatia, més moderada, més reflexiva, es notava la base cultural d'aquella noia, la multitud de llibres que havia llegit, la musica amb la que havia crescut, en un ambient familiar que promovia el coneixement des de la més tendre infantesa.
El seu pare, ja absent, era un dels astrònoms més coneguts de la terra, havia escrit gran quantitat de llibres divulgatius de temes que eren, fins aleshores, reservats a una minoria de gent amb un alt coeficient intel·lectual. Amb aquells textos, els misteris del univers quedaven exposats a la llum com els pètals d'una flor en primavera.
Teories com la dels Quasars o els forats negres, les paradoxes espacials, la teoria del micro cosmos, la de la distorsió temporal, de les súper novas i tantes d'altres, ara eren entenedores, a l’abast de tothom, de domini públic.
Ell era natural de Còrsega i la seva muller era tunisiana de Tataouinne, concretament de la ètnia berber, amb aquella mirada assossegada i tranquil·la que tenen la gent del desert.
La Zubel havia heretat aquesta qualitat, però repartida per tot el seu ésser, era una dona que anava ja cap a la quarantena, però conservava intacte la bellesa i la pau del rostre.
Un cos ample i molt ben proporcionat, una pell de xocolata amb llet i sobre tot un tarannà molt especial que omplia de calma a aquell amb qui es relacionava.
Es deia Zubel el Kenoubi, però aquest no era pas un nom berber, sinó el nom d'una estrella de la constel·lació de Andromeda que el pare havia descobert per els voltants del seu naixement, ella tenia un nom únic en el mon, com aquella llunyana estrella.
Era molt donada a somiar desperta, una romàntica recalcitrant, que tanmateix li costava deixar-se anar amb el primer que li fes l'ullet. Era cauta i sabia que en el amor, com en el foc, si jugues imprudent i habitualment... t’acabaràs cremant.
Per això, la visió monitoritzada de les demostracions d'afecte del Tom i de la Gretten, no la deixaven indiferent, somiava en l'home que la rescataria d'aquest ben edificat mur de protecció que, inconscientment, s'havia anat creant al voltant seu, com per salvar-la de res que valgués la pena de salvar-se, ans al contrari. El mur de protecció, amb els anys s'havia convertit en un de contenció, una resclosa que retenia tot aquell potencial de passió, esperant el moment de la eclosió, del esfondrament de les barreres, de l’alliberació.
No estem parlant, però, de sexe, en això no hi havia cap problema, a ella li agradava divertir-se com a tothom, però ella intuïa que hi havia quelcom de més profund, de més important, més definitiu.
Esperava trobar les emocions que reconeixia en aquells monitors en si mateixa, volia buidar-se total i definitivament amb l'altre... altre, que si la vida era justa...i finalment semblava ser-ho, deuria aparèixer en el moment més inesperat per complimentar degudament aquelles amagades ànsies.
- Noia, gràcies per deixar-me fer aquests cop de cap, aquell carai de pito de l’eléctro m'adorm sense remei desprès de dinar- digué la Solserai.
- No pateixis que per la feina que hi ha, amb una de nosaltres que controli ja n'hi ha ben bé prou... avui sembles cansada, què vares fer ahir ?
- Doncs, varen convidar-me a una festa a la Piazza Navonna, a la inauguració del apartament d'un amic pintor, artista, com tots els italians. Va ser molt divertit i vaig ballar fins a l'esgotament, i després un canadenc guapissim que corria per allí em va dur a casa seva a Quebec, a les muntanyes... una posta de sol fantàstica, desprès de tota la nit de ballar-la. En acabat, una dutxa i cap aquí... desprès vindrà a buscar-me. Això del canvi horari es força xocant, un crepuscle on hi hauria d'haver una albada... mmm... I tu?.. què vas fer ahir Zubel? no vares trobar al teu príncep blau... si vols creure'm, no l'esperis ves a cercar-lo, i si no és allò que et pensaves... tot això que tens de guanyat que de persones n'hi ha moltes.
- El cas és no entristir-se per res, que la vida és curta i temps de tristor es temps malaguanyat.- va culminar filosòfica la Solserai.
- Jo vaig anar a passejar per la platja a Ponte di Fumo. El Mediterrani és tant especial, l'aire és tant net, el blau és tan transparent que fins i tot des de la sorra de la platja pots veure el color platejat de les sardinetes jugant amb les ones... Còrsega és el lloc més meravellós del món, els penya-segats pugen en vertical a alçades impossibles, murs de pedra tosca que alberguen milers de nius de gavines i de espècies autòctones... ja saps que hi estàs convidada quan tu diguis.
- Gràcies bonica, en tinc moltes ganes... però a mi... ja em coneixes, sempre em falta temps... més que n’hi hagués... més me’n mancaria.
- Ja- va dir la Zubel de sobte interessada amb el marcador de ph de la pantalla... Guaita, l’increment de radicals lliures que s’ha produït en els darrers dies, en els dos pacients és significativament exacte. Trobo que s’ho tindria de mirar el Tim, no et sembla Solserai ? va dir la noia amb un to més professional.
Dues lleus arrugues d’angúnia varen insinuar-se fugisseres en aquella serena cara.
- Tens raó, no serà res... tal vegada un excés d’amor...





















CAPITOL 22

Era un salt en el temps... una aparició d’un altre món... un món habitat exclusivament per la bellesa.
En un petit turó que s’aixecava lleument entre dues valls gaire bé simètriques, per les que transcorrien dos cabdals d’aigües saltarines que després varen saber que pertanyien a rius diferents, sorgia al mig de prades verdes un palau immens, vorejat de jardins que es fonien amb els avets del bosc que s’enfilava muntanya amunt fins a alçades impressionants per tots dos cantons.
Unes escalinates de marbre anaven fent replans i terrasses on s’hi veia gent prenent el sol en gandules noucentistes. Una gernació de columnes fent de contraforts que semblaven subjectar una edificació estilitzada fins la sublimació.
Una base en forma de ferradura que en la seva part central s’elevava agosarada cel amunt, com provant de imitar la majestàtica presència de les muntanyes.
La clàssica forma d’ogiva de la arquitectura neo-gòtica era l’element predominant de manera que, amb imaginació, om podia pensar en les ales d’un gran ocell o d’un àngel que un cop que varen tocar a terra es varen convertir en pedra permetent a l’home d’habitar-les. Màgic era el mot i tot hi això...es quedava curt.
El Jan i la Lènia seguien al Miroslav interessats en allò que el home els anava explicant sobre la edificació del balneari.
El Kemal i l'Alí els hi anaven al darrera amb les boques obertes per allò que veien: un palau que semblava de marfil, en aquell paratge de escarpades muntanyes i natura esquerpa i feréstega on l'home semblava haver guanyat una no declarada guerra amb les forces primigènies. Domesticant des de temps immemorials aquell tel·lúric espai. Fent-lo seu, transformant-lo en un magnífic temple consagrat al plaer dels sentits i de la bona salut.
La Iris i el Tarik gaudien en silenci a certa distancia de l’espectacle, discrets, observant amb esperit obert tot aquell bé de Deu que es desplegava davant d'ells, el cel blau, el perfum de les plantes, el to viu de les flors violetes que treien el cap per damunt de la pinassa, la brisa entre el verd de l'herba, l’esporàdica irrupció de l’equívoc roig festiu de les amanites i el carbassa dels rovellons, tot distribuït com els elements d'una orquestra simfònica on res era fortuït, tot tenia un ordre exacte, natural, tot era allí on devia ser, fins i tot ells dos, en aquella bombolla d'amor en la que viatjaven, integrats amb l'univers i participant d'aquella harmonia suprema.
L’escalinata de marbre els esperava acollidora i ells no es van fer pregar. Varen anar pujant els graons, lentament, mirant i corresponent amb el cap, amb el somriure i amb la mà, a les salutacions que els hi dedicaven tota aquella colla de persones que fruïen de les instal·lacions.
A la plaça interior de la ferradura s'hi podia veure una fumejant piscina natural d'aigua calenta, d'un to verd maragda i una colla de nens s'hi capbussava malgrat que la temperatura exterior no era del tot agradable, més aviat freda, però la mainada és la mainada, aquí o allí.
El Miroslav anava saludant a tothom a qui es creuaven per el seu nom de pila, semblava ser un dels personatges més coneguts i respectats del casal i en sabia un niu de detalls sobre la arquitectura, dels constructors i dels prodigis guaridors que aquell lloc ofrenava.
El frontispici, o sigui la façana central, la més alta, mostrava una proliferació extraordinària d'elements decoratius, gàrgoles de sinistres formes, que et miraven des de les alçades, vitralls catedralicis a les finestres amb forma de rosetons, policromies de inspiració iraniana o modernista que acompanyaven a aquella esvelta i a la vegada robusta arquitectura neo-gòtica.
- Es francament aterridor - va dir la Lènia, acostumada a l’elemental funcionalitat de l'arquitectura popular del seu país.
- Aterridor? - va dir el Miroslav, mirant-se a la noia com qui mira un estruç en el Pol Nord - A mi no m'ho sembla gents d'aterridor... és la sublimació de bellesa que l'home és capaç de concebre i el meravellós és que la obra la varen començar les primeres tribus de nòmades que van descobrir les propietats terapèutiques de les fonts. Set fonts, l'una carbònica, l'altre amb magnesi, l'altre sulfurosa, l'altre de sals de sodi i potassa, l'altre ferruginosa, una de llot i la darrera d'aigua clara i cristal·lina... Un veritable desplegament de la natura per alleujar a l'home de les seves malures
- Els primers habitants... tribus nòmades? no us sona de res això ? - va dir el Jan, mirant-se a l'Alí, que no es perdia cap detall de les explicacions del Miroslav.
- Oh i tant,- va respondre el marrec - les teves teories sobre la naturalesa del poble basc.
El Jan va picar-li l’ullet.
El Miroslav, que no sabia del que parlaven, va continuar immutable fent la seva explicació.- Ara entrarem al interior del edifici on hi ha tota la tecnologia del món al servei d'aquests béns amb el que la natura es complau a oferir-nos.
Les portes de vidre varen obrir-se amb un silenci absolut, el mosaic del terra reflectia la seva imatge que se’ls mirava capgirada. Una catifa color verd poma, s'enlairava escales amunt mantenint la simetria del exterior.
A cada cantó s'hi veien estàtues amb motius de la Grècia clàssica, figures praxitelianes de marbre que els convidaven a ascendí cap els pisos superiors, una barana de llautó polit per els anys d'us, es combinava amb fusta preciosa de caoba o de cirerer amb torturades formes noucentistes que donaven a la ampla estança l'aire de quelcom viu... orgànic.
El silenci era de sepulcre, la gent que anava creuant-se amb ells, xiuxiuejava més que parlar, plàcida i neta.
Aquelles aigües semblaven fer quelcom més que netejar l'organisme d'elements indesitjables, també semblavan netejar l'esperit. Donava la sensació de que en qualsevol moment entraria San Pere amb un manyoc de claus a la mà, per indicar-los que ja eren al paradís.
En les portes que es veien a banda i banda del passadís, la tecnologia n'era l'amo. Aparells de mil formes per exercitar el cos, piscines de fang, de bombolles, de pressió, banys de vapor natural, etc... tot automatitzat fins a la obsessió.
A la part superior hi havia les estances de la gent: senzilles, funcionals però amb totes les comoditats, fins hi tot pantalles holografiques a cada cambra i arcs de teletransportació a cada extrem del lleument curvilini corredor.
Allò era un refinament en el que tothom hi era convidat però per evitar les aglomeracions no es que se’n mantingues un estricte secret però, bé, no se'n feia propaganda.
De fet, la propaganda era quelcom que s'havia deixat de practicar. No per res, simplement perquè ningú desitjava vendre’t la moto.
La gent s’assabentava d’allò que l'interessava a partir del boca a boca i si cercava quelcom concret, els scanners ja s'encarregaven de conduir-te amb exacte eficiència. En aquell cas però, l'establiment era tant amagat que el coneixien uns pocs privilegiats de la regió.
El Miroslav va mostrar-los-hi les cambres. Ni havien dues de dobles i dues de individuals, totes eren esplèndides, els vitralls pigmentats de les finestres les omplien de colors, blaus, grocs, morats i vermells. Quan la llum del crepuscle, entrava angulada des de ponent, l'efecte de llums que es projectava a les parets era sorprenent. Innocents distraccions d'una època en la que no existien encara ni la primitiva televisió, ni las generalitzades pantalles hologràfiques.
El cas era que si volies podies passar una tarda ben distreta, fascinat amb la observació de les micro partícules colorades, de pols que gravitaven suspeses en el aire, en els rectilinis raigs de llum solar.
- Aquesta és la teva Jan - va dir el Miroslav amb veu suggestiva - vols que passi una estona amb tu i et faci un massatge que t’alleugerà del cansament... i si vols també podem tenir una mica de sexe... a mi m'agrades molt des del primer moment que t'he vist allí a la taverna... ets tan alt i tant ros... que devia preguntar-ho
Els ulls del home repassaven al Jan de cap a peus però no hi havia res de pecaminós o amagat en aquella declaració i així ho va entendre el Jan que va rebutjar amablement l' oferiment.
- No gràcies... estic afalagat però no en tinc ganes - va dir el Jan amb tota la naturalitat,
- Llàstima, estic segur que ens ho passaríem molt be... t'ensenyaria tècniques que de ben segur desconeixes - insistia tímidament el hongarès.
- No en dubto ni per un moment... ni et voldria decebre, però t'he de dir que no...
gràcies, espero no ferir-te amb la meva negativa - va dir el Jan.
- I ara!!, cap problema, espero que t'agradin les instal·lacions. Si vols desprès podem prendre un té plegats a la sala de musicoterapia. Hi ha grans divans per deixar anar els muscles mentre paladeges un "te-mu" gelat i escoltes a Vivaldi o Mousorski, per la envoltant quadrifonia de la sala.
- Ja ens hi veurem Miroslav. Ets una companyia d’allò més agradable... gràcies.
- No hi ha de que - va fer el jove tot perdent-se en la curvatura del passadís amb aquell graciós caminar de ballarina.
El Tarik i la Iris, desprès d'una dutxa d'aigües regulades per dispositius amagats en aquella cambra de bany que feien que la temperatura fos la exacta, la salinitat la correcta i la pressió la òptima per restablir els cossos del cansament, varen jeure ...! en un llit ! on varen fer l'amor la resta de la tarda fins a l'hora de sopar.
La Lènia tenia ganes de banyar-se i d'aprofitar tot aquell desplegament de tractaments i de cosmètica natural.
Va provar la sauna, el llot, l'aigua calenta, l'aigua freda, la sala de massatges, la de gimnàstica, el bar i ... ja de nit, la Roller Disco, on per primera vegada va calçar-se uns patins i va provar de ballar amb ells. S'ha de dir que no ho feia del tot malament, tot i que se'n va anar de cul per terra més d'una vegada.
L'afgani, des de que varen continuar el viatge duia posada la mateixa roba o una de molt semblant, amb el mateix tall de pantalons a la manera clàssica del seu país, la barba se li arrissava a vora un pam per sota de la barbeta i el cabell no se sabia encara si era llarg o curt a sota d'aquell turbant que permanentment cobria el casc de pell. És per això que ell també va aprofitar la ocasió i va posar-se amb remull com els cigrons durant ben bé un parell d'hores.
Desprès, va empolainar-se sense saber molt bé perquè i va anar, cosa ben rara en ell, a emprovar-se en el subministrador del balneari, un “traje” a la manera occidental, pantalon de ratlles diplomàtiques i americana del mateix teixit, de tall angles amb solapes, una camisa de lli, blanca com la lluna, i un corbatí de llaç, que sempre havia tingut ganes de provar d'ença que havia vist una antiga holoproduccio recuperada d'una entranyable comèdia del Danny Kane, en la que aquell l'utilitzava.
Resulta que el cabell, el tenia llarg però prim i escàs, i un cop desenredat i pentinat tenia una llargada considerable, pentinat amb clenxa al mig, li queia damunt de l'esquena en allargassades metxes.
Unes sabates llevantines eren el complement que més el molestava doncs li apretaven en els peus. I així va baixar a sopar al restaurant amb el seu fill l'Alí que cada dia que passava creia que el seu pare ja no regia... i si ho feia... era d'una , manera molt diferent a la del home que ell coneixia com el seu vell.
Allí en passava alguna però no sabia ben bé quina
La Roller Disco era una replica de les que es varen posar de moda cap a final dels anys setanta a Londres i desprès a la resta de Europa... era però, una moda que va arribar d’Amèrica.
En aquesta, perduda al mig de les muntanyes hongareses, no hi faltava de res. El terra de la pista, fet de acer inoxidable, girava lentament desubicant al dansaires i promovent un dolç rodament de cap. Els patins de rodes en linea els donaven a l’entrada i qui volia se'ls calçava i qui no, no.
El Kemal, abillat de vint i un botons, desprès de sopar va fer-hi cap, Per primera vegada a la seva vida va submergir-se en el ambient nocturn d’Occident... va preferir però, deixar de banda les rodes.
La música era eixordadora, li colpejava la boca del estómac com un cop de puny sord, les llums de colors inundaven la sala.
Esclats d’allò que en deien llum negre feien ressaltar els blancs de les camises i de les dents dels ballarins. En allò el Kemal era tot un campió, la seva dentadura ja enlluernava sense ajuda de cap llum negre.
En uns pòdiums elevats hi havia ballarins i ballarines que amb poquissima roba evolucionaven al ritme trepidant de la musica tecno, dissenyada especialment per a llocs com aquell, on l’únic que importava era ballar i ballar fins al paroxisme o l’esgotament.
El Kemal, va intentar-ho, però els seus peus el conduïen irremissiblement a fer els passos de les danses tribals de la seva ètnia pashtu... el que no era especialment modern però si que era efectiu a l'hora de deixar-se anar i alliberar el cos. De fet, qualsevol dansa ho era per alliberar el cos.
Quan ja duia uns minuts provant de estar a la alçada i els seus ulls ja s'havien mig
acostumat a la foscor i a la pampalluga de la llum negre, va veure-la. Semblava una fada, una musa, una deessa de la dansa, un goig per a la vista.
El Kemal es preguntava com era que l'altre gent podia ballar vora d'ella sense perdre l'oremus... suposo que tenia que veure amb allò que dèiem de la facultat transformadora de l'amor.
Vencent la timidesa, que s'agreujava per moments, el Kemal va decidir jugar les seves cartes, aproximant-se, tot fent-se el desentès, a la noia que ja feia una estona que observava des de l'alçada del podi a aquell elegant però poc traçut ballador. Ella, amb l'ajut de les rodes, giragonçava com una baldufa, però era del Kemal de qui s’apoderava el vertigen.
- Hola - va fer amb la boca sense pronunciar cap so, era inútil esgargamellar-se degut al impressionant volum de la música.
- Hi! Va fer la noia convidant-lo a pujar al pòdium.
- No... no! Va afanyar-se a comunicar per signes el Kemal, explicant que encara es fumaria de cap per terra si pujava.
Així doncs que va ser la noia la que va baixar, prenent-lo de la ma, i situant amb aquesta acció al pobre Kemal en un altre dimensió, on no hi havia ni música, ni llums, ni gent... eren ells dos sols en un univers privat.
Varen ballar i ballar, fins que els cossos reclamaren descans i hidratació.
El somriure extasiat i una mica estúpid del Kemal, era una constant inamovible en aquell bellugadís entorn. Va ser aquella innocència la que va entendrir a la noia, que un cop acabada la beguda i prenent-lo de nou de la ma, li va dir:
- Vine amb mi, que et vull ensenyar una cosa...
El Kemal no sabia on amagar-se... però es clar que va dir que si... – Anem, anem.
- Et duré a un lloc que segur que t’agradarà - Va dir la Lènia.
- Segur, segur, - va dir el Kemal, amb el cor que volia sortir-li per la boca, taquicàrdic
de felicitat.
Varen enfilar un corredor, desprès varen baixar unes escales fins a arribar a una porta amb aquell punt gòtic que donava la sensació de entrar en un capella.
El silenci i la foscor eren els amos del lloc, fins que penetraren en aquell espai.
Uns sensors que devien estar situats en el llindar, varen encendre uns llums indirectes i de l’aire va brotar una melodia suau, com si hi hagués l'escolania de Montserrat amagada en la penombra.
Unes escales s'endinsaven en una enrajolada piscina d'aigua clara.
La Lènia, amb un imperceptible moviment, va deixar caure per terra el seu vestit,
quedant nua davant la astorada mirada del Kemal, que no sabia del cert si allò era real o era part d'un d'aquells somnis monotemàtics que el perseguien darrerament.
Va... vine... treu-te la roba... l'aigua és calenta - va dir la Lènia, amb veu dolça i mirada d’encís.
El Kemal va treure's les sabates amb el taló, la camisa i la americana de ratlles diplomàtiques, embotides l'una dins l'altre, van anar a parar per terra fetes un garbuix sense cap concessió a la diplomàcia. Els pantalons varen seguir el mateix camí i en un instant aquell home mostrava tota la seva virilitat dempeus en el últim graó sec de la piscina.
Vine Kemal... - va dir la noia, amb una veu que al home li va semblar el paradigma de la sensualitat.
Ja un cop tots dos en el interior d'aquella mena de jacuzzi sense bombolles, va ser la noia la qui prengué la cara del Kemal entre les mans i, fitant-lo de cap a peus, va besar-lo apassionada.
Desprès d'aquell primer bes que va tenir la virtut de enfonsar qualsevol rastre de reticència que s'entestes a cohibir-los, les mans de la noia varen cobrar vida pròpia i ara aferraven aquella arrel que era el sexe del home, la manifestació viva de aquella ànsia que feia dies que covava en silenci, ara recorrien incansables l'esquena i el cul, ara de nou la cara...la boca...de nou el sexe...
El Kemal mai havia gaudit així de l'amor, però d’això se'n aprenia de pressa. Les seves mans abraçaven, resseguien, dibuixaven la geografia de la Lènia. No hi havia cap reco que estès al recer d'aquella força indagadora.
La Lènia va introduir-se aquell tronc encès en el seu braser. Les cames aprofitant la ingravidessa que proporcionava l'aigua calenta, s’enroscaven com serps en el cos de l'home, que així veia realitzat el seu somni total i aclaparadorament.
El moviment va propiciar una primera descarrega del Kemal... l’ànsia l'havia traït... Però allò no quedaria així, i sense abandonar el niu el falco del desert es va refer en uns pocs instants de temps aturat, de silenci sagrat i de calma celestial i va tomar a la batalla amb més fermesa que mai.
Batalla que es perllongar fins que els primers raigs de sol de l'alba van destorbar-los.
Havien parlat poc... gens, pràcticament. El Kemal no volia que res poses en perill aquell repentina ascensió al paradís... una paraula desafortunada a vegades pot desfer la màgia... la parlarien
- Ja parlarem Kemal- va dir la noia passant-li un dit per les costelles, - anem a dormir una estona, cada u a la seva cambra, i seguim com fins ara... espero haver-te alleujat la tensió que semblava provocar-te la meva presencia en els darrers dies... però no només t'he volgut per això... també m'agrades molt i volia que formessis part de la meva divina família. Sempre he pensat que amb la gent amb la que hem fet l'amor durant la vida, s'hi esta permanentment connectat per un fil d'or que no es trenca mai més, la persona... la relació, encara que s'allunyi en el espai i en el temps, sempre tindrà aquest vinc1e, el de haver gaudit de la glòria plegats, la de haver caminat junts per els terrenys de la divinitat... és per això que jo n’hi dic: La divina família.









CAPITOL 23

El tema eren els radicals lliures.
En química molecular, les cèl·lules funcionen com la resta de éssers vius i necessiten
de l'energia en la forma que sigui per seguir endavant en aquell camí de vida que se'ls hi presenta...tant diferent a la humana però tant semblant a nivell de necessitats.
L'energia la obtenen a partir de la oxigenació, i en aquest procés es perd, com en tots els canvis en la naturalesa, una part que correspon al caos, un tribut a la entropia.
En el cas de les cèl·lules, hi ha cert dispendi de protons, anomenats radicals lliures que eren els que de manera automàtica apareixien en les gràfiques de seguiment de la Grètte i del Tom.
La pèrdua d’aquests protons, a la llarga es perjudicial pel teixit cel·lular, atacant al colagen, las membranes i, a la fi, provocant l'envelliment i la mort de la cèl·lula.
El Tim, sorprès per aquella repentina dada, va haver de repassar de nou els llibres de text del primer curs de carrera que parlaven de bioquímica i de l'interessantissim món de las relacions moleculars.
Va suggerí de fer-los un test de glutation reductasa, una prova que pràcticament ja ningú utilitzava, doncs no n'hi havia cap necessitat, a fi efecte de saber amb exactitud fins a quin grau estaven en perill de tenir l’aspecte mòmies centenàries amb un curt lapse de temps, els nostres resignats companys.
L'estrès semblava ser el causant d'aquella anomalia o aquesta era una de les raons que en el passat s’atribuïen a tal emprenyadora "revolució" protagonitzada pels radicals lliures.
El cap metge, amb un munt de carpetes, anava per el passadís que duia al despatx del Franz, per posar-lo al dia dels esdeveniments.
D’allò ni deien despatx, però mes aviat semblava el magatzem d'un drapaire, això si, tot molt net i ordenat. Aquell era un lloc on les files i files de llibres s'amuntegaven repenjades a las parets, ordinadors de totes les èpoques, fitxers de calaixos, andròmines i estris inclassificables, restaven espai en aquell espai.
Però el Franz semblava moure’s en el seu àmbit ideal, l'ordre era... i és, una qüestió subjectiva. Així doncs, el que era desordre incomprensible per el Tim, amb la seva britànica pulcritud, pel Franz de Copenhaguen, era el paradigma de la perfecte organització. Cada cosa tenia el seu lloc ben definit en aquell aparentment caòtic ambient.
Allí hi havia el Franz, amb les ulleres enganxades a la punta del nas, desafiant a la gravetat, nedant en un riu de dades i més dades.
Una pissarra com les de l'escola, era la dipositaria del processos, raonaments i conclusions a las que aquell home arribava, en forma de grafies i dibuixos només comprensibles pel qui els havia escrit.
- Franz, hem de parlar- va dir el doctor amb veu equilibrada i neutre com la de un metge a punt de donar una noticia que fins que no ha acabat la explicació, no se sap si es una bona o una mala noticia.
- Tu diràs Tim,- va dir el científic, aixecant la vista d'aquell munt de plecs de documents i informes que atestaven la taula.
- S’ha produït una pujada del nivell de radicals lliures en el ph de la parelleta. És una pujada molt irregular, ja que presenta idèntics valors en ambdós malalts, la qual cosa em fa sospitar de que ens enfrontem a una nova branca de la siringomielia, de la que ja t'havia parlat... una branca mutada de la malaltia original que sembla que afecta al temps d’incubació i al posterior desenvolupament. En definitiva... que té pressa i no podem badar més del compte perquè les cèl·lules estan en una fase en la que el envelliment és dues vegades superior al normal.
- Total... que ja cal que ens afanyem perquè això ha esdevingut una cursa contra rellotge, oi?
- Veig que has entès a la primera el que et volia dir... - va dir el Tim, francament preocupat.
- Tranquil, company... no ens atabalem,- va dir el Franz,- Si vols venir amb mi, et puc mostrar el resultats de la darrera col·laboració amb el Taize de Kioto. Em penso que d'aquí a un parell d'hores ho hauré enllestit i tindrem a la nostra disposició el primer M.T.T. miniaturitzat del mon, que ens permetrà fer una ullada en el mateix ambient cel·lular. Per altre banda, jo em guardo un roc a la faixa, perquè tinc la teoria de que si és l’acció o l’esmerç de les energies límbiques la responsable de que es produeixi una alteració dels paràmetres normals en els radicals lliures... vol dir que amb la aplicació puntual de les mateixes energies en el lloc afectat, focalitzant-les, podem sens dubte, assolir el mateix efecte però a la inversa... i aturar aquest desagradable procés. Es clar, però, que no se si serem capaços de emmagatzemar-ne tanta d'energia com per que sigui operativa... però ara per ara, és la idea que em balla per el cap.
- Les teves intuïcions solen ser encertades i la veritat es que jo no sabria per on atacar - va dir el Tim, una mica alleujat al saber que hi havia qui tenia una linea d'acció preparada.
- Aquí hi tinc l'acumulador direccional d'energies, que és una versió del ja conegut acumulador d'entropia. Com pots veure es retroalimenta i és molt més versàtil que el primer que vàrem fer. Ens serà molt útil, - va continuar el Franz, quan sapiguem com carregar-lo d'energia límbica. El problema no és com carregar-lo, el problema és de on carregar-lo... les energies límbiques son minses en el ésser humà, però ara, tanmateix ja les podem quantificar, emmagatzemar i aplicar-les allà on volem... que no és poc.
- Noi... jo només soc metge... amb un bisturí lasser i una bona M.T.T. no hi ha tumor que se'm resisteixi. Però això de utilitzar forces que no sabem com reaccionaran ho trobo força agosarat i m'agrada!. - va finalitzar el Tim, primer arrugant el nas i desprès deixant-lo anar, amb un somriure ampla que l’il·luminà el rostre.
- Haurem de accelerar tot el procés i és una llàstima perquè esperava que, un cop estabilitzades les constants, no hi hauria problema perquè una siringomielia normal és d'evolució molt i molt lenta, en conseqüència, el temps no era quelcom a tenir en compte... però... ara si.- Va dir el Tim.
- El cas és que si cal podem programar la M.T.T. per demà mateix , si a tu et sembla bé.
- Si, si.. quan a tu et sembli, de fet, el equip de invasió ja l'hem fet venir, via bústia, de la clínica Thomson d’Alberta, que son els més moderns i eficients, per un viatge medul·lar... Que per cert, han estat molt interessats en saber com és això del M.T.T. de butxaca, no s'ho acaben de creure. - va dir el Tim mirant-se al Franz com si acabes d'explicar un acudit i esperes la rialla
- Doncs que vinguin, que ja els hi passaré els esquemes i els plànols.
- Ja els hi ho diré.- va concluir el Tim, deixant que el Franz continues en el seu món d'especulacions i hipòtesis.
La Grette i el Tom es trobaven més cansats que habitualment. L'esperit el tenien com el de dos cadells enjogassats, però el cos era el que no estava a l'alçada.
- Que ens passa Tom? vols dir que ho solucionarem això
- Es clar que si, amor, no hi pateixis... ja saps com és el Franz i en qualsevol moment es traurà un as de la màniga.
- Això espero, per que no las tinc totes...em canso i no he fet res... sempre tinc son i les idees se'm belluga’n lentes en el cap com peixos atrapats en el llot i em fa ràbia.-
- Ja ho se... a mi em passa el mateix i no tinc la sensació de millorar i això és molt estrany. Jo que soc especialista amb el llenguatge cel·lular ara les cèl·lules que més m’interessaria comprendre parlen un altre idioma - va dir el Tom, fent broma de la pròpia desgracia.
Així estaven conversant mentre passava la tarda, avorrida... lenta... una igual que la anterior i que la que vindria. Els hi semblava que duien més d’un any de purgatori però no, només feia nou dies des de que varen tastar les estrelles i va començar el mal son.
De sobte, va entrar a la cambra el Tim sense trucar. Hi havia confiança i, amb un dinamisme poc habitual en aquell flegmàtic personatge, va dir:
- Nois, cal que esteu preparats i a punt doncs en qualsevol moment el Franz haurà ultimat el seu invent. Jo ja l'he vist i té molt bona pinta i coneixent en el Franz, crec que serà un total èxit.
- Ja ho crec,- varen dir tots dos alhora - però que sigui aviat, doncs no em sembla que això faci cara de millorar... que te'n sembla Tim ?
- Bé, tenim un nou problema amb els radicals lliures: han augmentat considerablement en els darrers dos dies, de manera idèntica en tots dos casos i francament, ho trobem molt estrany. Aquest és el teu terreny Tom, potser ens pots dir quelcom en el que nosaltres no pensem.
- Be... els radicals lliures augmenten en una situació de estrès, això és ben conegut, les neurones són al cap i a la fi, cèl·lules com les altres, bé, un xic diferents, però és possible que durant la transferència a l'espai, s’hagi produït una sobrecarrega de protons i neutrons pel fet de haver accedit a un espai massa inabastable per la quantitat d'energies que hi hem esmerçat que, per fer aquest esforç, a nivell cel·lular han estat totes les disponibles. Això a mi em sembla sens dubte una situació d’estrès, d’estrès molecular
Seguin aquest raonament, es deu haver produït una mena de absorció de l’ energia en el ambient de la medul·la, que penso que ha "desertitzat" el terreny on abans s'hi criaven les neurones.
La Grètte, amb un sospir va fer: - És molt complicat tot això, quan abans
s'acabi... millor.
Com si els seus desigs haguessin estat escoltats per la divinitat, es va obrir la porta i en el llindar va aparèixer el Franz, amb les ulleres penjant del coll amb un cordill i amb una sospitosa maleta a la mà, i el Taize, que va presentar-se fent una de las seves cerimonioses reverencies, deixant a terra una "flat case" d'alumini, amb rodetes.
Darrera d'ells, hi havia la Zubel, la gordeta simpatica, com li deia el Franz per fer-la enfadar, i la Solserai, empenyent un penjador amb rodes com els dels hotels, en el que hi penjaven els equips de neoprè, els visors, l’oxigen, comprimit en unes petites botelles de més de cinc hores d' autonomia, els propulsors, que eren una mena de motorets elèctrics dissenyats per obtenir la suficient mobilitat en ambients de diferents densitats.
- Bé nois, a mi m’hagués agradat més esperar fins a tenir clara la font de la que ens hem de aprovisionar de energia... però anem malament de temps. No obstant un cop allí dintre - va dir senyalant la panxa del Tom amb un dit professional, amb els visors segurament tindrem una imatge molt més clara d’on és el problema i d’on ha de venir la solució... o sigui que... amb el vostre permís...
I va començar a muntar un tres peus en el que hi aniria collat el famós
microteletransportador miniaturitzat que anava a la maleta de mà que duia.
En la "flat case" que el Taize havia deixat als peus del llit, hi havia el famossisim acumulador distribuïdor d'energies límbiques del Franz... un parell de belleses.
El primer aparell era con un teletransportador normal, però desmuntable. L'arc de teletransportació estava fet de tubs telescòpics corbats, que plegats eren d'una mida molt reduïda, però que un cop desplegats feien tot un cercle perfecte en el que hi eren incorporats tots els dispositius i sensors necessaris. L'aparell també comptava amb un
artilugi adossat, en el que si situaven les lents i les òptiques que havia realitzat el Taize,
en la tranquil·litat quasi sagrada del seu laboratori a l'ombra del Fuji Yama.
L'altre aparell era de disseny més agosarat. El captador i l’acumulador.
El captador era com un cilindre amb forma de peix espasa, amb la espasa truncada a la meitat, el cos era de un material translúcid, però no era ni plàstic ni vidre. Uns circuits integrats protegits per un camp gravitatori local accionaven els controls manuals d’ engegar i parar, i una pantalla de plasma retro-il·luminada per indicar en cada moment l'estat i la carrega de les energies i la seva disponibilitat.
L’altre tenia l’aparença d’un altaveu adosat a la tapa de la “flat case”, però en realitat era un enginyos sistema de cel·les d’un material microprocessat que emmagatzemava, d’una forma neta i lleugera, molta més energia límbica de la que preveien poder disposar amb aquella emmalaltida font.
- Nois, crec que el moment ha arribat, o sigui que tranquils que això durarà un parell d'hores i desprès ja sabrem, amb molta més exactitud, quin és el problema o si hi ha manera de solucionar-lo amb les nostres posibilitats.- Va dir el Franz, tot despullant-se amb absoluta naturalitat per posar-se un dels vestits de neopré que hi havia en el penja robes.
El Tim, una mica més discret, va pendre el seu i va anar a posar-se'l a la habitació del costat, on va ser observat, entre brometes per la Zubel i la Solserai que, amb la ajuda dels monitors, admiraven amb detall el ben proporcionat cos, una mica prim, d'aquell anglès que, innocent, creia estar al recer de mirades indiscretes.
- Bon culet- va dir una veu per la megafonia amagada de la cambra.
- Ja us atraparé - va dir el Tim, mirant a la camera amb una poc creïble expressió de fúria.
Així que al cap de uns minuts ja s'havien enfundat en aquells cenyits vestits color blau elèctric i els visors tipus escafandre on s 'hi connectaven les petites botelles d'oxigen comprimit per mitjà d'unes flexibles tubuladures.
Els motors de propulsió, anaven subjectats a la part de l'esquena per virtut d'uns ancoratges gravitatoris, això vol dir que no hi havia cap corretja o mosquetó que els assegures, però la efectivitat d'aquests minicamps gravitatoris havia estat demostrada amb escreix.
El Franz, va deixar en una tauleta auxiliar la maleta d'alumini, obrint-la davant la mirada expectant dels allí reunits per la ocasió, deixant al descobert el darrer enginy, prenent-lo a la mà com si fos una vella carabina.
Dos tecnics de teletransport miniaturitzat ( l' equivalent als radiòlegs de final de segle) un enginyer de comunicacions, per no perdre contacte en cap moment amb els que practicaven la invasió. El Taizé, la Solserai i la Zubel, que un cop acabada la broma, varen adoptar una postura molt més seriosa i professional, posant-se a tenir cura dels detalls per que tota la operació sortís immillorablement bé, en tots i cada un dels aspectes que comprenia una M.T.T. tant peculiar com aquella.
El Taize conferia a la reunió un aire de litúrgia amb el seu bati llarg, el cap afaitat i les seves sandàlies de fusta... i és clar, la actitud de recolliment.
- El Franz alliçonava al Tom, que seria el primer a ser invadit, que era com se'n
deia de la acció que anaven a realitzar. La veritat és que en el Tom, allò de tenir a dos companys de timba corrent-li per les interioritats, no li feia massa gràcia però. Però el Tom pensava per si mateix “que hi farem, imperatius de la circumstancia”.
- Mira Tom, tu no t'has de preocupar de res, deixa-ho per nosaltres. Procura de no bellugar-te just en el moment de la M.T.T. perquè si ho fas, es podria donar el cas de que no ens materialitzéssim en les coordenades escollides i això ens faria perdre temps. Un cop s’hagi produït la acció, ja pots bellugar-te perquè la gravetat és que1com que
pertany a un altre univers. De totes maneres procura de no posar-te a ballar, doncs et tindrem monitorirtzat per radio freqüència, de manera que en cada moment podrem mantenir una conversa i vosaltres des de l'exterior podreu visionar tot el que nosaltres guaitem a traves dels nostres visors. Alguna pregunta ?
El Tom va dir - Molt bé, però com penses recollir l'energia suficient que segons la teva teoria ha de servir per regar el nostre privat desert medular?
- Doncs, per més que sembli agosarat... no ho sé... però confio en que els elements de radio freqüència que he instal-lat com a novetat per fer d'enllaç entre nosaltres, serveixin també per carregar l'acumulador que deixarem fora, perquè no és el mateix captivar energia límbica en el interior de l’ésser, o sigui... tu, que transportada al exterior en un àmbit no microscòpic, la diferencia de magnituds és massa gran, i allò que des de dins ens pot semblar molta quantitat o suficient, vist amb ulls reals i mides reals és inapreciable, per tant, insuficient. Però tot això ho dic des del terreny de l'especulació i la teoria i així que t’he de dir que no ho se, ja ho veurem.
Efectivament, la maleta d'alumini, on hi encaixava perfectament aquell dispositiu amb forma de peix espasa, duia a la mateixa tapa, allò que era pròpiament l'acumulador miniaturitzat d'energies límbiques: una versió més moderna del ja conegut acumulador de energies entròpiques. Tot plegat una explosió de disseny i de creativitat propiciat per la pressió del moment.
En aquest tens ambient era on millor desenvolupava la seva tasca el Franz.
- Doncs... no hi pensem més - va dir el Tim, tot ajustant-se el visor esfèric amb unes tanques hermètiques en el coll de neopré.
... - un, dos... provant... provant... - Sembla que les comunicacions per ara van com haurien de anar... ja veurem un cop en el interior del líquid raquidi. És una mica més dens que l'aigua, però la transparència sol ser notable.- va dir un dels tècnics tot manipulant un artefacte amb una minúscula antena parabòlica.
La Grètte, mirava en el Tom com si l'anessin a intervenir d'una operació de les d'abans, amb anestesia i tot.
- Tu tranquil Tom, que això no serà res - li deia acaronant-li la galta amb un dit
tremolós - tu dorm que jo et vetllo el son.
- Gràcies però no tinc gens de son, això serà com veure la pel·lícula d’una excursió a dins de mi mateix, pot ser fins i tot divertit - va dir el Tom tractant de treure ferro a la situació.
I així, al mig d'aquella intranscendent conversa, sense adonar-se'n, el Tim i el Franz, ja s'havien esmunyit en el interior del seu sistema neurològic, on un munt de noves formes, noves lleis, paisatges i sensacions s’obriria amb un esclat, davant de la investigadora mirada d’aquell parell de microteletransportats científics.



CAPITOL 24

Amb dos dies ni va haver prou. La colla s'avorria per les termes i terrasses, ajaguts en aquelles florides gandules, bevent infusions i tisanes indicades per combatre malalties que ells no patien.
Així doncs que el tercer dia, de bon mati, varen anar a trobar-se amb el seu Unimog, que els esperava net i lluent, com si també ell hagués gaudit del balneari.
El cas era que uns marrecs del poble varen agafar aigua i sabó i el varen deixar net com una patena.
Ho van fer per iniciativa pròpia, sense que ningú els digues res, sense reclamar cap recompensa o pagament pel servei. En tot cas, els més menuts, volien que el Jan els portes a donar una volta pel poble, cosa que a la que ell va accedir-hi de gust. La volta va ser curta, encara no deu minuts, però els marrecs de cinc a set anys semblaven satisfets i no paraven de treure profit de tan esparsa experiència.
És ben bé que quan s’és un nen qualsevol cosa, per intranscendent que aquesta sembli, pot ser la més important en aquell moment, quan el joc i la fantasia la doten de un altre dimensió, desafortunadament oblidada i ja inabastable pels adults.
Desprès, amb tota aquella corrua de marrecs enganxats al darrera, saludant amb la mà, tot fent crits i salts, com correspon a la quitxalla, varen sortir de Udvar, camí cap a la ben conservada xarxa viària Alemanya.
Restaven però uns vuit-cents quilòmetres per arribar a terres teutones. El Jan va suggerí de fer una bona sprintada i fer nit, amb sort, a Berlín o a les afores... ja decidirien.
Eren una bona colla de quilometres en els que haurien de travessar Eslovaquia i Chequia, estats sobirans, que tant s’havien entestat a diferenciar-se en el passat.
Ara eren just el que sempre havien estat, la mateixa gent, vivint de la mateixa manera, menjant els mateixos plats, sense rastre de frontera.
Anant per feina, cada u va ocupar el seu lloc de viatge, el Kemal obrint pas, com sempre, però ara un somriure permanent se li havia instal·lat en el rostre.
El Jan, trepitjava a fons aquell pedal com si li anés la vida, les rutes eren magnífiques, sense trànsit, sense peatges, sense desperfectes.
Els quilòmetres volaven.
Cap al migdia, passaven la frontera però ningú va adonar-se’n fins que ja, al cap de una vintena de minuts de conducció quasi temerària... a 130...140, van veure allunyar-se la bonica i ben restaurada Bratislava, que resplendia en el retrovisor.
Praga era només uns quilòmetres més enllà, però per signes el Jan i el Kemal decidiren de tirar endavant.
Els pensaments del Afgani eren monotemàtics, però l’ànsia era apaivagada. Això, el distanciava del conflicte, li donava perspectiva, i es feia càrrec de la situació, amb tots els seus components.
La Lènia era un esperit lliure, això era evident... encara li tremolava en els llavis l’últim bes, una flor de llibertat pura que amb el simple record, seguia viva.
Voler tenir-la... era com voler copsar el desert amb els braços nus... ella, tanmateix, li havia deixat molt clar, sense paraules, que aquella experiència era una agermanament, un retrobament de dues essències que exigia la renuncia de qualsevol actitud dirigida a manipular-la...o s’esvairia l’encís.
El Kemal somreia perquè era això el que havia entès, era això el que el cos, el sentiment, el record li deien. Primer eren amics... també amants, si s’escau, i cada u havia de fer llur camí sense voler fer el de l’altre.
Aquella dona era tota generositat i s’havia donat a ell sense límits. També era llesta, perquè havia entès a la primera el que passava i era sabia perquè així ho proclamava la seva mirada.
Varen arribar en un tres i no res a les portes de la gran Praga, immensa ciutat, que vista de lluny, no es diferenciava pas massa de qualsevol altre capital del món. Una amalgama de nou i de vell que s’estenia com una catifa, ocupant valls i carenes, seguint el riu Vitava, cosit de ponts que enllaçaven les dues meitats.
La catedral de San Vito es retallava a ponent i una bentzinera els cridava just al davant.
- Què, parem una estona per dinar?- Va dir el Kemal, que ja tenia els ronyons un pel tocats de tanta carretera.
Es varen aturar a l’explanada asfaltada que havia estat l’aparcament del restaurant. Aquest continuava fent aquesta funció, ara però, les busties de subministrament de consumibles, feien la funció de impersonals però eficients cambrers... en un self service que cada cop estava més de moda.
La feina de cambrer era com una mena de sacerdoci perquè es necessitava vocació, però l’hosteleria era molt diferent a la que sempre havia estat. Ara les feines més empipadores les feien les maquines de manera normalitzada, fregar plats era instantani, l’emmagatzemen dels materials els feien petits servidors mecànics, alliçonats per l’home de forma absolutament quotidiana i natural, eines que feien la neteja, sistemes d’eliminació de deixalles de forma productiva e immediata. Sovint establiments com aquell, només amb els residus que generava, eren suficients per abasti tot el dispendi energètic que precisava.
Els residus eren processats i redistribuits com a electricitat en unes standaritzades centrals de reciclatge, que eren unes andròmines amb forma de cub que es soterrava sota els fonaments del edifici, amb molt poc manteniment i una gran eficiència.
La Lènia va baixar d’un salt amb l’Alí, amb un dipòsit de plàstic a cada ma, decidida a ser d’utilitat una vegada més en el seu coneixement de l’art de manllevar benzina de les adormides cisternes.
Desprès seria ella qui conduiria, quedaven uns quatre-cents quilometres fins a Berlín i el Jan feia cara de cansat.
Però el que es trobava realment fatigat era el Kemal, però no volia de cap manera retardar l’itinerari previst: s’havia d’arribar a Berlín, doncs a Berlin, però aquest cop, estirat a la llitera del camió i la Guzzi, descansant en els braços del seu germà gran mecànic: l’Unimog.
Va precisar la ajuda de la resta de companys, a fi efecte de encolomar els tres-cents quilos de la Guzzi, a una petita plataforma dissenyada per aquest us, que l'Unimog tenia a la part del darrera.
Un cop varen aconseguir pujar-la, tots hi van col·laborar, el Kemal va assegurar-la amb cordes i cintes tèxtils per que no es belluguès.
- Nois,- va dir l'afganès, - no hi ha cap necessitat de patir i jo avui no tinc el cos per continuar conduint...
- Doncs no cal que continuem va dir el Jan, no tenim cap pressa ja ho saps
- No, no, - va dir el Kemal - a mi també m’agradarà veure una mica el paisatge assegut o estirat a la llitera, xerrant o fent una partida a les cartes per cert... sabeu jugar al truc? Si no us n'ha ensenyat l'Alí, ja ho faré jo... es molt divertit, però no és cap joc tradicional afganès... es francès o italià o que se jo, el cas és que a la meva família fa molts anys que hi juguem... només per la convidada, es clar.
La Iris, que estava escoltant allò que deia el Kemal, va dir:
- El Truc? Es juga amb equips, fent bases i es marquen les cartes picant l'ullet, o tirant petonets...?
- Si,- va dir el Kemal... com ho saps ?
- Doncs perquè el meu avi, que era de la Cerdanya, n'era un campió i s'hi passava la vida, cantant truc i retruc, rosegant un escuradents, entre quintos de cervesa i cafès amb aiguardent. Encara deu haver-hi algun trofeu tronat per casa.
El Jan encara va afegir - El que possiblement no sabeu, és que aquest joc, curiosament, també es juga a ses illes, Mallorca i Menorca principalment.
Jo fa uns anys que vaig fer unes partides al casal de Ferreries i allí em van explicar la historia del orígens del joc. Els illencs diuen que va néixer a les illes i els ceretans que ho va fer a la Cerdanya mai ningú en traurà l'aigua clara.
Així que amb els dipòsits plens, la moto estacada a l’Unimog, la Lènia al volant i la panxa plena gràcies a les magnifiques especialitats locals servides amb silenci per els dispensadors i bústies de consumibles, cafè i copa inclosos, varen continuà la marxa direcció a Berlín.
Berlín, la megalopolis més gran d'Europa, més que Paris o Barcelona... deien que tenia més de vuit milions de persones, només a l’àrea metropolitana.
El Jan era l’únic que hi tenia coneguts i els aniria a veure. Ah, aquell Carsten, company seu de viatge, cent-trenta quilos de roc and roll i d'humanitat amb patilles, en una sola persona. Tenia ganes de veure'l.
Mentre tant, la Lènia conduïa fent bramar el motor del camió per aquelles carreteres solitàries. Praga quedava enrera i amb tres horetes es plantarien al bell mig de la porta de Brandemburg.
- Truc!- va fer el Tarik
- Tres si jugues- va tallar el Kemal
- Que en siguin sis i tu baixam-hi sense fer soroll.- Va acabar la Iris, picant-li l'ullet a la seva parella. Sens dubte el Tarik, que anotava uns altres sis punts en aquell paper, desprès de posar al descobert una parella de tresos que acabaven amb qualsevol pretensió de l'altre equip de anotar aquesta vegada.
- Ben jugat- va dir el Kemal, llençant les cartes per damunt de la taula amb un cop sec, com només saben fer els veritables professionals.
El Jan i la Lènia en el seient del davant, xerraven de mil coses diverses, del passat, dels records que compartien, de sentiments i de la forma com aquests, sense variar substancialment, son apreciats d'un altra manera, molt més oberta i lliure que en el passat.
L’onada de bona estrugança que colpia la terra els havia donat a tots dos un bagatge de saviesa i de distanciament de les pròpies emocions. El secret era dotar de perspectiva a les relacions humanes a tots nivells però molt més en allò que pertany als assumptes del cor.
Ara, passada la primera sorpresa, valorada convenientment la situació, es veien alliberats de qualsevol carrega innecessària, considerant-se dos germans.
Compartien un passat molt important per tots dos, potser una mica més en el cas de la noia ja que el Jan havia estat el primer i això sempre té un pes específic en una relació, però això no dificultava en absolut la comunicació, ans el contrari.
El Jan, es sentia formar part d’allò que la noia anomenava encertadament la divina família i efectivament la divinitat o la part més divina de llur humanitat era allò que aquell parell guardaven dins dels seus cors com un tresor, en forma de record que mai més s'esborraria, per molt que passessin anys i vida.
La tarda es va fondre, empassada per l'horitzó famèlic. El temps, tot i sent inamovible, sembla minvar quan la companyia és bona i la conversa flueix com una font d'aigua clara brollant del fons dels cors.
Els llums de la ciutat els cridaven temptadores. La Lènia, havia conduït a una velocitat constant durant la tarda.
Les senyals que els indicaven les distancies els hi faltava una bona ma de pintura, però allí estaven, com drets testimonis de la decadència de la Era del tràfec rodat, i del naixement de la Era dels transports nets i instantanis, del virtual esfondrament de les distancies, tal i com es coneixien en el passat.
Berlín era una ciutat absolutament increïble, era un exemple d’allò que s'anomenava una ciutat vertical. Els gratacels semblaven competir entre ells per veure qui era capaç d’enfilar-se més amunt.
Els mítics edificis de Kuala Lumpur o els de nova Nova York, s 'havien quedat curts a l'hora de competir amb els berlinesos.
Era la demostració vertical d’allò que ja feia molts anys anomenaven el miracle alemany: la capacitat extraordinària de revifar-se desprès del desastre. Ara però ja feia molt de temps que els alemanys no el coneixien el desastre, al contrari, la seva economia s'havia fet cada cop més i més forta a las acaballes de segle, dominant pràcticament a tota Europa, però aquest va ser un domini no cruent, del que els altres països de la proclamada Unió Europea, en sortiren més que res beneficiats... ja que moltes vegades era Alemanya la que tirava del carro, ajudant a la resta de nacions que ho necessitaven.
Semblava com si el poble alemany, formal i conseqüent, en el seu inconscient col·lectiu, hagués contret un deute enorme amb la humanitat per virtut d’aquell torturat passat dels anys quaranta i ara no escatimava esforços per equilibrar el seu Karma.
...I a fe de Déu que si no ho havia assolit encara, ho intentava incansable.
La nit berlinesa era viva, sempre ho havia estat, la població més jove, no necessitava de pretextes per sortir al carrer i fer la festa però, casualitats de la vida, ara tota la vila ho estava de festa.
Era la Schutsenfest, una celebració dedicada als caçadors, un ofici que ja feia molts anys que no es practicava, però això no semblava ser suficient motiu per suprimir aquella disbauxa del calendari.
Varen aparcar el vehicle just a la famosisima Alexanderplatz, a prop d' aquell vell
edifici des de on es va propiciar aquella bogeria col·lectiva de la meitat de segle passat.
El Jan va proposar a la resta de divertir-se aquella nit, tenint en compte que tothom a la ciutat semblava fer-ho i per divertir-se ell coneixia a la persona adequada per que els guies pel mig d'aquella Babilònia: el Carsten.
- Espereu-me aquí uns moments que jo vaig a veure si les maquinetes em condueixen a on es troba el meu amic, ok?
- Ok.- varen fer tots a l'hora, l'Alí exagerant la gesticulació, fent un cercle amb el índex i el polze, fent-hi passar la mirada en senyal de absolut acord.
- All is right- va fer l’Ali tot excitat pel que oferia la nit, en el seu macarrònic anglès de les afores de Kabul.
Així que El Jan va desdibuixar-se en traspassar el llindar d’un dels arcs de teletransport que tenien a la mateixa plaça per tornà a aparèixer passats escassament deu minuts acompanyat d'un home alt, però no tant alt com el standart alemany, amb unes patilles que li arribaven al zenit de la papada, cabell a la moda dels sixties i una panxa rodona i ben integrada que aquell home lluïa amb un no se que d'orgull.
- Nois, us vull presentar a un gran amic de fa molts anys, home de món, cantant de Roc
& Roll, gran gourmet i millor tastador i coneixedor de les diferents i variades classes de cervesa que aquest país conrea.
- “Gutten haben” amics, el Jan ja m’ha fet cinc cèntims de la vostre aventura i he de dir que jo m’hi apuntaria. Però aquesta ciutat és com una planta carnívora: primer et sedueix i desprès se’t cruspeix. Sempre hi ha tantes coses que fer, ja ho sabeu, però, Benvinguts!!, - i metòdicament va començar a abrasar i besar a tothom que per un moment quasi desapareixien sota la afectuosa abraçada d’aquell gegant.
- Ara,- un cop va finalitzar la salutació, - parlem d’allò que és veritablement important: on anem? Anem a pensar-ho, veniu amb mi, “bitte”.
- El primer es el primer, i tot seguit varen entrar, com un grup turístic més, a una de les cerveseries d’allà a la vora.
El lloc era ple de fum de cigarreta, les taules eren vells bidons de roure i els cambrers anaven guarnits amb camises de cuadrets blanc i roses, embotides dins de aquells pantalonets curts de cuiro amb tirants i mitjons blancs, tot allò rematat per uns capells amb plomes típics de la regió bavaresa.
Realment allò era un atemptat a la moda més objectiva i del moment. Era el triomf de la tradició més carrinclona... i encara no havien vist res.
La cervesa en un lloc com aquell, no havia de ser ni molt freda ni molt tèbia i precisava de vuit minuts per ser servida com manava la tradició. Les gerres s'anaven omplint sense preses però sense distraccions, amb veritable coordinació, a vegades se'n dispensaven set o vuit per cada font, a base de glopades de daurat líquid a pressió, curtes i sistemàtiques, que generaven escuma i reposaven esperant el pròxim cop d'aixeta.
Els cambrers, sums sacerdots, gent ja d'una edat, s'aferraven a allò que sabien fer com si la seva tasca fos indispensable a l'hora de preservar uns hàbits que a banda de ser una característica històrica del país, també proporcionava als bevedors l'exquisit gust d'una cervesa ben servida i això es notava en beure-la.
Totes les cultures tenen cerimonials, i encara que siguin dedicats a quelcom tant prosaic com emborratxar-se... és com dotar de entitat i importància a un fet tant banal com beure's unes birres.
- Mmm... Bona la Herrenhauser - va dir el Jan aixecant la seva gerra en senyal de
brindis, - Salut
- Salut, varen fer els altres aixecant les seves.
L'Alí, tastava no gaire convençut una cervesa de Malta, sense alcohol, que l'hi donava
la sensació d'estar bevent un quilogram de pa de barra liquat, en comprovar la manera com allò li omplia la panxa.
- Amb dues com aquesta i no em caldrà sopar- va dir el xaval.
El Carsten, mirant des de les alçades de la seva monumental talla, va contestar-li:
- Val més que demanem unes salsitxes, perquè tinc pensat de dur-vos al rovell de l'ou pel que fa a la Schutsenfest i allí es possible que no hi hagi res per menjar, per beure si, però per menjar...
Per darrera de la barra, blanca, de marbre engroguit, permanentment remullada amb aigua neta, petits ajudants mecànics feien la seva funció de canviar els bidons de cervesa, reemplaçant-los cada cop que es buidaven amb una ràpida, metòdica i eficient diligència. Els bidons semblaven rodolar sols pel passadís de la barra fins al magatzem, com els petits fullets que ajuden a Santa Claus a acabar les comandes per Nadal.
El Kemal, ja amb la seva indumentària a l’europea, paladejava aquell brou del que ja havia sentit parlar alguna vegada mentre la Lènia asseguda al seu costat, li feia bromes sobre l'escuma que s'aferrava al bigoti del afganès. La situació entre ells dos no era gents violenta ni condicionada per allò que havien tingut ganes de gaudir plegats. Potser un altre dia hi tornarien... potser no...tant era, el cas era no angoixar-se per res: un minut d’angúnia era un minut malbaratat en aquell mon.
El Tarik i la Iris, eren a una fase d'experimentació amb assessorament compulsiu del Tarik. Com un nen, tastava per primera vegada la cervesa, l'ambient, el caràcter alemany i contínuament li feia preguntes a la Iris que estava encantada de poder ser d’utilitat.
Moltes formes d'entendre la vida, cap millor que cap d’altre.
Las salsitxes eren com las de sempre, llargues i servides amb mostassa. El fet de que les hagués preparat una persona i no haguessin estat enviades via bústia, era una novetat que semblava enriquir el producte: un valor afegit.
Quan varen acabar el berenar - sopar, el Carsten ja tenia clar on duria als seus amics
per exercir amb autoritat el seu paper de Cicerone per aquella megalopolis.
- Va, enllestiu que ens queda una bona passejada fins a la banda mes occidental de la ciutat, el que abans se' n deia Berlín Oest.
- On penses dur-nos Carsten?- Va preguntar l' Alí, que ja feia estona que se li tancaven els ulls de manera incomprensible tenint en compte que una estona abans, ell era el que tenia més ganes de sortir de marxa. Al capdavall coses de nens o coses de la cervesa de Malta.
- Tu, no se si aguantaràs despert allí on anem. Potser serà millor que et quedis a la furgoneta o com se'n digui de l’andròmina que conduïu, perquè em penso que no és lloc per gent tan jove i tant cansada com sembles estar-ho tu...oi?
- Jo... la veritat és que tinc son, i no ho entenc perquè... potser és el fum... o la gent... però trobo que hi ha massa soroll i tinc la panxa massa plena - va dir dirigint-se a tothom en general i desprès mirant-se al pare, va dir:
- Jo me'n vaig a dormir, divertiu-vos i no passis ànsia per mi, perquè caure com un tronc tant punt com vegi el llit.
- D'acord Alí, vols que t’acompanyi ?
- No cal, gràcies, ja saps que m'oriento millor jo que tu, o sigui que... - va fer un
prolongat badall que va donar força a la seva decisió, va aixecar-se de la taula saludant amb la mà a la concurrència com si fos un polític dels de abans i va fer mutis entre la contaminada boira del local.
El Carsten de la mateixa manera que els va conduir allí dins els va dur a fora, amb un enèrgic "anem", aixecant els seus cent trenta quilos de massa corporal de manera sorprenentment àgil i jovenívola.
- Haurem de caminar una estoneta però això va molt bé a l'hora de tornar.- va deixaren suspens aquella enigmàtica sentencia... més tard sabrien què era allò que el Carsten volia dir.
Varen caminar uns deu minuts, desprès varen agafar una de les moltes bandes mòbils que proliferaven en els carrers, ara sense voreres, un cop aquestes havien perdut la seva funció de dotar d'un espai reservat als vianants... ara tot eren vianants o bé la gent es teletransportava.
A part dels mundialment famosos ascensors gravitatòris pels que Berlín era anomenada la ciutat vertical per excel·lència, hi havia també servei de bandes mòbils.
Aquestes bandes eren molt comuns a totes les grans urbs del món, però més si això és possible, a la tecnocràtica Alemanya: tecnologia al servei del confort. Aquests eren uns dispositius de goma gruixuda que rodaven per sobre del sòl a una velocitat constant de vint quilometres per hora, que permetien al usuari de desplaçar-se en trajectes interurbans amb total comoditat i amb permanent disponibilitat, mogudes per energia elèctrica.
Els mecanismes de tracció eren de disseny molt simplista i n'hi havia per tot el subsòl urbà, mantinguts amb extrema cura per un eixam de petits i discrets aparells mecànics controlats, és clar, per satèl·lits que orbitaven l'espai exterior.
El seu destí era una mena d’envelat de festa major però de dimensions gegantines, un escenari en el que un altra colla diferent de Bavaresos o tirolesos amb pantalons curts i mitjons blancs ballava al so de la fanfàrria i una gernació de gent asseguda a taules en perfecta formació, cantaven abraçant-se seguint el ritme i la lletra de velles cançons mentre ingerien ingents quantitats de cervesa. Feia hores que hi eren... i allí continuarian moltes hores més, fins que s’acabes la Schutzenfest.


CAPITOL 25

La física quàntica és quelcom que un ha de tenir en compte a l'hora de fer una M.T.T. com Deu mana, per això els camps gravitatoris son tant importants. Generats per enginyosos aparells que duien als canells, compensaven de forma automàtica el pes en funció del tamany.
Això era vital, altrament en aquest bellugadís àmbit dels àtoms, els protons i els neutrons, el més important és l'espai buit entre partícules, de manera que si comprimíssim, per exemple, la imponent biblioteca de Sarajevo, el resultat seria una massa del volum d'un cap d'agulla, i encara exagero però... el pes... això es tota un altre historia.
Imaginem dos cossos estranys en el torrent sanguini o en el canal medul·lar d'una persona, amb el pes real dels seus àtoms una vegada suprimits o minvats els espais de buit interatòmics o sigui una mitjana de setanta cinc quilograms per cos estrany de la grandària d'una bactèria, l'efecte seria letal per a tothom.
En el cas del receptor, tant ínfima massa foradaria sens dubte tots els teixits vitals de la persona causant-li indefectiblement la mort... en el cas dels micro teletransportats, implicaria la mort per esclafament. Total: un desastre.
Per això la raó de ser dels generadors de camps gravitatoris que, per altre banda, son molt utilitzats en els paràmetres del món real o sigui del món que coneixem amb mides normals.
Elevadors, aparells de transport manual sense rodes, maquinaria de precisió que no admet cap fregament o resistència, en les grans ciutats verticals eren molt comuns els dispositius que anul·laven la gravetat a escassos metres del sol, per evitar possibles caigudes des de alçades esfereïdores...
Tot això, i molt més, era normalitzat, digerit i assimilat, en el món del comú dels mortals, doncs com no ho hauria de ser en el dels científics més prominents de aquella societat.
El Franz i el Tim, varen materialitzar-se a les coordenades previstes, en l'interior d'aquell riu de transparència que era la medul·la espinal del Tom.
La llum es reflectia de forma sorprenent en aquell medi que semblava actuar com una lupa o com un prisma òptic, mostrant els contorns d’allò que veien. Bancs de neurones, axons, neuritas, matèria gris, precisament envoltats d’un ventall de colors com els de l'arc de San Martí, en el que hi eren tots menys el gris.
Ascendien flotant en una corrent que no menava enlloc, en suspensió, com partícules de pols en l'aire il·luminat d'una tarda de maig.
Els visors els hi donaven una imatge clara de l'espai en el que es trobaven, les coses eren tal i com les veien, però el Franz, els havia manipulat de manera que accionant un petit interruptor a la part de la orella, d'aquella mena de peixera per la que es veien obligats a respirar i a mirar, un filtre, un canvi de pigmentació els modificava la visió.
Es feia més fosca, apaivagava el furiós transparent del fluid en el que nedaven propulsats per aquells minúsculs enginys que duien penjats a l'esquena.
Mirant, però, més atentament, om podia percebre punts en les parets d'aquell torrent vertical, d'on sortien feixos de llum daurada que mantenien la seva estructura comportant-se com ho faria un gas, o un altre fluid però mai la llum. Aquests feixos es rinxolaven i giravoltaven com si fossin vius... i és que ho estaven perllongant-se en tires i tirallongues que semblaven sortir a fora de l’àmbit medul·lar.
Era la primera vegada que ulls humans veien l'origen i la forma de les tant controvertides energies límbiques.
Aquestes energies sortien com serpentines de entremig dels espais neuronals, es ramificaven i finalment es perdien per allò que deuria ser la paret de calç d’os de la columna vertebral.
Tot plegat un espectacle fantàstic, del que podien gaudir ells i també els companys que esperaven resultats a l'habitació hospitalària del laboratori. Tant lluny...i tant a prop... un altre demostració d’allò de la relativitat. Si un esta al cas, son innumerables els exemples que en trobem a la natura d’allò sobre el que es va esplaiar l'Einstein uns quants anys enrera.
Quan ja feia uns deu minuts que nedaven en aquell medi, una mica més dens que l'aigua, amb aquella irreal lluminositat, ja es trobaven còmodes i el Tim feia us del seu criteri mèdic, amb tot el que anava passant-li per davant dels ulls.
- Mira això son el cilindroeixos, mira quina forma més curiosa, allò deuen ser glòbuls blancs, encara que d'una grandària poc corrent i allò son las dendrites, un tipus de neurones...
- Ja...- Va dir el Franz sense fer-li gaire cas. Estava entretingut i fascinat amb les aplicacions de la seva nova invenció, el filtre pigmentat del metacrilat dels visors. La camera de Killian sense cap procés químic. Només un simple filtre que, com els dels antics bruixots, donava una exacta visió del món amagat, dels móns que hi ha dins del món.
El Tom i la Grètte, estirats l'un al costat de l'altre, seguien les evolucions d'aquell parell de intrèpids escafandristes raquidis amb una sensació de irrealitat, com si allò no els estes passant a ells, com si estiguessin veient una pel·lícula antiga per la pantalla de plasma del monitor, ara que les pel·lícules només es produïen en format de holomovie, que en deien, i no feia falta cap suport per visionar-les, amb l’èter ni havia prou.
Quan varen ser més amunt, cap a l'alçada de la segona o tercera cervical, varen tenir una visió real d’allò que emmalaltia als companys: la tunelització del terreny neuronal...
- Mira Franz, això és una siringomielia de llibre, el que és estrany és que s'hagi produït tant i tant ràpid, això deu ser cosa dels radicals lliures que hem notat esvalotats. Com saps fan envellir les celules més ràpid que de normal... i això deu ser el que ha passat.
- Però, tenia entès que una cosa no té res que veure amb l'altre - va dir el Franz, que tot i entendre pràcticament de tot, la neurologia no era precisament la disciplina que més dominava.
- I tens raó, però pensa que el medi on s'ha desenvolupat aquesta versió de siringomielia es molt irregular, únic, diria jo, pel que en se, podem esperar qualsevol cosa però tinc la sensació de que la teoria de que hi ha hagut una mena de replegament neuronal, degut a un sobtat dispendi de les energies que mantenen la organització de les neurones, és, pel que sembla, el que ha provocat la anomalia.
- Crec que el Tom l'ha endevinada... - Ho sents Tom, va dir mirant-se la camera que filmava, processava i enviava les imatges i la veu a l'altre dimensió, on les noticies eren molt apreciades
- Però que?... ho arreglarem això nois ?- va fer pragmàtica la oceanògrafa.
- Perquè a banda de la feina que tinc pendent, encara hi ha unes vacances a la baixa Califòrnia a casa del Tom, on m’esperen uns esculls de corall rosa que diuen que no ni ha d'altres en tot el món sencer.
Deuria ser que amb la imatge en els monitors dels submarinistes medul·lars li havien fet pensar en el seu medi predilecta i estimat: el fons oceànic.
El Franz i el Tim varen tenir-ne prou amb una ullada. Allí no podrien fer gran cosa excepte intentar canalitzar un xic d’aquella daurada corrent, que era la preuada energia límbica, caçant-la, captivant-la materialment amb aquell estrany aparell amb forma de peix que el Franz brandava com si fos un fusell sideral.
El següent pas era intentar la transferència a l’acumulador situat a la dimensió normal, per dir-ne d’alguna manera, i mirar si n’hi havia suficient per treballar amb ella i aplicar-la de manera intensiva a las zones damnificades del teixit neuronal. La teoria era fàcil, la pràctica... bé, només calia posar-se a la feina.
La operació va durar breus minuts, tres o quatre. Per una mena de succió, l’estranya boca d’aquell peix engolia goluda aquella essència com si no hagués fet altre cosa a la vida... amb poca estona varen exhaurir el filament daurat i del lloc on fluïa, les neurones quedaven resseques i encongides.
- No anem bé, no hem de malmetre el que encara és sa,- va dir el Tim en una d’aquelles sentencies que fan història.
- Tens raó,- va estar-hi d’acord el Franz - crec que hem de replantejar-nos l’estratègia. Sortim?
- Però abans deixa’m que retorni el que he pres - i accionant un botó d’aquell artefacte, aquella energia captiva era alliberada ocupant el seu espai habitual com si no hagués passat res i les neurones d’aquell tros, reeixien ufanes amb un color refulgent.
- Meravellós - va dir el Tim, veient aquell miracle de vida restablerta.
- Ara només necessitem omplir els dipòsits i regar i tot arreglat va dir el Tom des de la dimensió normal.
El Tim va dir apareixent com un àngel de l’Anunciació en el llindar del arc portàtil.
- Sempre em meravellarà la capacitat dels cow boys de veure fàcil el difícil.
- Fàcil, si que ho és - va dir el Franz, com la Mare de Deu apareguda immediatament desprès.
- Només ens cal una font, si no em temo que això serà com vestir un Sant per desvestir-ne a un altre,- seguint amb el referent bíblic - és allò tant elemental de que l’energia no es crea ni es destrueix... la transformem com a molt però aquí ens fa falta alguna cosa... hi ha quelcom que se’ns escapa Timothy
- I desprès hem de pensar ràpid i sense encantar-nos perquè hi ha els radicals lliures en franca revolta. Això, penso que ho estabilitzarem amb certa alquímia però ja en parlarem.
Al cap d'una estona, com a simple rutina, varen fer un altre M.T.T. a l'interior de la Grètte i varen comprovar que tot era més o menys tal i com havien vist ja en la medul·la del Tom. La mateixa recessió del teixit neuronal.
Va ser un entrar i sortir. Aquell parell en van tenir prou amb un cop d'ull. La seva momentània impotència actuava d'esperó per la intel·ligència, posant a prova la capacitat de reacció, dels dos científics davant de les adversitats.
El Tom i la Grètte, per la seva banda estaven un xic desencoratjats, vistos els resultats de les primeres investigacions, però tot dos eren de tarannà enèrgic i positiu, i en el seu si intern, confiaven segurs de que trobarien una solució.
Era un gust agredolç, el que tenien en el paladar constantment. S'estimaven, allò era dolç i també el més important. L'amor havia fet el miracle del viatge a les estrelles, allò també era dolç, tenien plans plegats, futur plegats, la vida s'obria de nou a ells com un regal en la maduresa de llurs vides. Però l'altre cara de la moneda era aquella inquietud, aquella temença que els tallava les ales a l'hora de aixecar el vol... l’agre: la malaltia.
Era una paraula amb obscures connotacions, evocaven un passat en el que una gran part de la població devia caure sota el seu terrible ascendent i sotmetre la vida a les exigències de tant temuda dama.
Ara allò pertanyia al passat com tantes coses que durant mil·lenis havien neguitejat a l'home. El progrés era per proporcionar felicitat i molta part de aquest abstracte concepte rau en la seguretat de sobreviure una bona colla d'anys i això era del que gaudien les generacions d'aquell segle: una esperança de vida de cent vint o cent trenta anys, sense molestes xacres que exigissin teràpies diverses, esmerç de temps i de paciència.
Sovint, a la medecina de les acaballes de final del segle XX, li mancava una visió global del malalt. Faltava un internista que veies al pacient com a quelcom únic i divers amb moltes facetes per tenir amb compte.
La especialització en nombroses matèries propiciava, efectivament, un guariment de determinats símptomes, però, era molt freqüent de que el malalt tornes a recaure o bé la seva malaltia prengués un altre forma, necessitant més teràpia puntual i especialitzada i així fins a la inevitable rendició d'aquell cos malmès en una edat encara amb moltes possibilitats de gaudir de la vida amb autentica plenitud.
La ciència havia canviat com de la nit al dia, en el que fa referència a la diagnosi. A banda de comptar amb alta tecnologia, farmàcia transgènica, psicodinàmica orgànica, M.T.T. i moltes d'altres, i havia la previsió de cercar l'origen del mal, allò que havia fet aflorar la malura, allò que romania amagat potser en forma de conducta, hàbit o carència.
Si els terapeutes no solucionaven allò que havia provocat el desequilibri, difícilment podrien garantir la efectivitat del tractament.
Es clar que la gent continuava morint com abans, però el ritme s'havia moderat, no naixia tanta gent però tampoc hi havia massa defuncions i la gran majoria, defallien ja per un esgotament del sistema regeneratiu de la persona, que havia assolit un grau de saviesa tal que la visió de la mort imminent no era en absolut quelcom a témer, ans el contrari, era la manera natural de formar part de la gran saviesa planetària, que guia tota
activitat humana, suma de tots els éssers que han existit en aquest món, des del principi de l'home, llum de l'enteniment que, amb velocitats no inventades, és a tot arreu al mateix temps, inspirant artistes i creadors, il·luminant a aquell qui cerca i apaivagant amb el do del seu coneixement, el neguit i l’ànsia de l’ésser humà en aquella darrera hora.
- Som molt joves Tom, jo tinc moltes coses per fer encara...m'aferro a la vida i aquesta sembla defugir-me, què li hem fet a la vida Tom?. Quina porta hem obert que no devíem?. Estimat, ara que l’existència és més dolça que mai, hi ha forces alienes que s'entesten a mortificar-nos... no és just... - deia la Grètte a cau d'orella d'un Tom que se l'escoltava pacient, conscient de que aquell era un més dels episodis en que faria falta la seva enteresa i consol desprès segurament seria ell el que precises del consol de la dona

- No t’amoïnis Grètte, mentre estem junts no ens pot passar res, estem enamorats i això és com estar en estat de Gracia, tenim el cos il·lusionat, la vida és brillant i tenim el més important de tot, la voluntat de viure-la amb il·lusió i amor, tal com he observat que funcionen les coses del món, les energies que tot ho mouen, els remolins de la vida, no hem de témer a la mort, l'organisme humà és una maquina amb molts ressorts amagats i a més comptem amb tota la humanitat treballant per nosaltres amb el Franz i el Tim al cap davant, no hi ha res a témer creu-me. - va fer el Tom, omplint de confiança i de tendresa aquell cor per un moment vençut pel desànim.



CAPITOL 26

Quan l’Alí va abandonar el grup desprès de les salsitxes, una alenada d’aire fresc li fuetejar el rostre enduent-se’n la somnolència i las ganes d’anar a dormir.
Desvetllat i lliure de la protectora influencia del seu pare i del grup al que ja considerava la seva família, va trobar-se enfrontat a un Berlín en festes que el cridava seductor. Tothom s’ho passava bé i la gent reia i dansava per els carrers, per les terrasses elevades i viaductes suspesos en el aire, unint edificis com ell mai n’havia vist d’iguals.
Elevadors gravitatòris menaven a la gent d’un nivell a l’altre amb minuciositat germànica. Llums, flaixos, neons de coloraines, pantalles murals i hologrames gegantins proclamaven la seves ofertes de musica i missatges per tothom qui volgués gaudir-ne des de els apartaments familiars que s’enfilaven amunt fins a alçades enormes.
Ponts d’habitatges desafiaven la gravetat d’un edifici a l’altre, integrant-se arquitectònicament com esdevenir un de sol a dos cents metres del sòl.
En el terra ferm hi havia senyalitzats els llocs on els elevadors gravitatòris actuaven silenciosos, aixecant als usuaris lenta però decididament cap a les alçades on volien anar i la vida i el seu bullici es desenvolupava amb la mateixa facilitat vertical que horitzontalment.
Esvaïda la son, l’Alí va fer us de la seva prerrogativa de infant: fer entremaliadures.
Així que sense pensar’s-ho dues vegades va posar-se dempeus al bell mig d’una d’aquelles marques i va esperar esdeveniments.
Com per art de màgia, els seus peus varen perdre el contacte amb la terra, segurament i deuria actuar algun sistema psicocinètic, perquè aquella força que l’elevava semblava obeir els impulsos del cervell del marrec, quan sentia temor, minorava la ascensió, quan ja començava a perdre la por, accelerava, conduint-lo segur façana amunt.
Des de allí dalt, la gent s’empetitia per moments, però estranyament ell no sentia cap vertigen, potser perquè a la vora d’ell hi havia constantment un tràfec de persones amunt i avall, desviant la trajectòria exactament en el angle precís per evitar qualsevol eventual col·lisió. Això però, no s’havia produït mai... era senzillament impossible.El pol positiu i el pol negatiu mai es toquen.
L’Alí, es preguntava com carai funcionaria aquell fenomen, com menaria als usuaris al lloc adient i, a manera de prova, va pensar aturar-se. Ho va fer amb intensitat, fent els ulls petits per causa de l’esforç i la seva ascensió va aturar-se amb sec, quasi bé desequilibrant al noi, que sentí com l’estómac, ple de cervesa de Malta li pujava a la gola en un sotrac.
- Ep!! Això funciona !!- va dir l’Alí
- Es clar que funciona babau - va dir una nena amb trenes que feia cara de dominar aquell medi de transport com si hagués nascut en el buit berlinès.
- On vas? - Va dir, devia tenir un parell d’anys més que l’Alí, tal vegada tretze o catorze, amb uns ulls blaus petits i esclarisats, anava vestida amb una licra de color taronja amb reforços de material més gruixut als colzes i als genolls, unes sabatilles esportives com las de tota la vida de color blanc brut, i una actitud reptadora en el to de veu, endolcida per una rialla permanent i còmplice que incitava a l’Alí a començar l’aventura.
- No ho se a on vaig... no soc d’aquí jo - va dir tímidament el xaval.
La nena de les trenes va fer un salt i hàbilment es va situar sota l’influencia del mateix camp gravitatori que l’Alí.
- I els teus pares on son? que vas al circ? com te dius? - Va fer com una metralleta.
- El meu pare és per allà sota, jo soc l’Alí, i de quin circ em parles?

- El circ és com una família de gent diferent que viuen plegats allí dalt - va dir la noia senyalant cap a les altures del edifici immediat, aquell que es transformava en pont
d'apartaments a dos-cents metres i encara continuava un centenar més de metres amunt.
Al cap de munt, on ja només hi havia silenci i claror d’estrelles, com desvinculat d'aquest món, en un altre dimensió més subtil, s'aixecava una cúpula blanca de plàstic amb una obertura oval que franquejava l'entrada als visitants.
A diferencia dels circs d'abans en els que una de les condicions especifiques era la seva itinerarancia, aquest era estable.
La seva seu era aquell annexa en forma de meitat d'ou, que desafiava als vents i a la nit, retallant-se en el llom d'aquell monstre arquitectònic, un més dels que constituïen el nucli urbà de Berlín Centrum, el lloc del mon amb més densitat demogràfica per metro quadrat de sòl.
Ara estava engalanat i il·luminat, pregonant que la vila era en festes, convidant a l'espectacle a qui, de la gent que formaven aquell formiguer allí, a tres-cents metres a sota, a peu pla, s' adones de la seva existència.
- Anem-hi- va dir l’Alí, que recordava els espectacles de carrer que el seu pare el portava a veure de menut, on encantadors de serps, dromedaris i elefants mostraven les seves habilitats a aquell públic innocent constituït per gent humil i senzilla que vivien a les semi dunes de la llunyana Kabul.
Així que el noi va seguir a la nena de les trenes, que s'enfilava amunt per aquella teranyina de forces gravitatories, que ella semblava entendre com una vertadera experta.
Quan varen arribar a dalt de tot, la cúpula era més gran del que semblava des de baix, la porta s'obria com una boca que anava engolint a una filera de gent, majoritàriament infants, sols o acompanyats dels seus pares, que anaven entrant en el recinte.
Un cartell il·luminat posava nom al espectacle «COMPANYIA D'ÉSSERS SINGULARS. »
La música d'orquestrina, les serradures, l'olor de la palla i dels animals et situaven inequívocament el aquell món de sensacions tant especial que des de sempre ha estat el circ... Però quin circ era aquest !!!
- Seiem,- va dir la noia - el meu nom el Ushi, vol dir Ursula, però a mi m'agrada més Ushi, jo soc veïna del pis dos-cents disset, i moltes tardes les passo aquí, jugant amb els meus amics especials. M'agrada la gent especial i tu ho sembles també d'especial... Que ho ets?-, va preguntar d'aquella manera tant directa com només ho pot fer una criatura.
- No ho se si ho soc o no, però l'expedició a la que pertanyo si que ho es de ben
especial... ja t'ho asseguro.-
- Que bé... ja m'ho explicaràs més endavant que ara comença l'espectacle.
La llum va apaivagar-se fins a quedar d'un to blau fosc, la caixa feia un redobli que creava expectació i el públic, assegut en unes grades en forma semicircular, mirava embadalit la foscor.
De sobte, un potent cop de llum provenint d'un canó situat en l'extrem superior d'aquella rígida carpa va escombrar al públic i la pista central en la que es movien un parell de indeterminades formes.
Eren el director i un clown. L'un intentant explicar a l’audiència la programació, l'altre entorpint la explicació amb ben estudiats gags que provocaven la hilaritat de la concurrència.
Va ser la hora més ràpida de la vida de l'Alí, en la que varen començar a desfilar éssers, que degut a les ja obsoletes tècniques de modificació genètica de finals del segle vint, ara, sense cap mena de complexa, mostraven la seves peculiaritats a la gent.
L'home de goma, personatge que allargava les seves extremitats a voluntat, l'home perifèric, que tenia mitja dotzena d'ulls repartits pel perímetre cranial, l'home volador, aquell semblava un àngel capaç de desafiar a les altures sense l’ajut de cap camp gravitatori però amb unes bellisimes ales blanques, fetes de una substància cartilaginosa que arrancaven de les seves espatlles, l'home peix, que era capaç de viure sota de l'aigua (de fet hi vivia en un apartament submergit, en el que tenia totes les comoditats que aquell medi permetia), gràcies a la modificació transgènica dels seus pulmons, ja en el estat de fetus... practiques bàrbares d'un altre temps.
I els animals... allò era formidable. Hi havia gossets que saltaven més de cinc metres enlaire gràcies a un suplement muscular genètic a la part de les extremitats inferiors, estranyes combinacions de cavalls i girafes que enlairaven els seus colls amunt en una dansa plena d’harmonia.
Les feres, terribles lleons i tigres que aparentaven ser més ferotges del que en realitat eren. Elles constituïen les úniques que estaven dins dels paràmetres de la normalitat ja que eren els descendents d'una nissaga de bèsties que ja feia moltes generacions que havien abandonat la sabana.
Gallines de dotze potes, desafortunadament creades a principis de segle per una indústria alimentaria gens respectuosa amb la vida i les seves formes. Conills amb pelambrera llargissima de seda, ocells xerraires i endevinadors. Però el més espectacular de tots era aquell elefant siamès, que tenia dos caps, dos parells d'oials, i només quatre potes però les dues eren les del davant. Era un animal pacient amb tothom, però sobretot pacient amb ell mateix, ja que devia sempre indefectiblement posar-se d'acord amb ell mateix a l'hora de deambular. Equilibristes xinesos, trapezistes, ballarines, pallassos i saltimbanquis.
L'Alí, no es volia perdre cap detall i l'espectacle, encara que sense tenir el desplegament de les grans produccions de l’època encaminades a arribar a públic dels cinc continents via holotele o d'altres canals de divulgació, era modest en quant a mitjans, però admirable pel que fa a la qualitat dels artistes.
D’artistes n'hi havia, es clar que no es podia dir que fossin artistes, amb el que aquest mot definia, però la seva espectacularitat com a forma de vida, ja donava certa coherència a aquest qualificatiu...
Ara era el torn dels trapezistes que evolucionaven fent salts d'un trapezi a l'altre,
giragonçant i enllaçant-se pels avantbraços, a una alçada de trenta o quaranta metres,
sense l'ajut de cap camp gravitatori dissenyat per la ocasió, això si, respectant la
tradició, una xarxa minúscula s'havia instal·lat expressament per l'actuació a un parell de metres del sól.
- T'agrada?- Va dir la Ushi, que es guaitava a l'Alí amb la cua de l'ull. - Oh, hi tant que m'agrada, gràcies per ensenyar-me aquest lloc, no ho oblidaré mai... - De res, home... jo, com que son els veïns hi vinc gaire bé cada tarda... i sempre és diferent, venen nous artistes cada dos per tres, és com una gran família que s’estén per
tot el mon i es teletransportan si convé, de les parts més allunyades amb tal de fer bo allò de “l'espectacle ha de continuar”
- Ara penso que hauré de tornar al camió... vols que te'l ensenyi
- Si vine, anem... segueix-me i fes el que jo faci, i en uns minuts serem al carrer
- Gràcies perquè jo no se si en sabria de moure'm per aquests precipicis.
- I tant... t'acostumaries com la resta de berlinesos... segueix-me.
I va fer un salt posant-se dreta de cop i arrencant a córrer cap a la sortida, on hi havia tot d'arcs de teletransport preparats per servir a la gent que sortia del espectacle i tornar-los a casa o allí on ells volguessin. L'Alí però va seguir a la noia que flotava ingravida vora la cornisa de l’edifici, esperant a un poruc Alí que no acabava de decidir-
se a fer un pas en el buit més esfereïdor.



,
- No passa res... vine, no tinguis cap por- deia la noia donant saltirons damunt del no res. Finalment el noi va donar el pas i varen començar el descens en diagonal,
La Ushi, descendia pels abismes urbans com una nimfa voladora i l'Alí li anava al darrera a empentes i rodolons, tenint en compte de que aquell era el seu primer contacte amb aquell prodigi.
Baixar era més impressionant que pujar. Haver-te de refiar de la tecnologia amb tota la fe de la que la condició humana disposa, en el fet, paorós, de situar un peu en el vuit i, poc a poc, deixar que el teu centre de gravetat es desplaci sobre un espai inexistent, i finalment començar el descens... era aterridor.
Però només els primers cinc segons eren de vertigen, doncs quan veies que te'n podies refiar, de que allò funcionava i que a més, aquell dispositiu t’obeïa, llavors era fantàstic.
Els captadors neuronals estaven situats en el perímetre de les cantonades d'aquell edifici i captaven a molta gent a l'hora i servien per analitzar els pensaments dels usuaris d'una manera menys refinada que amb el teletransport però francament funcional alhora de fer-te pujar o baixar per les parets d'aquells descomunals edificis berlinesos.
Varen fer peu pla en un tres i no res. El paviment semblava més dur que mai pels ulls del petit afganès. La terra, familiar, l'acollia de nou, afortunadament.
Ell era del desert i encara que la sorra no sigui l'exemple més clar del que és la terra ferma, s'estimava més trepitjar-la que gravitar per les altures, enganxat a les parets com un aràcnid.
- Hem d'anar a la Alexanderplatz, allí hi ha el parc on tenim aturat el vehicle- va dir l'Alí.
- Anem-hi, m'hi deixaràs pujar?. No hi he estat mai en un d'aquests aparats amb rodes i aquest a més deu tenir cuina i llits...i holotele.
- Holotele no ens fa cap falta, es més, jo ni tan sols m'havia adonat de que no en teníem i el cas és que no l'he trobada a faltar en cap moment. La millor
holotele és la finestreta.
- Deu ser molt bonic anar traspassant l’horitzó i veure com n'apareix un altre de diferent i desprès un altre i encara un altre - va dir la noia amb expressió somiadora.
- Si que ho es - va estar-hi d' acord l'Alí - això també és una mica nou per mi, doncs el país en el que m'he criat, els horitzons son molt semblants l'un amb l'altre: plans, sense muntanyes pel que fa a la part de les semi dunes on m’he criat, d'un constant color ocre, amb petits esclats de verd. Jo també tenia ganes de canviar l'horitzó
- Tot del mateix color, deu ser avorrit,- va dir la nena de les trenes, amb el to desmenjat del qui te totes les diversions del món a l'abast de la mà.
- Avorrit? De cap manera, tenim les postes de sol més intenses del món, la llum reverbera damunt la sorra i fa que el cel sigui únic, amb uns colors que segurament tu no pots veure des de la teva casa de les altures. Tenim camells que retallen la seva silueta en el fons color maragda del capvespre.
Així, tot xerrant, varen arribar a on la Lènia havia aparcat l'Unimog.
- Mira-te’l, groc com una llimona - va dir el noi fent de guia.
- Deixa’m pujar a la cabina sisplauuu - va fer com una nena petita aquella nena petita.
- Es clar- i quan anava a fer-la pujar, va sentir el bramul de la tos del seu pare que arribava sortint de la remor llunyana de la festa.
- On eres... fill... ? he tornat perquè hi havia massa soroll i no hi eres. No podia dormir i he anat a veure si et veia. És difícil perdre’s avui dia, però com que et conec, sé que ets capaç de tot.
- Em sap greu pare, però m’ha passat la son i he anat a fer un vol. He anat al circ amb aquesta amiga, la Ushi, viu allí dalt, - va fer senyalant la imponent silueta farcida de llums que s’aixecava darrera dels arbres.
- No et pensis que patia, perquè et tinc confiança, - va dir l’home per fer quedar bé al seu fill davant de la noia - però, patir, el que se’n diu patir, no ens enganyem: un pare pateix sempre pels fills.


























CAPITOL 27

El Franz de Copenhaguen era un cul inquiet.
En aquells dies que varen seguir al no massa resolutiu M.T.T. veient que per molt que cercava solucions que no el menaven enlloc, esgotat per l’esforç i un xic desencoratjat, llavors, en la penombra que embolcallava la seva migdiada, va tenir una visió.
No va ser una visió com una al·lucinació, va ser més com un sentiment, com una fermesa que brollava del seu pit, era una veu que sortia de tot arreu sense pronunciar cap mot... deia que l’energia devia sortir d’una font. Però si l’energia ni es crea ni es destrueix, quina era la font en ultima instància?...la resposta era l’Univers i la Terra amb el seu moviment planetari que es la que anima la vida i las seves mil formes.
Va sentir com l’espai esperava quelcom de la humanitat. La Terra tenia un potencial enorme vers la seva relació amb l’infinit.
Les lleis de biologia, de la vida, dibuixaven els mateixos remolins i espirals que les del Univers, la vida i l’espai creixien relacionant-se, la mateixa natura procura els mecanismes, la Terra té la solució... algú o alguna cosa molt relacionada amb el mateix centre magmàtic planetàri.
No se sap perquè, però va pensar amb la Iris i la seva vida esvalotada lliure i salvatge,
com li havia fet gaire bé de fadrina, des de nena. Si hi havia en el món un exemple del què és la vida i la seva efervescència, això era la Iris sens dubte.
Va tenir ganes de veure-la, potser per intentar distreure’s una mica, agafar distància, perspectiva, sense perdre de vista l’objectiu: La vida i la seva manifestació més palesa per ell en aquell moment: La Iris.
Tanmateix, la màgia, com sempre també tenia quelcom a veure en aquella sobtada decisió d’agafar el portal del seu laboratori, passar per casa a Odena, canviar-se de roba i indagar, gràcies a la meravellosa xarxa d’informació que posseïen els ordenadors, incondicionals servidors del home, on es trobava la xicota i, a quin punt del viatge serien aquella colla... amb l’afegit de conèixer el sòlid, i amb el seu permís, estudiar-lo.
Las llums de Alexanderplatz continuaven enceses tot i que el sol ja feia hores que havia tret el nas per sobre les muntanyes vora Berlín.
A Islàndia eren tot just les vuit del matí i el Franz com aquell que diu, s'havia acabat de llevar. Havia decidit que, contant amb la diferencia horària, que era d'unes quatre hores vers Alemanya, el més assenyat, donat el cansament que feia dies que arrossegava, era dormir i descansar aquella nit al seu llit de Odena i demà seria un altre dia.
Així que desprès de fer un cafè com acostumava a prendre cada matí, va fer cap al portal del final del passadís amb l'idea clara de trobar-se amb la Iris, fos on fos, els scanners ja farien el que fos millor per propiciar l'encontre.
I d'aquesta manera va ser, previsiblement.
Las llums d'Alexanderplatz, dèiem, romanien enceses i els vilatans enfilaven les
seves rutines paret amunt per aquells edificis verticals.
No es veia massa gent per el carrer ni pels famosos ascensors gravitatòris murals.
Deurien ser les onze o les dotze, i tot i que al treballador poble alemany no li agradava
gaire fer el ronso a l'hora de desvetllar-se al matí, aquella nit havia estat quelcom especial i ara la majoria de gent abusava de les aspirines i dels tradicionals Alka Selzers, en la mateixa mida que la nit anterior havia abusat de la cervesa.
Allí el va veure, amagat entre les acàcies i el salzes, més enllà dels tulipans que feien una acolorida catifa que vorejava el perímetre del parc: l'Unimog, adormit com un ós.
Vora d'ell, la petita tenda de campanya de color blau metàl·lic i en forma de minúscul hangar d'aviació que utilitzava normalment, el Tarik i la Iris.
Tothom dormia o al menys hi havia silenci, fins i tot els galls d'indi, que campaven lliures per allí i que cada matí estripaven la calma amb els seus esgarips, ara semblaven respectar la son dels ocupants del vehicle. Potser ells també sentien a la seva pell la ressaca de la festa.
El Franz va trucar a la porta amb el puny clos, educat, sense aldarulls, fent-se càrrec de la situació, que encara no acabava de copsar del tot. Les llums enceses, volien dir alguna cosa. No era possible un descuit de part dels encarregats, maquines al cap i a la fi, per això quasi infal·libles.
Allò va fer que guaites la vila amb ulls de detectiu i de seguida va veure las pancartes i cartells, serpentines i confetti, que parlaven de que allí n'hi havia passat alguna de bona.
La veu rogallosa del Kemal, en ser tret d'aquell somni, que ara ja havia deixat de ser per fi, monotemàtic, va sobtar un xic al Franz, que esperava trobar-se amb el Jan, amb aquell accent català del Montsant i, en lloc d’això, li contesta algú amb un mesclat d'urdu i anglès mundial de just despertar que es feia difícil d'entendre. A més, la fila que feia el Kemal, just bo i llevat, no era, ni molt menys, el paradigma de l’elegància masculina.
El cabell, sense l'omnipresent turbant, despentinat i llarg, amb la barba orfe de direcció i nostàlgica de raspall, les bosses sota els ulls i la lleganya dient-hi la seva.
La imatge hagués estat d'espant, a no ser per la radiant dentadura protesica que sense esforç, dibuixava en el més malmès dels rostres, el somriure més esclatant.
- Hola, soc el Franz de Copenhaguen, l'amic de la Iris... que saps on és? Voldria parlar amb ella si et plau. Segons els captadors, deu ser per aquí a la vora doncs aquí és on m'han menat.-
- O hi tant que hi és per aquí, té, és just a la tenda de campanya amb el Tarik.
- Bon dia - va dir el Kemal, amagant un badall i espavilant-se immediatament desprès en reconèixer al professor, va dir. - Hola Franz, que hi fas per aquí?
Que hi ha alguna novetat, o es que vens a prendre el cafè amb nosaltres?
- No, encara que si el prepares de ben segur que me'l prendré...en soc un addicte. El cas és que no se ben bé quina es la raó per la que de cop, he sentit l'impuls de veure a la meva pseudo-neboda, per dir-ho científicament, i també per airejar-me una estona de l’ambient del laboratori... i és que les coses no estan anant tant bé com era d'esperar.
- Com és això?, passa, passa i m'ho expliques, el cafè estarà llest en un minut.
A l’interior de la caixa del Unimog, hi roncava com un porcellet l'Alí, gaudint d'un somni en el que volava en companyia de la noia de les trenes, tot saludant amb la mà a tot d’elefants bicèfals, peixos parlants i pallassos sargantanes, tant surrealista com la pròpia realitat... el somni tenia de esforçar-se per ser vertaderament oníric i superar la vida.
- No voldria despertar al teu fill, - va dir el Franz adonant-se de la situació.
- No et preocupis, podria haver-hi un ball amb orquestra i tot, i aquest no es despertaria fins que no fos la seva hora... que per cert, ja l’és. - i va continuar, mentre posava la vella cafetera als fogons.
- És que ahir vàrem anar de festa per Berlín. El Carsten, un amic del Jan de la vella època, ens va dur a una mena d'envelat on hi havia musica tradicional alemanya i la gent ballava, cantava i sobre tot bevia sense mesura.
- Ja em conec el costum, jo soc de relativament a prop d'aquí i els meus compatriotes també són molt aficionats a la festa de la caça i a la conseqüent disbauxa etílica.
- El més sorprenent per mi,- va dir l’afgani, - a part del vestuari, va ser la diligència i l’ efectivitat dels serveis sanitaris. Em meravellava de com retiraven els cossos dels que perdien el coneixement desprès d'hores de beure i fer el ximple. Gairebé, no tenien temps de tocar el terra, quan els infermers robòtics, sortien de no sé on, i en un tres i no res s'enduien l'ebri, sense que ni ell mateix se'n adones, desprès de ser acomiadat amb una salva d'aplaudiments i la festa continuava sense interrupcions amb autentica perseverança germànica.
- Si... els teutons són així - va dir aquell danès, mediterrani d'adopció.
En aquell moment van fer la seva aparició, amb cara de son, la Iris i el Tarik, l'un repenjant-se amb l'altre una mica malmesos per l’efecte de la ressaca.
- Una aspirina si us plau, que tinc la sensació de que el cap se'm hagi fet més gros durant la nit i a cada moviment el cervell s'estavella contra les parets del meu crani.- va suplicar la Iris. Hola Franz, què tal, què també t'interessa la sociologia de la Schutsenfest, - va dir arrossegant les paraules com si pesessin una tona cada una. Jo la veritat és que ja n'he tingut prou de balls bavaresos i de cançons de bierdrinken, per tota una vida... no puc més.
- Si... hi estic d'acord, va dir el Kemal, que no tenia el cos habituat en absolut al alcohol i als seus efectes. De fet com a molt coneixia el licor de Yak i la sagrada borratxera però res tan prosaic com allò que havia viscut la passada nit. En fi, que valgui com a experiència però res més. Trigaria anys a tornar a abusar de la cervesa i del schnaps.
Tot i l'aspecte malaltís del noi, el Franz va tenir la certesa en mirar-lo de que aquell humà tenia poder. Era quelcom que traspuava la pell, l’aura del noi, era quasi bé visible sense cap mena de visor límbic i més que per l'ull, aquella presencia era sensorial, afectant tots els sentits, era quelcom que et corprenia: la força de la mirada, l'encertat del to de veu... no ho sabia, però el cas és que, pel Franz, aquell era el primer sòlid que tenia la possibilitat de tractar i la primera impressió, que diuen que és la més encertada, era d'una intensitat extraordinària. Això, tant vist des del punt de vista científic, com també des de la perspectiva d'un home de món, ja gran, pletòric d’experiències vitals i de coneixement, que l’havien menat a ser qui era en aquells moments: Potser el membre més respectat de la comunitat científica mundial.
Al cap d'una estona la resta de companys varen anar arribant al Unimog, tots, però, amb el denominador comú d'haver passat una nit d’allò més moguda.
Berlín sencer semblava patir ressaca i ara es desvetllava mandrós, ben tocades les onze del matí.
El Franz, va adonar-se de la força extraordinària que semblava generar aquell jove mongol de les estepes, d'ulls com carbons i paraula encertada. Aquella força, potenciada adequadament, potser seria de gran utilitat per guarir als companys que jeien a la freda Islàndia, amb l’ànim cada dia més abatut, amb la malaltia ( semblava mentida) corsecant-los l'humor que de normal era efervescent, intel·ligent i enginyós.
Quan els va tenir a tots reunits davant d'una tercera tassa de cafè, pel que feia a ell, esperonat per la vitalitzant imatge del Tarik i la Iris, que semblaven, ells dos sols, capaços de arranjar la carència energètica del Tom i de la Grètte.
Amb aquest pressentiment en el cor que el duia al convenciment irracional de que aquella era la solució cercada, va parlar-los amb veu calma, denotant amb el to, el transcendent i important de la seva comunicació.
Es tractava, en resum, de imprimir un xic de velocitat a aquella colla, que ja feia més de tres setmanes que vaguejaven per els caminois d'aquest planeta, a fi efecte de aportar una mica de llum als misteris que encara persistien en aquell món de tecnologies amables.
- Nois, hem d'anar per feina.- va dir, i desprès va continuar amb una inevitable dissertació quasi científica. - Sembla que, pel que fa a les energies, totes son iguals en el plantejament més bàsic, però es comporten de diferents formes, tanmateix omplir un buit significa crear-ne un altre així he pensat que eventualment, i només de manera provisional, necessitaríem tota l'energia que fóssim capaços de emmagatzemar per guarir als nostres amics, perquè si no ho fem així, el temps juga en contra nostre, gràcies a uns merdosos radicals lliures que ens fan la punyeta. Allí en el laboratori de Islàndia, la majoria del personal ja passa de la cinquantena, excepte les noies, la Zubel i la Solserai, que son les que primer s'han ofert voluntàries per cedir un xic de la seva energia per tal de solucionar el problema i salvar al Tom i a la Grètte, però, això em temo és insuficient.
- I quina és la teva proposta?- va dir la Iris, visiblement interessada i disposta al que més convingués.
- Doncs, en funció de l' edat, de l’estadi de creixement i de la dieta, treure de cada un de vosaltres una ínfima part del vostre potencial energètic, imperceptible i innocu en qualsevol cas, acumular-lo i disposar-ne per guarir aquest carall de siringomielia.- i en dir això, va fer com si li pesessin de sobte les espatlles i va continuar...- La veritat es que em trobo perdut. Per primera vegada amb molts i molts anys, no se que fer i aquesta solució provisional és la que veig més plausible, tot i que no m'agrada disposar de les energies fonamentalment privades de la gent, però és un cas especial i l’únic que vull és guanyar temps per trobar més endavant una solució com ha de ser i no un pegat... una patilla.
- Ahir,- continuà, - quan vaig anar a dormir, no em podia treure del cap a la Iris, la seva vitalitat i la seva joventut i, en el somni que va seguir, no se com, ni perquè, però tan ella com el Tarik hi eren presents, revelats com a peces essencials per esbrinar l'enigma i jo sempre faig cas dels pressentiments i dels somnis i aquí em teniu, no se massa bé el perquè, però... sé que és important anar de pressa.
El Kemal, anava servint més i més cafè a aquella colla que se'l bevien com si fos aigua clara, va haver de fer un altre cafetera.
El Jan i la Lènia, seien en el mateix banc del camió alhora que l'Alí rosegava un crostó de pa.
El Franz, bevia lentament amb silenci i mirada llunyana, com esperant que un àngel rovellat, descendit del mateix monument de les portes de Brandenburg, allí mateix, deixés el seu cavall i la seva trompeta i li revelés la solució a cau d'orella.
El Tarik i la Iris, no havien acabat d'entendre allò de l’enigma que se'ls hi demanava però, malgrat això, tenien una confiança cega en el Franz i en els seus, poc ortodoxos procediments, que l'havien conduït a assolir una fama comparable amb el personatge homònim d'aquell vell tebeo català de mitjans del segle XX.
- Vinga, doncs - va fer el Jan, resolutiu com sempre, prenent la iniciativa, posant-se dempeus, va anar directament a la cabina, situant-se darrera del volant, va prémer la botzina repetides vegades, provocant una momentània onada de maldecap en ell mateix i en els resacossos companys, que varen començar a ocupar mandrosament les seves respectives posicions de ruta.
El Kemal, amb l'ajut del Tarik i l'Alí, varen plegar la tenda de campanya mentres la Iris recollia les seves pertinençes, recriminant les sobtades presses del Jan que anava jugant, emprenyador, amb la botzina. En acabar varen baixar la Guzzi del seu ancoratge darrera de l’Unimog i el Kemal, degudament abillat amb casc, turbant i ulleres de col·leccionista, aviat estava a punt, amb l’Alí arrapat a l’esquena, fent bramar el ventre de la màquina, àvid de carretera.
Aquelles carreteres sempre ho havien estat de ben acurades, ja en la època en que les autovann eren completament operatives.
De fet, Alemanya sempre havia semblat una miniatura d'aquelles "02" de la casa Märklin, de trens elèctrics, maquetes perfectes fetes a escala, d'un país que tot ell ja ho semblava una maqueta.
Els boscos tallats amb tira lineas, recuperades completament les copes dels arbres, malmeses per la contaminació i a la pluja àcida de finals de segle però que ara s'enlairaven altius un altre cop, donant fe del caràcter, treballador i obstinat fins a la exasperació del poble alemany que s’havia preocupat per posar remei a aquella intolerable situació.
Les cases, excepte les de les grans aglomeracions humanes, com les grans ciutats verticals, que a la seva manera també, en el camp, procuraven proporcionar tradicionalment a l’home de totes les comoditats.
Eren majoritàriament d’allò que en deien unifamiliars, de dos pisos amb celler, jardí, golfa i garatge, aquests últims ara sense aquesta utilitat especifica.
Els nusos de les autopistes dibuixaven abandonades flors gegants de ciment sota aquell cel cristal·lí, abandonades però acurades amb exquisides atencions, com preservant un patrimoni que, tot i que inútil, valia la pena conservar.
Amb quatre hores de impecable autopista, varen fer una pila de quilometres situant-se pràcticament a la ratlla fronterera del Bàltic.
Copenhaguen, el lloc de naixença del impacient científic, els esperava al altre cantó de l’estret, d'on se'n havia eliminat el famós ferri, ara substituït per una moderna passarel·la.
Una llengua de acer inoxidable, que travessava de banda a banda aquell mar que havia servit des de sempre de frontera entre dos països i dos caràcters, es perdia damunt de l’Oceà boirós.
La gent, en aquell desaparegut ferri, durant generacions havia fet provisions de tabac, formatges i alcohol, que devoraven, ingerien i fumaven al llarg d'aquell curt viatge, propiciant escenes d’allò més dantesques, on gent aparentment d'ordre, semblava que enfollia completament, emborratxant-se, fins a perdre el coneixement, cada dia de l’any.
Ara evidentment això ja no passava. Bé, la gent que volia es continuava emborratxant, però no hi havia cap necessitat que atribuir aquesta manera de fer a una excusa tan estúpida com la del "duty free". Ara no hi havia "duty" perquè tot era "free."
Ara, aquell ferri cansat de traginar alegres viatgers, gaudia d'un merescut retiro en la dàrsena del port de la vila.
Desprès d’una mitja hora de conducció, quasi bé sense fricció en aquella brillant superfície que cavalcava el mar, varen albirar les llums de la sínia del Tivoli, que tractava de hipnotitzar-los i seduir-los en la distància. Farian nit a Christiania.



CAPITOL 29

Els espadats de la costa corsa s'enlairaven en vertical des de la platja on jeia la Solserai convidada per la Zubel a gaudir de las cristal·lines aigües mediterrànies.
El sol bronzejava els cossos despullats de les dues noies i una somnolència que venia del compàs de les ones o amarava tot. Era migdia i malgrat la calma d’aquell moment damunt la sorra ardent, un neguit les preocupava i no les hi permetia fruir de la bellesa de l’instant tal com calia.
El sol era allí, el mar, la calma, la brisa, les gavines i els falcons que niaven en les rocalloses altures, tots els ingredients hi eren, però el cap, el pensament de les dues noies era lluny, ennuvolat per una certa recança, que venia d'aquella cambra hospitalària del laboratori islandès.
Certament, no s'estava acostumat al fracàs en aquella societat. Quan les coses no sortien bé, una i un altre vegada, entestades a complicar la vida de la gent, la reacció solia ser de tristor, però una tristor, concebuda com una plataforma per la acció, amb quelcom de solidari amb els afectats, mercès a aquella nova qualitat de posar-se en el lloc dels altres, la humanitat semblava trobar la suficient motivació a fi de ben resoldre la contingència. Així doncs, generalment es produïa una persistència de la percepció del problema en el àmbit extra laboral i en les situacions menys adients, com era ara en un mati assolellat de platja sota el blau lluminós del cel cors.
El silenci era qui més parlava. La ment de les dues noies no estava per bromes i aquella onada d’introspecció, lluny de aportar alguna cosa de profit, les endinsava en un espiral de decaïment del que era imprescindible sortir-se'n.
El cas de la Solserai, era més senzill. Tenia un caràcter obert, vital i tanmateix una mica superficial. La rialla s'apoderava del seu rostre amb la facilitat que proporciona la costum. Experta riallera, va sortir del pas, en aquell feixuc matí, aixecant-se de cop i llençant-se al mar i nedant, nedant... i nedant, fins que la ataronjada tovallola damunt la que s'estirava, era només una petita punta de color viu en la sorra blanca d'aquella cala perduda.
Les cabòries varen desfer-se com per virtut d'un encanteri, el mar, amb la seva transparència va fer el miracle, inundant-se tota ella d’immensitat, retornant-la al seu status de bell animal salvatge amb perfecta comunió amb la natura.
La Zubel era d'un altre manera, era més reflexiva, també tenia més edat que l'altre i un desafortunat bagatge de insatisfacció personal pel que fa al món afectiu, que potenciava encara més aquell estat pre depressiu.
Trenta vuit anys i cap relació mínimament estable en la seva vida. Tot havien estat desfogaments puntuals, alliberar tensions, relacions que eren satisfactòries en primera instància, però que desprès s’esvaïen com si res hagués passat. Tota l'efusió del primer encontre, es mudava en un estat de llanguida indiferència, vers l'altre persona i ningú semblava estar a l'alçada del que ella demandava d'una relació.
Que succeïa? Era ella la que cometia algun error, era massa exigent, volia volar massa amunt... o per el contrari, devia carregar-se de paciència, no defallir i esperar.

Ella no en tenia prou amb un bany alliberador en la transparència de les aigües mediterrànies. Precisava quelcom més, volia algú que la necessites, que la valores en la seva justa mida, que n’extragués tot aquell potencial de passió que romania clos en el seu si més amagat.
Tots els llibres que havia llegit, que eren molts i de variats temes, no servien absolutament per res a l'hora d'apaivagar aquella cremor que la rossegava per dins, volia tancar el cercle, volia sentir-se dona... mare, complerta i rodona... feliç.
Tanmateix era conscient de que quan més s'entestes a donar forma al seu anhel, més l'allunyaria, quanta més ansietat pitjor seria el camí a recórrer...
Però, és clar, això és molt fàcil de dir. Els anys en els que l'amor li havia omplert la vida eren ja un record d’adolescent, quedaven molt enllà en el temps, aquelles promeses, aquell candorós confiar.
Sentia ara, que el temps, a banda de ser un bé escàs, pels amics del laboratori, també ho era per ella, la joventut passava traïdora i silent, sense fer-se notar. La imatge que l'hi tornava l'espill, hi havia cops que era, la d'una desconeguda.
Somiava, allí ajaguda
Somiava, prenia el sol i somiava. Era una manera de esquivar la persistent melangia. L'ambient era espès i sorrut, somiar era una forma d'evasió. Amb els ulls semi tancats, protegida la visió per un fulard de seda xinesa de vius colors, els raigs es descomponien sota les parpelles, en forma d'esferes de llum amb la pigmentació del estampat.
Esferes de llum que amb el moviment, imperceptible, de l'ull, volaven en un espai privat per a tothom, exclusiu per ella, on amb la imaginació donava vida i forma a aquell ésser enyorat, el qui la havia de complimentar en aquesta vida, si hem de creure allò de la reciprocitat karmica o allò de que en aquest món tot és hermètic.
La natura tendeix a ser rodona, tot esdevindria equilibrat, no calia patir.
Però patir era el neguit i la frisança i aquestes eren inevitables... acceptar els fets, no enfrontar’s-hi, deixar que la vida fes la seva tasca igualadora, no hi havia res a témer... somiar desperta era el consol.
La cara d'un home, indefinida però inequívoca, es dibuixava sota el fulard xinès, la respiració era acompassada amb el ritme cadenciós de les ones, la cara somreia i la omplia de pau, els esgarips de les gavines semblaven allunyar-se a cada batec del cor, la son va vèncer i la Zubel va deixar-se anar en els braços d'aquell ésser imaginat, amb el que només podia sentir la força i la seguretat d'aquella abraçada en el trencadís terreny del somni.
Entre tant, l'unimog i els seus tripulants, havien arribat de nit a un Copenhaguen que els esperava al final d'aquella interminable llengua d’acer inoxidable, encoixinada de boirina que travessava el mar del Nord.
Les llums de la sínia del Tivoli, els nombrosos parcs públics, la natural calma de la gent.
La sedimentada condició lúdica de la societat civil nòrdica, trobava en aquella vila l’exponent més notori d'una ciutat dedicada a la diversió i a l’esbarjo dels seus habitants. Aquella forma d'entendre la vida, tolerant amb gaire bé tot, des de feia ja moltes dècades, molt abans de que es produís aquell fenomen global que havia canviat a la humanitat i als seus valors.
La ciutat mantenia la seva raonable arquitectura, que combinava la bellesa clàssica de les edificacions antigues amb els espais oberts curulls de jardins, estanys i arbres.
La part més moderna, havia estat construïda en el antic extra radi i ara ja tenia densitat de edificacions i de població suficient per ser considerada la nova Copenhaguen.
El nucli urbà, era el de sempre, casetes baixes de dues plantes, amb jardí i tanca de fusta, carrers racionalment ordenats, en els que com a novetat hi havia instal·lat aquell curiós sistema de bandes mòbils en el que abans eren les voreres.
Ara els carrers pertanyien per complert als vianants, tot i que les bicicletes seguien convivint amb els peatons sense cap conflicte en absolut des de feia ja molt de temps.
Un d'aquests barris perifèrics que curiosament s'havia conservat idèntic, potser gràcies a l'inmovilisme de la seva població, era Christiania.
El barri, va ser conegut arreu del mon en l’època dels anys seixanta del passat segle, i s’entestava en albergar una forma de vida diametralment diferent a la convencional.
Va ser una veritable colònia autònoma dins d'un estat democràtic que permetia, tolerant, la dissidència i el propi criteri a l'hora d’encaminar la vida.
Tal era el cas del anomenada cultura hippie, que va florir espectacularment en aquella dècada, va regnar en la següent i va caure cap els vuitantes, mercès, entre altres causes, a la nefasta influencia dels opiacis i la carrega de delinqüència antisocial que la repressió del fenomen comportava.
Però fins i tot aquell col·lectiu havia estat absorbit i assimilat per aquella societat. Despenalitzades totes les drogues, incloses les opiacieas, el control l'exercia el propi estat, subministrant-les als malalts, garantint així una bona qualitat i una eradicació de la violència que la prohibició duia implícita.
Ara seguia havent-hi addictes, a l’heroïna i també a d'altres drogues fins i tot més perilloses que aquesta, però no hi havia el sentiment de fer quelcom reprovable o moralment dolent, sinó que aquesta era una opció més en la que el que la triava sabia, sense cap mena de dubte, que la seva vida seria més curta que la dels altres, que la seva mirada seria cap a l'interior de si mateix, a la captura del plaer immediat i que en la recerca es perdria moltes coses que, fora d'aquesta influencia, eren cabdals per a la realització i la felicitat de l’ésser humà. La esclavitud era la mateixa que anys enrera, però ara era una esclavitud absolutament voluntària i acceptada per el mateix esclau i la societat, lluny de judicar i condemnar als seus components, els ajudava, orientava i en tot cas aconsellava per tal de contribuir a la idea de que l'home no ha d'esmerçar el seu temps en aquest planeta, patint.
Així que, varen arribar a Christiania amb la llum fonedissa del capvespre. Els graffitis dels murs indicaven que aquell era un feu diferent, que la llibertat era el valor per excel·lència en aquella zona, que la vida, si no es pot viure com un vol, no val la pena.
Viure poc però intensament lliure, era un dels lemes que es llegian a les parets acolorides del barri.
La gent era com la de tot arreu, potser amb certa concessió a l’estètica més despreocupada amb els cànons de la moda del moment, allí continuaven existint hippies com els dels anys seixanta o s'hi assemblaven molt.
També es podia veure a gent que estava a punt d’arribar prematurament a la fi de la seva existència: prims amb la mirada perduda, ajaguts el els bancs dels parcs públics, esperant la mort com qui espera el darrer fix.
Per la finestreta de l'unimog anaven desfilant personatges estrambòtics, sense fer gens de cas dels viatgers, tot i l’anacrònic de la visió d’una mena d’escarabat groc llimona damunt d’unes rodes grosses com pedres de molí.
Aquella nit varen dormir en un antic hostal que el Jan havia conegut en el passat, en un dels seus mítics viatges en auto-stop, cap a la dècada dels anys vint d'aquell segle en curs.
La temperatura era realment fresca, tot i ser a les acaballes de l'estiu, per això varen decidir-se per l'hostal. Un edifici de quatre plantes en el que les cambres i el servei, personal humà i mecànic, estaven dedicats exclusivament hostatjar als qui volguessin gaudir de l’hospitalitat danesa i a fer de llur estada a la ciutat quelcom difícil d'oblidar.
La gastronomia local, les drogues en el cas de Christiania, el famós carrer dels mariners amb un desplegament de tatuadors exercint asèpticament el seu mil·lenari ofici. El que abans s' anomenava prostitució, ara era una afecció que es practicava sense cap ànim de lucre, el sexe amb desconeguts, era prou excitant per que hi haguessin tants consumidors ocasionals com practicants habituals, els uns satisfeien als altres.
Christiania era una mica, el canto salvatge del món, el lloc on s'hi podia trobar tot el que un desitges, per forassenyat que sembles. Era per això que el Jan els havia conduït allí, perquè coneguessin una ciutat, o més ben dit, un barri, amb una personalitat pròpia, que semblava haver-se estancat en el passat.
Un passat en el que els vilatans ja se sentien suficientment confortables com per pretendre innovacions que no fossin res més que elements purament funcionals, com ara, les bandes mòbils de transport, els arcs de teletransportació o els ascensors gravitatoris.
Varen deixar l'equipatge de mà a les cambres i baixaren al carrer a prendre alguna cosa per apaivagar la remor de budells.
Unes patates fregides amb mostassa i un plat de salmó finès, ben fumat, amb un gust que traspuava frescor de mar, com aquell qui diu, acabat de pescar, tot plegat acompanyat d'un vi local que al Jan, veritable entès en vins de criança, el va deixar completament defraudat.
Com era possible que una gent tant alegre i tolerant, tinguessin un brou tant insípid... semblava aigua amb colorant i una mica d'alcohol de cremar per donar certa graduació a la mixtura.
Va fer el fet, tanmateix, i en acabat de sopar, malgrat la pressa que ara tenien per arribar a destí, varen decidir fer un tomb pels llocs que el Jan recordava. Sentia certa curiositat per veure amb que s'havien convertit aquells records amb l'erosió inexorable del pas del temps.
Primer varen fer cap a un multi-espai en el que, vint anys enrera, el Jan havia tingut la fortuna de veure un dels espectacles de mim més importants del mon. "The Salt Lake Mime Troup." Deixebles d'ultramar de'n Marçel Marçeau. Llavors també hi havia sala d'exposicions, on els artistes del moment presentaven la seva obra amb l'esperança de vendre-la i amb l’il·lusió de que potser aquella obra acabaria el seu periple en un dels museus més importants del món, com ja s'havia donat el cas més d'una vegada. Aleshores també hi havia botigues de artesania popular, de drogues, d'herbes medicinals, de instruments musicals etc, etc. Gent que t'endevinava el futur, que et tirava les cartes, que et pintava en un paper al carbonet, demostrant habilitat i ofici i moltes coses més.
Quan varen travessar el llindar de la porta, el Jan va sentir que res havia canviat. Les mateixes escales que duien als pisos superiors on s’hi feia cinema, conferencies i altres espectacles, la que menava als pisos inferior, on hi havia els concerts de musica amb grups i orquestres del moment, la barra ben assortida d'una cocteleria, i un espai per ballar i gaudir dels sons del punk més evolucionat d'aquella meitat de segle.
Tot era exactament com abans. El mateix tipus de gent fent el mateix tipus de coses... perquè haurien de canviar si ja estaven bé com estaven.
De totes formes, era curiosa la manera de fer d'aquella gent tan guarnida de colorets i bijuteries que els saludava com si fossin amics de tota la vida.
El Tarik i l'Alí, varen fer una excursió per les moltes estances d'aquell edifici, quedant bocabadats a cada nova porta que obrien.
Les noies, la Lènia i la Iris, varen preferir recórrer les persistents botigues d'artesania, en les que res es comprava, tot s'oferia de bon grat per els creadors de les obres exposades, amb un somriure d'orella a orella.
Aquella era la retribució pel seu treball. Crear quelcom bonic, perquè un altre ésser humà ho gaudis lliurement. Era tot un honor i un plaer, veure 1'obra d'un mateix, valorada i apreciada per algú d'altre. Aquell objecte contribuiria a fer un món més feliç, bonic i harmònic. El paper de l’artesà en aquelles circumstancies, era clar i clarament satisfactori.
Varen anar a dormir aviat, cada u a la seva cambra, fins i tot l'Alí, gaudiria d'una nit de intimitat amb un confortable llit cobert per un edredon de plomes d'oca danesa.
El Kemal, va sentir-se temptat de picar a la porta de la Lènia per tal de intentar repetir
l’experiència del balneari, però el seny li deia que allò no era oportú, que desvirtuaria aquella sublimada experiència i que en definitiva, preferia guardar-la intacte en el record per sempre més.
El Tarik i la Iris, no varen poder estar-se'n i quan ja feia una estona que estaven estirats en les seves cambres individuals, tots dos varen sentir l'impuls de reunir-se i així ho varen fer, trobant-se al bell mig del passadís i fonent-se en un nova abraçada en el silenci de la nit... només calia escollir habitació.
Es van llevar de matinada, i sense perdre temps i anant per feina, varen ocupar els seus llocs de ruta, deixant, en un tres i no res, la capital mundial de la llibertat i la diversió darrera d'ells, travessant la asèptica Suècia i entrant en la muntanyenca Noruega, on de ben segur la marineria de l'Olaf, ja tindria els vaixells a punt per enfilar l’últim tram d'aquella aventura que havia començat un mes i mig abans en el Blue Moon de Capafonts, al recer de la serralada del Montsant.




CAPITOL 30

Quan més pujaven pel mapa d'Europa, més fred feia i a Noruega en feia molt
amb la seva natura indòmita i les seves escarpades muntanyes per on serpentejaven les modernissimes autovies del passat. La teletransportació en aquell país havia fet furor, i tothom, pràcticament, tenia a casa seva la tecnologia necessària per viatgar a on fos, sense necessitat de passar inclemències meteorològiques.
Era una terra salvatge, malgrat l'elevat grau de civilització dels nadius. Les rutes eren per norma general ben cuidades però, inevitablement, en tots aquells anys de inactivitat s'havia produït alguna puntual esllavissada que, amb l’ajut de la tracció independent a les quatre rodes de l’unimog, no va representar cap desori pel que fa a les previsions d’arribada a Bergen.
Era un dia núvol, o potser es que tots ho eren en aquella terra exuberant, batuda pel Atlàntic Nord. Les ones colpejaven la pedra tosca, receptacle de congestes, geleres i glaciars uns metres més amunt, que acabaven abocades a l’oceà.
La neu enfarinava l'horitzó confonent-lo amb el cel boirós. Les distancies perdien en aquell paratge, la qualitat de la fermesa, fent-les incertes i enganyoses pel qui era nou vingut. La gelor se't aferrava a la pell, però no era desagradable, era més aviat tonificant, però en una mida raonable. La notaves a la superfície de l'epidermis tornant-te roges les orelles i la punta del nas, però no senties aquella humitat que se't fica als ossos com en d'altres zones costaneres.
El port esportiu de Bergen els va sorprendre en un revolt, endinsat en el que semblava una boca rocallosa que badallava des del fons de les profunditats del penya-segat per on s'hi arrapava la vella carretera de la costa. La grisor general del paisatge feia ressaltar, com si tinguessin llum pròpia, les veles de vius colors, de quatre vaixells que, disposats a l'aventura movien, cadenciosos, els màstils amb l’enganyosa calma atlàntica de la arrecerada badia.
Més enllà, l’incertesa... els dracs, les serps bicèfales, i les bèsties mítiques, el terror de les tripulacions dels Drakkars, tan precaris per la navegació per aquelles fredes aigües com valents eren els navegants que gosaven aventurar-s’hi
Desprès de quatre corbes descendents tot resseguint la paret de l'acantilat, varen entrar a la vila, on la gent se'ls mirava com si fossin d'un altre planeta. Noies quasi albines, amb els ulls blaus, tan clars que semblaven orfes d'esguard. Homes ferrenys que fumaven en pipa i s’abrigaven el cap amb gorres d’orelleres i els peus amb katiuskas. Hi habia molts nens i nenes pel carrer que, malgrat el fred, duien una mena de vestit tradicional ambpantalons curts i que duien unes garnaldes fetes amb flors trenades, que formaven uns curiosos arcs que subjectaven amb les dues mans, caminant amb fila índia fent una peculiar, infantil i bucòlica coreografia bo i caminant. Eren les festes de la Enramada de Berguen.
En aquella època hi havia moltes festes per tot arreu, qualsevol pretext era bo a l'hora de justificar la gresca, no calia donar explicacions per res, però aquesta es feia en nom d'una no se sap quina tradició mil·lenària.
L'edifici en forma d’hangar d'aviació era en el mateix lloc que el Jan ja havia tingut ocasió de visitar un parell de setmanes enrera, quan eren a la biblioteca de Sarajevo i encara no sentien l’alè de l'angunia al clatell, per culpa d’aquells punyeteros radicals lliures, que malgrat el nom, semblaven exercir de intransigents feixistes vers al Tom i a la Grètte, reprimint la salut per sistema i conseqüentment imprimint presses a aquell grup que no se sap ben bé perquè, actuava de setè de cavalleria.
Varen aturar els vehicles a la mateixa porta de la reconvertida estació marítima de Bergen. En el vestíbul semblaven fer la becaina un parell d'arcs de teletransport dels de la primera generació, igual de eficients però d'un volum més considerable. No feien cara de ser molt utilitzats per la població de la vila perquè pràcticament tothom en tenia o bé a la seva pròpia llar o bé en el mateix carrer. De totes formes, tot i l’ús escàs, aquests, eren nets i polits com si fossin nous.
Com tot a Noruega, les cases, els parcs, les autovies, tot era escrupolosament acurat, encara que només fos per el plaer de la vista.
Eren el paradigma de la civilització europea des de feia ja moltes dècades, els noruecs eren el model a seguir per les velles democràcies de més cap el sud continental.
Tot i això, cal no oblidar de que parlem dels descendents d'una ètnia indomable, que va aterrir fins i tot al tot poderós imperi roma. Gent ferotge que bevien el calvados dins las calaveres dels seus enemics... tot això succeïa, total, un parell de mil·lenis enrera.
El Jan va fer el primer pas cap a les estances del pis superior, on durant la seva fugaç visita, va tenir ocasió de conèixer de primera ma, si més no, la forma acollidorament desmesurada de fer gresca d'aquella tribu de rossos mariners.
Ara veuríem si tot era brindar i riure o hi havia alguna cosa més en aquells plans dissenyats des de la boirina etílica de aquella reunió de llops de mar.
La llarga barra reconvertida, del que abans havien estat els mostradors de las diferents companyies de viatges, ara gaudia d'una inusual calma. La gran majoria de clients habituals estaven feinejant en els seus velers a fi efecte de tenir-los ben a punt per la expedició... regata pels més competitius.
Eren quatre els vaixells escollits, i des de la gran finestra ovalada de la façana del edifici, en el pis superior, s’observava la febril activitat de la marineria, reparant anomalies, repintant baranes, polint les fustes amb paper de vidre, fregant vidres i
revisant la maquinaria auxiliar.
Semblava que allò anava en serio i que els víkings, només tenen una paraula.
Des de dalt, el Jan va veure clarament l’Olaf que donava instruccions a un mariner
més jove, que va sortir corrent com una centella, escales avall, a seguir les ordres del patró. En l’àmbit mariner és del tot indispensable, certa classe de jerarquia, a fi de navegar amb seguretat.
El Jan va provar de comunicar-se amb ell, tot fent-li senyals amb la mà oberta, però l'altre estava massa enfeinat per adonar-se'n, així que va dir a la resta de companys que es prenguessin un cafè amb calma i ell, seguit pel Kemal, que no estava per cafès i més aviat tenia l’amagada preocupació pel fet d'haver-se d’embarcar, va anar a trobar-se amb l’Olaf a la coberta de aquell magnífic clipper de 18 metres d'eslora, amb dos mastils que lluitaven amb el vent que inflava inútilment aquelles veles de cotó i fibra de nylon, de color roig llampant amb un ocell de color blanc, amb les ales obertes en el centre. Era "l’Albatros". El més gros dels que gosaven participar d'aquella aventura, on no es podia comptar ni amb la teletransportació ni amb cap d'aquelles aplicacions tecnològiques que feien la vida tant fàcil a la Terra en aquells anys de benaurança.
Eren ells sols, éssers humans, el vent i el mar. Sempre havia estat així... i així és com seguiria sent, mentre hi hagués un víking en el antic regne de Thule.
Els altres vaixells eren un xic més petits, però tot i així eren impressionants, en quant a disseny, formes aerodinàmiques que prometien tallar els vents més tempestuosos i les ones més avalotades amb les seves afuades proes.
Res a veure amb aquells matussers drakkars del passat, on el sol fet de navegar i mantenir-se a flot era ja tot una proesa.
El Kemal anava inspeccionant els vaixells, no gaire convençut, semblaven tan fràgils, com si un cop de vent fos capaç de partir-los per la meitat i el que es pitjor: on estacaria la moto...! Allí no semblava haver-hi massa lloc per transportar tres-cents quilograms de maquina.
- Jan - va dir de cop i volta, - no et vull semblar covard, però t'he de dir que jo soc un home de peus a terra i que el mar sempre m'ha fet molt de respecte, és més, nascut terra endins, jo n'hi l'havia vist mai fins que vaig complir els trenta i va ser una visita
ràpida amb els primers teletransports, més a més em marejo i a banda de tot això, no hi ha lloc per la moto i jo vaig a on vagi la meva estimada Guzzi... O sigui que, si hi ha un teletransport suficientment gros per encabir-hi la moto, jo us espero a l'altre cantó, mentre tant faré una mica de turisme per Islàndia, que deu ser molt bonic.
- Molt bé, ja saps que cadascú pot fer el que li vingui més de gust, i navegar és quelcom que si no hi estàs avesat, pot ser una experiència molt dura, depenent del caprici del mar que trobem. Em sembla molt raonable i per força trobarem un arc de teletransport de carrega en qualsevol de les automatitzades factories de la costa noruega, ja que ells subministren peix blau i bacallà a gran part del món, però i l'Alí, que farà l'Alí?
- Home... es segur, vull dir, no prendreu mal oi ?
- no home no, vaja... espero...
- Que faci el que ell vulgui, ja ha demostrat que és prou gran per prendre les seves decisions i acceptar-ne les conseqüències ... o sigui que... Inshallha.
L'Olaf va veure finalment a aquell parell i va cridar-los que pugessin al pont del navili, des de on ell anava donant instruccions als mariners, util·litzant per allò un curiós altaveu amb forma d’embut de llautó amb una nansa. La mera viva veu, ja feia el fet amb uns esgarips que feien tremolar la coberta.
- Pugeu... pugeu... Ja heu arribat? Que bé, nosaltres quasi bé tenim la banyera a punt, i els del Rosenbud encara els falta purgar el motor vist el temps que porta en el port, deuen estar totes les bieles rovellades... Ja Ja Ja. - Va dir l'Olaf, deixant clar que la competitivitat entre mariners seguia sent l'energia impulsora d'aquell viatge, però no la única, és clar, també hi havia ganes de solcar de nou les aigües amb un objectiu concret... i ajudar a un sòlid a curar-se era una excel·lent motivació.
- Hola Olaf, ja tenim a tota la colla allí dalt, prenent alguna cosa calenta, i completament disposats a fer el que calgui per conduir al Tarik a Islàndia.
- Com ha anat el viatge?- va preguntar per cortesia l'Olaf.
- Molt bé, però d'ença que et vaig parlar de la nostra aventura, ha succeït una cosa que fa que tinguem de anar més depressa del que voldríem. Te que veure amb la salut de uns companys del laboratori i la veritat és que jo no sé ben bé el perquè tenim pressa, però és un cop de cor, és quelcom que presenteix el Franz... i jo també tinc la vaga sensació de que la nostra presencia és cabdal pel que fa a restablir el bon ordre de les coses, que en aquest moment, allí, sembla capgirat.
- Si, entenc el que vols dir, jo també tinc la sensació de que aquest viatge serà molt important... no em preguntis perquè però és talment com et dic... no és la glòria de guanyar aquesta regata de pega que hem organitzat... és quelcom més transcendent... més amagat, més profund. He parlat amb la resta de mariners i patrons i ells també tenen aquesta sensació
- Aquest és el Kemal, un bon home i un bon amic però em temo que un pèssim mariner.
- Hola que tal- va fer el Kemal ensenyant una d'aquelles rutilants rialles de les que
n'era especialista.
- Per una banda m’agradaria venir amb vosaltres... però per l'altre sé que em marejaré com una oca i acabaré donant-vos més problemes que res més, per això que he decidit que ja ens veurem a l'altre canto de la travessia.
- Bé - va dir aquell homenas donant-li una bona abraçada amb aquells poderosos
braços - i no hi ha manera de que et convencem, oi?
- Em temo que ja està decidit - va dir el Kemal, - però feu, feu... que ja ens veurem allí.
Així que amb aquestes paraules va quedar decidida la qüestió pel que fa al Kemal, que sense voler admetre-ho del tot, s'havia tret un bon pes del damunt.
- Anem a escalfar-nos la panxa, veniu, us estareu a la granja. És una mica a les afores de la vila, allí si voleu podeu guardar-hi el camió i les coses que no preciseu. La meva dona, la Ingrid, us té preparades la habitació i una mica de roba de abrigar un xic més consistent que això que vestiu,- va dir mirant-se l'abric afganès que duia el Jan, botonat fins l’últim boto.
Varen anar cap on eren la resta de companys i el Jan va fer les oportunes presentacions, de manera que al cap d'una estona, desprès d'un inevitable groc, varen fer una passejada amb l'unimog de tres minuts enfilant muntanya amunt per aquells bonics i escarpats paratges cap a la granja de l’Olaf...
La Ingrid era una dona d’allò que s’hagués anomenat una rossa despampanant en l’època del boom turístic de la Costa Brava, cap els anys seixanta. Era alta, a fregar la quarantena, sense una engruna de greix que no fos necessària, els braços i cames potents i elàstics, l’excel·lent to muscular era prova de la disciplina gimnàstica a la que havia dedicat gran part del seu temps.
El somriure era ampli, però mai gratuït. Era una dona seriosa, d'aquelles que estan acostumades a agafar el bou per les banyes, que no estan per brocs, de les que pensen que la millor manera sempre és la directa, sense cap mena de dubte.
- Veniu amb mi nois - va dir decidida, acompanyant-los escales amunt fins a una habitació sota teulat, en la que hi havia instal·lat un autèntic desplegament de llits i lliteres a fi de hostatjar a tota aquella colla de nou vinguts.
L'espai era diàfan, com un "loft" d'aquells que es varen posar de moda a les ciutats de Amèrica del Nord a finals dels vuitanta. Les dues aigües de la teulada queien a cada canto d'un cavallet central, sota el que hi havia disposat tot aquell parament.
El cas era, però, que no tindrien prou temps per gaudir de l'hospitalitat de la Ingrid, per culpa de la pressió sota la que viatjaven... potser en un altre ocasió. Varen remarcar-li a la dona que amb gran correcció els hi anava indicant on era la sala de bany, les tovalloles, la sauna, els aparells de musculació i tot el que ella considerava imprescindible per a la vida en aquelles latituds i que no sabia d'on venien aquella colla de rodamóns que portaven ja molts dies vivint a la carretera..
Com un disciplinat grup de turistes, varen fer us de les instal·lacions, sauna inclosa, varen gaudir d'un sopar pantagruèlic i, en acabar, varen anar als llits que la bona dona els hi havia assignat un tant aleatòriament.
Hi va haver, no cal dir, qui no va estar d'acord amb la primera distribució, feta des de la bona fe i el desconeixement i varen optar per un altre ordre, més d'acord amb les ànsies i els sentiments del grup.
Evidentment el Tarik i la Iris, varen ajuntar els dos llits, convertint-lo en un de sol. El Kemal i l’Alí, cada un, un llit de la llitera, el Jan un llit individual i la Lènia un altre.
La son no va fer-se esperar, i de nou, els roncs i las respiracions profundes, varen fer de musica de fons a un altre episodi d'amor de la jove parella, que mai semblava tenir-ne prou.


CAPITOL 31

La comunitat científica estava nerviosa. Era un sentiment que es podia flairar en l’aire. Ningú deia res que pogués posar en dubte les conclusions a las que el Franz i el Tim havien arribat. Eren en un cul de sac.
Mentrestant, els malalts feien una lenta davallada per la vida a lloms d' aquella estrafolària malaltia, que ningú coneixia fins a aquell moment. Tot el que fessin ara,
serviria per establir les bases d'uns futurs hipotètics tractaments.
- Tom... com estàs avui amor?
- Bé... molt bé- mentia el Tom amb un filet de veu.
- Aquesta sudoració palmar, aquesta asincronia de moviments, aquesta mena d’afàsia emprenyadora, em fa ballar el cap.
- A mi també...però hem de confiar en el bon criteri del Franz i el Tom, ells ens
trauran d’aquesta, n'estic segura. - confortava la Grètte aferrant-li les mans amb mans tremoloses i humides.
Així passaven les hores en la penombra graduable de la sala d’infermeria. La Zubel i la Solserai, ja podien emprar el seu valuós temps en d'altres assumptes, doncs la monitorització dels allitats feia dies que era constant i no presentava cap alteració, de manera que la parella passava gran part del dia sola, mirant-se als ulls i fent plans per un futur que cap d'ells, en el fons, malgrat tot, percebia incert.
La Zubel va anar a passejar la seva melangia per les alçades dels penya-segats que s'abocaven l’Oceà. Allí entre nius de gavines i de falcons marins, se sentia amarada per la immensitat, participant com en cap altre lloc del joc de la vida... Era el so de les ones, estavellant-se contra les roques, el que actuava com un nexe entre ella i l'etern.
Això, preferentment passava a les hores d'esbarjo a la seva Còrsega natal, però aquell efecte es repetia de la mateixa forma a qualsevol lloc on hi hagués un mar envestint una costa.
De manera que quan se sentia afeblida per la recança i la tristor, els seus peus la duien sense vacil·lacions a aquell indret de la rocallosa Islàndia.
El caminet s'enfilava muntanya amunt, entre molses, líquens i un tipus de ginebra autòctona que feia unes flors blanques molt boniques. En una talaia, al recer de la ventada era on la noia hi tenia aquell niu d'estada curta. La vella autopista quedava uns pocs metres més amunt, però allò no restava màgia a aquell indret on el silenci n’era l’amo.
Les vistes sobre l’oceà eren superbes, l'esclat de les ones retrunyia llunya.Va adoptar la postura del lotus, va deixar la ment en blanc, va fer ressonar arpegis interiors i finalment es va deixar penetrar per la sagrada calma.
Calma?... Hi havia un so nou que no identificava, que era? Com un tambor sord i apagat que tal vegada omplia el silenci amb una remor suau i llunyana. La noia va deixar que el so s'integres en la seva meditació sense lluitar-hi i just quan ja ho havia aconseguit i aquell soroll ja no importava... aquest va aturar-se de sobte, obrint un nou buit que ara, ja no calia omplir amb res. Ja hi havia el bram del mar, l'udol del vent i el xiscle de les gavines.
Feia ja un dia i mig que el Kemal i la seva Moto Guzzi, havien arribat a la gran illa atlàntica. L’afganès havia hagut de refer el seu vestuari gràcies a l’ajut de la Ingrid que tenia uns armaris ben plens d’indumentàries diverses per combatre el fred noruec. Ara anava amb uns pantalons de pell sintètica, molt gruixuda i folrada per dins amb llana, i una vella jaqueta, aquesta de cuiro autèntic, de l’època en que l’Olaf també anava per aquests móns conduint una màquina de gran cilindrada.
El anys joves de l'Olaf eren per escriure'n un llibre. Bandes de motociclistes, M.C. que se'n deien. Gangs que protagonitzaven aferrissades lluites amb armament, fins i tot pesat, molt d’odi irracional i infantils codis d'honor que, afortunadament, vistos ara, eren d'una veritable banalitat, perillosa, tanmateix, per que inflamava l'esperit d’aquella jovenalla, fent-los perdre la perspectiva, el bon sentit i a vegades la mateixa vida.
Ara a l'esquena del Kemal, es podia llegir, brodat amb lletra gòtica, ornant una calavera amb casc i ulleres semblants a les que gastava el propi Kemal, la grafia : Bandids M.C. Berguen.
Tot això no tenia ja cap sentit, ni com a associació lúdica, ni ideològica, ni de simples afeccionats a les motos... de motos ja no se'n fabricaven.
El Kemal havia arribat al portal d'una automatitzada cofradia de pescadors, a un centenar de quilometres de Berguen, on l'havien rebut a ell i a la seva moto amb veritable expectació, els quatre membres humans de la plantilla d'aquella enorme factoria de tonyina.
Sembla ser que els scanners neuronals, havien copsat les ganes de conèixer la illa del Kemal i per aquesta raó l'havien teletransportat a un centenar de quilometres del seu punt definitiu de destí, que era la comunitat científica, a fi efecte de que aquest tingues l'oportunitat d'establir una relació amb l'illa i la seva virginal natura.
La relació que va establir va ser, però, d’un altre tipus, i no només amb l’illa, sinó amb aquella aparició meditativa que el va sorprendre quan ell, deixant descansar els quatre temps de la Guzzi en l'endurit quitrà de la carretera, alhora que estirava les cames, allí, en aquella talaia, envoltada de boira, hi havia la dona que sense saber-ho, sempre havia desitjat, la que des de sempre havia posseït la seva ment, cavalcat el seu anhel, frisat en el seu cos, esperat per aconseguir fer de la seva, una existència plena.
La negra cabellera al caprici del vent, la serietat de aquell lotus perfecte, l’harmonia que venia d'aquella figura serena que orejava l'infinit, el van deixar perplexa.
Ell no ho era del tipus enamoradís, era un home madur, devia posar una brida de raó al cavall de la passió que es desbocava, amb massa freqüència, dins seu en els darrers temps.
Encara li tremolava al pit, aquell darrer bes de la Lènia, paradigma de companyonia, clarificador de situacions equivoques, aquell bes, d'amor en la seva totalitat, representatiu de la llibertat en la que, en aquell temps, els éssers humans es movien en l’àmbit del cor i dels sentiments, deixant fluir la passió, com una força més de les moltes que constituïen el miracle de la vida.
Ah!!! La vida... Sempre oferint alternatives, possibilitats, desplegant a cada pas, un ventall de futurs davant de l’home. Opcions... petits moviments que semblen no tenir importància quan es produeixen i que acaben configurant la forma de vida d’aquell particular ésser humà i per extensió, de la resta de la humanitat.
Ell podia haver-se'n anat, podia girar cua, engegar la moto i donar gas, i potser no s’hagués desencadenat tot aquell cúmul de reaccions, potser la vida li reservava un altra desenllaç... potser més conservador... Però no.
La dona del Kemal, la considerada parella oficial, se li representava llunyana i irreal. El seu era un model de vida immobilista que ja acomplia l'objectiu de proporcionar felicitat a la gent d'aquella ètnia i tradició. L'estimava també, però era un altre fibra la que ressonava dins d'ell quan hi pensava.
Era la mare del seu fill, era la companya que l'autoritat paterna havia triat per a ell, bona dona, però òrfena de sentit lúdic i de passió, pragmàtica si... però buida d’imaginació. Havia estat educada per, just això: dur fills al mon, obeir al marit i cuidar la llar.
Però ara el món del Kemal n’era un altre de molt diferent. Acolorit de mil experiències noves, milions de noves imatges que li eixamplaven la percepció, de nous sentiments que alimentaven el seu esperit, sentiments als que ell no estava disposat a renunciar.
Considerava que la seva vida passada havia estat com la d'un estruç, amagant el cap sota la sorra quan el món exterior volia penetrar en aquell altre món, l'afganes, des de molts segles enrera, tancat i endogàmic, erròniament capficat en el fet de preservar uns valors i unes tradicions que no conduïen enlloc.
El món sencer, per sort, anava més de pressa que tota aquella colla de gurus i messies del passat que s'aferraven al poder que els hi proporcionava, la gana, la por i la incultura del poble.
Tot era diferent ara, l'esperit de la llibertat l'havia captivat ara era un altra persona i el futur, amb les seves mil formes, era al seu abast per fruir d'ell, gaudir-ne i desenvolupar-se com a forma elevada d’existència.
Sense dubtes, deixant que el seu cor guies els seus passos, somrient, obert i meravellat, va baixar els vuit o deu metres que el separaven del terraplè on meditava la Zubel i s'hi atansà amb la veu més suau que va ser capaç d'entonar i la rialla més resplendent, cosa que va aconseguir sense cap esforç.
- Hola... em dic Kemal i vinc de molt lluny, potser em podries ajudar a localitzar el laboratori d'investigacions especials ?
La Zubel es mirava aquella figura que baixava pel caminoi en la seva direcció. L’home tenia un esguard clar que traspuava simpatia, el turbant continuava apareixent sota de l’antiquat casc amb les ulleres incorporades, i aquella barbeta de boc que es bifurcava per l’efecte de l'aire sota una dentadura immaculada.
- Hola Kemal que vens de lluny. Jo soc la Zubel el Kenoubi, eventual infermera del centre que cerques. Suposo que deus formar part de l'expedició que estem esperant... Que ja son aquí... Ja ha arribat el sòlid?... és la darrera esperança que tenim de treure'n l'aigua clara... però, saps de que et parlo, oi ?
- I tant que ho sé, va respondre el Kemal, admirant-se de l'harmonia de la veu, de la gràcia de moviments i de la rotunditat dels malucs de aquella noia, que venia cap a ell, amb la mà estesa buscant una encaixada.
- Si vols pots venir amb mi per la drecera, però és un xic costeruda i pendent però... com és que no t'has teletransportat directament al centre ?
- És que no viatjo sol jo, m'acompanya una maquina que m'aprecio molt i és força pesada... vine si vols que te l’ensenyaré, segur que no n'ha vist mai una com aquesta va dir el motorista, donant-li la ma, per ajudar-la a pujar fins a la carretera on esperava impassible aquell estimat ferro vell.
La noia no va fer-se pregar, aferrant-li la ma, va deixar que aquell home tant ben plantat la guies allí on ell vulgues. El somriure de la Zubel, l'esclat de la seva mirada la traïa, deixant pales i al descobert de quina manera li agradava aquell home, la noblesa que percebia en els seus trets, les mans fermes de dits llargs, aquell culet vestit de cuiro...
Potser era aquell a qui estava esperant, potser per fi, havia conegut la cara del seu destí, potser, potser, potser...
Lluny d’allí, amb les veles inflades, cavalcant les ones embravides, l’Albatros,
el Rosenbud, l’Ancorage i el Wallhalla Coast, solcaven aquell espai obert.
La botavara de les embarcacions girava a cada nou incontrolable moviment de la direcció del vent a fi de propulsar-se cap endavant tallant les grises aigües amb cops de proa afilada, espantant els eixams de peixos que s’atrevien a treure el nas, fugint de la fredor excessiva de las aigües més profundes.
El Jan, es sentia com el protagonista d'una novel·la de pirates, lligat amb un sòlid mosquetó a la coberta de l’Albatros.
Amb una hora de navegar, ja havia après els moviments que s'havien de dur a terme per obtenir el màxim rendiment de la nau.
L'Olaf llegia sobre les ones l'escriptura del vent, feta d'escuma trencadissa, el Jan imitava els moviments del experimentat navegant, l’home devia seguir el protocol marcat pels elements, compensant amb el pes del propi cos l’embranzida de l'aire que reclamava atenció, inflant las veles i propulsant el vaixell que semblava haver adquirit vida i criteri propis.
L’Alí, també ben lligat, amb una armilla salvavides de color taronja que li anava un pel grossa, s'aferrava a l’acer inoxidable de les baranes de proa amb les dues mans, conformant amb el seu nas, una segona proa que foradava l'aire, tot obrint pas.
La Lènia i el Quimo, que no s’havia volgut perdre aquella regata, anaven en el Wallhalla Coast, una mica més menut que l’Albatros, però igual d’àgil i lleuger, sinó més.
El Quimo, havia solucionat uns temes de la gira prevista i, avisat per la Lènia, va teletransportar-se a Bergen per l’ocasió.
L’únic oceà que coneixia com a navegant, era aquell llac interior de la província de Iaounde, on hi passava l'estiu, a casa d'uns oncles pescadors, on cada mati sortien, amb les barques de fusta i els estris de pesca, a procurar l'aliment del petit poblat de cabanes, que semblava endormiscat a la ribera.
- Amor, això és massa mar per mi, però no hi ha marxa enrera... i que no sigui dit que el Hakkimo Ngnomo, té por de res, ja, ja, ja... - va finalitzar aquella arenga, dedicada a si mateix i acte seguit va relliscar i va anar a parar de cul per terra, acabant des de allí la salutació a la fictícia concurrència de manera ben galdosa.
La Lènia, no podia aguantar-se el riure i era just allò el que més el fascinava del seu home, la seva vis còmica, de la que el negràs no n'era gens conscient.
El Wallhalla Coast era el vaixell que els hi havia tocat. El patró era un home de poques paraules, però que no parava quiet ni un segon, d'aquí cap allà, tibant cordes, accionant politges, abocant-se sobre el mar quan el clipper reclamava restablir l'equilibri.
Eren moviments que sortien amb un automatisme que només s'adquireix amb la repetició al llarg de tota una vida. Era com si l'home es trobes en el sofà de casa.
No era així en el cas dels convidats, que passades les primeres tres hores de viatge, varen tancar-se a la cabina marejats com ànecs, amb una galleda a l'abast per poder disposar-ne quan l’estómac revoltat volgués dir-hi la seva.
Un cas semblant succeïa en els convidats de l'altre vaixell, el Ancorage.
La Iris i el Tarik, no sabien on amagar-se, allò bellugava com unes muntanyes russes, i el pitjor era que el patró, el Kurt, deia que allò no era res, que quedaven tres dies de travessia, si tot anava bé, i que demà ja s'haurien acostumat al pujar i baixar de la nau.
Semblava, doncs, que havien de passar per aquell bellugadís purgatori.
Els tres balandres varen fer el que tenien de fer: navegar i saltar les ones més embravides amb veritable eficiència. El fred i l’humitat no semblaven fer cap osca en l'acer del que estava forjat l'esperit dels nostres amics i malgrat la duresa d'aquella prova, i sota la ratlla de l'horitzó, es podia escoltar els cants i les bromes que es dirigien de vaixell a vaixell, saltant entre l'escuma com dofins en una boja cursa que no s'aturaria fins a trobar de nou la terra ferma.























CAPITOL 32

Tot era prest. La maquinaria ben greixada. Només calia esperar.
El Franz i el Tim, ja tenien molt clar el procediment a seguir. Aquest tenia un vint per cent de científic i un vuitanta per cent de intuïtiu. Això volia dir que el cor era el que parlava en aquesta ocasió, mentre la ment, el pensament racional, l'analítica i la lògica havien dit tot el que era possible i els resultats havien estat descoratjadors. S’havia de trobar un altre sistema i el dels pressentiments n'era un de tant bo com un altre.
Hi havia la hipòtesi entre el nombrós grup de teòrics del mon, un xic massa desocupats, que discutien, polemitzaven, especulaven i en una paraula, divagaven, sobre qüestions filosòfiques cabdals pel que feia a la seva particular visió de la vida, que deia que els pressentiments eren com un avís que venia d'una desconeguda dimensió i que es tenia de parar atenció. Fer-ne cert cas doncs, era conegut en escreix que, com en el cas de les casualitats, la sort o la màgia, els pressentiments gaudien d'un terreny especialment fèrtil per desenvolupar-se i per tal raó, no es podia prescindir d'ells ja que negar-ne l’entitat sovint conduïa al error.
És per això que l’arribada del Tarik era esperada com la pluja sobre l'erm. Si tot plegat no servis absolutament per res, seria una experiència ben traumàtica, ja que ningú posava en dubte la qualitat física, terrestre, corpòria dels pressentiments.
El tercer dia de travessia va ser el pitjor, a nivell de condicions atmosfèriques.
El matí va néixer amb un amenaçant color de canonada de plom, l'aire era en calma i les ones semblaven esperar una senyal per revoltar-se. Va ser cap al migdia, que el vent va prendre la paraula i el veritable protagonisme, bufant com enfollit, escombrant la coberta dels clippers, llençant per la borda un parell de galledes de fusta que si no haguessin estat lligades, s'haurien perdut irremissiblement.
El Jan sentia com l’excitació creixia dins seu, com una pessigolla sota la pell. El repte, la força de l’Oceà, els elements posant-lo un cop més a prova.
S'aferrava a les baranes de coberta com un autèntic professional: “només fea dos dies que navega” s'admirava l'Olaf, qui ja no tenia que donar cap instrucció a aquell mariner de raça amb el que semblava comptar.
Arriar les veles, lligar les cordes, assegurar el timó, fermar els trinquets, eren tasques que el Jan realitzava de manera quasi natural. L'Alí per la seva banda no sabia que fer, així que, aconsellat per l'Olaf, va endinsar-se per les interioritats del balandre, fins a trobar un lloc amb finestreta, un ull de bou que li permetis donar una ullada quan la horitzontalitat es rendís davant la vehemència de la força del vent. Potser el cel restaria immòbil.
Allí però, res era estable, els plats i gots de l’esmorzar, que havien quedat, descuidadament, damunt la taula, feia estona que rodolaven pel terra del cambrot menjador i els armaris dissenyats per contenir la vaixella en casos com aquell, ara acomplien la seva funció impecablement, mantenint-se impassibles. Baldes i calaixos tancats malgrat la persistència del sotrac que desgovernava la nau.
L’Albatros obria pas amb les veles convenientment plegades per apaivagar la força del temporal, darrera el seguia a una vintena de metres, el Wallhalla Coast i el Rosenbud i una mica més lluny, l’Ancorage que semblava, des de aquella perspectiva inclinada, doblement escorat quan les ones furioses es desfogaven amb ràbia damunt de la goleta que valenta, sortia immaculada de cada nova embranzida dels elements.
En el seu interior, protegits per les enganyosament fràgils mampares dels cambrots, lligats a les lliteres, deixant que, en una rendició total, aquell Mar, amb majúscules, fes el que volgués amb ells, la Iris i el Tarik, resaven malgrat ser eminentment agnòstics en quant a l'acceptació de l’existència d'un Deu protector... ells resaven i es miraven els ulls en silenci.
Ara, el mareig ja havia passat, el cos s'acostuma aviat a situacions anòmales, com a aquella falta de nivell, però això era més gros.
Això eren tots els diables del infern que havien anat a prendre un bany, just en aquella petita part de món on ells es trobaven. Només restava confiar en el disseny i en la tecnologia de la nau i sobre tot amb la sort.
Els dos amants guaitaven per la finestra que donava a proa des del seu refugi, embolcallats de flassades. Tal era el cas també del Alí, que s'havia arraulit a la panxa de l’Albatros com si hagués fet una recessió fins a l’úter matern, des de allí, tancava els ulls a cada nova onada que raspallava la fusta de la coberta com si el mar s’hagués entestat a esmerilar l’Albatros sencer. El Kurt feia com si no passes res de res. Aquell, mig home mig simi, guarnit amb un impermeable groc, evolucionava sobre un terra impossible gaire bé sense subjectar-se amb res, dempeus a la coberta i fent tot allò que convenia.
Si no hagués bufat un vent del diable, aquell home no s’hagués ni despentinat.
El Rosenbud, participava de manera més esportiva d'aquell desfici ja que ell no duia cap hoste a bord. Els tres tripulants eren noruecs i homes de mar, de forma que quan va passar allò que va passar, no va semblar trasbalsar-los en absolut.
Ells guaitaven divertits des del balanceig del seu propi vaixell, com el Kurt, el seu impermeable i l'Ancorage, desapareixien sota les ones completament capgirats, degut a la esfereïdora força d'una muntanya d'aigua que de sobte va colgar al vaixell, capità, i passatge que sort varen tenir de anar lligats a les lliteres en les cabines estanques en la mateixa ratlla de flotació del balandre.
El Kurt, el capità de l’Ancorage, l'havia vist a venir i havia pres les mesures adients, per tal de no anar a parar de pet a l'aigua, deixant als nostres amics momentàniament sols i perplexos davant del mal humor de l’oceà.
L'home, s'havia lligat, com un Ulisses, al pal central de la nau i va haver de aguantar la respiració el temps necessari per que aquesta recuperes la seva posició natural, al cap de una quarantena de segons que es varen fer eterns sota l'aigua.
El Tarik i la Iris, cada un des de la seva llitera, es fitaven amb l'ai al cor, cap per avall, en aquella sobrevinguda calma i silenci, que és la que domina sota el mar, per molt avalotada que estigui la superfície.
La veritat es que ambdós varen pensar alhora que aquell era la fi de la seva aventura... Però no, el vaixell, lenta, molt lentament, va anar recuperant la seva verticalitat, i al cap d'un instant, ja tornaven a fotre bots, d'un canto a l'altre, tranquil·litzats per la rialla del Kurt que els feia que, O.K. amb el polsa, reforçant el gest amb una ample rialla, de nou, a traves de la mampara de proa.
Per la seva banda, el Quimo i la Lènia, dormien, convenientment amarrats a les seves respectives lliteres, doncs el patró, per tal de no tenir problemes, en veure a venir aquells amenaçants nubolots, va persuadir-los per que es prenguessin una pastilla, per contrarestar l'efecte del va i ve de les ones, va dir, i al cap de dos minuts, la feina va ser d’ell, a l'hora de traginar el cos enorme del Quimo, que especialment receptiu amb les pastilles, va quedar-se assegut a la coberta roncant com un porcellet, al cap de dos minuts de prendre-se-les, vora la Lènia que lluitava inútilment per vèncer la son que s’apoderava de la seva consciència.
Un cop els va tenia a tots dos ben segurs va dedicar-se amb cos i anima a fer una de les coses que més li agradaven: Lluitar amb la tempesta, tal i com havien fet els seus avantpassats, en aquelles aigües i en d'altres molt més llunyanes.
El Jan i l'Olaf, estaven en plena voragine, La natura els hi oferia la seva faceta més fascinant. Incontrolable, ferotge, superba i temible, per qui tingues dos dits de front, però aquell no semblava ser el cas del Jan, que a cada nova ona xisclava extasiat com si allò es tractes d'unes inofensives muntanyes russes.
Aviat però li va canviar l’expressió en veure el vaixell en el que anava la Iris i el Tarik, capbussar-se en l' Atlàntic com si aquell parell haguessin estat xuclats per la immensitat. Esgarrifat, va anar a trobar a l'Olaf per tal de intentar alguna cosa per salvar l'Ancorage d’allò que semblava irremissiblement un naufragi amb totes les de la llei, però el víking se'l va mirar com aquell qui te totes les cartes a la mà.
Aquell somriure, però, no va tranquil·litzar gens al Jan que veia astorat, que en el lloc on abans hi havia la nau, ara hi havia una mena de enorme aleta de monstre marí: la quilla afuada del veler amb la forma d’una aleta, era la que treia el nas a la superfície, com una balena o més aviat com un tauró gegant.
L'Olaf, va imposar la calma amb aquell gest universal de brandar les mans com per apaivagar qualsevol neguit i uns instants desprès emergia intacte l'Ancorage i el Jan engegava de nou el batec del seu cor, la respiració i com no, la diversió de la navegació extrema que ell, home de terra endins, just havia acabat de descobrir.
Sobtadament, així tal i com havia aparegut la tempesta, la calma i el sol varen tornar a ser els amos de l'Univers i ara només una lleugera brisa els empenyia cap a destí.
La costa islandesa es retallava en l’horitzó com una cartolina blau cel, damunt del més elèctric blau atlàntic.
Quedava poca estona per arribar tal vegada per finalitzar l’aventura però quelcom li deia que el fat tenia alguna cosa per aquell grup d’agosarats exploradors, en un temps i en un món en el que, pel moment, no quedava gaire cosa per explorar.
A terra ferma, abrigat amb vestimenta local, proporcionada per la Zubel, el Kemal ultimava els darrers quilòmetres dels que permetia la xarxa de carreteres locals que més o menys circumval·laven la part habitable de la enorme illa.
Era aproximadament un vint per cent de l’àrea total la que no estava coberta de gel i de neu i que podia albergar la vida humana sense masses dificultats. La resta era l'erm més inhòspit, amb espectaculars demostracions a cada pas de les terribles forces tel·lúriques que havien conformat la peculiar orografia de la zona. Geissers, fumerols, lava incandescent que barbotejava en lents esclats de magma al mig de l’immaculat blanc de la neu mai trepitjada.
La Zubel fruïa amb intensitat d’allò que la vida li presentava, com si les seves cabòries i meditacions haguessin obtingut una resposta immediata. La seva necessitat de sentir-se admirada, desitjada i estimada, havien estat complimentades amb escreix. Aquell home, sense paraules li deia tot allò que ella feia temps que esperava sentir.
Així doncs no és d’estranyar que ella anés al darrera de la moto, amb un permanent somrís, una mica estúpid, abraçant aquell cos en el que, de moment no es detectava cap senyal de greix superflu, i el to muscular semblava ser el que a ella li agradava...
La noia va tenir de sobte, moltes ganes d’ensenyar-li la seva estança, de mostrar-li el seu cos nu, de buidar-se en aquell home que potser l'havia sorprès en un estat de especial feblesa... però que tan era, ara ja no es sentia feble en absolut, i si la feblesa havia servit per atraure a aquell exòtic amant... doncs... benvinguda feblesa.
El Kemal, estava encantat. Mai hagués dit que això de les relacions amb l'altre sexe, fos quelcom pel que ell semblava especialment dotat.
No calia precipitar-se, així que va deixar sàviament que la vida marqués el seu rumb, sense voler intervenir-hi massa, al cap i a la fi, ell no era un amant experimentat i molt menys un conquistador. Ara el conquistat i el conquistador s’intercanviaven els papers i l’única cosa que tenia rellevància i era decisòria a l'hora d'establir una relació, era la química.
Aquella famosa química que s'estava revelant com un dels elements clau que protagonitzarien el desenvolupament del món futur on tot intercanvi, dispendi o propietat de l'energia era contemplat com un miracle. Química entre éssers humans que en les seves reaccions es regia amb les mateixes lleis que governaven l'espai exterior o l'interior, aquella que lat entre dos àtoms.
Varen arribar al complex científic cap a l'hora de la posta de sol i tot era en calma.
Un cop més el silenci es veié violat per la rítmica remor del motor de la T.3, però aviat es va apaivagar i el silenci continuà imposant la seva ambiental presencia.
Ella el va prendre de la mà i sense fer comentaris va conduir-lo a la seva estança. El Kemal es deixava fer, mirava però encuriosit on era que el menava aquella princesa de cabells rinxolats i malucs acollidors.
- Kemal... vine... fes-me l'amor, fes-m'ho sense presses, suau, descobrim els nostres cossos, cimentem amb tots els sentits aquesta meravellosa amistat que hem encetat, deixa’m conèixer-te, caminem un tros de vida plegats si et sembla, però el més important besa'm ara... gaudim de l'amor plegats - Va dir la noia, molt calmada, mirant-lo directament als ulls, amb un somriure còmplice i a l'hora implorant, mentre deixava relliscar la faldilla fins als talons, a la vegada que li descordava lentament els pantalons i feia que les ànsies que estaven a punt de corsecar-la, fugissin esperitades. Com si la ferida que feia dies se li havia iniciat en l'anima, fos guarida completament per virtut d'un sortilegi de màgia i de encís que venia de les mans fortes d'aquell home i de l'aura de tranquil·litat que se'n desprenia... allò deuria de ser amor... i si no ho era, se li assemblava molt.
El Kemal, estava plenament d'acord amb ella i un cop més va saber estar a l'alçada de las apassionades demandes de la noia.





CAPITOL 33

Des de la finestra de la cambra de la Zubel el Kenoubi, es veia un bon tros d’Atlàntic, amb algun iceberg que surava a la deriva en la monòtona atmosfera gris d'aquelles latituds.
Ella estava estirada, els muscles en una momentània atonia plena de ressonàncies paradisíaques, lax el muscle com només passa desprès del amor. La somnolència se li ficava entre els ossos i les parpelles, tot i no ser l'hora, s’entestaven a pesar més del compte.
El cos, nu, amarat de suor i entortolligat amb els llençols, s’hagués rendit en aquella plàcida petita mort que és la inconsciència a no ser pel crit sobtat del seu amant, que fitorava l'horitzó amb la ment temperada, quasi en blanc, en un estat pròxim al Estat de Gràcia.
- Guaita... allí arriben, just a temps... un, dos, tres i també el quart. Sembla que no han tingut problemes, espero que tots estiguin bé i que l'Alí no n’hagi fet cap de les seves...
La noia, deixant caure el llençol damunt del llit, va acostar-se al Kemal, abraçant-lo pel darrera a l'hora que mirava cap a la ratlla de l'horitzó.
Primer no va veure res, però seguint la direcció que senyalava el dit del Kemal, va veure aquella petita taca de taronja, que era la vela de l'Albatros obrint camí damunt les ones.
La seva estela era seguida de prop per la resta de companys. Ara eren taques menudes, com esquitxos de color en el blau oceànic, aviat es farien grans, i en poca estona, tal vegada un parell d'hores, descarregarien la seva mercaderia d'esperança a la dàrsena natural d'aquell antic i reconvertit port balener del passat.
La Zubel de cop es va sentir excitada i li van entrar les presses per fer extensiva la noticia a la resta de companys, especialment al Tom i a la Grètte, que feia dies que no esperaven altre cosa que alguna noticia que els tragués d'aquella apatia en el que la malaltia i la impotència els havien immers, malgrat l'amor que els distreia i alleujava de lo penós d'aquella situació.
Aviat, ho va saber tothom. Una corrent energètica va córrer com la pólvora pels passadissos del centre, revoltant al personal, llibertant-los de la mena d’astènia en el que aquella dinàmica de desànim els havia anat menant poc a poc.
El Tim i el Franz ultimaven els detalls, ajustant les freqüències d'ona de refracció, comprovant els acumuladors entròpics, les lents i repassant pas per pas, l’escrupulosa i metòdica tècnica amb la que s'havien relacionat la diversitat d'elements que configuraven aquell prototipus de M.T.T. que el danès s'havia tret de la màniga.
Al cap d'una estona, pràcticament tota la comunitat científica s'abocava a la barana de la terrassa que donava al mar. Unes quaranta persones, inclosos el personal de manteniment i els especialistes en neteja, saludant amb la mà als vaixells que s’acostaven.
El Franz, reconegut com a prominent autoritat científica del centre, va fer els honors de la benvinguda. El terra de taulons que feia de passadís elevat sobre l'apaivagat Atlàntic, gràcies al recer natural d'aquella minúscula badia, era encara de l’època dels grans baleners. Pesca, actualment eradicada per lo cruel d'aquella practica que s’aferrissava amb aquells nobles i excepcionalment intel·ligents animals que miraculosament havien superat el llindar de l'extinció amb tant sols una dècada de tranquil·litat. Testimonis vivents de que si la deixem tranquil·la, la natura és sàvia i posa per si sola les coses en el lloc que els hi pertoca.
El Jan i l' Alí, van ser els primers a fer peu a terra ferma... be, sobre els taulons del moll, en tot cas, ara ja no hi havia cap perill d'enfonsar-se. Allò era el que pensava l'Alí mentre deixava enrere aquella experiència. Qui sap si mai més tomaria a navegar.
En el Jan li feia l'efecte de que el sòl es movia sota del seus peus i va estar molta estona abans de retrobar-se completament còmoda amb la immobilitat del ferm.
Això els hi va passar a tots els que no eren mariners d'ofici. Varen anar baixant de les respectives naus, seriosos, cansats diria, amb un punt de deixondiment, com si les seves personalitats, tan especials cada una d'elles, amb tants matisos, amb tantes propietats que semblaven fer-les úniques, ara, desprès d'aquell contacte perllongat amb la immensitat, amb les forces primigènies, amb la natura en estat pur, aquella vivència havia tingut la virtut de igualar-les, equiparar-les, de situar-les en la seva veritable dimensió.
Eren tant petits, tant intranscendents davant de les coses de l'Univers. Era com un bany d'humilitat el que havien pres en aquelles avalotades i fredes aigües. Els hi havia deixat l'esperit en calma i el cos esgotat però satisfet.
Poc a poc varen anar aclimatant-se a la nova situació. El Tim i la Solserai els hi varen mostrar els allotjaments que eren en unes petites cabanes de fusta i pedra vista, com petits xalets individuals, a dos minuts mal contats del nucli del centre d'investigacions.
La llar de foc era colossal i la tecnologia domèstica era la d’última generació. No hi havia en el mon res de més modern: Dispensadors de bens i consumibles, holotelevisió amb més de mil canals de arreu del planeta, fins hi tot es rebia el canal lunar amb suma claredat, banys i calefacció magmàtica i canonades d’aigües ferruginoses per alleujar les musculatures més malmeses, etc, però a la vegada tenia l'encant dels petits refugis d'alta muntanya, interiors de fusta, mobiliari rústic, terres de parquet finlandès i sostres de machembrat de pi del bàltic. Luxe i confort sense grans escarafalls.
Cadascú tenia la seva pròpia caseta que formava amb les altres un semi cercle perfecta que donava a un jardí comú, en el que hi havia tota classe de flors i plantes medicinals que acompanyaven la silent melangia de tres salzes nans.
Aquest jardí, donava a una barana d'obra que feia de mirador, des de on es veia un mar imponent i un cel ampli que de tant en tant obsequiava als observadors amb esplendoroses aurores boreals, amb gran exuberància de colors.
Una paleta de pintor que anava des dels roses més dolços fins als porpres més obscurs, passant per tota la gamma de verds i taronges i colors encara per batejar.
La primera vegada que l'Alí i el seu pare es varen iniciar en la contemplació d'aquest fenomen, quedaren esmaperduts.
Ells creien que el cel de las semi dunes era quelcom meravellós que la natura els oferia, per compensar, potser, la duresa d'aquella terra, sotmesa per el Sol i l'esforç del seu poble per habitar-la.
Però no, aquell era l'exemple de que els Deus només tenien una vara de mesurar i que a tothom li tocava el que li tocava.
Ben mirat però, la justícia divina també es feia palesa a poc que t’adonaves de que aquella illa, gran part d'ella coberta de neu a perpetuïtat, també es mereixia una compensació, atès a sa duresa, al menys estètica, com era el desplegament de les espectaculars aurores boreals.
Ja instal·lats en les seves cambres i fetes les oportunes presentacions amb la resta de científics i personal del centre, varen anar al menjador on varen ser rebuts amb un inesperat aplaudiment per part dels que sopaven.
La gesta de travessar mig món amb medis físics, semblava digna de herois d'un altre temps, de personatges d'una epopeia mítica i èpica, com les de l’edat mitja o les de l' antiga Grècia.
Varen agrair l'homenatge sense donar cap importància al fet i varen seure al voltant d'aquella llarga taula de roure que havia estat testimoni de infinitat de converses i elucubracions entre àpats, que sens dubte havien contribuït a situar al Centre, en el lloc que li pertocava, o sigui, al capdavant pel que fa a la recerca i a les investigacions en camps con la bio mecànica, la psico dinàmica, les energies límbiques i com no, l'espai.
El sopar, a base de amanides lleugeres i un guisat de peix fresc, va fer les delícies dels nou vinguts, que excitats per allò que semblava la culminació de l'aventura, xerraven i reien, explicant una bona colla d’anècdotes que els havien succeït al llarg del viatge.
La comunitat científica els escoltava amb certa admiració.
Per ells, el fet de anar a l'aventura, recórrer el món trepitjant la terra, amb el ventall de possibilitats que representa, els imponderables, les dades aleatòries, en el àmbit científic, era poc més que una temeritat. En el món de la ciència no hi ha lloc per a la improvisació...
Es c1ar, però, que el cas del Franz era tot una excepció i, esperonats per ell, la
improvisació era la principal força motriu d'aquell grapat de savis.
- On deu ser el meu pare, - va fer l'Alí - qui sap si ja ha aparegut per aquí ?
- En aquell moment, ningú dels presents va ser capaç de donar una explicació de on es trobava aquell home i la seva moto.
- No passis ànsia, que segur que deu estar de camí cap aquí a lloms d'aquell ferro vell. - va dir el Jan, per tranquil·litzar a la criatura.
- En qualsevol moment traurà el cap per aquesta porta, ja ho veuràs - va afegir la Lènia, que ara, de cop i volta, recordava l’experiència que havia tingut amb l’afganès.
Tenia al seu home davant, i el seu amor per ell, no havia minvat en absolut, per això va decidir que li ho diria, li comentaria, com allò que era, un fet aïllat, que havia servit per desllorigar una relació que amenaçava en fer-se més i més incomoda per culpa d'aquell punt de repressió i de conflicte de sentiments en els que el Kemal semblava haver-se situat... i que carai, li venia de gust.
Enamorar-se, gaire bé sempre, comporta certs estats de confusió que si no s'aclareixen poden donar lloc a mals entesos.
El Quimo, amb la seva bonhomia, més que entendre aquell fet, l’aprovaria i recolzaria, però, era clar que l’única persona capaç de decidir, judicar, gaudir o patir amb aquell tipus de decisions, que afectaven principalment al seu cos, era ella i prou.
Per altre banda, el Kemal i la Zubel, s’havien endinsat en un món en el que les dimensions reals perden entitat: eren a la fase de descobrir llurs cossos, llurs afeccions, les coses que els unien, les que els feien diferents.
S'havien enclaustrat en aquella habitació que donava a l’Oceà i allí havien perdut la noció del temps, parlant de mil coses diverses, amb un idioma fet de carícies, un idioma que només es possible aprendre'l parlant-lo.
Varen decidir, al cap d’incomptables hores i només perquè l’estómac s'entestava a dir la seva, de baixar a sopar i de treure de nou el cap en el mon real. Què havia passat amb el seu fill i els companys, com els hi havia anat la travessia. ?
Allò era quelcom a celebrar, de ben segur que s'havia d'organitzar una festa amb ball i tot, on no hi faltes de res.
Tal era l’ànim del Kemal, que en els darrers temps, veia com la vida o la seva manifestació per excel·lència: l'amor, li somreia com mai ho havia fet abans.
Tal vegada deuria ser una mena de premi pel fet d'haver volgut canviar quelcom de la seva existència anterior, plàcida, assenyada, raonable... i sobre tot avorrida.
La Zubel, estava vivint una mena de quimera en la que havia somiat moltes vegades. Ara, semblava que no s'esvairia amb el despertar. Podria, potser, cavalcar aquell somni, fer-lo perdurable...etern. Pel que havien parlat, ambdós volien les mateixes coses i ambdós eren lliures per viure-les.
La dona del Kemal desitjava per ell, el millor. Era el pare de la seva criatura, l'Alí i per això sol, conscient de la seva poca traça pel que fa a la sensualitat, ja feia temps que li havia donat de tot cor, carta blanca per iniciar d'altres relacions amb altres dones, ell mai havia fet us d’aquella prerrogativa... fins llavors.
El mon de les dones, que es desenvolupava paral·lelament al dels homes, en les teulades i terrasses comunicades de les cases afganis, l’omplien suficientment... Darrerament havien parlat d’això: del revolucionari que era en aquella societat el fet de sentir-se atreta, d’una manera molt sensual, encara que tardana, per la companyia d’altres dones. Estava descobrint una nova faceta de l’amor que parlava de carícies prohibides, de tardes llanguides i encoixinades de feminitat. El Kemal ara, en la distància, compartia amb ella la intensa alliberació que comporta el trencament dels propis tabús.
L'oloreta del guisat de peix i la alfàbrega, es filtrava pel passadís que menava a l'habitació de la Zubel. Això va ser el detonant.
El Kemal, prenent-la d'una revolada va fer de gos perdiguer, ensumant d'on provenia aquella meravella que flairava. La Zubel, que tenia més que clar on era el menjador, va fer com fan els pastors d'ovelles en la seva Corseca natal, etzibant al afganès com si aquest fos un veritable gos llebrer.
- Busca... busca... gosset...va...vinga !
L'altre ensumava l'aire representant al personatge de la millor manera que podia...
- Arf, arf... guau guau !!
- Només et falta remenar la cua, Kemal
- Tot arribarà... ja, ja, ja.
I d'aquesta manera varen baixar les escales corrent i saltant, com si fossin dos
trapelles, i varen creuar el llindar de la porta del menjador, on hi havia tota la comunitat científica i la resta de l'expedició, que veient-los varen arrencar-se amb un altre sonat aplaudiment, que la parella no creia haver-se guanyat pas... però que hi farem... un aplaudiment és un aplaudiment, així que a la manera dels actors de teatre a l'italiana, varen agafar-se de les mans i varen obsequiar al respectable amb unes quantes reverències en el més pur estil actoral.
- Seieu...seieu - va dir el Jan,
- Qui és la teva núvia? - va dir l'Alí, amb aquella franquesa amb la que solen parlar els infants i que sovint provoquen més d'una vermellor de galtes en la gent adulta.
Tal no va ser el cas, doncs la noia, natural com una actriu professional, va estampar-li dos petons a cada galta i ella mateixa va presentar-se a la resta de l'expedició.
- Ja tenia ganes de conèixer-vos. Jo em dic Zubel el Kenoubi, soc corsa i crec que m'he enamorat com una pàmfila del teu pare - va dir mirant-se al noi.
- El cas es que jo també m’he enamorat d'ella... - va dir el Kemal, intentant justificar allò que no precisava cap justificació. L'amor mai no en precisava.
Aquella mirada de la Lénia, va endur-se com si fos una riuada, qualsevol neguit que pogués enterbolir aquella nova floració de la vida... sorprenent... sempre sorprenent.
- L'Alí es mirava a aquella noia d'ulls foscos i cabells com serpentines sense cap mena de recança, també ell desitjava el millor pel seu pare... i aquella noia... no estava gens malament.
Ja asseguts al voltant de la taula, el Franz va fer la seva aparició, gens teatral, discretament va seure's al costat de la Iris, sense fer-se notar, però quan les mirades varen confluir en ell a fi de demanar-li, sense paraules, una valoració de la situació actual, no li va quedar més remei que aixecar-se i dirigir-se als nou vinguts.
Allò tenia un aire de celebració, tot i que ningú no havia organitzat res de res.
- Benvinguts companys, heu fet un llarg camí, ple de reptes que s'han anat superant, gràcies al vostre sentit d'equip i al seny que heu demostrat. Ara ja sou aquí i he de dir que us esperàvem amb veritable impaciència, doncs com ja sabeu, tot i que les vides del Tom i la Grètte no estan en perill imminent, la malaltia va debilitant-los, per això no convé entretenir-nos, perquè en aquestes coses, no val a badar. Així doncs, demà pel matí, començarem les primeres maniobres, perfil bàsic i analítiques, per tal de, cap el migdia, dur a terme la M.T.T. en el sòlid o sigui en el Tarik.
No tenim cap certesa de que allò que anem a fer, tingui cap utilitat immediata, però ho hem de fer de totes maneres, primer, per esbrinar quina és l'estructura límbica dels sòlids, si és que podem inventar el concepte, desprès, veure de quina forma podem emmagatzemar energia suficient per guarir en el Tom i a la Grètte, sense malmetre al
donant. Serà una mica com anar de pesca i si piquen doncs estem salvats i si no ja pensarem en un altre via d'atac.
I d'aquesta manera, saludant de nou amb la ma, col·lectivament i en acabat encaixant un per un amb cada convidat, va prendre el seu lloc a taula, sent un més d'ells, gaudint del sopar i deixant que la ment es relaxes, fent que aflores la vessant més humorística de la seva complexa personalitat.
El resultat va ser una lluita d'acudits entre ell i la resta dels entaulats que anava pujant de nivell, fins a aconseguir que els comensals només podessin endrapar alguna cosa en el espai que hi ha entre una rialla i la següent, immediatament desprès.
Aquella nit, tothom va dormir pla, havien assolit una fita històrica, encara que això no li interesses a ningú, però tot i així, cada un d'ells sentia en el pit el secret orgull de haver fet el que semblava impossible, d'haver superat els propis límits... i allò només feia cara de ser el començament d'una nova aventura... Cada un d'ells, tenia l’íntima sensació de que estaven cridats per anar més lluny, transcendir altres fronteres.
En aquest món fet de màgia, d'equilibris kàrmics i de pressentiments, allò no podia de cap manera ser el final. No hi ha possibilitat pel final... ni amb la pròpia mort
s'assoleix el final.
Aquest era un més dels coneixements que havien après, sense mots, sense raonaments, amb la pols del camí a la gola i el vent en els cabells en aquella ruta.
Aquell viatge havia esdevingut per si sol, quelcom més transcendent, més important, allò que en d'altres cercles, més atents al abstracte món de la idees i de la filosofia s’anomenaria iniciàtic.



CAPITOL 34

El Tom i la Grètte estaven contents.
Per fi s'havia acabat esperar i esperar, per ells havia resultat molt més dur el viatge, sense distraccions, lligats als barrots d'aquell llit hospitalari.
Sort que es tenien l'un a l'altre.
Aquella nit va ser molt difícil enfilar la son. L'incertesa i la confiança cega en el Franz i en el equip mèdic, jugaven a una mena de joc contradictori. L'esperança i el temor jugaven a l'insomni en aquella llarga nit.
Però el gall va cantar, i el sol va treure el nas per darrera de la carena nevada.
A les onze trenta del matí, va aparèixer el Tim, carregat amb l'equip de M.T.T i el Franz amb l'acumulador entròpic amb forma de peix i la "flat case."
El Tarik, jeia des de les nou vora d'ells en un altre llit igual, tot ple de artil·lugis que el noi no tenia ni idea de perquè servien però tant li era.
La resta de companys, dormien. No calia fer passar ànsia innecessàriament als amics, total la prova era completament segura pel que fa a la integritat física dels invadits.
Un altre tema era aquell de manllevar l'energia, sense malmetre res. D’això ja en parlaríem.
El Tarik, mirava tots aquells aparells amb una mica de lògica aprensió. Ell que venia d'un reco de món en el que els aparells solien ser de fusta i l'energia més preuada era la que proporcionava la fems del seu yak.
Ah!!! el Hendrix, ara el trobava a faltar, aquell morro sempre humit, la respiració pausada, el contacte familiar d'aquell llom pelut damunt el que amb lenta seguretat recorria carenes i singles.
- Espero que no me'n sentiré de res... no hi ha anestesia per mi ?
Preguntava una mica poruc el noi, davant la imminència de la maniobra.
- No hi ha res a témer, no pateixis- va dir el Tim tot provant els monitors que donaven una senyal estupenda.
- Al cap de poca estona, quan la part tècnica semblava ja enllestida, amb cables per tot arreu, pantalles, ordinadors, aquella andròmina en forma de peix espasa i aquella monada de mini teletransportador telescòpic, va fer la seva entrada la Solserai, que semblava una model d'alta costura, presentant els models de la pròxima temporada, en neopré, és clar, en aquell ja conegut penja robes mòbil.
- Els senyors poden triar el que més els agradi - va fer amb to de broma.
Al cap d'una estona, el Franz i el Tim, ja frisaven per penetrar en l'univers secret de les energies límbiques. La resposta la tindrien tant bon punt arribessin... al primer cop d'ull.
- Estem a punt- va dir el Tim, tot acabant-se de cordar la cremallera d'aquell vestit que s'ajustava al cos com una segona pell. A la cintura duia les mini botelles d'oxigen que els permetrien la respiració en qualsevol medi. El compensador de camps gravitatòris en el seu lloc, el captador peix espasa, l'M.T.T. miniaturitzat, altiu en el seu tres peus amb l'arc telescòpic mostrant tota la seva funcional bellesa, l'acumulador flat case... tot estava preparat.
Ara només calia posar-se els visors, comprovar les coordenades i les transmissions i amb una mica de sort, la humanitat entraria en una nova i brillant etapa sense l' entrebanc de cap estúpida malaltia.
- Preparats nois ? - va fer el Franz, mirant-se amb complicitat a tot l'equip que estaven al càrrec dels monitors i comunicacions i llestos per, si es donava el cas, fer alguna eventual intervenció malgrat que allò no semblava probable.
El Tarik es mirava a la Grètte, en el llit del costat, com buscant algun tipus de recolzament. La oceanògrafa li somreia des de darrera de aquelles bosses a sota dels ulls, que se li havien anat produint, a conseqüència de la preocupació, l'insomni i la malura.
Quan el jove va retornar la vista endavant buscant al parell de científics atrafegats, aquests ja no hi eren.
Ell no havia notat res en absolut, simplement lo xocant de veure com dues persones abans hi eren i en el següent segon, ja no, pel que fa a la resta no s'havia produït cap canvi perceptible, excepte en els monitors que varen començar a emetre una senyal, primer un pel confusa però amb el suficient ajust per part dels tècnics, la imatge es va fer nítida com una holografia amb 2.D.
El parell de capbusadors no s'ho podien creure.
L'esc1at de llum daurada que es veia a traves dels visors, preparats per detectar les energies límbiques, va ser esplendorós, exagerat, cegador.
Era un tronc de llum, purissima, que sorgia de tots i cada un dels espais intercel·lulars, i de les mateixes neurones.
Allí, a diferencia de la resta de mortals com el Tom i la Grètte, on la manifestació de les energies límbiques, era en forma de tirallongues que s’arrissaven i suraven com algues en la transparència del líquid raquidi, en el cas del Tarik no hi havia una font definida que originava un feix d'energia. Allò era tot, la totalitat de l’àmbit raquidi estava banyat en llum daurada que semblava venir directament de la base del tronc medul·lar i segurament més enllà, transcendint les fronteres del que estudia la neurologia, travessant la fibra muscular, venes capil·lars i matèria òssia, allò era més del que s’esperaven, molt més... infinitament més.
Entre braçada i braçada, el Franz expert en deduir i extreure conclusions cabdals amb ínfimes dades, va teoritzar una mica per si mateix, que aquesta deuria ser la raó del perquè els sòlids estan aferrats a la terra amb cordes invisibles amb vincles subtils, que vistos des de aquella perspectiva, no ho semblaven tant, doncs ocupaven massivament aquell univers, omplint-lo de vida, regant amb elixir lluminós tot aquell conreu de neurones que semblaven gaudir d'una tonalitat i forma excel·lent.
- Noi, sembla que hem descobert la sopa d'all, això és fenomenal - va dir el Franz, alhora que preparava la primera maniobra d'acumulació, (o s'hauria de dir de recol·lecció) de les preuades energies.
- Brutal - va ser la única paraula que va sortir de la boca del anglès.
La gent de fora, que seguien les operacions a traves dels monitors, primer varen pensar que hi deuria haver algun error en la recepció de les imatges, varen abaixar el contrast de les pantalles, però no va passar res, aquell to d'or, transcendia fins i tot la pantalla, pigmentant amb el seu reflex, les cares dels que guaitaven.
- Això és bo o és dolent? Preguntava ingenu el Tarik, que aquella tessitura començava a fer-li pujar la mosca al nas.
- Això és brutal, ja ho has sentit - va fer la Zubel, que havia deixat al Kemal gaudint d'un merescut descans, desprès de dos dies amb les seves corresponents nits, tancats en aquella bombolla d'amor en la que havien convertit l'habitació de la residència d’infermeria.
- És magnífic - va dir el Tom, que des de que havia començat la transmissió, el seu cor anava a cent per hora, en veure i comprendre la magnitud d’allò que estava veient sent-ne part i testimoni.
- Nena... estem salvats - va continuar, mirant-se a la Grètte tendrament. - Pel poc
que en se d'aquestes energies, sembla que aquí n'hi ha per donar i per vendre i si realment son tant màgiques com sembla, no cal que ens anguniem, doncs d'aquí una estona, ja ens haurem desfet el problema i tot gràcies a la benedicció del sòlids.
No era conscient el Tom de la carrega de veritat que tenien les seves especulacions.
El Tim i el Franz, xalaven com cadells en l'operació d'acumular energies.
Aquell tecnificat peix embut no donava l'abast, xuclant àvidament la llum daurada sense haver, en cap moment de dirigir la boca de succió, directament sobre cap banc de neurones. Aquestes no s'afectaven en absolut per tot aquest dispendi.
L'energia era per a tot arreu i, quanta més se'n treia, un altra de renovada ocupava immediatament el seu lloc. Al cap de deu minuts, els acumuladors de l'exterior, en aquella flat case, estaven carregats fins al màxim de la seva capacitat.
Era absurd continuar l'extracció en aquelles condicions i per això es varen veure obligats a interrompre la collita.
Al cap d'un moment, es materialitzaven davant del Tarik aquell parell de recol·lectors límbics, amb les cares que no podien amagar la immensa alegria que aquella abundància els proporcionava.
Immediatament desprès, varen fer una nova invasió en la columna vertebral de la Grètte i els hi va semblar poc més que miserable, la forma en que aquells minsos filaments d'energia il·luminaven els bancs neuronals, la matèria gris i tot l’àmbit de transparència en el que suraven dirigits amb els minúsculs propulsors anti densitat.
El Tim, va donar la senyal als del exterior, que tot d'una van accionar l'interruptor que invertia el procés de recol·lecció, convertint a aquell aparell en forma de peix espasa, en un veritable, sembrador o escampador d'energia.
Les clapes de teixit neuronal que en el viatge anterior havien observat malmeses, ara ho estaven encara molt més. Semblava que els radicals lliures, en la seva bogeria destructiva, no havien escatimat esforços per cruspir-se tot el que havien pogut.
El cor li deia al Franz que era igual, que en las seves mans tenia l'arma definitiva, el miracle de la creació de vida... el Sant Grial... la Pedra filosofal !...
Va escollir amb molta cura un dels llastimosos pannells on s'arraulien malaltes les neurones i va prémer el dispositiu.
Un feix de llum cònic amarava de sobte el teixit malmès i en qüestió de segons, la pigmentació de les cèl·lules, recorria tot un ventall cromàtic que anava del blanc cendra original, fins a un to rosat amb reflexos porpres i blaus, canviant-ne també la grandària, la forma i la disposició.
Les neurones semblaven reconèixer el lloc que havien ocupat abans de la malaltia i ara s'afanyaven a recuperar la posició que la natura els havia atorgat en origen.
Era realment fantàstic de veure, des de l'interior i també des de l'exterior, on desafortunadament es perdien molts detalls especialment en la qüestió del color.
Mitja hora va durar la intervenció en la Grètte que semblava revifar-se per moments, com si s’hagués pres un beuratge màgic. Quan van acabar, ella va fer un salt del llit i va començar a fer passes de ballarina clàssica cantussejant la musiqueta del llac dels cignes: ho havien aconseguit.
El Tom en veure la prodigiosa recuperació de la seva estimada, frisava per sotmetre’s a tractament.
- Noia, - va dir - sembla mentida el que pot fer un bon raig d'energia ben dirigit, oi?
- Ja tinc ganes de trobar-me bé... bé, al menys tant bé com abans.
- Jo diria que aquesta meravella, m'ha arreglat fins i tot el que no anava alhora abans de caure malalta, ja ho veuràs... em sento rejovenida- i acostant-se al Tom, a cau d'orella va dir-li, - tinc unes ganes boges de fer-te l’amor.
- Ja t’atraparé de seguida que aquest parell em donin la poció màgica.
I així, superada la inicial incertesa, comprovada, a priori, l’eficàcia del sistema, la resta del matí, va transcórrer entre bromes i optimisme generalitzat.
Darrera d'ells quedava tot aquell neguit i, perquè no dir-ho, aquell sentiment de indefensió que et corprèn, quan quelcom en el que confies, en aquest cas, els avenços de la medicina i de la tecnologia, fallen, deixant de nou a l'home com en la albada dels temps, despullat davant les eventualitats, humil, confrontat amb el desconegut, temorenc de perdre el més preuat... la vida.
La resta de companys van anar despertant-se passat el migdia. Era com si s'haguessin deixat anar. La fi de la ruta significava que la pressió a la que estaven sotmesos, havia desaparegut.
Ara ja no calia córrer, i això es feia notar. Els cossos entraven, de manera inconscient en un estat anímic semblant al que es sol tenir a las vacances. Ara bé, aquest sentiment formava part de l’inconscient col·lectiu.
Si es volia, es podia estar de vacances permanentment.
Quan varen trobar-se en el menjador del centre, poc s’esperaven ser interromputs per aquell parell de exaltats científics, reeixits de la malura, que poc menys que amb llàgrimes als ulls, els hi agraïen sincera i profundament els seus esforços per dur a Islàndia, des de la llunyana serralada de l’Inducush, la solució paradigmal dels seus problemes.
A banda de obrir un nou horitzó, aquest completament inexplorat, pel que fa als
viatges interplanetaris. Per fi tenien a les estrelles a l'abast. La humanitat podia créixer, expandir-se.
Ara que s'havien deixat darrera totes les xacres del passat, es podria afrontar una nova etapa de colonització no cruenta, simbiòtica, en tot cas, que no reincidís a caure en el desfici colonial del segles passats, a conseqüència de la desmesurada ambició dels auto nomenats descobridors.
Aquell petit lapse de passat, un passat no tant remot, va ser la raó de la majoria de conflictes i de desigualtats injustes i cruels, entre el que en deien els dos móns, que va propiciar aquella follia d'odi i destrucció de finals de segle XX.
Si l’evolució no hagués seguit inexorablement la seva marxa, segurament l’espècie humana s’hagués extingit a hores d'ara. Potser en una pira nuclear, potser d'alguna epidèmia condicionada per la acció innoble de les indústries farmacèutiques, com era habitual, potser una guerra generalitzada... potser una catàstrofe natural amb la que la Terra s’espolsaria la humanitat del damunt com si fóssim puces.
Tant era, havíem après la lliçó, estàvem preparats per les estrelles i pel futur.



CAPITOL 35

El Kemal donava voltes i més voltes en el seu llit la nit abans de la festa. La Zubel dormia com una soca al seu costat.
Havien passat ja quatre setmanes des de que varen arribar a Islàndia. Les coses havien anat molt ràpid i tecnològicament s'havia avançat més en aquelles setmanes que no pas en la resta del segle XXI, i possiblement en tot el segle XX sencer.
La resta de científics d'arreu del món, en conèixer la possibilitat d'utilitzar aquella nova font d'energia que fins a aquell moment, només s'havia contemplat com a quelcom purament anecdòtic, poc seriós, poc científic, varen haver d'admetre la seva manca de visió, lo encaixonat dels conceptes amb els que fins ara havien treballat i com un sol home van posar els seus coneixements a la disposició de qui fos més entès en el tema: evidentment, en Franz Jorgensen i la reconeguda comunitat científica d’Islàndia.
Ara eren munió els que comparaven dades, exposaven teories, especulaven amb noves aplicacions, polien i filaven prim fins a aconseguir que allò que s'havia produït com un fet fortuït, amb desagradables efectes secundaris, ara es neteges d’impureses o riscos i es convertís en breu, en quelcom d'utilitat publica, com va passar vint anys abans amb la innovadora presencia, actualment quotidiana, dels arcs de teletransport, ara especificant, terrestre.
Les coses anaven així. Ningú tenia ganes de treure'n cap benefici per si mateix, cap indústria maldava per imposar la seva hegemonia. Tots anaven a una, en profit d’una humanitat sense dissidències ni ambicions particulars ni competències mesquines.
Al Kemal, li ballava pel cap des de que van arribar l'idea de celebrar una festa
amb tots els ets i uts. Així que poc a poc va anar organitzant-la d'amagatotis de la comunitat científica i de la resta de companys d'expedició. Només el seu fill, l'Alí, sabia que era el que preparava.
A pocs quilometres de on es trobava el centre d'investigacions, hi havia una antiga nau, ara sense utilitat, que s'ajustava a l'idea que ell tenia de com hauria de ser una festa que estès a l’alçada del que es volia celebrar.
Realment hi havien moltes raons per felicitar-se de coses ben diverses, però la principal n'era una que anunciaria degudament als convidats quan fos l'hora.
La Zubel, estava enfeinada tot el dia, immersa en l’esdevenir dels fets
Allò era quelcom que no es podia perdre. Li havia tocat ser part dels artífex del futur, encara que la seva contribució fos la d'ajudant tècnica qualificada i infermera de provada vàlua, ella i la Solserai, havien deixat de banda les avorrides tasques de control de monitors i s'havien llençat plenament a fer feines de recerca i de control de programes informàtics.
A més, per la Zubel, hi havia quelcom d’altre que l’empenyia al treball, un acte reflex per distreure a les hormones.
Quan l’afganès arribava al que ell ja considerava casa seva, en un dels apartaments en semi cercle del centre, a trobar-se amb la que ell ja considerava la seva dona, a la que no veia en la resta del dia degut a les múltiples activitats que ambdós desenvolupaven, li comentava els preparatius i les tasques que encara quedaven per fer a fi efecte de que la festa fos quelcom memorable, quelcom impossible d'oblidar pels assistents i convidats.
El Jan i la Lènia, passaven les hores fascinats en l'observació de les balenes. Anaven, dia si i altre també, a una badia petita que hi havia a la part més meridional de l'illa i seien en penya-segats de poca alçada i allí... en silenci, passaven les hores, veient com aquells gegantins animals, provaven de comunicar-se amb ells.
Quan el Quimo no estava enfeinat els acompanyava de bon grat, doncs hi havia quelcom de màntric en aquell so que emetien els descomunals mamífers aquàtics.
Ara, anaven i venien del centre a Mongòlia, a veure a la Ianna Tarinna o a Capafonts a la masia familiar dels Baldric.
No volien perdre el contacte amb els companys de peripècies. Els lligams que s'havien establert entre ells, eren perdurables i resistirien l'erosió del temps.
La Iris, per la seva banda, no deixava al Tarik ni a sol ni a ombra. Ja no considerava possible la vida sense ell, el personatge més transcendent i decisiu en la historia recent de la humanitat... Afortunadament ja se'n havien localitzat d'altres de sòlids i les tasques de acumulació i aprovisionament de les valuosissimes energies límbiques, inesgotables per altra banda, originàries del mateix centre magmàtic del planeta, estaven més repartides.
La comissió encarregada de la localització i posterior col·laboració dels sòlids existents a la Terra, feia la seva tasca eficient i a hores d'ara ja es comptava amb un potencial d'energies, degudament emmagatzemades i llestes per ser utilitzades en aquella nova Era que s'albirava en aquell horitzó més enllà de l’immediat horitzó.
El Tim, ja exercia del que era la seva especialitat, la psicodinàmica, que tractava de la relació entre la ment i la maquina. Avui dia, els captadors neuronals eren una eina essencialment valuosa pel viatge a les estrelles, i tot i que, per defecte, la nova tècnica de teletransport, semblava ja depurada de qualsevol risc que comprometés la vida humana, s'havia de filar més prim, d'anar més lluny, sempre calia anar més lluny...
El Franz, és clar, amb estreta col·laboració amb altres llumbreres d'arreu del món, perfeccionaven el dispositiu que els permetria, amb seguretat anar a les estrelles, establir-se allí i segurament ser l'origen de noves societats, relacionades probablement amb altres formes de vida existents en l’infinit univers, que ara es rendia definitivament davant l'home, possibilitant l’intercanvi de coneixements amb altres cultures i tecnologies més enllà de la terrestre.
La vida humana, no parava de saltar cap endavant. Una porta n'obria moltes de noves i aquestes n’obrien moltes d’altres i així successivament.
L'Alí, desprès de haver anat a retrobar-se amb la seva mare a les afores de Nova Kabul, haver-li explicat les seves aventures, adornades de la manera que només pot adornar-les un vailet de dotze anys, va tornar-se'n al centre d'investigacions per ajudar al pare a preparar la gran festa, ell també tenia plans.
El Kemal, anava i venia, amb la motocicleta amb el teletransport amb qualsevol cosa que bellugues, lligant caps, coordinant i organitzant l'acte.
Ara per fi, creia que ho tenia tot ben lligat. Demà seria el gran dia.
Per aquelles casualitats que dèiem que no ho son tant, era també el gran dia pel que fa a l'Era espacial.
Demà, també s'inaugurava el primer viatge programat cap als estels.
El Franz i l'equip de nou vinguts científics i especialistes de tot el món, s’havien aplegat com un sol home, per tal d’enllestir els acabats d'aquell projecte que havia propiciat la deessa Fortuna. Ara però, res es deixaria a l’atzar.
Per fi va sortir el sol, era un dia esplèndid, no feia gents de fred i l'aire era cristal·lí, sense cap engruna de contaminació. Les caderneres cantaven a les branques dels petits salzes de davant del semi cercle d'apartaments individuals i el nou dia semblava ser més especial en començar-lo en braços de la persona estimada.
Aquell era un dia especial, sense cap dubte.
Desprès de prendre un cafè a la cuineta de l’apartament, fer-li un peto a la Zubel, quedar amb ella per la festa on anunciarien allò que aquell parell sabia des de feia ja una setmana, si aconseguien que l’eccés d'il·lusió no els traís.
El Kemal, va agafar la Guzzi, i desprès de cercar al seu fill, varen anar cap a la antiga nau, on tot era pràcticament a punt.
Només faltava l'Orquestra i els convidats.
Però, tot estava previst. Un arc industrial de teletransport, capaç de fer venir equip
i persones de no importa quina part del món, havia estat instal·lat a una de les parets del recinte, de uns seixanta metres de llarg per uns quaranta d'ampla.
Una immensa taula feta de mòduls, serpentejava amunt i avall per aquell espai, per acollir als comensals. La cuina, aquesta vegada seria en rigorós directe, per això havia fet venir al pope de la cuina contemporània, un francès, com no, que a banda de ser un esperit sensible, era un veritable geni en la elaboració de plats gustosissims.
Ja feia una hora que l'home feinejava entre fogons i queviures, manant i instruint a una bona colla d'aprenents que feina tenien a seguir les ordres del mestre, donades amb un inevitable accent francès, com ha de ser.
La part que concerneix a l’espectacle era el que en el Kemal li feia més il·lusió.
Havia fet venir al grup de musica tribal, d’allí on varen tastar l'exuberant sabor de la rosella del desert, a les afores de Kandahar.
També actuaria el grup del Quimo i la Plant's plan... animadors i dansaires del la conca del Mar Negre i fanfàrries gitanes de zíngars multicolors. Com que s'havia previst que la festa, per ser una festa com cal, hauria de durar el menys tres dies, com manen els protocols de qualsevol societat civilitzada hi hauria d’haver gran nombre d’actuacions.
L'Alí, havia aconseguit retrobar-se amb la nena de les trenes en el Berlín vertical i ella, havia suggerit de que actuessin com a grans artistes convidats, els extraordinaris personatges de la Galeria de Éssers Singulars, animals inclosos, tot plegat regat per uns bons vins de criança del Montsant i de Porrera.
La nau industrial, era buida de convidats, però l’escenari era al seu lloc, l'equip, la P.A i la taula de so, tot connectat, sense cables molestos, en una sofisticació de la primitiva radio freqüència, les llums amb focus de colors que variaven la pigmentació de l'ambient.
Cap a les nou del matí, van començar a arribar els músics, els que atendrien als convidats i tot el personal de logística desplegat per l’ocasió.
Cap al migdia arribarien l'exercit de cambrers per posar-se a les ordres del seu general francès al cap davant, i ja, aviat, l'hora de dinar.
S’esperava que al menys acudirien a la convocatòria unes tres-centes persones, al menys aquest era el nombre de cadires que hi havia al llarg d'aquella taula tant ben parada.
Mentre tant, de bon matí, la comunitat científica, estava absorta en el pas que anaven a donar. Una construcció amb forma de meitat d'esfera, de vidre plomat, transparent perquè ningú es perdés detall de la desmaterialització produïda en el viatge a les estrelles.
Una successió de scanners que filtraven fins a l’obsessió l'objectiu dels viatgers, uns programes informàtics relacionats directament amb totes les dades conegudes, passades, presents i previstes en el futur, dades de psico historia i telemetria planetària, on es llistaven tots els planetes coneguts que podien albergar la vida humana, l'acumulador límbic, ja de dimensions gegantines s'aixecava vora de l‘habitacle transparent, on hi havia un parell de cadires folrades de una goma sensible, dissenyades per tenir control absolut sobre qualsevol alteració no prevista de la dinàmica molecular i centenars d'altres dispositius que eren la conseqüència de la col·laboració de tota una humanitat, perseguint amb afany, sense rivalitats el mateix fi, per bé de l’espècie o per bé de la vida i de la seva expansió, en general.
Només faltava determinar qui seria la parella escollida per el primer viatge a l'espai exterior i això ja feia dies que neguitejava al Franz... i avui era el gran dia.
L'equip tenia l'autonomia suficient per no precisar directament de la seva presencia... a ell sempre li havia agradat volar i allò era la sublimació del vol.
Somiava sovint en anar a un lloc on la gravetat fos mal·leable i el moviment s’aconseguís amb un petit impuls dels muscles, saltant per damunt de les teulades. Aquest era un somni recurrent de la seva infantesa... només un somni ?
Ara tindria potser la possibilitat de fer-lo realitat. Va guardar la noticia per l’últim moment: Seria ell el que faria el primer viatge regulat a les estrelles, si es que la resta de companys no hi tenia cap inconvenient.
Si quelcom sortia malament ell ja havia tingut una vida llarga i productiva i tots el seus coneixements acumulats eren a l'abast de tothom que els precises. Estava decidit.
Ara només faltava la parella que devia ocupar l'altre seient.
La Solserai, en adonar-se de que allí faltava una persona dinàmica en bona forma física i amb coneixements sobre medicina, física bàsica i que conegués estretament tot el procés de fabricació i interrelació dels diferents aparells, jove, guapa i simpàtica, per si es donava el cas d'haver d'establir relacions amb un altre tipus de ésser, no estrictament humà... doncs no calia que busquessin més, ella era la persona indicada. Així que li va proposar el Franz i aquest hi va estar d'acord no sense abans indicar-li els hipotètics perills que podria implicar l’experiència.
Ella, lluny de fer-se enrere, va ocupar el seu lloc en la cabina del T.T.E. (sigles de teletranport espacial) i com una nena petita va posar una engruna de saludable
ximpleria en aquella situació, tremenda i cabdal pel desenvolupament futur de la raça humana.
A les dotze en punt començaria en compte enrera.
A les dotze en punt, a la nau industrial, començavan a arribar els primers
convidats: els víkings, amb l'Olaf al cap davant, varen anar seient i picant aperitius exòtics que el cuiner en cap anava preparant darrera d'un paravent que separava la cuina de l'estança principal.
Al cap de poca estona, van arribar per la porta principal el Jan, el Tarik, el Quimo amb el seu instrument i un parell de col·legues, la Iris i la Lènia, vestides com princeses que feien goig de veure. Per animar, en el escenari ja estaven tocant i provant so alhora, la primera representació dels músics tribals de Kandahar, tècnicament no valien gran cosa, però el que era impagable, era l'etern somriure en les seves cares de gent del desert.
El Mehmed, el “doctor” arribat directament del portal de Trabzon, amb una camisa de llunes roges i pantalons bombatxos amb el seu bigoti emmidonat per l'ocasió, va fondre’s en una abraçada amb el grup, especialment amb el Quimo, la segona cosa que va sortir de la seva boca va ser - espero que em donis la revanxa... oi noi?- esclatant tots dos a riure immediatament desprès.
La Ianna Tarina i el seu home, que presentava un bronze a la pell, que només podia venir d'algun lloc com Costa Rica o Jamaica (també per la camisa estampada). La mare de la Lènia duia el vestit tradicional de la alta Mongòlia, ple de brodats i coloraines... preciosa amb aquella carona rosada de bona salut.
L'esposa del Kemal, va assistir, encara que ella no era gaire partidària de festes, però davant la insistència del seu fill, va fer us per segona o tercera vegada a la vida dels arcs de teletransport. Duia un vestit llarg com una xilaba i el cabell cobert amb un mocador. Hi han coses que no canvien, a no ser aquella espurna de, just descoberta alegria que enjoiava el seu esguard, especialment quant aquest es dirigia a la seva jove acompanyant.
Sentia una sincera curiositat per conèixer a la núvia del Kemal...el seu cor no amagava però, ni una mica de gelosia ans al contrari, es trobava realment molt contenta de que aquell tros de babau amb el que havia compartit moltes coses, ja que no, un amor i una passió desmesurats, ara tingues algú per estimar i gaudir dels plaers de la vida, al seu costat. Era un bon home i un bon pare... s'ho mereixia.
Va aparèixer el Miroslav i el seus dos acompanyants, amb un exuberant vestit de fantasia, coronat amb una pamela que es veia d'un hora lluny, enfilat en unes sabates de talo d'agulla que li donaven una alçaria fora del normal.
Es van servir safates i safates de canapès, de peix fregit, de croquetes, de pernil de pata negra, de formatges, de marisc i d'altres que eren els entrants.
Desprès van servir el primer plat, una mariscada amb tota regla, tan ben assortida i ben preparada, que feia dubtar de la nacionalitat del cuiner. Un hagués dit que era de Mondoñedo, com a mínim.
Cap a quarts de tres de la tarda, just a temps, varen fer l'aparició, la comunitat científica en bloc, envoltats per una aura de satisfacció que fregava la felicitat més complerta. Venien en un núvol, un eixam d’ocells esvalotats.
Havia estat un èxit, rotund i definitiu. El primer viatge a les estrelles s'havia produït sense cap anomalia, ràpid i segur.
El Franz i la Solserai, feia una hora escassa, havien estat passejant per la superfície metàl·lica d'un planeta, concretament la tercera lluna, de la constel·lació
d’Escorpí, a uns dos mil anys llum de la terra. Feia vent i els tres sols semblaven proporcionar un dia de tres fases lumíniques de diferent intensitat, però no varen voler quedar-se a observar-ho.
Sabien de l'important que era pel Kemal aquella festa i sabien també que res d’allò que estava passant, hagués succeït, si un bon dia no s’hagués pres la decisió de fer quelcom com va ser emprendre una aventura com aquella, desinteressadament per algú d'altre: el sòlid... la resta va venir rodada.
La serpentina de taules s'anava omplint de comensals, unes dos-centes setanta tres, a l'hora de servir el primer plat, encara n'hi havien de buides.
Els saltimbanquis xinesos feien las seves cabrioles a peu pla a costat del segment de taula que ocupaven l’Alí i la nena de les trenes, però quan decidien fer una pausa, seien en els seus llocs de convidats i es comportaven com a tal.
Va venir el segon plat, un carpaccio de bacallà amb salsa de menta... deliciós i refinat... sense defugir el gust del peix, la menta donava pas, de manera espectacular, a les carns.
I va venir el tercer plat. Hi havia de tot, xai al forn i a la brasa, vedella freda tallada molt fina i molt especiada, hi havia estruç i bou amb les seves respectives salses... hi havia de tot i força.
I varen venir els parlaments, les postres i una llarga sobretaula. El primer a colpejar la copa amb la cullera per demanar silenci, va ser el Kemal, que com a responsable del acte, donava retòricament les gràcies a la concurrència per haver assistit.
Amb llàgrimes als ulls, doncs aquell home s'emocionava fàcilment, va recordar tots i cada un dels personatges que havien tingut alguna cosa a veure en el viatge. Molts d'ells, saludaven posant-se drets quan es parlava d'ells. D'altres, no havien estat tant fàcil de localitzar, però sempre hi hauria un lloc per ells, a la memòria dels viatgers.
Quan el speach del Kemal començava a fer-se avorrit va dir la noticia bomba:
- Nois, noies, amics i companys, os he de dir que la Zubel..., - va fer senyalant-la amb la mà, polidament, - la Zubel esta embarassada. La noia va posar-se dempeus ensenyant l'inexistent perfil a la concurrència.
Aplaudiments, plors i abraçades varen sembrar momentàniament el desordre, però allò s'ho valia. L'esposa afganesa del Kemal, aplaudia, reia, plorava i es mocava tot alhora, en un paroxisme de felicitat.
Desprès es va fer el silenci de nou i el Franz, amb cara teatralment seriosa, va pujar a l'escenari i donant l'enhorabona a la parella, va anunciar per la via ràpida, sense subterfugis, eufemismes ni embuts, el fet més transcendent del segle: (aquí va canviar sobtadament l’expressió, per mostrar-ne un altre d’exultant, alegre i riallera, com corresponia a la situació) El viatge a les estrelles era un fet consumat.
Aquella noticia va fer enfollir al personal, que encara que no fossin del àmbit científic, comprenien la dimensió i la repercussió en llurs vides del que assegurava aquella afirmació.
El Jan, content i una mica borratxo, va entrellucar al mig d'aquell grapat de músics i dansaires, a la noia d'ulls de zèfir que havia conegut en el desert, seguia sent preciosa i carregada de misteri.
Ja no es varen separar en el que quedava de festa que tal i com havia programat el Kemal, duraria tres dies i tres nits... pel qui ho aguantes.
Les estrelles brillaven en aquell temperat cel de primavera. Eren llunyanes, com lluny sembla el somni, eternes com els sentiments que commouen l'anima del que en silenci les observa dansar però ara, havien deixat de banda la seva condició de inaccessibles... s’havien tornat pròximes, amigables, hospitalàries.
Com tot en la natura, la resposta a un esforç honest, a una plegaria feta amb el cor, a un amor desinteressat és total, desmesurada, intensa. En aquest cas, milions de móns hàbils per perpetuar l’espècie.
La humanitat, per fi, havia trobat el seu veritable paper en l'Univers i el futur s'obria com una magrana madura, mostrant la diversitat de móns en els que, permanentment, amb el mateix tarannà, l'home sempre hi tindria una segona oportunitat..



FI






.