Meteorismes de l'ànima

METEORISMES DE L’ÀNIMA

poemes


















Pere Suñé Ribera
Barcelona Novembre 2011









































INDEX


1EL MEU AMOR
2 MEMÒRIES DE SILENCI
3 MEDITERRÀNIA
4 CARN DE CANÓ
5 PIRATA
6 JOSEP (cançó de comiat)
7 DECEBUT
8 COMBATENT
9 LA CULPA
10 PER SI NO HO HAVIA DIT
11 DILLUNS
12 LLEUGERA COM UN AU
13 TARDOR
14 MALA LLET
15 GUITZES
16 FIGURES
17 TRANSCENDIR
18 SE’M EN FOT
19 IRA
20 VISIÓ
21 AMOR EN LÍQUID
22 ARTS
23 DOLOR
24 A PARTIR D’ARA
25 RONDALLA RADIOACTIVA
26 CORBS
27 EL TRAU
28 NO T’ATURIS
29 PERILLÓS
30 ELS ULLS DE L’ESTIMADA
31 GOSAR
32 SEXE
33 CATARSI
34 CONTAVA
35 ENTRE PELL I PELL
36 BALL
37 L’ANY
38 PERESA
39 A CADA REVOLT DEL CAMÍ
40 PASSA QUE
41 CAIGUT
42 LLOT
43 FANTASMA
44 PRINCESA
45 PARAULES
46 EROTICA
47 CASTELL DE SORRA
48 ESCAFANDRE
49 PALLASSO
50 PAS PORUC
51 SENTITS
52 EL MIRACLE DELS AMANTS
53 PRINCESA del bosc
54 SE’M TRENCA
55 DE PLÀSTIC
56 ERRAT
57 TOT ERA TOU
58 GAIRE BÉ POETA
59 EL DIA
60 EMPRENYAT





















1 EL MEU AMOR

El meu amor és un riu d'una sola riba
un mar sense esculls ni costa esquerpa
un núvol que viu sobrevolant tempestes
el meu amor es un amor que crida.
És intens com boix de fusta atapeïda
etern com el temps mirant-se al seu mirall
el meu amor és dolç, un somni de cascall
del que ningú, si fos a fer, es desvetllaria
Un amor diamantí que ningú rebutjaria
cobejant el foc però enlairant-se com fum
col·lisió de galàxies, encegadora llum.
Preciós com l’horitzó albirat a la deriva
per un nàufrag del temps d'esperit retut
que dóna per esmerçades fortuna i energia.

El meu amor es ximple com espurna viva
que salta enfollida ignorant del seu destí
el meu amor es per mi... Com t'ho diria
es aigua que inesperadament esdevé vi
Febre trepidant que em cavalca l'anima
sense regna, ni brida, ni boca, ni control
renillant tant furiós que estremeix l'aire
igual que la calitja fent tremolar l'horitzó
El meu amor viu per fer niu en el teu cor
en un indret menut que no precisis
per arraulir-se i bressolar-se de dolçors
Com un home vell que torna a ser nadó
despullat de pors, d'idees i prejudicis
s'abandona confiat al matern cel protector.








2 MEMÒRIES DE SILENCI

Guarda memòria el silenci
en taüts de plom, que no d’argent
s’esberlen com magranes d’odi
en el sorrut cel dels retrets.

Trenquen els udols del silenci
el reblert tel de les nits
i callen els eixams de núvols
arrecerant tants mots ferits.

Canten els records silents
com un allau de perduts somnis
l’aire s’omple de corns funerals
que bufa el propi dimoni.

Guarden memòria callant
i en el mutisme la vida troben
podrint l’arrel, els sucs vitals
i la pau dels dies corsequen.

Tanquen els silencis sepulcrals
tota puixança que alena
l’amor que de la vida prospera
i tornen sutge la cendra dels anys.

I no s’hi valen ni plors ni planys
que el silenci fon amb la paraula
amarga a cops però també ventada
que foragita el mal averany.






3 MEDITERRÀNIA

Amb rella d'eternitat
el vent llaura la mar.
Entre morros de roca esquerpa
s’ajeuen les ones
besant sorrals de blancor.
El ritme es el cor bategant
de l’oceànica presencia
estavellant-se a l'espadat.
L’humanal empremta es insignificant,
un bri de vida
que la immensitat bressola.
I jo aquí, abocat com un pi
a la mediterrània blavor,
orejat de tardors i cendres
encara puc sentir- me menut i complert
entomant el dia de transparències clares
i sentir-me un cop mes un privilegiat
en tant se m’eixampli el pit
i el pulmó l’atzur aleni.

















4 CARN DE CANÓ

Tirar endavant i oblidar que total som
carn de canó que inexorablement espera
el fatal moment, la indesitjable drecera
de la transició d’aquest a l’altra món.

Tirar endavant i anar assolint objectius
amb sistemàtica i tossuda eficiència
i no permetre que ens venci la indiferència
que posa un tel de mort als ulls dels vius.

Adelitar-se intensament i amb golafreria
de tot allò que la vida es digna a oferir
no deixar que en va passi ni un sol dia
i que mai més cap fotesa ens faci patir.

No vull donar consells ni se la formula
que lliberti a l’home del seu esclavatge
només carrego amb ulls oberts el bagatge
de saber que sols morir el viure assegura.

Una proposta adreçada a l’esperit laxa
un cop d’esperó a la dormida consciència
un impuls endavant de renovada potència
per viure plenament el present exacte.

Pensament alegre amarat però de tristor
força positiva dins el desori que ara visc
camí que cerco en el compàs de la nit
un llampec fugaç que m’esvaeixi la foscor

Cercar la força que neix de la tenebra
la il·lusió que és la raó que justifica el fi
un primer pas per deixar el mal fat enrera
i defugir per un moment l’atracció del remolí.


5 PIRATA

Divago com un vaixell perdut a la boira
en un mar pla orfe d’onatge i sense vent
arriades les veles m'adorm el moviment
la cadència somorta que al somni em porta

Com un antic pirata de llegenda tronada
vorejant esculls amb calma parsimoniosa
arrossego la cama per la coberta boirosa
i a l'ull que em queda m'hi neix una llàgrima.

Vaixell que de tant brau n'hi deien el temut
en prou feines navega en aquest mar aturat
cercant l'incert botí en un gris d'eternitat
mentre el temps es fa laxa i l'esperit vençut

Penja inerta del pal la negra senyera
mostrant que és deriva la força que l'empeny
i riu amb mitja dent la blanca calavera
amb una rialla que vol conjurar al vent

Cop de timó buscant l'oreig que infli vela
lenta maniobra en un horitzó permanent
que aquesta travessia es un compàs d'espera
on el més intrèpid pirata hi pot perdre el seny

No s'albira ni terra, ni lluna, ni estrelles
i la pau es absoluta en un vaixell tant armat
que m’emborratxaré amb el rom de la bota vella
i estès a coberta esperaré clemència del mar.







6 JOSEP (cançó de comiat)

Dolç adéu d’ànima tranquil·la
traspàs d’un món a un de millor
quietud final, pau sense temor
decurs de tota aigua de vida
Ull seré de càlida espurna
laxa corpenta i cap ben clar
fat esquerp, cor conformat
humanitat que la pell traspua
Gaire bé no et coneixia
amb un esguard n’hi va haver prou
per copsar que seny i bonhomia
eren l’empelt de la teva llavor
Ara ja ets llum, aire que el cel empara
ets esperit que ha emprés el vol
ara ets au que silent plana
les serralades del teu Montgrony




















7 DECEBUT

Si hagués sabut que era a tu
a qui l’aire tèrbol devia
si hagués tingut la fantasia
de amb tu saber-me perdut.
Si hagués vist les senyals
que el teu rebuig propiciava
si eren clares com fanals
però jo cegat no m’adonava.
Si hagués sabut que tu eres
el culpable d’aquell gust amarg
que se’m aferrava a la gola
que em criava al cel del paladar.
Potser ho hagués acabat
d’un cop, d’un crit, d’una trompada
al taulell dels fets consumats
i la veritat nua i despullada.
On res s’hi pot amagar
ni enganyen afalacs i rialles
i en prou feines tenen espai
els raonaments o les paraules.
Ai amic m’has decebut
quan t’he vist relluir la cara
amb aquell roig torçat i profund
i aquell menyspreu a la mirada.
I jo que et feia company
company de nits i de disbauxes
amb quin dret ara em vols jutjar
amb quins arguments et bases?
Potser el vi parla per tu
o és tota l’amargor que amagues
sota aquest to festiu, inofensiu
se’t veuen, dimoni, la cua i les banyes.




8 COMBATENT

Combatent, que no combatiu
lluitador enfrontat al miratge
al cant d’engany de la sirena
i al tèrbol ull d’esguard esquiu.
I tentinejo cegat per viaranys
amb esperit obert i disposat
i amb el cor ardit però damnat
pels cruels embats de l’averany.
De la ferida en trec la força
i de la derrota en trec l’oblit
que preciso per seguir la lluita
en un camp de batalla infinit.
Combatent a móns de quimera
sense senyera ni deu tronat
la llesca de pa és la bandera
i la raó primera del meu combat.
Quotidiana revolta justa
contra el món, contra els estats
contra tot aquell que propugna
la fictícia pau callada del remat.
Contra qui sota pany ferma
el que reclama el seu cor ferit
el qui covard callant atorga
el terrible poder del botxí.
Combatent fins a l’últim alè
fins a la ranera del comiat
he de morir amb el puny alçat
i encara intacte la meva fe.








9 LA CULPA

Se que la culpa és del dolor
de les ales cremades de l’Icar
que encara enlairar-se voldria.
La culpa feixuga i inútil
s’aferra a la crinera del poltre,
domant-lo i fent-lo mans.
La culpa és de la diferència
de l’esvoranc entre móns
i dels universos que es repel·len.
La culpa és verda i menja de rucs.
La culpa damna la innocència
i obre les rovellades portes del dol
creant-lo del no res, fent-lo
pedra angular i cabdal
de la casa futura, de la futura llar.
Torna en adult a l’infant
i la lleugeresa de la vida afeixuga.
Torna la mirada clara en gest adust,
la culpa no és un plat de gust
però hom la menja sense gana
i si la culpa esmenés l’acte
potser seria encara un bon tracte
però temo que aquest no és el cas.














10 PER SI NO HO HAVIA DIT

Per si no ho havia dit diré
que he provat d’entendre’t però no puc.
M’he concentrat en el sentit primer
i aprofundit en l’amagat i ocult
però res n’he esclarit només potser
mitja mentida i mitja veritat.
Res transparent com la llum del dia
res tant clar com la realitat.
Castells de mots per fer volar
eixams de coloms damunt dels camps
plantant llavors de confusió
perquè l’erm arreli en els sembrats.
Collita vana, esplet de fum
densa cortina que opaca la llum.
Per si no ho havia dit diré
que he provat jo mateix de fer-ho
però he vist que se’n ha de saber.
Saber omplir l’espai i el temps
de paraules per anomenar la buidor.
Fer del garbuix el missatge
enlluernar i seduir amb el miratge
i conrear falsedat i impostura
fins que quasi esdevingui un art.
Per si no ho havia dit diré
ja no t’escolto... n’estic fart.










11 DILLUNS

El pensament de nebulosa i als ulls un cel de Dinamarca
pla era el meu perfil i plana la ratlla del meu monitor
s'aturava fins i tot el vent par les cantonades del cos
i en el pulmó ressonaven velles cançons de Novembre
Així era aquell matí de Dilluns d'embastada pluja
que robava rovellades brillantors al plom urbà
fins que en aquell blau clar, d'estany, de clariana
del doll del teu esguard, jo m'hi vaig deixar negar
Mentre tu fugies dia enllà amb innocent ignorància
del raig de llum que davallava serena del teus ulls
cap als meus erms orfes d'esglais i de rialles
que entre arestes inhumanes m'hi feia créixer tous de flors
Ara ja no hi ets però aquell blau encara reverbera
a la trasbalsada nineta ferida del teu esguard
s'apaivaga el Dilluns i jo sento que el cor em batega
tot i saber-te tant lluny... Tant fora del meu abast.





















12 LLEUGERA COM UN AU

Si t'imagino trontolla el meu món
es fonen els pols del meu planeta
es confonen polaritats magnètiques
i allò que maldava ara jeu en el repòs.
El dubte creix com una mala malura
i tot el que jo donava per segur cau
la visió del teu cos lleuger com un au
em persegueix de dia i en el somni perdura.
I tot a rodar ho enviaria si veiés
en l'estany dels teus ulls la senyal
que a la carícia als meus dits convida.
Saltaria al buit sense pensar-m'ho
si en el meu cos notés el teu que em crida
amb aquell cant soterrat i animal.

Tel·lúrica força que és vida i reclam
que ve d'on s'enfonsa l'arrel més pregona
de carn i sang, complement i penyora
requisit exquisit i la fúria del brau.
En imaginar-te el meu pit es desborda
i la resclosa del cor cedeix a l'embat
d'una riuada d'epidèrmica beutat
que tot neguit arrossega i s'emporta.
T'imagino breu i als meus braços retuda
lleugera com un au de volada futura
que en el meu pit reposa el cap melangiós.
I al palmell de la mà una carícia pura
l’alè meu vora el teu i la joia segura
del meu cos buidant-se al teu cos generós.







13 TARDOR

Entra el vent autumnal per les finestres de la casa, obertes de bat a bat amb els porticons batent.
L’aire arrossega fulles mortes que s’enfilen grisors amunt en espirals de records i de temps.
Entren els passats fantasmagòrics amb luminiscències esvaïdes de color i la pau dels dies es revolta en un gest mai conformat que no vol deixar que penetri inexorable el fibló de la Tardor.
Somiava lànguid ajagut esperant la fi de l’Estiu i les mosques envaïen la calma amb murmuri persistent.
El Sol de mitja tarda lluïa de través i per la celistia de l’anima corria silenciós el present.
Però ara el vent sobta la calma i és l’ensurt que excita el meu rebuig.
No vull que vingui la calamarsa remorosa i aixafi el brot tardorenc malgrat la collita acabada i hi hagi calma a l’esplet.
Els bous de l’any tiben tossuts i lents el jou que m’arrossega i jo ja no tinc esma per menar l’indret i la direcció.
No hi ha mestral que pugui ventar la neu que m’empolsima les temples d’argent rogallós.
Sento que ja arriben, cada dia més a prop els passos negres, l’averany què anuncia el corb i jo ballo una enfollida dansa per trobar encara l’amor o tal vegada només una carícia lleu i esparsa.











14 MALA LLET

La meva petita mala llet
dormita a la plana del dia
ella s'encarrega d'entomar
dissort, mala fe i dolenteria.
S'alimenta de silencis i pors
i es de serenors empeltada
tothom en cria a l'interior
i creix en un racó fosc amagada.
La meva mala llet necessària
i potser l'hauria de conrear més
antídot, cuirassa, defensa
indispensable en aquests temps.
S'arrauleix fent-se boleta
amb actitud humil i complaent
però a cop de cops la fan créixer
fins que s'ha de fer present.
Un cop de puny a la taula
un crit, un bram, un que se jo?
fan que la meva mala llet s’expressi
amb poderosa veu de tro.
I molt sovint te tota la raó
que si no tot plegat petaria
que si la mala llet es fa estantissa
no es torna precisament mató.











15 GUITZES

Hi ha qui potser sense voler
de forma instintiva i animal
engega guitzes sense saber
que si te’n encerta una fa molt mal.
Potser no hi ha mala intenció
i es tot qüestió de reflexes
però si ets tu qui les pateixes
es ben galdosa la situació.
Gratuïta i sovint inesperada
que encerta on més mal et pot fer
no en sents venir la patacada
fins que ja no hi ets a temps
Sovint la guitza i la mentida
s'agafen germanes de la mà
l'una sol amagar a l'altra
a la guitza li agrada deixar-se anar
Hi ha qui no pot viure sense
i també qui no les pot evitar
qui les entoma cap cot com un enze
i qui les engega sense parar
La guitza és cosa molesta
que fa mal sense motiu ni raó
s'ha d'aprendre a esquivar-les
tal i com ho provo jo.












16 FIGURES

En les figures que sens esfumaven
per les cantonades de l'alba
vàrem inventar un nou món
vàrem inventar la distància.
Tu allà, fonent-te i jo palplantat
tu desdibuixant-te com un somni
i jo furtant- li els colors a l'alba.
No en sabíem les conseqüències
no hi pensàvem, no calia
no preníem decisions llavors
i corríem més que la pròpia vida
Deixàvem que el món ens seguis
com una estela d'aigua
érem punta de sageta
érem estrella fugaç, cometa
amants del primer impuls
i experts en l'abisme.
Ara, girant la vista enrera
la calma m'indica només
una pèrdua, una entropia.
Com n'és de intangible el record
com una filagarsa de boirina.














17 TRANSCENDIR

Segurament quan el meu cos per fi s'agaçi
definitivament immòbil reclòs al seu taüt
quan ja res quedi de mi, ni la memòria
et vaticino encara algun esglai futur
Tu no hi pensaràs més i semblarà dormida
tota la vida i els camins trillats ensems
però sense saber com, un ranvespre, un dia
un calfred estrany t'ha d'esborronar la pell
I et vindrà al cap la meva imatge erràtica
una brisa dolça amarant-te el pensament
removent-te quelcom a dins l'entranya
que et farà pensar en el meu cos extint, inert
I serà amor, no en tinguis pas cap dubte
amor que la vida i la mort transcendeix
que per un moment ha pres els dits a l'aire
i t'acarona coll i esquena suau i lleuger
Que ja que en vida no vàrem poder tenir-nos
tinguem-nos doncs en el reialme de la mort
subtilment alegres, més enllà de la dissort
i que els elements hi siguin per servir-nos
Tu terrenal, cantant tonades d'existència
i jo dissolt, sobrevolant cingles i valls
fet d’esperit he d'arribar salvant distàncies
allà on tu estiguis per dur-te un alè de pau.












18 SE’M EN FOT

En quin Oceà naufragaré
en el temporal que s'apropa?
Els núvols muts xisclen
l'averany sense mèrit
de la certesa.
Profecies ben inútils
les de l'abisme
que desclouen pors difoses
i omplen pous d'humiliació
captenida i gens catàrtica
En quin segon dels mil que venen
percebré com un adéu
la llunyania dels teus llavis rojos
i amb la mà et saludaré
mentre m'allunyo per sempre.
No soc fatalista però se
que no hi ha excusa per l'alegria
si hom s'entesta a predir
allò que és del tot previsiu
i imprevisible.
Com deia el mestre brandant la vara:
- No comprenguis i gira-
- No ho meditis i respira
... i deixa't de brocs -
Mentre les pupil·les
se'm inundaven de carbassa
i l’esperit se'm omplia de buidors.
En quin mar naufragaré?
Francament... no ho se
i se'm en fot!






19 IRA

És un llamp el que em cega la nineta?
És un tro el que remorós m'eixorda?
O és que ja en tinc la bossa plena
d'entomar, mut com un dubte
tanta mala fe guarnida de carícia.
No és un llamp, ni un tro... És ira
la que m'envaeix en lenta onada
enrogint les obagues de la meva sang
tornant-me de flama la mirada
i de cendra esmicolada el meu desig.
Se'm escola entre els dits l'esperança
i una maledicció em fa sanglotar
travessada com un ham la gola escanya
i impotent com un eunuc he de plorar
la fel que m'aboques descarada
És ira, pura, sense condicions, natural
el crit enfurismat del troglodita
o el bram trencat de l'animal vençut
és el cop de banya a la polseguera
millor que l'acte de constricció sord i covard.
Millor que l'odi que cria sota l'ossada
també callat però molt més traïdor
prenyat sovint d'embrions de venjança
que freda com el gel s'ha de servir
i és més letal, més vil, més inhumana.
Jo prefereixo l'ira, folla i desfermada
que és esclat, instint, alliberació
i rebutjo l'actitud cap cota i conformada
mare de totes les injustícies del món
i l’as que guarda a la màniga el botxí.






20 VISIÓ

M'agradaria poder obrir més els ulls
i gaudir d'una visió complerta del què hi ha
deixar que les ninetes s’inundin de la llum
que beneeix a qui mira amb la pau a l'esguard.
Tancar suaument els ulls per veure-hi clar
tal i com és el món i no pas fer-me'l a mida
com aquell que a l'espill els seus ulls mira
canviant de fesomia tot just deixant de mirar.
Qui sap què és en realitat veure-hi net i clar
si en treure’ns el tel matern que ens protegia
hem anat mig cegats fent tentines per la vida
creguts que allò que veiem era així en realitat.
I tot du la pàtina d'una llum falsa i artificial
que no ve de fora si no de la nostra percepció
i ens fa veure les coses no pas tal com son
si no com a cop d’hàbits ens han fet acostumar.
I vet aquí el dubte d’on és l'autentica veritat
el que veuen els ulls o el que roman amagat
sota mil artificis, sota mil mecanismes
per evitar la visió del vertigen de l'abisme.
I així poder viure cecs, feliços i enganyats
que d'altra forma no se si podríem resistir
la forma àrida i nua del món on som abocats
amb la visió desposseïda de filtres i de tints.












21 AMOR EN LÍQUID

Dóna’m el teu amor en líquid
que vull fer-lo ara mateix efectiu
dóna-me’l ara que encara viu
la il·lusió bullint amb un foc mític
Dóna-me’l en metàl·lic, instantani
que en preciso per poder continuar
no em donis talons ni succedanis
que amb l’amor no s’hi ha d’especular
Dóna-me’l en líquid o te’l guardes
que tinc el cor baldat i en fallida
amb bancarrota i l’ànima afligida
ignorant perquè de mi t’apartes
Dóna’m el teu amor en líquid
et prego no em facis pidolar més
que tinc l’esperit a final de mes
i no trobo qui me’n doni a crèdit
Líquid com l’or o bé els bitllets
que no em serveixen impostures
el banc de l’amor no vol papers
i jo encara he de pagar factures
Que amb tu em vaig empenyorar
abocant l’amor que em quedava
i ara l’enteniment em reclamen
rèdits de l’amor que et vaig donar
Dóna-me’n un xic si te’n queda
de l’amor aquell jove i novell
dóna-me’l en líquid sense hipoteca
pensa que a mi m’hi va la pell.








22 ARTS

El meu cant
és un crit d’auxili
que prova d’enlairar-se
per damunt de la remor
del temporal dels meus dies
Les meves poesies
son esgarips petrificats
damunt de paper blanc
escrits amb la sang
de la meva agonia.
Les meves pintures
son bocins sòlids
del caos que interpreto
gargalls contra el vent
que em cauen a la fesomia.
El meu art
no és art, és res
és menys que res,
ni fum, ni aire
és el centre utòpic d’un cercle
del tot inexistent.















23 DOLOR

Deu ser que
m’agrada infringir-me dolor
en una catàrtica dansa
de mots d’ermatge
ajaçat com un Job i esgrimint
versos per lamentar-me
perquè acostumat al lament
quan el lament no hi és... em falta.
Deu ser doncs
que m’agrada el dolor pregon
aquell que no es veu
perquè pertany a l’ànima
que no marca la pell
i al món sencer enganya
sense fer crosta ni sang
perquè quan el dolor no hi és... em falta.
Deu ser una mena
de benzina per la marxa
un fuet, un esperó
una tortura a voltes amable
que sense desitjar-la ve
i de mi ja no s’aparta
s’arrapa al cor i el batec en marca
perquè quan el fuet no hi és... em falta.
Deu ser per tant
una condició indispensable
que va veure la llum
amb el primer plor del nadó
i ja per sempre m’acompanya
l’angoixa de no saber
o la de saber-ho massa
dolor sense solució ni esperança
perquè quan el dolor no hi és... em falta.




24 A PARTIR D’ARA

A partir d’ara no justificaré amb el seny
el regal preciós de la rauxa
i m’obriré com una Primavera
a tot el que la vida ofereix sense fer cas
a cap obediència cegada per la raó.
A partir d’ara seré jo que com una au
obri els braços copsant la llum i l’aire
fent un coixí d’atzur sota les ales
per arrancar un vol de sentiment
sense la feixuga carrega de les paraules.
A partir d’ara seré pur com la neu
ferm com un arbre, lleuger com un núvol
que amb el bufar del vent s’esfilagarsa
arrelat a la idea que em funda i neix
en el més profund de la meva ànima.
A partir d’ara no deixaré que es torci
la direcció natural de la meva branca
que no s’estronqui el doll de la meva font
embostada de fangs, de llots i de recances
i que ragi lliure avall el cabal de la meva aigua.
A partir d’ara no m’ha d’aturar mai més
el temor imprecís i incert de l’amenaça
la llosa negra del mal averany
el fer atemorit i el jou de la malastrugança
i el bullir de la sang que és el so que m’acompanya.
A partir d’ara no callaré el bram
ni el gest irat del puny que s’alça
i combatré amb el cos i l’esperit
en un suprem acte de compromís
en els quotidians camps de batalla de l’ara.






25 RONDALLA RADIOACTIVA

Dins d’un firmament estrellat
d’inusitada puresa i beutat
hi ha una bola blava de desferra
a la que solem anomenar “Terra.”
Solia ser de semblant essència
i de pura i cristal·lina condició
que l’univers que la envoltava
com un capoll d’estelat redós.
I així gronxada pels astres
va anar passant eons i eternitats
fins que va fer cap la humanitat
i l’adveniment funest del desastre.
I varen transcórrer mil·lenis
i l’home s’anava fent gernació
malgrat la malèvola afecció
de matar i de morir fent imperis
Fins que un ho va dominar tot
fent-se l’amo absolut de la bola
i posant-se a investigar com
mantindria aterrats als de sota
I va inventar la por atòmica
que trencava móns amb neutrons
obediència cega i garantida
amb l’equivocada pau dels canons
I varen fer-se mils de proves
en oceans, deserts i fondes simes
pensant que tot plegat serviria
per falcar el jou dels vencedors
Però la Terra retorna l’ofensa
de forma impecable i natural
i tot el que l’home li ha llençat
poc a poc a l’aire es dispersa
I l’aire ho espargeix als sembrats
i la pluja du al si de cada gota
una sinistra llavor que porta
una carrega de mort a cada plat
Prenent la forma de la calamitat
la maledicció del cranc que repta
per microscòpiques cavernes
deixant un rastre condemnat
I cada dia i n’hi ha més i més
pels homes perdedors de la Terra
sent-hi en tot el que ens rodeja
com una plaga de l’antiguitat
I no és venjança ni justícia
és només física elemental
si ja es sabia que ens seria fatal
perquè la vàrem deixar lliure
Infame rondalla radioactiva
la que avui m’atreveixo a cantar
per l’humà al poder addicte
li ha de ser l’epitafi final
Llosa feixuga i invisible
que tots portem damunt del cap
alliberar-nos ja no és possible
l’anomenen radioactivitat

















26 CORBS

Atanso l’esguard al cel grisós
provant d’albirar la clariana
però l’esguard se’m torna fosc
i m’omple l’esperit de recança.
Entre els núvols hi volen corbs
d’ales negres com l’atzabeja
becs de coltell i ulls de foc
fent espirals damunt la presa.
I miro al meu voltant i no
no veig cap cos inert per terra
ni l’aire em porta cap pudor.
Hi ha olor de nit i llessamí
que l’horabaixa en baixa plena
així que em deuen rondar a mi.

I jo aixeco el puny foragitant
aquell negre eixam que em sotja
tentinejo com un Polifem cegat
encarant-me irat a la nit fosca.
I puc escoltar el riure punyent
de les negres aus des de l’alçada
elles disposen de tot el temps
i a mi de temps ja me’n falta.
Tant mateix no em deixaré caure
en el primer entrebanc del camí
malgrat vegi caure als altres.
Pel mateix preu he de seguir
defugint l’atracció del remolí
aferrant-me a la boia del ara.








27 EL TRAU

S’oblidava de caminar en tant
una ungla de temps esquinçava
amb lluïssor silenciosa de llamp
el tel del vent i la claror de l’alba.
Seia badant amb l’espectacle
dels seus somnis fugint pel trau
entre nuvolades de cel blau
per l’estrip que el cel mostrava.
Sentia fugir els seu records
i els amors passats en desbandada
mentre ell es buidava del tot
com una olla vella i foradada.
Va veure partir del seu cor
tots els desigs i les recances
les pors que guardava feia anys
en un lloc secret amagades.
Com ocells fugint del seu niu
el futur i el passat passaven
i en el present del seu pit
el forat de l’ara li quedava.
Un forat que no es pot omplir
ni de records ni de nostàlgies
amb l’acte s’ha de construir
i no amb propòsits ni paraules.
I va aixecar-se més lleuger
del que feia temps recordava
i aquell jorn per cop primer
s’adonà que tant sols caminava.








28 NO T’ATURIS

No t’aturis
no et dormis
no acluquis els ulls
que si t’atures
tot s’atura
el món es paralitza
barrat en el seu eix
No deixis de mirar
que la son no et venci
en aquesta lluita
fictícia
a dins del cap
tot s’atura
si t’atures
el món, el cel, el mar
Veig com caminen
les figures
solitàries d’ulls opacs
lentes
de compàs letàrgic
grises, buides, eixorques
quasi mortes
amb la facultat
de caminar.
No t’aturis
avança
obre’t pas malgrat tot
si t’atures
tot s’atura
fins i tot el batec del cor
i el respirar.





29 PERILLÓS

És perillós abocar-se
que el vent rebent i rabiüt
podria despentinar-te
i el sutge cegar-te l’ull
És perillós parlar amb el conductor
que... Deu no ho vulgui!
Pot tenir un altra opinió
i en el calor de la discussió
no fos que el conductor s’enfadi.
És perillós abocar-se a l’exterior
per la finestreta del vagó
i parlar amb el conductor
o que el conductor et parli.
És perillós per la salut
perquè ho diu la llei de l’embut
i no hi ha debat que calgui.


















30 ELS ULLS DE L’ESTIMADA

Heu vist els dolços ulls de l’estimada
i escoltat la veu que us acarona amb la paraula
heu notat el desig que us cavalca la pell
amb la promesa d’una esgarrifança?
Heu vist els ulls glaucs de l’estimada
mentre la calma de l’ara us acarona l’espatlla
les dolçors es dilueixen en el temps
i les pells cada cop son més desdibuixades?
Heu vist els ulls esmorteïts de l’estimada
quan ja ni enyora ni demana la flama
dels ulls de l’estimat,
marcides pell, desig, promesa i esgarrifança?
Heu vist els tendres ulls de l’estimada
cercant refugi en el vostre esguard
vençuts el cos, la pell, els desigs i les esperances
i la promesa s’ha esmunyit per la incògnita d’un forat?
Heu vist el que jo he vist en el seu esguard?
La tristesa fent-se el cau als ulls de l’estimada
tendresa i enyor als plecs de la pell esgarrifada
i la vellutada veu que encara el vostre cor somou.
Heu vist amb ulls negats la mort a la mirada d’aquell dolç esguard de fa tants anys?
Heu vist doncs els ulls balbs de l’estimada
colgats de boires i teranyines de passats?
Heu vist els immòbils ulls de l’estimada?
Mirant un punt no concret de l’univers
omplint-se el pit de buidor i d’eternitat
i deixant la vida enrera orfe de temps
Heu vist la fi del món en els ulls de l’estimada? Sense un retret, sense una paraula
per fi en pau aquell cos sempre insurgent
Heu vist que ja no pertanyen a la Terra
si no al vent?



31 GOSAR

Si haguéssim gosat trencar la lluna
que en els nostres ulls navegava
si amb l'esguard haguéssim copsat
els nostres esperits insondables
Si haguéssim cavalcat l'argent privat
que cobejoses guarden les mirades
potser seriem tu i jo més presents
en el bategar de la vida que davalla
Potser encara les nostres pells
tindrien el gust que avui ens manca
i cantarien encara aloses i estornells
tonades de goig sublim i esgarrifances
Potser encara a lloms dels vents
hi podríem apreciar la fragància
el do diví, la inescrutable màgia
que torna d'or la llum de les tardes
Si tant sols haguéssim gosat
d'anar més lluny de l'evident
d'aprofundir en el que el cor amaga
i en el que reclama el porus de la pell
Si haguéssim aprofitat el potencial
de tendresa que l'instant regalava
i l’haguéssim sabut guardar
pels temps que la tendresa manca
Potser ara seria tot diferent
els ulls, les mans, les pells, les albes
l'ànsia que ens mou, el turment
de veure l'amor com fuig... Escapant-se








32 SEXE

En aquest odiós Hivern del meu sexe
on la gelor em penetra el moll de l’os
a pesar de que crepitin encara vius els focs interns,
l’anima es congela i abraso la meva solitud
com si ella fossis tu
... somiada i distant, esvaïda i cruel,
innocent i aliena al sofriment
que la teva distancia procura,
segurament sent flama i somni d’algú altre
... segurament convertint en aliment
el so de la teva rialla de cristall
i la teva mirada pura.
En aquest odiós Hivern del meu sexe
m’estiro i espero la mort o la clemència
de la teva generosa mà.






















33 CATARSI

Catarsi que busquen pell i ment
objectiu plausible de tota existència
comunió instantània amb l’àmbit etern
magnifica expressió de cada cèl·lula
Esclat sublimat de natura lliure
esperit trencant el pany que el barra
gest obert expressant joia de viure
crit, esgarip, guspira que s’enlaira
Catarsi anhelada que al somni pertany
fam no concreta, fantasia dels sentits
mancança, atavisme, fal·làcia, parany
creixent com un heura del buit i del desig
Present en l'espai infinitesimal
de l'instant que fuig veloç per la carena
com l'ombra que mai serà del tot teva
tot i seguir-te cada dia a cada pas
Catarsi, espasme, col·lapse, orgasme
llenya de vida, motor, combustible
ombra passatgera, foguerada, miratge
il·lusori bàlsam per la coïssor de la ferida
Temporal de desig que rebent escampa
onada ferotge que nega i anorrea
al·luvió de passió on prospera la calma
l’únic fragment possible de cel a la terra
Cant de la carn enaltida al paroxisme
Eros i Thanatos en una dansa fugaç
il·lús de l'home que es troba capaç
de fer de la catarsi un sistema de viure









34 CONTAVA

Contava els minuts, les hores
que amb cendres l’assetjaven
saó a la pell i rovell a l'esperit
Ell... Que pletòric inflava el pit
i res temia del fat i l'avenir
ara contava les hores una a una
que veia desfilar com erugues
aproximant-lo fatalment al fi
No veia passar a l'ara que cridava
des de la talaia del aquí
només contava els minuts, les hores
com si les veiés a venir
Ara ja jeu estès per sempre
a la llamborda del camí
Ja no conta minuts ni hores
i l'herba li creix al clot del pit




















35 ENTRE PELL I PELL

Entre pell i pell hi ha un indret
on no hi arriben ni la mà ni la paraula
del temporal i del vent s’hi és a recer
i tal vegada és on habita l’ànima.
Entre l’una i l’altra capa de pell
no hi cap ni el cap d’una agulla
però és en aquell espai tant estret
on el cor de l’home es despulla.
Allà hi neixen neguits i il·lusions
i porus amunt s’enfilen esperances
no hi ha lloc per retrets ni raons
i el goig floreix en esgarrifances.
L’interna dermis i l’epidermis de fora
amaguen un món que del món s’amaga
allà l’esperit del què és terrenal s’escapa
mentre de l’eternitat s’enyora.
L’ínfim espai entre ambdues pells
hi rau un cabal de potència pregona
però quan l’amor imposa les seves lleis
al cabal de l’amor vençuda s’abandona.














36 BALL

Balla, balla, ballem
com flames de primavera
ventades per un oreig viu,
un cabal sense aturador
d’energia eterna.
Balla, balla, ballem
plegats com dos enamorats
al compàs d’aquella tonada
antiga i oblidada
de meravella i beutat.
Ballem, ballem, balla
pinta al teu rostre una rialla
i que els meus braços
siguin recer amorós
i si cal, també mortalla.
Ballem, ballem, balla
com un fum que s’enlaira
un cor que s’inflama,
una guspira que gira,
com una espurna que esclata.
Balla, balla, ballem
al ritme bategant de l’univers,
siguem cometes, ocells
siguem estels, planetes
siguem el centre de la dansa.
Balla, balla, ballem
que el meu cos al teu s’abrasa
amb primigènia pulsió,
amb una força tant potent
que fins i tot a mi m’espanta.







37 L’ANY

Tinc les mans plenes d’Octubres
i en el pit se m’hi fan Abrils
a les temples m’hi venten Desembres
i la pell és d’Agost de ple Estiu.
Els records els tinc de Setembres
passats amb tu vora del mar
i algun Juny i Juliol d’aquells tendres
d’aquells que ja mai no tornaran.
Tinc Geners a la intenció
i Febrers d’una empenta clara
però va venir un Març de gelor
que em posar Novembres a l’espinada
De Maig en tinc l’ànima la plena
que és quan ullen els brots verds
i al cap de l’any, quan fa fred
en el cor encara em bull la Primavera.




















38 PERESA

Esmorteït, esbalaït, lànguid
tot ell deixat anar
com el qui l’inevitable espera
fart del turment d'esperar.
Deixat anar, com un riu fora de llera
com el llim calmat que queda
desprès de la rauxa
de l'aiguat.
Pla, laxa, relaxa el muscle
mentre mira ajagut
com va passant la vida
del tot esmaperdut i baldat.
Cansat... Cansat seria el mot que cerca
si no fos tanta feina
haver de cercar el mot
per anomenar la peresa.
Reposa el seu cos de tanta calma
i des de la desconfiança
prova d'aixecar-se
com si l'objectiu fos assenyat i amable.
Però s'adona al cap de res
que l'objectiu ja no hi es
i que d'ell el món se'n riu
de manera notable.
Per això torna a jeure al seu jaç
sense esma per revoltar-se
i tem que així l'haurà de trobar la mort
amb ganes ja d’encetar el viatge.








39 A CADA REVOLT DEL CAMÍ

A cada revolt del camí l'espera un nou paisatge
i el què difuminava l'ombra reneix amb la llum que esclata
el Sol cobeja les formes que la boira del camí amagava
en la impunitat de la nit finalment vençuda per l'alba

A cada revolt del camí espera tot just trobar-te
però en el fons del cor pot sentir que mai serà com somiar-te
tal i com en el somni et veia, lleugera, subtil, etèria
com una papallona blanca fent cabrioles sota els pins

A cada revolt de camí cau més a plom la calorada
i neixen com flors al seu front perles d'una interna gebrada
el bleeix es torna més feixuc i de plom se li fan les cames
el camí a cops li sembla absurd mentre va caient la tarda

A cada revolt del camí la fosca sembla assetjar-lo
pintant de porpres i robí les pedres, les flors, els arbres
i les òlibes cerquen el cau entre l’entramat de branques
però la flor del seu desig cobrint-se de tenebra s'amaga

A cada revolt del camí la nit es més espessa i negra
com el color dels teus ulls de diamant i d'atzabeja
ja no s'albira el seu destí i la lluna argenta la ginesta
i ja no sap si en somnis l'ha vist o només s’ho pensa.












40 PASSA QUE

Passa que a voltes em canso
de pasturar ramats de mots
per l’erm de les voreres
i que la llum de les faroles
roba la màgia als cossos
i desorienta a les ombres.
Passa que ja no se si soc jo
o és la mort que de tant sotjar-me
se’m ha fet companya i ara m’estima.
Es una amant irreductible
i és de la vida d’on treu les ganes
de posseir-me.
L’or de les tardes hi és
encara que no es deixi veure
en els darrers capvespres.
El formigó no és ni excusa ni coixí
per justificar o amorosir
la ràbia de la mancança.
El sexe insurgent te una vida aliena
que fa camí sota la pell
i furga a la pena.
El sexe és un nen que s’ajup
i espera que les faldilles
s’enlairin voleiant amb el vent.
Compraré aquell llibre divendres
per poder seguir omplint les hores
de melangiosos mots fins que t’adormis.
El diumenge ens sembrarà el Sol a la pell.









41 CAIGUT

Tantes lluites m'han omplert el pit de calaveres
i el pensament es la boira d'una ossera,
els corbs han fet nius de cendra als meus cabells
i els focs fatus se'm aboquen a la mirada
La meva pàtria ha estat sempre el camp de batalla
on ara hi plana un ominós silenci de derrota
els artefactes romanen muts colgats de terra
i per fi em beneeix una inusitada pau.
Deu ser que de tant fugir el desig s'esgota
i ja no es revolta amb aquella força i frenesí
la bandera és un parrac que oneja sense aire
blanc d’ànima balba i roig de sang i de verí.
Ja no tinc ulls per cobejar l'esguard de l'estimada
i els meus dits es retorcen erts com arrels
se'm glaçar l'esglai a la pell i una esgarrifança
va fer-me oblidar la passió de tant inútil combat.
I jo que de veres creia amb l'honor de ser soldat
que amb elm lluent conqueriria el cor d'una donzella
per rendir-me només a la benvolença dels seus peus
i esperar la gràcia d'un bes o un afalac tendre.
Ara ja el meu cos estès res de l'amor espera
ni glòria vana, ni oripell, ni llegenda, ni diners
amb les narius embussades de sang i polseguera
no es flaire el regust agra de la mort i el desesper.
Cavaller sense cavall, ni ferro, ni bandera
l'espasa perduda entre la desferra del combat
només espero enlairar-me en una boira blanca
i vaguejar per fi lliure pels llims del més enllà
Sense cos, ni la carrega de passions que arrossega
sense memòria, ni paraula, ni historia ni record
sense alegria, ni pena, ni res invocant el patiment
apaivagat al l’èter, dissolt en l'aire i en el temps.



42 LLOT

Enfonso el rem en el llot del dia i el meu atrotinat llagut vol encara lluitar per anar endavant.
El muscle es tensa, la pell tiba i en aquesta lenta deriva no es belluga ni l'aire, ni el Sol, ni el mar.
Curiós nàufrag en un fang bellugadís que em xucla i m’aspira com si em desitges amb la fruïció sinuosa d'una amant insatisfeta o amb la ràbia palesa d'una dama rebutjada.
S'insinua a l’horitzó una boirosa fita un objectiu incert, una sirena que em crida
L’udol de la nit és un cant coral d’estrelles i als pàmpols de les orelles se m’hi cria fong, els llots s’han fet de roca viva i el magma ha esdevingut mares que la quilla del llagut empresona.
He provat de baixar i el llot voraç m’ha pres la vida i en arrels m’ha convertit les extremitats.
El vent és de pedra i el cel de cartó d’embalum les gavines son coltells que esquincen el dia i totes les inquietuds que em movien s’han fet fum.
Ara noto la sang com un mineral que es qualla i les ferides es tornen de cristall que s’irisa, la pell es clivella en un crit de insurgència i d’ira contra el fat estantís, contra la inevitable ruïna.













43 FANTASMA

A voltes em sento com un record oblidat
com una ombra dins la fosca diluïda en el no res.
A voltes no em noto la pell i soc un fantasma que udola dins d’una llòbrega estança on no hi ha res.
Un poeta sense lletra o un músic de silencis.
Sense gravetat, translúcid, hostatjat al llim dels no nats, anima en pena sense castell ni cadena.
Un ens sense entitat amb la mirada buida de la calavera i el cor sense ritme ni compàs.
Però no m’esquinço les vestidures ni al fat culpo de res.
El meu lament és només boira que plana pels camps i humiteja la terra perquè el matí que ha de venir, a l’alba nova, neta i serena hi floreixi alguna violeta que el meu nom de fantasma evocarà.
Potser un galant enamorat l’ajaurà a la falda de l’estimada amb el prec fervorós del qui sense demanar demana un bes amorós o una carícia esparsa.
A voltes amb sento lliure de la carrega de la carn i l’os i llavors la tristesa adopta la forma d’una estranya beutat i agraeixo aquella immerescuda fortuna que m’alena.















44 PRINCESA

Princesa bruna de pell vellutada
i d’esguard gaire bé trist
jo et besaria sense pensar-ho
quan dolça em poses la mà al pit
Tu que renunciares a la reialesa
i als privilegis del regne ja fa molts anys
terrestre i celeste a l’hora
d’esguard pregon i bellesa radical
Propera com l’aire que preciso
i etèria com la reflectida llum de diamant
d’atzabeja la teva cabellera
i de jonc el teu cos amb el vent dansant
Princesa sàvia... més que reina
amb l’embranzida per seguir endavant
sento en mi la poderosa força
que regalen els teus ulls... les teves mans
Princesa de veu fonda que enamora
súbdit soc d’aquest reialme teu
acatant la teva llei i el teu mestratge
m’arrauliré i rendit als teu peus
I posaré fi per fi a tota lluita
a la vana recerca del sagrat graal
que del teu jou n’he de treure la joia
i de la teva tendresa la meva pau










45 PARAULES

Les paraules son joguines
son daus, baldufes, cartes
les paraules anomenen
el que els sentits atrapen
Les paraules son eines
son amants, son diables
que expliquen allò que és
i el que no fa cap falta
Les paraules son punys
quan la raó reclamen
son xarxes de vent
pescant peixos de l’anima
Les paraules son taüts
son paranys i trampes
els dos cantons esmolats
del fil de la navalla
Les paraules son la veu
son tinta solidificada
el prehistòric gruny
mitjancer de l'estaca
Les paraules son fetes
per que el cor s'expliqui
per comprendre la joia
per glossar el martiri
Les paraules son esperit
son terra, aire, son aigua
argila de qui les diu
argila per qui les capta
Les paraules, malgrat tot
no valen per explicar-te
allò que em remou el cor
tot just mirant-te.




46 EROTICA

Voluptuosa i sensible t'estires sota l'encesa llum d'aquesta tarda d'aram que il·lús imagino.
T'ofereixes d'or vestida amb la promesa reflectida en els plecs sinuosos de la teva bruna pell.
Un univers de feltres i velluts s'obra sota la pulsió suau dels meus dits ardents i assedegats.
Et vaig descobrint poc a poc mentre el temps s'atura.
Generosa m'aculls obrint els teus braços d'horitzó i jo, naufragat i nadó m'aferro als teus malucs sense desesper, sense por, trobant per fi la pau del porus.
Amb els ulls clucs perquè sigui el tacte el que visqui, només la pell estremida, només la pell, diana del nostre anhel, el frec miraculós, cinètica de la instantània harmonia que els teus pits solars només arrecerant atorguen.
En un gest ancestral i atàvic cerco sense cercar el teu centre i una mà de tendresa esdevé colom sobrevolant-te, es fa falco indagant els teus cingles i capbussant-se en tes obagues, negre corb damunt els camps de blat del teu ventre i oreneta bevent les perles de la teva aigua.
L'atzabeja del teu cabell es un cabal damunt del lli dels llençols que ens funden i ens fan de pàtria.
Lentissimament, com un Deu de marbre, com un bou he escomès el teu sepulcre i habitat els teus secrets.
Perseverant com un onatge he vençut resistències i derrotat reductes irreductibles i com una Jericó antiga s'han esfondrat els teus murs mil·lenaris amb el so dels meus clarins.
Després, l'un vora l'altra, nus, ens hem deixat acaronar pel Sol que s'esbiaixava.







47 CASTELL DE SORRA

S'esmicolen les meves pretensions
com torres d'un castell d'arena
sota l'embat de les hores.
Queda però tota la platja
plena de sorra primigènia
per anar-ho intentant.
La satisfacció és l'ombra d'una gavina
que avui vola rasant.
El meu castell estes a l'or solar de la badia
es fet amb cura i devoció,
vol ser vehicle de l'instant que fuig
i se que és d'arena, efímera
i sense intenció de perdurar.
El temps constant és l'onatge
que batent-la posa compàs a la tarda
i a cops la desespera.
Esfondrats els meus afanys
resten el silenci i l'escuma
i en prou feines un petit monticle
on abans s'erigia el castell
de la meva arrogància...
Aviat però no quedarà ni això...
Queda però la sorra plana i potencial
on tot es possible...
I roman el temps i el seu embat inexorable
fins a la fi dels dies...
I quedo jo estès, inert
guaitant a l'horitzó, cercant amb ulls de vida
que anhelen un motiu, un esperó
per construir encara
un nou castell de pretensions
damunt l'or solar de la badia,
tot i saber de la seva efímera condició.



48 ESCAFANDRE

Des de l’escafandre s'albira
un paisatge reblat de llautó
amb la visió feta a la mida
de la ratlla fixa de l'horitzó.
L'espai de dalt se'm amaga
impedint l'eventual reacció
així com els peus aixequen
nuvolades de llot del fons.
Ni a la dreta ni a l'esquerra
hi pot fer cap la mirada
i l'aire resclosit governa
el món de la meva escafandre.
Tenaces duc a les dues mans
i pans de plom a les plantes
camino amb lent pas d'elefant
per profunditats insondables.
D'un tub prim m'arriba la vida
l'aire que m’alena el pulmó
per ser escafandrista com jo
només escafandre es precisa.
Que de mar n'hi ha per tot
i anguiles, gambes i meduses
alguna estrella, algun pop
en fraus abismals i obscures.
Succeeix a vegades però
que l’escafandre es fictícia
que no li caldria a un peix com jo
que bé sota l'aigua respira.
I quan m'he adonat que jo
era un peix amb escafandre
del pes d'aram m'he despullat
i ara el mar sencer m’abrasa.




49 PALLASSO

Rius més quan saps que ets el clown
i per veure't el nas roig no et cal mirall
els sabatots et trepitgen els propis peus
i et saps el pallasso que rep els clatellots.
I rius més malgrat la llàgrima tímida
que s'obra pas sovint galtes avall
entre pólvores de brillantors impossibles
i rojos llavis grotescos i inhumans.
En el circ de tres pistes del dia a dia
el teu ha de ser el primer somriure
perquè la funció pugui continuar.
Pallasso que rius a llàgrima viva
en el cor hi tens la funció més sentida
amb la grada buida i la llum natural.

Pallasso de cadira i de flor al trau
de caminar poruc i actitud poca solta
amb purpurina t'amagues els blaus
i la pell que la vida t'ha tornat d’escorça.
Ànima melangiosa d'alegre ofici
transhumant etern en els prats de l'amor
vas i vens i no arreles enlloc
i enlloc hi trobes real benefici.
Però tu saps que riure és la solució
per això et pintes la rialla a la cara
a dins i també a fora de la funció
Clarinets, timbals i platerets de festa
el goig és gran i la vida seria perfecta
si per fi acceptessis que tu n'ets el clown.







50 PAS PORUC

El meu pit es clivella
de Desembres i gelors
n'hi ha hagut tants ja...

... Però mai prou

Clavant les seves urpes
com sarments
a la cara tendre dels dies.

Era un engany,
sabent que res perduraria
fer créixer la idea de futur
com l'espiga d'un blat
que mai s'haurà de collir.

Però no s'ha de defallir,
malgrat la mentida pietosa
i no es pot fer d'altre
que sembrar
llavors de demà
en l'ara que camina

Mentre els tèrbols aiguamolls
de la rutina
ens engoleixen
i no queda ni l’empremta
del nostre pas poruc.








51 SENTITS

Et parlo des del meu silenci
i tu m'escoltes des del teu soroll
et toco des de la insensibilitat
i tu sense sentir-me t'adorms

Et tasto amb la llengua adormida
i tu retorçant-te no em vols
mirant-me amb cegada pupil·la
veus un ombra, esglai, record.

I finalment t'oloro enfonsant
als solcs del teu cos els narius
i flairo l'olor buida dels llims
l'olor neutra de qui se'n ha anat.

Potser es que hi ets sense ser-hi
i entren en conflicte els sentits
ni et toco, ni t'escolto, ni t'he vist
per molt que l'evidència m'enganyi

Potser es que tu i jo transcendim
les fronteres dels sentits humans
però et juro que donaria la vida
per veure, oir , flairar, tastar-te
i tenir-te a les meves mans










52 EL MIRACLE DELS AMANTS

Juro que t'abrasaria fins al límit de la fusió
i que la carn esdevindria magma volcànic
convertiríem els cossos en nuvolades de gas
i plegats iniciaríem un viatge iniciàtic.

Junts seriem una incandescent bola de vida
una col·lisió de nebuloses, un còsmic esclat
una combustió d'esperits i joia compartida
un torrent de lava ardent fluint cap a mar.

Un tast d'eternitat en la terrenal vida
amb la catàrtica abrasada de dues buidors
esbandiríem amb un gest pors i melangies
i seriem part de l'energia motriu dels móns.

Et juro doncs que enfollit t'abrasaria
i golafre em beuria tota la teva essència
i en un llot de creació de tel·lúrica potència
retut i desarmat la meva jo t'oferiria
.

Pell contra pell fent els cossos reversibles
les ments en sintonia pura i primordial
les mans de mil dits devorant fraus i cingles
sensacions i carícies encara per inventar.

Assolir la llum clara, la beutat infinita
deixant de ser mortals per un breu instant
ser un amb els deus en l'Olimp de l'ara
i copsar i retenir el miracle dels amants.







53 PRINCESA del bosc

Aigua fresca i bleeix de romaní
ulls de cel d'Abril i de festa
a la pell l'oreig de la ginesta
i als llavis l'alegria del robi.

Aigua obaga i menta fresca
i campanetes grogues de jardí
aloses en piuladissa gresca
i abelles xarrupant el llessamí.

Una corona d'or de mimoses
el teu cabell bru he de cenyir
als canells braçalets de roses
i als peus violetes blau marí.

De llum d'alba un fulard de plata
i de la de capvespre un mantell d'or
a la teva falda lliris i maragdes
del fons de la llera del rierol.

Blat madur exhala el teu pit
i s'olora com brisa de Primavera
al garbuix dels cabells se m’hi aferra
i m'aboca la teva fragància al llit.

I es de nit quan la lluna clara
s'amaga rera núvols i no vol sortir
t'ha vist néixer des de les alçades
com un Sol que de nit vol lluir.

Aigua fresca i bleeix de romaní
tot i vestida de zèfir i atzabeja
de la lluna en pots sentir l'enveja
quan son foscos els viaranys de la nit.

I murmuren les òlibes amagades
dins d'una xarxa de branquillons
quan et miren passar admirades
amb els seus ulls grocs i rodons.

I conills i ratolins silvestres
no poden deixar de comentar
el resplendor que tu irradies
quan passes vora al seu costat.

L’encís que pel bosc s'escampa
fent de la bardissa un paradís
el pas serè, polit de pedres el camí
que l'han fet net per si passaves.

Fada, reina, princesa d'aigua
d'aigua fresca i bleeix de romaní
no tinc cap dret a fer-te meva
que pertanys a l'Univers i no a mi.



















54 SE’M TRENCA

Se'm trenca el vers
i se'm esmicola a la punta de la boca
quan a l'aire tèrbol toca
volent aixecar el vol.

Se'm trenca la veu
al llindar del matí clar
quan el Sol es un ou ferrat
que cerca el pa de la tarda.

Se'm trenca l'alè
quan et veig passar a qualsevol hora,
tant irreal, tant distant
com una boira.

Se'm trenca l’esperança
quan, malgrat el que jo vulgui
encara la meva pell et desitja
i els ulls em ploren la mancança

Se'm trenca la llàgrima
al cim de la galta,
rodolant temps enllà
comprovant que tot fuig
com l'amor per la carena.

Tot s'esquerda, s'esfondra, cau
menys el temps callat
i constant com una roca clavada,
permanent lliçó d'humilitat.







55 DE PLÀSTIC

Vull fer un vers de plàstic
que anomeni la pols del carrer
i sigui article de consum
per tu, estimat que ets tant crític.
Un vers que en si abomini
de la bellesa i de la pau
brètol i sense cap ètica
que visqui de la grisor
de la tètrica llum de neó
i de condició esperpèntica.
Una lloa a la vulgaritat
i a la rima facilona
que el pugui copsar tothom
tot i no dir gran cosa.
Sense fer cas de la mètrica
ni del sentit més profund
d'una primària estètica
sense voler anar més lluny.
Un vers de plàstic barat
com comprat a un tot a cent
sense gust, ni seny, ni qualitat
fet només per omplir el moment.
Pla, absurd i sense fe
que representi el que hi ha
un gra de pura realitat
un bri de res en un paper
Un vers ximple i sense gràcia
primari com un rodolí
a veure d'aquesta manera si
l'entens i no el menysprees.
Sense paraules difícils
i de contingut escàs
un vers de plàstic que digui
el que vols sentir, en tot cas.


56 ERRAT

Anava errat i no me’n adonava
pensava que el que jo pensava
era part del mateix garbuix
garbuix que belluga a la gentada
com si fóssim estols d’aus... babaus !
pels cels blaus entre nuvolades.
Anava errat i jo no ho sabia
i creia que el que pensava
era igual que el què percebien
la resta de companys humans
i que ens movien idèntics afanys
cada volta menys brillants
amb la tèrbola pàtina dels anys,
els entrebancs i els desenganys.
I que érem tot just part d’eixams
d’erràtic vol damunt dels camps
moguts per ginys, il·lusions i enganys.
Anava errat i ara he sabut
malgrat sentir-me confós i perdut
que si em trobo fora del remat
soc singular i tinc plena capacitat
d’escollir el camí que jo he triat
i de triar el camí que jo he volgut
amb tota la llibertat.










57 TOT ERA TOU

Anaven caient engroguits com fulles seques
els dies que solien ser de clariana
i el so llunyà dels crits cadells de la infantesa
es sepultaven d’octubres.

No hi havia marxa enrera
i fins i tot la inèrcia del temps
havia perdut puixança i embranzida.

Tot era tou i les aigües corrien d’esma
era necessari el trasbals de la resclosa,
era inevitable l’ensurt de l’estimball
per dotar d’escuma l’aigua tèrbola
per donar ales a l’àngel vençut
que davallava damnat al món mortal.

Queien els dies i no ho veia
i la pell s’assaonava amb els temporals,
tot era tou i l’heura ja no s’enfilava
escorça amunt cercant la llum, cercant la pau

Eren necessaris podall i fortalesa,
foragitar pereses encara que fos a cops de mall,
treure’s la son què criava a les orelles
i trobar tossut la força en el propi desmai.

No n’hi havia prou d’esperar lax
la regalada calma erta del miracle
i calia un imperiós cop de timó,
trencar l’amarra amb una queixalada
i enfrontar-se a l’espill amb l’esguard polit i nou.

Tot era tou menys la claror de l’escletxa
que filtrava esbiaixada del cel ras i brut
i un vestigi de volves d’esperança
eren la clau per reeixir l’esperit feble i retut.

I va arribar la passió lluent amb barca nova
i l’oratge que l’empenyia duia sentors de llessamí
i el mot va ser de nou el genet de la imatge
que com la vida anhelaven els seus ulls.

Tot era tou i colgat de fulles mortes
però coratjós va anar a la recerca dels vents
es va omplir el pit amb el porpra dels capvespres
adonant-se de la sang que encara li bull a dins





























58 GAIRE BÉ POETA

Se que no hauria de fer- ho però faig l’esforç
de dibuixar reflexes d'un món inexistent
llamps rutilants d'esparsa llum dins la foscor
reclosos en els espais interns del sentiment
Vestir la grisor de la quotidiana rutina
i de l’asèpsia de la vida fer-n’hi créixer flors
del tedi que s'arrapa a les fondàries del cor
fer que hi neixin nous amors de fantasia
I renovar la il·lusió per emprendre el dia
com si cada nou matí fos màgic i diferent
immergir-se en els mots i en la poesia
descobrint altres móns sota el món aparent
Notar la claror que filtra l'ull de l'escala
i l'especial expressió d'aquell home gris
la rialla d'un nen esquinçant l'or de la tarda
la flama que inflama un cor de compromís.
Cavar la jornada amb un xapo de poesia
i transcendir anant més enllà de la mirada
revestir-ho tot d'una llum potser més clara
i albirar els perfils que amaga el dia a dia
Provar de ser poeta omplint papers de lletra
buscant la rima pura o be la rima asimètrica
descobrint sentits ocults de frases fetes
calculant el món amb un altra aritmètica
Transformar la realitat per una estona
i cridar amb viva veu en el batibull del món
trencar a cops de mots aquell silenci pregon
que el sistema pervers amb els fets imposa
I ser gaire bé poeta, incomprès per tothom
traient la inspiració de la sorruda melangia
que el camí de la poesia s’ha de fer ben sol
tal i com es neix i com s’abandona la vida




59 EL DIA

El dia
es teixeix
de fets i de possibles
els uns
son el punt i la creu
els altres
els espais buits
inaprensibles
El dia
es el plor
d'un nadó a l'alba
que es torna crit de joia
amb el Sol
i mor al ranvespre
a la tarda.
El dia
es un segment
d'eternitat
que ningú sap
com comença
o com s'acaba
voluble, pendent
d'allò que al dia s'arrapa.
El dia
creix dels llims d'ahir
i es trampolin
per de futurs
capbussar-se
des de la talaia
de l'ara
i del aquí.





60 EMPRENYAT

No puc ni vull ser raonable
observant com n'ha vingut de mal parit
aquest dos mil onze que s'acaba
en una agonia de malura i de despit.
S'han enfonsat massa vaixells
en tempestes immerescudes
... Però qui va dir que la vida era justa?
Que esperàvem? Clemència del temps?
La ingenuïtat es paga cara
i com els préssecs madurem a cops
i caiem de la branca on ens gronxàvem
i un vent fortuït ens atura els cors.
Repicats pels becs de pardals i aloses
senyalats de pedra i sols irats
caiem perquè no podem fer altre cosa
que ens espera el terral afamat.
Si!... Parlem de mort, clara i directe
no de subtils canvis de substància
de la mort cruel, rodona i eterna
que alena l'oblit i la distància.














































Barcelona
Novembre 2011
www.senyorsunye.blogspot.com

VIATGE A L'AFGANISTAN

Viatge a l'Afganistan - Pere Suñé
Publicat dins: Viatges - 09/08/2011
Si voleu veure fotos del viatge entreu a lawebsensenom


Era el Març de 1975 quan va començar el meu viatge a l’Orient. Jo tenia dinou anys i moltes ganes de viure i de conèixer món. Era el meu segon viatge llarg i transcendental. El primer havia estat en l’any anterior en el que vaig fer un periple per tot Europa en auto-stop com era preceptiu per l’època.
Vaig fer Amsterdam, Copenhaguen i moltes altres ciutats centre i nord europees a lloms, gran part del viatge d’una clàssica furgoneta Wolksvagen amb tot una colla de lisèrgics anglesos amb els que vaig riure molt. Tot plegat va durar uns sis mesos al cap dels quals vaig tornar a Puigcerdà on vivien els meus pares.
Quan vaig tornar a casa vaig posar-me a treballar a Icona, fent neteja de boscos, i a la creu roja de socorrista, per fer prou diners per endegar el que havia de ser el viatge definitiu ja que l’amenaça de la mili gravitava en el meu estat d’ànim i l’idea de perdre’m per la Índia o per on fos cada dia la tenia més present. El pla inicial pel que ja ens havíem fins i tot vacunat un company, el Jaume i jo era amb un parell de dos cavalls arribar a Sri Lanka, travessant tot Àsia, però en l’últim moment em vaig quedar sol de manera que amb la motxilla a l’esquena vaig sortir de Puigcerdà cap a França aquella Primavera dels meus dinou anys.
Cabell llarg, arracada a l’orella, un llibre del Watts i un altre del Castaneda a la bossa, una hamaca d’escalada per dormir on fos, sac de dormir i… endavant.
No va ser fàcil arribar a la cruïlla d’Orange a l’autoroute du Solei i agafar direcció sud cap a Itàlia.
L’autopista francesa era plena de hippies viatgers com jo mateix que dormien a les llambordes polsoses esperant que algú s’atures.
Recordo haver dormit a Marsella i haver passejat per aquell port industrial i ple de tavernes i consumidors de Pernod, que no de Ricard (o era al inrevés).
D’allà a Cannes a veure passar noies boniques assegudes en descapotables pel passeig marítim ple de iots i d’edificis ben acurats. Recordo haver fet nit en un bosc de pins pinaters que s’abocaven al Mediterrani amb la meva hamaca d’escalada, Em va despertar un gendarme molt amable que em va fer fotre el camp d’allà a tota llet.
Vaig arribar a Mònaco i de Mònaco només recordo una carretera amb molts giravolts i de molta pujada i baixada. Crec que no em feia gaire gràcia ni el Balduino ni la Fabiola, per tant vaig creuar el petit país com si m’empaitessin.
Vaig entrar a Veintimiglia i se que vaig agafar un tren que em va dur a algun lloc on hi havia l’autostrada que en aquells moments era el meu medi natural.
Recordo que es feia de nit i jo anava amb la intenció de visitar a un bon amic, el Ramon, que vivia a Milan, comunista de pro i allà, palplantat en una cruïlla amb un cartell de cartró que posava ”Milano” i em va parar un cotxe ple de gent i el conductor em va dir: – noi andiamo a Torino – i com que a mi tant em feia anar a un lloc o a un altra vaig apuntar-m’hi, ja veuria al Ramon en un altra ocasió. Aquella gent no parava de fer-se “spinellos” a dins del cotxe i entre l’un i l’altre vam arribar a casa del conductor que va resultar ser un professor d’art, anomenat Antonio a un indret del Piomonte que es deia Sanfré a prop de Bra i d’Asti. Allà vaig poder remarcar el caràcter obert i eminentment artístic dels italians de l’època, la casa era el súmmum de la decoració underground, semblava sortir d’una pàgina de la revista Star amb flors pintades que creixien de les rajoles i un arc iris gegant ple d’heures i campanetes de colors d’una banda a l’altra de l’estança.




Vaig apalancar-me ben bé un parell de setmanes ja que l’Antonio tenia d’anar a Roma i em va proposar d’anar-hi plegats en el seu cotxe. Vàrem fer una gran festa de comiat en la que es van servir unes galetes de maria que tenien molt bon gust. En acabat de dinar i de fer postres empreníem l’Antonio, la Ursula, un col·lega que no recordo el nom i jo mateix el viatge cap a Roma. Ja no recordàvem la ingesta de les galetes quan al cap d’un parell d’hores de conduir ens vàrem començar a mirar-nos els uns als altres com preguntant-nos, que ens està passant? Tot tenia un color diferent i l’efecte d’aquella maria ens havia colpejat com un mall, de manera que vàrem sortir de la carretera principal i n’agafàrem una de secundària i quasi bé fins que es va fer fosc vàrem jeure en un camp de cereal acabat de tallar, rient i gaudint del que oferia la tarda.




L’Antonio era tot un artista i els seus amics també eren gent relacionada amb el món de l’art i tractant-se d’Itàlia, l’art era amb majúscules.
A Roma vaig assistir a mítings polítics, conferències anarquistes i festes urbanes acabant a la Piazza Nabonna borratxos com ceps.
Admeto haver passat un matí al Vaticà i tot plegat em va semblar d’un quitch molt depriment i notable, excepte , es clar, el sostre de la capella Sixtina que vaig trobar gegantí i espectacular. De fet vaig acabar amb mal de coll de tanta estona mirant amunt.
Vaig passar ben bé dues setmanes a Roma visitant artistes locals, escultors podrits de diners i passant-ho bé . Recordo haver anat a l’estrena de “alguien voló sobre el nido del cuco” en versió original amb subtítols en italià. Gran pel·lícula per l’època.
Desprès vaig continuar viatge cap a les àrides terres del sud italià, Palermo etc, m’evocava la imatge que jo tenia d’Andalusia de terreny ocre i quasi desèrtica i petites edificacions blanques en un caos molt mediterrani Desprès, coneixent Andalusia vaig adonar-me que anava molt errat.
Fer auto-stop en aquelles terres, en fi, fer auto-stop en general et permet una visió del paisatge alentida i a peu de carretera, et permet entrar a cafès a refer-te que son fora de l’abast del turisme i la gent que anaves trobant et permetien certa implicació i moltes vegades acabaves de festa amb ells a llocs completament inesperats, tavernes obscures, restaurants casolans o casinos de poble.
Vaig arribar a Brindisi on per un preu raonablement econòmic vaig rumb a Kerkira (Corfu) on vaig passar-hi uns quinze dies de restaurants, amanides de cogombre i iogurt, platgeta, xiriguitos, festes gregues, sirtaki, danses i cales nudistes.
Allà vaig fer una girlfriend que era cambrera d’un restaurantet petit de la platja i ens vàrem avenir durant uns tres setmanes de diversió, bogeria i sexe per hotels i platges de l’illa, dormint moltes vegades a la sorra sota les estrelles i banyant-nos a la llum de la lluna.




Amb ella, miss Brooks, com jo li deia i un australià vàrem agafar un altra vaixell que ens va dur a Ios, una illa magnífica en la que a la primera nit que dormirem a la platja ens va despertar una iaia tota vestida de negra que al crit de kalimera, kalimera (bon dia) ens oferia grapats de raïm . Era senzillament adorable l’ambient, la comunicació, la relació que s’establia amb aquells vilatans illencs que frisaven per complaure els nostres desigs, convidant-nos a casa seva a menjar i a beure i tot sense comprendre ni una paraula del que dèiem. Era una qüestió de bona ona i prou, no els interessaven en absolut els nostres diners… bé, tampoc es que en tinguéssim tants.
I vàrem espetegar a Atenes la miss Brooks i jo i allà, en una polsosa carretera ens vàrem dir adéu. Jo no vaig voler entrar a la ciutat i ara me’n penedeixo, perquè tenia moltes ganes d’anar cap al nord, cap a Istanbul i prosseguir viatge, a més ja n’estava una mica tip d’amanides de cogombre i iogurt.
De totes formes encara en vaig poder gaudir un parell de setmanes més a Tesalonica que em va semblar una ciutat molt bonica i màgica. M’ho vaig passar d’allò més bé en un hotelet del centre, passejant i sobre tot jugant a billar, joc que jo dominava força bé degut sense dubte a les repetides absències a les classes de l’institut i que passava practicant al casino de Puigcerdà. Allà vaig aprendre amb els millor, gent francesa, campions regionals i algun català que m’ensenyaren a jugar a la reunió i a tenir, al cap del temps un molt bon nivell per la meva edat. Feia series de quinze i vint caramboles d’una tacada…
Mai haver fet campana havia sigut de tanta utilitat.
He d’explicar que el viatge d’Atenes a Tesalonika el vaig fer d’una sola tirada amb un camió de gran tonatge, amb remolc, enorme i que el personatge que conduïa no va dirigir-me la paraula en tot el trajecte… uns set-cents quilometres i que es limitava a posar la musica a tope de volum i de tant en tant a picar-me l’ullet i fer que O.K. apuntant amb el polze amunt seguit d’una sorollosa riallada. Sempre recordaré aquells bigotis desmesurats i aquella boca podrida però simpàtica i riallera que amagaven.
Aquell home no tenia cap respecte per les lleis de trànsit i quan veia un restaurant que li agradava, encara que fos a l’altra sentit de la marxa, ell simplement fotia un cop de volant i girava tot aquell tren de mercaderies amb sec, trepitjant jardinets o el que fos. El cas era dinar… espectacular.
Passat un bon temps de lleure per Tesalonica vaig agafar un vaixell que em va dur a Thassos on vaig estar-me un parell de setmanes gaudint de les platges i de la gent. Vaig llogar una moto amb la que em vaig ficar per tots els indrets i viles que vaig poder, dormia al ras i va ser una estada fantàstica i salvatge.




Desprès vaig continuar viatge cap a Istanbul i vaig fer nit en un bosc molt a la vora de la frontera turca i vet aquí que em desperten de bon matí tot una colla de soldats grecs apuntant-me amb els seus fusells i fent-me baixar de mala manera de l’hamaca. Varen veure que duia una petita càmera de fotos, una instamatic d’allò més cutre i em varen acusar d’espia.
Vàrem estar que si tomba que si gira fins al mig dia que finalment els vaig convèncer de què només era un pobre hippie català en el seu camí cap a Índia. Per fi em varen deixar anar.
Istanbul va ser la meva ciutat ben bé quatre setmanes, alimentant-me de rice-budding i shish kebbab.
Vaig hostatjar-me al costat del famós Budding shop a la plaça de Sultanahmed a davant mateix de la mesquita blava.
Vaig passar-ho molt bé en aquells dies recorrent carrerons del casc antic, basars i indrets amagats d’aquella prodigiosa ciutat. Menjant peix fregit acabat de pescar, al port , (bonissim) visitant el zoo, i durant una setmana sencera cada matí me’l vaig passar al museu Top Capii, i encara no el vaig veure tot. Allà vaig conèixer a un erudit afganès, educat a Londres, ros i d’ulls blaus de impecables maneres.
Vàrem passar junts moltes tardes recorrent llocs increïbles de la ciutat a l’un i l’altre cantó del Bòsfor, recordo una ocasió en la que em va portar veure te en una terrassa que donava a una vista panoràmica de la banya d’or, en el barri de Uzkudur, i que havia estat la casa del famós escriptor romàntic i enamorat d’Istanbul, en Pierre Lotti. Una tarda molt agradable i un lloc preciós.




Va arribar el moment de deixar enrere Europa i recordo que el cor m’anava a mil per hora tot creuant amb l’autobús aquell immens pont que separava els dos continents. Pensava en aquell moment que allò era una aposta per sempre, que no hi havia marxa enrere de d’aquell punt. Deixava família, amics, mili, i tot el que havia estat la meva vida fins aleshores.
Si em perdia per l’Orient i no tornava a temps per incorporar-me a la meva lleva seria declarat pròfug, perseguit i condemnat a no tornar a Espanya al menys per deu anys.
Vaig fer Istanbul Teheran d’una tirada, seixanta quatre hores d’autobús en les que va haver-hi moments de tot. Creia que ens estafarien quan ens varen deixar tirats, sols en una mena d’erm a les afores de no se on de l’interior de l’Iran, sense explicacions durant més de tres hores. Els occidentals que érem allà cridàvem desesperats mentre els locals no feien cas de res. De sobte el conductor i el seu ajudant van tornar i sense fer cap comentari vàrem continuar el viatge.




L’Iran no era un lloc amable pels turistes en aquells moments convulsos previs a la revolució islàmica. L’Ayatolla Homeini era per a tot arreu tot i no haver assolit encara el poder. No es podia xiular, ni anar amb pantalons curts,(t’escopien i et tiraven burilles) no es podia riure, ni fer fotos ni parlar amb dones.
El primer dia, una parella d’holandesos amb els que havia fet el viatge d’autobús i que estaven hostatjats en el famós Amir Kabir van decidir d’anar a fer un tomb per la ciutat cap al capvespre i vestits a la manera occidental, amb texans i samarreta, total que al cap d’una estona van tornar esbufegant, bruts i estripats, en un estat de nervis deplorable i ens van explicar que es varen ficar per un carreró estret i obscur en el que es veien cafès per prendre alguna cosa i que de cop i volta varen començar a sortir homes dels locals, empenyent-lo a ell i intentant fotre-li mà a ella a les natges i a on podien i que tots dos aterrats corrien carrer avall però que ells es cridaven els uns als altres dels altres cafès i sortien també amb les mateixes intencions, continuant l’agressió fins que van anar a parar en una via més il·luminada on finalment els van deixar en pau. Agafaven l’avió l’endemà mateix cap a Amsterdam amb una idea d’aquell país ben peculiar.
De les coses més memorables de la meva estada a Teheran va ser l’aventura d’obtenir el visat per entrar a l’Afganistan. Algú em va escriure en un tros de paper l’adreça del consolat afganès i amb la mà estirada brandant aquell paperet s’anaven aturant taxistes afeccionats que se’l llegien i seguien la seva ruta fins que un s’aturà i obrint-me la porta em va fer entrar al seien del darrera amb quatre persones més, dues gallines i un bebè i vàrem emprendre un enfollit tour pels carrers de la ciutat fins a arribar al meu destí al cap de munt d’un carrer que feia pujada i on hi havia un problema amb les clavegueres i la merda baixava com un riu pel mig del carrer.
El conductor d’aquell sobre-ocupat taxi va enfilar carrer amunt pel vell mig d’aquella riuada com un Moisès separant les aigües i elevant cortines de porqueria, peles de taronja i detritus en general a ambdós cantors del cotxe que circulava amb les finestres obertes esquitxant a tothom de dins i de fora.
Va aturar-se al cap de munt del carrer i em va fer fora sense contemplacions i mentre donava la volta i jo el veia baixar de nou pel mateix doll de merda carrer avall. Jo astorat em vaig veure brut i pudent entrant en l’humil consolat afganès on ningú va fer-ne esment i em van tractar prou bé donant-me el visat que precisava quasi immediatament.
Vaig agrair tornar a l’olor de pneumàtics de l’entrada del Amir Kabir i el retrobament d’un espai en el que es tolerava la presencia del occidentals i sobre tot vaig agrair el retrobament de la dutxa.
De fet, vaig estar-me un parell o tres de setmanes a Teheran i els primers dies els vaig passar en aquell famós hotel però desprès vaig hostatjar-me en un altra pràcticament al costat d’aquell però molt més cutre, barat i interessant on s’hostatjava tota classe de gent, hindús, iranians, turcs i sobre tot hippies d’arreu del món. Vaig conèixer a molta gent, fins i tot crec que vaig conèixer al Lou Reed que vivia al terrat de l’hotel, donava classes d’anglès i tocava la guitarra i cantava com els àngels. Si no l’era… se li assemblava molt.
Vaig deixar Teheran amb uns turistes francesos que em van deixar a Meshad perquè no volien problemes a l’hora de passar la frontera a no gaires quilometres d’allà… eren bastant estúpids, vaig pensar. Al final m’ho vaig manegar per arribar a la frontera de l’Afganistan amb uns camioners holandesos que em varen deixar a la frontera a les nou del matí.




L’Odissea que m’esperava per creuar aquella maleïda frontera costa de creure però asseguro que va ser talment com l’explicaré.
Era un lloc inhòspit al mig del no-res, amb molts filferros. Per un cantó la policia iraniana, ben uniformada i estricte amb una burocràcia àgil que feia que tot anés força a l’hora. Havia d’esperar en una sala d’espera que també era un museu del contraban on es podien apreciar els trucs del traficants de hashish que ells, tant llestos, havien aconseguit enxampar. Sabates, bombones de butà amb doble fons, mobles, llaunes, tubs de pasta de dents, en fi, tot d’estris preparats pel trapis que allà exposats pretenien desencoratjar al possible camell … feia força por. Jo no vaig tenir cap problema, van segellar-me el passaport i… cap a l’Afganistan.
Allà si que va començar la ruta de l’absurd. Vaig ser dels primers a la cua del Tourist Office on veies a tot de gent, oficials de policia, enturbantats i barbuts, agafant-se de les mans i dient-se el que semblaven paraules d’amor a cau d’orella com si s’estimessin molt. Al cinto però duien pistoles.
Al final t’acabaves acostumant a la imatge, doncs bé, passo el control i em fan anar a la Health Office, on controlaven el tema de les vacunes. Tot en ordre. L’últim tràmit era la Police Office i allà vaig topar amb un escull quasi insalvable. Jo tenia en aquell moment uns dos cents quaranta dollars i es veu que per entrar se’n necessitaven un mínim de dos cents cinquanta i per aquesta miserable xifra un policia molt sorneguer em barrava el pas. Va agafar el meu passaport i amb bolígraf va escriure-hi alguna cosa i acte seguit em va dir que me’n tornés.
Jo em vaig trobar perdut i emprenyat, no tenia cap ganes de girar cua així que desprès de repetits intents de convèncer a aquell policia que semblava fotre’s de mi, vaig demanar que qui carai menava allà i em van assenyalar un edifici de totxo amb pinta d’oficial a uns cent metres d’allà.
M’hi vaig adreçar i tot era buit i les orenetes havien fet els nius a les bigues altes de l’edifici i volaven lliures per l’interior de les estances piulant. Vaig obrir una porta a l’atzar i vaig conèixer al que sempre he anomenat com el general. Un home d’uns cinquanta anys, calb, que dormia amb la galta damunt d’una buida taula de despatx., vaig tossir per fer-me notar i ell sorprès, mig amb angles mig amb llenguatge de signes va preguntar-me que hi feia jo allà i que volia. Jo li ho vaig explicar com vaig poder i ell va semblar entendre-ho, de manera que somrient, va agafar el telefon i va començar a lladraren farsi a qui suposo deuria ser l’encarregat de la Police Office. Desprès, sempre somrient, va enviar-me de nou allà i ell va tornar a la seva feina de despatx. Bé… aquella situació, es va repetir exactament buit vegades al llarg d’aquella jornada inacabable.
Jo arribava a la Police Office i l’oficial aquell no em deixava passar de nou i a empentes i rodolons m’enviava a fora i jo tossut, tornava a anar a veure al meu amic el general que, té més o té menys, sempre el trobava en la mateixa postura i cada vegada semblava més emprenyat amb els de la Police Office. Ell tornava a agafar el telèfon els escridassava les instruccions i s’adreçava a mi tot dient…now yes…go…go! …i així buit vegades fins que cap a les set de la tarda vaig aconseguir que m’acompanyés i li digués cara a cara a aquell funcionari maleït que em deixés passar.
Ell va agafar un bolígraf i va tatxar el que havia escrit abans en el meu passaport i per fi tenia via lliure. Jo, agraït, li vaig brandar la mà al general i ell em va fer una abrasada efusiva com si ja fóssim de la família. Era un bon home que es va fer càrrec de la meva situació.
Quan jo ja estava a fora de la influencia d’aquell policia i fent auto-stop per sortir de la frontera, aquell home va aturar imperativament una furgoneta d’uns australians i em va fer passar a darrera i ell, amb tota la cara, va fer-se un lloc al davant tot dient: go…to Herat!.
A meitat del viatge i sense parar de riure i de fer broma va voler vendre’ns haixish tot dient… very good…very…good… epecial price my friends, davant l’estupefacció dels presents.
Allà vaig començar a capir l’absurda i incomprensible manera de raonar dels afganesos.
Herat em va semblar sobre tot un salt en el temps, un viatge al passat, una immersió en aquells tebeos del Capitan Trueno que jo llegia de petit, Els turbants, les espases i ganivets, les barbes, els cavalls i quadrigues que aquella gent conduïa a tota velocitat pels carrers d’Herat. El primer dia vaig ser testimoni d’un accident de quadriga… no n’he tornat a veure mai més cap.
La primera nit em vaig hostatjar en un hotel que em va semblar prou bo i el senyor que em va despatxar va ser molt amable, ensenyant-me totes les estances i el pati, molt amablement, jo en vaig triar una qualsevol i quan ja feia un parell d’hores que dormia em truquen a la porta i m’apareix un marrec de no més de d’onze anys que m’oferia: massage, massage, jo li vaig dir que no, gràcies i ell se’n va anar com dolgut de que no acceptés els seus serveis. L’endemà aquell senyor tant amable la nit anterior, ara em mirava amb cara de gos i em feia fora de l’hotel sense donar-me cap explicació.




Seguia sense entendre res de la lògica afganesa. Vaig deduir que havia estat perquè no havia volgut els serveis del seu fill… no ho sabré mai del cert.
L’endemà a la llum del dia Herat em va semblar una ciutat plena de vida i de colors, la gent era molt orgullosa i em miraven com un igual, no em volien vendre res i bàsicament tenien un tracte d’allò més cordial i servicial, que no servil. Vaig acceptar que em beneïssin pel mòdic preu d’un afgani cremant unes herbes en un pot i envoltant-me d’aquell fum. Els carnissers tallaven la carn, plena de mosques a les llambordes dels carrers i les dones anaven tapades amb el burka de cap a peus, no vaig aconseguir veure la cara de cap. Vaig passejar i passejar per carrers i carrerons i ningú mai em va importunar, mostrant-se tothom amable amb els occidentals.
Vaig trobar un hotel amb un pati d’ombra on passava les hores de Sol, bevent té i més té en companyia d’una colla de viatgers que anaven o venien de l’Índia, la gent del Magic Bus, i d’altres que ens anàvem trobant en la ruta, no vaig trobar a cap català per aquelles perdudes contrades. Feia una calor espantosa doncs devia ser Juliol i l’únic que es podia fer era prendre dutxes una darrera l’altra. En una ocasió, vaig trobar en una cantonada d’aquell bany comunitari, un bitlleter cilíndric de pell amb una quantitat gran de marcs alemanys i de dollars.
N’hi havia un bon feix i jo ho vaig recollir sense dir res i vaig esperar a veure que passava. De sobte, un d’aquells hippies amb els que passava les hores bevent chai, va començar a buscar per tot arreu, esverat i desesperat.
L’ vaig demanar que què havia perdut i el em va contestar que tots els seu diners i jo, burro de mi em vaig entendrir i li vaig ensenyar el que m’havia trobat a les dutxes, tornant-li amb un somriure. El fill de puta gaire bé em pega per haver-li robat la bossa. Tampoc comprenia l’absurda lògica dels alemanys. No em va donar les gràcies i se’n va anar cagant-se amb tot amb els seus recuperats diners.. A mi se’m va quedar cara de tonto i aquell dia vaig aprendre una amarga lliçó, que afortunadament avui ja he oblidat.
Una escena que recordo d’Herat eren les parets de les cases fimbrant amb la canícula i jo a punt del desmai intentant arribar al redós de qualsevol ombra.




Aquest va ser el cas quan em vaig ficar en una entradeta mínima, com un forat de no més de un metro, vint centímetres. Una taca d’obscuritat en una radiant paret ocre i a dins m’hi vaig trobar un afganès menut fent donar voltes i més voltes a un enorme camell pelut que feia girar una sínia en una cambra circular de, potser metro i mig, dos metres de radi. Ell anava llançant el gra a mida que l’animal donava tombs. L’home tenia una gran simpatia natural i reia molt però només parlava farsi i cada cop que passava el camell ell tenia que ajupir-se per no ensopegar amb la fusta que feia girar la pedra de moldre. Una feina cansada i monòtona. Ens vàrem fer amics.
Un altra amic que vaig fer va ser un home gran amb una sola dent, vestit impecablement de blanc immaculat amb el que vaig estar tota la tarda tocant un instrument que m’havia venut el seu germà. Un raj-sitar o tambour.(instrument de corda, de sis cordes principals i setze de simpàtiques.)
Érem un canadenc que tocava la dulcimer, una americana i jo mateix, gent de l’hotel amb els que anava de descoberta pels carrerons d’Herat.
Vàrem veure l’equivalent a un luthier i vaig comprar-me l’estri que m’havia d’acompanyar la resta del viatge i que encara conservo. El venedor ens va acompanyar a casa del seu germà que era músic perquè ens ensenyés els rudiments d’aquell instrument.
Vàrem seure en una estança de no més de quatre metres quadrats, completament plena de catifes de tots colors i va començar la festa, ell al tambour , el canadenc a la dulcimer, jo als timbals i la rossa americana al somriure i les palmes i petons.
Vàrem estar tocant sense parar potser tres hores durant les que jo m’anava fent cigarretes d’un hashish molt bo que havia adquirit ja el primer dia. Ell em mirava i bellugava el cap, com renyant-me dient: – too much sun…too much sun, you smoke too much… – I quan el Sol va minvar de intensitat mentre ens tornàvem per espantar-nos les mosques amb un drap i bevent chai i més chai l’home em va demanar que li mostrés el meu hashish i jo així vaig fer, ell desprès d’ensumar-lo arrufant el nas va gitar-lo per terra despectivament tot dient, oh shit, that’s shit…davant la meva perplexitat.
Desprès ell va posar la mà sota d’una catifa i en va treure el que semblava ser un xiclet aixafat i oblidat.Va fer portar una Hukka, una pipa d’aigua, per un marrec i amb un ganivet va fer dues parts de la peça. Una me la va obsequiar i amb una part de l’altra va començar a tallar-la a trossets molt petits i a posar-los a la cassoleta de la pipa. Va encendre-la i… us juro que no he vist mai a ningú treure tant de fum amb una sola pipada. Desprès me la va passar a mi i jo fent el que vaig poder vaig aconseguir treure un nuvolet ridícul de fum blanc i automàticament em vaig posar a al·lucinar com si m’hagués pres qui sap què.
La festa va continuar encara molta estona, ballant, giravoltant en aquell reduït espai, besant-nos i abrasant-nos, especialment el vellet amb la rossa americana, tot s’ha de dir, al compàs enfollit d’aquella musica repetitiva i absurda.
Va ser genial i en acabat vàrem tornar a l’hotel a jeure a l’ombra del capvespre, a veure més chai fins que ens va agafar la son.




En un mercat, quan ja duia més de quatre setmanes coneixent el poble afganès, em varen robar la meva bossa dels diners, em deurien fotre uns cent i pico dollars i ja m’havia venut tot el que un occidental es podia vendre, rellotge, texans, camises fins i tot sabates i em quedaven exactament setanta sis dollars, recordo la xifra. En aquest punt em vaig acollonir, ho admeto. Que havia de fer? perdre’m amb vint anys a la Índia, travessant Pakistan sense un duro per ser una paria més, cosit per picades de mosquits i amb una persistent diarrea (shits) que m’acompanyava des de feia ja massa temps.
Llavors vaig decidir tornar, vaig tenir por i així que el primer que vaig fer va ser invertir quasi bé la meitat del meu pobre capital en unes boniques botes de pell afgana, una bossa de pell de camell i camises i pantalons afganesos, que no valien pràcticament res, anells de lapislàtzuli, collarets d’àmbar i d’altres foteses per anar-me buscant la vida en el camí de tornada.
Un anglès de l’hotel va oferir-se a dur-me cap a la frontera amb l’advertència de que duia hashish i que ell la creuaria sol. Jo vaig acceptar i així que vàrem arribar, mentre jo baixava de la furgoneta s’atansava un policia i ell li feia una foto amb una polaroid, ell li allargà el cartronet tot dient: bagshish…bagshish, que vol dir més o menys. Regal, regal…L’altre entusiasmat feia venir als companys que fent broma veien aparèixer la cara del guarda en aquell tros de paper. Acte seguit l’anglès va allargar la càmera als guardes tot dient: bagshish…bagshish… i els hi va regalar la polaroid mentre els guardes obrien per ell la barrera tot dient bye, bye my friend – espectacular.
Val a dir que a les parets de la Police Office hi havia un cartell que deia aproximadament: Si porteu pipes, drogues, armes o algun objecte prohibit, millor llenceu-ho o doneu-nos-el perquè si nosaltres us agafem, es dolent… però si us enxampen els iranians… que Ala us ajudi.
Vaig entrar sense problemes de nou a Iran i fent auto-stop em varen dur fins a Meshad, la ciutat sagrada. Vaig haver de dormir al ras en una parada d’autobusos amb molta desconfiança ja que aquella gent eren molt poc hospitalària. Em deien diable occidental tot i anar guarnit com un afganès. Als hotels que vaig provar d’hostatjar-me tot i tenir els casellers de les claus plenes a vessar de claus, o sigui que òbviament l’hotel era buit, sistemàticament i de molt mala manera em deien que no hi havia lloc per mi.
L’endemà vaig agafar un bus que em duria a Teheran. Allà, fent cua un pobre homenet barbut afganès que era al davant meu, desprès d’una mínima discussió amb qui despatxava els bitllets des de dalt d’una cabina enlairada damunt d’una tarima, aquest, malcarat i suat, li va fumer un cop d’àbac al mig del turbant que es va sentir, Cloc! I va començar a rajar-li sang. Ni el pobre home ni jo compreníem res… però per a la resta era normal doncs ningú va fer res per ajudar-lo, excepte jo… les coses solien anar així entre veïns.
Vaig estar-me una setmana més a Teheran on vaig conèixer a uns americans que em varen comprar les botes, la bossa i pràcticament tot el meu arsenal per quasi tres vegades el que jo havia pagat. Va ser un bon negoci.. I a sobre em van convidar a dinar en l’hotel que s’estaven que n’era un de luxe del centre de la ciutat amb grans catifes, làmpades i piscina!…allà si que tothom em feia reverències. Vaig fer una dutxa memorable.
Vaig seguir viatge cap a Trabzon a Turquia on m’havien explicat que sortia un vaixell fins a Istanbul, barat i divertit, així que, cap a Trabzon.
En aquell inacabable viatge, els conductors dels autocars es reptaven i xerraven mentre circulaven a tota llet ocupant els dos carrils de l’atrotinada trans-asiatica de formigó. Desprès es reunien a fumar un narguil en algun d’aquells ruïnosos cafès de carretera de marquesines brutes i làmpades plenes de borinots i mosquits morts.




Trabzon va ser per mi un poble encisador, ajagut als peus de les muntanyes d’exuberants boscos, a la vora del Mar Negre, em va semblar idíl·lic, eriçat de minarets i ple de gent simpàtica.
Els nens em seguien per tot arreu, cosa força molesta però al final t’hi acostumes, fas broma amb ells i no passa res.
Vaig haver d’esperar-me quinze dies a que sortís el vaixell o sigui que vaig buscar-me un hotel barat i vaig muntar el campament. Vaig passejar molt, vaig banyar-me en el Mar Negre i sobre tot vaig jugar a billar.
Jo controlava, jugava a la reunió i ells , tot s’ha de dir, no en tenien ni idea, de manera que per trencar el gel em deixava quasi guanyar, però sempre acabava guanyant perquè si no se’m hagués acabat veient el plomer.
Però això va anar agafant ressò, de que n’hi havia un de Barcelona que jugava molt bé i cada tarda em trobava nous contrincants. El primer dia tots eren seriosos i desconfiats , el segon ja em varen convidar a totes les partides i a veure Uzo, (amb grec Ozu) repetidament. Al cap d’una setmana ja n’era un més, completament integrat i em convidaven a casa d’un i de l’altre i rèiem molt.
Vàrem fer una festa un dia, misteriosa, de portes endins on vàrem fumar uns quants joints elaborats sense paper de liar, aprofitant amb una tècnica sorprenent el paper de les cigarretes normals. Tot molt ritualitzat i seriós i l’endemà va haver-hi un altra festa portes obertes, tothom bevent, fumant i ballant amb al musica a tot drap i l’Uzo a dojo… Jo no entenia res, però ballava i bevia.
Em vaig fer molt amic i de fet hi he tingut més d’un contacte per carta amb un personatge que n’hi deien el “doctor” que era el veterinari del poble. Un tipus fenomenal que va voler venir amb mi en vaixell, vorejant el Mar Negre.
Aquell vaixell era espectacular, enorme i ple de acolorits personatges, gitanos, turcs, armenis, hindús, guiris, sicks, i tota clase d’etnies de la zona, per la coberta de fusta d’aquella embarcació, tocant els seus instruments i ballant les seves danses. Tot molt alegre i amb molt bona companyonia. Jo anava amb una noia australiana la Ute, que em va demanar si podia fer-la passar per la meva esposa per tant de mantenir a ratlla als turcs un xic calents que la molestaven. Només dient la paraula “husband” desapareixien com per encanteri.
El viatge va durar tres dies fent escales en cada petit poble de la costa. En un moment del viatge algú que venia de Goa, va donar-nos un àcid i jo vaig proposar de ficar-lo en un té i repartir-lo entre els cinc o sis que érem, “el doctor” inclòs i així ho vàrem fer.
Va ser memorable i divertit, la posta de Sol, les visites nocturnes en els poblets costaners on el vaixell atracava, els exquisits pastissos turcs, la música i les rialles i el fugaç amor de la Ute en un reco arrecerat de la nau.




Vàrem arribar a Istambul i jo vaig tornar a l’hotel que ja coneixia a costat mateix de la Pudding Shop, el personal em va reconèixer i em varen donar la mateixa cambra i tot.
Vaig tornar al Top Capii, i vaig retrobar-me a aquell vell amic afganès d’ulls blaus i refinada educació. Va estar molt content de veure’m i em va dur a restaurants realment interessants de la capital turca fora de l’abast de la resta de turistes. Era un veritable coneixedor.




En un dels restaurants, curiosament vaig fer amistat amb una parella de belgues que amb un atrotinat quatre llaunes em durien a gaire bé a l’autoroute du Solei ja a França.
Vàrem creuar però tot xino xano, acampant i dormint als sacs de dormir per Bulgària i la Iugoslàvia de l’època, països que em van semblar molt tristos on només es veien parelles de nuvis fent-se petons i gent que bevia excessivament en els parcs públics. En el camp a prop de Zàgreb, ja teníem el campament fet i una parella de iaios van venir a convidar-nos a passar la nit a casa seva. Nosaltres vàrem acceptar i ens va posar sopar a la taula, un bon llit i l’endemà un bon esmorzar, tot sense demanar-nos absolutament res a canvi. Quan ens anàvem van regalar-nos a cada un de nosaltres una peça de l’artesania de fusta que ells fabricaven, una nina per la noia i pels nois un ventall tipus manxa per avivar el foc. Un regal magnífic no pel seu valor material però si pel carinyo amb que ens el feien.
La tornada va ser realment ràpida i quasi bé sense adonar-nos ja érem al mig d’autopistes centreeuropees devorant quilometres.
Els belgues em vàrem deixar a prop de Lyon i jo vaig encara intentar l’auto-stop un parell de dies però no hi va haver sort, de manera que amb els pocs diners que em quedaven vaig decidir d’agafar un tren que em va dur cap a la frontera de Bourg Madame on malgrat de dir als guarda civils d’on venia i les ganes que tenia d’arribar a casa encara volien desmuntar-me el Raj-sitar que duia penjat al coll perquè sospitaven que duia droga… patètic. Al final, va aparèixer l’Evilasio, un policia, poeta, que coneixia al meu pare i que em va donar la benvinguda i fins i tot em va acompanyar a casa.
I així acabo la narració d’aquell viatge tant ple d’experiències i aventures. El fet de posar-les per escrit me’l ha fet reviure i també m’ha fet créixer de nou les ganes de viatjar pel món de nou, encara que temo que avui dia amb auto-stop, no arribaria enlloc.