EXTRASISTOLIA POETICA

EXTRASISTOLIA POÈTICA




Poemes













Pere Suñé Ribera
Agost 2011







































INDEX

POETA (introducció)

1 EXTRASISTÒLIA
2 ORACLE DE MI MATEIX
3 FUKUSHIMA
4 AFORTUNAT
5 SILENCIS
6 MOTIUS
7 GEOMETRIES
8 SERENES COTES
9 NO PASSARAN!
10 EMBUTS I SETRILLS
11 CONVIDAT DE PEDRA
12 PERSISTÈNCIA D’UN LAMENT
13 CANT TRIST
14 RABOSA
15 CARN
16NIT DE SAN JOAN
17L’EMOCIÓ
18 SEURE’S
19 INUNDA’M
20 LA MÀ BRANDADA
21 INÚTILS AFANYS
22 ESPADATS
23 FLOR
24 BUCOLICA
25 LA MORT
25 SEMPRE HI HA
26 UDOL... LAMENT
27 NO T’ESPANTIS
28 VERITAT
29 LA TEVA MÀ
30 REBEL·LIÓ
31 AMIC PERDUT
32 MORGAN
33 ANGLE MORT
34 RADICAL BEUTAT
35 PAGÉS
36 PASTOR
37 DYLANIANA
38 LITURGIC
39 ACULL-ME
40 L’AMOR
41 EL TEU CENTRE
42 DEFINEIXO
43 ENFONSAR-SE
44 SIGNES
45 AMOR DE PEDRA
46 ESTRANY
47 SIMFONIA PERVERSA
48 PARRACS
49 CATORZE HAIKUS
50 BUIT I LLIURE
51 POETA
52 BENENTÈS
53 DIES DE SILENCI
54 QUI PLORA?
55LA MEVA DEFENSA
56 CAFÈ
57 LISÈRGICA
58 EXPECTANT
59 LA TEVA MÀ



POETA (introducció)


Com un escriba, ajupit, veient els dies com passen, deixant-ne una minsa constància de paper potser per temps futurs.
Com un antic etrusc ratllant la roca amb signes i grafies per fer-la eterna. Plasmar el present, engabiar-lo en una quadricula blanca, la mà del temps li dóna una pàtina de vell i d’extraviat, com si tot el caçat i fermat a cops de ploma i afany no servis si no per riure’s de la pròpia candidesa. En cap moment el poeta pretén canviar el món però la paraula, ha descobert fa temps que és una bona teràpia i a part d’això, res més. Escriu i escriu per alleugerir el pes que l’afeixuga, el pes del món que sembla traginar a l’esquena.

Diuen que s’escriu per ser llegit però en els temps que corren ningú s’entreté ni un minut en esbrinar el que amaguen les paraules. Tot ha de ser directe, pla, concís, televisiu, com un anunci, com la lletra dels hits musicals, per evitar-li l’esforç de comprensió a la gent poc avesada, endormiscada, poc entrenada.
La poesia és un camí espinós que s’ha de fer sol i com en una pujada al calvari, s’han d’entomar amb certa dignitat els vegetals que et gita la gentada, els insults i reprovacions que el fan dubtar de tot, també de si serà ell, el poeta l’errat.
Però segueix tossut burxant en el mot com un escarabat de la fempta, apilant idees , conceptes, amors, desoris, fantasia, dolor en una tragèdia sense entreactes en el que el poeta és l’únic espectador real de l’obra.
I va deixant un reguitzell de si mateix en tant camina futur enllà, com un cargol que deixa un rastre de bava brillant, un camí intricat d’erràtica direcció en el que l’únic que es pot donar per segur és què no mena enlloc.

És l’ara el que esclata a cada mot, a voltes com una floració i a voltes com una infecció. Sovint és la carència la que escup des de la boca del poeta, la mancança, la infelicitat permanent però a vegades és, afortunadament, la joia de viure, l’amor, l’alegria o el món de les sensacions terrenals.
A cops, és l’esperit el que furta la ploma al poeta i a cops és el cos innoble i brut de la pols de viaranys escabrosos, el que escriu des de les polsoses llambordes.
El poeta viatja a llocs remots, recòndits, irreals o impossibles sense bellugar-se un pam de la seva taula.
El poeta va endavant o en darrera en el temps i juga amb el record, el transforma i abelleix o el torça i corromp, imagina el futur i el dibuixa com el veu.
S’escriu com una pulsió, una febrada que esclata i si no es produís, s’enquistaria i possiblement acabaria matant al poeta, per tant és pura teràpia, remei a l’abast.
Exercici d’internar-se en la ferida i fer de cirurgià de si mateix i provar, intervenint el guariment, i a voltes alleuja però no cura... mai cura.
La ferida és el combustible del poeta, la ferida intangible de l’ànima que no es vol sotmetre al previsible final. El poeta crida i es remou i de la impotència en fa un arma i una senyera i sap que res canviarà si no és l’essència del moment en el que escriu que és quan pot volar lliure en els confins il·limitats de la imaginació.

És una preuada sensació perquè és plaent i gratuïta. Benvinguda llibertat encara que sigui en el trivial àmbit de la paraula.
Bressol de angoixes, pa de la fam, meuca de l’ajupida fera del sexe i aixopluc de la dissort.
La poesia és mare i prostituta, és companya i traïdora, és revolta i rendició, però sobre tot és moment que fuig a lloms d’una idea encara incorrupta a cavall de l’ona escollida en un mar tumultuós, és esclarir una melodia concreta del món confús i remorós, una clariana de llum en una tempesta tancada, és mestral, ponent, torb furiós o brisa lleugera.
La poesia és una arítmia, una extrasistòlia que retruny incontrolable a dins dels arcbotants de l’ossada, als contraforts del cor, allà a la cambra sagrada on hi regna el sempre cadenciós batec de la vida. La poesia és l’alè del moment que fuig en el clatell del poeta.
S’enfronta a la vida i a la mort amb el coltell de la paraula i esquinça, talla, dalla i remou per tant de no pujar resignat els esglaons del cadafals de l’última hora. Vol deixar minsa constància de que ha existit, de que ha dit la seva, malgrat tot, però a voltes la clarividència l’apunyala per l’esquena i voldria deixar de ser poeta perquè pateix.

Quan torna la calma s’adona que ell no ha decidit mai res i que s’és poeta com s’és coix, esguerrat o geperut i que patir, la sofrença és l’esperó del seu mot i a manca de sentiments més expansius o joiosos sempre quedarà per ell la buidor i el sofriment, nus, perquè els pugui vestir de paraules.
Algunes vegades, arraulit a l’ombra, callat, sense pensar, quasi bé sense respirar, alentint la vida la veu passar, davallar com una pluja, com un temporal que no amaina, i no es capaç d’entreveure el trau entre els núvols i tremola, te por i desitja que tot s’acabi i que la mort posi fi a aquesta tempesta persistent i tossuda. Ell no voldria però és l’única sortida que s’albira quan s’ha exhaurit el bàlsam de la lletra.
Però la lletra torna com el flux de la marea, com la influència de la lluna a la sang, com els cercles de la vida. La lletra torna, el pensament és una font inesgotable i el seu doll el cavalca la lletra i la poesia.
Llavors és quan el poeta s’adona que no és ell qui agafa la ploma i la branda com un arma o com una rosa, si no és algú més profund, amagat, que no te nom, ni color, ni pell. És un ànsia de trobar respostes, una dèria de formular preguntes que no sap d’on ve, una malura, un tic, un esclat de llibertat en la immobilitat de l’ànima afeixugada de món i de matèria.
He escoltat defensar l’idea que els poetes son l’esca del pecat, la pedra angular on reposen els mals del món, indesitjables i que és necessària una purga, una extradició del seu món florit d’irreal bellesa, de paraules i pensaments poc pragmàtics que aboquen a la distracció i a la dispersió. S’exigeix el càstig per la blasfèmia de pensar, cops de vara a les natges i obeir cegats les ordres del pastor sense qüestionar-les
Entomar-los callats, sense dir res, muts, cecs i castrats, a la pau fictícia del remat. Alliberar el pes de les preguntes a l’aire perquè les contestin els núvols, els ocells o les ondes hertzianes, però de cap manera els homes, ja que fer-se preguntes és interferir en el confortable pasturar d’aquesta societat bovina i narcotitzada. Problemes pel pastor i insatisfacció de l’ovella curiosa.

Perversa és la condescendent idea de que es reprimeix pel bé comú i pel bé comú s’anul·la la individualitat, se la margina o el que és pitjor, se la fagocita i assimila fent-la innòcua.
Tothom callat, què ningú bellugui, tornem a la caverna que el tiranosaure és a fora esperant per devorar-nos... quina por... visca la por!
El poeta no està de moda, és un eco de jocs florals i englantina, de passeigs reposats i de capvespres. Qui seu avui dia a guaitar els capvespres?
I ha qui s’esforça a trencar i debolir la realitat i inventa i reinventa l’absurd, l’escriptura automàtica, el no dir res, el vol del colom, el cercle inacabable del dada i el surrealisme de pa sucat amb oli i... és lícit, acceptable i fins i tot divertit. Hi ha també qui viu en un món al·lucinat de gestes èpiques impossibles i lluita amb els dracs de si mateix en contrades medievals a l’olor de les fogueres on cremen nigromants, i també sembla lloable inclòs envejable a voltes, doncs aquell món és més ric de sensacions, te més relleu que la realitat amb la seva grisor i monotonia.
Però no fer res? No dir res? Acceptar capat, sanat, el fat amb les orelleres posades, i entomar resignat els cops de vara al costellam sense fer-hi alguna cosa? Això no, això mai.
Un poeta es revolta contra tot i contra si mateix el primer. No sempre agafa la forca, la pedra i la fona, la falç o el fusell, però sempre empren la tasca de viure amb la ploma a punt, El full de paper blanc és el seu camp de batalla i sovint també en surt ferit o abonyegat.
Un poeta... jo no se què és en realitat i tal vegada vagi errat i un poeta no s’anomena i viu del món que ha imaginat mentre defora cavalca la vida amb un altre ritme que al poeta li és vedat. Potser és una malaltia que es tolera en societat, potser la poesia és un símptoma, una febre, un gra infectat.
Poeta, cegat de lletra, trastocat, embriac del mot amarg i addicte a abellir la sofrença, a patir l’amor i a espantar l’averany que li pesa com un jou de imminència al coll, sotmès al porus, a la pell, mentre el pensament delira extraviat.





















1 EXTRASISTÒLIA

És com un buit que et furta l’aire
és com un res que et neix al clot del pit
és com una marea que de sobte es retira
és el bramul sord d’un clam enardit

Un esglai ferit que la carn esborrona
obrint-te els porus de la pell del cor
un estremiment que l’ànima acarona
una visió fugaç de la vida i de la mort

Una carrega de profunditat a dins l’ossada
que implosiona amb l’esclat d’una mirada
o amb el subtil sortilegi d’uns mots

Una remor silent que t’acompanya
un ritme diferent que la sang cavalca
una cadència, una frisança, una cremor

Extrasistòlia d’amor i de poesia
mecanisme amagat que l’arrel remou
una idea que il·lumina el cabal pregon
on hi circula la sang de la fantasia

Tremolor interna de la saba que bull
a laberíntics espais de presencies difoses
paraules encertades com cops de puny
a la post adormida de les hores mortes

Bat el mot a l’espadat dels meus dies
mestrals tossuts d’oceàniques melangies
i a cada nova onada la penya retruny

Passen mil anys i mil vides passarien
i aquells sentiments potser s’oblidarien
si no fossin cisell de cada roca, a cada escull

2 ORACLE DE MI MATEIX

Si fos a fer, m’esberlaria l’entranya
com un peix
i seria oracle de mi mateix
Cercant direcció
en el mapa incert de la víscera
a les coordenades de la immundícia
i en la sang que degota de la post
fent tolls i basalts al terra.
Si fos a fer, descobriria
els signes en l’iris
en la macula imperfecta
i en l’ull sense esguard
ferit de mort i d’apatia.
Si fos a fer, moriria
i que em creixessin gladiols
damunt del cap
i que els meus ossos
ensenyessin lliçons d’història
a alumnes disposats.
Oracle de mi mateix
interpretant confoses càbales
en les escorces de la pell
i en les durícies de l’ànima.
Si fos a fer llençaria al món
els meus preceptes i descobertes
per què se’n servis la gent
Però temo que
ni amb aquest darrer sacrifici
res aturarà aquest cabal
què al abisme ens aboca
i malgrat reconèixer els signes,
res haurà d’evitar l’estimball.






3 FUKUSHIMA

Removem les pedres què s’adormen
damunt dels nostres esperits cansats i balbs
Desenterrem-nos de cop i volta
per veure el nostre vell món esclatar
Obrim els ulls i collim la llum encegadora
en el què sembla l’acte final
Estenem els braços i copsem la força
planetària, eterna i primordial
I acceptem de bon grat la destrucció
anihilats davant tan colossal potencia
La Terra sencera s’ha despertat
amb un gemec de bèstia sotmesa
Anorreada per el ingrat jou dels humans
i el seu llegat d’odi i desferra
La bola del món ens mostra fermesa
amb la seva flegmàtica feresa mineral
Llevem-nos d’aquest son de letargia
i respirem les guspires què du l’aire
Encenem el pulmó, fem-lo inflamable
i traspassem el llindar de la substància
Ultrapassem la dimensió d’aquest univers
amb posat conformat i digne
Què el temps de pedra què tot ho presideix
haurà d’obrir les portes d’un altre cicle












4 AFORTUNAT

Afortunat qui de poc precisa
i què de res és esclau
i en els ulls li brilla la pau
de la consciència tranquil·la
Afortunat és qui no li cal
ni l’afalac ni la critica
què camina amb pas segur
fent cas del què el cor li dicta
Afortunat és qui amb el cap seré
és capaç d’entomar la vida
amb tot el què la vida te
de qüestions imprevisibles
Afortunat és qui sense arrogància
assoleix el seu destí joiós
sense mostrar-se ufanós
davant qui ha caigut en desgracia
Afortunat és qui va pel dret
i no és amant d’embuts ni trampes
i sap què allò que en vida ha fet
li ha de ser retornat en la mida exacta














5 SILENCIS

Com una nit sense estels
s’afirma rotund el meu silenci
esperant, tal vegada que l’alba
desenterri el dia reeixint-lo
i la paraula és converteixi
en flor de vida i de promesa

Com una nit obscura d’atzabeja
s’aploma aquest meu silenci
engendrat de símbols i signes
i que aflora de l’esdevenir de l’ara
en repetides cadències flonges
sense intenció, ni esma, ni sang

Com una nit vestida de tenebra
sense ombres, escaires, ni perfils
arrodonida de crits fets fotesa
així ha nascut el meu silenci
que s’enfila, vola i repta
per ser, com no? d’oblits devorat
















6 MOTIUS

Veus diverses què s’enlairen
però idèntic és el seu bram
totes parlen estranyes llengües
elevant els mateixos reclams

Homes, vides, pells diverses
embolcallant iguals afanys
papers, passaports, fronteres
separant feixos de tendrums i carn

Idees, revoltes i protestes
ofegades en tolls de roja sang
discursos, tesis, controvèrsies
dient el mateix al cap de vall.

Pugnes polítiques, lluites vanes
perseguint idèntics objectius
s’alcen veus als hemicicles
per contradir el que l’altre diu

Homes tots, animals o bèsties
protegint els brots i els nius
de tant naturals els motius
no caldria justificar-los amb lletra

Veure com creix la mainada
i procurar viure sa molts anys
i sigui d’on sigui la gentada
a tots ens mouen semblants afanys







7 GEOMETRIES

Cercles i tangents
naixent d’un mateix radi
perímetres i vectors
d’un centre imaginari.

Geometries precises
parlant de fites ocultes
esvaïts punts de fuga
abscisses i concises

Paral·leles impossibles
concretes intercessions
cruïlles entre dos móns
limitant amb l’abisme

Rectilinis renglons
matemàtiques i signes
teories i especulacions
simbòlics algoritmes

Geometries de l’amor
coordenades imprecises
funcions imprevisibles
ni esquadres, ni cartabons

Peus de rei, mil·límetres
asèptiques presumpcions
dades, valors i llindes
i absolutes demostracions

Paradigmàtica precisió
teoremes i tesis agudes
geometries de l’amor
conflictes irresolubles


8 SERENES COTES

Serenes cotes d’aquest Març que reneix
pentinades per vents de concòrdia nova
silenci dels mots on la poesia cova
lentitud de magma què a la roca fendeix

Esclat de lluïssors què soterrades romanen
en un espai d’ombra i de sorolls debolits
de magnífics fumerols i volcànics ardits
què en tous de paper blanc solidifiquen

Apartat d’antigues muses i referents
i asserenat el pols en el recer de la distància
la tèrbola visió pren lluentors transparents
i és refà l’esperit allunyant les velles ànsies

Nou és el camí empedrat d’antics jorns
i el paisatge és diferent sota la nova llum
els neguits què pertorbaven esdevinguts fum
i en terra descansada ara hi ulla la llavor

Nova collita la què om espera enguany
potser anar més lluny, més pregon el sentit
el sentiment cavalcant el mot enardit
amb el mestratge que donen la fe i l’afany

Serenes cotes des d’on avui el mot es refà
de carenes daurades i sentoses rouredes
què presents en el record arriben a ser lletres
fugint juganeres del meu cor reposat







9 NO PASSARAN!

No passaran!
Els de la mitja rialla
i l’afalac llefiscós
què per l’espatlla t’apunyalen
amb l’estratègia del traïdor
No passaran!
Els discursos fets a mida
i les promeses què no s’han de complir
les hipòcrites lletanies
i els redemptors de destins.
No passaran!
Les amenaces fictícies
pensades per atemorir
per distreure amb artificis
en tant conten el botí.
No passaran!
En aquella resistència meva
contra els què només diuen per dir
mentre la veritat és distreta
allunyada del seu camí

















10 EMBUTS I SETRILLS

Embuts, setrills i culleres de fusta
timbres, i cintes i d’altres atuells
espelmes degoten en la fosca nocturna
i els estris immòbils complauen la gent
Setrills i bosses de nanses ofertes
sucs i queviures i tremolors de paper fi
prestatges plens de flora diversa
en generós silenci res esperen de mi
Papers de plata dibuixant joies amargues
i capturant sentors en un plec de temps
bombetes de vidre, filaments de màgia
flames eternes enceses amb el dit
Embuts i setrills i roba al calaix
dormint un somni de peixos daurats
cuques de la pols enterrada entre draps
i tirabuixons com cues de metàl·lics garrins
Eines i làmpades mirant des del cel ras
recollint dels dies el seu llegat de pols
trenquen amb les ombres i guien clarors
estances, arestes i cortines de domàs
Tamborets i cadires per l’humà repòs
confort silenciós d’estoic disseny
gronxen cabòries o adormen el seny
resisteixen humils gernacions de redós
Embuts i setrills amb el broc precís
canvien substàncies, propicien el goig
els homes passen sense anomenar l’esperit
de les animes ertes què conjuren l’esforç







11 CONVIDAT DE PEDRA

Tot i què per gaire bé res serveixi
a no ser clavar una pica al infern
no serà mai més un convidat de pedra
amb tota aquesta vida què l’empeny

De la què en nota el batec als polsos
omplint-li de ressons el clot del pit
enterbolint-li l’esguard, ulls plorosos
i embolicant-li el fil del son a mitja nit

Convidat al festí de l’existència
i de morta pedra se li tornà la sang
sense poder gaudir de vins i menges
observant la vida silenciosa desfilar

Convidat de pedra, mut en un racó
arrossegant tràfecs de pansides inèrcies
cop de puny a la post de les hores ertes
i tossuda fermesa per variar la direcció.


















12 PERSISTÈNCIA D’UN LAMENT

S’estavella el silenci estrepitós
als espadats que m’aboquen al seu mar
les ones ressonen dins del cap
com presagis d’una pena sense mots

Com gavines sobrevolant l’atzur
aturades a la cresta de les corrents
i a mi se’m aturen món i pensament
sobreeixit per aquest silenci tant absurd

Només s’escolta la remor d’aquell erm
que remou les arrels del meu present
amb una estranya i subterrània ventada

I en el meu si, on cremen focs interns
i guspires de silencis avivades
hi creix la sorda persistència d’un lament


















13 CANT TRIST

Un cant sense mots s’enlaira dels nostres ulls
cap a ignotes contrades sobrevolant futurs
i es torna fosca nuvolada de presagis obscurs
i avui cau com pluja furiosa d’impossible aixopluc

Un cant ferit per les jornades que han passat
amb la flor de les absències al tomb del paladar
l’agror deixant empremta als sorrals del comiat
i la llum de llunes negres renillant als nostres mars

La ma blana de la pena acarona suau i punyent
lenta solitud que cova als confins del pensament
i un cant difós s’eleva fet de remors i laments
cercant forat entre núvols, clariana resplendent

Cant cruel de fats esquerps i de malastrugança
de mudes goles surts creixent a fosques estances
cant silent de carn i pell vestides d’esgarrifança
gralla de corb, tro, bramul del torb que l’acompanya

Cant fatídic amb els més terribles mals augures
sord i pesat afeixugant l’esperit d’hores futures
calla, esvaït en el no res ja que la mort assegures
i gaudim de l’esparsa pau que el teu silenci procura.













14 RABOSA

Oh!, torrent magnífic de vida que belluga
Oh!, beatífica harmonia que et permet
diversitat esplèndida dels tons de l’energia
que a l’Hivern arrup els pètals d’una flor

No hi ha judici, ni arguments, ni paraules
ni la ment de l’home en sap cap explicació
malda la vida, l’heura creix, a la llum s’atansa
en un cicle etern de naixença i destrucció

I és ben senzill el resultat de l’equació
però amagats darrera hi han mil mecanismes
mil esclats de joia, mil esglais d’abisme
perquè ulli la vida en un miracle de creació

I l’home petit, ajupit, quasi invisible
aliè a tot aquest excels enginy de precisió
s’atrafega creient que és el centre de l’enigma
mentre el temps de pedra ho demoleix tot

I l’instant que és beneït amb la llum de l’ara
fuig com la rabosa que assetja el galliner
i les gallines sense nord correm espantades
alimentant espaordides el desori permanent











15 CARN

Si és de pluja el teu pensament
fes-ne riu sense rescloses
si és de vent l’alè que t’empeny
enlaira’t lliure en el cel de les aloses

Si és de pedra l’ànima del teu terreny
de matèria inert i freda
fes del silenci senyera
i basteix-lo amb catedrals de temps

Si és de sang la veu que et parla
apaivaga-la en dolços cabals
i així serena i reposada
que floreixin roselles als teus camps

Però si és de carn el teu lament
que s’esberlin pedra, pluja i brolli sang
que reneguin aïrats els silencis
i que mai més fugi el temps en va
















16NIT DE SAN JOAN

Catàrtica nit
de llamps i fuets
d’olors i guspires,
d’ofrenes i precs
Nit de San Joan,
rotllana i foguera
amb ritus arcans
l’amor espetega
Espelmes enceses,
místics dansant
salmòdies profanes
d’antics nigromants
Núvols de pólvora
s’abrasen a l’espai
calcinen desigs
i il·lusions d’infants
Els cossos bateguen
les coïssors d’abans
la pell s’esborrona,
no passen els anys
Deler que no mort
a l’alba de l’Estiu
s’aviven les brases
d’un foc festiu
Es despullen donzelles
i l’aigua es fa vi
els amants es besen
desafiant el destí
S’assassinen les ànsies
i el cor bat viu
al vent les faldilles
i l’amor furtiu
Catàrtica nit,
ramells de llum i tenebra
i es despullen donzelles
l’aigua es fa vi

17L’EMOCIÓ

L’emoció és au de rar encís
que malgrat tot sovint se’n vola
en el cel intern de cada persona
amb colors d’au del paradís
El seu vol és acrobàtic i fugaç
i ningú sap on basteix el niu
quasi invisible, mimètic, espars
com un floc de neu a l’Estiu
L’emoció corre per la vena
i de la sang en fa muntura
i galopa aferrat a fictícia crinera
fins que la realitat l’atura
L’emoció és vivència pura
que et talla l’alè en el pulmó
una mirada, un tacte, un so
que remou l’arrel més profunda
L’emoció és un llamp, un tro
que beneeix de llum la tempesta
llum que la nineta segresta
i perfila la forma de l’horitzó
















18 SEURE’S

Seure’s un instant, asserenar-se
i assaborir l’essència
sempre fugitiva, evanescent
... del moment
Seure’s un segon i apaivagar
el brogit que brolla
en incansable doll, impertinent
... de la ment
Seure’s calmat a l’ombra
i escoltar l’espars silenci
que permeten els grills
... quan dubten
Seure’s tranquil i callat
per percebre la vida als polsos
i notar-ne el bategar
... en el cabal intern
Seure’s un instant amb el cos laxa
revestit de la quietud dels sants
deixar que s’escolin
... anys i afanys.
















19 INUNDA’M

Inunda’m d’esperança
encara que sigui vana
sigues el raig de sol
de la meva ombra tardana
Fes que sigui el meu desig
que cavalqui amb tu les tardes
tot i ser real, imprevist
com l’aleteig d’un àngel
Alimenta amb el teu somni
la meva fe que aguanta
tants pensaments de beutat
tantes il·lusions i ànsies
Impregna’m la pell i l’os
de la teva absència amarga
que sense ser-hi del tot
hi ets més que ningú altra
Remei, guspira, bàlsam, joc
que es perden imaginant-los
el temps fuig tant rabiós
que passa sense adonar-nos
Que només es viu un cop
i tota oportunitat es fràgil
com aquell bes de redós
que també volen els teus llavis












20 LA MÀ BRANDADA

Quan siguis presonera de tristeses
en aquests temps on sol haver de tot
recorda la meva mà brandada
i la pell sensible dels meus mots

Si se’t entenebreix el cel amb nuvolades
i un fosc i rúfol torb bufi per tot arreu
recorda passades nits i les paraules
que a cau d’orella et vessava dolçament

Si, per atzar et sents paorosa i sola
davant d’un món inclement i mesquí
recorda la ma del meu redós, recorda
aquell consol que jo et solia oferir

Si l’horitzó se’t tenyís d’incertesa
i la recança fos l’hostatge del teu pit
cerca en el que vares deixar enrera
i em trobaràs en un revolt del camí

Recorda doncs la meva mà brandada
i aquell deler que encara em mou a mi
de parar-te els cops i aixoplugar-te
perquè ja res mai més et faci patir













21 INÚTILS AFANYS

Perduts, amb ulls orfes de direcció
caminant pels erms sense objectius
deslliurant al fat esquiu nostres raons
deposem la incansable recerca de motius
Res val l’esforç en aquest món ingrat
i l’afany esmerçat et fa pagar penyora
la fortalesa s’esfondra en arribar l’hora
i l’heura del dubte esberla pany i forrellat

No havent-hi més seguretat que el propi fi
tot i així ens assetja encara la temença
del que ens espera al final del camí
Malgrat saber que som només matèria
i que tot haurà de retornar a la terra
qui ens pot dir on anirà a parar l’esperit?

I així perduts sense cap fita certa
caminem errants vaguejant pel món
desaprofitant l’instant que es descoberta
i que de la vida n’és la resposta i la raó
I com infants, en faules passem els anys
i en la beutat que atorga la innocència
orbs i cegats per suportar l’existència
la nodrim amb inconsciència i mil enganys

I aterrem quan com si fos un cop de mall
ens sacseja i mou el flagell de la malura
i la idea fatal de ja no tornar a ser els d’abans
Fuig el temps cercant la impossible cura
i per allunyar l’ombra cruel de la sepultura
esmercem les forces en inútils afanys.




22 ESPADATS

Potser serà avui el dia
que en els espadats del cor
hi niaran de nou les àguiles
i s’alçaran les ones batent
la rocallosa catedral
de les pregones ànsies
amb abundosos flocs
de generosa escuma blanca

Potser serà avui el jorn
en el que s’ajauran manses
les ones cadencioses
nodrint tous de molsa esparsa
i dibuixant flors d’aigua
amb remorosos remolins
abocats als fondos coral·lins
entre les roques salvatges

Potser aquest serà el moment
en que el cor trobi la calma
reposant de l’esforç sagrat
d’una tempesta anhelada
que deixa l’oceà transparent
als peus d’aquell espadat
on no hi arribava ni el vent
ni l’àguila, ni l’ona brava










23 FLOR

No ha de ser de seda
el setí de la teva mirada?
I no du la teva pell
la llum de les meves albes?

No han de ser de canyella
els sembrats del teu ventre?
No ha de ser de riera
la sentor d’aquella obaga teva?

I els teus braços no son
de dansarina llunar?
I no convida al bes sagrat
el feltre de tes aixelles?

No hauran de ser mai meves
si ja les porto a dins del cap?
I no és musica la cadència
dels teus malucs al caminar?

Saps que hi ha cossos i desigs
i esbiaix de tardes secretes
hi ha caminois de molsa
i planes vastes i serenes

I espatlles, i colls, i sexes
i promeses enterrades
en l’espill clar de cristall
mineral de tes ninetes

No hi haurà per mi recer
recer de infinita tendresa?
En el coixí suau i solar
dels teus pits perfectes?

No invita el teu somrís
a la felicitat sencera
i aquest cos teu de paradís
sense barrancs ni fronteres?

Com puc deixar morir el desig
i abatre’l a la polseguera
dels mots pensats però mai dits
crits de la carn resurrecte?

No haurien de ser d’esglai
els abismes que ens uneixen
i el tacte de nostres pells
pulsió primigènia en néixer?

La pau conquerida, la mort
i el desig gestor de vida
el palmell de la teva mà
el nèctar de la teva saliva

Flor del meu món somiat
flor que els seus pètals m’obria
flor d’amor i llibertat
flor d’una llum argentina

No ha de ser doncs estimball
per on tot jo m’esbalçaria
fet torrent de desig
cap al vertigen dels teus cingles.










24 BUCOLICA

Paraules d’aire, papers de vent,
febril ventada, mestral
arrel que s’enfonsa, sarment,
lentament al fang del terral.

Reviu la terra eixorca,
la mà plana dels camps,
flor d’espiga i de rosella,
transparències de cel blau.

Sonen lluny bous i esquelles
de lentissim compàs,
passen vaguejant les hores
com ovelles de remat.

Manses, domades, quietes
amb el destí a foc marcat
hores com bous que arrosseguen
baluernes de passat.

S’escolten bous i esquelles
a la plana fèrtil del jorn
passen lentes les hores
amb feixuc balandreig de jou

S’escampa la llum obliqua
de l’horabaixa tardoral,
el so distant de les esquelles
i les rialles dels infants

El Sol daura les meses
rovellant les espigues del blat
beneint la pau dels dies
amb parsimoniós dansar

El vent acota les tiges
i les roselles treuen el nas
en un oceà de capvespres
sota filagarses de núvols blancs

Passen bous i esquelles
i el Sol s’enfonsa a l’horitzó
engolit per la fam de la carena
entestat a fer el dia rodó

Gregorians i llums de malva
i subtils perfums de lilàs,
el plat blanc de la lluna
damunt d’estalvis de domàs

Cap al tard la banya s’afua
al pedrís del pujol roent
i el bou alça el morro al vent
flairant la tarda moribunda

Morro humit, banya de boix,
llengua d’espart que belluga
s’omple la nit amb el tro
de l’amor del bou a la lluna

Bous i esquelles, negra nit
i els silencis cusen parpelles,
l’òliba vetlla el son feliç
del bou sota les estrelles.









25 LA MORT

És inintel·ligible el so crepuscular
del cos agostat, abrusat
però tant mateix s’ha d’entendre.
Els termes de l’equació no cal que s’expliquin.
És un clam pregon que es remou
com una serpent al cubell
empresonada de llauna, sense contorns,
rodona agonia com el rodar del món.
És imperceptible, però s’ha d’entendre
crepuscular i ple de porpres i lilàs.
Camina feixuc pel terral que fou seu
compàs de comiat, epíleg d’un temps
llum de fanal, cau el teló en l’acte final.
S’ha d’entendre el mutisme
d’un esguard que ho diu tot,
el cisell, l’arruga, el coltell,
la pell solcada, la rella rovellada del temps,
caminois trillats i fugitius campanars.
S’ha d’entendre la pau d’uns ulls, la clivella
estols d’estornells s’enterren en tous
de nuvolades obscures.
L’antiga cantarella, el so profund,
s’ha d’entendre la musica degotant
gotes de plata, dissolts els afanys.
Com transcorren com ombres
les hores enguany.
La pau dels dies tenyits de quietud,
els becs de les aloses duen brins de solitud.
S’alenteixen envescats els pensaments
i el pulmó s’atrafega furtant-li al temps
un xic més de vida... però sap que ja arriba,
que ja ha arribat.
S’ha d’entendre el silenci del batec aturat,
les temples de cera, el nas afuat.
Ja no ets aquí malgrat l’embolcall que queda
... ja no ets aquí, ja te’n has anat.

25 SEMPRE HI HA

Sempre hi ha un lloc
i un espai, i un moment
per transcendir lo quotidià
i anar més enllà
de les evidents geometries
i raons

Sempre hi ha un lloc, espai, moment
per fer de l’aire terbolenc
la teva joguina i solcar
bromosos oceans interns
amb l’enèrgica pulsió
de la fantasia.

Sempre hi ha un espai i un temps
per desfer la pedra dura
de la casa cabdal i esmicolar
els angles i els envans
i el bastiment de l’estructura
i esfondrar tot paravent.

Sempre es pot trobar el moment
de quedar-se nu en front de l’univers
només vestit amb la nuesa
aclaparat de nit
i sota les estrelles escoltar
el clam pregon del cos enardit









26 UDOL... LAMENT

Un vent furiós, un udol
m’embulla el pensament.
Sento el plor de les arbredes a dins meu,
potser serà tard o massa d’hora.
Potser serà vana la glòria que he imaginat
perquè s’escolta l’udol de la ventada
sanglotar, com un lament.
El tornaveu de la carena me’l acosta
i per copsar-lo obro els braços
per esgarrapar-lo però fuig rebent,
incomprensible udol, lament.
Cendra bellugadissa dels meus cabells
cavalquen abismes de moviment,
udol d’aire, pensament.
Com una fina agulla percudint la pell
com un coltell, com una ungla, un martell.
Cendra que galopa temps amunt
per corriols invisibles
perseguint l’udol per esbrinar-ne l’origen,
el naixement.
Corrent furiosa, udol, lament
que es penja de les filagarses del vent.
Plor d’arbreda, potser ponent,
potser llevantada,
en tot cas ungla que esquinça,
frec que esborrona, coltell, martell.
Udol d’aire, plor d’arbreda, lament.









27 NO T’ESPANTIS

No t’espantis, t’ho prego
que només son molts
que s’enfilen, repten
que lluiten amb la remor
ardorosos, complaents
del teu esperit prenyats
i només pel teu goig parits
I ara sembles fugir
com si un mal vent
t’omplis la vela immaculada.
Jo que era capaç de llegir
grafies en el vol dels ocells
i en els basalts de l’aigua.
No fugis dels meus ulls
que volen acaronar-te
ni dels meus dit ardits
que ja mil cops han desfet
la teva imatge.
No t’espantis, t’ho prego
que només son mots
que arrossega l’aire
amb la nuesa dels àngels.
No fugis, t’ho prego
que només son mots
escrits tant sols
per complaure’t.










28 VERITAT

Exposem els fets al Sol
damunt la roca blanca
de calors minerals damnada.

Esberlem la tripa del mot
que ens enfanga
fem-lo terrós, sorra esmicolada
i que s’espargeixi arreu
amb les ventades.

Despullem-lo de sentits ocults,
fundem de nou la veritat,
el poble de la paraula.

Que sigui un redós de pau
i que hostatgi l’amor
que l’amor no enganya.

Que sigui diàfana la intenció
certa i frontal la mirada
i que mai més demani perdo
per pronunciar-se.














29 LA TEVA MÀ

La teva mà que la pau atorga
filosa que fila amb els dits
pans de pau, capolls de redós
i del brogit en fa calma.

La teva mà de inconeguda màgia
mare matriu del calfred
generatriu de l’esgarrifança
en els solcs eixuts de la meva pell.

La teva mà que guareix
la teva mà que es branda
com una ofrena, un regal
amb el raïm de l’esperança.

La teva mà que s’atansa
orejada d’un vent amable
la teva mà que transporta
la fe, el caliu, la confiança.

La teva mà de carícies curulla
que enardeix quan canta
la saó de la meva aspra pell
damunt la teva pell blanca.













30 REBEL·LIÓ

Si la rebel·lió del meu sentir
encara un altra volta més
s’esvaeix en el buit del no res
deu ser que és cosa del destí.
Que aquesta rebel·lió per mi
és natura, cabal que flueix,
turbulència, torrent que creix
i que davalla del teu encís.
Sortilegi que no comprenc
que remou la carn i l’arrel
d’aquest pobre cos enardit.
Mecanisme del meu cor rebel
que es dispara en foll batec
quan et tinc a l’abast dels dits.

Rebel·lió que no puc mesurar
si no és amb l’escalfor de la pell
si no és amb els cops de martell
que fa el meu cor al bategar
Murmuri que al tòrax esclata,
esglai, ocell fènix que reviu
colgat de realitats ingrates
i de cendres d’un temps esquiu.
Que no permet l’encaixada,
el complement , el tros que falta
per l’albir de certa pau per tu, per mi.
Que la rebel·lió del meu sentir
és un clam, un llamp, una brasa
que em viu enterrada al clot del pit.






31 AMIC PERDUT

On ets amic, perdut pels erms
cavalcant els lloms de la solitud
domat per l’oreig dels dies
sense brida ni estreps
a mercè de voluntats alienes
i dels cops inesperats dels vents.

A peu, trabucant en cada còdol
mai aprenent... mai aprenent
amic meu i de la pols què se’t incrusta
als porus del cor i de la pell.

Fa temps... massa temps
que divagues erràtic
per la plana sense horitzó
bevent-te les llàgrimes
i cercant la fugissera culpa
doncs potser en el cor de la culpa
és on hi trobaràs consol.

On ets amic de les velles albes?

Què no et distregui el Sol lluent
amb miratges i promeses daurades
que tota llum mort en la foscor
mentre les tardes s’encenen de malves

Crida amic perdut, aixeca la veu
pels viaranys polsosos
d’aquesta ingrata ciutat de ciment
què el teu clam s’escolti arreu
o atura’t i asserena el teu vaguejar
escolta atent dins del silenci
on també hi trobaràs el meu.


32 MORGAN

Altra volta, ahir nit, la mort incansable
va llençar cruel els seus daus de destí
damunt la taula encara parada
i amb les menges a mitges del festí

I tu coratjós vares recollir el repte
que l'ossuda mà gitava per tu
flegmàtic, irreverent, insurrecte
tal i com fou sempre la teva actitud

Però amb la Parca mai s'hi guanya
que ella te tots els triomfs a la mà
i de sobte ens dius que te'n has d'anar
com qui tant li fa una cosa com l'altre.

Morgan, amic de impertèrrita postura
la vida t'havia fet durícies al cor
i una solitud més conscient i més dura
et lliurava nu al fat i als seus cops.

I al vertigen golafre que tot s'ho empassa
tu t'hi enfrontares amb posat insolent
tip d'abocar-te als abismes de la ment
i d'entreveure errat una vida eixorca.

I a la incansable recerca d'una incerta pau
vares capbussar-te en un forat negre
i en aquell reialme de buida tenebra
ara deambules com un esperit errant

Queda però el record, el record amable
del teu tarannà obert i cordial
dels teus cabells d'or al vent d'una tarda
de truites perfectes, flautes i timbals


33 ANGLE MORT

Seria tant senzill
... en qualsevol angle mort,
en un ascensor,
un instant preciós.
La meva mà
sobrevolant el teu ventre,
vèncer l’absurda resistència
la por que assetja
i reptar, cercant el teu centre
Un instant
que duraria tota una vida,
en un angle mort,
a recer del món
... en un ascensor,
un instant preciós
de felicitat furtiva.




















34 RADICAL BEUTAT

S’ha obert per un moment
el forrellat de la fera
S’ha esparracat el capoll
on dormia la quimera
S’ha esquinçat per un instant
el cel gris d’enguany
S’ha omplert de papallones
el mati fent-se de Primavera
En un petó d’ensurt
he vist fugir el teu desig
Mentre jo l’aferrava
ell se’m escolava entre els dits
D’una capsa de metall
n’hem inventat un paradís
Un recer on gaudir furtiu,
intensament d’aquell encís
Tant preuat com escàs
l’esguard del Parnàs
Aliment vital del poeta
i del foll immaculat
Fa créixer el mot com l’heura
el tacte fugaç
Del teu cos terrestre
de radical beutat.













35 PAGÉS

Grata l’escorça del sentiment
amb la chapolina del mot
i amb cops d’aixada tossuts i potents
afanyós va llaurant el seu món

Pagès irredimible de la paraula
suor del seu front a cada solc
ni bou ni jou, que el mot es llaura
amb la camisa xopa i de sol a sol

L’horitzó és una mar plana
d’esquitxos de rosella d’amunt l’or
el vers és llavor que fou sembrada
en el que era l’erm del seu cor

I ara l’espiga torna ufanosa
aixecant la testa amb posat altiu
generosa fa florir el mot que reviu
i el seu sentit al món pregona

Incansable llaurador del vers
escandint un verb de pell sensible
l’aire n’és ple d’esglais possibles
gràcies a la feina d’aquell pagès











36 PASTOR

Pastor de fugits pretèrits
ramader de records
es capbussa en el seu món
de ventures i presagis

Ensinistra els mots
perquè rondin passats
mentre veus de comiat
es difuminen a l’alba

Transhumant de màgies
que perviuen en el temps
de temps i d’oblit colgades
endutes per erràtics vents

Pastor d’històries d’abans
de llàgrimes i mancances
tresca valls i muntanyes
i l’eco és company dels seus brams

Ramader de records
i ell els aixopluga amb cura
ni esquellot ni gos d’atura
li fan més fàcil la labor

Pastor de fugits pretèrits
sap que viu del seu record
però en tant espera a la mort
ho fa per no perdre el senderi.







37 DYLANIANA

Quan bufin vents tempesta en el cel de plom
i clarianes de llum sotgin en va el teu terral
Quan l’aigua clara s’estronqui a les teves fonts
i en els teus til·lers no s’hi gronxin ja els pardals.
Si et trobes sola amb el fred al moll de l’os
i ni el porpra dels capvespres et faci ja vibrar
Quant el món sencer et sembli desolat i confós
i de sobte t’adonis que potser t’has errat

Si per atzar pensessis que ja tot s’ha exhaurit
que la darrera oportunitat amb el vent ha fugit
fes-me un lloc vora teu que jo vindré al instant
Jo vindré al instant si sento en el buit de la nit
que la teva veu serena ha esdevingut esgarip
en el clot dels meus braços jo t’hi he de fer espai

Si el camí que junts fèiem s’ha desdibuixat
colgat de fulles mortes i d’ecos d’un passat
Que bufi un vent arrauxat un mestral furiós
que escombri el camí perquè el veiem tots dos
Si l’amor ha pres polsosos i errats viaranys
i el cor se’t abandona a horitzons de solitud
Crida’m ben fort, no tinguis cap inquietud
que deixant-ho tot aniré corrents al teu costat

Llença el teu crit als foscos vents de la nit
sota els estels o en els neons de la ciutat
pensa que vindré en quan jo l’hagi sentit
Vindré corrents tot just escoltar el primer crit
amb ales als peus i a la mà un lliri i un gessamí
per oferir-te’ls així que ens haguem retrobat




38 LITURGIC

He de llegir, segrestat
l’evangeli del teu ventre
l’epifànica pau dels teus pits
la sagrada llum del teu esguard angèlic.
Agenollat he de rendir culte
en el temple del teu sexe
sota les columnes de marbre
i l’obsidiana obscura del teu sostre,
i trobar la llum extasiat.
Il·luminat veuré descendir el colom immaculat
del teu esglai, l’alè tallat i el batec profètic.
I resarem plegats, esbalaïts
les escriptures de la pell i l’esgarrifança
i enlairarem lloances
amb els dits damunt l’estremida carn.
I per un instant, i per sempre s’hauran d’obrir
les daurades portes del Paradís
i seurem l’un vora l’altre
en un coixí d’eternitat.
Ens farem vincladissos devots
del culte als nostres cossos
quan estigmes de nacre s’esculpeixin
damunt la teva pura pell.
Així tothom reconeixerà el nostre do místic
i nostre benaurada macula.
Bocaterrosos tots dos,
amb les mans al rosari d’ivori dels dies
ens serà revelat el misteri del goig
I en impertorbable silenci
se’ns donarà a conèixer
l’homilia de l’amor terrenal,
la paràbola i l’al·legoria del cos deixondit
i de la llum sublim.
I ja mai més es farà fosc
en el nostre arrecerat claustre
on floriran les campanules de la joia.


39 ACULL-ME

Acull-me amorosa
que soc desferra de temps.

Salva’m de mi mateix
i del buit que sense voler propicio.

Acull-me com si fossis
un àngel d’ales d’or
que em faré petit arraulint-me
fins que en el ample del teu pit
hi trobi lloc.

Acull-me generosa
com si fos un refugiat del món
i necessites asil,
famèlic d’amor i de pau,
víctima impenitent
que no sap ser d’altre.

Acull-me valenta
per lluitar amb ardor,
mira’m frontal i directa
sense temor
que el meu esguard
crida callant el teu nom de redós.










40 L’AMOR

Jo no et dic que seria per sempre
i que el nostre amor s’il·luminarà
amb l’eterna llum de les estrelles.
No et garanteixo l’absència
d’hores mortes i besades d’esma
que empedren el viarany dels dies.
No puc saber del batec del futur
ni de la improbable joia que espera
i tampoc carrego el fat a l’esquena.
Què cada dia és d’estrena
i cada somrís és un ocell daurat
que surt volant cel enllà per la carena.
Perquè l’instant és com l’arena
i cada gra és igual en la diferència
però imperceptible estès a sota el Sol.
Els amors tot sent iguals, difereixen
i l’amor n’és un però a cops es trenca
en mil bocins d’amor, altre, perfecte.
Per tant no et dic que serà per sempre
ni que el nostre amor viurà de la promesa
però ara és aquí en el meu pit que batega.
















41 EL TEU CENTRE

El teu centre és el meu deler
és on conflueixen joioses
les teves carns i la meva ànsia
El centre de gravetat que mou
tot impuls, com un ressort
de la meva assedegada ànima.
La cruïlla que uneix destins,
intersecció d’orient i occident
és on neixen els meus sols
i on moren irremissiblement.
El teu centre és de vellut
privat com el jardí de palau,
remorós i silent com una font
i d’essències curull com el vent.
El teu centre és senzillament
on gravita el meu temps foll
en òrbita imprevisible i aliè
al que fa que bellugui el món
Sencer, irremissible, tot jo
pendent de la cinètica amable
del caprici del teu gest, de l’aire
que el teu centre furta al meu pulmó.














42 DEFINEIXO

Les meves paraules
son dits que cerquen,
màns que es branden i ofereixen.
Les meves poesies son
pell de pensa, porus irredimible
d’esgarrifança addicta.
Les meves càbales son
per descobrir l’etern
en cada acte, en cada vers.
La meva decepció és
fruit de l’ànsia i l’espera
però de res serveix la coneixença.
La meva pau és un missatge
que reverbera a les llambordes
d’una solitària carretera.
El meu camí el desconec,
ara igual que en néixer
te revolts amagats que no se on menen.
El meu temps és de pedra
que el temps desfà, sorra que s’escola
a la clepsidra de l’humà.
El meu lament ve d’una pregona ferida
i tot el meu ésser malda
per enlairar-lo en vida.
La meva mort, vingui quan vulgui
diuen que és la porta
a una mena d’incerta perfecció.
El meu univers mou amb lentitud
els seus espirals
son remolins que per tothom giren
com si tothom fos un.




43 ENFONSAR-SE

No m’he d’enfonsar
en el llot de la dissort
malgrat la tendència.
No m’he d’enfonsar
perquè no vull caure
en l’atracció del desànim.
A la gravitació funesta
del remolí de la mort
i del mal averany que assetja.
Veig com cauen els amics
i el calendari és ple
de dates negres senyalades.
Veig com augmenta el cens
de la desesperació
i tot i això he de dir
que no m’he d’enfonsar
encara que plogui i plogui
i pugi el nivell del llot
arribant a cotes de desori.
Veig com cauen els amics
i s’estimben amors i somnis
esbalçats en el no res.
Faig doncs de la voluntat
senyera i timó de la nau
i prometo no enfonsar-me
encara que viure, per ara, em faci mal.










44 SIGNES

Si interpreto correctament senyals i signes
i el teu somriure no enganya als meus ulls.
Si la teva pell no es un camp d'estiu curull
d'or viu i ondulant que brilla i reverbera.
Si els teus pits solars no m'arreceren
en les recòndites contrades del somni
On el teu alè es tot l'aire que precisa
aquest pulmó meu que despert desespera.

Si el teu tacte no es per mi font de dolcesa
paradigma de l'esglai i la tendresa
deu ser doncs que tinc els sentits errats
I el teu esguard no es engany si no promesa
i cada cèl·lula del teu cos al meu s’adreça
no puc quedar-me aquí quiet i palplantat.

Se que a voltes les senyals no son fiables
i els sentits s'engresquen amb el que es fals
Però aquest cop veient el teu esguard amable
per aconseguir-te esmerçaria temps i afanys
Tal vegada es només la gana que crida
des del fons tèrbol de la meva solitud
Però si quan et miro sento aquesta inquietud
digues-me que puc fer si no proclamar la vida

La vida es crit d'ardències i foc d'encenalls
i avui l'amor m’és esquiu com mai abans
que he de fer doncs si, per un cop, sento que em crida?
Potser es un truc, una quimera, un engany
i aquesta il·lusió que fa el meu dia mes brillant
he d'oblidar-la com qui de la mort s'oblida





45 AMOR DE PEDRA

Segurament aquest ha de ser l’últim
reguitzell de mots que a tu s’adreça
poesia que volia ser vent que amb el temps
desfés el teu amor de pedra

Cansat d’esquinçar-me l'anima
i d'entomar els embats de la tempesta
de destrossar el bot contra l'escull
del teu inflexible amor de pedra

No s'ha mogut ni un sol bri
ni un àtom de la teva anima pura
a mi... De lluny m'has vist a venir
amb el lliri a la ma, el vers i la ploma

I tot s'ha de dir... Has sigut musa
i jo ja sabia del meu deler irreal
però és que ara em comença a fer mal
el teu impenetrable amor de pedra dura

Diguem-nos doncs adéu amb la mà
en un mar buit de goig i coneixences
que navegar mancances i sofrences
és veure com passa la vida en va

Que el teu port sigui de bonança
i que t’infli la vela un bon vent
que jo, esgotat de pidolar el moment
aviat serè un puntet en la distancia

Bat les ales i vola tant alt com puguis
salta l'escuma de l'ona brava
tingues cura dels qui t'esperen a casa
i que la solitud sigui qui m'aixoplugui


46 ESTRANY

Estrany que no em creguis
si jo et parlo transparent
de llums del teu or vestit
i de reflexes de la teva pell.

Estrany que de mi dubtis
si el meu mot es de vent
que només viu per besar-te
i despentinar-te el cabell

Confús és el teu refús
que sense saber m'aparta
jo que m'he mostrat nu
tal i com em va du la mare

Estrany el temps perdut
que fuig per les cantonades
ja que abrasar-te no puc
em conformo amb les paraules

Superb però, el futur obert
damunt de l'erm de l’absència
que només volent-ho floreix
en l’ara que comença












47 SIMFONIA PERVERSA

Simfonia perversa que s'enfila
rampant com un emblema
pel cadafals del meu sentir
omplint-me els esglaons de pena.

Simfonia de tristesa i despit
que sense saber perquè escolto
m'esgarrinxa l’oïda i el pit
i el panteix de nit quan dormo.

Em torna foll la melodia
que ningú interpreta per mi
sempre igual, sempre ferida
com un xiscle intern, un esgarip.

No se si visques mil vides
sempre hauria de ser així
notes melangioses d’un verí
que a sota de la pell em nien.

Melodia perversa de destí
auguri d'un futur de mentides
presagi funest del que s'albira
al últim revolt del camí.

Simfonia que fosca retruny
al cabal de ma sang espessa
simfonia, dura, perversa
com la torta rialla del botxí.

Simfonia que a celebrar s'entesta
l'amor que no mena enlloc
sigui per l'atzar o la dissort
no para de burxar-me l'orella.


48 PARRACS


...I dels parracs de les veles
del nostre llagut naufragat
fem-ne vestits de festa
i garlandes per celebrar.

Celebrem l’ona funesta
que el timó ens va fer trencar
llamps i trons de tempesta
i el remolí que ens vol empassar.

I dansem... dansem en rotllana
agafant-nos tots de les mans
al voltant de la foguerada
del nostre pont incendiat.

Esperem l’atracció fatal
i definitiva de l’ona negra
orfe de llums i d’estrelles
que al fons ens haurà de fer anar.

A les profunditats de l’abisme
on no hi ha ni joia ni dolor
i tot tindrà el mateix color
que la nostra mirada esvaïda.

Surarem dansant a mig aire
entre fustes velles i taulons
vestint de cargolins l’ànima
i mirant de fit a fit als taurons

I d’aquell silenci feixuc
n’enlairarem callades cançons
i bastirem llar en els llots
on hi hem de trobar aixopluc.

Però ara, dansem a la coberta
en el bressol del temporal
gaudim del llamp i de la festa
esperant l’embat final.

Aquell que bolqui el llagut
aquell que apagui el fanal
doncs mentre tant... SALUT!!
a l’espetec de claror del llamp.

Que encara hi ha llum i vida
i plata a l’esquena del mar
celebrem doncs la ferida
que encara no gosa fer-nos mal.
























49 CATORZE HAIKUS

Vibra la lluna
damunt el bosc de ciment
d’udols ferida

Reina de l’esguard
orfe de llum i d’esclat
bressol del meu cos

Enfilada al cel
l’àguila vola en cercles
damunt del meu cap

Es trenca la llum
en cascada de plata
oratge de fum

Mai sabrem com som
nus damunt la vànova
sense fer-ne esment

Canten aloses
ombres dolces de til·ler
i la tarda es fon

Pau i silenci
res es mou a l’horitzó
quan s’atura el vent

El meu món de dins
també hi ha llums i ombres
i tranquil·litat.

Refulgint d’amors
vestida de nuesa
la pell de marbre
Estela del mar
pentinada d’escumes
blanca pell de vent

Veurem el vi amarg
la verema dels dies
i el Sol rovellat

Japonès errant
viaranys de l’ànima
ell els va trescant

Remolins endins
foragitant el passat
entre les barques

En l’esclat d’uns ulls
refulgir de la plata
i guspires d’or




















50 BUIT I LLIURE

Buit i lliure
sense objectiu
pla perfecte
per començar
Cap projecte
sol però ferm
vent i busca
llevant i ponent
Buit i lliure
encara capaç
alè tenaç
etern somriure
Força que empeny
l’ona invisible
batec permanent
la joia de viure
Buit i lliure
assegut al cim
del temps que fuig
de l’home en viure
Surt de l’ensurt
que creix al pit
buit i lliure
mai però, del tot feliç












51 POETA

Poeta,
cegat de lletra,
trastocat,
embriac del mot amarg
i addicte a abellir la sofrença,
a patir l’amor
i a espantar l’averany
que li pesa
com un jou de imminència
al coll,
sotmès al porus,
a la pell,
mentre el pensament
extraviat delira.






















52 BENENTÈS

En el benentès que vulguis
i jo pugui
mirem-nos als ulls
abans de treure’ns la roba
a esgarrapades, entre esbufecs
I en el benentès que a tots dos
ens agradi l’agricultura de la pell
llaurem-nos
solcs de deler a les esquenes
i reguem-los amb la suor de l’alba.
En el benentès que tu ets ben teva
i jo, un passavolant de l’amor
que volent-se quedar, no es queda.























53 DIES DE SILENCI

Oh, aquells dies
en els que el silenci
davallava com una llum
entre nuvolades calmes
i el brogit era novetat i festa.
Dies serens de primaveres clares
o tristos de puresa tardoral
de ploms empeltats
o d’Hivern de glaç entre els dits
a la sabata esventrada
Dies de silenci lànguids
que només el gall
o el bestiar trencaven
o els esgarips de joia i el piular
dels ocells i la mainada.
Oh, aquells dies
de silenci venturós
com una boira matinal
que eixuga el rou dels arbres.
Oh, aquell silenci dolç
que com la claror del Sol s’escampava.
On han anat a parar
al mig de tota la gentada?













54 QUI PLORA?

Qui plora si no és el vent
entre les fulles tremoloses
dels llorers i les mimoses
del camí del nostre comiat.
Qui plora si no és el fat
que encara no te figura
que la vas dibuixant en tant
incansable la busques.
Qui plora si no és l’amor
que s’estimba a les llambordes
i malgrat que el podem oir
fem oïdes sordes
Qui plora si no és l’humà
que te dos mans per la joia
i a cada una li han posat
un bri d’or fals i una pistola.
Qui plora si no tu i jo
que només som dues persones
mirant-nos nus de fit a fit
fent de la impotència força.















55 DEFENSA

En la meva defensa he de dir
que no tinc defensa
Que jo ja sabia que sucumbiria
davant l’influx dels teus ulls de nebulosa
que hostatgen la força de deu mil móns
i que cauria pres de la gravetat
de la teva pell planetària.
En quines llunes del teu capvespre
em vaig desfer del meu coratge?
En la meva defensa he de dir
que no tinc defensa
i que era escrit en el llibre negre de la nit
que defalliria
en qualsevol intent de resistir-me.
En la meva defensa he de dir que tu,
el teu cos de feltre
i el teu cabell de foc solar
son davant dels ulls del món,
la meva única defensa.


















56 CAFÈ

Que n’és de bo aquest cafè
assegut al puig de ma calma
escumós, amarg, fumejant
com la boirina de l’alba.

Gust de jungla i de torrada
que automàtic m’obre els ulls
alenada que em dóna impuls
en les pendents de la jornada.

Cafè negre que m’enganxa
en el paladar un tel de Sol
de matí de selva salvatge
i la lleganyosa son dissolt

Aroma de muntanya verda
de tròpic, liana i pendís
les dones fan la recol·lecta
amb cants i flors als vestits.

Cafè de bellesa torrefacte
enèrgica carrega matinal
si no me’l llences coll avall
segur que defalliria en el acte.












57 LISÈRGICA

Cridaven els galls dins la nit fosca
udolaven els gossos la seva tristor
a la lluna blanca que com un plat rodó
a la volta estrellada lluent es retallava.

Sega el temps amb argentada dalla
espigues dels records d’aquella nit
cada cop més lluny, penjats d’un fil
es difuminen en l’ara que davalla.

Aquella nit d’escalfors metàl·liques
corrent per sota l’epidermis sensible
el gust del temps a la gola, el ritme
del batec elèctric del pensament.

El crit de la nit, la remor dels estels
que només percebia l’afuada oïda
la remor subtil que com una boirina
s’escolava omplint el pou de la ment.

Els ulls plens d’estels que es reflectien
al cristall de l’aigua d’aquell rierol
la veu serena de la noia bonica
vessant a la pinassa sa cabellera d’or.

Lisèrgica nit d’esgarrifances evocadora
com s’escurçava i s’allargava el temps
l’instant era ple de sons a l’ombra
que en aquella nit afloraven refulgents.







58 EXPECTANT

Malgrat l’arruga que t’abelleix l’ànima
la saó del temps i l’eluvió d’amors
crec veure que és possible en ta mirada
l’eclosió encara d’una pregona passió.

Foc callat que roman, bresca ajupida
foc sagrat que espera només la senyal
foc intern que tot ho abrusa a la vida
foc que desperta la llum del teu esclat.

Sempre serem esclaus d’una química
que remou l’entranya sense palesa raó
i així sotmesos perdem el seny i el nord
en una eufòrica catarsis primitiva.

És l’animal que sota la pell reclama
el seu tribut d’esparsa alegria terrenal
o tal vegada és just l’equilibri universal.
mostrant-se quan és el cos el que brama

I mirant-te als ull, hi puc percebre destí
aquell encaix amb el que la vida tempta
l’esclat intern d’una remorosa tempesta
i l’albir encara de certa concòrdia per fi.

I no puc si no restar expectant, immòbil
confiant que el destí t’apropi de nou a mi
les senyals del meu cor has pogut llegir
i ara ets tu la que te la clau del somni.







59 LA TEVA MÀ

La teva mà damunt del meu pit
i a sota el batec que s’inquieta
l’esguard esclau del teu somrís
i el somni a la realitat prospera.

Tens el moment... com prohibit
però investit d’anhelada calma
la teva mà damunt del meu pit
l’esca precisa que encén la flama.

Foc abrusador del cos i l’ànima
què et cou en el palmell de la mà
que damunt del meu pit camina
en un gest de tendresa natural.

I ben natural és al cap de vall
que tot el meu ésser enardit
cap al teu ésser davalli esbalçat
amb la teva mà sobre el meu pit













Pere Suñé Ribera
Barcelona. 2-08-2011