VIATGE A L'AFGANISTAN

Viatge a l'Afganistan - Pere Suñé
Publicat dins: Viatges - 09/08/2011
Si voleu veure fotos del viatge entreu a lawebsensenom


Era el Març de 1975 quan va començar el meu viatge a l’Orient. Jo tenia dinou anys i moltes ganes de viure i de conèixer món. Era el meu segon viatge llarg i transcendental. El primer havia estat en l’any anterior en el que vaig fer un periple per tot Europa en auto-stop com era preceptiu per l’època.
Vaig fer Amsterdam, Copenhaguen i moltes altres ciutats centre i nord europees a lloms, gran part del viatge d’una clàssica furgoneta Wolksvagen amb tot una colla de lisèrgics anglesos amb els que vaig riure molt. Tot plegat va durar uns sis mesos al cap dels quals vaig tornar a Puigcerdà on vivien els meus pares.
Quan vaig tornar a casa vaig posar-me a treballar a Icona, fent neteja de boscos, i a la creu roja de socorrista, per fer prou diners per endegar el que havia de ser el viatge definitiu ja que l’amenaça de la mili gravitava en el meu estat d’ànim i l’idea de perdre’m per la Índia o per on fos cada dia la tenia més present. El pla inicial pel que ja ens havíem fins i tot vacunat un company, el Jaume i jo era amb un parell de dos cavalls arribar a Sri Lanka, travessant tot Àsia, però en l’últim moment em vaig quedar sol de manera que amb la motxilla a l’esquena vaig sortir de Puigcerdà cap a França aquella Primavera dels meus dinou anys.
Cabell llarg, arracada a l’orella, un llibre del Watts i un altre del Castaneda a la bossa, una hamaca d’escalada per dormir on fos, sac de dormir i… endavant.
No va ser fàcil arribar a la cruïlla d’Orange a l’autoroute du Solei i agafar direcció sud cap a Itàlia.
L’autopista francesa era plena de hippies viatgers com jo mateix que dormien a les llambordes polsoses esperant que algú s’atures.
Recordo haver dormit a Marsella i haver passejat per aquell port industrial i ple de tavernes i consumidors de Pernod, que no de Ricard (o era al inrevés).
D’allà a Cannes a veure passar noies boniques assegudes en descapotables pel passeig marítim ple de iots i d’edificis ben acurats. Recordo haver fet nit en un bosc de pins pinaters que s’abocaven al Mediterrani amb la meva hamaca d’escalada, Em va despertar un gendarme molt amable que em va fer fotre el camp d’allà a tota llet.
Vaig arribar a Mònaco i de Mònaco només recordo una carretera amb molts giravolts i de molta pujada i baixada. Crec que no em feia gaire gràcia ni el Balduino ni la Fabiola, per tant vaig creuar el petit país com si m’empaitessin.
Vaig entrar a Veintimiglia i se que vaig agafar un tren que em va dur a algun lloc on hi havia l’autostrada que en aquells moments era el meu medi natural.
Recordo que es feia de nit i jo anava amb la intenció de visitar a un bon amic, el Ramon, que vivia a Milan, comunista de pro i allà, palplantat en una cruïlla amb un cartell de cartró que posava ”Milano” i em va parar un cotxe ple de gent i el conductor em va dir: – noi andiamo a Torino – i com que a mi tant em feia anar a un lloc o a un altra vaig apuntar-m’hi, ja veuria al Ramon en un altra ocasió. Aquella gent no parava de fer-se “spinellos” a dins del cotxe i entre l’un i l’altre vam arribar a casa del conductor que va resultar ser un professor d’art, anomenat Antonio a un indret del Piomonte que es deia Sanfré a prop de Bra i d’Asti. Allà vaig poder remarcar el caràcter obert i eminentment artístic dels italians de l’època, la casa era el súmmum de la decoració underground, semblava sortir d’una pàgina de la revista Star amb flors pintades que creixien de les rajoles i un arc iris gegant ple d’heures i campanetes de colors d’una banda a l’altra de l’estança.




Vaig apalancar-me ben bé un parell de setmanes ja que l’Antonio tenia d’anar a Roma i em va proposar d’anar-hi plegats en el seu cotxe. Vàrem fer una gran festa de comiat en la que es van servir unes galetes de maria que tenien molt bon gust. En acabat de dinar i de fer postres empreníem l’Antonio, la Ursula, un col·lega que no recordo el nom i jo mateix el viatge cap a Roma. Ja no recordàvem la ingesta de les galetes quan al cap d’un parell d’hores de conduir ens vàrem començar a mirar-nos els uns als altres com preguntant-nos, que ens està passant? Tot tenia un color diferent i l’efecte d’aquella maria ens havia colpejat com un mall, de manera que vàrem sortir de la carretera principal i n’agafàrem una de secundària i quasi bé fins que es va fer fosc vàrem jeure en un camp de cereal acabat de tallar, rient i gaudint del que oferia la tarda.




L’Antonio era tot un artista i els seus amics també eren gent relacionada amb el món de l’art i tractant-se d’Itàlia, l’art era amb majúscules.
A Roma vaig assistir a mítings polítics, conferències anarquistes i festes urbanes acabant a la Piazza Nabonna borratxos com ceps.
Admeto haver passat un matí al Vaticà i tot plegat em va semblar d’un quitch molt depriment i notable, excepte , es clar, el sostre de la capella Sixtina que vaig trobar gegantí i espectacular. De fet vaig acabar amb mal de coll de tanta estona mirant amunt.
Vaig passar ben bé dues setmanes a Roma visitant artistes locals, escultors podrits de diners i passant-ho bé . Recordo haver anat a l’estrena de “alguien voló sobre el nido del cuco” en versió original amb subtítols en italià. Gran pel·lícula per l’època.
Desprès vaig continuar viatge cap a les àrides terres del sud italià, Palermo etc, m’evocava la imatge que jo tenia d’Andalusia de terreny ocre i quasi desèrtica i petites edificacions blanques en un caos molt mediterrani Desprès, coneixent Andalusia vaig adonar-me que anava molt errat.
Fer auto-stop en aquelles terres, en fi, fer auto-stop en general et permet una visió del paisatge alentida i a peu de carretera, et permet entrar a cafès a refer-te que son fora de l’abast del turisme i la gent que anaves trobant et permetien certa implicació i moltes vegades acabaves de festa amb ells a llocs completament inesperats, tavernes obscures, restaurants casolans o casinos de poble.
Vaig arribar a Brindisi on per un preu raonablement econòmic vaig rumb a Kerkira (Corfu) on vaig passar-hi uns quinze dies de restaurants, amanides de cogombre i iogurt, platgeta, xiriguitos, festes gregues, sirtaki, danses i cales nudistes.
Allà vaig fer una girlfriend que era cambrera d’un restaurantet petit de la platja i ens vàrem avenir durant uns tres setmanes de diversió, bogeria i sexe per hotels i platges de l’illa, dormint moltes vegades a la sorra sota les estrelles i banyant-nos a la llum de la lluna.




Amb ella, miss Brooks, com jo li deia i un australià vàrem agafar un altra vaixell que ens va dur a Ios, una illa magnífica en la que a la primera nit que dormirem a la platja ens va despertar una iaia tota vestida de negra que al crit de kalimera, kalimera (bon dia) ens oferia grapats de raïm . Era senzillament adorable l’ambient, la comunicació, la relació que s’establia amb aquells vilatans illencs que frisaven per complaure els nostres desigs, convidant-nos a casa seva a menjar i a beure i tot sense comprendre ni una paraula del que dèiem. Era una qüestió de bona ona i prou, no els interessaven en absolut els nostres diners… bé, tampoc es que en tinguéssim tants.
I vàrem espetegar a Atenes la miss Brooks i jo i allà, en una polsosa carretera ens vàrem dir adéu. Jo no vaig voler entrar a la ciutat i ara me’n penedeixo, perquè tenia moltes ganes d’anar cap al nord, cap a Istanbul i prosseguir viatge, a més ja n’estava una mica tip d’amanides de cogombre i iogurt.
De totes formes encara en vaig poder gaudir un parell de setmanes més a Tesalonica que em va semblar una ciutat molt bonica i màgica. M’ho vaig passar d’allò més bé en un hotelet del centre, passejant i sobre tot jugant a billar, joc que jo dominava força bé degut sense dubte a les repetides absències a les classes de l’institut i que passava practicant al casino de Puigcerdà. Allà vaig aprendre amb els millor, gent francesa, campions regionals i algun català que m’ensenyaren a jugar a la reunió i a tenir, al cap del temps un molt bon nivell per la meva edat. Feia series de quinze i vint caramboles d’una tacada…
Mai haver fet campana havia sigut de tanta utilitat.
He d’explicar que el viatge d’Atenes a Tesalonika el vaig fer d’una sola tirada amb un camió de gran tonatge, amb remolc, enorme i que el personatge que conduïa no va dirigir-me la paraula en tot el trajecte… uns set-cents quilometres i que es limitava a posar la musica a tope de volum i de tant en tant a picar-me l’ullet i fer que O.K. apuntant amb el polze amunt seguit d’una sorollosa riallada. Sempre recordaré aquells bigotis desmesurats i aquella boca podrida però simpàtica i riallera que amagaven.
Aquell home no tenia cap respecte per les lleis de trànsit i quan veia un restaurant que li agradava, encara que fos a l’altra sentit de la marxa, ell simplement fotia un cop de volant i girava tot aquell tren de mercaderies amb sec, trepitjant jardinets o el que fos. El cas era dinar… espectacular.
Passat un bon temps de lleure per Tesalonica vaig agafar un vaixell que em va dur a Thassos on vaig estar-me un parell de setmanes gaudint de les platges i de la gent. Vaig llogar una moto amb la que em vaig ficar per tots els indrets i viles que vaig poder, dormia al ras i va ser una estada fantàstica i salvatge.




Desprès vaig continuar viatge cap a Istanbul i vaig fer nit en un bosc molt a la vora de la frontera turca i vet aquí que em desperten de bon matí tot una colla de soldats grecs apuntant-me amb els seus fusells i fent-me baixar de mala manera de l’hamaca. Varen veure que duia una petita càmera de fotos, una instamatic d’allò més cutre i em varen acusar d’espia.
Vàrem estar que si tomba que si gira fins al mig dia que finalment els vaig convèncer de què només era un pobre hippie català en el seu camí cap a Índia. Per fi em varen deixar anar.
Istanbul va ser la meva ciutat ben bé quatre setmanes, alimentant-me de rice-budding i shish kebbab.
Vaig hostatjar-me al costat del famós Budding shop a la plaça de Sultanahmed a davant mateix de la mesquita blava.
Vaig passar-ho molt bé en aquells dies recorrent carrerons del casc antic, basars i indrets amagats d’aquella prodigiosa ciutat. Menjant peix fregit acabat de pescar, al port , (bonissim) visitant el zoo, i durant una setmana sencera cada matí me’l vaig passar al museu Top Capii, i encara no el vaig veure tot. Allà vaig conèixer a un erudit afganès, educat a Londres, ros i d’ulls blaus de impecables maneres.
Vàrem passar junts moltes tardes recorrent llocs increïbles de la ciutat a l’un i l’altre cantó del Bòsfor, recordo una ocasió en la que em va portar veure te en una terrassa que donava a una vista panoràmica de la banya d’or, en el barri de Uzkudur, i que havia estat la casa del famós escriptor romàntic i enamorat d’Istanbul, en Pierre Lotti. Una tarda molt agradable i un lloc preciós.




Va arribar el moment de deixar enrere Europa i recordo que el cor m’anava a mil per hora tot creuant amb l’autobús aquell immens pont que separava els dos continents. Pensava en aquell moment que allò era una aposta per sempre, que no hi havia marxa enrere de d’aquell punt. Deixava família, amics, mili, i tot el que havia estat la meva vida fins aleshores.
Si em perdia per l’Orient i no tornava a temps per incorporar-me a la meva lleva seria declarat pròfug, perseguit i condemnat a no tornar a Espanya al menys per deu anys.
Vaig fer Istanbul Teheran d’una tirada, seixanta quatre hores d’autobús en les que va haver-hi moments de tot. Creia que ens estafarien quan ens varen deixar tirats, sols en una mena d’erm a les afores de no se on de l’interior de l’Iran, sense explicacions durant més de tres hores. Els occidentals que érem allà cridàvem desesperats mentre els locals no feien cas de res. De sobte el conductor i el seu ajudant van tornar i sense fer cap comentari vàrem continuar el viatge.




L’Iran no era un lloc amable pels turistes en aquells moments convulsos previs a la revolució islàmica. L’Ayatolla Homeini era per a tot arreu tot i no haver assolit encara el poder. No es podia xiular, ni anar amb pantalons curts,(t’escopien i et tiraven burilles) no es podia riure, ni fer fotos ni parlar amb dones.
El primer dia, una parella d’holandesos amb els que havia fet el viatge d’autobús i que estaven hostatjats en el famós Amir Kabir van decidir d’anar a fer un tomb per la ciutat cap al capvespre i vestits a la manera occidental, amb texans i samarreta, total que al cap d’una estona van tornar esbufegant, bruts i estripats, en un estat de nervis deplorable i ens van explicar que es varen ficar per un carreró estret i obscur en el que es veien cafès per prendre alguna cosa i que de cop i volta varen començar a sortir homes dels locals, empenyent-lo a ell i intentant fotre-li mà a ella a les natges i a on podien i que tots dos aterrats corrien carrer avall però que ells es cridaven els uns als altres dels altres cafès i sortien també amb les mateixes intencions, continuant l’agressió fins que van anar a parar en una via més il·luminada on finalment els van deixar en pau. Agafaven l’avió l’endemà mateix cap a Amsterdam amb una idea d’aquell país ben peculiar.
De les coses més memorables de la meva estada a Teheran va ser l’aventura d’obtenir el visat per entrar a l’Afganistan. Algú em va escriure en un tros de paper l’adreça del consolat afganès i amb la mà estirada brandant aquell paperet s’anaven aturant taxistes afeccionats que se’l llegien i seguien la seva ruta fins que un s’aturà i obrint-me la porta em va fer entrar al seien del darrera amb quatre persones més, dues gallines i un bebè i vàrem emprendre un enfollit tour pels carrers de la ciutat fins a arribar al meu destí al cap de munt d’un carrer que feia pujada i on hi havia un problema amb les clavegueres i la merda baixava com un riu pel mig del carrer.
El conductor d’aquell sobre-ocupat taxi va enfilar carrer amunt pel vell mig d’aquella riuada com un Moisès separant les aigües i elevant cortines de porqueria, peles de taronja i detritus en general a ambdós cantors del cotxe que circulava amb les finestres obertes esquitxant a tothom de dins i de fora.
Va aturar-se al cap de munt del carrer i em va fer fora sense contemplacions i mentre donava la volta i jo el veia baixar de nou pel mateix doll de merda carrer avall. Jo astorat em vaig veure brut i pudent entrant en l’humil consolat afganès on ningú va fer-ne esment i em van tractar prou bé donant-me el visat que precisava quasi immediatament.
Vaig agrair tornar a l’olor de pneumàtics de l’entrada del Amir Kabir i el retrobament d’un espai en el que es tolerava la presencia del occidentals i sobre tot vaig agrair el retrobament de la dutxa.
De fet, vaig estar-me un parell o tres de setmanes a Teheran i els primers dies els vaig passar en aquell famós hotel però desprès vaig hostatjar-me en un altra pràcticament al costat d’aquell però molt més cutre, barat i interessant on s’hostatjava tota classe de gent, hindús, iranians, turcs i sobre tot hippies d’arreu del món. Vaig conèixer a molta gent, fins i tot crec que vaig conèixer al Lou Reed que vivia al terrat de l’hotel, donava classes d’anglès i tocava la guitarra i cantava com els àngels. Si no l’era… se li assemblava molt.
Vaig deixar Teheran amb uns turistes francesos que em van deixar a Meshad perquè no volien problemes a l’hora de passar la frontera a no gaires quilometres d’allà… eren bastant estúpids, vaig pensar. Al final m’ho vaig manegar per arribar a la frontera de l’Afganistan amb uns camioners holandesos que em varen deixar a la frontera a les nou del matí.




L’Odissea que m’esperava per creuar aquella maleïda frontera costa de creure però asseguro que va ser talment com l’explicaré.
Era un lloc inhòspit al mig del no-res, amb molts filferros. Per un cantó la policia iraniana, ben uniformada i estricte amb una burocràcia àgil que feia que tot anés força a l’hora. Havia d’esperar en una sala d’espera que també era un museu del contraban on es podien apreciar els trucs del traficants de hashish que ells, tant llestos, havien aconseguit enxampar. Sabates, bombones de butà amb doble fons, mobles, llaunes, tubs de pasta de dents, en fi, tot d’estris preparats pel trapis que allà exposats pretenien desencoratjar al possible camell … feia força por. Jo no vaig tenir cap problema, van segellar-me el passaport i… cap a l’Afganistan.
Allà si que va començar la ruta de l’absurd. Vaig ser dels primers a la cua del Tourist Office on veies a tot de gent, oficials de policia, enturbantats i barbuts, agafant-se de les mans i dient-se el que semblaven paraules d’amor a cau d’orella com si s’estimessin molt. Al cinto però duien pistoles.
Al final t’acabaves acostumant a la imatge, doncs bé, passo el control i em fan anar a la Health Office, on controlaven el tema de les vacunes. Tot en ordre. L’últim tràmit era la Police Office i allà vaig topar amb un escull quasi insalvable. Jo tenia en aquell moment uns dos cents quaranta dollars i es veu que per entrar se’n necessitaven un mínim de dos cents cinquanta i per aquesta miserable xifra un policia molt sorneguer em barrava el pas. Va agafar el meu passaport i amb bolígraf va escriure-hi alguna cosa i acte seguit em va dir que me’n tornés.
Jo em vaig trobar perdut i emprenyat, no tenia cap ganes de girar cua així que desprès de repetits intents de convèncer a aquell policia que semblava fotre’s de mi, vaig demanar que qui carai menava allà i em van assenyalar un edifici de totxo amb pinta d’oficial a uns cent metres d’allà.
M’hi vaig adreçar i tot era buit i les orenetes havien fet els nius a les bigues altes de l’edifici i volaven lliures per l’interior de les estances piulant. Vaig obrir una porta a l’atzar i vaig conèixer al que sempre he anomenat com el general. Un home d’uns cinquanta anys, calb, que dormia amb la galta damunt d’una buida taula de despatx., vaig tossir per fer-me notar i ell sorprès, mig amb angles mig amb llenguatge de signes va preguntar-me que hi feia jo allà i que volia. Jo li ho vaig explicar com vaig poder i ell va semblar entendre-ho, de manera que somrient, va agafar el telefon i va començar a lladraren farsi a qui suposo deuria ser l’encarregat de la Police Office. Desprès, sempre somrient, va enviar-me de nou allà i ell va tornar a la seva feina de despatx. Bé… aquella situació, es va repetir exactament buit vegades al llarg d’aquella jornada inacabable.
Jo arribava a la Police Office i l’oficial aquell no em deixava passar de nou i a empentes i rodolons m’enviava a fora i jo tossut, tornava a anar a veure al meu amic el general que, té més o té menys, sempre el trobava en la mateixa postura i cada vegada semblava més emprenyat amb els de la Police Office. Ell tornava a agafar el telèfon els escridassava les instruccions i s’adreçava a mi tot dient…now yes…go…go! …i així buit vegades fins que cap a les set de la tarda vaig aconseguir que m’acompanyés i li digués cara a cara a aquell funcionari maleït que em deixés passar.
Ell va agafar un bolígraf i va tatxar el que havia escrit abans en el meu passaport i per fi tenia via lliure. Jo, agraït, li vaig brandar la mà al general i ell em va fer una abrasada efusiva com si ja fóssim de la família. Era un bon home que es va fer càrrec de la meva situació.
Quan jo ja estava a fora de la influencia d’aquell policia i fent auto-stop per sortir de la frontera, aquell home va aturar imperativament una furgoneta d’uns australians i em va fer passar a darrera i ell, amb tota la cara, va fer-se un lloc al davant tot dient: go…to Herat!.
A meitat del viatge i sense parar de riure i de fer broma va voler vendre’ns haixish tot dient… very good…very…good… epecial price my friends, davant l’estupefacció dels presents.
Allà vaig començar a capir l’absurda i incomprensible manera de raonar dels afganesos.
Herat em va semblar sobre tot un salt en el temps, un viatge al passat, una immersió en aquells tebeos del Capitan Trueno que jo llegia de petit, Els turbants, les espases i ganivets, les barbes, els cavalls i quadrigues que aquella gent conduïa a tota velocitat pels carrers d’Herat. El primer dia vaig ser testimoni d’un accident de quadriga… no n’he tornat a veure mai més cap.
La primera nit em vaig hostatjar en un hotel que em va semblar prou bo i el senyor que em va despatxar va ser molt amable, ensenyant-me totes les estances i el pati, molt amablement, jo en vaig triar una qualsevol i quan ja feia un parell d’hores que dormia em truquen a la porta i m’apareix un marrec de no més de d’onze anys que m’oferia: massage, massage, jo li vaig dir que no, gràcies i ell se’n va anar com dolgut de que no acceptés els seus serveis. L’endemà aquell senyor tant amable la nit anterior, ara em mirava amb cara de gos i em feia fora de l’hotel sense donar-me cap explicació.




Seguia sense entendre res de la lògica afganesa. Vaig deduir que havia estat perquè no havia volgut els serveis del seu fill… no ho sabré mai del cert.
L’endemà a la llum del dia Herat em va semblar una ciutat plena de vida i de colors, la gent era molt orgullosa i em miraven com un igual, no em volien vendre res i bàsicament tenien un tracte d’allò més cordial i servicial, que no servil. Vaig acceptar que em beneïssin pel mòdic preu d’un afgani cremant unes herbes en un pot i envoltant-me d’aquell fum. Els carnissers tallaven la carn, plena de mosques a les llambordes dels carrers i les dones anaven tapades amb el burka de cap a peus, no vaig aconseguir veure la cara de cap. Vaig passejar i passejar per carrers i carrerons i ningú mai em va importunar, mostrant-se tothom amable amb els occidentals.
Vaig trobar un hotel amb un pati d’ombra on passava les hores de Sol, bevent té i més té en companyia d’una colla de viatgers que anaven o venien de l’Índia, la gent del Magic Bus, i d’altres que ens anàvem trobant en la ruta, no vaig trobar a cap català per aquelles perdudes contrades. Feia una calor espantosa doncs devia ser Juliol i l’únic que es podia fer era prendre dutxes una darrera l’altra. En una ocasió, vaig trobar en una cantonada d’aquell bany comunitari, un bitlleter cilíndric de pell amb una quantitat gran de marcs alemanys i de dollars.
N’hi havia un bon feix i jo ho vaig recollir sense dir res i vaig esperar a veure que passava. De sobte, un d’aquells hippies amb els que passava les hores bevent chai, va començar a buscar per tot arreu, esverat i desesperat.
L’ vaig demanar que què havia perdut i el em va contestar que tots els seu diners i jo, burro de mi em vaig entendrir i li vaig ensenyar el que m’havia trobat a les dutxes, tornant-li amb un somriure. El fill de puta gaire bé em pega per haver-li robat la bossa. Tampoc comprenia l’absurda lògica dels alemanys. No em va donar les gràcies i se’n va anar cagant-se amb tot amb els seus recuperats diners.. A mi se’m va quedar cara de tonto i aquell dia vaig aprendre una amarga lliçó, que afortunadament avui ja he oblidat.
Una escena que recordo d’Herat eren les parets de les cases fimbrant amb la canícula i jo a punt del desmai intentant arribar al redós de qualsevol ombra.




Aquest va ser el cas quan em vaig ficar en una entradeta mínima, com un forat de no més de un metro, vint centímetres. Una taca d’obscuritat en una radiant paret ocre i a dins m’hi vaig trobar un afganès menut fent donar voltes i més voltes a un enorme camell pelut que feia girar una sínia en una cambra circular de, potser metro i mig, dos metres de radi. Ell anava llançant el gra a mida que l’animal donava tombs. L’home tenia una gran simpatia natural i reia molt però només parlava farsi i cada cop que passava el camell ell tenia que ajupir-se per no ensopegar amb la fusta que feia girar la pedra de moldre. Una feina cansada i monòtona. Ens vàrem fer amics.
Un altra amic que vaig fer va ser un home gran amb una sola dent, vestit impecablement de blanc immaculat amb el que vaig estar tota la tarda tocant un instrument que m’havia venut el seu germà. Un raj-sitar o tambour.(instrument de corda, de sis cordes principals i setze de simpàtiques.)
Érem un canadenc que tocava la dulcimer, una americana i jo mateix, gent de l’hotel amb els que anava de descoberta pels carrerons d’Herat.
Vàrem veure l’equivalent a un luthier i vaig comprar-me l’estri que m’havia d’acompanyar la resta del viatge i que encara conservo. El venedor ens va acompanyar a casa del seu germà que era músic perquè ens ensenyés els rudiments d’aquell instrument.
Vàrem seure en una estança de no més de quatre metres quadrats, completament plena de catifes de tots colors i va començar la festa, ell al tambour , el canadenc a la dulcimer, jo als timbals i la rossa americana al somriure i les palmes i petons.
Vàrem estar tocant sense parar potser tres hores durant les que jo m’anava fent cigarretes d’un hashish molt bo que havia adquirit ja el primer dia. Ell em mirava i bellugava el cap, com renyant-me dient: – too much sun…too much sun, you smoke too much… – I quan el Sol va minvar de intensitat mentre ens tornàvem per espantar-nos les mosques amb un drap i bevent chai i més chai l’home em va demanar que li mostrés el meu hashish i jo així vaig fer, ell desprès d’ensumar-lo arrufant el nas va gitar-lo per terra despectivament tot dient, oh shit, that’s shit…davant la meva perplexitat.
Desprès ell va posar la mà sota d’una catifa i en va treure el que semblava ser un xiclet aixafat i oblidat.Va fer portar una Hukka, una pipa d’aigua, per un marrec i amb un ganivet va fer dues parts de la peça. Una me la va obsequiar i amb una part de l’altra va començar a tallar-la a trossets molt petits i a posar-los a la cassoleta de la pipa. Va encendre-la i… us juro que no he vist mai a ningú treure tant de fum amb una sola pipada. Desprès me la va passar a mi i jo fent el que vaig poder vaig aconseguir treure un nuvolet ridícul de fum blanc i automàticament em vaig posar a al·lucinar com si m’hagués pres qui sap què.
La festa va continuar encara molta estona, ballant, giravoltant en aquell reduït espai, besant-nos i abrasant-nos, especialment el vellet amb la rossa americana, tot s’ha de dir, al compàs enfollit d’aquella musica repetitiva i absurda.
Va ser genial i en acabat vàrem tornar a l’hotel a jeure a l’ombra del capvespre, a veure més chai fins que ens va agafar la son.




En un mercat, quan ja duia més de quatre setmanes coneixent el poble afganès, em varen robar la meva bossa dels diners, em deurien fotre uns cent i pico dollars i ja m’havia venut tot el que un occidental es podia vendre, rellotge, texans, camises fins i tot sabates i em quedaven exactament setanta sis dollars, recordo la xifra. En aquest punt em vaig acollonir, ho admeto. Que havia de fer? perdre’m amb vint anys a la Índia, travessant Pakistan sense un duro per ser una paria més, cosit per picades de mosquits i amb una persistent diarrea (shits) que m’acompanyava des de feia ja massa temps.
Llavors vaig decidir tornar, vaig tenir por i així que el primer que vaig fer va ser invertir quasi bé la meitat del meu pobre capital en unes boniques botes de pell afgana, una bossa de pell de camell i camises i pantalons afganesos, que no valien pràcticament res, anells de lapislàtzuli, collarets d’àmbar i d’altres foteses per anar-me buscant la vida en el camí de tornada.
Un anglès de l’hotel va oferir-se a dur-me cap a la frontera amb l’advertència de que duia hashish i que ell la creuaria sol. Jo vaig acceptar i així que vàrem arribar, mentre jo baixava de la furgoneta s’atansava un policia i ell li feia una foto amb una polaroid, ell li allargà el cartronet tot dient: bagshish…bagshish, que vol dir més o menys. Regal, regal…L’altre entusiasmat feia venir als companys que fent broma veien aparèixer la cara del guarda en aquell tros de paper. Acte seguit l’anglès va allargar la càmera als guardes tot dient: bagshish…bagshish… i els hi va regalar la polaroid mentre els guardes obrien per ell la barrera tot dient bye, bye my friend – espectacular.
Val a dir que a les parets de la Police Office hi havia un cartell que deia aproximadament: Si porteu pipes, drogues, armes o algun objecte prohibit, millor llenceu-ho o doneu-nos-el perquè si nosaltres us agafem, es dolent… però si us enxampen els iranians… que Ala us ajudi.
Vaig entrar sense problemes de nou a Iran i fent auto-stop em varen dur fins a Meshad, la ciutat sagrada. Vaig haver de dormir al ras en una parada d’autobusos amb molta desconfiança ja que aquella gent eren molt poc hospitalària. Em deien diable occidental tot i anar guarnit com un afganès. Als hotels que vaig provar d’hostatjar-me tot i tenir els casellers de les claus plenes a vessar de claus, o sigui que òbviament l’hotel era buit, sistemàticament i de molt mala manera em deien que no hi havia lloc per mi.
L’endemà vaig agafar un bus que em duria a Teheran. Allà, fent cua un pobre homenet barbut afganès que era al davant meu, desprès d’una mínima discussió amb qui despatxava els bitllets des de dalt d’una cabina enlairada damunt d’una tarima, aquest, malcarat i suat, li va fumer un cop d’àbac al mig del turbant que es va sentir, Cloc! I va començar a rajar-li sang. Ni el pobre home ni jo compreníem res… però per a la resta era normal doncs ningú va fer res per ajudar-lo, excepte jo… les coses solien anar així entre veïns.
Vaig estar-me una setmana més a Teheran on vaig conèixer a uns americans que em varen comprar les botes, la bossa i pràcticament tot el meu arsenal per quasi tres vegades el que jo havia pagat. Va ser un bon negoci.. I a sobre em van convidar a dinar en l’hotel que s’estaven que n’era un de luxe del centre de la ciutat amb grans catifes, làmpades i piscina!…allà si que tothom em feia reverències. Vaig fer una dutxa memorable.
Vaig seguir viatge cap a Trabzon a Turquia on m’havien explicat que sortia un vaixell fins a Istanbul, barat i divertit, així que, cap a Trabzon.
En aquell inacabable viatge, els conductors dels autocars es reptaven i xerraven mentre circulaven a tota llet ocupant els dos carrils de l’atrotinada trans-asiatica de formigó. Desprès es reunien a fumar un narguil en algun d’aquells ruïnosos cafès de carretera de marquesines brutes i làmpades plenes de borinots i mosquits morts.




Trabzon va ser per mi un poble encisador, ajagut als peus de les muntanyes d’exuberants boscos, a la vora del Mar Negre, em va semblar idíl·lic, eriçat de minarets i ple de gent simpàtica.
Els nens em seguien per tot arreu, cosa força molesta però al final t’hi acostumes, fas broma amb ells i no passa res.
Vaig haver d’esperar-me quinze dies a que sortís el vaixell o sigui que vaig buscar-me un hotel barat i vaig muntar el campament. Vaig passejar molt, vaig banyar-me en el Mar Negre i sobre tot vaig jugar a billar.
Jo controlava, jugava a la reunió i ells , tot s’ha de dir, no en tenien ni idea, de manera que per trencar el gel em deixava quasi guanyar, però sempre acabava guanyant perquè si no se’m hagués acabat veient el plomer.
Però això va anar agafant ressò, de que n’hi havia un de Barcelona que jugava molt bé i cada tarda em trobava nous contrincants. El primer dia tots eren seriosos i desconfiats , el segon ja em varen convidar a totes les partides i a veure Uzo, (amb grec Ozu) repetidament. Al cap d’una setmana ja n’era un més, completament integrat i em convidaven a casa d’un i de l’altre i rèiem molt.
Vàrem fer una festa un dia, misteriosa, de portes endins on vàrem fumar uns quants joints elaborats sense paper de liar, aprofitant amb una tècnica sorprenent el paper de les cigarretes normals. Tot molt ritualitzat i seriós i l’endemà va haver-hi un altra festa portes obertes, tothom bevent, fumant i ballant amb al musica a tot drap i l’Uzo a dojo… Jo no entenia res, però ballava i bevia.
Em vaig fer molt amic i de fet hi he tingut més d’un contacte per carta amb un personatge que n’hi deien el “doctor” que era el veterinari del poble. Un tipus fenomenal que va voler venir amb mi en vaixell, vorejant el Mar Negre.
Aquell vaixell era espectacular, enorme i ple de acolorits personatges, gitanos, turcs, armenis, hindús, guiris, sicks, i tota clase d’etnies de la zona, per la coberta de fusta d’aquella embarcació, tocant els seus instruments i ballant les seves danses. Tot molt alegre i amb molt bona companyonia. Jo anava amb una noia australiana la Ute, que em va demanar si podia fer-la passar per la meva esposa per tant de mantenir a ratlla als turcs un xic calents que la molestaven. Només dient la paraula “husband” desapareixien com per encanteri.
El viatge va durar tres dies fent escales en cada petit poble de la costa. En un moment del viatge algú que venia de Goa, va donar-nos un àcid i jo vaig proposar de ficar-lo en un té i repartir-lo entre els cinc o sis que érem, “el doctor” inclòs i així ho vàrem fer.
Va ser memorable i divertit, la posta de Sol, les visites nocturnes en els poblets costaners on el vaixell atracava, els exquisits pastissos turcs, la música i les rialles i el fugaç amor de la Ute en un reco arrecerat de la nau.




Vàrem arribar a Istambul i jo vaig tornar a l’hotel que ja coneixia a costat mateix de la Pudding Shop, el personal em va reconèixer i em varen donar la mateixa cambra i tot.
Vaig tornar al Top Capii, i vaig retrobar-me a aquell vell amic afganès d’ulls blaus i refinada educació. Va estar molt content de veure’m i em va dur a restaurants realment interessants de la capital turca fora de l’abast de la resta de turistes. Era un veritable coneixedor.




En un dels restaurants, curiosament vaig fer amistat amb una parella de belgues que amb un atrotinat quatre llaunes em durien a gaire bé a l’autoroute du Solei ja a França.
Vàrem creuar però tot xino xano, acampant i dormint als sacs de dormir per Bulgària i la Iugoslàvia de l’època, països que em van semblar molt tristos on només es veien parelles de nuvis fent-se petons i gent que bevia excessivament en els parcs públics. En el camp a prop de Zàgreb, ja teníem el campament fet i una parella de iaios van venir a convidar-nos a passar la nit a casa seva. Nosaltres vàrem acceptar i ens va posar sopar a la taula, un bon llit i l’endemà un bon esmorzar, tot sense demanar-nos absolutament res a canvi. Quan ens anàvem van regalar-nos a cada un de nosaltres una peça de l’artesania de fusta que ells fabricaven, una nina per la noia i pels nois un ventall tipus manxa per avivar el foc. Un regal magnífic no pel seu valor material però si pel carinyo amb que ens el feien.
La tornada va ser realment ràpida i quasi bé sense adonar-nos ja érem al mig d’autopistes centreeuropees devorant quilometres.
Els belgues em vàrem deixar a prop de Lyon i jo vaig encara intentar l’auto-stop un parell de dies però no hi va haver sort, de manera que amb els pocs diners que em quedaven vaig decidir d’agafar un tren que em va dur cap a la frontera de Bourg Madame on malgrat de dir als guarda civils d’on venia i les ganes que tenia d’arribar a casa encara volien desmuntar-me el Raj-sitar que duia penjat al coll perquè sospitaven que duia droga… patètic. Al final, va aparèixer l’Evilasio, un policia, poeta, que coneixia al meu pare i que em va donar la benvinguda i fins i tot em va acompanyar a casa.
I així acabo la narració d’aquell viatge tant ple d’experiències i aventures. El fet de posar-les per escrit me’l ha fet reviure i també m’ha fet créixer de nou les ganes de viatjar pel món de nou, encara que temo que avui dia amb auto-stop, no arribaria enlloc.