L’ALEGRE PARANY DE POESIA
poemes
Pere Suñé Ribera
Juny 2012
INDEX
1 M’ESTIMO MÉS
2 MUSICAL
3 MIL VERSOS
4 ALEGRIA
5 METAL·LURGIC
6 PROPOSTA
7 JOGUINES ANTIGUES
8 ELS PORTS DEL DEMÀ
9 TEMPORAL
10 TRANSLÚCID
11 VIDA
12 TATUAT I PENEDIT
13 MOMENTS, INSTANTS
14 ELS MEUS DITS PLOREN
15 ENCARA AVUI
16 REIVINDICO
17 ESPILL
18 ON?
19 INTENT
20 PESA LA PLOMA
21 UNA ABRASADA
22 QUADERN DE MARÇ
23 EL TEU LLAVI
24 GRAPATS
25 DELICADAMENT
26 ATZAR
27 NARRADOR
28 GUERRER
29 TREPANA
30L’AMOR QUE EM DEFINEIX
31 BEATRIU
32 CULTE
33 LLOCS
34 UNA PAU GLAÇADA
35 LENTA
36 OBLIT AMARG
37 EUTERPE
38 L'ONA CIRCULAR
39 SI FOS A FER
40 SENSE FER SOROLL
41 EL QUE EM VAS DIR
42 TEMPORAL INTERN
43 TRISTORS
44 CATÀLEG DE BOIRES
45 LLAR DE SILENCIS
46 LA RIALLA
47 FUTUR
48 ALÇAR LA VEU
49 UN AMOR
50 BRIGADISTA
51 AIRE
52 S'ESMUNY
53 INSURGÈNCIA
54 KRISHNAMURTI
55 AMORS VENCUTS
56 LA PORTA
57 MELAMOR
1 M’ESTIMO MÉS
M'estimo més estimar
que deixar que em ceguin l'odi
o la indiferència.
Perquè estimant, tot i tampoc veure-hi clar
no és el sutge si no la sang
la que m’enterboleix amb febre la mirada.
M'estimo més l'abrasada
que el cop de puny
tot i que a voltes em costa
i he de captenir la ira i la força
i el bram que per dins em retruny.
M'estimo més l'amor
i acceptar els fets tal i com son,
que sovint l'home cava amb els fets
la pròpia tomba.
I jo no puc fer-hi res tot i l'evidencia,
tot i la clarividència que dóna l’experiència.
No puc fer-hi res perquè malgrat tot,
potser soc jo l'errat.
Per tant m'estimo més estimar,
estimar-te mentre caus i així caiem plegats.
O bé, estima'm tu quan sigui jo qui caigui,
que voldrà dir que ens movem,
que la vida no s'atura
en tant hi hagi moviment.
M'estimo més estimar
perquè estimar alena la rialla,
t'espurneja la mirada
i si tu volguessis amor meu,
t'estimaria amb un amor més pur encara
o més salvatge.
2 MUSICAL
Amb moviment d'arpegi et veia passar
i el pensament s'enfilava a un pentagrama
on s'aixecaven com notes els ocells
i els meus ulls eren les solfes d'una escala.
Andante era l'esperit que et movia
i al·legro el tempo que imposaves
amb el teu gest d'estrella... De diva
i el impuls de la teva passa acompassada.
I jo esmaperdut badant a una platea
que només en el meu cap existia
emocionat reprimia l'aplaudiment
mentre el públic indiferent no et veia.
El cor enardit amb cadència sincopada
a mida que el teu cos de simfonia
en un crescendo neguitós empetitia
engolit per un horitzó de notes tràgiques.
I jo quedo sol al final de l'obertura
amb un solo llastimós que tanca l'acte
oboès i chelos i el teló que es deixa caure
posant fi a tant musical aventura.
3 MIL VERSOS
Perquè encara vull creure en l’amor t’escric aquests versos.
Perquè em passaria aquesta tarda de diumenge jugant amb el teu cos de confitura, t’escric aquests versos.
Perquè als llavis he dut tota la nit el vellut del teu sexe mentre el teu alè entre tallat m’adornava el somni, t’escric aquests versos.
Perquè em nego a la mort i vull aferrar la vida amb passió i coratge, perquè el teu record d’onatge ha batut, des de l’últim cop que t’han vist els meus ulls, la meva costa, t’escric aquests versos.
Pel gran miracle del teu somrís entre els meus dits, per provar un cop més de fer-te feliç.
Pel teu encís que el sé real i no miratge t’escric aquests versos.
Per escoltar de la teva veu un si d’admistia que lliberti el meu cor pres de desig... encara mil versos més escriuria.
4 ALEGRIA
Des d’avui rebutjo en els meus escrits
l'agror d'aquella tant poètica melangia
els vull alegres des d'avui, de vida
i que no arrosseguin pensaments mesquins.
Que aixequin el vol aloses de lletra
i que baixi clara l'aigua del riu
que sigui net l'esclat de la nineta
i que l'amor mai mes els sigui esquiu.
Fer del poema una lloa a l'alegria
un tirabuixó de joia, un salt al buit
una aventura a descobrir en el dia a dia.
Que s'han acabat els amors perduts
les hores baixes, els esperits retuts
i a partir d'ara vull bellesa i poesia.
S'ha acabat el plorar a llàgrima viva
per qüestions que no tenen solució
vull enaltir la vida com a cabdal raó
suficient per no deixar mai d'escriure
Que malgrat el malastruc, el viure
és una festa, un fer volar coloms
és un miracle que no admet discussions
com la màgia que es clou en un somriure.
Per tant vull fer el meu vers lliure
sense llastres que li afeixuguin el vol
i que enardeixin els esperits sensibles.
Que siguin un cant de vida i de futur
il·luminant a qui es trobi sol i perdut
promesa que un altre món es possible.
5 METAL·LURGIC
Amb cisell d’acer trempat he d’escriure aquest meu vers d’amor d’amunt el teu cos de metal·lúrgia i de magnètica promesa.
Paper de vidre que conservi l’essència de l’esquirla i la guspira rebent que la mola del meu mot tot esmolant arranca.
I jo l’escandiré amb rogallosa veu d’obrer forjador de la paraula entre els fums i els sutges fins que sigui clara i entenedora.
Que el meu vers sigui de forja antiga, a cops de mall i de suor, amb els colors irisats del foc quan qualla amb els tons del ferro refredat.
Que el meu vers de veritat bulli en un gresol candent i esdevingui coltell esmolat a la farga del temps que em toca.
Que sigui coltell esmolat o biga que la vida suporta, poètica metal·lúrgica la d'avui que parla de focs, de pregons brogits i de força.
6 PROPOSTA
Llençaré la meva proposta
a la claror roent del migdia,
a l'oriflama dels camps
o l'enlairaré com una vela
a l'oceà dels grans vents,
dels inclements temporals
d'aferrissats onatges.
Proclamaré la proposta
com si fos una lloa èpica,
un cant coral, una crida
perquè l'escolti tothom,
també per qui indolent
o ignorant, potser innocent
el món trepitja, bressolat
per la son de l'apatia
deixant-se endur pel temps
invisible, inexorable i cruel.
Que la meva és una proposta
d'amor, de vida, d'alegria
i la vull espargint-se arreu
com una ventada beneïda.
Que la meva proposta t'arribi
com un batec poderós, un ritme
amb aquell missatge,
cert perquè em ve del cor,
de no deixar passar
mai més d'esma cap més dia.
7 JOGUINES ANTIGUES
Ara em venen al cap els colors purs de la infantesa, quan tot era joc. Els cotxes de plàstic, els sobres de les orpreses i les bales de terrissa ( jo en tenia una d'acer que les guanyava a totes) els soldadets de color verd, els tebeos d'azañas belicas.
Els cowboys amb els seus cavalls de rígides crineres i els indis monocromàtics en precari equilibri damunt l'enrajolat de la cuina on s'hi estavellava un raig de sol.
El punyal d'ondulada fulla del sum sacerdot d'un maligne culte horrorós i ancestral al que vencia el Jabato amb l'ajut del Goliat i del Tales de Mileto amb la seva lira.
Les aquarel·les de botons llampants i l'arquitectura de suro, l'espasa de fusta que em va fer l'avi Ventura i aquell rifle de plàstic de repetició amb el que matava als dolents que assetjaven la casa.
I el pati ple de flors, orgull de la mare i els catorze gats que menjaven d'un bol de plàstic tots junts aixecant les cues en una coreografia de circ.
I els cromos de les xocolates Torres on vaig saber de Pere primer el cruel, de les decapitacions dels comuneros i de lo sanguinaris que eren els indis de sud Amèrica que entre feixos d'ossades i tolls de sang es deixaven evangelitzar entre ídols per frares barbuts d'espasa al cinto.
I aquells jocs on els llençols eren muntanyes i valls i la imaginació la joguina, i aquella punta de febre que et desfermava la pell en esgarrifances mentre dibuixaves deixant passar l'encostipat i la tarda, vaixells de pirates amb canons mortífers i negres banderes de calaveres desdentades.
I aquella pau sublim que atorgava la carícia de la mare, consol de tots els mals, i els contes que explicava. No crec trobar en el món millor recer que la falda acollidora de la mare.
Petits bocins de infantesa, joguines antigues esdevingudes mots perquè perdurin escrites quan el temps de pedra ho esmicoli tot.
8 ELS PORTS DEL DEMÀ
Qui en sap res dels ports del demà,
de quina serà l'acollida i l'onatge?
Si seran mestrals els vents del viatge
o seran ponents els que inflin el velam?
Qui sap si dempeus a la coberta
guiaré amb mà experta la nau
o els meus ull àvids de descoberta
la menaran per confosos varals.
Sento a voltes la gralla de la gavina
que em parla del pròxim terral
però per molt que cerco no s'albira.
Penso doncs que ha de ser un engany
dels meus sentits que avui frisen
per entreveure els ports del demà.
Qui sap si serà una plàcida badia
o una esquerpa cinglera d'estimballs
la que haurà d'aixoplugar la deriva
que la vida imposa a la meva nau?
Que son les corrents inexplicables
les que finalment marquen el rumb
i tant se val afany i mestratge
tot és a mans del fat i el malastruc.
Qui en sap res d’aquell port futur
on haurà de recalar la meva barca,
amb la quilla ensorrada i el rem retut.
Qui en sap res del que la boira amaga
sense brúixola, ni nord, ni sud
desesperat mariner aferrat a l'ara.
9 TEMPORAL
Com una tarda de pluja intensa
en la que la ciutat es capgira en els bassals
i l'aigua arrossega fulles mortes
per les llambordes;
així es el meu amor de torrencial,
cau a plom sencer i sense dubtes
amarant-ho tot.
Decidit com la pedra que colpeja
furiosa els plataners de l'avinguda
i de sobte ho pinta tot de blanc
mentre la gent cerca l’aixopluc dels portals;
així és el meu amor de temporal
carícies mil anys guardades
a dins les grises nuvolades.
Com una clariana de cel blau
a dins del batibull de la tempesta,
que acarona el mullader
amb un raig espars de llum de sol;
així és el meu amor de calma i de consol
que quan ja no se'l espera
es vesteix de festa i de colors.
Com la bonança que queda desprès de l’aiguat,
quan l'avinguda ha quedat neta
i to del món esdevé llampant;
així és el meu amor que rebrota cada dia
com una marea potent i constant
que ho inunda tot inesperada
amb l'influx de cada lluna renovada.
10 TRANSLÚCID
Soc translúcid per dins
i el món m'influeix i penetra
amb les seves sagetes cruels.
Les corrents se'm fiquen
a sota la pell encara visible
i em recorren els cabals on abans
lliscava liquida i roja la sang.
Entren idees alienes
i volen arribar al meu centre,
posar nord a la meva extraviada brúixola
i encaminar el meu pas.
Son com formigues que camí del niu
s'emporten i arrosseguen
tot el que a dins meu
era encara visible o viu.
I ara soc translúcid,
el meu pensament es un miratge,
el sentiment un holograma
i els meus ulls reflecteixen el buit
doncs ja no queda res del que solia ser.
Ara l'aire transparent es el meu medi,
el silenci la defensa
i ja ni la pena em fa de llar.
11 VIDA
Un crescendo vers l'infinit
fins a l'expressió darrera
des del bri ínfim, més petit
de vida que prospera.
Pressa de la mà del temps
i per una fortuna primera
la vida creix i genera
més vida que es reprodueix.
I on abans hi havia buidor
erm desolat i eixorc
com per un cap de sort
avui la vida hi fa eclosió.
Sense fre ni aturador
en una inèrcia quasi divina
així prospera la vida
a la recerca de la perfecció.
Que vida vol dir energia
sense creació ni destrucció
des de l'ameba més primitiva
a l'home que n'és gernació.
Un crescendo vers l'infinit
deixant universos enrera
la vida creix i es regenera
i a la mort dona sentit.
12 TATUAT I PENEDIT
Per tu saltaria al buit
negaria el que sap del cert
i s'esberlaria l'entranya
per lliurar-te-la si la vols.
Per tu, inabastable amor
renunciaria a allò que creu
i esperaria amb foc al cor
un gest, una sobtada mort.
I per acaronar el teu cos
escriuria una oda amb sang
tatuant-se-la damunt la pell
i que no calguessin més mots.
I segurament al cap de poc
quan l’encís s'hagués esvaït
sense entranya, ni foc al cor
restaria tatuat d'amor... i penedit.
13 MOMENTS, INSTANTS
Hi ha moments
que semblen de vidre
i per no trencar-los
faig el meu mot de silencis.
Instants que si no
fossin sepultats de calma
no perdurarien
arrelats a la memòria.
Hi ha moments
en els que l’esperit
que cadascú colga de carn
surt pell enllà
i es desfà en esglais.
Instants en els que
el cos s’anul·la
i la gravetat es dilueix
dins d’un esguard.
Hi ha moments
lluminosos,
il·luminats amb un sol intern
d’una qualitat
esmunyedissa
quan ens en adonem.
Instants que
cavalquen el poltre del ara
aferrant-se a la crinera del aquí.
Hi ha moments
que son pura meravella,
que viuen damunt la pell
i s’adormen
a les parpelles
de l’home despert.
Instants que valen
tota una vida
i ningú pot fer-los
venir quan voldria.
14 ELS MEUS DITS PLOREN
Els meus dits , sarments de carn que per carn es delien, orfes avui de tebiors i complaences, ploren convertits en eines profanes que amb paradisos perduts somien.
Els meus dits que conserven memòria de pells pretèrites i que embullaven joiosos primaveres d'or, avui ploren erts com cadàvers que enyoren, ulls clucs, el balandreig del salzes.
Els meus dits volcànics que solien ser rius de magma que corrien lentament abrusant contrades, avui ploren esdevinguts papallones de cendra voleiant amb llevants incerts.
Els meus dits que esgarrapaven tardes xafogoses i gemecs a les albes, en la solitud d'un mar de cotó ploren en silenci com el viatger que torna a la ciutat de les cúpules on temps ençà fou feliç.
Els meus dits de paradoxa i de vent que llauraven esglais amb bous d'amor i de paciència avui ploren veient com s'esbalça el temps inexorable, tornant l'or en argent i esmorteint el refulgir de les dagues.
15 ENCARA AVUI
Encara avui, havent passat ja més llunes que no pas voldríem, més núvols dissolent-se en l'atzur de insípides matinades, encara avui recorda el que mai fou, i com cridava des de l'ombra probable.
Encara avui, quan els seus pensaments son columnes de fum enlairant-se com braços de desesperat, troba en aquella complicitat on aferrar-se i així torna des de darrera del món el teu esguard de boira, com una fita perduda que remou el brou del seu record.
I maleeix no sap ben bé què, la contenció que a la mort l'aboca? La prudència que fa que el somni fugi rient-se d’ells sorneguer?
Encara avui alça el seu vers rebel i en un cant d'esperança te'l adreça cercant, encara avui, ingenu, amnistia i redempció.
16 REIVINDICO
Reivindico també la buidor
i l'hora morta, eixorca
el silenci que s'ajup
i contenint-se espera.
El descans de la paraula
i la laxitud poètica
quan no es troben mots prou bons
per bastir castells de lletra.
Reivindico la paciència
i aquella calma atenta
amb l'ull a l'horitzó i l'anima quieta.
Quan el cel es gris de plom
i només s'entreveu la tempesta,
que no tot ha de ser Sol
i dies de disbauxada festa.
Quan lànguid i braç caigut
només voldries jeure a la palla
a veure passar els avions
ratllant el cel de la tarda.
I les ganes de no fer res,
el temps perdut i la becaina,
el dia ensopit
i les postes de Sol sense gràcia.
Reivindico el que no és bonic
i maleït per la gentada
perquè a voltes hi soc tant a frec
que fins i tot és agradable.
17 ESPILL
No se'n adonava i aquells ulls eren l'espill on reflectia les mancances, les pors, les fams, les ànsies.
I ella fugia camps enllà amb el cabell de cometa mentre els seus dits tentinejant pentinaven les absències.
La pell daurada de cereal madur omplia cups de deler en una verema sense cronologies.
I volia abrasar-la i submergir-se en l’influx del trasbals, tot delint-se enfrontat a l'espill.
I cridava la gola d’estàtua però el xiscle era de pedra silenciosa, òrfena de delits i de sentiments.
Voldria fer bocins l'espill amb un cop d'amor, amb una febrada que esglaies l'esguard que el mirava.
No se'n adonava i amb el temps la imatge va deixar de ser clara i fidel mentre s'escrostonava l'espill.
Ara viu dins d'una boira sense referents i l'espill on es reflectia, ara es només vidre translúcid i transparent.
18 ON
On neix l'arc de San Martí reposa l'amor
esperant-lo, ni res ni ningú podrà evitar
que ell corri cap allà, cridat per el vent,
cavalcant muntanyes i valls per trobar-lo.
On s'ajeu el Sol cada tarda hi te la llar l'amor incandescent de llum divina i ell salta
gorges i marges per, colgat d'aquella llum
allà mateix deixondit, immolar-se.
Darrera la carena blavosa de promeses
s'amaga l'amor intocable i ell, esperitat
cada jorn amb la mateixa dèria s'hi encamina
sota salzes de tristesa i camins de joncs.
En el reflexa de la lluna damunt del mar
es on l'amor belluga amb l'onatge
i ell s’hi capbussa cada nit delerós
i acaba xop a la sorra exhaust i laxa.
Potser el du un vent en alforges blaves d'aire
o un ocell al bec, orfebre de les tardes
o s'amaga als plecs sinuosos d'un temps
de promeses i de maduixes salvatges.
O es clou en l'esguard melós d'una nimfa
que habita el somni o en el record
d'una trasbalsada carn pretèrita
o en el recer amorós d'un úter protector de mare.
On s’amaga l’amor tan esquiu?
Quan ell voldria que fos carícies, suport i pacte...
19 INTENT
Ho segueix intentant malgrat el fat esquerp, a la plana del jorn, al tombar de la tarda o ben entrada la nit, cerca i recerca aquell esperit que l'alleugi, que dugui concòrdia i sigui equilibri restaurant el seu món malmès i afeblit.
I intentar- ho, ho acaba sent tot, l'esperó que el fa anar a l'encontre del nou dia on potser es produirà la ruptura amb aquesta inèrcia tova i tolerada que el desfà per dins, potser avui el prendrà de la mà, anònima amant i el rescatarà de l'atracció del remolí que l'engoleix.
Amb la constància per bandera i l'esperit encara obert navega foscos oceans sense albirar terra, ni un trist illot escadusser, vogant, sempre vogant amb fe i afany, fent del vogar l'art essencial de la travessia, atent a l'horitzó que roman uniforme, boirós i distant... La solitud és l'àmbit on viu.
Tot i això ho intenta fervorós esperant ingènuament certa equitat, certa justícia, però sap que és com tothom, ungit amb la indiferència dels Deus, així doncs només queda intentar-ho, fer del quotidià intent el combustible i no deixar-se atrapar per el desànim malgrat saber del cert l'ultima veritat.
20 PESA LA PLOMA
Pesa la ploma i no es capaç de volar
s'aferra al terra amb força d'arrel
el mot de plom, el bleeix s’espesseix
i la paraula es rebel·la al seu casal
Ocell de desferra, malmesa nau
porticons de glòria que no es volen obrir
i quallada la sang dorm al seu cabal
i el malastruc cau sobre el lletraferit.
Pesa la ploma i la pren amb afany
estripa rutines damunt paper blanc
i s'esvaeix aquell sopor que el balda
Germinen mots com aus que dormien
una flor, un bes de paper, un somriure
i s'afluixa la corda que l'escanya.
Poesia reeixida per un bou constant
que llaura solcs de vida, collita amorosa
va cedint l’angoixa i l'esperit reposa
es deixondeix el muscle i arriba la pau.
Ell ja no vol, ja no cerca resposta
i sura la nit planant com una boira
flueix la paraula, s'obre la comporta
lliure la pensa i surt sola la història.
Pesa la ploma però entestar-se no cal
s'aferrissa i frisa el vers en el seu cau
amb l'instint torna al niu la formiga.
Calma a la illa, el mar per fi en repòs
a dins del silenci va trobar-hi redós
i en el redós hi viu el mot que l'inspira.
21 UNA ABRASADA
No et puc garantir pas res
que res és segur menys la mort
però si m’abrasessis ben fort
se't hauria d'alleujar aquest pes
que sembla afeixugar-te al cor.
Jo no et garanteixo el repòs
però si deixant-te anar m'abrases
aquest pes que t'entristeix la mirada
el portaríem millor entre tots dos
que no tu sola entre la gentada.
Però no t'ho puc pas garantir
que jo no se el què ha de venir
però segur que si tu m'abrases
trobaràs un suport, una calma
un caiat per anar fent camí.
Que un gest no te garantia
és quelcom que et surt del cor
una abrasada, millor que mil mots
és el que jo de cor t'oferiria
si veus que s'ha de fallar tot.
22 QUADERN DE MARÇ
Un quadern ple de possibles és un quadern en blanc on l'ara esculpeix les paraules que anomenen el món que s'entreveu aquest matí de Març.
Un quadern amorós que aculli el meu mot desvalgut a la seva falda de paper blanc o de quadricula, un camp on cau la lletra com una rosada de Març.
Un quadern que badant espera com una amant disposada a tot i que guardarà en la seva entranya o pell aquests mots de Març que avui escric.
Un quadern que en la seva humilitat ho fa tot possible, el sentiment més profund i el més elevat pensament, matriu on els mots prenen forma sota aquest cel de Març.
Un quadern, un amuntegament de fulls amb potencia seminal, un objecte inanimat que jeu a la taula reptador i conciliador a l'hora, com aquest anodí dia de Març.
23 EL TEU LLAVI
El teu llavi dolç no m'és estrany
l'he besat tants cops en somnis
acaronant-lo com a una papallona
que fugia dels meus dits de fang.
El teu llavi distant el sé real
obrint-se com una flor que esclata
transformant la interna nuvolada
en clariana de cel blau.
El teu llavi és port del meu vaixell
aigua fresca de la serralada
d'ala d'àngel, floc de neu
que es desfà tant sols tocant-lo.
Llavi molsut coixí del meu afany
tremolava un xic quant l'he besat
quin cabal d'exquisida joia
si el bes fos per fi, la clau del pany.
24 GRAPATS
Grapats de pensaments llençats a l’aire d'aquest matí com una sembra d'incert madurar. Alguns s'arrapen a la terra sedegosa, crien arrel i floreixen amb el temps, donant fruits per nodrir l'esperit. D'altres son condemnats a l'erm i alimenten el sòl futur amb els seus eteris cossos d'aire i de intel·lecte.
Grapats de pensaments com pluja que s'espargeix en un desert, aigua engolida per el porus obert de la terra que bull amb lentitud de segle, idees que quasi s'evaporen amb contacte amb el terral que les assetja, panxa amunt, braços oberts com una delerosa amant que no pot si no desitjar el sexe.
Grapats de pensaments que he de llençar a diari com un tribut a la poesia que estimo, a la paraula que m'enreda amb abrasada d'heura, aire que m'impregna i em fa d'embolcall com un univers amorós, una penyora que pago gustós cada dia per fer del full de paper blanc un repte i del poema que s’il·lumina un fita.
Grapats de pensaments que he de gitar al buit per desfer- me'n ja que els covo a dins meu des de que puc recordar. Son allà, ajupits com una gana que no s'ensenya i que bramula callada fent impossible el silenci de la cambra pregona on flueixen com rierols on, a recer del sentits i del món que malda, m'agrada meditar.
Grapats de pensaments sense els que em perdria en la deriva diària, referents essencials i coordenades on fixar l'astrolavi de la meva nau errant, feixos de mots que serveixen per anomenar els meus dies, potser també volent ser consol d'alguna llàgrima que sense l'embolcall protector d'aquests mots, de ben segur galta avall, s'esbalçaria.
25 DELICADAMENT
Delicadament et resseguirà el meu mot dibuixant el teu perfil amb metàfores i paradoxes i jo, lentament, quasi quiet, veure com et despulles de robes i recances mostrant-me el teu perfecte cos d'aurora, mentre somric expectant des del meu paroxisme.
Com un espant el meu cor soterrat s'abocarà al món que per un moment em compartit i ens adonarem, il·luminats, de les nostres semblances, de les nostres mancances i abrasats just al límit de la terra coneguda ens abocarem plegats a la buidor que s'estavella al rocam que ens fa de casa.
I jo acaronaré lentissimament amb dits de papallona allà on la pell es torna fibló i gemec i perd el seu nom humà fent-se d'aire i d’esgarrifança. I tota tu deixada anar com un salt d'aigua escumejaràs el teu desig vestida d'ona, picarols de lluna envoltaran el teu plaer nou nat amb drings d’argent.
La meva veu de branca et bressolarà i t'envairà una somnolència dolça de laxitud i tendresa. Em besaràs per fi, oferta i rendida amb la pau als ulls. La teva boca serà un ocell aturat a la meva tremolosa mà.
26 ATZAR
Clamo a l'atzar reconeixent-lo com a únic Deu, artífex i creador de vida i de destins.
Prego a l'atzar sabent que a les seves mans sense matèria hi ha el futur adormit.
Causant de tot el que ha arribat a ser present enfilant-se a l'esquena del passat.
Conscient de ser un bri sacsejat per forces que desconec acoto el cap rendit a l'atzar.
I prego, prego a l'atzar que m’enviï un vent propici que allunyi l'escull que em sotja.
Invisible atzar que ets a tot arreu, amagat a l'aire com àngel protector o com decidit botxí.
Sense la teva mà res hagués sigut possible, ni la vida que es sepultava en gresols pretèrits.
Afortunada combinatòria, químiques propicies, al·luvions de temps, dissenys d'atzar.
Clamo doncs a l'atzar perquè sigui benèvol amb l'home que s'atrafega i malda sota la fosca.
I si per atzar, l'atzar escoltes la meva veu de partícula que solca abismes insondables.
Que sigui d'esperança la resposta, d'amor que tot ho salva i que inspiri repòs i benaurança.
27 NARRADOR
Si pugues ser el narrador de la meva èpica interna sense prendre part ni partit, si fos capaç de mantenir el cap fred i el verb concís t'explicaria que l'aresta de la meva roca és més cantelluda i que el buit que jo respiro em gela amb més aferrissament el pulmó.
Et parlaria de la ira que adormo dins d'un puny i de la pregona injustícia que sembla alenar tota vida.
Si fos capaç de ser objectiu ajauria el mes vers en un jaç de lassituds estètiques i complaences i caçaria els mots adients per desdibuixar la cruesa i així fer possible la vida.
Un reflexa de felicitat, una al·lucinació d'amor i de concòrdia seria qui presidís les meves solitàries tardes.
Però no, soc ferit de lletra i el mot em cou com una nafra oberta que no troba cura ni redempció.
I tot és més aspra, el brou més amarg, eixorda el bramul de la tempesta i espaordeix el remolí.
El temps que fins ara era un aliat de pedra, aixeca les armes contra meu en una previsible revolta.
De res serveixen antigues formules i quasi soterrats mantres amb els que distreia el setge, les cançons amb les que m'esbargia o els amors en els que creia.
He de ser rotund a l'hora d'aixecar el puny o el renec irat, blasmant de tot al fat ingrat, tot i saber de lo risible d'aquest fer, de la inutilitat del meu bram perquè se que només soc un home petit com tots que com pot entoma el que veu venir.
28 GUERRER
Tornarem a agafar la ploma com si fos espasa i entrarem en el món del mot com qui entra en batalla.
El cor ardit i atapeït el gruix de les files de l’enemic.
Però obriré un cop més el meu pit a l’avatar del destí, desafiant i cegat de tinta com ho podria ser cegat de sang.
Aliè al perill que m’envolta i quasi desitjant la sageta que m’ha d’atorgar l’anhelada i definitiva pau.
Un guerrer que viu per la batalla sap que el terra xop haurà de ser el seu darrer jaç.
Així enlairo el meu estendard per conquerir i fer presoner un pensament que se’m escapa, una rima que no quadra o el bes somiat de la donzella estimada en un full de paper blanc.
29 TREPANA
Trepana la lluna la tenebra
amb broca de diamant.
El vent és en calma i sembla
endormiscar-se bressolant els arbres.
Els gossos no borden aquesta nit
i el meu esperit cavalca
recòndites contrades.
No vol viure del record
ni de les glòries passades
i és per això que inventa
corriols de llum d'argent
dins la nit clara.
El meu esperit es disgrega
i es fa llum d'eternitats empeltada.
Manlleva la calma de la nit
i es vesteix
amb la paciència dels arbres.
El meu esperit
divaga com un esperit
i esdevé boirina blanca.
Camina el meu mateix camí
vora meu
com una ombra invisible
que del silenci s'enlaira.
30 L’AMOR QUE EM DEFINEIX
Sempre fou així,
no hem inventat res.
El colzes clavats
a la post dels impossibles
i la llàgrima abocant-se a
l’abisme de l’ull.
Corre el temps
dies enllà, anys enllà
i orfe d’un esguard que arreceri
divago amb la meva ploma
fent de rem en el vertigen.
A hores d’ara
no és pas tant diferent
i l’onatge és prou conegut
i quasi m’atreveixo
a bastir la llar a la tempesta,
a l’ull del fiblo
on hi habita una estranya pau.
Amic del temporal,
la calma se’m fa rara
i acostumat a l’esglai
i a la feredat
em permeto somiar
amb la carícia que guareix,
amb la pell
que de la pell és bàlsam
i amb l’amor
que defugint-me em defineix.
31 BEATRIU
Entre tu jo varen córrer paraules com alliberats torrents.
Feia massa que es captenien les aigües sota rescloses i embassaments i semblaven frisar en la impotència i el silenci.
En obrir-se la comporta del teu esguard varen sortir escumejant per fruir del nou cabal i de l'aire obert.
Varen anar a l'encontre els meus mots i els teus abrasant-se com si hagués acabat una guerra.
S'enlairaven estols de rialles com aus ordint filigranes de cel blau.
Vaig esberlar-me l'ànima i et vaig mostrar l'entranya nua amb un somriure als llavis, ajaient poms de sentiments damunt la teva amorosa falda.
Per un instant vaig somiar despert que s'esfondraven els murs i que seriem un, habitant l'amor.
Poc desprès et vaig veure fugir entre sorolls, la teva silueta s'esmunyia llindar enllà i a la nineta, com un Dant sense Beatriu, em quedava la cremor de la teva cabellera d'or endinsant-se a un nou avern.
32 CULTE
El teu esguard és un himne que canto enfervorit cada nit sota els astres.
Curull d'emoció sota el teu influx entreobro les portes d'una nova fe.
El teu cos és temple de la meva devoció de somiades arquitectures.
La teva veu em ressona a dins la cambra pregona on medito a la penombra.
El teu esperit és flama que abrusa i ja per sempre més deixa senyal.
El teu sexe és la sagristia on dormita el meu Deu de nits insomnes.
Entre el mite i la historia, entre la tenebra i el desig fundo una nova creença.
Que l'esgarrifança sigui litúrgia i la tendresa precepte per sedegosos acòlits.
Entronitzada vestal del meu culte hermètic... Beneeix-me amb el coneixement.
33 LLOCS
Podria escriure des de les platges de Goa i parlar-te de les essències de curri i de canyella que arrossega el vent i dels pescadors feliços de l’Índic.
O des de la tèrbola selva de Manaus, espantant mosquits com helicòpters on he de vigilar que els micos no em furtin la bossa.
O podria fer-ho des d'una terrassa sobre el Senna escoltant els acordions de la nostàlgia.
Des del restaurant d'un gratacels de Manhattan abocant el meu sentir a l'abisme de formigó quadriculat.
Potser et podria escriure des de l'ombra d'una haima berber, entre efluvis de puniol i rialles desdentades d'enturbantada gent.
O veient com el fred extrem de l'exterior entela els vidres de la cambra d'un Moscou glaçat on fumeja un samobar.
Escriure sota un cel de seda xinès escoltant els arpegis de la cítara observat amb respectuós silenci per uns enigmàtics ulls d'escletxa.
O a l'ombra soferta i esparsa d'una falguera escarransida en un erm assolellat de Malí mentre salten els antílops espaordits per algun perill que es flaira.
Escriure en un descans al estudi del Maisterclass al Hackney londinenc entre les rialles de l'Indeed, el fum de la ganja i la litúrgia patuà dels rastafarai.
O escoltant el so orgànic de l'oud mentre dansen els dervitches giravoltant en el seu cosmos iniciàtic...
Però ho faig des d’aquí, des de la terra fluorescent sense ombres imbuït del to poma pastel dels mobles i l’àmbit asèptic on transcorren els meus rutinaris matins.
En una Barcelona que desconec i trobo freda, pretensiosa i avorrida. Immersa en normatives sancionadores i recaptadores que esclafen qualsevol iniciativa.
Una Barcelona que vol ser i no és i que per aquesta dèria no dubta a sacrificar als seus fills com un Moloch golafre i aixeca agosarades arquitectures inspirades en un neo feixisme del capital per complimentar a l'oligarquia dels financers.
I sempre cap cota, amb una submissió que deu anar implícita el genoma d'aquest poble que, malgrat tot es el meu i me'l estimo amb bogeria.
34 UNA PAU GLAÇADA
Et miro i tu no em veus
i s'estimba el desig
en un cingle d'ignorància
Et crido i tu no em sents
i altra cop s'escapoleix
l'amor per la carena.
Et provo de tocar
però la teva pell aliena
fa camí sense parar.
Et canto i tu no escoltes
la lletra de la meva cançó
que impotent es desespera.
T'escric i tu no llegeixes
que trobes vana i sense sentit
la poesia.
T'estimo i tu fuges rient
com si fos una broma
aquest sentiment.
Tanco els ull i vull no voler-te
i una pau glaçada s’esbossa
al llenç del meu futur.
35 LENTA
Avui degota lenta i preciosa la lletra
com un elixir d’exquisida factura
un prodigi de inspirada arquitectura
que basteix el ritme del meu vers.
Uns mots com d’or fos i espès
davallen d’una font pregona i amagada
per dir el què no poden dir les paraules
quan venen d’un esperit compromès.
Degoten lents els mots, com mel
de daurades i dolces transparències
provenint d’allà on es clava l’arrel.
Defineixen llums, ombres, essències
amb les que es descabdella el meu temps
que fuig entre punys de impotència.
36 OBLIT AMARG
Un dia un raig de llum encegadora
va posseir- me i no se per quina raó,
vaig destriar les claus del misteri
i em vaig trobar al cap del carrer de tot.
De cop va ser com si el que cercava
des de temps immemorials, es fes palès,
patent com una bufetada,
en aquell precís i sagrat moment.
Vaig albirar la llum redemptora,
la clau que desllorigava el pany,
el què i el perquè de tant afany
l'ordim subtil que tot ho relaciona.
I de cop i volta vaig ser savi
imbuït d'un coneixement essencial,
quasi vaig ser feliç aquell instant
imbuït d’un sentiment extraordinari.
I va sortir el Sol i es va amagar,
una lluna rera l'altra van dir la seva
sedimentant damunt la meravella
que un jorn vaig ser capaç d'albirar.
I avui tot s'ha sepultat de temps
i allò que resplendia s'ha fet opac,
el meu saber s'ha vestit de parracs
i s'arrossega perdut, quasi indigent.
Soc el que soc doncs soc aquí,
atrotinat el cos per tanta vida
i el poc que avui crec saber és en molta mida
un reflexa del què em va il·luminar ahir.
37 EUTERPE
Ha tornat a passar,
embriac dels teus ulls
t'he vist allunyar-te.
Desconec el teu nom
però se de la cadència
del teu cabell de balandre.
Fimbrejaves
com un horitzó d'Estiu
i tot jo esdevenia
baf i calitja.
No se d'on vens
però segur que on eres
hi has deixat mancança.
Ulls de tornassol,
mirada encisadora
que hipnotitza i quasi espanta.
Noia sense nom,
et diré Euterpe
que sembres de mots
l'erm que habito.
Ha tornat a passar
i les senyals del futur
s’esvaïen carrer enllà.
El meu amor anònim
creix amb l’absència
i el desig és un coltell.
El meu amor anònim
mor i reneix
amb el pas
d'una musa fugissera.
38 L'ONA CIRCULAR
Una ona circular es l'amor, sense eina per mesurar-lo... Que no es mesura la immensitat.
Complexes mecanismes equilibren l'amor que com l'energia sempre hi fou, com l'aire, invisible embolcall.
Una corrent que arreu s'escampa, sense entropia, una electricitat pura, l’única que l'ànima somou.
Una onada circular que si la poguéssim mesurar veuríem, a la fi dels dies, la seva condició hermètica.
Defuig la ideologia o la creença i es enemic de la norma i per cada home es mostra exclusiu i resplendent.
No s'aferra ni es posseeix, només es pot regalar i el seu valor més preuat és que només regalant-lo prospera i creix.
39 SI FOS A FER
Si fos a fer
t'escolliria a tu
per que fossis
la ressonància del seu acord,
la nota simpàtica
que perllonga l’harmonia
del seu arpegi.
Series tu sense dubte
perquè els teus ulls
així ho proclamen
i el teu somriure
és un apologia de l'esperança
en aquests temps dissortats.
Marcaries
amb el teu pas innocent
la fortuna dels seus dies,
la coordenada adient,
la fita que es objecte
de la seva travessia.
Si fos a fer
no hi hauria qui
li fes canviar d'opinió
i al teu nord s’aferraria
com s'aferra el nàufrag
al tauló.
I així sembraria
un xic pau al seu terral
d'agres collites...
I deixaria d'esperar
l'aigua o el Sol
frisant com qui ja vivint,
per la vida frisa.
40 SENSE FER SOROLL
Ni espera respostes, ni formula ja preguntes
ja no esmerça el temps en tant peregrins assumptes
i ara viu amb l'instint.
Conscient de ser inconscient es com vol viure
i sense el llastra de la ment sentir-se lliure
i amo del seu destí.
Defuig per principi normes i preceptes
ni de cap mestre n’és acòlit o deixeble
trepitjant amb força el aquí.
Que ell venia d'un temps d’àrdues recerques
de nits insomnes i especulacions perverses
i volia aturar el neguit.
Va llençar els llibres de zen per la finestra
baixant del tren aquell dia de tempesta
com un San Pau il·luminat
I sota el temporal en una runa va trobar redós
tota la nit alimentant una vella llar de foc
va treure'n l'entrellat.
I va ser aleshores quan va fixar la ruta
la coordenada, la direcció de la seva brúixola
en els viaranys del món.
Ara doncs apresa per sempre tal lliçó
amb l'esperit obert i en el cor cap mala intenció
camina atent i sense fer soroll.
41 EL QUE EM VAS DIR
El que vas dir em va encongir el cor
em va obrir un esvoranc al pit
i me'l va fer trontollar tant fort
que ara torna a sagnar malferit.
I és que tot allò que em vares dir
jo que t'ajeia poms de lliris a la falda
mà de puresa, mot mesurat i fi
em costa trobar-hi versemblança
Que si jo et vaig dir, que si no
miratge d'amor el teu somriure
i jo que creia que tal vegada tu i jo
sense mots torçats podríem viure
Que no volia res d'aquells instants
excepte un xic de companyonia
ara amarga el fruit que no collia
i ni tant sols l'he pogut ensumar.
Deu ser doncs que la teva fantasia
se't torna amargura a dins del cap
i t'asseguro que jo no vull, maleït sia !
veure per res cap més brou amarg.
Se’m fa feixuc aquest mati d'Abril
per motius que em son del tot aliens
mai m'ha agradat jugar amb sentiments
les mans esquerres i gests mesquins.
Val més doncs que ho matem aquí
ara que la ferida es acabada de fer
ja no vull apropar-me a tu perquè
he tastat el gust llaminer del teu verí.
42 TEMPORAL INTERN
Sacsejat per galernes que només jo puc percebre en els confins del meu mar intern, la ventada udolant arrossega nuvolades de tempesta, llamps i trons mentre les ones furioses baten el rocam dels meus espadats interiors. Xisclen les gavines espaordides i renilla l'onatge com un poltre desbocat i salvatge sense brida ni nord en el meu oceà interior.
Boires ferotges tornen opacs els perfils de l'entrellucada carena i l'horitzó fuig com l'objectiu que perseguia. La pluja esdevé ganivets de cristall que em fuetegen la fesomia i no puc si no tancar els ulls amb força amarant-me d'aquest gris violent i sense referents del meu temporal interior. Els mots voldrien ser boies que em permetessin intuir certa direcció.
Cerco inconscientment el centre de la tempesta, l'ull del fibló on diuen que hi habita certa pau i en una fugida cap endavant vogo fins al límit, exhaust, manllevant forces a la inèrcia i a l'instint. Potser en aquella incerta calma recuperaré la lucidesa i sabré de nou sobre els objectius que guiaven la meva voluntat marinera, però ara, tot es pla i sense referents i els embats son l'incentiu, com bastonades al costellam del bou mandrós. Mantenir-se surant és la fita.
El port, el recer del moll, la dàrsena, el descans son tant incerts com l'horitzó que es difumina, la vida sembla maldar per no morir aferrant-se als caps que pengen en aquesta meva nau interior on rellisca la coberta i gira enfollit el timó. M'adono que estic sol vogant en un mar immens que, malgrat ser meu desconec. El temporal no amaina i jo em bellugo per instint amb un peu a la inconsciència i l'altre a l'habitud , doncs ja fa massa que navego, ja fa massa que visc a les mans inclements del meu temporal intern.
43 TRISTORS
Potser la llum esmorteïda d'un fanal serà testimoni de la tristor que arrossego.
Que no em veig capaç de posar-li mots que l'anomeni, bocins de mirall esmicolat.
No se de quin indret del passat prové aquest doll d’aigües tant fosques.
Cerco la raó entortolligant llençols de vetlla mentre la tristor no amaina.
Deu venir però de l'erm que amb el temps se'm ha criat al pit en el lloc del cor.
Ara veig que potser no n’hi havia prou amb deixar que tot caigués en el seu lloc.
Que vaig ser presa d'enganyivoles litúrgies i arrossego un desconsol de mitjana edat.
M'adono que així serà fins a la fi dels dies i per molt que aixequi el puny serà en va.
La força i la rauxa m’abandonaren no se a quin revolt del que fou un alegre camí.
Els mots son com al·luvions, riuades que volen cicatritzar la ferida original.
La solitud que fou confident i amiga ara desembeina coltells com en una epopeia grega.
I veig transcórrer el temps sense to ni relleu mentre s'estimben els delers.
Rebutjo el record com a font d'aigua de vida conscient de l'escèptica crueltat de l'ara.
I a la fumera dels meus dies crepiten encara guspires i el que fou flama ara és caliu.
Si m'acostessis la llenya potser encara podríem fer una bona foguera de tristors.
Però estic fatigat i el meu braç balb no vol si no agafar la ploma com un crit.
Potser la mort serà catarsi ja que la vida, avui no ho és.
44 CATÀLEG DE BOIRES
Es transmuta en tel·lúrica contenció, en un prodigi d’alquímies ocultes, les soterrades ardències i la fe que empeny el futur.
Es transforma en fum banal la fictícia pau dels dies porucs i anodins que davallen com pluja suau que tot ho amara.
Es torna crua realitat la paradoxa que posaven com a exemple i el to festiu de les tardes resulta que era tant sols un parany.
Veig la meva una mutació quasi tant imperceptible com real i aviat esdevindré argonauta d'un mar que desconec.
I el meu llibre de ruta, la filigrana que il·lustra el mapa de la dèria que em belluga, el meu poemari, esdevé un imprecís catàleg de boires.
45 LLAR DE SILENCIS
En silenci van transcorrent les hores
en un parèntesi que no s’avé
amb cap normativa ni gramàtica.
Feixuc com si fos de pedra mai descrita
i em temo sense potencial.
En silenci, com una ombra furtiva
que s'allargassa als capvespres
de desigs i incomplides promeses.
En un silenci espès
com un estrèpit que eixorda
t'observo amagar-te vergonyosa
i alhora esquerpa
defensant-te de qui sap que.
Quin serà el so que desfaci
la insuportable remor
d'aquest nostre silenci?
Quina serà la lletania
que esvaeixi aquest sortilegi
de mirades tristes, ja sense retrets.
Dissortada llar feta de silencis
de molsa i humitats
on malgrat obrir de bat a bat les finestres
no hi entra la llum
i a l'interior es marceixen els cossos
al compàs imperceptible
de les hores que fugen.
46 LA RIALLA
Ja no és el fred que m’arranca la pell dels ossos o la fam que persisteix com un mal vici, ni la conseqüència fatídica de la nefasta gestió, acció u omissió, si no el riure tort i descarat que es desdibuixa a pesar de tot a darrera totes les portades.
No és la precària moneda amb la que es retribueix la suor, ni per l’ostensible pobresa que ens devasta, no és la pena que purguem per tanta ànsia disbauxada, és per la rialla que ja ni s’amaga de la fama i de la llum de la primera plana.
No és l’esglai que esgarrifa escoltant l’esmolar de coltells, ni les pors forassenyades que provoquen ciutadans desgavells, no és la devaluada matèria la que m’inflama, ni qui la manlleva sense pagar penyora ni preu, és la rialla que se’m clava nervi endins com un cisell.
La cara de perdonavides, la boca plena de mentides mentre et fan la pell amb lleis peregrines, però el que més m’arriba a dins, a la rel del meu instint i em fa treure les urpes amb fel a la gola i a la sang m’hi aboca mil verins és la sorneguera riallada descarada dels potiners polítics i dels banquers mesquins.
47 FUTUR
Des de darrera d'aquell cristall
et mirava futur, sense copsar-te
s'estavellava el meu auguri
en transparències de miratge.
Et veia a frec però inabastable
subtil o cruel com la pròpia fi
però les directrius del destí
son un misteri inescrutable.
Per molt que vull no puc trencar
l'espill que el pas em barra
per cavalcar a lloms del demà.
M'he de conformar amb l'ara
que fuig rebent com una bala
arrapant-se al meu respirar.
Vull caminar sobre el futur
com qui sobre l'aigua camina
preveure per evitar l'ensurt
tot i que de fet, res s'evita.
Que tot i veure-les venir
és com una riuada la vida
i ni el vidre més gruixut detura
el girar de la roda del destí.
Dius futur i anomenes la incertesa
que només compta l'ara i l'aquí
i allò que en el cor et pesa.
Aprofitar del instant la bellesa
que sorgint allí on menys se l’espera
viu a cada revolt del camí.
48 ALÇAR LA VEU
Enfurismar-se, ser bel·ligerant i lluitar alçant la veu i el puny defensant la veritat de cadascú. Prendre partit i sortir al carrer per reclamar el que ens pertoca desprès de tant de esforç i de pretèrites lluites. Fer de la raó evident la bandera perquè ningú la pugui contradir sense enrogir de vergonya.
Tot menys romandre tebi i mans, deixant que el fat caigui com un càstig immerescut i inevitable, conformats a la vara estampant-se al costellam i al espoli sistemàtic de la nostra felicitat. Tot menys la indiferència que és l'indret on els potiners sembren la injustícia conreant l'abisme.
Lluitar irats i amb veu de poble contestar. Que sàpiguen que som legió i que res ens fa més mal que la impunitat palesa i la rialla torta a boca de canó. Combatre en els camps del dia a dia i fer més social la pròpia revolució, aquella que hem fet créixer com un lliri de puresa en el nostre interior.
Sabem els mecanismes i caiem, malgrat tot en paranys i distraccions que engreixen la perversa maquinaria. Diem que no es pot fer res i acotem els caps i des d'aquell instant assumim que som esclaus i ens floreixen cadenes als talons i grillons a l'anima fins que acabem per justificar el que és del tot injustificable.
No ho permetem! Siguem l'espill de la seva infàmia, alcem el puny i que sonin les campanes de la nostra més que raonable ira. Que ja hem fet prou deixant que arribin on son ara creient, ingenus, que anaven de bona fe. No hi ha bona fe, tot es part d'un pla per alenar la fractura i treure'n profit.
Sense por, que som molts més i és evident que la raó ens beneeix, només cal llegir els renglons de la historia recent i es clar que li han agafat gust a eixamplar la clivella i davant de tant de silenci cap cot i sotmès, fer sagnar al poble. No ens podem permetre la indiferència i hem d'aferrar la banya del bou.
Perquè ja n'hi ha prou de que cada dia una pica nova que se’ns clavi als drets, una nova bufetada etzibada amb més aferrissament... I nosaltres, la gent, la pobre gent, creiem que és el que toca i callem. La injustícia creix i prospera en els vergonyosos camps del silenci. Així que: cridem i aixequem la veu que al menys la veu és nostra.
49 UN AMOR
Un vent gelat que saps s'acosta
una pluja que et xopa sense remor
el ganivet del temps se't enfonsa
pell endins furtant-te la ufanor.
L'embalum del cos es torna feble
i el que creies viu per sempre, mor
banals les raons de l’intel·lecte
i l'únic que perdura es l'amor.
Però l'amor ni es veu ni es pesa
a l'àmbit de les coses del món
l'amor és una forma de bellesa
que va amarant el moll de l'os.
I quan tot el demés caigui
del seu pedestal d'arrogància
l'amor esmerçat en la campanya
et salvarà quan la tristor t'empaiti.
En un equilibri indesxifrable
tot ocupa el lloc que li pertoca
i qui ha donat amor, amor li torna
amb una justícia inqüestionable
Estimem doncs, folls, fora de mida
que l'amor és un do de la natura
de les tribulacions n'és la cura
movent-se amb les lleis de l'energia.
En un equilibri paradoxal
que es força motriu d'universos
l'amor del que parlen aquests versos
n'és un, d'etern i universal
50 BRIGADISTA
El fulard al coll, el mosquetó de la raó a l’espatlla i d’il·lusions plenes les cartutxeres, brigadista en els camps del avui on les batalles ja son perdudes.
Brigadista amb l’ànim ardit i a la pell el fang de la trinxera, el cor massa cops ferit esperant a veure ja si d'un cop floreix la maleïda Primavera.
Convençut però massa cops vençut per sofisticades tàctiques repressives, avui no son els camps de l'Ebre els que t'acullen per la lluita, avui s'esquiva la mort de l’esperit des de les sales d'estar de les cases.
Els trets els dispara boca de canó la veu sense cor ni entonació dels noticiaris. Quatre lleis injustes a cada nova edició i el brigadista no sap on emparar-se, massa morter per sortir al carrer.
I alça el puny i s'enfada amb el sistema que malgrat entendre no pot defugir i amb els companys xerra per cercar la manera de que la maquina del poder escolti per fi el seu clam.
Brigadista trist d'incerta campanya, exposa el seu pit valent al vent però avui son invisibles les bales i més mortal que mai, la munició d’enganys i de miratges que ens disparen impunement.
51 AIRE
Que en sap l'aire del deliri del jonc
del moviment irrefrenable de les tiges
i de l'udol imperceptible que deixa
com una estela en un mar d'atzur.
De la sincronia de les capçades
empeses per invisibles mans d'aire
un capvespre de rogencs horitzons
quan ja la calitja s'ha desfet en brises.
Que en sap el vent de l'erosió
del frec constant esmolant la roca
fent forat al mares i a la pedra tosca
amb lentissima força de bou etern.
Passen els segles com les coneixences
estimbant-se en un buit ple d'oblits
però el vent xiula la seva melodia
com el respirar d'un planeta vivent
Vora el riu de l’existència m'adono
de l'amorosa constància del vent
amb la passió invisible amb que abrasa
sense exclusió a tot ésser vivent
Deixo que em toqui amb els seu dits
de subtil filagarsa i somni suau
el meu cos nu és fulla estremida
i el pensament vola per cingles i valls.
52 S'ESMUNY
L'amor s'esmuny
entre les meves mans foradades.
S'estripa el sac
on guardava les tendreses
i ara regalimen per terra
com un fluid.
Ah! L'amor que jo guardava
tot ple de brossa
vivint encara i només
dels records.
Ah! Els teus ulls bonics
que no hi veuen, insensibles
com una cicatriu de passats.
Mentre l'amor se'm escola
entre els dits que et brando
tu, et dones la volta
i t'allunyes mig rient,
dissimulant,
com si allò no fos per tu.
53 INSURGÈNCIA
Qui sap si em donarà temps
el temps
per exposar al Sol dels fets
la meva insurgència.
O serà ja massa tard
i seran les ombres i l'oblit
les que avui
em sotgen i esperen
pacients i segures
com una nit.
Si per aquelles coses
ja no hi fos a temps
i la vida s'esmunyis
com una bestiola
que troba la porta oberta,
que sàpiga tothom
del meu deler de lletra
i del puny que captinc
per prudència.
La meva insurgència
va néixer ja fa tant
que ara, tot i potser
ser només un reflexa,
s'enlaira encara
com la senyera
del meu país intern.
54 KRISHNAMURTI
L’ocell piulava a la branca del cirerer
mentre en Krishnamurti feia la seva pregunta.
El deixeble seia en una estora de cànem
i estava disposat a rumiar la resposta.
La pregunta va fendir l’aire com una sageta
i el silenci dels mots fou l’amo de la tarda.
El deixeble va romandre un grapat d’hores
en la postura del lotus, mastegant-la.
L’ocell piulava tant mateix a la mateixa branca mentre en Krishnamurti feia la mig diada.
55 AMORS VENCUTS
Apartat de tota llum, banyat d'ombres roman el meu amor vençut.
Va lluitar en camps de roselles en ja esvaïdes primaveres amb intrèpid ardor.
Va ser foll i allunyat de tota norma, va ser foc ardent que devastava, va ser goig.
Goig suprem i passejades sota cirerers en flor en capvespres que fugien.
Va ser rialles, carícies i la descoberta d'universos en els replecs d'una esgarrifança.
I el temps lliscava lent damunt les pells esborronades, va ser pactes, treves i pau.
I va venir el Torb que tot ho glaça, les paraules, les mans, les mirades, els cossos amants.
Una Tardor de ventades va instal·lar-se a casa com un indesitjable convidat.
I ens vàrem arraulir com cabdells que no coneixien amb la recança als membres.
Varen passar mil·lenis de sorruts silencis i captingudes ànsies fent créixer la fosca.
El teu amor i el meu vençuts malgrat ens pesés, cada un en un racó llòbrec de l'estança.
Apartats de tota llum, vivint de l'ombra i del silenci, esgotats fins i tot els retrets.
56 LA PORTA
De porta endins només s'escolta l'alè tallat de la por. La lenta boira de la incertesa i el silenci del ocells.
Darrera la porta la fosca és redós i l'ombra companyia i el soroll del món s'escolta com un bramul somort a la llunyania.
Tancat sota set panys bado els ulls a la tenebra i no em trobo pas més segur mentre el pit se'm omple d’inquietuds alienes.
Qui passeja la seva ombra per l'escletxa amb sinistre cadència? Qui és que vol entrar en el meu arrecerat reialme de mort?
Darrera la porta tancada tampoc hi he trobat la pau, he bastit defenses i aixecat torres i ara es el temps silent el que m'ofega.
Rebento d'un esclat la porta que em segella i m'omplo els ulls de llum, obro els braços proclamant la meva condició de renascut.
I em contamino golafre, nu i catàrtic banyant- me d'humanitats oblidades i de tendreses potencials amb una actitud efervescent que descobreixo.
I soc feliç entre les runes del meu debolit refugi, la porta jeu trencada i el món per primer cop és una noia bonica que em somriu.
57 MELAMOR (Relat de 1000 paraules)
Els seus ulls eren oceans que parlaven d'immensitats per descobrir, de tresors amagats als fons insondables i d'una pregona soledat que feia pensar en solitàries singladures. Darrera dels seus cabells rinxolats un somriure amagava la gran cabòria que la corprenia.
Aquella maleïda taca que va veure's, ara feia un aparell de mesos, a les costelles. Sort que s'ho havia fet mirar, tot i que l’informe va ser devastador per una noia de vint i tres anys amb tot el futur per endavant.
La paraula fatídica era: melanoma. Ella n'hi la havia escoltat mai i ara se li arrapava a la vida com una mala companyia.
Va ficar-se a internet per esbrinar la magnitud del problema i va espantar-se d'allò més, articles farcits de terribles paraules i foscos presagis li feien créixer el desassossec i l'angunia.
Però va dir que no, enèrgicament, allò no podia ser el final de res i aquella decisió va fer com si es deslliures una força interior que ni sabia que posseïa.
Avui era el dia clau i l'enfrontava amb considerable serenitat malgrat tot.
L'ambient d'aquella sala on havia d'esperar-se era més jovial del que calia esperar. Els nois feien que la feina no perdien el bon humor en cap moment, cosa que era d'agrair ja que esperar-se per entrar a quiròfan no era plat de gust per a ningú. Era un raig de Sol, una clariana que s'obria en els seu ànim ennuvolat.
Potser va ser l'efecte del Propofol o ves a saber què, però el noi que li parlava era com una aparició, la seva veu vellutada l'omplia de pau i la mirada semblava escrutar-li l'ànima. Va tancar els ulls i confiada va deixar-se fer amb una sensació molt propera a la felicitat. Quan el remolí la va engolir del tot l'última imatge va ser la d'aquell noi de fesomia d'àngel.
Tot va anar bé. Va ser com si el temps hagués desaparegut, esfumat. Va obrir els ulls de nou i es preguntava quan entraria per fi a quiròfan mentre aquell noi ja la seia altra volta a la butaca dient-li que tot havia anat molt bé.
- Ja està, ja hem enllestit?- preguntava ella atònita.
- I tant- va dir el xicot amb un ampla somriure
- D'aquí una estoneta... cap a casa- va fer.
Ella alleujada i un tant incrèdula va remarcar que no li hauria importat quedar-se una bona estona més amb aquell noi que l'havia acompanyat en el seu plaent somni, encara tant recent.
I varen xerrar, més del que era estrictament professional. El noi li feia saber dels protocols de medicació i d'analgèsia que devia seguir i ella se'l escoltava embadalida. L'efecte de les drogues ja havia passat però ella es notava les endorfines disparades amb quelcom menys químic i molt més natural.
El bo del cas era que el xicot notava també un pessigolleig al pit que no sabia explicar. Ell li anava explicant les cures i la profilaxi però no es podia concentrar, aquells ulls blaus l'esguardaven amb quelcom més que atenció. Així que quan el noi va dir-li que l'endemà la trucaria per qüestions de protocol, ella va dir que si, que encantada i que esperaria la seva trucada amb il·lusió.
Varen acomiadar-se com dos vells amics amb dos petons i una abrasada. Els ulls de la noia eren un esclat de llum i d'esperança, ell no sabia que li estava passant però quan va veure com s'allunyava passadís enllà, va tenir la temptació d'empaitar-la i dir-li que ja la trobava a faltar, però es va contenir de mala gana.
L'endemà ella es va aixecar un xic adolorida però la nit havia estat plàcida i plena de somnis en els que aquell noi, l’Eduard, embolcallat d'una bata verda la prenia de la mà i li feia passar tots els mals tant sols amb aquell petit contacte. Allò deuria voler dir alguna cosa, segur. Per primer cop no pensava en aquella malura que la tenia espaordida, ara els seus pensaments eren molt més alegres i la vida li tornava a somriure com uns mesos abans quan no sabia ni que carai era allò del melanoma.
I va sonar el telèfon, deuria ser migdia i la veu de l'Eduard s'escoltava, com bressolant-la a l'altra banda del fil.
L'Eduard, amb el cor bategant-li a mil per hora va provar de captenir-se i ser el més professional possible però quan només havia pronunciat un aparell de frases li va sortir un: Com estàs? amb una entonació que duia una carrega de tendresa ben especial.
La noia va notar-ho a l'instant i va ser com si s'obrissin les comportes d'una resclosa i sense contenció, espontània, va etzibar-li:
- Escolta Edu, no se si et passa com a mi... segurament no però... ehem el cas es que... ehem -
L'Eduard va tallar-la per tal d'evitar-li el mal tràngol i va dir:
M'agradaria veure't... que et semblaria una atenció personalitzada i fora de l'àmbit hospitalari?-
Ella no podia creure-ho i de contenta quasi be es posà a plorar. Allò li feia creure de nou en la vida i sobre tot en l'amor.
Ningú sabia com transcorreria la vida des d'aquell instant, però el què era segur es que l'amor era com l'aigua que malgrat els impediments cercava forat per arribar allí on era necessari i, podeu creure, ella el necessitava més que l'aire per respirar.
S'havia tancat un cercle, un de tants dels que fan possible l'equilibri universal, el moviment de les galàxies, la felicitat de l'home menut, minúscul, reflexa d'aquells dissenys inexplicables que configuren el misteri de l'existència.
Tan ella com l'Eduard sabien que allò era el principi de quelcom molt bonic i que tots dos s'hi llençarien de cap sense recances amb absoluta honestedat, perquè la màgia de l'amor podia produir-se en el moment més inesperat i en el lloc menys adient, però quan apareixia, el missatge era clar, sense errors, sense paraules. Era quelcom que arrela a dins dels cors transformant les percepcions i omplint las realitat d'esperances.
FI
Pere Suñé Ribera
Barcelona Juny 2012
peresune@gmail.com
.
.
.
