2 POESIA MAJOR AMBULATÒRIA. 2004

POESIA MAJOR AMBULATORIA




















































pereplant@hotmail .com Barcelona 2007 wwwmyspace.com/pereylaplanta.
Pere Suñé Ribera












































































INDEX

1 Quan una paraula surt
2 se sent dolor
3 Què és que
4 No hi pensis
5 la viuda
6 Malgrat tot
7 Tolerància 0
8 Homes de pols
9 Jaques el Cloixard
10 La pregunta
11 Un be negre
12 El salze del parc
13 Partícula
14 Jo et regalaria
15 Sonet de la gavina grisa
16 Sonet d’amor
17 Bestieses
18 No cal...no cal...
19 Guantanamo
20 Concert
21 La blava carena
22 No em busquis
23 El tret de gràcia
24 Fes
25 Transmigració
26 Si jo manes
27 S’ha de fer
28 Si te’n vas
29 Equilibri
30 La resposta amagada
31 Un principi, un final
32 Somio
33 Getsemani
34 La fada
35 Tant com
36 Refranyer capgirat
37 La font interior
38 El què t’apreti
39 La fira dels despropòsits
40 Semisomiada
41 El fill de Deu
42 Reciclo
43 El fill del diable
44 Tant me fa
45 Neolliberal
46 Enemic
47 El segon mon
48 Àngel guia
49 Dimecres
50 Entretemps
51 El millor guany
52 Se’ns és donat
53 El teu so
54 El tresor
55 Amor informàtic
56 Un lligam de poesia
57 Petit país
58 En tant pugui escriure jo
59 Rebutjo
60 La gran festa sideral
61 Recerca
62 Poetes ho som tots
63 La direcció
64 Si no fos
65 Simfònica
66 Darfour
67 Cercles
68 La barca
69 Presoner del somni
70 Ombra
71 ¿Que em sents?
72 Tretze menuts poemes
73 ¿I tu que faries?
74 El cant del saddhu
75 Cançó del Lluís
76 !Ah...la vida!
77 Entreveia
78 Presoner
79 Il·luminat
80 Se’m fa tard
81 Caldria dir




1 QUAN UNA PARAULA SURT

Quan una paraula surt
alliberada en el aire
és un pensament que fuig
una oreneta s’enlaira
Quan la paraula trabuca
en el si de la matèria
no es pas ella qui desferma
els dimonis que conte
és l'orella qui fa d'eina
i la ment qui la manega
però és la forma primigènia
la que li dona el sentit que te
Que la paraula es en si
el mirall de la innocència
que ella sola res vol dir
i que callant no te presencia
Quan una paraula surt
una idea es fa eterna
sovint pren cos com un dibuix
però es un menyspreu i es un rebuig
és un tall sec de la picota
que deixa en terra allò que és
el que és matèria i res més
per ser un gemec que se’n vola
L’univers n’és tot ple
de mots que ningú s'escolta
quan una paraula surt
penja en el aire una estona
Quan una paraula surt
moltes en queden enrera
que per dir el que no cal dir
no cal buscar la manera
Un floc de neu que cau
que mai veurà la primavera
del poder de la memòria
efímera presonera
Que parlin els pensament
reflectits en las ninetes
que no enganya l'escalfor
d’una mirada ben neta
Quant una paraula surt
sovint l'escolto...no sempre.

















2 DOLOR

Se sent l’esglai
De nit sadoll
quant calla l’ídol
Quant el silenci
Amunt s’enlaira
Com un fum
Punyent perfum
Un tuf, un flaire
Que crema l’aire
I corprèn el seny
I t’eriça la pell
Un calfred
De glaç encès
Dins el llençol
Se sent la por
Tenaces al cor
Pigmenten l’espai
Ultratjant l’amor
Se sent el só
Del fons del pou
El dol i l’udol
De l’home foll
Corsecat capoll
Condemnat a mai
Arrencar el vol
Se sent terror
El respir fosc





L’ala del corb
El frec de la mort
L’esperit del torb
Amo del en tort
Sobirà del sanglot
Del plor i del llot
Rei del tremolor
I de l’eclipsada lluna
De putrefacta sentor
Fill de la runa
Del fang i la pols
el sot i l’enderroc
de la fusta del taüt
Podrit a la cripta
El fossar i la tomba
On parasitària creix
La fatídica vinya
De negre brou
Broll per a tothom
Els famolencs
Els penitents
Que sense mon
Del mon en son
I sense enrenou
Senten silents
L’amarg soroll
El trist consol
De la esparsa son
Que a l’hom confon




3 QUÉ ES QUÉ

L’ensurt de la calma
... el vent
la força del vent
... el moviment
la ràpida centella
... la ment
l’enuig de la ment
... el sentiment
el sentit més vell
... el de la pell
el tacte i el tracte
... el llit calent
la febre ferida
... el desig ardent
la raó silenciada
... el crit de la gent
la mentida creguda
... la condició diferent
l’aigua estancada
... el bassal del temps
la vida que passa
... tan sols un moment
l’instant que es trenca
... el son clarivident
l’oblit persistent
... el sofriment
la continua lluita
... el pensament
la gràcia enyorada
... l’úter matern
la retrobada calma
... la mort imminent.

4 NO HI PENSIS

No cal pensar-hi
no cal patir
no paga la pena
no hi ha res a dir
tan hi fa
total perquè
no t’encaparris
tu deixa fer
tot plegat tant es
a qui l’hi importa
si és el mateix
i tan se’t en dona
es inevitable
no s’hi pot fer res
deixa-ho estar
no es pot canviar
deixa-ho córrer
no hi ha remei


que més et dona
si això és com és
tan te fot
passa de tot
que tant se val
que ja no cal
el moure el cul
si tens pa a l’ull
jeu i descansa
dins de la teva capsa
com si fossis
una larva
ben endins
en el seu capoll
no fos cas
que es doni el cas
que aquest mon foll
i el seu soroll
et facin veure
des del teu jeure
les coses tal com son















5 LA VIDUA

La veiem anar a la plaça
amb el seu vestidet de flors
gastat de vores i colzes
neta i pentinada com pot
Fa mesos que li han tallat l’aigua
i s’ha de rentar amb un cubell
d’aquells de plàstic que venen
els xinesos del “todo a cien”
Nena posem una aleta
de pollastre per dinar
de primer faré sopa de sobre
amb uns fideus que em van sobrar
I per donar-li substància
l’espina d’un bacallà
que em va donar la peixatera
perquè no li podia pagar
Que no em vull vendre la medalla
ni l’anell de quan em vaig casar
dos vestits tinc a l’armari
i tots dos me’ls rento a mà








Visc en un pis de renta baixa
al cap de munt de cent graons
i no hi ha llum a l’escala
però jo no vull buscar raons.
De tant en tant ve el meu fill
i em diu que si estic molt prima
I jo li dic que si estic prima
es que no amb vull engreixar
Tinc dos euros en el bolso
aquell negre petit de xarol
que em va regalar el meu home
que ara ja fa ben bé tres anys que és mort
Per molt que busco i que rebusco
no se si m’arribarà
nena, apunta’m la comanda
que ja te la pagaré demà
Ja ho veieu, soc una viuda
i no voldria molestar
tinc la mainada criada...
mare com passen els anys
Però no em queixo tinc un sostre
i un bagul ple de records
i si visc a la indigència
que ho arregli un altre i no jo.









6 MALGRAT TOT

Malgrat tot vull cantar encara
en aquest món enfollit
on cada dia que passa
la carrossa esdevé carbassa
i el príncep del conte botxí

Malgrat tot somio encara
però cada dia em costa més
malsons de fam i de guerra
i tothom xerra que xerra
tot plegat per no fer res

Malgrat tot escric encara
mentre la llum de la terra s’apaga
perquè ningú paga el rebut
massa fum, massa xatarra
ignorants del que ja hem perdut

Malgrat tot cada dia
hi ha més cotxes al carrer
més desencís, més tonteria
més mala llet, més policia
més polítics de paper

Malgrat tot respiro encara
en la turbulència d’aquest riu
doncs cantaré fins a fer nosa
tot i que ja sé que no és gran cosa
tot alegrant-me de estar viu

7 TOLERÀNCIA ZERO

Víctimes que precisem
seguretat ciutadana
policia de proximitat
policia secreta
policia de fronteres
policia de l’Estat
policia de trànsit
científica i judicial
i un policia dins del cap
Tolerància zero
al cap de vall Intolerància
que no eximeix la ignorància
en el delicte de pensar

Inconscients que precisem
de radars a les carreteres
cinturons de seguretat
segurs obligatoris
i límits de velocitat
triple zero d’alcoholèmia
i taxes per aparcar
zona verda, zona blava
i els estalvis embargats
Tolerància zero
al cap de vall Intolerància
no hi hagués una desgracia
no fos que prenguéssim mal

Som malalts que precisem
que l’Estat ens curi el fetge
que mana més l’Estat que el metge
i tot ho fan pel nostre bé
netejar-nos els pulmons
que ara diuen que fan fàstic
a ells els hi sobren les raons
dient que cerquen solucions
s’inventen sancions i càstigs
Tolerància zero
al cap de vall Intolerància
si us plau que no passin ànsia
nostres benèvols governants

Pecadors que precisem
castigar la moral laxa
que no s’ha de riure massa
si no es vol acabar a l’infern
i amb savi criteri volen
desinteressadament
acostumar-nos al purgatori
per això burxen i s’esforcen
per lliurar-nos del desori
Tolerància zero
intolerància al cap de vall
imposada penitència...en el mon real
















8 HOMES DE POLS

Homes de pols i de vent
segles de pols a la cara
arrelats a la sorra i a l’erm
com s’hi arrela l’argelaga
Matí de sol roent
sota la cúpula blava
pols i sediment
i un llangardaix que s’escapa
Diguem si valia la pena
fer enderrocs dels enderrocs
enderrocar l’enderroc
damunt la terra assedegada
I tot es ple de pols
de pols que tot ho amara
pedres arbres il·lusions
sandàlies, joguines sabates
Robes de lli i de llana
el món es un desgavell
desafortunat reguitzell
de pertinences escampades
El moviment no existeix





com una mar encalmada
i el silenci pesa greu
una llosa que atenalla
I tot te el mateix color
de pols i de terra cremada
i allà on hi havia un carrer
tot ple de gent que hi feinejava
Tot te el mateix to de gris
com una terrible nevada
per això son homes de pols
els qui amb la pols s’agermanen
Que pel qui no te res
te la pols assegurada
enderrocar l’enderroc
una i un altre vegada
Fins a quedar ben nus
sota la nit estrellada
i posseir la pols
que l’eternitat regala
L’únic bé permanent
dels homes de pols...de la gent
de nosaltres mateixos...com ells
del món sencer la gentada.





9 JAQUES EL CLOIXARD

Jeu damunt de l’embalum
que li fa de màrfega bruta
deixa el cos, quan el cos respon
acaronar-se amb llum de lluna
L’esguard de tèrbola boirina
alè de taverna i d’infern
respir d’aspre cadència
una pàtina amarga a la pell
Malgrat la set que l’aclapara
des de l’alba del seus records
ell se’n riu dels vius i els morts
tot trabucant per les voreres
El pes feixuc de guiar el mon
li torçaren esperit i espinada
i ara, veient a la gent atrafegada
sols en el vi troba consol
Darrera la groga barba
mastega sorrut un somriure
recorda allò que va viure
i les tribulacions passades
I com entestat cercava
en un mon de violència
amb extrema coherència
la formula magistral
Ara es el príncep dels cloixards
i pels carrers va a la deriva
ni gos, ni aixopluc, ni llar
però cap neguit el mortifica
I a l’horabaixa cap al tard
aferrat al vi del oblit
dels ossos sent el dolç cruixit
mentre la son l’amanyaga
No vol res més per ser feliç
que de feliç ja ho és ara
un problema en el que pensar
i un bric de vi a la butxaca

























10 LA PREGUNTA

Qui sap si tu em diries
tu que saps quasi bé de tot
respon-me si pots la pregunta
que no em deixa agafar la son
Quina es la trista malura
que s’arrapa a l’esquena del món
que sent de la manera que som
vivim cavant la sepultura
Dentellades d’aixador
en aquell fang primigeni
d’allí on diuen que s’esdevé tot
allí on tot torna al silenci
Endèmica malaltia
com n’ha de ser el guariment
com es que creixen dia a dia
gana, odi i patiment
El temps s’esmuny inabastable
dissolt en l’espai infinit
massa tard per trobar la metzina
que temperi aquest món afeblit
El Diable riu i les urpes frega
com si fos un Plegamans
basteix l’infern a la terra
amb l’ajuda dels humans











11 UN BE NEGRE

No soc un aguila
Que talla el vent
Ni soc un tigre
De ratllat pigment
Ni un os del bosc
D’hercúlia força
Ni un drac de foc
Ni canto a la lluna
Com un astut llop
Ni un marsupial
D’acollidores bosses
Dec ser doncs un be negra
amb les potes rosses
Segur que no soc un gos
Que jeu a l’ombra
Ni un lliure brau
Que malgrat tot
Se sap esclau
No soc balena
Que els oceans navega
Ni un rat penat
Ni un escarabat
Ni soc cap vaca
Espantant mosques
Dec ser doncs un be negre
amb les potes rosses
No soc tauró
Ni la seva rèmora
Ni tampoc lleó
Tot i les grenyes
Tampoc serp reptant
Ni soc cavall blanc
Ni gall d’indi real
Ni formiga feinejant
Ni ocellet a la branca
Ni verm de terra
Ni visc a les fosques
Dec ser doncs un be negre
amb les potes rosses
Tampoc soc ase
Ni mula de carrega
No soc abella
Ni mosca infecta
Ni escurço
Ni duc verí en el fibló
Ni cabra boja
Ni nocturna òliba
Ni em moc a la fosca
Ni blanca gavina
Fitorant les costes
Dec ser doncs un be negre
amb les potes rosses
No soc pas un ximpanzé
Ni m’enfilo als arbres
Tampoc soc un negre corb
Ni toco gralla
Ni soc colom de ciutat
Ni ses puces i paparres
Ni pugó de presseguer
Ni cargol bover
Que sempre tinc gent a casa
No soc ni tan sols humà
Tenint d’humà tantes coses
Dec ser doncs un be negre
amb les potes rosses




12 EL SALZE DEL PARC
Desmaia les branques
damunt del meu cap
fa garlandes de festa
amb la gravetat
El vent mou les fulles
del salze del parc
omplint de melangia
tota la ciutat
Enlairada melodia
que s’estén arreu
muda el brogit del dia
amb notes de mel
El salze fa de l’ombra
un bé regalat
aixopluc de les penes
dels enamorats
L’oreneta a les branques
hi ha vestit un recer
fet d’amors de vidre
i de petons de paper
De plors de donzella
de promeses de vent
de sospirs, de paraules
de desairosos anhels
Sovint llangueixo
sota el salze del parc
adormo les hores
bressolant passats
Auguro impossibles
en presents trencats
com el neguit em tempera
i m’assossega la sang
No ho fa cap altre salze
com el salze del parc.

13 PARTICULA

Vaig ser galàxia
i pols de cometa
i part de la complexa
estructura saturnal
Giravoltava en el buit
en una sínia immensa
m’agradaven les festes
de dimensió universal
Desprès vaig asserenar-me
vaig fer-me llunar
sedimentant la fondària
del mar de la tranquil·litat
Desprès vaig aferrar-me
al cap de molts milers d’anys
a l’aural cabellera
d’un vent solar
I vaig venir a la Terra
caient en el mar
ingràvid com l’aire
d’una fossa abismal
I vaig riure amb els peixos
i amb els calamars
vaig voler ser plankton
per seguir viatjant
I vaig conèixer meduses
a llom d’australs corrents
civilitzacions perdudes
i palaus de corall



I d’humida partícula
vaig voler ser gas
decidint evaporar-me
i fer de cel ennuvolat
I em vaig deixar caure
com pluja de Maig
damunt dels homes
d’una humana ciutat
I ara tinc consciència
o això és el que es diu
tot i que no em sembla
en absolut divertit
La gent s’abonyega
mil·leni a mil·leni
fan que m’ensopegui
i només vulgui fugir
Sortir d’aquí com sigui
d’aquesta olla de grills
tal vegada el sistema
sigui esdevenir esperit
I retornar a la fosca
a l’espai exterior
on no conten ni força
ni humanes intencions
Que jo enyoro la festa
i els fantàstics colors
la companyia dels astres
la pau exterior.




14 JO ET REGALARIA
Jo et regalaria
volent-te el millor
de l’alba els colors
i la llum del nou dia
I del any les estacions
ni banals pretensions
ni fastos ni lluentors
ni porcellana xina
Ni la capsa dels trons
que per voler agradar-te
amb un llaç t’embolicaria
la bola del mon
Un vestit de poesia
un sensible perfum
una rosa de llum
una llàgrima captiva
Un record de molt lluny
una cadena partida
la sal de la vida
uns braços segurs
L’esclat d’un somriure
aquella febre de viure
el que es bo i el millor
una nova partida
Et regalaria jo
bàlsam per les ferides
dels punyals del amor
una mirada tranquil·la
amb una lleu brillantor
Una joia sense mida
un suau tremolor
una mètrica antiga
una nova harmonia
per fer-te una cançó

15 SONET DE LA GAVINA GRISA

L’embat de les ones a la seva costa
adormen els vens on hi rau la gavina
que en el seu vol ras l’aliment albira
de l’esparsa vida que dorm a la sorra
Recordes temps ençà la platja farcida
d’alebins de barat, lluçet i escórpora
sardinetes de plata i musclos de roca
que deixava el mar a cada embranzida
Ara però l’Oceà te un altra densitat
d’olis i petrolis que vaixells hi aboquen
i de les deixalles de les grans ciutats
Ferum i brutícia en ingents quantitats
mils gasos innobles que l’home provoca
de forma progressiva i exponencial

Molta es la calor per ser hivern, te n’adones?
deia la gavina a qui semblava ser boira
sobtant-li però la callada resposta
veié que no era boira sinó fum de cotxe
Embolcallant el seu vol des de feia una estona
tenyint-li de gris la punta de les plomes
fent feixuc el planejar per damunt les ones
incrustant-li quitrà en el bec i a la gola
No hi ha més que papers a la vora del mar
plàstic i ferralla en perpetua deriva
alçà el xiscle l’au en una darrera crida
...Encara hi som a temps si sortim de seguida !
els altres maldaven cercant el menjar
prou feina tenien per aturar-se a pensar

Aniré més enllà, trobaré la força
passaré l’horitzó fins a troba-hi una illa
on no hi hagi l’humà que tot ho empastifa
i l’aigua no tingui color d’ala de mosca
Cercaré un indret on no noti el tuf de l’aire
i no perdi el color del meu blanc plomatge
que abans era jo immaculadament blanca
i ara tinc un to trencat de gavina grisa
Potser no seré jo la el final n’esguardi
de la sopa infecta que es el mar mil·lenari
però és clar que als homes els és ben igual
Homes i aus en el mateix bestiari
sent només una au que ha de menjar a diari
no se qui dels dos es el més animal
























16 SONET D’AMOR

Per copsar el teu resplendor d’estrella
he de seure a la calma a recer del mon
escoltar la veu que em ve del interior
i empeltar-me de l’ombra de l’olivera
Per descobrir els secrets que tu amagues
t’he d’obrir primer el bagul del meu tresor
abocar per terra les joies i els records
i fer teus els meus racons i ombres obagues
Buidar-me per dins fent-me reversible
mostrar-te aquell so al que tu ets sensible
pintar-te la vida d’un altre color
Ser nau espacial i dur-te a llocs increïbles
enganxar-te a la pell amb un imperdible
fer que cada dia sigui festa major

Per entendre el cant que a dins meu reverbera
per comprendre la lletra de la teva cançó
he de callar el brogit i buscar-me un reco
on no senti jo el mon com gemega
Per saber d’on em ve aquesta alegria
quan tu rondes vora del meu costat
quin llibre vell d’arcana cal·ligrafia
ha de ser el que me’n faci treure’n l’entrellat
Que estic sol i tranquil però no pas gaire
que tanco els ulls i et flairo en el aire
i et conservo en essència en el paladar
I escampo mots fets versos enlaire
i em sento com un ocellet cantaire
que dins la teva gàbia es voles tancar


17 BESTIESES

Feixuc de pes i recolzat a quatre potes,
pell de cuir en cassoles de fang...l’elefant
Morro fi i ull viu, rondant el galliner esquiu,
vigileu...la guineu
Un pam de llengua a fora,
saltant pels marges del tros...el gos
Ni de vol elegant ni de ploma fina,
i tot gall que la vol la tragina...la gallina
Malgrat que de casa no surt
si ho fa vol dir que plou...el cargol
De pel suau i lleuger i enredaire
que en el sofà de casa les urpes ha esmolat...el gat
Viu en el llot soterrat, cec i capiculat
i la terra aireja de retruc...el cuc
Vola atrapant mosquits amb un crit
que mai s’ha sentit, de nit i cegat...el rat-penat
Ratllada de blanc i negre
sense estable ni pessebre...la zebra
Furtiu i fugisser
amb fama de traïdor...l’escurço
Gandul i ferreny
amb veu de tro...el lleó
De acolorida ploma
i ull despert la llengua afua...la cacatua
De carregar-se muntanyes a l’esquena
ningú no ho sap fer com ell...el camell
Va enrera quan
voldria anar endavant...el cranc
Se’l sent de lluny i el seu bram retruny
i en el riu viu en el fang...l’hipopòtam
Amb cap convidat li te menyspreu
ni es fa l’estranya...l’aranya
Duta per l’aire amunt se’n vola,
presumida com una persona...la papallona
Servicial i fidel
com no ho son pas els de casa...l’ase
La vida en un bassal, pendent del que serà,
menut i llefiscós...el cap gros
Desmemoriat i silenciós
que amb mil colors resplendeix...el peix
Va en eixam
i la mel tanca en una cel·la...l’abella
Feinejant atrafegada tot el dia,
fen safareig amb les amigues...la formiga
Gaire bé com ho fa un altre
del qui me’n vull recordar
Animal com el que més
però sense voler-ho acceptar...l’ésser humà.














18 NO CAL...NO CAL...

No em doneu honors ni pompes
ni formeu un club de fans
ni cal que balleu el meu ball
ni cal que em poseu de moda
No em féssiu pas monuments
ni escriviu lluïts articles
només vull si això fos possible
que deixeu en calma la ment
Que pareu el brogit un moment
i escolteu el so que s’escolta
que pot ser l’amagada resposta
d’allò que ens bull a l’inconscient
No calen mundanes lloances
ni la fama ni l’oripell
ni possessions ni riqueses
ni tatuar-se el meu nom a la pell
Us demano però que seieu
i que pareu bé les orelles
i que les paraules mes belles
responguin als vostres anhels
I sota la llum de la raó
voldria explicar el misteri
quin es el perquè i el criteri
per fer que rodi així aquest món
Que el món roda per tothom
i ho fa cada cop més de presa
i a ningú dels que hi som interessa
acabar abans d’hora aquest joc
Per això no vull privilegis
ni ser una estrella del roc
us juro que si per mi fos
inventaria sons com sortilegis
Per que tot anés millor
que de debò es el que intento
cantar les veritats que sento
des de les fondàries del cor
Fer un manifest d’aquest acte
fer una microrevolució
entrar en el cap d’algú altre
i que participi en la cançó
Potser no importarà gaire
potser no interessi la funció
però no em calen homenatges
sols faig el que se fer jo.


















19 GUANTANAMO

No cerquis pau darrera del tancat
on s’hi amaguen horrors no publicables
odis certament remarcables
que al mig de tot plegat passen per alt
Diuen que es qüestió de seguretat
i que els de taronja no son ni persones
que els envia el mateix Llucifer
per aterrir homes i dones
Que no els hi veieu els ullals
darrera les barbes macilentes
i el verí de llurs boques degotant
I les banyes que amaguen rera el turbant
i urpes que obren ferides tremendes
a tot incaut que s’hi ha aproximat
No hi busquis raons rera el tancat
eriçat de filferro i pues ferotges
adormits el temps i els seus rellotges
llangueixen joventut i ideals
Que el perill rau en la diversitat
altres maneres d’entendre les normes
s’han d’imposar les democràtiques formes
que perpetuïn el sistema venerat
Que el sistema ben mirat s’alimenta
d’un munt de noves necessitats
que aquell maligna món menysprea
fent de les coses senzilles l’essència
que la pobresa es el foc de llur potència
i que per això son el eix del mal
Busca-hi un pou de trista humanitat
reduït a la mil·lèsima potencia
els botxins han invertit pressupostos i ciència
per tal del sistema preservar
Son els hereus de la impostura
son els que tallen el bacallà
els que s’enfaden si algú no juga
al joc que ells ens volen fer jugar
I construeixen conflictes de cultures
convencent a força de cops i de tortures
de quin dels dos móns és millor
S’ajeu el sol damunt la platja de Cuba
i rera el filat surt rodona la lluna
la mateixa que es guaita
des de Kandahar




















20 CONCERT

En l’hora baixa artificial
flueix en la difusa fosca
la ben estudiada penombra
que dona el misteri al local
Començant a inundar-se de gent
del soroll de passos, de tos
grinyols de cadires com laments
i de volves de fum indolent
La sala semblava buida
fa tant sols un moment
ara però els focus s’encenen
i no et deixen veure l’ambient
Escalfor que els ulls t’encega
al temps que un piano cadenciós
fa una cascada de notes
que son presagi de cançó
Allí s’hi recolza el baix
net, precís i contundent
surtin d’una cova fonda
un bram mesurat i potent
Ara percudeix la tabla
amb sons de l’extrem Orient
tot du la concòrdia del temps
que inexorable compassa
Per deixar pas al arpegi
rítmic, suau i inalterable
de la guitarra que acompanya
segura del que està fent
I al cap de vuit i mig compàs
s’alça la veu que proclama
com aquell que no fa cas
versos que son com la saba
Que va per les venes del tema
i sents com surt el so polit
com el cant d’una sirena
i tot va prenent sentit
I van corrent les estrofes
deixant-se caure com roques
en el llac apaivagat del encís
de l’audiència allí closa
I en l’aire tèrbol del espai
cap a la tercera roda
es dibuixa un invisible traç
del gemec del saxo que sona
I la nit brillant esquinça
omplint de daurats esglais
amb les ressonàncies sagnants
que conformen melodia
Que desperta un altre so
l’un sense l’altre no viurien
l’altre sense l’un tampoc
com fan el mar i la petxina
És el solo de guitarra
amb fazer i distorsió
que arrodoneix enlairant
l’arranjament de la cançó
Amb la lletra que es poesia
fent un tot plegat rodo
la gent tanca els ulls i mira
s’aguanta la respiració
És un dels instants de vida
que han compartit inspiració
A fora en món continua
amb el seu brogit i soroll
al cap de vall al cap hi tenen
un munt d’altres enrenous




21 LA BLAVA CARENA

Darrera la blava carena
on sembla finir el món
sempre hi ha un horitzó
sempre una nova frontera
A voltes sembla esvair-se
en el blau de la carena
la boirosa perspectiva
en una incerta dimensió
I d’això el cos se’n ressent
però la força de la vida
és com un aiguat que t’empeny
amb l’impuls de la embranzida
Duent-te cap el futur
i de la brossa del present
i de les runes del passat
en deixa ben net el curs
Darrera la blava carena
t’hi espera la il·lusió
i gaire be la certesa
de que tot ha d’anar millor
Que fa molt que camines
molt més que no pas jo
i saps que el gaudir del viatge
és plaer per assaborir un de sol
Darrera la blava carena
on hi brolla la llum del Sol
hi ha aquella prada immensa
que ens fa iguals que tothom.
(per la Prudència Teran) (Jagroti)




22 NO EM BUSQUIS

No em busquis a les noticies
ni allí on se sol buscar a la gent
no el pensis que em descobreixes
en el brogit del moment
Ni facis cas del que vegis
damunt la pell del present
busca el meu rostre a la lluna
guarnit de nacre i argent
O cavalcant l’orada cua
d’un llunyà cometa ardent
escolta’m dins la tonada
només cal estar-hi atent
que fan les copes dels arbres
en passar-hi bufant el vent
No estic a la cresta de la ona
ni soc de sortir en els papers
i la meva fesomia
segur que no et dirà res
Que jo soc més de notar-me
com un calfred a la pell
una idea fugissera
en l’alenà d’un sentiment
O dibuixat a la boira del alba
quan desperten els ocells
o en les gotes de gebre
de les fulles al hivern
Que jo no surto a la tele
ni m’agraden els compliments
i voldria que ens integréssim
en un únic pensament
Que vesteixi el futur de possibles
en el si mateix del present
si això passes per atzar
jo ja estaria ben content
i que passessis una bona estona
llegint aquests pensaments.
































23 EL TRET DE GRÀCIA

Un graó més de l’escala al final
Un altra ocasió per llençar-se al buit
Una fresca brisa es la que un espera
Una omnipresent presencia vertical

Una pedra capital com una pena
Una pedra foguera llançada al espai
Un gos famolenc que ranqueja
Un cristall vermell en el vitrall

Un pas de plom, desprès un altre
Un viatge inacabat, un entreacte
Un somni de plata, una llàgrima de diamant
Una roca foradada per on hi passen els anys

Una fosca interrompuda, un fanalet
Una marina de veles desplegades
Un corrent glacial com una riuada
Un vent de gregal, un xiulet

Una escorça a l’anima, una metzina
El fugisser calfred de l’alegria
El pes feixuc de la certesa del dia
Aquell so interior de tessitura cristal·lina

Un espai dividit en mil moments
Aquell moment construït amb mil instants
La frívola lleugeresa del present
Les dolces mentides dels amants

Una fusta que el mar et regala
Polida amb el més immens dels poliments
Engrunes, restes, enderrocs i sediments
El verí d’una paraula que afalaga

Una llesca de pa l’universal bandera
El laberint del missatge clos a la botella
El casal de la fortuna i els papers al vent
La despullada figura, el crit i el lament

La sorra que fuig del palmell de la dissort
Un bri, un gra, un floc, un estel de foc
Una musica impossible des de darrera del món
Un tret de gràcia a l’ase dels cops

























24 FES (Mare)

Llençat i tresca muntanya enllà
Sotja la fosca com un ull clar
Salta barreres, paranys i bardisses
Sigues lleugera com el vol d’un au
Com l’ombra d’un núvol damunt l’estany
Intens com el vol d’una fulla tardoral
Com l’alè d’un mot xiuxiuejat al mirall
Brilla com la lluna en el llom del mar
Desprèn-te del què a la terra t’aferra
Despullat de l’escorça que arrossegues
Criada amb els anys i els desenganys
No tinguis temença dels mals averanys
Enlairat amunt com un fum de benaurança
Com un colomí fet símbol i metàfora
Sigues crit, gemec i veloç trenca l’aire
Gaudeix del nou dia com un espectacle
Fes d’allò quotidià senyal i oracle
No deixis que cap recança et retalli el mot
Tomba cristal·lina com aigua de rierol
I entre falgueres, quan vulguis, vesteix-t’hi un toll
El recer, el caliu, l’amagatall del llot
Decideix quan és que tu vols la calma
I posar la brida al cavall salvatge
O quan el cel et reclami per un nou vol
Sura ingràvida com un esperit
O com la boira que respira l’arbre
Beu-te el teu temps amb golafre delit
O ajeu-te al herba per fer-hi becaina
Salta, belluga, desfés les distàncies
Balla la dansa més bella del món
Llença al Oceà el farcell de les ànsies
Esquinça el silenci amb el teu propi so
No esperis més senyal que t’alliberi
No cerquis presagis a dins la cançó
Xucla el dolç suc de la fruita prohibida
Deixa que et posseeixi la profunda raó.























































25 TRANSMIGRACIÓ

No tinc bagatge ni maleta
ni me’n se l’origen ni el destí
jo crec que sempre hi era
en altre forma de la que ara tinc
Ara vesteixo pell d’humà
i encara no se si m’agrada
tothom mira tant sols per ell
i com omplir-se la butxaca
Recordo però quan era aglà
a la branca d’una alzina
i l’enorme potencial
que llavors amagava a dintre
I frisava per arrelar
i convertir-me en arbre
tot era deixar-se caure
en la postura precisa
Recordo quan era peix
i vivia al fons d’un abisme
tenia a voltant la meva gent
sota pressió fèiem pinya
Estàvem tots ben units
maldant tot just per sobreviure
allí lluny al llit de llot
on es gaire bé impossible





Després em va tocar ser au
i vaig bastir niu a la brancada
i quan el vaig tenir fet
vaig sentir l’eixam que em reclamava
I junts vam creuar continents
oceans i serralades
i tothom estava content
i el bé d’un era el del altres
I la vida de formiga
aixoplugat al formiguer
sempre amb la feina feta
per poder passar l’Hivern
I amb les altres companyes
mai teníem cap qüestió
tothom sabia el què calia
en qualsevol situació
Ara però és ben diferent
de quan era au o planta
ara he d’estar ben atent
al altre humà que m’esclafa
I he après a defensar-me
i se com fer vessar sang
i pel món he d’anar aixafant
tal hi com ho fan els altres














26 SI JO MANES

Si jo manés i remenés
altre cosa no voldria
que fer obligada l’alegria
dolgués a qui li dolgués
Promocionaria la rialla
potenciaria el somrís
la raó de l’aigua clara
i la subvenció de l’encís
Si jo manés i governés
posaria l’amor de moda
trauria els pals de les rodes
i a tothom faria un bon pes
No deixaria que ningú
s’aprofites d’algú altre
i no toleraria cap acte
que fes vencedors i vençuts
Si jo les cireres remenés
eradicaria la malalta ambició
i tot d’altres invents de traïció
que tornen el bo en pervers
I no cal dir que a les armes
al gresol de la foneria
i amb una foguera de penes
vestiria fums d’il·lusió






Si jo fos en el govern
d’aquest petit país meu
tothom faria ben seu
allò de la rauxa i el seny
Rauxa per enaltir a l’amor
i seny per gaudir del desig
i que llueixi cristal·lí
sense espai per cap temor
Decretaria felicitat
amb un obligat impost
i si algú no paga per atzar
que no es queixi de la dissort
Tal vegada hi hauria qui
no volgués violes i flors
que s’estimi més patir
i que no li vinguin amb brocs
També per ell hi haurà lloc
en aquest mon imaginat
on s’hauria eradicat
la figura del repressor
Si jo manés algun dia
però creu-me que no manaré
tothom content estaria
i l’oposició també.











27 S’HA DE SER

S’ha de ser fusta i no sentir clau ni martell
S’ha de ser gel i tenir freda i relliscosa la pell
O bé s’ha de ser ferro i témer només al rovell
O fer-se de fang i entomar la forma del mall
Però som de sang i sang vessem abans i enguany
I som de carn embolcallats d’un tel que sent
I som de vent bellugats a mercè de la corrent
I som d’esforç esforçats a conquerir el repòs
I hauríem de ser essència i sols al cor rendir obediència
I podríem ser de fum i anar lleugers sense embalum
I podríem ser d’aigua i ser igual que el receptacle
O ser éssers de llum per il·luminar ombres obagues
O bé ser homes de mel per endolcir las paraules
Però som de pedra i fem de pedra la mirada
I som de fel i com qui no vol al món amarga
I tenim la pell d’escorça i tota ferida fa crosta
Sent com fongs de bosc humit atrets pel tuf de podrit
Poden ser joncs d’Orient i vinclar-nos amb el vent
O bé Aurora Boreal i pertànyer només al cel blau
O ser simplement esperit sense lligams ni sentits
I ser consciència universal i deixar de ser mortals
O potser s’ha de ser menut com un gra d’anís petit
Per no necessitar res i amb res per fi ser feliç
Però ni de fusta, ni de gel, ni de ferro, ni de fel
Ni de fang, ni de sang, ni de vent, ni de carn
No som essència, ni fum, ni mel, ni llum
Ni pedra, ni fong, ni jonc oriental
Som com un garbuix d’embolicada gent
Que quan mes es mou més s’embolica
I que no te cap altre delit a la ment
Que mirar que pot fer per complicar-se la vida.

28 (mare) SI TE’N VAS

Si te’n vas no miris pas enrera
Desempallegat del llastra del món
Traspassa el cel, la carn i la barrera
I sigues part d’una constel·lació

O cometa rebent o fugaç estrella
Que ens mostri la adient direcció
Si te’n vas no miris pas enrera
Sense cap pes que t’afeixugui el vol

Que no et calen baguls i maletes
Tornat universal i impregna el món
Que es noti en el tarannà de la Terra
Que germini la veritable llavor

Fes-te escoltar, sigues so
En el silenci de la tempesta
A l’espai entre el llampec i el tro
En el torna veu de la carena

Sigues llum vital, llum viatgera
I arriba a tothom per igual
Que sigui màgica la teva estela
Empelta al món amb la teva pau

Si te’n has d’anar ves-te’n lleugera
Cavalca el llom d’una brisa de mar
Sigues com garvinada costanera
Que invisible tothom t’ha de notar

Si te’n vas digues-li a la Lluna
Que et porti a dins la seva claror
I que siguis guia en la nit obscura
Clarejant viva per tots els racons

Que no quedi cap més ombra obaga
On hi pugui encubar el rancor
Mostra als homes la clara manera
D’apaivagar el neguit del món

Si és que te’n tinguessis d’anar
Fes-te pols de l’espai exterior
Agafat a la cua d’un vent solar
I cau damunt nostre com un do

I que d’aquest teu breu pas
Per la pell d’aquest malmès planeta
Que tots els homes i dones
Se’n facin complert reso

Que certament ja res mai més
Serà el mateix que abans era
Amb el teu sortilegi de tendresa
Per força tot ens ha d’anar millor

I si es que has de marxar de debò
Que ja et dic jo que no voldria
Que sigui el teu un salt de fantasia
Entre un bonic somni i un altra de millor







29 EQUILIBRI ?

Que no em parlin d’equilibris
ni de màgiques equivalències
que no em parlin de conseqüències
ni de compensacions subtils

Que cap acció mai du a dins
aquella llavor que germina
amb una perfecta harmonia
en el punt de reacció precís

Se’m fa més que el caprici
d’algú sense sentiment
que de manera indiferent
disposa com més convingui

Sense parar esment a res
una ruleta aleatòria
sense causa ni perquè
ni cap seqüència lògica



Que no em parlin doncs desprès
que hi ha una justícia certa
de que tothom te el què mereix
i que tot te una raó encoberta

Ni hi ha justícia poètica
ni hi ha justícia divina
que tot el que creia veritat
ara se’m fa que es mentida

Ara penso que tant és
tal com jugues la partida
que com et gastis el temps de la vida
només per la vida serveix

Que un cop passat l’ara mateix
tot es d’una incertesa còsmica
que no em vinguin amb cap llei Kàrmica
ni amb premis, ni amb càstigs, ni amb res









30 LA RESPOSTA AMAGADA

Es de pedra el blau del cel
fet d’una amalgama dura
d’una aparença feixuga
on s’hi claven els ocells
aturats en el seu vol erràtic
al bell mig d’un mati lluent
amb un vent fent de martell
que du un regust enigmàtic
Flota en el cel ras la pregunta
de tantes preguntes com hi ha
d’espessa mel s’ha fet l’aire
i un pols constant que es fa notar
és el serè batec de les roques
amb la seva forma de parlar
sembla venir de la boirina
que s’albira bardissa enllà
Crida una resposta muda
la mateixa que cau a plom
amb el pes de la certesa
que arrecera la dissort
fins i tot el Sol roman estàtic
a la volta del cel empedrat
sembla fer un esforç titànic
per continuar el jorn enllà
I un rossinyol cantaire
que refila un refilo
capbussant-se en un trau d’aire
conclou de cop la cançó
vessant un silenci enlaire
com si fos un preuat do
que ell regala a poc a poc
a aquell qui sap apreciar-lo
I en aquesta absència de so
criden els còdols dels marges
xiscle l’escorça del arbre
com despullant-se del tronc
i jo assegut a la solana
d’aquest immòbil cel de plom
sento a dins la resposta amagada
de la que esquiu fuig tothom.

























31 UN PRINCIPI I UN FINAL

El pa i la sal, un glop de xampany
La casolana recepta del autèntic brou
Les banals possessions, esquelles i bous
El fidel reflexa que es veu al mirall
Un cistell de cireres de encès vermell
El bagul del corsari ple de joies i or vell
La clariana entre núvols de pes de plom
El sac de les monedes, la bossa dels sous
La pols de la era de la casa cabdal
Una curta condemna, un foc d’encenalls
Una cua de palla i la paciència d’un San
Un conte, una rondalla, un vers i un cant
L’esclat d’una mirada, una paraula d’amor
Aquella estrella llunyana d’incerta tremolor
Una vella tonada que ja havies oblidat
La força renovada per vestir una cançó
El rescat d’un príncep, la plata i el llautó
Un moment de rebel·lia, una intima revolució
El pensament primer del dia, la llet en el tassó
Una estreta abraçada, una promesa i un petó
L’ocell a la branca i un matí de cel clar
L’estany de la calma al cim del pujol
Una llar de brasa encesa per donar-te escalfor
El trepidant ritme del batec del meu cor
El coure viu de l’arbre de tardor
Una gana amagada, el desig que cou
Una veu que proclama, un interior renou
Una veu tancada a dins la gola del llop
Un bonic sortilegi que lliberti l’esclau
Una vida sencera o potser dues si cal
El pany, el forrellat, la porta i la clau
Una força divina un principi i un final.


32 SOMIO

Sovint somio que camino
pels carrers de la ciutat
tot te una estranya llum que estimo
de manera irracional

Deixondiment del cos que sento
i una certa pau d’esperit
i és per això que se que somio
i que dormen els cinc sentits

M’inunda una espessa calma
que em ve de gust paladejar
i em sembla copsar l’essència
de tot el coneixement humà

I volo lliure de servituds
a les lleis de la terrenal física
i com llum traspasso amb pulcritud
fins al nucli mateix de les filosofies

I des de la perspectiva enlairada
que en el somni puc albirar
trobo les respostes que buscava
en tota una vida de buscar

Però en obrir el ulls s’esvaeixen
com un gas en una llum boreal
i és llavors quan Josep Vicent Foixeigo
i és quan dormo que hi veig clar

33 GETSEMANÍ

Com una fera sense cor
has esquinçat el meu cel
amb una urpa cruel
que fereix sense cap dol
Veloç com centella rebent
dentellada directa al coll
com un furiós mal vent
que aixeques la pell del món
Has trepitjat de nou
sense fer gens d’enrenou
una altra flor no marcida
el meu puntal, la meva guia
La canya del meu timó
el vent que em treu de la deriva
el referent, la direcció
allò que més s’estima
Li podria haver explicat
qualsevol conte peregrí
un reguitzell de paraules
aigua per la set del camí
Però si els meus ulls ploren
tant és el que jo pugui dir
que els meus ulls no menteixen
son eines que no saben mentir
I m’han nascut ombres a la cara
i una pedra se’m ha fet al pit
quan t’he vist immaculada
en el teu privat Getsemaní



34 LA FADA

El teu somrís s’obria pas
per entre la massa de gent
que caminava indolent
sense a res fer gota de cas
Semblaves flotar en el espai
com en ales d’una corrent
el cabell voleiant al vent
com la crinera d’un cavall
Emmarcava una mirada
que venia d’uns ulls blaus
dues maragdes enceses
en el fons d’un bell estany
La teva bruna fesomia
tenia aquell aire distès
aquell que només s’aprecia
a qui te un tarannà seré
Vas fer un pas, desprès un altra
com una fada elegant
com la princesa d’un conte
al encontre del seu amant
Un punt sabia, un punt ansiosa
amb una gràcia tant especial
que un eixam de mirades
eren l’estela del teu pas
I una subtil fragància
romaní, sàlvia i altres flors
impregnaven aquell tros d’aire
per on, rera teu, caminava jo.
35 TANT COM...

De gust tant fi com el sucre del verí
Tant obert com les portes del infern
Tant suau com la punyalada més letal
Tant com llueix l’afalac que traeix

Tan terrible com la freda estadística
Tant de perill com la noticia que menteix
Tant rodó com suposem que és l’horitzó
Tan estrany com els temps d’enguany

Tant ximple com el que diu saber de tot
Tant perdut com un objectiu tossut
Tant dispers com un amor promès
Tant tremolós com la llengua d’un gos

Tant hermètic com ho és l’Univers
Tant potent com el mundial lament
Tant sord com el campaneig de la mort
Tant pervers com la fal·lera del poder

Tant altiu com l’inconscient juvenil
Tant mesquí com el final de tot camí
Tant precís com l’aire de cada respir
Tant intens com el color blau del cel

Tant poruc com ho és el més rabiüt
Tant ofès com el que fa que no li fa res
Tant agut com el que entoma a l’obtús
Tant sencer com un esperit serè

Tant dolorós com el dubte en el amor
Tant llunyà com qualsevol moment passat
Tant potent com el potencial de la ment
Tant penós com aquest nostre món confós

Tant inconsistent com l’opinió de la gent
Tant curiós com l’esguard d’un nadó
Tant brillant com l’amor fet parany
Tant calmat... quant m’assec al teu costat

Tant preciós com l’esclat d’una il·lusió
Tant preciós com el mapa del tresor
Tant preciós com la plata i l’or
Tant preciós com el temps per a tots dos





























36 REFRANYER CAPGIRAT

Si mai tinguessis gana
menjat una arengada
no cal que et mengis una cama
que quedaries coixet

I si fos que tinguessis set
per culpa de la arengada
pren-t’ho de manera calmada
per tal de veure a galet

No cal que pugis dalt la taula
que tal dia farà un any
tal dia que any empeny
que total es un dia que passa

Però si m’has de tocar el voraviu
val més que vaguis a pams
però si has de fer-ho enguany
procura que sigui a l’Estiu

Que encara que no vingui d’un pam
se sap que tota cuca viu
i no cal fer polseguera
en el teu camí cap a l’era




Però ves que no et trobis al Pera
aquell que sense parar
saltava per la mateixa era
sense trobar la cullera

Que era el germà del Joan
el que arrossegava la fama
ara, abans, adés i enguany
de tenir la carbassa gran

Però tu ja saps allò que diuen
quan ja no saben que han de fer
com que sense menjar no viuen
es venen la casa per anar de lloguer

I es que no ni hi ha un pam de net
vol dir que ni hi ha de bruts
tot i que per llei de fet
cap llei com la llei del embut

I ja sabeu que qui gemega
ximple o savi sabarut
és de qualsevol manera sabut
que qui gemega ja ha rebut.







37 LA FONT INTERIOR

Roda més enllà que la bola del món
sotja en el teu univers privat
indaga en d’altres espais virginals
sense humana petge que et pugui fer por
No cerquis fora les parets del teu cos
la força amagada que s’ajup a dins
aquella energia que esculpeix destins
que brolla de les fondàries del propi cor
Riu-te’n d’allò que el món et pugui dir
fes només allò que tu saps que has de fer
el la íntima fibra del teu propi ser
Juga a la descoberta d’un altre camí
construeix-te vincles amb l’ordre suprem
pons, passarel·les, lligams d’acer

Tingues l’orella preparada pel so
per una música nova que mai no has sentit
deixa que el missatge t’arribi cristal·lí
com un sagrat torrent que t’ho amari tot
Que prové de la deu del teu interior
doll inesgotable de benaurança i pau
força necessària que et sigui puntal
i t’eixugui l’esperit d’engrunes de temor
Deixa que brolli de la teva font
de manera espontània i natural
deixat guarir de qualsevol mal
Trenca els esquemes que tenies del món
obra el teu cor a renovades raons
sigues part de la lluita fins l’alè final

38 EL QUE T’APRETI

Deixa’m que comenci si et plau
la casa per la teulada
que amb el sostre tal vegada
fora plou i a dins no cau
Deixa que sigui la vela
la que el pal aguanti
i et prego que deixis que canti
tan la gallina com el gall
Que no s’ha d’anar més al tanto
per molt que vagui de canto
que hi molta més cera
malgrat aquella que crema
I que en el món hi ha més sords
que els que no vulguin sentir
i que per agafar abans i no mentir
val més que empaitis un coix
Però el que et diré ben del cert
es que hi ha més caps que barrets
no hi ha cap màgica recepta
ni magistrals secrets
Per garantir a cada olleta
que tingui la tapa que admet
i tot i que no es pugui dir
no passa pas res si ho dius
Que d’aquesta aigua no en veuré
si tinc set i soc vora al riu
i si fos que una flor fes Estiu
encara que d’altre s’assegura
Jo et dic que si son verdes son verdes
i si han de madurar ja maduren
i que bé, o bé tomba o bé gira
i que bé o son naps o son cols
No perdem el temps contant faves
que mai ningú les ha contades prou
i que tot i ser peti qui peti
jo no he vist mai petar a ningú
I és per això que et dic a tu
no deixis que ningú et malmeti
que facis el què t’apreti
que ho has d’encertar segur

























39 LA FIRA DELS DESPROPOSITS

Sonen els orgues de plàstic
a l’explanada del món
serpentines i confettis
davallen d’un cel de plom
Cavalls de fusta giravolten
en un absurd infinit
estacats a un engranatge
del que no se’n pot sortir
Hi ha pallassos que fan riure
amb els seus grossos sabatots
entabanen amb mentides
a tota la colla de badocs
Fan les seves peripècies
i expliquen mals acudits
i mentre confonen l’audiència
es fan cada dia més rics
I ha tot de muntanyes russes
que provoquen grans esglais
però son esglais de fireta
i son fingits els desmais
I si vols un núvol de sucre
o una poma de caramel
per tant minsa llaminadura
te’n faran pagar un alt preu
I a la paradeta del tir
és desviada l’escopeta
apuntes l’objecte del desig
i quan més dispares més erres
I pita el tren e la bruixa
tot ficant-se en el seu cau
garantit el cop d’escombra
per innocent i babau
I la sínia dona plàcides voltes
i fan vertigen els gronxadors
es veu el cartró de les carotes
de la casa del terror
Però sabem que es tot mentida
que tot és com tu ho entomis
no hi ha més grossa enganyifa
que la fira dels despropòsits























40 SEMISOMIADA

En l’espai que fa frontera
entre el despertar i la nit
es llavors quan et fas meva
en l’únic moment que et tinc
D’una manera subtil
l’oníric terreny s’impregna
amb la somiada presencia
sempre complaent i gentil
I llueixes resplendent
i em permets copsar l’essència
del teu cos intensament
Tal es el teu oferiment
com flor de desig oberta
receptacle del meu anhel

I cada matí es la descoberta
del teu cos sempre diferent
que a la ratlla de l’inconscient
el meu afany complementa
De manera precisa i total
que en el àmbit real es carència
i allí de forma natural
el sentit més dolç s’expressa
I tot es feliç deixondiment
la capitulació de la ment
i el triomf de la bellesa pura
I un calfred m’esglaia la pell
doncs el benestar d’aquell present
cap futur me’l assegura

I quan obro els ulls reticent
permetent la invasió del dia
busco aquella fesomia
entre la gernació de gent
Però en un lloc ocult de la ment
hi ha arrelada la certesa
de l’impossible existència
de tal plenitud de plaer
Però sotjo en el món real
en l’aspra tacte de lo material
al aguait de la perduda pista
Que m’acosti al teu costat
saben però que en la realitat
trobar-te es del tot impossible





















41 EL FILL DE DEU

Tinc els braços fracturats
cruixits per llampecs cruels
el pit obert de banda a banda
el batec del meu cor se escolta arreu
Esquinçada a parracs tinc la pell
per la malèvola bardissa humana
i els deu dits de les mans partits
com tronxos de col aixafada
Als peus hi tinc nafres infectes
de tants passos que he perdut
i provo de bramar la meva ira
però la veu ja no em surt
I sagno, sagno per dins
i un pes m’afeixuga l’esquena
i sagno, sagno per terra
amb la turbulència d’un torrent
I en els llavis hi duc clivelles
i regust de metall ardent
aspre la llengua, corcada la dent
i a la geniva el rovell se'm hi cria
I jo que del món en soc la carn
jo que soc el mateix fill de Deu
mentre jo hi deixo la pell
el meu Pare jeu i s’ho mira
Jo soc la sang de la terra
i xop el terra vaig deixant
amb el constant degotall
de fam, misèries i guerra
Tinc els ulls de porpra viva
en un permanent estat de dol
la respiració panteixa captiva
i tinc ganivets als pulmons
Tinc fang i sutge a les venes
i els nervis xisclen de tensió
verins, limfes i sutzures
corren pels camins del meu cos
I sagno, sagno per les costures
se’m enfonsen punyals inclements
i sagno, sagno fa ja massa temps
i sagno amb tot l’Univers
Que soc el mateix fill de Deu
i per terra m’arrossego
pels punts cardinals m’esqueixo
mentre el Pare s’ho mira tot
Flames d’au Fenix ferit
i el jou del homes posseeixo
arreu del món sona el seu crit
i jo de punyent dolor m’ofego


















42 RECICLO

Reciclo la idea genial
que creia que ja no serviria
reciclo aquella alegria
que ja havia rebutjat
Uso de nou el sortilegi
la il·lusió d’un món millor
la paraula serena
la pròpia revolució
La seducció de les paraules
l’espetec de la inspiració
aquella música oblidada
que m’ha dut on ara soc
Revifo l’alè melangiós
i el deixondiment del sospir
rescato el sagrat compromís
de fer que regni l’amor
Refaig la paleta dels colors
amb la que pintava la vida
i aquella bellesa adormida
que tothom te al interior
Avivo la flama de nou
que creia que ja no cremava
i et busco a tu estimada
per abrusar-nos tots dos
Reciclo mil sensacions
reciclo el Sol cada dia
la llum i l’aire que es respira
i quelcom encara millor
Reciclo llaunes i cartrons
i tots els envasos de vidre
dels orgànics faig compost
i a cops busco a la deixellaria
Que allò que llencen els benestants
amb menyspreable indiferència
marcaria la diferencia
a la vida del qui no te tant
I tot i que de gana no en passi
no faig fum de sabatots
però si això mateix féssim tots
el món en seria un altra





























43 EL FILL DEL DIABLE

Furta l’ambrosia del món
i amb ira treu foc pels queixals
i a la pau dels grans salons
s’alimenta de servils afalacs
Sutzura a la boca de fel
i tossut les urpes esmola
en una pedra del Infern
mentre Llucifér l’ensabona
Te la llengua verinosa
i partida en dos meitats
l’una parla als condemnats
l’altre de dolçor empalagosa
Els seus peus trepitgen catifa
de deu mil homes implorant
i ell flegmàtic els etziba
el somriure del governant
I saluda des de l’altura
amb beatífic tarannà
no fa esgarips ni gesticula
i sempre es mostra elegant
No es un diable malcarat
ni una bèstia del Avern
ni es maligne de naixement
que el poder li ha tornat
Ell es qui domina el món
des de l’asèpsia del despatx
mou a la gent com orb remat
per viaranys de tribulació

Promou violència i odi
escampa la gana i la por
seu a la dreta del dimoni
i eixuga la Terra d’amor
Amb la fredor perversa
del qui se sap dominant
noves normes va dictant
que només al seu fi serveixen
I ses urpes va fregant
entre còctels i reunions
i la cua es va notant
a sota dels pantalons
Ell es l’home que està a dalt
l’amo de la impostura
i no dubte per mantenir-la
a omplir el món de sepultures
Ell es el fill del diable
i tot li sembla de rebuig
i el patiment de les masses
és per que li ve de gust.












44 TANT ME FA

Tant me fa l’endemà
d’incerta fesomia
Tant me fa la mentida
que ens puguin explicar
Tant me fa la gosadia
de cabòries i averanys
que mentre passen els dies
també passen els anys
Tant me fan els paranys
que alimenten l’alegria
que el trobar-se content
de manera permanent
és un do que no aprecia
ningú en el precís moment
Tant me fa allò que diuen
que amb l’ahir s’ha de pensar
però allò que ahir va passar
és llunya com l’aliena vida
i per molt que un se’n refia
res del que és fet es pot canviar
Es per això que tant me fa
tant l’ahir com el demà
que cap dels dos admet esmena
i de qualsevol manera
de l’un se’n ve i a l’altre es va
Jo provo de treure el suc
del moment que es passarel·la
entre el passat i el futur
en un tren que no te espera
I es per tant que tant me fa
aquella mena de filosofia
que el present desaprofita
prometent-te un gran demà
Ara i aquí és el que tens
i que no em diguin altre cosa
però sàpigues que Cel i Infern
viuen en el mateix moment alhora




















45 NEO-LLIBERAL

L’un i l’altre em mataran
aquest és el pla ja fa temps
ja no recordo la calma
tot son presses i feinades urgents
Vaig de bòlid com un coet
i tot el dia esperonat
com un cavall desbocat
que no pot parar quiet
Ves aquí, fes allò i torna
puja amunt i baixa avall
porta això, de pressa, corre
no t’entretinguis si et plau
Dona la volta per dalt i vine
com si jo fos un gos llebrer
i a més fes plana la farina
que la feina s’ha de fer
Val més fer-hi bona cara
esbufegant com un gos
que tot i que sigui galdós
tenir feina és una ganga
Molts n’hi ha que la voldrien
i d’això se’n fan servei
per donar-nos en més cada dia
si no pots d’altres en trobarem
Que en el atur hi ha cua
l’amo només ha de fer un xiulet
per tenir-ne una dotzena
que li treballin a preu fet
Això és el que te aquest invent
de l’economia neo-lliberal
et fan anar com un ximple
per estalviar-se un jornal


46 ENEMIC

¿Que t’han explicat enemic
Que t’ho has cregut amb ulls clucs?
¿On es el nord que em perdut
que ens ha dut a tal embolic?
¿Quines mentides t’han dit?
¿Quina és la diferencia essencial
per reeixí un odi larvat
que mai del tot ha dormit?
¿Quan despertes a un nou dia?
¿No et rentes també la cara
no t’eixugues la lleganya
de la manera que jo faria?
¿No et corprèn l’esguard d’un fill
que per la mare frisa?
¿No hi veus la pròpia fesomia
en aquells ulls fent d’espill?
¿No et commou l’abrasada
que et dona un amic sincer?
¿Que no t’omple per complet
el bes de la persona estimada?
¿No se’t estripa un tros de cor
quan se’n va algú a qui tu estimes?
¿No clames el cel justícia
tal i com ho faria jo?
¿No tens tos quant et constipes?
¿No t’has marejat mai?
¿No panteixes quan et canses?
¿I no batega igual el teu cor?
¿Oi que celebres naixences?
¿Oi que t’afeixuguen els dols?
i rius si la fotesa et fa gràcia
i cantes si et saps la cançó
No som tant diferents tu i jo
per molt que ens insisteixin
per moltes parets que vesteixin
entre el teu i el meu món
Que el món com l’amor n’és un
com un és l’aire que es respira
i mentre s’alena la vida
a la vida ens hi aferrem junts




























47 EL SEGON MÓN

Tothom frisa per disposar
del confort del primer món
per tenir una millor existència
que la que te per naixença
Desprès hi ha el tercer món
curull de gent afamada
formiguer d’éssers que malden
per existir a sota del Sol
I en l’espai entre l’un i l’altre
deu haver-hi el segon món
i ja que ningú no en parla
deu ser aquest on ara som
Que el primer no existiria
si no fos que hi ha un tercer
l’un de l’altre s’aprofita
des de l’albada del s temps
L’un es dalt de la piràmide
i cada dia te més guanys
l’altre és pobre i consentida
com bagassa pels barrancs
El primer món fa de pinxo
i s’embutxaca els diners
el tercer jeu a la palla
a l’espera dels clients
Que suposo som nosaltres
en els llims del segon món
som l’eina que alimenta
als que son a dalt de tot
Som la clau de l’equilibri
som els anònims consumidors
i sense el nostre suport
tot se’n aniria en orris
Es un paper ben galdós
això de ser del món del mig
sense ser mai del tot rics
permetem als altre fer el joc
I tot plegat tan ens fot
i ja res massa ens interessa
preferim romandre orbs
aferrats a la mamella























48 ÁNGEL GUIA (per la mare)

Et crido a tu àngel que fas de guia
gronxa aquest cos vençut que vol deixar la terra
transmuta si et plau la matèria feixuga
en àtoms ingravids de blanca llum de lluna
Que s’escampin pel món com una melodia
traspasseu el plom del cel com un llampec d’argent
arranqueu el vol majestuós per damunt de la gent
torna-la al si mateix de la primera energia

A tu t’ho demano àngel de les ales blanques
no perllonguis el decurs de la travessia
que sigui plaent, amb regust d’ambrosia
empelta el moment amb la memòria més bella
Bressola aquella anima amb exquisida cadència
que no noti el pes que a tots ens afeixuga
que no li quedi temença, ni una sola engruna
que visqui en el nostre cor la seva presència

Àngel que habites entre el decés i la vida
pren-la en els teus braços amb força serena
pren-la ara amb silenci que sembla adormida
que no s’adoni del pas que l’ha de tornar eterna
Que sigui segur el teu vol fins la darrera carena
la que rau més enllà del núvol més llunyà
que l’acullin amb goig els que allí l’esperen
i que les estrelles siguin el seu darrer jaç





49 DIMECRES (per la mare)

És només un dimecres qualsevol
com tants en el passat n’hi ha hagut
les aloses fan ras el seu vol
el cel amenaça pluja i l’aire es brut
No és la humitat la que el fa pesant
ni és el to gris el que el dia afeixuga
la tristesa melangiosa del instant
em fa la mirada de llàgrimes curulla
El cor te una sonoritat difusa
l’aire se’m apaga en els pulmons
un renou amb neguiteja l’anima
i un buit estrany amb recorre el cos
La memòria se’m vessa per dintre
i els records a empentes i rodolons
van reconstruint aquells paisatges
que tu amaraves amb el teu amor
És tant sols un trist dimecres
com tants que n’hi ha en el món
aquest però trenca una cadena
a la que des del néixer m’aferrava jo
Ara vaig amb el nord perdut
pels carrers camino d’esma
soc com un gos sense aixopluc
xop de la pluja d’aquest dimecres




50 ENTRETEMPS

Un cop aturat el curs natural de la rialla
se que es només temps l’aire que respiro
no m’encallo entre el badall i la rutina
i la meva pell ha d’atrapar la llum que aspiro
Desencadenaré les reaccions precises
i els ocults mecanismes de la litúrgia arcana
politges, pals, molles i plegaries antigues
i s’alçarà de nou la veu quasi callada
Govern de inèrcies per una nau captiva
el consol del nàufrag bressolat per la deriva
la dansa furtiva de la lluna a la espuma peregrina
moviment del cosmos a la marea primitiva
I s’obriran de nou els ulls com veles blanques
prenyades del vent del temporal de cada dia
i buscaran el nord incert damunt les ones salvatges
amb el compàs malmès defallit tot magnetisme
Però al cap de incomptables albades de silenci
una pau naixerà per la coberta al ull del dia
com un fong que ha dut la humida malenconia
que igualarà el color de la recança i de la vida
I no ha de florir vida amb tanta pluja regalada?
i s’enlairaran de nou la boira i la rialla cristal·lina
i un cel clar s’espargirà per les alçades
i natural s’instaurarà el reialme de l’alegria
I cantarà el blau del cel l’atàvica melodia
mentre uns núvols cremaran a fil d’horitzó
i bullirà dins del meu pit la llum del dia
que de la més dolça memòria en basteixi la cançó



51 EL MILLOR GUANY

La millor flor de la campanya d’enguany
és feta de fils de memòria daurada
que renten pretèrits amb aigua clara
i mals averanys fermen sota pany
Calaixeres plenes de incerta fondària
brodats i sanefes sobre el lli blanc
armaris obacs de sentor llegendària
capsetes de vidre on guardar-hi els anys
Rosaris de plata de filigrana fina
algun lliri d’or i rellotges aturats
anells de maridatge i arracades antigues
un mocador de seda amb el plec gastat
I fotos i cartes i papers de vent
la pròpia mirada cent anys abans
engrunes de essència fent sediment
en el feltre verd d’aquell vell calaix
Oblits, promeses, anhels i pregaries
el pes de l’absència al cap de vall
una breu melodia de paraules sabies
diu: el deixondiment, el millor guany.










52 SE’NS ÉS DONAT

Se’ns es donat el canviar el decurs del dia
i que aquest agafi un diferent viarany
o tallar d’un cop la incomoda companyia
i deixar córrer la influencia riu avall
Mirar el món com qui es mira una joguina
amb ulls d’infant sense recança al cor
o be també podem si tenim tal dissort
viure-ho tot des de l’obscura perspectiva
Tal vegada hi haurà qui trobi el confort
en l’afany de disfressar el neguit de poesia
i extreure melodies de la més sorda remor
Buscar aixopluc en la paraula sentida
cercar la clau, la formula o la metzina
per veure-hi cristal·lí en el cor de la foscor

Se’ns es donat el proclamar la nostra cuita
que s’estavelli contra el cel amb un udol
o arrecerar-se en si mateix com un cargol
i distreure el rosec del que és real amb fantasia
Construir una tramoia de hermètica mentida
que expliqui sentit, propòsit o conseqüència
o badar en el buit amb màxima inconsciència
embriac del vi novell que bull a la vella tina
Se’ns és donat o tal vegada ho semblaria
de amb ma ferma governar la nostra barca
si no fos per l’embranzida mai prevista
del mal averany fet presencia senyalada
que et trontolla des de les arrels a l’espinada
deixant-te nu de nou on començares la partida


53 EL TEU SO

Tornaré a escoltar de nou
el teu so entre la maror amagat
afuaré l’orella disposat
a distingir-te del mundial renou
I tu tornaràs a parlar-me
tal i com solies fer abans
fent-te present entre els arbres
moguts per un vent d’averanys

Un oratge de suau presencia
d’aquells que no es fan notar
però és quan l’oreig s’atura
quan el trobes a faltar
I en el més profund silenci
que pugui oferir-me la nit
apaivagat el món i l’esperit
serà llavors quan et senti

Un missatge sense veu
engendrat en un jaç de fosca
una melodia ferma i dolça
espargint-se dintre meu
Un preciós cant de sirena
brollant del pou del firmament
la música de les esferes
sintonitzant amb la ment
I una pau em colpirà els àtoms
intoxicant-me d’univers
i podré atrapar amb subtils llaços
la fragilitat del pensament

I l’espai que ocupava el neguit
entre el dubte i la perplexitat
serà endut per un intens brogit
ple de místiques propietats
I tornaràs a parlar-me de nou
fent-me ser part de l’essència
del engranatge perfecte
del ésser viu que és el món

























54 EL TRESOR

El tresor més preuat no es enlloc amagat
ni te pedres precioses ni collarets d’or
ni arracades de perles arrencades del mar
ni és clos en una caixa a prova de cops
No el tanquen set panys ni vuit cadenats
ni el guarda cap bèstia de queixals de foc
la porta és oberta si volguessis mirar
és el portal que mena al teu propi exterior
Allí neix el present amb un generós doll
en un riu de paraules, rialles, i laments
i a la riba algun dia hi troba pau i consol
A cops s’espargeix en l’aire convertit en cançó
subtil i lleuger si així ho demana el vent
o com punyals de lletra si així el vent ho vol

Ni monedes de plata ni banals lluentors
ni res per aferrar-se si la vida trontolla
s’alia amb el temps i és més ric cada estona
i cerca en el nou dia renovades raons
L’ara és el seu temps i el aquí és el seu lloc
i per molt que sotgis la petja amagada
no trobaràs mai l’indret del tresor
ans no empeltis de present la teva mirada
Intens i perfecte i clos en si mateix
diferent cada instant que la vida ofereix
... el millor guany és tenir-ne consciència
Pensament i moment en clara coincidència
cristal·lina raó proclamant l’evidència
i la presència constant del passat que es marceix


55 AMOR INFORMÀTIC

T’envio mails i missatges
amb l’eina del meu cos
però el wi-fi no te cobertura
i em costa d’arribar als llocs
Massa tràfec per la xarxa
paradigma de la comunicació
massa tele-operadores
volen segrestar-me el cor
Però el meu amor és virtual
asèptic i bidimensional
està tot vestit de bytes
però a mi m’és ben igual
No ens agraden les discussions
encara que siguin pel blog
i si per atzar hi ha dissensions
només he d’apretar l’off
I la teva imatge fuig i prou
dissolta en deu mil bocins
deixant-me alleujat i tranquil
sense fer cap enrenou
I pulso, pulso les tecles
i el ratolí xiscle enfollit
sort que no és inalambric
i que de mi no pot fugir
Que si no ben cert que ho faria
foteria el camp corrents
i menys mal que no te dents
que si no em mossegaria
I no et trobo en el myspace
que és el teu space i no el meu
i em perdo en un mar d’spams
Quan il·lús obro el correu
i t’envio mails com un foll
algun amb “archivo adjunto”
però constantment em pregunto
Perquè passo en blanc la nit
el meu amor és de tarifa plana
sempre et perdo per la ret
i et retrobo digitalitzada
I encara m’agrades més
i et vull escriure una carta
en un document de word
tot plegat per explicar-te
El motiu de la meva dissort
i és que et tinc sense tenir-te
però abrasar-te no puc
i com sempre acabo fent el ruc
Davant d’un estri inservible
que del món n’és aparador
donant-te’n mostres gratuïtes
del que és l’amor impossible
de la pantalla de l’ordenador

















56 UN LLIGAM DE POESIA

Mil paraules que desconec
d’antiga nomenclatura
fan la trama i la floridura
que son puntals del teu vers
Potser és per romanticisme
o ho fas per pura vanitat
el entestar-se a rescatar
mots que ja ningú utilitza
I el cas és que és ben bonic
el resultat de l’exercici
però també és caos i desfici
per qui mai els ha sentit
Son paraules que el temps
s’ha endut al regne de l’ombra
letàrgiques i reposades dormen
a l’espera d’un renaixement
I m’agrada l’experiment
de reeixir eines oblidades
com si fossin naus enfonsades
en vells combats de l’antiga gent
Ara jeuen sense moviment
en un profund llot de fosca
esperant tal vegada la força
que els enlairi novament
Mots que tenen el regust
d’una informació soterrada
patrimoni de la criança
i del el lloc on s’ha nascut
Tenen quelcom d’orgànic
potser també de genétic
d’altres vides del pretèrit
en el mateix espai geogràfic
Quelcom que imprès ha quedat
com sediment d’un altre temps
en el difós i atàvic ambient
de la memòria cel·lular
Tanmateix jo t’agrairia
per tal d’entendre el que vols dir
que despullessis per mi

l’ornament i la fulla pansida
Perquè llueixi resplendent
en el si de la futura vida
el mot vestit de sentiment
fent un lligam de poesia



















57 PETIT PAIS

Aquest petit país meu
país del seny i la rauxa
ple de masies i conreus
on hi resplendia la calma

M’agrada seure a l’aire obert
i notar el silenci de l’alba
trencat potser pel cant d’un gall
que des del galliner canta

I l’or viu dels camps de blat
d’alfals, d’ordi o de civada
i el feinejar del pagès
xopa camisa de suor amarada

I els antics casalots
que quasi ja no s’aguanten
més de deu segles de guardar
una forma de fer i una parla

Aixoplugats sota teranyines
i xarxes de bigues corcades
brases d’anciana saviesa
amb llar de foc resguardada

I el fibló de la tenora
o el repicar del tamborí
que quan més lluny s’és d’aquí
més intensament s’enyora

O la plaça del mercat
plena d’humils parades
i la cançó que de vegades
la botiguera llença amb un clam

Alçant-se per damunt la plana
endut per un vent de gregal
amb un no se què natural
d’essència mediterrània

I aquell mar blau lluminós
de cristal·lina transparència
que deixa veure net el fons
de la badia serena

O el passeig de plataners
a la llera de l’antiga rambla
ara du un cabdal de gent
per on abans anava l’aigua

On tantes promeses s’han fet
on tantes histories començaren
nens, mestresses, jubilats
amants de diumenge a la tarda

Aquest petit país meu
ple vida arrecerada
¿perquè no el deixen tranquil
d’una beneïda vegada?


58 EN TANT PUGUI ESCRIURE JO


No voldria embolicar-te
el meu petit llegat de poesia
amb les plomes de l’espectacle
ni amb confettis ni serpentines
Ni vull ofegar el missatge
en un mar de lletra fina
o exercir de gran artista
en magazines i revistes
Ni tenir una gran vida social
de cops de cap i mentides
per mantenir-me clavat
en el bell mig centre de la pista
Vull que rodi el mot pel món
com una ventada fina
i que arribi net a tothom
que malgrat tot vulgui llegir-me
No vull vestir paisatges
erms, de buida fantasia
ni pagar cap mena de peatge
per escriure una idea sentida
Ni sotmetre’m a una estètica
que el meu cor traicionaria
però espero la resposta empàtica
de la lectura receptiva
Que allò que em fa escriure a mi
de l’esperança a la impotència
et remoguin la consciència
descobrint-te un nou camí
No se si millor o pitjor
però segur que en serà un altre
versos d’àngel o diable
que et serveixin d’inspiració
I un aire de benastrugança
i una renovada cançó
son la meva cobejança
en tant pugui escriure jo


































59 REBUTJO

Rebutjo de ferm els àspids
que m’han niat a la nit
de la meva boca captiva
presonera dels sentits

Rebutjo l’enveja verda
d’allò que un altre pot tenir
que cap llastra m’interessa
res que em faci patir

No vull falses perspectives
ni assegurar-me el destí
que en el món del dia a dia
hi ha l’incert que em mou a mi

Rebutjo la disciplina
que nega l’opció personal
que anul·la el bé natural
de la pròpia iniciativa

Avorreixo la mala fe
i aquell propòsit ocult
l’aleatòria direcció
del mer rebuig pel rebuig

I per rebutjar rebutjo
les intolerants postures
que pel gust de dominar
la raó en un puny sepulten

Un puny ple d’amenaces
per atemorir a tothom
que la crueltat del món
viu de pors i de recances


Per tant rebutjo frontalment
amb força decidida
la manipulació i la mentida
que fan de motor dels governs

I només demano veure clar
al mig de ltanta cortina de fum
l’abast de l’interès soterrat
en tant de parany de consum

Jo demano ser capaç
de mantenir la ment alerta
i no caure a la trampa encoberta
on ja n’hi han caigut tants

D’altres més llestos que jo
que malgrat tot no se’n adonen
empassant-se el que pregonen
els mitjans de comunicació

Rebutjo els àspids de boca
que del negre niu volen sortir
que no es cap metzina amarga
la que el món ha de guarir

60 LA GRAN FESTA SIDERAL

Sento una gran simpatia
pels llunàtics de Plutó
i per l’unicel·lular vida
que s’hi cria en el subsòl
I aquella orgànica forma
encara força primitiva
d’una espècie que s’esforça
a créixer a recer del Sol
I els satèl·lits d’Andromeda
amb els seus acolorits
cels de solars tempestes
fúcsies, roses blau marins
I l’amable gravetat
de la pàl·lida lluna de Titan
on només de tant en tant
s’hi celebren festes i balls
Els habitants de la galàxia
amb molta, molta diversió
ball, enrenou i gatzara
en aquell planeta de colors
I la daurada entitat
que viu al món de la pirita
i la metàl·lica harmonia
d’aquells éssers de gas
I les criatures bicèfales
de les profunditats abismals
de les simes magmàtiques
de sofre fos i d’altres sals
Meravella veure la cura
que te l’un de l’altre cap
una arcana filosofia
és la que els ha inspirat
I els llangardaixos d’Orió
de mirada entenedora
i les aranyes de Mart
mig aranyes, mig persones
I els gegants de Tritó
de refinada intel·ligència
veritables pous de ciència
d’on se’n treuen grans lliçons
I la pau Gaminidiana
de mils d’anys de duració
sota les llunes bessones
no cal cap revolució
Allí no calen paraules
ni hi ha diferents arguments
és prioritària la vida
amb tots els seus elements
Igual que sota l’Oceà
únic i immens de Neptú
on branquials éssers de llum
viuen en submergida llar
Fa més de deu mil centúries
que l’Univers s’expandeix
celebrant-ho amb d’allò més
mil formes de vida juntes
La música de les esferes
i la celestial inspiració
son en el ball dels planetes
abundant i regalat do
No esperis que ens convidin
mentre siguem representants
d’aquesta boleta on vivim
els pretensiosos humans
Que som gent massa guerrera
i no sabem estar pels llocs
devem ser els únics entre tots
que evolucionem enrera
I com que això no és normal
ens fan estudis i ens testen
per tal de no convidar-nos
a la gran festa sideral























61 RECERCA

Et busco en l’aire que respiro ja fa temps
en el so de les campanes boira enllà
en l’esbufec constant de l’embranzida
de les ones d’ànsia en el meu roquissar
Cerco amb mirada de bellugadissa fura
allí on el teu mític esguard pugui trobar
però malgrat que tinc la direcció perduda
no deixaré mai de la vida de buscar
I és que en el si d’aquest natural captiveri
hi ha on hi rau la clau de la qüestió
barrejada amb artifici, patiment i dispersió
I per molt que amb gran impaciència esperi
per molt que esmerci en va raó i senderi
prego per no trobar-ne mai la solució

I tot buscant entre la quotidiana pallissa
la diminuta, la ínfima agulla de cap
m’adono que de tant i tant anhelar
anhelant es va exhaurint la partida
I quan l’endemà em llevo a ull de dia
en un jorn clar manllevat a la foscor
un fil de llum és el que em fa de guia
que es fa cabdell sense fer-me arribar enlloc
Però el temps m’ha fet el cor inassequible
a la tristesa i el neguit de mai trobar
fent del cercar l’autèntic fi i no el mitjà
I se’m ofereix amable la perspectiva
en el filar prim de la recerca dia a dia
el goig de gaudir d’allò que vaig trobant

62 POETES HO SOM TOTS

M’agrada quan el poema
esdevé un amic inesperat
i la paraula flueix serena
com un doll d’aigua natural
Com tot un seguit d’onades
concèntriques i exponencials
partint del centre casual
d’on cau la primera pedrada
En el llac de l’idea calmada
com un mirall cristal·lí
on s’hi pot veure reflectida
l’ànima que m’anima a mi
Sovint el mot bruscament
no troba el seu mot germà
i sembla voler-se enfadar
deixant-te un buit a la ment
Però això és un dèbil moment
que tot seguit es refà
i els mots es tornen a enfilar
amb precisos moviments
I es va construint el vers
i desprès de l’un en ve l’altre
adonant-te que el pensament
és com una ventada mutable
I sense temps per pensar
s’ha produït el miracle
l’adveniment d’un nou viatge
un poema com un cel clar
I és que un poema és viatjar
a lloms d’una sageta llençada
amb precisa habilitat
cap a una incerta diana
Que a cops sembla perduda
en un mar de boira blanca
com una meta volguda
però ben sovint amagada
I vet aquí el vers d’avui
tret de la llenya del dia
que sembla fer apologia
del do que semblen tenir alguns
Només t’hi has de posar
i treure del pou de dins teu
galledes de pensament fet veu
i algú que vulgui escoltar
Jo et diria sense dubtes
que no és qüestió de cap do
no cal ni saber el que busques
que de poetes ho som tots


















63 LA DIRECCIÓ

La direcció és tant senzilla
com la flor de la camamilla
Lleugera i d’objectiu subtil
com l’olor del gessamí
Potser amb un gran potencial
com el que pot tenir l’aglà
Un xiscle de l’esperit
com el que fa el xiprer a la nit
De bellesa torturada
com la de l’olivera assedegada
Però forta i de cor ferreny
com el roure posant seny
O abrigant la mora amb punxa cruel
com ho sol fer l’esbarzer
Altiva i a tot disposada
com la palmera de la platja
O retallant amb fulla d’espasa
l’espadat com l’atzavara
Potser amb aires de no se què
com la flor de la magrana
O amb el peu clavat al sol
però bellugadís de cap com el jonc
Amb la tristesa que es deixa caure
la branca el salze
Com la flor de l’ametller
que mai un ram s’ha deixat fer
O plantant-li cara al Garbí
amb l’humil presencia del pi
Aquesta és la meva actual direcció
de vegetal referent
Molt de temps ha passat
des de que vaig fixar el timó
La seva antiga ciència
vull que m’empelti el pensament
Que dels arbres se’n pot aprendre
cada dia una lliçó
Amb aquella veu callada
que no pas tothom comprèn
Que gemega el seu missatge
en el riu del meu somiar
Amb l’alè de vegetal tendresa
que guia el meu caminar
Per la incerta aventura
que m’acosta on xiula el vent
Tossuda com la figuera
aferrada al marge hivern i estiu
O clavat al ferm del terra
amb els ocells fent-hi el niu
Com el plataner de passeig
plantat amb tota la intenció
Pollancres, avets, alzines
i fagedes de porpra viu
La sang i la saba mesclades
en un simbiòtic cultiu
Fan que no en sigui cap d’altre
la meva actual direcció





64 SI NO FOS

Alegre seria el meu esguard
si no fos per la pluja de dissort
que cau melangiosa per tot
i de la que ningú n’esta a resguard
Ompliria un llibre de paraules
que expliquessin el veritable camí
si no fos perquè ara i aquí
no tinc les coses tant clares
I és que la majoria de les vegades
tot podria anar molt millor
del com va la cosa ara per ara
de com podria ser tot tal vegada
si no apareixes constant i ominós
el sempre enervant si no fos

Si no fos pel si no fos
tot seria d’un altra manera
i es podria esperar el que s’espera
quan ja s’han fet els plans per tot
Però sempre hi ha l’imponderable
que trastoca el que ja és previst
allò que mai ningú hagués dit
ni tant sols que fos probable
I vet aquí el que no està escrit
en cap lloc amb traç precís
obrint la porta a la incertesa
Però això et fa esmolar els sentits
destriar amb cura el guany del risc
i veure amb sort l’opció correcta

I volaria pel cel com un ocell
si no fos que sent un home no tinc ales
i correria pel mon sense farcell
si no fos per l’embranzida de la gana
I despullaria el cos i el sentiment
si no fos per la vergonya que s’amaga
i faria del present ambrosia regalada
si no fos per lo voluble del moment
I ho explicaria tot a la gent
si no fos que la gent no para esment
als savis d’estar per casa
Que quant crec tenir la raó atrapada
posaria mots a la idea il·luminada
si no fos perquè qui escolta sol fugir corrents


































65 SIMFONICA

El silent compàs de les hores
no precisa melodia
i jo cavalco un pentagrama
amb caminar incert cada dia
D’un esguard n’arranco arpegis
com una pluja de flors
que cauen sobre el meu cap
que somia amb aquell cos
Dansa de somnis de goig
que només somiant pots dansar
arpegis de boira i color
filada amb cabells d’or
Ressonàncies i harmònics
que venen del batec d’un cor
que em sadollen calmant
la buido que te tothom
I m’acosten al llindar
de la mítica passió
allí on tot és possible,
allí on floriria tot
Aquell bell cos omple l’aire
amb pausat moviment
i un davallar d’estrelles
sembla obrir-se al seu pas
No se si és un engany de la ment
una il·lusió que invento
un ardit una trampa
per confondre el moment
O és aquella química
la que muda el meu mirar
o és el poder de la dansa
de seu natural bellugar
Que fa encendre fogueres
a llocs que presumia erms
encenalls de desig revifen
voleiant amb cada nou pas
I ardents guspires s’enlairen
volent-ho tot abrusar
fins i tot el que ja ha cremat
l’ànsia amb foc roent
Simfònica alquímia
que com un beuratge bec
en un calze de promeses
que jo em faig a mi mateix
Hi enfonso la fesomia
per temperar-me la set
i només demano que aturi
aquest neguit que creix
Però del bleix d’uns llavis
embriac me’n reconec
Estranya partitura
la de aquesta impossible cançó
executada amb ma maldestre
i sempre a contracor
Les notes ballen perdudes
en un desgavell de so
i malgrat tot no en puc fer d’altre
Que seguir alegre la funció
simfònica somiada donzella
i encara no s’ha obert el teló

66 DARFOUR

Des de Darfour el món udola
amb una ferida de mort
sota un ingrat cel de dissort
un vent sec t’eixuga la gola
És l’ardent baf del desert
com el d’un gos del dimoni
i no hi ha forma que s’emporti
la desgracia i el tèrbol torb
Sembla que sempre en el món
hi ha d’haver un malaurat lloc
on hi arrela l’ira desbocada
com un maleït mal fong
I el més tendre i innocent brot
és el que la dalla va dallant
i sovint roges roselles de sang
broten del terra més eixorc
S’escolta el esmolar dels ganivets
allí sota la porpra carena
i eixorda la iniqua cantarella
amb la que embriaguen els fets
On amagar-se no hi ha lloc
res del món la por arrecera
son infants jugant a la guerra
amb escopetes de debò
I entre la fam i la malària
creixent com una mala maror
pren el seu propi espai la ràbia
arrasant tot el que es mou
No hi ha esperança a Darfour
no hi cria entre pànic i paüra
es viu sota la ombra feixuga
del inesperat mal ensurt
Ningú no hi te cap guany
ni ofereix gran cosa el futur
caminar per l’hostil viarany
i ferrar-te a la vida tossut
A Darfour hi creix la gana
i hi costa de florir l’amor
i sota la minsa obagor
de les falgueres nanes
S’arrecera la mainada
de la malèvola calor
colpeix la innocent candor
de desvalguda mirada
Amb ulls molt oberts escolten
el so d’un massa breu tro
averany d’airada tempesta
de ganivetades i cops
Que de casa per cremar
avui ja no en queda ni una
a ningú ha d’interessar
la seva mala fortuna
S’abrasen els uns amb els altres
per oferir-se consol
millor que ningú ja saben
que en el món estan ben sols






67 CERCLES

Un cor d’àngels ancestral
la música de les esferes
harmonies i fractals
estranyes sincronies
Una pulsió que comença
una obra per acabar
aquell punt ple de possibles
i cap límit en el espai
Una dolça melodia
un abecedari complert
gespa, jocs i una flor tendre
un cel clar, un recipient
Una immensa perspectiva
la flor del pensament
bat la vida, sang als polsos
malbaratant el moment
Una barca que navega
una forçada deriva
bandejada pels vents
i el recer de la badia
L’erràtic vol d’una gavina
el perpetu moviment
la sorra i la sal de la vida
esdevenint fonament







La lluita s’aferrissa
desdibuixats els combatents
els embats de la fortuna
i perd consistència el temps
La definitiva recerca
l’incert adveniment
la rauxa temperada
amb un cert capteniment
Una teula ben assentada
una força latent
un nord clar, una ma ferma
una perla , un cop de mar
La noció de la fotesa
el present recuperat
el cos es torna enyorança
coixí de plomes i vent
Jaç de sàvia tendresa
per la ja conformada pell
Estranyes sincronies
retornen, arítmies i fractals
el cercle s’aboca al cercle
el principi és el final










68 LA BARCA

M’he fet una barca
amb unes caixes de peix
lligada amb claus i filferros
estopa de cànem i greix

Allí la tinc amagada
darrera d’uns esbarzers
hi he esmerçat mil jornades
d’esforç sota el sol roent

Ja quasi la tinc preparada
però encara no ha navegat
una nit de lluna negra
si vols ens farem a la mar

El timó l’he fet d’una canya
i una vela de tela de sac
que he cosit punt i puntada
amb un cordill nou d’espart

L’he feta un xic més grossa
per que hi hagi lloc per a dos
per si m’agafava basarda
d’haver de marxar sol

Potser un plor i una oració
al deixar la costa enrera
ja friso pel que ens espera
a l’altra banda del horitzó
Roba neta, bon menjar
i sabatilles d’esport
tal vegada una noieta
que accepti el meu amor
Un cotxe i una casa
on no hi faci tanta calor
un glop de vi i una festa
per celebrar una vida millor
Ja tinc l’aigua per beure
preparada en dos bidons
no tinc cap altre bagatge
que no sigui d’il·lusions
Vine amic jo et convido
anem a recórrer el món
no ens farà falta gran cosa
per viure com uns senyors
I si duran la travessia
vingués traïdor un cop de mar
que ens bolques la barca
i ens fes naufragar
Pensa que res hi perdríem
ho tenim tot a guanyar
i si hi deixéssim la vida
ningú ens trobaria a faltar








69 PRESONER DEL SOMNI

El teu esguard em persegueix en la vigília
s’escapa del negre àmbit de la nit
on el somni és qui predomina
tenyint de color d’estels els meus sentits
Que he fet jo per haver de ser l’objecte
d’aquesta onírica i ardent persistència
que quan em llevo em fa tot l’efecte
de que despert malbarato l’existència
En el seu primigeni sentit de existir
de ser part del caliu de la vida
que fa el seu decurs silent, sense brogit
I és que en el somni on certament et posseïa
com l’ocell posseeix l’aire que s’enfila
i respirant-lo sadollava tot neguit

Ets potser una flor massa tendre
un oreig del que me’n reconec embriac
addicte, compulsiu, amb el cor entregat
tant que no goso a oposar-hi resistència
Seria com negar-li la calç als meus ossos
bescanviar per un altra la pròpia sang
i no escoltar el batec que em fan els polsos
que ressonen dins del pit com cops de mall
Però passaré per alt en aquest poema
els estrictes límits que regala el món real
i faré veure que aquest és el sistema
Per manllevar-li a la vida un xic de intensitat
de trencar, per fi, de les baules la més feble
i llibertar-me de la cadena on em tens lligat

70 OMBRA

Corre l’ombra pel guix blanc de la paret
a mida que fa el seu decurs el dia
com l’aleteig d’un àngel, aeri i lleuger
invisible presencia que lo estantís desafia
Creix i s’allarga per terra amb gosadia
al temps que s’esmuny el Sol per l’horitzó
però és un engany, una ingènua mentida
demà a la mateixa hora serà en el mateix lloc
En un cicle clos amb quelcom de inamovible
dia rera dia de diferencia imperceptible
hi ha el subtil camí de l’ombra de negre pres
Com un mecanisme de precisió exquisida
amb la planetària exactitud de la clepsidra
que treballa amb els àtoms que te l’Univers

El jou del temps es fa pels vius menys feixuc
quan és l’ombra la que l’instant senyala
perquè amb la seva veu constant i callada
passa per damunt de l’home i els seus embulls
L’ombra a l’horabaixa sembla jeure i reposar
i es tenyeix presumida amb roig de posta
el vent la pentina i ella es deixa pentinar
mentre la nit espera per cobrir-la de fosca
I dorm als braços de la Lluna l’ombra universal
i l’home encén lluernes per convocar-la quan cal
talment es diria que te basarda de caminar sol

És que l’ombra és l’única amistat fidel i constant
que t’acompanya sempre per qualsevol viarany
fins al darrer acte de l’obra que és quan el teló cau.




71 QUE EM SENTS?

La sorra i la lluna
em parlen d’eternitat
i l’alga de les roques
de cops de mar
El vent de ponent
diu no se què del espai
d’essències d’occident
i d’aurores boreals
De les primeres estrelles
i de la collita d’enguany
el difuminat de la muntanya
em parla de la carena
i de la gent que feineja
d’ull de dia a horabaixa
i el blau de l’Oceà
amb la remor de les ones
bategant cadencioses
diuen què hi ha més enllà
i la sentor de sal marina
diu de la cua del bacallà
i com gronxant-me dormia
sense neguit pel demà





Em parlen els ocells
i entenc allò que diuen
voldria aprendre com viuen
jo voldria ser com ells
Tinc comunicació directa
amb diferents divinitats
jo ne se si m’escolten
però et juro que tant me fa
escolto la veu callada
perquè m’agrada escoltar
allò que el bosc xiuxiueja
quan el jorn es va apagant
quan lent s’adorm el dia
i la nit el va assetjant
tot el que és viu m’enraona
tot en el món menys tu
que no se si m’escoltes
o es que deus ser mut
jo voldria si em deixessis
copsar allò que dus al cap
però per molt que t’insisteixi
tu romans així...callat








72 TRETZE MENUTS POEMES

1-NO RIMARÈ
M’assec i els mots
se’m aferren a les pestanyes
provant de corbar l’aire
com una màquina del temps,
desprès m’eixugo les parpelles
per festejar
que son quarts d’una

2-FETS
El Sol, la Lluna,
l’espai i el temps,
s’espargeixen
per damunt la taula
inpregnant
aquest meu paper blanc

3-FATALisme
...I jo
volent no rimar-te
assegut amb les paraules,
llanguit,
deixo caure gràvides perles
de postís collaret
de cordill malmès

4- BUIDOR
Plenilunis i ombres blanques
amb lliguen al terra de plata
... i jo banyat
d’argentada presencia
provo d’enlairar-me
provo de ser un altre
d’ànima de vitrall
i reflexos buits
en el buit de l’espai

5- DECLARACIÓ
Parlaré de grecs difunts
i d’olimpíades perdudes
Seré torçat i ultra físic
per tal de complaure
les Deesses bagasses
del temple del vers.

6- PRESUMIDA
Tinc la Lluna tancada
al mirall de l’armari.
Es posa els meus vestits
i esguarda
la seva imatge reflectida
(presumida) en si mateix


7- MAR ENLLÀ
I fuges d’estudi
escapolint-te
per les clivelles.
Tenies regust de raó
i frisaves per arrelar
en el meu roquissar
però una alenada
d’aloses blanques
s’ha endut aquella dèria
mar endins
...mar enllà

8- DEFALLÍEM
Un xàfec,
una tempesta,
una maregassa
que rebregui els galiots.
Un jou per tu i per mi

un tro
i en acabat un llamp
que pinti l’arabesc
en la nit de dissort
en la que defallíem
tots dos



9- IMPLOSIÓ
Mil lletres i res més
expressant
la dansa de les baldufes
closa en el meu magí.
Xoquen galàxies,
giravolten cometes
i tu t’esmunys
per l’aspre entarimat
de l’Univers

10- MARINA
Fars i lluernes
recorren el llom de les ones
barques de risc
balenes incendiades.
Focs de cementiri marí
on bullen
marins embulls
en el fons salí

11- JAPONES
Faré koans i hai-kues
em resseguiré els ulls
amb una pinta de nacre.
Em faré japonès o mestre zen.
Desprès no em diguis
que no sabies i que tant és
12-MOTS
Reviuen els mots
que s’havien escolat
per l’espinada del temps
i no rimarem
no rimarem
no rimarem i posaré
la fesomia
d’un corb existencial
Enlairarem cel amunt
faixes i rocs
i embalums de fum

13- SECRETS
Es donen
segellats els llavis
amb una besada d’espígol
amagats entre l’alfals
Els amants
es tornaran a mentir
com tantes vegades abans
sobre el secret
del gebre i la rosada



73 I TU QUE FARIES?
Abrasar l’aire amb la follia que regala el desesper
trencar aquell tel d’iniqua por que t’empresona
provar de nou de construir de la runa un món sencer
i vogar un cop més vers l’infinit amb energia nova

I d’allò que creus que saps fer-ne un manifest
que sigui un cant per enlairar-lo amb veu pregona
una cançó que ha de ser clau que obri la porta
i que assossegui a qui l’escolta amb cor obert

Perquè en el torb de la tempesta jo vaig trobar recer
bandejat per l’onatge com una branca morta
i deixat anar a mercè del fat que tot s’ho emporta
una gran pau llavors va asserenar-me cos i ment

I des de llavors m’he entossudit en la bonança
i ja res sembla que pugui d’esborrar-me el somrís
per fi acabada la lluita, el neguit i la recança
el món resplendeix amb aquell retrobat encís

Doncs ¿Que faries si sabessis que és inútil tota força
que un home revoltat contra si mateix pot fer?
que mall i enclusa son fets de la mateixa cosa
i que la ràbia dels cops mai n’ha d’afeblir-ne el tremp

¿Que faries si en els ulls de l’altre veus l’angoixa
de la que només la rendició l’haurà de fer llibert?
¿No voldries dir-li a cau d’orella i amb veu dolça
i que germinés l’alegria en aquell paratge erm?

I que en veure’s alliberat faci igual amb algú d’altre
que confús trepitgi amb ira el camí que va fer ell
i així, espargir damunt la terra l’oreig d’un nou aire
més fresc, més viu , presagi potser d’un millor temps
74 EL CANT DEL SADDHU
Tant se val l’energia que en la lluita esmercis
tant se val el cant ocult que creguis sentir
tant és la insistència per voler tornar enrera
l’afany de refer d’altra manera el caminat camí.

Tant es la gosadia que els teus passos ensenyin
tant és la dèria per arribar més i més lluny
tant se valen els fastos del mon en l’hora darrera
tant son l’or i la plata que aferri el teu puny

Tant és que t’entestis amb vanes promeses
que l’home perdut es va fent a si mateix
tant es el que voldries, somnis i quimeres
i tot el que de copsar l’intens ara et distreu

Tant és fat contra el que el teu puny s’enlaira
i que no et sembli just en el primer esguard
tant és el que un dia et vagi semblar entendre
si en una xarxa de mots t’has de veure enredat

Provar de mantenir la mirada atent i alerta
com només un creador sotja l’espai desconegut
posseir la nuesa d’esperit com a vestimenta
i no esperar ni de Deu ni de Diable cap ajut

El saddhu seu vora el camí a sota d’una olivera
i riu com un foll en veure el tràfec del mon
a la seva barba s’hi esfilagarsa una vida sencera
de blancs de renuncia i esclat de lluerna als ulls

Tant se val allò que creus que el saddhu pensa
procura no fer pols amb el teu maldestre caminar
fes una passa cap a l’eternitat que a tots espera
i deixa enrera cabòries que enlloc t’han de portar

75 CANÇÓ PEL LLUIS (el meu fill)

Confio nen que et sigui propicia la vida
que siguin suaus les brises on navegaràs
que la fortuna se’t faci del fat companya
i que l’amor t’envolti amb una pàtina dolça
T’envio presagis de llunes alegres
i que l’escalfor i la rialla caminin amb tu
que no defalleixis si se’t torça el dia
i que una força serena encengui el teu motor
Estigues atent a la vida que corre
més que el què ningú voldria, devorant el temps
que en un sol instant rau la clau que precises
per inflar les veles i singlar amb el vent
Sent batre la vida en el puig dels teus polsos
i com corre la sang dins l’intern cabal
com el porus engoleix el Sol dels dies joiosos
amb aquella força pura i primordial
I si el malastruc se’t aferra a l’espatlla
i enlloc et sembla trobar-hi pau i recer
torna a l’arrel, al tronc d’on flueix la saba
i aixopluga’t de la pena a casa amb els teus
Tingues sort en la cegada recerca
que esperits benèvols fixin el teu timó
que puguis llegir el destí damunt de les ones
i que sense penúries arribis a port.






76 AH!...LA VIDA

Ah! La vida
Et trenca un os
i et regala temps
t’ensucra la ment
i et rebrega el cos
i t’ensenya un forat
per escapolir-te
quan es fred i glaçat
el torb que xiula
Ah! La vida...
La vida es femella
imprevisible donzella
que se’t mostra nua
de tant en tant
i et deixa gaudir-ne
com del cos de l’amant
que tot i que dissimulant
tothom cobeja i no gosa
Ah! la vida...
Fidel amb el mortal
màrfega dolça
caliu animal
però ah! si t’hi repenges
i amb menyspreu la burxes trepitges
t’ensenya les dents
com una gossa gelosa
emparant cadells
Ah!...la vida
Que corre rebent
i que quan vol jeu plàcida
vora els teus peus
i és mare i companya
i és boira dels anys
grisa dels desenganys
que esdevé mortalla
quan arribes a gran
Ah! La vida...
si te’n adones
és la mateixa mossa
vestida de negra
amb la ma a la dalla
només ossos i pell
que de la mateixa forma
com una mare vertadera
amb justícia freda
ens vol a tu, a mi i a ell
Ah! La vida
Gossa, mare, amant i amiga
des del l’albada dels temps.



77 ENTREVEIA
Entreveia el seu estol
de difoses calideses
i m’embafava plaent
aquell bleix de llaminera sentor
i ella, repenjada a la post de les grans obres
vinclava l’esquena com un lliri
vellutat i suau
...i jo volia jugar
només jugar amb la ressonància
i endormiscar-me a la carena
del seu cos massa fugisser
i copsar en el paladar l’essència
que la seguia esclava arreu
Veia el seu marbre rotund
de terça lluminositat
que encara em cega i aclapara
i la impecable certesa
del que és sublim
l’inabastable bellesa
... aquella beutat
que només per existir tant sols
es defineix i afirma
... I jo volia riure amb ella
només riure... i potser
desfermar una tempesta de lli
de baf calent i llençol revoltat
que ens aboqui a l’esglai
d’aquell instant que voldríem etern
que és només d’eternitat
del què es nodreix aquell anhel
com eterna, jo crec que deu ser
la soterrada corrent
que la vida belluga.

78 PRESONER

Presoner del que soc i del que vull ser
Presoner de l’encís d’una mirada
Presoner d’una litúrgia arcana
Presoner d’allò què ja mai faré
Presoner d’una cel·la amb massa panys
Presoner del desig que em revolta
Presoner de la fam de respostes
Presoner del vent que empeny la nau
Presoner de la llàgrima que em fuig
Presoner del cos que cobejo
Presoner del que il·lús penso que mereixo
Presoner de la impaciència que em bull
Presoner del pensament que torna i torna
Presoner del record de la nit negre
Presoner a la masmorra del meu centre
Presoner de l’instant que silent s’escola
Presoner d’aquell incendi apagat
Presoner de la feblesa que em gronxa
Presoner acostumat al fong i a la fosca
Presoner del castell de la meva fam
Presoner de la beutat del silenci
Presoner del pensament intrigant
Presoner de que fou, és i serà
Presoner de la força de la sang
Presoner de l’escorça que la pell em cria
Presoner, sense voluntat, força i esma
Presoner que espera la pena definitiva
Presoner del temps que em queda de vida


79 IL·LUMINAT

Il·luminat!... com un poeta
càndid com animal de corral
que no sap la que li ve a sobre
fins que ja pel terra l’hi rodola el cap
feliç com el bestiar mogut per l’esma
i pel cop sec de vara al costellam
per la trompada tova i cega
seduït per la sentor de l’alfals
espaordit pel lladruc que mossega
i que en va el fa córrer pels prats
Il·luminat i per vials de follia
com un místic, com un sant
que del món no se’n adona
ni del que passa al seu voltant
immers en el remolí que se’l emporta
un bri de res endut pels anys
Il·luminat!...com un poeta
que al no res alça el seu plany
que fa collarets de paraules
enfilant versos amb fe i afany
i els llença amunt amb el gest
del qui sembra llavor pels viarals
i espera il·lús veure-la créixer
ignorant la sequera d’enguany

80 SE’M FA TARD

Se’m fa tard
per esmenar l’enuig de créixer
si fou llençat al món com sement al sembrat
Se’m fa tard
per començar a córrer
i ara em neguiteja l’embranzida dels anys
Se’m fa tard
per vestir els vespres d’albada
i tentinejar pels camins orb i cegat
Se’m fa tard
per retrobar la perduda petja
el fil d’Ariadna, el presagi, la senyal
Se’m fa tard
per vorejar la tempesta
i lliurar el meu cos de la fúria de l’aiguat
Se’m fa tard
per acotar el cap i admetre
que quan més bellugo més em sento atrapat
Se’m fa tard
massa tard per rendir-me
que mai he fet un altre cosa que lluitar
Se’m fa tard
per encongir-me a dins l’ossada
lamentar-me i blasmar de tot al fat


81 CALDRIA DIR

Caldria dir
que els laments son això
només laments enduts pel vent
i que la tristor
que a cops m’aploma el ésser
és només això
la freda carícia de la mare mort
que a tots pertany i estima
Caldria dir també
que aquells mots que s’enlairen
vestits de poesia
son només això: mots
o forats de res
...estripades xarxes
que a cops capturen algun moviment
de plata fugissera
l’espasme agònic del pensament
que un dia es va somiar lliure
i es desvetllar en acabat
sota un cel encapotat
de temps traïdor
que t’escurça la vida rient
com qui no fa res
Caldria dir a més a més
que els cops de fúria llençats al vent
sovint et retornen amb inèrcia maleïda
com llampecs de malastruc
en l’horitzó
del meu entrellucat capvespre.

1 PRIMERA COLLITA DE VENT 1997-2003

LA PRIMERA COLLITA DE VENT

























Pere Suñé Ribera
pereplant@hotmail.com
www.myspace.com/pereylaplanta





LA PRIMERA COLLITA DE VENT

M’agradava mirar-t
Presencia
No exagera quan diu
La cuina governamental
El què sé
La memòria
Prioritari
Res canviaria
No entenc el perquè encara
Sol
Pedres i pals
Entreteniment
La visió
Ja no hi ha en el món
Que jugui el nen
El què val
Sé
Oració
La vida fill
Fluix
La Cacera
Indigents
L’engany
El Padró
Amors verticals
Cap cap cap
La lluna
La nena afgana
Embriaguem-nos
M’agradaria que hi fossis
Las estrellas
Jo serè per tu
Telediario
Bèl·lic
El camí del pou
Serveis mínims
El rito
Subversiu
Pesol
El món es mou
Alliberem
El cor
El què no oc
Trangènic
L’argelaga
El circ
L’Àngel de la son
Ulls
Fàcil
Ja no poso la tele
Serena
Beshuia
En un petit espai
La bastonada
La riuada
El cel de Bagdad
Involució
Herois
Ahir
Poca feina
Inèrcia
De dama a dama
La lluita diaria
Paradís
Que hem de fer?
Com opi
Tempesta
Coleguilla
Passió domèstica
Records d’infantesa
Syd Barrett






































1 M´AGRADAVA MIRAR-TE

M’agradava mirar-te i parlar-te d’amor
era dolç i tranquil
era com seure al porxo, amarat de l’ombra
a la ratlla del dia i de la nit
fent fonedissa la calor de l’estiu
veient passar núvols, filats de roig encès
Estar amb tu, comprendre’t i estimar-te
mentre la nit es rendia
distorsionat el temps en la teva companyia
observant els estels disminuir
a la jove claror de l’alba primerenca
mentre jeia al teu costat
embriac del teu encís
addicte definitiu al teu somriure
compulsiu d’amor, sentia defallir, joiós
la malastrugança
i la vida m’endolcia la sang
com un narcòtic llaminer, ara ho se, ara ho se
Tot és igual, però tot és diferent
i el flagell de l’incertesa em trinxa els ossos
i la raó
i aquella íntima tristesa
per un moment ensarronada
ara... m’arracona venjativa
a les parets del teu record. 1997





2 PRESENCIA

El vent tafaneja pels racons
d’aquest capvespre
Du una estela de sal
de menta i de resina
però de més lluny m’arriba fina
l’essència d’una absència...
aclaparadora presència

La nit ja s’ha estirat
damunt del llom de l’illa
abraçant com una amant
a les sargantanes dels penya-segats
eterns com eterna em sembla
eterns com eterna em sembla
l’idea d’una absència...
aclaparadora presencia

La fosca és plàcida
sobre els estels
però mai callada
si el mar és a prop
el seu compàs
omple el silenci
amb una bonica cançó




parla d’un amor
parla d’una absència
parla d’un amor
i d’una absència...
aclaparadora presència

La lluna lluenta
ja te oberta la finestra
i la seva claror de plata
reflectida en el mirall del mar
fa pensar en un pont
i en una absència
un pont i una absència...
aclaparadora presencia

La son avança lenta
els peixos ja dormen
sota de la pedra tosca
i jo callat... gravitant a la fosca
negant-me a la inconsciència
que em velarà per uns instants
aquests prodigis
aquests miracles
aquesta dolça absència...
aclaparadora presència 1997






3 NO EXAGERA QUAN DIU

No exagera quan diu que es deixa anar
i que deslliura al vent aquesta força
que de nit li tanca els ulls
i que de bon matí el saluda refrescada
Du a l’interior de la pell
el pigment maragda dels seus ulls
i això li dóna una visió diferent
més intensa, més harmònica amb el món
El fa somriure quan camina sol
li fa notar moviments a l’interior
i l’hi omple de temps brillants
tan sols el teu record, perdut a la memòria
i és per això que no renuncia
ni renega d’aquest amor perdut
perquè tot i sent perdut
ha despertat el poeta
Ha despertat el poeta
que corprès enfila versos com perles
perquè siguin elles, si més no...
les que besin el seu cos... besin el teu cos. 1997















4 LA CUINA GOVERNAMENTAL

Unes onzes de mentida
quelcom que es pugui capgirar
Educació amb compte gotes
i un munt de gent per entabanar
Valors de tele botiga
entelèquia cultural
Sous indignes, esclavismes
plutocràcia governant
Col·lectiva indiferència
i un pols d'egoisme exaltat
Tot es bo per fer bullir l'olla
del desfici neo lliberal
El que tens es el que compta
en la cuina governamental
La maquinaria del regim
te la inèrcia de temps enllà
Greixada amb l'esforç de l'ase
que només viu per treballar
Perversió informativa
propaganda electoral









Grans quantitats de mentida
i un punt d’imbecil·litat
Omplen comptes a Suissa
del ministre governant
Cuiners de la paranoia
de la inseguretat social
Posem-hi més policia
dem-li un gust més refinat
Que no es vegi la de sota
el que de debò els fa mal
Les trames immobiliàries
les fugues de capital
Son pobresa per nosaltres
en forma de pensions insultants
La porta de la indigència
pel qui ja s'ha jubilat
Salpebrem-ho amb terrorisme
però mai terrorisme d'Estat
Que aquesta es una recepta
que no s'ha de divulgar
Que si no tothom cuinaria
la cuina governamental
Aprofitant que hi ha gana
i que la gana es universal
Cuina més qui més endrapa...Privilegies del cuinar




5 EL QUE SE

De saber, no se gran cosa
no se gaire bé de res
de l’amor no en se pas gaire
de l’enyor una mica més
de viure ni poc ni massa
de la vida que es com una bagassa
a qui tothom vol manar
i que per manar-la la vida passa
i al final no la governa ningú
tot plegat un treball dur
i el treball dur no interessa
i perdre el temps no em fa el pes
que no es viu ni menys ni més
per molt que om s’hi escarrassa
el que se del cert, ben cert
es que el món no va gens bé
i que esta molt bé el saber-ho
però que no serveix de res
jo faré el que jo sento
amb el cap, les mans i el cor
i molta ha de ser la dissort
si no duc la barca a bon port
i amb això m’acontento
i no demano res més
fer-me esperit quan sigui l’hora
i seguir l’antic procés
que des que la vida és el que és
ningú no fa un altre cosa
ni es pot pas fer res més
i per molt que l’home es revolta
ho fa contra si mateix 2001





6 LA MEMORIA

Des de darrera de la ment,
una veu que enterbolida
recorda el que un dia sabíem
i fa ja temps que hem oblidat
no fem cas de la memòria
ni llegim el que esta escrit
allò que conforma la historia
i ens entestem a patir
com amnèsics eixelebrats
repetint i repetint els disbarats
i tan ens fa la feina
que es directa conseqüència
de la inconsciència i l'oblit
i cometem iguals errors
i no sabem arreglar-ho
del passat ressona el crit dels morts
però no sabem escoltar-ho
Son els morts del temps passat
que ens renyen des de la tomba
i nosaltres romanem sords
emmirallats en l' angoixa
de veure com passa el temps
i com la vida s'esgota
malbaratant el do preuat
orbs donant voltes i voltes
com si fóssim presoners
estacats a una sínia
impedits de recordar
allò que en el passat era
i com peixos a la peixera
erràtics i desmemoriats
no recordem las misèries
ni els sofriments passats
Potser un dia arribarà
que preservem els records
en la memòria cel·lular
i que esmenem els errors
que vam cometre en el passat 1999














7 PRIORITÁRI

És del tot prioritari
que l' amor surti de l' armari
on entre tots l'hem amagat
cal escoltar el plor callat
d'aquest mon que gemega
i transformar l' escenari
És del tot prioritari
comprendre d'una vegada
que en aquest Oceà revoltat
en naufragar anem al fons
de la mateixa barca en som
mariners sense salari
És doncs del tot prioritari
que deixem de perdre el temps
amb la il·lusió de comprar-ne
s'acaba amb el respirar
només fas servir el que gastes
el temps es un bé regalat





el temps es un bé que no es guanya
que no es pot acumular
i ningú n’és el propietari
que la mort no te patró
no te ni fre ni aturador
imposa la llei que vol
només respecta el seu horari
que no es descuida a ningú
i de ningú n’és partidari
És doncs del tot prioritari
que cap doctrina mai més
glorifiqui el que no és
amagant l’amor al armari
Es del tot prioritari
destapar l'amor amagat
cada dia del calendari
obrir els ulls, el cor i el cap
mirar cara a cara a l'amor
i que l' amor surti del armari 1999











8 RES CANVIARIA

Seguir, sempre seguir
xiulant per la carretera
cap a països més freds
el vent t’empenyia la esquena
esvaïts els horitzons estrets
i a L´autoroute du soleil
enfilant viaranys d’aventura
entre vaques i pastures
viu el pas, el pit encès
una sabia sicodèlia
t’alleujava de pes
no calia fer drecera
no interessava el destí
una frase... com un mantra
deia: atent, atent!... ara i aquí.
Res canviaria si fos a fer
de res me’n penedeixo
jo, igual tornaria a ser
i ara mirant enrera
em veig nedant amb la corrent
deixant-me dur, sense cap pressa
fins a la platja del present
Tants companys que s’han perdut
tants amors a la cuneta
com vaixells enfonsats
dormint immòbils el silenci
en un fons de llot oblidat
només l’espurna de aquests versos
els dona certa claredat
i en el record fugisser, sobreviuen
com blanques balenes, somiant
entre boirines profundes
i eixams de peixos boreals
tant d’esforç, tanta gosadia
tant de temps malaguanyat
si fos a fer, res canviaria
de la vida, jo en viuria enamorat. 1998











9 NO ENTENC EL PERQUÈ ENCARA

Mesquí, ença, poca-solta
Catrus, totil i corcó
Carcamal, estúpid, bèstia
Orni, brètol i talòs
Babau, bocamoll, bandarra
Ase, ruc i cap-gros
Pamort, galifardeu tanoca
Burro, ximple i cap de trons
Beneit, neci, mala bèstia
Tonto, passerell, figaflor
Potul, botifler i tros de quoniam
Pàmfil, curt, estaquirot
Imbècil, cretí, tartallotge
Gamarus, capsigrany, torra pebrots
Idiota, boig, grillat
Carallot, bocamoll, guillat
Caragirat, llefiscós i sonat
No se que és el que et diria
Quan m’assento al teu costat
No entenc per que rius encara
Saben el fàstic que em fas 2004









10 SOL
Sols el Sol
solca sol el cel
en el sòl
assolellat i trencadís
sols sento el so
sols del meu pas
sense solta ni volta
sense to ni so
som com som
som sols
com socs sols al Sol
sols sense consol
sols, com mussols
a la solana
sota el Sol
suats i assedegats
som com som
sovint sense son
... sobtadament...
S’esquinça el Sol
en el cel
i en el salnitre i la sal
del sòl de sorra
de l’ona allunyat
i jo sol
ni sou ni soldada
sols el Sol
que solca sol el cel
i ni una ombra
es bellugava
sota el Sol
sobre el sòl
m’ajec sol
damunt la sorra
assolellada. 1997

11 PEDRES I PALS

Recobrim de daurats i oripell
i vanes glòries, la misèria
enfonsem cada vegada la nau
ningú no hi veu... tothom jeu

i torna el llop quan menys l’esperes
i l’aire es glaça davant teu
i perds el tren i la mirada
que guiaves amb el pensament

i veus que som, per molt que ens pesi
com nens goril·les que juguem
eternament sobre la terra
amb pals i pedres, pedres i pals.

I vas marcant els territoris
ritus, normes, ordres i lleis
que no son res si te les mires
des de la immensa planura del temps

i saps que som, ans molt ens pesi
com nens goril·les que juguem
eternament sobre la terra
amb pals i pedres, pedres i pals 2003





12 ENTRETENIMENT

Jo voldria ser capaç
de fer-te sentir allò que sento
d’omplir l’aire que ens envolta
d’un pensament de revolta
que sigui un clam de sentiment
Jo voldria que per un moment
tot fos com l’aigua clara
i que tu i jo clarividents
afuada la raó de la ment
albirar el parany que ens envolta
No voldria ser dogmàtic
però tampoc deixar-te fred
ni massa trist o massa simpàtic
tan sols entreteniment... entreteniment
incendiar-te el pensament
fer que el futur tingui solta
que si em de creure el què se sent
i fer cas del què ens envolta
tal com volen aquesta gent
val més, ser del tot conseqüent
i viure el moment que es transforma
gaudir-lo intensament
posar-li amor, que es el que compte
i deixar que bufi el vent
No voldria equivocar-me
ni tampoc tenir tota la raó
només jugar amb les paraules
tan sols entreteniment... entreteniment. 2000



13 LA VISIO

Sals i vidres i perles artificials
pirotècnies i plomalls
sens escapa el temps a les mans
com si fos foc d’encenalls
i avui, on el demà germina
només s’hi veu una follia
un formigueig, una pulsió
un eixam ingent
de pertorbada gent
que fem estralls mentre camina.
I jo, de solitud beneit per ara
des de el fons de la cova obaga
on hi neix el pensament
assegut amb mi mateix
escolto una remor incerta
que ve d’on ve la ferida oberta
una veu com un ensalm
cançó de presagis pregona
amb un esclat de so que ressona
pel que hauria de ser una festa
i ara enfolleix al gos que udola





i jo no se si ve de fora o ve de mi mateix
o és la terra que tremola
i a cada nova giravolta
planetària sobre l’eix
a mi amb sembla que grinyola
i no és més certa la veritat
i el que és fals no és menys mentida
que ni la lluna fa més llum
ni la gràcia és més sentida
que en aquesta cursa obligada
en la que participem
tan de bo que no arribem
abans de l’hora convenída
que guanyar-la no fa el cas
estimar-la com el que més s’estima
gaudir amb ella pas a pas
com es gaudeix de l’ambrosia
molta calma... feu-me cas
que sigui llarga la partida. 2002









14 JA NO HI HA EN EL MÓN

Ja no hi han en el mon
núvols de sucre i de nata
estampats de zebra i girafa
immòbils en el cel blau

ni les estrelles enguany
et canten a cau d’orella
cançons d’amor i de pau
embriacs de nit serena

Ja no hi han en el mon
o potser es que ja no se mirar
però les llunes ara per ara
han perdut la fesomia
tot esperant la llum del dia
badallant al firmament

Ja no hi ha en el món
casetes de xocolata
no hi ha gelats
de pa amb tomàquet
ni duen bufanda els cigrons






ni teteres voladores
ni amors d’al·lucinació
ni les pastanagues mullades
fan ja cap revolució

Ja no hi han en el mon
o potser es que ja no se mirar
no hi ha somnis de tangerina
ni sortilegis d’amor
ja no es veuen les centelles
ni els follets del bosc

Compraré de bell nou
un bell i nou barret de palla
i cap el camp a plantar cols
esperaré assegut la tornada
del dolç cant de les sirenes
de les fades fadrines i els gnoms
entretinguts en d’altres feines
allí a la ratlla dels dos móns 2004






15 QUE JUGUI EL NEN

Vull reviure a l’infant
d’aquella jornada clara
i aquell toll de la riera
on tot era riure i jugar
lliscar amb l’aigua del riu
sota un arbre fer-hi un niu
i a l’ombra de les branques
la imaginació deixar anar
aventures damunt la gespa
i tornar-me a capbussar
Recordo que l’aigua era
en aquella primavera
ajagut entre les flors
del color de la innocència
i l’airet doblegava els joncs
amb una subtil transparència
i en passar entre flors
feia cantar el rierol
aquella tonada intensa
entenedora i muda de mots
i jo sabent el que se ara
i posats a demanar
aquell moment vull captivar
i nedar amb el pensament
a l’aigua cristal·lina i clara
sentir la cançó del vent
recordar la vella tonada
vull que torni a jugar el nen
que darrera l’home s’amaga. 1999


16 EL QUÉ ENCARA VAL

D’un oceà de sol i blat
el roig viu de les roselles
i del mateix color de les estrelles
l’escuma del remolí
i les onades de plata
que pinta la lluna sobre el riu
i de la calor del estiu
la frescor de la rosada
i de la flor de l’amor viu
aquella carícia somiada
que et du la calma de l’estany
que s’amaga a la serralada
Però de tot el que val encara,
el que més em val a mi
es veure la teva cara
adormida en el coixí
i jo no goso desvetllar-te
del teu somni trencadís
no fos que amb el frec del dia
el mon ens desfaci l’encís.




i del fons obscur del pou
l’aigua més fresca i clara
i el refilar del pardal
que ni res vol ni res demana
i l’airet del matí
que t’eixuga la son de la cara
i el dringà cristal·lí
del cascavell d’una rialla
i del cabdell de la ment
aquella idea encertada
com la d’acabar de fugir
d’allò que el cor et reclama
Però de tot el que val encara,
el que més em val a mi
es veure la teva cara
adormida en el coixí
i jo no goso desvetllar-te
del teu somni trencadís
no fos que amb el frec del dia
el mon ens desfaci l’encís. 2003










17 SE

De tot plegat no sé que sé
No sé gran cosa de res
De res no es que en sàpiga gaire
Gaire be no sé de res
De molt no en sé gran cosa
I de poc no massa més
De massa no en se ni gota
De saber no sé si en sé
De saber ni poc ni massa
Que de massa coses no sé
De res sé que no és gran cosa
I que no cal saber-ne més
Però del que se'n diu saber saber
No es que sàpiga gran cosa






Que no hi ha gran cosa a saber
Saber que tot plegat passa
I que mentre passa és
I just això es el que em passa
I sembla que no passi res
I de passar no sé que passa
Que potser no passa res
Però el que es jo, com
Com el Socratés
Només sé que no sé res
1998

















18 ORACIÓ
Vares fer el mon amb sis dies i el setè vas descansar
Ara som en el que fa vuit i encara no t'has despertat
Et quedà bé la Creació i allò del jardí del Edèn
Ara, però, hi malden les feres i hi creix la bardissa i el erm
Que no et desvetlla la remor ? ajagut en el teu tron
Fet de núvols de marbre, de plegaries i oracions
Els crits de la teva gent, a imatge i semblança teva
Aquells a qui vas prometre Purgatori o Glòria eterna
Joves, nus i innocents, arraulits sota la pomera
Ara pateixen en vida, sense haver de baixar a l'infern
Les teves criatures malviuen en un replec del teu temps
Que s’estén com la mar immensa per tot el que un dia vas fer
Vas dir que descansaries un cop passats els sis dies
I per molt que ens en refiàvem, ara n'han passat molts més
Conflicte, fam i follia i tu no et dignes a fer res
Tu, que amb una paraula podries, alliberar-nos d’aquest pes
Però tu calles i t’amagues, descabdellant la teva son
Sota la cúpula celeste, endormiscat en el teu tron .
Recolzat per àngels, Sants i Màrtirs i profetes
Arcàngels, querubins, ascetes i algun beat canonitzat
Que des de darrera les estrelles parlen sense pujar el to
No fos cas que et desvetllessin del teu somni venturós
I veiessis l'estat de l’obra, que iniciares fa mils d’anys
Que sense viure en una cova som els mateixos d'abans
Animals guarnits amb roba, amb un futur ben galdós
Serà que ja ha arribat l'hora de fer tots junts un crit ben fort
Del tabernacle fer taverna i embriacs de vi sagrat
Retenir el moment que fuig, gaudir d'aquest temps tan preuat
A veure si t’espaviles, i ens evoluciones d'un cop
Que per viure d'aquesta manera, respirant fums d'odi i de por
Valdria més tomar enrera... molt abans de la creació
I ser tot just una guspira, un so silent, un alè sense vida
Una partícula inconscient que brilla, en el no creat Univers. 1999

19 LA VIDA FILL

La vida fill
pica a la pell
es vent de l'erm
fon la pedra
rovella el gel
i trenca l’espill
gira la sínia
s’empudega l'ambient
amb un tuf pudent
de regust de fel
que torça la branca
i el mot s'entrebanca
Cau en el llot
Fuig el record
El temps s'escola
Per indiferents racons
Voleia la barca
En el mar foll
Un colom se’n vola
Buscant un toll
Oasi de calma
Torna a la mare
Fes-te cabdell
Sota la seva pell
Brolla la saba
Com una sang
Aprèn la vida
A cops de martell. 2000



20 FLUIX

Fluix, com un cotó fluix
Em noto l'esperit quant em parles
Alliberat d'un pes feixuc
Amorosida la ràbia
Ni haurien de haver més com tu
Guaridors de la paraula
A vegades ho provo i no puc
No en se prou de manegar-la
Es que la paraula em fuig
I a cops em costa de trobar-la
I es perd en el fons d’un singla
En el vuit més esfereïdor
A l’insondable negror
En la magnitud de l'abisme
Allí on hi reina el silenci
I hi previu la confusió
Es per això que t'escolto
Amb orella viva i atent
Despert el cos i la ment
En una postura calma
I tanmateix em noto fluix
Em noto fluix quan em parles
I hi ha una força que em balda
I no em deixa defensar
Que cap lluita val la pena
Si es amb tu amb qui he de lluitar 2004



21 LA CACERA

Et fumes un cigarret i esperes
la por als ulls i el cap calent
malcarat i insolent
com un Menguele adolescent

Qui de tota aquesta gent
que passeja pel carrer
serà l’objecte del teu odi
i et farà sentir més valent

Anaves de cacera
tu amb els altres mandrils
cridant i escampant bromera
creient que aquesta és la manera
de crear-se un bon estil

Busca algú ben diferent
gai, sudaca o indigent
negre moro o anarquista
o just qui et miri malament

La sang s’asseca a la vorera
sang com la teva però innocent
massa speed a les pastilles
tens la closca enterbolida
i el cap pelat massa calent 1998





22 INDIGENTS
En el cantó alegre del món
ens compadim de la nostra fortuna
que si sens engreixa el cul
ja no ens miraran amb bon ull
ai! quina por, perdre la figura
En el cantó trist de la Terra
esclaten traïdors els turons
per família un grapat de blat
compartit, si cal, amb el veïnat
i a les festes de societat
es brinda amb l’aigua terrosa dels bidons
Indigents del primer món
marquesos són a la sabana
sequera a cops de tetra-brick
mentre hi hagi vi, jo ric
que aquí ningú no es mor de gana
En el cantó ric del planeta
tothom pot si vol, passar de la mida
i si falla el pressupost
sembla que hagi d’enfonsar-se el bot
sembla perillar la vida
En el cantó pobre del món
les mosques són l’eterna companyia
el so dels budells la remor
o l’aleteig del voltor
el que se sent de nit i de dia
indigents del primer món....
En el cantó feliç del planeta
ningú no es dol, ni es preocupa
si es viu o mort el del costat
tots amagats, cada un al seu forat
la tele imposant la ruta
...banda de fills de puta
en el cantó oblidat de la Terra
hi ha nens de mirada transparent
parracs al cos... però, un somriure
fa que t’adonis al moment
del privilegi que és viure
Indigents del primer món... 1998













23 L’ ENGANY

El sol ha pres
el camí del oest
pensant de tornar demà
demà a trenc d’alba
enfonsant-se a l’horitzó
famèlic de dia
i jo et trobo a faltar
entre les allargassades ombres
I un no se que
i un que se jo
em pessigolleja l’anima
quant m’adono de que:
En escurçar-se el temps
sembla més curta la distància
en escurçar-se el temps
sembla més curta la distància
Un nou capvespre
de coixí de pinassa
amb el cos ert semblava
apaivagada la rauxa
el temps... amb el temps minvant semblava
endolcida la recança
I un no se que
i un que se jo
em neguiteja la nova calma
quant m’adono de que:
És en el sol trencadís de l’engany
on camina amb peu ferm
on camina amb peu ferm... la frisança. 1997


24 EL PADRO

El groc descolorit de les faroles
de la plaça del Padró
fan més densa l’atmosfera
d’aquella obscura nit... nit de tardor
cada un mirant-se el seu melic
caminem cecs vianants
els ulls mig clucs
escorça al cor... escorça al cor
Un so somort que trenca el tedi
quelcom tou i pesant que cau
fa que jo, amb l’ai al cor em giri...
a veure que passa, que s’escau
Estabornit un home jeu
en el brut pedrís de la vorera
i un altre home dret s’entesta
a rematar-lo a cops de peu
i jo aturat, badoc entre badocs
com tants d’altres que deixem
que s’esmunyi el rabiüt
tot perdent-se entre la gent
I ningú no mira enrera...
i ningú no mou un dit,
aviat l’hi torna als ulls, al mort... la vida
i fuig esquiu, perdent-se dins la nit
I ningú no veu res... ningú no actua
a ningú ni li interessa l’embolic
guillar abans no arribi la policia
tornar-se fred, indiferent i fonedís. 1998

25 AMORS VERTICALS

Amors verticals com escultures
d’estructures quasi minerals
crits fets de silenci
degoten dels envans
La son esborra al somni
del cap fugen els pardals
lax el muscle i la memòria
i sagnen els clavells en el mirall
àngels de marbre
en columnes de fang
opi dels dies
i els anys s’empenyen tot passant
Maleficis com formigues
et roseguen els pantalons
bufa el vent dins la peixera
o hi suren queixalades de temps
L’amor s’ajeu, xucla l’aigüera
remolineja el essencial
deliris, somnis... tot quimeres
llims de sucre horitzontals
àngels de marbre
en columnes de fang 2002











26 CAP CAP CAP

Cap cap em cap al cap
i cap a casa faig cap
Amb el cap cot
Cap de trons, capsigrany
Dic al mirall enguany
I tot es gira cap per avall
Cap capell al cap
Cap cap de tots els caps
Duc en el cap despentinat
I un badall... des del clatell
Cap al cap fa cap... capficat
Capgirat el cap... capiculat
Per un cop de cap... mal donat
Ja no cal...cap cap cal... al cap de vall 2002












27 LA LLUNA

La lluna avui ja plena
el mira i l’entén
es posa trista i plora
i la seva claror li fa de bressol
ella en sap d’il·lusions malmeses
és per això que el mira amb tendresa
però sap que feble és el consol
si no ve del verd dels teus ulls
Ni el pa té el mateix gust
ni l’aire del matí
i ell se sent a la deriva
perduts els rems, estripades les veles
divagant en una odiosa calma
que eternitza els minuts... els dies
sense saber res de tu
sense saber res de tu
I se li congela l’ànima
L’assassina lentament la teva absència
L’esperança perd la batalla
i fuig corrents, covarda
a amagar-se avergonyida
darrere un tel gris de tristor
I no pot fer res més
que escriure per no enfonsar-se
com un nàufrag, amb el cos cremat
de sal i de sol
espantant els taurons de la melangia
en el mar clar... però cruel
del teu record. 1997

28 LA NENA AFGANA

Un cel blau i serè i l’alba tranquil·la
han deixat immòbil l’aire.
D’ocres i sienes reverbera l’horitzó,
tot és tranquil i l’ombra és fresca.
La nena afgàna aboca el gra.
El vell camell, l’amic de sempre
entaforats tots dos en el molí
fan girar la sínia vella
sota la cúpula de calç de fang
Una nova remor trenca el matí, de sobte
com un xiulet que anunciés fira
com un lladruc, inacabable
que surt de tot arreu
se senten trons
s’aixequen polsegueres
las pedres rebenten i del cel plou foc
tot plegat ha durat molt poc
i l a gent gran jeu sagnant a la vorera
Jo me’n torno cap al molí
a l’ombra dolça, a la dolça companyia
però de molí, ja no n’hi ha
només un forat que ha esmicolat la pedra
S’ha endut el camell, l’oli i el gra
S’ha endut els jocs i la infantesa
ja mai més bramarà el camell, l’amic
ja mai més girarà la sínia vella. 2002





29 EMBRIAGUEM-NOS

Embriaguem-nos de la vida
a cada retall de temps
gaudim del vi i de les roses
ara és el moment... aquest és el lloc
temps de foragitar la por
que ens posa manilles al cor
fem que voli el pensament
ara és el moment... aquest és el lloc
temps d’obrir portes i finestres
de la gàbia del desig
que la ment ens empresona
ara és el moment... aquest és el lloc
temps de fer-nos companys d’aventura
de lliscar lleugers del dolor
pels pendents de la vida
ara és el moment... aquest és el lloc
temps de fer-nos amics de la mort
de fer intensa l’alegria
temps de fer de la vida un joc
ara és el moment... aquest és el lloc
Aquest és l’espai...
ara és l’hora d’entendre
que just en néixer som llançats davant
d’una riuada roent
que és foguera de passats... 1998




30 M´AGRADARIA QUE HI FOSSIS

M’agradaria que hi fossis
pentinada pel vent
empolsinada de sorra
ataronjada la pell
mil gotes de mar farien
penjades del teu cos
una onada colpidora
amb la tramuntana
del meu pensament

Avui estirat
estirat a la sorra
notant la persistència
notant la persistència... a la deriva
del mar...i del teu record
en el meu cos

I el meu cos demanava per el teu
I la remor a batzegades
posava música a una nova cançó
i jo voldria que hi fossis
per cantar-te-la fluixet

Com un pierrot desballestat
sense esma per aferrar-me
tanco els ulls... velant el sol
i el pensament com una ona
em du de nou a tu...

i el meu cos... 1997

31 LAS ESTRELLAS

He encontrado
en las estrellas de tus ojos
una cualidad diferente
que pone música
a mis momentos
da color a mis sueños
Estaba rodeado de gente
pero estaba solo
y la tristeza,
día a día, quería
adueñarse del tiempo
a pesar de mil
recursos de poesía
a pesar de mil y una risas
robadas a la vida
Pero llegaste tú,
bella y tranquila
con tu mirada limpia
reflejando clara
tu mirada en la mía
Y todo cambió de repente
no hubo más dudas
no quedó espacio
para la melancolía
se me llenó de luz
el corazón
entró volando
tu sonrisa




y ahora ni puedo ni quiero
dejar de jugar
con tu recuerdo
Porqué llegaste tu...
Ahora parece
que te necesito
a pesar de lo escaso
del tiempo
a pesar de lo corto
de nuestro encuentro
porque desde que
nos besamos
me he vestido
de alegría
y las estrellas
de tus ojos
llenan de destellos
mi vida
Porqué llegaste tú...
Ahora es un ansia nueva
la que me gime
por dentro
y sólo le pido a la suerte
que haga perpetuo
este momento
que juguemos
a la vida juntos
que no te desvanezcas
como el humo 1997


32 JO SERÉ PER TU


Jo seré per tu, si em deixes...
la música que ompli el teu silenci
el llençol que de nit t’acaroni
l’acudit que sempre et farà riure
l’ombra benefactora del teu repòs
Jo seré per tu, si em deixes
el qui t’escoltarà en el dubte
qui et farà costat
l’analgèsic per al teu mal de cap
el teu poeta privat
Jo seré per tu
tècnic en fer-te feliç
el teu deixeble, el teu mestre
qui et durà l’aigua a la nit
jo seré per tu, el teu amant
jo seré per tu, el teu amic
Jo seré per tu, si em deixes
qui et pinti de colors la vida
el teu narcòtic sideral
qui et vestiria amb els seus braços
qui t’obri les finestres de bat a bat
Jo seré per tu, si em deixes
coixí de núvols per a nits de pedra
ales que t’enlairin als estels
jo seré per tu, petons de pluja
jo seré per tu, carícies... carícies de vent. 1997



33 TELEDIARIO

Aunque mi canción te suene triste
que sepas que te aprecio, compañero
yo, aquí sentado en el borde del día... cada día
asomado a la noche... y al desespero
las estrellas son como moscas de mercurio
y las nubes se me enredan
en la bóveda de mis ojos
haciendo que la mirada
se me vista de ladrillo
y que me duela la alegría
cuando la siento rondando el día.
Sabes que te aprecio
y reiría de buen grado
si no me sintiera herido a diario
por las noticias que escucho
en el telediario.
La ilusión es un barco que se hunde
y la palabra que surge
es la estridencia de un grito
que proclama la impotencia
desde el ojo fiero... terrible
del naufragio del pensamiento
que se traga el remolino. 2002













34 BÈLIC

Bèlic, bèlic es l’ambient
i ell, des d’Alabama
espera impacient
a posar-se l’uniforme
i las botes lluents
el ganivet ben esmolat
per fer una bona mortaldat
nova sang de sacrifici
a l’altar de la llibertat
Te moltes ganes de cremar
hospitals escoles i cases
i amb la mira telescòpica
fer-se un tip de disparar
es deleix per practicar
l’acció que ha vist
des de petit en el cinema
vol tirar-se a les mestresses
carregar-se nens i ancians
incrementar allò que anomenen
“efectes col-laterals”
vol ser un psicòpata legal
vol assassinar
e manera oficial
vol que corri la sang
per les voreres
vol fer crims a l’ampar
de la bandera
vol jugar amb la baioneta
vol fer pàtria amb la bragueta
vol buidar els carregadors
vol buidar-los de dos en dos
vol fer país amb el fusell
seguir les ordres,
apagar el cervell
pel sistema i pel negoci
per la indústria
el capital i el monopoli
i quan pensa amb
tot aquell petroli
ja no pot pensar en res més
I quan torni a casa,
acabada la feina
convertit en un heroi
sota el cel blau
de l’Alabama verda
vol fer si una caseta
i un futur ben digne i cofoi
el so del motor
del seu nou Toyota
li ha de treure de la boca
aquest desagradable
regust de sang
perquè tot torni a ser
ben be com abans. 2003






35 EL CAMÍ DEL POU

El camí que mena al pou
és ple de pedres foradades
es estret i vorejat de marges
i quan la calor del sol del migdia
et flagel·li dolç les espatlles
a l’hora de la set
a l’hora de l’aigua
agraeixes la fresca ombra
de l’arbre que encapota el pou
mes gran que els altres
perquè s’ha nodrit
de la mullena soterrada
Com jo, que m’he nodrit del teu record
El camí que mena al pou
és tot ple de sargantanes
que et miren des de les escletxes
amb els seus petits ulls de pedra
i desapareixen... en un llampec
quan s’adonen descobertes
com tu i jo...
tu platejada, fugissera
jo, com un babau guaitant la pedra erma
El camí que mena al pou
embolicat de brisa marinera
de colors d’estiu
i d’aromes d’aigua fresca
no és massa llarg, però val la pena
d’aturar-s’hi a la meitat
potser asseure’s a una pedra
pensar de nou en tu
potser escriure un nou poema
El camí que mena al pou
és una mica més llarg a la tornada
amb el compàs del xipolleig de l’aigua
i la vida se’m fa curta davant tanta meravella
i la vida sense tu sembla desaprofitada
perquè els teus llavis són... mar endins... mar endins
els teus llavis són... massa endins per poder besar-te’ls 1997









36 SERVEIS MÍNIMS

Descongelats els artefactes
el seny dormint a l’horitzontal
el cost de l’esforç no s’ho val
i ens avorreixen les paraules
i el temps desmenjat, així va passant
És que l’amor del món s’ha declarat
en serveis mínims
no cridem no, que el monstre dorm.
Ja ni el llop sorprèn al ramat
precarietat, tot jugant al monopoli
xuclem la vida, però la vida cou
oblidem la història, repetim el dol
acostumats al mal, curar-se ja no cal
És que l’amor del món s’ha declarat
en serveis mínims
no cridem no, que el monstre dorm
El jardinet del cap,
Se’ns torna un descampat
hi ha vaga indefinida
de color i de intensitat
tan se’ns en dona
de si és carn, o si és peix
per això vull cantar ben fort
perquè ja res sigui el mateix
La vaga d’amor per fi ha sigut
Des convocada
cantem ben fort
fem que treballi l’amor
fem que treballi l’amor. 2000
37 EL RITO

Como dos pensamientos
unidos en lo universal
perdida la condición terrena
Como dos suspiros
arrancados a la noche
en el vendaval del tiempo
Como dos animales
perdida la razón
fundidos en un magma mágico
Así es nuestro amor
abrazados en el límite
desvanecida la lucidez
participando del mismo escalofrío
Como dos libélulas
en la tarde oblicua
sobre un lago de néctar
Como dos estrellas
brillando intensas
en la magnitud del abismo
Así es nuestro amor
abrazados en el limite
en el umbral de lo eterno
sumergidos en la belleza del rito 1998







38 SUBVERSIU

Subversiu i contra la norma
és aquest meu sentir pel món
adrenalina a la sang quan el fereix
la injustícia sorda
li desaconsella el seny
i neix i creix en el regne de la rauxa
és com un lladruc llarg i trist
que esberla la quietó de la nit
agut com un plany que fereix
l’oïda dels adormits.
La negra dama de nou
esmola tossuda la dalla
amb aquella ràbia estranya
que en l’innocent s’enfuria
arc de plata rovellada sega arran
per carrers i cantonades
Subversiu i armat amb la paraula
aquietada en el paper
que la fa més certa i serena
perquè ella sola es torna bram
que s’estavella en l’espai
omplint de blues la fosca
fent més obscura la dissortada nit
Mil·lennis de ràbia i de sang vessada
renegreixen la fulla dentada
osques de por... mossegades de gana
ferotge rialla de calavera desdentada. 1998




39 PÈSOL

Petit com un pèsol
embolicat de mare per tot
ingràvid el teu cor ja batega
tot just hi ets i ja se t’estima
mentre la vida se t’obre silent
com un nou dia, en un nou món..
un món com un pèsol, un nou món preciós
Sense presses, sense pauses
intensa i enèrgica, com el món
el món en un pèsol als llims
ataronjats espais on la vida somriu
pensant poder... segur sentint
abraçant-te a la vida tranquil
tens un nou camí en un nou món
un món com un pèsol... un món nou preciós
Com un bonic regal
com una bonica cançó
que tu ja coneixes sense mai haver escoltat
una tonada feta de desig i d’il·lusió
petit com un pèsol, diamant de carn
llisca feliç i lliure
per la dimensió certa del teu temps
llisca feliç i lliure
per la dimensió exacta del teu temps
Tens un nou temps
en un nou món
un món com un pèsol
un nou món preciós. 2000


40 EL MÓN ES MOU

El món es mou,
la vida passa
i els ocellots del desencís
dibuixen filigranes
en el cel de plom
del meu amor
Avui estic trist
massa dies sense veure’t
i jo sé el que això vol dir
Se’m ha gelat al pit l’alegria
Just quan era
A punt de sortir
jo sé el que vols...
perquè t’espanta
desdibuixar aquell record
com si fóssim...
petjades a la sorra
jo, la platja... el mar, l’oblit
La vida avui em
sembla injusta
ingrata la roda del temps
i jo ancorat en el somni
lentament veig
com s’enfonsen
mil futurs que il·lús
havia imaginat
guarda en el calaix
dels mitjons
aquests versos oblida-te’n si vols,
no en facis cas
deixa que passi el temps
mira enrere
mira si t’han estimat
pregunta’t com hauria
sigut la vida
fent-ne un tros
al meu costat
Amor meu
procuraré distreure’m
però duc el teu record clavat
ben endins en la meva ànima
i per l’esvoranc s’escola
fugissera la vida, el futur,
el present el passat
Sigues feliç bonica
Qui tu escollissis
serà benaurat
I si ho veus clar llença-t’hi
no deixis que et passi
l’oportunitat
Versos que son
retalls del cor
d’un aprenent de poeta
que ja para...que ja para...
que ja ha parat
1997






41 ALLIBEREM

Alliberem companys
alliberem amb força emprenedora
a la ment de la ment
presonera i òrfena

S’aixecarà el teló
començarà la simfonia
les fulles humides del bosc
desgranen solfes de llum de dia

Escoltaré el missatge
acataré la profecia
la paraula sàvia del oratge
farà fugir la melangia

Ballem, ballem companys
fem dels cossos remolins
fins que no se senti l’udol
dels gossos de la nit

Alliberem companys
alliberem amb rauxa emprenedora
la ment de la ment
presonera i òrfena 1998





42 EL COR

Em fa mal el cor i es culpa meva
o no es culpa de ningú
potser es la química, potser es el fat
però la vida cou com una ferida
quan no m’emmirallo en el verd dels teus ulls

Em fa mal el cor i vull fer del temps un aliat
de la distància un pont
però el somni es un enemic ingrat
que fuig quan l’acarono com sorra fonedissa
en el palmell del meu amor dissortat

Em fa mal el cor i vull fer de la teva absència
la pagina més curta
llegir-la amb un esglai a la pell
i deixar pas a un desenllaç perfecta
on els meus sentits, de tu ara orfes
flueixin pels corredors del teu temple

Em fa mal el cor i em fan mal les teves llàgrimes
que es tornen d’àcid esgarrapant-me pugnen la raó
i em descobreixo inexpert com un infant
tot pregant-li al Deu dels agnòstics
que a cop de miracle escalfi la teva fredor 1997










43 EL QUE NO SÓC
Seré el que no sóc
vestiré de pedra el sentiment
capgiraré com un mitjó
la persistència del pensament
Seré enigmàtic, si vols
conrearé amb astúcia, la màgia
enduriré el meu cor de cel·lofana
fins a tornar-lo com pell de brau
Fermaré en el pit l’esglai
M’acostumaré a la teva absència
Seré terrorista
de mi mateix
m’assassinaré el desig
segrestaré el esperit que em domina
Mataré el dolor
per veure morir la mort
posaré una brida de raó



al cavall de la passió
Enganyaré la compulsió
que es nodreix del teu encís
buscaré la manera de no perdre’t
trobaré la solució
Però de nit
abraçat a mi mateix
temo no poder
mantenir l’engany
I a la descompressió dels ossos
enfrontat sol a la fosca
només el teu record serà
mut testimoni
De com el meu amor
s’ha disfressat de llàgrima
de com el meu amor
s’ha transvestit de llàgrima. 1997













44 TRANSGÈNIC

Amb B.S.T. transgènic
i amb pollastres de Marek
fem el pinso de les bèsties
càncer de mainada tot fet a filets
Intolerància antibiòtica
inútil alarma social
mol millor que la cocaïna
uns gramets de clambuterol
...Si és que mengem merda
i d’aquesta manera ens va
passant el temps buscant el sistema
de fer-no’s merda ben aviat
Pollets sexats a la ganiveta
orgies caníbals dins d’una capseta
“Solient Green” dels anys 2000
sopetes, cubitos i menjar infantil
El Prion no coneix fronteres
per engreixar fortunes ramaderes
canvia d’espècie com de vestit
diuen que 500.000, ja n’estem morint
...Si es que mengem merda...
Ingenieria genètica
per fer uns enormes entrecots
jalar verí per enganyar a la gana
i viure menys... malalts... o morts. 2003




45 L’ARGELAGA

Diuen que cap a l’Orient
Sovint el cel es teulada
I que damunt la terra roent
El vent es com una bufetada
Que eixuga el plor de la gent
Amb un baf de sequera tossuda
De malastruc clivellada
Per on el temps s’enfonsa
A la mesquina ombra
A la sorra vora l’argelaga
Esgarrinxada la pell
L’arruga fonda
L’alè de la gana al clatell
Hi arrana sovint, amatent
La dalla goluda
Pugnen collita
Sempre fora de temps
Hi escapça sovint
L’herba tendre de l’erm
On més hi costa el creixement
I s’hi arrissa l’argelaga. 2002












46 EL CIRC
La corda es tensa
a cada passa
bellugadissa i traïdora
a cada instant
pots perdre el peu
en un esglai
el cor se’t glaça
no hi ha cap xarxa
sota teu
saltimbanquis de la vida
pallassos contra la paret
si no és la salut és la feina
o bé l’amor,
o l’hipoteca
o aquell desig insatisfet
funambulista a la pista
domador sense fuet
les feres t’ensenyen la gana
hi ha sons de caixa i clarinet
no saps si has
d’arrancar a córrer
o val més estar-se quiet
tot plegat es espectacle
i el públic sembla distret
cada dia hi ha funció
i tu has de pujar al trapezi
i fer d’home volador
desafiant a les altures
sobre un buit de serradures
i de globus de colors
i al so de la musiqueta
els cavalls van girant orbs
i tu dempeus a la muntura
guardant l’equilibri com pots
vas fent els teus malabars
que si fas curt amb la paga
ves que no se’t obri la llaga
amb l’amenaça de l’embarg
semre amb el neguit a la gola
sempre aquell regust amarg
el circ de la humana existència
es un joc de rialles i plors
pregonat com una festa
tu n’ets el nan i el director
tu ets el gosset dansaire
tu ets la llàgrima del clown. 2004









47 L’ÀNGEL DE LA SON

L’Àngel de la son
té les ales blanques
té d’or fi el cabell
i el vestit de plata
No bé s’ha fet nit
que del cel davalla
per obrir-li pas
els estels s’aparten

L’Àngel de la son
entra en una cambra
on veu uns ulls blaus
desvetllats encara
l’Àngel sap cançons
que no sap cap mare
que porten als ulls
la son més manyaga

L’Àngel de la son
quan clareja l’alba
dret al paradís
bat de nou les ales
al veure’l passar
les aloses canten
i s’aixeca el sol
i les flors esclaten...(La Motte deGrignon)




48 ULLS

He vist amb aquests meus ulls
innocents eines exactes
que capturen l’instant
i sense intenció d’engany
el fan record en el acte
Tot el que aquests ulls han vist
des del ventre de la mare
roig caliu, carbassa encès
fins l’alenada d’aquí i d’ara
és un bri d’herba un no res
un punt de vista concret
vist el que han vist tants d’altres
Però el que aquests meus ulls han vist
i ja tinc la vista cansada
ha fet de mi el que ara soc
un puntet en la distància
tant pròxim a tot però tant lluny
una ombra difuminada
Per això jo m’aferro a tu
a tu i al nord que tu senyales
i allí corro, orb i rebent
A immolar-me en ta mirada
com un arna de nit
delerosa i obsessa de flama 2006







49 FACIL

Es fàcil, coneixent-te fer poemes
las paraules, com bombolles
brollen des de la font serena
del record dels teus ulls verds

Es la gènesi d’un somni
que a moments,
arrabassats a la nostàlgia
em fa flairar, dolçament
el sortilegi del teu alè

Se res de tu, sols un color
una promesa que em copsa
però en el dolç cruixit del cos
quant s’acomiada del dia
sé, que estàs a prop, en la distancia..
tota embolcallada d’amor per mi 1997


















50 JA NO POSO LA TELE

Des que et conec
ja no poso la tele
per adormir-me
deixo que el pensament
atrapi la teva imatge
en la foscor de la cambra
escoltant la tempesta
i el só de la pluja
estavellant-se
en el plàstic dels balcons

Quant el pensament et pren
Se’m apaivaguen
el cos i la ment
i per un instant,
entro en un forat de buit
en l’aire fosc
desprès, pausadament
et convoco
i apareixen fogueres
per racons del meu cos
i estranyament s’esvaeixen
el cansament i la son.

I jo no tinc cap por
d’aquest nou dia
que de sobte, neix
de la nit interrompuda
i em sembla intuir realitat
darrera d’aquesta fantasia
i m’il·lusiona
la promesa de futur
dibuixada a la mel
dels teus ulls
que el record cisella
esculpint la fosca
Per això ja no miro la tele
em miro a dins...i et veig a tu. 1998













51 SERENA

Serena, dolçament
mentre te’n anaves
la vida pretenia minvar
aquest lligam potent
allò viscut en el passat
em llaurava profunds recs
a la fesomia de la cara
recs d’amors no concrets
de histories inacabades
el pensament semblava sorrut
esmunyir una rialleta
feta de tàcit senderi
...Ja hi tornem a ser..
caminem per on caminàvem
jo, però, mai conformat
encendré un altre cigarreta
i retrobaré la condició
bromosa del oblit
que vetlli els meus sons
i em guií les vigílies
fins a tornar-te a trobar de nou. 1998










52 BESHUIA

Es la història del Beshuia
Que així es com la gent el coneix
L’esguard torb, una boirina
Aclaparat pel baf que el colpeix
Es ven aquell cos cadell
Com si fos mercaderia
Qualsevol cosa et diria
Per obtenir algun diner
Submergida te la vida
En el verí que destil·la
Aquell llardós pot de cola
Que al seu interior es filtre
Bafarada que respira
Per riure’s del món sencer
I amb forçada complaença
Somriu estúpid al senyor
Que paga per una mamada
Als lavabos de l’estació
Entre un tuf d’orina i merda
Escorrialles d’innocència
Misèria a canvi de complaure
La malaltissa misèria del porc
I entre un Ràpid i un Express
Òrfena la infantesa balla
que sembla que el fred amaina
I encara, avui, no ha menjat res
En Beshuia sap del cert
Quan es que sap alguna cosa
Que cada jorn es un jorn més
A la quimera d’Europa
I desprès d’un dia malmès
Jaç de cartró i una manta
Coixí de jerseis i una capsa
Que la poli no li ha pres
Dins hi guarda ja fa temps
Des que va sortir de casa
Una foto de la mare
Un tub de cola sencer
Un mirallet una pinta
I un pot de sorra del desert
I ara que amb Deus ja no creu
res no vol res no demana
tan sols que s’acabi l’ofec
de la vergonya que l’aclapara
però no te pas esma per res
ni per canviar la jugada
ensorrar el nas al verí
colpir-se amb la bafarada
deixar que s’ensorri el mon
per enèsima vegada
morir una volta més
i tornar al ventre de la mare.
Es la historia del Beshuia
aquell mati el van trobà mort
enterc aquell menut cos
al terra fred
als lavabos de l’estació 2004




53 EN UN PETIT ESPAI

En un petit espai
de la meva cambra
hi ha una imprecisa
presencia fonedissa
deu ser l’aire
d‘aquell somriure
la comprensió
d’aquell esguard
l’ingràvit tonatge
del dolç record
i mentre s’esvaeix
la subtil boirina
del silenciós matí
i el sol cerca forat
per acaronar l’herba
en el telo de les parpelles
se’m hi dibuixa
el teu rostre resplendent. 1998











54 LA BASTONADA

Clavaré una bastonada
de fermesa a la impostura
al cim de la testa arrogant
profanaré, impiu, els reductes
del seu mon fet a mida
rectilini i aberrant
faré suc i brou i essència
amb les taronges de la raó rotunda
per dissuadir als cretins.
Si cal, faré estovar les fones
per fer ben precís el tir
i arribar a on no hi arriben
ni paraules, ni gestos, ni crits
i en el cel de fusta
dels seus dies inexactes
hi clavaré amb xinxetes blanques
el dibuix del meu esgarip
d’amor concret travestit 1998













55 RIUADA

Com una riuada
enduent-se’n la recança
anegant la confusió
Com una lluna decidida
foradant la nit i la foscor
vares arribar, sorprenent
quant ja no t’esperava
quant la dispersa il·lusió
consumida pel desori
se’m incrustava al magí
erosionant-me el pensament
sedimentant-me l’anima
inexorablement.
vingueres turbulenta, tumultuosa
Com una tropical riuada
una xafogor inesperada
que t’enganxa a mitja tarda
foragitant-te calmós
els mosquits d’estiu del cor. 1998













56 EL CEL DE BAGDAD

Declarem la pau a la guerra
i no ho fem a l’inrevés
quan al botxí el mou la paüra
la víctima pot fugir i res més
Tenològiques creuades
tirans a dalt d’un pedestal
democràtiques impostures
des de la trona esguardant
usen tècnica i cultura
i per omplir-se la bossa de diners
la perversió del progrés pel progrés
amenaça’n la seguretat futura
el seny naufragat i malmès
en un mar de sepultures
de civils, dones i criatures
i de nens soldats de pantalons balders
Les nits son màgiques a Bagdad
els estels xiuxiuegen llunyans sons




el temps s’adorm entre les dunes
escoltant mil i un contes i cançons
de la exuberant Babilonia
de la caòtica Babel
de la Nínive arcana
i de la nació de Gezabel
on ja aleshores com enguany
maldaven entre la gent
escurçons de desordre
esgavellant el desgavell
rendim la guerra la pau
deixem que la gent del món
visqui a la seva manera
que no es la mateixa per tothom
que reposin els quatre genets
descavalquin la muntura
que tothom embeini els ganivets
pel bé de la vida futura 2002
















57 INVOLUCIÓ
Ara fa més de cinc mil anys
si hi havia avalots o aldarulls
xerraven les pedres i els pals
garrotades xiscles i grunys
aquells eren temps salvatges
aquelles altres costums
han cambiat els paratges
i han passat ja moltes llunes
la fera semblava dormir
refinada amb tècnica la ciència
jaiem cecs en l’obediència
anul·lada resposta i esperit
divaguem un somni mediátic
i només veiem la imatge del espill
on el més ximple es el més simpàtic
i el més inepte te més perill
inventem mils de paraules
per no entendre res de res
en fallar la comunicació
no dubtem en agafar el bastó
recomençar l’evolució
deixant un rec de sang enrera
i en nom de qualsevol bandera
practiquem la involució
i es que som sense disfressa
els mateixos micos d’abans
que em perdut al cap de mil vides
la cua i el pel de les mans
i encallats a l’escala evolutiva
a uns altres deus adorem
pasta, poder, tele i sistema
i l’esperit lliure del home sotmetem
i perpetuem desfici i dolor
justificant-ho amb un munt d’idees
retornem al temps de les bèsties
tot practicant de nou la involució 2002.





58 HEROIS

Herois de ciutat
cada nit estrangulats
cotxes que brillen com estels
fronts de suor gebrat.

Herois com anells
al coll dels anyells
sacrificis al capvespre
que bull la nit, de nit.

Herois agitats
amb els sons de l’espai
galls d’indi a la fosca
missatges des del més
obscur racó.

Herois que solqueu
l’abisme mai navegat
mentre la vida beveu
els núvols cridaners
omplen l’aire de gemecs.

Herois armats
amb violins trencats
canvieu d’un cop els grills
lleveu les agulles de cap
dels coixins. 2003



59 AHIR

Ahir va visitar-me certa pau d’esperit
em mirava a la vida des de fora
caminava per carrers plens de gent
jo et duia en el cor, com sempre
Vaig pensar amb las lleis del Karma
Vaig dibuixar per dintre, las espirals
vaig percebre les forces amagades
que ens fan moure i estimar
que si el sentiment neix lliure
justa ha de ser reacció
es tan sols que penso per això
que no cal patir amb l’amor
que es com aigua de brollador
malgrat pedres i barreres
sempre troba camí natural
trinxant la roca si cal
sempre muntanya avall
per on sempre a anat el cabal 1997












60 POCA FEINA

Poca feina i mal feta
abans morí que quedar bé
deia un llunàtic masrroigenc
tot dinant al Mas de’n Péna
Molta feina fa suar
I no m’agrada la suor
i com cansa el cansament
enllestir ràpidament
jeure on sigui i reposar.
Que si la fas la feina ben feta
tothom te’n dona més i més
i jo no estic per agafar pes
que més val asseure’s a l’ombreta
i amb qui s’ha de quedar bé
segur que l’esforç no mereix
millor quedar bé amb un mateix
cercar un forat al recer
per fer-hi una becaina
que no se senti cap soroll
que la feina es un enrenou
i l’esforç fa mal d’esquena
...Ah ! Que bonica que és la mandra
la cabotada, el cop de cap
el badall i la galvana
i la lleganya cultivada 2005





61 INÉRCIA

No queda més remei
no hi altre solució
perquè la vida passant
besa al ignot moment
i el fa futur imminent
sempre hermètic i rodó
No hi ha altre direcció
que la de seguir avançant
i no entestar-se en aturar
la inèrcia del mon amb les mans
passar els dies dolçament
sense malbaratar els moments
que cada un és en si perfecte
fer de l’instant l’objecte
la finalitat, la causa i el fi
el gust pel gust del trajecte
que arribar a port es morí
per això company t’he de dir
que s’ha de mirar endavant
i no entestar-se en aturar
la inèrcia del mon amb les mans 2003








62 DE DAMA A DAMA

Comprenem, a cops
Que la vida s’acaba
i no sabem com fer-la anar
que val més no encaparrar-se
tant se val, deixem-ho estar
la vida ha de ser el viatge
i no pas el destí final
i que no cal cap bagatge
lleugers tal com hem vingut
som brins d’herba del paisatge
sense sostre ni aixopluc
i que del ventre de la mare
tots en sortim ben nus
i fem cap a un altre dama
que tan se li en dona la fama
la fortuna o els diners
som flocs de neu que cauen
cap de igual cap de diferent
i finalment serem aigua
quan ja faci més bon temps 1999











63 LA LLUITA DIARIA

Ara no sé si aixecar-me
o bé continuo dormint
s’està bé aquí
sota la manta
i el somni era bonic
Quina feina... quina lluita
L’haver de convenir
entre posar el cos
en marxa
o bé quedar-me al llit
Ara no sé si vull dutxa
o bé prendre
un bany calent
treure’m la son
de les orelles
i aquest mal de cap
de repent
Quina feina... quina lluita
L’haver decidir
si em poso
el barnús amb caputxa
o bé vull quedar-me al llit
Ara no sé que posar-me
si em poso el traje
o vaig d’esport
si agafo el cotxe
i baixo al centre
o bé em quedo
aquí en el confort
Quina feina ....
Quina lluita
i tan poca cosa a fer
jo no veig la cosa clara
si m’ho preguntes...
no ho se
ai quina ànsia
ai quin patir...
això d’haver de dirimir
si l’oficina o al cine
o si me’n torno al llit
ningú amb trobarà
a faltar
doncs per això
soc jo qui mana
i com que ningú
no em demana
l’horari tant me fa
que com va dir
aquell savi
treballar es
per qui treballi
a mi que no
m’atabalin
que no sabria ni començar
Que n’és de
complexa la vida
quan s’han de prendre
decisions
sort ni ha,
que hi ha que ho faci
per que pugui girar el mon
Quina feina... quina lluita
avui ja he treballat prou
que la boca se’m obra sola
i em ve la son 2001




64 PARADÍS
Diuen que allà hi ha el paradís Això ja deu ser el paradís
On el vi surt de les aixetes Orgull i pell a l’alambrada
I el sol s’encén amb el dit Jo se que em guien els esperits
I no hi ha escurçons a la gespa Camí d’incerta esperança
Pastissos de mel i de nata Deserts ardents i muntanyes
I aparadors de sabates Darrera meu s’han quedat
Plens els armaris de vestits I al pit mil papallones blanques En veure les llums de la ciutat
I menjar pels descosits

Aquest si que l’és el paradís Diuen que ja som al paradís
I no el que em cantava la mare Però l’aire put a frontera
Que tant enrera he deixat A pànic i a fosca quimera
Ni la llar dels deus antics Correm!! Que venen els civils
Si no el que la tele ensenyava Quina fortuna la meva
Mes el que jo m’he imaginat Enxampat a la vorera
Un cel de rosses tintades D’una trista carretera
Mirant-me el cul d’amagat On caminàvem de nit

Allí a prop hi ha el paradís Expulsat del paradís
I aquí espera i desespera Potser no valia la pena
En el bosc de la misèria Quatre coces a l’esquena
Amb els altres bons amics Amb gust de malària i mosquits
Sobreviure es feixuga feina Delinqüent sense delicte
Feixuc esforç sense cap eina Ara em fan pagar condemna
Coratge, escala i paciència Per les lleis incomprensibles
Demà farem un salt precís Del continent del desencís 2005




65 QUÉ EM DE FER?

Conills i porcs empestats
Vaques espongiformes
Que la follia ha esguerrat
Ovelles clonades
Escapant-se del ramat
De cabres boges
ni ha hagut sempre
Però ara hi ha vedells mutats
Que hem de fer...on hem d’anar?
Mig món es mor de gana
I l’altre mig mor pel menjar...
Blat de moro transgènic
Succedanis i derivats
Tot es ple d’adobs sintètics
I la patata du fosfats
I per arrodonir el desastre
Ens agafa la grip el pollastre
Sens constipa l’aviram
Que hem de fer...on hem d’anar?
Mig món es mor de gana
I a l’altre li sobre el menjar...
Conservants i colorants
El peix blau te mal color
I el marisc te xapapote
La sopa bona es la de sobre
I el cafè fa hipertensió
Els pastissos industrials
Fets amb greixos d’animals
Que hem de fer...on hem d’anar
Si a mig món tan se li en dona
I a l’altre mig tant li fa...
La nicotina es perniciosa
I l’alcohol fa sobre pes
La ressaca es fa espantosa
Cada dia que passa mes
Ja ni l’aire que respiro
Que per força me’n refio
Ni és aire ni se que és
Que hem de fer...on hem d’anar
Seguint d’aquesta manera
Serà un luxe respirar...
Jo em veuria un bon got d’aigua
Si fos neta de purins
Canvi climàtic, sequera
I obsessió per estar prims
Orbs i sords i la terra crida
Amb veu de fibló i de tempesta
Proclamant els nostres crims
I que hem de fer...on hem d’anar
Cal posar fil a l’agulla
Abans no sigui massa tard. 2001




66 COM OPI

Aquell record de tarda aplomada
d’olor màgics que se’t claven a la vida
i ja no l’abandonen mai més
Aquell estat semblant a la ingravidesa
un somni de papavera
on els muscles se’t adormen
i la inconsciència se’t obre receptiva
les parpelles s’entossudeixen
a velar-te la mirada distreta i mansa
i una musica impossible copsa l’aire fluixet
des de darrera del mon
...estàs bé...molt bé i te’n oblides
i tot segueix movent-se al voltant teu
i el temps, que per tu
ha perdut la seva qualitat d’escurçar-te la vida
adquireix certa densitat empalagossa
que tornarà...o saps segur en el futur
com aquell vell blues de sempre
i gaudeixes d’aquella estranya
somnolència sense son
i et sens com un buda indiferent
i els espais se’t manifesten
amb una apaivagada brillantor
i tems que això s’acabi
i que la realitat cavalqui de nou el somni
son moments de màgia
amb quelcom d’estomacal
on la pell de gallina et surt
al interior de l’epidermis
pessigolleja la carn i la víscera
es aquell record de tarda aplomada
on no passa res excepte la vida. 1999

67 TEMPESTA

Temperada per fi la tempesta
La proa enfila el seu destí
T’empeny el goig de deixar enrera
Esculls de tristesa i de patir

L’or de la teva cabellera
Cua d’estel fugisser
L’esclat dels teus ulls la promesa
D’un futur ple d’amor sincer

Cavalca de nou amb força
L’escuma de l’amor i de la vida
Que l’horitzó allí lluny et crida
Esborrat el passat patiment

El mar el teu cos bressola
La joia t’inunda sense mida
Joia, no d’arribar a port
Però el goig de fer la travessia

La mar esdevé per fi planera
Ja no més plors en solitud
sola ha de venir la manera
d’inflar la vela i la bandera

i arribar a port sorra serena
el cos cansat de feinejar
finida la tasca marinera
llençar l’ancora i reposar. 2000


68 COLEGUILLA

No te metas tantas chuflas
Que se te va la flapa
Los ojos a media pupila
Pringas sin saber que pasa
No sabes si vas o vienes
O en que camino te entretienes
si es que no chana nada
el ponerse tan morao
acabar medio matao
todos los dias de la semana
tu dale con las clenchas
que te destrozan la tocha
ves de tranquis con el bodi
o a la larga la pringas
cada dia la zumbaera
hasta que el cuerpo te aguante
da igual lo que yo te diga
que a ti no hay quien te pare
hasta que te salgas de la olla
i que pierdas el sentio
i te la comas entera
la farola del camino
i que no se sepa que farfollas
ni lo que te habras metio 1999









69 PASSIO DOMESTICA

El telefono amb mira maligna
Des de damunt de l nevera
Em turmenta m’assassina
M’apunyala per l’esquena
El contestador
M’estaborneix a traïció
Quan il·lús i esperançat
Mi llenço en obrir la porta
Pensant que potser avui guarda
La meravella de la teva veu
La tele s’ha tornat boja
Anuncis, pelis i concursos
Tot plegat només recursos
Per du el meu pensament a tu
Obro la nevera
I no queda ni una ceba
Es la calor que em treu la gana
O es que només tinc gana de tu
El mirall se’n fot de mi
Des de l’armari del bany
Aquell que em mira de reüll
Es el meu pitjor rival
El llit es gelat aquest agost
Es immens i jo m’hi perdo
I desprès quan em desperto
No se si de debò he dormit
llevar-me es esvair el somni
I negar la possibilitat
De tenir-te però somiada
Feliç, tot i sabent-me enganyat
Es aquesta passió domestica
En la que em veig atrapat
Tinc de fer-hi alguna cosa
Tinc de treure’t del meu cap. 1997















70 RECORDS D’INFANTESA

Arrelats a la soca del temps
Perviuen nítids els record
de jocs cofois plens de tendresa
vaixells corsaris fets d’esclops
aquella olor de pegadolça
la fruita estrellada els confits
tardes de pa amb vi i sucre
el sucre candi del pastis
aquell rosegar de llapis
la blanca goma d’esborrar
en guardo el gust com una essència
a la volta del paladar
i quan l’avi em pentinava
xop de colònia el cabell
el xiu-xiu de les tisores
aferrades a la pell
la cantarella de l’esmolet
el refilar del seu xiulet
el cornetí de l’escombriaire
picarols de l’euga i tuf de malmès
el pintallavis de la tieta
que se’m abrandava amb delit
escridassant-me a cau d’orella
com si no la pogués sentir
la fascinació d’una paraula
acabada de descobrir
tombarelles a la gespa
el pugó del presseguer del jardí
el juguets dels reis, els fanals
els penitents, els armats
el misteri de la blanca orella
del rei negre de purpurina nevat
del pare i de la dolça mare
i las invencions del Joan
aquell matí de diumenge
xocolata desfeta i melindros per sucar
Lluny molt lluny desdibuixades
Les imatges del passat
Sedimentada pàtina
Que a cops traspasso amb claredat 2000









71 SYD BARRETT

Syd Barrett tenia raó
com es que ningú mai
d’aquests que donen lliçons
no hi hagi pensat abans
Que es intolerable del tot
que els núvols ja no em bufin
alenades de pols ensucrada
que jo respirava poc a poc
i que les estrelles ja no es riguin
de la lluna enamorada
i que les cançons no tinguin
melodies amagades
No es just que en els llençols
no hi hagin muntanyes i prades
per on poder cavalcar
a lloms d’una zebra blava
Que voladores teteres
provin d’inseminar les tasses
en una dansa impossible
feta amb els remolins del aire
i el vellut de la rosella
de la vora del camí
i l’olor de les estrelles
que s’il·luminaven de nit
els anys passen com cometes
i els sentits se’n fan reso
els temps canvien, va dir el Dylan
però el Syd Barrett tenia raó. 1998