ZERO PARTIT PEL MIG

Pere Suñé Ribera
Barcelona Desembre 2011




INDEX


1 ZERO PARTIT PEL MIG
2 ESTIMADA MANCANÇA
3 AGULLÓ DE DESIG
4 DILLUNS PLUJÓS
5 DISSIDENT
6 LA MEVA MUSA
7 TRAVAT
8 IRADA JORNADA
9 PINZELLS
10 SINGULARS
11 BAIXEN TÈRBOLES LES AIGÜES
12 L’ARA
13 CAMINA... CAMINA...
14 L’ESBORANC
15 JOC DE MOTS
16 ESPERANÇA
17 MALASTRUC
18 DESCREGUT
19 COM UNA BRISA
20 DIUS BÉ
21 DESIG ALTRE COP
22 LLAURO
23 HO PROCLAMEN
24SORRA BEDUINA
25 SIDERAL
26 LA VEU
27 BESEM-NOS
28 EVANESCÈNCIA








29 UN CLAU
30 HOME MORT
31 BESADA D’ESCORPÍ
32 QUOTIDIANA
33 LA CLAU
34 QUAN ES FOLLA AQUI?
35 FILL (consells)
36 EL TEU NOM
37 SECTARI
38 SIGNARIA
39 L’ASE
40 FRONTERA
41 RUC
42 POEMA PER L’EDDIE COLLINS
43 PROMETO
44 LA SEVA FAM
45 PORPRA D’ALBADA
46 FIDEL
47 CALLAR
48 OCTUBRE VORA EL MAR
49 AUTUMNE
50TALUSSOS I MARGES
51 LLIURE
52 POTSER
53 CAMERINO
54 CONFESSIONS
55 SEMPRE
56 MORTALLA
57 FLOR
58 POSSESSIONS
59 PASSA L’ANY
60 ESQUELLES















1 ZERO PARTIT PEL MIG

Un, dos, tres, zero partit pel mig
una faula, un conte, un acudit
una esbiaixada crònica de l'ara
un preu per eixir del desencís
de l'entranya esberlada
Un dibuix a les arenes
d'un desert, d'una gravera
de presencies esvaïdes
i omissions de compromís.
Un, dos, tres, zero partit pel mig
i em salvo
quedo fora del tall de la ganiveta,
del coll a la picota i el cap en un cistell
Fart de revolucions n'inicio una
la de riure's al ras de terra
amb la rialla de calavera prematura
que lluïm els escollits.
Un, dos, tres, zero partit pel mig,
tu te'n vas i jo em quedaria
si no fos que ja fa estona que ja no soc aquí.
Un, dos, tres, zero partit pel mig
com dèiem de petits
m'hi cago al mig.













2 ESTIMADA MANCANÇA

Estimada mancança
que em xiuxiueges
mots de temptació a cau d'orella
tu ets la inventora de la distancia
i del plom m’adorm les parpelles.
Em lliuraria de la teva manipuladora mà
si no la precises el meu cor
d'esglais addicte
i la rebutjaria com es rebutja
el que saps t'ha de fer mal
malgrat el bàlsam guaridor de l'ara.
Estimada mancança t'he de desmuntar
com si fossis un rellotge antic
de busques tortes
et furgaré l'entranya i t'escamparé inerta
damunt l'amarga post de les hores
on et retrobaré mancança, més amable
feta un reguitzell d’engranatges,
pius i molles mortes.
Estimada mancança meva que no et conec
i te'm amagues als plecs de l'ossada
esmunyedissa i sibilina
com la serp del primer arbre,
tal vegada verinosa... No ho se
Que potser ets l'impuls
que em treu de la letargia
o el paper on vesso la meva lletra,
la fantasia que repta
reflectint-se al meu mirall
l'instint que en notar-te
se'm eriça com un sexe.
La meva pell et troba a faltar com a una mare
quan hi ets o quan em manques.
Ets un anyell que sacrifico cada alba.


3 AGULLÓ DE DESIG

Benaventurat agulló de desig
que em fibles encara l’ànima
jo que sense tu divagava
en un marasme de temps perduts.
Avui retrobo aquella energia
que el món transforma i mou
ara és aquell conegut enrenou
que com cant de sirena em guia.
Misericòrdia d’acer esmolat
que subtil em travessa l’ossada
sembrant neguits en el trau.
Mai prou satisfeta ànsia
coïssor mai del tot sadollada
clam soterrat de l’animal.
Desig renascut de la dissort
on tossuda l’enterra la vida
ullant de la terra amb energia
amb una simple promesa d’escalfor.
Allà s’aferra el meu ingovernable
instint, deler, tendència clara
a cercar la pau improbable
en un cos, una pell, una mirada.
Agulla cruel però esperó que fibla
i que em treu d’aquella deriva
d’esperit balb i timó perdut.
Sense tu no se si me’n sortiria
en un erm de sentiment, de vida
bressolat per un vent de malastruc.








4 DILLUNS PLUJÓS

Les lletres em cauen de l’ànima en aquest Dilluns plujós escampant-se com formigues damunt d’un erm de paper blanc fugen, corren espaordides com tement el meu verb tremolós
i acaben conformant paraules amb erràtic i instintiu afany.

Cauen esclafant-se com gotes d’aquesta persistent pluja
que amara els perfils i les arestes grisoses del meu món
cels de formigó i pels carrers gent de pell d’escorça dura
que des de la indiferència més pura ni saluden els meus mots.

Per ells aixeco el puny ple de gavadals de lletra perduda
i la projecto sota la pluja perquè s’escampi com un escorrim
de la meva pròpia fe ferida que enlairant-se encara, mai retuda serà llavor de llum futura en aquests llots i en aquests llims.

Dilluns grisós d’arrapades solituds anomenant Novembres creu-me quan et dic que és respecte la força que em belluga
per la teva qualitat d’apaivagar tot afany, tota vana lluita
fa resplendir d’argentada llum el cor obscur de la tenebra.

Dilluns deixatant somnis sobre la meva cutícula quotidiana arrecerat d’Hiverns la fredor ha esdevingut la casa i la llar
i jo m’ajaço en un coixí de melangies conegut i confortable
i buidant-me de mots amb enyor espero aquell cel net i clar.











5 DISSIDENT

Soc dissident en un món conformat, sempre ho he estat i la meva dissidència es un clam poètic que no pot fer d’altre que ser privat. Dissident del que marca la norma ja que he comprovat que seguir la norma amb la pau del remat no m’acosta a res que em recordi la felicitat.
Fugissera la idea de la felicitat, intangible, impossible de vestir-la amb humans parracs, per això la meva dissidència s’enfila per l’heura del pecat i la transgressió. El goig pertany al porus i el porus pertany al moment, en canvi la norma te la por enganxada com un fong de prudència que és antítesi d’eclosió i de vida.
Soc dissident ja que comprovo que la norma per ara tendeix a fer més fonda la fractura i a fer del home una fera insensible, poruga i cruel que només te ulls per si mateixa, consumint el do del temps en l’afany risible de protegir-se, a cops de colze fent-se d’escorça la pell i de pedra la mirada.
Perquè tot sembla conduir-nos a la buidor de l’existència, a la por de transgredir, a mantenir el cap cot i l’actitud genuflexa i d’aquí brolla la meva dissidència perquè ja que visc i el pulmó m’alena, no puc fer oïdes sordes al crit de la pell ni al xiscle del moment que fuig silent per la carena.
No voldria però que tot fos una festa , un goig irreal i una constant exaltació de l’existència però si, potser canviar la direcció del nostre col·lectiu afany, baixar el llistó de la nostre pròpia satisfacció i comprovar que sovint, quan menys millor i que no cal tant. Que en el món hi ha gent que no té res i encara es contenta de viure i riu més que el qui tot ho té.
Cerquem la camisa de l’home feliç però... l’home feliç no feia servir camisa.







6 LA MEVA MUSA

Jo per la musa faria de cada dia
una oportunitat per sentir a la pell
l’exquisida qualitat dels moments
que normalment d’esma passarien.
Per la musa sacrificaria si es quedés
inspirant les meves nits de poesia
tot l’or vil i material que pogués
acumular al llarg de deu mil vides.
Tant sols notar-ne la presencia a frec
en tant passen amors i melangies
en la turbulència del riu del temps
Musa que amb un somriure inspira
irreal però idolatrada de per vida
i timó de la deriva de cada moment

Musa somiada el teu esguard clou
la beatitud i la pau que l’home somia
la concòrdia amb el món i la vida
i el silenci final de l’intern enrenou
No és res que mesurar-se es pugui
amb les lleis de la física que sabem
és una condició més bella i subtil
que transcendeix aquest món aparent
És màgia, desig, és quelcom gloriós
és un sentiment que el viure glorifica
la musa estenent el seu vel melangiós
Sense ella em perdo en un mar de lletra
i si la vull i no ve em trasbalsa la tristesa
que de la meva musa jo n’estic gelós.








7 TRAVAT

A la gola se’m ha travat un vers
un poema esquerp que no vol sortir
a la punta de la llengua el puc sentir
però per ara no en puc treure l’entrellat.
I provo amb el pensament afuat
de trobar potser algun motiu ocult
una accepció que fes si en fos capaç
de desllorigar del meu vers el nus.

Però no és gens fàcil, t’he de dir
quan el sentit del vers vol fugir
de trobar la clau que al full el fermi.
I jo la cerco en els buits renglons
la inspiració que al vers doni raons
com ara la passió, la força o el nervi.

Però ara el tinc a la gola travessat
no te ganes d’anar ni amunt ni avall
no trobo el ritme ni el verb adequat
per molt que hi posi tot el meu afany.
Potser és cosa del clima d’enguany
que fa que la paraula s’hagi arraulit
en aquest Desembre tant estrany
on el vers és parany i el mot enemic

Potser es que no fa per poetes el fred
ni la tebior d’aquest temps esquiu
en el que l’Hivern te pinta d’Estiu
Aquest vers que del poeta se’n riu
no he de permetre que em deixi malmès
i provaré de caçar-lo en tant sigui viu.





8 IRADA JORNADA

El meu dia és nefast i eriçat de irustes ires
folls els violins desafinen rera l'horitzó
el cel és obscur i lluny remuguen els trons
i els núvols son forja d'odis i antipaties.
La planura del jorn avui se'm fa abrupta
i se'm atrafega l'oxigen atrapat en el pulmó
el meu cos te desballestaments de balandre
naufragat en un mar de sorruda desolació
Esquerp com un gat a contrapèl amanyagat
com una femella irritada de mirada dura
un renill que m’eixorda com una tortura
niant-me a les fondàries inhòspites del cap.
I el pensament que del magí fluït brollava
ara tèrbol panteixa com un fum agònic
que sense musa ni inspiració no te paraula
sent només buidor d'un regust agre i diabòlic.
Dia precari de connotacions tristerrimes
malgrat sigui Divendres el nom que et funda
paorós es l'auguri per allò que del dia queda
així que cercaré cau en frau mes profunda
I com serp que del que és bo n’és foragitada
abjuraré d’aquest dia arraulint-me a la fosca
que ningú em vingui em brocs que per força
només per instint li he d’etzibar una fiblada
Enrevessada poesia de fonètica abstrusa
que en aquesta jornada ella vol dir la seva
digues doncs amb veu de cantelluda pedra
perquè el vers d’avui es fet d’un foc que abrusa
Jornada irada de caròtida inflada i tremolor
quan he pogut notar sota la dermis regirada
el coltell del teu fer i el verí de la teva mirada
i aquella actitud de que tant se’t en fot.



9 PINZELLS

Pinzells de lletra, núvols amunt
màquines antològiques i bramuls nocturns.
Donem-li pinso a les bèsties
que no pas amb paraules s’apaivaga
la fam dels garrins.
Pinzells i números perversos
contaminant la pau dels llims,
roques polides, galàxies fugides
en un mar quasi immens,
solquen les ones que quotidianament
fabriquen els vents.
Pinzells d’arades llaurant terrals
esponjant la terra dura, el terrós,
la sepultura dels amants.
Pinzells degotant la sang dels dies
fent basalts amb els anys, oceans
pel qui no se’ls mira distant.
Profunda ferida, cabdells de fang,
esglais antropomòrfics, tall i carn.
Donem-li pinso a les bèsties
que baden la boca anomenant la fam.
Despulla’t, despulla’t del teu banal vestit.
Faroles nocturnes, pinzells de silenci,
solitud enterrada com un sangtraït.
La llàgrima glaçada dels astres,
la sang en va vessada
l’estàtica inútil de l’electricitat.










10 SINGULARS

Un a un som ben singulars
amb particulars angles i arestes
visions, somnis i objectius
En un món foll i col·lectiu
amb milions d'opcions diverses
per anar a parar a un idèntic fi.

Com el grans de sorra d'un mar
en permanent revolta i turbulència
inconscients de la força motriu
... Felicitat, entelèquia, incert motiu
cada un amb la seva tendència
fent tombs en un immens Oceà

Però som singulars malgrat tot
amb nostres particulars experiències
que configuren l'ara que fuig esquiu
Com tot el que alena i és viu
s'adona que de l'ara en prou feines
se'n pot veure un glop cada cop

Però som singulars si més no
en la forma que tenim de beure
la copa d'aquest ara que vivim
I l'or del Graal que perseguim
no és un altre que per fi entendre
que l'ara n'és de la vida la raó.








11 BAIXEN TÈRBOLES LES AIGUES

Baixen tèrboles les aigües
entrebancant-se en còdols clavats
al fons d'una llera de calamitats
La riba sembla la de sempre
i l'herba hi creix en calma tardoral
seguint un cicle d’eterna beutat
Baixen tèrboles les aigües
brollen dolls de puresa inusitada
en un cabal on es barreja tot
Aigua de sentiments, de vida
i d’una trista bellesa, aprofundida
en un cabal més interior.
Baixen tèrboles vida avall
perquè per tot hi ha fangueig
de dissort i malura fent de llots
Arrossegades pel torrent furiós
amb tanta brossa fent sediment
anomenen un mal any d'aiguats.


















12 L’ARA
Aquest és el moment ideal
l'ara mateix que eclosiona
es el vol segur i confiat de l'alosa
que mai no dubte de l'instant
Una fracció del que és etern
que dins cadascú belluga
un esclat, una pampalluga
en la immobilitat del temps
Quan és l'univers qui mana
amb el seu silenciós moviment
és la callada força de l'ara
que tota forma de vida empeny
Passen segments incomptables
i n'hi ha que son carn de record
però la majoria son llot
del fons de l’abisme insondable




















13 CAMINA... CAMINA...

Camina, camina pel teu temps
en la incerta deriva del nàufrag
amb l'erràtica direcció del vent
i la lluerna dels astres.
La brúixola enfollida roda i roda
amb ses busques sotjant el Nord
i no hi ha Nord sense referència
i la grisor t'omple ulls i horitzó
Però tu camina, camina no paris
que no defalleixi la teva raó
que anomena l'aire que respires
la que trepitja l'ara eixordador
Com un Deu antic que tot s'ho mira
amb esguard de marbre blanc
camina, camina amb fe i afany
no t'aturis, tot i ser incerta la fita
Camina mentre l’horitzó s'allunya
entre nuvolades distants
l'objectiu tant és l'un com l'altre
si et guien el cor i les mans
Camina tossut, amb constància
com qui no sap ni pot fer res més
que des del ventre de la mare
tot a caminar t'ha empès
Així doncs camina incansable
cada jorn construint el teu destí
primer un pas i desprès l'altre
esquivant els obstacles del camí
Ves descobrint el futur
com una flor que s'obre amb la rosada
un llessamí que perfuma l'albada
i no fa preguntes sobre el seu destí
Camina, camina a lloms del temps
aferrat a sa crinera salvatge
guies un poltre que no pot fer d'altre
que córrer lliure com el vent.
14 L’ESBORANC

I jo em pregunto:
perquè el trasbals, el cataclisme,
el col·lapse de la meva set
quan els teus ulls d'aigua em miren?
Perquè és encara punyalada el teu esguard
que fa adonar-me amb el dolor
de com podria ser la joia?
Quina alquímia es aquesta que perdura
damunt la pedra nua dels fets mai produïts,
al llim dels somnis?
Quina força l'alimenta
si no es la mancança o el despit?
Perquè n'hi ha prou amb un somrís
des de la impunitat de la gentada
perquè m'adoni, maleint, del temps que passa,
sense aixecar pols, sense remor.
Jo que voldria sotragada i eclosió
i que s'esfondressin els murs segellats
de la teva enyorada Jerico.
M'he de conformar, tot i rebel
veient com, malgrat res, perdura l’encís,
veien com poc a poc esdevé mite
i com cada cop que et miro em fas sentir
l’esvoranc del cor....













15 JOC DE MOTS

Un joc de mots complimentant-se
amb devoció pura i sintàctica
curull de llicencies poètiques
i de precisions ortogràfiques
Una conjunció gens acadèmica
rimes , ritmes i sons assonants
fets amb una elaborada mètrica
de missatges subtils, inflamats
O potser prosa florida i tèrbola
per entreveure sentits amagats
apreciacions ètiques, sincretiques
distants ecos d'un miratge somiat
Un joc de mots d'accentuada fe
diftongues i palindroms per dir
el que tu ja saps, el que jo ja se
fermat amb grafies sobre paper fi
Caligráfiques i evanescents raons
narrades en metafòriques elegies
comptes, estètiques diatribes
anomenant les fondàries del cor
Esglais de lletra viva, esgarrifada
que t'esborronen la pell al llegir
sonets, quartets, mítics escrits
flor d'un moment, orquídia de l’ara
Un joc de mots fermant l'instant
en l'espill distant d’una mirada
potser per fer durar un xic més
l’encís d'una emoció el fem paraula.








16 ESPERANÇA

Semblava una ombra indefinida prenent vida
un fantasma que s'ajupia en un indret fosc
i va resultar ser una nova emoció que creixia
lentament sota l'ossada, en els dominis del cor
Era lenta i pregona com una font que brolla
a la més impensada fondària obaga del bosc
i ell tenia set, molta set d'emocions acumulada
doncs havia bastit llar en un desert eixorc.
I semblava mort, tot i encara alenar la vida
i volia i no podia posar ales d’àngel al seu deler
i se li feia estrany viure al reialme de la melangia
ell que sovint reia gaudint del món i els seus plaers.
Enfangat en un llaquim de tristesa i de rutina
contra una paret s'estavellava tot el seu esforç
i per reeixir un xic d'amor de la freda apatia
hagués donat en penyora el seu més gran tresor.
I avui en el decurs d'una anònima jornada plujosa
has buscat a les clivelles del seus llavis la bonior
i ell sorprès com aquell que ja no espera gran cosa
ha sentit al fons del pit galopar de nou el cor.
Potser doncs res es perdut en tant hi hagi vida
i l'esperança es un heura de minúscula llavor
fent-se promesa i confort de tota anima afeblida
ulla decidida amb un xic de tendresa i escalfor
Benvingut doncs en els seus erms el teu somriure
presagi de tardes xafogoses i complicitat d'amors
treva beneïda pel seu cos encara tant sensible
com damnat per tant incomprensible jou de dissort
L'au negra del desamor que el seu amor cobejava
aliada amb vents fatals i temporals de grisor
va anar furtant molt a poc a poc sense adonar-se'n
la tendresa que per l'amor guardava com si fos or.




17 MALASTRUC

Si altra cop el malastruc
s’entesta a obrir ses negres ales
i arrecerar-me malgrat tot,
prometo aixecar el puny irat
i sabent que ningú m’escolta,
he de blasmar encara al fat.
Perquè una cosa el què un vol
i allò que del fat s’espera
i l’altre, la vertadera
és la que desprès de somiar queda,
la crua i esquerpa realitat.
Perquè res és just o adequat
sota les ales negres
del corb del malastruc
i tentineja l’home menut
immers en la pròpia ceguesa
sabent que l’única certesa
és el caprici sense llei
desafiant tot sentiment,
cruel i aleatori
d’aquell negre ocellot del dimoni
d’aquell ocellot de l’infern.















18 DESCREGUT

Musa que t’esvaeixes
arrancant-me un tros de cor
com el capvespre que se’n va
deixant en el cel un rastre d’or
Novembre de tebiors incertes
mentider com n’hi ha pocs,
el meu pensament és desferra,
és tristesa, és desamor.
I jo que creia en el Deu
que em parlava dels teus ulls
ara, en veurem errivol
i tocat pel malastruc
no puc si no considerar-me
orfe de fe, foragitat
condemnat i descregut.





















19 COM UNA BRISA

Com una brisa lleugera
que et despentina al passar
entomo el fat amb actitud serena
i amb esperit no retut
però per ara conformat.
Tal com el rou de mil albes
ungeix de plata les oliveres
així el meu esperit ja no desespera
i no cerca un culpable
a qui blasmar.
A voltes et noto per tot
i a voltes em manques,
a voltes provo d’abrasar al vent
amb els braços estesos
com si fossin branques.
I el pitjor de tot de no saber
és no tenir-ne ganes
o baixar l’esguard i no voler
ser ni fred ni calent
i tant invisible com l’aire.
Com el fum... on va a parar?
Desprès de vestir de plom les tardes,
s’arremolina potser cel amunt
i cerca inútilment
l’aixopluc dels astres.
Una historia sense noms,
sense notes la tonada,
una olor de gessamí
que s’esvaeix com un encís
perfumant l’aire.






20 DIUS BÉ

Dius bé, que de raó no te’n falta.
Que si arrossego els peus?
Que si he perdut d’un cop
la força, l’esperança i la pau que mai he hagut?
Doncs si, perquè ja ho donava per perdut,
boirina que d’horitzó naufragava
erm, llim entre dos móns
com el cant de l’òliba a l’albada.
I vares haver d’encendre el foc
amb llenya nova que portaves
i de sobte, llum i fum
i guspires que saltaven
tot plegat però encenalls
fruit d’un esglai, d’una febrada.
I ha passat tant sols un jorn
un Sol tímid que del jorn s’amagava
i ara soc aquí sol enterc i buit
com en un matí de ressaca.
Bruta de sutge la llar
i un fred espès com de nevada.
Tens raó, que no te’n falta,
avui arrossego els peus
com un gos nafrat
famèlic d’escalfor i buidor a la mirada
perduda de nou
la mai trobada pau
i l’esperança.









21 DESIG ALTRE COP

Desig que et fas present en els cristalls de l’ara,
facetes d’un oblit, d’un comiat, d’una mancança.
Desig mai satisfet que per satisfer-se caminava
ara ja no vull fer un pas més en la direcció errada.
Desig, flor de rar encís que el teu èxtasi regales
que com ombra t’esmunys, impossible d’atrapar-la.
Desig que em tens captiu d’una gàbia de miratges
sempre veient la clau del pany a la mà d’algú altre.
Desig que tot ho confons i l’ànim de l’home canvies
essència inconfessable i raó de qualsevol acte.
Desig altre cop, com l’arrel que precisa l’arbre
amagada sota el terral n’ets de la capçada l’ancora.
























22 LLAURO

Se que llauro camps de lletra
per conrear un xic de pau
i potser arrancar algun esglai,
una carícia, una llàgrima.
La terra s’esponja amb l’arada
i com una somera llauro lent
dret pel solc que marca l’ànima
i orejat pel vent.
S’escolta el campanar glatir
amb la seva veu trencada
veu d’aram de mil anyades
jorns d’afanys que van venir
A posar sement de lletra nova
als eixorcs terrals del passat
ara ulla la paraula ufanosa
que aviat s’haurà de segar.
Llauro camps de lletra, ho sé
i sé que de lletra no en falta
que de lletra tothom en té
i hi ha qui amb la lletra enganya.
Però jo la vull, amic, fer florir
que anomeni la joia galana
o que sigui un coltell de tall fi
un dit que senyali, un arma.
Tossut i constant com un bou
que al gep guarda mots i anys
anomeno el que l’esperit commou
esmerçant-t’hi esforç i afanys.








23 HO PROCLAMEN

Ho proclamen els núvols calmosos amb el seu silenci lent i boreal
i a crits ho canten amb el seu vol preciós de filigrana les aus
ho explica el vent que mou les ones tot pentinant els oceans
està amb roig escrit a les cruïlles del brancatge de la meva sang.

Icar que s'enlaira, Fènix d'oriflama reneix en el meu cor rampant
imaginant capvespres en aquest xafogós Novembre d'enguany
on tot eren paraules, somnis, projeccions d'un univers ideal
però sense cap arrel física que s'enfonses pregona a la meva sang.

Ara quelcom més tangible, com una papallona als llavis tremolant
un frec d'eternitat a l'espurna d'una mirada oberta i anhelant
potser un instant més en el contacte de les nostres secretes mans
un no dir dient amb un esguard clar com l'aigua cristal·lina de l'estany.

Perquè si, fou una besada llarga, mandrosa, entretinguda i suau
la que aquell matí sense esperar-la em regalà la musa amb un esglai
i desprès un altra, més conscient amb més intenció que la d'abans
mentre tot presagiava pell estremida i el somni a l'abast de les mans.

Ho proclamen els núvols, els vents, les ones, les aloses i els pardals
que si aquella besada mentia, també menteixen els Deus als humans
perquè ara tinc el cor de vidre a punt de trencar-se en mil cristalls
i el pensament viu la mentida que va veure reflectida al seu mirall.










24SORRA BEDUINA

Tocar-te sota la flassada amb dits de llaminadura, potser desbotonar la teva brusa de flors i de recances i enviar-te amb l’alè el meu missatge de suprema joia i que tu el rebis amb la pau als llavis i braços d’horitzó. Deixa’t tocar doncs primer pel meu mot que s’atansa com un vent que du la menta a la gropa cavalcant i deixondeix-te del tot, cau a l’abisme de la meva mirada i sigues intensament carn i pell i nervi que rebrinca i esclata.

Si, tocar-te amb la mà convertida en el plànol del meu desig que al teu desig es regala, que et mostri el centre del teu univers sense coordenades i l’eix del teu cos fet remolí, fet flama que escala llum amunt pels esglaons humits de tes obagues i que les teves branques enceses em recorrin com una corrent descobrint els meus amagats camins i marges, que els teus dits golafres ressegueixin el porus xuclador i l’abismal distància on ens trobarem, exhausts al final d’aquell iniciàtic viatge.

Desprès serà la calma immensa dels qui ja res més volen excepte el silenci i la concòrdia, la pau de l’os on es clava la pau de l’anima com una senyera que voleia per la penombra del cel ras, un cant sense paraules amb un compàs secret que només podrem oir nosaltres i en acabat, et tocaré de nou i tu em tocaràs amb la teva llengua d’incendi arrasant les selves del nostre desig on feia mil anys que proliferava la bardissa i la liana.

Sorra beduïna, blanca immaculada com un mar apaivagat i sense veles a l’horitzó, estesos i abrasats sense dolor i en els ulls el Nirvana, l’ara resplendent, la pols que s’enfila per la llum que filtra la persiana. Potser una musica pujarà per l’ull de l’escala des del carrer i farà adonar-nos de la terrestritat dels nostres cossos entrellaçats com arrels antigues i petrificades. Sorra beduïna, desig per fi vençut i eterna set sadollada.

25 SIDERAL

Ella no ho sabia però duia el Sol als ulls
i el seu esguard s’il·luminava resplendent
encegadora llum quan la mires fixament
alhora far i lluerna que orienta al perdut.
En un espai sense límits de tenebrosa llum
a l’abisme insondable on te la llar el temps
on res té prou matèria per omplir el buit
i la vida és tant sols una guspira rebent.
Aferrat a la cua d’una estrella que fuig
vaig deixar atreure’m per aquella gravetat
que rendeix cada cos que voreja el seu abast
I així deixa’t endú en ales d’un vent aliè
perdent-me, trobant-me per perdre’m desprès
a l’univers de remolí del seu cos astral

Galàxies en col·lisió la seva i la meva
en l’eterna dialèctica d’un amor immens
satèl·lits sotmesos a l’atracció de planetes
miralls que reflecteixen distàncies i temps
Ella portava el Sol penjat a les parpelles
com una bella i seductora garlanda de llum
i jo sol i perdut albirant l’abismal magnitud
vaig fer el mateix que solen fer les estrelles
Vaig dibuixar al llenç de tenebra un missatge
amb altres estels que gravitaven com jo
fent lluir el meu rostre amb la llum del seu Sol
I va ser llavors que començà el meu viatge
i de tentinejar a la fosca se’m obri un paisatge
de sideral tendresa, de llum i escalfor.







26 LA VEU

La veu bramula sorda
en l’espai intern i remot
un clam tel·lúric i pregon
que sense oir-se t’eixorda.
La veu és constant en tant
la vida als ulls guspiregi
per molt que l’home la negui
la veu parla amb claredat.
A cops costa d’escoltar-la
immergit en el batibull
de tota la gentada que bull
com brou d’una olla barrejada.
La veu s’escolta diàfana
en el silenci de la nit
quan el coixí es el teu amic
i el cos cruix i s’apaivaga.
La veu cavalca la sang
i potent sona a les temples
que del cor brolla la veritat
amb paraules clares i netes.
Que el cor no pot enganyar
com no enganya la natura
és víscera que en bategar
el cabal de la vida assegura.
Escolta la veu, fes-ne cas
i riu-te de totes les altres
deixa que guiï els teus actes
i segur que l’encertaràs.









27 BESEM-NOS

Besem-nos
sota la lluna
en el secret
de les estrelles
i si parem bé l’orella
entre bes i bes
escoltarem
els orgues místics
de l’univers,
dolços,
pentinant la nit
amb harmonies de glòria.
Besem-nos doncs
sota l’arbre
argentat pel rou
de deu mil albes
aprofitem
que ha florit l’ametller
i plouen roselles blanques
fent-nos aquesta nit el jaç.
Besem-nos
als llavis, a les màns
amb tota la tendresa de l’ara
mirem-nos
amb la pau a la mirada
i arrecerats de nit tancada
posem un boci de lluna
a cada bes.






28 EVANESCÈNCIA

I vaig veure una ombra que s’enfonsava amb un color conegut i familiar com la pròpia pell i que en aquell instant no identificava i l’ombra es perdia camí del fons d’un llac enllotat, d’aigües grises de passat. Vaig escoltar una melodia llunyana, difosa que quasi bé no reconeixia i el seu eco reverberava en aquella silenciosa nit. En un afany per recordar la visió se’m enterbolia com un llim.

Llavors l’ombra va prendre nom i la melodia memòria, en un instant d’esparsa claredat vaig veure: Era ella, la musa que em mirava amb melangiosos ulls mentre s’enfonsava, la melodia s’havia fet audible i anomenava el que fou el meu amor no fa pas tant. Jo que hagués donat la vida per ella, que sense ella no l’hagués cregut possible ja que guiava el meu pensament tant de dia com de nit.

Sedimentava el temps damunt d’aquell amor malmès i la musa difuminada s’esvaïa. Jo que hagués jurat que perduraria i que aquella melodia seria la meva llum i el meu constant batec. Avui però, sense saber com l’he vist somriure des del fons d’aquell llac enllotat i quasi no la recordava, ni recordava el trasbals ni la llàgrima vessada, només la grisor d’uns ulls en aquella aigua.

El que compta és l’ara, el sentiment que t’obre la pell com una Primavera sobtada, el cabal de la sang, el torrent, el salt, l’esllavissada. L’ara que fuig corren amb tota la seva carrega de potencials que s’esvaeixen com el rostre de la musa. Desaprofitada llum celestial que ens manca i condemna. Perquè vàrem entreveure el paradís, potser en l’úter de la mare i ara el cerquem orbs en el ahir, en el demà, però mai a l’evanescència de l’ara.





29 UN CLAU

Un silenci esmolat com una daga
un buit que m’omple de inquietud
una manca de llum, de coordenada
un extraviat, un foll, un orfe perdut
Un enyor, un vent que d’ella parla
oreig que em fa pensar en la solitud
amant, amiga, companyia del vençut
de l’ànima que es deleix turmentada.
Perquè no hagués hagut de fer cas
d’aquells llavis oferts, d’aquell bes
de la mel del seu esguard.
Era promesa, era futur, era Parnàs
consol, revolta, alegria, complement
i ara em regala un silenci glaçat.

Però si tot podria ser clar i senzill
un embruix, una joia, un desgavell
la retrobada fe en un ulls d’espill
on poder volar lliures com ocells.
Però un silenci esmolat com un coltell
m’esquinça amb una obsessió suau
omplint de mals presagis el cel blau
i l’ànsia batent el pit com un martell.
Dit amb mots florits per si t’escau
amb delicada prosa o plana narrativa
que justificar-me per res jo no voldria.
Em declaro cercador de l’interna pau
i admetent que soc esclau de l’alegria
doncs si, voldria que per fi féssim un clau.








30 HOME MORT

Avui soc un home mort
devastat i a la deriva
soc un home mort en vida
llot que queda del aiguat
De la sort desheretat
i l'amor fuig i m'esquiva
la soledat em mortifica
i el meu camí es un comiat
Un veritable desastre
amb el nord extraviat
de l'un a l'altre costat
i enlloc on aferrar-me
Sacsejat pel temporal
com un bri de palla viva
ni voluntat ni iniciativa
un proscrit foragitat
Jo volia ser al teu costat
per una il·lusió que em traïa
afeblit d’una fam infinita
foll i amb el cor trencat
Avui soc mort, acabat
i he de contenir la llàgrima
que del fons de la meva anima
galta avall vol rodolar
I ho dono tot per perdut
i ja que em defuig l'amor
em considero home mort
i amb l'esperit vençut.








31 BESADA D’ESCORPÍ

Avui ja em trobo millor
gràcies per preguntar
t’agraeixo l’interès
per la meva situació.
Avui ja em trobo millor
i ja no em burxa el cap
ni em torna el gust amarg
d’aquella ingrata obsessió.
Ja no em ve a cada instant
el verí dolç del teu alè
i ja quasi no recordo
el tremolor d’aquell bes.
I el cor afortunadament
ja torna a bategar al compàs
no era tant greu finalment
com havia imaginat.
Ara ja tant m’és tot
ho faig per la meva salut
t’asseguro que viure no es pot
amb aquesta inquietud.
Estic millor però he de dir
que ni la dolcesa d’uns ulls
ni hàlit d’una besada
no em tornaran a mentir.
I si ens tornem a veure
i sens enllacen les mirades
provaré de resistir-me
i et juro, passaré de llarg.
Que ja no accepto regals
que a la llarga fan patir
no cauré més en el parany
del teu bes traïdor d’escorpí.



32 QUOTIDIANA

Fer un cant diari encara que no s’ho valgui
una èpica quotidiana per enaltir el no res
la buidor entronitzada en un temps pervers
difuminar la realitat i que el poeta divagui.
Poesia artesana fet en foc de forja antiga
cremant amb caliu somort alzines de passat
vent constant, que hi ha ventada cada dia
que mots de matèria prima son fàcils de trobar.
Rebuscar i rebuscar en el pou de les ànsies
o a les planures del somni on tot te sentit
embadalir-se per l’or fantasiós d’una mirada
i acabar per acceptar els fets del desencís.
Plou i quan plou escriure amb mots de plata
i quan fa Sol fer que el vers s’ompli de llum
mirar de lluny tot el què del món trasbalsa
posar distàncies o abrasar l’ara que fuig.
Recipient amable perquè s’hi buidi el poeta
i que alleugi el seu cor massa sovint malmès
pels embats del fat contra el que ell es revela
i contra el món abstrús que mai l’ha comprès.
Una revolta poètica quotidiana i decidida
un puny alçat, una consigna, un compromís
abellir de mots la vida tantes voltes ingrata
i tractar amb la lletra tot just de ser feliç.












33 LA CLAU

De forats de pany que cerquen la clau precisa
en son plens els carrers.
D’esperits perduts cercant la llum que encisa per sortir del desesper.
Un trau, un botó, un somni que s’esmicola a cada cantonada, a cada carrer fosc.
Onades de gent perduda amb la iniqua consigna del silenci als llavis.
Segells de recances i misteris i sobre tot por de perdre els incerts privilegis.
Els carrers en son plens de forats de pany que cerquen clau i de gent que camina arrossegant els peus, amb enderrocades espatlles i ulls d’epitafi.
La llum cerca la fosca o la genera morint?
L’ombra gris i tèrbola planeja com una ventada damunt els famèlics massa afeblits.
Homes, dones, com tu i com jo, aferrats a la precària condició d’uns guanys banals, irreals, il·lusoris i en cap cas la clau que el pany precisa.
No hi ha prou banderes que inflamin l’aire d’enguany, ni prou sang enardida.
Dormim la letargia dels conformats cavalcant en somnis el mal son de ser despertats.
Potser tenim el que cercàvem, esclarida la incògnita i trobem sense trobar que no tenim dret a aixecar la veu ni a protestar blasmant a ningú altre.
Acostumats al mal, curar-se ja no cal.











34 QUAN ES FOLLA AQUI?

Ai! Aquesta actitud nostre conservadora, estreta de pit i peu plana, aquesta Itaca que somiem sense gosar a tocar-la ni amb la punta dels dits.
Callats com a putes i creient que som el qui sap què. Quan es folla aquí?
A força d’assumir equivocades dignitats hem abolit la diversió, la condició lúdica que ens podria acostar a certa felicitat... però no, aquí no, aquí treballem, patim, suem cap cots i arrosseguem el jou, seriosos i convençuts de que es el nostre deure i el més preat valor, i a sobre ens considerem víctimes de qui viu la vida amb un altra afany.
Nosaltres pactem, negociem, xerrem i divaguem sense voler albirar la llum, que ens duria segurament a la incomoda posició de veure’ns a nosaltres mateixos, esbufegant per tota l’eternitat com bous de pedra.
Callats... que no fos cas... i que ningú s’adoni de que la força que ens belluga no és altre que la por de perdre el què com formigues atresorem, amb el temor arrelat a l’os i l’adoptada pell del perdedor, de l’home de llei, de l’home d’ordre, incapaç de trencar cap tabú, i menys en públic.
Moral de postguerra, moral dels cinquanta que pigmenta el català deslluït d’avui, provincià amb ínfules.
Tothom ho veu menys nosaltres que seguim cavant amb l’aixada d’abans amb l’esquena geperuda, contents de poder cavar, que ja fa temps que no som salvadors de ningú excepte del nostre miserable pa i la nostre insulsa sal.
Posem-nos les joies guanyades amb esforç, mudem-nos i sortim al carrer a celebrar que és dimarts, prenem unes gambes a la planxa i celebrem que som vius.
Rescatem aquella alegria que teníem abans de créixer i fer-nos homes de profit i que ara només podem veure reflectida als ulls i a les rialles dels nostres fills encara innocents.
Quan es folla aquí?... quan ens hem de treure la carrega de moral·lina que hem anat dipositant amb els nostres cors tancats damunt la vida, fins a tornar-la anodina i avorrida en escreix?
Ens podeu veure feinejar pels carrers grisos de les ciutats, amb el cap ple de cabòries i bosses de plàstic a les mans, tractant de trobar l’oferta, tractant de trobar la pau del castrat, el descans al millor preu.
En silenci, sense aixecar polseguera, que nosaltres no som així, entomem i digerim les nostres vileses i misèries en privat, que no n’ha pas de fotre res ningú.
I mentre tant, passa el temps silenciós, i creixen les espigues i la cendra fa niu permanent en els terrats, l’aire es més tèrbol i els junts de l’os duen més ferritja.
En un obrir i tancar d’ulls ha passat la vida i el futur que s’albira es galdós.
Equivocada alquímia la nostra que ha sigut capaç de transformar l’or de la vida en plom sense valor al cap dels anys.




















35 FILL (consells)

Que hi hagin més projectes que records, més assaigs que funcions, més esforços que triomfs i més il·lusions que conclusions.
Que sigui descoberta el camí que ha de venir que ningú que et conegui pugui dir que abans de començar-lo et rendeixes.
Que no t’espanti l’avenir ni el mal averany si t’amenaça, creu en la força que dus a dins i sigues decidit timó de la teva traça.
Que et bufi potent el vent de cara i que la jornada sigui un esdeveniment, viu intensament l’ara i que no et passi d’esma el moment.
No t’aferris a la matèria que la matèria es vil i es corromp, busca a dins teu la teva anima i escolta la veu que et ve del cor.
Estima sempre i no permetis que l’odi et cegui la mirada, estigues tranquil quan van mal dades i a cap idea sotmetis el cor.
Que el què avui es qüestió cabdal demà és només pols de ventada i sobre tot sigues tu mateix que a dins teu hi ha la coordenada.
I fill finalment t’he de dir que el teu peu trepitja l’ara, que el futur el tens per decidir i el passat es només el fonament de la casa.












36 EL TEU NOM

Vaig llençar
les meves paraules
contra el teu nom
per veure si l’escardaven
i varen tornar-me
més vives,
fetes de maó
i de duresa de paret
empeltades.
Vaig voler construir
un aixopluc amb elles
però l’inhòspit torb
s’escolava
per les escletxes,
i amb el teu nom
volien entrar els neguits
i les aigües.
Vaig voler reposar
a la calma
del teu oblit
i no me’n sortia,
atrafegant-me doncs
per trobar la pau
maldava foll
era com voler apagar
el foc amb flames.
Finalment
vaig veure passar
el teu nom
com si fos una ventada
de la que ningú,
a recer
en sabria res
si no fos pel moviment
cadenciós dels arbres

37 SECTARI

Com l’acòlit d’una secta arcana
em vesteixo d’ombres i eixuts silencis
camino sense mirar a ningú a la cara
què l’esguard no delati el meu misteri.
M’embadaleixo amb una boira d’encens
les cabòries fosses en místiques de fum
el món immergit en cabalístiques de llum
i el pensament pres d’un ritual imaginari.
Sectari, sectari que no vol veure la realitat
il·luminat per no se quin estrany sortilegi
l’esperit retut per l’enigmàtic encanteri
que m’ha furtat energia i voluntat.
Ara visc pendent de disciplines i normes
a les que el teu culte tirà em té sotmès
enganyat però feliç amb el cap distret
remugo sol el teu nom com una absolta.
Damnificat pel teu amor de teranyina
sabent-me tant feliç com perjudicat
atrapat en el vesc del teu menyspreu
en saber-me perdut, rendit deixo de lluitar.
Devot de la teva influència maleïda
passo la vida provant d’esmenar l’error
que em va posar als llavis la metzina
iniqua del teu rebuig i el teu amor.













38 SIGNARIA

Si haguessin d’emmudir els xiscles de la nit i l’equilibri fos restablert signant amb sang en els papers del temps doncs, signaria sense pensar un moment.
Si s’aturés l’eixordador silenci que em neix al fons del pit i m’envaís el goig i l’alegria de tant en tant com en temps passats solia, és clar que signaria.
Signaria amb sang de la meva artèria amb més cabal per on s’escolaria la vida sencera doll avall, per trobar encara certa pau, i tant que signaria.
Si el tracte fos el silenci quiet d’una lluna negra amb només el batec del cor reblant la nit, si així s’esvaís el crit que de nit em turmenta, decidit jo signaria.
Si tu fossis un diable d’ulls d’infern i amb ells a l’infern em convidessis, si a la teva flama roent he de trobar la sortida al meu infern, content jo signaria.
Si fos valent i m’atrevís a donar el pas de posar l’ànima en un document immolant-me per sempre i que així s’atures el patiment, jo signaria al moment.

















39 L’ASE

I t’espero ja fa anys i tu no arribes,
torço el meu destí de ferro mentre espero.
Desespero sense desesperar, pacient ,
impacient veig com s’esllavissen els mesos
dissolent-se en el marasme dels anys.
I t’espero amb la ingenuïtat a mà
i els violins gemegant-me a dins l’ossada,
la mirada perduda a l’horitzó subtil
que sembla presagiar per fi la teva imatge.
I no arribes, ja fa temps que no, i penso
a hores d’ara que tal vegada no arribaràs mai.
Que esperar-te justifica la força
que esmerça la vida, un subterfugi per fer més fàcil
la infructuosa recerca del complement,
l’instint que no es domina, la coïssor de la ferida,
el cop de vara dolorós i presumiblement precís
al costellam de l’ase, perquè l’ase camini.




















40 FRONTERA

Tu i jo vivim a la frontera
a una frontera invisible
feta de fum
Tu i jo aixequem murs i barreres
de manera incomprensible
des de lluny
Ens fuig el desig colant-se
pels forats del vallat
...estrips de vent
En els teus pits bressolant-me
i als teus malucs aferrat
viuria content
Els nostres països s'assemblen
tocant-se amb el pensament
sense fronteres
Potser un dia els que governen
s'adonaran que ja es moment
d'obrir la reixa
I alliberar al poble sotmès
a aquella incerta tirania
que el reprimeix
Enlairant cants d'una nova fe
que parli de l'amor, de la vida
que s'exhaureix













41 RUC

Als pòsits del cafè interpretaves
auguris de segura dissort
però la sort es construeix cada dia
que tot es incert menys la mort
A les estrelles veus escoltaves
que eren fites clares d'un futur
però el futur te fonaments en l'ara
lliure com un ocell que fuig.
Feies càbales en el teu deliri
creient preveure el que ha de venir
però el fat no es escrit a cap llibre
que l'home sigui capaç de llegir
Les cartes que al feltre gitaves
cercant respostes a vitals qüestions
no t'oferien evidents solucions
culpant l’atzar t'enfurismaves
Blasmant de tot al malastruc
que dius que al teu costat camina
si et plau deixa't de brocs i pamplines
i no facis més el ruc.















42 POEMA PER L’EDDIE COLLINS

Has aterrat en una estrella
negra com l'atzabeja de la nit,
pou de silencis, frau obscura
on s’entrebanca el teu destí.
Rialla blanca que reverbera
en la memòria dels teus amics,
tots amb els que et topares
en els revolts del teu camí.
La visió que els teus ulls amara
la vull de camps de blat madur,
en un cel de concòrdia retrobada
i d'or d'espigues de futur.
I si escoltes veus a dins l'oreig
tot i no sentir el frec de la ventada
pensa que som la gentada
que t'espera amb braços oberts.
Gent que t'estima i no vol
que basteixis llar obscura
en estrella de tant mala fortuna
que ara escapar-te’n no pots.
El temps s'atura treballant per tu
ves doncs escalfant els motors
i poc a poc però amb pas segur
surt d’aquest indret tant fosc.












43 PROMETO

Prometo distreure’t la pena
i encoixinar-te el neguit
amb mots d’artesania antiga
ordits amb l’amor dels meus dits
i amb un fil de plata pura
embastaria els punts del teu desig
agombolant-te de paraules
i evocant-te un cel de paradís
he de gronxar-te als meus braços
tal com faria un amant, un amic.

Ales serien els meus dits
en els camps de la teva esquena
i aquest cos teu de Primavera
et prometo l’he de fer florir,
deixondeix-te doncs i cau feliç
en el parany d’amor dels meus braços
que prometo distreure’t la pena
amb un silenci, amb un somrís
que el temps el faríem de pedra
i de sorra que s’esmicola el desig.














44 LA SEVA FAM

La seva fam és molta i ajupida
i s'enfonsa cada nit en el somni
d'un cos menut de deu mil cares
i en acabat s’embeina com un coltell
immaculat i inert a l'espera del dia
sotjant aquell cos que somiava
deler que el famolenc imagina
fent-lo raó i objecte de la seva fam.

La seva fam rampant s'enfila
com l'heura del dia, als murs
polsosos de catedrals antigues
s'ajup a l'ombra i en silenci crida
amb un xiscle que sense oir-lo
fereix com un fibló maleït l’oïda
una gàrgola de mirada de pedra
que immòbil s'aboca a l'abisme

La seva fam mai no dorm
encara que sembli adormida
potser en fa el posat, acluca l'ull
i sembla talment que no mira
però jo t'asseguro que hi és
en el que flaira, en el que sent
l'aigua que clou l'aire que respira
part de la vida expectant i pacient

La seva fam és la d'un nen perdut
que a qualsevol escalfor s'abrasaria
per foragitar lluny aquella por
aquell carrer fosc, aquell dolor
que et senyala per sempre la vida
la seva fonda fam si no hi fos
i a la vida hi trobés sadolli i repòs
no arriba a imaginar com seria.

45 PORPRA D’ALBADA

Qui sap on és aquell porpra d’albada
que visitava els meus ulls
i feia cantar el porus
en els camps de l’esgarrifada pell,
avui estremida de passats?
Esborronava aquell porpra d’albada
i em feia hoste del regne dels cels
on habiten els Deus
i molt rarament a l’home es convida.
Recordo esperar-lo pacient
encara amb la lluna als ulls.
Els cabells enclenxinats
pel vent de la carena
... i el porpra... el porpra...
lloant el seu nom de vençuda nit.
Qui sap on para aquell porpra d’albada?
Potser avui empeny,
company d’un mestral,
la barca d’un navegant,
o habita als ulls de l’estimada
d’un anònim amant.
Potser és penjat al mateix lloc encara,
amb filagarsses d’ahir.
Tal vegada és encara el que sense saber-ho
m’inspira i mostra el camí.











46 FIDEL

Seré fidel a la nit perfumada de gessamí
i a l’udol d’aquell gos solitari lloant la lluna
al calfred imprevisible que atorga la musa
amb una carícia transformant el món per mi.

Sempre seré fidel a la fonda veu que em parla
amb ressonàncies d’estany apaivagat i cristal·lí
que sense cridar per damunt del soroll s’enlaira
amb el seu missatge de cor que no sap mentir.

Seré fidel al record tot i saber que enganya
perquè és caiat per estintolar-m’hi en el camí
fidel a la pell i al sentiment que la trasbalsa
perquè és aiguat, és temporal, és l’origen i és el fi.

Seré fidel a l’olivera que al pati m’espera
per asserenar d’argents i lluna els meus neguits
al silenci de la nit i a la claror de les estrelles
que sempre foren bàlsam i comunió amb l’infinit.

T’asseguro però no ser fidel a cap bandera
a cap llei que cega ordena o a cap idea per servir
ni a cap tribuna que ompli l’aire de promeses
que tothom sap que mai ningú haurà de complir.

I no seré mai més fidel als ulls que guarden
miratges de meravella closos dins la seva llum
que ja m’han fet esclau en el passat tantes vegades
que prometo no caure mai més reu de tal embruix.







47 CALLAR

Oh, quina manera de callar!
Amb l’ombra dels teus ulls tristos
tant eloqüents com l’oceà
que sense parar no para de parlar.
Quina manera de callar!
Que s’entén tot el que no negues
amb ton llavi fi i tancat
esperant un esclat com de rosella.
Oh, quin silenci de meravella!
Dibuixa el teu cos asserenat
com un Diumenge a la tarda
quan els convidats se’n han anat.
Quina manera de callar!
Que quasi es pot veure l’absència
el buit misteriós de l’empremta
que sense dir res has deixat.
A la meva pell que esperava
un Nord, una fita, una senyal
ara tinc el regal d’un silenci
que il·lumina el camí com un fanal.
Oh, que bé que calles
amb tossuda i gentil obstinació
quina expressió a la cara
que per qui com jo cerca és prou raó.
Que callar és dir si i dir no
i que cadascú pensi el que vulgui
callant fas que tot plegat rutlli
i que treballi la imaginació.








48 OCTUBRE VORA EL MAR

Mentre el cel es clivella d’esteles
de reactors solcant l’atzur
ens mirem a l’espill dels nostres ulls
en tant la remor brama llunyana.
El mar es tintat d’octubres
i es difumina trist de grisors
el vent s’emporta les paraules
desdibuixada la ratlla de l’horitzó.
Volen baix aloses a batzegades
vertiginoses com llampecs
no gosen destorbar les besades
que en silenci ens fem.
I a l’altra banda s’adorm la vila
s’adorm melosa vora el mar
s’acluquen els ulls de la meva nina
mentre s’encén el primer fanal.
Demà serà un altre jorn d’or
de fulles seques que voleien
l’oreig t’embullarà la cabellera
i l’ampla del meu pit et serà redós.
















49 AUTUMNE

Si un autumne desitjava
era aquell que et despullava
de recances i de robes
com si fossin fulles mortes.
Si un autumne desitjava
era aquell que d’ors el jaç
de fulles tu i jo ens colgàvem
com arrels tot fent un llaç.
Immòbil vent de Novembre
de llums de plom i de Parnàs
si un autumne desitjava
era d’arboç, de boix i de lilàs.
Quan te’n vaig fer una garlanda
i te la vaig cenyir al cabell
als meus ulls eres princesa
amb una diadema d’or vell.
Si un autumne desitjava
de tots els que potser vindran
era en el que jo ens somiava
abrasats com dos amants.
















50TALUSSOS I MARGES

Rodola la seva cançó per talussos i marges
es perd pels camps d’ombres grises de la ciutat
ell s’és gargamella amb un lament desesperat
però el seu cant no pot arribar a les teves oïdes
I ell l’entona cada jornada amb delit i afany
perquè copsis el sentit urgent del seu missatge
però el seu cant rodola per talussos i marges
com si fos empès per un vent enemic i estrany.
S’adona impotent de com vas passant la vida
aliena completament al missatge de la cançó
que ell enlaira fervorós per tu cada dia
sense esperar que li atorguis la teva atenció.
Però no pot parar de cantar per naturalesa
com les lleis que governen els fets de la física
com la gota de pluja que rodola pel vidre
brolla natural el cant del seu cor de poeta.
A l’eterna recerca del favor de la musa
que amb el seu influx transformador d’universos
impregni d’amor el to dissortat dels seus versos
i els il·lumini amb una llum de bonaventura.
Que de llavors en davant sigui de pura joia
aquell seu cant ferit tantes voltes per la pena
tornaveu de la mancança que al pit li prospera
des que per talussos i marges el seu cant rodola.












51 LLIURE

Soc lliure, no tinc res
i tot el que amb afany acumulava, tant m'és.
Com aquell jove de cabell a vent del midi
o a les pastures de l'Ariage.
Soc lliure no tinc res.
i em diuen arruïnat... qui ho sap.
Tinc el Sol encara, i tinc la pell.
tinc el cor encès per una dama,
tinc la mirada
tinc encara el temps.
Tinc un nou dia per estrenar
i una poesia que despunta
tinc encara un munt de preguntes
que ningú pot contestar.
Soc lliure, no tinc res
i tot allò que encara em queda
material i que m’aferrava la terra... tant m'és.




















52 POTSER

Potser és la mort la qui m'espera en el revolt,
o potser és un temps de concòrdia i ambrosia,
potser és només vida, planera i amb majúscules,
amb tot el seu bagatge de desgavell.
Potser visc en el fum d'una fumera
o en la petja llefiscosa d'un cargol,
potser soc petit, minúscul i el meu món
és una bola de fems entre dos àtoms
d'un incommensurable univers.
Potser la vida es mantindrà fidel
com una enamorada
o potser serà presa com tu del desencís.
potser seré abandonat a l'alba
o potser he de tornar a néixer
per pogué tornar a morir.
Misteri que genera el misteri,
cada instant propicia el següent instant.
S'obre de sobte una clariana de pau
en la més bròfega tempesta
i com una fulla morta ajagut rebo el bon temps.
Ara bufa un oreig de benaurança
o de cop s'obren les portes de l'Infern.
Veus passar la vida i els temps de gaubança
com si fossin un conte que algú, potser la mare,
algun dia, arraulit entre llençols et va explicar.
Miracle, miracle, això d'obrir els ulls.
Miracle sense intervencions divines,
l'argila de l'ara, el marbre del passat
i el temporal que vull, i la calma feréstega,
la meva feblesa d'home que es pensa que sap,
i el riure insuportablement lliure dels infants.





53 CAMERINO

I esperàvem llums rutilants i claredat encara
en aquest joc d'ombres?
Esperàvem potser que fortuïtament
cauria el teló i ens seria permès d'albirar la tramoia?
L'obra és així, em temo i cap de nosaltres
n'és merament l'espectador.
Les nostres còmiques o tràgiques evolucions
en el prosceni diverteixen o amb sort commouen
a algun tirànic Deu de platea que s'ho mira badallant.
Un emperador que aixeca el polze condescendent
o senyala la picota pels humans.
Actors espaordits que inconscients
improvisem el personatge a cada nou gir de l'acte,
des del principi de l'obre
amb l'invent qüestionable de l'albir.
Dubtós l'aplaudiment final,
el reconeixement de la tasca feta, la glòria.
Dubtós el fruit i la llavor.
Tant m'és que em posin a la cartilla
o que sigui cruel i inclement la crítica,
a hores d'ara i sense apuntador,
només tinc ganes d'un whisky a l'amor del camerino.
Tant m'és que s'esfondri el teatre
o que el teló no es vulgui obrir.
Només tinc ganes de tu a l'ombra plàcida
i a l’esparsa calma del camerino.










54 CONFESSIONS

Et confesso que a voltes soc feliç
però que lamentablement no me'n adono.
Que a cops una alegria em corprèn
i una pau inesperada em cavalca els ossos.
Confesso que a voltes t'estimo foll
sense saber-ho, quan em mires
i que els meus pensaments son papallones
jugant amb l'aire que respires.
Confesso que sento vergonya
perquè a voltes el meu cor riu,
que no sento passar les hores
i que el dolor m'esquiva.
Confesso que em sé sol al mig del món
i que en sé de la impotència que conforta,
que em sento feble com un humà
i que acluco els ulls per no mirar-te
i així, inconscient i poruc
van empenyent-se els meus dies .
La meva petja?... amb sort els meus escrits ,
les confessions, els precs, les fantasies.
















55 SEMPRE
Quan dius sempre
lligues una pedra
al coll dels fets.
Sempre
va més enllà
del temps
i de l'espai.
Per tant,
t'he de dir que
sempre
és sempre mentida
perquè contradiu
l'essència de la vida
efímera i gens permanent.
Sempre
com mai
son només xarxes
per capturar el vent.



















56 MORTALLA

Si que m'he fixat amb tu
i que els teus arguments em plauen,
la teva fesomia és un oreig que despentina
i el teu cos un miracle
que m'obre el pit com un Jordà
per on el meu poble sencer s'esbalsaria.
Si que m'he fixat amb tu... i què?
Ets un rebló més al taüt
que amorós aixopluga i recull
la meva mortalla.


























57 FLOR

Se que soc un llibre obert
i que saps de quin peu vaig coix
només mirant-me.
Sé que costa de sorprendre't
a tu que ets experta en defugir
somrient a qui t'implora o demana.
Sé que no puc guardar secrets
perquè se'm transparenta’n a la cara
i menys quan hi ha esglai i batec
i carn famèlica i trasbalsada.
Pren-me doncs de la ma
i porta'm a la teva cambra,
no deixis que em traeixin
ni el seny ni la paraula.
Sé que per tu soc menys que res,
potser un altra flor que et canta
i tu sense fer-ne esment...
t'ho demano per Deu...Arranca'm!
















58 POSSESSIONS

En el meu edifici de inquietuds,
guardo sota pany les respostes
no les vull esclarir d'un cop
i quedar-me buit com una bombolla
translúcida i sense pes, a mercè de l'oreig
i sense direcció, ni timó, ni horitzó on aferrar-me
En el meu vaixell els canons
justifiquen la por seminal que amaguen.
La coberta de la nau es plena
de mariners borratxos esperant
l'ona que els ha d'arrossegar a l'abisme de l'oblit
per amb l'oblit asserenar-se.
El meu vehicle no es mou del lloc,
te les rodes travades
el motor és de plom massís
i sempre es veu el mateix paisatge.
El meu vehicle es ben nou
i llu com una papallona rara
petrificada en el seu vol entre branca i branca.
La meva pell em conté
que si no sobreeixiria,
reserva els porus oberts
per si fos que un amor apareixia.
La meva pell és vestit
que del món em fa sensible,
del que passa lluny enllà, tant a frec,
tant proper que sembla invisible.
Les meves possessions son
la solitud, regal del néixer
i la llum de cada nou dia,
l'aire del següent minut
i aquella misteriosa força
que m’empeny i em guia
i sense poder-la abrasar
el subtil cos somiat de la musa
que m'inspira.
59 PASSA L’ANY

Veig desfilar l'any
com un gos que lladra mentre fuig.
Et penso
i s'incendia la meva sang
cremant de impossibles.
Passa l'any
i que ningú dubti
de la meva disposició
per fondre la pedra,
i tornar llum
el magma que coven
les teves ombres.
Que ningú pugui dir
que va ser per omissió
que vàrem perdre la fe
desprès de tant llarga absència.
Quan t'asseguis
al puig de la teva calma,
d’aquí molt temps
i el desig sigui miratge,
espolsa les cendres
i el meu record
que de ben segur encara
clamarà pel teu cos
en la distancia.











60 ESQUELLES

Amb el cos cobert d’esquelles llanço el meu so de campana a l’univers. Que s’adonin fins a l’última galàxia de que el meu Sol canta encara amb la força d’or del seus raigs per damunt de sembrats i vinyes, o per damunt de carrers i places on l’home es refà, com jo mateix, de la pluja dels signes i de l’error de veure‘s marcir en el cossiol del temps.

Que sigui d'alegria el cant i de joia l'esbufec. Que s'escandeixi el vers com un vi dolç damunt la taula parada, dibuixant un mapa de deler a les estovalles blanques. Que proclami la nova llei que avui m'imposo i dicto de no enyorar el que mai he hagut y no deixar que em trasbalsin el plor distant dels arbres.

Juro acatar des d'avui aquesta peregrina disciplina que m'allunya amb sort de la tristor. El presagi es viu i el corb te ulls de vidre que espanten tot i cegats. Nu correré per l'herba sota el Sol radiant i el meu cos de campana omplirà tot el silenci que madura en els teus camps.

Desprès, esdevingut llunar, vestiré l’horitzó d'ombres blaves i molt a poc a poc m’asseuré sense pensar i el teu nom vindrà als meus llavis com una papallona que cerca la mel. Els dies s'esbalçaran pel barranc irreflexiu de l'ara y com un estilita deixaré que em parlin els dimonis del temps dilatat sense fer cas de res.

Els núvols grisos en seran testimoni i tal vegada mortalla.














































































Barcelona 31-12-2011

Meteorismes de l'ànima

METEORISMES DE L’ÀNIMA

poemes


















Pere Suñé Ribera
Barcelona Novembre 2011









































INDEX


1EL MEU AMOR
2 MEMÒRIES DE SILENCI
3 MEDITERRÀNIA
4 CARN DE CANÓ
5 PIRATA
6 JOSEP (cançó de comiat)
7 DECEBUT
8 COMBATENT
9 LA CULPA
10 PER SI NO HO HAVIA DIT
11 DILLUNS
12 LLEUGERA COM UN AU
13 TARDOR
14 MALA LLET
15 GUITZES
16 FIGURES
17 TRANSCENDIR
18 SE’M EN FOT
19 IRA
20 VISIÓ
21 AMOR EN LÍQUID
22 ARTS
23 DOLOR
24 A PARTIR D’ARA
25 RONDALLA RADIOACTIVA
26 CORBS
27 EL TRAU
28 NO T’ATURIS
29 PERILLÓS
30 ELS ULLS DE L’ESTIMADA
31 GOSAR
32 SEXE
33 CATARSI
34 CONTAVA
35 ENTRE PELL I PELL
36 BALL
37 L’ANY
38 PERESA
39 A CADA REVOLT DEL CAMÍ
40 PASSA QUE
41 CAIGUT
42 LLOT
43 FANTASMA
44 PRINCESA
45 PARAULES
46 EROTICA
47 CASTELL DE SORRA
48 ESCAFANDRE
49 PALLASSO
50 PAS PORUC
51 SENTITS
52 EL MIRACLE DELS AMANTS
53 PRINCESA del bosc
54 SE’M TRENCA
55 DE PLÀSTIC
56 ERRAT
57 TOT ERA TOU
58 GAIRE BÉ POETA
59 EL DIA
60 EMPRENYAT





















1 EL MEU AMOR

El meu amor és un riu d'una sola riba
un mar sense esculls ni costa esquerpa
un núvol que viu sobrevolant tempestes
el meu amor es un amor que crida.
És intens com boix de fusta atapeïda
etern com el temps mirant-se al seu mirall
el meu amor és dolç, un somni de cascall
del que ningú, si fos a fer, es desvetllaria
Un amor diamantí que ningú rebutjaria
cobejant el foc però enlairant-se com fum
col·lisió de galàxies, encegadora llum.
Preciós com l’horitzó albirat a la deriva
per un nàufrag del temps d'esperit retut
que dóna per esmerçades fortuna i energia.

El meu amor es ximple com espurna viva
que salta enfollida ignorant del seu destí
el meu amor es per mi... Com t'ho diria
es aigua que inesperadament esdevé vi
Febre trepidant que em cavalca l'anima
sense regna, ni brida, ni boca, ni control
renillant tant furiós que estremeix l'aire
igual que la calitja fent tremolar l'horitzó
El meu amor viu per fer niu en el teu cor
en un indret menut que no precisis
per arraulir-se i bressolar-se de dolçors
Com un home vell que torna a ser nadó
despullat de pors, d'idees i prejudicis
s'abandona confiat al matern cel protector.








2 MEMÒRIES DE SILENCI

Guarda memòria el silenci
en taüts de plom, que no d’argent
s’esberlen com magranes d’odi
en el sorrut cel dels retrets.

Trenquen els udols del silenci
el reblert tel de les nits
i callen els eixams de núvols
arrecerant tants mots ferits.

Canten els records silents
com un allau de perduts somnis
l’aire s’omple de corns funerals
que bufa el propi dimoni.

Guarden memòria callant
i en el mutisme la vida troben
podrint l’arrel, els sucs vitals
i la pau dels dies corsequen.

Tanquen els silencis sepulcrals
tota puixança que alena
l’amor que de la vida prospera
i tornen sutge la cendra dels anys.

I no s’hi valen ni plors ni planys
que el silenci fon amb la paraula
amarga a cops però també ventada
que foragita el mal averany.






3 MEDITERRÀNIA

Amb rella d'eternitat
el vent llaura la mar.
Entre morros de roca esquerpa
s’ajeuen les ones
besant sorrals de blancor.
El ritme es el cor bategant
de l’oceànica presencia
estavellant-se a l'espadat.
L’humanal empremta es insignificant,
un bri de vida
que la immensitat bressola.
I jo aquí, abocat com un pi
a la mediterrània blavor,
orejat de tardors i cendres
encara puc sentir- me menut i complert
entomant el dia de transparències clares
i sentir-me un cop mes un privilegiat
en tant se m’eixampli el pit
i el pulmó l’atzur aleni.

















4 CARN DE CANÓ

Tirar endavant i oblidar que total som
carn de canó que inexorablement espera
el fatal moment, la indesitjable drecera
de la transició d’aquest a l’altra món.

Tirar endavant i anar assolint objectius
amb sistemàtica i tossuda eficiència
i no permetre que ens venci la indiferència
que posa un tel de mort als ulls dels vius.

Adelitar-se intensament i amb golafreria
de tot allò que la vida es digna a oferir
no deixar que en va passi ni un sol dia
i que mai més cap fotesa ens faci patir.

No vull donar consells ni se la formula
que lliberti a l’home del seu esclavatge
només carrego amb ulls oberts el bagatge
de saber que sols morir el viure assegura.

Una proposta adreçada a l’esperit laxa
un cop d’esperó a la dormida consciència
un impuls endavant de renovada potència
per viure plenament el present exacte.

Pensament alegre amarat però de tristor
força positiva dins el desori que ara visc
camí que cerco en el compàs de la nit
un llampec fugaç que m’esvaeixi la foscor

Cercar la força que neix de la tenebra
la il·lusió que és la raó que justifica el fi
un primer pas per deixar el mal fat enrera
i defugir per un moment l’atracció del remolí.


5 PIRATA

Divago com un vaixell perdut a la boira
en un mar pla orfe d’onatge i sense vent
arriades les veles m'adorm el moviment
la cadència somorta que al somni em porta

Com un antic pirata de llegenda tronada
vorejant esculls amb calma parsimoniosa
arrossego la cama per la coberta boirosa
i a l'ull que em queda m'hi neix una llàgrima.

Vaixell que de tant brau n'hi deien el temut
en prou feines navega en aquest mar aturat
cercant l'incert botí en un gris d'eternitat
mentre el temps es fa laxa i l'esperit vençut

Penja inerta del pal la negra senyera
mostrant que és deriva la força que l'empeny
i riu amb mitja dent la blanca calavera
amb una rialla que vol conjurar al vent

Cop de timó buscant l'oreig que infli vela
lenta maniobra en un horitzó permanent
que aquesta travessia es un compàs d'espera
on el més intrèpid pirata hi pot perdre el seny

No s'albira ni terra, ni lluna, ni estrelles
i la pau es absoluta en un vaixell tant armat
que m’emborratxaré amb el rom de la bota vella
i estès a coberta esperaré clemència del mar.







6 JOSEP (cançó de comiat)

Dolç adéu d’ànima tranquil·la
traspàs d’un món a un de millor
quietud final, pau sense temor
decurs de tota aigua de vida
Ull seré de càlida espurna
laxa corpenta i cap ben clar
fat esquerp, cor conformat
humanitat que la pell traspua
Gaire bé no et coneixia
amb un esguard n’hi va haver prou
per copsar que seny i bonhomia
eren l’empelt de la teva llavor
Ara ja ets llum, aire que el cel empara
ets esperit que ha emprés el vol
ara ets au que silent plana
les serralades del teu Montgrony




















7 DECEBUT

Si hagués sabut que era a tu
a qui l’aire tèrbol devia
si hagués tingut la fantasia
de amb tu saber-me perdut.
Si hagués vist les senyals
que el teu rebuig propiciava
si eren clares com fanals
però jo cegat no m’adonava.
Si hagués sabut que tu eres
el culpable d’aquell gust amarg
que se’m aferrava a la gola
que em criava al cel del paladar.
Potser ho hagués acabat
d’un cop, d’un crit, d’una trompada
al taulell dels fets consumats
i la veritat nua i despullada.
On res s’hi pot amagar
ni enganyen afalacs i rialles
i en prou feines tenen espai
els raonaments o les paraules.
Ai amic m’has decebut
quan t’he vist relluir la cara
amb aquell roig torçat i profund
i aquell menyspreu a la mirada.
I jo que et feia company
company de nits i de disbauxes
amb quin dret ara em vols jutjar
amb quins arguments et bases?
Potser el vi parla per tu
o és tota l’amargor que amagues
sota aquest to festiu, inofensiu
se’t veuen, dimoni, la cua i les banyes.




8 COMBATENT

Combatent, que no combatiu
lluitador enfrontat al miratge
al cant d’engany de la sirena
i al tèrbol ull d’esguard esquiu.
I tentinejo cegat per viaranys
amb esperit obert i disposat
i amb el cor ardit però damnat
pels cruels embats de l’averany.
De la ferida en trec la força
i de la derrota en trec l’oblit
que preciso per seguir la lluita
en un camp de batalla infinit.
Combatent a móns de quimera
sense senyera ni deu tronat
la llesca de pa és la bandera
i la raó primera del meu combat.
Quotidiana revolta justa
contra el món, contra els estats
contra tot aquell que propugna
la fictícia pau callada del remat.
Contra qui sota pany ferma
el que reclama el seu cor ferit
el qui covard callant atorga
el terrible poder del botxí.
Combatent fins a l’últim alè
fins a la ranera del comiat
he de morir amb el puny alçat
i encara intacte la meva fe.








9 LA CULPA

Se que la culpa és del dolor
de les ales cremades de l’Icar
que encara enlairar-se voldria.
La culpa feixuga i inútil
s’aferra a la crinera del poltre,
domant-lo i fent-lo mans.
La culpa és de la diferència
de l’esvoranc entre móns
i dels universos que es repel·len.
La culpa és verda i menja de rucs.
La culpa damna la innocència
i obre les rovellades portes del dol
creant-lo del no res, fent-lo
pedra angular i cabdal
de la casa futura, de la futura llar.
Torna en adult a l’infant
i la lleugeresa de la vida afeixuga.
Torna la mirada clara en gest adust,
la culpa no és un plat de gust
però hom la menja sense gana
i si la culpa esmenés l’acte
potser seria encara un bon tracte
però temo que aquest no és el cas.














10 PER SI NO HO HAVIA DIT

Per si no ho havia dit diré
que he provat d’entendre’t però no puc.
M’he concentrat en el sentit primer
i aprofundit en l’amagat i ocult
però res n’he esclarit només potser
mitja mentida i mitja veritat.
Res transparent com la llum del dia
res tant clar com la realitat.
Castells de mots per fer volar
eixams de coloms damunt dels camps
plantant llavors de confusió
perquè l’erm arreli en els sembrats.
Collita vana, esplet de fum
densa cortina que opaca la llum.
Per si no ho havia dit diré
que he provat jo mateix de fer-ho
però he vist que se’n ha de saber.
Saber omplir l’espai i el temps
de paraules per anomenar la buidor.
Fer del garbuix el missatge
enlluernar i seduir amb el miratge
i conrear falsedat i impostura
fins que quasi esdevingui un art.
Per si no ho havia dit diré
ja no t’escolto... n’estic fart.










11 DILLUNS

El pensament de nebulosa i als ulls un cel de Dinamarca
pla era el meu perfil i plana la ratlla del meu monitor
s'aturava fins i tot el vent par les cantonades del cos
i en el pulmó ressonaven velles cançons de Novembre
Així era aquell matí de Dilluns d'embastada pluja
que robava rovellades brillantors al plom urbà
fins que en aquell blau clar, d'estany, de clariana
del doll del teu esguard, jo m'hi vaig deixar negar
Mentre tu fugies dia enllà amb innocent ignorància
del raig de llum que davallava serena del teus ulls
cap als meus erms orfes d'esglais i de rialles
que entre arestes inhumanes m'hi feia créixer tous de flors
Ara ja no hi ets però aquell blau encara reverbera
a la trasbalsada nineta ferida del teu esguard
s'apaivaga el Dilluns i jo sento que el cor em batega
tot i saber-te tant lluny... Tant fora del meu abast.





















12 LLEUGERA COM UN AU

Si t'imagino trontolla el meu món
es fonen els pols del meu planeta
es confonen polaritats magnètiques
i allò que maldava ara jeu en el repòs.
El dubte creix com una mala malura
i tot el que jo donava per segur cau
la visió del teu cos lleuger com un au
em persegueix de dia i en el somni perdura.
I tot a rodar ho enviaria si veiés
en l'estany dels teus ulls la senyal
que a la carícia als meus dits convida.
Saltaria al buit sense pensar-m'ho
si en el meu cos notés el teu que em crida
amb aquell cant soterrat i animal.

Tel·lúrica força que és vida i reclam
que ve d'on s'enfonsa l'arrel més pregona
de carn i sang, complement i penyora
requisit exquisit i la fúria del brau.
En imaginar-te el meu pit es desborda
i la resclosa del cor cedeix a l'embat
d'una riuada d'epidèrmica beutat
que tot neguit arrossega i s'emporta.
T'imagino breu i als meus braços retuda
lleugera com un au de volada futura
que en el meu pit reposa el cap melangiós.
I al palmell de la mà una carícia pura
l’alè meu vora el teu i la joia segura
del meu cos buidant-se al teu cos generós.







13 TARDOR

Entra el vent autumnal per les finestres de la casa, obertes de bat a bat amb els porticons batent.
L’aire arrossega fulles mortes que s’enfilen grisors amunt en espirals de records i de temps.
Entren els passats fantasmagòrics amb luminiscències esvaïdes de color i la pau dels dies es revolta en un gest mai conformat que no vol deixar que penetri inexorable el fibló de la Tardor.
Somiava lànguid ajagut esperant la fi de l’Estiu i les mosques envaïen la calma amb murmuri persistent.
El Sol de mitja tarda lluïa de través i per la celistia de l’anima corria silenciós el present.
Però ara el vent sobta la calma i és l’ensurt que excita el meu rebuig.
No vull que vingui la calamarsa remorosa i aixafi el brot tardorenc malgrat la collita acabada i hi hagi calma a l’esplet.
Els bous de l’any tiben tossuts i lents el jou que m’arrossega i jo ja no tinc esma per menar l’indret i la direcció.
No hi ha mestral que pugui ventar la neu que m’empolsima les temples d’argent rogallós.
Sento que ja arriben, cada dia més a prop els passos negres, l’averany què anuncia el corb i jo ballo una enfollida dansa per trobar encara l’amor o tal vegada només una carícia lleu i esparsa.











14 MALA LLET

La meva petita mala llet
dormita a la plana del dia
ella s'encarrega d'entomar
dissort, mala fe i dolenteria.
S'alimenta de silencis i pors
i es de serenors empeltada
tothom en cria a l'interior
i creix en un racó fosc amagada.
La meva mala llet necessària
i potser l'hauria de conrear més
antídot, cuirassa, defensa
indispensable en aquests temps.
S'arrauleix fent-se boleta
amb actitud humil i complaent
però a cop de cops la fan créixer
fins que s'ha de fer present.
Un cop de puny a la taula
un crit, un bram, un que se jo?
fan que la meva mala llet s’expressi
amb poderosa veu de tro.
I molt sovint te tota la raó
que si no tot plegat petaria
que si la mala llet es fa estantissa
no es torna precisament mató.











15 GUITZES

Hi ha qui potser sense voler
de forma instintiva i animal
engega guitzes sense saber
que si te’n encerta una fa molt mal.
Potser no hi ha mala intenció
i es tot qüestió de reflexes
però si ets tu qui les pateixes
es ben galdosa la situació.
Gratuïta i sovint inesperada
que encerta on més mal et pot fer
no en sents venir la patacada
fins que ja no hi ets a temps
Sovint la guitza i la mentida
s'agafen germanes de la mà
l'una sol amagar a l'altra
a la guitza li agrada deixar-se anar
Hi ha qui no pot viure sense
i també qui no les pot evitar
qui les entoma cap cot com un enze
i qui les engega sense parar
La guitza és cosa molesta
que fa mal sense motiu ni raó
s'ha d'aprendre a esquivar-les
tal i com ho provo jo.












16 FIGURES

En les figures que sens esfumaven
per les cantonades de l'alba
vàrem inventar un nou món
vàrem inventar la distància.
Tu allà, fonent-te i jo palplantat
tu desdibuixant-te com un somni
i jo furtant- li els colors a l'alba.
No en sabíem les conseqüències
no hi pensàvem, no calia
no preníem decisions llavors
i corríem més que la pròpia vida
Deixàvem que el món ens seguis
com una estela d'aigua
érem punta de sageta
érem estrella fugaç, cometa
amants del primer impuls
i experts en l'abisme.
Ara, girant la vista enrera
la calma m'indica només
una pèrdua, una entropia.
Com n'és de intangible el record
com una filagarsa de boirina.














17 TRANSCENDIR

Segurament quan el meu cos per fi s'agaçi
definitivament immòbil reclòs al seu taüt
quan ja res quedi de mi, ni la memòria
et vaticino encara algun esglai futur
Tu no hi pensaràs més i semblarà dormida
tota la vida i els camins trillats ensems
però sense saber com, un ranvespre, un dia
un calfred estrany t'ha d'esborronar la pell
I et vindrà al cap la meva imatge erràtica
una brisa dolça amarant-te el pensament
removent-te quelcom a dins l'entranya
que et farà pensar en el meu cos extint, inert
I serà amor, no en tinguis pas cap dubte
amor que la vida i la mort transcendeix
que per un moment ha pres els dits a l'aire
i t'acarona coll i esquena suau i lleuger
Que ja que en vida no vàrem poder tenir-nos
tinguem-nos doncs en el reialme de la mort
subtilment alegres, més enllà de la dissort
i que els elements hi siguin per servir-nos
Tu terrenal, cantant tonades d'existència
i jo dissolt, sobrevolant cingles i valls
fet d’esperit he d'arribar salvant distàncies
allà on tu estiguis per dur-te un alè de pau.












18 SE’M EN FOT

En quin Oceà naufragaré
en el temporal que s'apropa?
Els núvols muts xisclen
l'averany sense mèrit
de la certesa.
Profecies ben inútils
les de l'abisme
que desclouen pors difoses
i omplen pous d'humiliació
captenida i gens catàrtica
En quin segon dels mil que venen
percebré com un adéu
la llunyania dels teus llavis rojos
i amb la mà et saludaré
mentre m'allunyo per sempre.
No soc fatalista però se
que no hi ha excusa per l'alegria
si hom s'entesta a predir
allò que és del tot previsiu
i imprevisible.
Com deia el mestre brandant la vara:
- No comprenguis i gira-
- No ho meditis i respira
... i deixa't de brocs -
Mentre les pupil·les
se'm inundaven de carbassa
i l’esperit se'm omplia de buidors.
En quin mar naufragaré?
Francament... no ho se
i se'm en fot!






19 IRA

És un llamp el que em cega la nineta?
És un tro el que remorós m'eixorda?
O és que ja en tinc la bossa plena
d'entomar, mut com un dubte
tanta mala fe guarnida de carícia.
No és un llamp, ni un tro... És ira
la que m'envaeix en lenta onada
enrogint les obagues de la meva sang
tornant-me de flama la mirada
i de cendra esmicolada el meu desig.
Se'm escola entre els dits l'esperança
i una maledicció em fa sanglotar
travessada com un ham la gola escanya
i impotent com un eunuc he de plorar
la fel que m'aboques descarada
És ira, pura, sense condicions, natural
el crit enfurismat del troglodita
o el bram trencat de l'animal vençut
és el cop de banya a la polseguera
millor que l'acte de constricció sord i covard.
Millor que l'odi que cria sota l'ossada
també callat però molt més traïdor
prenyat sovint d'embrions de venjança
que freda com el gel s'ha de servir
i és més letal, més vil, més inhumana.
Jo prefereixo l'ira, folla i desfermada
que és esclat, instint, alliberació
i rebutjo l'actitud cap cota i conformada
mare de totes les injustícies del món
i l’as que guarda a la màniga el botxí.






20 VISIÓ

M'agradaria poder obrir més els ulls
i gaudir d'una visió complerta del què hi ha
deixar que les ninetes s’inundin de la llum
que beneeix a qui mira amb la pau a l'esguard.
Tancar suaument els ulls per veure-hi clar
tal i com és el món i no pas fer-me'l a mida
com aquell que a l'espill els seus ulls mira
canviant de fesomia tot just deixant de mirar.
Qui sap què és en realitat veure-hi net i clar
si en treure’ns el tel matern que ens protegia
hem anat mig cegats fent tentines per la vida
creguts que allò que veiem era així en realitat.
I tot du la pàtina d'una llum falsa i artificial
que no ve de fora si no de la nostra percepció
i ens fa veure les coses no pas tal com son
si no com a cop d’hàbits ens han fet acostumar.
I vet aquí el dubte d’on és l'autentica veritat
el que veuen els ulls o el que roman amagat
sota mil artificis, sota mil mecanismes
per evitar la visió del vertigen de l'abisme.
I així poder viure cecs, feliços i enganyats
que d'altra forma no se si podríem resistir
la forma àrida i nua del món on som abocats
amb la visió desposseïda de filtres i de tints.












21 AMOR EN LÍQUID

Dóna’m el teu amor en líquid
que vull fer-lo ara mateix efectiu
dóna-me’l ara que encara viu
la il·lusió bullint amb un foc mític
Dóna-me’l en metàl·lic, instantani
que en preciso per poder continuar
no em donis talons ni succedanis
que amb l’amor no s’hi ha d’especular
Dóna-me’l en líquid o te’l guardes
que tinc el cor baldat i en fallida
amb bancarrota i l’ànima afligida
ignorant perquè de mi t’apartes
Dóna’m el teu amor en líquid
et prego no em facis pidolar més
que tinc l’esperit a final de mes
i no trobo qui me’n doni a crèdit
Líquid com l’or o bé els bitllets
que no em serveixen impostures
el banc de l’amor no vol papers
i jo encara he de pagar factures
Que amb tu em vaig empenyorar
abocant l’amor que em quedava
i ara l’enteniment em reclamen
rèdits de l’amor que et vaig donar
Dóna-me’n un xic si te’n queda
de l’amor aquell jove i novell
dóna-me’l en líquid sense hipoteca
pensa que a mi m’hi va la pell.








22 ARTS

El meu cant
és un crit d’auxili
que prova d’enlairar-se
per damunt de la remor
del temporal dels meus dies
Les meves poesies
son esgarips petrificats
damunt de paper blanc
escrits amb la sang
de la meva agonia.
Les meves pintures
son bocins sòlids
del caos que interpreto
gargalls contra el vent
que em cauen a la fesomia.
El meu art
no és art, és res
és menys que res,
ni fum, ni aire
és el centre utòpic d’un cercle
del tot inexistent.















23 DOLOR

Deu ser que
m’agrada infringir-me dolor
en una catàrtica dansa
de mots d’ermatge
ajaçat com un Job i esgrimint
versos per lamentar-me
perquè acostumat al lament
quan el lament no hi és... em falta.
Deu ser doncs
que m’agrada el dolor pregon
aquell que no es veu
perquè pertany a l’ànima
que no marca la pell
i al món sencer enganya
sense fer crosta ni sang
perquè quan el dolor no hi és... em falta.
Deu ser una mena
de benzina per la marxa
un fuet, un esperó
una tortura a voltes amable
que sense desitjar-la ve
i de mi ja no s’aparta
s’arrapa al cor i el batec en marca
perquè quan el fuet no hi és... em falta.
Deu ser per tant
una condició indispensable
que va veure la llum
amb el primer plor del nadó
i ja per sempre m’acompanya
l’angoixa de no saber
o la de saber-ho massa
dolor sense solució ni esperança
perquè quan el dolor no hi és... em falta.




24 A PARTIR D’ARA

A partir d’ara no justificaré amb el seny
el regal preciós de la rauxa
i m’obriré com una Primavera
a tot el que la vida ofereix sense fer cas
a cap obediència cegada per la raó.
A partir d’ara seré jo que com una au
obri els braços copsant la llum i l’aire
fent un coixí d’atzur sota les ales
per arrancar un vol de sentiment
sense la feixuga carrega de les paraules.
A partir d’ara seré pur com la neu
ferm com un arbre, lleuger com un núvol
que amb el bufar del vent s’esfilagarsa
arrelat a la idea que em funda i neix
en el més profund de la meva ànima.
A partir d’ara no deixaré que es torci
la direcció natural de la meva branca
que no s’estronqui el doll de la meva font
embostada de fangs, de llots i de recances
i que ragi lliure avall el cabal de la meva aigua.
A partir d’ara no m’ha d’aturar mai més
el temor imprecís i incert de l’amenaça
la llosa negra del mal averany
el fer atemorit i el jou de la malastrugança
i el bullir de la sang que és el so que m’acompanya.
A partir d’ara no callaré el bram
ni el gest irat del puny que s’alça
i combatré amb el cos i l’esperit
en un suprem acte de compromís
en els quotidians camps de batalla de l’ara.






25 RONDALLA RADIOACTIVA

Dins d’un firmament estrellat
d’inusitada puresa i beutat
hi ha una bola blava de desferra
a la que solem anomenar “Terra.”
Solia ser de semblant essència
i de pura i cristal·lina condició
que l’univers que la envoltava
com un capoll d’estelat redós.
I així gronxada pels astres
va anar passant eons i eternitats
fins que va fer cap la humanitat
i l’adveniment funest del desastre.
I varen transcórrer mil·lenis
i l’home s’anava fent gernació
malgrat la malèvola afecció
de matar i de morir fent imperis
Fins que un ho va dominar tot
fent-se l’amo absolut de la bola
i posant-se a investigar com
mantindria aterrats als de sota
I va inventar la por atòmica
que trencava móns amb neutrons
obediència cega i garantida
amb l’equivocada pau dels canons
I varen fer-se mils de proves
en oceans, deserts i fondes simes
pensant que tot plegat serviria
per falcar el jou dels vencedors
Però la Terra retorna l’ofensa
de forma impecable i natural
i tot el que l’home li ha llençat
poc a poc a l’aire es dispersa
I l’aire ho espargeix als sembrats
i la pluja du al si de cada gota
una sinistra llavor que porta
una carrega de mort a cada plat
Prenent la forma de la calamitat
la maledicció del cranc que repta
per microscòpiques cavernes
deixant un rastre condemnat
I cada dia i n’hi ha més i més
pels homes perdedors de la Terra
sent-hi en tot el que ens rodeja
com una plaga de l’antiguitat
I no és venjança ni justícia
és només física elemental
si ja es sabia que ens seria fatal
perquè la vàrem deixar lliure
Infame rondalla radioactiva
la que avui m’atreveixo a cantar
per l’humà al poder addicte
li ha de ser l’epitafi final
Llosa feixuga i invisible
que tots portem damunt del cap
alliberar-nos ja no és possible
l’anomenen radioactivitat

















26 CORBS

Atanso l’esguard al cel grisós
provant d’albirar la clariana
però l’esguard se’m torna fosc
i m’omple l’esperit de recança.
Entre els núvols hi volen corbs
d’ales negres com l’atzabeja
becs de coltell i ulls de foc
fent espirals damunt la presa.
I miro al meu voltant i no
no veig cap cos inert per terra
ni l’aire em porta cap pudor.
Hi ha olor de nit i llessamí
que l’horabaixa en baixa plena
així que em deuen rondar a mi.

I jo aixeco el puny foragitant
aquell negre eixam que em sotja
tentinejo com un Polifem cegat
encarant-me irat a la nit fosca.
I puc escoltar el riure punyent
de les negres aus des de l’alçada
elles disposen de tot el temps
i a mi de temps ja me’n falta.
Tant mateix no em deixaré caure
en el primer entrebanc del camí
malgrat vegi caure als altres.
Pel mateix preu he de seguir
defugint l’atracció del remolí
aferrant-me a la boia del ara.








27 EL TRAU

S’oblidava de caminar en tant
una ungla de temps esquinçava
amb lluïssor silenciosa de llamp
el tel del vent i la claror de l’alba.
Seia badant amb l’espectacle
dels seus somnis fugint pel trau
entre nuvolades de cel blau
per l’estrip que el cel mostrava.
Sentia fugir els seu records
i els amors passats en desbandada
mentre ell es buidava del tot
com una olla vella i foradada.
Va veure partir del seu cor
tots els desigs i les recances
les pors que guardava feia anys
en un lloc secret amagades.
Com ocells fugint del seu niu
el futur i el passat passaven
i en el present del seu pit
el forat de l’ara li quedava.
Un forat que no es pot omplir
ni de records ni de nostàlgies
amb l’acte s’ha de construir
i no amb propòsits ni paraules.
I va aixecar-se més lleuger
del que feia temps recordava
i aquell jorn per cop primer
s’adonà que tant sols caminava.








28 NO T’ATURIS

No t’aturis
no et dormis
no acluquis els ulls
que si t’atures
tot s’atura
el món es paralitza
barrat en el seu eix
No deixis de mirar
que la son no et venci
en aquesta lluita
fictícia
a dins del cap
tot s’atura
si t’atures
el món, el cel, el mar
Veig com caminen
les figures
solitàries d’ulls opacs
lentes
de compàs letàrgic
grises, buides, eixorques
quasi mortes
amb la facultat
de caminar.
No t’aturis
avança
obre’t pas malgrat tot
si t’atures
tot s’atura
fins i tot el batec del cor
i el respirar.





29 PERILLÓS

És perillós abocar-se
que el vent rebent i rabiüt
podria despentinar-te
i el sutge cegar-te l’ull
És perillós parlar amb el conductor
que... Deu no ho vulgui!
Pot tenir un altra opinió
i en el calor de la discussió
no fos que el conductor s’enfadi.
És perillós abocar-se a l’exterior
per la finestreta del vagó
i parlar amb el conductor
o que el conductor et parli.
És perillós per la salut
perquè ho diu la llei de l’embut
i no hi ha debat que calgui.


















30 ELS ULLS DE L’ESTIMADA

Heu vist els dolços ulls de l’estimada
i escoltat la veu que us acarona amb la paraula
heu notat el desig que us cavalca la pell
amb la promesa d’una esgarrifança?
Heu vist els ulls glaucs de l’estimada
mentre la calma de l’ara us acarona l’espatlla
les dolçors es dilueixen en el temps
i les pells cada cop son més desdibuixades?
Heu vist els ulls esmorteïts de l’estimada
quan ja ni enyora ni demana la flama
dels ulls de l’estimat,
marcides pell, desig, promesa i esgarrifança?
Heu vist els tendres ulls de l’estimada
cercant refugi en el vostre esguard
vençuts el cos, la pell, els desigs i les esperances
i la promesa s’ha esmunyit per la incògnita d’un forat?
Heu vist el que jo he vist en el seu esguard?
La tristesa fent-se el cau als ulls de l’estimada
tendresa i enyor als plecs de la pell esgarrifada
i la vellutada veu que encara el vostre cor somou.
Heu vist amb ulls negats la mort a la mirada d’aquell dolç esguard de fa tants anys?
Heu vist doncs els ulls balbs de l’estimada
colgats de boires i teranyines de passats?
Heu vist els immòbils ulls de l’estimada?
Mirant un punt no concret de l’univers
omplint-se el pit de buidor i d’eternitat
i deixant la vida enrera orfe de temps
Heu vist la fi del món en els ulls de l’estimada? Sense un retret, sense una paraula
per fi en pau aquell cos sempre insurgent
Heu vist que ja no pertanyen a la Terra
si no al vent?



31 GOSAR

Si haguéssim gosat trencar la lluna
que en els nostres ulls navegava
si amb l'esguard haguéssim copsat
els nostres esperits insondables
Si haguéssim cavalcat l'argent privat
que cobejoses guarden les mirades
potser seriem tu i jo més presents
en el bategar de la vida que davalla
Potser encara les nostres pells
tindrien el gust que avui ens manca
i cantarien encara aloses i estornells
tonades de goig sublim i esgarrifances
Potser encara a lloms dels vents
hi podríem apreciar la fragància
el do diví, la inescrutable màgia
que torna d'or la llum de les tardes
Si tant sols haguéssim gosat
d'anar més lluny de l'evident
d'aprofundir en el que el cor amaga
i en el que reclama el porus de la pell
Si haguéssim aprofitat el potencial
de tendresa que l'instant regalava
i l’haguéssim sabut guardar
pels temps que la tendresa manca
Potser ara seria tot diferent
els ulls, les mans, les pells, les albes
l'ànsia que ens mou, el turment
de veure l'amor com fuig... Escapant-se








32 SEXE

En aquest odiós Hivern del meu sexe
on la gelor em penetra el moll de l’os
a pesar de que crepitin encara vius els focs interns,
l’anima es congela i abraso la meva solitud
com si ella fossis tu
... somiada i distant, esvaïda i cruel,
innocent i aliena al sofriment
que la teva distancia procura,
segurament sent flama i somni d’algú altre
... segurament convertint en aliment
el so de la teva rialla de cristall
i la teva mirada pura.
En aquest odiós Hivern del meu sexe
m’estiro i espero la mort o la clemència
de la teva generosa mà.






















33 CATARSI

Catarsi que busquen pell i ment
objectiu plausible de tota existència
comunió instantània amb l’àmbit etern
magnifica expressió de cada cèl·lula
Esclat sublimat de natura lliure
esperit trencant el pany que el barra
gest obert expressant joia de viure
crit, esgarip, guspira que s’enlaira
Catarsi anhelada que al somni pertany
fam no concreta, fantasia dels sentits
mancança, atavisme, fal·làcia, parany
creixent com un heura del buit i del desig
Present en l'espai infinitesimal
de l'instant que fuig veloç per la carena
com l'ombra que mai serà del tot teva
tot i seguir-te cada dia a cada pas
Catarsi, espasme, col·lapse, orgasme
llenya de vida, motor, combustible
ombra passatgera, foguerada, miratge
il·lusori bàlsam per la coïssor de la ferida
Temporal de desig que rebent escampa
onada ferotge que nega i anorrea
al·luvió de passió on prospera la calma
l’únic fragment possible de cel a la terra
Cant de la carn enaltida al paroxisme
Eros i Thanatos en una dansa fugaç
il·lús de l'home que es troba capaç
de fer de la catarsi un sistema de viure









34 CONTAVA

Contava els minuts, les hores
que amb cendres l’assetjaven
saó a la pell i rovell a l'esperit
Ell... Que pletòric inflava el pit
i res temia del fat i l'avenir
ara contava les hores una a una
que veia desfilar com erugues
aproximant-lo fatalment al fi
No veia passar a l'ara que cridava
des de la talaia del aquí
només contava els minuts, les hores
com si les veiés a venir
Ara ja jeu estès per sempre
a la llamborda del camí
Ja no conta minuts ni hores
i l'herba li creix al clot del pit




















35 ENTRE PELL I PELL

Entre pell i pell hi ha un indret
on no hi arriben ni la mà ni la paraula
del temporal i del vent s’hi és a recer
i tal vegada és on habita l’ànima.
Entre l’una i l’altra capa de pell
no hi cap ni el cap d’una agulla
però és en aquell espai tant estret
on el cor de l’home es despulla.
Allà hi neixen neguits i il·lusions
i porus amunt s’enfilen esperances
no hi ha lloc per retrets ni raons
i el goig floreix en esgarrifances.
L’interna dermis i l’epidermis de fora
amaguen un món que del món s’amaga
allà l’esperit del què és terrenal s’escapa
mentre de l’eternitat s’enyora.
L’ínfim espai entre ambdues pells
hi rau un cabal de potència pregona
però quan l’amor imposa les seves lleis
al cabal de l’amor vençuda s’abandona.














36 BALL

Balla, balla, ballem
com flames de primavera
ventades per un oreig viu,
un cabal sense aturador
d’energia eterna.
Balla, balla, ballem
plegats com dos enamorats
al compàs d’aquella tonada
antiga i oblidada
de meravella i beutat.
Ballem, ballem, balla
pinta al teu rostre una rialla
i que els meus braços
siguin recer amorós
i si cal, també mortalla.
Ballem, ballem, balla
com un fum que s’enlaira
un cor que s’inflama,
una guspira que gira,
com una espurna que esclata.
Balla, balla, ballem
al ritme bategant de l’univers,
siguem cometes, ocells
siguem estels, planetes
siguem el centre de la dansa.
Balla, balla, ballem
que el meu cos al teu s’abrasa
amb primigènia pulsió,
amb una força tant potent
que fins i tot a mi m’espanta.







37 L’ANY

Tinc les mans plenes d’Octubres
i en el pit se m’hi fan Abrils
a les temples m’hi venten Desembres
i la pell és d’Agost de ple Estiu.
Els records els tinc de Setembres
passats amb tu vora del mar
i algun Juny i Juliol d’aquells tendres
d’aquells que ja mai no tornaran.
Tinc Geners a la intenció
i Febrers d’una empenta clara
però va venir un Març de gelor
que em posar Novembres a l’espinada
De Maig en tinc l’ànima la plena
que és quan ullen els brots verds
i al cap de l’any, quan fa fred
en el cor encara em bull la Primavera.




















38 PERESA

Esmorteït, esbalaït, lànguid
tot ell deixat anar
com el qui l’inevitable espera
fart del turment d'esperar.
Deixat anar, com un riu fora de llera
com el llim calmat que queda
desprès de la rauxa
de l'aiguat.
Pla, laxa, relaxa el muscle
mentre mira ajagut
com va passant la vida
del tot esmaperdut i baldat.
Cansat... Cansat seria el mot que cerca
si no fos tanta feina
haver de cercar el mot
per anomenar la peresa.
Reposa el seu cos de tanta calma
i des de la desconfiança
prova d'aixecar-se
com si l'objectiu fos assenyat i amable.
Però s'adona al cap de res
que l'objectiu ja no hi es
i que d'ell el món se'n riu
de manera notable.
Per això torna a jeure al seu jaç
sense esma per revoltar-se
i tem que així l'haurà de trobar la mort
amb ganes ja d’encetar el viatge.








39 A CADA REVOLT DEL CAMÍ

A cada revolt del camí l'espera un nou paisatge
i el què difuminava l'ombra reneix amb la llum que esclata
el Sol cobeja les formes que la boira del camí amagava
en la impunitat de la nit finalment vençuda per l'alba

A cada revolt del camí espera tot just trobar-te
però en el fons del cor pot sentir que mai serà com somiar-te
tal i com en el somni et veia, lleugera, subtil, etèria
com una papallona blanca fent cabrioles sota els pins

A cada revolt de camí cau més a plom la calorada
i neixen com flors al seu front perles d'una interna gebrada
el bleeix es torna més feixuc i de plom se li fan les cames
el camí a cops li sembla absurd mentre va caient la tarda

A cada revolt del camí la fosca sembla assetjar-lo
pintant de porpres i robí les pedres, les flors, els arbres
i les òlibes cerquen el cau entre l’entramat de branques
però la flor del seu desig cobrint-se de tenebra s'amaga

A cada revolt del camí la nit es més espessa i negra
com el color dels teus ulls de diamant i d'atzabeja
ja no s'albira el seu destí i la lluna argenta la ginesta
i ja no sap si en somnis l'ha vist o només s’ho pensa.












40 PASSA QUE

Passa que a voltes em canso
de pasturar ramats de mots
per l’erm de les voreres
i que la llum de les faroles
roba la màgia als cossos
i desorienta a les ombres.
Passa que ja no se si soc jo
o és la mort que de tant sotjar-me
se’m ha fet companya i ara m’estima.
Es una amant irreductible
i és de la vida d’on treu les ganes
de posseir-me.
L’or de les tardes hi és
encara que no es deixi veure
en els darrers capvespres.
El formigó no és ni excusa ni coixí
per justificar o amorosir
la ràbia de la mancança.
El sexe insurgent te una vida aliena
que fa camí sota la pell
i furga a la pena.
El sexe és un nen que s’ajup
i espera que les faldilles
s’enlairin voleiant amb el vent.
Compraré aquell llibre divendres
per poder seguir omplint les hores
de melangiosos mots fins que t’adormis.
El diumenge ens sembrarà el Sol a la pell.









41 CAIGUT

Tantes lluites m'han omplert el pit de calaveres
i el pensament es la boira d'una ossera,
els corbs han fet nius de cendra als meus cabells
i els focs fatus se'm aboquen a la mirada
La meva pàtria ha estat sempre el camp de batalla
on ara hi plana un ominós silenci de derrota
els artefactes romanen muts colgats de terra
i per fi em beneeix una inusitada pau.
Deu ser que de tant fugir el desig s'esgota
i ja no es revolta amb aquella força i frenesí
la bandera és un parrac que oneja sense aire
blanc d’ànima balba i roig de sang i de verí.
Ja no tinc ulls per cobejar l'esguard de l'estimada
i els meus dits es retorcen erts com arrels
se'm glaçar l'esglai a la pell i una esgarrifança
va fer-me oblidar la passió de tant inútil combat.
I jo que de veres creia amb l'honor de ser soldat
que amb elm lluent conqueriria el cor d'una donzella
per rendir-me només a la benvolença dels seus peus
i esperar la gràcia d'un bes o un afalac tendre.
Ara ja el meu cos estès res de l'amor espera
ni glòria vana, ni oripell, ni llegenda, ni diners
amb les narius embussades de sang i polseguera
no es flaire el regust agra de la mort i el desesper.
Cavaller sense cavall, ni ferro, ni bandera
l'espasa perduda entre la desferra del combat
només espero enlairar-me en una boira blanca
i vaguejar per fi lliure pels llims del més enllà
Sense cos, ni la carrega de passions que arrossega
sense memòria, ni paraula, ni historia ni record
sense alegria, ni pena, ni res invocant el patiment
apaivagat al l’èter, dissolt en l'aire i en el temps.



42 LLOT

Enfonso el rem en el llot del dia i el meu atrotinat llagut vol encara lluitar per anar endavant.
El muscle es tensa, la pell tiba i en aquesta lenta deriva no es belluga ni l'aire, ni el Sol, ni el mar.
Curiós nàufrag en un fang bellugadís que em xucla i m’aspira com si em desitges amb la fruïció sinuosa d'una amant insatisfeta o amb la ràbia palesa d'una dama rebutjada.
S'insinua a l’horitzó una boirosa fita un objectiu incert, una sirena que em crida
L’udol de la nit és un cant coral d’estrelles i als pàmpols de les orelles se m’hi cria fong, els llots s’han fet de roca viva i el magma ha esdevingut mares que la quilla del llagut empresona.
He provat de baixar i el llot voraç m’ha pres la vida i en arrels m’ha convertit les extremitats.
El vent és de pedra i el cel de cartó d’embalum les gavines son coltells que esquincen el dia i totes les inquietuds que em movien s’han fet fum.
Ara noto la sang com un mineral que es qualla i les ferides es tornen de cristall que s’irisa, la pell es clivella en un crit de insurgència i d’ira contra el fat estantís, contra la inevitable ruïna.













43 FANTASMA

A voltes em sento com un record oblidat
com una ombra dins la fosca diluïda en el no res.
A voltes no em noto la pell i soc un fantasma que udola dins d’una llòbrega estança on no hi ha res.
Un poeta sense lletra o un músic de silencis.
Sense gravetat, translúcid, hostatjat al llim dels no nats, anima en pena sense castell ni cadena.
Un ens sense entitat amb la mirada buida de la calavera i el cor sense ritme ni compàs.
Però no m’esquinço les vestidures ni al fat culpo de res.
El meu lament és només boira que plana pels camps i humiteja la terra perquè el matí que ha de venir, a l’alba nova, neta i serena hi floreixi alguna violeta que el meu nom de fantasma evocarà.
Potser un galant enamorat l’ajaurà a la falda de l’estimada amb el prec fervorós del qui sense demanar demana un bes amorós o una carícia esparsa.
A voltes amb sento lliure de la carrega de la carn i l’os i llavors la tristesa adopta la forma d’una estranya beutat i agraeixo aquella immerescuda fortuna que m’alena.















44 PRINCESA

Princesa bruna de pell vellutada
i d’esguard gaire bé trist
jo et besaria sense pensar-ho
quan dolça em poses la mà al pit
Tu que renunciares a la reialesa
i als privilegis del regne ja fa molts anys
terrestre i celeste a l’hora
d’esguard pregon i bellesa radical
Propera com l’aire que preciso
i etèria com la reflectida llum de diamant
d’atzabeja la teva cabellera
i de jonc el teu cos amb el vent dansant
Princesa sàvia... més que reina
amb l’embranzida per seguir endavant
sento en mi la poderosa força
que regalen els teus ulls... les teves mans
Princesa de veu fonda que enamora
súbdit soc d’aquest reialme teu
acatant la teva llei i el teu mestratge
m’arrauliré i rendit als teu peus
I posaré fi per fi a tota lluita
a la vana recerca del sagrat graal
que del teu jou n’he de treure la joia
i de la teva tendresa la meva pau










45 PARAULES

Les paraules son joguines
son daus, baldufes, cartes
les paraules anomenen
el que els sentits atrapen
Les paraules son eines
son amants, son diables
que expliquen allò que és
i el que no fa cap falta
Les paraules son punys
quan la raó reclamen
son xarxes de vent
pescant peixos de l’anima
Les paraules son taüts
son paranys i trampes
els dos cantons esmolats
del fil de la navalla
Les paraules son la veu
son tinta solidificada
el prehistòric gruny
mitjancer de l'estaca
Les paraules son fetes
per que el cor s'expliqui
per comprendre la joia
per glossar el martiri
Les paraules son esperit
son terra, aire, son aigua
argila de qui les diu
argila per qui les capta
Les paraules, malgrat tot
no valen per explicar-te
allò que em remou el cor
tot just mirant-te.




46 EROTICA

Voluptuosa i sensible t'estires sota l'encesa llum d'aquesta tarda d'aram que il·lús imagino.
T'ofereixes d'or vestida amb la promesa reflectida en els plecs sinuosos de la teva bruna pell.
Un univers de feltres i velluts s'obra sota la pulsió suau dels meus dits ardents i assedegats.
Et vaig descobrint poc a poc mentre el temps s'atura.
Generosa m'aculls obrint els teus braços d'horitzó i jo, naufragat i nadó m'aferro als teus malucs sense desesper, sense por, trobant per fi la pau del porus.
Amb els ulls clucs perquè sigui el tacte el que visqui, només la pell estremida, només la pell, diana del nostre anhel, el frec miraculós, cinètica de la instantània harmonia que els teus pits solars només arrecerant atorguen.
En un gest ancestral i atàvic cerco sense cercar el teu centre i una mà de tendresa esdevé colom sobrevolant-te, es fa falco indagant els teus cingles i capbussant-se en tes obagues, negre corb damunt els camps de blat del teu ventre i oreneta bevent les perles de la teva aigua.
L'atzabeja del teu cabell es un cabal damunt del lli dels llençols que ens funden i ens fan de pàtria.
Lentissimament, com un Deu de marbre, com un bou he escomès el teu sepulcre i habitat els teus secrets.
Perseverant com un onatge he vençut resistències i derrotat reductes irreductibles i com una Jericó antiga s'han esfondrat els teus murs mil·lenaris amb el so dels meus clarins.
Després, l'un vora l'altra, nus, ens hem deixat acaronar pel Sol que s'esbiaixava.







47 CASTELL DE SORRA

S'esmicolen les meves pretensions
com torres d'un castell d'arena
sota l'embat de les hores.
Queda però tota la platja
plena de sorra primigènia
per anar-ho intentant.
La satisfacció és l'ombra d'una gavina
que avui vola rasant.
El meu castell estes a l'or solar de la badia
es fet amb cura i devoció,
vol ser vehicle de l'instant que fuig
i se que és d'arena, efímera
i sense intenció de perdurar.
El temps constant és l'onatge
que batent-la posa compàs a la tarda
i a cops la desespera.
Esfondrats els meus afanys
resten el silenci i l'escuma
i en prou feines un petit monticle
on abans s'erigia el castell
de la meva arrogància...
Aviat però no quedarà ni això...
Queda però la sorra plana i potencial
on tot es possible...
I roman el temps i el seu embat inexorable
fins a la fi dels dies...
I quedo jo estès, inert
guaitant a l'horitzó, cercant amb ulls de vida
que anhelen un motiu, un esperó
per construir encara
un nou castell de pretensions
damunt l'or solar de la badia,
tot i saber de la seva efímera condició.



48 ESCAFANDRE

Des de l’escafandre s'albira
un paisatge reblat de llautó
amb la visió feta a la mida
de la ratlla fixa de l'horitzó.
L'espai de dalt se'm amaga
impedint l'eventual reacció
així com els peus aixequen
nuvolades de llot del fons.
Ni a la dreta ni a l'esquerra
hi pot fer cap la mirada
i l'aire resclosit governa
el món de la meva escafandre.
Tenaces duc a les dues mans
i pans de plom a les plantes
camino amb lent pas d'elefant
per profunditats insondables.
D'un tub prim m'arriba la vida
l'aire que m’alena el pulmó
per ser escafandrista com jo
només escafandre es precisa.
Que de mar n'hi ha per tot
i anguiles, gambes i meduses
alguna estrella, algun pop
en fraus abismals i obscures.
Succeeix a vegades però
que l’escafandre es fictícia
que no li caldria a un peix com jo
que bé sota l'aigua respira.
I quan m'he adonat que jo
era un peix amb escafandre
del pes d'aram m'he despullat
i ara el mar sencer m’abrasa.




49 PALLASSO

Rius més quan saps que ets el clown
i per veure't el nas roig no et cal mirall
els sabatots et trepitgen els propis peus
i et saps el pallasso que rep els clatellots.
I rius més malgrat la llàgrima tímida
que s'obra pas sovint galtes avall
entre pólvores de brillantors impossibles
i rojos llavis grotescos i inhumans.
En el circ de tres pistes del dia a dia
el teu ha de ser el primer somriure
perquè la funció pugui continuar.
Pallasso que rius a llàgrima viva
en el cor hi tens la funció més sentida
amb la grada buida i la llum natural.

Pallasso de cadira i de flor al trau
de caminar poruc i actitud poca solta
amb purpurina t'amagues els blaus
i la pell que la vida t'ha tornat d’escorça.
Ànima melangiosa d'alegre ofici
transhumant etern en els prats de l'amor
vas i vens i no arreles enlloc
i enlloc hi trobes real benefici.
Però tu saps que riure és la solució
per això et pintes la rialla a la cara
a dins i també a fora de la funció
Clarinets, timbals i platerets de festa
el goig és gran i la vida seria perfecta
si per fi acceptessis que tu n'ets el clown.







50 PAS PORUC

El meu pit es clivella
de Desembres i gelors
n'hi ha hagut tants ja...

... Però mai prou

Clavant les seves urpes
com sarments
a la cara tendre dels dies.

Era un engany,
sabent que res perduraria
fer créixer la idea de futur
com l'espiga d'un blat
que mai s'haurà de collir.

Però no s'ha de defallir,
malgrat la mentida pietosa
i no es pot fer d'altre
que sembrar
llavors de demà
en l'ara que camina

Mentre els tèrbols aiguamolls
de la rutina
ens engoleixen
i no queda ni l’empremta
del nostre pas poruc.








51 SENTITS

Et parlo des del meu silenci
i tu m'escoltes des del teu soroll
et toco des de la insensibilitat
i tu sense sentir-me t'adorms

Et tasto amb la llengua adormida
i tu retorçant-te no em vols
mirant-me amb cegada pupil·la
veus un ombra, esglai, record.

I finalment t'oloro enfonsant
als solcs del teu cos els narius
i flairo l'olor buida dels llims
l'olor neutra de qui se'n ha anat.

Potser es que hi ets sense ser-hi
i entren en conflicte els sentits
ni et toco, ni t'escolto, ni t'he vist
per molt que l'evidència m'enganyi

Potser es que tu i jo transcendim
les fronteres dels sentits humans
però et juro que donaria la vida
per veure, oir , flairar, tastar-te
i tenir-te a les meves mans










52 EL MIRACLE DELS AMANTS

Juro que t'abrasaria fins al límit de la fusió
i que la carn esdevindria magma volcànic
convertiríem els cossos en nuvolades de gas
i plegats iniciaríem un viatge iniciàtic.

Junts seriem una incandescent bola de vida
una col·lisió de nebuloses, un còsmic esclat
una combustió d'esperits i joia compartida
un torrent de lava ardent fluint cap a mar.

Un tast d'eternitat en la terrenal vida
amb la catàrtica abrasada de dues buidors
esbandiríem amb un gest pors i melangies
i seriem part de l'energia motriu dels móns.

Et juro doncs que enfollit t'abrasaria
i golafre em beuria tota la teva essència
i en un llot de creació de tel·lúrica potència
retut i desarmat la meva jo t'oferiria
.

Pell contra pell fent els cossos reversibles
les ments en sintonia pura i primordial
les mans de mil dits devorant fraus i cingles
sensacions i carícies encara per inventar.

Assolir la llum clara, la beutat infinita
deixant de ser mortals per un breu instant
ser un amb els deus en l'Olimp de l'ara
i copsar i retenir el miracle dels amants.







53 PRINCESA del bosc

Aigua fresca i bleeix de romaní
ulls de cel d'Abril i de festa
a la pell l'oreig de la ginesta
i als llavis l'alegria del robi.

Aigua obaga i menta fresca
i campanetes grogues de jardí
aloses en piuladissa gresca
i abelles xarrupant el llessamí.

Una corona d'or de mimoses
el teu cabell bru he de cenyir
als canells braçalets de roses
i als peus violetes blau marí.

De llum d'alba un fulard de plata
i de la de capvespre un mantell d'or
a la teva falda lliris i maragdes
del fons de la llera del rierol.

Blat madur exhala el teu pit
i s'olora com brisa de Primavera
al garbuix dels cabells se m’hi aferra
i m'aboca la teva fragància al llit.

I es de nit quan la lluna clara
s'amaga rera núvols i no vol sortir
t'ha vist néixer des de les alçades
com un Sol que de nit vol lluir.

Aigua fresca i bleeix de romaní
tot i vestida de zèfir i atzabeja
de la lluna en pots sentir l'enveja
quan son foscos els viaranys de la nit.

I murmuren les òlibes amagades
dins d'una xarxa de branquillons
quan et miren passar admirades
amb els seus ulls grocs i rodons.

I conills i ratolins silvestres
no poden deixar de comentar
el resplendor que tu irradies
quan passes vora al seu costat.

L’encís que pel bosc s'escampa
fent de la bardissa un paradís
el pas serè, polit de pedres el camí
que l'han fet net per si passaves.

Fada, reina, princesa d'aigua
d'aigua fresca i bleeix de romaní
no tinc cap dret a fer-te meva
que pertanys a l'Univers i no a mi.



















54 SE’M TRENCA

Se'm trenca el vers
i se'm esmicola a la punta de la boca
quan a l'aire tèrbol toca
volent aixecar el vol.

Se'm trenca la veu
al llindar del matí clar
quan el Sol es un ou ferrat
que cerca el pa de la tarda.

Se'm trenca l'alè
quan et veig passar a qualsevol hora,
tant irreal, tant distant
com una boira.

Se'm trenca l’esperança
quan, malgrat el que jo vulgui
encara la meva pell et desitja
i els ulls em ploren la mancança

Se'm trenca la llàgrima
al cim de la galta,
rodolant temps enllà
comprovant que tot fuig
com l'amor per la carena.

Tot s'esquerda, s'esfondra, cau
menys el temps callat
i constant com una roca clavada,
permanent lliçó d'humilitat.







55 DE PLÀSTIC

Vull fer un vers de plàstic
que anomeni la pols del carrer
i sigui article de consum
per tu, estimat que ets tant crític.
Un vers que en si abomini
de la bellesa i de la pau
brètol i sense cap ètica
que visqui de la grisor
de la tètrica llum de neó
i de condició esperpèntica.
Una lloa a la vulgaritat
i a la rima facilona
que el pugui copsar tothom
tot i no dir gran cosa.
Sense fer cas de la mètrica
ni del sentit més profund
d'una primària estètica
sense voler anar més lluny.
Un vers de plàstic barat
com comprat a un tot a cent
sense gust, ni seny, ni qualitat
fet només per omplir el moment.
Pla, absurd i sense fe
que representi el que hi ha
un gra de pura realitat
un bri de res en un paper
Un vers ximple i sense gràcia
primari com un rodolí
a veure d'aquesta manera si
l'entens i no el menysprees.
Sense paraules difícils
i de contingut escàs
un vers de plàstic que digui
el que vols sentir, en tot cas.


56 ERRAT

Anava errat i no me’n adonava
pensava que el que jo pensava
era part del mateix garbuix
garbuix que belluga a la gentada
com si fóssim estols d’aus... babaus !
pels cels blaus entre nuvolades.
Anava errat i jo no ho sabia
i creia que el que pensava
era igual que el què percebien
la resta de companys humans
i que ens movien idèntics afanys
cada volta menys brillants
amb la tèrbola pàtina dels anys,
els entrebancs i els desenganys.
I que érem tot just part d’eixams
d’erràtic vol damunt dels camps
moguts per ginys, il·lusions i enganys.
Anava errat i ara he sabut
malgrat sentir-me confós i perdut
que si em trobo fora del remat
soc singular i tinc plena capacitat
d’escollir el camí que jo he triat
i de triar el camí que jo he volgut
amb tota la llibertat.










57 TOT ERA TOU

Anaven caient engroguits com fulles seques
els dies que solien ser de clariana
i el so llunyà dels crits cadells de la infantesa
es sepultaven d’octubres.

No hi havia marxa enrera
i fins i tot la inèrcia del temps
havia perdut puixança i embranzida.

Tot era tou i les aigües corrien d’esma
era necessari el trasbals de la resclosa,
era inevitable l’ensurt de l’estimball
per dotar d’escuma l’aigua tèrbola
per donar ales a l’àngel vençut
que davallava damnat al món mortal.

Queien els dies i no ho veia
i la pell s’assaonava amb els temporals,
tot era tou i l’heura ja no s’enfilava
escorça amunt cercant la llum, cercant la pau

Eren necessaris podall i fortalesa,
foragitar pereses encara que fos a cops de mall,
treure’s la son què criava a les orelles
i trobar tossut la força en el propi desmai.

No n’hi havia prou d’esperar lax
la regalada calma erta del miracle
i calia un imperiós cop de timó,
trencar l’amarra amb una queixalada
i enfrontar-se a l’espill amb l’esguard polit i nou.

Tot era tou menys la claror de l’escletxa
que filtrava esbiaixada del cel ras i brut
i un vestigi de volves d’esperança
eren la clau per reeixir l’esperit feble i retut.

I va arribar la passió lluent amb barca nova
i l’oratge que l’empenyia duia sentors de llessamí
i el mot va ser de nou el genet de la imatge
que com la vida anhelaven els seus ulls.

Tot era tou i colgat de fulles mortes
però coratjós va anar a la recerca dels vents
es va omplir el pit amb el porpra dels capvespres
adonant-se de la sang que encara li bull a dins





























58 GAIRE BÉ POETA

Se que no hauria de fer- ho però faig l’esforç
de dibuixar reflexes d'un món inexistent
llamps rutilants d'esparsa llum dins la foscor
reclosos en els espais interns del sentiment
Vestir la grisor de la quotidiana rutina
i de l’asèpsia de la vida fer-n’hi créixer flors
del tedi que s'arrapa a les fondàries del cor
fer que hi neixin nous amors de fantasia
I renovar la il·lusió per emprendre el dia
com si cada nou matí fos màgic i diferent
immergir-se en els mots i en la poesia
descobrint altres móns sota el món aparent
Notar la claror que filtra l'ull de l'escala
i l'especial expressió d'aquell home gris
la rialla d'un nen esquinçant l'or de la tarda
la flama que inflama un cor de compromís.
Cavar la jornada amb un xapo de poesia
i transcendir anant més enllà de la mirada
revestir-ho tot d'una llum potser més clara
i albirar els perfils que amaga el dia a dia
Provar de ser poeta omplint papers de lletra
buscant la rima pura o be la rima asimètrica
descobrint sentits ocults de frases fetes
calculant el món amb un altra aritmètica
Transformar la realitat per una estona
i cridar amb viva veu en el batibull del món
trencar a cops de mots aquell silenci pregon
que el sistema pervers amb els fets imposa
I ser gaire bé poeta, incomprès per tothom
traient la inspiració de la sorruda melangia
que el camí de la poesia s’ha de fer ben sol
tal i com es neix i com s’abandona la vida




59 EL DIA

El dia
es teixeix
de fets i de possibles
els uns
son el punt i la creu
els altres
els espais buits
inaprensibles
El dia
es el plor
d'un nadó a l'alba
que es torna crit de joia
amb el Sol
i mor al ranvespre
a la tarda.
El dia
es un segment
d'eternitat
que ningú sap
com comença
o com s'acaba
voluble, pendent
d'allò que al dia s'arrapa.
El dia
creix dels llims d'ahir
i es trampolin
per de futurs
capbussar-se
des de la talaia
de l'ara
i del aquí.





60 EMPRENYAT

No puc ni vull ser raonable
observant com n'ha vingut de mal parit
aquest dos mil onze que s'acaba
en una agonia de malura i de despit.
S'han enfonsat massa vaixells
en tempestes immerescudes
... Però qui va dir que la vida era justa?
Que esperàvem? Clemència del temps?
La ingenuïtat es paga cara
i com els préssecs madurem a cops
i caiem de la branca on ens gronxàvem
i un vent fortuït ens atura els cors.
Repicats pels becs de pardals i aloses
senyalats de pedra i sols irats
caiem perquè no podem fer altre cosa
que ens espera el terral afamat.
Si!... Parlem de mort, clara i directe
no de subtils canvis de substància
de la mort cruel, rodona i eterna
que alena l'oblit i la distància.














































Barcelona
Novembre 2011
www.senyorsunye.blogspot.com