SILENCIS DE LLANGARDAIX

SILENCIS DE LLANGARDAIX

Poemes















Pere Suñé Ribera
Barcelona
Febrer 2012









































INDEX


1 EXCUSA’M
2 DESGAVELL
3 PEDRA TOSCA
4 NOCTURN
5 AMIC
6 CONEIXAMENT
7 CORRIOLA
8 SOC
9 ELS TEUS ULLS
10 ELS ASTRES
11 ENSOPIT
12 SEDA
13 BATEC
14 PER NO MENTIR-SE
15 DEFINEIXO
16 LA CAVERNA
17 LA PARAULA
18 FAULA DE LES ORELLES VERDES
19 EL "QUE"
20 GATA
21 ETERNITAT
22 FRED
23 INDIFERÈNCIA
24 L’ESPERA
25 UN VESPRE
26 CROSTÓ
27 SOBRE L’AMOR
28 QUESTIÓ DE GUST
29 ESBALÇADES TRISTESES
30 NATURA FARISEA
31 JA NO ET VULL
32 FOC
33 EL PLOR DELS SALZES
34 NO RENDIR-SE
35 UN MOMENT
36 ENTRE LA REL I L’ESTEL
37 POEMA CAMPEROL
38 LLANGARDAIX
39 QUI HO DIRIA?
40 SENSE NOTICIES DE L’AMOR
41 LA PAU DE LA DEVESA
42 A PROP DELS ASTRES
43 UN PLIS
44 LA POR DEL GOVERNANT
45 OSSOS DE PORC
46 REFLEXA
48 HO HE TORNAT A VEURE
49 EL COR DE LA PEDRA FOGUERA
50 LLEÓ
51 DAINA
52 L’ABISME D’ON VINC
53 VERSOS DE DESIG
54 LA CARA NORD
55 UN PAS
56 ACRÒBATA
57 MISTERI
58 PROMESES
59 LLOA APOCALIPTICA
60 FOC DE POESIA














1 EXCUSA’M

Excusa'm per la meva lleugeresa
que semblaria que em traeix.
Excusa'm si no soc el que esperaves
d'un artista, d'un forjador d'imatges,
d'un escollit.
Deixa'm que sigui carrincló
si això és el que vull.
No m’interessa repetir discursos
ni ser més trencador que l'Albert Pla,
tot i que l’estimo.
Tampoc vull que el meu vers entoni
un cant que em sigui aliè.
Per això cavo dins meu
i poc és el meu afany per complaure't
i convertir-me als teus ulls
l'iconoclasta que demanes.
Estràbic jutge de la cultura
que t'entestes a exigir del poeta
el cop de mall, la declaració formal
de l’inconformisme en cada rengló,
ingenu descobridor del putrefacte Parnàs.
Excusa'm si llauro el meu cor i sagna
i amb sang rego el meu vers.
Si soc lletraferit és perquè en tinc ganes
i m'agrada fer florir el mot
i que s'enfili retorçant-se
com una rel, com una heura.
Excusa'm... o no.
Si et complau llança el meu escrit
a la gran foguera però procura maleir-me
abans d'oblidar el meu nom.





2 DESGAVELL


Nodrint-me de passats
dibuixo el dia, esfèric,
hermètic,
com un planeta
que tirà governa el temps.
Albiro sense saber
la profecia,
no me'n adono
i m'aboco al sofriment,
instintiu, inconscient.
Rebusco sota la meva pell
que s'esgarrifa
i el desig m'hi llaura
solcs de sang
amb enverinat coltell.
Tentinejo desesperant-me
impotent a dins l'abisme
que em fa de mare,
de pàtria
i m'arrecera com un castell.
Adormint-me per somiar
descansa la meva suplica
en un silenci
que cau eixordador
com un martell.
I escric, escric enfebrat
i enfervorit cercant metzina
i sembro els papers
amb els fruits
del meu desgavell.





3 PEDRA TOSCA

Tinc la pell de pedra tosca
i el vent hi ha cavat caus
on el temps hi ha fet nius de gavina
i aixoplucs per les aus.
L’esquena que dóna a l’Orient
la duc plena de molsa espessa,
alguna alga, algun cranc
parlen d’amor entre tempestes.
Immòbil com un segle,
un penyal clavat aquí,
si gosés moure’m no podria,
si volgués no podria fugir.
La sorra esmicola el bronze
de les estàtues d’ultramar,
té brillantors de calitja,
d’or salvatge i de vent mineral.
I quan somio un somni d’home,
el veig amb un to irreal
a la pell bruna que el meu deler irisa
i a la complaent mirada de l’amant.
Tinc la pell de pedra tosca
i tot jo m’aboco al mar,
els ulls se’m omplen d’escuma
quan, aliena a tot, et veig passar.












4 NOCTURN

Un vers nocturn fet de silencis, un crit callat esquinçant la nit, la lluna ferida de solitud que udola i omple la fosca d’estridències amb el seu crit.
En una dolça deriva deixaré que els pensaments bressolin el meu cos amb els seus braços narcòtics i esperaré que el nou dia s’obri com una magrana madura.
Després aniré llescant les hores amb un ganivet esmolat de llum i els actes seran l’excusa perfecte per l’oblit d’aquests mots que ara llenço a la tenebra.
Ja no cerco, ja no desitjo, només em deixo endú per la incerta pau dels llençols i confio en l’impecable funcionament del mecanisme automàtic que soc.
Cau la parpella, el teló de l’acte d’aquest jorn i encara el silenci crida des d’una cantonada de l’estança com aplaudint l’ocurrència d’aquest vers nocturn.






















5 AMIC
Jo no sé de la teva incongruència
o del conflicte que et roba les hores.
No parlo la llengua del sanglot
i se'm escapa el sentit de la teva llàgrima.
Però quan et veig caminar sol
amb la teva ombra que s'allargassa
et noto a prop, amic.
I participo del teu neguit com la Terra
participa de la pluja que gesta el cel.
Jo no sé què és el que el teu pensament embulla
i la teva ànima distreu.
Però mentre veig com t'allunyes
pels corriols del temps en mi creix la teva pena.
Mentre t'empassa golafre l'horitzó
amb la promesa, amb la certesa de no tornar-te.
Sento, lleuger com l'os d'un au, a la gàbia del costellam el pes d'allò que t'afeixuga.
Et sé mirall, et sé miratge que s'esfuma
et sé igual a jo mateix i a tothom d'altre.

















6 CONEIXAMENT

Ser atent i de cor impecable
i omplir l'ànima de buidors
per ser més lleu i endut per l'aire
arribar a l’essència de la qüestió.
I a dins de la remor trobar silenci
i en caos un parèntesi de pau
una clariana a l'ull del incendi
i en el temporal un trau de cel blau.
Despullar el cor per poder percebre
l'hàlit de la vida al porus obert
el compàs lentissim de les hores
i amb l'instint copsar l'ara que es perd.
Oblidar qui s'és per ser-ho tot
i en tal oreig cavalcar el temps
sobrevolar la lluita i sense pors
ser un bri del tot endut per la corrent.
Un Buda sota l'arbre, clarivident
i lluir als ulls tot l'amor del planeta
l'espurna viva que damunt de la Terra
viatge a lloms del coneixement.
















7 CORRIOLA

Una corriola al sostre fermada
per fer-hi baixar les cançons
que del més alt davallen.
Un peu per trepitjar l'inconegut
una petge que trancendeix
l'evanescència de l'ara.
Una ploma, un paper, una plomada
per no extraviar el sentit
que oculta la paraula.
Un amor perdut, un de no viscut
una boirina que d'un camp
de blat cadenciós, s'enlaira.
Una molla trencada un cos retut
una eina que no
per molt treballar s’espatlla.
Un ull plorós, un llavi que tremola
i a la gola un sanglot que el món
transmuta a llàgrima.
Una corriola que elevi sense esforç
la baluerna que al terra
ens ferma i esclafa.
Una corriola per elevar l'esperit
Una corriola de mots
per estremir una pell i esgarrifar-la.












8 SOC

Soc com el so que enlloc pertany
perquè quina és la pàtria que el sojorna?
és de l'aire?, és cosa?, és esperit?
és tal vegada sentit que emana
d'una cosa viva i s'esvaeix?
Soc com la imatge d'un espill
i per mi mateix no soc,
només soc consciència reflectida
i en algun cas, no sempre,
soc l'ull del que mira.
Aviat no seré ni record,
imatge esvaïda, borrissol, tènue cadència,
oreig subtil que lentissim belluga l'espiga,
pigment de lilàs a l’horitzó
de qualsevol tarda peregrina.
Soc, no ho se!,
la fantasia d'algun ésser que s'avorreix,
d'una balena que s'enfonsa
a les simes inescrutables
d'un temps que m'és del tot aliè.
Hàlit, pulsió que espurneja, fictici foc,
il·lusió, Maia, quimera
per tant, per res he de patir
en aquesta volada tant efímera
en la que la finalitat és existir.











9 ELS TEUS ULLS

Els teus ulls son un coltell clavat, immòbil en el meu cor de cataclisme.
M'estovo la voluntat i llangueixo sacsejat per la tempesta.
Les ones escumegen retrets amb la seva boca negra i el so s'estimba per llunyans espadats.
Els teus ull de lluerna, d'estel polar, son un engany, un miratge distant, una galàxia impossible i tot i així el centre de la meva patètica deriva.
Es perfilen les formes retallades de nit amb tisores d'utopia, els ulls se'm inunden d'una errivola llum i jo em deixo anar bressolat per l'infinit que no m'enganya i per alleugerir la pena m'amistanço amb la foscor.
A la plana inerta dels meus dies, nàufrag acostumat al naufragi em faig professional de la dissort i obro els braços per abrasar al no res, que no res m'assegura excepte la mort.
Ara però guardo a dins capses els núvols que s'albiren a les alçades i que em distreuen del teu nord reticent.
Borrissols d’èter canviant que es pigmenten d'or o de sang. Llances de vent d'encesos porpres com laments o de boires baixes que foraden els ocells.
Els teus ulls proscrits del meu reialme de fangs i llims.
Els teus ulls que un dia, ja fa molt em miraren encenent un foc que no abrusa però consumeix silent l’oxigen. Jo, que només de l’oxigen em creia dependent.









10 ELS ASTRES

I ell l’abrasava des del somni i el dia li deixava teranyines del seu cos entre els dits mai saciats.
Famèlic s’enfrontava al jorn com qui se la juga amb una mà de males cartes a la mà... tant li era però.
Acostumat a perdre brandava el seu amor com si fos l’idoni receptacle per algun deler extraviat o fortuït.
I recollia collites de buidor a cada nova lluna i les estenia a argentar cada nit damunt dels llençols.
I recollia neguits aliens i els feia seus empès per aquella necessitat d’omplir el buit que l’obcecava.
I l’abrasava, l’abrasava fort en el somni perquè no es diluís perdent-se en la claredat del jorn que sobrevenia.
Però, sobrevenia també de nit la nit cobrint les seves buides mans que cridaven com llamantuls.
I era tanta la tendresa que inspirava que els astres compadits feien més refulgent la nit emocionada.
I per primera vegada va trobar més companyia en l’espurnejant cel que esbiaixat li besava la cara.
Rugia el vespre, els folls baladrejaven i aquella nit s’apaivagava el seu deler amb el til·litar dels astres.















11 ENSOPIT

Ensopit com un llangardaix a la neu dels cims i el fred sota l’escata amb la sang quallada en el seu rec. Ert i blasmant al fat esquerp perquè no pot blasmar a ningú d’altre. Però el poeta ho sap i no ho admet, que admetre-ho seria sal i pebre a la ferida que el sotmet.
Potser és que viu de la ferida que udola en el seu pit i sense tal senyal es perdria en l’abisme sideral del seu desfici intern. Potser és d’on el poeta treu la imatge que el redimeix, el pou obscur d’on treu l’aigua el poeta assedegat, la minsa llum amb la que el poeta assassina la tenebra.
És un xic com el plomall de la tristesa, la màrfega calenta de la deprimida voluntat, el confort de la ignorància, la pau del qui nega el conflicte i acota el cap. Acceptar la pròpia desferra per invocar als deus de la immobilitat, de la desídia i de la mandra.
I així dissenya espirals amb la seva vida, sense nord ni centre aferrant-se compulsiu al primer estímul que el somou, malgrat sigui fruit de la il·lusió que el sotja i cega. S’aferra a aquella beutat que somia i no te, a aquell deler que idealitza amb la deformant lent de la mancança.
Va deixar de cercar l’alegria i aquesta ruta el dugué a un carreró sense sortida, a un indret on la llum és fluorescent i l’ombra diluïda, la claredat artificial i la realitat es contreu dins de murs imaginaris. Res no brilla i d’esma passen els instants que conformen el temps d’una vida
I aparegué un Sol radiant en aquell univers de penombra. L’agafaven de la mà que jeia erta i li empeltaven ales d’alosa als dits convidant-lo a la festa de la vida. Uns ulls cardinals, un cos, un joc, un centre i el què un dia fou, revivia intens, es feia flor a la seva pell i esclatava en el seu sexe.
Ara se’l sent cantar de nou i li torna a espurnejar la mirada, ja no arrossega els peus i camina amb un nou aire. Esperava sense esperança una escalfor que no arribava. Feia tant de temps que l’eternitat minvava en aquell món que havia fet seu de solituds i recances. Ara ja torna a volar el seu amor d’alosa blanca.

12 SEDA

Ho has de notar en el to del meu bes
que només voldria ser seda per tu
seda sobre la seda de la teva pell
carícia nascuda de l'impuls més pur.
Seda tèbia, flor de porus llaminer
l'ull que fa néixer papallones al pit
que mostra el coratge de l'amor ardit
perquè per fi s’assereni aquest foll deler.
Seda vellutada, llavi ardent i molsut
seda esgarrifada, pell que no menteix
la mà extraviada i el gest retut
i una mirada clara que no traeix.
Seda de dolcesa, setí de tacte fi
lleugera i subtil com alè sense pes
nineta humida on neix un sospir
que esdevé lletra avui en un vers.
De seda la mà que t'acarona el clatell
i l'acosta lentissim al llavi que vol
beure's l’essència damunt la teva pell
com un colibrí que atures el seu vol.
Seda a la llengua que seda cerca
als confins ignots del teu univers
seda bruna, color d'or de promesa
que tu has de notar en el to del meu bes.












13 BATEC

Ai batec! Que poc precises per batre de nou tes ales de papallona... Que semblaves adormit, però no.
N'hi ha hagut prou amb una mirada amable i un somriure per aixecar el teu vol d'alosa un altra cop.
Ai batec! Que ja et conec i ja no faig massa cas del teu mall que crida... Ja no et crec batec!
Que per uns ulls bonics l'anima vendries, batec i per un bes enamorat faries el paper del batec aturat i a la mateixa mort t'encararies.
Ai batec! Que promous l'avalori i ets adorador de l’ídol de l'esperança, que vius de la mancança i et rebolques en la fantasia.
Batec que t'entestes a guarnir de musiques el meu silenci i de inventar dolçors que no existeixen per aquest pobre cos meu, carcassa que t'hostatge, titella dels teus fils tirans, de raó extraviada.
Batec que et mous al ritme cadenciós d'una cabellera que s'esbalça, d'uns ulls bruixots que anomenen silenciosos aquella promesa que trasbalsa.
Bat batec el teu timbal amb força, ensenyem que ets viu i que amb tu viuen les meves llums... Les meves ombres.















14 PER NO MENTIR-SE

Per no mentir-se s’arrenca cada dia un bocí de pell, una onze de carn i un pensament per exposar-los al Sol i al vent, a la roca nua dels fets que oreja l’univers.
Estesos a l’erm rotund i colpejats pel temps inclement, esdevenen essència, brou de bruixa, poció, aliment que beu golafre quan s’ha post el Sol i el cos cruix de tenebra.
Per no mentir-se es retroba cada nit intoxicat d’eternitat i embriac de tal metzina li és permès d’albirar per un forat la possible perspectiva sense desitjar el comiat.
Mentre la lluna crida recordant-li que ella és la mateixa, fidel i serena, malgrat tot. I s’adona aleshores que és ell qui muda cada dia i el sortilegi que perseguia era sempre aquí, present i inherent a la pròpia vida.
I de sobte, ja no fa ferida la recerca aprofundida a la pròpia pell i es torna dolcesa que se li esbalça dins, transmutant en pau la guerra, en silenci el crit i en oasi aquell pou de melangia.
Per no mentir-se s’inventa cada dia i despulla la seva pell en un acte de suprema rebeldia, s’encara a l’espill del temps que no traeix.
Per no mentir-se se sap cobert d’abismes i caient mentre la veu se li estrafà desconeguda.















15 DEFINEIXO

Les hores?
Només bales de vidre que dispara el temps.
Les emocions?
El crit soterrat de la gola que calla.
Les idees?
Arquitectures invisibles sobre un fangar.
Els records?
La sang quallada d'un monstre mort.
La vida?
Una parpella que es clou abans d'obrir-se.
La pell?
Un embolcall sensible amb escorça de temps.
L'amor?
Un poltre que galopa a la ratlla de l'horitzó.
La il·lusió?
Aliment de sofrença i enverinada poció.
El repòs?
El silenci intern, l’equilibri, la pau de l’os.
La poesia?
Un pretexta, una excusa, una gosadia.
El pensament?
Un complicat mecanisme de rellotgeria.
L’instint?
El nord que marquen les busques dels segles.
La veritat?
Una rara gema de cor pur i de mil cares.
El sexe?
Una dansa atàvica que la cèl·lula remou.
L’eternitat?
A l’ull una estrella i al cor l’ona que bat.
La felicitat?
Un miratge a l’espill de l’ara que ja se’n ha anat.




16 LA CAVERNA

Crido des d’una caverna on vaig entrar ja no recordo quan, m’envolta un silenci feixuc com un martell, l’aire és tèrbol i he oblidat com és la llum. Tentinejo, tentinejo per nodrir-me de molses i de fangs i així arrossego els dies en l’obscura tenebra que em fa de masmorra i de llar.
Però crido de tant en tant amb un crit que no és ja ni de desesper perquè ja res espero excepte aprendre a viure amb la solitud que em sepulta com la roca i em cega com un tió roent. Fa tant de temps que espero però, que el sofriment s’ha diluït en un llim que permet, si més no, la vida.
A voltes em revolto quan a mi torna el record d’aquelles pastures, d’aquell cel blau, i de l’or d’aquelles tardes, però el meu puny irat no el veu ningú. Per això desitjo que mori la memòria i que la meva mà cega atrapi algun mosquit per dinar... o per sopar, el què s’escaigui.
Estic nu i el meu cos put a florit, l’esquena se’m ha tornat aspra, com d’escorça i tinc tarannà d’estalagmita i quan s’apaivaga el meu crit m’envaeix una estranya pau que ho omple tot, una letargia narcotica com un amor absolut. Aleshores no vull si no silenci i estimo aquella fredor que m’abrasa.
En els moments en els que em crec lúcid pateixo i m’exaspero i la serenor només torna a mi quan esdevinc de pedra i el cor batega lent i mineral. Quan res cerco i res desitjo. Quan he acceptat de bon grat el negre fat que m’aixopluga ja no preciso de l’aire net i transparent. No conformat però, em limito a ser.
I quan soc, ho soc tot i el meu esperit traspassa l’embolcall, la carn i el tendrum, el fred i el dolor. Quan soc, soc un àngel translúcid i sense gravetat, vivint a la llum, surant sense pes ni pena que m’afeixugui. Reverbera a dins meu la pròpia veu, fonda i s’esborrona la meva inexplicablement sensible pell encara... i soc feliç a la caverna.

17 LA PARAULA

Un drac de dos caps es la paraula, un Deu amb la potestat del canvi, un arma carregada de pau o un podall que precís escapça.
És la clau d'or d'un paradís i la lluna que la nit il·lumina, l’empenta que esperona o estimba i el caiat que fa d'amic.
Una paraula regna a l'aire i se'n vola amunt com un ocell amb un vol de filigrana o amb la contundent força d’un martell.
Sovint és súbdita de la raó però a voltes s'hi revolta en contra, altres cops obre una porta que fermada hagués estat millor.
Hi ha moments que carrega a l'esquena tot l'amor que pot expressar i es vesteix de tremolosa tristesa si aquell amor vol marxar.
Trenca motlles i fa revolucions, vent que oreja mil banderes, l’expressió d'un sentiment i l'oculta raó de les polsegueres.
Una paraula és un cor de magrana, és pluja que verdeja l'erm, és fanal, és fita, és estel i la tenebrosa boca d'un arma.
Pot portar verí en el seu si i l'afalac d’una cara amable que però que amaga el seu veritable fi, traïdora com punyalada.
Però estampada en un llenç de paper fi sobre el blanc impol·lut d'una plana per tothom es mostra com és malgrat el que escoltin els altres.
Hi ha coses però que no cal dir que diuen més que les paraules, viatgen a lloms d'una escalfor, d'una carícia, d’un gest, d’una mirada.
Però malgrat aquella puixança transformadora d'universos la paraula és reu, presonera i esclava d’aquell qui vulgui escoltar-la.



18 FAULA DE LES ORELLES VERDES

Deia un savi un dia sobre l'amor
que era una qüestió de química
i que satisfet el primer fogot
queda el patir que l'amor implica

Deia aquell savi que els humans
hauríem de ser com les bèsties
i disposar d’un zel ben animal
i desprès anar per coses més series.

Deia el savi que seria bo
i també un gran do de la natura
que es veiés de forma clara i segura
la nostra sexual disposició.

Deia que si tinguéssim un zel
posem de dos mesos a l'any
per cada un dels homes diferent
i amb plena acceptació social.

I que se’ns posessin, que se jo,
les orelles de color verd
perquè l'altre sexe sense error
sabes d'allò que avui ens perd.

No hi hauria tanta vana lluita
perquè tot seria ben natural
prou d'oripell... L'orella verda
proclamant la intenció animal.

I al llarg del que queda de l'any
ser lliures i viure en concòrdia
sense ser reus de la historia
de l'instint i del crit de la sang.


Passar els mesos que et toquen
de plena efervescència sexual
fer de la vida un festival
sense temors, ni vergonyes.

I dedicar la resta del temps
a assumptes molt més de profit
a créixer sans i estar contents
i a conrear les arts i l'esperit.

Les orelles verdes indicarien
que no hi cap segona intenció
i que la vida pot ser senzilla
conscients del nostre color.

L'animal ferit que avui crida
de solitud i desig el seu udol
amb orelles verdes tots sabrien
quina es la causa del seu dol

I de forma clara i amistosa
tal i com fan els animals
l'humà donaria la resposta
per acabar amb els seus mals

És la faula de les verdes orelles
que un home savi em va dir
però temo que mai anirà així
entre mascles i femelles.








19 EL "QUE"

És fàcil de dir: inventa un "que" cada dia, engega'l a volar i que s'enlairi en un cel de poesia. Inventa un "que" que tingui sentit, que sigui alegre i que no xipollegi en el lamentable bassal de la melangia. Vital i fresc alhora, que tingui cura de la forma, de la imatge, de la mètrica, la fonètica i el ritme.
És fàcil de dir però no tant de fer, cercar, aprofundir i sobre tot trobar el sentiment que trasbalsi o l'objecte... el subjecte que faci aflorar el sentiment, el record, la puixança o la nostàlgia.
I després trobar la raó que justifica tanta lletra, entendre-la com un camí propi i defensar-la valent davant la indiferència, en el millor dels casos, de la gent. Procurar també de no deixar-se du per les corrents i ser fidel a un mateix i conseqüent encara que impliqui ser carrincló i no obstant provar de no ser-ho.
En el "que" quotidià exposes l'entranya, el dubte i la mancança, trenques encara una llança per l'amor i et sotmets al despietat judici de la massa. Trobar el "que" és un gran "que" que sovint es troba sobre la marxa, com aquest petit escrit que ha esdevingut el "que" que avui buscava.















20 GATA

Quina es l’estranya raó que et fa moure tant sigil·losa, quin felí et prengué l'anima en una vida pretèrita?
Qui va donar-te aquests ulls insondables tant plens de maragdes i de missatges?
Com és que et fas bola a ran meu quan d’escalfor tens ganes i perquè fuges arrogant quan la cerco jo, donant un nou sentit a la distància?
Perquè quan t'enfades t'estarrufes com un borrissol, com un plomall esverat i sembla que esgarraparàs com una gata esquerpa?
Camines sense fer soroll amb l'urpa preparada, se't tensa l'esquena com un arc, com un mesquer salvatge.
Et deixes acaronar per la meva mà i el teu cos sencer ronca com un eixam de coloms. T'estires oferint-te als meus dits que et sotgen mentre maules.
I de cop jugues amb mi com si jo fos un ratolí i tu condescendent em deixes viure per tot seguit esgarrapar-me en un joc tant divertit i cruel com ho és la pròpia vida.

















21 ETERNITAT

Un codi que s'entengui com uns ulls que imploren, una veu que parli més que mai quan calla... Una mirada. Una mà que acaroni l'anima amb una carícia inventada, un amor absolut i difós que no precisi de paraules.
Un missatge que no es pugui llegir si no es damunt d'una pell esborronada, sense mots ni grafies, sense retrets, amb la fe que mou muntanyes, la pau que als ulls hi basteix la casa i una sentor de llessamins entre els bruns cabells que despentina la tarda.
Ai! Aquella pau, aquella concòrdia que l'home cerca en vida sense trobar-la, aquell indret que s'enfonsa potser en els perduts terrenys de la infància. Aquell deixondiment que vol dir entrega i suprema beatitud en els amorosos braços de l'altre.
Mític com una passió antiga i gloriós com els colors de qualsevol capvespre en el que la bonior és epidèrmica, la necessitat s'esvaeix i l'home per fi és complert i convidat al festí dels Deus. El temps s'alenteix i es fa mes intens a mida que s’abandona la lluita.
La felicitat deu ser una mort on ja res importa, ni el propi cos i el dolor ha perdut la seva ascendència sobre l'home que jeu inert amb una estrella d'amor immòbil als ulls que ja ni llum precisen. El món atura el seu giravoltar de planeta.
Físic i alhora eteri, amb la cara trasbalsada, èxtasi i esclat, col·lisió d'universos en una interna galàxia que lat sota la pell. El tacte es fa llenguatge primordial i el buit de l'abisme s’omple d'una escalfor que no pertany al porus si no a l'esperit que t'abrasa.
Ets eternitat i fugaçment t'és permès de comprendre-la, per tant ja no preguntes, ja no indagues perquè ets part d'un fractal, d'una llum que guspireja, ets la resposta en el propi esdevenir. Ets però, fugaç i la teva llum s'abrasa al moment que fuig.
Perquè ets home també i el teu embolcall es físic, efímer i sotmès a la tirànica mà del temps i la recerca és combustible i esperó. La pista que disposes viu als ulls d'algú que passa pel carrer, una fesomia, un cos que commou l'arrel i sacseja l'anima.




22 FRED

Busca'm en el fred
que de ben segur
deu ser l'amo ocasional
d'alguna de les teves
solitàries tardes.
Crida'm llavors
si vols que t'abrasi
per donar-te escalfor
i que el fred del teu cos
se'n vagi.
O tant sols pensa amb mi,
anònim i sense cara,
només un pit acollidor
que et vol donar aixopluc
i fer-te de casa.
A l'ampla dels meus braços
no hi trobaràs retrets,
només tota la pau,
tota la guerra
que pugui donar-te.
I després,
quan l’habitud et retrobi
i et deixi en el teu espai
segura i confortable
oblida si et plau i viu.
No cerquis el fred
per trobar el recer
dels meus braços,
no cerquis el fred
que ell sol vindrà a buscar-te.
Que saps que jo seré allí
a la ratlla dels dos móns,
entre el fred i la calor
incondicionalment disposat
a abrasar-te.

23 INDIFERÈNCIA

Vesteix-te amb la meva esborronada pell
i sigues testimoni dels fets que em fan patir
per les finestres dels meus ulls aboca’t
a l’esglai que anomena el meu turment.
Esquinça el cel protector amb ungla viva
i que et penetri la veritat com un amant
que t’envaeixi la raó que dona raó a la vida
i mira... mira per primer cop al teu voltant.
Mira com tothom calla i camina
i qui s’entrebanca jeu caigut a la vorera
en tant tothom passa de llarg i no mira
fins que es ell qui cau quan menys s’ho espera.
És un cercle tancat d’estrany hermetisme
cegats i sorruts cremem jorns sense mirar
trepitgem si el que fa el cas és trepitjar
en una espècie d’atàvic automatisme.
I no és que jo hi vegi més clar que ningú
que vesteixo amb la mateixa pell humana
i els meus ulls veuen el que veuen els altres
que al cap de vall només son eines els ulls.
Però ara vinc just de caure i d’aixecar-me
i des de terra he vist tothom passar de llarg
entomant del vianant la freda apatia
amb la vida nafrada i a la consciència un gust amarg.
I avui vull que t’emprovis la masegada pell
i els meus ulls plens de pols de vorera
perquè t’adonis de quina és la moneda
per la indiferència que com a retribució rebem.








24 L’ESPERA

Ja quasi érem convençuts
que valia la pena l’espera
i així vàrem fer caure llunes i sols
badant amb la pregunta als ulls.
No estimàvem prou, de tanta espera
i ens plorava la pell marcint-se.
Asseguts, veient caure
l’un rera l’altre els equinoccis.
I ara ja som morts,
la sang se’ns ha fet de pedra
i la pregunta
que dansava als nostres ulls
ha esdevingut heure,
bardissa, flor silvestre
que du al seus tremolosos pètals
escrita la resposta.




















25 UN VESPRE

Tal vegada vindrà a mi,
qualsevol vespre,
aquell oreig que em parli de tu
arrossegant la teva essència.
Potser des de molt lluny
cavalcant la distància,
un vespre m’ha d’arribar
com un miratge la teva imatge.
Potser un vespre,
caminant sol entre oliveres i marges,
escoltaré la teva veu
irreal però tant real
en el frec de les fulles dels arbres.
I aquell serà un vespre especial,
amarat de la teva llum
i la lluerna dels astres.




















26 CROSTÓ

Qui ets tu que dius que a la mà brandes un pa i a l’altra amagues un arma, que t’omples la boca de flors jugant amb la fam dels altres?
Qui ets tu per dir que la raó a la teva llar s’hostatja si per trobar el teu confort, de la raó en fas llenya, foc i fum que es perd nit enlaire?
Qui ets tu per canviar-me la vida argumentant que és qüestió cabdal?
Perquè creus que em deixaria matar per la teva veu retorta?
Qui t’has pensat que ets i quina de divinitat manlleves la gràcia que et fa tenir a les mans tant poder, cotxe oficial, set pisos i quatre cases?
Perquè el què tu dius és llei i s’ha d’acotar el cap i seguir el remat com fan els altres?
Mira no m’atabalis que avui em sento tens que tot llegint el diari m’he adonat del que pretens i que el teu afany no te mesura, que tens l’anima de ciment i estintoles la teva veu amb lleis que tu mateix promulgues.
Que ja vivíem sense tanta protecció, tanta normativa i tanta lletra sagrada, que si del pa ens toca el crostó, hi ha qui el crostó és el que més l’hi agrada.












27 SOBRE L’AMOR

Tot és possible a cada instant i l'ara és una flor que se’ns obra a les mans.
Tot és vida i la vida és dansa i l'home és una comparsa de l'amor.
Tot és amor que de l'eternitat davalla com un plugim que ho mulla tot, fins i tot l'arrecerat espai sota l’ombrel·la.
Ningú és a redós de l'amor en vida, ja no és qüestió tant sols de química ni d'un embruix que et fa esclau, és com aigua que s'atomitza sobre l'univers i arriba per tot igual des del confí més remot a la caverna més pregona.
L'amor és com un vent que tafaneja arreu.
De l'amor en diuen que n'és un però que amb molts noms s'anomena... Devoció, rendició, absolut deixondiment i la raó que fa girar la Terra en el seu eix... sense amor tot es marceix.



















28 QUESTIÓ DE GUST

Deu ser una qüestió de gust, un ordim de preciosa filigrana aquest estira i arronsa en el que ens perseguim per les cantonades de la vida sense mai trobar-nos.
Potser seria groller que l'animal deixés empremta damunt tant lleu i elegant joc de seduccions.
Potser existeixen raons estètiques que ens neguen l'apropament físic, castigant-nos amb la set sublim i la visió de l'aigua. Com Tàntal encadenat a mil·límetres de l'objecte del seu desig.
Una esgrima d'emocions, una dansa etèria que no permet contacte amb el terra vil... Un joc tant subtil que només s'imagina.
... I jo que em veig obligat a jugar...
... I jo que de petons et colgaria...
... I jo que només penso a arrencar-te la roba...



















29 ESBALÇADES TRISTESES

Potser un dia canviaré la manera de beure'm els matins en un xarrup de lletra.
Foses les llums que de nit em guiaven i retut l'esperit que avui em mou.
Potser un dia ferit de tal absència ho he de llençar tot a mar i fer-ho ona, que es desdibuixi de sal el poema que habiti el ventre gegantí d'una balena.
Passen ocells i idees que no atrapo amb una xarxa cosida de forats i de vent, no veig el moment per ara de canviar el sistema, que no vol engranatges el sentiment.
No vol consentiment ni renuncia, és uns eina, un filaberquí que burxa un mur de calç quotidiana i cega que amb el Sol, com un espill brilla i reverbera.
Temo però que el meu puny crispat xisclaria si no fos d'aigua i de cadència i si pogués albergar ira l'albergaria en lloc d'omplir llacs de paciència.
Potser un dia em pessigaré adonant-me que s'han omplert pous amb tanta lletra, simes abismals i fraus replenes d'esbandides ànsies i esbalçades tristeses.














30 NATURA FARISEA

Qui en sap res
del remorós sofriment de la boira
aclaparada de Sol i de dia clar?
Arrossegant-se com qui demana
llicencia per existir
sota el bon temps tirà.
Sota el cel clar,
paradigma de la fortuna,
radiant de vana llum i felicitat
... Falsedat tot plegat,
quanta llàgrima s'ha fet cel blau
evaporada en silenci
esdevenint pluja que cau,
pluja que camina amenaçant
amb exercits de nuvolades
i llances de llamps a la conquesta
de l'indefens secall i de l'erm.
... Salvatge tal i com és
l’aferrissament de l'onatge
i eterna i estúpida la fe
de la roca pacient,
corcada de temps
i de marítims turments.
Natura farisea, verí de llessamí,
sense pietat segueix la norma
malgrat qui sota la teva rel retorta
s'esberla i romp
i sota la teva llei s'hagi
de claudicar i morir.
Qui en sap res del sofriment
de la boira en el clar matí.





31 JA NO ET VULL

La respiració s'alenteix
i ve la calma.
El cos deixondit plana
damunt pastures
i conreus imaginaris.
Just t'he deixat de pretendre
i puc dir que ja no et vull.
Una estranya pau
sobrevola els cingles
on m'estimbava
i l'abisme és per fi rodó.

























32 FOC

Amistançat del foc, que és au que abrusa mentre vola, serè l’artífex de l’ascensió sagrada del fum. Encendré les eines i transmutaré l'esforç d’acer en carbó i cendra.
Seré l'amo de l'incendi i ornat de flames visitaré paratges de secall i llenya.
Seré Joana d'arc i xisclaré des de la foguera proclamant l'origen de les meves veus de daga i anomenant la meva incendiaria fe, jo mateix apilaré el tronc i la teia que em faran de jaç darrer.
I seré l'amo del incendi i em calaré foc per devastar-me i passat el primer fogot m'enlairaré fins a despullar-me de flames i escalfor i esdevindré fum i cel i aire, espai amunt.






















33 EL PLOR DELS SALZES

Ha de venir aquell jorn
de timbals i campanes
que espera pacient l’home
des de l’albada?
Serà encara possible
l’espiga daurada
movent-se al compàs del vent,
balandre dels arbres?
I el matí lluminós
de agermanada fe
i lluïssor d’argent
a la mirada dels pobles?
O és així i així serà
perquè està escrit
amb foc i sang
a la fesomia dels astres?
I els conreus d’or de les planes
i les grises perles urbanes
ja saben del nostre
fat ingrat.
Què aquell jorn
no ha de venir mai
i aquesta era la pregona raó
del plor callat dels salzes.












34 NO RENDIR-SE

No rendir-se malgrat tenir
els peus clavats al formigó
la boca cosida d'inèrcies
i ferritja al moll de l'os
Potser confús però mai retut
i confrontat a la renuncia
hostatge i reu de l'habitud
prego a l'amor que s'allunya.
I romanc amb el cor obert
esperant l'oportunitat
de recomençar la lluita.
Desempallegar-me del fat
que senyala el meu camí ingrat
amb el jou d'una fe perduda.

Al desànim no cedir
ni a la mala sort que empeny
aquest buit de sentiment
que empassa com un remolí.
Obrir els ulls i abrasar el dia
que és verge i està per fer
i sortir d'aquella deriva
de tedi i de desesper.
Conscient de l'ara irrebatible
que silenciós i imperceptible
per la carena fuig covard.
Viure doncs el moment esquiu
valent, atent i amb el cap clar
en tant el cor bategui viu.







35 UN MOMENT

Ara que tinc un moment
que no em burxen les hores
i l’entorn badalla dolç.
Ara em capbusso de lletra
despullat de vertígens
de batibull i de sorolls.
Retrobo una mare incerta
un petó llançat al buit
i una mirada perfecta.
Un balandre de boira
i al mig de la boira una llum
d’algú que encara m’espera.
Ara que tinc un moment
fent servir la pau que em queda
faig llar de lletra i de cançons.
I si tu et vols deixar anar
el somni suau i la cadència
son prou raons.


















36 ENTRE LA REL I L’ESTEL

Entre la rel i l’estel pasturo eixams de somnis en el camí de les atzavares.
Munto cavallets de mar i peixos de plata fan de gossos d’atura del remat.
I sota un cel incert toco una flauta de corall que apaivaga les bèsties.
I tu vens de la mà de Sol alt a abocar-me tendresa del teu sarró de mimoses.
L'aigua del canti te gust de menta i d'anís de Primavera a les pastures glauques.
Ramader de somnis allunyo tempestes i malsons amb el meu caiat de cirerer.
I somio que dormo amb el cap reposant damunt la molsa del teu sexe.
I m'adormo només per somiar entre la rel i l'estel en el camí de les atzavares.




















37 POEMA CAMPEROL

El Sol desgrana el blat de moro de les hores a l'esquena del dia i la pellofa dels pensaments es ventada amb forca de constància i savi oreig a l'era de la vida.
L'euga espera nerviosa el trill i els bous el jou de cada dia. El silenci i el solc per fer, en el llaurar quotidià en els camps de poesia.
A voltes amb la cua s'espanta els tàbacs que persistents li furguen la ferida però hi ha llocs on la ferida cou i amb la cua no s'hi arriba. S'ha de posar herba als conills i gra a les gallines.
Mots conreats com trumfes en turons que s'imaginen on l'or del blat fa de coixí lluminós a les tardes quan jo m'assec vora el pagès assaborint el repòs mentre el gos esbufega.
Lladren les oques avisant d'algú que arriba pel camí enllosat de pedra. La mainada juga amb la tartana que dorm a la pols i jugant a l'amagà s'embruta de gallinassa.
Quatre vaques de morro de boix i llengua aspre i una colla de garrins esperen l'abeuratge i aquell mot pagès que ve de la collita que s'espera es fa poema si el temps ho permet.













38 LLANGARDAIX

Quiet, amb ull petit, letàrgic i mimètic enganxat a la paret esperant atrapar-te.
Immòbil i en silenci absolut t'observa amb mirada de gàrgola, aturat el pensament i fòssil el seu batec d’estàtua.
De pedra, de pols, d'eternitat que espera, ni gana ni set, com un llangardaix pacient, escata mineral i gelor a la pell.
Es despulla del sentiment i el sepulta d'ombra mentre espera per mostrar-te'l quan t'atrapi, resplendent.
Com una taca en el cel ras, en un somni prehistòric que ha transcendit el temps quiet... Esperant-te.






















39 QUI HO DIRIA?

No ho hagués dit mai que un dia sembraria gelors a l'estiu xafogós per obtenir una collita de calius, que per apropar-me m'allunyaria i que encara quan et veig passar em mossego la llengua per no trair-me.
Qui ho hagués dit, jo que era l'adalil de la rauxa, del primer impuls i de la passió salvatge, ara callo, m'ajupo i espero com un llangardaix que s'arrup de fosca i pols entre les bigues.
Qui s’hagués pensat que semblaria conformat mentre per dins encara bullia una foguera de rebel·lia, qui ho diria en veure'm en aquest posat, com aquell que tant li fa i veient-te passar fa que no mira.
Qui ho hagués pogut predir que avui amb actitud tranquil·la i serena com un Buda pacient t'esperaria, colgant el meu deler de poesia, deixant llanguir l'impuls que em somou com qui veu passar un oreig que mai aturaria.

















40 SENSE NOTICIES DE L’AMOR

Remoure cels i terra, que no quedi lloc on amagar-se, furgar amb el bastó de la constància el cau on s’arrup l’amor.
Burxar i remenar com el que agita el què és seré, fer-lo sortir d’allà on fa vida i que l’amor s’adoni on se’l espera.
No deixar que s’adormi en la distància i l’oblit, conrear-lo com un fruiter que vol l’empelt i la poda precisa.
Sacsejar amb violència la capçada i remoure l’arrel perquè quedi ben palès per l’amor que se’l busca i necessita.
Persistir i si cal molestar com un tàbac per tal de fer-se notar, ser dolorós si s’escau per tal de l’amor tenir noticies.





















41 LA PAU DE LA DEVESA

Ajagut nu damunt el tapis d'herba
sentia la sang dins seu com un torrent
que davallant dels cims amb gran empenta
s'enduia neguits avall amb la corrent.
Oïa el seu bleeix assossegar-se
i el silenci envoltant-lo amb la seva veu
que a cau d'orella li xiuxiuejava lleu
secrets que amb mots no poden explicar-se.
I un moment de llum i torxa encesa
vibrant amb el to de la naturalesa
va sentir-se envaït d'una gran pau.
Va saber-se estimat i part del món
i en el porus va percebre sense error
l'amor seré i la pau de la devesa.

I malgrat l’Hivern va ser Primavera
i als camps del seu cos van florir-li tebiors
esgarrifances, esglais i tendreses
atorgant-li una clara comprensió.
Amb els ulls clucs i l'anima serena
va obrir els braços per abrasar la llum
i la pau va fer llar en cada cèl·lula
mentre l’angoixa fugia cel blau amunt.
I va fruir d'aquell glop de bellesa
que regalava el dia damunt l'herba
on ell per fi llibert s'ajeia nu.
I va deixar-se acotxar pel capvespre
i per la subtil pau de la devesa
que li obri un nou camí per anar més lluny.







42 A PROP DELS ASTRES

Sota els meus peus neix el camí
i és l’ombra fresca qui m’hostatja
no t’estranyis doncs si
no hi ha terral que em sigui pàtria.
Perquè l’ara s’enceta aquí
on el meu pas errant trepitja
la pau la cerco amb l’amic
i de la guerra me’n vull lliure.
La meva bandera el cel blau
i de nit el negre ple d’estrelles
i la llesca de pa universal
el símbol de la meva senyera.
Si puc no m’arrapo enlloc
ni per joia, ni per esclavatge
per si un cas hagués d’anar-me’n
no vull que se’m trenqui el cor.
Que el meu és vent que viatge
endut per un incert destí
no t’estranyis doncs si
no m’aturin barrots ni xarxes.
Amb l’esperit desfaig la nit
i amb els dits pentino els arbres
no t’estranyis doncs si
em sé més a prop dels astres.












43 UN PLIS

Penso que la vida és un plis
que quan te'n adones s'acaba
no veus la cendra que davalla
tenyint-te el cabell de gris.

I si vols fer la vista enrera
i aferrar-te al que has deixat
és igual que voler abrasar
un miratge que reverbera.

Sentint l'origen tant a frec
tot plegat un parpelleig
veus joventut com s'allunya

Deu mil records s'han clavat
en una trista creu de fusta
al cim del teu taüt reblat.



















44 LA POR DEL GOVERNANT


Tot decidit a no sentir per no témer
va deixar els seus delers tancats
en taüts d’inèrcies conformades
i amb pors va anar creixent de pors colgat.
Un crit angoixós, però de vegades
trencava irat els panys i els forrellats
eixint com una tempesta desfermada
i la ràbia reclosa rugia amb un esclat.
Per no patir va fer insensible la pell
i per no veure es cegava les ninetes
de dura roca se li va tornar el cor
i d’acer gelat el lluu de la mirada.

Va construir muralles al seu voltant arrecerant-se en el seu medi hermètic
mai va fer oïdes a l’amor cridant
fent de la seva vida un viatge patètic.
Va fer diners, això si, a mans plenes
i esdevingué un candidat a governar
amb el cor fred i amb l’estopa a la mà
va imposar la seva llei de via estreta.
I una gran gernació el va seguir
dient que ell era punta de sageta
per ell i el seu carisma volien morir
per ell i el seu esperit de dura pedra.

I va adonar-se que pasturar el remat
li donava gavadals de llet i llana
i que amb quatre cops de roc ben donats
podia fer el que li donés la gana.
I el poble pasturava aliè a tot
que d’herba per sort encara en quedava
i si hi havia qui no es conformava
ell no dubtava a etzibar-li el gos.
Que a queixalades feia entrar en raó
a tota ovella que del remat fugia
justificant l’ús d’una força abusiva
persuadint de que ell era el salvador.
Però de nit sol a la seva estança
arraulit com un cabdell en si mateix
aquelles pors que ell creia soterrades
brunzien dins la nit com un vesper.

Un llit de proporcions oceàniques
com la presencia de la seva solitud
i la vida se li feia camí costerut
malgrat tenir possessions fantàstiques.
Engarjolat en una masmorra d’or
les seves pors com carcellers implacables
una vida sense saber que era l’amor
tot i escoltar arreu afalacs amables.
Veia la pròpia basarda en altres ulls
i així prosperava en ell la malfiança
malgrat tenir una vida regalada
enfrontat a si mateix tot eren esculls.
Fins que una negra nit de lluna fosca
en el seu tàlem no podia aclucar els ulls l’albada el sorprengué donant mil voltes
amb llençols embolicats fent un garbuix.

Amb el sol despuntant el trobar el dia
pujant d’esma les escales del terrat
tèrbol el cap i a la mà una missiva
bata de seda amb brodats de comiat.
Tot i tenir-ho tot, tot li mancava
i l’anima no podia trobar repòs
manava sobre els homes i no menava
al lloc on s’amagaven les seves pors.
Va mirar el buit desolador de l’alba
i a l’home menut maldant ja sota seu enterbolit el cap va passar una cama
i va seure’s a la barana un curt moment.
Fermant els ulls amb força per no veure
va passar l’altra cama serrant les dents
s’enfrontà a l’abisme com qui espera
trobar al fons de l’abisme l’esquiu remei.

Una ultima ullada al món que deixava
i no va saber dir qui ploraria per ell
era despit allò que el seu cor albergava
i l’eterna por el seu únic sentiment.
Com un Icar d’ales abrusades
va anar a la recerca del sol de formigó
i estès en pau potser per primera vegada escoltà el darrer batec del seu cor.
I en el instant en que la vida el deixava
desprès de tant i tant de temps menant
va adonar-se qui era qui de debò menava
havia estat la pròpia por del governant.






















45 OSSOS DE PORC

Camins a l'aigua
escumes al cel
vidres i fustes
el món capgirat
camins a l'aigua
raons a dolls
brins i remolins
camins retorçats.
Cels a l'aigua
reflexes trencats
remolins de blau
vidres i brins
camins de fusta
escumes de vidre
maquines simpàtiques
... Maquines
i cels d'Octubre.
Qui ens dirà
qui és l'oracle?
Ossos de porc
llençats al vent
camins de vent
vent de l'oracle...
Miracle! Miracle!











46 REFLEXA

En el reflexa
bellugadís de l'aigua
vaig veure el cel blau
dels teus ulls
però el meu deler
era de fum
que s'enfilava
cel amunt
per atansar-se't.
I eren d'aigua
els teus ulls que davallaven
i el meu desig... Ai el meu desig!
s'enlairava cel amunt
... Com un fum,
perquè naixia
d'un foc que abrusava.
Vaig voler abocar-me
al blau immens
que doll avall brollava
i em van somriure
els teus ulls
que amb blau esguard
em miraven ...
Vaig allargar els dits
de ingenuïtat vestits
i d'esperança
per copsar un tros
d'aquell cel blau
que els teus ulls reflectint-se
regalaven.
Però va ser aigua
entre els meus dits,
va ser aire al cap de vall
com els teus ulls
cel amunt
evaporant-se...

48 HO HE TORNAT A VEURE

Ho he tornat a veure en el teu esguard fet de boirines i de cels difuminats. Entre un potser i un ja ho veurem es gronxa el desig amb ses trenes rosses.
Jo que només vull capbussar-me i ser arrel que esberla i funda.
Ho he tornat a percebre en el color que et circumdava, en el teu embolcall subtil que només veu l'ull de l'anima.
... I tu em deies: conreem cometes i aurores boreals des del pulcre recer de la distancia a l'insondable gris.
Fem-nos amants en el verb esmunyedís i servem com donzelles la puresa que ens estima, traeix i mortifica.
I jo, tal vegada amb una suplica als ulls et mostrava la meva força i la meva feblesa en un ramell que t'ajeia a la falda sense esperar ja res.
Ho he tornat a veure quan el silenci volia acaronar els mots i els mots espurnejaven, quan volien parlar les pells però es feien brogit tumultuós les paraules.













49 EL COR DE LA PEDRA FOGUERA

Viatjar a cavall del mot al centre mateix de la llum, a l'origen, a l'omega, al propi cor de la pedra foguera, al seu mineral interior que només el mot esberla i romp.
Tocar amb els dits de l'anima les forces que de debò somouen, fer un ordim de sentits delicats que aboquin al subtil coneixement de la veritat última.
Arribar al cor de la pedra foguera d'on prové l'espurna primigènia, la que escalfa l'ara i es brúixola del aquí, ser llum a traves del mot que com l'aire m'alena.
Destriar el gra de la palla, l'or de la collita que dormita als cups del temps i llançar damunt els dies grapats de certeses inqüestionables com eixams d'aloses.
Posseir aquell instant sagrat i fer-lo llei per enlairar-lo dins la tempesta comú dels homes perquè sigui far resplendent, que atorgui nord i pau... o potser... imprecisa somnolència o esborronada pell.














50 LLEÓ

El gran felí exposa els ullals al Sol polsós de la sabana mostrant la seva mandrosa fam amb grunys que fan tremolar la terra. Et veu passar amb el teu pas curt de daina i el teu esguard de llaminadura, aliena a tot, aliena a ell que viu per ella i és esca del seu desig salvatge.
Se li remou l'instint d'esmolades urpes que jeu al mimètic or de les falgueres. Sota la teva peülla de ballarina notes el retruny del seu deler fet bram mentre ofereixes el teu coll redemptor temptant-lo.
I ell t'observa i amb calma de rei et deixa passar esdevenint vegetal que mira, fent-se roca que respira, fent-se herba socarrada que somia amb la teva esqueixada carn.
Veu com danses i giravoltes en la teva gràcil Primavera innocent i constata que hi ets només per seduir-lo i propiciar el vertigen de la roja sang tintant el terròs, la orgiàstica festa de l'os cruixint i l'entranya oberta estesa als voltors. Frisa la seva urpa i s'inquieta a dins l'encoixinada beina i olorant el teu perfum de daina es clava al terra d'aquella arcana memòria de l'instint.
Finalment, ja que el Sol va a cercar la carena, ell amb orgull aixeca el seu cos d'or i d'arena i ensenya al món els queixals del seu deler. Un tro que omple la plana i fa que l'espaordida daina fugi corrents feixes enllà.
Ell sap que l'ha perduda de nou, que la va veure passar encisat quan va tenir l'oportunitat de fer-la seva amb una estrebada... Però, era tant bonica i va deixar-se agombolar per aquell moviment cadenciós que li parlava de joventuts esmunyides i de vida que es renova.
Ensenyant-se la va fer fugir, així fou sempre el seu agra destí de lleó poderós i famèlic.
A l'ampla horitzó de la sabana el Sol acota el cap sota una acàcia i ell per fer callar al budell i oblidar a la daina anirà a nodrir-se de lluna i de nit clara.
El seu bramul bròfec i tel·lúric omplirà les ombres i el seu amor de gran felí serà el festí d'algú altre.
51 DAINA

Trenques la pau de la sabana amb el teu saltiró de caprici. T’encantes i qualsevol so et distreu i allargues el teu coll flexible amb curiositat no reprimida. Et sents lliure i així ho proclama la teva veu que com un cant de sirena encisa a qui colgat d’ors i d’Octubres t’observa complaent i delerós alhora.
No en saps res de la passió que el teu pas de ballarina desferma, no coneixes el remolí de luxurioses apetències que propicia el teu cap dret i la teva mirada d’embruix.
És quelcom que va més enllà d’una estètica, més enllà d’una fam natural i s’enfonsa en la nit xafogosa del ritual, de la sang vessada i de l’esquinçada carn, del deliri bacanal del tendrum i l’estrebada, del vertigen del morro roig i de l’urpa esmolada.
Tu saltes de matoll a matoll, tresques l’herbei a la recerca d’ambrosia pels teus llavis eclèctics i capriciosos, aixeques la teva cua amb un gest quasi bé provocatiu i tu... ai... tu no te’n adones. No veus els ossos que blanquegen un tros més enllà d’una que fou com tu, no fa pas tant. La blanca rialla de calavera no et commou i res pertorba el teu vaguejar de princesa, allunyada de la manada.
L’aruspex de les alçades interpretaria de bon grat la teva víscera esberlada a cops de bec i et contempla cel amunt amb esmolada mirada. Us veu a tots dos, a tu i al lleó que fa que dorm tapat de falgueres esperant la oportunitat i fantasiejant amb la teva figura redemptora.
Està a l’aguait de qualsevol moviment i vola en silenciosos cercles molt amunt... molt amunt.
Ara l’has vist, entre els bronzes de la tarda, aixecant el seu pes d’esfinx daurada, amb la cabellera al vent com un profeta de la tarda i tu has fugit rebent, com un llampec que fueteja la sabana. T’has girat però,... i l’has vist mostrant-te la seva boca blanca de destí i d’esperança. Has escoltat de molt a prop el bramul terrible de la fera que et reclama.
I... no ho sabries dir, però al fons d’aquells ulls t’ha semblat veure-hi refulgir una llàgrima.

52 L’ABISME D’ON VINC

L'abisme d'on vinc no es com els altres.
No es ple de buidors sense nom
ni de retrets adreçats a l'aire.
L'abisme d'on vinc es un camp de destrals,
una munió de punys irats i brams de fera llibertada.
L'abisme d'on vinc es terra verge
on hi pot prosperar tot.
No hi ha laments que s'arrosseguin
com cegues serps de la fosca,
ni udolen els gossos espectrals de la basarda.
El meu abisme inventa cada dia la distancia
i estableix les coordenades de nous astres
que a la vida em fan de lluerna i far.
El meu abisme es rar,
no es com qualsevol altre
i si en néixer no n’hagués estat desnonat
amb l’amor d’una estiregassada
seria on jo aniria a aixoplugar-me,
a cercar-hi recer i a bastir-hi llar.
L'abisme d'on vinc m'espera quiet,
d'eternitats gronxat, tal com espera una mare,
sense el punyal del temps senyalant l'espera
de frisança.
Allí es on he de tornar sota aquell cel tant ample i clar quant em desfaci del llastra.











53 VERSOS DE DESIG

Els meus versos de desig
que només pertanyen a l’aire
només precisen de tu
per fer-se carn estremida
i nervi que rebrinca i salta.
Els meus versos de deler
que son trets d’allí on cou l’anima
només precisen de tu
per fer-se fets que no remouran
ja mai més les paraules.
Els meus versos varen venir al món
per culpa d’una pau enyorada
només precisen de tu
per llevar-se la mortalla
i triomfant sobre la mort alçar-se.
Aquests meus versos de goig perduts
i de llums esmorteïdes
només precisen de tu
per esclatar i ser vida de nou
entre una voluntat i un acte.
















54 LA CARA NORD

La cara nord del teu món inabastable
se'm ofereix reptant-me entre boirines
i jo em deleixo frisós per escometre-la
amb el cor ardit i la sang enfebrada
Se que serà una ascensió lenta i difícil
i que podria perillar la pròpia vida
però no penso defallir, el cim em crida
i abocaré a l'empresa tot el meu ofici.
Anant amb compte amb cingles i tarteres
amb ull de falco he de trobar l'escletxa
per fermar a cops de buril els meus pitons
I obrir una via a la teva cara de pedra misteriosa cara nord que mena al teu món
de immaculats prats, pletes i congestes.
No espero però al final cap recompensa
excepte el vent a la cara i el silenci
la immensitat i l'abisme serà el premi
de l'esforç esmerçat en la conquesta.
I en el cim hi he de trobar una flor de llis
que encara mai fou visitada per l’home
i jo sense tocar-la hi vull seure a la vora
gaudint del privilegi de tant rar encís.
No hi hauran muntanyes més enlairades
ni ocells que tant amunt gosin fer el niu
només l'erm blanc desdibuixant les ànsies.
Veure aigua del rierol que es farà riu
i sentin-me bategar el cor fort i viu
fent el cor fort t’aniré deixant, cara nord, enrera








55 UN PAS

Un pas que retruny al corredor
l'ombra n'és mare i misteri
i desprès, potser silenci
encoixinat de foscor.
Un pas viu que no dubte
trepitjant amb fe inconscient
és llum dins la tenebra
o mal presagi potser.
Un pas que ve o que s'allunya
talment com un pensament
s'aferra com crit a la gola
negra papallona de vent.
Primer un pas desprès l'altre
menen a un incert indret
des de la llum veig la fosca
com un mar obert.
Un pas com un navili
que cerca l'estel polar
un ebri pas a la coberta
i als ulls una espurna, un llampec.
Un senzill pas que comença
el pelegrinatge més llarg
un record, una nostàlgia
i el ressò d’un comiat.












56 ACRÒBATA

Desafia la gravetat com un encens, com una boira el meu pensament reticent atansant-se't.
Com un acròbata que giravolta en el buit i cau sense arribar mai a esclafar-se i trobar repòs per fi entre serradures.
Sempre d'un trapezi a l'altre el meu pensament persistent viatge mig amb l’hàbit mig amb l'instint.
Com una febrada que el torrent tumultuós de la sang escalfa i fa tèrbola la visió com un horitzó de calitja.
Com un acròbata que només viu en l'esglai i en la paràbola, sempre amb el perill a l'esquena arrapat.
Desafia la gravetat i s'enlaira de nou quan l'ull et veu, el cor et sent i la pell, inexplicablement t'enyora.
Acròbata desafortunat, penjat dels fils de la teva voluntat, d'un canto a l'altre, sempre a punt de caure i de la teva llum cegat.


















57 MISTERI

És un misteri quotidià el poema. Llençar la galleda al pou i abeurar l’esperit amb aigua fresca.
A voltes és lluita quan la set és molta, pregona i arrapada a l'arrel.
Però sempre és misteri: on menarà el poema, a quin paisatge, a quina remor, a quin oreig? Quina serà la musa que l'inspira, a quin somni es va concebre, on s'amagava fins a l'ara que ha vist la llum?
Misteri que vol explicar la pell que s'esglaia, el cor que retruny, la llàgrima, aquell record sagrat que dorm tapat de realitats profanes.
Em confesso devot d'aquest misteri que regala el mot quan dansa, fervorós acòlit de la poesia de cada dia, petita, misteriosa, intranscendent.





















58 PROMESES

Promeses que cauen suaus com les hores, dels teus ulls humits.
Presagis que qüestionen l'ara, només promeses que al cap i a la fi no son res, harmònics que reverberen a les aigües fosques del desig.
Promeses com els fugaços dissenys del estornells en els cels d'octubre, miratges, ni tant sols imatges permanents, idees sublimades que es desfan amb el temps però que son l'aliment de la lluita, el focus de l'incendi i la raó de l’últim desgavell.
Promeses que no es pronuncien, que viatgen en una llum, en un somriure , en un gest esbiaixat que son el clau roent on s'aferra el que cau, el tauló que perllonga la vida al naufragat fins que l'Oceà el reclami... Promeses... Bah!
Promeses que no son ni fets embrionaris, que no duen vida en el seu si de quimera, focs d'artifici per qui somiant es desespera.
Fruites dolces que s'amarguen quan les vols collir.
Promeses que, amb sort habiten a la cara obscura de la lluna.















59 LLOA APOCALIPTICA

Potser si que conscients del mal averany que ens assetja hauríem de enlairar les nostre veus en cants i himnes que ens enardeixin i així, a pit descobert anar a cercar la bala que ens pertoca...
I morir amb un somriure als llavis, sabent que no estem de part d'aquesta matemàtica perversa que ens indica i adreça al fi tant a ran.

Potser si que hauríem de immolar-nos pel bé comú, pel futur dels infants i per restar en aquesta fatal equació. Morim doncs pel bé de la vida, escorxem-nos dòcilment per la concòrdia de l'erm futur. Lamentablement no hi ha temps per dilacions i es l'hora de prendre una determinació vers el dilema: viure per la mort o morir per la vida?

Arreu s'escolta el so de l'esmolet afuant i fent refulgir el fil argentat de la dalla, tothom es prepara i la por s'ha instal·lat a la mirada del poble però va vestida de burla i d'estracanada. Es fa de la consciència un delicte i es lapida als pensadors i als poetes. La consigna és: no pensem més enllà, no desviem el timó de la nostra ruta de domèstic confort... Peti qui peti... Visca la mort!

Benvolgut cataclisme, benvolguda anihilació nuclear, lloem la xacra necessària, les malures i les plagues que ens sotgen. Degollem-nos com anyells consagrats al sacrifici que ens exigeix el brutal Moloch, Deu dels formigons i les uralites. Creem de la circumstancia una nova ètica que justifiqui el indiscriminat genocidi i cantem mentre caiem.



O cerquen el "soma" la droga que anul·li la sofrença sense que ens importi el preu i deixem-nos agombolar pels seus amorosos braços, quiets, administrant-nos la mort en mesurades dosis per fer-la durar. Llencem-nos al remolí catàrtic on el plaer i el dolor son la mateixa cosa, erts i sense forces, baldats i abandonem-nos al fat ingrat que ens amenaça en aquest segle que ha nascut esgarradet d'humanitats.

Així doncs dansem, dansem agafant-nos de les mans amb el diable en una rotllana fatal que marqui l'epicentre de l'abisme. Dansem al so dels pífans de l'infern i que ens obri ses flamigeres portes per engolir-nos... I no plorem en creuar el llindar de l'altre món, penetrem-lo amb la fanfàrria i el carnaval sabent que no ho haguéssim pogut evitar i l'auto aniquilació era part de l'essència que ens alena i perd.




















60 FOC DE POESIA

Quan creus
que s'acaba reneix
el foc que primer
abrusa al poeta
foguerades
d’efímera llum
fetes amb llenya de lletra
per enlairar-les desprès
cel amunt.
Foc de poesia
que calcina les hores
esperó del dia,
sageta certera
miracle
que il·lumina i redimeix
poesia que creix
com una altíssima nit
de mil estrelles.
Poesia que queda
com caliu
que encara hi és
quan la flama s'ha extingit
i ja no hi ha el brogit
de la foguerada primera
poesia que al cor es clava
com un lluminós
coltell de veritat.












































Barcelona febrer 2012

ZERO PARTIT PEL MIG

Pere Suñé Ribera
Barcelona Desembre 2011




INDEX


1 ZERO PARTIT PEL MIG
2 ESTIMADA MANCANÇA
3 AGULLÓ DE DESIG
4 DILLUNS PLUJÓS
5 DISSIDENT
6 LA MEVA MUSA
7 TRAVAT
8 IRADA JORNADA
9 PINZELLS
10 SINGULARS
11 BAIXEN TÈRBOLES LES AIGÜES
12 L’ARA
13 CAMINA... CAMINA...
14 L’ESBORANC
15 JOC DE MOTS
16 ESPERANÇA
17 MALASTRUC
18 DESCREGUT
19 COM UNA BRISA
20 DIUS BÉ
21 DESIG ALTRE COP
22 LLAURO
23 HO PROCLAMEN
24SORRA BEDUINA
25 SIDERAL
26 LA VEU
27 BESEM-NOS
28 EVANESCÈNCIA








29 UN CLAU
30 HOME MORT
31 BESADA D’ESCORPÍ
32 QUOTIDIANA
33 LA CLAU
34 QUAN ES FOLLA AQUI?
35 FILL (consells)
36 EL TEU NOM
37 SECTARI
38 SIGNARIA
39 L’ASE
40 FRONTERA
41 RUC
42 POEMA PER L’EDDIE COLLINS
43 PROMETO
44 LA SEVA FAM
45 PORPRA D’ALBADA
46 FIDEL
47 CALLAR
48 OCTUBRE VORA EL MAR
49 AUTUMNE
50TALUSSOS I MARGES
51 LLIURE
52 POTSER
53 CAMERINO
54 CONFESSIONS
55 SEMPRE
56 MORTALLA
57 FLOR
58 POSSESSIONS
59 PASSA L’ANY
60 ESQUELLES















1 ZERO PARTIT PEL MIG

Un, dos, tres, zero partit pel mig
una faula, un conte, un acudit
una esbiaixada crònica de l'ara
un preu per eixir del desencís
de l'entranya esberlada
Un dibuix a les arenes
d'un desert, d'una gravera
de presencies esvaïdes
i omissions de compromís.
Un, dos, tres, zero partit pel mig
i em salvo
quedo fora del tall de la ganiveta,
del coll a la picota i el cap en un cistell
Fart de revolucions n'inicio una
la de riure's al ras de terra
amb la rialla de calavera prematura
que lluïm els escollits.
Un, dos, tres, zero partit pel mig,
tu te'n vas i jo em quedaria
si no fos que ja fa estona que ja no soc aquí.
Un, dos, tres, zero partit pel mig
com dèiem de petits
m'hi cago al mig.













2 ESTIMADA MANCANÇA

Estimada mancança
que em xiuxiueges
mots de temptació a cau d'orella
tu ets la inventora de la distancia
i del plom m’adorm les parpelles.
Em lliuraria de la teva manipuladora mà
si no la precises el meu cor
d'esglais addicte
i la rebutjaria com es rebutja
el que saps t'ha de fer mal
malgrat el bàlsam guaridor de l'ara.
Estimada mancança t'he de desmuntar
com si fossis un rellotge antic
de busques tortes
et furgaré l'entranya i t'escamparé inerta
damunt l'amarga post de les hores
on et retrobaré mancança, més amable
feta un reguitzell d’engranatges,
pius i molles mortes.
Estimada mancança meva que no et conec
i te'm amagues als plecs de l'ossada
esmunyedissa i sibilina
com la serp del primer arbre,
tal vegada verinosa... No ho se
Que potser ets l'impuls
que em treu de la letargia
o el paper on vesso la meva lletra,
la fantasia que repta
reflectint-se al meu mirall
l'instint que en notar-te
se'm eriça com un sexe.
La meva pell et troba a faltar com a una mare
quan hi ets o quan em manques.
Ets un anyell que sacrifico cada alba.


3 AGULLÓ DE DESIG

Benaventurat agulló de desig
que em fibles encara l’ànima
jo que sense tu divagava
en un marasme de temps perduts.
Avui retrobo aquella energia
que el món transforma i mou
ara és aquell conegut enrenou
que com cant de sirena em guia.
Misericòrdia d’acer esmolat
que subtil em travessa l’ossada
sembrant neguits en el trau.
Mai prou satisfeta ànsia
coïssor mai del tot sadollada
clam soterrat de l’animal.
Desig renascut de la dissort
on tossuda l’enterra la vida
ullant de la terra amb energia
amb una simple promesa d’escalfor.
Allà s’aferra el meu ingovernable
instint, deler, tendència clara
a cercar la pau improbable
en un cos, una pell, una mirada.
Agulla cruel però esperó que fibla
i que em treu d’aquella deriva
d’esperit balb i timó perdut.
Sense tu no se si me’n sortiria
en un erm de sentiment, de vida
bressolat per un vent de malastruc.








4 DILLUNS PLUJÓS

Les lletres em cauen de l’ànima en aquest Dilluns plujós escampant-se com formigues damunt d’un erm de paper blanc fugen, corren espaordides com tement el meu verb tremolós
i acaben conformant paraules amb erràtic i instintiu afany.

Cauen esclafant-se com gotes d’aquesta persistent pluja
que amara els perfils i les arestes grisoses del meu món
cels de formigó i pels carrers gent de pell d’escorça dura
que des de la indiferència més pura ni saluden els meus mots.

Per ells aixeco el puny ple de gavadals de lletra perduda
i la projecto sota la pluja perquè s’escampi com un escorrim
de la meva pròpia fe ferida que enlairant-se encara, mai retuda serà llavor de llum futura en aquests llots i en aquests llims.

Dilluns grisós d’arrapades solituds anomenant Novembres creu-me quan et dic que és respecte la força que em belluga
per la teva qualitat d’apaivagar tot afany, tota vana lluita
fa resplendir d’argentada llum el cor obscur de la tenebra.

Dilluns deixatant somnis sobre la meva cutícula quotidiana arrecerat d’Hiverns la fredor ha esdevingut la casa i la llar
i jo m’ajaço en un coixí de melangies conegut i confortable
i buidant-me de mots amb enyor espero aquell cel net i clar.











5 DISSIDENT

Soc dissident en un món conformat, sempre ho he estat i la meva dissidència es un clam poètic que no pot fer d’altre que ser privat. Dissident del que marca la norma ja que he comprovat que seguir la norma amb la pau del remat no m’acosta a res que em recordi la felicitat.
Fugissera la idea de la felicitat, intangible, impossible de vestir-la amb humans parracs, per això la meva dissidència s’enfila per l’heura del pecat i la transgressió. El goig pertany al porus i el porus pertany al moment, en canvi la norma te la por enganxada com un fong de prudència que és antítesi d’eclosió i de vida.
Soc dissident ja que comprovo que la norma per ara tendeix a fer més fonda la fractura i a fer del home una fera insensible, poruga i cruel que només te ulls per si mateixa, consumint el do del temps en l’afany risible de protegir-se, a cops de colze fent-se d’escorça la pell i de pedra la mirada.
Perquè tot sembla conduir-nos a la buidor de l’existència, a la por de transgredir, a mantenir el cap cot i l’actitud genuflexa i d’aquí brolla la meva dissidència perquè ja que visc i el pulmó m’alena, no puc fer oïdes sordes al crit de la pell ni al xiscle del moment que fuig silent per la carena.
No voldria però que tot fos una festa , un goig irreal i una constant exaltació de l’existència però si, potser canviar la direcció del nostre col·lectiu afany, baixar el llistó de la nostre pròpia satisfacció i comprovar que sovint, quan menys millor i que no cal tant. Que en el món hi ha gent que no té res i encara es contenta de viure i riu més que el qui tot ho té.
Cerquem la camisa de l’home feliç però... l’home feliç no feia servir camisa.







6 LA MEVA MUSA

Jo per la musa faria de cada dia
una oportunitat per sentir a la pell
l’exquisida qualitat dels moments
que normalment d’esma passarien.
Per la musa sacrificaria si es quedés
inspirant les meves nits de poesia
tot l’or vil i material que pogués
acumular al llarg de deu mil vides.
Tant sols notar-ne la presencia a frec
en tant passen amors i melangies
en la turbulència del riu del temps
Musa que amb un somriure inspira
irreal però idolatrada de per vida
i timó de la deriva de cada moment

Musa somiada el teu esguard clou
la beatitud i la pau que l’home somia
la concòrdia amb el món i la vida
i el silenci final de l’intern enrenou
No és res que mesurar-se es pugui
amb les lleis de la física que sabem
és una condició més bella i subtil
que transcendeix aquest món aparent
És màgia, desig, és quelcom gloriós
és un sentiment que el viure glorifica
la musa estenent el seu vel melangiós
Sense ella em perdo en un mar de lletra
i si la vull i no ve em trasbalsa la tristesa
que de la meva musa jo n’estic gelós.








7 TRAVAT

A la gola se’m ha travat un vers
un poema esquerp que no vol sortir
a la punta de la llengua el puc sentir
però per ara no en puc treure l’entrellat.
I provo amb el pensament afuat
de trobar potser algun motiu ocult
una accepció que fes si en fos capaç
de desllorigar del meu vers el nus.

Però no és gens fàcil, t’he de dir
quan el sentit del vers vol fugir
de trobar la clau que al full el fermi.
I jo la cerco en els buits renglons
la inspiració que al vers doni raons
com ara la passió, la força o el nervi.

Però ara el tinc a la gola travessat
no te ganes d’anar ni amunt ni avall
no trobo el ritme ni el verb adequat
per molt que hi posi tot el meu afany.
Potser és cosa del clima d’enguany
que fa que la paraula s’hagi arraulit
en aquest Desembre tant estrany
on el vers és parany i el mot enemic

Potser es que no fa per poetes el fred
ni la tebior d’aquest temps esquiu
en el que l’Hivern te pinta d’Estiu
Aquest vers que del poeta se’n riu
no he de permetre que em deixi malmès
i provaré de caçar-lo en tant sigui viu.





8 IRADA JORNADA

El meu dia és nefast i eriçat de irustes ires
folls els violins desafinen rera l'horitzó
el cel és obscur i lluny remuguen els trons
i els núvols son forja d'odis i antipaties.
La planura del jorn avui se'm fa abrupta
i se'm atrafega l'oxigen atrapat en el pulmó
el meu cos te desballestaments de balandre
naufragat en un mar de sorruda desolació
Esquerp com un gat a contrapèl amanyagat
com una femella irritada de mirada dura
un renill que m’eixorda com una tortura
niant-me a les fondàries inhòspites del cap.
I el pensament que del magí fluït brollava
ara tèrbol panteixa com un fum agònic
que sense musa ni inspiració no te paraula
sent només buidor d'un regust agre i diabòlic.
Dia precari de connotacions tristerrimes
malgrat sigui Divendres el nom que et funda
paorós es l'auguri per allò que del dia queda
així que cercaré cau en frau mes profunda
I com serp que del que és bo n’és foragitada
abjuraré d’aquest dia arraulint-me a la fosca
que ningú em vingui em brocs que per força
només per instint li he d’etzibar una fiblada
Enrevessada poesia de fonètica abstrusa
que en aquesta jornada ella vol dir la seva
digues doncs amb veu de cantelluda pedra
perquè el vers d’avui es fet d’un foc que abrusa
Jornada irada de caròtida inflada i tremolor
quan he pogut notar sota la dermis regirada
el coltell del teu fer i el verí de la teva mirada
i aquella actitud de que tant se’t en fot.



9 PINZELLS

Pinzells de lletra, núvols amunt
màquines antològiques i bramuls nocturns.
Donem-li pinso a les bèsties
que no pas amb paraules s’apaivaga
la fam dels garrins.
Pinzells i números perversos
contaminant la pau dels llims,
roques polides, galàxies fugides
en un mar quasi immens,
solquen les ones que quotidianament
fabriquen els vents.
Pinzells d’arades llaurant terrals
esponjant la terra dura, el terrós,
la sepultura dels amants.
Pinzells degotant la sang dels dies
fent basalts amb els anys, oceans
pel qui no se’ls mira distant.
Profunda ferida, cabdells de fang,
esglais antropomòrfics, tall i carn.
Donem-li pinso a les bèsties
que baden la boca anomenant la fam.
Despulla’t, despulla’t del teu banal vestit.
Faroles nocturnes, pinzells de silenci,
solitud enterrada com un sangtraït.
La llàgrima glaçada dels astres,
la sang en va vessada
l’estàtica inútil de l’electricitat.










10 SINGULARS

Un a un som ben singulars
amb particulars angles i arestes
visions, somnis i objectius
En un món foll i col·lectiu
amb milions d'opcions diverses
per anar a parar a un idèntic fi.

Com el grans de sorra d'un mar
en permanent revolta i turbulència
inconscients de la força motriu
... Felicitat, entelèquia, incert motiu
cada un amb la seva tendència
fent tombs en un immens Oceà

Però som singulars malgrat tot
amb nostres particulars experiències
que configuren l'ara que fuig esquiu
Com tot el que alena i és viu
s'adona que de l'ara en prou feines
se'n pot veure un glop cada cop

Però som singulars si més no
en la forma que tenim de beure
la copa d'aquest ara que vivim
I l'or del Graal que perseguim
no és un altre que per fi entendre
que l'ara n'és de la vida la raó.








11 BAIXEN TÈRBOLES LES AIGUES

Baixen tèrboles les aigües
entrebancant-se en còdols clavats
al fons d'una llera de calamitats
La riba sembla la de sempre
i l'herba hi creix en calma tardoral
seguint un cicle d’eterna beutat
Baixen tèrboles les aigües
brollen dolls de puresa inusitada
en un cabal on es barreja tot
Aigua de sentiments, de vida
i d’una trista bellesa, aprofundida
en un cabal més interior.
Baixen tèrboles vida avall
perquè per tot hi ha fangueig
de dissort i malura fent de llots
Arrossegades pel torrent furiós
amb tanta brossa fent sediment
anomenen un mal any d'aiguats.


















12 L’ARA
Aquest és el moment ideal
l'ara mateix que eclosiona
es el vol segur i confiat de l'alosa
que mai no dubte de l'instant
Una fracció del que és etern
que dins cadascú belluga
un esclat, una pampalluga
en la immobilitat del temps
Quan és l'univers qui mana
amb el seu silenciós moviment
és la callada força de l'ara
que tota forma de vida empeny
Passen segments incomptables
i n'hi ha que son carn de record
però la majoria son llot
del fons de l’abisme insondable




















13 CAMINA... CAMINA...

Camina, camina pel teu temps
en la incerta deriva del nàufrag
amb l'erràtica direcció del vent
i la lluerna dels astres.
La brúixola enfollida roda i roda
amb ses busques sotjant el Nord
i no hi ha Nord sense referència
i la grisor t'omple ulls i horitzó
Però tu camina, camina no paris
que no defalleixi la teva raó
que anomena l'aire que respires
la que trepitja l'ara eixordador
Com un Deu antic que tot s'ho mira
amb esguard de marbre blanc
camina, camina amb fe i afany
no t'aturis, tot i ser incerta la fita
Camina mentre l’horitzó s'allunya
entre nuvolades distants
l'objectiu tant és l'un com l'altre
si et guien el cor i les mans
Camina tossut, amb constància
com qui no sap ni pot fer res més
que des del ventre de la mare
tot a caminar t'ha empès
Així doncs camina incansable
cada jorn construint el teu destí
primer un pas i desprès l'altre
esquivant els obstacles del camí
Ves descobrint el futur
com una flor que s'obre amb la rosada
un llessamí que perfuma l'albada
i no fa preguntes sobre el seu destí
Camina, camina a lloms del temps
aferrat a sa crinera salvatge
guies un poltre que no pot fer d'altre
que córrer lliure com el vent.
14 L’ESBORANC

I jo em pregunto:
perquè el trasbals, el cataclisme,
el col·lapse de la meva set
quan els teus ulls d'aigua em miren?
Perquè és encara punyalada el teu esguard
que fa adonar-me amb el dolor
de com podria ser la joia?
Quina alquímia es aquesta que perdura
damunt la pedra nua dels fets mai produïts,
al llim dels somnis?
Quina força l'alimenta
si no es la mancança o el despit?
Perquè n'hi ha prou amb un somrís
des de la impunitat de la gentada
perquè m'adoni, maleint, del temps que passa,
sense aixecar pols, sense remor.
Jo que voldria sotragada i eclosió
i que s'esfondressin els murs segellats
de la teva enyorada Jerico.
M'he de conformar, tot i rebel
veient com, malgrat res, perdura l’encís,
veien com poc a poc esdevé mite
i com cada cop que et miro em fas sentir
l’esvoranc del cor....













15 JOC DE MOTS

Un joc de mots complimentant-se
amb devoció pura i sintàctica
curull de llicencies poètiques
i de precisions ortogràfiques
Una conjunció gens acadèmica
rimes , ritmes i sons assonants
fets amb una elaborada mètrica
de missatges subtils, inflamats
O potser prosa florida i tèrbola
per entreveure sentits amagats
apreciacions ètiques, sincretiques
distants ecos d'un miratge somiat
Un joc de mots d'accentuada fe
diftongues i palindroms per dir
el que tu ja saps, el que jo ja se
fermat amb grafies sobre paper fi
Caligráfiques i evanescents raons
narrades en metafòriques elegies
comptes, estètiques diatribes
anomenant les fondàries del cor
Esglais de lletra viva, esgarrifada
que t'esborronen la pell al llegir
sonets, quartets, mítics escrits
flor d'un moment, orquídia de l’ara
Un joc de mots fermant l'instant
en l'espill distant d’una mirada
potser per fer durar un xic més
l’encís d'una emoció el fem paraula.








16 ESPERANÇA

Semblava una ombra indefinida prenent vida
un fantasma que s'ajupia en un indret fosc
i va resultar ser una nova emoció que creixia
lentament sota l'ossada, en els dominis del cor
Era lenta i pregona com una font que brolla
a la més impensada fondària obaga del bosc
i ell tenia set, molta set d'emocions acumulada
doncs havia bastit llar en un desert eixorc.
I semblava mort, tot i encara alenar la vida
i volia i no podia posar ales d’àngel al seu deler
i se li feia estrany viure al reialme de la melangia
ell que sovint reia gaudint del món i els seus plaers.
Enfangat en un llaquim de tristesa i de rutina
contra una paret s'estavellava tot el seu esforç
i per reeixir un xic d'amor de la freda apatia
hagués donat en penyora el seu més gran tresor.
I avui en el decurs d'una anònima jornada plujosa
has buscat a les clivelles del seus llavis la bonior
i ell sorprès com aquell que ja no espera gran cosa
ha sentit al fons del pit galopar de nou el cor.
Potser doncs res es perdut en tant hi hagi vida
i l'esperança es un heura de minúscula llavor
fent-se promesa i confort de tota anima afeblida
ulla decidida amb un xic de tendresa i escalfor
Benvingut doncs en els seus erms el teu somriure
presagi de tardes xafogoses i complicitat d'amors
treva beneïda pel seu cos encara tant sensible
com damnat per tant incomprensible jou de dissort
L'au negra del desamor que el seu amor cobejava
aliada amb vents fatals i temporals de grisor
va anar furtant molt a poc a poc sense adonar-se'n
la tendresa que per l'amor guardava com si fos or.




17 MALASTRUC

Si altra cop el malastruc
s’entesta a obrir ses negres ales
i arrecerar-me malgrat tot,
prometo aixecar el puny irat
i sabent que ningú m’escolta,
he de blasmar encara al fat.
Perquè una cosa el què un vol
i allò que del fat s’espera
i l’altre, la vertadera
és la que desprès de somiar queda,
la crua i esquerpa realitat.
Perquè res és just o adequat
sota les ales negres
del corb del malastruc
i tentineja l’home menut
immers en la pròpia ceguesa
sabent que l’única certesa
és el caprici sense llei
desafiant tot sentiment,
cruel i aleatori
d’aquell negre ocellot del dimoni
d’aquell ocellot de l’infern.















18 DESCREGUT

Musa que t’esvaeixes
arrancant-me un tros de cor
com el capvespre que se’n va
deixant en el cel un rastre d’or
Novembre de tebiors incertes
mentider com n’hi ha pocs,
el meu pensament és desferra,
és tristesa, és desamor.
I jo que creia en el Deu
que em parlava dels teus ulls
ara, en veurem errivol
i tocat pel malastruc
no puc si no considerar-me
orfe de fe, foragitat
condemnat i descregut.





















19 COM UNA BRISA

Com una brisa lleugera
que et despentina al passar
entomo el fat amb actitud serena
i amb esperit no retut
però per ara conformat.
Tal com el rou de mil albes
ungeix de plata les oliveres
així el meu esperit ja no desespera
i no cerca un culpable
a qui blasmar.
A voltes et noto per tot
i a voltes em manques,
a voltes provo d’abrasar al vent
amb els braços estesos
com si fossin branques.
I el pitjor de tot de no saber
és no tenir-ne ganes
o baixar l’esguard i no voler
ser ni fred ni calent
i tant invisible com l’aire.
Com el fum... on va a parar?
Desprès de vestir de plom les tardes,
s’arremolina potser cel amunt
i cerca inútilment
l’aixopluc dels astres.
Una historia sense noms,
sense notes la tonada,
una olor de gessamí
que s’esvaeix com un encís
perfumant l’aire.






20 DIUS BÉ

Dius bé, que de raó no te’n falta.
Que si arrossego els peus?
Que si he perdut d’un cop
la força, l’esperança i la pau que mai he hagut?
Doncs si, perquè ja ho donava per perdut,
boirina que d’horitzó naufragava
erm, llim entre dos móns
com el cant de l’òliba a l’albada.
I vares haver d’encendre el foc
amb llenya nova que portaves
i de sobte, llum i fum
i guspires que saltaven
tot plegat però encenalls
fruit d’un esglai, d’una febrada.
I ha passat tant sols un jorn
un Sol tímid que del jorn s’amagava
i ara soc aquí sol enterc i buit
com en un matí de ressaca.
Bruta de sutge la llar
i un fred espès com de nevada.
Tens raó, que no te’n falta,
avui arrossego els peus
com un gos nafrat
famèlic d’escalfor i buidor a la mirada
perduda de nou
la mai trobada pau
i l’esperança.









21 DESIG ALTRE COP

Desig que et fas present en els cristalls de l’ara,
facetes d’un oblit, d’un comiat, d’una mancança.
Desig mai satisfet que per satisfer-se caminava
ara ja no vull fer un pas més en la direcció errada.
Desig, flor de rar encís que el teu èxtasi regales
que com ombra t’esmunys, impossible d’atrapar-la.
Desig que em tens captiu d’una gàbia de miratges
sempre veient la clau del pany a la mà d’algú altre.
Desig que tot ho confons i l’ànim de l’home canvies
essència inconfessable i raó de qualsevol acte.
Desig altre cop, com l’arrel que precisa l’arbre
amagada sota el terral n’ets de la capçada l’ancora.
























22 LLAURO

Se que llauro camps de lletra
per conrear un xic de pau
i potser arrancar algun esglai,
una carícia, una llàgrima.
La terra s’esponja amb l’arada
i com una somera llauro lent
dret pel solc que marca l’ànima
i orejat pel vent.
S’escolta el campanar glatir
amb la seva veu trencada
veu d’aram de mil anyades
jorns d’afanys que van venir
A posar sement de lletra nova
als eixorcs terrals del passat
ara ulla la paraula ufanosa
que aviat s’haurà de segar.
Llauro camps de lletra, ho sé
i sé que de lletra no en falta
que de lletra tothom en té
i hi ha qui amb la lletra enganya.
Però jo la vull, amic, fer florir
que anomeni la joia galana
o que sigui un coltell de tall fi
un dit que senyali, un arma.
Tossut i constant com un bou
que al gep guarda mots i anys
anomeno el que l’esperit commou
esmerçant-t’hi esforç i afanys.








23 HO PROCLAMEN

Ho proclamen els núvols calmosos amb el seu silenci lent i boreal
i a crits ho canten amb el seu vol preciós de filigrana les aus
ho explica el vent que mou les ones tot pentinant els oceans
està amb roig escrit a les cruïlles del brancatge de la meva sang.

Icar que s'enlaira, Fènix d'oriflama reneix en el meu cor rampant
imaginant capvespres en aquest xafogós Novembre d'enguany
on tot eren paraules, somnis, projeccions d'un univers ideal
però sense cap arrel física que s'enfonses pregona a la meva sang.

Ara quelcom més tangible, com una papallona als llavis tremolant
un frec d'eternitat a l'espurna d'una mirada oberta i anhelant
potser un instant més en el contacte de les nostres secretes mans
un no dir dient amb un esguard clar com l'aigua cristal·lina de l'estany.

Perquè si, fou una besada llarga, mandrosa, entretinguda i suau
la que aquell matí sense esperar-la em regalà la musa amb un esglai
i desprès un altra, més conscient amb més intenció que la d'abans
mentre tot presagiava pell estremida i el somni a l'abast de les mans.

Ho proclamen els núvols, els vents, les ones, les aloses i els pardals
que si aquella besada mentia, també menteixen els Deus als humans
perquè ara tinc el cor de vidre a punt de trencar-se en mil cristalls
i el pensament viu la mentida que va veure reflectida al seu mirall.










24SORRA BEDUINA

Tocar-te sota la flassada amb dits de llaminadura, potser desbotonar la teva brusa de flors i de recances i enviar-te amb l’alè el meu missatge de suprema joia i que tu el rebis amb la pau als llavis i braços d’horitzó. Deixa’t tocar doncs primer pel meu mot que s’atansa com un vent que du la menta a la gropa cavalcant i deixondeix-te del tot, cau a l’abisme de la meva mirada i sigues intensament carn i pell i nervi que rebrinca i esclata.

Si, tocar-te amb la mà convertida en el plànol del meu desig que al teu desig es regala, que et mostri el centre del teu univers sense coordenades i l’eix del teu cos fet remolí, fet flama que escala llum amunt pels esglaons humits de tes obagues i que les teves branques enceses em recorrin com una corrent descobrint els meus amagats camins i marges, que els teus dits golafres ressegueixin el porus xuclador i l’abismal distància on ens trobarem, exhausts al final d’aquell iniciàtic viatge.

Desprès serà la calma immensa dels qui ja res més volen excepte el silenci i la concòrdia, la pau de l’os on es clava la pau de l’anima com una senyera que voleia per la penombra del cel ras, un cant sense paraules amb un compàs secret que només podrem oir nosaltres i en acabat, et tocaré de nou i tu em tocaràs amb la teva llengua d’incendi arrasant les selves del nostre desig on feia mil anys que proliferava la bardissa i la liana.

Sorra beduïna, blanca immaculada com un mar apaivagat i sense veles a l’horitzó, estesos i abrasats sense dolor i en els ulls el Nirvana, l’ara resplendent, la pols que s’enfila per la llum que filtra la persiana. Potser una musica pujarà per l’ull de l’escala des del carrer i farà adonar-nos de la terrestritat dels nostres cossos entrellaçats com arrels antigues i petrificades. Sorra beduïna, desig per fi vençut i eterna set sadollada.

25 SIDERAL

Ella no ho sabia però duia el Sol als ulls
i el seu esguard s’il·luminava resplendent
encegadora llum quan la mires fixament
alhora far i lluerna que orienta al perdut.
En un espai sense límits de tenebrosa llum
a l’abisme insondable on te la llar el temps
on res té prou matèria per omplir el buit
i la vida és tant sols una guspira rebent.
Aferrat a la cua d’una estrella que fuig
vaig deixar atreure’m per aquella gravetat
que rendeix cada cos que voreja el seu abast
I així deixa’t endú en ales d’un vent aliè
perdent-me, trobant-me per perdre’m desprès
a l’univers de remolí del seu cos astral

Galàxies en col·lisió la seva i la meva
en l’eterna dialèctica d’un amor immens
satèl·lits sotmesos a l’atracció de planetes
miralls que reflecteixen distàncies i temps
Ella portava el Sol penjat a les parpelles
com una bella i seductora garlanda de llum
i jo sol i perdut albirant l’abismal magnitud
vaig fer el mateix que solen fer les estrelles
Vaig dibuixar al llenç de tenebra un missatge
amb altres estels que gravitaven com jo
fent lluir el meu rostre amb la llum del seu Sol
I va ser llavors que començà el meu viatge
i de tentinejar a la fosca se’m obri un paisatge
de sideral tendresa, de llum i escalfor.







26 LA VEU

La veu bramula sorda
en l’espai intern i remot
un clam tel·lúric i pregon
que sense oir-se t’eixorda.
La veu és constant en tant
la vida als ulls guspiregi
per molt que l’home la negui
la veu parla amb claredat.
A cops costa d’escoltar-la
immergit en el batibull
de tota la gentada que bull
com brou d’una olla barrejada.
La veu s’escolta diàfana
en el silenci de la nit
quan el coixí es el teu amic
i el cos cruix i s’apaivaga.
La veu cavalca la sang
i potent sona a les temples
que del cor brolla la veritat
amb paraules clares i netes.
Que el cor no pot enganyar
com no enganya la natura
és víscera que en bategar
el cabal de la vida assegura.
Escolta la veu, fes-ne cas
i riu-te de totes les altres
deixa que guiï els teus actes
i segur que l’encertaràs.









27 BESEM-NOS

Besem-nos
sota la lluna
en el secret
de les estrelles
i si parem bé l’orella
entre bes i bes
escoltarem
els orgues místics
de l’univers,
dolços,
pentinant la nit
amb harmonies de glòria.
Besem-nos doncs
sota l’arbre
argentat pel rou
de deu mil albes
aprofitem
que ha florit l’ametller
i plouen roselles blanques
fent-nos aquesta nit el jaç.
Besem-nos
als llavis, a les màns
amb tota la tendresa de l’ara
mirem-nos
amb la pau a la mirada
i arrecerats de nit tancada
posem un boci de lluna
a cada bes.






28 EVANESCÈNCIA

I vaig veure una ombra que s’enfonsava amb un color conegut i familiar com la pròpia pell i que en aquell instant no identificava i l’ombra es perdia camí del fons d’un llac enllotat, d’aigües grises de passat. Vaig escoltar una melodia llunyana, difosa que quasi bé no reconeixia i el seu eco reverberava en aquella silenciosa nit. En un afany per recordar la visió se’m enterbolia com un llim.

Llavors l’ombra va prendre nom i la melodia memòria, en un instant d’esparsa claredat vaig veure: Era ella, la musa que em mirava amb melangiosos ulls mentre s’enfonsava, la melodia s’havia fet audible i anomenava el que fou el meu amor no fa pas tant. Jo que hagués donat la vida per ella, que sense ella no l’hagués cregut possible ja que guiava el meu pensament tant de dia com de nit.

Sedimentava el temps damunt d’aquell amor malmès i la musa difuminada s’esvaïa. Jo que hagués jurat que perduraria i que aquella melodia seria la meva llum i el meu constant batec. Avui però, sense saber com l’he vist somriure des del fons d’aquell llac enllotat i quasi no la recordava, ni recordava el trasbals ni la llàgrima vessada, només la grisor d’uns ulls en aquella aigua.

El que compta és l’ara, el sentiment que t’obre la pell com una Primavera sobtada, el cabal de la sang, el torrent, el salt, l’esllavissada. L’ara que fuig corren amb tota la seva carrega de potencials que s’esvaeixen com el rostre de la musa. Desaprofitada llum celestial que ens manca i condemna. Perquè vàrem entreveure el paradís, potser en l’úter de la mare i ara el cerquem orbs en el ahir, en el demà, però mai a l’evanescència de l’ara.





29 UN CLAU

Un silenci esmolat com una daga
un buit que m’omple de inquietud
una manca de llum, de coordenada
un extraviat, un foll, un orfe perdut
Un enyor, un vent que d’ella parla
oreig que em fa pensar en la solitud
amant, amiga, companyia del vençut
de l’ànima que es deleix turmentada.
Perquè no hagués hagut de fer cas
d’aquells llavis oferts, d’aquell bes
de la mel del seu esguard.
Era promesa, era futur, era Parnàs
consol, revolta, alegria, complement
i ara em regala un silenci glaçat.

Però si tot podria ser clar i senzill
un embruix, una joia, un desgavell
la retrobada fe en un ulls d’espill
on poder volar lliures com ocells.
Però un silenci esmolat com un coltell
m’esquinça amb una obsessió suau
omplint de mals presagis el cel blau
i l’ànsia batent el pit com un martell.
Dit amb mots florits per si t’escau
amb delicada prosa o plana narrativa
que justificar-me per res jo no voldria.
Em declaro cercador de l’interna pau
i admetent que soc esclau de l’alegria
doncs si, voldria que per fi féssim un clau.








30 HOME MORT

Avui soc un home mort
devastat i a la deriva
soc un home mort en vida
llot que queda del aiguat
De la sort desheretat
i l'amor fuig i m'esquiva
la soledat em mortifica
i el meu camí es un comiat
Un veritable desastre
amb el nord extraviat
de l'un a l'altre costat
i enlloc on aferrar-me
Sacsejat pel temporal
com un bri de palla viva
ni voluntat ni iniciativa
un proscrit foragitat
Jo volia ser al teu costat
per una il·lusió que em traïa
afeblit d’una fam infinita
foll i amb el cor trencat
Avui soc mort, acabat
i he de contenir la llàgrima
que del fons de la meva anima
galta avall vol rodolar
I ho dono tot per perdut
i ja que em defuig l'amor
em considero home mort
i amb l'esperit vençut.








31 BESADA D’ESCORPÍ

Avui ja em trobo millor
gràcies per preguntar
t’agraeixo l’interès
per la meva situació.
Avui ja em trobo millor
i ja no em burxa el cap
ni em torna el gust amarg
d’aquella ingrata obsessió.
Ja no em ve a cada instant
el verí dolç del teu alè
i ja quasi no recordo
el tremolor d’aquell bes.
I el cor afortunadament
ja torna a bategar al compàs
no era tant greu finalment
com havia imaginat.
Ara ja tant m’és tot
ho faig per la meva salut
t’asseguro que viure no es pot
amb aquesta inquietud.
Estic millor però he de dir
que ni la dolcesa d’uns ulls
ni hàlit d’una besada
no em tornaran a mentir.
I si ens tornem a veure
i sens enllacen les mirades
provaré de resistir-me
i et juro, passaré de llarg.
Que ja no accepto regals
que a la llarga fan patir
no cauré més en el parany
del teu bes traïdor d’escorpí.



32 QUOTIDIANA

Fer un cant diari encara que no s’ho valgui
una èpica quotidiana per enaltir el no res
la buidor entronitzada en un temps pervers
difuminar la realitat i que el poeta divagui.
Poesia artesana fet en foc de forja antiga
cremant amb caliu somort alzines de passat
vent constant, que hi ha ventada cada dia
que mots de matèria prima son fàcils de trobar.
Rebuscar i rebuscar en el pou de les ànsies
o a les planures del somni on tot te sentit
embadalir-se per l’or fantasiós d’una mirada
i acabar per acceptar els fets del desencís.
Plou i quan plou escriure amb mots de plata
i quan fa Sol fer que el vers s’ompli de llum
mirar de lluny tot el què del món trasbalsa
posar distàncies o abrasar l’ara que fuig.
Recipient amable perquè s’hi buidi el poeta
i que alleugi el seu cor massa sovint malmès
pels embats del fat contra el que ell es revela
i contra el món abstrús que mai l’ha comprès.
Una revolta poètica quotidiana i decidida
un puny alçat, una consigna, un compromís
abellir de mots la vida tantes voltes ingrata
i tractar amb la lletra tot just de ser feliç.












33 LA CLAU

De forats de pany que cerquen la clau precisa
en son plens els carrers.
D’esperits perduts cercant la llum que encisa per sortir del desesper.
Un trau, un botó, un somni que s’esmicola a cada cantonada, a cada carrer fosc.
Onades de gent perduda amb la iniqua consigna del silenci als llavis.
Segells de recances i misteris i sobre tot por de perdre els incerts privilegis.
Els carrers en son plens de forats de pany que cerquen clau i de gent que camina arrossegant els peus, amb enderrocades espatlles i ulls d’epitafi.
La llum cerca la fosca o la genera morint?
L’ombra gris i tèrbola planeja com una ventada damunt els famèlics massa afeblits.
Homes, dones, com tu i com jo, aferrats a la precària condició d’uns guanys banals, irreals, il·lusoris i en cap cas la clau que el pany precisa.
No hi ha prou banderes que inflamin l’aire d’enguany, ni prou sang enardida.
Dormim la letargia dels conformats cavalcant en somnis el mal son de ser despertats.
Potser tenim el que cercàvem, esclarida la incògnita i trobem sense trobar que no tenim dret a aixecar la veu ni a protestar blasmant a ningú altre.
Acostumats al mal, curar-se ja no cal.











34 QUAN ES FOLLA AQUI?

Ai! Aquesta actitud nostre conservadora, estreta de pit i peu plana, aquesta Itaca que somiem sense gosar a tocar-la ni amb la punta dels dits.
Callats com a putes i creient que som el qui sap què. Quan es folla aquí?
A força d’assumir equivocades dignitats hem abolit la diversió, la condició lúdica que ens podria acostar a certa felicitat... però no, aquí no, aquí treballem, patim, suem cap cots i arrosseguem el jou, seriosos i convençuts de que es el nostre deure i el més preat valor, i a sobre ens considerem víctimes de qui viu la vida amb un altra afany.
Nosaltres pactem, negociem, xerrem i divaguem sense voler albirar la llum, que ens duria segurament a la incomoda posició de veure’ns a nosaltres mateixos, esbufegant per tota l’eternitat com bous de pedra.
Callats... que no fos cas... i que ningú s’adoni de que la força que ens belluga no és altre que la por de perdre el què com formigues atresorem, amb el temor arrelat a l’os i l’adoptada pell del perdedor, de l’home de llei, de l’home d’ordre, incapaç de trencar cap tabú, i menys en públic.
Moral de postguerra, moral dels cinquanta que pigmenta el català deslluït d’avui, provincià amb ínfules.
Tothom ho veu menys nosaltres que seguim cavant amb l’aixada d’abans amb l’esquena geperuda, contents de poder cavar, que ja fa temps que no som salvadors de ningú excepte del nostre miserable pa i la nostre insulsa sal.
Posem-nos les joies guanyades amb esforç, mudem-nos i sortim al carrer a celebrar que és dimarts, prenem unes gambes a la planxa i celebrem que som vius.
Rescatem aquella alegria que teníem abans de créixer i fer-nos homes de profit i que ara només podem veure reflectida als ulls i a les rialles dels nostres fills encara innocents.
Quan es folla aquí?... quan ens hem de treure la carrega de moral·lina que hem anat dipositant amb els nostres cors tancats damunt la vida, fins a tornar-la anodina i avorrida en escreix?
Ens podeu veure feinejar pels carrers grisos de les ciutats, amb el cap ple de cabòries i bosses de plàstic a les mans, tractant de trobar l’oferta, tractant de trobar la pau del castrat, el descans al millor preu.
En silenci, sense aixecar polseguera, que nosaltres no som així, entomem i digerim les nostres vileses i misèries en privat, que no n’ha pas de fotre res ningú.
I mentre tant, passa el temps silenciós, i creixen les espigues i la cendra fa niu permanent en els terrats, l’aire es més tèrbol i els junts de l’os duen més ferritja.
En un obrir i tancar d’ulls ha passat la vida i el futur que s’albira es galdós.
Equivocada alquímia la nostra que ha sigut capaç de transformar l’or de la vida en plom sense valor al cap dels anys.




















35 FILL (consells)

Que hi hagin més projectes que records, més assaigs que funcions, més esforços que triomfs i més il·lusions que conclusions.
Que sigui descoberta el camí que ha de venir que ningú que et conegui pugui dir que abans de començar-lo et rendeixes.
Que no t’espanti l’avenir ni el mal averany si t’amenaça, creu en la força que dus a dins i sigues decidit timó de la teva traça.
Que et bufi potent el vent de cara i que la jornada sigui un esdeveniment, viu intensament l’ara i que no et passi d’esma el moment.
No t’aferris a la matèria que la matèria es vil i es corromp, busca a dins teu la teva anima i escolta la veu que et ve del cor.
Estima sempre i no permetis que l’odi et cegui la mirada, estigues tranquil quan van mal dades i a cap idea sotmetis el cor.
Que el què avui es qüestió cabdal demà és només pols de ventada i sobre tot sigues tu mateix que a dins teu hi ha la coordenada.
I fill finalment t’he de dir que el teu peu trepitja l’ara, que el futur el tens per decidir i el passat es només el fonament de la casa.












36 EL TEU NOM

Vaig llençar
les meves paraules
contra el teu nom
per veure si l’escardaven
i varen tornar-me
més vives,
fetes de maó
i de duresa de paret
empeltades.
Vaig voler construir
un aixopluc amb elles
però l’inhòspit torb
s’escolava
per les escletxes,
i amb el teu nom
volien entrar els neguits
i les aigües.
Vaig voler reposar
a la calma
del teu oblit
i no me’n sortia,
atrafegant-me doncs
per trobar la pau
maldava foll
era com voler apagar
el foc amb flames.
Finalment
vaig veure passar
el teu nom
com si fos una ventada
de la que ningú,
a recer
en sabria res
si no fos pel moviment
cadenciós dels arbres

37 SECTARI

Com l’acòlit d’una secta arcana
em vesteixo d’ombres i eixuts silencis
camino sense mirar a ningú a la cara
què l’esguard no delati el meu misteri.
M’embadaleixo amb una boira d’encens
les cabòries fosses en místiques de fum
el món immergit en cabalístiques de llum
i el pensament pres d’un ritual imaginari.
Sectari, sectari que no vol veure la realitat
il·luminat per no se quin estrany sortilegi
l’esperit retut per l’enigmàtic encanteri
que m’ha furtat energia i voluntat.
Ara visc pendent de disciplines i normes
a les que el teu culte tirà em té sotmès
enganyat però feliç amb el cap distret
remugo sol el teu nom com una absolta.
Damnificat pel teu amor de teranyina
sabent-me tant feliç com perjudicat
atrapat en el vesc del teu menyspreu
en saber-me perdut, rendit deixo de lluitar.
Devot de la teva influència maleïda
passo la vida provant d’esmenar l’error
que em va posar als llavis la metzina
iniqua del teu rebuig i el teu amor.













38 SIGNARIA

Si haguessin d’emmudir els xiscles de la nit i l’equilibri fos restablert signant amb sang en els papers del temps doncs, signaria sense pensar un moment.
Si s’aturés l’eixordador silenci que em neix al fons del pit i m’envaís el goig i l’alegria de tant en tant com en temps passats solia, és clar que signaria.
Signaria amb sang de la meva artèria amb més cabal per on s’escolaria la vida sencera doll avall, per trobar encara certa pau, i tant que signaria.
Si el tracte fos el silenci quiet d’una lluna negra amb només el batec del cor reblant la nit, si així s’esvaís el crit que de nit em turmenta, decidit jo signaria.
Si tu fossis un diable d’ulls d’infern i amb ells a l’infern em convidessis, si a la teva flama roent he de trobar la sortida al meu infern, content jo signaria.
Si fos valent i m’atrevís a donar el pas de posar l’ànima en un document immolant-me per sempre i que així s’atures el patiment, jo signaria al moment.

















39 L’ASE

I t’espero ja fa anys i tu no arribes,
torço el meu destí de ferro mentre espero.
Desespero sense desesperar, pacient ,
impacient veig com s’esllavissen els mesos
dissolent-se en el marasme dels anys.
I t’espero amb la ingenuïtat a mà
i els violins gemegant-me a dins l’ossada,
la mirada perduda a l’horitzó subtil
que sembla presagiar per fi la teva imatge.
I no arribes, ja fa temps que no, i penso
a hores d’ara que tal vegada no arribaràs mai.
Que esperar-te justifica la força
que esmerça la vida, un subterfugi per fer més fàcil
la infructuosa recerca del complement,
l’instint que no es domina, la coïssor de la ferida,
el cop de vara dolorós i presumiblement precís
al costellam de l’ase, perquè l’ase camini.




















40 FRONTERA

Tu i jo vivim a la frontera
a una frontera invisible
feta de fum
Tu i jo aixequem murs i barreres
de manera incomprensible
des de lluny
Ens fuig el desig colant-se
pels forats del vallat
...estrips de vent
En els teus pits bressolant-me
i als teus malucs aferrat
viuria content
Els nostres països s'assemblen
tocant-se amb el pensament
sense fronteres
Potser un dia els que governen
s'adonaran que ja es moment
d'obrir la reixa
I alliberar al poble sotmès
a aquella incerta tirania
que el reprimeix
Enlairant cants d'una nova fe
que parli de l'amor, de la vida
que s'exhaureix













41 RUC

Als pòsits del cafè interpretaves
auguris de segura dissort
però la sort es construeix cada dia
que tot es incert menys la mort
A les estrelles veus escoltaves
que eren fites clares d'un futur
però el futur te fonaments en l'ara
lliure com un ocell que fuig.
Feies càbales en el teu deliri
creient preveure el que ha de venir
però el fat no es escrit a cap llibre
que l'home sigui capaç de llegir
Les cartes que al feltre gitaves
cercant respostes a vitals qüestions
no t'oferien evidents solucions
culpant l’atzar t'enfurismaves
Blasmant de tot al malastruc
que dius que al teu costat camina
si et plau deixa't de brocs i pamplines
i no facis més el ruc.















42 POEMA PER L’EDDIE COLLINS

Has aterrat en una estrella
negra com l'atzabeja de la nit,
pou de silencis, frau obscura
on s’entrebanca el teu destí.
Rialla blanca que reverbera
en la memòria dels teus amics,
tots amb els que et topares
en els revolts del teu camí.
La visió que els teus ulls amara
la vull de camps de blat madur,
en un cel de concòrdia retrobada
i d'or d'espigues de futur.
I si escoltes veus a dins l'oreig
tot i no sentir el frec de la ventada
pensa que som la gentada
que t'espera amb braços oberts.
Gent que t'estima i no vol
que basteixis llar obscura
en estrella de tant mala fortuna
que ara escapar-te’n no pots.
El temps s'atura treballant per tu
ves doncs escalfant els motors
i poc a poc però amb pas segur
surt d’aquest indret tant fosc.












43 PROMETO

Prometo distreure’t la pena
i encoixinar-te el neguit
amb mots d’artesania antiga
ordits amb l’amor dels meus dits
i amb un fil de plata pura
embastaria els punts del teu desig
agombolant-te de paraules
i evocant-te un cel de paradís
he de gronxar-te als meus braços
tal com faria un amant, un amic.

Ales serien els meus dits
en els camps de la teva esquena
i aquest cos teu de Primavera
et prometo l’he de fer florir,
deixondeix-te doncs i cau feliç
en el parany d’amor dels meus braços
que prometo distreure’t la pena
amb un silenci, amb un somrís
que el temps el faríem de pedra
i de sorra que s’esmicola el desig.














44 LA SEVA FAM

La seva fam és molta i ajupida
i s'enfonsa cada nit en el somni
d'un cos menut de deu mil cares
i en acabat s’embeina com un coltell
immaculat i inert a l'espera del dia
sotjant aquell cos que somiava
deler que el famolenc imagina
fent-lo raó i objecte de la seva fam.

La seva fam rampant s'enfila
com l'heura del dia, als murs
polsosos de catedrals antigues
s'ajup a l'ombra i en silenci crida
amb un xiscle que sense oir-lo
fereix com un fibló maleït l’oïda
una gàrgola de mirada de pedra
que immòbil s'aboca a l'abisme

La seva fam mai no dorm
encara que sembli adormida
potser en fa el posat, acluca l'ull
i sembla talment que no mira
però jo t'asseguro que hi és
en el que flaira, en el que sent
l'aigua que clou l'aire que respira
part de la vida expectant i pacient

La seva fam és la d'un nen perdut
que a qualsevol escalfor s'abrasaria
per foragitar lluny aquella por
aquell carrer fosc, aquell dolor
que et senyala per sempre la vida
la seva fonda fam si no hi fos
i a la vida hi trobés sadolli i repòs
no arriba a imaginar com seria.

45 PORPRA D’ALBADA

Qui sap on és aquell porpra d’albada
que visitava els meus ulls
i feia cantar el porus
en els camps de l’esgarrifada pell,
avui estremida de passats?
Esborronava aquell porpra d’albada
i em feia hoste del regne dels cels
on habiten els Deus
i molt rarament a l’home es convida.
Recordo esperar-lo pacient
encara amb la lluna als ulls.
Els cabells enclenxinats
pel vent de la carena
... i el porpra... el porpra...
lloant el seu nom de vençuda nit.
Qui sap on para aquell porpra d’albada?
Potser avui empeny,
company d’un mestral,
la barca d’un navegant,
o habita als ulls de l’estimada
d’un anònim amant.
Potser és penjat al mateix lloc encara,
amb filagarsses d’ahir.
Tal vegada és encara el que sense saber-ho
m’inspira i mostra el camí.











46 FIDEL

Seré fidel a la nit perfumada de gessamí
i a l’udol d’aquell gos solitari lloant la lluna
al calfred imprevisible que atorga la musa
amb una carícia transformant el món per mi.

Sempre seré fidel a la fonda veu que em parla
amb ressonàncies d’estany apaivagat i cristal·lí
que sense cridar per damunt del soroll s’enlaira
amb el seu missatge de cor que no sap mentir.

Seré fidel al record tot i saber que enganya
perquè és caiat per estintolar-m’hi en el camí
fidel a la pell i al sentiment que la trasbalsa
perquè és aiguat, és temporal, és l’origen i és el fi.

Seré fidel a l’olivera que al pati m’espera
per asserenar d’argents i lluna els meus neguits
al silenci de la nit i a la claror de les estrelles
que sempre foren bàlsam i comunió amb l’infinit.

T’asseguro però no ser fidel a cap bandera
a cap llei que cega ordena o a cap idea per servir
ni a cap tribuna que ompli l’aire de promeses
que tothom sap que mai ningú haurà de complir.

I no seré mai més fidel als ulls que guarden
miratges de meravella closos dins la seva llum
que ja m’han fet esclau en el passat tantes vegades
que prometo no caure mai més reu de tal embruix.







47 CALLAR

Oh, quina manera de callar!
Amb l’ombra dels teus ulls tristos
tant eloqüents com l’oceà
que sense parar no para de parlar.
Quina manera de callar!
Que s’entén tot el que no negues
amb ton llavi fi i tancat
esperant un esclat com de rosella.
Oh, quin silenci de meravella!
Dibuixa el teu cos asserenat
com un Diumenge a la tarda
quan els convidats se’n han anat.
Quina manera de callar!
Que quasi es pot veure l’absència
el buit misteriós de l’empremta
que sense dir res has deixat.
A la meva pell que esperava
un Nord, una fita, una senyal
ara tinc el regal d’un silenci
que il·lumina el camí com un fanal.
Oh, que bé que calles
amb tossuda i gentil obstinació
quina expressió a la cara
que per qui com jo cerca és prou raó.
Que callar és dir si i dir no
i que cadascú pensi el que vulgui
callant fas que tot plegat rutlli
i que treballi la imaginació.








48 OCTUBRE VORA EL MAR

Mentre el cel es clivella d’esteles
de reactors solcant l’atzur
ens mirem a l’espill dels nostres ulls
en tant la remor brama llunyana.
El mar es tintat d’octubres
i es difumina trist de grisors
el vent s’emporta les paraules
desdibuixada la ratlla de l’horitzó.
Volen baix aloses a batzegades
vertiginoses com llampecs
no gosen destorbar les besades
que en silenci ens fem.
I a l’altra banda s’adorm la vila
s’adorm melosa vora el mar
s’acluquen els ulls de la meva nina
mentre s’encén el primer fanal.
Demà serà un altre jorn d’or
de fulles seques que voleien
l’oreig t’embullarà la cabellera
i l’ampla del meu pit et serà redós.
















49 AUTUMNE

Si un autumne desitjava
era aquell que et despullava
de recances i de robes
com si fossin fulles mortes.
Si un autumne desitjava
era aquell que d’ors el jaç
de fulles tu i jo ens colgàvem
com arrels tot fent un llaç.
Immòbil vent de Novembre
de llums de plom i de Parnàs
si un autumne desitjava
era d’arboç, de boix i de lilàs.
Quan te’n vaig fer una garlanda
i te la vaig cenyir al cabell
als meus ulls eres princesa
amb una diadema d’or vell.
Si un autumne desitjava
de tots els que potser vindran
era en el que jo ens somiava
abrasats com dos amants.
















50TALUSSOS I MARGES

Rodola la seva cançó per talussos i marges
es perd pels camps d’ombres grises de la ciutat
ell s’és gargamella amb un lament desesperat
però el seu cant no pot arribar a les teves oïdes
I ell l’entona cada jornada amb delit i afany
perquè copsis el sentit urgent del seu missatge
però el seu cant rodola per talussos i marges
com si fos empès per un vent enemic i estrany.
S’adona impotent de com vas passant la vida
aliena completament al missatge de la cançó
que ell enlaira fervorós per tu cada dia
sense esperar que li atorguis la teva atenció.
Però no pot parar de cantar per naturalesa
com les lleis que governen els fets de la física
com la gota de pluja que rodola pel vidre
brolla natural el cant del seu cor de poeta.
A l’eterna recerca del favor de la musa
que amb el seu influx transformador d’universos
impregni d’amor el to dissortat dels seus versos
i els il·lumini amb una llum de bonaventura.
Que de llavors en davant sigui de pura joia
aquell seu cant ferit tantes voltes per la pena
tornaveu de la mancança que al pit li prospera
des que per talussos i marges el seu cant rodola.












51 LLIURE

Soc lliure, no tinc res
i tot el que amb afany acumulava, tant m'és.
Com aquell jove de cabell a vent del midi
o a les pastures de l'Ariage.
Soc lliure no tinc res.
i em diuen arruïnat... qui ho sap.
Tinc el Sol encara, i tinc la pell.
tinc el cor encès per una dama,
tinc la mirada
tinc encara el temps.
Tinc un nou dia per estrenar
i una poesia que despunta
tinc encara un munt de preguntes
que ningú pot contestar.
Soc lliure, no tinc res
i tot allò que encara em queda
material i que m’aferrava la terra... tant m'és.




















52 POTSER

Potser és la mort la qui m'espera en el revolt,
o potser és un temps de concòrdia i ambrosia,
potser és només vida, planera i amb majúscules,
amb tot el seu bagatge de desgavell.
Potser visc en el fum d'una fumera
o en la petja llefiscosa d'un cargol,
potser soc petit, minúscul i el meu món
és una bola de fems entre dos àtoms
d'un incommensurable univers.
Potser la vida es mantindrà fidel
com una enamorada
o potser serà presa com tu del desencís.
potser seré abandonat a l'alba
o potser he de tornar a néixer
per pogué tornar a morir.
Misteri que genera el misteri,
cada instant propicia el següent instant.
S'obre de sobte una clariana de pau
en la més bròfega tempesta
i com una fulla morta ajagut rebo el bon temps.
Ara bufa un oreig de benaurança
o de cop s'obren les portes de l'Infern.
Veus passar la vida i els temps de gaubança
com si fossin un conte que algú, potser la mare,
algun dia, arraulit entre llençols et va explicar.
Miracle, miracle, això d'obrir els ulls.
Miracle sense intervencions divines,
l'argila de l'ara, el marbre del passat
i el temporal que vull, i la calma feréstega,
la meva feblesa d'home que es pensa que sap,
i el riure insuportablement lliure dels infants.





53 CAMERINO

I esperàvem llums rutilants i claredat encara
en aquest joc d'ombres?
Esperàvem potser que fortuïtament
cauria el teló i ens seria permès d'albirar la tramoia?
L'obra és així, em temo i cap de nosaltres
n'és merament l'espectador.
Les nostres còmiques o tràgiques evolucions
en el prosceni diverteixen o amb sort commouen
a algun tirànic Deu de platea que s'ho mira badallant.
Un emperador que aixeca el polze condescendent
o senyala la picota pels humans.
Actors espaordits que inconscients
improvisem el personatge a cada nou gir de l'acte,
des del principi de l'obre
amb l'invent qüestionable de l'albir.
Dubtós l'aplaudiment final,
el reconeixement de la tasca feta, la glòria.
Dubtós el fruit i la llavor.
Tant m'és que em posin a la cartilla
o que sigui cruel i inclement la crítica,
a hores d'ara i sense apuntador,
només tinc ganes d'un whisky a l'amor del camerino.
Tant m'és que s'esfondri el teatre
o que el teló no es vulgui obrir.
Només tinc ganes de tu a l'ombra plàcida
i a l’esparsa calma del camerino.










54 CONFESSIONS

Et confesso que a voltes soc feliç
però que lamentablement no me'n adono.
Que a cops una alegria em corprèn
i una pau inesperada em cavalca els ossos.
Confesso que a voltes t'estimo foll
sense saber-ho, quan em mires
i que els meus pensaments son papallones
jugant amb l'aire que respires.
Confesso que sento vergonya
perquè a voltes el meu cor riu,
que no sento passar les hores
i que el dolor m'esquiva.
Confesso que em sé sol al mig del món
i que en sé de la impotència que conforta,
que em sento feble com un humà
i que acluco els ulls per no mirar-te
i així, inconscient i poruc
van empenyent-se els meus dies .
La meva petja?... amb sort els meus escrits ,
les confessions, els precs, les fantasies.
















55 SEMPRE
Quan dius sempre
lligues una pedra
al coll dels fets.
Sempre
va més enllà
del temps
i de l'espai.
Per tant,
t'he de dir que
sempre
és sempre mentida
perquè contradiu
l'essència de la vida
efímera i gens permanent.
Sempre
com mai
son només xarxes
per capturar el vent.



















56 MORTALLA

Si que m'he fixat amb tu
i que els teus arguments em plauen,
la teva fesomia és un oreig que despentina
i el teu cos un miracle
que m'obre el pit com un Jordà
per on el meu poble sencer s'esbalsaria.
Si que m'he fixat amb tu... i què?
Ets un rebló més al taüt
que amorós aixopluga i recull
la meva mortalla.


























57 FLOR

Se que soc un llibre obert
i que saps de quin peu vaig coix
només mirant-me.
Sé que costa de sorprendre't
a tu que ets experta en defugir
somrient a qui t'implora o demana.
Sé que no puc guardar secrets
perquè se'm transparenta’n a la cara
i menys quan hi ha esglai i batec
i carn famèlica i trasbalsada.
Pren-me doncs de la ma
i porta'm a la teva cambra,
no deixis que em traeixin
ni el seny ni la paraula.
Sé que per tu soc menys que res,
potser un altra flor que et canta
i tu sense fer-ne esment...
t'ho demano per Deu...Arranca'm!
















58 POSSESSIONS

En el meu edifici de inquietuds,
guardo sota pany les respostes
no les vull esclarir d'un cop
i quedar-me buit com una bombolla
translúcida i sense pes, a mercè de l'oreig
i sense direcció, ni timó, ni horitzó on aferrar-me
En el meu vaixell els canons
justifiquen la por seminal que amaguen.
La coberta de la nau es plena
de mariners borratxos esperant
l'ona que els ha d'arrossegar a l'abisme de l'oblit
per amb l'oblit asserenar-se.
El meu vehicle no es mou del lloc,
te les rodes travades
el motor és de plom massís
i sempre es veu el mateix paisatge.
El meu vehicle es ben nou
i llu com una papallona rara
petrificada en el seu vol entre branca i branca.
La meva pell em conté
que si no sobreeixiria,
reserva els porus oberts
per si fos que un amor apareixia.
La meva pell és vestit
que del món em fa sensible,
del que passa lluny enllà, tant a frec,
tant proper que sembla invisible.
Les meves possessions son
la solitud, regal del néixer
i la llum de cada nou dia,
l'aire del següent minut
i aquella misteriosa força
que m’empeny i em guia
i sense poder-la abrasar
el subtil cos somiat de la musa
que m'inspira.
59 PASSA L’ANY

Veig desfilar l'any
com un gos que lladra mentre fuig.
Et penso
i s'incendia la meva sang
cremant de impossibles.
Passa l'any
i que ningú dubti
de la meva disposició
per fondre la pedra,
i tornar llum
el magma que coven
les teves ombres.
Que ningú pugui dir
que va ser per omissió
que vàrem perdre la fe
desprès de tant llarga absència.
Quan t'asseguis
al puig de la teva calma,
d’aquí molt temps
i el desig sigui miratge,
espolsa les cendres
i el meu record
que de ben segur encara
clamarà pel teu cos
en la distancia.











60 ESQUELLES

Amb el cos cobert d’esquelles llanço el meu so de campana a l’univers. Que s’adonin fins a l’última galàxia de que el meu Sol canta encara amb la força d’or del seus raigs per damunt de sembrats i vinyes, o per damunt de carrers i places on l’home es refà, com jo mateix, de la pluja dels signes i de l’error de veure‘s marcir en el cossiol del temps.

Que sigui d'alegria el cant i de joia l'esbufec. Que s'escandeixi el vers com un vi dolç damunt la taula parada, dibuixant un mapa de deler a les estovalles blanques. Que proclami la nova llei que avui m'imposo i dicto de no enyorar el que mai he hagut y no deixar que em trasbalsin el plor distant dels arbres.

Juro acatar des d'avui aquesta peregrina disciplina que m'allunya amb sort de la tristor. El presagi es viu i el corb te ulls de vidre que espanten tot i cegats. Nu correré per l'herba sota el Sol radiant i el meu cos de campana omplirà tot el silenci que madura en els teus camps.

Desprès, esdevingut llunar, vestiré l’horitzó d'ombres blaves i molt a poc a poc m’asseuré sense pensar i el teu nom vindrà als meus llavis com una papallona que cerca la mel. Els dies s'esbalçaran pel barranc irreflexiu de l'ara y com un estilita deixaré que em parlin els dimonis del temps dilatat sense fer cas de res.

Els núvols grisos en seran testimoni i tal vegada mortalla.














































































Barcelona 31-12-2011