16 ELS ULLS DE LES ESTATUES 2011

ELS ULLS DE LES ESTATUES




Poemes





























































































ELS ULLS DE LES ESTATUES


INDEX

1 JOIA SOMIADA
2 VERTIGEN
3 L’INCERT CONSO
4 MILLOR
5 QUI ESCRIURÀ
6 SAP
7 DESTERREM
8 VISIONARI
9 IMPRECACIÓ
10 ELS ULLS DE LES ESTÀTUES
11 PREGUNTES
12 DIMONIS
13 CAMPS D’ORQUÍDEES
14 ORACLE
15 CINABRI
16 METEORISMES
17 EL TOMBAR DE L’ANY
18 L’URBANO RAMON
19 CICATRIUS DE LLETRA
20 EL SEU VERS
21 BRAU
22 COR COVARD
23 ORELLES I NARIUS
24 TRÀGICA
25 TOTS ELS GEGANTS
26 VIDRIOSE ALBES
27 FER NET
28 GASELA
29 NOIA CAPTIVA
30 ESTRANY
31 CRISTAL·LITZAR
32 ANEMONA D’AIRE
33 CLARIANES DE CEL BLAU
34 EL PUNY DEL TEMPS
35 LA VIDA
36 AMOR CERDÀ
37 RIU
38 EL LLAGUT DE LES ÀNIMES
39 LLUMS I FLORS
40 DÓNA’M
41 ÉS LLÀSTIMA
42SOBREVIURÀ
43 EL POEMA D’AVUI
44 AMOR
45 COR ERM
46 EL SEU CEL
47 MÉS ENLLÀ
48 EL MEU CANT
49 MIRADA
50 SOMRIURE
51 LA PAU
52 QUÈ BUFI EL VENT
53 EL JOC54 SENTITS
55 AIRES I AMORS
56 SIMPLE
57 SACRIFICI
58 EM PERD
59 DECLARACIÓ
60 MATERIALS


























1 JOIA SOMIADA
Li agrada cridar-te des del somni
i esperar veure aparèixer
el teu rostre lentament,
com una brisa pentinant
les fosques contrades de la nit.
A voltes t’espera arraulit al llit,
sense moure’s, només deixant
què la teva presencia ocupi la fosca
omplint-li de meravella el somni
I quan has vingut, no vol enfonsar-se
massa en l’oblit de la quimera,
què vol recordar-te també
ja entrat el dia i l’encegadora llum
Sovint, quan ja has vingut, tot és possible
i la imaginació és desferma
corrent per les seves planures interiors,
lliure com un poltre

Plaers com mai s’han hagut
i exquisides complicitats
en el lent compàs de les albes,
beutat etèria i nostàlgia
per el què s’endurà el matí voraç
És com navegar entre dues aigües,
la del somni, on et te
i la de la vigília on et perdràs per sempre
en el món i el seu eixordador brogit
Per això es nega a desvetllar-se del tot
i esgarrapa instants a l’ombra
i al caliu dels llençols on sense ser-hi,
hi ets intensa i resplendent
Tanca de nou els ulls
i et crida amb el pensament
i t’espera pacient encara una volta més
abans què el jorn cruel
enterri tanta joia somiada


2 VERTIGEN

No recorda el perquè ni la raó
però ara navega el vertigen
...papallones blanques esclaten
en el seus espais interiors
i la vida guspireja encara

No sap com va començar tot
però ja no sabria viure sense
res en el món el fa vibrar
res el complau o compensa
excepte aquest incert navegar

Vertigen de pell i poesia
el mot fet eina per construir
un univers de joia o de follia
i què en un oreig de fantasia
l’esperit voli lliure per fi

Què expliqui la quimera
i potser copsi l’essència
d’aquell sentir irreal i perfecte
què rau sota la consciència
de l’home mateix amagat

Entrellucat des del somni
i soterrat pel brogit del món
confús d’inèrcies i desoris
...l’únic què calma als dimonis
què avui no el volen deixar sol








3 L’INCERT CONSOL

L’incert consol de saber-se perdut
i d’assumir resignat la condició
de gos errant i anima en pena
no fa què minvi la inquietud
la punyent i ingrata sensació
què en la seva fosca reverbera

Sabent-se hoste del malastruc
i percebent el neguit de tant a prop
enterbolint-li la llum de l’escena
tem acabar perdent la salut
seny, mesura, tot d’un cop
veient la vida fugir per la carena

I no vol seure’s a un racó obscur
llepant-se les ferides com un llop
i deixar què se’l empassi la terra
vol canviar aquell compàs feixuc
fet de inèrcies de desolació
i ballar una melodia més alegre

Sap què haurà de seguir tossut
manllevant energies del dolor
per tal de deixar el dolor enrera
però enguany se sent vençut
voldria aixecar-se, però no pot
aclaparat de solitud i de tristesa









4 MILLOR

Millor l’acte què la paraula
la carícia què el concepte
Millor la pell què la mirada,
Millor el calfred a l’espinada
Millor les nostres mans
resseguint el miratge
Millor la sal i la suor de la batalla
Millor un bes dolç què la millor causa
Millor la joia desfermada
Millor devorar el moment
i calmar el porus què reclama
Millor l’aire xafogós
d’una anònima cambra
Millor furtar-li a l’habitud
una peregrina tarda
Millor tenir el teu cos què imaginar-te
Millor la passió què la contenció
Millor el tacte
Millor el secret preciós
què el somni inabastable
Millor la pau, el pacte
Millor un amor furtiu què cap d’altre













5 QUI ESCRIURÀ

Qui t’escriurà versos
quan ja només sigui un puntet
un bri a la llunyania, una llum
què és difumina cada cop més
en l’horitzó dels impossibles

Quan del seu pobre mot
se’n desdibuixi la imatge
i la reticència doni ales a l’oblit
Perquè tot el què s’ha escrit?
si s’ho ha d’empassar la distància

Colgats de temps aquests versos
rebregats al fons d’un calaix
sense llum què els doni vida
ni tant sols la memòria mínima
del què podia haver estat

Què els versos no son mai en va
naixent de l’anima que crida
s’esforcen per prendre cos
a l’àmbit tangible del món
i no només en el de la fantasia

T’escriurà encara versos
quan ja s’hagi del tot esvaït
en aquest món sense sentit
opac, de realitat dolguda
i de somnis, inexorablement marcits








6 SAP

Sap com et sents
lapidada de versos
colgada de mots bonics
i d’afalacs intensos

Sap com et sents
damnada de beutat
i diana dels seus versos
lliberts només llançats

Sap com et sents
i del neguit què cria
la teva entranya al vent
de la poesia

Sap com et sents
tremolosa i senzilla
com un floc de neu
què, amb l’alè és fondria

Sap com et sents
i si no, li agradaria
vestir-se la teva pell
i sentir-te per dintre

Sap com et sents
potser cansada o trista
potser enyorant el temps
dels silencis invisibles






7 DESTERREM

Desterrem tristesa i solitud de la terra
i què tornin a cantar les aloses el seu vol
què la lletra no traspuï la nostra desferra
i tal vegada enganyats, sobreeixir la tristor
Què ara per ara no hi ha camí què no dugui
un empelt de malastrugança i de dissort
com tement a cada revolt veure-hi la mort
exposats al fat esquerp i a l’infortuni
Arrancar les cadenes què ens subjecten
a aquest terral de quimera i desencís
i provar ardits de conquerir noves fronteres
Potser fer cap a un país de meravella
on regalimin les llets i mels del paradís
i omplir-se el pit com en l’alenada primera

Néixer de nou mirant el món amb nou afany deixant enrera desenganys i mals auguris
guaitant cada jorn amb una llum virginal
i atrevint-nos a dansar en els plenilunis
Conscients de la vida què creix i prospera
sense ser gasiva amb l’amor universal
què l’amor per viu en tot al cap de vall
buscant camí si cal a valls mes ermes
Per fer florir el secall i verdejar la ginesta
i què una sentor de benaurança oregi el món
aprofita cada clot i del cingle en fa drecera
Desterrem doncs tristors ara i per sempre
i amb una nova llum, seguim un altra empremta
confiant en què tot haurà d’anar millor







8 VISIONARI

Veu horitzons on no hi son
i clars de lluna a la tempesta
escolta els cants de les sirenes
amb l’eriçada pell de l’emoció

Veu prats de flors silvestres
i és l’ermot què te al davant
i és què els seus ulls maldestres
transformen el negre en blanc

Veu esperança en el desesper
i força amagada a la feblesa
tot ho transmuta en bellesa
tot i no haver-n’hi un pam de net

Veu la costa sense esculls
i desplega les veles temerari
sap què en el cas de què naufragi
també hi sabrà trobar virtuts

Res és immerescut si ho esculls
i qualsevol recança és vana
tal com vana va ser l’esperança
de trobar amor en aquells ulls













9 IMPRECACIÓ

Que s’obri el cel i que davalli irat
l’imponent Deu d’homes i dones
què ens renyi amb el dit brandat
amenaçant amb l’infern i els dimonis

Què és remogui l’escorça del món
i que s’hi obrin fraus sulfuroses
d’on en brollin torrents de foc
fent avern del món dels homes

Que els mar envesteixin les costes
amb un gran bram eixordador
què ens desperti d’aquest mal son
i poder eixir d’aquesta calma morta

Que calli aquest silenci estrany
què ens te presoners insensibles
què neixin noves fes, nous afanys
i s’aturi aquesta roda insofrible

Què passi quelcom d’un cop
què ja fa massa què l’home espera
sotmès a un moviment d’inèrcies
què no l’hauran de portar enlloc












10 ELS ULLS DE LES ESTÀTUES

L’anhel s’enfila com una heura pel tronc de la seva ossada, amic de la inquietud què li desdibuixa l’esguard.
L’acceptació dels fets, tàcita i resignada, mentre l’anhel encara bull.
Fuetades de despit li senyalen l’anima i no pensa si no en aquell instant.
Llunyana, distant alenes en el majestuós escenari del temps què fuig rient-se dels possibles.
La taula era parada amb tots els comensals a punt i quasi és podia assaborir el gust de les viandes però... vàreu preferir el dejuni, l’oblit.
Ara cauen els dies un a un, com ganivetes i el seu fil d’argent relluu en aquella fosca mal temperada.
Patètics nans afamats què no gosen a trencar cap norma, d’una aliena urbanitat, mentre la menja és refreda.
A hores d’ara ja no compta amb la magnanimitat de qui atorga les oportunitats i altre volta, horitzons oposats els engoleixen.
Es vàrem aixecar molt dignes, arrossegant els seus anhels sagrats pel fang dels despropòsits.
Voldria cridar, insistir si no sabés què seria inútil i només faria créixer la impotència què amenaça com un jutge de llevar-li les restes de lucidesa amb les què li agrada adornar-se.
... I la lletra convertida en parany què res explica si no aquell flagrant anhel què viu reclòs, reu de la quimera.
Tots ho sabem i així ho neguem cercant consol i complicitat en els ulls de les estàtues.
El marbre blanc serà testimoni de les llàgrimes de cristall vessades, solcant glaçades epidermis.
Malgrat tot, li agrada encara l’embranzida del llapis i el vol literari què agafa el seu retret adreçat al vent... només al vent, la resta no importa...
Només el vent, què s’endú les paraules i els neguits en el seu llom assaonat d’humanitats.
L’anhel hi és, però arraulit en un cantó ombriu de l’estança.
Sol a la buidor com si hagués de mastegar la culpa inexistent, damnat al resclosit gust dels espais sense llum i d’esparsa alegria.
En prou feines queden la força, l’instint, i la rauxa, estesos pel terra eixorc de la no-batalla, entre no-difunts.
El ressò metàl·lic de la sang mai vessada colpejant-li les temples amb el mall de la dissort.
Les estripades veles del llagut on volien navegar, ara son dits esgarrapant l’aire massa nítid en el què no passa res... no passa mai res, excepte el vent pentinant les filagarses.
I... no hi ha pitjor sensació de derrota què l’estantissa calma del camp erm, però fèrtil encara on, sembla que ningú és lliurarà mai més a la glòria o a la decés de cap batalla.
Tant mateix seguirà cercant consol en els ulls blancs de les estàtues.


















11 PREGUNTES

I tu preguntes amb l’esguard perquè els seus ulls son barques què s’endinsen a la nit, mans dient adéu amb tremolosos dits... si no pot fer d’altre.

Capbussar-se de fullaraca i d’oblit, fer-se invisible, colgat de temps i deixar què el riu segueixi el seu decurs, arrossegant neguits antics i noves ànsies

Les besades s’han fet fum i les carícies encara no nates s’enfonsen a les sordes profunditats insondables on ningú en sabrà mai més res.

I tu, preguntes amb els ulls plens de flors, captivant-lo amb exquisits sortilegis, on t’has amagat?

I ell, des de la seva tomba de fulles seques no gosa a respirar i què el moviment el delati.

Sap què la nit és ampla i maternal i dona aixopluc als orfes i al vençuts, amorosa els acotxa amb el seu mantell invisible mentre un murmuri obscur parla de solituds i d’incerts consols.














12 DIMONIS

Foragita dimonis a cops de lletra
però ells tornen amb aferrissament
prova, amb els mots de fer lliure la ment
però ells l’envesquen i fan perdre

Dimonis banals hostes del seu cap
què tot el què era clar perverteixen
la diàfana veritat de mentida vesteixen
sent sovint les dues igual realitat

Els únics dimonis què pot confirmar
son els què s’ajupen darrera les pors
les recances furtives, els mítics terrors
de Deus aïrats i morals abstruses

Dimoni escuat què amares les vides
amb la teva fel d’amargs remordiments
per virtut de la lletra i la gràcia del vers
fuig de la seva, què per joia vol viure

Dimoni escuat de malèvola influència
el seu fuet de lletra t’ha de fer fugir
no li facis patir absurdes penitencies
què abans de penedir-se, prefereix morir













13 CAMPS D’ORQUÍDEES

Mossega’l, devora’l, llepa’l com si la seva sal fos la teva ambrosia.
Clava-li les ungles, esgarrinxa’l, fes-li sang, encén-te com teia viva.
Marca-li solcs de deler als camps de la seva esquena, llaura’l, ardorosa collita.
No et temperis, sigues joguina de l’amor, estripa’l, aferrissada i sensible.
Llanceu tota la banalitat del món en un suprem acte, vençuts i invictes
Que els vostres cossos d’or copsin la glòria voltats d’estols de carícies.
La defensa és només un arma què se’t gira, fil d’argent, deler, ferida.
Llença’t amb ell al abisme sense recances, abrasa’l sobrevolant els cingles.
Esberla’t l’entranya, crida, deixa què actuï l’instint, aquella saviesa antiga.
Fes-lo hoste de la teva carn què la vol sentir sencera, per dintre.
Lluita salvatge damunt dels camps d’orquídies, què no fugi en va cap tros de vida.












14 ORACLE

Et canta a tu fosc oracle
què interpretes miratges i llums
a la teva mirada hi fulgura
el rou mineral de primitives albes.

Et canta a tu oratge sinistre
què no augures res de bo
l’aire tèrbol de la teva estança
li ha omplert de basarda el cor

Et canta a tu, visió futura
sense esperança ni consol
sap de la vida empenyent-lo defora
amb la força lenta de dos bous.

A tu et canta, profètica lluna
què vas vestida d’un incert dol,
vana és la glòria i la mort segura
allunya doncs d’ell tant terribles visions














15 CINABRI

En els camps de cinabri
l’horabaixa és sempre roja
i venes de mercuri folguen
sota la seva terrosa pell.
Hi creixen sons de sulfurosa cadència
i el lentíssim espasme de la terra
és petrifica en el seus solcs.

Vapors de mil·lenària essència
brollen de gorges esculpides
per mil cisells de vida mineral,
S’enlairen en nuvolades porpres
què ajeuen a l’alba abundoses gebrades
amb el refulgir dels diamants.

En els camps del cinabri
l’aire és tèrbol com tèrbola
és la vida esbandint-se temps enllà,
cada revolt és un parany o un delícia.
És senten els udols dels gossos de la nit
i els ocells dibuixen filigranes de plata.

Els habitants duen als ulls
la raó de tres mil albes
i el seu so obre finestres
a un univers només somiat,
ideals sofrences i amors siderals
degoten amb la parsimònia
refulgent de l’estany.

L’alegria surt del robí furiós de les tardes
mentre al terrat hi bufen vents urbans.
Son aus, son piques a la terra,
son esclaus dels seus afanys,
son els fills del cinabri,
els seus habitants.

16 METEORISMES

En el seu pati interior hi lladren les cotorres i el tros
de cel grisós què és veu és un espès mantell de silencis.

És encatifat de fulles mortes el seu pati interior i el fred ha marcit els gladiols i les hortènsies del veí.

Les branques pelades del taronger bord pentinen amb batzegades esparses la calma del seu pati interior.

Els braços erts de la urbana palmera jeuen pel terra en un desmai incoherent en un jaç de maons trencats.

Les nuvolades d’hivern semblen haver fet niu en el seu pati interior i el terra xop així ho pregona.

Un vol de tristors ofegades sura sense gravetat en l’abandonat matí de les desaparegudes aloses.

Tal vegada l’ombra és només una promesa de claror què s’adorm entre tardes de plom metropolità.

Des del balcó degoten escorrims de matinades ertes de fictícia pau, meteorismes del ventre de la ciutat.

I de nit fulguren les finestres amb intermitències cromàtiques i el veïnat s’amanseix a les estances.









17 EL TOMBAR DE L’ANY

En aquest tombar de l’any
en el què llums i les ombres
lluiten amb silencis covards
i amb absències fosques
S’aixeca irada en un clam
la seva veu, què és revolta
en un crit que vol ser averany
i tal vegada resposta

En aquest tombar de l’any
és comença a obrir una porta
on s’hi entreveu l’eternitat
què a la banalitat s’aboca
Ha de ser de canvi l’esclat
d’aquesta força pregona
què roman dins de cors callats
què esperen fa temps la seva hora

Què ja fa massa què l’afany
cova sota la pell sorda
entomant cops i desenganys
fins esdevenir d’escorça
Ha de ser doncs enguany
en aquest any què ara tomba
què no passi ni un instant
què d’esma vegi com s’escola

Son propòsits de cel clar
pels temps què ara s’acosten
propòsits què no vol trencar
malgrat què el fat s’hi esforça
Serà en el tombar d’aquest any
si tot plegat no és torça
què no deixarà passar en va
cap segon, cap minut, cap hora


18 L’URBANO RAMON

Un record escurça distàncies
i el temps passat desapareix
és fa tant vívid aquell moment
quan sobtadament te’n recordes
Un record què romania enterrat
en un munt de cendres de vida
de cop, com una flama reeixida
encén l’ara amb lluïssor de llamp

Un conte que explicava la mare
o aquell passeig vora la mar
una paraula què obra la porta
d’un racó de temps sepultat
Detalls, ombres què cobren vida
què relluen a dins de la ment
amb quelcom més què memòria
amb memòria eterna de pell

Recordo ara el xiulet blau
què venia amb “l’Urbano Ramon”
un conte infantil il·lustrat
què em varen comprar al quiosc
Era a la tarda però ja era fosc
i els pares i jo a cal Cirera
a San Domingo de Manresa
un llunya capvespre plujós

I avui dia, no deixa de ser curiós
què floreixi just aquell dia
el llibret, la forma, la joguina
com si d’ahir mateix fos el record
He sigut infant un instant breu
per la màgia de la memòria
he escoltat el so d’aquell xiulet
i he reviscut un tros de historia

19 CICATRIUS DE LLETRA

Qualsevol diria què han callat els vents
i emmudit les sirenes i què la calma
s’ha instal·lat flonja damunt el què foren
pics esquerps coronats de tempesta

Qualsevol diria què s’ha aturat el batec
i què només resta el silenci udolant
sobre els camps erms, què s’han estroncat les fonts
i ja no floreix ni l’arboç ni la ginesta

Qualsevol diria què l’amor s’ha vestit
de flor mesella i què s’enverina tot el què un cop
refulgia viu, la il·lusió ha manllevat per res,
el nom segur de la tristesa

Qualsevol diria què no queda res
excepte el somort vertigen de la inèrcia
i què sura lleu i sense gravetat el pèndul
què senyala el temps etern de les estrelles

Qualsevol diria què s’ha exhaurit la ràbia,
el saludable crit de la natural revolta
i què ens ha colgat el temps amb el seu mantell
d’anhels esdevinguts cendra

Qualsevol diria què ja som morts
i què parla una atàvica memòria
però som encara aquí en aquest perpetu present
revestint les hores de cicatrius de lletra







20 EL SEU VERS

Sap què el seu vers cau al buit des de l’abisme
i què a voltes és vesteix d’ombres i desencís
què és críptic, ple d’imatges perdudes i de signes
amb un esperit obscur què no el vol saber feliç
Sap què és tèrbol, a voltes l’aire del seu vers
però és el fruit d’allò què el pulmó alena
del desassossec què en el seu temps prospera
com a l’ermot hi creix la bardissa i l’esbarzer

I és què ja fa temps s’ha adormit una boira freda
en els camps on abans s’hi conreava la tendresa
i s’ha glaçat la collita abans de què ulli la llavor
I sent conscient què tal vegada és culpa seva
què deu ser el seu fer el què propicia la sequera
no pot evitar què el sentiment és torni bord

Sap què el seu vers no és de caliu ni de confort
i la lletra és retorça com en un foc de flama viva
què abrusa el bon sentit i fa esparsa l’alegria
donant-li un to greu de pessimisme i de dissort
Però creu-lo quan et diu què de debò s’esforça
en cercar-li la virtut a tant de desfici com hi ha
tanta malfiança, tanta por, tanta bona fe en va
què el mot és clar, però sense saber com, el torça

I ell el voldria de imatges de pau i de concòrdia
de tot allò què avui és un tresor de la memòria
i roman ocult a la fonda estança del cor callat
Sentiments bategant dins l’embolcall de persona
comuns per tothom i què a tothom emocionen
per desvetllar l’amor què sembla dormir amagat





21 BRAU

No m’ensenyis roja senyera
des de l’altra banda del calaix
què la llibertat als ulls em cega
què soc brau però captiu i forçat.

No vull veure per entre l’escletxa
els teus ulls grisos de promesa
què els taulons m’escanyen
i la ràbia al pit em fan créixer.

Què el meu destí és de mort i festa
i per això romanc aquí tancat
i els teus ulls de clariana m’envesquen
i m’enganyen amb la llibertat.

Perquè soc brau, però atrapat
i la meva banya la fusta estella
el morro humit d’ombra presonera
i a la peulla l’arena del comiat.

No m’ensenyis com n’ets de bella
no em deixis inútilment somiar
què la meva hora és senyalada
a els daurades sorres del demà












22 COR COVARD

No fa pas tant què escoltàvem arraulits
els segons glaçats de la terra trèmula
allí, desesperats en una fosca tèrbola
covant entre laments tristesa i desencís

Polls i fam i ronya al pàmpol de l’orella
secs i escarransits cercàvem l’escalfor
agermanats per la por als caus de la terra
en silenci tens, escoltant passar els avions

I a l’exterior, a la injusta llum del dia
l’alenada gris de la runa i el desgavell
els fums, els fangs, la cançó de l’agonia
i l’urpa de la mort senyalant-nos la pell

I va arribar ominós el temps de la garrofa
del pa negre i la cartilla de racionament
humiliada i genuflexa la fe del poble
anaven pujant els fills del ressentiment

Avesats a dir què si, passant la vida
sense esperit per aspirar al què era just
poc a poc degota l’odi què destil·la
l’home lliure engabiat i sotmès a l’abús

Vàrem poc a poc anar sortint de la tenebra
a base d’esforç i de treball de sol a sol
deixant enrera el ranci gust de la pobresa
amb l’oblit dolç d’una enganyosa son

I ens llençàrem al consum i a la disbauxa
veient passar potuls místics plens de flors
descobrint móns prohibits fins aleshores
intentant desempallegar-nos de les pors

Però vana va ser aquella lluita evolutiva
i passats uns anys no en queda ni el record
addictes a la pau domèstica i al confort
incapaços de pensar en viure un altra vida

Entre tant els silencis engreixen la màquina
resignats operaris, titelles i comparses
tot controlat a cop de lleis, sancions i taxes
orella cots, entomant els cops i les desgracies

Tutelats, incorporats a la grotesca roda
què fa què lents és perverteixin els valors
somnis de llautó, acòlits de la vana glòria
temorosos de reviure cap d’aquells records

Però el record és avui dia a la cantonada
i no gens lluny d’aquí encara tronen els canons
i la gent arraulida amb la mateixa gana
la mateixa misèria i amb idèntiques pors

Tot i així hi ha qui alimenta la rancúnia
i de passades lliçons no en treu res de profit
alimentats, rendits cada un a casa seva
malfiant de tothom i blasmant de tot al veí

On anem espècie, de saviesa mancada?
Qui d’entre nosaltres ha de fer el primer pas
per no deixar en penyora a la mainada
l’actitud conformada i el cor covard.









23 ORELLES I NARIUS

On vas amb les narius plenes de pols
i amb aquest posat inquiet?
On vas amb les orelles plenes de vent?
escoltant les veus del temps
i les ombres dels carrers
flairant l’aire de la nit
com les guineus?
D’on surts arrossegant els peus?
Que no ho veus què aixeques pols?
Què no em creus
si dic què mentre jeus
et fuig el temps?
Que no em sents
amb els narius plens de temps?
Flairant les corrents
la direcció erràtica dels vents
amb les narius plenes de pols
Aixeca’t i moca’t
treu-te la pols de les narius!
Que dius?
Deixa què t’hi entrin els vents
dissolvent les veus
i les ombres dels carrers
Què em sents?
Amb les orelles plenes de vent
s’alenteixen els moments
amainen les corrents
i el temps se’n va suaument
Però amb la pressa què tens
el teu temps serà
un dormir i un despertar
un tancar els ulls i, ja està
Que la vida se’n va rebent
amb les narius plenes de pols
Què la vida fuig més lentament
amb les narius plenes de vent


24 TRÀGICA

Ja han passat els dies de l’amor blanc
i de les fades daurades compartint el jaç
ara els voltors dibuixen cercles de cel blau
i l’alenada motriu ha esdevingut de glaç

Ja no s’escolta la remor de les motores
llaurant els camps maragda del teu mar
s’han pansit els llessamins de les finestres
i ara venen de visita vents de mal averany

Vàrem copsar plegats mostres d’eternitat
i els arcs de San Martí ens feien d’escala
les nits eren silencioses i les albes clares
i la sang tumultuosa saltava futur enllà

Ara els dies s’enteranyinen de nostàlgia
i a la boca s’han marcit el clam i el crit
la pell ja quasi no recorda aquell espasme
i ja no estripen els violins la negra nit

Digues-me doncs, vençut per la dinàmica
en entreveure aquest viarany tant sinuós
què és perd fent giravolts de forma tràgica
i la mort s’ajup inexorable a cada racó










25 TOTS ELS GEGANTS

Tots els gegants
tenen febleses ajupides
i esgarrapen l’aire amb les mans
Tots els gegants
bramen i criden
i els hi agrada espantar als infants
Tots els gegants
amb la força dominen
mentre la gent corre pels camps
Tots els gegants
és creuen de nissaga divina
però no deixen de ser humans
Tots els gegants
fan d’altres pors la seva vida
i orbs no fan esment dels nans
Tots els gegants
ploren llàgrimes furtives
i el cor tenen tancat sota set panys
Tots els gegants
la seva mida els obliga
a ser com son i a viure amenaçant
Tots els gegants
és fan grans i obliden
què un cop foren nadons infants
Tots els gegants
viuen en castells aterrant viles
com en els comptes d’abans
Tots els gegants
son així, no tenen mida
i s’aferrissen amb els anys
Tots els gegants
trepitgen a la gent petita
creguts què son Deus arcans
Tots els gegants
tenen un cor glaçat de vidre
i tentinegen sobre peus de fang


26 VIDRIOSE ALBES

Llangardaixos alliçonadors de l’Avern
ungien profanadores sagetes
atents i cap cots

Desprès les disparaven crispats
des de les escletxes
com en una dansa d’aire coral

Les atzavares de sofre
dispersaven el seu verí
de rogallós argent aquelles tardes

Els captaires del sarcòfag coral·lí
entronitzaven mendicant
l’alabança de la balladora

L’ofec carrincló
esdevenia juguesca on, malgrat tot,
refulgien encara els sarments

Transitava una terbolenca remor
de serps i espases sense fe ni goig
rampant com l’heura

Ara doncs, l’oripell de la rancúnia
anomenarà tots els afalacs
... mentre és trenquen les vidrioses albes









27 FER NET

Ha obert portes i finestres
i fet que entri un torrent de llum
què s’esbiaixava de tarda
amb el grimpar de la pols claror amunt

Ha entrat com una alenada
de tarongers i llessamí
i ara quan retorna a casa
li sembla ser hoste del paradís

Ha llençat per la finestra
tot de baluernes del passat
coses què ja no li servien
i un vell amor què li feia mal

Ha recomençat la historia
com si el cor no se li hagués trencat
s’ha adormit la memòria
què li trafegava a dins del cap

I ha nascut un espai nou
curull de futur i de vida
on abans només hi floria
la rosa què duia aquell nom

Rosa de silvestre beutat
no se per què tant inaccessible
tant què el seu pobre cor sensible
se l’ha de treure del cap

Avui ha fet net amb el passat
i un oreig de pau pentina l’estança
ha escombrat tristesa i recança
amb el ferm propòsit de continuar

28 GASELA

Quan et veu passar tant prima
com un bri de blat de cabells d’or
sap què el voleiar de la teva faldilla
és l’aire què vol el seu cor

Àgil com una equilibrista
què sense dubtes fa el salt de la mort
capbussant-se en el aire amb valor
i aterrant lleugera a la pista

Serena, segura, pendent de tot
el teu pit no hostatge cap por
com si a cada pas t’hi anés la vida

Ulls de gasela flairant el bosc
preparada a corre si t’ho diu el cor
deessa selvàtica de bellesa altiva.










29 NOIA CAPTIVA
Noia d’un cor ingrat captiva
i del vesc dolc de l'amor
incapaç d'aixecar la vista
per cercar un altra escalfor

Se que es treball feixuc
deixar el passat enrera
ultrapassar la frontera
i omplir-te els ulls de futur

Fada blanca, rínxol d'or
no és per tu la por de l'altra
que l'arbre te molta branca
... no siguis gasiva amb l'amor

Aixeca el cap, renova l'aire
espolsa't aquell neguit
que el temps rabiüt passa
i a l'ara es on viu l'esperit

Cerca en el cor la resposta
que segur l'hi deus tenir
i si cal obra un altra porta
... Si cal, obre'n deu mil

Però si et plau no permetis que
sigui el teu desig el que crida
i ajeu-lo en un llit fet
de besades i carícies....








30 ESTRANY

No deixa de ser estrany
què posseït pel teu encís
no demani al fat
si no l'oblit
No deixa de ser rar
que al mig de les ombres
se li apareguis resplendent
a mitjanit
No deixa de ser inaudit
que l'udol que li surt del pit
sigui mig sanglot
i mig esgarip
No deixa de ser inèdit
que allò que ha escrit
defugi del èxit
en quant pren cos i esperit
No deixa de ser insòlit
què quan et te present
per molt què vagi de bòlid
s’atura un moment
No deixa de ser estrany
i potser de mal auguri
que ni la mort ens asseguri
la tant cobejada pau













31 CRISTAL·LITZAR

Que cristal·litzi aquell tendre alè
què als matins al seu cor dona ales
amb les què solcar inconscientment
l’estela què deixes per on passes

Que cristal·litzi per fi aquell esperit
què als teus ulls trapelles s’aboca
proveint-lo d’esgarrifances el pit
i de fragàncies de frescor a la boca

Que s’aturi el temps un instant
i què parlin sense mots les mirades
agafeu-vos dolçament de les mans
i cavalqueu junts noves contrades

Que cristal·litzi si vols en silenci
dins de la seva capsa de secrets
el reliquiari on guarda els sentiments
allí quiets per què no és trenquin

Al sagrari del què li és més preuat
què pertany a la humanitat més divina
i què tothom du en el cor amagat
com si la felicitat fos cosa prohibida

O què cristal·litzi... de manera cristal·lina
i què poguéssiu gaudir plegats
d’aquell secret de pau, de plaer, de vida
veritable sadolli de l’assedegat






32 ANEMONA D’AIRE

No t’anomenarà amb el nom de la benaurança
ni permetrà què, per ell siguis sinònim de la llum
ans se’t podria qualificar de neguit i de frisança
què t’entreveu esvaint-te amb vel·leïtats de fum

Hàlit perdut, espasme, remota visió improbable
què perviu en el terral del somni malgrat tot
desori perenne, lluita aferrissada, estimballs i marges
l’autèntica font d’on brolla el vers en maleït doll

Amor al·lucinat i distant com boira intangible
què senyales de confusió els seus viaranys
tèrbola remor, sense mots, lluernes o missatges
buit d’esperit navega per mars de devastació

Tot i així l’anhel, amb cruel constància d’onatge
què esmola lentament les arestes de l’escull
cova en els replecs oblidats del cor on tremola l’ànsia
i el desig és un brou primigeni què a foc temperat bull

****
Torturadora adorada què ets excusa del seu plor
del bram què trenca com un llamp la fosca de la tempesta ruixats de llàgrimes és precipiten en catàrtica festa
damunt casa vostra arraulida a l’ombra d’un pujol

Perquè t’entretens en aquesta carena de delit
retallant-te la figura amb tisores de nostàlgia?
Perquè no dones una miserable oportunitat a l’oblit
i negligeixes totes les lleis, totes les màximes?

Si... d’acord, el seu és només un altra cant ferit
una ranera, un gemec de mort de l’esperança
i cada cop, cada intent és fer créixer la recança
i l’agra gust de la frisança en l’horitzó del neguit

Cerca la pau, tentinejant orb en el aire
cerca una llum què l’indiqui el ver camí
i et troba a tu, rient-te d’aquell amor improbable
i sap, sense saber, què sense tu, amor... deler, haurà de morir

****
Tal vegada aquest serà el darrer crit vers la nit densa
i deixarà per fi de pretendre el què no pot
però la coïssor de la ferida d’amor què du al cor
no confia en què amaini amb rapidesa

I sempre serà un frustrat acòlit de la tendresa
negat, per fat a transcendir els llindars de la beutat
beutat albirada entre llampecs de irrealitat
mentre amb erroni compàs exhaureix forces de flaquesa

Fuig dolçament però, el fred d’aquest Hivern taciturn
i la seva lletra s’empelta de vents aurorals
ell vol ser de llum dins la tenebra, sota la llosa fatal
què sepulta de temps aquests amors moribunds

Voldria ser de joia d’oníriques ventades de faula
de calius tendres, de flors secretes i de llums de biaix
d’ombres resplendents, de promeses, de felicitat esparsa
i sobre tot d’esperança cavalcant cavalls de paper blanc

****
Però és mancança la què rebrinca aquest seu puny
i la ploma s’encabrita com una fera indomable
trenca paradisos què dins la realitat s’amaguen
i deixa nua i exposada la inclemència del destí

És el fat el qui és revolta a dins d’una metàfora
i els llindars de la raó semblen ser en un altra camí
el temps és descobreix com un implacable assassí
què sols per el plaer de ferir-lo s’esforça i malda


Poesia testimoni de mil lluites de l’entranya
sense visible sang què permeti l’efímer ajut
incerta esma què du els seus passos a cercar-te
en l’enigma de la paraula i en l’obaga del mot

Anemona d’aire curulla amb mil sentits
desfeta en un Oceà de desigs i de mancances
fruits amargs del sobre pes del seu brancatge
orejats per sinistres vents de desencís

****




























33 CLARIANES DE CEL BLAU

Sorgires del no res com una planta nova
què conserva però, les rels clavades al passat
ara han passat anys, penes i punyalades
i el temps com un traïdor ha fugit covard

Sorgires de cop una matinada de feina
sense cap raó em vares venir al cap
i els nostres universos és tocaren amb la inèrcia
d’una química antiga què ningú sap explicar

Del passat arrossegant feixugues baluernes
estranyes eines amb què has hagut de treballar
ho tens tot, un cos, un temple, un paradís a la Terra però una llàgrima s’entesta a rodolar-te galta avall

El teu somni s’ha estroncat de cop i volta
i quasi no reconeixes la teva imatge en el espill
matí maleït, impietosa albada torta
en la què la realitat et penetrà a cops de puny

Fes net i vola amb les noves ventades
que bé què sabies volar en els cels d’abans
obre sense temor tes amoroses ales
i solca espais inconeguts damunt cingles i valls

Què el teu vol sigui preciós, de pura filigrana
i què sigui l’amor el què t’enlairi cel amunt
comença de bell nou cada jornada
i aprenent del passat, estrena cada dia el futur

Fes créixer la llavor què has sembrat a la terra
i llueix tu resplendent en aquell mirall
ensenya-li a volar sense por de les tempestes
i a gaudir de les esparses clarianes de cel blau

34 EL PUNY DEL TEMPS

Encara, a cops, per res s’espanta
i trontolla tot el què fins avui ha après
adonant-se de com cau d’implacable
damunt totes les coses el puny del temps

N’és igual la condició o la circumstància
tot s’abat sota la fermesa de l’erosió
i tant és l’actitud o la substància
el puny del temps cau sense fer remor

Trenca penya-segats i esquerps pujols
i de serralades en fa oceans de gespa
sembra d’arrugues les pells més fresques
i a tot transmet l’essència de la pols

Tot el què en aquest món és o alena
per viaranys diversos pren igual direcció
sigui animal, o tingui el cor de pedra
damunt hi sedimenta el temps en al·luvió

Ha vist la teva fesomia de neu blanca
amb els solcs de la vida llaurats a foc
ha sabut mirant-te què vares jugar al joc
de viure valenta i al món enfrontada

I el temps ha esculpit el seu treball
en els recs què avui t’adornen la mirada
què va ser la teva vida al cap de vall
i la vas viure com et va donar la gana








35 LA VIDA

La vida és ball, és dansa i és harmonia
la vida és un alegre festival de creació
un toc d’art, d’emoció, de fantasia
una rialla què esclata sense contenció.

La vida és amor què espera l’eclosió
i aquella pessigolla què sota la pell nia
la vida és intenció, és deler, és riure’s
de la pròpia pena i cercar un nou horitzó.

És a voltes cruel però s’ha d’entendre
què si tot fos planer seria ben avorrit
el camí és faria llarg i orfe de sentit
i esperaríem la defunció amb avidesa

La vida és un pou ple d’aigua de saviesa
i a l’home se li permet beure’n algun glop
la il·lusió és combustible què s’esmerça
i en exhaurir-se, sol sobrevenir la mort

Per això cal fer créixer viu aquell brot
què mirant al cel d’il·lusió s’empelta
i jugar... i donar-se... i gaudir de l’amor
què la vida és dolça però fuig de pressa












36 AMOR CERDÀ

Vàren fer l’amor sota la lluna
al parc de l’estany entre falgueres
escoltant el xipollejar dels signes
i la jove llum fendint la nit obscura
En un jaç molsut de pinassa seca
què just havia respectat la neu
sota l’avet va gemegar la puresa
d’aquell tendre amor adolescent
L’aire era dolç malgrat la gelada
la neu s’albirava a la serralada
i les estrelles parlaven en francès
No sabria dir si s’estimàven
o era la pulsió de la sang caldejada
o aquell accent el què el tenia corprès

Fent l’amor els sorprengué l’aurora
i a la teva falda va gebrar-hi el temps
tu li deies què no et deixés sola
i ell volia viure arrapat a la teva pell
L’estany refulgia amb l’alba daurant-lo
i de lluny és veien les llums de l’hotel
varen esperar el Sol abrasant-se
i la realitat va irrompre com el dia cruel
Era un joc, era l’amor, era una festa
era la jovenessa entre el boix i la ginesta
éreu tu i ell encetant l’amor
Passen els anys i aquell record queda
encara pot veure aquells ulls de promesa
i escoltar clarament la vostra cançó






37 RIU

D'una incerta ventada de pols còsmica
o de l'alè de no se quina divinitat
vàrem anar prenent caràcter i forma
esdevenint el què en diuen humanitat

I a la turbulència magnifica i màxima
d'un riu de present, futur i passat
fórem llançats de manera aleatòria
a l'instant de la naixença, temps ençà

El riu ens acollí sense preguntes
en ses aigües esquerpes o bé suaus
on el temps no importa, ni la distància
la vida és el riu i el seu davallar

El cabal és poderós i s'emporta
totes les coses del món al cap de vall
no admet traves, ni pons, ni rescloses
i ningú ha arribat mai encara a mar

Giravolta folla la tumultuosa vida
enduent-se lapses de temps riu enllà
arrossegant somnis, dubtes, fantasies
penes obscures i amors banals

A voltes s'acompassa dolça la corrent
i flueix més lenta i assossegada
a cops però, pren furioses pendents
i corre entre flocs d'escuma blanca

Hi ha llocs on sembla què s'estanca
o què s'empassa la vida un remolí
i al ésser humà li toca patir
fins què sense saber com se'n escapa



El riu conté tot el què alguna vegada
a l'escorça del món va existir
allò què serà possiblement demà
i allò què just existeix ara

Les aigües no enganyen a ningú
i a la corrent no se li planta cara
petits brins d'animal humanitat
llot de la llera tal vegada

I la mort què tant ens espanta
no vol dir pas arribar a la mar
vol dir què recomença el viatge
en un altra punt del riu indeterminat

No hi han ni Deus ni Diables
i el riu és fet tan sols d'eternitat
no hi caben normes ni codis estrictes
val la llei de la deriva universal

És només aigua què empeny aigua
per una llera antiga, un cabal
on tot el què foren humanes lluites
és dissolen amb el temps riu avall

A voltes ens aturem a la riba
i gaudim del cel i l'aire fresc
però el riu sense treva ens obliga
a seguir el decurs de la corrent

Al riu hi ha tota la gentada
què va viure en algun remot moment
les figures cabdals, la mainada
els pobres diables, els poetes del vent





Moren i tornen a renéixer en el riu
en un tros més amunt o més avall
què el cabalés etern al cap de vall
i no li cal justificació ni motiu

Saltar, esquitxar-se o ser esquitxat
és tot el què ens permet el riu
anar baixant en un lent davallar
de penes i ombres o de goig sublim

No te fites aquell riu turbulent
i el temps és constant i inamovible
és de pedra, de duresa inclement
però de cap manera a l’aigua afecta

Naveguem doncs valents i confiats
què el riu en haurà d'acostar a la meta
procurem de deixar l'aigua ben neta
i esperem què tot torni a començar

****















38 EL LLAGUT DE LES ÀNIMES

Entre llamps , ones d'alçada i vents
s'albira el llagut de les ànimes
promesa de claredat i de calma
què ens menarà de llevant a ponent
Romp enèrgica esquenes d'escuma
amb la fermesa d'una quilla potent
decidit bec que baixa i què puja
per les vicissituds exactes del temps

Llagut de les animes sense barquer
què és un mateix el qui forçat rema
tractant d'esquivar esculls i corrent
Enfrontat a la potencia dels vents
a voltes el rem és rebel·la
xuclat per inèrcies de passats temps


Cansat mariner de la vella barca
a la teva cara la saó de deu mil Sols
deu mil ventades t'han cisellat marques
i en els braços t'hi batega ferm el pols
El preuat descans s'entreveu a la ratlla
què diferencia el dia de la fosca nit
però mentre bategui aquest meu cor ferit
prometo vogar amb tota l'ànima

Llagut de les animes porta'm ben lluny
on no hi hagin ni remolins ni esculls
i la vida cap a la mort corri plàcida
Només les ànimes poden pujar al llagut
cap d'elles precisa de l'humà ajut
per tenir el seu lloc al llagut de les ànimes.





39 LLUMS I FLORS

Les llums serien crits esclatant
Les flors: visions del somni
El ciment... la terra adolorida
I el teu amor, la quimera...l’oblit

Les llums serien peixos d’un oceà perdut
Les flors: el passar rampant les hores
El ciment... el suport del dia gris
I el teu amor, l’aire què alimenta la cèl·lula

Les llums serien fites distants
Les flors : ambrosia no merescuda
El ciment... on sucumbeix el somni
El teu amor, on mor el meu delit

Les llums serien esteles de cel blau
Les flors: el ribet de la teva brusa
El ciment... l’inevitable neguit creixent
El teu amor, tant important com qualsevol d’altre


















40 DÓNA’M

Dóna’m
un polsim de la teva terra
un bri de la teva herba
un floc de la teva neu
i un glop de la teva aigua
No em regalis somriures
ni somnis escapçats
ni em parlis ja mai més
de la ingravidesa dels àngels
Deixa’m estar si vols
en el meu taüt de silenci
encara entre els vius
veient com creixen les ombres
En aquest tou silenci
en aquest silenci de molsa
on no hi ressona
ni l’oblit, ni la memòria



















41 ÉS LLÀSTIMA

És llàstima
què els estels siguin xinxetes
clavades al suro
del taulell dels meus dies
És llàstima també
què se’m enganxi encara el nas
als vidres de l’oblit
veient, inútilment, com
et desdibuixes en la distància
de la freda andana
És llàstima
què no és pugui aturar
el tren del desig
i pujar-hi entre rialles
És llàstima
però les carenes
s’empassaran el meu deler
el nostre deler
malgrat la ceguesa
La flor de l’instant
és marceix
mentre els meus mots
cauen tous
com pluja innòcua
damunt la teva voluntat
ara de pedra










42SOBREVIURÀ

Sobreviurà
malgrat l’espai què ha triat
no sigui apte per la vida
malgrat no hi hagi
llavor què hi arreli
i els hiverns siguin cruels
Sobreviurà
perquè la seva empenta
ve del més pregon deler
inconfessable... ara confés
Sembrarà
a pesar de tot, les llavors
del seu vers impronunciable
a la teva matriu de glaç
esperant a què desglaci
i és deixarà sorprendre
per l’ullar de germen
de la paraula
i la veurà créixer com una mare
amb la falda plena de plors
i l’esquena de retrets
Sobreviurà
perquè la vida malda
i el seu vers s’aferra a tu
què sense saber-ho del cert
sense tenir-ne la certesa
només a tu s’adreça








43 EL POEMA D’AVUI

El poema d’avui és perd entre signes
entre el caos què imagina
i la pau de la feina feta
El poema d’avui no t’arribarà intacte
i les filagarses què en quedin
t’ompliran la boca com si fossin d’aire
Mai serà per tu la mateixa claror
la què cau lentissima damunt de l’ara
què s’entesta a vestir de paper blanc
Tant mateix el seu vers d’avui
és ple de futurs i de possibles
de filigranes impossibles i orfebreries de vent
S’argenten els mots del seu vers
i arriben per això, més enllà
on el plom és fa estany
i els dies s’apaivaguen
en el bressol de les hores
El poema d’avui és per tu, com tots
perquè li regales l’esguard
en un embolcall de distància
















44 AMOR

Si no tens res per donar-me
dóna’m amor què n’hi ha per tot
Cull-lo de les meves paraules
o del volar dels pensaments
de l’estela què deixen a l’aire
en els solcs què fan en el vent
Cull l’amor a les llambordes
per on hi passa la gent
recull-lo de les seves cares
de l’escorça de les seves pells
Si no tens res per rebre
rep el meu amor potent
salvatge com és voldria
o irremissiblement prudent
Però cull-lo amb un somriure
amb una carícia gentil
ajeu-lo a la teva faldilla
i espera un més d’Abril
quan les pluges fan créixer
de l’amor totes les sements
omplint de colors el paratge
omplint de fragàncies el vent














45 COR ERM

Perquè s’entesta a sembrar en el cor erm
fuetejat de tempestes i de solitud?
Perquè mantén encara viva la inquietud
malgrat els embats del despit i del temps?
Què no ha vist en repetides vegades
com moria el jove brot sense florir
d’un tendre amor què de veres prometia
i acabava sepultat de ràbia i d’oblit?
Exposat a la inclemència de les ventades
aquell assedegat cor seu tant mal ferit
què ja no és veu capaç de deixar de patir
ni d’esponjar la seva terra d’esperança
Què son molts els cops i batzegades
al què l’ha sotmès fins avui el destí
i ara només troba força amb les paraules
on hi aboca el seu privat getsemani
I tot i així té encara empenta i energia
per obrir els ulls amb una espurna d’il·lusió
manllevant-la de les llums del dia a dia
i d’una incerta pau què intueix a l’horitzó

















46 EL SEU CEL

El seu cel nocturn és un conreu d’estrelles
amb lluna guardiana de dalla d’argent
el seu cel nocturn és ple de sospirs de poeta
què colgats de fosca relluen resplendents
El dia en el cel clar de les seves meses
és daurat com l’or bellugadís de les espigues
i el Sol com un bou arremesa la collita
amb la força infatigable del seu davallar lent
El cel del seu dia va al encontre amatent
de l’empolainada nit què l’espera al capvespre
ornada de blaus, porpres i celestes
per poder festejar una estona ensems
Mentre la cansada lluna s’ajeu a la carena
i l’alba clareja amb els vents del llevant
de rosses i malves s’omple i espera
l’arribada segura d’un Sol de roig retallat
Mentre s’estira a l’ombra d’un arbre
i d’un tou de pinassa en fa el seu coixí
i deixa què passi pausat el matí
mirant aquest cel blau què la vida aguanta















47 MÉS ENLLÀ

Ves més enllà de la carena on l’amor fuig
del propis límits, dels propis ulls

Traspassa fronteres d’imaginats territoris
ultrapassa les fites, foragita els dimonis

Ves més enllà de la carena on l’amor fuig
trenca les formes, crema les naus

Inventat de nou, solca altres mars
escapa’t d’inèrcies salta entrebancs

Fuig de rutines, d’hàbits i misèries
ves més enllà de la carena on l’amor se’n va

Què res deturi la força què t’empeny
la què d’amor s’alimenta com així el meu vers

Obre les finestres i què a la teva estança
hi entri un nou aire més nou i més fresc

Ves més enllà de la carena on l’amor és perd
retroba’l amb força què cercant-lo reneix

Però no neguitegis esperant veure on és
deixa què sol arribi, fes-ho tot, no facis res











48 EL MEU CANT

Espero què t’agradi el meu cant
i què t’enlairi l’esperit cel amunt
però pensa què son només paraules
i no cantant-les és tornen de fum

No son res, ni tant sols un hàlit
un intent d’explicar el què em mou
el tarannà del meu equilibri fràgil
l’amagada lluïssor d’un dia de plom

Tot i això espero què t’agradi
i què et faci capir el què sento jo
sense assegurar-te què l’encerti
només et puc dir què em ve del cor

Què el meu cant és on s’aboquen
els meus neguits, els meus amors
i si amb cor indulgent l’escoltes
potser el podríem cantar tots dos

















49 MIRADA

Què et podrien dir els seus mots
què no t’ho digui amb la mirada?
saps què només t’implora amor
o potser una carícia esparsa

Què els ulls no poden mentir
perquè son per on s’estimba l’anima
no hi ha secrets en les mirades
si el qui les rep les vol llegir

Per tant no se què més et pot dir
què és cristal·lí com l’aigua clara
tu saps el què el seu esguard demana
el perquè el seu cor se sent delir

Què et podrien dir doncs els mots
què no t’ho digui amb la mirada
sabent què el deler se li escapa
com un torrent què fuig a dolls?

















50 SOMRIURE

En el silenci tens del món aturat
quan diuen què ha passat un àngel
a la llàgrima què deixa un comiat
en el dubte cruel de la distància

En el silent ritme del bategar
amb el què la vida s’escampa
en el primer raig d’un matí assolellat
i en els porpres on el Sol s’amaga

En la carena què la tarda retalla
o en l’esglai què et sobte la pell
en el so d’aquell cascavell
què li du el dring de la teva rialla

A tots aquests indrets peregrins
en els què és pronuncia la vida
percep com amb un sisè sentit
el subtil embruix del teu somriure

















51 LA PAU

Silenciós com el vol d’una papallona
és l’erràtica deriva del pensament
a voltes fuig espaordit i no és troba
malgrat cercar-lo en els confins de la ment

Cerca i recerca i als cels impreca
tractant d’esclarir d’on ve el seu lament
llegint, indaga i la saviesa acaba
sense escoltar respostes ni en el vent

Seu a l’ombra en metafísic silenci
alerta el cos i renunciant al moviment
medita seriós com un buda indiferent
i no pot evitar què el neguit comenci

Deixa què passi sense fer-ne esment
tal i com deien els antics mestres
perquè tot i sepultats de vida i de temps
en queda encara el ressò de les idees

Posar en blanc la pensa dolçament
sense lluitar si el brogit emprenya
i en un llit cristal·lí de pensament
què aflori aquella pau què la pau ensenya












52 QUÈ BUFI EL VENT

S’ha descobert emmirallant-se
en un espill de incolora eternitat
ha dibuixat càbales en el aire
tractant de treure’n l’entrellat

S’ha deixat endú per l’instint
a una direcció del tot aleatòria
com ajagut vora el mar sense força
entomant l’ona inert com un bri

Ha volgut què és pronuncies en ell
l’exacta proporció del designi
allò què vol ser la ratlla subtil
entre el què un vol i el què el fat digui

I desprès de tal banal experiment
es troba en el mateix lloc exacte
tractant d’esquivar l’escull, a l’onatge
per tal de donar pau a la ment

Doncs...anem passant sense pena
els jorn com joies resplendents
posem un xic d’amor a cada carena
i deixem tranquils què bufi el vent












53 EL JOC

A cops és ben estrany el joc
imprevisible com les ventades
tant t’ho perdonaria tot
com de tot a tu et blasmo

Potser depèn del teu esguard
de predicció impossible
què em sacseja el cor a voluntat
i me’l aboca al abisme

Sovint penso què soc jo
el què hauria de fixar la ruta
però la meva barca és duta
per una deriva de devoció

Potser és només què l’amor
és com un bufó què se’n riu
tant del públic més exclusiu
com de l’obra i de l’apuntador

És un joc d’ànsies i seducció
amb la tendència de les marees
llunàtic, mudant les idees
amb l’ordre esquerp de la confusió

Deu ser de l’amor condició
una de calç i una de sorra
què per més què li donem voltes
no en sabrem mai la solució







54 SENTITS

En un sentit molt ampli
podríem dir què la poesia
és el crit arrauxat
de l’esperit què vetlla
per la bellesa del món

En un sentit molt general
la lletra és una eina
de fer futurs possibles
pons i passarel·les
entre fronteres invisibles

En un sentit molt remot
un poema és buidar-ho tot
buidar la fel, buidar l’amor
en un receptacle amable
fet d’imatges i miratges

En un sentit molt diferent
un poema és només vent
què sacseja la contrada
un pou de coneixement
i un viure en la ignorància

En un sentit molt amagat
un poema és perllongar
la paraula en el riu del temps
deixar-lo anar des de la riba
i veure com se’l endú la corrent









55 AIRES I AMORS

L'aire que el pulmó no atrapa, fuig
per nuvolades ignotes, cel enllà
l'aire, com l'amor no es pot empresonar
que tancat s'enterboleix i es torna brut
L'aire que se'n va pertany a l’univers
i es barreig d'un milió d'anhels perduts
una intangible amalgama de delers
i amors que un dia és van fer fum
Aires i amors surant en un espai infinit
ànsies gitades al buit de la nit
on no hi arrelen ni pena ni glòria
Aires i amors que fan rodar la historia
capitals fins que el temps els escombra
cap al pou insondable de l'oblit
























56 SIMPLE

Simplissim...
el món
és
simplissim
i la vida
un camí
què s’empedra
amb els dies
Simplissim...
és
l’amor
el fervor
què dels ulls
fuig
ferit
de mancança...


















57 SACRIFICI

Tots eixordats
per els xiscles
de l’au captiva
dels nostres sexes
Podríem encara
tot just enlairar
la nostra solitud
com una ofrena
als deus probables
Alimentar el desig
fins què s’abrusi
a la Pira del sacrifici
ja que callar
amb capteniment
només serveix
per què la flama creixi
devastant-ho tot
i més

















58 EM PERD

És una mirada la què el perd
o ni tant sols això
és un deler darrera els vidres
una figura irreal i complaent
dins la boirina
una visió què dona pas
al desig.
El perd el què podria ser
i el què ell voldria
El perd el temps esmunyint-se
de bracet amb la joventut
i el perd el record perdut
a la cantonada del somni
I el miratge què salta
d’un horitzó impossible a un altra.
El perden les espurnes
què abandona l’amor
per què ell, necessitat d’escalfor
les culli.
















59 DECLARACIÓ

Potser hauria de parar
i respirar calmós el dia
i sobre tot prendre consciència
de què ha sobreviscut
malgrat la pena que el rendia
Humil davant del món
i acatant errors i fallides
ha de dir què els mots no son
eines exactes i precises
ans capses plenes de buit
i de vols erràtics de gavina
Ha llançat a l’oblit mil mots
tot i què els estimava
els va escriure des del cor
i a l’univers els adreçava
però ara colgats de temps
i sotmès al jou de la distància
veu què han perdut el seu vol
el seu sentit, la seva la gràcia
Què un poema no vol què sigui
una prestidigitació lluïda
o un malabar de mots lluents
si no copsar l’essència del moment
i oferir-la en el vers reflectida













60 MATERIALS

Si fos de pedra el mot que a tu s’adreça
t'hagués bastit un palau, un convent silenciós
per que t'arreceressin dolços els seus mots
en un espai fet per la pau, l'amor i la bellesa
Si fos de llenya el mot que a tu s’adreça
cremaria tot vestigi de recança cel amunt
totes aquelles ànsies que s'amaguen, fetes fum
amb un foc viu de caliu, carícies i tendresa
Però el mot es de vent, inconsistent i variable
endut per la voluntat de les corrents d'aire
i mai sotmès al caprici de l'humanal albir
Son suaus, quiets, abocats a cau d'orella
parlant d'amor, de devocions o de promeses
dels què espera en descloguis el ver sentit

Si fos d'or el vers que a tu s’adreça
minvaria la lluïssor del sol de les tardes
serien més grisosos i somorts el paisatges
i per tu manllevaria de les albes la puresa
Si fos metàl·lic el mot que a tu s’adreça
seria un punyal clavant-se al cor de l'emoció
un mot, un esperó, una prova de fermesa
perquè no hi hagin dubtes de la seva intenció
Però son gemecs al cel de la nit trista
intangibles com l'ocell què és perd de vista
esdevenint un ínfim puntet a l’horitzó
Son tant sols paraules que el silenci esclafa
a voltes son dolces, a voltes son aspres
què del cor li fugen sense remissió





































Barcelona Febrer 2011

15 ASCLES DE PICAPEDRER 2011

ASCLES DE PICAPEDRER

Poemes



















Pere Suñé Ribera
Desembre 2010



















































INDEX

1 Ascles de picapedrer
2 Argila
3 Hivern
4 Cor de pedra
5 Formula
6 Saber-se'n estar
7 Avar
8 Llop
9 Fuet
10 Nou dia
11 Rabia
12 Assaborir
13 Plor
14 Estima'm
15 Queda't
16 Brindaré
17 Rastre
18 Seré jo
19 L'amor mata
20 Politics
21 Runes
22 Festa poetica
23 Punyals




24 Ecos
25 Esmolet
26 Neix el poeta
27 Cançons
28 14 Haikus
29 Mirall
30 Col·leccionista
31 Vi fosc
32 Continent
33 Llebres
34 Pardal
35 Escolta'm
36 Cabells
37 Beneida solitut
38 Quan li dona la gana
39 La meva fam
40 Musa
41 Nicefora
42 No és pot
43 Temps furtiu
44 Esclau
45 L'ermot
46 Remei de tardor
47 Ulls
48 El camí
49 Animalada
50 Els meus mals
51 Onze
52 Preguntes












1 ASCLES DE PICAPEDRER

D’un cop sec i precís a l’aresta
s’obre un univers amagat
el si magmàtic del passat
escrit amb silencis de pedra

D’un sol cop encertat
parla l’arboç i la ginesta
de pedra vestits i de mar
i de l’oreig de mil tempestes

El cisell clava la dent
amb decidida batzegada
i reviu el misteri que jeu
al cor callat que la pedra amaga

Fulls de roca que el temps regala
d’heures i cargolins el cor
s’encén amb el primer raig de sol
el rou de primitives albes

...A la pedra, llesques d’història
mai escrita amb paraules
que el mall del picapedrer
ens mostra esberlant-la

Paraules com morros de penya
granítics o de dolç mares
ascla també el mot el poeta
com faria un picapedrer








2 ARGILA

Dia d’argila a les teves mans
per donar-li la forma adient
dúctil, fet d’espai i de temps
amb la infal·lible eina de l’ara

D’argila i suor conformat
exposat a la inèrcia del món
girant al seu eix com un torn
què empeny una força amagada

Del dia en pot sortir un pot
un àmfora, un got per l’aigua
un grapat de fang per disposar-ne
i què agafi forma poc a poc

Què son d’argila al cap de vall
els dies què passant s’escapen
i n’hi ha què és torcen i espatllen
malgrat posar-hi tot l’afany

Argila, aigua, primigeni fang
d’on diuen què va sortir la vida
primigeni fang, aigua i argila
i la vida embrutant-te les mans













3 HIVERN

l’hivern del cor
de les glaçades hores
de tant no fer servir la flama
s’ha exhaurit l’escalfor
i ara la vida li tremola
amb inquietant tremolor

Tentineja pels racons
amb assumida ceguesa
mai tindrà la certesa
d’encertar-la amb la claror
i la fredor sobirana
no atent ni a precs ni a raons

Hivern sense nevades
ni crepitar de llars de foc
ni s’enfilen les espurnes
ni la brasa serva l’escalfor
és aquell hivern de l’ànima
del gos errant i l’abandó
















4 COR DE PEDRA

Si no se li hagués tornat el cor de dura pedra
ploraria encara i lluitaria per quelcom
però els embats del fat fan la crosta perfecta
per sobreviure estalvi a la cruesa del món

Ara troba a faltar la tendresa d’antuvi
quan els seus ulls sotjaven l’amor universal
les nits eren fresques i de celebrats plenilunis
i l’empenta de la vida al cos és feia notar

Tantes estones... l’esguard ple de capvespre
sentint a flor de pell tota la màgia del món
tants indrets sagrats on hi va deixar petge
que només relluen lluny en l’àmbit del record

Si no se li hagués tornat de dura pedra el cor
desprès dels cops del desencís i el malastruc
de tota la il·lusió que a poc a poc ha perdut
probablement a hores d’ara ja seria mort















5 FORMULA

La pell d’una ceba roja
bec de merla, ull de gripau
ploma negra de corbina
i l’escata d’un llangardaix
El verí pudent de l’escurçó
i la suor agra d’una vella
un pel de crinera de lleó
i un glop de ranci de licorella
L’ullal d’un gos empudegat
i la sang podrida d’una rata
un escorrim de llet quallada
i la llengua blava d’un penjat
La torta dent d’un rat-penat
i la banya d’un bou borni
un embrió de garrí no nat
i un pols del corn que cria l’ordi
El fetge cru d’una arengada
i la barba d’un boc escorxat
la matriu d’una partera
i la peülla silenciosa d’un gat
Verdet del cul d’una olla vella
la fel d’un teixó del bosc
un cama-sec, un fredolic bord
i el robi del batall d’una esquella
Tot bullint amb foc alegre
la nit de l’equinocci vernal
per fer la metzina perfecta
la cura dels mals de la humanitat
Que fins ara tot s’ha provat
savis, comptables i profetes
tot plegat per aconseguir
que només creixin els problemes
I amb aquesta formula fatal
l’home torna al si de la Terra
amb un glop n’hi ha d’haver prou
per qualsevol contingència

6 SABER-SE’N ESTAR

Saber-se’n estar
de gaudir golut del record
fent del record metzina.
Rememorar temps passats
és consol del plor interior
però la trampa més primitiva

Saber-se’n estar
de córrer amb tota l’anima
fins on el desig et crida.
Com l’esquer refulgent
què t’enganya amb l’esperança
mentre l’ham el cor t’esquinça

Saber-se’n estar
de creure’s la primera ullada
i no aprofundir amb la mirada.
Què en el indret més obac
la joia de més vàlua
sovint hi te el cau amagat


Saber-se’n estar
de creure què la paraula
és el temple sagrat de la veritat.
Què a voltes el mot és torça
i el seu ver sentit no és copsa
malgrat venir del cor









7 AVAR

Em reconec avar de beutat i de vida
i addicte a cercar la intensitat i l'amor
obro els ulls saludant cobejós el nou dia
desitjant només què em visiti la passió

I maleeixo els jorns què passen d'esma
però son invisibles i no és deixen maleir
passen covards, arrupits sense molèsties
i quan te'n adones ja han forjat el teu destí

Soc avar de les llums que trenquen la rutina
i de tot allò que a la pell és deixa sentir
inclòs si cou refulgent com una ferida
ho prefereixo a que passin sense joia ni neguit

Què només és viu una sola i curta vegada
i que quan te'n adones ja ets a mig camí
i jo no vull, quan sigui en portes, mirar enrera
i veure que he viscut en va, sense sentit

Avar d'amor, avar de sensacions i de carícies
d'albades tristes o aclaparat pels raigs de sol
avar del temps que fuig silent esmunyint-se
per les sempre ombrívoles cantonades del jorn












8 LLOP

Un llop amagat al seu cau de ginesta
entre els matolls se’l sent udolar
silvestre solitud de romaní empeltada
en un clar de lluna hi ha fet el seu altar

La grisor argentada del seu llom parla
de mil correries a la tenebra nocturna
d’ullals de neu, d’amenaça l’urpa
que és molta la fam i la vianda esparsa

I el cerca la pau al cor de la boscúria
on només hi troba esbarzers i dolor
i si no és el clam pregon de la natura
és l’amenaça segura del caçador

Per això temps ençà abandonar la manada
i sol va voler trillar els viaranys de la nit
que solitud volguda ni puny ni fa patir
i de silencis se n’ha fet un mantell de plata

Udola trist pel fosc desfici del bosc
d’ombres sinistres i mals presagis farcit
com udola aquell home de lletra ferit
veient a la musa rebutjar el seu amor












9 FUET

Fuet de mot
estrebada
emoció a la pell
porus d’albada
Floc d’argent
tendre mirada
gest generós
somrís... rialla
Frec d’amor
elèctrica espinada
abisme, esglai
fum de temprança
Petita mort
quotidiana guerra
foc de desig
ferida oberta
Bri de pau
balba corpenta
laxa la pensa
flor de cel blau
Fuet de mot
fil de punyal
dalla incruent
sense culpa, ni afany











10 NOU DIA

Tot torna a néixer amb el nou dia
després de la petita mort de la llum
i del preuat repòs què la nit propicia
en neix un de nou tot just obrint els ulls

Un Sol d’estrena pinta el jorn novell
i aquells viaranys ja mil cops caminats
ofereixen un ventall de possibilitats
què no és veien a la llum del dia vell

És un nou jorn virginal i immaculat
en el què res hi ha encara escrit
amb tessitura de full de paper blanc
en el què gaire bé tot pot succeir

I vol ser d’esperança aquest meu vers
que parla dels jorns què han de venir
de gaudir-los amb renovat interès
i aprofitar-los en tan anem fent camí


















11 RÀBIA

Si em veus una espurna de ràbia
en els meus ulls banyats d’avui
no t’estranyis, no passis ànsia
que t’asseguro què no és per tu

És en veure amb quina impunitat
s’aprofiten la por i la ignorància
manllevant el vot amb eficàcia
per afavorir a una élite del remat

I mentre tant l’home del carrer
s’aixeca a l’alba i va a la feina
dia rera dia esperant la recompensa
de la incerta pau del jubilat

Tot l’hi ho carreguen a l’esquena
i ha d’eixugar el deute què han deixat
financers obscurs sense entranyes
vivint en relaxada obscenitat

I els qui prometien ser tant destres
i al treballador fer-li sempre costat
ara, revestits d’enganyosa dignitat
usurpen drets i demanen paciència

Però la culpa, si és què és d’algú
és de la por què la raó perverteix
callats, muts, entretinguts amb no res
mansos ens fan passar per l’embut

I aquí no és mou ni l’apuntador
somicant des d’una letargia volguda
i donant tota esperança per perduda
entomem cap cots els clatellots


12 ASSABORIR

Assaborir la carn i l’os del mot
extreure’n la substància oculta
el moll primigeni de la comunicació
l’essència pura

El sentit què amaga la pell del mot
i no és copsa a la primera
s’ha de remenar amb el cullerot
enèrgic de la idea

L’aroma parla de llocs ignots
i de conclusions futures
el condiment ha de ser un bon tros
de caminada ruta

El mot cuit s’ha de reposar
en un paper blanc, porcellana fina
i lent se’l ha de refredar
com és refreda tot a la vida

Després en seure’s a la taula parada
només és precisa un xic de gana
i la il·lusió per descobrir
tots els sabors que el mot amaga













13 PLOR

Sanglots que a la gola escanyen
plor maleït què no vol sortir
esgarrifança, penúria estanca
en el compartiment sagrat del pit

Llàgrimes dolces un cop plorades
què desembarassen el racó ombriu
la recança que cova al pregon niu
què fa la vida quan s’entrebanca

Plor benigne de catàrtica condició
on l’angoixa fuig cap al cel llibert
per prats ignots florits d’emoció

Plor alegre, rierol què flueix
cabals per on la tristor s’hi perd
aigua que rega sequeres del cor


















14 ESTIMA’M

Comprèn-me amor meu
tal i com ho faria una mare
accepta-ho tot de mi
inclòs el què no t’agrada

Estima’m amb desesper
com ho faria un nàufrag
sacsejat per l’univers
aferrat a una salvadora branca

Estima’m, que estic extenuat
de cercar l’amor què em manca
què en un mar tant embravit
se’m empassa l’onatge

Aferra’t al meu cos balb
encara que n’hi hagi d’altres
que sense motius per surar
el silenci del fons em demana

Estima’m per poder sentir
un cop més l’alè què m’embriaga
per, foll d’aquell elixir
deixar a la deriva la barca

Estima’m i així faré jo
amb passió, sense temprança
crema’m sense compassió
com la flama fa amb l’arna






15 QUEDA’T

Si els peus se’t enfonsen
a la pell de l’asfalt
i les arestes de les cases
et tallen l’alè i la carn

Si els cotxes et miren
com si et volessin caçar
i les llums de la ciutat
son tenyits d’odis seculars

Si les ombres t’assetgen
a plena llum del dia
i la goluda nit t’espera
amb una fam infinita

Si tothom et mira
i no et veu ningú
si tothom espera
del teu verb agut

La resposta perfecta
què alleugi el seus mals
un poema de pedra
una gota de sang

Una perla, una estrella
l’antic ritual
la porta de la meravella
o la llum d’un fanal

Queda’t a l’estança
barra-la amb clau i pany
no surtis de casa
no prenguessis mal


16 BRINDARÉ

Brindaré per la nova albada
amb el vi agra del despit
acceptant amb l’anima conformada
la insuportable inèrcia del destí

Brindaré per la sang i l’esperma
vessada a les llambordes del camí

Brindaré amb el vi agra del despit
aixecaré la copa a l’aire resclosit
i m’ompliré la gola d’oblit

Obriré de bat a bat la porta
perquè fins a la meva cambra
hi pugui entrar el silenci de la nit

Veuré glops de la fosca
què s’ajeu als peus del meu llit
i alçaré sense blasmar al fat la copa
com si fos la última per mi

Que al cap de vall malgrat la cerimònia
és només el vi agra del despit














17 RASTRE

Avui, semblava que el dia somreia
i que les capçades dels arbres
exhalaven un perfum especial
de joncs de riu i terra molla

Avui, anava errat i massa segur
i la meva fesomia tallava l’aire
quan encara els sutges dormien
en les seves matrius d’estany.

De sobte he perdut el rastre
la traça què sol deixar el mot
per retrobar-lo en la distància
en el trencadís terreny de l’oblit

De volta, m’he adonat
què havia perdut aquell rastre
i ara divago confós sense trobar
el veritable sentit de la paraula

Avui, he clavat els colzes a la taula
i he deixat, calmat i quiet
que les ombres esborressin tota traça
tot signe, tota idea, tota imatge

I així, despullat de passats
i d’enganyoses expectatives
cap al tard, quan ja no hi comptava
així, de cop...l’he retrobat







18 SERÉ JO

Serè jo, tal vegada el qui buidi
el sac de les teves ànsies,
el què escombri la fullaraca
què s’ajeu pel terra per on passes

Seré jo potser, qui cegat
de fam i de mancances
et recorri singles i marges
amb dits de bonança avars

Seré jo qui demà
restituït a la vida i a l’amor
hauré de mostrar-me nu de cor
per què em descobreixis encara

Seré jo qui amb el teu empelt
en unes altres hores baixes
escampi, com qui sembra,
pels solcs d’altres pells les teves aigües
















19 L’AMOR MATA

Vaig sentir a dir que l’amor mata
però jo, de joventut investit
ho negava de bona fe, persuadit
caient ingenu en aquella trampa

Ara ja han passat amors i anys
sortilegis, juraments, afanys
i la poc volguda ma de la solitud
et sotja fins que per fi, t’atrapa

I l’amor fa estona que ha fugit
endut per un capciós vent de inèrcies
furtiu, com sentin vergonya
per l’objectiu mesquí ja assolit

L’amor és doncs un vehicle per anar
on el dit del desig apunta
oblidant què el desig s’esfuma
un cop què l’has aconseguit

Vaig sentir a dir què l’amor mata
i jo, del tot no m’ho havia cregut
però veient el què fou i el què és ara
tristament me’n he convençut













20 POLITICS (altra cop)

Bada la boca i fa posat d’atenció
com si comprengués els aspectes
més complicats i més subtils de la qüestió
Posa el seu millor perfil
amb domini del rictus facial
s’ha de tenir actitud d’actor genial
per fer durar tant la funció
S’aclareix la veu amb una tos
que talment no vol dir res,
mareja els mots fent-se el desentès
de l’estat real de la situació
No diu ni què si ni què no
i sap què en el fons tant li és
mentre pugui anar omplin de cales
els comptes què te a l’estranger
Ara ja fa tant temps què ho fa
què li sembla del tot natural
i només s’ha de preocupar
d’aparentar ser un home cabal
Polític de consciència laxa
què el teu ofici és mentir bé,
feu creure que dones esperança
mogut per l’avarícia i la mala fe.












21 RUNES

Un altra poema fet de runes
i de brossa indiscriminada
i pols per tot... que tot ho amara
sota l’escèptic esguard de la lluna

Una lluna cansada de runes
i d’udols solitaris al bosc
de planys per la mala fortuna
i per les moltes fractures del cor

De runes i pols aquests mots
què s’enlairen com una boirina
en un silenci de devastació
entre els gemecs de les víctimes

De pols i de runes tristes
on hi comença a florir alguna flor
records què al abisme s’enfonsen
com si fossin de plom els meus mots

Un poema de quietud pregona
com la quietud de la pròpia mort
un poema què cau gota a gota
des del silenci del meu cor













22 FESTA POETICA

Estic tant content!!
Oh, quin desori, quin goig!
salto marges i pendents
talment com si fos boix

Compto els dies alegre
esperant la festa que ve
compto les hores de presa
que no se’m escapés el temps

Anhelo fins a perdre l’esma
aquell jorn tant pregonat
dansaires, muses, poetes
i musiques per inventar

El cel celeste de l’albada
i el mot llibert i exaltat
guspires remouran la foguera
i l’esperit dels convidats

Tornarà la llum del nou dia
l’harmonia de la fugida nit
l’amor s’ajaurà a l’ombra
i de pinassa en farà el llit










23 PUNYALS

Cauen com punys
esquinçant la carn
coltells esmolats
sense culpa ni maldat
Sagetes de verb agut
caient com llamps
tombant damunt
pells de paper blanc
Penetrant la vida
configurant la carn
dards sense metzina
a la vena clavats
Silenciosos fiblons
de lletra fulgurant
versos i diamants
d’arestes infinites
Lluentors abismals
bales de llum
recerca, cop a l’ull
albir de certa pau
Misericòrdies, punyals
regalant petites morts
l’alliberació del cos
l’oblit de la carn
Mots fantasmals
què se’n sent el frec
tremolors no concrets
com l’alè vital
Mots punyents, absents
què no és pronunciaran
tancats, callats
al clot de la ment
Mots remots
cavalcant passats
tinta, sang, parany
collint la flor de l’instant

24 ECOS

Ecos remots... veus
llunyanes remors
pugen des del silenci
per cabals interiors

Clamen, ploren, imploren
una almoina d’amor
que guareixi ferides
que se li han fet al cor

Lenta heura rampant
que al seu cor s’enfila
l’atàvica melodia
de la solitud de la carn

Salabror al paladar
metàl·lica ressonància
la inquietud s’estanca
en el silenci forçat

Trafega la seva ànsia
revivint el passat
a la llòbrega estança
on viu reclòs, enterrat

Ecos del què fou
grimpen per l’espinada
calfred, consol amable
i el record fent-li de jou

L’esperit com una au
que engabiada és debat
i el cos laxa, conformat
de quimeres esclau


25 ESMOLET

S’intueix el so de l’esmolet
la cadència de la inquietud
el vaticini del gran batibull
mentre s’esmola el ganivet

S’escolta ja el silenci fosc
què sense dubte ha de venir
se’l sent de lluny retrunyir
com s’escolta en el pit la por

Lluu l’espurna, roig coltell
roja nineta de tant de plor
clams per disfressar el dolor
què s’escampa sota la pell

Se’l veu venir lent, silenciós
covant el futur desgavell
callat i aguantant pacient
el mal moment de l’eclosió

S’esmola constant cada jorn
entomant les ofenses rient
i el frec, el xerric persistent
no fa osca en el fil paorós

Què no siguin l’odi i la ràbia
els què empeltin el moviment
què pari la remor de la mola
i què per fi algú posi seny







26 NEIX EL POETA

La mare: L’estómac, la víscera
el pare: la pedra, el marbre
i l’aire: la cadència suau i constant
de la vida acaronant-te el porus
S’estremeix l’epidermis
per dins amb un cruixit suau
i trenca per un moment
amb el pes feixuc dels dies
colonitzadors tirans del muscle
i de la tendresa de la pell.
L’esperit en la seva garjola de possibles
també cruix esperant el moment.
El vent dispersa els dubtes
en el matí del naixement.
Neix el poeta xisclant
en un bassal de flors pansides
s’escup a si mateix
per la boca ennegrida per l’habitud.
Dormia el reflexa fins aleshores
però ara, reneix i s’infla el pit
i alena com mai abans.
Provarà de veure de la sina de la lletra
sense tremolar i és llançarà
a la lluita de cap, valent
com si no hi hagués
res a guanyar ni a perdre.
Com si ja fos mort
i la poesia un recés, una treva
... potser l’única pau possible.







27 CANÇONS

Construirem castells d’harmonies
en l’aire terbolenc de la ciutat
Enfilarem notes difuses, ritmes
i cavalcarem melodies plegats.
Missatges ocults closos en els versos
volaran lliures cap a l’eternitat
ningú podrà posar pany i forrellat
a les notes alegres què cap al cel faran cap.
S’esvairan núvols privats
i sota la mirada naixerà un sol nou
d’ombres bellugadisses, de festa i enrenou.
Construirem castells de vent
amb maons de nova lletra
i melodies verges interpretaran
el gemec dels nostres cossos ardits.
Fes una quinta què jo faré la dominant
què ha de vibrar la veu al ritme de la sang.
Viurem un ara esplèndid
vessant a l’aire cançons
poemes de lletra ferida
què només guareixen si emprenen el vol.















28 14 HAIKUS


Defuig la feina
proclamant-se rodona
arraulida


Provoca el cisma
la ruptura de l’enginy
l’aire resclosit


Bada la boca
les roses entre els arbres
la carena fuig


Aquí ve el record
de la primera pedra
què fou tortuga


S’obren els límits
son a fora son a dins
la pell sensible


Espai per l’esperit
matèria pura, intacte
gemegava el vent


Monges, canonges
dominadores i esclaus
mística fosca



Primitiva pau
silenci de l’anima
redempció final


Se’n vola l’eixam
i entre núvols de tristor
tot recomença


Dau de nou cares
l’ensurt roig de la festa
fatal tripijoc


Asos i dosos
i cartes què no lliguen
així és la vida


La capacitat
només és practicable
en l’àmbit del buit


S’osca la destral
i és vesteixen els arbres
de puntes de blau


No en seré capaç
d’entomar el teu esguard
i deixar-te anar




29 MIRALL

Avui, al mirall entelat
m’he vist una mirada tova
mig morta, sense força
què em guaitava vidre enllà

Des d’aquell buit pla
ple de vida aparent
se’m fa estrany el moment
i aquell visatge tant bla

I jo no podia si no mirar
aquella fesomia meva
cercant-me als ulls la manera
de fer-me-la revifar

De grisors i d’apatia
em tornava tenyit l’esguard
i per molt què m’esforçava
res és podia canviar

Nineta a nineta clavada
amb un to tant irreal
que em feia por el qui em mirava
des de l’altra banda del mirall












30 CO·LECCIONISTA

Lladre d’amor probables
imprecisos i fets d’il·lusió
col·lecciona promeses amables
i no n’espera ja l’eclosió.

Guarda secretes mirades
en una capsa en el seu cor
les cull caminant en silenci
per els carrers on divaga sol.

Fesomies d’herba tendre
i esguards de còmplice emoció
sortilegis de fada, ulls de promesa
què li il·luminen el jorn.

Neixen d’un instant fugaç
de màgia que omple l’aire
el seu esclat i el d’un altre
en milimètrica comunió.

I sap què és banal la col·lecció
què mai tindrà els peus a terra
però així el seu cor batega
amb la força alegre de l’amor.

Col·lecciona amor ficticis
que només broten de la solitud
per lliurar-se d’aquella inquietud
què li pesa com un malefici







31 VI FOSC

El món és mesquí i estrany i l’amor agra
la vida cou i fa l’anima mesella
tot sembla roí i res mereix la pena
i s’ha amistançat del oblit i la boirassa

Bevent vi fosc el sorprenen les albades
recolzat a la barra del seu desesper
llums grogues, teranyines i ressaca
no apaguen el neguit què a dins li creix

I s’aferra com si fos timó en tempesta
a la copa mig buida que te al davant
i cerca a glops certa pau, certa lluerna

Treure del res la força per anar tirant
tèrbol l’esguard, abraçat a la botella
no veu la ruta si no és cap un altra bar

Ja fa molts anys extravià nord i mesura
isolat en un món sense compassió
va perdre bous i esquelles d’un sol cop
i la sort el descavalcà de sa muntura

Des de llavors que el defuig la fortuna
i ell ja no està per anar-la a cercar
entra en el bar frisant per la nit obscura
fins que cau per terra tot ell deixat anar

L’esparsa alegria de la inconsciència
posar fi per fi a la lluita de la pensa
i embriagat esperar el bes de la mort

No hi ha timó, ni vent, ni vela oberta
sols l’afany de satisfer la set immensa
que a la gola l’escanya com un jou

32 CONTINENT

Un continent per descobrir
amb silencis d'albada primera
el meu mar mor en tes arenes
i el nàufrag que vaig ésser, reviu

Beneïda corrent de ma deriva
que m'ha escopit al teu sorral
blanc, suau, tant ple de vida
estès sota la nit rutilant

Acull el meu cos de desferra
que la teva terra el vol guarir
ho se perquè el cor a cau d'orella
em diu que en tu res no es mesquí

Sadolla la meva set pregona
la neu que albiro en els teus cims
d'on eixams d'ocells se'n volen
seguint l'aigua dels teus rius

Un continent per explorar però
no amb aire de conquesta
lliure et vull com t'he trobat
sense deu, ni senyor, ni senyera












33 LLEBRES

Salten, les llebres dels meus mots
espigolaires què llauren aquests erms
on hi ajec els neguits de cada jorn
i res belluga excepte el pensament

Salten i corren lliures com el vent
que no hi ha marges amb prou alçada
entre la bardissa cerquen l’aliment
mentre els trets ressonen per la contrada

Llebres trescant per planures i singles
bestioles del bosc ombriu i enrevessat
ocultes entre la boira què matina
sense sentir-les les tens al teu costat

Llebres, mots de tessitura precisa
encara dolces les albes, petges a la neu
anomenant amors, paranys de la vida
què en néixer el Sol fonen lentament

Llebres guimbant en el bosc de la nit
atentes al cant ferit del gos llebrer
si el senten què ve, corren espaordides
mots de poeta què a cops és senten morir












34 PARDAL

Com un pardal, res demano
excepte que la providència
procuri la llet i la mel
l'espiga i el sarment

Res demano
... excepte el meu temps
tant si és llarg o curt
ple de malura o de salut
però el vull a la vora, fidel
arrapat a la meva pell
què jo... res demano
... com un ocell

Res demano, ni vull
ni dels homes ni dels Deus
ni del món, ni del cel
però el temps... no vull que fugi
covard sense memòria
furtiu, com un mal vent

Com un pardal, res demano
... excepte el temps














35 ESCOLTA’M

Escolta'm ara, què em sento
posseït per certa veritat difosa
potser no és més que una broma
i que amb poca cosa m'acontento

En els teus ulls he vist l'ombra
què podria oferir-me sojorn
però potser és la fam pregona
i el cansament el què em mou

A la teva fesomia he pogut llegir
braços oberts, redós i calma
la deu somiada que la set sacia
com una promesa del propi destí

Potser el tribut a una certa equitat
on s'asseuen els pilars de la vida
carències, mancances tot s'equilibra
i res en va és malbaratat

O potser és només la ma de la fortuna
quan ja ho donava tot per perdut
qui m’empeny cap a tu amb dolçura
cap als teus ulls de clariana i de futur













36 CABELLS

Els meus cabells son de cendra
i duen l'essència arrapada
de mil estius, de mil tardes
i el regust de mil besades

Pentina el vent les albes
i les nits on he trobat pau
sojorn del viatge, aigua
per la gola del caminant

Els meus cabells son branques
testimoni de temps passats
escrits amb la llengua dels signes
que en gris ha sedimentat

Els meus cabells son llargs
com llarga és la mar immensa
son moviment amb l'oreig
i calma a les nits obertes

Els meus cabells duen Sols
ventades i capvespres
i la pols de mil corriols
i la gatzara de mil festes

Perquè son com jo mateix
i duen penjada la lluna
i només qui mai m'ha entès
absurdament els rebutja




37 BENEIDA SOLITUT

Malgrat tot, m’estimo encara
aquella fredor on m’has abocat
perquè el silenci dels teus actes
inexplicablement m’ha alliberat

Perquè en tancar-me una porta
la què, entre totes, havia triat
se me’n han obert moltes altres
amb les què no hi havia ni pensat

S’estronca la font i l’aigua viva
s’esforça per cercar un nou trau
si cal esberla la cantelluda roca
i a territori fèrtil va fent cap

Què ella va néixer per regar
i per fer brotar collita abundosa
no pas per deixar-se enterrar
al ventre eixorc de la terra morta

Així doncs he de dir: Beneïda solitud
què en l’abandó troba companyia
el camí natural de la pròpia vida
què no vol sepultar-se en un taüt

Tot i que un jorn fugir la jovenesa
em trobo encara radiant i fort
la força m’empelta cada cèl·lula
i no em resigno a esperar la mort







38 QUAN LI DONA LA GANA

Ben trobada pau d’aquests meus dies
on res pertorba la calma si no el vent
ha hagut de morir la recança antiga
en germinar el nou coneixement

Ha hagut de morir el desig
que el meu pit ardit sepultava
i ara és silenci... cel de clariana
el què amb mi va fent camí

Ha hagut de morir l’esperança
l’energia què atorga la mancança
per sentir-me llibert per fi

I no és el dolor de la renuncia
però la falta de motius què anuncia
l’albir de certa pau per mi


Son moltes llunes sense aixopluc
amb el cor exposat a la intempèrie
cercant les raons de la ferida incerta
què em crema a dins amb foc tossut

Ara s’ha consumit per falta d’aire
la brasa roent què em feia patir
i sense esperar ja res del destí
deixo que la pau del cel davalli

Benaurança què ve del buit pregon
de l’ermatge què m’ha envaït el cor
mentre jo enfollit la cercava

I he comprovat que no hi ha raons
ni erudites explicacions
i què la pau ve... quan li dona la gana
39 LA MEVA FAM

La meva fam és tanta
i tan pregona què xiscla
amb un crit inaudible
què remou la víscera
Jo, què avesat a la soledat
des de la calma deixava
què és produís natural
el sadoll què precisava

Avui, ja ni cou la grisor
com una avorrida nafra
què ni es guareix del tot
però tampoc molesta massa
La meva fam immensa
repta com serp escamosa
deixant trossos de pell
a cada aresta de la roca

La meva fam rampant
pel tronc de l’ossada
crida un silenciós bram
de pertorbada heràldica
La meva fam és aquí
però no per quedar-se
tant lluny com puguis de mi
ajuda’m a foragitar-la

Què ara, s’ajup quan passes
i et guaita hipnotitzada
no gosa a bellugar-se
que viu al meu pit tancada
Tem què si és mogués
trobant la força tal vegada
potser s’aturaria del cor
el compàs, la vida, la bategada

40 MUSA

Entre la boirina dels meus pensaments
et busco com un orfe busca a una mare
la llum de la teva fesomia resplendent
il·lumina el meu vers amb mil imatges

Et busco però se què en realitat
trobar-te no és el què el meu cor precisa
què el teu esperit és el què m’encisa
des del món poètic què he imaginat

Ets musa, deessa de l’harmonia
i no tens cabuda en el món real
tot i què sense el teu embruix, moriria

Que sense tu la vida és gris i fa mal
i la paraula roman quieta en el seu cau
llanguida, sense esma, pansida.

Entre el garbuix de la vida actual
trobo a cops, una calma indefinida
què m’omple d’una pau exquisida
i d’una indescriptible beutat.

Potser és el record de la teva figura
irisada, irreal, al·lucinada
què em penetra com una ventada
transformant neguits en poesia pura

I és què ets musa com de les antigues
sublimada per el poeta i per la lírica
intangible com un hàlit d’amor

Envoltada de poms de flors boniques
esteses als teus peus fent de catifa
què els teus peus no poden tocar el món

41 NICEFORA

Nicefora els teus llavis de feltre pronuncien mots de passat, de misèries antigues i de dolors mai enterrats.

Vuitanta buit anys per recordar, un record a cada arruga, la teva intacte força pura manté encara ferm l’esguard.

Parles de garrofes i llambordes arrencades i d’immensa fam, de guixes i pa negre i amb molta sort una arengada.

De quan un bon àpat entre runes eren les peles de patata, el brou de la farigola, les beses i les farinetes de la gana.

De com queien les bombes i del seu xiulet esgarrifós a la cara se’t dibuixa encara avui un rictus de terror.

Dels companys de la feina què s’esfondraren junts amb el magatzem de betes del carrer dos de Maig on treballaves

I dels moros sanguinaris i del pànic què inspiraven i sempre el silenci i la por de parlar en la llengua sotmesa i estimada.

De la ràbia de veure al xixarel·lo sota palio de la força dels cops i de la por covada i del dolor... del dolor... pels què faltaven

De quan l’odi anava vestit de gala, de fats amb sotana, tolerant beatífics als desnerits supervivents de la roja camada

Perdó per cap delicte era l’oferta de la cúria mitrada, com beneïen els fariseus amb l’or d’estoles i diamantines bagues.

Nicefora què duus el nom del Sant del dia què els ulls se’t obriren al món, reviu en aquestes paraules com viuràs en el meu cor.



42 NO ÉS POT

No és pot temperar el Sol
en tot cas, posar-se a l’ombra
i veure’n el resplendor gloriós
arrecerat a la fosca

No és tempera el sentiment
i la llunyania el fa més àlgid
és com voler aturar el vent
amb la humana força d’un hàlit

No és pot calibrar l’amor
què és un torrent què davalla
del desglaç de la nevada
i tot ho amara, inunda i romp

No és pot manllevar de la passió
un tros per fer-la més possible
què la passió hi és o no
i no és mesurable amb cap mida

I... no és pot deturar el temps
botxí de les humanes coses
et sepulta, i no te’n adones
amb passions, amors i sentiments












43 TEMPS FURTIU

Et diria tant de mi... t’explicaria
... tanta vida transformada en nostàlgia
de tot el què voldria fugir
i del què lluita per quedar-se

De les nits de gessamí
i de carícies dolces i esparses
de les llums d’altres estius
i dels vents què m’empenyen la barca

T’explicaria... et diria tant de mi
i de tot l’amor què em manca
tot i tenir-lo just aquí
al reflexa de l’espill... a l’altra banda

T’explicaria què un cop un llamp
em va córrer per l’espinada
i va ferir-me amb un foc
què no s’anomena amb paraules

Però és ferida què no dol
què és ferida tendre i amable
a cops, fins i tot és consol
per la melangia de les tardes

T’explicaria tant de mi
i escoltaria la flor del teu missatge
però temo què és el temps furtiu
el què a tot dos ens manca








44 ESCLAU

Esclau d’un reflexa
rendit... no vençut
habito el miratge
on et vaig veure a tu

Deposo les armes
deturo el brogit
la resistència és vana
i la glòria... l’oblit

Encerclo amb paraules
l’escalfor del pit
la promesa imaginada
la gana i el crit

L’esglai què anomena
el món del desig
l’esguard què és espurna
d’un foc imprevist

Esclau d’un encís
presoner voluntari
poeta sense horari
de mot enardit

Esclau d’una pell
d’un reflexa, d’un somrís
esclau de la fugaç
contemplació del paradís







45 L’ERMOT

M’ha envaït el cor
un silenci d’ermot
I enterbolit la ment
tot aquest sentiment

M’ha fet oblidar
tot el què tenia clar
T’he volgut tenir
en un miratge feliç

I amb tu poder volar
en un cel blau i clar
Sortir del nuvolot
que em fa anar cap cot

M’ha envaït l’ermot
fregat per l’ala del corb
Un temporal de torb
i l’alè de la mort

M’ha envaït l’ermot
del silenci del mot
I ara estic desolat
sense flors en el prat

I ara bufa un vent trist
com mai havia vist
M’ha envaït l’ermot
... així, de cop.






46 REMEI DE TARDOR

Cau suau l’última fulla de la tardor
i el terra humit és un coixí de feltre
sorollós i bellugadís amb la ventada
com l’amor què ressona en el carreró

També cau aquesta tarda a plom
de vents curulls de poesia i fullaraca
entre les fulles seques viu la remor
d’una incerta melangia sepultada

Cau per terra aquella il·lusió ideal
què res és mai tant perfecte i cabal
com allò què despert és somia

Cau també tota aquella gosadia
que a voltes em posseeix i inspira
fugint quan et tinc al meu davant


Cauen fluix les fulles del calendari
i la neu despentina els meus cabells
fulles seques, hàbits, pansits idearis
què van fen crosta al cim de la pell

Cauen flocs d’una esparsa alegria
de tant en tant a la plana del meu cor
quan la fugissera ombra què jo seguia
ha pres fesomia, veu, esguard i nom

Però no el vull dir, no fos què potser
fugís aquell rostre com boira tardoral
esbandida per la insistència del vent

I només guardo en el fons de la ment
la tendresa irreal d’aquell moment
com remei de tardor per qualsevol mal
47 ULLS

Ulls sinuosos d’esguard de vellut
volves lleugeres de la meva solitud

Ulls de misteri, de bosc i de boira
crida dins la nit l’atàvica memòria

Ulls de lluna plena i d’antic ritual
càntics de clariana, llum de fanal

Ulls amainant la fúria del temporal
què porten la calma al meu cos balb

Ulls què refresquen, aigua d’estiu
la set què tenalla en el cor te el niu

Ulls traspassant l’humà embolcall
t’arriben a l’anima la carn de cristall

Ulls de promesa desafiant les lleis
paradisos perduts d’esglais i de pell

Ulls de silenci quan dubten els grills
la vida s’atura l’alè en el espill

Ulls de fantasia què albiren un món
què només viu a l’àmbit de la son

Ulls què parlen una llengua subtil
no cal cap paraula, oreig de caliu

Ulls de poesia fent el món sublim
el què jo daria si em miressin a mi




48 EL CAMÍ

El camí és massa breu
per caminar-lo d’esma
i la mort s’amaga
en algun giravolt

El camí no és fa notar
en tant vas fent via
només te’n adones
en arribar al final

El camí és sempre nou
malgrat l’hagin fet d’altres
però és només per tu
el què trepitges ara

El camí és sinuós
però a ningú enganya
és el caminant
qui a voltes s’entrebanca

El camí és descobreix
a mida què s’avança
i el tros caminat
esdevé miratge

El camí ho és tot
què no ho és ni la fe
ni l’esforç, ni el destí
ni la distància








49 ANIMALADA

Vas amb posat silenciós i suau
i m’ensabones de forma melosa
jo creia què potser series un gat
però m’he adonat què ets una persona

Sempre corres darrera d’un os
perseguint-lo a totes hores
pensava què hauries de ser un gos
però resulta què ets una persona

Què és aquest brogit què ressona
tant eixordador com un tro?
per un moment t’he cregut un lleó
però he vist què eres una persona

T’esmunys entre les meves cames
una centella fugaç i encegadora
hagués dit què eres una sargantana
però ara veig què ets una persona

T’arrossegues i no bades boca
i sempre t’han fet passar pel tub
estava segur què series un cuc
però no, ets simplement persona

Tens una cara lletja i llefiscosa
i et fiques sempre de peus al bassal
xipollejant com ho faria un gripau
però ara m’adono de què ets persona

Ets furtiva, astuta i perillosa
i saps què amb tu no val a badar
convençut que eres una rabosa
resulta què no ets més què un humà

Reptes per terra atenta i silenciosa
amb llengua llarga, bífida i rebent
tothom diria què ets una serpent
però el cert és què ets una persona

Sobrevoles altiva el diari desgavell
tota tu elegant, distant i senyora
qui et veu es pensa què ets un ocell
però al cap i a la fi ets una persona

Entres als llocs aixafant i bramant
i el món sencer tant se’t en dona
podríem dir què ets un elefant
però si t’hi fixes bé ets una persona

Sovint ets mesquí amb fibló de verí
i el teu mal instint mai reposa
pensava què eres com un escorpí
però mirant-te millor ets una persona

Xerres i xerres sense dir gran cosa
i acabaràs per donar-me mal de cap
veu de gralla com la d’una cotorra
però ets una persona a la fi i al cap














50 ELS MEUS MALS

Jo canto els meus mals
per avingudes il·luminades
entre la gent anònima
què m’envolta com una boira
entre lluentors d’alumini
i arestes fredes i inhumanes

Jo canto els meus mals
per viaranys i llambordes
fent voleiar la fullaraca
en espirals de fulles mortes
què l’aire eixut de la tarda
amb els neguits s’emporta

Jo canto els meus mals
i els foragito cantant-los
els llenço cel amunt
al regne de les nuvolades
i si t’hi fixes quan plou
els veuràs fets aigua, caure

Jo canto els meus mals
què diuen què cantar els espanta
però penso què si no en tingués
què la vida fos un Verger
sense angunies ni recances
seria qui, malgrat tot, encara canta.










51 ONZE

Capiculada com un onze
sense relleu, ni solta
estremida, letàrgica
adormida, no morta
Insensible i eixorca
la pell què l’anima
i la què la suporta
què jo anhelo viva

Però és fluixa i somorta
i no pot donar res
què res li fa el pes
si no és la cosa pròpia
Tancada en un capoll
com una papallona
a larva s’abandona
sense fer cas del món

Què la crida i demana
què li exigeix penyora
mentre trista plora
i va filant el seu món
Filosa què files
agòniques sedes
deixa passar clarors
de somnis i perles

Que et toquin el cos
aquest cos perfecte
de marbre calent
de suor i de sexe
Oberta poncella
embriaga el oreig
perfum dels teus dies
dansa amb els meus


52 PREGUNTES
(el pou)

El silenci cau com una pluja de pel de gat, udolen els gossos i espetega la llar de foc.
Soc aquí per resoldre el misteri, per aprofundir un i altre cop en el silenci que el univers envolta.
Sol, un punt indefinit en el univers infinit.
Tiro el poal al pou i miro què en surt apart de l’aigua, els meus dits assetgen la fredor cercant respostes però és només aigua de nit clara.
I torno a llençar al pou la galleda de les ànsies i la sento caure llòbrega, distant, presagi del què ha de ser.
Tibo la corda voluntariós, te la lluïssor de mils estrebades i la saó del temps a la seva trenada pell, encaixa amb el meu palmell com un complement com si no podessin existir l’un sense l’altre.
La corriola renega un xisclet intermitent que a dins del pou plora...puja, puja ...puja el poal ple a vessar d’esperances però a primer cop d’ull ja m’adono que torna a ser només que aigua clara.
Em mullo la cara, bec, m’humitejo els ulls i torno al pare pou la seva canalla.
Cau des del brocal com una cascada que dura un parpelleig.
El sol adorm les gotes d’aigua del meu rostre i els cabells n’escorren quatre arrossegades amb mandra.
El cubell de llauna impàvid sembla fotre’s de la meva tossuderia amb el seu gran ull lluent que tot ho sap!
Ell si que coneix el secrets més ben amagats del pou...és casa seva allò i jo soc un passavolant que cerca respostes i no tant sols aigua.
M’aixeco de la pedra que m’aguanta i quasi d’esma la torno a llençar a les profundes foscors on hi és tant avesada.
La corda et tensa enfollida uns instants i rellisca en una baixada vertiginosa fins que sobtada, amb un cop sec s’atura i resta enterca, immòbil. La corriola ha interpretat la simfonia del grinyol en un andante que no ha durat ni tres compassos..
Deixo que s’enfonsi i l’hi envio amb la mirada carregada de preguntes, tota la força que precisi per arribar allí on rauen enllotades les respostes.





(guspires)

Espetega la llar de foc i les guspires... Potser elles no en necessiten de respostes, elles salten, imprevistes.
Qui ho diria que esperen fetes una boleta d’aire o de fusta o de foc a que arribi el seu moment i la seva glòria o... potser no.
Elles salten al buit sense temor, varen néixer per això, tot el seu passat a l’arbre, a la serena, gestant-se amb mil nits com alenades, preparant-se silents per fer un lluminós pet quan arribi l’hora exacte, el pet just, la perfecció instantània.
Les preguntes que faig no tenen paraules, son les guspires que ha d’inflamar l’anima, sabré que no m’enganyen però no sabré explicar-les, potser no les faig a la gent adequada però la gent son com jo, de respostes assedegada.






(animalons)

Així que miro al meu voltant i veig una sargantana, ... no, calla! que és un d’aquells dragons grossos que s’estan a les parets de les cases.
Ells deuen saber-ne molt veient-ho tot des de les alçades damunt la blanca calç, com dissecades.
Un rampell, un cop de fuet i ja son a l’altre banda.
Els seus ulls de carbó m’entenen la mirada i la llengua treu el cap amb un batzac per donar-li al món una llambregada.
Digueu-me alguna cosa que jo estaré atent al missatge tal com vosaltres ho esteu amb els mosquits, implacables, freds com estàtues, gàrgoles de la catedral de la teranyina.
Potser alguna serpent us espaordeix però no n’hi ha tantes i només és qüestió d’estar al aguait.
Elles son silencioses com ombres i no es veuen venir. ... Ah les serps! Jo tenia una avia que no podia escoltar-ne el nom i no esgarrifar-se ...el dimoni escuat, ara la veig senyant-se.
Si elles tenen les respostes és quelcom que n’hi m’atreveixo a preguntar-me ...perquè? i si fos així que elles tenen el secret, mentre es cruspeixen un dragonet que es volia cruspir a un mosquit a la paret.
Saviesa ancestral, com ser eficient amb el que posseeixes, reptes, voles, camines...tens estudis...tens mosquits...en perpètua orgia devoradora.
I malgrat tot sempre n’hi ha per les parets... serps no, tal vegada alguna arraulida entre les teules.
Però no, no cal patir per res i si n’hi ha alguna jo no l’entenc, no se que em vol dir amb el seu reptar distant.
Prefereixo els dragonets, son més amistosos, a cops t’esguarden com si meditessin, a cops no, sembla que vagin a la seva i tu fossis part acceptable del seu univers, és confonen amb la fusta de les bigues i que no els atabalin ni serps, ni homes.
I les aranyes que no paren tot el dia segregant. I jo penso perquè els hi agradarà tant segregar?... i de on treuen tanta teranyina?...perquè tot son potes, les que tenim per aquí, amb prou feines hi ha aranya, i vinga escopir baba per tot arreu, ara amunt, ara avall, cap aquí, cap allà i qui els hi diu com ho han de fer per ser el paradigma de l’eficiència atrapamosquits, pobres mosquits.
Però ja en parlarem dels mosquits... cada teranyina dissenyada per el lloc específic, infinites formes i possibilitats, sense fer cap cas a la gravetat gaire bé com si la depreciessin perquè, en el pitjor dels casos si cau...que?...jo no he vist mai una aranya que es trenques una pota per caure de grans alçades, ni contusió cerebral ni res de res.
Però i les preguntes...moltes preguntes: perquè no aquell punt i no l’altre per fer la primera cordada? aguantarà el pes d’una mosca? hauré segregat prou enganxós? tindré prou baba, quan dinem avui? ...masses preguntes... poques respostes...la nit inspira.
Les preguntes que jo faig son totes, no tenen mots, ni tant sols idees que les aguantin, fàcils de copsar amb la pell, difícils d’entendre amb l’enteniment i impossibles d’explicar amb paraules.
De paraules... no en tenen, ni raons, ni lògica, ni moral és per això que les formulo a l’aire i al vent que l’empeny, a la lluna, a les formigues, a les sargantanes o als ratolins, perquè elles amb el seu tarannà de bèsties les responen millor que els acadèmics i els gurus de còsmica entelèquia.
Però cal prestar-hi atenció perquè son subtils i no s’aprecien a simple vista.
Penso ara amb el vol de les aus. N’hi ha de moltes menes, categories i estils, grosses, petites...i els seus ossos per norma general, estan pensats per pesar molt poc i per això solen ser buits en el seu interior.
Ja només amb aquesta primera disposició s’aconsegueix que el vol no sigui una pretensió massa forassenyada.
Desprès hi ha el moviment, ràpid i nerviós com el de l’oreneta, volant ras quan amenaça el mal temps, erràtic i sense objectiu aparent, es posa en una branca quan es cansa, elegant, sense fer soroll com per no molestar a ningú, perquè les orenetes a ningú res demanen i la vida sembla un regal que elles aprofiten amb veritable alegria.
O el vol majestuós de l’àguila o del voltor, planejant les corrents d’aire calent que els enlaire o capbussant-se amb lentitud quasi bé d’esma, com aquell qui no vol.
El vol assossegat del qui esta avesat a dominar les altures i no tem res del què hi pugui haver en aquella immensitat blava amb flocs de nata que és el seu àmbit.
O l’intel·ligent vol del falcó que quan albira els seus territoris de caça des de les alçades, resta immòbil com si fos una taca fixa en l’atzur, damunt de l’horitzó, quieta, expectant com algunes vegades fem els homes davant l’imprevist, davant dels canvis.
Desprès però, a diferencia dels homes que solem dubtar fins que perdem la oportunitat, ells es llencen com una centella i amb la precisió quirúrgica de les seves esmolades urpes, atrapen al ratolí o a la sargantana sense esgarrapar el terra, sense aixecar pols.
La perfecció amb plomes enduta per l’aire com una melodia.
Recordo haver deixat passat hores adelitant-me en l’espectacular manera que tenien d’arribar a casa seva els cernicals, un tipus de falcó petit, a les parets de la torre d’aquell castell dels àrabs a Andalusia, petits forats en els murs de no més grandària que el puny i ells es llençaven contra la fosca que els acollia amb una velocitat de vertigen ...sense por de topar amb la pedra ocre del castell, una i altra vegada, incansables.
Però ni en aquell paratge ni en aquell temps m’arribaven clares les respostes a les preguntes que ja llençava al aire amb cada batec del meu cor inquiet, se’m donaven pistes, apunts, direccions, presagis i molta incertesa.
Em ve al cap la historia de en japhy i els seus companys d’aventures en el llibre del kerouac els pòtols místics en un moment en el que baixaven per una tartera d’aquelles muntanyes americanes i el secret per no caure era precisament no pensar i deixar que el peu anés a l’encontre de la pedra justa per relliscar per les pendents com un riu de roques amb equilibri instintiu i animal.
Ells son així. Totes les coses de la natura son així, fan l’esmerç just de l’energia que disposen per aconseguir tirar endavant el seu propòsit de vida en un constant i irreflexiu ara, com l’àguila enfilant una corrent tèrmica, com un dragonet atrapant a un mosquit o una rosa obrint els seus pètals per deixar anar aquell perfum que sempre m’embriaga.




(magrana)

Al mig del camí polsós vaig trobar una magrana i primer li vaig fúmer una puntada de peu veient-la rodolar però desprès la vaig recollir penedit, netejant-la amb la màniga.
Era de color cuir amb un to difuminat de roig que feia una gradació cromàtica perfecta.
I la forma? Espectacular, com una cúpula de palau o una joia daurada de místiques propietats...una magrana.
Potser ella te la resposta que cerco en el seu dolç interior, doncs...l’hi trec la pell amb les ungles, i té la pell dura com una cuirassa de fusta però surt i se’m fa palès l’ordre suprem, sense fissures del interior d’una magrana.
La prova que em feia falta per al menys respondre a alguna de les deu mil preguntes que em faig cada dia.
Els grans estan posats l’un al costat de l’altre en una harmonia perfecte i amb una exemplar economia de l’espai.
Son recoberts amb una pellofa blanca que els envolta abrigant a cada gra de vermelles transparències i dolçor un xic agra.
El disseny és sensacional i no hi ha ni un petit espai desaprofitat, tot és compacte i acompleix la seva funció a la perfecció: protegir i assegurar a dins de la dura cuirassa els preuats grans de nèctar.
No admet cap pregunta és hermètic, amb la seva configuració perfecta respon a totes les preguntes que un home limitat per la raó pugui fer.
La natura és un mestre que permanentment explica lliçons amb paciència infinita si les sabéssim escoltar o ens interesses el què ella te que dir-nos.
Hi ha molta gent que al llarg de tota la seva vida no es qüestionaran cap d’aquests temes cabdals per mi i potser viuen més feliços en aquella beneïda ignorància.
Amb aquesta set de coneixement és més difícil assolir la felicitat, la felicitat te un altra vara de mesurar.
No se si ho sabré mai però aquesta no és una de les meves qüestions.
La felicitat es una pregunta que te paraules, es pot formular formalment i el què és pitjor tothom pot contestar-la de manera diferent, es clar, conforme als seus principis, idees, educació o personalitat, per tant una resposta amb tantes variables no és resposta.
Fa airet i per la porta entra un mestral amb fúria que em fa volar els papers que tinc per damunt de la taula fent-los anar a l’altra punta de la habitació.
Tanco la porta i la llum minva fins al punt de fer molt complicada la escriptura.
No tinc corrent elèctrica i a l’Hivern a les sis de la tarda ja s’enfonsa el sol en l’horitzó, de manera que encara que no sigui nit, nit...la nit inspira.
He trobat la inspiració en el cor d’una magrana i això ha satisfet en part la meva ànsia inquisidora però noto un buit encara en el lloc on hi hauria d’haver hostatjades les respostes, de manera que encara assedegat alço l’esguard cap al cel estrellat i a la fosca que tot ho envolta.


(estrelles)

Com podem comprendre la magnitud de l’univers sent només un polsim, una partícula ínfima que belluga en aquest immens escenari i malgrat això tenim el poder de formular preguntes i qüestionar l’essència mateixa de l’eternitat representada ara i aquí en aquests 180 graus de fosca estrellada, d’un canto a l’altre de la volta celestial.
Hi ha estrelles que en el nostre present brillen vives i alegres però que lluny en realitat fa centenars o potser mil·lenis que varen extingir-se.
És només la seva llum la que ens arriba i si guardaven en el seu si alguna forma de vida semblant a la nostra ara és només un idea peregrina, ni tant sols un record, una historia que potser en una llunyana galàxia algú en guarda constància.
Potser en aquella estrella hi havia alguna forma de vida que es feia les mateixes preguntes que jo em faig, ara però ha deixat de ser important tot plegat.
Llàstima.
Les estrelles es mouen dins de les galàxies que agermanen mil sols diferents cada una i elles en son gernació en la cúpula de l’univers, no hi ha final ni principi, estan fetes del mateix material que les meves preguntes i el silenci les envolta per tota l’eternitat.
És potser el silenci la resposta? Ell no te paraules tampoc, ni rostre, ni cuites i respon a totes les preguntes amb una fredor total, absoluta que fa els seus arguments inqüestionables.
Si sabes escoltar prou bé el silenci segurament comprendria el missatge que preciso.
He escoltat el cant dels ocells, el so del riu fent remolins entre les pedres, el vist el creixement imperceptible de les plantes, el sol defensant la seva fotosintètica causa i el vent empenyent l’aire amb la seva remorosa cançó, el estels i el seu llenguatge antic i xifrat, he aprofundit en mi mateix la recerca i he notat el batec del meu cor acompanyant els pensaments, marcant el tempo com un metrònom, he guaitat el vol de l’oreneta, del falcó i del mosquit i la buidor persisteix encaixonada en el meu pit.
Criden les preguntes sense veu en el tornaveu de la meva ossada.
En el fons se que no hi han respostes a mida i que mai seran contestades adequadament, em conformaré però amb aquestes petites engrunes de clarividència que de tant en tant em faig la il·lusió de percebre.
La nit inspira i el dia també però sol haver-hi massa soroll i el soroll ha deixat de significar festa i alegria com en el passat on no hi havia cap altra remor que no fos la de la natura i ara acostuma a voler dir mal de cap, dispersió i distracció.
El silenci no se si tindrà les respostes però és l’àmbit perfecte per llençar les preguntes.
Cercaré les respostes en l’esclat d’una mirada neta i frontal, carregada de tendresa i compassió, potser en la d’un ancià amb la fesomia clivellada de recs i d’inaudites experiències ...però no, les seves experiències meravelloses deuen aportar certa llum a les seves exclusives preguntes si és que en aquelles alçades de la vida i sentin el frec de la mort rondant-lo, se’n deu formular encara alguna.
És limita a esperar a la dama que l’assetja i a la seva definitiva abrasada. Cada dia li ha de fer menys paüra el canvi de substància.
Calculo que no li deu interessar ni l’or, ni el sexe, ni cap altra cosa en la que ara jo pugui pensar, tal vegada l’amor dels qui l’envolten el distreuen de la cabòria mística de transformació en la que es deu veure immers, però sap que ha d’anar sol en aquell viatge i tant li fa qui li posi damunt de les seves parpelles closes, les monedes per pagar al barquer que l’haurà d’acompanyar a l’altra banda del riu de l’existència.
Tem al dolor però fins al dolor s’acostuma, lamentar-se del inevitable només engreixa l’agonia.
Cercaré doncs en uns altres ulls, potser en els d’una noia distant i desconeguda.
Amb una llambregada n’hi ha de haver prou, que jo comprendré.
Però la major part de les vegades només veig reflectides les meves ànsies i la meva set de respostes amb una lleugera pulsió animal que deu tenir quelcom de força primigènia forjadora d’universos.
La cèl·lula cercant la cèl·lula germana.
De cap manera el Grial, l’ambrosia que hauria de saciar-me. La Serra D’almos juny 2010




Barcelona, Desembre 2010