1 CATÀLEG DE BOIRES

No és un calendari en el que s'estripen els dies

ni de lletra potencial n’és un dietari ple

tampoc un absurd abocador d’estètiques

o el catecisme de cap incerta fe.

No vol assentar precedents ni normes

però sent intangible te un pes pregon

es tal vegada només un catàleg de boires

la coordenada solitària d'un món.

Imprecís vestigi que divaga o sura

crònica d'uns temps de corrents i remolins

grafies amb el dit damunt d'entelats vidres

o bé fulles de ruta d’improbables destins.

Espetecs de claror a tèrboles estances

grisors que manlleven per un moment

el color rogenc d'albes i capvespres

i esperits empresonats en barrots de vent.

Catàleg de boires i d'extraviades veus

que naveguen abismes de tenebra i ombra

marasme de sons, absoltes de impenitents

que malgrat el fat contra el fat es revolten.

2 MARINERA

Et retrobo encara avui

esperit poètic

com retrobo el mar.

Des de l'espigo

amb el vent de companyia

i la immensitat d'embolcall.

Veig generacions que arriben

 i d'altres que s’endú l’onatge

mar endins

amb coneixements d'escuma

i viscudes llums.

Queda l'horitzó

ple de veles pures

i queden el xiscles de les gavines

sobrevolant els temps

d'atzur i salnitre.

Retrobo aquell esperit

que em va fer créixer,

vora el mar,

quan la pell es tibava

amb el sol ardent,

l'amor era efervescència

i la vida era

l’inqüestionable moment.

3 BOIRES

Marcat per l'exili del seu cos

deambula errant i sense nord

per boires i contrallums.

Camins d'aire que retallen

els perfils que encara estima.

Etèria casa dels seus delers,

recers d'aire on hi han bastit la llar,

aliè al món de pedra, real i exacte...

Més enllà dels conceptes

que defineixen o limiten,

enganyant per naturalesa o per instint.

Bevent de veritats rotundes

on la realitat es vertical

i encegadora com un cop de mall.

Mentre el cos

fa el lentissim i atàvic gest

de retrobar la terra i el llot,

irredent i famèlic encara de vida,

i la boira...

... Ah la boira se li instal·la

als ulls sedegosos

fent-li tèrbola la mirada

alimentant, també

una imprescindible llàgrima.

4 CLAMS... BRAMS...

Escolteu com s'aixequen

les veus de la ira i de la por,

estrepitoses i sabent tant sols

que ja n'hi ha hagut prou

d’aquest color.

És un bram que ve d'un silenci

llarg i conformat.

Un clam que s'aixeca

com un dret essencial,

un far a la tempesta

que atorga direcció a la deriva,

un llampec que estremeix la tenebra

i que perfila per un instant

la costa o potser l'escull.

S'aixequen veus sense cronologies

suspeses i alimentades

per un neguit comú

però s’adrecen insistents

a la sordesa.

Escolteu el clam irat

i tremoleu per una vegada

amb la vibració que somou la terra.

Un bram que voldria desfer inèrcies

i aturar aquest remolí fatal

que entre tots hem construït

com una llar de temporals i de incerteses.

Un clam...

un bram de fera presonera,

d'home esgotat,

de paciència perduda,

d'esclau revoltat.

5 NO TINC PARAULES

No tinc paraules, m'he quedat sense

en aquest lent mati de melaça.

Passen cansats els minuts

i sembla que reunint esforços

no siguin capaços de completar l'hora.

Llisquen les busques del rellotge

en una calma perversa

i jo no puc si no mirar-ho

des de la indiferència que avui és bàlsam.

A fora brilla un Sol de Primavera

i l'aire diuen que du cançons

d'amor i de joia,

però jo, no puc si no vence'm d'atonia

en aquest marasme interior

que em trasbalsa i domina.

Son boires potser,

boires d'un catàleg improbable.

No tinc paraules avui

el cos se'm revolta de laxituds

i la ment és una caverna

on ressona l'eco d'una melodia

que no reconec.

Esperaré doncs que s'esbandeixi la boira

i la llum torni a trobar forat,

amb aquella sagrada inèrcia

que fa el futur possible.

6 EL MAR  ÉS SEU

El mar es Seu i no segueix cap estela.

Trepitja l'aigua amb pas ferm

esperant ser engolit

per la immensitat que l’espera

i incomprensiblement sura encara

en un prodigi sense explicació.

No s'enfonsa a les profunditats negres

i el cos és balsa que sosté

la seva ment naufraga.

Seu és el mar que trepitja

Però, segons les lleis de la física

ha de ser un engany, un miratge

el que fa possible certa vida.

El miracle dorm a les parpelles del dia,

paridor de futurs i de somnis .

Minúscula lletra quotidiana

que li fa de guia.

Quin mestratge és el seu?

Tret de la deriva ,

del tentineig i del dubte

on res és segur

excepte l’ona que s’aproxima

i l’horitzó que se suposa

gronxant-se en núvols de llunyania.

Quin amor és el seu?

Fet de dèries i mancances

que fuig com un ombra

que provessis d’atrapar

dins d’una gàbia de llum.

7 AMB ELS DITS

Amb els dits pentino boires

filagarses d’una absència

i pretèrites llums que s'esvaeixen.

Esgarrapo boires amb els dits

per veure-hi més clar

quan les dissolgui del tot

l'escalfor del dia.

Amb els dits senyalo estels

que en el ventre de l'univers

ja s’extingiren fa mil anys.

I nebuloses que només son

records d'un temps sense memòria.

Estripo boires amb els dits

com una fera que per instint

juga amb la víctima mentre la devora.

Com urpes els meus dits

son l'eina perfecte per esmussar

a trossos ben petits

el meu intangible i innecessari

festí de boires.

8 EL SI I EL NO

El si i el no son titans que lluiten en els mateixos camps d'antigues batalles on ja no es conten ni els morts i els crits ardits de la tropa no ressonen en el tornaveu natural de les carenes.

S’entesten a ferir-se i fer-se sagnar per les eternitats encara que no tingui cap sentit la lluita.

El si i el no son generals amb un lluït codi d’honor i moririen abans de rendir-se davant l’adversari de igualada força.

Branden els seus arguments argentats com sabres i trinxen l’aire des de temps remots, de l’època on varen veure la llum els mots.

Aferrissadament confrontats i sent els dos fils d’una mateixa espasa, cireres d’un mateix peduncle, fratricides combatents en l’eterna guerra civil de la dialèctica.

Varen fer intervenir una representació de bona fe per part dels observadors dels “potser” però es van haver de retirar veient la impossibilitat d’esclarir el conflicte.

Desprès el si i el no perdien la guerra i cap cots s’avergonyien davant l’aclaparadora irrupció de les imponents i incontestables forces dels “tant se’m en fot” que tot ho conquerien.

9 AQUÍ

Quan diem "aquí"

anomenen l'embolcall de l'ara

El aquí és la pell del moment

i tot fent camí canvia.

El aquí és un secret a veus

que qualsevol d'un altre indret

només imagina.

El aquí és la rel

que cap a la terra ens tiba.

El aquí és un do discret

que generós ens dóna la vida

el regal més preuat

al que la natura ens convida

El aquí és el mirall

en el que l'instant es mira.

10 LA CANÇÓ

La millor cançó és la que du arrapada l’aire

cavalcant als lloms venturosos de l’ara

el so més acurat, la més mesurada rima

ressonància divina i harmònica de l’instant.

Cançons que canten colors de vida

en el precís instant en els que la vida és

que d’altra manera la cançó seria

una cançó anodina i segurament res més.

Una cançó és una flor que neix

a l’indret mateix on floreix la vida

un to, un so, una melodia

un sentiment, una poesia, un amor que neix.

La cançó d’avui és feta de bocins de l’ara

i qui sap si la podré cantar demà

vol recollir l’essència que emana

aquesta tarda tranquil·la, aquí reposat.

L’essència d’aquest dia assolellat

i l’ara mateix on tot plegat es sintetitza

... la calma precisa per poder capturar

aquella intranscendent bellesa que dormita.

Potser fer-ne una cançó

que transmeti un missatge d’alegria

reflexa del moment que, humilment, ara jo

escric rimant amb pretensions de poesia.

11 UNA PARAULA

 A vegades amb una paraula n'hi ha prou

per esbandir el nuvolot que afeixuga el dia

potser tant sols un somrís, una companyia

son l'escala que es precisa per sortir del pou.

A voltes un petó d'amistat, una abrasada

o un consell donat amb el cor es suficient

per entreveure la llum d'una nova albada

veient que la tenebra també te el seu moment.

Un esguard frontal que parli de simpatia

o una veu dolça que atorgui confort i pau,

una carícia suau, una estona compartida

son balsa de nàufrag en l'oceà més brau.

I qui no és capaç de mostrar certa empatia

i tanca el seu cor en una gàbia de temors

es va marcint com es marcirien les flors

en un terral glaçat que no admetés la vida.

Per altra banda qui de cor regala el seu amor

sense saber per quina llei, per quina física

li torna multiplicat quan més en precisa

com el Sol i la pluja que fan ullar la llavor.

A cops val a dir que no veiem l'equitat

i se’ns escapa l'equilibri que tot plegat alena

però segur que fent balanç d'una forma sincera

haurem d'admetre que el rebut és el donat.

12 ENFONSAT

Em buido, m’esbalço com aigua vessada

soc la set que em funda i dona nom

soc l’eixorc, l’ermot de l’ànima

desert on només hi bufa un vent de Torb.

Soc ala de corb i tinc negre la mirada

i a les conques dels ulls m’hi nien serps,

reu d’amor, víctima de la malastrugança

botxí de mi mateix i hoste del desesper.

S’aferrissa amb mi la malaventura, si!

I per existir així més valdria que no

sortís del meu forat d’obscur confort

i veure passar la vida fins l’hora de morir.

Soc secall que mou una calitja furiosa

i reverbero a la llunyania com un horitzó

soc, que se jo, la punxeguda espina de la rosa

el verí de l’escorpí, la pell del tambor.

Maleït pels Deus i de l’amor pura riota 

la solitud m’ha pres per companyó

i nus anem per camins d’ortigues verinoses

sense fita, ni voluntat d’arribar enlloc.

Digueu-me doncs quina és la solució ?

Quin pecat he comès per tal penitencia?

He esperat el canvi amb proverbial paciència

i em trobo cada jorn més enfonsat al llot.

      13 EN UN ALTRA VIDA 

En un altra vida cauré en la temptació

i seré pecador, més pecador que en aquesta

un cràpula que viurà per la festa

sense cap control ni moderació.

En un altra vida seré el rei de la nit

el meu regne serà la pura disbauxa

el sexe desenfrenat, la passió, la rauxa

i només passat migdia aniré a dormir.

En un altra vida prometo no avorrir-me

i m'he de fotre de tot i de tothom

començant per mi mateix... i el món

no farà que se’m estronqui el riure.

Perquè estic tip de ser tant seriós

compromès com si de mi depengués

passant la vida entre penes i plors

intentant en va de fer-hi res.

I veig les fesomies de la gent d'avui

sense ideologia, sense referents

els veig com ballen vivint el moment

 i m'adono que això es just el que vull.

Ballar, riure i deixar-me de brocs

que si tot s'enfonsa ens enfonsem tots

doncs en un altra vida, si encara hi ha món

no seré filòsof, ni  poeta, ni virtuós.

14 EL SILENCI DE LES ALGUES

M'he enredat amb les paraules.

N’havia fet una espessa xarxa per provar d'atrapar aquell sentit que se'm escapava. L’havia anat filant a força de temps i de paciència, poc a poc, mot a mot, cosida amb cura en perfecte ordim.

La vaig llençar amb avidesa a l’Oceà que la va engolir amb un xarrup golafre i silent. I vaig esperar, vaig esperar fins a la fi dels dies una resposta, una llum d'escata argentada, una flor lluminosa que emergís dels fons abismals del meu mar de dubtes mentre assegut a la vora de l'espigó queien com martells les tardes.

Res no es movia a l'horitzó i una vela llunyana era un estrip estàtic, tal vegada la porta d'un món que m'era estrany com tants d'altres.

De sobte s’embraví l'onatge com si el mar sencer renegues irat i amb enuig em llençava corrues de retrets com fuets que se'm enredaven a les cames.

Avui, xuclat a les profunditats suro en calma entre mots amb els ulls badats a la immensitat que em posseeix. Atrapat al meu propi giny de paraules he trobat per fi totes les respostes closes en el silenci coral·lí de les algues.

15 SIGNES

Signes que ja indiquen el què ha de venir, el què serà.

Senyals esculpides a la roca eterna des d’abans de l'alba, quan la nit era tancada i la llum una almoina dels estels.

Quan naixia l’ésser, abans del verb.

Signes que deixen entreveure el llindar d'un nou univers.

Senyals que son imperceptibles quan t'arrossega el riu submergint-te, esforçant-te a fugir per instint de l'atracció fatal del remolí.

Signes que hi son tot i la ceguesa i que malgrat parlar de comiats deixen obertes les immenses planures de l'ara, el ventall de camins per triar, el sol damunt la pell, la neu dels cims llunyans, l'herba tendre, els plaers mundans i sobre tot l'amor que empelta tot el que és sobre l'univers, tant si es objecte inanimat o bé l'anima la vida.

Signes que interpreto com vull, que tot es pot interpretar en aquesta existència des de la canviant perspectiva d'uns ulls.

16 JA HA PASSAT

Ja ha passat!

Del neguit en queda un record lleu

que vibra encara.

Veia l'instant apropar-se

com si fos un tauró

que flairava el meu cos

sense gravetat

... Ara però, se'n ha anat, ja ha passat.

Recordo ahir tant sols,

quan la imminència era dolorosa

i marcava el batec del meu cor,

quan l'instant era tant a prop

que m'encetava l'anima

m'incendiava el present

amb focs imaginats

... Ara però, ja no cou la ferida

i alleujat he de dir que ja ha passat.

Temor era el nom de la meva gàbia,

temor del que passaria,

de com seria,

de quina manera

ho deixaria per fi enrera

com qui deixa els dies,

com qui deixa el passat

... I ara ja ha passat.

Se'm ha fos l'angunia,

torna a brillar el Sol

en els meus espadats,

bat el mot encara la meva costa,

com si mai res hagués passat

... Perquè avui tot s'ha acabat,

però tot i ser plàcida la calma

a l'horitzó reverbera

el perfil tremolós de un nou neguit

vestit de futures albes.

17 JOIA DE PARAULES

Enfilo aquests quatre mots amb el propòsit clar

de fer-te'n una joia, una diadema, un collaret,

quelcom que voldria abellir-te, si es que tal fos possible.

Però, com es pot fer més bella una posta

de rogencs desmais mentre a l'horitzó s'escolten

els xisclets enjogassats de la mainada?

O com podria ser més fresca l'albada

que t’eixuga la son amb una mà imperceptible de rosada

i un oreig de porpres tornant- se dia

mentre les aloses canten?

Com podries doncs esdevenir més bonica

només amb aquest reguitzell de mots que a tu t’adreço,

a tu que no tens nom i que te'm presentes

vestida de record cel·lular, de memòria atàvica,

a tu que ets pell a la meva pell soldada

en un món que no és aquest, que n’és un altra fora del món.

No és fàcil no, perquè en el meu pit guardo la imatge

del que mai fou i mai serà, la teva fesomia

guarnida de fantasia i arrapada als meus somnis

com una olor nocturna.

Si n'ets de bella que, amb sort

la grisor dels meus mots manllevarà el rogenc de les postes

i el porpra de les albes

i així provarà d’atansar-se a la teva pell

volent ser per tu, una joia de paraules.

18 NO ESCRIURÉ!!

No escriuré, avui no escriuré.

He fet el ferm propòsit

de no vestir de mots

la pell d'aquest dia que aleno.

Trencaré la rutina que anomena

la meva quotidiana deriva

i no... No escriuré.

Deixaré en blanc el paper

que em sedueix i hipnotitza.

... Però, que faig? Escric sense voler,

s'enfilen sols els mots

amb una força que m'és aliena.

Soc agraït presoner

d'una bellissima inèrcia

i res puc fer.

Bah! No escriuré gaire,

quatre renglons mal contats i prou,

potser l'apunt d'un esborrany

d'una idea que fuig...

Res més, que avui no escriuré.

Que ho tinc ben decidit

i no faré cas o en faré cas omís

del que m'inspiri el dia.

Que mentre la lletra no s'escriu

vola en un cel de boires, enfollida

i només reposa quan jeu

en aquests renglons

feta compulsió de poeta,

feta, mira per on, poesia.

19 SON ELLS

Paraules com bales, versos com fusells

per anomenar la infàmia,

per anomenar-los a ells.

Els que belluguen darrera la bambolina

movent els fils de la tramoia i riuen

... Riuen entre dents.

Son ells, corbs del desfici, rapinyaires d'ofici

amb càrrec electe, sempre impunes,

mai innocents.

Varen vendre's la vergonya ja fa temps

i no se'ls hi trenca l'esguard mentre menteixen,

fent bijuteria de paraules,

hams preciosos i esquers refulgents

que, cegats i amb gana, s’empassa la gentada,

ens empassem la gent.

Son ells rera l'ombra, delegant

des de l'acurada gespa de las piscines privades,

organitzant la ruïna del poble

amb mesurats moviments.

Son ells, n'hi ha hagut sempre,

des de l'albada dels temps,

poderosos sense escrúpols,

aferrissats amb el feble,

removent pel seu profit

muntanyes de fems.

Son ells, els de la normativa inútil

i la senyera del temor.

Ni les revolucions més sonades han pogut amb ells.

Son hidra que rebrota, son Fènix que reneix.

Son ells que viuen del desequilibri

i fan fortuna amb la fractura.

Mots com bales, versos com fusells

mentre prospera el desori 

fent negoci riuen ells.

20 BINOMI

L'espai li deia al temps:

- Perquè no bellugues per la meva pell que jo soc tangible i et vull sentir com si m'estimessis?

I el temps immòbil se'l guaitava impassible com un segle, en silenci... deixant que es desenvolupessin els fets.

L'espai cridava desesperant-se: - Ei temps, parla'm amb veu de vent o torna verdet la carn del meu ara, posa molsa als meus pensaments d'espai, que soc físic i de tu preciso per saber que soc i que existeixo en el món.

Però el temps seia immòbil com un esperit al que ja res del món l'afecta o commou, poderós i aliè a la matèria.

L'espai s'atrafegava a conquerir el cor del temps i s'engalanava de Diumenges volent-lo seduir o temptar però ell fugia indiferent envoltat d'un enervant silenci.

I va succeir que passats molts eons, quan la Terra que abrigava l'espai esdevingué vella, cansada i consumida pels escarafalls de l'home va decidir d'explotar i tornar-se més espai que mai, espai buit, espai infinit sense matèria en un univers que no tenia ni principi ni fi.

Va ser llavors quan la veu del temps va retrunyir l'univers cercant l'espai on poder ser, però l'espai s'havia fet immens i el temps no podia aferrar-lo amb les seves invisibles mans.

I va plorar una llàgrima amarga com una galàxia en col·lisió en adonar-se que s'havia perdut aquell binomi meravellós i que ara, malgrat existir encara, no hi havia qui se'n adonés a dins la vastedat de l'Univers.

La soledat va ser des de llavors la mesura del temps en el seu vaguejar etern per las planures immenses de l'espai, llavors obert i sense límits.

21 SINTETIC

Potser si que hauria de ser més sintètic i utilitzar menys mots, però els mots li salten arrapant-se-li a l’esquena i se li omplen de lletra els ulls.

El pulmó alena metàfores i el pensament li surt rimat, potser si que hauria de ser sintètic però com es pot romandre eixut en un aiguat?

Potser si que la vida és més simple que aquest vol acrobàtic que fa servir el seu vers però és que li agrada la filigrana i el mot florit, que és sense remei lletra ferit i si se’n pogués morir, segurament de lletra moriria.

I que pot fer-hi ell, pobre d’ell, afectat de tal irremeiable malura excepte omplir pàgines i pàgines d’escorrims de fina ploma, de vols de mítiques aus damunt daurades planures.

Potser si que hauria de tibar la regna i posar brida al pensament, captenir l’impuls que l’anima i escriure més al gust veloç d’avui que vol la gent però, quina gràcia tindria?

Seria un altra i no ell el que damunt del paper blanc es trairia, volent la complaença del lector i soterrant de convencions allò que en el seu cor del poeta eixordant-lo crida.

22 FINAL DE PRIMAVERA

Malgrat defugir-me avui l’esmunyedissa musa

jorn boirós que marca el fi de la Primavera

persevero tossut i enfonso les mans al llot

embrutant- me si cal per reeixir del silenci un mot,

un pensament que m’encamini el poema.

I així m’arreplega aquest mati d'interna boirina

d’esmorteïda llum en el que divago o pateixo

buscant enfollit un bàlsam, una cura, una metzina

que guarint-me m'atorgui la pau del tant me fot

tot i que mai he pogut ser indiferent en vers la vida

Per això em molesten aquests dies de laxitud

en els que el tedi cobeja les regnes de la deriva

alentint les hores i pintant d'una pàtina grisa

el moment preuat, l'ara de bellesa irrebatible

afeblint-me l’ànim i fent-me sentir orfe i perdut

Així doncs que decidit em llanço de cap al pou

a xipollejar en aquest toll d'aigua estancada

i que amb aquest esforç esdevingui  més clara

que el poeta trobi per fi allò que el commou

i que entri la llum en aquest jorn de nuvolada.

23 ESTERNUT

Poema, esternut

pessigolla, llàgrima

compulsió, contenció

catarsi, fuet.

Idea, embrió

llum, esternut

espai, infinit

plaer, crit

Poema, llibert

inspiració sobtada

paraula, mot, motor

essència, llampec

Esternut, calfred

pell, porus, espetec

poema, esgarip

anima, estrip

Lluerna, mirall

onada, clariana

bombolla, absurd

pensament, poema, esternut

24 UNA MA

Una mà carregada de tendresa

un front clar, una espatlla que l'espera

una papallona d'aire, de silenci

sobrevolant l'oceà embravit.

La clariana que anhelo, la pau

una son que embriaga, l’espiga

una carn estremida

el recer d'una mà, una carícia suau.

És tot el que vull

és tot el que precisa

l'assedegada pell que em ferma.

El gest que atorga

la bonior infinita.

Una mà plena de dolçors

que en silenci s'entreveuen.

Broten com flors

flocs d'esgarrifança

saciant l'esperit

com una mai qüestionada mort.

Una mà de calidesa i de confort

que fes que s'enretirés el mot

i quedés tremolosa l’essència

com una fulla seca

descobrint octubres.

Una mà entretinguda

un tacte mut que tot ho diu

trasbals que obre

en el pit  fraus i abismes

solcs de plaer callat,

on no gosaries ni moure't

una mà d’amor quiet: la intensitat.

25 PRIMAVERA

Quin va ser aquell instant fatídic

en el que se li va modificar la visió?

quan va veure en el cel que ens arrecerava

nuvolades obscures i mala maror?

Quin minut manllevat a la dissort

de terribles i imprevisibles inèrcies

va néixer traïdor en un passat remot

i ara patim les conseqüències.

Perquè som encara, malgrat tot

timoners d’una nau d’incerteses

i avui ens trobem sense ruta ni nord

a la mercè de temporals i galernes.

Solitud que d’aquell moment ingrat

va anar furtant terreny a la meravella

i jo inconscient i d’amor embriac

he d’admetre que he perdut les regnes.

I llamps i trons i oceans embravits

sacsejant furiosos el que fou placidesa

i tu te’n vas dins d’una boira espessa

mentre la remor eixorda el meu crit.

Però ha de tornar, ho se, la calidesa

la carícia enyorada i l’esguard clar

la fi d’aquest fred glaçat... la Primavera

que desprès de cada Hivern sol arribar.

26 SAN CRIST

Un San Crist sota la pluja,

sang sota l'aiguat,

al món de fusta clavat amb claus ardents,

suportant els elements

i l'escarni.

Veu com s'allunya del seu Gólgota privat

i el deixa a la creu clavat,

braços oberts abrasant l’absència,

amb un agra rictus

de menyspreu als llavis.

Ell que la feia Magdalena del confort,

Verònica que la fesomia li eixugava,

amant, mare, amiga, companyia

en el seu transcendent 

pas pel món.

Ni que volgués podria deixar d'esperar-la,

com qui espera a la mort,

al negre corb que ha de buidar-li

les conques dels ulls

i esmussar-li el cor.

Però sap que és un engany dels sentits

i que ja pertany a un altre univers,

distant i desconegut,

lluny d'aquest seu,

fet de penes i de boires.

Pare, no apartis dels meus llavis

aquest amarg calze de llàgrimes,

me'l veuré tot seguit d'un glop amb dolor

per que el dolor acabi

i mori aquesta quotidiana mort.

27 GUIONISTES

Eixamplem el pulmó, vivim,

expandim-nos per anar

més enllà dels nostres límits,

llevem-nos la vena dels ulls

i sapiguem amb la pell

que tot es possible

i que la vida es a l'ara on viu,

que es un ocell que no s'atura

i te l'ampla planura del temps on volar.

Caminem cap al següent instant

amb pas ferm i sense temor,

fem-lo d’excel·lència,

de suprema qualitat,

que no s'esmunyi

per la claveguera del dia

conformant masses de passat

sense memòria, escòria.

La potencia s'amaga

com un infant vergonyós

que tapant-se els ulls amb el palmell

desapareix, però hi és aplomant-se.

El futur es un gos que fuig

i ningú en pot precisar el color

i l'instant es una fotografia

que pengem a la sala d'estar de casa,

acumulant derives i rutines de pols. 

Brandem el plomall que tot ho fa net

que tot renova amb l'energia de les ganes,

siguem timoners, directors de la pel·lícula i si cal,

fem-nos guionistes i esmenem el guió,

tornant-lo a escriure.

28 SOLITUD

Va envair-lo una estranya pau

en aturar-se-li la remor sota l'ossada

aquell brogit somort que l'eixordava

reconeixent-se sol, ben sol guiant la nau.

Llençats a l'Oceà d'una estrebada

enyorem encara l'ammiòtic cau

i cerquem consol als ulls de l'estimada

fins que una ona ens confirma el temporal.

I ens aferrem a tot allò que sura,

a allò que fins ara ens ha fet surar

una nau feta d’il·lusions i somnis

que bastim per la por de naufragar.

Però sols en el moment de la llum

i sols quan la terra ens reclami

deixant enrera l'embalum de fum

inclosa la pròpia temença del naufragi.

De manera que s'adona que la solitud

 és una amiga fidel amb la que compta

que hi es a la vigília i de nit quan reposa

i a cops de certeses li desfà la inquietud.

Vet lo aquí envaït d'una estranya pau

quan t’ha reconegut solitud acompanyant-lo

mentre la vida s'ocupava a sacsejar-lo

obrint vies d'aigua a la seva pobre nau.

29 AGREDOLÇA

Agredolça la boira que arrecera els seus dies

lliure i captiu d'un record que s'esmuny

canvi dolorós de pell, esplendorosa nuesa

radical retrobament amb el cor que retruny.

Cremats els plànols, l'itinerari  fet fum

estripat aquell dibuix de somnis i projectes

fred per l'abisme, calor pel futur

la pell indecisa entre ensurt i placidesa

Agra i dolça a l'hora l’erràtica del seu cor

ara gira, ara tomba, ara es voldria aturar

ara li batega viu amb l'albir del demà

i per l'ahir que s'ha mort ara li bat somort

Dolç i agra sense despit ni retret

com un pas que només pot donar qui camina

una nit que s'adorm mentre el dia s'anima

a veure si ulla la llavor en el nou esplet.

Riures i plors i ni els uns ni els altres

terrible mixtura de confosos verins

la trencada busca que il·lustrava destins

ara gira enfollida amb la gravitació dels astres.

Tot serà possible que el moment es nadó!

Que el bou ja no arrossega baluernes alienes

nineta d'amor ferida, un llevissim tremolor

i en un paper blanc el seu goig... La seva pena.

30 NIHILISME

És que no hi ha altra camí per tirar endavant

que no sigui aquest empipador nihilisme

al que m'aboquen els fets?

És que ha de créixer el despit

en la mateixa proporció en que passen els anys,

les llunes s’estimben i els amics se'n van?

És que potser el temps lliura damunt nostre

la sements de la mala llet

que acaba envaint-ho tot com una heure?

És que no es pot canviar el signe fatídic de la vida

perquè irremeiablement acaba en la mort,

en el fracàs i en l’oblit?

És que no ha de tenir cap compensació

l'haver fet revolucions internes

i haver-se proclamat de l'amor acòlit

i de l'alegria fanàtic?

És que s'ha de tenyir tot de gris

per acabar arribant al negre

en el que sembla habitar tot allò que un dia fou?

És que l'amor que idolatràvem

era una excusa de neòfits, una fal·làcia,

una maniobra tant sols per esquivar la por?

És que no haurà de servir de res tanta literatura,

tants pensaments llençat a l'erm de paper blanc

si fins i tot el pensament es marceix?

És que no existeix un altra alquímia

que aquesta que transforma l'amor en tedi

i la pell tibant en llot de llamborda?

31 S’EMPEDRA EL CAMÍ

S'empedra el camí de versos

com un meticulós obrer del mot

que anivella i falca al terral

amb paciència i afany

descobrint cada dia,

mot a mot, llosa a llosa

on el camí l'ha de manar,

fent-li més plàcid

que no més planer el viatge.

Pedra a pedra travessa paratges de llum

entre prats i pastures o obagues sentoses

amb cels d'un blau immaculat

on els ocells hi broden filigranes

o a voltes passa entre bramuls de temporal

tant arran dels espadats

que alguns pensament se l'hi estimben.

A voltes és costerut el camí que senyala el dia,

la fita és incerta i les ganes son poques

però l'ha de fer amb convenciment,

a cops de mall col·locar la llosa

que quedi ferma i no bellugui, ni trontolli,

el mot aplomat cercant

el mot que el complementi.

Coneix cada pedra del camí

perquè du la marca del seu cisell,

ha esberlat la roca i l'ha vestit de llosa,

de paviment i de llamborda

amb tenacitat i fe de picapedrer

a l’època de l'asfalt,

artesà de la paraula que en el seu camí

a passejar et convida

si tu hi volguessis anar a llegir

la pedra dels seus mots.

32 MOTS

Cristalls d'aire

elevant-se

despullant les ànimes

Només mots

la ficció que malda

per ser real

s'aferra als mots

El pensament

vol ser físic

i s'atansa al paper blanc

i venç al temps

per un instant

Només mots, invisibles

carregats de futur

i de potencialitat

Ganivets d'aire

que penetren l'entranya

dels fets

Només mots

claus que obren portes

claraboies de llum

descobrint espais polsosos

de boires i ombres.

Mots que viatgen

a lloms del vent

que amb el seu vol anomenen

sentiments.

33 ARBRE POLSÓS

Quan el teu esguard es perd

per finestrals que s'entelen

és més que un alè sense nom

més que un desmai

més que un poema

El teu esguard quan es perd

s’endú els meus ulls que s'hi enreden

a tessitures inconegudes

i a tremolor s suaus

que fan estremir la meva boira.

Més que un poema és

el teu esguard perdent-se

i jo caic

amb gravitació de pedra

a l'abisme que deixes.

El teu esguard que era nord

intercessió del meu ara

amb el teu aquí

punt cardinal, abscissa

ruta que desitjava seguir.

Quan es perd per la carena

jo romanc ert i confós

amb un abandó com de gos

que han deixat a la vorera

el peu d'un arbre polsós.

34 REMEMBRANCES

Ahir va corre'm el temps

com un poltre desbocat

per les planures de la memòria

escampant el so del seu galop,

en el silenci apaivagat

dels meus polsos.

En els seus ulls hi lluïen

anys d’absències

nedant en aigües grises.

Allò que ens commovia en el passat

ara ens alliçona com un jutge.

Ai! Si haguéssim pres aquell viarany

i recorregut  plegats

els seus inescrutables misteris,

tal vegada seriem diferents

i una altra vida

ens hagués marcat la pell

amb altres signes i estigmes.

Ahir però una pluja sense vent

queia darrera la seva mirada

xopant contrades secalloses.

Jo volia entrar-hi

i mullar-me amb ella

però el meu pas silenciós

aixecava sense voler

estols d'adormides aloses.

Ahir vaig saber

de consols improbables,

de conforts impossibles

i de la prodigiosa mà

que dissenya els destins,

malgrat les justes  llàgrimes.

35 ES TORCEN

Com es creuen i retorcen els invisibles fils de cada vida, qui en podria predir sense errar-la el disseny darrer?

L’esborrany d'allò que un dia fou ja no es reconeix envaït per la jungla dels dies, dels anys, esfondrats el envans que anomenaven les estances des d'on somiàvem amors de pleniluni.

Quin intricat tapis, qui laberint es desenvolupava rera la lineal atonia dels dies?

Quin ordim de boires arrecera les llums del present?

L'ara es un sol trencadís en el que en prou feines hi cap la petja dels peus i el nostre pes s'aploma precàriament estintolant-se en crosses de passat.

S’arremolinen les flames en una dansa impossible abrusant el moment que prova de fugir però res s'escapa de la foguera i els propòsits s'esvaeixen fets fum.

Inexplicable i canviant el disseny de les flames, impossible de presagiar el salt alliberador de les guspires vers l'espai.

Els goigs i les penes que conformen aquest nostre temps que ens incinera.

Com, tot el que imaginàvem canvia adornat de distancies i absències i com, ai las! Aquella fesomia reïx de l’oblit aixecant-se com una boira fantasmal humitejant encara avui l’ombra dels meus boscos, ungint de rou les pedres del camí i encoixinant de molsa els records i els marges.

Amb quina gràcil coreografia han fugit les velles ànsies, silencioses com papallones sense pes endutes per misterioses corrents sense origen ni destí.

36 EL VERS I EL SENTIT

Com l'aigua que sempre acaba trobant forat

tot i a voltes amagar-se al recer d'una ombra obaga

així és el vers que tot esperant s'apaivaga

en profund silenci fins a triar el sentit adequat.

Com un bandoler, el vers l'atura, l'increpa, l'indaga

i li buida la bossa de peregrines consideracions

va al moll de l'os amb la ploma feta espasa

i li pren la rima, la mètrica i en fa cançons.

Desprès el deixa lliure perquè corri pel boscatge

i el sentit reeixit fuig saltant com un isard

trobant-se amb d'altres sentits que malden

cercant un vers eixerit que els vulgui conquistar

En el Parnàs, on en el bosc tot alena vida

els sentits no romanen mai sols ni abandonats

sempre hi ha un vers que emboscat els crida

per fer-los caminar una estona al seu costat.

I els sentits es deixen fer amb indolent postura

com una noia bonica que no vol que sigui dit

així és com el poeta creu que el vers captura

però és el vers del poeta el que és pressa del sentit.

Mai sabrem del cert si fou el vers o la gallina

o era l'ou el qui li prenia la disfressa al sentit,

sigui com sigui en aquest silvestre mon de poesia

cacen el poeta i el lector si son prou lletraferits.

37 L’ERM ON HABITO

Aquí a l'erm on avui habito

m'hi varen llençar amb la primera llum

nineta ferida, batzac i abisme

tot i l'amor regalat al nou nascut

És un abisme inabastable

on deambulo entre dues aigües

com un fantasma de cos palpable

un esperit orfe de vida i de sentit

L'erm que habito és un espai buit

buit de colors i de tessitures

buit d'objectius i d'estructures

on aferrar-s’hi si estàs sol i decebut

L'erm que avui habito, un dia nefast

s'omplí de sobte amb les teves llums

mostrant-me ombres, relleus ocults

del que per mi era gris i pla

I al cap de ben poc te'n vas anar

deixant-me vibrant al fons de la nineta

els colors del món, l'amor i la bellesa

que en aquell instant vaig albirar

Des d'aleshores neguitejo, m'excito

per retrobar aquell món dolç i lluminós

però la grisor m’encadena com un jou

a l'erm maleït on avui habito

38 DIARI

Un poema com un diari

un diari de vent

un poema diari

que passa com el temps

Un diari de fum

un poema de fum

que explica les llums

els tons del dia.

Un itinerari de llums

de clarors obscures

un diari poema

un itinerari de fums.

A la boira una lluerna

llum que s'albira lluny

llu a la fosca a diari

senyalant l'itinerari.

Poemes per vèncer l’oblit

i aprendre del vent,

del fum, de la boira 

llums per no oblidar.

Marques en el vent

intangibles ferides, escrits

intel·ligibles seqüeles

dels meus oblits.

39 LA VEU

Enfila la veu el cel blau

curull de núvols de cotó fluix 

i sembla rompre’s perseguint 

un miratge que fuig.

Canta la veu a la imatge

del record del que mai fou

s’escapa el somni enfilant-se

a la veu que esdevé udol.

És tant fina i trencadissa

com si sortís de sota la pell

que jo no goso escoltar-la

no fos que la veu callés.

I si em deixés xop de silenci

d’una aigua que jo no vull

que se’t fica a sota la costella

i et posa l’ànima a remull.

La veu fila orfebreries 

d’or fi com la llum del sol

que caient de biaix il·lumina

aquell amor que vol i dol.

Preciso escalfor de vida

revifar d’aquell silenci eixut

i sense la veu que el camí m’indica

em trobaria perdut

40 GIRA EL MÓN

I gira el món,

impassible

en el seu eix

amb motor d’inèrcies eternes,

misterioses i constants.

S'atrafega l'home menut

maldant per vèncer

aquella natural deriva

que l'aboca

a la pròpia solitud.

I gira la Terra

empesa pel temps,

gronxada pels astres

de mercuri indiferent

i l'home creu

que ell es el centre,

la intercessió

de les coordenades

de l'univers

i que tot depèn

de la seva llum.

I gira el planeta

mentre l'home pateix

per il·lusions

que es malmeten,

amors perduts,

esvaïdes fortunes.

N'hi ha un que escriu

que a voltes se'n adona

de lo menut que és

i s'atura,

mira a la lluna

mentre el món enfollit

gira i gira

sobre el seu eix.

41 EXCEL·LÈNCIA

Trossos del nostre esmussat existir, porcions de l'energia que encara ens sosté, tot plegat divagada lletra amb un sentit difós, poesia com boira que ens envolta i que anomena el nostre entrevist comiat, les nostres pors irracionals, les nostres febleses.

Sobrepassats per la realitat que galopa com un bàrbar arrasant paratges que creiem de perdurable bellesa, provem d'amagar-nos i d'esquivar el fat que sens revolta, l'ull del remolí, però no podem, damnats de visió clara enlloc trobem aixopluc.

Girem la vista enrera vestint-la de memòria i ens permetem cert goig frugal, quasi fictici pensant que  habitàvem cels resplendents, el cor sovint sens encabritava i el porus obert recollia l’essència nocturna de cada pleniluni i aleshores ens adonem de que no ens en adonàvem i de que meravella sempre es declina en passat.

Ai ! si fos ara, si fos aquí on es desvetllen els ressorts que colga el dia rutinari i sens permetés atrapar l’excel·lència del moment que fuig, tal vegada viuríem a lloms d'una esgarrifança, faríem durar més l'amor que es va esvaint i no sens escolaria entre els dits el temps de sorra.

Però no, incapaços arribem a la fi del trajecte amb la mateixa ceguesa de sempre i sobrevé la natural injustícia que és condició de vida i continuem trabucant sorpresos, astorats com aquell nen que li vola cel amunt el globus que subjectava indolent amb la mà blana.

Lletra, lletra com petja, com pregona senyal, marca quotidiana, absurd intent de perdurar, d'aferrar la llum, d'aferrar el vent amb renglons d'aire, fixar la idea peregrina, despullar-la per pogué evocar l’excel·lència d'aquella efímera veritat que a voltes s'entreveu com el perfil de la carena amb la claror d'un llampec en el bramul opac de la tempesta.

42 CAURE

Per caure sempre hi ha temps

caure per aixecar-se de nou

és la vida del qui camina pel món

amb la cara fuetejada pels vents.

Caure per caure per res serveix

excepte si n’estàs aprenent

tot i que quan creus que n’has après

caus, t’aixeques, i així vas fent.

Hi ha qui cau des de que neix

i li agrada rodolar per terra

també hi ha qui cau una vegada

i ja no torna a caure mai més.

Tal es així tocat per la fortuna 

o de la inconsciència que el posseeix

sense saber va amb passa segura

ben dret i sense patir per res.

Jo he de dir que procuraré no caure

excepte en les temptacions

que, malgrat que tot son opinions

hi ha temptacions que s’ho valen.

Que desprès se’t passa l’arròs

mires enrera i veus que la vida

ha estat una rondalla avorrida

perquè no has volgut fer ni l’esforç.

I que es cau per qüestions de por

i d’educació un xic massa poruga

que a la vida ningú t’assegura

que mai hauràs de perdre el Nord

Que caure és part de la gràcia

i aixecar-se és la sal del brou

només la por de caure es el jou

que porta finalment la desgràcia.

43 CORDA FLUIXA

L'instant de la corda fluixa, del remolí eixordador que sembla escandir el teu nom de poema a l'infinit... I tu, petit, immens en planetària percepció, escoltes el teu nom pregonat per veus sinistres.

Saps que no es pot esperar res del somni, que pertany a  l'intangible món de darrera dels ulls clucs i que el què queda és incertesa, brossa, record.

Tira endavant però amb les mans obertes per aferrar el moment que cau esplendorós com un Sol d'estiu al migdia, però veu que entre els dits regalima l’or del jorn i que just en tocar el terra esdevé passat, record, quasi res, restes foses dels seus delers i projectes, boires, fum.

Quin nou neguit esperonarà el seu llom de cavall de tir, de bou que el seu jou arrossega.

Quina fuetada farà que brilli fugaçment l’horitzó encara?

Amb quin proverbial reflexa espantarà els tàbacs del desencís que l’assetgen, les mosques del mal averany que li ceguen la visió amb el seu enervant vol erràtic.

L’instant de la corda fluixa en el que tot és possible  es diu ara i el lloc és indubtablement aquí, i cada un de la nostra espècie som simples funambulistes, sense un destí concret excepte l’altre extrem de la corda, esperant no perdre el peu massa aviat.

Enlairats  i guardant l’equilibri entre estols d’estornells que passen indiferents ran nostre dibuixant en el cel blau llurs misterioses càbales.

I jo fermo el puny tibant la corda, aferrant el no res que ni fuig ni es queda i ja no omplo de retrets la meva lletra naufragada. Tant sols cerco el coratge que preciso aclaparat per la visió clara del temps que s’esmuny.   

44 DESCONEGUT

En lloc d'espantar-se i sortir corrents, en lloc de tenir por i mossegar tal i com un gos assetjat faria, amb el desconegut s'ha de tenir la mà brandada, l'abrasada a punt i un somriure florint als llavis.

Que un somriure desclou tendreses ocultes, passions letàrgiques i empaties oblidades, obrint les portes de móns nous i permetent l'accés a coneixements que d'altre manera passarien ran nostre sense adonar-nos-en.

Vèncer les pors amb els sentits, amb el tacte, amb actitud assertiva i incloent, amb la mirada neta que és la flor del sentiment i amb la paraula apaivagada que és la que més lluny es fa escoltar enduta per les ales invisibles del vent.

Amb el desconegut cal trencar barreres i entendre  per fi que som les mateixes màquines fetes de feixos de tendrums i de carn amb un cor que batega bombejant amb igual cadència la mateixa roja sang i que vivim i sentim semblants delers i cabòries.

Però sobre tot hem de saber que compartim el aquí i l'ara i tant el desconegut com un mateix de l'ara i del aquí en som amos però també en som esclaus.

45 ARNA

Atret per un foc que abrusa

la voluntat que el feia fort

es dissol com una excusa

que es diu per esquivar la mort.

Cada dia, renovada fita

un repte, un reeixir de la dissort

sabent que fa mal la ferida

caure encara a les urpes de l'amor

Impenitent, deixa’t endur

per uns ulls que enganyen

sotragada la preuada calma

i arraconat al angle obscur.

Deixada la mel als llavis

i no tastar-ne ni un xarrup

delir-se, en el procés absurd

de no voler que el patir acabi

Presoner d’amor, reu consentit

cos d’home, anima d’arna

vols sentir ben a prop la flama

malgrat cremat s’hagi de morir.

46 TEMPS

                 L’ahir és un ocell

que només vola en cels pretèrits.

L’avui és de fang

i cau a plom sobre l’ara

com una pedra plena

de seminal potencia.

El demà viu en el somni,

és projecte i eteri

i li és prohibit

d’aferrar-se a res real.

De la mà caminen

per viaranys de vent,

l’un és força que imagina,

l’altre és qui de debò camina

i el darrer és ombra,

és estela que es difumina,

plata vella de record

que corona d’escuma

l’onatge del temps.

47 INTENSAMENT

Saltar amb l’instint de pedra a pedra i no caure, en el vertigen del descens.

El pas segur, més que segur, com l’impensable batec que segueix senyalant l’ara que se’n va.

Fer el que el cor et diu sense pensar i confiar en el que la vida auspicia, en el que l’averany et murmura a cau d’orella, silent, com una brisa que no se sent.

No ajeure el moment que passa a la post de la raó, no subjectar-lo amb cadenes d’arguments, no justificar la pedra que es trepitja per donar el pas següent.

Romandre atent a dins la calma i destriar del ventall prodigiós que ofereix la vida, la teva elecció. Ser conseqüent i entendre que cadascú fa la seva.

Intensament provar-ho, intensament sentir-ho, intensament estimar-ho, intensament... intensament... intensament.

  

48 REMA

Rema, rema company a contracorrent

sense blasmar a l'ona que renilla

ni a l'udol del vent

per la calma que no arriba.

Rema, rema amb desmesura

arrauxat amb la pluja del temporal

enfonsa el rem a les aigües obscures

il·luminat per la lluerna del llamp.

Gronxa't d'onatge i escuma

tot provant d'esquivar l'ull del remolí

no facis cas d’aquest cel gris que afeixuga

i rema, rema cercant el teu destí.

No pensis oir la remor de la sirena

que et crida amb seductora veu,

és el vent que se't fica a dins l'orella

i la nit que et vol fer perdre el seny.

Ni sud ni nord marca la brúixola

que tot belluga amb erràtica pulsió

la vida, l'amor, aquest bot que ens aixopluga

a mercè d'un huracà sense direcció

Remem doncs amb fe i afany

fins a fondejar l'Itaca somiada

no fem cas de les senyals de l'averany

ni dels núvols ennegrits d'amenaça.

Remem que remar es l’únic fi

d'aquesta travessia atribolada

en la que no es important el destí

i es tot remant que la vida passa.

                                     

49 ABRAXAS

Trencar els motlles, sortir-se de la norma i canviar el sistema.

Els valors atribuïts a les coses banals que ens distreuen, la indefensió de l'home davant les grans magnituds que el limitem i el temps que s'escola per les cantonades obscures del dia.

Inventar-se a cada instant i sorprendre’s vestint amb noves pells la realitat nua.

Experimentar amb els sentits que frisen golafres de vida i apreciar les diferents facetes de l'ara que s'esmuny.

Saber-se únic i a l'hora idèntic a la gernació que crida des de la fosca de l'abisme amb la clau a la mà i l'ombra  allargassada del cadafals que espera el moment amatent com una mare.

Tenir a la carn la transmutada carn dels deus que riuen i de tant en tant transfigurar-se la fesomia bevent glops d'eternitat i esdevenir l’apòstol il·luminat i llum dels propis dubtes.

Trencar els motlles per fer justícia amb un mateix i que quan el barquer ens reclami, sigui una rialla i no un sanglot la resposta.

Rompre per néixer cada dia i reposar a la magnànima falda d'Abraxas quan la nit ho colga tot amb la seva mà de tenebra.

50 OBERTA COM UNS BRAÇOS

Oberta com uns braços és la meva suplica adreçada al infinit d'uns ulls grisos de records i de boires.

La nit plana com un fantasma entre els boscos de molsa bevent la humitat de l'arboç.

Una i mil llunes passen silencioses i en el silenci s'estremeix una calma que no pertany a aquest món.

La meva suplica ve de l'entranya i la pell i anomena la mà que defuig i s'allunya, ve del gest mai pronunciat però que pesa com un martell a l'enclusa dels meus dies.

Un mall que s'enfonsa callat al fang dels desencisos.

Una suplica muda i persistent com un onatge batent la roca de la indiferència.

Oberta com uns braços i adreçada a l'univers que no escolta, adreçada a la distància que em reclou és la meva suplica d'udols i de boires.

Com un llop ferit cercaré l'aixopluc de l'esbarzer i el verí digital de la falguera.

51 TUTU

A l'alè de la teva memòria es va bastir la festa, nimfa anada, esvaïda terrestritat esdevinguda sortilegi i emocionada llàgrima naixent als ulls dels qui t’estimàvem.

 Va ser l'heli d'un globus de colors qui et va dur cel amunt mentre ja no cercàvem els mots i en silenci ens abrasàvem.

La dansa adorava el capvespre i la lluna a compàs esperava per treure el nas rera els núvols.

 Ah follia, dolça, sagrada follia dels nens crescuts, de les fades galanes i els follets giravoltant amb el seny retut.

Hipnotitzat per l’ondulació del teu ventre cereal i el moviment que el cant dels teus malucs regalava a l'aire, el somriure constant i la mirada  brillant i poderosa que unia el teu cos ja sense gravetat a la terra física des d'on t’esguardàvem.

L'alegria del prat i l'ombra de la roureda varen fondre’s sense adonar-nos-en sota la dolça flassada de la nit que ens abrasava.

 I dansàvem, dansàvem com si la que hauria de venir fos la darrera albada i l'amor fos el nèctar que destil·lava la vida.

La lluna es passejava mandrosa per un camp d'estels d'enlairada perspectiva i nosaltres, humans, menuts i grandiosos a l'hora li regalàvem la existència al ritme que jugava a ser l'amo,  tibant dels nostres fils amb exquisides cadències, mentre òlibes i raboses ens esguardaven des del seu recer de bardissa.

I entre timbals va fer cap el dia, silenciós com una sorpresa, aclarit el cel i ofegades les estrelles en un diàfan oceà d'aire.

I tu eres encara dansa i filigrana, acrobàcia i vertigen i el teu somriure permanent Tutu, no parlava d'altra cosa que no fos d'amor.

52 MUTS, ENZES I MALALTS

Anem ! companys de terra i tradició

a morir de bon grat per la causa incerta

tanquem els ulls amb submissió

conscients de que es Moloch qui governa

Quiets i disposats a entomar els cops

amb la ma crispada en el comandament

persuadits de que hem treure rendiment

de seure sanats i amansits en el silló.

Que ens volen muts, malalts i enzes

no els hi donéssim cap mal de cap

mentre remenen el cistell de les cireres

i tallen al seu gust el nostre pobre bacallà.

Que no ens volen de cap de les maneres

o en tot cas muts, enzes i malalts

que diuen que som masses damunt la Terra

i quants més som, menys son els guanys.

Així doncs que amb depurades tècniques

ens manipulen com si fóssim un remat

ordint lleis que a ningú interessen

amb cap altre fi que el de recaptar.

I ara que diuen que van mal dades

gràcies només a llur nefasta gestió

ens hem, cap cots, d’estrènyer el cinturó

mentre de sanitat i cultura retallen.

I és que ens volen muts, enzes i malalts

mentre els drets conquerits davallen

el fruit de tanta lluita de tants anys

que la sang vessada es revolta irada.

Quina infernal ecologia és aquesta

que preconitza la mort com a solució

malalts, muts i necessàriament enzes

esperant dòcils i porucs la fi del món.

53 SOMNI

Dóna’m un somni feliç

que m'abrasi com una pluja

amanyagant el meu cor ferit

que avui angoixa traspua.

Un somni d'amor i de pau

d'aquells que somiar solia

quan era lliure com un au

i tot em somreia a la vida

Dóna’m un somni bonic

perquè quan el dia em cegui

amb feresa de botxí

la meva pell encara vibri.

I que es perllongui dins la llum

la serenor d'aquell somni

que empelti els fets d'avui

i que a la pau el cor s’abandoni.

54 PODER

No vull poder, que corromp

ni el vull sobre la gent

ni sobre les coses del món

perquè és forja de patiment.

Doncs el poder és obsessiu

i a la gentada trastorna

llaminadura traïdora

que emmetzina el cor senzill

Poder que vol el servent

per poder sotmetre impietós

i donar tracte de gos

a qui fins fa poc fou com ell.

Perniciosa transmutació

que a la reflexió obliga

si el poder et canvia la vida

perquè no la sol fer millor?

Poder que tot ho podreix

quan més se’n te més se’n vol

una espiral que abonada creix

amb un malèfic compost.

Vull el poder de qui no te

interès per tenir cap poder

fer tot just el que s’ha de fer

l’ull atent i el cor despert.

55 HORES, ONES...

Tant diferents, tant iguals

les hores, les ones

les vides i els temporals.

Tant constant el ritme

que trepida somort i suau.

Es pinten de riures les hores

i bateguen com un cor les ones

honorant els espadats

passen silencioses les vides

i s’obliden els temporals

Tant iguals a les dels altres

les hores i el seu potencial.

Tant iguals les ones

batent les roques en el temporal.

Tant diferents les vides...

...Tant iguals.

56 CERCLES.

Retornarem al gressol

on bullen les vides

i sens atorgarà un altra temps,

tornarem a brillar

en el paroxisme de la nostra jovenesa

i serem savis

per tot seguit tornar a oblidar.

No estalviarem res

i ho llençarem de nou tot per la borda

tornant a fugir el moment

i amb ell, abans de que ens en adonem,

la vida.

Però retornarem un altra cop,

sense memòria,

nets, immaculats

en un cercle d’eternitat

sense principi ni fi.

...I menjarem el pa de diferents fornades

i ens sadollarem

per fer néixer de nou la set

que és el motor

que ens fa cercar l'aigua.

Ens estimarem

amb l'esberlada entranya

i tornarem a oblidar l'oreig

que ens acaronava l'espatlla

esborronant-nos la tibada pell

de contades primaveres.

57 SI NO SE...

Si no se que és el que vaig a escriure

perquè prenc la ploma com un vici

només amb la ploma soc un home

complert i amo dels meus pensaments.

A voltes és erm el quotidià terral

on enfonso la ploma com una aixada

àvid, famèlic de mots tot cercant

aquell to poètic que tant m'agrada

Malgrat el buit d'alguna collita

... que a voltes la musa em defuig

amb la ploma tinc una cita

per fermar el moment que fuig.

I no hi ha pensaments de rebuig

que una porta en sol obrir un altra

i la musa complaent sempre acaba

mostrant-me aquell sentit abstrús.

Poesia de sol i de pedra picada

quotidiana companyia del meu cor

quantes coses m’hagués perdut

si no hagués fet per fer l'esforç.

58 BELICÓS

No tinc banderes que m'inflamin l’ànim

ni tradicions per les que m'agradaria morir

tinc els peu ancorats al terra que trepitjo

ara, en tant poc a poc vaig fent camí.

No admeto dogmatismes ni oriflama

ni himnes que et fan gregari com un remat

només tinc un pulmó que amb l'instint alena

i l'aire transparent és el que surto a cercar.

Però a la pell hi duc els solcs de mil vents

i antigues cicatrius que a cops s'obren i criden

un cant antic i pregon, una tel·lúrica veu

que sense saber la raó a certa lluita conviden.

I el cor se'm rebel·la a la cambra del meu pit

amb l'exhibició brètola de certes ignoràncies

que es branden bel·ligerants com armes

amb la clara intenció d'ofendre i de ferir.

Per tant a voltes giro cua, valent i amb silenci

i no li dono cap oportunitat al bel·licós

ni entro ni deixo d'entrar en el seu joc

i que el to del meu esguard la meva raó ensenyi.

59 FRUITA

Pell de poma, reineta, olorosa de la nit, llessamins a la penombra i silenci, mentre la lluna dibuixa l'anhel dels seus ulls a l'ampla llenç estelat d'aquesta nit.

Alè de maduixa i ventre de pruna blanca acabada de collir, ajeu-te aquí sota els astres de mercuri a la meva vora que el meu vers t'ha de fer de coixí.

Tacte de préssec, borrissol de lli, m'esborrono tant sols de pensar-hi, la mà indaga l'obaga frondosa i fresca on viu el secret que no em vols dir, escoltant la sentosa veu del llimoner que embriaga el meu jardí.

D'un penjoll de moscatell te'n he de fer una diadema per abellir-te el somni si fos que es pogués abellir, ara que dorms damunt la pinassa com una fada silvestre, nua com una daina, immaculada, tal i com al món vares venir.

Deixondida, deixada anar com una boira suau que plana amarant de gebre la contrada, fruita madura que sadolla la meva eterna fam d'animaló de boscatge.

Amb cireres i mores negres jo te'n voldria fer un llençol per apartar-lo amb els meus llavis abans de que l'alba doni ales a la impertinència del Sol del matí.

Pren-me ara com si fossis una alosa que res demana per existir i desprès vola, vola lliure i no pensis més en mi, que jo soc follet, soc ombra intangible amagat a la bardissa amb uns versos de fruita per dir.

... Res, dolceses de temporada, sentors del gust més fi, paraules que no gosen desvetllar-te del teu somni plàcid i feliç.

60 EPILOG DE BOIRA

Boires incertes en un catàleg

rumors que s'enduria el vent

lletres lleugeres que anomenen

les grisors d'aquests temps

Un mostrari de miratges

desdibuixats a la ratlla de l'horitzó

boires que vides amaren

i jugant es disfressen de mots

Boires que s'ajeuen dòcils

en un jaç de paper blanc

a cops rendides, a cops combaten

als camps d'un país imaginat.

Renglons de lletra que capturen

tal i com si fossin barrots

filagarses de les boires

d'aquests llims i d'aquests llots.

Un catàleg d’esvaïts miratges

d'on tothom si vol pot triar

alguna boira i fer-la seva

i deixar-s'hi embolcallar.

I si la nit esdevingués freda

tant que el cor et volgués glaçar

potser amb un llençol fet de boira

un cor glaçat es podria revifar.

Catàleg de boires i d'ombres

de les incertes llums que he albirat

en remolins de fulles mortes

que un vent estrany ha aixecat.

Tal i com s'aixequen les boires

deixant xops de rosada els prats

perquè quan floreixin les paraules

humitegin uns ulls emocionats.

Barcelona

                                                                           Agost 2012