Els meus lectors

jueves, 9 de agosto de 2012


1 CATÀLEG DE BOIRES

No és un calendari en el que s'estripen els dies
ni de lletra potencial n’és un dietari ple
tampoc un absurd abocador d’estètiques
o el catecisme de cap incerta fe.
No vol assentar precedents ni normes
però sent intangible te un pes pregon
es tal vegada només un catàleg de boires
la coordenada solitària d'un món.
Imprecís vestigi que divaga o sura
crònica d'uns temps de corrents i remolins
grafies amb el dit damunt d'entelats vidres
o bé fulles de ruta d’improbables destins.
Espetecs de claror a tèrboles estances
grisors que manlleven per un moment
el color rogenc d'albes i capvespres
i esperits empresonats en barrots de vent.
Catàleg de boires i d'extraviades veus
que naveguen abismes de tenebra i ombra
marasme de sons, absoltes de impenitents
que malgrat el fat contra el fat es revolten.
















2 MARINERA

Et retrobo encara avui
esperit poètic
com retrobo el mar.
Des de l'espigo
amb el vent de companyia
i la immensitat d'embolcall.
Veig generacions que arriben
 i d'altres que s’endú l’onatge
mar endins
amb coneixements d'escuma
i viscudes llums.
Queda l'horitzó
ple de veles pures
i queden el xiscles de les gavines
sobrevolant els temps
d'atzur i salnitre.
Retrobo aquell esperit
que em va fer créixer,
vora el mar,
quan la pell es tibava
amb el sol ardent,
l'amor era efervescència
i la vida era
l’inqüestionable moment.












3 BOIRES

Marcat per l'exili del seu cos
deambula errant i sense nord
per boires i contrallums.
Camins d'aire que retallen
els perfils que encara estima.
Etèria casa dels seus delers,
recers d'aire on hi han bastit la llar,
aliè al món de pedra, real i exacte...
Més enllà dels conceptes
que defineixen o limiten,
enganyant per naturalesa o per instint.
Bevent de veritats rotundes
on la realitat es vertical
i encegadora com un cop de mall.
Mentre el cos
fa el lentissim i atàvic gest
de retrobar la terra i el llot,
irredent i famèlic encara de vida,
i la boira...
... Ah la boira se li instal·la
als ulls sedegosos
fent-li tèrbola la mirada
alimentant, també
una imprescindible llàgrima.












4 CLAMS... BRAMS...

Escolteu com s'aixequen
les veus de la ira i de la por,
estrepitoses i sabent tant sols
que ja n'hi ha hagut prou
d’aquest color.
És un bram que ve d'un silenci
llarg i conformat.
Un clam que s'aixeca
com un dret essencial,
un far a la tempesta
que atorga direcció a la deriva,
un llampec que estremeix la tenebra
i que perfila per un instant
la costa o potser l'escull.
S'aixequen veus sense cronologies
suspeses i alimentades
per un neguit comú
però s’adrecen insistents
a la sordesa.
Escolteu el clam irat
i tremoleu per una vegada
amb la vibració que somou la terra.
Un bram que voldria desfer inèrcies
i aturar aquest remolí fatal
que entre tots hem construït
com una llar de temporals i de incerteses.
Un clam...
un bram de fera presonera,
d'home esgotat,
de paciència perduda,
d'esclau revoltat.





5 NO TINC PARAULES

No tinc paraules, m'he quedat sense
en aquest lent mati de melaça.
Passen cansats els minuts
i sembla que reunint esforços
no siguin capaços de completar l'hora.
Llisquen les busques del rellotge
en una calma perversa
i jo no puc si no mirar-ho
des de la indiferència que avui és bàlsam.
A fora brilla un Sol de Primavera
i l'aire diuen que du cançons
d'amor i de joia,
però jo, no puc si no vence'm d'atonia
en aquest marasme interior
que em trasbalsa i domina.
Son boires potser,
boires d'un catàleg improbable.
No tinc paraules avui
el cos se'm revolta de laxituds
i la ment és una caverna
on ressona l'eco d'una melodia
que no reconec.
Esperaré doncs que s'esbandeixi la boira
i la llum torni a trobar forat,
amb aquella sagrada inèrcia
que fa el futur possible.










6 EL MAR  ÉS SEU

El mar es Seu i no segueix cap estela.
Trepitja l'aigua amb pas ferm
esperant ser engolit
per la immensitat que l’espera
i incomprensiblement sura encara
en un prodigi sense explicació.
No s'enfonsa a les profunditats negres
i el cos és balsa que sosté
la seva ment naufraga.
Seu és el mar que trepitja
Però, segons les lleis de la física
ha de ser un engany, un miratge
el que fa possible certa vida.
El miracle dorm a les parpelles del dia,
paridor de futurs i de somnis .
Minúscula lletra quotidiana
que li fa de guia.
Quin mestratge és el seu?
Tret de la deriva ,
del tentineig i del dubte
on res és segur
excepte l’ona que s’aproxima
i l’horitzó que se suposa
gronxant-se en núvols de llunyania.
Quin amor és el seu?
Fet de dèries i mancances
que fuig com un ombra
que provessis d’atrapar
dins d’una gàbia de llum.







7 AMB ELS DITS

Amb els dits pentino boires
filagarses d’una absència
i pretèrites llums que s'esvaeixen.
Esgarrapo boires amb els dits
per veure-hi més clar
quan les dissolgui del tot
l'escalfor del dia.
Amb els dits senyalo estels
que en el ventre de l'univers
ja s’extingiren fa mil anys.
I nebuloses que només son
records d'un temps sense memòria.
Estripo boires amb els dits
com una fera que per instint
juga amb la víctima mentre la devora.
Com urpes els meus dits
son l'eina perfecte per esmussar
a trossos ben petits
el meu intangible i innecessari
festí de boires.
















8 EL SI I EL NO

El si i el no son titans que lluiten en els mateixos camps d'antigues batalles on ja no es conten ni els morts i els crits ardits de la tropa no ressonen en el tornaveu natural de les carenes.
S’entesten a ferir-se i fer-se sagnar per les eternitats encara que no tingui cap sentit la lluita.
El si i el no son generals amb un lluït codi d’honor i moririen abans de rendir-se davant l’adversari de igualada força.
Branden els seus arguments argentats com sabres i trinxen l’aire des de temps remots, de l’època on varen veure la llum els mots.
Aferrissadament confrontats i sent els dos fils d’una mateixa espasa, cireres d’un mateix peduncle, fratricides combatents en l’eterna guerra civil de la dialèctica.
Varen fer intervenir una representació de bona fe per part dels observadors dels “potser” però es van haver de retirar veient la impossibilitat d’esclarir el conflicte.
Desprès el si i el no perdien la guerra i cap cots s’avergonyien davant l’aclaparadora irrupció de les imponents i incontestables forces dels “tant se’m en fot” que tot ho conquerien.














9 AQUÍ

Quan diem "aquí"
anomenen l'embolcall de l'ara
El aquí és la pell del moment
i tot fent camí canvia.
El aquí és un secret a veus
que qualsevol d'un altre indret
només imagina.
El aquí és la rel
que cap a la terra ens tiba.
El aquí és un do discret
que generós ens dóna la vida
el regal més preuat
al que la natura ens convida
El aquí és el mirall
en el que l'instant es mira.





















10 LA CANÇÓ

La millor cançó és la que du arrapada l’aire
cavalcant als lloms venturosos de l’ara
el so més acurat, la més mesurada rima
ressonància divina i harmònica de l’instant.
Cançons que canten colors de vida
en el precís instant en els que la vida és
que d’altra manera la cançó seria
una cançó anodina i segurament res més.
Una cançó és una flor que neix
a l’indret mateix on floreix la vida
un to, un so, una melodia
un sentiment, una poesia, un amor que neix.
La cançó d’avui és feta de bocins de l’ara
i qui sap si la podré cantar demà
vol recollir l’essència que emana
aquesta tarda tranquil·la, aquí reposat.
L’essència d’aquest dia assolellat
i l’ara mateix on tot plegat es sintetitza
... la calma precisa per poder capturar
aquella intranscendent bellesa que dormita.
Potser fer-ne una cançó
que transmeti un missatge d’alegria
reflexa del moment que, humilment, ara jo
escric rimant amb pretensions de poesia.












11 UNA PARAULA

 A vegades amb una paraula n'hi ha prou
per esbandir el nuvolot que afeixuga el dia
potser tant sols un somrís, una companyia
son l'escala que es precisa per sortir del pou.
A voltes un petó d'amistat, una abrasada
o un consell donat amb el cor es suficient
per entreveure la llum d'una nova albada
veient que la tenebra també te el seu moment.
Un esguard frontal que parli de simpatia
o una veu dolça que atorgui confort i pau,
una carícia suau, una estona compartida
son balsa de nàufrag en l'oceà més brau.
I qui no és capaç de mostrar certa empatia
i tanca el seu cor en una gàbia de temors
es va marcint com es marcirien les flors
en un terral glaçat que no admetés la vida.
Per altra banda qui de cor regala el seu amor
sense saber per quina llei, per quina física
li torna multiplicat quan més en precisa
com el Sol i la pluja que fan ullar la llavor.
A cops val a dir que no veiem l'equitat
i se’ns escapa l'equilibri que tot plegat alena
però segur que fent balanç d'una forma sincera
haurem d'admetre que el rebut és el donat.












12 ENFONSAT

Em buido, m’esbalço com aigua vessada
soc la set que em funda i dona nom
soc l’eixorc, l’ermot de l’ànima
desert on només hi bufa un vent de Torb.
Soc ala de corb i tinc negre la mirada
i a les conques dels ulls m’hi nien serps,
reu d’amor, víctima de la malastrugança
botxí de mi mateix i hoste del desesper.
S’aferrissa amb mi la malaventura, si!
I per existir així més valdria que no
sortís del meu forat d’obscur confort
i veure passar la vida fins l’hora de morir.
Soc secall que mou una calitja furiosa
i reverbero a la llunyania com un horitzó
soc, que se jo, la punxeguda espina de la rosa
el verí de l’escorpí, la pell del tambor.
Maleït pels Deus i de l’amor pura riota 
la solitud m’ha pres per companyó
i nus anem per camins d’ortigues verinoses
sense fita, ni voluntat d’arribar enlloc.
Digueu-me doncs quina és la solució ?
Quin pecat he comès per tal penitencia?
He esperat el canvi amb proverbial paciència
i em trobo cada jorn més enfonsat al llot.












      13 EN UN ALTRA VIDA 

En un altra vida cauré en la temptació
i seré pecador, més pecador que en aquesta
un cràpula que viurà per la festa
sense cap control ni moderació.
En un altra vida seré el rei de la nit
el meu regne serà la pura disbauxa
el sexe desenfrenat, la passió, la rauxa
i només passat migdia aniré a dormir.
En un altra vida prometo no avorrir-me
i m'he de fotre de tot i de tothom
començant per mi mateix... i el món
no farà que se’m estronqui el riure.
Perquè estic tip de ser tant seriós
compromès com si de mi depengués
passant la vida entre penes i plors
intentant en va de fer-hi res.
I veig les fesomies de la gent d'avui
sense ideologia, sense referents
els veig com ballen vivint el moment
 i m'adono que això es just el que vull.
Ballar, riure i deixar-me de brocs
que si tot s'enfonsa ens enfonsem tots
doncs en un altra vida, si encara hi ha món
no seré filòsof, ni  poeta, ni virtuós.












14 EL SILENCI DE LES ALGUES

M'he enredat amb les paraules.
N’havia fet una espessa xarxa per provar d'atrapar aquell sentit que se'm escapava. L’havia anat filant a força de temps i de paciència, poc a poc, mot a mot, cosida amb cura en perfecte ordim.
La vaig llençar amb avidesa a l’Oceà que la va engolir amb un xarrup golafre i silent. I vaig esperar, vaig esperar fins a la fi dels dies una resposta, una llum d'escata argentada, una flor lluminosa que emergís dels fons abismals del meu mar de dubtes mentre assegut a la vora de l'espigó queien com martells les tardes.
Res no es movia a l'horitzó i una vela llunyana era un estrip estàtic, tal vegada la porta d'un món que m'era estrany com tants d'altres.
De sobte s’embraví l'onatge com si el mar sencer renegues irat i amb enuig em llençava corrues de retrets com fuets que se'm enredaven a les cames.
Avui, xuclat a les profunditats suro en calma entre mots amb els ulls badats a la immensitat que em posseeix. Atrapat al meu propi giny de paraules he trobat per fi totes les respostes closes en el silenci coral·lí de les algues.















15 SIGNES

Signes que ja indiquen el què ha de venir, el què serà.
Senyals esculpides a la roca eterna des d’abans de l'alba, quan la nit era tancada i la llum una almoina dels estels.
Quan naixia l’ésser, abans del verb.
Signes que deixen entreveure el llindar d'un nou univers.
Senyals que son imperceptibles quan t'arrossega el riu submergint-te, esforçant-te a fugir per instint de l'atracció fatal del remolí.
Signes que hi son tot i la ceguesa i que malgrat parlar de comiats deixen obertes les immenses planures de l'ara, el ventall de camins per triar, el sol damunt la pell, la neu dels cims llunyans, l'herba tendre, els plaers mundans i sobre tot l'amor que empelta tot el que és sobre l'univers, tant si es objecte inanimat o bé l'anima la vida.
Signes que interpreto com vull, que tot es pot interpretar en aquesta existència des de la canviant perspectiva d'uns ulls.




















16 JA HA PASSAT

Ja ha passat!
Del neguit en queda un record lleu
que vibra encara.
Veia l'instant apropar-se
com si fos un tauró
que flairava el meu cos
sense gravetat
... Ara però, se'n ha anat, ja ha passat.
Recordo ahir tant sols,
quan la imminència era dolorosa
i marcava el batec del meu cor,
quan l'instant era tant a prop
que m'encetava l'anima
m'incendiava el present
amb focs imaginats
... Ara però, ja no cou la ferida
i alleujat he de dir que ja ha passat.
Temor era el nom de la meva gàbia,
temor del que passaria,
de com seria,
de quina manera
ho deixaria per fi enrera
com qui deixa els dies,
com qui deixa el passat
... I ara ja ha passat.
Se'm ha fos l'angunia,
torna a brillar el Sol
en els meus espadats,
bat el mot encara la meva costa,
com si mai res hagués passat
... Perquè avui tot s'ha acabat,
però tot i ser plàcida la calma
a l'horitzó reverbera
el perfil tremolós de un nou neguit
vestit de futures albes.

17 JOIA DE PARAULES

Enfilo aquests quatre mots amb el propòsit clar
de fer-te'n una joia, una diadema, un collaret,
quelcom que voldria abellir-te, si es que tal fos possible.
Però, com es pot fer més bella una posta
de rogencs desmais mentre a l'horitzó s'escolten
els xisclets enjogassats de la mainada?
O com podria ser més fresca l'albada
que t’eixuga la son amb una mà imperceptible de rosada
i un oreig de porpres tornant- se dia
mentre les aloses canten?
Com podries doncs esdevenir més bonica
només amb aquest reguitzell de mots que a tu t’adreço,
a tu que no tens nom i que te'm presentes
vestida de record cel·lular, de memòria atàvica,
a tu que ets pell a la meva pell soldada
en un món que no és aquest, que n’és un altra fora del món.
No és fàcil no, perquè en el meu pit guardo la imatge
del que mai fou i mai serà, la teva fesomia
guarnida de fantasia i arrapada als meus somnis
com una olor nocturna.
Si n'ets de bella que, amb sort
la grisor dels meus mots manllevarà el rogenc de les postes
i el porpra de les albes
i així provarà d’atansar-se a la teva pell
volent ser per tu, una joia de paraules.











18 NO ESCRIURÉ!!

No escriuré, avui no escriuré.
He fet el ferm propòsit
de no vestir de mots
la pell d'aquest dia que aleno.
Trencaré la rutina que anomena
la meva quotidiana deriva
i no... No escriuré.
Deixaré en blanc el paper
que em sedueix i hipnotitza.
... Però, que faig? Escric sense voler,
s'enfilen sols els mots
amb una força que m'és aliena.
Soc agraït presoner
d'una bellissima inèrcia
i res puc fer.
Bah! No escriuré gaire,
quatre renglons mal contats i prou,
potser l'apunt d'un esborrany
d'una idea que fuig...
Res més, que avui no escriuré.
Que ho tinc ben decidit
i no faré cas o en faré cas omís
del que m'inspiri el dia.
Que mentre la lletra no s'escriu
vola en un cel de boires, enfollida
i només reposa quan jeu
en aquests renglons
feta compulsió de poeta,
feta, mira per on, poesia.







19 SON ELLS

Paraules com bales, versos com fusells
per anomenar la infàmia,
per anomenar-los a ells.
Els que belluguen darrera la bambolina
movent els fils de la tramoia i riuen
... Riuen entre dents.
Son ells, corbs del desfici, rapinyaires d'ofici
amb càrrec electe, sempre impunes,
mai innocents.
Varen vendre's la vergonya ja fa temps
i no se'ls hi trenca l'esguard mentre menteixen,
fent bijuteria de paraules,
hams preciosos i esquers refulgents
que, cegats i amb gana, s’empassa la gentada,
ens empassem la gent.
Son ells rera l'ombra, delegant
des de l'acurada gespa de las piscines privades,
organitzant la ruïna del poble
amb mesurats moviments.
Son ells, n'hi ha hagut sempre,
des de l'albada dels temps,
poderosos sense escrúpols,
aferrissats amb el feble,
removent pel seu profit
muntanyes de fems.
Son ells, els de la normativa inútil
i la senyera del temor.
Ni les revolucions més sonades han pogut amb ells.
Son hidra que rebrota, son Fènix que reneix.
Son ells que viuen del desequilibri
i fan fortuna amb la fractura.
Mots com bales, versos com fusells
mentre prospera el desori 
fent negoci riuen ells.


20 BINOMI

L'espai li deia al temps:
- Perquè no bellugues per la meva pell que jo soc tangible i et vull sentir com si m'estimessis?
I el temps immòbil se'l guaitava impassible com un segle, en silenci... deixant que es desenvolupessin els fets.
L'espai cridava desesperant-se: - Ei temps, parla'm amb veu de vent o torna verdet la carn del meu ara, posa molsa als meus pensaments d'espai, que soc físic i de tu preciso per saber que soc i que existeixo en el món.
Però el temps seia immòbil com un esperit al que ja res del món l'afecta o commou, poderós i aliè a la matèria.
L'espai s'atrafegava a conquerir el cor del temps i s'engalanava de Diumenges volent-lo seduir o temptar però ell fugia indiferent envoltat d'un enervant silenci.
I va succeir que passats molts eons, quan la Terra que abrigava l'espai esdevingué vella, cansada i consumida pels escarafalls de l'home va decidir d'explotar i tornar-se més espai que mai, espai buit, espai infinit sense matèria en un univers que no tenia ni principi ni fi.
Va ser llavors quan la veu del temps va retrunyir l'univers cercant l'espai on poder ser, però l'espai s'havia fet immens i el temps no podia aferrar-lo amb les seves invisibles mans.
I va plorar una llàgrima amarga com una galàxia en col·lisió en adonar-se que s'havia perdut aquell binomi meravellós i que ara, malgrat existir encara, no hi havia qui se'n adonés a dins la vastedat de l'Univers.
La soledat va ser des de llavors la mesura del temps en el seu vaguejar etern per las planures immenses de l'espai, llavors obert i sense límits.







21 SINTETIC

Potser si que hauria de ser més sintètic i utilitzar menys mots, però els mots li salten arrapant-se-li a l’esquena i se li omplen de lletra els ulls.
El pulmó alena metàfores i el pensament li surt rimat, potser si que hauria de ser sintètic però com es pot romandre eixut en un aiguat?
Potser si que la vida és més simple que aquest vol acrobàtic que fa servir el seu vers però és que li agrada la filigrana i el mot florit, que és sense remei lletra ferit i si se’n pogués morir, segurament de lletra moriria.
I que pot fer-hi ell, pobre d’ell, afectat de tal irremeiable malura excepte omplir pàgines i pàgines d’escorrims de fina ploma, de vols de mítiques aus damunt daurades planures.
Potser si que hauria de tibar la regna i posar brida al pensament, captenir l’impuls que l’anima i escriure més al gust veloç d’avui que vol la gent però, quina gràcia tindria?
Seria un altra i no ell el que damunt del paper blanc es trairia, volent la complaença del lector i soterrant de convencions allò que en el seu cor del poeta eixordant-lo crida.

















22 FINAL DE PRIMAVERA

Malgrat defugir-me avui l’esmunyedissa musa
jorn boirós que marca el fi de la Primavera
persevero tossut i enfonso les mans al llot
embrutant- me si cal per reeixir del silenci un mot,
un pensament que m’encamini el poema.

I així m’arreplega aquest mati d'interna boirina
d’esmorteïda llum en el que divago o pateixo
buscant enfollit un bàlsam, una cura, una metzina
que guarint-me m'atorgui la pau del tant me fot
tot i que mai he pogut ser indiferent en vers la vida

Per això em molesten aquests dies de laxitud
en els que el tedi cobeja les regnes de la deriva
alentint les hores i pintant d'una pàtina grisa
el moment preuat, l'ara de bellesa irrebatible
afeblint-me l’ànim i fent-me sentir orfe i perdut

Així doncs que decidit em llanço de cap al pou
a xipollejar en aquest toll d'aigua estancada
i que amb aquest esforç esdevingui  més clara
que el poeta trobi per fi allò que el commou
i que entri la llum en aquest jorn de nuvolada.













23 ESTERNUT

Poema, esternut
pessigolla, llàgrima
compulsió, contenció
catarsi, fuet.
Idea, embrió
llum, esternut
espai, infinit
plaer, crit
Poema, llibert
inspiració sobtada
paraula, mot, motor
essència, llampec
Esternut, calfred
pell, porus, espetec
poema, esgarip
anima, estrip
Lluerna, mirall
onada, clariana
bombolla, absurd
pensament, poema, esternut
















24 UNA MA

Una mà carregada de tendresa
un front clar, una espatlla que l'espera
una papallona d'aire, de silenci
sobrevolant l'oceà embravit.
La clariana que anhelo, la pau
una son que embriaga, l’espiga
una carn estremida
el recer d'una mà, una carícia suau.
És tot el que vull
és tot el que precisa
l'assedegada pell que em ferma.
El gest que atorga
la bonior infinita.
Una mà plena de dolçors
que en silenci s'entreveuen.
Broten com flors
flocs d'esgarrifança
saciant l'esperit
com una mai qüestionada mort.
Una mà de calidesa i de confort
que fes que s'enretirés el mot
i quedés tremolosa l’essència
com una fulla seca
descobrint octubres.
Una mà entretinguda
un tacte mut que tot ho diu
trasbals que obre
en el pit  fraus i abismes
solcs de plaer callat,
on no gosaries ni moure't
una mà d’amor quiet: la intensitat.





25 PRIMAVERA

Quin va ser aquell instant fatídic
en el que se li va modificar la visió?
quan va veure en el cel que ens arrecerava
nuvolades obscures i mala maror?
Quin minut manllevat a la dissort
de terribles i imprevisibles inèrcies
va néixer traïdor en un passat remot
i ara patim les conseqüències.
Perquè som encara, malgrat tot
timoners d’una nau d’incerteses
i avui ens trobem sense ruta ni nord
a la mercè de temporals i galernes.
Solitud que d’aquell moment ingrat
va anar furtant terreny a la meravella
i jo inconscient i d’amor embriac
he d’admetre que he perdut les regnes.
I llamps i trons i oceans embravits
sacsejant furiosos el que fou placidesa
i tu te’n vas dins d’una boira espessa
mentre la remor eixorda el meu crit.
Però ha de tornar, ho se, la calidesa
la carícia enyorada i l’esguard clar
la fi d’aquest fred glaçat... la Primavera
que desprès de cada Hivern sol arribar.












26 SAN CRIST

Un San Crist sota la pluja,
sang sota l'aiguat,
al món de fusta clavat amb claus ardents,
suportant els elements
i l'escarni.

Veu com s'allunya del seu Gólgota privat
i el deixa a la creu clavat,
braços oberts abrasant l’absència,
amb un agra rictus
de menyspreu als llavis.

Ell que la feia Magdalena del confort,
Verònica que la fesomia li eixugava,
amant, mare, amiga, companyia
en el seu transcendent 
pas pel món.

Ni que volgués podria deixar d'esperar-la,
com qui espera a la mort,
al negre corb que ha de buidar-li
les conques dels ulls
i esmussar-li el cor.

Però sap que és un engany dels sentits
i que ja pertany a un altre univers,
distant i desconegut,
lluny d'aquest seu,
fet de penes i de boires.

Pare, no apartis dels meus llavis
aquest amarg calze de llàgrimes,
me'l veuré tot seguit d'un glop amb dolor
per que el dolor acabi
i mori aquesta quotidiana mort.

27 GUIONISTES

Eixamplem el pulmó, vivim,
expandim-nos per anar
més enllà dels nostres límits,
llevem-nos la vena dels ulls
i sapiguem amb la pell
que tot es possible
i que la vida es a l'ara on viu,
que es un ocell que no s'atura
i te l'ampla planura del temps on volar.
Caminem cap al següent instant
amb pas ferm i sense temor,
fem-lo d’excel·lència,
de suprema qualitat,
que no s'esmunyi
per la claveguera del dia
conformant masses de passat
sense memòria, escòria.
La potencia s'amaga
com un infant vergonyós
que tapant-se els ulls amb el palmell
desapareix, però hi és aplomant-se.
El futur es un gos que fuig
i ningú en pot precisar el color
i l'instant es una fotografia
que pengem a la sala d'estar de casa,
acumulant derives i rutines de pols. 
Brandem el plomall que tot ho fa net
que tot renova amb l'energia de les ganes,
siguem timoners, directors de la pel·lícula i si cal,
fem-nos guionistes i esmenem el guió,
tornant-lo a escriure.





28 SOLITUD

Va envair-lo una estranya pau
en aturar-se-li la remor sota l'ossada
aquell brogit somort que l'eixordava
reconeixent-se sol, ben sol guiant la nau.
Llençats a l'Oceà d'una estrebada
enyorem encara l'ammiòtic cau
i cerquem consol als ulls de l'estimada
fins que una ona ens confirma el temporal.
I ens aferrem a tot allò que sura,
a allò que fins ara ens ha fet surar
una nau feta d’il·lusions i somnis
que bastim per la por de naufragar.
Però sols en el moment de la llum
i sols quan la terra ens reclami
deixant enrera l'embalum de fum
inclosa la pròpia temença del naufragi.
De manera que s'adona que la solitud
 és una amiga fidel amb la que compta
que hi es a la vigília i de nit quan reposa
i a cops de certeses li desfà la inquietud.
Vet lo aquí envaït d'una estranya pau
quan t’ha reconegut solitud acompanyant-lo
mentre la vida s'ocupava a sacsejar-lo
obrint vies d'aigua a la seva pobre nau.












29 AGREDOLÇA

Agredolça la boira que arrecera els seus dies
lliure i captiu d'un record que s'esmuny
canvi dolorós de pell, esplendorosa nuesa
radical retrobament amb el cor que retruny.
Cremats els plànols, l'itinerari  fet fum
estripat aquell dibuix de somnis i projectes
fred per l'abisme, calor pel futur
la pell indecisa entre ensurt i placidesa
Agra i dolça a l'hora l’erràtica del seu cor
ara gira, ara tomba, ara es voldria aturar
ara li batega viu amb l'albir del demà
i per l'ahir que s'ha mort ara li bat somort
Dolç i agra sense despit ni retret
com un pas que només pot donar qui camina
una nit que s'adorm mentre el dia s'anima
a veure si ulla la llavor en el nou esplet.
Riures i plors i ni els uns ni els altres
terrible mixtura de confosos verins
la trencada busca que il·lustrava destins
ara gira enfollida amb la gravitació dels astres.
Tot serà possible que el moment es nadó!
Que el bou ja no arrossega baluernes alienes
nineta d'amor ferida, un llevissim tremolor
i en un paper blanc el seu goig... La seva pena.












30 NIHILISME

És que no hi ha altra camí per tirar endavant
que no sigui aquest empipador nihilisme
al que m'aboquen els fets?
És que ha de créixer el despit
en la mateixa proporció en que passen els anys,
les llunes s’estimben i els amics se'n van?
És que potser el temps lliura damunt nostre
la sements de la mala llet
que acaba envaint-ho tot com una heure?
És que no es pot canviar el signe fatídic de la vida
perquè irremeiablement acaba en la mort,
en el fracàs i en l’oblit?
És que no ha de tenir cap compensació
l'haver fet revolucions internes
i haver-se proclamat de l'amor acòlit
i de l'alegria fanàtic?
És que s'ha de tenyir tot de gris
per acabar arribant al negre
en el que sembla habitar tot allò que un dia fou?
És que l'amor que idolatràvem
era una excusa de neòfits, una fal·làcia,
una maniobra tant sols per esquivar la por?
És que no haurà de servir de res tanta literatura,
tants pensaments llençat a l'erm de paper blanc
si fins i tot el pensament es marceix?
És que no existeix un altra alquímia
que aquesta que transforma l'amor en tedi
i la pell tibant en llot de llamborda?








31 S’EMPEDRA EL CAMÍ

S'empedra el camí de versos
com un meticulós obrer del mot
que anivella i falca al terral
amb paciència i afany
descobrint cada dia,
mot a mot, llosa a llosa
on el camí l'ha de manar,
fent-li més plàcid
que no més planer el viatge.
Pedra a pedra travessa paratges de llum
entre prats i pastures o obagues sentoses
amb cels d'un blau immaculat
on els ocells hi broden filigranes
o a voltes passa entre bramuls de temporal
tant arran dels espadats
que alguns pensament se l'hi estimben.
A voltes és costerut el camí que senyala el dia,
la fita és incerta i les ganes son poques
però l'ha de fer amb convenciment,
a cops de mall col·locar la llosa
que quedi ferma i no bellugui, ni trontolli,
el mot aplomat cercant
el mot que el complementi.
Coneix cada pedra del camí
perquè du la marca del seu cisell,
ha esberlat la roca i l'ha vestit de llosa,
de paviment i de llamborda
amb tenacitat i fe de picapedrer
a l’època de l'asfalt,
artesà de la paraula que en el seu camí
a passejar et convida
si tu hi volguessis anar a llegir
la pedra dels seus mots.



32 MOTS

Cristalls d'aire
elevant-se
despullant les ànimes
Només mots
la ficció que malda
per ser real
s'aferra als mots
El pensament
vol ser físic
i s'atansa al paper blanc
i venç al temps
per un instant
Només mots, invisibles
carregats de futur
i de potencialitat
Ganivets d'aire
que penetren l'entranya
dels fets
Només mots
claus que obren portes
claraboies de llum
descobrint espais polsosos
de boires i ombres.
Mots que viatgen
a lloms del vent
que amb el seu vol anomenen
sentiments.









33 ARBRE POLSÓS

Quan el teu esguard es perd
per finestrals que s'entelen
és més que un alè sense nom
més que un desmai
més que un poema
El teu esguard quan es perd
s’endú els meus ulls que s'hi enreden
a tessitures inconegudes
i a tremolor s suaus
que fan estremir la meva boira.
Més que un poema és
el teu esguard perdent-se
i jo caic
amb gravitació de pedra
a l'abisme que deixes.
El teu esguard que era nord
intercessió del meu ara
amb el teu aquí
punt cardinal, abscissa
ruta que desitjava seguir.
Quan es perd per la carena
jo romanc ert i confós
amb un abandó com de gos
que han deixat a la vorera
el peu d'un arbre polsós.











34 REMEMBRANCES

Ahir va corre'm el temps
com un poltre desbocat
per les planures de la memòria
escampant el so del seu galop,
en el silenci apaivagat
dels meus polsos.
En els seus ulls hi lluïen
anys d’absències
nedant en aigües grises.
Allò que ens commovia en el passat
ara ens alliçona com un jutge.
Ai! Si haguéssim pres aquell viarany
i recorregut  plegats
els seus inescrutables misteris,
tal vegada seriem diferents
i una altra vida
ens hagués marcat la pell
amb altres signes i estigmes.
Ahir però una pluja sense vent
queia darrera la seva mirada
xopant contrades secalloses.
Jo volia entrar-hi
i mullar-me amb ella
però el meu pas silenciós
aixecava sense voler
estols d'adormides aloses.
Ahir vaig saber
de consols improbables,
de conforts impossibles
i de la prodigiosa mà
que dissenya els destins,
malgrat les justes  llàgrimes.




35 ES TORCEN

Com es creuen i retorcen els invisibles fils de cada vida, qui en podria predir sense errar-la el disseny darrer?
L’esborrany d'allò que un dia fou ja no es reconeix envaït per la jungla dels dies, dels anys, esfondrats el envans que anomenaven les estances des d'on somiàvem amors de pleniluni.
Quin intricat tapis, qui laberint es desenvolupava rera la lineal atonia dels dies?
Quin ordim de boires arrecera les llums del present?
L'ara es un sol trencadís en el que en prou feines hi cap la petja dels peus i el nostre pes s'aploma precàriament estintolant-se en crosses de passat.
S’arremolinen les flames en una dansa impossible abrusant el moment que prova de fugir però res s'escapa de la foguera i els propòsits s'esvaeixen fets fum.
Inexplicable i canviant el disseny de les flames, impossible de presagiar el salt alliberador de les guspires vers l'espai.
Els goigs i les penes que conformen aquest nostre temps que ens incinera.
Com, tot el que imaginàvem canvia adornat de distancies i absències i com, ai las! Aquella fesomia reïx de l’oblit aixecant-se com una boira fantasmal humitejant encara avui l’ombra dels meus boscos, ungint de rou les pedres del camí i encoixinant de molsa els records i els marges.
Amb quina gràcil coreografia han fugit les velles ànsies, silencioses com papallones sense pes endutes per misterioses corrents sense origen ni destí.









36 EL VERS I EL SENTIT

Com l'aigua que sempre acaba trobant forat
tot i a voltes amagar-se al recer d'una ombra obaga
així és el vers que tot esperant s'apaivaga
en profund silenci fins a triar el sentit adequat.
Com un bandoler, el vers l'atura, l'increpa, l'indaga
i li buida la bossa de peregrines consideracions
va al moll de l'os amb la ploma feta espasa
i li pren la rima, la mètrica i en fa cançons.
Desprès el deixa lliure perquè corri pel boscatge
i el sentit reeixit fuig saltant com un isard
trobant-se amb d'altres sentits que malden
cercant un vers eixerit que els vulgui conquistar
En el Parnàs, on en el bosc tot alena vida
els sentits no romanen mai sols ni abandonats
sempre hi ha un vers que emboscat els crida
per fer-los caminar una estona al seu costat.
I els sentits es deixen fer amb indolent postura
com una noia bonica que no vol que sigui dit
així és com el poeta creu que el vers captura
però és el vers del poeta el que és pressa del sentit.
Mai sabrem del cert si fou el vers o la gallina
o era l'ou el qui li prenia la disfressa al sentit,
sigui com sigui en aquest silvestre mon de poesia
cacen el poeta i el lector si son prou lletraferits.












37 L’ERM ON HABITO

Aquí a l'erm on avui habito
m'hi varen llençar amb la primera llum
nineta ferida, batzac i abisme
tot i l'amor regalat al nou nascut
És un abisme inabastable
on deambulo entre dues aigües
com un fantasma de cos palpable
un esperit orfe de vida i de sentit
L'erm que habito és un espai buit
buit de colors i de tessitures
buit d'objectius i d'estructures
on aferrar-s’hi si estàs sol i decebut
L'erm que avui habito, un dia nefast
s'omplí de sobte amb les teves llums
mostrant-me ombres, relleus ocults
del que per mi era gris i pla
I al cap de ben poc te'n vas anar
deixant-me vibrant al fons de la nineta
els colors del món, l'amor i la bellesa
que en aquell instant vaig albirar
Des d'aleshores neguitejo, m'excito
per retrobar aquell món dolç i lluminós
però la grisor m’encadena com un jou
a l'erm maleït on avui habito












38 DIARI

Un poema com un diari
un diari de vent
un poema diari
que passa com el temps
Un diari de fum
un poema de fum
que explica les llums
els tons del dia.
Un itinerari de llums
de clarors obscures
un diari poema
un itinerari de fums.
A la boira una lluerna
llum que s'albira lluny
llu a la fosca a diari
senyalant l'itinerari.
Poemes per vèncer l’oblit
i aprendre del vent,
del fum, de la boira 
llums per no oblidar.
Marques en el vent
intangibles ferides, escrits
intel·ligibles seqüeles
dels meus oblits.












39 LA VEU

Enfila la veu el cel blau
curull de núvols de cotó fluix 
i sembla rompre’s perseguint 
un miratge que fuig.
Canta la veu a la imatge
del record del que mai fou
s’escapa el somni enfilant-se
a la veu que esdevé udol.
És tant fina i trencadissa
com si sortís de sota la pell
que jo no goso escoltar-la
no fos que la veu callés.
I si em deixés xop de silenci
d’una aigua que jo no vull
que se’t fica a sota la costella
i et posa l’ànima a remull.
La veu fila orfebreries 
d’or fi com la llum del sol
que caient de biaix il·lumina
aquell amor que vol i dol.
Preciso escalfor de vida
revifar d’aquell silenci eixut
i sense la veu que el camí m’indica
em trobaria perdut












40 GIRA EL MÓN

I gira el món,
impassible
en el seu eix
amb motor d’inèrcies eternes,
misterioses i constants.
S'atrafega l'home menut
maldant per vèncer
aquella natural deriva
que l'aboca
a la pròpia solitud.
I gira la Terra
empesa pel temps,
gronxada pels astres
de mercuri indiferent
i l'home creu
que ell es el centre,
la intercessió
de les coordenades
de l'univers
i que tot depèn
de la seva llum.
I gira el planeta
mentre l'home pateix
per il·lusions
que es malmeten,
amors perduts,
esvaïdes fortunes.
N'hi ha un que escriu
que a voltes se'n adona
de lo menut que és
i s'atura,
mira a la lluna
mentre el món enfollit
gira i gira
sobre el seu eix.

41 EXCEL·LÈNCIA

Trossos del nostre esmussat existir, porcions de l'energia que encara ens sosté, tot plegat divagada lletra amb un sentit difós, poesia com boira que ens envolta i que anomena el nostre entrevist comiat, les nostres pors irracionals, les nostres febleses.
Sobrepassats per la realitat que galopa com un bàrbar arrasant paratges que creiem de perdurable bellesa, provem d'amagar-nos i d'esquivar el fat que sens revolta, l'ull del remolí, però no podem, damnats de visió clara enlloc trobem aixopluc.
Girem la vista enrera vestint-la de memòria i ens permetem cert goig frugal, quasi fictici pensant que  habitàvem cels resplendents, el cor sovint sens encabritava i el porus obert recollia l’essència nocturna de cada pleniluni i aleshores ens adonem de que no ens en adonàvem i de que meravella sempre es declina en passat.
Ai ! si fos ara, si fos aquí on es desvetllen els ressorts que colga el dia rutinari i sens permetés atrapar l’excel·lència del moment que fuig, tal vegada viuríem a lloms d'una esgarrifança, faríem durar més l'amor que es va esvaint i no sens escolaria entre els dits el temps de sorra.
Però no, incapaços arribem a la fi del trajecte amb la mateixa ceguesa de sempre i sobrevé la natural injustícia que és condició de vida i continuem trabucant sorpresos, astorats com aquell nen que li vola cel amunt el globus que subjectava indolent amb la mà blana.
Lletra, lletra com petja, com pregona senyal, marca quotidiana, absurd intent de perdurar, d'aferrar la llum, d'aferrar el vent amb renglons d'aire, fixar la idea peregrina, despullar-la per pogué evocar l’excel·lència d'aquella efímera veritat que a voltes s'entreveu com el perfil de la carena amb la claror d'un llampec en el bramul opac de la tempesta.




42 CAURE

Per caure sempre hi ha temps
caure per aixecar-se de nou
és la vida del qui camina pel món
amb la cara fuetejada pels vents.
Caure per caure per res serveix
excepte si n’estàs aprenent
tot i que quan creus que n’has après
caus, t’aixeques, i així vas fent.
Hi ha qui cau des de que neix
i li agrada rodolar per terra
també hi ha qui cau una vegada
i ja no torna a caure mai més.
Tal es així tocat per la fortuna 
o de la inconsciència que el posseeix
sense saber va amb passa segura
ben dret i sense patir per res.
Jo he de dir que procuraré no caure
excepte en les temptacions
que, malgrat que tot son opinions
hi ha temptacions que s’ho valen.
Que desprès se’t passa l’arròs
mires enrera i veus que la vida
ha estat una rondalla avorrida
perquè no has volgut fer ni l’esforç.
I que es cau per qüestions de por
i d’educació un xic massa poruga
que a la vida ningú t’assegura
que mai hauràs de perdre el Nord
Que caure és part de la gràcia
i aixecar-se és la sal del brou
només la por de caure es el jou
que porta finalment la desgràcia.




43 CORDA FLUIXA

L'instant de la corda fluixa, del remolí eixordador que sembla escandir el teu nom de poema a l'infinit... I tu, petit, immens en planetària percepció, escoltes el teu nom pregonat per veus sinistres.
Saps que no es pot esperar res del somni, que pertany a  l'intangible món de darrera dels ulls clucs i que el què queda és incertesa, brossa, record.
Tira endavant però amb les mans obertes per aferrar el moment que cau esplendorós com un Sol d'estiu al migdia, però veu que entre els dits regalima l’or del jorn i que just en tocar el terra esdevé passat, record, quasi res, restes foses dels seus delers i projectes, boires, fum.
Quin nou neguit esperonarà el seu llom de cavall de tir, de bou que el seu jou arrossega.
Quina fuetada farà que brilli fugaçment l’horitzó encara?
Amb quin proverbial reflexa espantarà els tàbacs del desencís que l’assetgen, les mosques del mal averany que li ceguen la visió amb el seu enervant vol erràtic.
L’instant de la corda fluixa en el que tot és possible  es diu ara i el lloc és indubtablement aquí, i cada un de la nostra espècie som simples funambulistes, sense un destí concret excepte l’altre extrem de la corda, esperant no perdre el peu massa aviat.
Enlairats  i guardant l’equilibri entre estols d’estornells que passen indiferents ran nostre dibuixant en el cel blau llurs misterioses càbales.
I jo fermo el puny tibant la corda, aferrant el no res que ni fuig ni es queda i ja no omplo de retrets la meva lletra naufragada. Tant sols cerco el coratge que preciso aclaparat per la visió clara del temps que s’esmuny.   






44 DESCONEGUT

En lloc d'espantar-se i sortir corrents, en lloc de tenir por i mossegar tal i com un gos assetjat faria, amb el desconegut s'ha de tenir la mà brandada, l'abrasada a punt i un somriure florint als llavis.
Que un somriure desclou tendreses ocultes, passions letàrgiques i empaties oblidades, obrint les portes de móns nous i permetent l'accés a coneixements que d'altre manera passarien ran nostre sense adonar-nos-en.
Vèncer les pors amb els sentits, amb el tacte, amb actitud assertiva i incloent, amb la mirada neta que és la flor del sentiment i amb la paraula apaivagada que és la que més lluny es fa escoltar enduta per les ales invisibles del vent.
Amb el desconegut cal trencar barreres i entendre  per fi que som les mateixes màquines fetes de feixos de tendrums i de carn amb un cor que batega bombejant amb igual cadència la mateixa roja sang i que vivim i sentim semblants delers i cabòries.
Però sobre tot hem de saber que compartim el aquí i l'ara i tant el desconegut com un mateix de l'ara i del aquí en som amos però també en som esclaus.
















45 ARNA

Atret per un foc que abrusa
la voluntat que el feia fort
es dissol com una excusa
que es diu per esquivar la mort.
Cada dia, renovada fita
un repte, un reeixir de la dissort
sabent que fa mal la ferida
caure encara a les urpes de l'amor
Impenitent, deixa’t endur
per uns ulls que enganyen
sotragada la preuada calma
i arraconat al angle obscur.
Deixada la mel als llavis
i no tastar-ne ni un xarrup
delir-se, en el procés absurd
de no voler que el patir acabi
Presoner d’amor, reu consentit
cos d’home, anima d’arna
vols sentir ben a prop la flama
malgrat cremat s’hagi de morir.
















46 TEMPS

                 L’ahir és un ocell
que només vola en cels pretèrits.
L’avui és de fang
i cau a plom sobre l’ara
com una pedra plena
de seminal potencia.
El demà viu en el somni,
és projecte i eteri
i li és prohibit
d’aferrar-se a res real.
De la mà caminen
per viaranys de vent,
l’un és força que imagina,
l’altre és qui de debò camina
i el darrer és ombra,
és estela que es difumina,
plata vella de record
que corona d’escuma
l’onatge del temps.

















47 INTENSAMENT

Saltar amb l’instint de pedra a pedra i no caure, en el vertigen del descens.
El pas segur, més que segur, com l’impensable batec que segueix senyalant l’ara que se’n va.
Fer el que el cor et diu sense pensar i confiar en el que la vida auspicia, en el que l’averany et murmura a cau d’orella, silent, com una brisa que no se sent.
No ajeure el moment que passa a la post de la raó, no subjectar-lo amb cadenes d’arguments, no justificar la pedra que es trepitja per donar el pas següent.
Romandre atent a dins la calma i destriar del ventall prodigiós que ofereix la vida, la teva elecció. Ser conseqüent i entendre que cadascú fa la seva.
Intensament provar-ho, intensament sentir-ho, intensament estimar-ho, intensament... intensament... intensament.
  



















48 REMA

Rema, rema company a contracorrent
sense blasmar a l'ona que renilla
ni a l'udol del vent
per la calma que no arriba.
Rema, rema amb desmesura
arrauxat amb la pluja del temporal
enfonsa el rem a les aigües obscures
il·luminat per la lluerna del llamp.
Gronxa't d'onatge i escuma
tot provant d'esquivar l'ull del remolí
no facis cas d’aquest cel gris que afeixuga
i rema, rema cercant el teu destí.
No pensis oir la remor de la sirena
que et crida amb seductora veu,
és el vent que se't fica a dins l'orella
i la nit que et vol fer perdre el seny.
Ni sud ni nord marca la brúixola
que tot belluga amb erràtica pulsió
la vida, l'amor, aquest bot que ens aixopluga
a mercè d'un huracà sense direcció
Remem doncs amb fe i afany
fins a fondejar l'Itaca somiada
no fem cas de les senyals de l'averany
ni dels núvols ennegrits d'amenaça.
Remem que remar es l’únic fi
d'aquesta travessia atribolada
en la que no es important el destí
i es tot remant que la vida passa.






                                     

49 ABRAXAS

Trencar els motlles, sortir-se de la norma i canviar el sistema.
Els valors atribuïts a les coses banals que ens distreuen, la indefensió de l'home davant les grans magnituds que el limitem i el temps que s'escola per les cantonades obscures del dia.
Inventar-se a cada instant i sorprendre’s vestint amb noves pells la realitat nua.
Experimentar amb els sentits que frisen golafres de vida i apreciar les diferents facetes de l'ara que s'esmuny.
Saber-se únic i a l'hora idèntic a la gernació que crida des de la fosca de l'abisme amb la clau a la mà i l'ombra  allargassada del cadafals que espera el moment amatent com una mare.
Tenir a la carn la transmutada carn dels deus que riuen i de tant en tant transfigurar-se la fesomia bevent glops d'eternitat i esdevenir l’apòstol il·luminat i llum dels propis dubtes.
Trencar els motlles per fer justícia amb un mateix i que quan el barquer ens reclami, sigui una rialla i no un sanglot la resposta.
Rompre per néixer cada dia i reposar a la magnànima falda d'Abraxas quan la nit ho colga tot amb la seva mà de tenebra.














50 OBERTA COM UNS BRAÇOS

Oberta com uns braços és la meva suplica adreçada al infinit d'uns ulls grisos de records i de boires.
La nit plana com un fantasma entre els boscos de molsa bevent la humitat de l'arboç.
Una i mil llunes passen silencioses i en el silenci s'estremeix una calma que no pertany a aquest món.
La meva suplica ve de l'entranya i la pell i anomena la mà que defuig i s'allunya, ve del gest mai pronunciat però que pesa com un martell a l'enclusa dels meus dies.
Un mall que s'enfonsa callat al fang dels desencisos.
Una suplica muda i persistent com un onatge batent la roca de la indiferència.
Oberta com uns braços i adreçada a l'univers que no escolta, adreçada a la distància que em reclou és la meva suplica d'udols i de boires.
Com un llop ferit cercaré l'aixopluc de l'esbarzer i el verí digital de la falguera.



















51 TUTU

A l'alè de la teva memòria es va bastir la festa, nimfa anada, esvaïda terrestritat esdevinguda sortilegi i emocionada llàgrima naixent als ulls dels qui t’estimàvem.
 Va ser l'heli d'un globus de colors qui et va dur cel amunt mentre ja no cercàvem els mots i en silenci ens abrasàvem.
La dansa adorava el capvespre i la lluna a compàs esperava per treure el nas rera els núvols.
 Ah follia, dolça, sagrada follia dels nens crescuts, de les fades galanes i els follets giravoltant amb el seny retut.
Hipnotitzat per l’ondulació del teu ventre cereal i el moviment que el cant dels teus malucs regalava a l'aire, el somriure constant i la mirada  brillant i poderosa que unia el teu cos ja sense gravetat a la terra física des d'on t’esguardàvem.
L'alegria del prat i l'ombra de la roureda varen fondre’s sense adonar-nos-en sota la dolça flassada de la nit que ens abrasava.
 I dansàvem, dansàvem com si la que hauria de venir fos la darrera albada i l'amor fos el nèctar que destil·lava la vida.
La lluna es passejava mandrosa per un camp d'estels d'enlairada perspectiva i nosaltres, humans, menuts i grandiosos a l'hora li regalàvem la existència al ritme que jugava a ser l'amo,  tibant dels nostres fils amb exquisides cadències, mentre òlibes i raboses ens esguardaven des del seu recer de bardissa.
I entre timbals va fer cap el dia, silenciós com una sorpresa, aclarit el cel i ofegades les estrelles en un diàfan oceà d'aire.
I tu eres encara dansa i filigrana, acrobàcia i vertigen i el teu somriure permanent Tutu, no parlava d'altra cosa que no fos d'amor.






52 MUTS, ENZES I MALALTS

Anem ! companys de terra i tradició
a morir de bon grat per la causa incerta
tanquem els ulls amb submissió
conscients de que es Moloch qui governa
Quiets i disposats a entomar els cops
amb la ma crispada en el comandament
persuadits de que hem treure rendiment
de seure sanats i amansits en el silló.
Que ens volen muts, malalts i enzes
no els hi donéssim cap mal de cap
mentre remenen el cistell de les cireres
i tallen al seu gust el nostre pobre bacallà.
Que no ens volen de cap de les maneres
o en tot cas muts, enzes i malalts
que diuen que som masses damunt la Terra
i quants més som, menys son els guanys.
Així doncs que amb depurades tècniques
ens manipulen com si fóssim un remat
ordint lleis que a ningú interessen
amb cap altre fi que el de recaptar.
I ara que diuen que van mal dades
gràcies només a llur nefasta gestió
ens hem, cap cots, d’estrènyer el cinturó
mentre de sanitat i cultura retallen.
I és que ens volen muts, enzes i malalts
mentre els drets conquerits davallen
el fruit de tanta lluita de tants anys
que la sang vessada es revolta irada.
Quina infernal ecologia és aquesta
que preconitza la mort com a solució
malalts, muts i necessàriament enzes
esperant dòcils i porucs la fi del món.




53 SOMNI

Dóna’m un somni feliç
que m'abrasi com una pluja
amanyagant el meu cor ferit
que avui angoixa traspua.
Un somni d'amor i de pau
d'aquells que somiar solia
quan era lliure com un au
i tot em somreia a la vida
Dóna’m un somni bonic
perquè quan el dia em cegui
amb feresa de botxí
la meva pell encara vibri.
I que es perllongui dins la llum
la serenor d'aquell somni
que empelti els fets d'avui
i que a la pau el cor s’abandoni.




















54 PODER

No vull poder, que corromp
ni el vull sobre la gent
ni sobre les coses del món
perquè és forja de patiment.
Doncs el poder és obsessiu
i a la gentada trastorna
llaminadura traïdora
que emmetzina el cor senzill
Poder que vol el servent
per poder sotmetre impietós
i donar tracte de gos
a qui fins fa poc fou com ell.
Perniciosa transmutació
que a la reflexió obliga
si el poder et canvia la vida
perquè no la sol fer millor?
Poder que tot ho podreix
quan més se’n te més se’n vol
una espiral que abonada creix
amb un malèfic compost.
Vull el poder de qui no te
interès per tenir cap poder
fer tot just el que s’ha de fer
l’ull atent i el cor despert.












55 HORES, ONES...

Tant diferents, tant iguals
les hores, les ones
les vides i els temporals.
Tant constant el ritme
que trepida somort i suau.
Es pinten de riures les hores
i bateguen com un cor les ones
honorant els espadats
passen silencioses les vides
i s’obliden els temporals
Tant iguals a les dels altres
les hores i el seu potencial.
Tant iguals les ones
batent les roques en el temporal.
Tant diferents les vides...
...Tant iguals.




















56 CERCLES.

Retornarem al gressol
on bullen les vides
i sens atorgarà un altra temps,
tornarem a brillar
en el paroxisme de la nostra jovenesa
i serem savis
per tot seguit tornar a oblidar.
No estalviarem res
i ho llençarem de nou tot per la borda
tornant a fugir el moment
i amb ell, abans de que ens en adonem,
la vida.
Però retornarem un altra cop,
sense memòria,
nets, immaculats
en un cercle d’eternitat
sense principi ni fi.
...I menjarem el pa de diferents fornades
i ens sadollarem
per fer néixer de nou la set
que és el motor
que ens fa cercar l'aigua.
Ens estimarem
amb l'esberlada entranya
i tornarem a oblidar l'oreig
que ens acaronava l'espatlla
esborronant-nos la tibada pell
de contades primaveres.








57 SI NO SE...

Si no se que és el que vaig a escriure
perquè prenc la ploma com un vici
només amb la ploma soc un home
complert i amo dels meus pensaments.
A voltes és erm el quotidià terral
on enfonso la ploma com una aixada
àvid, famèlic de mots tot cercant
aquell to poètic que tant m'agrada
Malgrat el buit d'alguna collita
... que a voltes la musa em defuig
amb la ploma tinc una cita
per fermar el moment que fuig.
I no hi ha pensaments de rebuig
que una porta en sol obrir un altra
i la musa complaent sempre acaba
mostrant-me aquell sentit abstrús.
Poesia de sol i de pedra picada
quotidiana companyia del meu cor
quantes coses m’hagués perdut
si no hagués fet per fer l'esforç.
















58 BELICÓS

No tinc banderes que m'inflamin l’ànim
ni tradicions per les que m'agradaria morir
tinc els peu ancorats al terra que trepitjo
ara, en tant poc a poc vaig fent camí.
No admeto dogmatismes ni oriflama
ni himnes que et fan gregari com un remat
només tinc un pulmó que amb l'instint alena
i l'aire transparent és el que surto a cercar.
Però a la pell hi duc els solcs de mil vents
i antigues cicatrius que a cops s'obren i criden
un cant antic i pregon, una tel·lúrica veu
que sense saber la raó a certa lluita conviden.
I el cor se'm rebel·la a la cambra del meu pit
amb l'exhibició brètola de certes ignoràncies
que es branden bel·ligerants com armes
amb la clara intenció d'ofendre i de ferir.
Per tant a voltes giro cua, valent i amb silenci
i no li dono cap oportunitat al bel·licós
ni entro ni deixo d'entrar en el seu joc
i que el to del meu esguard la meva raó ensenyi.
















59 FRUITA

Pell de poma, reineta, olorosa de la nit, llessamins a la penombra i silenci, mentre la lluna dibuixa l'anhel dels seus ulls a l'ampla llenç estelat d'aquesta nit.
Alè de maduixa i ventre de pruna blanca acabada de collir, ajeu-te aquí sota els astres de mercuri a la meva vora que el meu vers t'ha de fer de coixí.
Tacte de préssec, borrissol de lli, m'esborrono tant sols de pensar-hi, la mà indaga l'obaga frondosa i fresca on viu el secret que no em vols dir, escoltant la sentosa veu del llimoner que embriaga el meu jardí.
D'un penjoll de moscatell te'n he de fer una diadema per abellir-te el somni si fos que es pogués abellir, ara que dorms damunt la pinassa com una fada silvestre, nua com una daina, immaculada, tal i com al món vares venir.
Deixondida, deixada anar com una boira suau que plana amarant de gebre la contrada, fruita madura que sadolla la meva eterna fam d'animaló de boscatge.
Amb cireres i mores negres jo te'n voldria fer un llençol per apartar-lo amb els meus llavis abans de que l'alba doni ales a la impertinència del Sol del matí.
Pren-me ara com si fossis una alosa que res demana per existir i desprès vola, vola lliure i no pensis més en mi, que jo soc follet, soc ombra intangible amagat a la bardissa amb uns versos de fruita per dir.
... Res, dolceses de temporada, sentors del gust més fi, paraules que no gosen desvetllar-te del teu somni plàcid i feliç.










60 EPILOG DE BOIRA

Boires incertes en un catàleg
rumors que s'enduria el vent
lletres lleugeres que anomenen
les grisors d'aquests temps
Un mostrari de miratges
desdibuixats a la ratlla de l'horitzó
boires que vides amaren
i jugant es disfressen de mots
Boires que s'ajeuen dòcils
en un jaç de paper blanc
a cops rendides, a cops combaten
als camps d'un país imaginat.
Renglons de lletra que capturen
tal i com si fossin barrots
filagarses de les boires
d'aquests llims i d'aquests llots.
Un catàleg d’esvaïts miratges
d'on tothom si vol pot triar
alguna boira i fer-la seva
i deixar-s'hi embolcallar.
I si la nit esdevingués freda
tant que el cor et volgués glaçar
potser amb un llençol fet de boira
un cor glaçat es podria revifar.
Catàleg de boires i d'ombres
de les incertes llums que he albirat
en remolins de fulles mortes
que un vent estrany ha aixecat.
Tal i com s'aixequen les boires
deixant xops de rosada els prats
perquè quan floreixin les paraules
humitegin uns ulls emocionats.





































Barcelona
                                                                           Agost 2012
                                                                          

















1 comentario:

  1. pere, el contingut del blog en fascina. encara no he llegit tot el teu poemari, pero he publicat, amb el teu permis, el nº 7 en el meu blog. va esser agradable tenirte de company aquest passat dijous, encara qu eno varem parlar molt, jo soc de poques paraules.
    que et vagi tot molt be
    josep llobet
    www.josepllobet.com
    http://sepcent.blogspot.com.es

    ResponderEliminar

Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Unported License