Els meus lectors

domingo, 1 de enero de 2012

ZERO PARTIT PEL MIG

Pere Suñé Ribera
Barcelona Desembre 2011




INDEX


1 ZERO PARTIT PEL MIG
2 ESTIMADA MANCANÇA
3 AGULLÓ DE DESIG
4 DILLUNS PLUJÓS
5 DISSIDENT
6 LA MEVA MUSA
7 TRAVAT
8 IRADA JORNADA
9 PINZELLS
10 SINGULARS
11 BAIXEN TÈRBOLES LES AIGÜES
12 L’ARA
13 CAMINA... CAMINA...
14 L’ESBORANC
15 JOC DE MOTS
16 ESPERANÇA
17 MALASTRUC
18 DESCREGUT
19 COM UNA BRISA
20 DIUS BÉ
21 DESIG ALTRE COP
22 LLAURO
23 HO PROCLAMEN
24SORRA BEDUINA
25 SIDERAL
26 LA VEU
27 BESEM-NOS
28 EVANESCÈNCIA








29 UN CLAU
30 HOME MORT
31 BESADA D’ESCORPÍ
32 QUOTIDIANA
33 LA CLAU
34 QUAN ES FOLLA AQUI?
35 FILL (consells)
36 EL TEU NOM
37 SECTARI
38 SIGNARIA
39 L’ASE
40 FRONTERA
41 RUC
42 POEMA PER L’EDDIE COLLINS
43 PROMETO
44 LA SEVA FAM
45 PORPRA D’ALBADA
46 FIDEL
47 CALLAR
48 OCTUBRE VORA EL MAR
49 AUTUMNE
50TALUSSOS I MARGES
51 LLIURE
52 POTSER
53 CAMERINO
54 CONFESSIONS
55 SEMPRE
56 MORTALLA
57 FLOR
58 POSSESSIONS
59 PASSA L’ANY
60 ESQUELLES















1 ZERO PARTIT PEL MIG

Un, dos, tres, zero partit pel mig
una faula, un conte, un acudit
una esbiaixada crònica de l'ara
un preu per eixir del desencís
de l'entranya esberlada
Un dibuix a les arenes
d'un desert, d'una gravera
de presencies esvaïdes
i omissions de compromís.
Un, dos, tres, zero partit pel mig
i em salvo
quedo fora del tall de la ganiveta,
del coll a la picota i el cap en un cistell
Fart de revolucions n'inicio una
la de riure's al ras de terra
amb la rialla de calavera prematura
que lluïm els escollits.
Un, dos, tres, zero partit pel mig,
tu te'n vas i jo em quedaria
si no fos que ja fa estona que ja no soc aquí.
Un, dos, tres, zero partit pel mig
com dèiem de petits
m'hi cago al mig.













2 ESTIMADA MANCANÇA

Estimada mancança
que em xiuxiueges
mots de temptació a cau d'orella
tu ets la inventora de la distancia
i del plom m’adorm les parpelles.
Em lliuraria de la teva manipuladora mà
si no la precises el meu cor
d'esglais addicte
i la rebutjaria com es rebutja
el que saps t'ha de fer mal
malgrat el bàlsam guaridor de l'ara.
Estimada mancança t'he de desmuntar
com si fossis un rellotge antic
de busques tortes
et furgaré l'entranya i t'escamparé inerta
damunt l'amarga post de les hores
on et retrobaré mancança, més amable
feta un reguitzell d’engranatges,
pius i molles mortes.
Estimada mancança meva que no et conec
i te'm amagues als plecs de l'ossada
esmunyedissa i sibilina
com la serp del primer arbre,
tal vegada verinosa... No ho se
Que potser ets l'impuls
que em treu de la letargia
o el paper on vesso la meva lletra,
la fantasia que repta
reflectint-se al meu mirall
l'instint que en notar-te
se'm eriça com un sexe.
La meva pell et troba a faltar com a una mare
quan hi ets o quan em manques.
Ets un anyell que sacrifico cada alba.


3 AGULLÓ DE DESIG

Benaventurat agulló de desig
que em fibles encara l’ànima
jo que sense tu divagava
en un marasme de temps perduts.
Avui retrobo aquella energia
que el món transforma i mou
ara és aquell conegut enrenou
que com cant de sirena em guia.
Misericòrdia d’acer esmolat
que subtil em travessa l’ossada
sembrant neguits en el trau.
Mai prou satisfeta ànsia
coïssor mai del tot sadollada
clam soterrat de l’animal.
Desig renascut de la dissort
on tossuda l’enterra la vida
ullant de la terra amb energia
amb una simple promesa d’escalfor.
Allà s’aferra el meu ingovernable
instint, deler, tendència clara
a cercar la pau improbable
en un cos, una pell, una mirada.
Agulla cruel però esperó que fibla
i que em treu d’aquella deriva
d’esperit balb i timó perdut.
Sense tu no se si me’n sortiria
en un erm de sentiment, de vida
bressolat per un vent de malastruc.








4 DILLUNS PLUJÓS

Les lletres em cauen de l’ànima en aquest Dilluns plujós escampant-se com formigues damunt d’un erm de paper blanc fugen, corren espaordides com tement el meu verb tremolós
i acaben conformant paraules amb erràtic i instintiu afany.

Cauen esclafant-se com gotes d’aquesta persistent pluja
que amara els perfils i les arestes grisoses del meu món
cels de formigó i pels carrers gent de pell d’escorça dura
que des de la indiferència més pura ni saluden els meus mots.

Per ells aixeco el puny ple de gavadals de lletra perduda
i la projecto sota la pluja perquè s’escampi com un escorrim
de la meva pròpia fe ferida que enlairant-se encara, mai retuda serà llavor de llum futura en aquests llots i en aquests llims.

Dilluns grisós d’arrapades solituds anomenant Novembres creu-me quan et dic que és respecte la força que em belluga
per la teva qualitat d’apaivagar tot afany, tota vana lluita
fa resplendir d’argentada llum el cor obscur de la tenebra.

Dilluns deixatant somnis sobre la meva cutícula quotidiana arrecerat d’Hiverns la fredor ha esdevingut la casa i la llar
i jo m’ajaço en un coixí de melangies conegut i confortable
i buidant-me de mots amb enyor espero aquell cel net i clar.











5 DISSIDENT

Soc dissident en un món conformat, sempre ho he estat i la meva dissidència es un clam poètic que no pot fer d’altre que ser privat. Dissident del que marca la norma ja que he comprovat que seguir la norma amb la pau del remat no m’acosta a res que em recordi la felicitat.
Fugissera la idea de la felicitat, intangible, impossible de vestir-la amb humans parracs, per això la meva dissidència s’enfila per l’heura del pecat i la transgressió. El goig pertany al porus i el porus pertany al moment, en canvi la norma te la por enganxada com un fong de prudència que és antítesi d’eclosió i de vida.
Soc dissident ja que comprovo que la norma per ara tendeix a fer més fonda la fractura i a fer del home una fera insensible, poruga i cruel que només te ulls per si mateixa, consumint el do del temps en l’afany risible de protegir-se, a cops de colze fent-se d’escorça la pell i de pedra la mirada.
Perquè tot sembla conduir-nos a la buidor de l’existència, a la por de transgredir, a mantenir el cap cot i l’actitud genuflexa i d’aquí brolla la meva dissidència perquè ja que visc i el pulmó m’alena, no puc fer oïdes sordes al crit de la pell ni al xiscle del moment que fuig silent per la carena.
No voldria però que tot fos una festa , un goig irreal i una constant exaltació de l’existència però si, potser canviar la direcció del nostre col·lectiu afany, baixar el llistó de la nostre pròpia satisfacció i comprovar que sovint, quan menys millor i que no cal tant. Que en el món hi ha gent que no té res i encara es contenta de viure i riu més que el qui tot ho té.
Cerquem la camisa de l’home feliç però... l’home feliç no feia servir camisa.







6 LA MEVA MUSA

Jo per la musa faria de cada dia
una oportunitat per sentir a la pell
l’exquisida qualitat dels moments
que normalment d’esma passarien.
Per la musa sacrificaria si es quedés
inspirant les meves nits de poesia
tot l’or vil i material que pogués
acumular al llarg de deu mil vides.
Tant sols notar-ne la presencia a frec
en tant passen amors i melangies
en la turbulència del riu del temps
Musa que amb un somriure inspira
irreal però idolatrada de per vida
i timó de la deriva de cada moment

Musa somiada el teu esguard clou
la beatitud i la pau que l’home somia
la concòrdia amb el món i la vida
i el silenci final de l’intern enrenou
No és res que mesurar-se es pugui
amb les lleis de la física que sabem
és una condició més bella i subtil
que transcendeix aquest món aparent
És màgia, desig, és quelcom gloriós
és un sentiment que el viure glorifica
la musa estenent el seu vel melangiós
Sense ella em perdo en un mar de lletra
i si la vull i no ve em trasbalsa la tristesa
que de la meva musa jo n’estic gelós.








7 TRAVAT

A la gola se’m ha travat un vers
un poema esquerp que no vol sortir
a la punta de la llengua el puc sentir
però per ara no en puc treure l’entrellat.
I provo amb el pensament afuat
de trobar potser algun motiu ocult
una accepció que fes si en fos capaç
de desllorigar del meu vers el nus.

Però no és gens fàcil, t’he de dir
quan el sentit del vers vol fugir
de trobar la clau que al full el fermi.
I jo la cerco en els buits renglons
la inspiració que al vers doni raons
com ara la passió, la força o el nervi.

Però ara el tinc a la gola travessat
no te ganes d’anar ni amunt ni avall
no trobo el ritme ni el verb adequat
per molt que hi posi tot el meu afany.
Potser és cosa del clima d’enguany
que fa que la paraula s’hagi arraulit
en aquest Desembre tant estrany
on el vers és parany i el mot enemic

Potser es que no fa per poetes el fred
ni la tebior d’aquest temps esquiu
en el que l’Hivern te pinta d’Estiu
Aquest vers que del poeta se’n riu
no he de permetre que em deixi malmès
i provaré de caçar-lo en tant sigui viu.





8 IRADA JORNADA

El meu dia és nefast i eriçat de irustes ires
folls els violins desafinen rera l'horitzó
el cel és obscur i lluny remuguen els trons
i els núvols son forja d'odis i antipaties.
La planura del jorn avui se'm fa abrupta
i se'm atrafega l'oxigen atrapat en el pulmó
el meu cos te desballestaments de balandre
naufragat en un mar de sorruda desolació
Esquerp com un gat a contrapèl amanyagat
com una femella irritada de mirada dura
un renill que m’eixorda com una tortura
niant-me a les fondàries inhòspites del cap.
I el pensament que del magí fluït brollava
ara tèrbol panteixa com un fum agònic
que sense musa ni inspiració no te paraula
sent només buidor d'un regust agre i diabòlic.
Dia precari de connotacions tristerrimes
malgrat sigui Divendres el nom que et funda
paorós es l'auguri per allò que del dia queda
així que cercaré cau en frau mes profunda
I com serp que del que és bo n’és foragitada
abjuraré d’aquest dia arraulint-me a la fosca
que ningú em vingui em brocs que per força
només per instint li he d’etzibar una fiblada
Enrevessada poesia de fonètica abstrusa
que en aquesta jornada ella vol dir la seva
digues doncs amb veu de cantelluda pedra
perquè el vers d’avui es fet d’un foc que abrusa
Jornada irada de caròtida inflada i tremolor
quan he pogut notar sota la dermis regirada
el coltell del teu fer i el verí de la teva mirada
i aquella actitud de que tant se’t en fot.



9 PINZELLS

Pinzells de lletra, núvols amunt
màquines antològiques i bramuls nocturns.
Donem-li pinso a les bèsties
que no pas amb paraules s’apaivaga
la fam dels garrins.
Pinzells i números perversos
contaminant la pau dels llims,
roques polides, galàxies fugides
en un mar quasi immens,
solquen les ones que quotidianament
fabriquen els vents.
Pinzells d’arades llaurant terrals
esponjant la terra dura, el terrós,
la sepultura dels amants.
Pinzells degotant la sang dels dies
fent basalts amb els anys, oceans
pel qui no se’ls mira distant.
Profunda ferida, cabdells de fang,
esglais antropomòrfics, tall i carn.
Donem-li pinso a les bèsties
que baden la boca anomenant la fam.
Despulla’t, despulla’t del teu banal vestit.
Faroles nocturnes, pinzells de silenci,
solitud enterrada com un sangtraït.
La llàgrima glaçada dels astres,
la sang en va vessada
l’estàtica inútil de l’electricitat.










10 SINGULARS

Un a un som ben singulars
amb particulars angles i arestes
visions, somnis i objectius
En un món foll i col·lectiu
amb milions d'opcions diverses
per anar a parar a un idèntic fi.

Com el grans de sorra d'un mar
en permanent revolta i turbulència
inconscients de la força motriu
... Felicitat, entelèquia, incert motiu
cada un amb la seva tendència
fent tombs en un immens Oceà

Però som singulars malgrat tot
amb nostres particulars experiències
que configuren l'ara que fuig esquiu
Com tot el que alena i és viu
s'adona que de l'ara en prou feines
se'n pot veure un glop cada cop

Però som singulars si més no
en la forma que tenim de beure
la copa d'aquest ara que vivim
I l'or del Graal que perseguim
no és un altre que per fi entendre
que l'ara n'és de la vida la raó.








11 BAIXEN TÈRBOLES LES AIGUES

Baixen tèrboles les aigües
entrebancant-se en còdols clavats
al fons d'una llera de calamitats
La riba sembla la de sempre
i l'herba hi creix en calma tardoral
seguint un cicle d’eterna beutat
Baixen tèrboles les aigües
brollen dolls de puresa inusitada
en un cabal on es barreja tot
Aigua de sentiments, de vida
i d’una trista bellesa, aprofundida
en un cabal més interior.
Baixen tèrboles vida avall
perquè per tot hi ha fangueig
de dissort i malura fent de llots
Arrossegades pel torrent furiós
amb tanta brossa fent sediment
anomenen un mal any d'aiguats.


















12 L’ARA
Aquest és el moment ideal
l'ara mateix que eclosiona
es el vol segur i confiat de l'alosa
que mai no dubte de l'instant
Una fracció del que és etern
que dins cadascú belluga
un esclat, una pampalluga
en la immobilitat del temps
Quan és l'univers qui mana
amb el seu silenciós moviment
és la callada força de l'ara
que tota forma de vida empeny
Passen segments incomptables
i n'hi ha que son carn de record
però la majoria son llot
del fons de l’abisme insondable




















13 CAMINA... CAMINA...

Camina, camina pel teu temps
en la incerta deriva del nàufrag
amb l'erràtica direcció del vent
i la lluerna dels astres.
La brúixola enfollida roda i roda
amb ses busques sotjant el Nord
i no hi ha Nord sense referència
i la grisor t'omple ulls i horitzó
Però tu camina, camina no paris
que no defalleixi la teva raó
que anomena l'aire que respires
la que trepitja l'ara eixordador
Com un Deu antic que tot s'ho mira
amb esguard de marbre blanc
camina, camina amb fe i afany
no t'aturis, tot i ser incerta la fita
Camina mentre l’horitzó s'allunya
entre nuvolades distants
l'objectiu tant és l'un com l'altre
si et guien el cor i les mans
Camina tossut, amb constància
com qui no sap ni pot fer res més
que des del ventre de la mare
tot a caminar t'ha empès
Així doncs camina incansable
cada jorn construint el teu destí
primer un pas i desprès l'altre
esquivant els obstacles del camí
Ves descobrint el futur
com una flor que s'obre amb la rosada
un llessamí que perfuma l'albada
i no fa preguntes sobre el seu destí
Camina, camina a lloms del temps
aferrat a sa crinera salvatge
guies un poltre que no pot fer d'altre
que córrer lliure com el vent.
14 L’ESBORANC

I jo em pregunto:
perquè el trasbals, el cataclisme,
el col·lapse de la meva set
quan els teus ulls d'aigua em miren?
Perquè és encara punyalada el teu esguard
que fa adonar-me amb el dolor
de com podria ser la joia?
Quina alquímia es aquesta que perdura
damunt la pedra nua dels fets mai produïts,
al llim dels somnis?
Quina força l'alimenta
si no es la mancança o el despit?
Perquè n'hi ha prou amb un somrís
des de la impunitat de la gentada
perquè m'adoni, maleint, del temps que passa,
sense aixecar pols, sense remor.
Jo que voldria sotragada i eclosió
i que s'esfondressin els murs segellats
de la teva enyorada Jerico.
M'he de conformar, tot i rebel
veient com, malgrat res, perdura l’encís,
veien com poc a poc esdevé mite
i com cada cop que et miro em fas sentir
l’esvoranc del cor....













15 JOC DE MOTS

Un joc de mots complimentant-se
amb devoció pura i sintàctica
curull de llicencies poètiques
i de precisions ortogràfiques
Una conjunció gens acadèmica
rimes , ritmes i sons assonants
fets amb una elaborada mètrica
de missatges subtils, inflamats
O potser prosa florida i tèrbola
per entreveure sentits amagats
apreciacions ètiques, sincretiques
distants ecos d'un miratge somiat
Un joc de mots d'accentuada fe
diftongues i palindroms per dir
el que tu ja saps, el que jo ja se
fermat amb grafies sobre paper fi
Caligráfiques i evanescents raons
narrades en metafòriques elegies
comptes, estètiques diatribes
anomenant les fondàries del cor
Esglais de lletra viva, esgarrifada
que t'esborronen la pell al llegir
sonets, quartets, mítics escrits
flor d'un moment, orquídia de l’ara
Un joc de mots fermant l'instant
en l'espill distant d’una mirada
potser per fer durar un xic més
l’encís d'una emoció el fem paraula.








16 ESPERANÇA

Semblava una ombra indefinida prenent vida
un fantasma que s'ajupia en un indret fosc
i va resultar ser una nova emoció que creixia
lentament sota l'ossada, en els dominis del cor
Era lenta i pregona com una font que brolla
a la més impensada fondària obaga del bosc
i ell tenia set, molta set d'emocions acumulada
doncs havia bastit llar en un desert eixorc.
I semblava mort, tot i encara alenar la vida
i volia i no podia posar ales d’àngel al seu deler
i se li feia estrany viure al reialme de la melangia
ell que sovint reia gaudint del món i els seus plaers.
Enfangat en un llaquim de tristesa i de rutina
contra una paret s'estavellava tot el seu esforç
i per reeixir un xic d'amor de la freda apatia
hagués donat en penyora el seu més gran tresor.
I avui en el decurs d'una anònima jornada plujosa
has buscat a les clivelles del seus llavis la bonior
i ell sorprès com aquell que ja no espera gran cosa
ha sentit al fons del pit galopar de nou el cor.
Potser doncs res es perdut en tant hi hagi vida
i l'esperança es un heura de minúscula llavor
fent-se promesa i confort de tota anima afeblida
ulla decidida amb un xic de tendresa i escalfor
Benvingut doncs en els seus erms el teu somriure
presagi de tardes xafogoses i complicitat d'amors
treva beneïda pel seu cos encara tant sensible
com damnat per tant incomprensible jou de dissort
L'au negra del desamor que el seu amor cobejava
aliada amb vents fatals i temporals de grisor
va anar furtant molt a poc a poc sense adonar-se'n
la tendresa que per l'amor guardava com si fos or.




17 MALASTRUC

Si altra cop el malastruc
s’entesta a obrir ses negres ales
i arrecerar-me malgrat tot,
prometo aixecar el puny irat
i sabent que ningú m’escolta,
he de blasmar encara al fat.
Perquè una cosa el què un vol
i allò que del fat s’espera
i l’altre, la vertadera
és la que desprès de somiar queda,
la crua i esquerpa realitat.
Perquè res és just o adequat
sota les ales negres
del corb del malastruc
i tentineja l’home menut
immers en la pròpia ceguesa
sabent que l’única certesa
és el caprici sense llei
desafiant tot sentiment,
cruel i aleatori
d’aquell negre ocellot del dimoni
d’aquell ocellot de l’infern.















18 DESCREGUT

Musa que t’esvaeixes
arrancant-me un tros de cor
com el capvespre que se’n va
deixant en el cel un rastre d’or
Novembre de tebiors incertes
mentider com n’hi ha pocs,
el meu pensament és desferra,
és tristesa, és desamor.
I jo que creia en el Deu
que em parlava dels teus ulls
ara, en veurem errivol
i tocat pel malastruc
no puc si no considerar-me
orfe de fe, foragitat
condemnat i descregut.





















19 COM UNA BRISA

Com una brisa lleugera
que et despentina al passar
entomo el fat amb actitud serena
i amb esperit no retut
però per ara conformat.
Tal com el rou de mil albes
ungeix de plata les oliveres
així el meu esperit ja no desespera
i no cerca un culpable
a qui blasmar.
A voltes et noto per tot
i a voltes em manques,
a voltes provo d’abrasar al vent
amb els braços estesos
com si fossin branques.
I el pitjor de tot de no saber
és no tenir-ne ganes
o baixar l’esguard i no voler
ser ni fred ni calent
i tant invisible com l’aire.
Com el fum... on va a parar?
Desprès de vestir de plom les tardes,
s’arremolina potser cel amunt
i cerca inútilment
l’aixopluc dels astres.
Una historia sense noms,
sense notes la tonada,
una olor de gessamí
que s’esvaeix com un encís
perfumant l’aire.






20 DIUS BÉ

Dius bé, que de raó no te’n falta.
Que si arrossego els peus?
Que si he perdut d’un cop
la força, l’esperança i la pau que mai he hagut?
Doncs si, perquè ja ho donava per perdut,
boirina que d’horitzó naufragava
erm, llim entre dos móns
com el cant de l’òliba a l’albada.
I vares haver d’encendre el foc
amb llenya nova que portaves
i de sobte, llum i fum
i guspires que saltaven
tot plegat però encenalls
fruit d’un esglai, d’una febrada.
I ha passat tant sols un jorn
un Sol tímid que del jorn s’amagava
i ara soc aquí sol enterc i buit
com en un matí de ressaca.
Bruta de sutge la llar
i un fred espès com de nevada.
Tens raó, que no te’n falta,
avui arrossego els peus
com un gos nafrat
famèlic d’escalfor i buidor a la mirada
perduda de nou
la mai trobada pau
i l’esperança.









21 DESIG ALTRE COP

Desig que et fas present en els cristalls de l’ara,
facetes d’un oblit, d’un comiat, d’una mancança.
Desig mai satisfet que per satisfer-se caminava
ara ja no vull fer un pas més en la direcció errada.
Desig, flor de rar encís que el teu èxtasi regales
que com ombra t’esmunys, impossible d’atrapar-la.
Desig que em tens captiu d’una gàbia de miratges
sempre veient la clau del pany a la mà d’algú altre.
Desig que tot ho confons i l’ànim de l’home canvies
essència inconfessable i raó de qualsevol acte.
Desig altre cop, com l’arrel que precisa l’arbre
amagada sota el terral n’ets de la capçada l’ancora.
























22 LLAURO

Se que llauro camps de lletra
per conrear un xic de pau
i potser arrancar algun esglai,
una carícia, una llàgrima.
La terra s’esponja amb l’arada
i com una somera llauro lent
dret pel solc que marca l’ànima
i orejat pel vent.
S’escolta el campanar glatir
amb la seva veu trencada
veu d’aram de mil anyades
jorns d’afanys que van venir
A posar sement de lletra nova
als eixorcs terrals del passat
ara ulla la paraula ufanosa
que aviat s’haurà de segar.
Llauro camps de lletra, ho sé
i sé que de lletra no en falta
que de lletra tothom en té
i hi ha qui amb la lletra enganya.
Però jo la vull, amic, fer florir
que anomeni la joia galana
o que sigui un coltell de tall fi
un dit que senyali, un arma.
Tossut i constant com un bou
que al gep guarda mots i anys
anomeno el que l’esperit commou
esmerçant-t’hi esforç i afanys.








23 HO PROCLAMEN

Ho proclamen els núvols calmosos amb el seu silenci lent i boreal
i a crits ho canten amb el seu vol preciós de filigrana les aus
ho explica el vent que mou les ones tot pentinant els oceans
està amb roig escrit a les cruïlles del brancatge de la meva sang.

Icar que s'enlaira, Fènix d'oriflama reneix en el meu cor rampant
imaginant capvespres en aquest xafogós Novembre d'enguany
on tot eren paraules, somnis, projeccions d'un univers ideal
però sense cap arrel física que s'enfonses pregona a la meva sang.

Ara quelcom més tangible, com una papallona als llavis tremolant
un frec d'eternitat a l'espurna d'una mirada oberta i anhelant
potser un instant més en el contacte de les nostres secretes mans
un no dir dient amb un esguard clar com l'aigua cristal·lina de l'estany.

Perquè si, fou una besada llarga, mandrosa, entretinguda i suau
la que aquell matí sense esperar-la em regalà la musa amb un esglai
i desprès un altra, més conscient amb més intenció que la d'abans
mentre tot presagiava pell estremida i el somni a l'abast de les mans.

Ho proclamen els núvols, els vents, les ones, les aloses i els pardals
que si aquella besada mentia, també menteixen els Deus als humans
perquè ara tinc el cor de vidre a punt de trencar-se en mil cristalls
i el pensament viu la mentida que va veure reflectida al seu mirall.










24SORRA BEDUINA

Tocar-te sota la flassada amb dits de llaminadura, potser desbotonar la teva brusa de flors i de recances i enviar-te amb l’alè el meu missatge de suprema joia i que tu el rebis amb la pau als llavis i braços d’horitzó. Deixa’t tocar doncs primer pel meu mot que s’atansa com un vent que du la menta a la gropa cavalcant i deixondeix-te del tot, cau a l’abisme de la meva mirada i sigues intensament carn i pell i nervi que rebrinca i esclata.

Si, tocar-te amb la mà convertida en el plànol del meu desig que al teu desig es regala, que et mostri el centre del teu univers sense coordenades i l’eix del teu cos fet remolí, fet flama que escala llum amunt pels esglaons humits de tes obagues i que les teves branques enceses em recorrin com una corrent descobrint els meus amagats camins i marges, que els teus dits golafres ressegueixin el porus xuclador i l’abismal distància on ens trobarem, exhausts al final d’aquell iniciàtic viatge.

Desprès serà la calma immensa dels qui ja res més volen excepte el silenci i la concòrdia, la pau de l’os on es clava la pau de l’anima com una senyera que voleia per la penombra del cel ras, un cant sense paraules amb un compàs secret que només podrem oir nosaltres i en acabat, et tocaré de nou i tu em tocaràs amb la teva llengua d’incendi arrasant les selves del nostre desig on feia mil anys que proliferava la bardissa i la liana.

Sorra beduïna, blanca immaculada com un mar apaivagat i sense veles a l’horitzó, estesos i abrasats sense dolor i en els ulls el Nirvana, l’ara resplendent, la pols que s’enfila per la llum que filtra la persiana. Potser una musica pujarà per l’ull de l’escala des del carrer i farà adonar-nos de la terrestritat dels nostres cossos entrellaçats com arrels antigues i petrificades. Sorra beduïna, desig per fi vençut i eterna set sadollada.

25 SIDERAL

Ella no ho sabia però duia el Sol als ulls
i el seu esguard s’il·luminava resplendent
encegadora llum quan la mires fixament
alhora far i lluerna que orienta al perdut.
En un espai sense límits de tenebrosa llum
a l’abisme insondable on te la llar el temps
on res té prou matèria per omplir el buit
i la vida és tant sols una guspira rebent.
Aferrat a la cua d’una estrella que fuig
vaig deixar atreure’m per aquella gravetat
que rendeix cada cos que voreja el seu abast
I així deixa’t endú en ales d’un vent aliè
perdent-me, trobant-me per perdre’m desprès
a l’univers de remolí del seu cos astral

Galàxies en col·lisió la seva i la meva
en l’eterna dialèctica d’un amor immens
satèl·lits sotmesos a l’atracció de planetes
miralls que reflecteixen distàncies i temps
Ella portava el Sol penjat a les parpelles
com una bella i seductora garlanda de llum
i jo sol i perdut albirant l’abismal magnitud
vaig fer el mateix que solen fer les estrelles
Vaig dibuixar al llenç de tenebra un missatge
amb altres estels que gravitaven com jo
fent lluir el meu rostre amb la llum del seu Sol
I va ser llavors que començà el meu viatge
i de tentinejar a la fosca se’m obri un paisatge
de sideral tendresa, de llum i escalfor.







26 LA VEU

La veu bramula sorda
en l’espai intern i remot
un clam tel·lúric i pregon
que sense oir-se t’eixorda.
La veu és constant en tant
la vida als ulls guspiregi
per molt que l’home la negui
la veu parla amb claredat.
A cops costa d’escoltar-la
immergit en el batibull
de tota la gentada que bull
com brou d’una olla barrejada.
La veu s’escolta diàfana
en el silenci de la nit
quan el coixí es el teu amic
i el cos cruix i s’apaivaga.
La veu cavalca la sang
i potent sona a les temples
que del cor brolla la veritat
amb paraules clares i netes.
Que el cor no pot enganyar
com no enganya la natura
és víscera que en bategar
el cabal de la vida assegura.
Escolta la veu, fes-ne cas
i riu-te de totes les altres
deixa que guiï els teus actes
i segur que l’encertaràs.









27 BESEM-NOS

Besem-nos
sota la lluna
en el secret
de les estrelles
i si parem bé l’orella
entre bes i bes
escoltarem
els orgues místics
de l’univers,
dolços,
pentinant la nit
amb harmonies de glòria.
Besem-nos doncs
sota l’arbre
argentat pel rou
de deu mil albes
aprofitem
que ha florit l’ametller
i plouen roselles blanques
fent-nos aquesta nit el jaç.
Besem-nos
als llavis, a les màns
amb tota la tendresa de l’ara
mirem-nos
amb la pau a la mirada
i arrecerats de nit tancada
posem un boci de lluna
a cada bes.






28 EVANESCÈNCIA

I vaig veure una ombra que s’enfonsava amb un color conegut i familiar com la pròpia pell i que en aquell instant no identificava i l’ombra es perdia camí del fons d’un llac enllotat, d’aigües grises de passat. Vaig escoltar una melodia llunyana, difosa que quasi bé no reconeixia i el seu eco reverberava en aquella silenciosa nit. En un afany per recordar la visió se’m enterbolia com un llim.

Llavors l’ombra va prendre nom i la melodia memòria, en un instant d’esparsa claredat vaig veure: Era ella, la musa que em mirava amb melangiosos ulls mentre s’enfonsava, la melodia s’havia fet audible i anomenava el que fou el meu amor no fa pas tant. Jo que hagués donat la vida per ella, que sense ella no l’hagués cregut possible ja que guiava el meu pensament tant de dia com de nit.

Sedimentava el temps damunt d’aquell amor malmès i la musa difuminada s’esvaïa. Jo que hagués jurat que perduraria i que aquella melodia seria la meva llum i el meu constant batec. Avui però, sense saber com l’he vist somriure des del fons d’aquell llac enllotat i quasi no la recordava, ni recordava el trasbals ni la llàgrima vessada, només la grisor d’uns ulls en aquella aigua.

El que compta és l’ara, el sentiment que t’obre la pell com una Primavera sobtada, el cabal de la sang, el torrent, el salt, l’esllavissada. L’ara que fuig corren amb tota la seva carrega de potencials que s’esvaeixen com el rostre de la musa. Desaprofitada llum celestial que ens manca i condemna. Perquè vàrem entreveure el paradís, potser en l’úter de la mare i ara el cerquem orbs en el ahir, en el demà, però mai a l’evanescència de l’ara.





29 UN CLAU

Un silenci esmolat com una daga
un buit que m’omple de inquietud
una manca de llum, de coordenada
un extraviat, un foll, un orfe perdut
Un enyor, un vent que d’ella parla
oreig que em fa pensar en la solitud
amant, amiga, companyia del vençut
de l’ànima que es deleix turmentada.
Perquè no hagués hagut de fer cas
d’aquells llavis oferts, d’aquell bes
de la mel del seu esguard.
Era promesa, era futur, era Parnàs
consol, revolta, alegria, complement
i ara em regala un silenci glaçat.

Però si tot podria ser clar i senzill
un embruix, una joia, un desgavell
la retrobada fe en un ulls d’espill
on poder volar lliures com ocells.
Però un silenci esmolat com un coltell
m’esquinça amb una obsessió suau
omplint de mals presagis el cel blau
i l’ànsia batent el pit com un martell.
Dit amb mots florits per si t’escau
amb delicada prosa o plana narrativa
que justificar-me per res jo no voldria.
Em declaro cercador de l’interna pau
i admetent que soc esclau de l’alegria
doncs si, voldria que per fi féssim un clau.








30 HOME MORT

Avui soc un home mort
devastat i a la deriva
soc un home mort en vida
llot que queda del aiguat
De la sort desheretat
i l'amor fuig i m'esquiva
la soledat em mortifica
i el meu camí es un comiat
Un veritable desastre
amb el nord extraviat
de l'un a l'altre costat
i enlloc on aferrar-me
Sacsejat pel temporal
com un bri de palla viva
ni voluntat ni iniciativa
un proscrit foragitat
Jo volia ser al teu costat
per una il·lusió que em traïa
afeblit d’una fam infinita
foll i amb el cor trencat
Avui soc mort, acabat
i he de contenir la llàgrima
que del fons de la meva anima
galta avall vol rodolar
I ho dono tot per perdut
i ja que em defuig l'amor
em considero home mort
i amb l'esperit vençut.








31 BESADA D’ESCORPÍ

Avui ja em trobo millor
gràcies per preguntar
t’agraeixo l’interès
per la meva situació.
Avui ja em trobo millor
i ja no em burxa el cap
ni em torna el gust amarg
d’aquella ingrata obsessió.
Ja no em ve a cada instant
el verí dolç del teu alè
i ja quasi no recordo
el tremolor d’aquell bes.
I el cor afortunadament
ja torna a bategar al compàs
no era tant greu finalment
com havia imaginat.
Ara ja tant m’és tot
ho faig per la meva salut
t’asseguro que viure no es pot
amb aquesta inquietud.
Estic millor però he de dir
que ni la dolcesa d’uns ulls
ni hàlit d’una besada
no em tornaran a mentir.
I si ens tornem a veure
i sens enllacen les mirades
provaré de resistir-me
i et juro, passaré de llarg.
Que ja no accepto regals
que a la llarga fan patir
no cauré més en el parany
del teu bes traïdor d’escorpí.



32 QUOTIDIANA

Fer un cant diari encara que no s’ho valgui
una èpica quotidiana per enaltir el no res
la buidor entronitzada en un temps pervers
difuminar la realitat i que el poeta divagui.
Poesia artesana fet en foc de forja antiga
cremant amb caliu somort alzines de passat
vent constant, que hi ha ventada cada dia
que mots de matèria prima son fàcils de trobar.
Rebuscar i rebuscar en el pou de les ànsies
o a les planures del somni on tot te sentit
embadalir-se per l’or fantasiós d’una mirada
i acabar per acceptar els fets del desencís.
Plou i quan plou escriure amb mots de plata
i quan fa Sol fer que el vers s’ompli de llum
mirar de lluny tot el què del món trasbalsa
posar distàncies o abrasar l’ara que fuig.
Recipient amable perquè s’hi buidi el poeta
i que alleugi el seu cor massa sovint malmès
pels embats del fat contra el que ell es revela
i contra el món abstrús que mai l’ha comprès.
Una revolta poètica quotidiana i decidida
un puny alçat, una consigna, un compromís
abellir de mots la vida tantes voltes ingrata
i tractar amb la lletra tot just de ser feliç.












33 LA CLAU

De forats de pany que cerquen la clau precisa
en son plens els carrers.
D’esperits perduts cercant la llum que encisa per sortir del desesper.
Un trau, un botó, un somni que s’esmicola a cada cantonada, a cada carrer fosc.
Onades de gent perduda amb la iniqua consigna del silenci als llavis.
Segells de recances i misteris i sobre tot por de perdre els incerts privilegis.
Els carrers en son plens de forats de pany que cerquen clau i de gent que camina arrossegant els peus, amb enderrocades espatlles i ulls d’epitafi.
La llum cerca la fosca o la genera morint?
L’ombra gris i tèrbola planeja com una ventada damunt els famèlics massa afeblits.
Homes, dones, com tu i com jo, aferrats a la precària condició d’uns guanys banals, irreals, il·lusoris i en cap cas la clau que el pany precisa.
No hi ha prou banderes que inflamin l’aire d’enguany, ni prou sang enardida.
Dormim la letargia dels conformats cavalcant en somnis el mal son de ser despertats.
Potser tenim el que cercàvem, esclarida la incògnita i trobem sense trobar que no tenim dret a aixecar la veu ni a protestar blasmant a ningú altre.
Acostumats al mal, curar-se ja no cal.











34 QUAN ES FOLLA AQUI?

Ai! Aquesta actitud nostre conservadora, estreta de pit i peu plana, aquesta Itaca que somiem sense gosar a tocar-la ni amb la punta dels dits.
Callats com a putes i creient que som el qui sap què. Quan es folla aquí?
A força d’assumir equivocades dignitats hem abolit la diversió, la condició lúdica que ens podria acostar a certa felicitat... però no, aquí no, aquí treballem, patim, suem cap cots i arrosseguem el jou, seriosos i convençuts de que es el nostre deure i el més preat valor, i a sobre ens considerem víctimes de qui viu la vida amb un altra afany.
Nosaltres pactem, negociem, xerrem i divaguem sense voler albirar la llum, que ens duria segurament a la incomoda posició de veure’ns a nosaltres mateixos, esbufegant per tota l’eternitat com bous de pedra.
Callats... que no fos cas... i que ningú s’adoni de que la força que ens belluga no és altre que la por de perdre el què com formigues atresorem, amb el temor arrelat a l’os i l’adoptada pell del perdedor, de l’home de llei, de l’home d’ordre, incapaç de trencar cap tabú, i menys en públic.
Moral de postguerra, moral dels cinquanta que pigmenta el català deslluït d’avui, provincià amb ínfules.
Tothom ho veu menys nosaltres que seguim cavant amb l’aixada d’abans amb l’esquena geperuda, contents de poder cavar, que ja fa temps que no som salvadors de ningú excepte del nostre miserable pa i la nostre insulsa sal.
Posem-nos les joies guanyades amb esforç, mudem-nos i sortim al carrer a celebrar que és dimarts, prenem unes gambes a la planxa i celebrem que som vius.
Rescatem aquella alegria que teníem abans de créixer i fer-nos homes de profit i que ara només podem veure reflectida als ulls i a les rialles dels nostres fills encara innocents.
Quan es folla aquí?... quan ens hem de treure la carrega de moral·lina que hem anat dipositant amb els nostres cors tancats damunt la vida, fins a tornar-la anodina i avorrida en escreix?
Ens podeu veure feinejar pels carrers grisos de les ciutats, amb el cap ple de cabòries i bosses de plàstic a les mans, tractant de trobar l’oferta, tractant de trobar la pau del castrat, el descans al millor preu.
En silenci, sense aixecar polseguera, que nosaltres no som així, entomem i digerim les nostres vileses i misèries en privat, que no n’ha pas de fotre res ningú.
I mentre tant, passa el temps silenciós, i creixen les espigues i la cendra fa niu permanent en els terrats, l’aire es més tèrbol i els junts de l’os duen més ferritja.
En un obrir i tancar d’ulls ha passat la vida i el futur que s’albira es galdós.
Equivocada alquímia la nostra que ha sigut capaç de transformar l’or de la vida en plom sense valor al cap dels anys.




















35 FILL (consells)

Que hi hagin més projectes que records, més assaigs que funcions, més esforços que triomfs i més il·lusions que conclusions.
Que sigui descoberta el camí que ha de venir que ningú que et conegui pugui dir que abans de començar-lo et rendeixes.
Que no t’espanti l’avenir ni el mal averany si t’amenaça, creu en la força que dus a dins i sigues decidit timó de la teva traça.
Que et bufi potent el vent de cara i que la jornada sigui un esdeveniment, viu intensament l’ara i que no et passi d’esma el moment.
No t’aferris a la matèria que la matèria es vil i es corromp, busca a dins teu la teva anima i escolta la veu que et ve del cor.
Estima sempre i no permetis que l’odi et cegui la mirada, estigues tranquil quan van mal dades i a cap idea sotmetis el cor.
Que el què avui es qüestió cabdal demà és només pols de ventada i sobre tot sigues tu mateix que a dins teu hi ha la coordenada.
I fill finalment t’he de dir que el teu peu trepitja l’ara, que el futur el tens per decidir i el passat es només el fonament de la casa.












36 EL TEU NOM

Vaig llençar
les meves paraules
contra el teu nom
per veure si l’escardaven
i varen tornar-me
més vives,
fetes de maó
i de duresa de paret
empeltades.
Vaig voler construir
un aixopluc amb elles
però l’inhòspit torb
s’escolava
per les escletxes,
i amb el teu nom
volien entrar els neguits
i les aigües.
Vaig voler reposar
a la calma
del teu oblit
i no me’n sortia,
atrafegant-me doncs
per trobar la pau
maldava foll
era com voler apagar
el foc amb flames.
Finalment
vaig veure passar
el teu nom
com si fos una ventada
de la que ningú,
a recer
en sabria res
si no fos pel moviment
cadenciós dels arbres

37 SECTARI

Com l’acòlit d’una secta arcana
em vesteixo d’ombres i eixuts silencis
camino sense mirar a ningú a la cara
què l’esguard no delati el meu misteri.
M’embadaleixo amb una boira d’encens
les cabòries fosses en místiques de fum
el món immergit en cabalístiques de llum
i el pensament pres d’un ritual imaginari.
Sectari, sectari que no vol veure la realitat
il·luminat per no se quin estrany sortilegi
l’esperit retut per l’enigmàtic encanteri
que m’ha furtat energia i voluntat.
Ara visc pendent de disciplines i normes
a les que el teu culte tirà em té sotmès
enganyat però feliç amb el cap distret
remugo sol el teu nom com una absolta.
Damnificat pel teu amor de teranyina
sabent-me tant feliç com perjudicat
atrapat en el vesc del teu menyspreu
en saber-me perdut, rendit deixo de lluitar.
Devot de la teva influència maleïda
passo la vida provant d’esmenar l’error
que em va posar als llavis la metzina
iniqua del teu rebuig i el teu amor.













38 SIGNARIA

Si haguessin d’emmudir els xiscles de la nit i l’equilibri fos restablert signant amb sang en els papers del temps doncs, signaria sense pensar un moment.
Si s’aturés l’eixordador silenci que em neix al fons del pit i m’envaís el goig i l’alegria de tant en tant com en temps passats solia, és clar que signaria.
Signaria amb sang de la meva artèria amb més cabal per on s’escolaria la vida sencera doll avall, per trobar encara certa pau, i tant que signaria.
Si el tracte fos el silenci quiet d’una lluna negra amb només el batec del cor reblant la nit, si així s’esvaís el crit que de nit em turmenta, decidit jo signaria.
Si tu fossis un diable d’ulls d’infern i amb ells a l’infern em convidessis, si a la teva flama roent he de trobar la sortida al meu infern, content jo signaria.
Si fos valent i m’atrevís a donar el pas de posar l’ànima en un document immolant-me per sempre i que així s’atures el patiment, jo signaria al moment.

















39 L’ASE

I t’espero ja fa anys i tu no arribes,
torço el meu destí de ferro mentre espero.
Desespero sense desesperar, pacient ,
impacient veig com s’esllavissen els mesos
dissolent-se en el marasme dels anys.
I t’espero amb la ingenuïtat a mà
i els violins gemegant-me a dins l’ossada,
la mirada perduda a l’horitzó subtil
que sembla presagiar per fi la teva imatge.
I no arribes, ja fa temps que no, i penso
a hores d’ara que tal vegada no arribaràs mai.
Que esperar-te justifica la força
que esmerça la vida, un subterfugi per fer més fàcil
la infructuosa recerca del complement,
l’instint que no es domina, la coïssor de la ferida,
el cop de vara dolorós i presumiblement precís
al costellam de l’ase, perquè l’ase camini.




















40 FRONTERA

Tu i jo vivim a la frontera
a una frontera invisible
feta de fum
Tu i jo aixequem murs i barreres
de manera incomprensible
des de lluny
Ens fuig el desig colant-se
pels forats del vallat
...estrips de vent
En els teus pits bressolant-me
i als teus malucs aferrat
viuria content
Els nostres països s'assemblen
tocant-se amb el pensament
sense fronteres
Potser un dia els que governen
s'adonaran que ja es moment
d'obrir la reixa
I alliberar al poble sotmès
a aquella incerta tirania
que el reprimeix
Enlairant cants d'una nova fe
que parli de l'amor, de la vida
que s'exhaureix













41 RUC

Als pòsits del cafè interpretaves
auguris de segura dissort
però la sort es construeix cada dia
que tot es incert menys la mort
A les estrelles veus escoltaves
que eren fites clares d'un futur
però el futur te fonaments en l'ara
lliure com un ocell que fuig.
Feies càbales en el teu deliri
creient preveure el que ha de venir
però el fat no es escrit a cap llibre
que l'home sigui capaç de llegir
Les cartes que al feltre gitaves
cercant respostes a vitals qüestions
no t'oferien evidents solucions
culpant l’atzar t'enfurismaves
Blasmant de tot al malastruc
que dius que al teu costat camina
si et plau deixa't de brocs i pamplines
i no facis més el ruc.















42 POEMA PER L’EDDIE COLLINS

Has aterrat en una estrella
negra com l'atzabeja de la nit,
pou de silencis, frau obscura
on s’entrebanca el teu destí.
Rialla blanca que reverbera
en la memòria dels teus amics,
tots amb els que et topares
en els revolts del teu camí.
La visió que els teus ulls amara
la vull de camps de blat madur,
en un cel de concòrdia retrobada
i d'or d'espigues de futur.
I si escoltes veus a dins l'oreig
tot i no sentir el frec de la ventada
pensa que som la gentada
que t'espera amb braços oberts.
Gent que t'estima i no vol
que basteixis llar obscura
en estrella de tant mala fortuna
que ara escapar-te’n no pots.
El temps s'atura treballant per tu
ves doncs escalfant els motors
i poc a poc però amb pas segur
surt d’aquest indret tant fosc.












43 PROMETO

Prometo distreure’t la pena
i encoixinar-te el neguit
amb mots d’artesania antiga
ordits amb l’amor dels meus dits
i amb un fil de plata pura
embastaria els punts del teu desig
agombolant-te de paraules
i evocant-te un cel de paradís
he de gronxar-te als meus braços
tal com faria un amant, un amic.

Ales serien els meus dits
en els camps de la teva esquena
i aquest cos teu de Primavera
et prometo l’he de fer florir,
deixondeix-te doncs i cau feliç
en el parany d’amor dels meus braços
que prometo distreure’t la pena
amb un silenci, amb un somrís
que el temps el faríem de pedra
i de sorra que s’esmicola el desig.














44 LA SEVA FAM

La seva fam és molta i ajupida
i s'enfonsa cada nit en el somni
d'un cos menut de deu mil cares
i en acabat s’embeina com un coltell
immaculat i inert a l'espera del dia
sotjant aquell cos que somiava
deler que el famolenc imagina
fent-lo raó i objecte de la seva fam.

La seva fam rampant s'enfila
com l'heura del dia, als murs
polsosos de catedrals antigues
s'ajup a l'ombra i en silenci crida
amb un xiscle que sense oir-lo
fereix com un fibló maleït l’oïda
una gàrgola de mirada de pedra
que immòbil s'aboca a l'abisme

La seva fam mai no dorm
encara que sembli adormida
potser en fa el posat, acluca l'ull
i sembla talment que no mira
però jo t'asseguro que hi és
en el que flaira, en el que sent
l'aigua que clou l'aire que respira
part de la vida expectant i pacient

La seva fam és la d'un nen perdut
que a qualsevol escalfor s'abrasaria
per foragitar lluny aquella por
aquell carrer fosc, aquell dolor
que et senyala per sempre la vida
la seva fonda fam si no hi fos
i a la vida hi trobés sadolli i repòs
no arriba a imaginar com seria.

45 PORPRA D’ALBADA

Qui sap on és aquell porpra d’albada
que visitava els meus ulls
i feia cantar el porus
en els camps de l’esgarrifada pell,
avui estremida de passats?
Esborronava aquell porpra d’albada
i em feia hoste del regne dels cels
on habiten els Deus
i molt rarament a l’home es convida.
Recordo esperar-lo pacient
encara amb la lluna als ulls.
Els cabells enclenxinats
pel vent de la carena
... i el porpra... el porpra...
lloant el seu nom de vençuda nit.
Qui sap on para aquell porpra d’albada?
Potser avui empeny,
company d’un mestral,
la barca d’un navegant,
o habita als ulls de l’estimada
d’un anònim amant.
Potser és penjat al mateix lloc encara,
amb filagarsses d’ahir.
Tal vegada és encara el que sense saber-ho
m’inspira i mostra el camí.











46 FIDEL

Seré fidel a la nit perfumada de gessamí
i a l’udol d’aquell gos solitari lloant la lluna
al calfred imprevisible que atorga la musa
amb una carícia transformant el món per mi.

Sempre seré fidel a la fonda veu que em parla
amb ressonàncies d’estany apaivagat i cristal·lí
que sense cridar per damunt del soroll s’enlaira
amb el seu missatge de cor que no sap mentir.

Seré fidel al record tot i saber que enganya
perquè és caiat per estintolar-m’hi en el camí
fidel a la pell i al sentiment que la trasbalsa
perquè és aiguat, és temporal, és l’origen i és el fi.

Seré fidel a l’olivera que al pati m’espera
per asserenar d’argents i lluna els meus neguits
al silenci de la nit i a la claror de les estrelles
que sempre foren bàlsam i comunió amb l’infinit.

T’asseguro però no ser fidel a cap bandera
a cap llei que cega ordena o a cap idea per servir
ni a cap tribuna que ompli l’aire de promeses
que tothom sap que mai ningú haurà de complir.

I no seré mai més fidel als ulls que guarden
miratges de meravella closos dins la seva llum
que ja m’han fet esclau en el passat tantes vegades
que prometo no caure mai més reu de tal embruix.







47 CALLAR

Oh, quina manera de callar!
Amb l’ombra dels teus ulls tristos
tant eloqüents com l’oceà
que sense parar no para de parlar.
Quina manera de callar!
Que s’entén tot el que no negues
amb ton llavi fi i tancat
esperant un esclat com de rosella.
Oh, quin silenci de meravella!
Dibuixa el teu cos asserenat
com un Diumenge a la tarda
quan els convidats se’n han anat.
Quina manera de callar!
Que quasi es pot veure l’absència
el buit misteriós de l’empremta
que sense dir res has deixat.
A la meva pell que esperava
un Nord, una fita, una senyal
ara tinc el regal d’un silenci
que il·lumina el camí com un fanal.
Oh, que bé que calles
amb tossuda i gentil obstinació
quina expressió a la cara
que per qui com jo cerca és prou raó.
Que callar és dir si i dir no
i que cadascú pensi el que vulgui
callant fas que tot plegat rutlli
i que treballi la imaginació.








48 OCTUBRE VORA EL MAR

Mentre el cel es clivella d’esteles
de reactors solcant l’atzur
ens mirem a l’espill dels nostres ulls
en tant la remor brama llunyana.
El mar es tintat d’octubres
i es difumina trist de grisors
el vent s’emporta les paraules
desdibuixada la ratlla de l’horitzó.
Volen baix aloses a batzegades
vertiginoses com llampecs
no gosen destorbar les besades
que en silenci ens fem.
I a l’altra banda s’adorm la vila
s’adorm melosa vora el mar
s’acluquen els ulls de la meva nina
mentre s’encén el primer fanal.
Demà serà un altre jorn d’or
de fulles seques que voleien
l’oreig t’embullarà la cabellera
i l’ampla del meu pit et serà redós.
















49 AUTUMNE

Si un autumne desitjava
era aquell que et despullava
de recances i de robes
com si fossin fulles mortes.
Si un autumne desitjava
era aquell que d’ors el jaç
de fulles tu i jo ens colgàvem
com arrels tot fent un llaç.
Immòbil vent de Novembre
de llums de plom i de Parnàs
si un autumne desitjava
era d’arboç, de boix i de lilàs.
Quan te’n vaig fer una garlanda
i te la vaig cenyir al cabell
als meus ulls eres princesa
amb una diadema d’or vell.
Si un autumne desitjava
de tots els que potser vindran
era en el que jo ens somiava
abrasats com dos amants.
















50TALUSSOS I MARGES

Rodola la seva cançó per talussos i marges
es perd pels camps d’ombres grises de la ciutat
ell s’és gargamella amb un lament desesperat
però el seu cant no pot arribar a les teves oïdes
I ell l’entona cada jornada amb delit i afany
perquè copsis el sentit urgent del seu missatge
però el seu cant rodola per talussos i marges
com si fos empès per un vent enemic i estrany.
S’adona impotent de com vas passant la vida
aliena completament al missatge de la cançó
que ell enlaira fervorós per tu cada dia
sense esperar que li atorguis la teva atenció.
Però no pot parar de cantar per naturalesa
com les lleis que governen els fets de la física
com la gota de pluja que rodola pel vidre
brolla natural el cant del seu cor de poeta.
A l’eterna recerca del favor de la musa
que amb el seu influx transformador d’universos
impregni d’amor el to dissortat dels seus versos
i els il·lumini amb una llum de bonaventura.
Que de llavors en davant sigui de pura joia
aquell seu cant ferit tantes voltes per la pena
tornaveu de la mancança que al pit li prospera
des que per talussos i marges el seu cant rodola.












51 LLIURE

Soc lliure, no tinc res
i tot el que amb afany acumulava, tant m'és.
Com aquell jove de cabell a vent del midi
o a les pastures de l'Ariage.
Soc lliure no tinc res.
i em diuen arruïnat... qui ho sap.
Tinc el Sol encara, i tinc la pell.
tinc el cor encès per una dama,
tinc la mirada
tinc encara el temps.
Tinc un nou dia per estrenar
i una poesia que despunta
tinc encara un munt de preguntes
que ningú pot contestar.
Soc lliure, no tinc res
i tot allò que encara em queda
material i que m’aferrava la terra... tant m'és.




















52 POTSER

Potser és la mort la qui m'espera en el revolt,
o potser és un temps de concòrdia i ambrosia,
potser és només vida, planera i amb majúscules,
amb tot el seu bagatge de desgavell.
Potser visc en el fum d'una fumera
o en la petja llefiscosa d'un cargol,
potser soc petit, minúscul i el meu món
és una bola de fems entre dos àtoms
d'un incommensurable univers.
Potser la vida es mantindrà fidel
com una enamorada
o potser serà presa com tu del desencís.
potser seré abandonat a l'alba
o potser he de tornar a néixer
per pogué tornar a morir.
Misteri que genera el misteri,
cada instant propicia el següent instant.
S'obre de sobte una clariana de pau
en la més bròfega tempesta
i com una fulla morta ajagut rebo el bon temps.
Ara bufa un oreig de benaurança
o de cop s'obren les portes de l'Infern.
Veus passar la vida i els temps de gaubança
com si fossin un conte que algú, potser la mare,
algun dia, arraulit entre llençols et va explicar.
Miracle, miracle, això d'obrir els ulls.
Miracle sense intervencions divines,
l'argila de l'ara, el marbre del passat
i el temporal que vull, i la calma feréstega,
la meva feblesa d'home que es pensa que sap,
i el riure insuportablement lliure dels infants.





53 CAMERINO

I esperàvem llums rutilants i claredat encara
en aquest joc d'ombres?
Esperàvem potser que fortuïtament
cauria el teló i ens seria permès d'albirar la tramoia?
L'obra és així, em temo i cap de nosaltres
n'és merament l'espectador.
Les nostres còmiques o tràgiques evolucions
en el prosceni diverteixen o amb sort commouen
a algun tirànic Deu de platea que s'ho mira badallant.
Un emperador que aixeca el polze condescendent
o senyala la picota pels humans.
Actors espaordits que inconscients
improvisem el personatge a cada nou gir de l'acte,
des del principi de l'obre
amb l'invent qüestionable de l'albir.
Dubtós l'aplaudiment final,
el reconeixement de la tasca feta, la glòria.
Dubtós el fruit i la llavor.
Tant m'és que em posin a la cartilla
o que sigui cruel i inclement la crítica,
a hores d'ara i sense apuntador,
només tinc ganes d'un whisky a l'amor del camerino.
Tant m'és que s'esfondri el teatre
o que el teló no es vulgui obrir.
Només tinc ganes de tu a l'ombra plàcida
i a l’esparsa calma del camerino.










54 CONFESSIONS

Et confesso que a voltes soc feliç
però que lamentablement no me'n adono.
Que a cops una alegria em corprèn
i una pau inesperada em cavalca els ossos.
Confesso que a voltes t'estimo foll
sense saber-ho, quan em mires
i que els meus pensaments son papallones
jugant amb l'aire que respires.
Confesso que sento vergonya
perquè a voltes el meu cor riu,
que no sento passar les hores
i que el dolor m'esquiva.
Confesso que em sé sol al mig del món
i que en sé de la impotència que conforta,
que em sento feble com un humà
i que acluco els ulls per no mirar-te
i així, inconscient i poruc
van empenyent-se els meus dies .
La meva petja?... amb sort els meus escrits ,
les confessions, els precs, les fantasies.
















55 SEMPRE
Quan dius sempre
lligues una pedra
al coll dels fets.
Sempre
va més enllà
del temps
i de l'espai.
Per tant,
t'he de dir que
sempre
és sempre mentida
perquè contradiu
l'essència de la vida
efímera i gens permanent.
Sempre
com mai
son només xarxes
per capturar el vent.



















56 MORTALLA

Si que m'he fixat amb tu
i que els teus arguments em plauen,
la teva fesomia és un oreig que despentina
i el teu cos un miracle
que m'obre el pit com un Jordà
per on el meu poble sencer s'esbalsaria.
Si que m'he fixat amb tu... i què?
Ets un rebló més al taüt
que amorós aixopluga i recull
la meva mortalla.


























57 FLOR

Se que soc un llibre obert
i que saps de quin peu vaig coix
només mirant-me.
Sé que costa de sorprendre't
a tu que ets experta en defugir
somrient a qui t'implora o demana.
Sé que no puc guardar secrets
perquè se'm transparenta’n a la cara
i menys quan hi ha esglai i batec
i carn famèlica i trasbalsada.
Pren-me doncs de la ma
i porta'm a la teva cambra,
no deixis que em traeixin
ni el seny ni la paraula.
Sé que per tu soc menys que res,
potser un altra flor que et canta
i tu sense fer-ne esment...
t'ho demano per Deu...Arranca'm!
















58 POSSESSIONS

En el meu edifici de inquietuds,
guardo sota pany les respostes
no les vull esclarir d'un cop
i quedar-me buit com una bombolla
translúcida i sense pes, a mercè de l'oreig
i sense direcció, ni timó, ni horitzó on aferrar-me
En el meu vaixell els canons
justifiquen la por seminal que amaguen.
La coberta de la nau es plena
de mariners borratxos esperant
l'ona que els ha d'arrossegar a l'abisme de l'oblit
per amb l'oblit asserenar-se.
El meu vehicle no es mou del lloc,
te les rodes travades
el motor és de plom massís
i sempre es veu el mateix paisatge.
El meu vehicle es ben nou
i llu com una papallona rara
petrificada en el seu vol entre branca i branca.
La meva pell em conté
que si no sobreeixiria,
reserva els porus oberts
per si fos que un amor apareixia.
La meva pell és vestit
que del món em fa sensible,
del que passa lluny enllà, tant a frec,
tant proper que sembla invisible.
Les meves possessions son
la solitud, regal del néixer
i la llum de cada nou dia,
l'aire del següent minut
i aquella misteriosa força
que m’empeny i em guia
i sense poder-la abrasar
el subtil cos somiat de la musa
que m'inspira.
59 PASSA L’ANY

Veig desfilar l'any
com un gos que lladra mentre fuig.
Et penso
i s'incendia la meva sang
cremant de impossibles.
Passa l'any
i que ningú dubti
de la meva disposició
per fondre la pedra,
i tornar llum
el magma que coven
les teves ombres.
Que ningú pugui dir
que va ser per omissió
que vàrem perdre la fe
desprès de tant llarga absència.
Quan t'asseguis
al puig de la teva calma,
d’aquí molt temps
i el desig sigui miratge,
espolsa les cendres
i el meu record
que de ben segur encara
clamarà pel teu cos
en la distancia.











60 ESQUELLES

Amb el cos cobert d’esquelles llanço el meu so de campana a l’univers. Que s’adonin fins a l’última galàxia de que el meu Sol canta encara amb la força d’or del seus raigs per damunt de sembrats i vinyes, o per damunt de carrers i places on l’home es refà, com jo mateix, de la pluja dels signes i de l’error de veure‘s marcir en el cossiol del temps.

Que sigui d'alegria el cant i de joia l'esbufec. Que s'escandeixi el vers com un vi dolç damunt la taula parada, dibuixant un mapa de deler a les estovalles blanques. Que proclami la nova llei que avui m'imposo i dicto de no enyorar el que mai he hagut y no deixar que em trasbalsin el plor distant dels arbres.

Juro acatar des d'avui aquesta peregrina disciplina que m'allunya amb sort de la tristor. El presagi es viu i el corb te ulls de vidre que espanten tot i cegats. Nu correré per l'herba sota el Sol radiant i el meu cos de campana omplirà tot el silenci que madura en els teus camps.

Desprès, esdevingut llunar, vestiré l’horitzó d'ombres blaves i molt a poc a poc m’asseuré sense pensar i el teu nom vindrà als meus llavis com una papallona que cerca la mel. Els dies s'esbalçaran pel barranc irreflexiu de l'ara y com un estilita deixaré que em parlin els dimonis del temps dilatat sense fer cas de res.

Els núvols grisos en seran testimoni i tal vegada mortalla.














































































Barcelona 31-12-2011

1 comentario:

  1. Un obra de pes! Felicitats! m'ha agradat molt tornar a llegir-te

    ResponderEliminar

Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Unported License