SUMMA POÈTICA
INDEX
de POESIA MAJOR AMBULATORIA 2006
1 QUAN UNA PARAULA SURT
2 L’ARGELAGA
3 QUÉ ES QUÉ
4 LA VIDUA
5 HOMES DE POLS
6 LA PREGUNTA
7 EL TRET DE GRÀCIA
8 S’HA DE SER
9 UN PRINCIPI I UN FINAL
10 EL FILL DE DEU
11 EL FILL DEL DIABLE
12 ÁNGEL GUIA (per la mare)
13 ENTRETEMPS
14 EL MILLOR GUANY
15 PETIT PAIS
16 LA DIRECCIÓ
17 LA BARCA
18 OMBRA
19 IL·LUMINAT
20 GUSPIRA
De L’ULI 2006
21 FIMBRAVA
22 LES GOLFES
23 SILENCI
24 ¿QUÈ EN SAP LA RAUXA DEL SENY?
25 UN GRA DE SORRA
26 LA BUIDOR
27 XERRIC
de L’AGRA LLET 2007
28 BÈSTIES
29 CRÀPULA
30 TEMO EL MEU VERS
31 EL SATORI CERCAT
32 DEIXA’M
33 TINTS
34 OSSOS
35 CATEDRALS
36 FLOCS DE RES
37 PLÀSTICS
de ARTEFECTES 2008
38 ARNES
39 L’ELEFANT
40 VANES MÍSTIQUES
41 AGRA VEREMA
42 L’ESPELMA DEL NIGROMANT
43 ANSIETAT
44 EL RELLOTGE
45 SUBMARINS
46 VERSOS
47 ORATORIA
48 QUI ARA SOC
49 RATOLINS I OLIVERES
50 A LES DOTZE VINT I DOS
51 LLAMPECS
52 DUBTES
53 DIRÀS
54 D’ENLLOC
de RASTRES I PETGES 2008
55 ENRABIAT
56 CAMINS D’AIGUA
57 LA NIT
58 ...QUI SON?...QUE VOLEN?
59 LA TARDA
60 QUATRE MOTS
61 CAPTENIMENT
62 GLOPS
63 MOSQUES
64 MOLOCH
65 SEC
66 MARKETING
67 RASTRES I PETGES
de LA GANA AJUPIDA 2009
68 EL TEU AMOR
69 UNS ULLS
70 POTSER SI...
71 LA GANA AJUPIDA
72 INSTINT
73 LA CADENA
74 FULLA SECA
75 SECRET ESQUISITS
76 PAÍS INTERN
77 METROPOLITÀ
78 TRES MIL ESTONES
79 TRIADA
80 MURMURI D’AIGUA
81 SEGURAMENT
82 SECRETS
83 HERMITAGE
84 PERVERSIÓ
de VOLVES DE CENDRA 2009
85 FUM
86 VISIÓ DE POETA
87 REDEMPCIÓ
88 T’ESVAÏRES
89 DALLA
90 PROCESSOS
91 FOLL
92 S’ESCAPEN
93 DONZELLES
94 SOLAR
95 GELOSIA
96 LLOPS
97 TERANYINA
98 DOS PEUS
de RIUS I RIEROLS 2009
99 ELUVIÓ
100ATANSA
101 EXPLOSIÓ
102 SILENCIS
103 RIU-TE DE MI
104 PLASMA
105 CLÍDICE
106 RETROBO
107 DUBTO
108 EQUILIBRI PERMANENT
109 PERDUDA FOLLIA
110 DEGOTALLS
111 TEMPS DE PEDRA
112 VAIXELL DE LLETRA
de NEBULOSA DE SILENCIS 2010
113 ESPILL
114 PODALL
115 TARD
116 TEMPS
117 ATIA’M
118 VERDA BEUTAT
119 NEBULOSA DE SILENCI
120 ADDICTE
121 DIFUMINAT
122 AIXADA
123 DIA NEFAST
124 FE
125 EXTRAVAGÀNCIA
126 POETA ERRANT
127 BARQUER
128 ATENCIÓ
129 ULL
130 FLOR DE PEDRA
131 ABUS OBUS
de L’OU COM BALLA 1010
132 L’OU COM BALLA
133 L’ANIM DE L’IGNORANT
134 AMOR GASTRONÒMIC
135 SENYORA
136 FÒS
137 DE POU
138 NITS
139 NO PARLAR
140 LLIRI BLANC
141 EL DIA
142 D’AQUÍ I D’ALLÍ
143 NO EM MIRIS MALAMENT
144 INDOMABLE
145 SONET POLIT
146 GALETES
147 ENYOR DE NIT
148 INDIFERENT
149 ULLERES
150 EL SILENCI
151 MONJO
152 FORASSENYAT
153 PARDAL
154 ESTOLS
155 CAÇADOR
156 BALLA L’OU
157 ASCLES DE PICAPEDRER
158 ARGILA
159 FORMULA
160 AVAR
161 LLOP
162 FUET
163 PLOR
164 BRINDARÉ
165 PUNYALS
166 ECOS
167 HAIKUS
168 VI FOSC
169 LLEBRES
170 PARDAL
171 CABELLS
172 QUAN LI DONA LA GANA
173 NICEFORA
174 TEMPS FURTIU
175 ESCLAU
176 REMEI DE TARDOR
177 ULLS
de ELS ULLS DE LES ESTÀTUES 2011
178 MILLOR
179 SÉ
180 ELS ULLS DE LES ESTÀTUES
181 PREGUNTES
182 DIMONIS
183 CAMPS D’ORQUÍDEES
184 ORACLE
185 CINABRI
186 METEORISMES
187 CICATRIUS DE LLETRA
188 EL MEU VERS
189 BRAU
190 COR COVARD
191 ORELLES I NARIUS
192 TOTS ELS GEGANTS
193 VIDRIOSE ALBES
194 ANEMONA D’AIRE
195 EL PUNY DEL TEMPS
196 LLUMS I FLORS
197 DÓNA’M
198 ÉS LLÀSTIMA
199 EL POEMA D’AVUI
200 MÉS ENLLÀ
Pere Suñé Ribera
Barcelona 14-02-2011
de POESIA MAJOR AMBULATORIA 2006
1 QUAN UNA PARAULA SURT
Quan una paraula surt
alliberada en el aire
és un pensament que fuig
una oreneta s’enlaira
Quan la paraula trabuca
en el si de la matèria
no es pas ella qui desferma
els dimonis que conté
és l'orella qui fa d'eina
i la ment qui la manega
però és la forma primigènia
la que li dona el sentit que té
Que la paraula es en si
el mirall de la innocència
que ella sola res vol dir
i que callant no té presencia
Quan una paraula surt
una idea és fa eterna
sovint pren cos com un dibuix
però és un menyspreu i és un rebuig
és un tall sec de la picota
que deixa en terra allò que és
el que és matèria i res més
per ser un gemec que se’n vola
L’univers n’és tot ple
de mots que ningú s'escolta
quan una paraula surt
penja en el aire una estona
Quan una paraula surt
moltes en queden enrera
que per dir el que no cal dir
no cal buscar la manera
Un floc de neu que cau
que mai veurà la primavera
del poder de la memòria
efímera presonera
Que parlin els pensament
reflectits a las ninetes
que no enganya l'escalfor
d’una mirada ben neta
Quant una paraula surt
sovint l'escolto...no sempre.
2 L’ARGELAGA
Diuen que cap a l’Orient
sovint el cel és teulada
i que damunt la terra roent
el vent és com una bufetada
que eixuga el plor de la gent
amb un baf de sequera tossuda
de malastruc clivellada
per on el temps s’enfonsa
a la mesquina ombra
a la sorra vora l’argelaga
Esgarrinxada la pell
l’arruga fonda
l’alè de la gana al clatell
hi arrana sovint, amatent
la dalla goluda
pugnen collita
sempre fora de temps
que escapça sovint
l’herba tendre de l’erm
on més hi costa el creixement
i s’hi arrissa l’argelaga.
3 QUÉ ES QUÉ
L’ensurt de la calma
... el vent
la força del vent
... el moviment
la ràpida centella
... la ment
l’enuig de la ment
... el sentiment
el sentit més vell
... el de la pell
el tacte i el tracte
... el llit calent
la febre ferida
... el desig ardent
la raó silenciada
... el crit de la gent
la mentida creguda
... la condició diferent
l’aigua estancada
... el bassal del temps
la vida que passa
... tan sols un moment
l’instant que és trenca
... el son clarivident
l’oblit persistent
... el sofriment
la continua lluita
... el pensament
la gràcia enyorada
... l’úter matern
la retrobada calma
... la mort imminent.
4 LA VIDUA
La veiem anar a la plaça
amb el seu vestidet de flors
gastat de vores i colzes
neta i pentinada com pot
fa mesos que li han tallat l’aigua
i s’ha de rentar amb un cubell
d’aquells de plàstic que venen
els xinesos del “todo a cien”
Nena posem una aleta
de pollastre per dinar
que de primer faré sopa de sobre
amb uns fideus que em van sobrar
i per donar-li substància
l’espina d’un bacallà
que em va donar la peixatera
perquè no li podia pagar
Que no em vull vendre
la medalla ni l’anell
de quan em vaig casar
dos vestits tinc a l’armari
i tots dos me’ls rento a mà
visc en un pis de renta baixa
al cap de munt de cent graons
i no hi ha llum a l’escala
però jo no vull buscar raons.
De tant en tant ve el meu fill
i em diu que si estic molt prima
I jo li dic que si estic prima
es que no amb vull engreixar
dos euros tinc en el bolso
aquell negre petit de xarol
que em va regalar el meu home
que ara ja fa ben bé tres anys
que és mort
Per molt que busco i que rebusco
no se si m’arribarà
nena, apunta’m la comanda
que ja te la pagaré demà
Ja ho veieu, soc una viuda
i no voldria molestar
tinc la mainada criada...
mare com passen els anys
però no em queixo tinc un sostre
i un bagul ple de records
i si visc a la indigència
... que ho arregli un altre i no jo.
5 HOMES DE POLS
Homes de pols i de vent
segles de pols a la cara
arrelats a la sorra i a l’erm
com s’hi arrela l’argelaga
Matí de sol roent
sota la cúpula blava
pols i sediment
i un llangardaix que s’escapa
Diguem si valia la pena
fer enderrocs dels enderrocs
enderrocar l’enderroc
damunt la terra assedegada
I tot es ple de pols
de pols que tot ho amara
pedres arbres il·lusions
sandàlies, joguines sabates
Robes de lli i de llana
el món es un desgavell
un desafortunat reguitzell
de pertinences escampades
El moviment no existeix
com una mar en calmada
i el silenci pesa greu
una llosa que atenalla
I tot te el mateix color
de pols i de terra cremada
i allà on hi havia un carrer
tot ple de gent que hi feinejava
Tot te el mateix to de gris
com una terrible nevada
per això son homes de pols
els qui amb la pols s’agermanen
Que per el qui no te res
te la pols assegurada
enderrocar l’enderroc
una i un altre vegada
Fins a quedar ben nus
sota la nit estrellada
i posseir la pols
que l’eternitat regala
L’únic bé permanent
dels homes de pols...de la gent
de nosaltres mateixos...com ells
del món sencer la gentada.
6 LA PREGUNTA
Qui sap si tu em diries
tu que saps quasi bé de tot
respon-me si pots la pregunta
que no em deixa agafar la son
Quina es la trista malura
que s’arrapa a l’esquena del món
que sent de la manera que som
vivim cavant la sepultura
Dentellades d’aixador
en aquell fang primigeni
d’allí on diuen que s’esdevé tot
allí on tot torna al silenci
Endèmica malaltia
com n’ha de ser el guariment
com es que creixen dia a dia
gana, odi i patiment
El temps s’esmuny inabastable
dissolt en l’espai infinit
massa tard per trobar la metzina
que temperi aquest món afeblit
El Diable riu i les urpes frega
com si fos un Plegamans
basteix l’infern a la terra
amb l’ajuda dels humans
7 EL TRET DE GRÀCIA
Un graó més de l’escala al final
Un altra ocasió per llençar-se al buit
Una fresca brisa es la que un espera
Una omnipresent presencia vertical
Una pedra capital com una pena
Una pedra foguera llançada al espai
Un gos famolenc que ranqueja
Un cristall vermell en el vitrall
Un pas de plom, desprès un altre
Un viatge inacabat, un entreacte
Un somni de plata, una llàgrima de diamant
Una roca foradada per on hi passen els anys
Una fosca interrompuda, un fanalet
Una marina de veles desplegades
Un corrent glacial com una riuada
Un vent de gregal, un xiulet
Una escorça a l’anima, una metzina
El fugisser calfred de l’alegria
El pes feixuc de la certesa del dia
Aquell so interior de tessitura cristal·lina
Un espai dividit en mil moments
Aquell moment construït amb mil instants
La frívola lleugeresa del present
Les dolces mentides dels amants
Una fusta que el mar et regala
Polida amb el més immens dels poliments
Engrunes, restes, enderrocs i sediments
El verí d’una paraula que afalaga
Una llesca de pa l’universal bandera
El laberint del missatge clos a la botella
El casal de la fortuna i els papers al vent
La despullada figura, el crit i el lament
La sorra que fuig del palmell de la dissort
Un bri, un gra, un floc, un estel de foc
Una musica impossible des de darrera del món
Un tret de gràcia a l’ase dels cops
8 S’HA DE SER
S’ha de ser fusta i no sentir clau ni martell
S’ha de ser gel i tenir freda i relliscosa la pell
O bé s’ha de ser ferro i témer només al rovell
O fer-se de fang i entomar la forma del mall
Però som de sang i sang vessem abans i enguany
I som de carn embolcallats d’un tel que sent
I som de vent bellugats a mercè de la corrent
I som d’esforç esforçats a conquerir el repòs
I hauríem de ser essència i sols al cor rendir obediència
I podríem ser de fum i anar lleugers sense embalum
I podríem ser d’aigua i ser igual que el receptacle
O ser éssers de llum per il·luminar ombres obagues
O bé ser homes de mel per endolcir las paraules
Però som de pedra i fem de pedra la mirada
I som de fel i com qui no vol al món amarga
I tenim la pell d’escorça i tota ferida fa crosta
Sent com fongs de bosc humit atrets pel tuf de podrit
Poden ser joncs d’Orient i vinclar-nos amb el vent
O bé Aurora Boreal i pertànyer només al cel blau
O ser simplement esperit sense lligams ni sentits
I ser consciència universal i deixar de ser mortals
O potser s’ha de ser menut com un gra d’anís petit
Per no necessitar res i amb res per fi ser feliç
Però ni de fusta, ni de gel, ni de ferro, ni de fel
Ni de fang, ni de sang, ni de vent, ni de carn
No som essència, ni fum, ni mel, ni llum
Ni pedra, ni fong, ni jonc oriental
Som com un garbuix d’embolicada gent
Que quan mes es mou més s’embolica
I que no te cap altre delit a la ment
Que mirar que pot fer per complicar-se la vida.
9 UN PRINCIPI I UN FINAL
El pa i la sal, un glop de xampany
La casolana recepta del autèntic brou
Les banals possessions, esquelles i bous
El fidel reflexa que es veu al mirall
Un cistell de cireres de encès vermell
El bagul del corsari ple de joies i or vell
La clariana entre núvols de pes de plom
El sac de les monedes, la bossa dels sous
La pols de la era de la casa cabdal
Una curta condemna, un foc d’encenalls
Una cua de palla i la paciència d’un Sant
Un conte, una rondalla, un vers i un cant
L’esclat d’una mirada, una paraula d’amor
Aquella estrella llunyana d’incerta tremolor
Una vella tonada que ja havies oblidat
La força renovada per bastir una cançó
El rescat d’un príncep, la plata i el llautó
Un moment de rebel·lia, una intima revolució
El pensament primer del dia, la llet en el tassó
Una estreta abraçada, una promesa i un petó
L’ocell a la branca i un matí de cel clar
L’estany de la calma al cim del pujol
Una llar de brasa encesa per donar-te escalfor
El trepidant ritme del batec del meu cor
El coure viu de l’arbre de tardor
Una gana amagada, el desig que cou
Una veu que proclama, un interior renou
Una veu tancada a dins la gola del llop
Un bonic sortilegi que lliberti l’esclau
Una vida sencera o potser dues si cal
El pany, el forrellat, la porta i la clau
Una força divina un principi i un final.
10 EL FILL DE DEU
Tinc els braços fracturats
cruixits per llampecs cruels
el pit obert de banda a banda
el batec del cor se’m escolta arreu
Esquinçada a parracs tinc la pell
per la malèvola bardissa humana
i els deu dits de les mans partits
com tronxos de col aixafada
Als peus hi tinc nafres infectes
de tants passos que he perdut
i provo de bramar la meva ira
però la veu ja no em surt
I sagno, sagno per dins
i un pes m’afeixuga l’esquena
i sagno, sagno per terra
amb la turbulència d’un torrent
I en els llavis hi duc clivelles
i regust de metall ardent
aspre la llengua, corcada la dent
i a la geniva el rovell se'm hi cria
I jo que del món en soc la carn
jo que soc el mateix fill de Deu
mentre jo hi deixo la pell
el meu Pare jeu i s’ho mira
Jo soc la sang de la terra
i xop el terra vaig deixant
amb el constant degotall
de fam, misèries i guerra
Tinc els ulls de porpra viva
en un permanent estat de dol
la respiració panteixa captiva
i tinc ganivets als pulmons
Tinc fang i sutge a les venes
i els nervis xisclen de tensió
verins, limfes i sutzures
corren pels camins del meu cos
I sagno, sagno per les costures
se’m enfonsen punyals inclements
i sagno, sagno fa ja massa temps
i sagno amb tot l’Univers
Que soc el mateix fill de Deu
i per terra m’arrossego
pels punts cardinals m’esqueixo
mentre el Pare s’ho mira tot
Flames d’au Fenix ferit
i el jou del homes posseeixo
arreu del món sona el seu crit
i jo de pugnen dolor m’ofego
11 EL FILL DEL DIABLE
Furta l’ambrosia del món
i amb ira treu foc pels queixals
i a la pau dels grans salons
s’alimenta de servils afalacs
Sutzura a la boca de fel
i tossut les urpes esmola
en una pedra del Infern
mentre Llucifér l’ensabona
Te la llengua verinosa
i partida en dos meitats
l’una parla als condemnats
l’altre de dolçor empalagosa
Els seus peus trepitgen catifa
de deu mil homes implorant
i ell flegmàtic els etziba
el somriure del governant
I saluda des de l’altura
amb beatífic tarannà
no fa esgarips ni gesticula
i sempre es mostra elegant
No es un diable malcarat
ni una bèstia del Avern
ni es maligne de naixement
que el poder li ha tornat
Ell es qui domina el món
des de l’asèpsia del despatx
mou a la gent com orb remat
per viaranys de tribulació
Promou violència i odi
escampa la gana i la por
seu a la dreta del dimoni
i eixuga la Terra d’amor
Amb la fredor perversa
del qui se sap dominant
noves normes va dictant
que només al seu fi serveixen
I ses urpes va fregant
entre còctels i reunions
i la cua es va notant
a sota dels pantalons
Ell es l’home que està a dalt
l’amo de la impostura
i no dubte per mantenir-la
a omplir el món de sepultures
Ell es el fill del diable
i tot li sembla de rebuig
i el patiment de les masses
és per que li ve de gust.
12 ÁNGEL GUIA (per la mare)
Et crido a tu àngel que fas de guia
gronxa aquest cos vençut que vol deixar la terra
transmuta si et plau la matèria feixuga
en àtoms suaus de blanca llum de lluna
Que s’escampin pel món com una melodia
traspasseu el plom del cel com un llampec d’argent
arranqueu el vol majestuós per damunt de la gent
torna-la al si mateix de la primera energia
A tu t’ho demano àngel de les ales blanques
no perllonguis el decurs de la travessia
que sigui plaent, amb regust d’ambrosia
empelta el moment amb la memòria més bella
Bressola aquella anima amb exquisida cadència
que no noti el pes que a tots ens afeixuga
que no li quedi temença, ni una sola engruna
que visqui en el nostre cor la seva presència
Àngel que habites entre el decés i la vida
pren-la en els teus braços amb força serena
pren-la ara amb silenci que sembla adormida
que no s’adoni del pas que l’ha de tornar eterna
Que sigui segur el teu vol fins la darrera carena
la que rau més enllà del núvol més llunyà
que l’acullin amb goig els que allí l’esperen
i que les estrelles siguin el seu darrer jaç
13 ENTRETEMPS
Un cop aturat el curs natural de la rialla
se que es només temps l’aire que respiro
no m’encallo entre el badall i la rutina
i la meva pell ha d’atrapar la llum que aspiro
Desencadenaré les reaccions precises
i els ocults mecanismes de la litúrgia arcana
politges, pals, molles i plegaries antigues
i s’alçarà de nou la veu quasi callada
Govern de inèrcies per una nau captiva
el consol del nàufrag bressolat per la deriva
la dansa furtiva de la lluna a la espuma peregrina
moviment del cosmos a la marea primitiva
I s’obriran de nou els ulls com veles blanques
prenyades del vent del temporal de cada dia
i buscaran el nord incert damunt les ones salvatges
amb el compàs malmès defallit tot magnetisme
Però al cap de incomptables albades de silenci
una pau naixerà per la coberta al ull del dia
com un fong que ha dut la humida malenconia
que igualarà el color de la recança i de la vida
I no ha de florir vida amb tanta pluja regalada?
i s’enlairaran de nou la boira i la rialla cristal·lina
i un cel clar s’espargirà per les alçades
i natural s’instaurarà el reialme de l’alegria
I cantarà el blau del cel l’atàvica melodia
mentre uns núvols cremaran a fil d’horitzó
i bullirà dins del meu pit la llum del dia
que de la més dolça memòria en basteixi la cançó
14 EL MILLOR GUANY
La millor flor de la campanya d’enguany
és feta de fils de memòria daurada
que renten pretèrits amb aigua clara
i mals averanys fermen sota pany
Calaixeres plenes de incerta fondària
brodats i sanefes sobre el lli blanc
armaris obacs de sentor llegendària
capsetes de vidre on guardar-hi els anys
Rosaris de plata de filigrana fina
algun lliri d’or i rellotges aturats
anells de maridatge i arracades antigues
un mocador de seda amb el plec gastat
I fotos i cartes i papers de vent
la pròpia mirada cent anys abans
engrunes de essència fent sediment
en el feltre verd d’aquell vell calaix
Oblits, promeses, anhels i pregaries
el pes de l’absència al cap de vall
una breu melodia de paraules sàvies
diu: el deixondiment, el millor guany.
15 PETIT PAIS
Aquest petit país meu
país del seny i la rauxa
ple de masies i conreus
on hi resplendia la calma
M’agrada seure a l’aire obert
i notar el silenci de l’alba
trencat potser pel cant d’un gall
que des del galliner canta
I l’or viu dels camps de blat
d’alfals, d’ordi o de civada
i el feinejar del pagès
xopa camisa de suor amarada
Aquest petit país meu
ple de vida arrecerada
perquè no el deixen tranquil
d’una beneïda vegada
I els antics casalots
que quasi ja no s’aguanten
més de deu segles de guardar
una forma de fer i una parla
Aixoplugats sota teranyines
i xarxes de bigues corcades
brases d’anciana saviesa
amb llar de foc resguardada
I el fibló de la tenora
o el repicar del tamborí
que quan més lluny s’és d’aquí
més intensament s’enyora
O la plaça del mercat
plena d’humils parades
i la cançó que de vegades
la botiguera llença amb un clam
Alçant-se per damunt la plana
endut per un vent de gregal
amb un no sé què natural
d’essència mediterrània
I aquell mar blau lluminós
de cristal·lina transparència
que deixa veure net el fons
de la badia serena
O el passeig de plataners
a la llera de l’antiga rambla
ara du un cabdal de gent
per on abans anava l’aigua
On tantes promeses s’han fet
on tantes histories començaren
nens, mestresses, jubilats
amants de diumenge a la tarda
Aquest petit país meu
ple de vida arrecerada
perquè no el deixen tranquil
d’una beneïda vegada
16 LA DIRECCIÓ
La direcció és tant senzilla
com la flor de la camamilla
Lleugera i d’objectiu subtil
com l’olor del gessamí
Potser amb un gran potencial
com el que pot tenir l’aglà
Un xiscle de l’esperit
com el que fa el xiprer a la nit
De bellesa torturada
com la de l’olivera assedegada
Però forta i de cor ferreny
com el roure posant seny
Abrigant la mora amb punxa cruel
com ho sol fer l’esbarzer
Altiva i a tot disposada
com la palmera de la platja
O retallant amb fulla d’espasa
l’espadat com l’atzavara
Potser amb aires de no se què
com la flor de la magrana
O amb el peu clavat al sol
però bellugadís de cap com el jonc
Amb la tristesa que es deixa caure
la branca el salze
Com la flor de l’ametller
que mai un ram s’ha deixat fer
O plantant-li cara al Garbí
amb l’humil presencia del pi
Aquesta és la meva actual direcció
de vegetal referent
Molt de temps ha passat
des de que vaig fixar el timó
La seva antiga ciència
vull que m’empelti el pensament
Que dels arbres se’n pot aprendre
cada dia una lliçó
Amb aquella veu callada
que no pas tothom comprèn
Que gemega el seu missatge
en el riu del meu somiar
Amb l’alè de vegetal tendresa
que guia el meu caminar
Per la incerta aventura
que m’acosta on xiula el vent
Tossuda com la figuera
aferrada al marge hivern i estiu
o clavat al ferm del terra
amb els ocells fent-hi el niu
com el plataner de passeig
plantat amb tota la intenció
Pollancres, avets, alzines
i fagedes de porpra viu
La sang i la saba mesclades
en un simbiòtic cultiu
Fan que no en sigui cap d’altre
la meva actual direcció
17 LA BARCA
M’he fet una barca
amb unes caixes de peix
lligada amb claus i filferros
estopa de cànem i greix
Allí la tinc amagada
darrera d’uns esbarzers
hi he esmerçat mil jornades
d’esforç sota el sol roent
Ja quasi la tinc preparada
però encara no ha navegat
una nit de lluna negra
si vols ens farem a la mar
El timó l’he fet d’una canya
i una vela de tela de sac
que he cosit punt i puntada
amb un cordill nou d’espart
L’he feta un xic més grossa
per que hi hagi lloc per a dos
per si m’agafava basarda
d’haver de marxar sol
Potser un plor i una oració
al deixar la costa enrera
ja friso pel que ens espera
a l’altra banda del horitzó
Roba neta, bon menjar
i sabatilles d’esport
tal vegada una noieta
que accepti el meu amor
Un cotxe i una casa
on no hi faci tanta calor
un glop de vi i una festa
per celebrar una vida millor
Ja tinc l’aigua per beure
preparada en dos bidons
no tinc cap altre bagatge
que no sigui d’il·lusions
Vine amic jo et convido
anem a recórrer el món
no ens farà falta gran cosa
per viure com uns senyors
I si durant la travessia
vingués traïdor un cop de mar
que ens bolques la barca
i ens fes naufragar
Pensa que res hi perdríem
ho tenim tot a guanyar
i si hi deixéssim la vida
ningú ens trobaria a faltar
18 OMBRA
Corre l’ombra pel guix blanc de la paret
a mida que fa el seu decurs el dia
com l’aleteig d’un àngel, aeri i lleuger
invisible presencia que lo estantís desafia
Creix i s’allarga per terra amb gosadia
al temps que s’esmuny el Sol per l’horitzó
però és un engany, una ingènua mentida
demà a la mateixa hora serà en el mateix lloc
En un cicle clos amb quelcom de inamovible
dia rera dia de diferencia imperceptible
hi ha el subtil camí de l’ombra de negre pres
Com un mecanisme de precisió exquisida
amb la planetària exactitud de la clepsidra
que treballa amb els àtoms que te l’Univers
El jou del temps es fa pels vius menys feixuc
quan és l’ombra la que l’instant senyala
perquè amb la seva veu constant i callada
passa per damunt de l’home i els seus embulls
L’ombra a l’horabaixa sembla jeure i reposar
i es tenyeix presumida amb roig de posta
el vent la pentina i ella és deixa pentinar
mentre la nit espera per cobrir-la de fosca
I dorm als braços de la Lluna l’ombra universal
i l’home encén lluernes per convocar-la quan cal
talment es diria que te basarda de caminar sol
És que l’ombra és l’única amistat fidel i constant
que t’acompanya sempre per qualsevol viarany
fins al darrer acte de l’obra que és ... quan el teló cau.
19 IL·LUMINAT
Il·luminat!... com un poeta
càndid com animal de corral
que no sap la que li ve a sobre
fins que ja pel terra l’hi rodola el cap
Feliç com el bestiar mogut per l’esma
i pel cop sec de vara al costellam
per la trompada tova i cega
seduït per la sentor de l’alfals
Espaordit pel lladruc que mossega
i que en va el fa córrer pels prats
Il·luminat i per vials de follia
com un místic, com un sant
que del món no se’n adona
ni del que passa al seu voltant
Immers en el remolí que se’l emporta
un bri de res endut pels anys
il·luminat!...com un poeta
que al no res alça el seu plany
Que fa collarets de paraules
enfilant versos amb fe i afany
i els llença amunt amb el gest
del qui sembra llavor pels viaranys
esperant il·lús veure-la créixer
ignorant la sequera d’enguany
20 GUSPIRA
Viatjaria amb la guspira
enlairat pel remolí del vent
com un bleeix de brasa encesa
endut cap al firmament
on em disgregaria la fosca
en àtoms de vol erràtic
convertir-me potser en estel
i ser part del mapa galàctic
un puntet a la volta del món
la coordenada senyala el cau
per quan et trobessis perdut
fos alçar els ulls i trobar-me
Però continuo aferrat
amb la força de la vida
a la terra consentida
que em retent fent-me’n esclau
amb l’esguard pres a la flama
i el cos de nit sadollat
sense longitud ni latitud
amb la servitud de la gravetat
físic com una pedra
com còdol al mig del riu
rentat per anys de corrents
i endurit per sequeres d’Estiu
Alimento la llar de foc
amb una branca d’olivera
i escolto el viu espetec
de la guspira juganera
i jo l’envejo per lleugera
per espontània i natural
i per que fa un salt vers l’espai
quan tot el demés es crema
De L’ULI 2006
21 FIMBRAVA
Fimbrava el teu cos i jo em delia
uns dits invisibles esquinçaven
l’aire per acaronar-te
Fimbrava l’aire per on passaves
i jo t’enviava senyals impossibles
i no te’n adonaves
Fimbrava el meu respirar
i l’alenada era de punyent neguit
i de frisança
Fimbrava la meva veu sense paraules
i el pensament insistia tossut
a cercar-les
Fimbrava el dia sencer inclòs la tarda
ja te’n havies anat i jo encara
maleït sia, t’esperava
22 LES GOLFES
A les golfes del meu cap
hi tinc guardades dins capses
tres amors de primavera
tres amics de vent
i una branca d’olivera
el record d’un temps
una flor pansida
i una lleu tremolor encara
quan el teu esguard em mira
A les golfes del meu cap
darrera d’un munt de fems
d’abandonades joguines
teranyines, forats de temps
retalls de boires avorrides
i de maletes de laments
i ha un munt d’embalum
que de cap manera preciso
creia que sense ell no viuria
A les golfes del meu cap
hi he obert una claraboia de vidre
quan he tingut el forat fet
hi ha entrat la llum del dia
i al veure tot aquell espai
ple de pols d’un altra vida
he decidit fer net d’un cop
pel trau de cel ho he llençat tot
amb una rara i preciosa alegria
23 SILENCI
Foguerada primitiva
elemental alè
abocat al abisme
al immens no res
Albada cristal·lina
maragdes i robis
moixons i caderneres
i l’esperit del vi
Tombarelles a la gespa
la llengua del escorpí
i una pluja de cireres
i la flor del gessamí
I un absolut silenci en l’estelada nit
Crisàlides donzelles
timbals i trons potents
mestrals i ponents
sarbanda dels vents
Mandolines i llaüts
metalls lluents
barítons clarinets
i fruites del temps
L’homèrica barca
en el mar extrem
lluiten les ones
dansen els pensaments
I un absolut silenci en el firmament
Paraules obagues
estremida la pell
creixen ombres blaves
com llunes eixens
Temperades tempestes
l’oli i la mel
l’aire nítid
i el cel intens
Els dies s’empenyen
Tardor rogent
la paciència del arbre
l’embolcall de la ment
I un absolut silenci en el firmament
24 ¿QUÈ EN SAP LA RAUXA DEL SENY?
¿Què en sap el bou del jou que arrossega?
enfonsant les potes en tolls de fang
sembla que mandrosa li ha de corre la sang
mentre el feixuc pes d’un altre carrega
¿Què en sap l’escorpí del seu fiblo de verí
que es dispara amb l’instint i el reflexa
i no cerca raó, excusa, o pretexta
i a ningú en concret vol fer patir
¿Què en sap la llum de l’ombra que propicia?
si la una és clara l’altre és la germana fosca
que s’allarga a mida que s’acaba el dia
i neix del tot quan el Sol a l’horitzó s’enfonsa
¿Què en sap el llamp del tro que eixorda?
que retruny el silenci amb espetec ferotge
l’un cau com un puny damunt la terra de sota
l’altre vola pels camps espantant aloses
¿Què en sap el riu de la pluja que el desborda?
enduent-se’n conreus, masos, bèsties i gent
com llot primigeni s’esdevé tot en un moment
igualant or i plata i fang de llamborda
¿Què en sap l’aigua de la força que amaga?
¿I què en sap el núvol del vent que l’empeny
¿Què en sap l’ull del sentiment d’una llàgrima?
¿Què en sap la rauxa del seny?
25 UN GRA DE SORRA
Un gra de sorra d’entre tants que n’hi ha,
un bri d’herba, un gra de sal
diminuts com els homes al capdavall
Creadors i adoradors de bellesa
de la què amb cor alegre en som esclaus
rapsodes, somiadors, poetes
arrecerats sota un temple de cel blau
espargits d’amunt la Terra roja
amarats amb la mateixa roja sang
Un gra de sorra a la platja eterna,
un bri d’herba, un gra de sal
només un home al capdavall,
el centre mateix de l’Univers,
d’on surt tota llum que el món clareja
des de l’oberta finestra d’un esguard
Un gra de sorra, un home, un gra de sal,
esdevinguts tots del primigeni fang,
llimant l’escaire, arrodonint-se
fent-se terra futura, rodolant
es fan llim verdet del toll dels anys
Un bri d’herba pel vent sacsejada,
un gra de sorra, un gra de sal,
tant poca cosa, tant fonamental
26 LA BUIDOR
¿De que han de servir tants mots malalts de poesia,
quina és la estructura soterrada que els sosté?
¿Quin ha de ser el propòsit de tanta innòcua gosadia
com no sigui el crit desesperat del presoner?
¿A qui s’adrecen aquests càndids dolls de lletra ferida
que de ben segur s’hauran de perdre en l’espai-temps?
¿D’on surt el bleeix que alena tota aquesta vida escrita
si no ve de l’entranya esberlada i del cor obert?
¿Quina estranya metzina és la que em guareix i domina
i guia la meva nau en el brogit tumultuós del pensament?
¿Quins vent de tempesta calen per treure’m de la deriva
que sacsegin la rutina, l’esma amb la que fuig el moment?
Tal vegada és el bram de la fera que massa temps engabiada
udola entre barrots daurats de conformat consentiment
Potser és la pura selva salvatge la qui des del record enlaira
un feix de paraules sentides per exigir el seus drets
O és la pulsió que mou i empeny a la unicel·lular ameba
òrfena de sentits, de paraules, de sentiments i de pell
que sense saber d’on surt l’espasme que la mena
cap a la vida acosta la seva petita vida intranscendent
Buido l’alforja de tot el que cobejós com or guardava
de tot allò que jo creia que m’hauria d’haver servit
i mot rera mot enfilo versos com jornades que passen
amb la certesa de que la buidor els hi haurà de donar sentit
27 XERRIC
A vegades un xerricar difós
m’esbandeix la calma
i allò que creia meu per sempre
fuig i s’esvaeix
i jo allargo els dits en actitud
d’aquell qui espera alguna cosa
però tant sols és l’aire buit
el que no menteix
El noto en el fons del pit
a la volta de l’ossada
en els contraforts del cor
als arcbotants de l’espinada
i es produeix en solitud
a cops amb la llum apagada
I va més enllà del cos
tot i que en el cos s’amaga
ja que és en el cos on neix
que en l’oceà més calmat
és on neix l’ona més brava
malgrat deixant la carn trasbalsada
és a l’esperit on de debò fereix
de L’AGRA LLET 2007
28 BÈSTIES
Feixuc de pes i recolzat a quatre potes,
pell de cuir en cassoles de fang...l’elefant
Morro fi i cua de tres pams,
rondant esquiu el galliner, vigileu...la guineu
Un pam de llengua a fora,
saltant pels marges del tros...el gos
Les bèsties son com son... així com som nosaltres
i si les mirem be, no son pas tan estranyes
....oh...oh...tan estranyes
Ni de vol elegant ni de ploma fina,
i tot gall que la vol se la tragina...la gallina
D’acolorida ploma i ull despert
xafardera la llengua afua...la cacatua
Duta per l’aire amunt se’n vola,
presumida com una persona...la papallona
Les bèsties son com son... així com som nosaltres
i si les mirem be, no son pas tan estranyes
....oh...oh...tan estranyes
Viu en el llot soterrat, i el terra aireja de retruc...
cec i capiculat... el cuc
Malgrat que de casa no surt
si ho fa vol dir que plou...el cargol
Amagat sota una pedra, fugisser amb fama de traïdor...l’escurço
Les bèsties son com son... així com som nosaltres
i si les mirem be, no son pas tan estranyes
....oh...oh...tan estranyes
De carregar-se muntanyes a l’esquena
ningú no ho sap fer com ell...el camell
Vola atrapant mosquits amb un crit que mai ningú ha sentit,
de nit i cegat...el rat-penat
Servicial i fidel com no ho son pas els de casa... l’ase
I animal com el que més ... sobre dues potes
fent bestieses des que neix
som les persones...oh... oh...les persones
29 CRÀPULA
He de dir que a cops tinc ganes
de deixar-me seduir
per la mala vida i el vici
i ser tot un satrapa... ¡si!
Ser un gran cràpula de nit
i fer girar daus i cartes
i embriac de fum i de vi
malbaratar talents i paraules
Beure fins a la inconsciència
que no hi ha res a reprimir
fer extrema cada vivència
com si fos l’ultima per mi
Llençar lluny per la finestra
qualsevol entrebanc moral
que s’expressin el bé i el mal
per si això a algú interessa
Veure sortir el sol al matí
amb el cos ple de cervesa
fer homenatge a la peresa
i al migdia anar a dormir
Ser completament incorrecta
i mirar només per mi
no fer cas del seny que renya
a la bèstia que hi ha en mi
Furgar el fang com un garrí
i ser una fera salvatge
no acceptar cap esclavatge
i ser un home lliure per fi
Viure avui com si talment fos
l’últim dia que seré aquí
i deixar rient aquest món
que només m’ha fet patir.
Ja cansat de ser com cal
m’he de llençar a la disbauxa
al desfici, al descontrol
a la luxúria, a la rauxa
I no malgastar un dia més
a dominar el cor que esclata
que és un poltre indomable
tancar el foc en una gàbia
I no m’agraden els barrots
ni els cadenats a les portes
...no em vinguin amb brocs
...no m’expliquin histories
Que no crec en premis o càstigs
i que quan s’acabi s’ha acabat
doncs prefereixo topar de cap
abans que morir-me de fàstic.
30 TEMO EL MEU VERS
Temo el meu vers
que no pot ser si no trist
extraviat de sentit
com un sanglot
El temo avui
quan m’he adonat
que m’has abandonat
i que estic ben sol
Gemego versos
molt a pesar meu
llàgrimes de pedra
que em cauen als peus
Res no és segur
llevat de la mort
malgrat que per tu
posava la ma al foc
A voltes la pena
no em deixa alenar
maleït desembre
... quin fred fa
Per dins i per fora
orfe de confort
abocat al abisme
un altre cop
Temo el meu vers
però no puc callar
m’esclafa el seu pes
si no el deixo anar
31 EL SATORI CERCAT
Cartes de navegació,
quotidianes rutes
punts cardinals
on fixar la direcció
lletres llegides
en la fosca nocturna
on lluen els astres
amb argentat fulgor
Llindes de direcció,
abscisses, concises
fites enterrades
en la vegetació
fulgurants lluernes
que la boira estripen
o potser cants de sirena,
...¿que se jo?
Vectors, tangents
cavalcant els vents
empenyent l’esperit
cap a la llum divina
trossos del naufragi,
veles captives
on aferrar-se cada dia
amb ungles i dents
Longitud, latitud,
laxitud de fatiga
quan el cos rebel
ha perdut el punt
el pensament s’enfila
com una gavina
i en un clar de la boirina
hi veig la llum
Rosa dels vents,
compàs, erràtica busca
lletra, espurna,
guspira, pensament
fugitiva claredat
en el si de la tempesta
el satori cercat
en el mot que retruny
32 DEIXA’M
Deixa’m!
no em diguis res avui
Deixa’m!
no vull que aquest bleeix meu
de rovell i serradures
t’arribi
t’importuni
desfaci la teva calma aparent
Deixa’m!
que s’esmunyi el dia d’avui
com un mal vent
Deixa’m!
que ferit pel dia
no puc més que
propiciar la teva fugida
Deixa’m, fuig!
lluny d’aquesta jornada maleïda
on no passen innocus els segons
sense ferir
Deixa’m... o vine
i compartim l’agonia
que el dia dona
33 TINTS
Tenyides de blanc
les veles del meu llagut nàufrag
destacant en el blau marí
amb un contrast
que propicia l’encontre
Tenyides de negre
les ales del corb famèlic
buscant el blanc dels meus ulls
badats a l’univers
que em volta
Tenyides de roig
les fustes dels rems
on hi he deixat la pell i la sang
cercant horitzons
i respostes
Tenyides de verd
els prats, les tombarelles
els ulls glaucs del meu miratge
les arestes dolces i desdibuixades
del teu rostre
Tints del meu naufragi intern
esperant l’ona, l’escuma el vent
que em meni a l’acollidor sorral
de la teva costa
34 OSSOS
Els desenterrem
ossos blancs
pous de l’odi
iniqua calç
desenterrem-los
que la vergonya
els amagava
que mai foren enterrats
desenterrem-los
contem-ne els caps
datem la infàmia
acotem-ho tot plegat
llencem-hi llum
que cegui al botxí
que allò que és ver
mai és mesquí
desenterrem-los tots
no en deixem cap
ossos innocents
d’un passat
que de no tant lluny
encara retruny
record de sang
que a la vena puny
doncs que quedi tot
ben desenterrat
i potser plorarà
qui encara mai ha plorat
35 CATEDRALS
Ja no fan les catedrals com abans
de cúpules gòtiques de voltes altes
amb contraforts i gàrgoles ferotges
ni claustres recollits de silencioses ombres
i s’ha perdut l’ofici de plomar vitralls
Ja no fan les catedrals com abans
altes i amples i plenes d’arcbotants
amb signes arcans gravats a les pedres
camins de llum, senyals a les finestres
místiques perdudes de monjos nigromants
Ja no es fan les catedrals com abans
d’enroscades serps al marbre de les columnes
i escenes tumultuoses de bisbes i de sants
sota el fred esguard de bèsties esculpides
de flors petrificades i lleons rampants
Ja no es fan les catedrals com abans
estilitzades formes al mares dels capitells
pa d’or i filigrana a la caoba dels altars
pàmpols de pedra i roselles dels vents
i porcellana fina per acolori els llindars
Ja no es fan les catedrals com abans
amb lloses de marbre negre com mirall lluent
i tríptiques finestres de cristall bisellat
a les alçades ja no hi nien els estornells
ni fonts d’aigua clara en el silenci consagrat
Ja no es fan les catedrals com abans
amb querubins, criptes amb prínceps enterrats
bancs de fusta polida i làmpades d’or
i púlpits d’amenaça i redempcions per la por
els màrtirs ja no ploren llàgrimes de sang
Ja no fan les catedrals com abans...menys mal.
36 FLOCS DE RES
Flocs de res bandejats pels vents
que furiosos fuetegen l’univers
dia rera dia absorbint la vida
aigua de pluja per la flor que neix
Brins d’eternitat i no ens en adonem
i en nosaltres rau la pura essència
l’energia, la força, la necessària potència
que fan que giri el món sencer
Reflexes del món que ens envolta
o del que ens belluga a l’interior
néixer, morir en constant revolta
en la vella sínia de rialles i plors
Tenim l’exquisida consciència
de saber-nos cada un diferent
però som iguals enfrontats a la fosca
i a la magnitud del temps
Flocs de res, tant petita cosa
una ínfima part de l’univers
gotes d’aigua d’un mar turbulent
xiulen les ones les ones passa el moment
37 PLÀSTICS
Sota un parany de fustes tortes, plàstics i parracs
en un mar de dissort i malura avesats a la ruïna
batega la mateixa força, la mateixa humana vida
que en els barris més luxosos de les grans ciutats
També ploren els nadons sota flassades de puntetes
reclamant amor i aliment amb plorosos ulls rodons
tal com farien aquells si encara llàgrimes tingueren
i no se les hagués begut el terra eixut, l’erm i la pols
Enganyen la gana amb farina d’arrels esmicolada
i amb aigua bruta de fang la set que els atenalla
i el seu màxim deler és sobreviure encara un dia més
Creient que la vida per tothom ha de ser tant ingrata
i que el patiment deu ser per l’home una cosa innata
cap cots caminen d’esma conformats pels erms
Sota llençols blaus d’avionetes volant pels aires
descabdellen dolços somnis els innocents infants
també és dolça la son sota el sol que el món amara
a l’ombra dels plàstics la innocència dóna certa pau
Però la gana puny el ventre inflat de la mainada
i amb gana costa més de tenir somnis dolços i bells
amb força aferrats a l’eixorc magre mugró de la mare
poc s’imaginen que hi ha qui viu molt d’altra que ells
Rius de llet i mel dels que parlen antigues llegendes
deuen ser molt lluny d’aquelles desolades eres
on maleïts de naixença equivocada romanen captius
Mosques i llàgrimes volten ses boques badades
amb l’incertesa de veure un altre jorn a la mirada
encara agraeixen a antics deus el continuar vius
Màrfegues de brutícia esteses a la pols dels viaranys
una llauna d’aigua bruta per remullar-se els llavis
sostre incert de plàstics i cartons dalt quatre pals
no com les rodones i netes cabanes del poblat del avis
I la calorada del desert on l’aire de feixuc no belluga
damnats a caminar sota la tèrbola mirada dels voltors
i la nit freda, glacial on hi tremola fins i tot la lluna
i de sota les pedres surten a caçar nocturns els escurçons
Alcen els ulls vers la negre volta quallada d’estels
el vent assaona els rostres i els cossos son ossos i pell
tentinejant a la fosca provant de resguardar el foc
Acostumades les oïdes al so de la fam i dels gemecs
les feres de la boscúria deuen viure millor que ells
mogudes per vells instints on no hi arrelen les pors
Plàstics de colors voleiant amb el vent de l’albada
minva la gelor a mida que el sol va sortint a l’horitzó
feblesa i fam hauran d’acompanyar de nou el dia
en aquesta terra ingrata oblidada per la resta del mon
Es lleva el camp amb una calma feixuga i somorta
i la vida malgrat tot continua entestant-se a perdurar
no hi ha esmorzar ni res calent per dur a les boques
i amb prou feines fan l’esforç d’obrir els ulls i respirar
L’aire és sec i du la inequívoca sentor de la misèria
enlloc on anar damunt d’aquesta agra terra erma
la carena traïdora parla de l’erm que hi ha més enllà
Condemnats sense barrots, presoners de la terra oberta
emperadors de la pols, de la malària i de la vida incerta
es hora que el seu clam arribi allí on hauria d’arribar.
de ARTEFECTES 2008
38 ARNES
Deixa-ho estar...
mai comprendrem
l’erràtic deambular de les arnes
dins l’armari
ni el seu criteri
d’olors i obscuritat
Deixa-ho córrer...
no hi ha humana
manera de saber
la peregrina direcció
que pren el pensament
quan vola distés en el seu àmbit
Perquè doncs
aquesta frenètica pulsió
per posar regnes als vents,
contar les ones
i domar paraules
mentre ens devora el temps
sense moure’s
39 L’ELEFANT
Llençar embalums i baluernes
i deixar que se les endugui la corrent
lliure de pesos inútils
lliure d’udols i de laments
i que tot sigui nou pels meus ulls
riu avall, trampejant els còdols
Tot ha de refulgir
amb una nova llum,
serena i brillant,
rutilant sota la lluna silent
Oblidar tot el què fins ara he après,
... i desprès
deixar que em guiï només
per el que precisi per cada moment
Cada dia amb una nova lent.
Que dic cada dia?... cada moment,
perquè sense saber com,
tot canvia i es torna diferent
perquè és diferent la perspectiva
No deixar que m’empresoni la ment
amb les seves obscures exigències
Les raons canvien
i tot és mou com un vent
excepte el temps etern
que com un elefant de pedra
tot s’ho mira indiferent
40 VANES MÍSTIQUES
Vanes místiques les que amb el confort conviuen
confuses ciències difoses per sedegosos diletants
satoris domèstics i il·luminacions imaginàries
entre el batibull i el desconcert que respira la ciutat
Meditacions exhaustives a la llum d’una bombeta
i salmòdies recitades amb el regust d’un altra temps
disciplines d’estar per casa, pregaries obsoletes
i la satisfacció intima i perversa de creure’s diferent
Utòpiques recompenses per una vida de contenció
beatífica i hieràtica actitud de cara a la galeria
apresos discursos elaborats amb eclèctica opinió
espargits com nèctar en la boira d’una cafeteria
Trobadors de la quinta essència d’un budisme espès
i de les admirables virtuts de l’equilibri interior
del domini del instint i del poder de la concentració
i la tàntrica erudició per aquella noia dels ulls verds
Amants de místiques vanes i genials sincretismes
defensors il·lustrats de l’espiritualitat i el malentès
que al món alliçoneu en la impunitat de les tertúlies
... glòria a vosaltres que si més no en l’esperit compteu!
41 AGRA VEREMA
Reuniria als patriarques de la terra
d’aquesta petita terra que em pertoca
i els hi faria notar que va sent hora
de que deixem d’acotar el cap en penitència
Que temps ençà ens ficaren en una guerra
la més perversa perquè fou entre germans
i encara ara ens volen fer pagar les costes
als besnéts dels qui varen morir lluitant
Hi ha una mena de greuge en la historia
del que quasi se’n ha perdut rastre i memòria
i que deu venir de l’època medieval
Tal vegada és una enveja enquistada
perquè mentre aquí el comerç prosperava
els països de la vora romanien feudals
S’establien negocis i treves comercials
i el poble ras no passava tanta gana
gremis, indústria i escoles per la canalla
i és procurava que el bou llaurés ben dret
Els de sempre feien creuades i inquirien
i mantenien un imperi de lladronici colonial
fent-se opulents amb el botí de les índies
o sent pobres gentilhomes sense un ral
El poble poruc i atemorit s’aixoplugava
al recer de tradicions que amenaçaven
amb inferns de foc roent i penitents bullint
I veient que cap creuada valia la pena
anant a cercar l’or i la mort en d’altres terres
perquè no agafar l’or dels propis jueus i sarraïns?
La foguera enlairava fum de nigromants
i les bruixes eren l’esca del pecat
mentre arrabassaven grans fortunes
frares, bisbes, nobles i prelats
Qui per res era bo, era bo per ser soldat
i anar a sotmetre altres contrades
rapinyar, malmetre i fer-se ric tal vegada
amb l’esforç i la suor del subjugat
Que els erms d’aquelles terres planes
d’on venia aquella gent tant malcarada
criaven massa pedra per l’arada i massa sol
I que era més gustosa la becaina
si la feina feixuga la feia un altre
al cap de vall la fama i l’honor ho eren tot
Han passat prou llunes i cada un és com és
i d’homes de bé n’hi ha a totes les contrades
però també hi han costums tant arrelades
que la inèrcia de la historia hi diu el què
Creguts de ser divins posseïdors
de la veritable fe i puresa de pensament
encara reclamen la dignitat de ser senyors
i seguir remenant les cireres de la gent
Si tothom obté collita d’allò que sembra
i que jo sàpiga aquí és fa amb suor i empenta
quin carai de llavor és doncs la que em plantat
Que any rera any els fruits de la verema
son de rancúnia, malfiança i de tristesa
i surt agra el guany amb tant de fems abonat
42 L’ESPELMA DEL NIGROMANT
Els dos exercits esperen neguitosos
a la plana del temps aturat
Un silenci de coltells esmolats
fa dringar l’aire amb un esglai metàl·lic
Els homes volen sepultar la seva por
en la mirada dels companys
en un cicle il·lògic i viciós
Exponencialment és multiplica l’ànsia
i els segons s’adormen per no cristal·litzar
La sang que haurà d’escampar-se
frisa a les venes dels combatents
... la por la retén
Cada un pensa amb la força enemiga
i en les atrocitats atribuïdes,
els nadons esquarterats
Però és tot mentida
i ells ho saben en el fons del cor,
mentida necessària per inflamar el valor
Aviat caurà l’ordre com una guillotina
trencant el silenci tens que haurà de dur la catarsi
Ha començat la batalla,
els clarins ho han anunciat,
s’escolten els crits dels primers condemnats
Remolins de sang enfanguen la contrada,
els fills dels intrigants, tota la camada
estesos al terra o encara lluitant
El xoc cruent d’humanitats desencontrades
en un erm qualsevol, apartat
on les tombes
no molestin als ben pensants
Cauen companys i enemics
ja no refulgeixen les espases
tacades de negra seca sang
Jo ni se on mirar,
tot son cops i punyalades
i jo no vull lluitar,
m’agraden els ulls blaus de l’enemic
L’hi veig la mirada
i sense percebre la ràbia l’hi somric
i una calor de carbó encès em traspassa
Soc mort a terra estès,
els meus ulls fitoren l’amplitud del cel blau
com aquells darrers ulls que m’esguardaren
Ha durat poc el fibló de la mort
ha sigut benigne, deixondit el cos
deixo que fugi plàcida la vida
D’aquí poc seré essència
i sobrevolaré el camp de batalla
a les meves mortes venes
hi circularan rius de fang
Passaran segles
sedimentant-me al damunt
i el blanc dels meus ossos
s’anirà trencant i esmicolant
Potser la meva calavera intacte
aguantarà l’espelma
d’algun nigromant
43 ANSIETAT
Aquella llum esmorteïda que m’entela els ulls
deu venir de la grisor del dia d’avui
No sento els ocells piular a les branques
i un so distant, aliè a mi, em corprèn i espanta
És un jorn pesat i tèrbol on arrossego els peus
sense esma ni ganes per l’empedrat
Aquell so difós com unes absoltes
creix dins del meu cap com una onada, m’atabala
Panteixo i l’aire no em cap als pulmons
degut a una estranya i tèrbola densitat
Procuro esforçar-me però el pit no s’hem eixampla,
aleno desesperat com un peix fora de l’aigua
És de plom fos, de magma roent, d’un fang estrany,
ha deixat de ser eteri per ser llim de bassal
El cor batega com si hagués perdut el nord
i la caròtida em puny al coll com una campana
Ressona a dins del cervell amb la cadència brutal
de l’espiral de la mort... els graons del pànic
Els ulls no saben on posar l’esguard i les ninetes
munten cavalls desbocats galopant sota l’aiguat
Garfis en els dits i la gola seca com l’infern,
els ulls de la mort s’han clavat en la meva por
Quiets... tothom parat...ja passarà,
és una vella amiga amb la que detesto ballar
...l’ansietat
44 EL RELLOTGE
Les busques del rellotge
tenen voluntat assassina
a mida que passen les hores
l’esfera somriu i em mira
Que no em posi nerviós?
dius dins la caixa cromada
com vols que no m’hi posi?
si trigues una estonada
Jo marco el temps constant
com un ombra seguiria
el curs del sol durant el dia
i que en el capvespre se’n va
Jo no l’he pas inventat
que quan em varen construir
el què se’n diu el temps en si
t’asseguro que ja hi era
Ara! Si el vols mesurar
i no anar de qualsevol manera
t’ofereixo la meva esfera
per que te’n puguis servir
45 SUBMARINS
Una flota de submarins sense patró ni amo
corre sigilosa pels torrents de la meva sang
volen envair a la força la meva costa
volen imposar la seva llei de silencis estranys
Les bateries defensives son impotents davant
l’ofensiva furiosa d’aquella gent tant amagada
tancats en taüts de llauna reblada
esperant només que sigui l’instant adient
Llanço carregues de profunditat amb ganes
calculant la posició de tota aquella gent
que esmola ganivets silenciosa i enfonsada
i només l’escuma i el silenci afloren lentament
Que volen amb aquesta actitud tan furiosa
amb aquest posat tant brau i bel·ligerant
si no els conec i tampoc en tinc massa ganes
perquè s’entesten doncs a fer-me mal
Una traïdora flota de submarins improbables
navegant amagats sota la carn i la pell
malgrat tenir les defenses llestes i preparades
temo que tard o d’hora faran un desgavell
46 VERSOS
Versos que volen ser com pinzellades
d’un quadro viu, encara inacabat
mots escollits de fina filigrana
puntes de coixí o minuciosos brodats
Versos a cops com cops de puny
o com punyals que al cor és claven
sagetes llençades a un blanc que s‘esmuny
com estrelles que amb el dia s’apaguen
Paraules ferides pels temps d’avui
on la poesia sembla que no encaixa
trets enlaira per ferir el cel buit
per veure si el cel buit també sagna
Mots d’amor, d’ira o de mancança
brams, xiscles que venen tant de dins
que potser només cerquen el remei precís
per tot allò que a dins dol i trasbalsa
Poemes com cròniques o tatuatges
marques a la pell explicant el dia a dia
records d’altres temps, somnis, viatges
les estranyes corrents que mouen la deriva
47 ORATORIA
Xerrades, tesis, paraules sentides
confrontades idees, lluites lingüístiques
murs idiomàtics, arguments, conferencies
teories, hipòtesis, veritats i mentides
Divagacions, disquisicions i obvies raons
baralles de taurons, disseccions precises
notes, apunts, punts de vista, opinions
discursos, filípiques i discussions bizantines
Mots ferits, termes esmolats, iniciatives
apologies, odes i aferrissades converses
concilis, referèndums i taules obertes
diatribes, simposis i conclusions peregrines
Fonemes, morfemes i precisions semàntiques
metafòriques xerrameques, motius i causes
dialèctiques, controvèrsies i apassionades lloes
reiterades sentencies i demagògiques faules
Tantes i tant variades maneres de no dir
el que un vertaderament sent i pensa
cortines de fum, maniobres que om inventa
per no dir res que se’n pugui penedir
48 QUI ARA SOC
Jo hagués volgut ser un sadhhu pintat
amb el blanc i el roig de krishna al front
i anar fent camí poc a poc, pas a pas fins
a les fonts del Ganges on hi tindria el cor
Jo hagués volgut ser una estrella del pop
i tallar-me els cabells amb serrell atrevit
ser l’heroi de les noies, l’ídol preferit
i banyar-me en les masses fent el carallot
Jo hagués volgut ser un bon missioner
i perdrem a l’Àfrica muntant hospitals
i salvar la meva ànima i la dels africans
i en una cabana de palla fer-me vell en pau
Jo hagués volgut ser un ciutadà compromès
i que la lluita del barri fos la més cabdal
però vist com va tot ara ja m’és ben igual
doncs amb el ciutadà no s’ hi compta per res
Jo hagués volgut ser un altra del que ara soc
savi, heroic, compromès o activista
però tinc d’admetre i no perdre de vista
que ser qui soc ara ho he anat fent poc a poc
Doncs ja m’està bé de ser qui soc ara
i ningú d’aquest món te la culpa de res
que cada petit acte que fins avui he comès
m’ha conduït a aquest precís present exacta
49 RATOLINS I OLIVERES
Retrobats silenci i serena nit poderosa
on quant no és el llevant és el ponent
el què xiula entre els marges d’oliveres
esmunyint-se sota la roba fregant-te la pell
La tempesta respecta aquests meus ossos
i per ara ens esguarda des de la llunyania
un estol de núvols tristos d’ulls plorosos
sangloten passada la primera rebequeria
No és un gran dia avui per la llar de foc
i res sembla donar alegria al tronc humit
boires de fum mentre escric aquests mots
i l’espelma perfila les ombres de la nit
Velles oliveres em regalaren aquests socs
una assolellada jornada de tràfecs d’estiu
però la pluja tossuda ha amarat els troncs
i de la pols de les eres n’ha fet cabals de riu
Puja ferm i ufanós el brot que verdeja
per camps i llambordes a la vora del viarany
les ametlles han fet verds rosaris de feltre
i les branques bullen plenes de vida enguany
S’escolta la puput amb aquell crit repetit
en el silenci sagrat sota la volta estrellada
amarat de nit no puc copsar d’una mirada
la magnitud de l’espai i la claror de l’infinit
Retrobada comunió amb l’amor de la terra
de tant ple que n’és el cel de llum i purpurina
que semblaria que talment s’allargués el dia
si no fos pel plat rodó de la lluna plena
Envejo als ratolins que nien sota la teulada
arraulits passant pluges i temporals de vent
entomant els freds amb la pell assaonada
quiets com les oliveres i de cada nit aprenent.
50 A LES DOTZE VINT I DOS
A les dotze i vint i dos
ha de sortir aquest tren aturat
que ara jeu silent a la via
com ara jo mateix... ben igual
S’endinsarà en la tempesta
que presagia aquest dia de plom
lluny algú aprofita l’avinentesa
per cremar bardissa i rostoll
Un fum blanquinós s’enlaira
levitant cel gris amunt
al mig de conreus dins la boira
d’aquest matí d’esmorteïda llum
Eixams d’ocells pentinen núvols
fent filigranes de grisor
i un avionet d’aeromodelisme
fa maniobres a l’horitzó
Sec sol, no hi ha ni una ànima
i tinc el cul fred del formigó
escrivint, passant l’estona
a l’andana adormida de l’estació
51 LLAMPECS
Lluminós llampec de la nit obscura
lluny d’atemorir la meva nàufraga pell
estremida per la força desfermada del cel
és lluerna viva que em senyala la ruta
Trenca el llamp la fosca com l’idea clara
que dóna forma precisa al neguit i al dubte
fendint la palpebra òrfena de lívida lluna
mostra nets els perfils que la nit amaga
Tempesta que brama, renill de l’escuma
sanglota l’univers un llenguatge confús
i el meu únic anhel és un moment de llum
i entreveure un instant la direcció oportuna
Per això no temo el llampec que retruny
i res de la natura em fa por ni basarda
també hi ha dolçor en la nit més amarga
si la paüra no et clou el cor en un puny
52 DUBTES
Alentir com és pugui el decurs de la vida
i procurar gaudir del què m’ofrena a cada moment
ara que els anys s’enfilen com termites
corcant tot allò que jo donava per ben ferm
Creix el dubte davant les coses més nímies
i les preguntes de sempre no troben resposta
veritats i mentides van igual vestides
i distingir-les és quelcom que de debò em costa
Donava per segura certa saviesa adquirida
de tants llibres llegits, de tants d’esforços fets
però amb el pas dels anys rebregant-me la vida
ara m’adono de que no he après res de res
Valoro ara les estones de calma en companyia
i també aquells jorns aclaparat de solitud
car que si tot el que se ara ja ho hagués sabut
penso que no hagués sigut tant diferent la vida
És va guerxant el cos acostumant-se a la deriva
i va criant pell dura amb els embats del temps
perduda per sempre aquella primera embranzida
que temerari em feia tant arrogant com inconscient
Ara no puc si no dubtar davant de quasi be tot
de les conviccions amb afany tossut mantingudes
d’allò que l’instint reclama, de les raons absolutes
del que donava per cert i sobre tot de l’amor
53 DIRÀS
Si trenco cadenats
diràs: Que fas?
Qui em curarà
les nafres si te’n vas
Si cavalco un vent que s’esmuny
diràs: que fas?
Torna al terral
que de tu preciso
sense adonar-me’n
Si tanco el meu batec
en una caixa de feltre
diràs: que fas?
No veus que no et sento
i que perdo el compàs
Si escupo contra el vent
blasmant al fat
diràs: Que fas?
Son els nervis
és el moment de l’escorça i el jaç
Si tanco els ulls
i em deixo anar com una ploma
diràs: Que fas?
trencant-me el cor
amb la levíssima gravitació d’una ploma
Per tant, jo deixo de fer
i tu, si et semblés bé
deixa de dir
54 D’ENLLOC
Soc natural d’aquest tros
on trepitgen els meus peus
soc oriünd de l’ara
del ventre de la mare
i respirant l’aire d’aquí
La pols indiscriminada
és on soc habituat
i allí on em sento ben tractat
amb salut i llibertat
hi estableixo morada
Viure pendent d’una idea
no treu cap a enlloc
de l’evidencia m’he adonat
que la idea al terra em ferma
just quan canvio de lloc
Un altre espai per córrer
una nova llar, nova pàtria
mai cap cot davant banderes
ni reu d’invisibles cadenes
mai presoner de cap tros
Al Sol la llum agraeixo
i la vida de l’aigua del pou
que el camí que camino sol
tal com em van dur al món
mentre el faig el descobreixo
I allí on em porten els peus
és la direcció precisa
jo m’estimo qui m’estima
tant és com visqui la vida
sigui quin sigui el terreny
I la llengua que s’entén
no pas és feta de paraules
son calfreds a flor de pell
carícies, cops de martell
i del cor les batzegades
de RASTRES I PETGES 2008
55 ENRABIAT
Enrabiat per la ineptitud
les excuses burocràtiques
les expressions antipàtiques
i la certesa del temps perdut
Cabrejat una vegada més
per les voltes i més voltes
i les indicacions poca soltes
per no solucionar res de res
Enfadat amb el sistema
indiferent amb les meves cuites
que sense aclarir-me els dubtes
arrogant em gira l’esquena
Rabiüt per la incompetència
i com una baldufa mogut
per gent que no te altra feina
que treure-se’t del damunt
Malalt per la indiferència
amb la que t’escolta qui t’atén
amb posat de: ...tu ves dient
em fan perdre la paciència
Enutjat al final d’impotència
per la inexistent empatia
i per tant manifesta apatia
de qui el matí m’ha fet perdre
56 CAMINS D’AIGUA
Jo cercava camins damunt de l’aigua
sense adonar-me’n que ella sola ja és camí
alliberada al cim de la muntanya
abocant-se com tota aigua al mar per fi
No hi ha camins fets d’aigua clara
que en el riu tot és bellugadís
i l’Oceà ha de ser la darrera morada
on cada rierol del món ha de morir
Voluntat i dèries perseguint les ones
set de respostes dels homes i dones
perdudes estones al cap i a la fi
Incertes vies per qui les vogui seguir
que la humana petge a l’acte esborren
com empassades per l’ull del remolí
57 LA NIT
La nit
estrena casa cada dia
quan el Sol s’adorm
i els gessamins son
els amos de l’aire quiet
La lluna retallada
esmola arestes
a l’esquena dels turons
la nit estrena casa
i jo la vetllo
guaitant cel amunt
D’espurnes de mercuri
el cel n’és ple
la nit estrena casa
i els estels també
El jorn cadell
aparta d’un cop
la porpra flassada de l’alba
mentre la nit
per les cantonades del somni
s’esmuny
58 ...QUI SON?...QUE VOLEN?
...Qui son?...Que volen?... D’on venen
amb els seus rituals de sang
D’on surten els xiscles
que continuo escoltant
Les noves tribus i les velles son igual
dirimint les diferències a cops de pal
Ara vesteixen a l’ultima
moda guerrera d’enguany... com abans
l’últim arsenal
per aterrir al contrincant
fusell automàtic pràctic i elegant
Qui recorda les pells i les plomes
les llances, les porres, les fones
les dagues i destrals?
Qui cantusseja encara els antics cants?
nous sacrilegis per justificar l’averany
allò que ha de venir
el que tothom sap
També ho sabien abans
quan eren altres artefactes
els que feien davallar rius de sang
...Qui son?...Que volen?
Amb els seus nous càntics i salms
per enaltir el seu valor
i soterrar el dels estranys
Son iguals, universals, atemporals
i el tribut dels innocents
és paga amb la mateixa sang
Son rossos o caucàsics d’ulls blaus
llatins de ganivet
o enganyosos intrigants?
Que defensen els seus drets
i la seva pròpia moral
sacrificats pels seus Deus
i el seus Estats
Perverses causes per menar-nos
orbs com un ramat
Preparats per l’acció
acabem amb els desgraciats!!
... les mateixes consignes
ressonen arreu igual
a les files amigues
i a les trinxeres dels confrontats
Fan falta morts
i és precisa crueltat
i l’ofici més noble
és matar amb impunitat
Qui son?...Què volen?
Ara que ho tenia tot pagat
els maons de la casa
les teules del teulat
... tot s’ha fet pols... esmicolat
Tantes cuites, tants mals de cap
i ara a l’era s’escolta
el plor de les donzelles
i els trets dels revoltats
Els camps que foren verds
altra volta cremats
i en el camp de batalla
és barregen els ossos d’avui
amb els dels morts d’antics combats
Creix la bardissa
i passen els anys
i el combatent torna a la terra
amb els mateixos crits
i escarafalls
La crueltat passa
entre les generacions
com la llum travessa el cristall
sense deixar senyal
passant per sobre
de consideracions banals
Com la vida, la mort
o les possessions materials
cap esforç és cabdal
cap lluita és essencial
tot és part d’allò
que s’emporta el temporal
del que s’empassa el remolí
llot que deixa l’aiguat
El temps de pedra presideix
el gran acte humanal
i badalla avorrit
davant del previsible final
Les mares ploren
pels fills que no tornaran
els nois entonen enardits
encara els seus cants
Cíclica l’historia
que des de temps arcans
s’entesta a repetir
arguments i desenllaç
...Qui son?...Que volen?
Son els de sempre
i volen el mateix que abans
seguir el propi camí de progrés
deixant reguerons de sang
I quan tot s’acabi
i el món és glaci
o s’encengui sencer com la teia
sepultats per l’eluvió
en la imperceptible cinètica
de l’univers
serem sutge brut
i atrapat entre capes tectòniques
Fossars negres de substància infecta
d’estranyes propietats
que el foc i el desori
encara escampen.
59 LA TARDA
La tarda queia de biaix
a l’engonal del dia
feia sol i els ocells
feia estona que dormien
El cel era més blau
i l’ombra era fresca i suau
els nens jugaven amb crits i rialles
i una dolça son conqueria
el meu cos deixondit
La tarda era lleugera
i plena de matisos d’or i nata
Els núvols immòbils guaitaven
des de la seva talaia d’aire
suspesos com falcons
dibuixant lentament
fesomies i avions
La llum s’atomitzava
i partícules d’or
queien sense gravetat
com una pluja fina
Els ulls badats
a tot el que la tarda feia possible
Els crits de la mainada
les corredisses a l’herba
i el vent passant entre les fulles
dels arbres transparents
Queia la tarda de biaix
i passava dolça la vida
i lluny el llevant feia dansar
les capçades dels til·lers
60 QUATRE MOTS
Cauen quatre mots
com pedres al llac
dibuixant cercles
a l’aigua quieta
Cauen com pedres
llençades al buit
a l’esglai del full
que pàl·lid espera
Es creuen el cercles
i de les interseccions
floreixen els signes
i les cançons
Versos que son
cinètica d’aigua
espirals de fum
aus que s’enlairen
Cauen els mots
l’un rera l’altre
i sense saber com
anomenen jornades
Venen del present
i al futur s’enlairen
cauen quatre mots
s’esvaeix la tarda
Escampen la nit
cerquen l’estimada
anhelen el repòs
i els somnis atrapen
Venen del present
i al futur s’enlairen
cauen quatre mots
s’esvaeix la tarda
61 CAPTENIMENT
El sol fugirà avui també
de nou abans que jo
empassat per la carena
i aquesta la meva solitud
tampoc retrobarà la teva
Un altra jorn de vidre
procurarà passar sense rompre’s
com tants d’altres esmicolats
jaient als llims
de les hores mortes
La nit vindrà
a aclucar-me els ulls
com un veritable amic faria
davant la imminència
de la mort efímera del dia
Repòs trencat
i llençols fets un garbuix
la lucidesa de nit em fuig
i abans de l’oblit bec
d’un pou de bogeria
Una eternitat d’espines
i de giravolts sense direcció
encara couen velles ferides
cercant metzines
i curació
Mancances al vent
de la nit fosca
de ràbia em bull el sentiment
no tinc esma ni per la revolta
i acoto el cap amb capteniment
62 GLOPS
Deixa que els meus dits de ploma
pentinin l’esgarrifança de la teva pell
Mira’m als ulls i comprèn
els signes sense mots en el vent
del llenguatge de les papallones
Obre els braços i espera
el meu cos que assedegat però lent
amb inèrcia de creació
cap el teu cos s’atansi
a l’hora vençut i vencedor
Deixa que actuï la cinètica antiga
de la seducció primordial
Obra la pell i la carn sense paüra
i ballem la catàrtica dansa ritual
Fruïm de la dolça mort de la consciència
i que el benestar del muscle
no ens impedeixi
beure glops d’eternitat
63 MOSQUES
Deixaré que les paraules
volin fins allà on soc jo
com les mosques de la fruita
al ferment de la putrefacció
Petites mosques enfeinades
absorbint de l’estantís el millor
d’on surten? vull saber jo
si fa un instant que no hi eren
O aquelles que el vent arrossega
els dies de molta calor
son milions, son gernació
fruint de la taca infecta
I les grosses virolades
d’abdomen metàl·lic glauc
tornassolats impossibles
solcant feixugues el cel blau
L’olfacte les mena a la fempta
al rovell de la descomposició
al llot de la primordial matèria
allí on va a parar tot
Mosca comú d’ala irisada
d’erràtic, i enfollit timó
el teu vol te mil parades
sense aparent intenció
T’assembles a les persones
fins allí on puc copsar jo
frisant per arribar a la merda
i remenar-la amb convicció
Mosca que mires al món
amb òptica de cent cares
que deus pensar de la gentada
que tant lenta i feixuga és mou
Rius en veure venir la ma
que ingènua vol esclafar-te
i tu fas un salt enlaire
rient-te del gest de l’humà
64 MOLOCH
Rectilínia carena
cel gris fet a mida
densitat de resclosa
metàl·lica brota la rosa
a la ciutat comprimida
Calmosa plana marina
nit oberta i estrellada
en el tràfec amagada
tant que ja no la mires
ni en notes l’alenada
Pàl·lida fesomia
de setinada brillantor
entre murs presonera
fugaç el seu reflexa
entrevist als aparadors
Sutge que impregna
la pell del vianant
glauques llums de trànsit
espargint enlaire
boires inquietants
Moloch monstruosa
teranyina que arrecera
de vanitats traïdora
ensucrant juganera
als fills que golafre devora
Moloch arcana i mítica
tu que mai te’n anares
ara esperes la collita
de la sement maleïda
que fa mil segles sembrares
65 SEC
He acabat amb la lluita
... i ara sec
Ara sec amb possessió
d’una veritat inqüestionable
... ara sec
i els pensaments ja no s’enfilen
cel ras amunt
...i ara sec
amb el cos cansat
absorbint el repòs com un licor.
Ara sec
i m’adono que quant va començar tot
també seia
... contemplava la lluna
amb l’angunia de no saber
No m’adonava que seia, com ara
i el temps fugia d’ignorància
Però ara se que sec
i contemplo la lluna d’enguany
i ja no passen els dies com abans
sense saber.
Ara sec i no faria altra cosa
ho saben fins i tot
les pedres
de les llambordes
66 MARKETING
Deixaré una linea oberta
per les queixes i reclamacions
un full de recomanacions
perquè quedis ben contenta
Un plec ple de protocols
unes normes a seguir
un manual d’instruccions
perquè res et faci patir
Una oficina d’ajuda
i d’atenció al client
i perquè no et trobis perduda
unes notes ben adients
Un manual de l’usuari
i unes bones tutorials
i un munt de notes editorials
a revistes i diaris
Traducció simultània
i correccions al marge
asteriscs i notes d’autor
i fes d’errata a peu de pàgina
Pautes de comportament
i estudis de mercat
per tenir-te de mi pendent
crearé el producte adequat
Notes de premsa
i extenses clarificacions
explicant les veritables raons
d’allò que un sent i pensa
I obriré mercats nous
damunt de la teva pell
tot molt ben organitzat
per no fer cap desgavell
Que no hi ha normes i lleis
ni devolucions ni esmenes
els terminis son per sempre
i no hi ha lloc per compliments
I si no quedes contenta
malgrat el desplegament
serà perquè segurament
l’amor canvia com el vent
l’amor canvia com el temps
com el temps
67 RASTRES I PETGES
Pistes, trets amagats a l’herba espessa
tènues llums somortes als finestrals
espelmes enceses, senyals inconcretes
com el llenguatge silent dels amants
Rastres i petges, claraboies obertes
fites enterrades, visions d’altra temps
en foradats cistells recollim les sements
i seguim la traça amb les que és perden
Collim i recollim amb ànsia i avidesa
il·lusionats en fer el cabdal descobriment
desconeixent del tot allò que ens espera
i gesticulant a l’aire amb braços atents
I esperem el bes molsut de l’estimada
que du aquell regust de vida atemporal
que sempre hi fou des de la primera albada
quan el primer desig va fer el món trontollar
Rastres i petges per qui vulgui seguir-les
desconec quina serà la meta al cap de vall
son plens d’amor, d’afany i paciència
i trossos del meu cor sovint trencat
Peces perdudes dels meus mecanismes
molles de fuets, palanques i cargols
explicites raons per perseguir les pistes
tot i que temo que no ens duran enlloc
Rastres i petges a la roca gravades
el pas del temps quasi les ha esborrat
però si les mirem amb curosa mirada
t’adones que n’hi han pels quatre costats
Passen els homes i les senyals és queden
només cal l’esperit de descoberta
cada senyal és una porta entreoberta
potser la clau que fa temps que esperem
Rastres i petges per continuar el viatge
per rutes boiroses allí on ningú vol anar
tant se val l’incert lloc on ens adrecin
tot és fer el viatge , tot és viatjar
de LA GANA AJUPIDA 2009
68 EL TEU AMOR
No vol el teu amor
et vol a tu
material i de vellut
riure amb el teu cos de lluna
i fer glops de lívida claror
Vol el teu cos de bronze
i el refulgir de l’or
que no precisa el teu amor
vol la vida
que l’esma l’hi ha robat
i la mel que tot home anhela
No vol el teu amor
dóna’l a qui el vulgui
ell vol el despertar
de la sang dormida
vol veure desig si el mires
i en el teu pit trobar el consol
que la seva anima precisa
Vol la seda de la teva pell
i els seus racons i plecs
i per un instant l’eternitat
la teva vida sencera
sense fraus ni compliments
No vol el teu amor
dóna’l, escampa’l arreu
que a ell d’amor
massa sovint n’hi han promès
però l’amor és esquiu
i dient que es queda
mentre fuig per la carena
sense deturar-se menteix
69 UNS ULLS
L’estany d’uns ulls on ofegar la remor
amb la ferma voluntat d’asserenar el vent
sadollar per l’instant la set permanent
i refredar amb un esguard l’antiga cremor
Estrènyer ben fort en el cau del pit
aquell doll de tendresa que brolla amagat
llençar-se rendit al si de l’eternitat
i amb el cos anar més enllà del esperit
A l’estany d’uns ulls deixar-s’hi negar
i un cop lliurats muscle i pensament
al vèrtex de la vida i el seu remolí
Abrasar-se a la llum de bonior infinita
ser de nou un embrió de pulsió primitiva
i deixar que concòrdia i pau arribin per fi
I que sigui el cabal de la sang
el que espargeixi arreu tanta bonança
i la dugui més lluny del temps i l’espai
a lloms de cada cèl·lula, amb cada alenada
Que el sentiment que fins ara mancava
s’arrapi amorós al present que fuig
esbandint tot rastre de neguit i basarda
per deixar immaculat fruir del futur
Distreure la mort amb una esgarrifança
amb un cop de llum, amb una carícia clara
que apaivagui l’onatge massa embravit
I en l’incert puig d’una incerta calma
amb goig i dolor als plats de la balança
l’esclat d’uns ulls il·lumini el camí
70 POTSER SI...
Potser si que acabarem inventant mitologies
i llençant al buit grapats de futur i de paraules
Potser si que, finalment serà la memòria
qui ens salvi penjada de les branques del salzes
Potser serà en un altra primavera que floriran
mots com roselles enaltint nostres tardors
Potser llavors ens arribaran les filagarses d’avui
descloses de les barbes cendroses del temps
Potser si que l’esperança fa més dolça l’espera
del qui no sap, ni podria, tornar enrera
Potser els violins de la solitud gemegaran encara
omplint el capvespre de porpres i blaus
Potser si que un dia, tal vegada podràs llegir
les lletres suaus de les aloses acaronant-te
Potser si que ara, és total un anhel que frisa
per prendre anima, fer-se cos i ser substància
Potser si que és només pell, tremolosa i sensible
la que empelta el brancatge del mot
Potser si o potser no regalimarà la llet com solia
de les mamelles ara eixorques... d’un dia qualsevol.
71 LA GANA AJUPIDA
Trenca el crit de la pell
la serenor del dia
amb el seu badall
de permanent carència
és pulsió de cèl·lula
de solitud captiva
i clam ancestral
que defuig la ciència
és bramul nocturn
que anul·la la pensa
la soterrada remor
... la gana ajupida
Dels instants madurs
que desgrana el dia
raïm incert
de quotidiana verema
fet de grans de joia
o d’amarga pena
quants n’hi ha,
quants en contaríem
que no duguin l’empelt
i l’oculta influència
la petge ominosa
... la gana ajupida
De desig i mancança
n’és feta l’ambrosia
amb essència de lliris
pura i perfumada
no hi ha voluntat
ni humana ni divina
que apaivagar pugui
el crit que la demana
dut a lloms dels vents
de cada jornada
l’udol des de l’ombra
... la gana ajupida
Des que llençats
a la gelor de la vida
amb el primer plor
de nadó desnonat
ja exigim la flor,
la calma exquisida
la fi del dolor
que just ha començat
i amb la claror del abisme
l’ull encegat
ja el seu tribut reclama
... la gana ajupida
72 INSTINT
Allò que apareix mitificat en el somni
el desig mai acomplert com motor de vida
la turbulència de la sang quan imagina
i la corol·la pura d’aquell cos per fi s’obri
Poemes de pell i de deler irreal i sublim
on la lletra cobeja la carícia perduda
l’encís d’un bes furtiu sota la lluna
que t’amara de beutat amb dolç plugim
Maniobres de la ment explicant la carència
l’absència total del preuat complement
que a crits reclama l’ésser des de la naixença
La flor de la vida, l’ambrosia del present
els braços de l’amant que acull amb complaença
l’eterna jovenesa, la sagrada pèrdua del seny
Reeixir d’una mort volguda i enyorada
tants passos perduts cercant la incerta pau
el silenci final de l’àtom que reclama
el descans, el sadolli, l’assossec del brau
Quieta la sang en el seu cabal aturada
en l’instant precís de nul·la gravetat
observant la plana des de sota la nuvolada
com un falcó immòbil amb el seu vol parat
L’home corre amb l’alè de l’instant al clatell
i per saciar la fam bada la boca amb avidesa
per aconseguir només queixalades de vent
L’home cerca orb damunt la terra immensa
com l’arna cerca la fi en la flama encesa
sense ganes ni forces per actuar diferent
73 LA CADENA
La cadena que arrossego
no és feta de ferro colat
no te pas un pes impossible
ni enlloc em te lligat
La cadena que em priva
de la meva llibertat
és del tot invisible
dins dels confins del meu cap
La cadena que em te esclau
pres d’una força intangible
amb el pas del dia a dia
m’hi he anat acostumant
La cadena maleïda
lliga el que no és pot lligar
lliga el cos a la norma
i la norma amb la moral
La cadena és del tot real
encara que ningú la vegi
i per molt que l’home la negui
tots en duem una d’igual
La cadena que duc al coll
si pugues la trencaria
i sense llastres a la vida
lleuger alçaria el vol
74 FULLA SECA
Reflexions de fulla seca
mentre l’arrossega la corrent
del remolí d’oratge que l’aixeca
cel amunt lleuger com ocell
Però és només una fulla seca
en perpetua dansa i moviment
giravoltant esperonat pel vent
anant de la ceca a la meca
A mercè de l’esclat d’uns ulls
o del malentès d’un somriure
amb aquella esperança que bull
aferrissant-se a sobreviure
Erràtics pensaments de fulla seca
sense timó, ni raó, ni voluntat
sovint arrossegats pel terra
amb gust de perduda llibertat
Llibertat que la jovenesa atorga
per l’inconscient menyspreada
ara ha esdevingut fulla seca
de la pols i el vent amistançada
75 SECRET ESQUISITS
Vull un secret amb tu
de somriures i pell
d’esglais i capvespres
i de calius ardents
Vull un secret amb tu
de carícies obertes
de penombres enceses
i de llençols de lli
Un secret ben guardat
només per a nosaltres
que ningú fiqui el nas
per destorbar-nos
Que per tu i per mi
son les calmoses tardes
els coixins de paraules
que ningú altra ha de sentir
Secrets de saliva
i delers entrellaçats
i de llàgrimes d’alegria
per haver-nos trobat
D’instants aturats
a l’amor d’una cambra
mentre a fora somorta
batega la ciutat
Secrets exquisits
que a ningú interessen
per tothom un misteri
menys per tu i per mi
76 PAÍS INTERN
El meu país intern
te geografies diverses
amb prats de verda controvèrsia
on hi pasturen sentiments
Rius de angoixa i soledat
amb pons d’idees i propòsits
i enlairats espadats
de pensaments insòlits
Roques d’aresta dura
esmolada per vents i rauxes
que duen eixams de disbauxes
erràtiques com la fortuna
Boscos d’heroica convicció
on s’hi fa la raó absoluta
i el fong de la desil·lusió
cria al fons de fraus obscures
Un mar embravit i esquerp
on bullen ones d’impaciència
que ajeuen a la fi el seu deler
en sorrals de indiferència
Muntanyes de temps perduts
i porpres serralades de neguit
amagats llacs de transparència
on s’emmiralla el meu desig
Planes d’erms conformats
on hi bufa sovint la gana
mai satisfeta, mai assaciada
malgrat sèquies i canals
Pobles de casetes blanques
on hi feineja una incerta raó
carrers, places i cantonades
de torturades reflexions
La gent sol ser amable i bona
i t’hostatgen amb tot el cor
del meu país no puc anar-me’n
me’n ha d’arrancar la mort
77 METROPOLITÀ
Ell no ho sabia però
era l’animal qui dictava les normes
passejant el seu desconsol
amb ulls com tions ardents
i la gana traspuant-li la pell
Els seus ulls eren tions ardents
i en un passadís brut i boirós
de la jungla metropolitana
la va veure de vianants embolcallada
i de rajoles de color verd clar
Ella caminava amb pas ferm
aliena a les inèrcies que movien als altres
com una deessa bruna i altiva
d’ulls negres com l’abisme
i de mítica cintura lleugera i breu
Ell astorat l’hi volia enviar
tota la tendresa que en el pit albergava
i ella s’esmunyia entre verds i siluetes
no sense que les seves mirades
es trobessin un instant
Els ulls d’abisme copsaren al acte
la intensitat, la urgència del esclat
d’aquells dos ulls com tions ardents
que volent traspuar tendresa
malaurats mostraven la fam de la fera
L’animal dictava les normes
i poc podia fer amb intencions i paraules
mentre aquella cintura breu
s’endinsava en un boirós passadís
ascendent de rajoles blanques
78 TRES MIL ESTONES
Encara que les nostres pells
no arribin mai a escalfar-se
l’una a l’altre
i que les mirades que compartim
les robem
a instants furtius de la jornada
Encara que els nostres llavis
es busquin permanentment
sense trobar-se
tinc tres mil estones amb tu
colgat de nit
des del somni acaronant-te
79 TRIADA
Fanals
Si em llanço fins al fons
de la literatura i el drama
i estudio mots i heures
segur que algun profit he de treure
de les hores ertes
i dels il·lusoris fanals
Somiaria
Per somiar somiaria
pomes de sucre i regalèssia
i en el palmell de la ma
s’hi faria amb el temps
una xarxa sensible
per capturar poc a poc
delers de vent
i adormits somriures
Ruixats
Si trenco la finestra
entraria el torb gelat
però si acoto el cap
amb complaença
del fluorescent del cel ras
plourien deixats anar
ruixats de llum blanca
i d’agulles de cap
80 MURMURI D’AIGUA
Perseguint-me sense fer nosa
com el murmuri de les aigües
a la llera del riu.
Amb el pensament asserenat
acompanyant-me però.
Compulsiu suau de la presència
que quasi sense remor m’aclapara
com el murmuri de les aigües
passejant per la riba
tranquil com el migdia
amb una calma intensa
que no em destorba el pas.
Com el murmuri de les aigües
riu avall deixat anar
remolins de cristall líquid
i límpides bombolles esclatants.
Transparències d’espill tremoladis
i el teu esperit
com el murmuri de les aigües
dintre meu, llera avall, obsés suau.
Cabal tumultuós
helicoide d’aigua clara
pressentint l’esmunyedissa presència
com el murmuri de les aigües
riu avall.
No hi ha resclosa que aturi
l’obsessió suau que m’aclapara
quasi silent
com el murmuri de les aigües
a banda i banda de riu
de l’ull del brollador a l’estuari
barreig d’al·luvió de terra fèrtil
sediment de record i pulsió.
Llit de llim i de llot.
Eixams de teixidors
suren en el reflexa de la lluna
en un toll estanc
on la corrent per un moment s’atura
i el pensament obsés i suau
torna del quasi silenci
sense gravetat
a governar-me l’instant
com el murmuri de les aigües
riu avall
81 SEGURAMENT
Segurament som quasi res
infinitesimal partició de vida
microscòpica pulsió primitiva
en el mapa gegantí de l’Univers
Consciència intranscendent
flotant en una mena de deriva
de forces que giren i giren
en equilibri exacte i permanent
I la quinta essència del pensament
l’energia més neta i pura
nascuda en el vèrtex de la ment
És només un floc d’escuma
un esquitx, un bri, una espurna
que segurament s’endurà la corrent
82 SECRETS
Secrets segellats
és guarden en capses
sense forats
sense espitlleres
poc heroiques
per no treure ni el cap
ni el fusell
I el segell
és va gravant
a cops de temps
i de silencis
a la soca-rel de la pell
Els secrets de carn
queden al vent
exposats
a la que passa el temps
com l’aiguat
que s’endú bardisses
i la palla del paller
deixant l’anima de pal
despullada al vent
exposada al món
i a les mirades de la gent
83 HERMITAGE
T’he vist passar i la teva silueta
m’ha fet pensar amb l’Hermitage
d’avingudes nevades i cel encimentat
El passeig dels pollancs
i dels esporgats plataners
a la vora del Volga congelat
entre branquillons de gebre
Deixaves empremtes a la neu
amb el teu pas petit i jo les seguia
amb un perfum de vodka als llavis entercs
T’he vist passar
abrigada de recances i de naufragis pretèrits
i per un instant m’he sentit estrany
entre salvador i nàufrag
Allunyant-te
t’he vist més clarament que mai
la teva ombra allargant-se
retallava el seu perfil a la neu
i jo, abstret voldria comprendre’t
...però et difuminaves
Ai! Si t’haguessis aturat
i hagués tingut l’opció dels lliris a la ma.
84 PERVERSIÓ
La veritable perversió
és no acceptar
que els pensaments
que el cervell destil·la
a ritmes diferents
i en situacions escollides
no son el feu del Bé
ni la llodriguera del Mal
i que la moral
és un concepte
que massa sovint
puny innecessàriament
i fa mal.
La innocència
neix a la naixença
i creix en els prats verds
i els estanys de cristall
i sempre hi és
fins i tot sepultada
per la norma
i el desgovern de la moral
de VOLVES DE CENDRA 2009
85 FUM
Només fum
elevat entre dos móns
sense ser ni d’un ni d’altre
ni sòlid, ni de l’aire
com l’últim hàlit
de partença i d’oblit
Només fum
germà de boires
i de misteriosos viaranys
dibuixant entre branques
camins oblics i estranys
rectilínies rutes
de llum i de l’espai
Només fum
intangible com l’anima
com el vent de mestral
de du l’essència
d’un món irreal
de volves de cendra
i llum fantasmal
Només fum
que del foc avisa
silenciós i suau
ala immòbil de falco
cavalcant l’oreig
com el bleeix del respirar
que amb tu camina
fins l’alè final
86 VISIÓ DE POETA
Sublimada visió de poeta
que salva distàncies i temps
bastint pons i castells de lletra
fulgurants palaus de sentiments
Enlairada noció de les coses
transfigurades del món cendrós
de la profana realitat enganyosa
reeixides amb mil nous colors
Percepció d’ocultes formes
i perfils a l’ull de l’home amagats
que viuen reclosos a l’ombra
burlant-se del primer esguard
Constants darrera l’evidència
però vius i amb un pols latent
conformant l’anima, l’essència
de les coses normals i corrents
Sublimada passió de poeta
lluïssors d’aquell or tant fi
que s’amaga rera humanes vides
embrutades per la pols del camí
87 REDEMPCIÓ
Depurar el mot i fer-lo essència
transcendent melodia interna
raó del ésser, forma primigènia
llum i verb ancestral de creació
Assolint implacable el límit
com el llebrer que assetja el cau
mots alliberant el sentit esclau
de la presó del seu àmbit físic
Que arribin on les dugui el vent
un destil·lat de vivència ardent
diamant de puresa inusitada
El cristall de color més lluent
un mot, un punyal, un sentiment
que amb netedat travessi l’aire
Una daga de fil de plata pura
esmolada amb la fruïció del moment
un tall net...quasi transparent
que arribi al cor de l’estructura
Remogui l’emoció mes profunda
i per l’anima sigui alliberament
que és desclogui l’enteniment
il·luminant la fosca més obscura
Un llampec que perfili la carena
un traç net de brillantor perfecta
que auguri l’inici de la bonior
Un treball de minuciós orfebre
que guiï cap a la direcció correcta
i del neguit n’atorgui redempció
88 T’ESVAÏRES
T’esvaïres...
sense haver ni estat aquí
pell somiada, deler
No tens rostre entre els meus dits
només l’empremta viva
glatint des del somni
...I tot i així t’esvaeixes
xuclada per la distància
i el temps tirà
No puc ni trencar cadenes
amb catàrtica fruïció
doncs mai hi foren
només en l’esquiu àmbit
de la imaginació
T’esvaïres
... i jo llenço el pensament
sotjant aquell reflexa preciós
que em dugué a l’engany
i l’entreveig boirós com un desig
T’esvaïres
... i ara amb la incertesa
cavalcant-me les parpelles
no puc si no agrair aquella mirada
que m’induí al somni
T’esvaïres
... i no tindré la teva pell
però si l’amagat anhel
de topar-me amb tu un matí de cendra
i alimentar-me d’aquell impuls
que fa que els meus dits
encara somiïn
89 DALLA
Dalla de plata
de fil cruel
tomba ta mirada
vers un altra esplet
Dalla de bronze
oscada pels anys
jeu al prestatge
descansant
Dalla inoportuna
cerca el moment
que les fulles mortes
se les endurà el vent
Dalla de lluna
nits de cor roent
encén encara la fosca
atura el moviment
Dalla d’argent
de neguit empeltada
aparta la mirada
freda i incandescent
Dalla goluda
d’inacabable fam
posa mesura
al verí del teu tall
Dalla que esperes
el nostre moment
no frisis... espera
sempre hi haurà temps
90 PROCESSOS
Tanca cercles constantment
deixa que culminin els processos
fins al final i desprès...
reneix com un fènix cíclic
que reviu de la brasa i s’enlaira
flama amunt fendint l’aire tèrbol
en el marasme dels dies
Somia, però amb la claror
sotjant-li els ulls
com el llebrer sotja el misteri del cau.
Tenebra... La fosca interior
és el redós on jeu la fantasia
que creix a l’aixopluc del silenci
Esbandeix de la vida
el que no belluga
i torna a començar el procés
acumulant estris de fum
i baluernes imprevistes
que de cap manera precisa,
per llançar-ho de nou
tot plegat a mar
I crema sense cridar
amb un foc suau i silent
que l’acosta a l’inabastable límit
de l’eternitat i dels vents
per copsar com un au
la infinita tendresa de les albes
Reflexionant, podria dir-te
que ni son tant tèrboles les aigües
ni tant estridents els xiscles
i que la condició de l’aire,
malgrat tot, no és tant insuportable
si t’hi acostumes.
Que les ciutats d’avui
emparen gernacions atemorides
que mai gosarien anar més enllà
i trencar les regnes
encara que cogui la ferida
calcinada per el mal averany
que sotmet a l’home primordial.
Atàvics mecanismes
que fan plana la farina
i deixen sense resposta
als bel·ligerants.
L’aigua al vi ha estat sempre
l’estratègia del menaire
i ara no és pas diferent
Els hàbits s’assenten
a la rocallosa carena
de l’home de enguany
que pacient i com bou sanat
només seu i espera.
Recapitulant
i fent seva l’idea d’asserenar
els mals vents que bufen ara
et diria:
Que no son tant tèrboles les aigües
i que el vent
és només aire i erràtic moviment.
91 FOLL
Amb els ulls plens d’eternitat
cercava respostes dins aquella llum
que albergava en el seu si profund
tot el coneixement de la humanitat
I veient allí la genuïna oportunitat
d’assolir la comprensió de l’infinit
i de l’estranya seducció del remolí
va decidir doncs llençar-s’hi de cap
Volia ser ben sincer amb si mateix
i trobar l’explicació de l’univers
amb ulls colgats de fam i de llum
I amb aquella fe de la innocència
va fer seva la pregona essència
que rau darrera la cortina de fum
I va fer un trau del tot irreparable
a l’invisible tel que empara la realitat
i que la fa per l’humà assequible
i lluny d’aquell món tant amagat
I després de veure per un forat
les forces que ho amaran tot a la vida
i les raons de les humanals derives
va ser impossible entendre el món real
I ara res comprèn del que l’envolta
per molt que amb la ment s’esforça
a interpretar els signes del món
Ara vaga per carrers sense solta
amb un sac ple amb totes les respostes
i la resta de la gent l’hi diuen foll
92 S’ESCAPEN
Se li escapen dels ulls
les carícies
delatant l’anhel
que el traeix
i cada batec
que del seu cor neix
pronunciant el teu nom
s’enlaira
La pell
esborronada i sensible
permeable tant sols
al teu encís
i el teu esguard
és per ell un vincle
entre sa solitud
i el paradís
Se li escapen
les carícies dels ulls
en un gest invisible
de l’anima
que sense voler
cap a tu l’atansa
com un hàlit de vida
que del cos li fuig
93 DONZELLES
Del voraviu de la tarda
cauen els vermells
enrogint les galtes
de donzelles ardents
Ardències de neu
damunt la pell blanca
i les roses del seus ventres
anhelant el desgavell
Àngels i estels
d’un privat firmament
xafogors salvatges
i la sal de la pell
A les lleixes de l’armari
esperen impacients
pots amb pastilles
i gàbies de vent
Del voraviu de la tarda
degoten els morats
amants i donzelles
i dimonis escuats
I al llit de la carena
s’ajeuen implorant
una carícia esparsa
una besada fugaç
94 SOLAR
Els sols fan crosta en els meus dies
amb turbulències de flames refulgents
La meva pell s’aboca a l’abisme
d’amunt d’aquests erms de ciment
El vent solar arrossega partícules
de llum daurada, guspires d’encenalls
Que sota l’epidermis copulen
procreant nissagues d’estels fulgurants
S’obren les venes a la canícula
i s’alliberen torrents d’or a la càlida sang
Les rescloses del cor no poden
aturar la potència esfereïdora del cabal
Si fos de lluna només, em perdria els béns
de tota aquesta generositat solar
Però ara per ara soc de dia i arreplego
esquitxos d’or a les tardes calmes
95 GELOSIA
Ha perdut la seva noia
en una volta tenebrosa
i ara te por que estigui
allí perduda de nit i sola
I criatures nocturnes
importunant-la molestes
gnoms i bruixes perverses
oferint-li el Sol i la Lluna
Faunes i sàtirs del bosc
de disbauxades correries
abocant-li xafarderies
a l’oïda amb to capciós
Ciclops i minotaures
volent-la prendre per força
i ell la imagina com corre
fugint paorosa dels monstres
Ha perdut la seva noia
pels viaranys de la nit
i ell la cerca incansable
amb un desgavell al pit
Veu gegants i gegantes
passant amb el cap ben alt
i ella corrent escapant-se
entre les rialles dels nans
La veu perdent el senderi
de solitud ferida i de paüra
la imagina aterrida i plorosa
en una cantonada obscura
Però vet aquí que ara ve
riallera i del tot segura
dient que a la nit d’aventura
s’ho ha passat la mar de be
I ell ja no sap que fer
damnat d’aquella gelosia
que arraulida romania
tant amagada dins seu
I ni sàtirs de la boscúria
ni minotaures, ni gegants
tot era una farsa estúpida
nascuda de la inseguretat
L’angunia de no tenir-la
sempre vora al seu costat
com el que dilapida la salut
per donar-la per descomptat
96 LLOPS
Llops udolant
al bosc de ciment
ferotges i afamats
Els ullals de neu
refulgeixen a la buidor
de l’erm desolat
Esquitxos de lluna
en l’esvoranc obert
de la seva boca
amenaçant
Pel d’urbana pinassa
i ulls rabiüts i atents
al remat què passa
És preparen, és preparen
amagats entre llampecs
de florescents blancs
Llops de ciutat,
ocults als despatxos
fermats sota set panys
Acorralen, mosseguen
i son el fuet implacable
del desesperat
97 TERANYINA
Presos al vesc d’una invisible teranyina
que ens atrapa silenciosa... lentament
per més que alliberar-nos voldríem
més ens enreda a mida que passa el temps
Vençuts pel fat ingrat de la víctima
amb ma blana ens envolta en un capoll
de seda mortal, subtil i enganxosa
que ens estreny com una soga al coll
Però no és capoll transformador de vida
que converteix la larva en papallona fina
si no que ens ofega cruel fins a la mort
És una xarxa de fets que t’embolica
i que quan més la remous més és complica
la manera de trobar pau i confort
98 DOS PEUS
Sobre dos peus camino
i em faig dir home
amb la felicitat despert somio
mentre passa el temps
en l’ànsia atrapat
Sobre dos peus camino
i no puc per natura ser indiferent
ja que la calç dels meus ossos
reclama a crits la mineral memòria
dels silencis erts.
A la perifèria d’aquesta vida
que no em pertany
hi ha indicadors què ja m’avisen
de la carn de pedra
i de l’enfangada sang
De l’eterna condició
de l’esperit que m’alena
en tant prevalgui la instintiva
cadència del cor
i els meus ulls devorin
imatges fugisseres
malgrat s’esmunyin en l’horitzó
sepultades de temps.
I sobre dos peus camino
i sento que m’abriguen
deus tant amorosos
com inexistents
Que no hi hagin símbols a la meva tomba
i que sigui de pedra la làpida
el record i el retrobament.
Sobre dos peus camino
durant un breu lapse de temps
...desprès el vent s’haurà d’endur
els meus insignificants mots
ja lliures de l’arrogància
què atorga el moviment.
A la mecànica mineral
és on dorm la veritat definitiva
de Rius i Rierols 2110
99 ELUVIÓ
Vells tronats amb ideals en desús
amb cossos cansats però memòria intacte
malgrat tant afany, tant de temps perdut
avesats a ignorar l’avís de l’oratge
I els fills de la coloraina i la lliure pensa
de la pura alegria i de l’amor universal
ara lluiten i s’escarrassen en la defensa
d’una incerta pau domèstica i del capital
El riu baixa ple de renovats neguits
amb els que s’engrandeix la riuada
les angoixes de sempre al riu llençades
més les de la generació del desencís
Cabal tumultuós, corrent implacable
que tot s’ho emporta a l’eternitat
on esdevé oceà barreig de mil aigües
eluvió de futurs pressents i passats
100ATANSA
No tinguis por i atansa
la teva boca a la meva per besar-la
que cremi tota la vergonya
i aquella temença estranya
Despulla la teva anima
mira’m als ulls i digues-me:
Poemes d’amor ?.. Perquè servirien?
sense un anhel a la mirada
Passen els blaus i les albades
i nits de boca negra badallen
amenaçant menjar-se la fosca
planetes, llunes i altres astres
Mirades de negra nit
que la meva calma inflamen
en l’espill del teu esguard
s’hi reflecteix la meva ànsia
No tinguis por i hostatja
el meu cos que al teu s’atansa
en un receptacle d’amor
on no hi tingui cabuda la recança
101 EXPLOSIÓ
Una col·lisió d’ estels
en un buit sideral
una força sobrenatural
del si mateix de l’energia
Un esclat primordial
de proporcions apocalíptiques
estranyes paràboles i el·lipses
i l’explosió de mil sols
El naixement dels astres
alienats a la via làctia
com una serpent gegant
que repta deixant un rastre
En el llençol de la nit
negra com l’atzabeja
deixades anar parpelleja’n
mil lluernes com mil crits
D’entre totes elles en cerco
una que em parli just a mi
petit d’humana matèria
anhelant acomplir el meu desig
Si n’escolto una parlant-me
juro que ho deixaré tot
i el llenç de la meva tenebra
l’ha d’estripar un raig de sol
102 SILENCIS
És tant feixuc aquest silenci teu
tot i no tenir el pes de les paraules
tant carregat de potsers i de qui saps
la incertesa és on habita l’esperança
Silencis com punyals que fendeixen
silencis tous agombolats pels vents
o cruels només fets per que fereixin
a aquest cor massa feble meu
Silencis llargs d’aquell qui no te parla
ni tal vegada massa res a dir
d’aquells suaus que a tothom agraden
i dels altres que és deixen descobrir
Silencis d’amor dels que tot s’entén
silencis captius d’un posat, d’una actitud
o frisant al pit per enlairar-se al vent
i aquells altres que demanen ajut
Silencis de conxorxa i de complot
nuats amb mirades des de l’ombra
silencis sorruts i silencis de sorna
on el silenci parla més que els mots
Silencis de pedra al corriol del temps
i paraules mai dites en veu alta
entre tu i jo creix una estranya calma
que no s’avé amb el silenci només
S’avé amb el desig que als dos ens manca
aquell si que potser el trencaria jo
que si el nostre silenci fos ple de paraules
potser vindries fins allí on t’espero jo
103 RIU-TE DE MI
Riu-te de mi
i de les meves paraules
tal i com jo faig
que no faràs sang
Riu-te de mi si et plau
i amb una rialla
esbandeix la tristesa
que et te el cor pres
Riu-te de mi
que a mi no em fa res
que moltes vegades
jo faig el mateix
Riu-te de mi
que no m’importa
i rient s’obre una porta
que potser no havíem obert
Riu-te de mi
i de les meves idees
dels plans que tinc
i de les meves dèries
Riu-te de mi
que jo em riure de tu
i junts trencarem
aquest silenci tossut
104 PLASMA
Dins una pluja de perfums
i de joves cossos desabrigats
en el divan quasi anestesiat
transcorren els dies un a un
Retina de colors segrestada
i de paisatges sobrenaturals
de l’asèptic opi de les masses
i la manipulació digital
El cos pres d’aquella malura
per tothom tant ben acceptada
de l’addicció sense fre ni mesura
al comandament a distància
Que la més absurda substància
és l’insubstancial atracció
dels temes sense importància
que perboca la televisió
Tots quiets no fem esforços !!
i seiem ben mansos al sofà
atrofiem-nos ments i cossos
bous tecnològicament sanats
Ja quasi no queden impulsos
ni instintiva humanal condició
com no sigui el jeure a l’ombra
badallant i fent la digestió
I em fa molta ràbia he de dir
però no puc si no reconèixer-ho
que jo mateix em descobreixo
malalt d’aquesta malura vil
La tiraria per la finestra
per lliurar-me per fi del llastra
però me la acabo de comprar
de quaranta polsades de plasma
105 CLÍDICE
No puc si no veure-hi clar
maleït de clarividència
no hi ha lloc on amagar-la
ni dissimular-ne l’evidència
Com una Clídice antiga
entre ornades columnes
amb les parpelles de vidre
veient la realitat tota nua
Ferint-me crua la nineta
tota la vilesa del món
amb el punyal de la certesa
i el cop sec de cada segon
Mirant sense poder fer d’altre
com tot és va marcint
allò què prometia miracle
i ens lliuraria de les neguits
No puc deixar que la fosca
entri en meu el món interior
no tinc la pau dels ulls clucs
i el seu caliu protector
Clídice de claredat maleïda
de veritats com cops de puny
on no s’enganya la pupil·la
i entra enfurismada la llum
106 RETROBO
Retrobo aquí l’afany d’aquells instants
i la quietud que m’endolcia els dies
aquella calma intensa que durant anys
m’ha permès filar mots de lletra ferida
Deixant-me albirar un àmbit amagat
dins del brogit quotidià de la jornada
un altra lloc més enllà de la realitat
amb sentors de gespa perfumada
I al bell mig del formiguer de formigó
on vivim amuntegats de mala manera
és d’agrair obrir un trau, una finestra
i entrellucar un altra món fora del món
On rius i rierols de cristal·lines aigües
davallen rialleres de dalt del cims nevats
i arribant on breguen les meves ànsies
les calma el cabal d’aquell riu imaginat
I de les rajoles ensopides d’on treballo
en faig néixer roselles i poms de gladiols
i els corredors son els camins per on escapo
d’aquella presó sense reixes ni barrots
Ben retrobada doncs la calma precisa
i aquells esclats de llum robats al tedi
que em propicien l’aventura i el misteri
en els previsibles viaranys del dia a dia
Ben retrobats siguin els dolls de poesia
les fonts de l’amor, la recerca constant
el do de fer lluir l’or de cada instant
d’entre els llots i els llims que arrossega el dia
107 DUBTO
Estavello allò que crec
per les parets de l’estança
doncs no hi veig esperança
i el dubte em te el cor sec
Dubto d’allò que expliquen
i del que donen per veritat
perquè massa sovint és mentida
... tant lluny de la realitat
Així que dubto i neguitejo
i em costa tenir el cap seré
què quan més crec saber
sol ser ben segur que m’erro
Dubto i no puc si no fer-ho
tantes voltes enganyat
amb l’encís d’un somriure
amb la promesa d’un esguard
Doncs dubto de mi mateix
i no se si puc refiar-me’n
tants cops que m’he traït
jo sol, sense adonar-me’n
Que ja no goso dir la meva
i visc amb por i amb recança
per això estavello allò que sé
per les parets de l’estança
108 EQUILIBRI PERMANENT
Des de la mítica lluita dels elements
a la primordial eclosió de les galàxies
l’esclat que marcà l’inici del temps
o la impossible precisió de les distàncies
De la flama roent de solars tempestes
i del magma primigeni dels estels
al si de les glaciacions extremes
governades per cosmològiques corrents
Incomprensible és l’equilibri permanent
que regeix tot el que en l’Univers belluga
de l’explosió d’aquell sol que pampalluga
a l’esclat d’uns ulls o a la potència dels vents
O l’amor humà que és balanceja
entre forces de rebuig i de desig
o de la nostre pobre percepció del paradís
a la vivència de l’infern aquí a la terra
Tot és empeltat d’un equilibri precís
com un mecanisme d’arcana rellotgeria
els homes, els estels, corrents de la vida
estan subjectes als mateixos remolins
Inèrcies de l’averany que tot ho domina
el moviment dels núvols, el vol de les aus
les estranyes sinèrgies que mouen els daus
la sort, la mort, els fluxos de les derives
109 PERDUDA FOLLIA
L’ungla de la lucidesa ha esquinçat
el meu món de fantasia i la follia ja no te raó de ser
S’enfonsen en el fang les paus pactades
i l’oblit regirà cada nou instant amb ma de ferro
S’han suprimit els privilegis i soc un amb els altres
que romanen cegats en el llot de la realitat
Encara que fórem persuadits de ser diferents
i que érem especials, ara ens colguen els dies
I dono per perduda la possibilitat de recuperar
l’àmbit ammiòtic de la demència o de la pau
Un cop trencats els límits només l’atzar és l’artífex
d’un lloc on sigui possible la vida sense dolor
En una catarsis induïda per la desesperació
albiro encara retalls esparsos d’aquell món fugit
Ara llangueixen les hores esperant el que ja se,
en una agra rutina d’asèptica submissió
Tal vegada la mort haurà d’obrir les portes de bat a bat i beneirà la llum amb el to de l’incertesa
La curació no era la que s’esperava i ara
pateixo els seus efectes damnat a quatre dimensions
Les presons més temibles no tenen barrots
i la fuga de tant obvia no pot ser practicable
L’art se suposa que deu ser com mirar pel forat del pany i manllevar de l’eternitat alguna engruna
110 DEGOTALLS
Degoten del sostre i li cauen al damunt
son llefiscosos embrions de somnis dispersos
que és varen extraviar i fer fum
I bada cara enlaire foragitant dissorts i dimonis
bruixes i nigromants delint-se per ell
i pel seu receptacle de dolces amargures
I li cauen al damunt i no pot fer d’altre
si no alenar la pestilència com si fos ambrosia
Conformar-se com un eunuc, sanat
pel presumpte bé de la música, la poesia i l’art
I ara cerca sol complaences i aliances
mentre gemeguen les nits solitàries i les òlibes
I les forces li flaquegen quan la impotència
omple el seu calze amb sucs amargants.
Però la set és inconsolable i com un nàufrag
s’ofega bevent la sal i el verí que propicien
les aigües tèrboles del ara amb la irisada presencia
dels vessats petrolis del seu moll
I no pot si no divagar amb el cap no gaire esclarit
provant de resoldre les incògnites
d’una fatal equació que inexorablement ha de revertir
en simple matèria orgànica en descomposició.
El temps de pedra és testimoni risible dels fets.
La mort? És només l’aspecte final
de la veritat nua.
111 TEMPS DE PEDRA
S’esmicola la pedra més dura
amb el pas de les anyades
és fa pols per viaranys perduda
i per la historia oblidada
S’allisa l’aresta més cantelluda
i el camí que empedregava
clivella d’aigua passada
i de segles de sols i llunes
S’esmicola l’idea més ferma
i que creies que resistiria
i dels fets passats la certesa
de que res perdura per sempre
Cauen castells i baluards
que guardaven l’idea impol·luta
tomben els dies, els anys
i no queden veritats absolutes
S’esfondren murs i muralles
i tot el que volien guardar
l’efecte del temps és implacable
tot i no movent-se d’on està
És l’home menut qui belluga
amb el deler que el fa patir
passen delers, la vida continua
i el temps de pedra segueix quiet allí
112 VAIXELL DE LLETRA
...I va deixar la ploma alleujat
com qui és cura d’una malura
va elaborar l’estrofa final
l’epíleg de la seva aventura
Va filar amb afany i cura
amb els degotalls del dia a dia
i amb l’or vell de vells records
un ordim de poesia pura
La ferralla deixada enrera
i la lluïssor d’allò que és nou
els silencis viscuts, l’enrenou
i tot el què va fugir per sempre
Va triar els mots més bells
els que fan l’idea més pura
va ordenar amb seny i mesura
el garbuix dels seus pensaments
I va ajeure’s damunt l’herba
a la riba d’aquell rierol
va bastir un vaixell de lletra
i el va fer navegar en el doll
Que se’l endugués la corrent
i que esquivés els remolins
i quan va perdre’s riu endins
se li asserenà per fi la ment
de NEBULOSA DE SILENCIS 2010
113 ESPILL
Qui esgarrapa
els meus silencis
si no és l’ardència
què em cova a l’anima.
L’atàvica tendència
al complement
el retrobament
amb la part què manca.
La incerta recerca
de la promesa concòrdia
amb la què la vida enganya.
A hores d’ara és pot parlar
del despropòsit
d’aquella beutat
quasi somiada
Entrevista un instant
breu i fugaç
d’enganyoses traces
Esmunyit temps
de temps sepultat
I ara correm darrera
l’ombra allargassada
del present què fuig.
Cercant respostes
en els llevants
Etzibant preguntes
als ponents
Però no tenen paraules
els vents
només laments
sospirs d’enamorats
nuvolades viatgeres
i estols d’estornells.
El silenci és un espill
que capgira les imatges.
114 PODALL
Si no ho saps, ho has de saber
què vol podall la meva branca
perquè el nou brot ulli bé
sense entrebancs de vella saba
Què el Sol m’urgeix la pell
i vol guarir-me les ferides
colgar-les d’escorça i oblit
perquè rebroti nova vida
Perquè ara per ara tot s’ha de dir
arrossego massa branca morta
i cap creixement suporta
tant d’embalum què ja no viu
I la saba corre pregona
per cabals esclerosats
i...ho has de saber, si no ho saps
què si s’adorm és saba morta
Per això vol podall i fermesa
què hi ha tot un cel per enamorar
tot un futur de fulles verdes
malgrat clivelles del passat
Doncs...Bon vent i barca nova
com diria un foragitat
què arrossegar baluernes de passat
només vol dir pals a les rodes
Amb quatre cops n’hi haurà prou
per deixar a terra tot el llastra
i endegar un altra brancatge
de vida nova en el vell tronc
115 TARD
Quan me’n he adonat
ja era tard
i fugies a lloms
d’una llum esbiaixada
I quan he notat
l’esvoranc
que la teva partença
em deixava...
ja era tard
Massa tard
per comptar amb els lliris
què em parlaven
de l’amor pur
I era tard
per dur-te roselles roges
què és proclamen
humils i salvatges
I m’he adonat
què tot jo era eixut
erm clivellat
com el terral sec
d’un desert paratge
Ja era tard
i jo encara maldava
per un glop de la teva aigua
però ja te’n havies anat
Des de llavors
conreu estels
orfes de nom
en la nebulosa del silenci
116 TEMPS
Giren i giren sense parar
les busques inquietes del rellotge
Cau la sorra escolant-se pel seu trau
senyalant el pas de les hores
Degota l’aigua del present
a la clepsidra dels homes
Tomba el Sol cap a Occident
i va donant voltes i voltes
Lluna plena, quart creixent
quart minvant i lluna nova
Neix un home i és fa vell
una lenta campana a l’alba sona
Els planetes dibuixen ratlles de temps
només per fer enfollir als homes
Intèrprets del què no és
mentre el teatre sencer dona voltes
S’anihilen els dies un a un
... cauen com mosques
que en un horitzó tenyit de mel
estúpides s’enfonsen
117 ATIA’M
Atia’m la flama que la vida abrusa
que no cremi amb crepitar somort
i que s’enlairi cel amunt el foc
omplint la nit d’estels i espurnes
Venta’m aquell foc què dorm callat
desvetlla’l amb el ventall de l’alegria
que el temps no passi d’esma al meu costat
encén en els meus ulls la flama viva
Què el foc no s’apagui per massa fum
ni per massa llenya què l’ofegui
què ha de cremar amb el to just
sense ma maldestre què el remeni
I quan només quedi encès el record
d’aquella foguera àvida de vida
remou encara la brasa i mira
com serva la terra l’enterrada escalfor
Aquell caliu és com l’obra què perdura
i un cop extingits foguerada i vida
passats els anys i aquella força pura
és troba pregona, encara l’esca primitiva
118 VERDA BEUTAT
Quina prodigiosa alquímia
desafia les lleis de la gravetat
i amb proverbial capilaritat
xucla l’aigua espargint vida
La puja a la branca més alta
amb eficient i infal·lible sínia
un prodigi de precisió digne
del mecanisme més exacte
I trepa fins a l’alta capçada
des de la terra profunda
i amb la llum de sols i de llunes
verdeja la fulla allunyada
Puja l’aigua per amagada llera
buscant el cel, buscant la llum
en la impossible carrera
d’un lent cabal muntanya amunt
Vegetal corrent, ribera viva
per on belluga la humitat silent
quasi t’escolto creixent
des del silenci de la meva riba
Semblaves quasi marcida
però avui per fi t’han regat
i ara ufanosa i agraïda
mostres la teva verda beutat
119 NEBULOSA DELS SILENCIS
Si estic al cas
escolto el so callat
de la nebulosa del silenci
Si poso atenció
m’adono de l’imperceptible
moviment de l’aire
Si m’hi fixo
descobreixo els mil paisatges
que s’esmunyen
Si estic quiet
la meva pell captura
papallones oceàniques
Si romanc calmat
percebo l’arrogància
insuportable del brogit
Si entenc
el valor de l’ara
s’alenteix el seu davallar constant
Si paro bé l’orella
percebo l’especial
i exclusiva veu de cada alenada
Si deixo de voler
atrapar l’instant
el neguit de no poder, para
Si no el vull aturar
el pensament
sense fer-ne esment, passa
Si estic al cas
escolto el so callat
de la nebulosa dels silencis
120 ADDICTE
Soc addicte a la poesia transcendent
i de vestir de mots bonics temes cabdals
sense fer concessions a les coses banals
amb compulsió espontània i vehement
Cercant la quinta essència del mot
i de l’entrevista solució paradigmàtica
de la pressió del temps i de la mort
i detractor de l’escriptura automàtica
De donar-li al mot la volta i fer-lo florir
i què lloï aquella idea pura què belluga
i empelta l’ànim d’un poeta maleït
Ser prestidigitador de l’idea abstrusa
de la pedra foguera, del mot i de l’espurna
què ve de l’incendi que crema a dins
Potser mai serè capaç d’escandir
el què voldries què et vesses a l’orella
àvid de sensacions i de sorpreses
lector tirà a punt de lloar o de destruir
I carregar-te d’un cop sense miraments
tota la fe i l’afany, tot el malabarisme
què un poeta negat en el pessimisme
desesperat enlaira com a paravent
Aquells mots fets artesania elaborada
que voldrien aprofundir en la mirada
de l’home sobre les coses del món
I anomenar aquella veu més pregona
què pertany a les coses què s’enfonsen
al si enterrat a l’anima què te tothom
121 DIFUMINAT
Molt bé...molt bé ja em difumino
els meus braços és fonen degotant
entre els meus peus
La fesomia se’m fa translúcida i flonja
i poc a poc s’escola galta avall
com una llàgrima
Molt bé... molt bé, ja quasi no soc aquí
i aviat no quedarà res
i l’eco dels meus passos s’haurà esvaït
El meu cos ha furtat el color a l’aire
i ara no se’m veu ni mai més se’m veurà
doncs m’he dissolt
I ara no soc ni esperit, ni carn, ni os
en cap món habito o divago
i en cap món cerco redós
Algun esquitx de pensament
tal vegada s’elevi del toll
que la meva aigua vessada ha deixat
Molt bé...molt bé, ja callo
el silenci serà la mesura inútil
d’allò què ja no soc, en el record difuminat
122 AIXADA
Que cogui encesa la nafra i és clivelli
de set i d’ànsia el palmell de la ma
implorant a l’atzar una mica d’aigua
què estovi la pedra glaçada del terral
Aixada de poesia, sortilegi d’emoció
batzacs pregons dels meus mestrals
l’alè que és ànima del meu cor balb
la pell dels dies, la sang i la suor
Deixatada tinta què vol ser sement
per els solcs fets a la terra aspra
soc obrer del mot, només comparsa
amb l’afany tossut del llaurador
I si el capvespre encén d’or la tarda
què el meu vers et pugui fer sentir
la xopa camisa, l’amor de l’aixada
i aquell dolç deler què em mou a mi
123 DIA NEFAST
Dia nefast de negres presagis
d’hores obscures d’empelt fatal
oratges d’infortuni i de mal auguri
on tot el què comences te mal final
Dia gris sense solució d’aclarir-se
menat per una inèrcia de destrucció
energies fluint sense sincronia
ni esma per modificar-ne la direcció
Dia infaust d’esparsa alegria
amb quin peu coix m’he llevat jo?
de bon grat al llit retornaria
a passar les hores entre llençols
Dia tràgic de connotacions ferotges
on la vida s’aferrissa amb la dissort
i la gent sembla al aguait de la conxorxa
i tu a poc què no acabes parant boig
Dia estrany sense llum ni harmonia
en el què retrobo l’essència del branquilló
sacsejat pels vents en cruel deriva
impotent davant del fat traïdor
124 FE
La meva fe mou el món
què m’acull i anima
ni Sants, ni oratòries pansides
ni oracions de nigromant
La meva devoció fatal
és la raó de la meva vida
soc fidel al cor que em crida
i devot del primer pas
El què aboca a l’abisme
el més poruc i important
què ens ha de menar a la fita
què ningú mai va senyalar
Tinc fe en un justícia
què va molt més enllà
què no és mesura amb la vara
què te l’home per mesurar
I tinc fe, per fi, en la vida
què res ha de demostrar
en el miracle d’un nou dia
i en riure d’un infant
125 EXTRAVAGÀNCIA
Potser diràs què és una extravagància
o quelcom què avui està fora de lloc
però malgrat tot, continuaré el meu viatge
pels sinuosos i amagats camins del mot.
Perquè a cada revolt hi ha una sorpresa
una arbre nou, un matoll desconegut
un cel què s’obre en traspassar la carena
ple d’auguris i visions d’un món perdut.
Extravagància seria no voler aprofundir
en els recòndits sentits del llenguatge
ni a les fites què et permet assolir.
Llocs on no s’hi arriba si no és amb poesia
viaranys polsosos què no és distingirien
si no és amb el vers a vers obrint camí.
126 POETA ERRANT
L’arpegi, el somriure
la pell què bull
remolins de galàxies
a la nina de l’ull
Melodia d’un tacte
ressò d’un record
perduts pau i confort
mots de l’oratge
Beuratge sublim
l’alè de l’anima
claredat cristal·lina
impossible plugim
Pulsió obsessiva
amarg comiat
el deler s’enfila
al tronc de ma carn
Enyorada carícia
dels dits amants
la perla, la joia
i les llums d’abans
Llenç de poesia
polsosos viaranys
musa esvaïda
poeta errant
127 BARQUER
Trenca l’alba
amb la nit torba
preguntes d’aire
fum de respostes
Cau el dia a plom
de les alçades
cadena d’or vell
que la pell s’enganxa
El Sol fa camí
cap a l’altra banda
callat el barquer
voga la barca
Passa un altra jorn
a lloms d’un esperit
monedes de plata
a les conques de la nit
Què no pugui veure
amb l’ull afligit
què no senti recança
veient el dia morir
128 ATENCIÓ
Salveu-me del desencant i el tedi
de la pell dura i del cor mesquí
de la indiferència pel misteri
què em prepara el jorn cada matí
Salveu-me de tenir-ho tot superat
i què ja ni l’amor sigui un repte
aigua sempre nova, au del meu sexe
què bat les ales en senyal de comiat
Regala’m aquell neguit efervescent
aquella química què en el cor naixent
és en el pensament on fa la vida
L’alquímia què transforma el moment
omplint d’il·lusió el got del present
què si per mi fos, d’il·lusió sobreeixiria
Salveu-me de l’atracció de l’avorriment
del cos ert, el mot eixorc, la fe perduda
oferiu-me un horitzó d’aventura
per cavalcar-lo a lloms d’un bon vent
Lliureu-me de l’acomodatícia postura
del fred glaçat què impera el món
del rebuig pel germà, de la impostura
què soterra aquell amor comú pregon
Lluny la mandra què temps manlleva
i què sigui la vida i la seva meravella
la què em serveixi d’estímul i esperó
Què per dins soni sempre la cantarella
d’aquella veu, fonda, pura i sincera
què va dient: atenció, atenció, atenció
129 ULL
Ull plorós, llàgrima tova
el nus de l’angoixa, sanglot
qui fa cas de l’esguard que implora
minses escorrialles d’amor
Ull ansiós, tentines a l’aire
estripada xarxa dels meus mots
desig dolorós, salvatge
pulsió, tendència del cos
Ull trampós, imatge torta
i a la pell la xafogor
impossible batec, molla morta
ressorts, ginys del cor
Ull tremolós, mirada feble
esperant l’amiga ma
guia gentil, musa del viatge
miratge d’aigua clara cel enllà
Ull traïdor què dolç enganya
i torna de pedra el foc
esvaït esglai, caverna de l’anima
per on em perdo jo.
130 FLOR DE PEDRA
Encara què sigui una flor de pedra
la què creixi en aquests erms de formigó
jo te l’he d’oferir de pètals oberta
malgrat trobis trista la grisor
Grisor és el què enguany cria la Terra
collites estranyes, fruits sense llavor
i ni el trist ullar de la flor de pedra
pinta l’ermot d’altra color
Tant mateix te la dono de penyora
per tot l’amor què el meu cor enyora
colgat de bruta pols de viarany
Te la dono amb la secreta esperança
de veure’t resplendir el visatge
tot i ser de pedra la flor del meu regal
Flor de pedra d’enterca condició
no t’escau el rou, ni la pau de l’alba
quieta, aturada en un oceà sense onatge
símbol de solitud, retallada a l’horitzó
Erm gris i maleït d’alegria esparsa
resseca flor dels llims de la desolació
immune al fred, al vent, a la paraula
et volta un estol de papallones de cartó
Te’n faré un pom i una matinada
quan la llum del dia entri esbiaixada
a la teva falda te les he d’adormir jo
I què n’oloris la sentor, la deu amagada
de tota la tristesa què la pedra regala
i la gris tendresa de la seva condició
131 ABUS OBUS
Els obusos abusen
això és ben evident
de tot el que a sota para
... de l’atrafegada gent
Els abusos son amagats
l’ull del món a cada estança
la realitat és a la carta
i la vida segons el canal
Els obusos udolen
la seva cançó de mort
l’aire n’és ple de presagis
i gaire be se’n espera el cop
Els abusos couen lents
i l’esclat es sord, somort
corsequen molt lentament
i deixen l’esperit eixorc
Els obusos son immediats
un fuet, un llampec, un tro
enfonsa’n el món d’un cop
i ràpid, tot ha passat
Els abusos més cruels
és fan silents i amagats
és vesteixen de mitja rialla
i d’efusius afalacs
Els obusos fan forats
i trenquen cases i espinades
i el preu d’existir
és paga d’una vegada
Els abusos son pitjor
entomats de forma resignada
de L’OU COM BALLA 1010
132 L’OU COM BALLA
Hi ha una munió de budistes cantussejant carrer avall i la gossa de la veïna udola el seu cant cel obert amunt i quaranta mil àrabs a la tele estesos per terra de genolls resant i una colla d’hindús amb turbant és pentinen la barba a la vorera d’una carretera que no du enlloc i un animista més negre que el banús em mira la cabellera amb espant i a Deus foscos alça la pregària. Tots mirant a l’ou com balla em voleu dir qui treballa?
Un jove ortodoxa ucraïnès genuflexa davant la ma que li branda un barbut amb posat de savi saberut lluint birret i creu de quatre braços d’or de vint i un quirats i un catòlic adventista del dia setè predica a les mestresses amb el llibre a la ma des de la impunitat del replà, dues monges de creus de fusta riuen i del bracet passegen imbuïdes d’una serena pau monacal que les embolcalla Tots mirant a l’ou com balla em voleu dir qui treballa?
Un cristià afeccionat al turment passeja la seva penitència amb aire altiu, educat i reverent, predica sabent que no podrà ser conseqüent si una colla de bisbes mitrats trenquen il·lusions i infanteses rendint cultes obscurs a obscurs pecats, d’amagat i és tapen, però plou... Radicals de l’Islam preparen una traca per San Juan per volar per els aires als cap grossos, al gegant i la geganta Tots mirant a l’ou com balla em voleu dir qui treballa?
I pakistanesos críptics del Punjab fumen essències d’Orient entre oracions i una colla de cubanes de negres crineres i blanca faldilla dansen i criden i piquen de mans invocant amb rituals antillans als Deus adormits de l’Àfrica austral mentre els dominicans beuen rom i adoren l’or i la carn i amb quatre dies tenen anques d’elefant dirimint les disputes a crits i a cop de navalla
Tots mirant a l’ou com balla em voleu dir qui treballa?
Illencs d’ancians cultes que quasi han oblidat beuen l’or de les tardes d’occident acostumats a l’oci, a la becaina i a l’oblit de l’aiguardent i rabins amb tirabuixons a sales de reunions juguen a cartes amb els asos a les mans, ells remenen les cireres i tenen a l’esguard el refulgir dels diamants mentre al carrer de sota hi ha una processo devota a l’esperit Sant que del cel davalla
Tots mirant a l’ou com balla em voleu dir qui treballa?
Quaranta sis regidors de cultura s’han reunit a un restaurant, l’alcalde s’ho mira amb complaença mentre omple negres bosses de brossa amb el capital, i vuitanta tres diputats fan l’enze al hemicicle i setanta sis badallen badant, pensen amb els que falten i tenen vacances fins que s’acabi l’any. N’hi ha set o vuit que ronquen a mitja tarda mostrant que son del partit de la son i la lleganya
Tots mirant a l’ou com balla em voleu dir qui treballa?
I els aspirants al càrrec, becaris del desentès, van amb els electes que fan gira venent el seu producte de vent, el cuiro de les limusines manté el seu cul calent mentre a corre cuita s’aprenen la problemàtica local de la gent. Els consellers del regne en veure el pressupost és freguen les mans com faria tot conseller d’honestedat revestit i de publica confiança amb una mitja rialla
Tots mirant a l’ou com balla em voleu dir qui treballa?
Predicadors de l’austeritat amb un Rolex al canell amb la inseguretat amenacen, en el inevitable desgavell. Tots els càrrecs mitjos de les mil conselleries que hi ha, per altres mil secretaries de pedanies, de vegueries, de districtes i de fronteres per inventar, amb sous exquisits i despatx de disseny per descabdellar becaines a cobert de qualsevol esguard, que la gent és tafanera i no calla
Tots mirant a l’ou com balla em voleu dir qui treballa?
O els banquers d’ampla somriure que amb el confort entabanen prometent felicitat domèstica i regalant la condemna més amarga, l’ofec de l’hipoteca a la gola t’escanya mentre els financers de l’opulència xerren de la fam de Món entre cullerada i cullerada en el millor restaurant amb cambrers de safata de plata i lletra bordada als tovallons. De les Caiman els hi passen les trucades
Tots mirant a l’ou com balla em voleu dir qui treballa?
I els ministres d’altres temps amb els d’enguany fan petar la xerrada amb la vida assegurada encara que visquessin cent anys premiats de paga vitalícia bé que poden mantenir-se sans. I la família col·locada perquè no és perdi la nissaga encara que surtin ganduls amb ganes podran anar tirant en el xalet de la Serra o en el que tenen vora del mar, que ells no hauran de patir per la quitxalla
Tots mirant a l’ou com balla em voleu dir qui treballa?
I els de les immobiliàries i constructores de forats on enterrar-se en vida entre vint i cinc metres quadrats que van anar a buscar altres terres per poder-hi edificar untant als mitjancers i als polítics locals a fi de profanar la sorra i fer-ne xalets adossats a la vora de la platja a ran a de mar urbanitzacions de luxe amb piscines de ronyó, ara romanen buides al mig de la devastació i ells han guanyat la batalla
Tots mirant a l’ou com balla em voleu dir qui treballa?
I el reis, prínceps i nobles i tots els seus familiars vivint entre coixins de seda, esmorzant amb xampany amb cent d’altres que els hi fan la rosca esgarrapant amb humiliació i afany. I dietes i prebendes i informacions privilegiades i comissions insultants, corrupcions, fraus, estafes i robatori organitzat sota la cúpula intocable de l’estat que amb la llei a la ma a la gent del país fa esclava
Tots mirant a l’ou com balla em voleu dir qui treballa?
I... Podria seguir parlant dels comandaments del entre mig, d’especialistes de la impostura, del jeure i el no fer res que reclamen la ma dura així que tenen un xic de poder i els editors sinistres que damunt la lletra i la cultura hi posen cobdícia i usura i no dubten a sacrificar el contingut pels guanys. I els mentiders patològics i els ganduls crònics disfressats d’alliberats sindicals sempre a punt per la baralla
Tots mirant a l’ou com balla em voleu dir qui treballa?
I un munt de legions famèliques en època de vaques grasses s’estripen les vestidures en nom d’idees caduques i acabades, hipnosi col·lectiva i depurada manipulació de les conductes amb trampes com amb els rucs i les pastanagues I sona el despertador a les sis de matinada i és desperta lentament el bell gruix de la gentada que anem sorruts i resignats cap a la feina obcecats com si fóssim sanats bous
Tots mirant a l’ou com balla em voleu dir qui treballa?
L’alè de la gent que treballa per un miserable sou
és el qui de debò la balla i a més fa ballar l’ou.
133 L’ANIM DE L’IGNORANT
S’ha asclat el tronc del què sabia
i tot el coneixement que guardava ha fugit
per camps ignots difuminant-se
on s’han perdut tants poetes maleïts
Àrides dunes on només si cria l’argelaga
planures ermes on bufa el torb del malastruc
caminois polsosos i singles i marges
udols de lluna i laments de descregut
S’ha asclat el tronc del que creia saber
i ara m’enfronto a la realitat nua
al món metàl·lic dels fets consumats
i al retrobament de la ignorància perduda
I aquí assegut m’adono que tant és
que en tant soc tocat per l’alè de la ceguesa
el estar privat de la percepció complerta
m’aboca a viure intens l’instant mateix
Amb tot allò que generós regala l’ara
fresc i nou reeixit de temps passats
amb la condició misteriosa del que no saps
i que només descobreixes quan passa
I des d’aquí retrobo l’ànim de l’ignorant
amb el seu feliç no saber de les coses
sense dades passades ni fets que destorbin
la visió clara i la fruïció de l’instant
134 AMOR GASTRONÒMIC
Si en els confins imprecisos
del banquet al que em convides
no ha haver-hi ni nous ni anissos
i les ganes son esparses i minses
Si el nostre amor gastronòmic
no és deixa fruir amb la calma
tant se valen els brous, les viandes
amb les que és cuinin nostres somnis
Que per seure’s en aquesta taula
s’han de deixar les raons a banda
i degustar obert i amb delectació
I si el gust de la menja amarga
o l’ull ansiós la papil·la enganya
s’ha de gitar sense cap contemplació
Si el nostre festí d’amor carnívor
esdevé massa cuit i és resseca
potser que provem un altra dieta
amb les delicadeses que imagino
Però si el cel de la boca t’abrusen
i et fan perdre el seny i el paladar
valdria més deixar-ho estar
que no tot el què és verd és verdura
Que el nostre amor gastronòmic
refinat, nutritiu i poc calòric
és fet per tast dels millors gourmets
I si no em podem gaudir pletòrics
en un ambient distés i harmònic
més ens valdria anar a un xinès
135 SENYORA
S’entrena la nena
a ser desdenyosa
i no sentir pena
S’empolaina la daina
i la seva fragància
omple l’aire
S’enrojola la noia
quan te el pretendent
a la vora
Parpelleja la princesa
quan el candidat
l’interessa
S’engalana la dama
per ser l’objecte
de la mirada
S’abandona la dona
i l’amant distret
paga penyora
Fa feina la reina
a governar ferrenya
el seu regna
S’enyora la senyora
i en un mar de records
s’abandona
136 FÒS
Fosa a la pàl·lida flama
d’una lluna d’estrip
lluerna clara
en l’ampla de la nit
Fosa la nostàlgia
de cendroses renuncies
i amargs penediments
Esllavissada
de llet de lluna
damunt meu
Fosa és la plata
que jeu al brancatge
de l’olivera mil·lenària
testimoni callat dels segles
mentre descabdella
eloqüents silencis
I és fonen també
en un bes
la nit clara i el silenci
que res destorbi
el son polsós
dels llangardaixos
137 DE POU
De pou, potser de lliri
és l’ombrívola sentor
d’aquesta nit proverbial
Esclata lluny en el temps
la remor sorda de les ànsies
espeteguen records
com guspires que moren
i la terra ufanosa
m’ha fet créixer romaní
a la vora de casa
Ha crescut
a cops de nits silencioses
de solana cruel i de ventades
i ara hi és per quedar-se
De pou, de lliri o de resol
damunt la teula
de niu de ratolí
que te la llar sota la terrissa
cansada de ponents
que verdeja consentint
l’aspra carícia del rou
i de l’oreig de deu mil albes
138 NITS
Aquesta nit
milionària d’estrelles
i aquest so
implícit en el silenci
quan fins i tot
les òlibes escolten
i les bestioles
aturen el seu traginar
Encara sento
com una deu que brolla
un oreig sense moviment
flotant sota la claror
que besa la fosca
No goso a bellugar-me
per no ferir
aquest equilibri
sense contrapès
Aturat
com el verdet d’una pedra
que dona l’esquena al llevant
ara absent
Absència de vent
mentre els tomàquets
maduren en silenci
Res sobra, res falta
en aquesta nit exacte
La vida, en nits com aquesta
s’aploma en si mateixa
139 NO PARLAR
No parlem de mítiques lluites
ni de fogueres enceses
o de sórdits cadafals
ni de justícies poètiques
ni d’epopeies de colossals finals
Ni de les lleis que governen
nostres corrents abismals
a les freàtiques cavernes
on neixen els pensaments
a la pau del silenci
Aquest silenci lleu
com ala de libèl·lula
... aquella soterrada cançó
que s’esbandeix a la serena
No parlem paraules
interpretem els signes
en els cabals de la nostra aigua
No parlem
deixem que parli la rosella
que envermelleix l’or de les tardes
Tinc tantes coses a dir-te
que no te’n callaria ni una
però la lluna parla tant clar
amb una veu tant pura
que... no hauríem doncs de parlar
i deixar que parlés la lluna
140 LLIRI BLANC
Recorreguts foscos
i estranys viaranys
m’han dut al vèrtex
d’aquest instant
i les veus que ressonaven
a tothora van callant
i deixen verge el nou espai
El futur s’obre
com un lliri blanc
i el silenci és la saba
que belluga com una lenta sang
en l’encoixinada corrent
del seu cabal
Misteris de vidre
que el temps va trencant
quiet, impassible
quasi arrogant
tant endins de l’os
del moll l’amo i l’habitant
Recorreguts estranys
viaranys foscos
és passeja el temps
displicent
pel moll dels meus ossos
141 EL DIA
M’enfilo a l’esquena del jorn
arrapant-m’hi com una llagosta
com si fos aquest l’últim
que en el món hi hauria
El món va transcorrent
amb el seu quotidià brogit
i jo romanc abrasat
a l’esquena xafogosa del dia
Sempre pot haver-hi un demà
però és tant distant
tant poc aprehensible
que m’he clavat al d’avui
quan m’he adonat que fugia
La tangent de la tarda m’indica
que el fi inexorable arriba
en el seu davallar
catàrtic i previsible
cap a la gola de la nit
que avui d’enyor va vestida
Tot ho haurà de colgar la fosca
tot el què sota el Sol brilla
cases, planes, caminois
tot s’haurà de fer invisible
per això m’arrapo ben fort
a l’esquena immediata del dia
142 D’AQUÍ I D’ALLÍ
Cauen obliqües garbes de llum
convertint en or la tarda
Ja ha verdejat prou l’herbei
i ara s’enrosseix a cops de Sol
Tot és tant enllà d’aquest asèptic espai
de brillantor artificial
Se que allí lluny, la vida ufanosa
madura sàvia les espigues
I els camps i les llambordes
deuen ser plenes de roselles a hores d’ara
Aquí, els bussos metropolitans
escupen negres sutges amb arrogància
Soc d’aquí i d’allí i la meva consciència
és bifurca en un punt inconcret
La complexitat de l’univers
en la bífida percepció de l’instant
Viatges astrals de butxaca
en el fons d’una promesa
de paper blanc
143 NO EM MIRIS MALAMENT
No em miris malament
si faig cançons de desastres
de naufragis, de col·lapses
i dels embats de deu mil vents
Que elles son la saba pregona
que el meu mot fa reviure
per enlairar-lo una estona
per deixar-lo desprès que s’estimbi
Doncs no em miris malament
que és tot el que ens permet la vida
de la dissort fer-ne poesia
per que no és perpetuï en el temps
No em miris doncs malament
si t’han dit que soc poeta
perquè en el meu redós de lletra
hi faig volar com puc el pensament
I a voltes nostàlgia i tristesa
empelten el moll del meu vers
i jo el deixo anar a l’aire obert
tal i com ho faria un poeta
No em miris doncs malament
que un poema és un fil que lliga
inquietuds, sentiments, vida
que son les mateixes per tota la gent
144 INDOMABLE
I tu em vas dient indomable
mentre amb un sorneguer somrís
em poses el sopar a la taula
i jo m’assec mans i rendit
Potser solia ser indomable
en els vents d’un altre estiu
però ara em reconec captiu
de la teva garjola amable
Recordo encara aquells anys
en els que el destí tant era
a lloms del vent solcar la terra
i descobrir-ne els viaranys
Llavors em sentia indomable
amb els cabells lliurats al vent
amb una esgarrifança a la pell
que m’enardia salvatge
Amb l’esperit insubornable
sense fer esment del futur
cada dia un nou paisatge
singlant el món de nord a sud
I encara ara soc indomable
a les contrades del meu cap
on cap mur clou els paratges
i els horitzons amples i clars
I estic content del viatge
que fins aquí m’ha fet fer cap
deixem que s’esmunyi la tarda
mentre, de gust m’acabo el sopar
145 SONET POLIT
Segueix sent Estiu malgrat la nuvolada
i damunt del tou de plom hi ha un cel clar
com el capoll d’una rosa a punt d’esclatar
que per la gent encara roman amagada
Faré un sonet d’aquells que fan anyada
parlant de somnis, de l’amor, de lliris blancs
del què dels meus motius, dels meus afanys
de l’horabaixa i de l’ampla nit estelada
Obriré una porta que no és pugui tancar
i que l’aire fresc entri amb una ventada
enduent-se la pols i la remor dels viaranys
Sentir com n’és d’essencial la paraula
que ja no se la pot endú ni el temps ni l’aire
un cop fermada damunt del paper blanc
Un sonet de mètrica fina i ben trobada
que tal vegada transporti a un altra temps
en els que el món era vist amb la mirada
de l’home nu enfrontat al sol i al vent
Versos que parlin de la força de l’arrel
o dels vents que empenyen la meva barca
potser del que podria ser o del que manca
per poder viure en plenitud aquest present
No tant sols un feix d’escollides paraules
un reguitzell de mots florits que res vol dir
però un embolcall on posar les coses de l’anima
Un pensament que potser mai se t’ha acudit
un espill que et vull donar amb la meva imatge
perquè quan te’l miris m’hi vegis reflectit
146 GALETES
Perquè t’has menjat
totes les galetes del pot?
... perquè buit me’l he trobat
com si per tu això fos un joc !
Ara no podem esmorzar
ni jo ni la meva canalla !
i si la fam ens tenalla
ja no és qüestió de mala sort
Que tu te les has menjat
com faria un poca vergonya
que no te res al cap
Com algú que no li importa
si la mainada plora
mentre s’hagi omplert el pap
Perquè tu te les has menjat
i no n’has deixat ni una
i ara aprofitem les engrunes
que queden al fons del plat
I amb les galetes no s’hi juga
que tothom vol esmorzar
i la gana és molt fumuda
si a més has de treballar
Total per comprar més galetes
que no podem estar per punyetes
i que no falti l’esmorzar
Però si tu sol te les menges
i a damunt encara em renyes
no deus estar pas bé del cap
147 ENYOR DE NIT
Com enyoro el silenci argentat de l’olivera
i la remor silenciosa de la nit apaivagada
que omple l’aire d’una qualitat serena
de quietud i claror d’estrella il·luminada
Com m’estimo aquella nit de gessamins
amb l’oreig pentinant els rostolls dels marges
quasi se sent créixer rera les muntanyes
l’alba que ha d’encapçalar el nou matí
I ara des d’aquesta Babilonia impura
quan tanco els ulls, com un brot despunta
un record clar que te l’arrel sota la pell
I jo em sotmeto a l’epidèrmica cura
que em transporta al si d’aquella nit obscura
on res pertorbava la calma si no el vent
148 INDIFERENT
Potser hauria d’importar-me
però... no, no soc capaç
de despertar en el meu cor l’interès
Damnat d’indiferència
pertanyo a l’oblit
més que a l’amor que se’m disputa
Recordo quan en somnis cercava
i la meva ma sols en el somni
havia trobat
En el mon real... tant sols aire
que al cel de la boca
deixa un regust amarg
Potser hauria d’importar-me
però... com m’ha d’interessar
aquesta tèrbola densitat
Ara gemego apàtic
les meves estrofes
persuadit de que de res servirà
I en el cel d’alumini del meu jorn
no s’hi reflecteix
ni una trista imatge
Doncs...per això mateix
no m’interesso i deixo que passi
només sense fer mal
Indiferent com un Buda
que sense estimar tot ho estima
abandonant
El silenci immòbil haurà de ser
la meva llar i la meva força
des d’aquest instant
149 ULLERES
Eren cavalls... les llesques pedra
que cavalcàvem muntanya avall
amb la inèrcia de la tartera
En els pendents de grava
on entre jocs sense adonar-me’n
em vaig fer gran
Hi ha pols que estimo
perquè deixa el sublimat record
de les eres de la infantesa
L’euga trepitjava l’ordi
amb un blanc corró gegant
i jo menava la quadriga del Ben-hur
contra els romans
Brut de gallinassa i genoll pelat
tornava al redós de casa
abans que no es fes fosc
i patís la mare
S’havia d’anar pel camí de la sèquia
entre canyars on les granotes
és capbussaven al meu pas
Tres tristes bombetes
em feien córrer d’un pal a l’altre
en els paorosos vespres dels set anys
I el meu germà mirant la lluna
va veure un núvol blanc
i llavors vàrem saber
que hauria de du ulleres el Joan
150 EL SILENCI
El silenci ... quan s’espera una senyal
és un assassí de la calma
un impassible criminal
que tot ho trasbalsa
El silenci... no volgut, no desitjat
és fred, acer glaçat
que accentua la solitud
i eternitza la feredat
El silenci... de rellotge aturat
alenteix al temps rabiüt
detenint el seu decurs
i no adonant-te’n ja ha passat
El silenci... és una furtiva amant
que cercant-la et defuig
i ensenyant-te el seu rebuig
et despulla la realitat
El silenci... que jo no vull sentir
és el que fereix al mot
callant potser per no dir
allò que tens clavat al cor
El silenci... aquest silenci sorrut
que escolto al teu costat
és tant ple de malastruc
que no el vull ni regalat
151 MONJO
Com un monjo extraviat
arrossegant la túnica de safrà
per la banalitat del món
a la Babilònia dels des creguts
Construint efímers temples
d’adoració i sofrença
honorant el fugaç camí entrevist
en l’esparsa lucidesa
que a voltes
regala la recerca
Inventant litúrgies, ritus
que possibilitin certa concòrdia
Potser mai hagués hagut
d’aixecar la llebre del misteri
ni fer cas de la promesa
d’una comprensió plausible
de l’esdevenir i del passar
Potser enlluernat
per la il·lusió de transcendir
més enllà del desconegut
que guarda sota set panys
gasiu el futur
Com un monjo perdut
repetint un mantra absurd
sense ni tant sols confiar
amb la utilitat de tanta salmòdia
que d’esma enlaira tossut
152 FORASSENYAT
Si fos assenyat defugiria
el teu embruix i influencia
allunyant-me de les mels
que promets amb l’esguard
des del recer de la distància
Perquè m’adono
del teu centre inexpugnable
i del vesc on quedo pres
de manera inevitable
quan de lluny em somrius
Si tingués seny giraria cua
vers un altra estímul
més complaent... però no
excepte els suïcides
ningú pot escollir el propi fi
153 PARDAL
A l’ull del dia
salta un pardal
a la branca precisa
on trobarà la vida
sense el menor afany
Cap error és possible
i amb un saltiró
picoteja la llavor
que ofereix el dia
Que ell res voldria
ni un cel millor
i el seu vol res atura
governat amb timó
i lleugeresa de ploma
Res del món demana
i la vida s’ofereix
generosa i galana
des del bec de la mare
nodrint-lo des que neix
Pardal ínfim
que amb el seu refilet
els matins enjoia
jo voldria ser com ell
i dringar com un cascavell
però m’ha tocat ser home
154 ESTOLS
D’enllà els vidres entelats
s’albira si bé t’hi fixes
els estols d’aus que migren
cap a terres de silenci
Pertanyen a l’aire
i a l’equilibri suprem
jugant amb la corrent
amb un coneixement atàvic
Pertanyen a l’oblit
perquè és difuminen a l’horitzó
i és deixen empassar
per la carena que espera
I fugaçment... pertanyen als meus ulls
que els sotgen àvids
cercant les respostes del vent
en el llenç de la nuvolada
155 CAÇADOR
Assetja l’atzarosa idea
com aquell caçador pacient
ajupit sota la bardissa
alerta al més petit moviment
S’aixequen eixams de mots
en vol desordenat i fugaç
que de la boscúria s’enlairen
com si pertanyessin a l’espai
I els mots, malgrat ser fills
de la pensa i del terral
es al terra on fan la vida
i el seu destí és el cel blau
El caçador amagat espera
a tenir una idea a l’abast
i fer una tirada perfecta
i que el mot no fugi cel enllà
Però la paraula te un volar
ple de llibertat que s’expressa
i cap caçador pot dir que és seva
tot i atrapar-la en el paper blanc
I és que el mot és mala presa
que a ningú en concret pertany
només és l’eina de l’idea
que el caçador vol caçar
156 BALLA L’OU
Res et commou
freda com glaç
amb el goig escàs
a l’espill de l’ull
Perdut parnàs
del teu somrís
ara romans trist
sense compàs
Caliu espars
del teu encís
ja no ets capaç
de ser feliç
Res et commou
ni del cor el crit
ni l’esgarip
del que dins et cou
I per ser veraç
ets llamp d’estiu
amb atractiu
poc i fugaç
Res et commou
faç de granit
Que no t’han dit
com balla l’ou?
de ASCLES DE PICAPEDRER 2011
157 ASCLES DE PICAPEDRER
D’un cop sec i precís a l’aresta
s’obre un univers amagat
el si magmàtic del passat
escrit amb silencis de pedra
D’un sol cop encertat
parla l’arboç i la ginesta
de pedra vestits i de mar
i de l’oreig de mil tempestes
El cisell clava la dent
amb decidida batzegada
i reviu el misteri que jeu
al cor callat que la pedra amaga
Fulls de roca que el temps regala
d’heures i cargolins el cor
s’encén amb el primer raig de sol
el rou de primitives albes
...A la pedra, llesques d’història
mai escrita amb paraules
que el mall del picapedrer
ens mostra esberlant-la
Paraules com morros de penya
granítics o de dolç mares
ascla també el mot el poeta
com faria un picapedrer
158 ARGILA
Dia d’argila a les teves mans
per donar-li la forma adient
dúctil, fet d’espai i de temps
amb la infal·lible eina de l’ara
D’argila i suor conformat
exposat a la inèrcia del món
girant al seu eix com un torn
què empeny una força amagada
Del dia en pot sortir un pot
un àmfora, un got per l’aigua
un grapat de fang per disposar-ne
i què agafi forma poc a poc
Què son d’argila al cap de vall
els dies què passant s’escapen
i n’hi ha què és torcen i espatllen
malgrat posar-hi tot l’afany
Argila, aigua, primigeni fang
d’on diuen què va sortir la vida
primigeni fang, aigua i argila
i la vida embrutant-te les mans
159 FORMULA
La pell d’una ceba roja
bec de merla, ull de gripau
ploma negra de corbina
i l’escata d’un llangardaix
El verí pudent de l’escurçó
i la suor agra d’una vella
un pel de crinera de lleó
i un glop de ranci de licorella
L’ullal d’un gos empudegat
i la sang podrida d’una rata
un escorrim de llet quallada
i la llengua blava d’un penjat
La torta dent d’un rat-penat
i la banya d’un bou borni
un embrió de garrí no nat
i un pols del corn que cria l’ordi
El fetge cru d’una arengada
i la barba d’un boc escorxat
la matriu d’una partera
i la peülla silenciosa d’un gat
Verdet del cul d’una olla vella
la fel d’un teixó del bosc
un cama-sec, un fredolic bord
i el robi del batall d’una esquella
Tot bullint amb foc alegre
la nit de l’equinocci vernal
per fer la metzina perfecta
la cura dels mals de la humanitat
Que fins ara tot s’ha provat
savis, comptables i profetes
tot plegat per aconseguir
que només creixin els problemes
I amb aquesta formula fatal
l’home torna al si de la Terra
amb un glop n’hi ha d’haver prou
per qualsevol contingència
160 AVAR
Em reconec avar de beutat i de vida
i addicte a cercar la intensitat i l'amor
obro els ulls saludant cobejós el nou dia
desitjant només què em visiti la passió
I maleeixo els jorns què passen d'esma
però son invisibles i no és deixen maleir
passen covards, arrupits sense molèsties
i quan te'n adones ja han forjat el teu destí
Soc avar de les llums que trenquen la rutina
i de tot allò que a la pell és deixa sentir
inclòs si cou refulgent com una ferida
ho prefereixo a que passin sense joia ni neguit
Què només és viu una sola i curta vegada
i que quan te'n adones ja ets a mig camí
i jo no vull, quan sigui en portes, mirar enrera
i veure que he viscut en va, sense sentit
Avar d'amor, avar de sensacions i de carícies
d'albades tristes o aclaparat pels raigs de sol
avar del temps que fuig silent esmunyint-se
per les sempre ombrívoles cantonades del jorn
161 LLOP
Un llop amagat al seu cau de ginesta
entre els matolls se’l sent udolar
silvestre solitud de romaní empeltada
en un clar de lluna hi ha fet el seu altar
La grisor argentada del seu llom parla
de mil correries a la tenebra nocturna
d’ullals de neu, d’amenaça l’urpa
que és molta la fam i la vianda esparsa
I el cerca la pau al cor de la boscúria
on només hi troba esbarzers i dolor
i si no és el clam pregon de la natura
és l’amenaça segura del caçador
Per això temps ençà abandonar la manada
i sol va voler trillar els viaranys de la nit
que solitud volguda ni puny ni fa patir
i de silencis se n’ha fet un mantell de plata
Udola trist pel fosc desfici del bosc
d’ombres sinistres i mals presagis farcit
com udola aquell home de lletra ferit
veient a la musa rebutjar el seu amor
162 FUET
Fuet de mot
estrebada
emoció a la pell
porus d’albada
Floc d’argent
tendre mirada
gest generós
somrís... rialla
Frec d’amor
elèctrica espinada
abisme, esglai
fum de temprança
Petita mort
quotidiana guerra
foc de desig
ferida oberta
Bri de pau
balba corpenta
laxa la pensa
flor de cel blau
Fuet de mot
fil de punyal
dalla incruent
ni culpa, ni afany
163 PLOR
Sanglots que a la gola escanyen
plor maleït què no vol sortir
esgarrifança, penúria estanca
en el compartiment sagrat del pit
Llàgrimes dolces un cop plorades
què desembarassen el racó ombriu
la recança que cova en el pregon niu
què fa la vida quan s’entrebanca
Plor benigne de catàrtica condició
on l’angoixa fuig cap al cel llibert
per prats ignots florits d’emoció
Plor alegre, rierol què flueix
cabals per on la tristor s’hi perd
aigua que rega sequeres del cor
164 BRINDARÉ
Brindaré per la nova albada
amb el vi agra del despit
acceptant amb l’anima conformada
la insuportable inèrcia del destí
Brindaré per la sang i l’esperma
vessada a les llambordes del camí
Brindaré amb el vi agra del despit
aixecaré la copa a l’aire resclosit
i m’ompliré la gola d’oblit
Obriré de bat a bat la porta
perquè fins a la meva cambra
hi pugui entrar el silenci de la nit
Veuré glops de la fosca
què s’ajeu als peus del meu llit
i alçaré sense blasmar al fat la copa
com si fos la última per mi
Que al cap de vall malgrat la cerimònia
és només el vi agra del despit
165 PUNYALS
Cauen com punys
esquinçant la carn
coltells esmolats
sense culpa ni maldat
Sagetes de verb agut
caient com llamps
tombant damunt
pells de paper blanc
Penetrant la vida
configurant la carn
dards sense metzina
a la vena clavats
Silenciosos fiblons
de lletra fulgurant
versos i diamants
d’arestes infinites
Lluentors abismals
bales de llum
recerca, cop a l’ull
albir de certa pau
Misericòrdies, punyals
regalant petites morts
l’alliberació del cos
l’oblit de la carn
Mots fantasmals
què se’n sent el frec
tremolors no concrets
com l’alè vital
Mots punyents, absents
què no és pronunciaran
tancats, callats
en el clot de la ment
Mots remots
cavalcant passats
tinta, sang, parany
collint la flor de l’instant
166 ECOS
Ecos remots... veus
llunyanes remors
pugen des del silenci
per cabals interiors
Clamen, ploren, imploren
una almoina d’amor
que guareixi ferides
que se li han fet al cor
Lenta heura rampant
que al seu cor s’enfila
l’atàvica melodia
de la solitud de la carn
Salabror al paladar
metàl·lica ressonància
la inquietud s’estanca
en el silenci forçat
Trafega la seva ànsia
revivint el passat
a la llòbrega estança
on viu reclòs, enterrat
Ecos del què fou
grimpen per l’espinada
calfred, consol amable
i el record fent-li de jou
L’esperit com una au
que engabiada és debat
i el cos laxa, conformat
de quimeres esclau
167 HAIKUS
Defuig la feina
proclamant-se rodona
arraulida
Provoca el cisma
la ruptura de l’enginy
l’aire resclosit
Bada la boca
les roses entre els arbres
la carena fuig
Aquí ve el record
de la primera pedra
què fou tortuga
S’obren els límits
son a fora son a dins
la pell sensible
Espai per l’esperit
matèria pura, intacte
gemegava el vent
Monges, canonges
dominadores i esclaus
mística fosca
Primitiva pau
silenci de l’anima
redempció final
Se’n vola l’eixam
i entre núvols de tristor
tot recomença
Dau de nou cares
l’ensurt roig de la festa
fatal tripijoc
Asos i dosos
i cartes què no lliguen
així és la vida
La capacitat
només és practicable
en l’àmbit del buit
S’osca la destral
i és vesteixen els arbres
de puntes de blau
No en seré capaç
d’entomar el teu esguard
i deixar-te anar
168 VI FOSC
El món és mesquí i estrany i l’amor agra
la vida cou i fa l’anima mesella
tot sembla roí i res mereix la pena
i s’ha amistançat del oblit i la boirassa
Bevent vi fosc el sorprenen les albades
recolzat a la barra del seu desesper
llums grogues, teranyines i ressaca
no apaguen el neguit què a dins li creix
I s’aferra com si fos timó en tempesta
a la copa mig buida que te al davant
i cerca a glops certa pau, certa lluerna
Treure del res la força per anar tirant
tèrbol l’esguard, abraçat a la botella
no veu la ruta si no és cap un altra bar
Ja fa molts anys extravià nord i mesura
isolat en un món sense compassió
va perdre bous i esquelles d’un sol cop
i la sort el descavalcà de sa muntura
Des de llavors que el defuig la fortuna
i ell ja no està per anar-la a cercar
entra en el bar frisant per la nit obscura
fins que cau per terra tot ell deixat anar
L’esparsa alegria de la inconsciència
posar fi per fi a la lluita de la pensa
i embriagat esperar el bes de la mort
No hi ha timó, ni vent, ni vela oberta
sols l’afany de satisfer la set immensa
que a la gola l’escanya com un jou
169 LLEBRES
Salten, les llebres dels meus mots
espigolaires què llauren aquests erms
on hi ajec els neguits de cada jorn
i res belluga excepte el pensament
Salten i corren lliures com el vent
que no hi ha marges amb prou alçada
entre la bardissa cerquen l’aliment
mentre els trets ressonen per la contrada
Llebres trescant per planures i singles
bestioles del bosc ombriu i enrevessat
ocultes entre la boira què matina
sense sentir-les les tens al teu costat
Llebres, mots de tessitura precisa
encara dolces les albes, petges a la neu
anomenant amors, paranys de la vida
què en néixer el Sol fonen lentament
Llebres guimbant en el bosc de la nit
atentes a l’udol ferit del gos llebrer
si el senten què ve, corren espaordides
mots de poeta què a cops és senten morir
170 PARDAL
Com un pardal, res demano
excepte que la providència
procuri la llet i la mel
l'espiga i el sarment
Res demano
... excepte el meu temps
tant si és llarg o curt
ple de malura o de salut
però el vull a la vora, fidel
arrapat a la meva pell
què jo... res demano
... com un ocell
Res demano, ni vull
ni dels homes ni dels Deus
ni del món, ni del cel
però el temps... no vull que fugi
covard sense memòria
furtiu, com un mal vent
Com un pardal, res demano
... excepte el temps
171 CABELLS
Els meus cabells son de cendra
i duen l'essència arrapada
de mil estius, de mil tardes
i el regust de mil besades
Pentina el vent les albes
i les nits on he trobat pau
sojorn del viatge, aigua
per la gola del caminant
Els meus cabells son branques
testimoni de temps passats
escrits amb la llengua dels signes
que en gris ha sedimentat
Els meus cabells son llargs
com llarga és la mar immensa
son moviment amb l'oreig
i calma a les nits obertes
Els meus cabells duen Sols
ventades i capvespres
i la pols de mil corriols
i la gatzara de mil festes
Perquè son com jo mateix
i duen penjada la lluna
i només a qui mai m'ha entès
absurdament l’enutgen
172 QUAN LI DONA LA GANA
Ben trobada pau d’aquests meus dies
on res pertorba la calma si no el vent
ha hagut de morir la recança antiga
en germinar el nou coneixement
Ha hagut de morir el desig
que el meu pit ardit sepultava
i ara és silenci... cel de clariana
el què amb mi va fent camí
Ha hagut de morir l’esperança
l’energia què atorga la mancança
per sentir-me lliure per fi
I no és el dolor de la renuncia
però la falta de motius la què anuncia
l’albir de certa pau per mi
Son moltes llunes sense aixopluc
amb el cor exposat a la intempèrie
cercant les raons de la ferida incerta
què em crema a dins amb foc tossut
Ara s’ha consumit per falta d’aire
la brasa roent què em feia patir
i sense esperar ja res del destí
deixo que la pau del cel davalli
Benaurança què ve del buit pregon
de l’ermot què m’ha envaït el cor
mentre jo enfollit la cercava
I he comprovat que no hi ha raons
ni erudites explicacions
i què la pau ve... quan li dona la gana
173 NICEFORA
Nicefora els teus llavis de feltre pronuncien mots de passat,
de misèries antigues i de dolors mai enterrats.
Vuitanta buit anys per recordar, un record a cada arruga,
la teva intacte força pura manté encara ferm l’esguard.
Parles de garrofes i llambordes arrencades i d’immensa fam,
de guixes i pa negre i amb molta sort una arengada.
De quan un bon àpat entre runes eren les peles de patata,
el brou de la farigola, les beses i les farinetes de la gana.
De com queien les bombes i del seu xiulet esgarrifós
a la cara se’t dibuixa encara avui un rictus de terror.
Dels companys de la feina què s’esfondraren junts
amb el magatzem de betes del carrer dos de Maig on treballaves
I dels moros sanguinaris i del pànic què inspiraven
i sempre el silenci i la por de parlar en la llengua sotmesa i estimada.
De la ràbia de veure al xixarel·lo sota palio, de la força dels cops
i de la por covada i del dolor... del dolor... pels què faltaven
De quan l’odi anava vestit de gala, de fats amb sotana,
tolerant beatífics als desnerits supervivents de la roja camada
Perdó per cap delicte era l’oferta de la cúria mitrada,
com beneïen els fariseus amb l’or d’estoles i diamantines bagues.
Nicefora què duus el nom del Sant del dia què els ulls se’t obriren al món, reviu en aquestes paraules com viuràs en el meu cor.
174 TEMPS FURTIU
Et diria tant de mi... t’explicaria
... tanta vida, tanta nostàlgia
de tot el què voldria fugir
i del què lluita per quedar-se
De les nits de gessamí
i de carícies dolces i esparses
de les llums d’altres estius
i dels vents què m’empenyen la barca
T’explicaria... et diria tant de mi
i de tot l’amor què em manca
tot i tenir-lo just aquí
al reflexa de l’espill... a l’altra banda
T’explicaria què un cop un llamp
em va córrer per l’espinada
i va ferir-me amb un foc
què no s’anomena amb paraules
Però és ferida què no dol
què és ferida tendre i amable
a cops, fins i tot és consol
per la melangia de les tardes
T’explicaria tant de mi
i escoltaria la flor del teu missatge
però temo què és el temps furtiu
el què a tot dos ens manca
175 ESCLAU
Esclau d’un reflexa
rendit... no vençut
habito el miratge
on et vaig veure a tu
Deposo les armes
deturo el brogit
la resistència és vana
i la glòria... l’oblit
Encerclo amb paraules
l’escalfor del pit
la promesa imaginada
la gana i el crit
L’esglai què anomena
el món del desig
l’esguard què és espurna
d’un foc imprevist
Esclau d’un encís
presoner voluntari
poeta sense horari
de mot enardit
Esclau d’una pell
d’un reflexa, d’un somrís
esclau de la fugaç
contemplació del paradís
176 REMEI DE TARDOR
Cau suau l’última fulla de la tardor
i el terra humit és un coixí de feltre
sorollós i bellugadís amb la ventada
com l’amor què ressona en el carreró
També cau aquesta tarda a plom
de vents curulls de poesia i fullaraca
entre les fulles seques viu la remor
d’una incerta melangia sepultada
Cau per terra aquella il·lusió ideal
què res és mai tant perfecte i cabal
com allò què despert és somia
Cau també tota aquella gosadia
que a voltes em posseeix i inspira
fugint quan et tinc al meu davant
Cauen fluix les fulles del calendari
i la neu despentina els meus cabells
fulles seques, hàbits, pansits idearis
què van fen crosta al cim de la pell
Cauen flocs d’una esparsa alegria
de tant en tant a la plana del meu cor
quan la fugissera ombra què jo seguia
ha pres fesomia, veu, esguard i nom
Però no el vull dir, no fos què potser
fugís aquell rostre com boira tardoral
esbandida per la insistència del vent
I només guardo en el fons de la ment
la tendresa irreal d’aquell moment
com remei de tardor per qualsevol mal
177 ULLS
Ulls sinuosos d’esguard de vellut
volves lleugeres de la meva solitud
Ulls de misteri, de bosc i de boira
crida dins la nit l’atàvica memòria
Ulls de lluna plena i d’antic ritual
càntics de clariana, llum de fanal
Ulls amainant la fúria del temporal
què porten la calma al meu cos balb
Ulls què refresquen, aigua d’estiu
la set què tenalla en el cor te el niu
Ulls traspassant l’humà embolcall
t’arriben a l’anima, la carn de cristall
Ulls de promesa desafiant les lleis
paradisos perduts d’esglais i de pell
Ulls de silenci, quan dubten els grills
la vida s’atura l’alè en el espill
Ulls de fantasia què albiren un món
què només viu a l’àmbit de la son
Ulls què parlen una llengua subtil
no cal cap paraula, oreig de caliu
Ulls de poesia fent el món sublim
el què jo daria si em miressin a mi
de ELS ULLS DE LES ESTATUES 2011
178 MILLOR
Millor l’acte què la paraula
la carícia què el concepte
Millor la pell què la mirada,
Millor el calfred a l’espinada
Millor les nostres mans
resseguint el miratge
Millor la sal i la suor de la batalla
Millor un bes dolç què la millor causa
Millor la joia desfermada
Millor devorar el moment
i calmar el porus què reclama
Millor l’aire xafogós
d’una anònima cambra
Millor furtar-li a l’habitud
una peregrina tarda
Millor tenir el teu cos què imaginar-te
Millor la passió què la contenció
Millor el tacte
Millor el secret preciós
què el somni inabastable
Millor la pau, el pacte
Millor un amor furtiu què cap d’altre
179 SÉ
Sé com et sents
lapidada de versos
colgada de mots bonics
i d’afalacs intensos
Sé com et sents
damnada de beutat
i diana dels meus versos
lliberts només llançats
Sé com et sents
i del neguit què cria
la teva entranya al vent
de la poesia
Sé com et sents
tremolosa i senzilla
com un floc de neu
què, amb l’alè és fondria
Sé com et sents
i si no, m’agradaria
vestir-me la teva pell
i sentir-te per dintre
Sé com et sents
potser cansada o trista
potser enyorant el temps
dels silencis invisibles
180 ELS ULLS DE LES ESTÀTUES
L’anhel s’enfila com una heura pel tronc de la meva ossada, amic de la inquietud què em desdibuixa l’esguard.
L’acceptació dels fets, tàcita i resignada, mentre l’anhel encara bull.
Fuetades de despit em senyalen l’anima i no penso si no en aquell instant.
Llunyana, distant alenes en el majestuós escenari del temps què fuig rient-se dels possibles.
La taula era parada amb tots els comensals a punt i quasi és podia assaborir el gust de les viandes però... vàrem preferir el dejuni, l’oblit.
Ara cauen els dies un a un, com ganivetes i el seu fil d’argent relluu en la nostra fosca mal temperada.
Patètics nans afamats què no gosem a trencar cap norma, d’una aliena urbanitat, mentre la menja és refreda.
A hores d’ara ja no compto amb la magnanimitat de qui atorga les oportunitats i altre volta, horitzons oposats ens engoleixen.
Ens vàrem aixecar molt dignes, arrossegant els nostres anhels sagrats pel fang dels despropòsits.
Voldria cridar, insistir si no sabés què seria inútil i només faria créixer la impotència què amenaça com un jutge de llevar-me les restes de lucidesa amb les què m’agrada adornar-me.
... I la lletra convertida en parany què res explica si no aquell flagrant anhel què viu reclòs, reu de la quimera.
Tots ho sabem i així ho neguem cercant consol i complicitat en els ulls de les estàtues.
El marbre blanc serà testimoni del cristall de les llàgrimes vessades, solcant glaçades epidermis.
Malgrat tot, m’agrada encara l’embranzida del llapis i el vol literari què agafa el meu retret adreçat al vent... només al vent, la resta no importa...
Només el vent, què s’endú les paraules i els neguits en el seu llom assaonat d’humanitats.
L’anhel hi és, però arraulit en un cantó ombriu de l’estança.
Sol a la buidor com si hagués de mastegar la culpa inexistent, damnat al resclosit gust dels espais sense llum i d’esparsa alegria.
En prou feines queden la força, l’instint, i la rauxa, estesos pel terra eixorc de la no-batalla, entre no-difunts.
El ressò metàl·lic de la sang mai vessada colpejant-me les temples amb el mall de la dissort.
Les estripades veles del llagut on volíem navegar, ara son dits esgarrapant l’aire massa nítid en el què no passa res... no passa mai res, excepte el vent pentinant les filagarses.
I... no hi ha pitjor sensació de derrota què l’estantissa calma del camp erm, però fèrtil encara on, sembla que ningú és lliurarà mai més a la glòria o a la mort de cap batalla.
Tant mateix seguiré cercant consol en els ulls blancs de les estàtues.
181 PREGUNTES
I tu em preguntes amb l’esguard perquè, els meus ulls son barques què s’endinsen a la nit, mans dient adéu amb tremolosos dits... si no puc fer d’altre.
Capbussar-me de fullaraca i d’oblit, fer-me invisible, colgat de temps i deixar què el riu segueixi el seu decurs, arrossegant neguits antics i noves ànsies
Les besades s’han fet fum i les carícies encara no nates s’enfonsen a les sordes profunditats insondables on ningú en sabrà mai més res.
I tu, preguntes amb els ulls plens de flors, captivant-me amb exquisits sortilegis, on t’has amagat?
I jo des de la meva tomba de fulles seques no goso a respirar i què el moviment em delati.
Se què la nit és ampla i maternal i dona aixopluc als orfes i al vençuts, amorosa els acotxa amb el seu mantell invisible mentre un murmuri obscur parla de solituds i d’incerts consols.
182 DIMONIS
Foragito dimonis a cops de lletra
però ells tornen amb aferrissament
provo, amb els mots de fer lliure la ment
però ells l’envesquen i fan perdre
Dimonis banals hostes del meu cap
què tot el què era clar perverteixen
la diàfana veritat de mentida vesteixen
sent sovint les dues igual realitat
Els únics dimonis què puc confirmar
son els què darrera les pors s’ajupen
les recances furtives, els mítics terrors
de Deus aïrats i de morals abstruses
Dimoni escuat què amares les vides
amb la teva fel d’amargs remordiments
per virtut de la lletra i la gràcia del vers
fuig de la meva què per joia vol viure
Dimoni escuat de malèvola influència
el meu fuet de lletra t’ha de fer fugir
no em facis patir absurdes penitencies
què abans de penedir-me prefereixo morir
183 CAMPS D’ORQUÍDEES
Mossega’m, devora’m, llepa’m fes de la meva sal la teva ambrosia.
Clava’m les ungles, esgarrinxa’m, fes-me sang, encén-te com teia viva.
Marca’m solcs de deler als camps de la meva esquena, llaura’m, ardorosa collita.
No et temperis, sigues joguina de l’amor, estripa’m, aferrissada i sensible.
Llancem tota la banalitat del món en un suprem acte, vençuts i invictes
Que els nostres cossos d’or copsin la glòria voltats d’estols de carícies.
La defensa és només un arma què se’t gira, fil d’argent, deler, ferida.
Llença’t amb mi al abisme sense recances, abrasa’m sobrevolant els cingles.
Esberla’t l’entranya, crida, deixa què actuï l’instint, aquella saviesa antiga.
Fes-me hoste de la teva carn què la vull sentir sencera, per dintre.
Lluita salvatge damunt dels camps d’orquídies, què no fugi en va cap tros de vida.
184 ORACLE
Et canto a tu fosc oracle
què interpretes miratges i llums
a la teva mirada hi fulgura
el rou mineral de primitives albes.
Et canto a tu oratge sinistre
què no augures res de bo
l’aire tèrbol de la teva estança
m’ha omplert de basarda el cor
Et canto a tu, visió futura
sense esperança ni consol
sé de la vida empenyent-me defora
amb la força lenta de dos bous.
A tu et canto, profètica lluna
què vas vestida d’un incert dol,
vana és la glòria i la mort segura
allunya doncs de mi tant terribles visions
185 CINABRI
En els camps de cinabri
l’horabaixa és sempre roja
i venes de mercuri folguen
sota la seva terrosa pell.
Hi creixen sons de sulfurosa cadència
i el lentíssim espasme de la terra
és petrifica en el seus solcs.
Vapors de mil·lenària essència
brollen de gorges esculpides
per mil cisells de vida mineral,
S’enlairen en nuvolades porpres
què ajeuen a l’alba abundoses gebrades
amb el refulgir dels diamants.
En els camps del cinabri
l’aire és tèrbol com tèrbola
és la vida esbandint-se temps enllà,
cada revolt és un parany o un delícia.
És senten els udols dels gossos de la nit
i els ocells dibuixen filigranes de plata.
Els habitants duen als ulls
la raó de tres mil albes
i el seu so obre finestres
a un univers només somiat,
ideals sofrences i amors siderals
degoten amb la parsimònia
refulgent de l’estany.
L’alegria surt del robí furiós de les tardes
mentre al terrat hi bufen vents urbans.
Son aus, son piques a la terra,
son esclaus dels seus afanys,
son els fills del cinabri,
els seus habitants.
186 METEORISMES
En el meu pati interior hi lladren les cotorres i el tros
de cel grisós què és veu és un espès mantell de silencis.
És encatifat de fulles mortes el meu pati interior i el fred ha marcit els gladiols i les hortènsies del veí.
Les branques pelades del taronger bord pentinen amb batzegades esparses la calma del meu pati interior.
Els braços erts de la urbana palmera jeuen pel terra en un desmai incoherent en un jaç de maons trencats.
Les nuvolades d’hivern semblen haver fet niu en el meu pati interior i el terra xop així ho pregona.
Un vol de tristors ofegades sura sense gravetat en l’abandonat matí de les desaparegudes aloses.
Tal vegada l’ombra és només una promesa de claror què s’adorm entre tardes de plom metropolità.
Des del balcó degoten escorrims de matinades ertes de fictícia pau, meteorismes del ventre de la ciutat.
I de nit fulguren les finestres amb intermitències cromàtiques i el veïnat s’amanseix a les estances.
187 CICATRIUS DE LLETRA
Qualsevol diria què han callat els vents
i emmudit les sirenes i què la calma
s’ha instal·lat flonja damunt el què foren
pics esquerps coronats de tempesta
Qualsevol diria què s’ha aturat el batec
i què només resta el silenci udolant
sobre els camps erms, què s’han estroncat les fonts
i ja no floreix ni l’arboç ni la ginesta
Qualsevol diria què l’amor s’ha vestit
de flor mesella i què s’enverina tot el què un cop
refulgia viu, la il·lusió ha manllevat per res,
el nom segur de la tristesa
Qualsevol diria què no queda res
excepte el somort vertigen de la inèrcia
i què sura lleu i sense gravetat el pèndul
què senyala el temps etern de les estrelles
Qualsevol diria què s’ha exhaurit la ràbia,
el saludable crit de la natural revolta
i què ens ha colgat el temps amb el seu mantell
d’anhels esdevinguts cendra
Qualsevol diria què ja som morts
i què parla una atàvica memòria
però som encara aquí en aquest present perpetu
revestint les hores de cicatrius de lletra
188 EL MEU VERS
Se què el meu vers cau al buit des de l’abisme
i què a voltes és vesteix d’ombres i desencís
què és críptic, ple d’imatges perdudes i de signes
amb un esperit obscur què no el vol saber feliç
Se què és tèrbol, a voltes l’aire del meu vers
però és el fruit d’allò què el meu pulmó alena
del desassossec què en el meu temps prospera
com a l’ermot hi creix la bardissa i l’esbarzer
I és què ja fa temps s’ha adormit una boira freda
en els camps on abans s’hi conreava la tendresa
i s’ha glaçat la collita abans de què ulli la llavor
I sent conscient què tal vegada és culpa meva
què deu ser el meu fer el què propicia la sequera
no puc evitar què el sentiment se’m torni bord
Se què el meu vers no és de caliu ni de confort
i la lletra és retorça com en un foc de flama viva
què abrusa el bon sentit i fa esparsa l’alegria
donant-li un to greu de pessimisme i de dissort
Però creu-me quan et dic què de debò m’esforço
en cercar-li la virtut a tant de desfici com hi ha
tanta malfiança, tanta por, tanta bona fe en va
què el mot és clar, però sense saber com, el torço
I jo el voldria de imatges de pau i de concòrdia
de tot allò què avui és un tresor de la memòria
i roman ocult a la fonda estança del cor callat
Sentiments bategant dins l’embolcall de persona
comuns per tothom i què a tothom emocionen
per desvetllar l’amor què sembla dormir amagat
189 BRAU
No m’ensenyis roja senyera
des de l’altra banda del calaix
què la llibertat als ulls em cega
què soc brau però captiu i forçat.
No vull veure per entre l’escletxa
els teus ulls grisos de promesa
què els taulons m’escanyen
i la ràbia al pit em fan créixer.
Què el meu destí és de mort i festa
i per això romanc aquí tancat
i els teus ulls de clariana m’envesquen
i m’enganyen amb la llibertat.
Perquè soc brau, però atrapat
i la meva banya la fusta estella
el morro humit d’ombra presonera
i a la peulla l’arena del comiat.
No m’ensenyis com n’ets de bella
no em deixis inútilment somiar
què la meva hora és senyalada
a els daurades sorres del demà
190 COR COVARD
No fa pas tant què escoltàvem arraulits
els segons glaçats de la terra trèmula
allí, desesperats en una fosca tèrbola
covant entre laments tristesa i desencís
Polls i fam i ronya al pàmpol de l’orella
secs i escarransits cercàvem l’escalfor
agermanats per la por als caus de la terra
en silenci tens, escoltant passar els avions
I a l’exterior, a la injusta llum del dia
l’alenada gris de la runa i el desgavell
els fums, els fangs, la cançó de l’agonia
i l’urpa de la mort senyalant-nos la pell
I va arribar ominós el temps de la garrofa
del pa negre i la cartilla de racionament
humiliada i genuflexa la fe del poble
anaven pujant els fills del ressentiment
Avesats a dir què si, passant la vida
sense esperit per aspirar al què era just
poc a poc degota l’odi què destil·la
l’home lliure engabiat i sotmès a l’abús
Vàrem poc a poc anar sortint de la tenebra
a base d’esforç i de treball de sol a sol
deixant enrera el ranci gust de la pobresa
amb l’oblit dolç d’una enganyosa son
I ens llençàrem al consum i a la disbauxa
veient passar potuls místics plens de flors
descobrint móns prohibits fins aleshores
intentant desempallegar-nos d’antigues pors
Però vana va ser aquella lluita evolutiva
i passats uns anys no en queda ni el record
addictes a la pau domèstica i al confort
incapaços de pensar en viure un altra vida
Entre tant els silencis engreixen la màquina
resignats operaris, titelles i comparses
tot controlat a cop de lleis, sancions i taxes
orella cots, entomant els cops i les desgracies
Tutelats, incorporats a la grotesca roda
què fa què lents és perverteixin els valors
somnis de llautó, acòlits de la vana glòria
temorosos de reviure cap d’aquells records
Però el record és avui dia a la cantonada
i no gens lluny d’aquí encara tronen els canons
i la gent arraulida amb la mateixa gana
la mateixa misèria i amb idèntiques pors
Tot i així hi ha qui alimenta la rancúnia
i de passades lliçons no en treu res de profit
alimentats, rendits cada un a casa seva
malfiant de tothom i blasmant de tot al veí
On anem espècie, de saviesa mancada?
Qui d’entre nosaltres ha de fer el primer pas
per no deixar en penyora a la mainada
l’actitud conformada i el cor covard.
191 ORELLES I NARIUS
On vas amb les narius plenes de pols
i amb aquest posat inquiet?
On vas amb les orelles plenes de vent?
escoltant les veus del temps
i les ombres dels carrers
flairant l’aire de la nit
com les guineus?
D’on surts arrossegant els peus?
Que no ho veus què aixeques pols?
Què no em creus
si dic què mentre jeus
et fuig el temps?
Que no em sents
amb els narius plens de temps?
Flairant les corrents
la direcció erràtica dels vents
amb les narius plenes de pols
Aixeca’t i moca’t
treu-te la pols de les narius!
Que dius?
Deixa què t’hi entrin els vents
dissolvent les veus
i les ombres dels carrers
Què em sents?
Amb les orelles plenes de vent
s’alenteixen els moments
amainen les corrents
i el temps se’n va suaument
Però amb la pressa què tens
el teu temps serà
un dormir i un despertar
un tancar els ulls i, ja està
Que la vida se’n va rebent
amb les narius plenes de pols
Què la vida fuig més lentament
amb les narius plenes de vent
192 TOTS ELS GEGANTS
Tots els gegants
tenen febleses ajupides
i esgarrapen l’aire amb les mans
Tots els gegants
bramen i criden
i els hi agrada espantar als infants
Tots els gegants
amb la força dominen
mentre la gent corre pels camps
Tots els gegants
és creuen de nissaga divina
però no deixen de ser humans
Tots els gegants
fan d’altres pors la seva vida
i orbs no fan esment dels nans
Tots els gegants
ploren llàgrimes furtives
i el cor tenen tancat sota set panys
Tots els gegants
la seva mida els obliga
a ser com son i a viure amenaçant
Tots els gegants
és fan grans i obliden
què un cop foren nadons infants
Tots els gegants
viuen en castells aterrant viles
com en els comptes d’abans
Tots els gegants
son així, no tenen mida
i s’aferrissen amb els anys
Tots els gegants
trepitgen a la gent petita
creguts què son Deus arcans
Tots els gegants
tenen un cor glaçat de vidre
i tentinegen sobre peus de fang
193 VIDRIOSE ALBES
Llangardaixos alliçonadors de l’Avern
ungien profanadores sagetes
atents i cap cots
Desprès les disparaven crispats
des de les escletxes
com en una dansa d’aire coral
Les atzavares de sofre
dispersaven el seu verí
de rogallós argent aquelles tardes
Els captaires del sarcòfag coral·lí
entronitzaven mendicant
l’alabança de la balladora
L’ofec carrincló
esdevenia juguesca on, malgrat tot,
refulgien encara els sarments
Transitava una terbolenca remor
de serps i espases sense fe ni goig
rampant com l’heura
Ara doncs, l’oripell de la rancúnia
anomenarà tots els afalacs
... mentre és trenquen les vidrioses albes
194 ANEMONA D’AIRE
No t’anomenaré amb el nom de la benaurança
ni permetré què, per mi siguis sinònim de la llum
ans se’t podria qualificar de neguit i de frisança
què t’entreveig esvaint-te amb vel·leïtats de fum
Hàlit perdut, espasme, remota visió improbable
què perviu en el terral del somni malgrat tot
desori perenne, lluita aferrissada, estimballs i marges
l’autèntica font d’on brolla meu vers en maleït doll
Amor al·lucinat i distant com boira intangible
què senyales de confusió els meus viaranys
tèrbola remor, sense mots, lluernes o missatges
buit d’esperit navego per mars de devastació
Tot i així l’anhel, amb cruel constància d’onatge
què esmola lentament les arestes de l’escull
cova en els replecs oblidats del cor on tremola l’ànsia
i el desig és un brou primigeni què a foc temperat bull
Torturadora adorada què ets excusa del meu plor
del bram què trenca com un llamp la fosca de la tempesta
ruixats de llàgrimes és precipiten en catàrtica festa
damunt casa nostra arraulida a l’ombra d’un incert pujol
Perquè t’entretens en aquesta carena de delit
retallant-te la figura amb tisores de nostàlgia?
Perquè no dones una miserable oportunitat a l’oblit
i negligeixes totes les lleis, totes les màximes?
Si... d’acord, el meu és només un altra cant ferit
una ranera, un gemec de mort de l’esperança
i cada cop, cada intent és fer créixer la recança
i l’agra gust de la frisança en l’horitzó del neguit
Cerco la pau, tentinejant orb en el aire
cerco una llum què m’indiqui el ver camí
i et trobo a tu, rient-te d’aquell amor improbable
i sé, sense saber, què sense tu, amor... deler, hauré de morir
Tal vegada aquest serà el darrer crit vers la nit densa
i deixaré per fi de pretendre el què no puc
però la coïssor de la ferida d’amor què al cor duc
no confio en què amaini amb rapidesa
I sempre seré un frustrat acòlit de la tendresa
negat, per fat a transcendir els llindars de la beutat
beutat albirada entre llampecs de irrealitat
mentre amb erroni compàs exhaureixo forces de flaquesa
Fuig dolçament el fred d’aquest Hivern taciturn
i la meva lletra s’empelta de vents aurorals
ell vol ser de llum dins la tenebra, sota la llosa fatal
què sepulta de temps aquests amors quasi moribunds
Voldria ser de joia d’oníriques ventades de faula
de calius tendres, de flors secretes i de llums de biaix
d’ombres resplendents, de promeses, de felicitat esparsa
i sobre tot d’esperança cavalcant cavalls de paper blanc
Però és mancança la què rebrinca aquest meu puny
i la ploma s’encabrita com una fera indomable
trenca paradisos què dins la realitat s’amaguen
i deixa nua i exposada la inclemència del destí
És el fat el qui és revolta a dins d’una metàfora
i els llindars de la raó semblen ser en un altra camí
el temps és descobreix com un implacable assassí
què sols per el plaer de ferir-me s’esforça i malda
Poesia testimoni de mil lluites de l’entranya
sense visible sang què permeti l’efímer ajut
incerta esma què du els meus passos a cercar-te
en l’enigma de la paraula i en l’obaga del mot
Anemona d’aire curulla amb mil sentits
desfeta en un Oceà de desigs i de mancances
fruits amargs del sobre pes del meu brancatge
orejats per sinistres vents de desencís
195 EL PUNY DEL TEMPS
Encara, a cops, per res m’espanto
i trontolla tot el què fins avui he après
adonant-me de com cau d’implacable
damunt totes les coses el puny del temps
N’és igual la condició o la circumstància
tot s’abat sota la fermesa de l’erosió
i tant és l’actitud o la substància
el puny del temps cau sense fer remor
Trenca penya-segats i esquerps pujols
i de serralades en fa oceans de gespa
sembra d’arrugues les pells més fresques
i a tot transmet l’essència de la pols
Tot el què en aquest món és o alena
per viaranys diversos pren igual direcció
sigui animal, o tingui el cor de pedra
damunt hi sedimenta el temps en al·luvió
He vist la teva fesomia de neu blanca
amb els solcs de la vida llaurats a foc
he sabut mirant-te què vares jugar al joc
de viure valenta i al món enfrontada
I el temps ha esculpit el seu treball
en els recs què avui t’adornen la mirada
què va ser la teva vida al cap de vall
i la vas viure com et va donar la gana
196 LLUMS I FLORS
Les llums serien crits esclatant
Les flors: visions del somni
El ciment... la terra adolorida
I el teu amor, la quimera...l’oblit
Les llums serien peixos d’un oceà perdut
Les flors: el passar rampant les hores
El ciment... el suport del dia gris
I el teu amor, l’aire què alimenta la cèl·lula
Les llums serien fites distants
Les flors : ambrosia no merescuda
El ciment... on sucumbeix el somni
El teu amor, on mor el meu delit
Les llums serien esteles de cel blau
Les flors: el ribet de la teva brusa
El ciment... l’inevitable neguit creixent
El teu amor, tant important com qualsevol d’altre
197 DÓNA’M
Dóna’m
un polsim de la teva terra
un bri de la teva herba
un floc de la teva neu
i un glop de la teva aigua
No em regalis somriures
ni somnis escapçats
ni em parlis ja mai més
de la ingravidesa dels àngels
Deixa’m estar si vols
en el meu taüt de silenci
encara entre els vius
veient com creixen les ombres
En aquest tou silenci
en aquest silenci de molsa
on no hi ressona
ni l’oblit, ni la memòria
198 ÉS LLÀSTIMA
És llàstima
què els estels siguin xinxetes
clavades al suro
del taulell dels meus dies
És llàstima també
què se’m enganxi encara el nas
als vidres de l’oblit
veient, inútilment, com
et desdibuixes en la distància
de la freda andana
És llàstima
què no és pugui aturar
el tren del desig
i pujar-hi entre rialles
És llàstima
però les carenes
s’empassaran el meu deler
el nostre deler
malgrat la ceguesa
La flor de l’instant
és marceix
mentre els meus mots
cauen tous
com pluja innòcua
damunt voluntats de pedra
199 EL POEMA D’AVUI
El poema d’avui és perd entre signes
entre el caos què jo imagino
i la pau de la feina feta
El poema d’avui no t’arribarà intacte
i les filagarses què en quedin
t’ompliran la boca com si fossin d’aire
Mai serà per tu la mateixa claror
la què cau lentissima damunt de l’ara
què m’entesto a vestir de paper blanc
Tant mateix el meu vers d’avui
és ple de futurs i de possibles
de filigranes impossibles
i orfebreries de vent
S’argenten els mots del meu vers
i arriben per això, més enllà
on el plom és fa estany
i els dies s’apaivaguen
en el bressol de les hores
El poema d’avui és per tu, com tots
perquè em regales l’esguard
en un embolcall de distància
200 MÉS ENLLÀ
Anem més enllà de la carena per on l’amor fuig
del propis límits, dels propis ulls.
Traspassem fronteres d’imaginats territoris
ultrapassem les fites, foragitem els dimonis.
Anem més enllà de la carena on l’amor fuig
trenquem les formes, cremem les naus.
Inventem-se de nou, solquem altres mars
escapem d’inèrcies saltem entrebancs.
Fugim de rutines, d’hàbits i misèries
anem més enllà de la carena per on l’amor se’n va.
Què res deturi la força què ens empeny
la què d’amor s’alimenta com així aquest vers.
Obrim les finestres i què a la nostra estança
hi entri un nou aire, més nou i més fresc.
Anem més enllà de la carena per on l’amor és perd
retrobem-lo amb força què cercant-lo reneix.
Però no neguitegem esperant veure on és
deixem què sol arribi, fem-ho tot, no fem res.
Recopilació:
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario