1 PRIMERA COLLITA DE VENT 1997-2003

LA PRIMERA COLLITA DE VENT

























Pere Suñé Ribera
pereplant@hotmail.com
www.myspace.com/pereylaplanta





LA PRIMERA COLLITA DE VENT

M’agradava mirar-t
Presencia
No exagera quan diu
La cuina governamental
El què sé
La memòria
Prioritari
Res canviaria
No entenc el perquè encara
Sol
Pedres i pals
Entreteniment
La visió
Ja no hi ha en el món
Que jugui el nen
El què val
Sé
Oració
La vida fill
Fluix
La Cacera
Indigents
L’engany
El Padró
Amors verticals
Cap cap cap
La lluna
La nena afgana
Embriaguem-nos
M’agradaria que hi fossis
Las estrellas
Jo serè per tu
Telediario
Bèl·lic
El camí del pou
Serveis mínims
El rito
Subversiu
Pesol
El món es mou
Alliberem
El cor
El què no oc
Trangènic
L’argelaga
El circ
L’Àngel de la son
Ulls
Fàcil
Ja no poso la tele
Serena
Beshuia
En un petit espai
La bastonada
La riuada
El cel de Bagdad
Involució
Herois
Ahir
Poca feina
Inèrcia
De dama a dama
La lluita diaria
Paradís
Que hem de fer?
Com opi
Tempesta
Coleguilla
Passió domèstica
Records d’infantesa
Syd Barrett






































1 M´AGRADAVA MIRAR-TE

M’agradava mirar-te i parlar-te d’amor
era dolç i tranquil
era com seure al porxo, amarat de l’ombra
a la ratlla del dia i de la nit
fent fonedissa la calor de l’estiu
veient passar núvols, filats de roig encès
Estar amb tu, comprendre’t i estimar-te
mentre la nit es rendia
distorsionat el temps en la teva companyia
observant els estels disminuir
a la jove claror de l’alba primerenca
mentre jeia al teu costat
embriac del teu encís
addicte definitiu al teu somriure
compulsiu d’amor, sentia defallir, joiós
la malastrugança
i la vida m’endolcia la sang
com un narcòtic llaminer, ara ho se, ara ho se
Tot és igual, però tot és diferent
i el flagell de l’incertesa em trinxa els ossos
i la raó
i aquella íntima tristesa
per un moment ensarronada
ara... m’arracona venjativa
a les parets del teu record. 1997





2 PRESENCIA

El vent tafaneja pels racons
d’aquest capvespre
Du una estela de sal
de menta i de resina
però de més lluny m’arriba fina
l’essència d’una absència...
aclaparadora presència

La nit ja s’ha estirat
damunt del llom de l’illa
abraçant com una amant
a les sargantanes dels penya-segats
eterns com eterna em sembla
eterns com eterna em sembla
l’idea d’una absència...
aclaparadora presencia

La fosca és plàcida
sobre els estels
però mai callada
si el mar és a prop
el seu compàs
omple el silenci
amb una bonica cançó




parla d’un amor
parla d’una absència
parla d’un amor
i d’una absència...
aclaparadora presència

La lluna lluenta
ja te oberta la finestra
i la seva claror de plata
reflectida en el mirall del mar
fa pensar en un pont
i en una absència
un pont i una absència...
aclaparadora presencia

La son avança lenta
els peixos ja dormen
sota de la pedra tosca
i jo callat... gravitant a la fosca
negant-me a la inconsciència
que em velarà per uns instants
aquests prodigis
aquests miracles
aquesta dolça absència...
aclaparadora presència 1997






3 NO EXAGERA QUAN DIU

No exagera quan diu que es deixa anar
i que deslliura al vent aquesta força
que de nit li tanca els ulls
i que de bon matí el saluda refrescada
Du a l’interior de la pell
el pigment maragda dels seus ulls
i això li dóna una visió diferent
més intensa, més harmònica amb el món
El fa somriure quan camina sol
li fa notar moviments a l’interior
i l’hi omple de temps brillants
tan sols el teu record, perdut a la memòria
i és per això que no renuncia
ni renega d’aquest amor perdut
perquè tot i sent perdut
ha despertat el poeta
Ha despertat el poeta
que corprès enfila versos com perles
perquè siguin elles, si més no...
les que besin el seu cos... besin el teu cos. 1997















4 LA CUINA GOVERNAMENTAL

Unes onzes de mentida
quelcom que es pugui capgirar
Educació amb compte gotes
i un munt de gent per entabanar
Valors de tele botiga
entelèquia cultural
Sous indignes, esclavismes
plutocràcia governant
Col·lectiva indiferència
i un pols d'egoisme exaltat
Tot es bo per fer bullir l'olla
del desfici neo lliberal
El que tens es el que compta
en la cuina governamental
La maquinaria del regim
te la inèrcia de temps enllà
Greixada amb l'esforç de l'ase
que només viu per treballar
Perversió informativa
propaganda electoral









Grans quantitats de mentida
i un punt d’imbecil·litat
Omplen comptes a Suissa
del ministre governant
Cuiners de la paranoia
de la inseguretat social
Posem-hi més policia
dem-li un gust més refinat
Que no es vegi la de sota
el que de debò els fa mal
Les trames immobiliàries
les fugues de capital
Son pobresa per nosaltres
en forma de pensions insultants
La porta de la indigència
pel qui ja s'ha jubilat
Salpebrem-ho amb terrorisme
però mai terrorisme d'Estat
Que aquesta es una recepta
que no s'ha de divulgar
Que si no tothom cuinaria
la cuina governamental
Aprofitant que hi ha gana
i que la gana es universal
Cuina més qui més endrapa...Privilegies del cuinar




5 EL QUE SE

De saber, no se gran cosa
no se gaire bé de res
de l’amor no en se pas gaire
de l’enyor una mica més
de viure ni poc ni massa
de la vida que es com una bagassa
a qui tothom vol manar
i que per manar-la la vida passa
i al final no la governa ningú
tot plegat un treball dur
i el treball dur no interessa
i perdre el temps no em fa el pes
que no es viu ni menys ni més
per molt que om s’hi escarrassa
el que se del cert, ben cert
es que el món no va gens bé
i que esta molt bé el saber-ho
però que no serveix de res
jo faré el que jo sento
amb el cap, les mans i el cor
i molta ha de ser la dissort
si no duc la barca a bon port
i amb això m’acontento
i no demano res més
fer-me esperit quan sigui l’hora
i seguir l’antic procés
que des que la vida és el que és
ningú no fa un altre cosa
ni es pot pas fer res més
i per molt que l’home es revolta
ho fa contra si mateix 2001





6 LA MEMORIA

Des de darrera de la ment,
una veu que enterbolida
recorda el que un dia sabíem
i fa ja temps que hem oblidat
no fem cas de la memòria
ni llegim el que esta escrit
allò que conforma la historia
i ens entestem a patir
com amnèsics eixelebrats
repetint i repetint els disbarats
i tan ens fa la feina
que es directa conseqüència
de la inconsciència i l'oblit
i cometem iguals errors
i no sabem arreglar-ho
del passat ressona el crit dels morts
però no sabem escoltar-ho
Son els morts del temps passat
que ens renyen des de la tomba
i nosaltres romanem sords
emmirallats en l' angoixa
de veure com passa el temps
i com la vida s'esgota
malbaratant el do preuat
orbs donant voltes i voltes
com si fóssim presoners
estacats a una sínia
impedits de recordar
allò que en el passat era
i com peixos a la peixera
erràtics i desmemoriats
no recordem las misèries
ni els sofriments passats
Potser un dia arribarà
que preservem els records
en la memòria cel·lular
i que esmenem els errors
que vam cometre en el passat 1999














7 PRIORITÁRI

És del tot prioritari
que l' amor surti de l' armari
on entre tots l'hem amagat
cal escoltar el plor callat
d'aquest mon que gemega
i transformar l' escenari
És del tot prioritari
comprendre d'una vegada
que en aquest Oceà revoltat
en naufragar anem al fons
de la mateixa barca en som
mariners sense salari
És doncs del tot prioritari
que deixem de perdre el temps
amb la il·lusió de comprar-ne
s'acaba amb el respirar
només fas servir el que gastes
el temps es un bé regalat





el temps es un bé que no es guanya
que no es pot acumular
i ningú n’és el propietari
que la mort no te patró
no te ni fre ni aturador
imposa la llei que vol
només respecta el seu horari
que no es descuida a ningú
i de ningú n’és partidari
És doncs del tot prioritari
que cap doctrina mai més
glorifiqui el que no és
amagant l’amor al armari
Es del tot prioritari
destapar l'amor amagat
cada dia del calendari
obrir els ulls, el cor i el cap
mirar cara a cara a l'amor
i que l' amor surti del armari 1999











8 RES CANVIARIA

Seguir, sempre seguir
xiulant per la carretera
cap a països més freds
el vent t’empenyia la esquena
esvaïts els horitzons estrets
i a L´autoroute du soleil
enfilant viaranys d’aventura
entre vaques i pastures
viu el pas, el pit encès
una sabia sicodèlia
t’alleujava de pes
no calia fer drecera
no interessava el destí
una frase... com un mantra
deia: atent, atent!... ara i aquí.
Res canviaria si fos a fer
de res me’n penedeixo
jo, igual tornaria a ser
i ara mirant enrera
em veig nedant amb la corrent
deixant-me dur, sense cap pressa
fins a la platja del present
Tants companys que s’han perdut
tants amors a la cuneta
com vaixells enfonsats
dormint immòbils el silenci
en un fons de llot oblidat
només l’espurna de aquests versos
els dona certa claredat
i en el record fugisser, sobreviuen
com blanques balenes, somiant
entre boirines profundes
i eixams de peixos boreals
tant d’esforç, tanta gosadia
tant de temps malaguanyat
si fos a fer, res canviaria
de la vida, jo en viuria enamorat. 1998











9 NO ENTENC EL PERQUÈ ENCARA

Mesquí, ença, poca-solta
Catrus, totil i corcó
Carcamal, estúpid, bèstia
Orni, brètol i talòs
Babau, bocamoll, bandarra
Ase, ruc i cap-gros
Pamort, galifardeu tanoca
Burro, ximple i cap de trons
Beneit, neci, mala bèstia
Tonto, passerell, figaflor
Potul, botifler i tros de quoniam
Pàmfil, curt, estaquirot
Imbècil, cretí, tartallotge
Gamarus, capsigrany, torra pebrots
Idiota, boig, grillat
Carallot, bocamoll, guillat
Caragirat, llefiscós i sonat
No se que és el que et diria
Quan m’assento al teu costat
No entenc per que rius encara
Saben el fàstic que em fas 2004









10 SOL
Sols el Sol
solca sol el cel
en el sòl
assolellat i trencadís
sols sento el so
sols del meu pas
sense solta ni volta
sense to ni so
som com som
som sols
com socs sols al Sol
sols sense consol
sols, com mussols
a la solana
sota el Sol
suats i assedegats
som com som
sovint sense son
... sobtadament...
S’esquinça el Sol
en el cel
i en el salnitre i la sal
del sòl de sorra
de l’ona allunyat
i jo sol
ni sou ni soldada
sols el Sol
que solca sol el cel
i ni una ombra
es bellugava
sota el Sol
sobre el sòl
m’ajec sol
damunt la sorra
assolellada. 1997

11 PEDRES I PALS

Recobrim de daurats i oripell
i vanes glòries, la misèria
enfonsem cada vegada la nau
ningú no hi veu... tothom jeu

i torna el llop quan menys l’esperes
i l’aire es glaça davant teu
i perds el tren i la mirada
que guiaves amb el pensament

i veus que som, per molt que ens pesi
com nens goril·les que juguem
eternament sobre la terra
amb pals i pedres, pedres i pals.

I vas marcant els territoris
ritus, normes, ordres i lleis
que no son res si te les mires
des de la immensa planura del temps

i saps que som, ans molt ens pesi
com nens goril·les que juguem
eternament sobre la terra
amb pals i pedres, pedres i pals 2003





12 ENTRETENIMENT

Jo voldria ser capaç
de fer-te sentir allò que sento
d’omplir l’aire que ens envolta
d’un pensament de revolta
que sigui un clam de sentiment
Jo voldria que per un moment
tot fos com l’aigua clara
i que tu i jo clarividents
afuada la raó de la ment
albirar el parany que ens envolta
No voldria ser dogmàtic
però tampoc deixar-te fred
ni massa trist o massa simpàtic
tan sols entreteniment... entreteniment
incendiar-te el pensament
fer que el futur tingui solta
que si em de creure el què se sent
i fer cas del què ens envolta
tal com volen aquesta gent
val més, ser del tot conseqüent
i viure el moment que es transforma
gaudir-lo intensament
posar-li amor, que es el que compte
i deixar que bufi el vent
No voldria equivocar-me
ni tampoc tenir tota la raó
només jugar amb les paraules
tan sols entreteniment... entreteniment. 2000



13 LA VISIO

Sals i vidres i perles artificials
pirotècnies i plomalls
sens escapa el temps a les mans
com si fos foc d’encenalls
i avui, on el demà germina
només s’hi veu una follia
un formigueig, una pulsió
un eixam ingent
de pertorbada gent
que fem estralls mentre camina.
I jo, de solitud beneit per ara
des de el fons de la cova obaga
on hi neix el pensament
assegut amb mi mateix
escolto una remor incerta
que ve d’on ve la ferida oberta
una veu com un ensalm
cançó de presagis pregona
amb un esclat de so que ressona
pel que hauria de ser una festa
i ara enfolleix al gos que udola





i jo no se si ve de fora o ve de mi mateix
o és la terra que tremola
i a cada nova giravolta
planetària sobre l’eix
a mi amb sembla que grinyola
i no és més certa la veritat
i el que és fals no és menys mentida
que ni la lluna fa més llum
ni la gràcia és més sentida
que en aquesta cursa obligada
en la que participem
tan de bo que no arribem
abans de l’hora convenída
que guanyar-la no fa el cas
estimar-la com el que més s’estima
gaudir amb ella pas a pas
com es gaudeix de l’ambrosia
molta calma... feu-me cas
que sigui llarga la partida. 2002









14 JA NO HI HA EN EL MÓN

Ja no hi han en el mon
núvols de sucre i de nata
estampats de zebra i girafa
immòbils en el cel blau

ni les estrelles enguany
et canten a cau d’orella
cançons d’amor i de pau
embriacs de nit serena

Ja no hi han en el mon
o potser es que ja no se mirar
però les llunes ara per ara
han perdut la fesomia
tot esperant la llum del dia
badallant al firmament

Ja no hi ha en el món
casetes de xocolata
no hi ha gelats
de pa amb tomàquet
ni duen bufanda els cigrons






ni teteres voladores
ni amors d’al·lucinació
ni les pastanagues mullades
fan ja cap revolució

Ja no hi han en el mon
o potser es que ja no se mirar
no hi ha somnis de tangerina
ni sortilegis d’amor
ja no es veuen les centelles
ni els follets del bosc

Compraré de bell nou
un bell i nou barret de palla
i cap el camp a plantar cols
esperaré assegut la tornada
del dolç cant de les sirenes
de les fades fadrines i els gnoms
entretinguts en d’altres feines
allí a la ratlla dels dos móns 2004






15 QUE JUGUI EL NEN

Vull reviure a l’infant
d’aquella jornada clara
i aquell toll de la riera
on tot era riure i jugar
lliscar amb l’aigua del riu
sota un arbre fer-hi un niu
i a l’ombra de les branques
la imaginació deixar anar
aventures damunt la gespa
i tornar-me a capbussar
Recordo que l’aigua era
en aquella primavera
ajagut entre les flors
del color de la innocència
i l’airet doblegava els joncs
amb una subtil transparència
i en passar entre flors
feia cantar el rierol
aquella tonada intensa
entenedora i muda de mots
i jo sabent el que se ara
i posats a demanar
aquell moment vull captivar
i nedar amb el pensament
a l’aigua cristal·lina i clara
sentir la cançó del vent
recordar la vella tonada
vull que torni a jugar el nen
que darrera l’home s’amaga. 1999


16 EL QUÉ ENCARA VAL

D’un oceà de sol i blat
el roig viu de les roselles
i del mateix color de les estrelles
l’escuma del remolí
i les onades de plata
que pinta la lluna sobre el riu
i de la calor del estiu
la frescor de la rosada
i de la flor de l’amor viu
aquella carícia somiada
que et du la calma de l’estany
que s’amaga a la serralada
Però de tot el que val encara,
el que més em val a mi
es veure la teva cara
adormida en el coixí
i jo no goso desvetllar-te
del teu somni trencadís
no fos que amb el frec del dia
el mon ens desfaci l’encís.




i del fons obscur del pou
l’aigua més fresca i clara
i el refilar del pardal
que ni res vol ni res demana
i l’airet del matí
que t’eixuga la son de la cara
i el dringà cristal·lí
del cascavell d’una rialla
i del cabdell de la ment
aquella idea encertada
com la d’acabar de fugir
d’allò que el cor et reclama
Però de tot el que val encara,
el que més em val a mi
es veure la teva cara
adormida en el coixí
i jo no goso desvetllar-te
del teu somni trencadís
no fos que amb el frec del dia
el mon ens desfaci l’encís. 2003










17 SE

De tot plegat no sé que sé
No sé gran cosa de res
De res no es que en sàpiga gaire
Gaire be no sé de res
De molt no en sé gran cosa
I de poc no massa més
De massa no en se ni gota
De saber no sé si en sé
De saber ni poc ni massa
Que de massa coses no sé
De res sé que no és gran cosa
I que no cal saber-ne més
Però del que se'n diu saber saber
No es que sàpiga gran cosa






Que no hi ha gran cosa a saber
Saber que tot plegat passa
I que mentre passa és
I just això es el que em passa
I sembla que no passi res
I de passar no sé que passa
Que potser no passa res
Però el que es jo, com
Com el Socratés
Només sé que no sé res
1998

















18 ORACIÓ
Vares fer el mon amb sis dies i el setè vas descansar
Ara som en el que fa vuit i encara no t'has despertat
Et quedà bé la Creació i allò del jardí del Edèn
Ara, però, hi malden les feres i hi creix la bardissa i el erm
Que no et desvetlla la remor ? ajagut en el teu tron
Fet de núvols de marbre, de plegaries i oracions
Els crits de la teva gent, a imatge i semblança teva
Aquells a qui vas prometre Purgatori o Glòria eterna
Joves, nus i innocents, arraulits sota la pomera
Ara pateixen en vida, sense haver de baixar a l'infern
Les teves criatures malviuen en un replec del teu temps
Que s’estén com la mar immensa per tot el que un dia vas fer
Vas dir que descansaries un cop passats els sis dies
I per molt que ens en refiàvem, ara n'han passat molts més
Conflicte, fam i follia i tu no et dignes a fer res
Tu, que amb una paraula podries, alliberar-nos d’aquest pes
Però tu calles i t’amagues, descabdellant la teva son
Sota la cúpula celeste, endormiscat en el teu tron .
Recolzat per àngels, Sants i Màrtirs i profetes
Arcàngels, querubins, ascetes i algun beat canonitzat
Que des de darrera les estrelles parlen sense pujar el to
No fos cas que et desvetllessin del teu somni venturós
I veiessis l'estat de l’obra, que iniciares fa mils d’anys
Que sense viure en una cova som els mateixos d'abans
Animals guarnits amb roba, amb un futur ben galdós
Serà que ja ha arribat l'hora de fer tots junts un crit ben fort
Del tabernacle fer taverna i embriacs de vi sagrat
Retenir el moment que fuig, gaudir d'aquest temps tan preuat
A veure si t’espaviles, i ens evoluciones d'un cop
Que per viure d'aquesta manera, respirant fums d'odi i de por
Valdria més tomar enrera... molt abans de la creació
I ser tot just una guspira, un so silent, un alè sense vida
Una partícula inconscient que brilla, en el no creat Univers. 1999

19 LA VIDA FILL

La vida fill
pica a la pell
es vent de l'erm
fon la pedra
rovella el gel
i trenca l’espill
gira la sínia
s’empudega l'ambient
amb un tuf pudent
de regust de fel
que torça la branca
i el mot s'entrebanca
Cau en el llot
Fuig el record
El temps s'escola
Per indiferents racons
Voleia la barca
En el mar foll
Un colom se’n vola
Buscant un toll
Oasi de calma
Torna a la mare
Fes-te cabdell
Sota la seva pell
Brolla la saba
Com una sang
Aprèn la vida
A cops de martell. 2000



20 FLUIX

Fluix, com un cotó fluix
Em noto l'esperit quant em parles
Alliberat d'un pes feixuc
Amorosida la ràbia
Ni haurien de haver més com tu
Guaridors de la paraula
A vegades ho provo i no puc
No en se prou de manegar-la
Es que la paraula em fuig
I a cops em costa de trobar-la
I es perd en el fons d’un singla
En el vuit més esfereïdor
A l’insondable negror
En la magnitud de l'abisme
Allí on hi reina el silenci
I hi previu la confusió
Es per això que t'escolto
Amb orella viva i atent
Despert el cos i la ment
En una postura calma
I tanmateix em noto fluix
Em noto fluix quan em parles
I hi ha una força que em balda
I no em deixa defensar
Que cap lluita val la pena
Si es amb tu amb qui he de lluitar 2004



21 LA CACERA

Et fumes un cigarret i esperes
la por als ulls i el cap calent
malcarat i insolent
com un Menguele adolescent

Qui de tota aquesta gent
que passeja pel carrer
serà l’objecte del teu odi
i et farà sentir més valent

Anaves de cacera
tu amb els altres mandrils
cridant i escampant bromera
creient que aquesta és la manera
de crear-se un bon estil

Busca algú ben diferent
gai, sudaca o indigent
negre moro o anarquista
o just qui et miri malament

La sang s’asseca a la vorera
sang com la teva però innocent
massa speed a les pastilles
tens la closca enterbolida
i el cap pelat massa calent 1998





22 INDIGENTS
En el cantó alegre del món
ens compadim de la nostra fortuna
que si sens engreixa el cul
ja no ens miraran amb bon ull
ai! quina por, perdre la figura
En el cantó trist de la Terra
esclaten traïdors els turons
per família un grapat de blat
compartit, si cal, amb el veïnat
i a les festes de societat
es brinda amb l’aigua terrosa dels bidons
Indigents del primer món
marquesos són a la sabana
sequera a cops de tetra-brick
mentre hi hagi vi, jo ric
que aquí ningú no es mor de gana
En el cantó ric del planeta
tothom pot si vol, passar de la mida
i si falla el pressupost
sembla que hagi d’enfonsar-se el bot
sembla perillar la vida
En el cantó pobre del món
les mosques són l’eterna companyia
el so dels budells la remor
o l’aleteig del voltor
el que se sent de nit i de dia
indigents del primer món....
En el cantó feliç del planeta
ningú no es dol, ni es preocupa
si es viu o mort el del costat
tots amagats, cada un al seu forat
la tele imposant la ruta
...banda de fills de puta
en el cantó oblidat de la Terra
hi ha nens de mirada transparent
parracs al cos... però, un somriure
fa que t’adonis al moment
del privilegi que és viure
Indigents del primer món... 1998













23 L’ ENGANY

El sol ha pres
el camí del oest
pensant de tornar demà
demà a trenc d’alba
enfonsant-se a l’horitzó
famèlic de dia
i jo et trobo a faltar
entre les allargassades ombres
I un no se que
i un que se jo
em pessigolleja l’anima
quant m’adono de que:
En escurçar-se el temps
sembla més curta la distància
en escurçar-se el temps
sembla més curta la distància
Un nou capvespre
de coixí de pinassa
amb el cos ert semblava
apaivagada la rauxa
el temps... amb el temps minvant semblava
endolcida la recança
I un no se que
i un que se jo
em neguiteja la nova calma
quant m’adono de que:
És en el sol trencadís de l’engany
on camina amb peu ferm
on camina amb peu ferm... la frisança. 1997


24 EL PADRO

El groc descolorit de les faroles
de la plaça del Padró
fan més densa l’atmosfera
d’aquella obscura nit... nit de tardor
cada un mirant-se el seu melic
caminem cecs vianants
els ulls mig clucs
escorça al cor... escorça al cor
Un so somort que trenca el tedi
quelcom tou i pesant que cau
fa que jo, amb l’ai al cor em giri...
a veure que passa, que s’escau
Estabornit un home jeu
en el brut pedrís de la vorera
i un altre home dret s’entesta
a rematar-lo a cops de peu
i jo aturat, badoc entre badocs
com tants d’altres que deixem
que s’esmunyi el rabiüt
tot perdent-se entre la gent
I ningú no mira enrera...
i ningú no mou un dit,
aviat l’hi torna als ulls, al mort... la vida
i fuig esquiu, perdent-se dins la nit
I ningú no veu res... ningú no actua
a ningú ni li interessa l’embolic
guillar abans no arribi la policia
tornar-se fred, indiferent i fonedís. 1998

25 AMORS VERTICALS

Amors verticals com escultures
d’estructures quasi minerals
crits fets de silenci
degoten dels envans
La son esborra al somni
del cap fugen els pardals
lax el muscle i la memòria
i sagnen els clavells en el mirall
àngels de marbre
en columnes de fang
opi dels dies
i els anys s’empenyen tot passant
Maleficis com formigues
et roseguen els pantalons
bufa el vent dins la peixera
o hi suren queixalades de temps
L’amor s’ajeu, xucla l’aigüera
remolineja el essencial
deliris, somnis... tot quimeres
llims de sucre horitzontals
àngels de marbre
en columnes de fang 2002











26 CAP CAP CAP

Cap cap em cap al cap
i cap a casa faig cap
Amb el cap cot
Cap de trons, capsigrany
Dic al mirall enguany
I tot es gira cap per avall
Cap capell al cap
Cap cap de tots els caps
Duc en el cap despentinat
I un badall... des del clatell
Cap al cap fa cap... capficat
Capgirat el cap... capiculat
Per un cop de cap... mal donat
Ja no cal...cap cap cal... al cap de vall 2002












27 LA LLUNA

La lluna avui ja plena
el mira i l’entén
es posa trista i plora
i la seva claror li fa de bressol
ella en sap d’il·lusions malmeses
és per això que el mira amb tendresa
però sap que feble és el consol
si no ve del verd dels teus ulls
Ni el pa té el mateix gust
ni l’aire del matí
i ell se sent a la deriva
perduts els rems, estripades les veles
divagant en una odiosa calma
que eternitza els minuts... els dies
sense saber res de tu
sense saber res de tu
I se li congela l’ànima
L’assassina lentament la teva absència
L’esperança perd la batalla
i fuig corrents, covarda
a amagar-se avergonyida
darrere un tel gris de tristor
I no pot fer res més
que escriure per no enfonsar-se
com un nàufrag, amb el cos cremat
de sal i de sol
espantant els taurons de la melangia
en el mar clar... però cruel
del teu record. 1997

28 LA NENA AFGANA

Un cel blau i serè i l’alba tranquil·la
han deixat immòbil l’aire.
D’ocres i sienes reverbera l’horitzó,
tot és tranquil i l’ombra és fresca.
La nena afgàna aboca el gra.
El vell camell, l’amic de sempre
entaforats tots dos en el molí
fan girar la sínia vella
sota la cúpula de calç de fang
Una nova remor trenca el matí, de sobte
com un xiulet que anunciés fira
com un lladruc, inacabable
que surt de tot arreu
se senten trons
s’aixequen polsegueres
las pedres rebenten i del cel plou foc
tot plegat ha durat molt poc
i l a gent gran jeu sagnant a la vorera
Jo me’n torno cap al molí
a l’ombra dolça, a la dolça companyia
però de molí, ja no n’hi ha
només un forat que ha esmicolat la pedra
S’ha endut el camell, l’oli i el gra
S’ha endut els jocs i la infantesa
ja mai més bramarà el camell, l’amic
ja mai més girarà la sínia vella. 2002





29 EMBRIAGUEM-NOS

Embriaguem-nos de la vida
a cada retall de temps
gaudim del vi i de les roses
ara és el moment... aquest és el lloc
temps de foragitar la por
que ens posa manilles al cor
fem que voli el pensament
ara és el moment... aquest és el lloc
temps d’obrir portes i finestres
de la gàbia del desig
que la ment ens empresona
ara és el moment... aquest és el lloc
temps de fer-nos companys d’aventura
de lliscar lleugers del dolor
pels pendents de la vida
ara és el moment... aquest és el lloc
temps de fer-nos amics de la mort
de fer intensa l’alegria
temps de fer de la vida un joc
ara és el moment... aquest és el lloc
Aquest és l’espai...
ara és l’hora d’entendre
que just en néixer som llançats davant
d’una riuada roent
que és foguera de passats... 1998




30 M´AGRADARIA QUE HI FOSSIS

M’agradaria que hi fossis
pentinada pel vent
empolsinada de sorra
ataronjada la pell
mil gotes de mar farien
penjades del teu cos
una onada colpidora
amb la tramuntana
del meu pensament

Avui estirat
estirat a la sorra
notant la persistència
notant la persistència... a la deriva
del mar...i del teu record
en el meu cos

I el meu cos demanava per el teu
I la remor a batzegades
posava música a una nova cançó
i jo voldria que hi fossis
per cantar-te-la fluixet

Com un pierrot desballestat
sense esma per aferrar-me
tanco els ulls... velant el sol
i el pensament com una ona
em du de nou a tu...

i el meu cos... 1997

31 LAS ESTRELLAS

He encontrado
en las estrellas de tus ojos
una cualidad diferente
que pone música
a mis momentos
da color a mis sueños
Estaba rodeado de gente
pero estaba solo
y la tristeza,
día a día, quería
adueñarse del tiempo
a pesar de mil
recursos de poesía
a pesar de mil y una risas
robadas a la vida
Pero llegaste tú,
bella y tranquila
con tu mirada limpia
reflejando clara
tu mirada en la mía
Y todo cambió de repente
no hubo más dudas
no quedó espacio
para la melancolía
se me llenó de luz
el corazón
entró volando
tu sonrisa




y ahora ni puedo ni quiero
dejar de jugar
con tu recuerdo
Porqué llegaste tu...
Ahora parece
que te necesito
a pesar de lo escaso
del tiempo
a pesar de lo corto
de nuestro encuentro
porque desde que
nos besamos
me he vestido
de alegría
y las estrellas
de tus ojos
llenan de destellos
mi vida
Porqué llegaste tú...
Ahora es un ansia nueva
la que me gime
por dentro
y sólo le pido a la suerte
que haga perpetuo
este momento
que juguemos
a la vida juntos
que no te desvanezcas
como el humo 1997


32 JO SERÉ PER TU


Jo seré per tu, si em deixes...
la música que ompli el teu silenci
el llençol que de nit t’acaroni
l’acudit que sempre et farà riure
l’ombra benefactora del teu repòs
Jo seré per tu, si em deixes
el qui t’escoltarà en el dubte
qui et farà costat
l’analgèsic per al teu mal de cap
el teu poeta privat
Jo seré per tu
tècnic en fer-te feliç
el teu deixeble, el teu mestre
qui et durà l’aigua a la nit
jo seré per tu, el teu amant
jo seré per tu, el teu amic
Jo seré per tu, si em deixes
qui et pinti de colors la vida
el teu narcòtic sideral
qui et vestiria amb els seus braços
qui t’obri les finestres de bat a bat
Jo seré per tu, si em deixes
coixí de núvols per a nits de pedra
ales que t’enlairin als estels
jo seré per tu, petons de pluja
jo seré per tu, carícies... carícies de vent. 1997



33 TELEDIARIO

Aunque mi canción te suene triste
que sepas que te aprecio, compañero
yo, aquí sentado en el borde del día... cada día
asomado a la noche... y al desespero
las estrellas son como moscas de mercurio
y las nubes se me enredan
en la bóveda de mis ojos
haciendo que la mirada
se me vista de ladrillo
y que me duela la alegría
cuando la siento rondando el día.
Sabes que te aprecio
y reiría de buen grado
si no me sintiera herido a diario
por las noticias que escucho
en el telediario.
La ilusión es un barco que se hunde
y la palabra que surge
es la estridencia de un grito
que proclama la impotencia
desde el ojo fiero... terrible
del naufragio del pensamiento
que se traga el remolino. 2002













34 BÈLIC

Bèlic, bèlic es l’ambient
i ell, des d’Alabama
espera impacient
a posar-se l’uniforme
i las botes lluents
el ganivet ben esmolat
per fer una bona mortaldat
nova sang de sacrifici
a l’altar de la llibertat
Te moltes ganes de cremar
hospitals escoles i cases
i amb la mira telescòpica
fer-se un tip de disparar
es deleix per practicar
l’acció que ha vist
des de petit en el cinema
vol tirar-se a les mestresses
carregar-se nens i ancians
incrementar allò que anomenen
“efectes col-laterals”
vol ser un psicòpata legal
vol assassinar
e manera oficial
vol que corri la sang
per les voreres
vol fer crims a l’ampar
de la bandera
vol jugar amb la baioneta
vol fer pàtria amb la bragueta
vol buidar els carregadors
vol buidar-los de dos en dos
vol fer país amb el fusell
seguir les ordres,
apagar el cervell
pel sistema i pel negoci
per la indústria
el capital i el monopoli
i quan pensa amb
tot aquell petroli
ja no pot pensar en res més
I quan torni a casa,
acabada la feina
convertit en un heroi
sota el cel blau
de l’Alabama verda
vol fer si una caseta
i un futur ben digne i cofoi
el so del motor
del seu nou Toyota
li ha de treure de la boca
aquest desagradable
regust de sang
perquè tot torni a ser
ben be com abans. 2003






35 EL CAMÍ DEL POU

El camí que mena al pou
és ple de pedres foradades
es estret i vorejat de marges
i quan la calor del sol del migdia
et flagel·li dolç les espatlles
a l’hora de la set
a l’hora de l’aigua
agraeixes la fresca ombra
de l’arbre que encapota el pou
mes gran que els altres
perquè s’ha nodrit
de la mullena soterrada
Com jo, que m’he nodrit del teu record
El camí que mena al pou
és tot ple de sargantanes
que et miren des de les escletxes
amb els seus petits ulls de pedra
i desapareixen... en un llampec
quan s’adonen descobertes
com tu i jo...
tu platejada, fugissera
jo, com un babau guaitant la pedra erma
El camí que mena al pou
embolicat de brisa marinera
de colors d’estiu
i d’aromes d’aigua fresca
no és massa llarg, però val la pena
d’aturar-s’hi a la meitat
potser asseure’s a una pedra
pensar de nou en tu
potser escriure un nou poema
El camí que mena al pou
és una mica més llarg a la tornada
amb el compàs del xipolleig de l’aigua
i la vida se’m fa curta davant tanta meravella
i la vida sense tu sembla desaprofitada
perquè els teus llavis són... mar endins... mar endins
els teus llavis són... massa endins per poder besar-te’ls 1997









36 SERVEIS MÍNIMS

Descongelats els artefactes
el seny dormint a l’horitzontal
el cost de l’esforç no s’ho val
i ens avorreixen les paraules
i el temps desmenjat, així va passant
És que l’amor del món s’ha declarat
en serveis mínims
no cridem no, que el monstre dorm.
Ja ni el llop sorprèn al ramat
precarietat, tot jugant al monopoli
xuclem la vida, però la vida cou
oblidem la història, repetim el dol
acostumats al mal, curar-se ja no cal
És que l’amor del món s’ha declarat
en serveis mínims
no cridem no, que el monstre dorm
El jardinet del cap,
Se’ns torna un descampat
hi ha vaga indefinida
de color i de intensitat
tan se’ns en dona
de si és carn, o si és peix
per això vull cantar ben fort
perquè ja res sigui el mateix
La vaga d’amor per fi ha sigut
Des convocada
cantem ben fort
fem que treballi l’amor
fem que treballi l’amor. 2000
37 EL RITO

Como dos pensamientos
unidos en lo universal
perdida la condición terrena
Como dos suspiros
arrancados a la noche
en el vendaval del tiempo
Como dos animales
perdida la razón
fundidos en un magma mágico
Así es nuestro amor
abrazados en el límite
desvanecida la lucidez
participando del mismo escalofrío
Como dos libélulas
en la tarde oblicua
sobre un lago de néctar
Como dos estrellas
brillando intensas
en la magnitud del abismo
Así es nuestro amor
abrazados en el limite
en el umbral de lo eterno
sumergidos en la belleza del rito 1998







38 SUBVERSIU

Subversiu i contra la norma
és aquest meu sentir pel món
adrenalina a la sang quan el fereix
la injustícia sorda
li desaconsella el seny
i neix i creix en el regne de la rauxa
és com un lladruc llarg i trist
que esberla la quietó de la nit
agut com un plany que fereix
l’oïda dels adormits.
La negra dama de nou
esmola tossuda la dalla
amb aquella ràbia estranya
que en l’innocent s’enfuria
arc de plata rovellada sega arran
per carrers i cantonades
Subversiu i armat amb la paraula
aquietada en el paper
que la fa més certa i serena
perquè ella sola es torna bram
que s’estavella en l’espai
omplint de blues la fosca
fent més obscura la dissortada nit
Mil·lennis de ràbia i de sang vessada
renegreixen la fulla dentada
osques de por... mossegades de gana
ferotge rialla de calavera desdentada. 1998




39 PÈSOL

Petit com un pèsol
embolicat de mare per tot
ingràvid el teu cor ja batega
tot just hi ets i ja se t’estima
mentre la vida se t’obre silent
com un nou dia, en un nou món..
un món com un pèsol, un nou món preciós
Sense presses, sense pauses
intensa i enèrgica, com el món
el món en un pèsol als llims
ataronjats espais on la vida somriu
pensant poder... segur sentint
abraçant-te a la vida tranquil
tens un nou camí en un nou món
un món com un pèsol... un món nou preciós
Com un bonic regal
com una bonica cançó
que tu ja coneixes sense mai haver escoltat
una tonada feta de desig i d’il·lusió
petit com un pèsol, diamant de carn
llisca feliç i lliure
per la dimensió certa del teu temps
llisca feliç i lliure
per la dimensió exacta del teu temps
Tens un nou temps
en un nou món
un món com un pèsol
un nou món preciós. 2000


40 EL MÓN ES MOU

El món es mou,
la vida passa
i els ocellots del desencís
dibuixen filigranes
en el cel de plom
del meu amor
Avui estic trist
massa dies sense veure’t
i jo sé el que això vol dir
Se’m ha gelat al pit l’alegria
Just quan era
A punt de sortir
jo sé el que vols...
perquè t’espanta
desdibuixar aquell record
com si fóssim...
petjades a la sorra
jo, la platja... el mar, l’oblit
La vida avui em
sembla injusta
ingrata la roda del temps
i jo ancorat en el somni
lentament veig
com s’enfonsen
mil futurs que il·lús
havia imaginat
guarda en el calaix
dels mitjons
aquests versos oblida-te’n si vols,
no en facis cas
deixa que passi el temps
mira enrere
mira si t’han estimat
pregunta’t com hauria
sigut la vida
fent-ne un tros
al meu costat
Amor meu
procuraré distreure’m
però duc el teu record clavat
ben endins en la meva ànima
i per l’esvoranc s’escola
fugissera la vida, el futur,
el present el passat
Sigues feliç bonica
Qui tu escollissis
serà benaurat
I si ho veus clar llença-t’hi
no deixis que et passi
l’oportunitat
Versos que son
retalls del cor
d’un aprenent de poeta
que ja para...que ja para...
que ja ha parat
1997






41 ALLIBEREM

Alliberem companys
alliberem amb força emprenedora
a la ment de la ment
presonera i òrfena

S’aixecarà el teló
començarà la simfonia
les fulles humides del bosc
desgranen solfes de llum de dia

Escoltaré el missatge
acataré la profecia
la paraula sàvia del oratge
farà fugir la melangia

Ballem, ballem companys
fem dels cossos remolins
fins que no se senti l’udol
dels gossos de la nit

Alliberem companys
alliberem amb rauxa emprenedora
la ment de la ment
presonera i òrfena 1998





42 EL COR

Em fa mal el cor i es culpa meva
o no es culpa de ningú
potser es la química, potser es el fat
però la vida cou com una ferida
quan no m’emmirallo en el verd dels teus ulls

Em fa mal el cor i vull fer del temps un aliat
de la distància un pont
però el somni es un enemic ingrat
que fuig quan l’acarono com sorra fonedissa
en el palmell del meu amor dissortat

Em fa mal el cor i vull fer de la teva absència
la pagina més curta
llegir-la amb un esglai a la pell
i deixar pas a un desenllaç perfecta
on els meus sentits, de tu ara orfes
flueixin pels corredors del teu temple

Em fa mal el cor i em fan mal les teves llàgrimes
que es tornen d’àcid esgarrapant-me pugnen la raó
i em descobreixo inexpert com un infant
tot pregant-li al Deu dels agnòstics
que a cop de miracle escalfi la teva fredor 1997










43 EL QUE NO SÓC
Seré el que no sóc
vestiré de pedra el sentiment
capgiraré com un mitjó
la persistència del pensament
Seré enigmàtic, si vols
conrearé amb astúcia, la màgia
enduriré el meu cor de cel·lofana
fins a tornar-lo com pell de brau
Fermaré en el pit l’esglai
M’acostumaré a la teva absència
Seré terrorista
de mi mateix
m’assassinaré el desig
segrestaré el esperit que em domina
Mataré el dolor
per veure morir la mort
posaré una brida de raó



al cavall de la passió
Enganyaré la compulsió
que es nodreix del teu encís
buscaré la manera de no perdre’t
trobaré la solució
Però de nit
abraçat a mi mateix
temo no poder
mantenir l’engany
I a la descompressió dels ossos
enfrontat sol a la fosca
només el teu record serà
mut testimoni
De com el meu amor
s’ha disfressat de llàgrima
de com el meu amor
s’ha transvestit de llàgrima. 1997













44 TRANSGÈNIC

Amb B.S.T. transgènic
i amb pollastres de Marek
fem el pinso de les bèsties
càncer de mainada tot fet a filets
Intolerància antibiòtica
inútil alarma social
mol millor que la cocaïna
uns gramets de clambuterol
...Si és que mengem merda
i d’aquesta manera ens va
passant el temps buscant el sistema
de fer-no’s merda ben aviat
Pollets sexats a la ganiveta
orgies caníbals dins d’una capseta
“Solient Green” dels anys 2000
sopetes, cubitos i menjar infantil
El Prion no coneix fronteres
per engreixar fortunes ramaderes
canvia d’espècie com de vestit
diuen que 500.000, ja n’estem morint
...Si es que mengem merda...
Ingenieria genètica
per fer uns enormes entrecots
jalar verí per enganyar a la gana
i viure menys... malalts... o morts. 2003




45 L’ARGELAGA

Diuen que cap a l’Orient
Sovint el cel es teulada
I que damunt la terra roent
El vent es com una bufetada
Que eixuga el plor de la gent
Amb un baf de sequera tossuda
De malastruc clivellada
Per on el temps s’enfonsa
A la mesquina ombra
A la sorra vora l’argelaga
Esgarrinxada la pell
L’arruga fonda
L’alè de la gana al clatell
Hi arrana sovint, amatent
La dalla goluda
Pugnen collita
Sempre fora de temps
Hi escapça sovint
L’herba tendre de l’erm
On més hi costa el creixement
I s’hi arrissa l’argelaga. 2002












46 EL CIRC
La corda es tensa
a cada passa
bellugadissa i traïdora
a cada instant
pots perdre el peu
en un esglai
el cor se’t glaça
no hi ha cap xarxa
sota teu
saltimbanquis de la vida
pallassos contra la paret
si no és la salut és la feina
o bé l’amor,
o l’hipoteca
o aquell desig insatisfet
funambulista a la pista
domador sense fuet
les feres t’ensenyen la gana
hi ha sons de caixa i clarinet
no saps si has
d’arrancar a córrer
o val més estar-se quiet
tot plegat es espectacle
i el públic sembla distret
cada dia hi ha funció
i tu has de pujar al trapezi
i fer d’home volador
desafiant a les altures
sobre un buit de serradures
i de globus de colors
i al so de la musiqueta
els cavalls van girant orbs
i tu dempeus a la muntura
guardant l’equilibri com pots
vas fent els teus malabars
que si fas curt amb la paga
ves que no se’t obri la llaga
amb l’amenaça de l’embarg
semre amb el neguit a la gola
sempre aquell regust amarg
el circ de la humana existència
es un joc de rialles i plors
pregonat com una festa
tu n’ets el nan i el director
tu ets el gosset dansaire
tu ets la llàgrima del clown. 2004









47 L’ÀNGEL DE LA SON

L’Àngel de la son
té les ales blanques
té d’or fi el cabell
i el vestit de plata
No bé s’ha fet nit
que del cel davalla
per obrir-li pas
els estels s’aparten

L’Àngel de la son
entra en una cambra
on veu uns ulls blaus
desvetllats encara
l’Àngel sap cançons
que no sap cap mare
que porten als ulls
la son més manyaga

L’Àngel de la son
quan clareja l’alba
dret al paradís
bat de nou les ales
al veure’l passar
les aloses canten
i s’aixeca el sol
i les flors esclaten...(La Motte deGrignon)




48 ULLS

He vist amb aquests meus ulls
innocents eines exactes
que capturen l’instant
i sense intenció d’engany
el fan record en el acte
Tot el que aquests ulls han vist
des del ventre de la mare
roig caliu, carbassa encès
fins l’alenada d’aquí i d’ara
és un bri d’herba un no res
un punt de vista concret
vist el que han vist tants d’altres
Però el que aquests meus ulls han vist
i ja tinc la vista cansada
ha fet de mi el que ara soc
un puntet en la distància
tant pròxim a tot però tant lluny
una ombra difuminada
Per això jo m’aferro a tu
a tu i al nord que tu senyales
i allí corro, orb i rebent
A immolar-me en ta mirada
com un arna de nit
delerosa i obsessa de flama 2006







49 FACIL

Es fàcil, coneixent-te fer poemes
las paraules, com bombolles
brollen des de la font serena
del record dels teus ulls verds

Es la gènesi d’un somni
que a moments,
arrabassats a la nostàlgia
em fa flairar, dolçament
el sortilegi del teu alè

Se res de tu, sols un color
una promesa que em copsa
però en el dolç cruixit del cos
quant s’acomiada del dia
sé, que estàs a prop, en la distancia..
tota embolcallada d’amor per mi 1997


















50 JA NO POSO LA TELE

Des que et conec
ja no poso la tele
per adormir-me
deixo que el pensament
atrapi la teva imatge
en la foscor de la cambra
escoltant la tempesta
i el só de la pluja
estavellant-se
en el plàstic dels balcons

Quant el pensament et pren
Se’m apaivaguen
el cos i la ment
i per un instant,
entro en un forat de buit
en l’aire fosc
desprès, pausadament
et convoco
i apareixen fogueres
per racons del meu cos
i estranyament s’esvaeixen
el cansament i la son.

I jo no tinc cap por
d’aquest nou dia
que de sobte, neix
de la nit interrompuda
i em sembla intuir realitat
darrera d’aquesta fantasia
i m’il·lusiona
la promesa de futur
dibuixada a la mel
dels teus ulls
que el record cisella
esculpint la fosca
Per això ja no miro la tele
em miro a dins...i et veig a tu. 1998













51 SERENA

Serena, dolçament
mentre te’n anaves
la vida pretenia minvar
aquest lligam potent
allò viscut en el passat
em llaurava profunds recs
a la fesomia de la cara
recs d’amors no concrets
de histories inacabades
el pensament semblava sorrut
esmunyir una rialleta
feta de tàcit senderi
...Ja hi tornem a ser..
caminem per on caminàvem
jo, però, mai conformat
encendré un altre cigarreta
i retrobaré la condició
bromosa del oblit
que vetlli els meus sons
i em guií les vigílies
fins a tornar-te a trobar de nou. 1998










52 BESHUIA

Es la història del Beshuia
Que així es com la gent el coneix
L’esguard torb, una boirina
Aclaparat pel baf que el colpeix
Es ven aquell cos cadell
Com si fos mercaderia
Qualsevol cosa et diria
Per obtenir algun diner
Submergida te la vida
En el verí que destil·la
Aquell llardós pot de cola
Que al seu interior es filtre
Bafarada que respira
Per riure’s del món sencer
I amb forçada complaença
Somriu estúpid al senyor
Que paga per una mamada
Als lavabos de l’estació
Entre un tuf d’orina i merda
Escorrialles d’innocència
Misèria a canvi de complaure
La malaltissa misèria del porc
I entre un Ràpid i un Express
Òrfena la infantesa balla
que sembla que el fred amaina
I encara, avui, no ha menjat res
En Beshuia sap del cert
Quan es que sap alguna cosa
Que cada jorn es un jorn més
A la quimera d’Europa
I desprès d’un dia malmès
Jaç de cartró i una manta
Coixí de jerseis i una capsa
Que la poli no li ha pres
Dins hi guarda ja fa temps
Des que va sortir de casa
Una foto de la mare
Un tub de cola sencer
Un mirallet una pinta
I un pot de sorra del desert
I ara que amb Deus ja no creu
res no vol res no demana
tan sols que s’acabi l’ofec
de la vergonya que l’aclapara
però no te pas esma per res
ni per canviar la jugada
ensorrar el nas al verí
colpir-se amb la bafarada
deixar que s’ensorri el mon
per enèsima vegada
morir una volta més
i tornar al ventre de la mare.
Es la historia del Beshuia
aquell mati el van trobà mort
enterc aquell menut cos
al terra fred
als lavabos de l’estació 2004




53 EN UN PETIT ESPAI

En un petit espai
de la meva cambra
hi ha una imprecisa
presencia fonedissa
deu ser l’aire
d‘aquell somriure
la comprensió
d’aquell esguard
l’ingràvit tonatge
del dolç record
i mentre s’esvaeix
la subtil boirina
del silenciós matí
i el sol cerca forat
per acaronar l’herba
en el telo de les parpelles
se’m hi dibuixa
el teu rostre resplendent. 1998











54 LA BASTONADA

Clavaré una bastonada
de fermesa a la impostura
al cim de la testa arrogant
profanaré, impiu, els reductes
del seu mon fet a mida
rectilini i aberrant
faré suc i brou i essència
amb les taronges de la raó rotunda
per dissuadir als cretins.
Si cal, faré estovar les fones
per fer ben precís el tir
i arribar a on no hi arriben
ni paraules, ni gestos, ni crits
i en el cel de fusta
dels seus dies inexactes
hi clavaré amb xinxetes blanques
el dibuix del meu esgarip
d’amor concret travestit 1998













55 RIUADA

Com una riuada
enduent-se’n la recança
anegant la confusió
Com una lluna decidida
foradant la nit i la foscor
vares arribar, sorprenent
quant ja no t’esperava
quant la dispersa il·lusió
consumida pel desori
se’m incrustava al magí
erosionant-me el pensament
sedimentant-me l’anima
inexorablement.
vingueres turbulenta, tumultuosa
Com una tropical riuada
una xafogor inesperada
que t’enganxa a mitja tarda
foragitant-te calmós
els mosquits d’estiu del cor. 1998













56 EL CEL DE BAGDAD

Declarem la pau a la guerra
i no ho fem a l’inrevés
quan al botxí el mou la paüra
la víctima pot fugir i res més
Tenològiques creuades
tirans a dalt d’un pedestal
democràtiques impostures
des de la trona esguardant
usen tècnica i cultura
i per omplir-se la bossa de diners
la perversió del progrés pel progrés
amenaça’n la seguretat futura
el seny naufragat i malmès
en un mar de sepultures
de civils, dones i criatures
i de nens soldats de pantalons balders
Les nits son màgiques a Bagdad
els estels xiuxiuegen llunyans sons




el temps s’adorm entre les dunes
escoltant mil i un contes i cançons
de la exuberant Babilonia
de la caòtica Babel
de la Nínive arcana
i de la nació de Gezabel
on ja aleshores com enguany
maldaven entre la gent
escurçons de desordre
esgavellant el desgavell
rendim la guerra la pau
deixem que la gent del món
visqui a la seva manera
que no es la mateixa per tothom
que reposin els quatre genets
descavalquin la muntura
que tothom embeini els ganivets
pel bé de la vida futura 2002
















57 INVOLUCIÓ
Ara fa més de cinc mil anys
si hi havia avalots o aldarulls
xerraven les pedres i els pals
garrotades xiscles i grunys
aquells eren temps salvatges
aquelles altres costums
han cambiat els paratges
i han passat ja moltes llunes
la fera semblava dormir
refinada amb tècnica la ciència
jaiem cecs en l’obediència
anul·lada resposta i esperit
divaguem un somni mediátic
i només veiem la imatge del espill
on el més ximple es el més simpàtic
i el més inepte te més perill
inventem mils de paraules
per no entendre res de res
en fallar la comunicació
no dubtem en agafar el bastó
recomençar l’evolució
deixant un rec de sang enrera
i en nom de qualsevol bandera
practiquem la involució
i es que som sense disfressa
els mateixos micos d’abans
que em perdut al cap de mil vides
la cua i el pel de les mans
i encallats a l’escala evolutiva
a uns altres deus adorem
pasta, poder, tele i sistema
i l’esperit lliure del home sotmetem
i perpetuem desfici i dolor
justificant-ho amb un munt d’idees
retornem al temps de les bèsties
tot practicant de nou la involució 2002.





58 HEROIS

Herois de ciutat
cada nit estrangulats
cotxes que brillen com estels
fronts de suor gebrat.

Herois com anells
al coll dels anyells
sacrificis al capvespre
que bull la nit, de nit.

Herois agitats
amb els sons de l’espai
galls d’indi a la fosca
missatges des del més
obscur racó.

Herois que solqueu
l’abisme mai navegat
mentre la vida beveu
els núvols cridaners
omplen l’aire de gemecs.

Herois armats
amb violins trencats
canvieu d’un cop els grills
lleveu les agulles de cap
dels coixins. 2003



59 AHIR

Ahir va visitar-me certa pau d’esperit
em mirava a la vida des de fora
caminava per carrers plens de gent
jo et duia en el cor, com sempre
Vaig pensar amb las lleis del Karma
Vaig dibuixar per dintre, las espirals
vaig percebre les forces amagades
que ens fan moure i estimar
que si el sentiment neix lliure
justa ha de ser reacció
es tan sols que penso per això
que no cal patir amb l’amor
que es com aigua de brollador
malgrat pedres i barreres
sempre troba camí natural
trinxant la roca si cal
sempre muntanya avall
per on sempre a anat el cabal 1997












60 POCA FEINA

Poca feina i mal feta
abans morí que quedar bé
deia un llunàtic masrroigenc
tot dinant al Mas de’n Péna
Molta feina fa suar
I no m’agrada la suor
i com cansa el cansament
enllestir ràpidament
jeure on sigui i reposar.
Que si la fas la feina ben feta
tothom te’n dona més i més
i jo no estic per agafar pes
que més val asseure’s a l’ombreta
i amb qui s’ha de quedar bé
segur que l’esforç no mereix
millor quedar bé amb un mateix
cercar un forat al recer
per fer-hi una becaina
que no se senti cap soroll
que la feina es un enrenou
i l’esforç fa mal d’esquena
...Ah ! Que bonica que és la mandra
la cabotada, el cop de cap
el badall i la galvana
i la lleganya cultivada 2005





61 INÉRCIA

No queda més remei
no hi altre solució
perquè la vida passant
besa al ignot moment
i el fa futur imminent
sempre hermètic i rodó
No hi ha altre direcció
que la de seguir avançant
i no entestar-se en aturar
la inèrcia del mon amb les mans
passar els dies dolçament
sense malbaratar els moments
que cada un és en si perfecte
fer de l’instant l’objecte
la finalitat, la causa i el fi
el gust pel gust del trajecte
que arribar a port es morí
per això company t’he de dir
que s’ha de mirar endavant
i no entestar-se en aturar
la inèrcia del mon amb les mans 2003








62 DE DAMA A DAMA

Comprenem, a cops
Que la vida s’acaba
i no sabem com fer-la anar
que val més no encaparrar-se
tant se val, deixem-ho estar
la vida ha de ser el viatge
i no pas el destí final
i que no cal cap bagatge
lleugers tal com hem vingut
som brins d’herba del paisatge
sense sostre ni aixopluc
i que del ventre de la mare
tots en sortim ben nus
i fem cap a un altre dama
que tan se li en dona la fama
la fortuna o els diners
som flocs de neu que cauen
cap de igual cap de diferent
i finalment serem aigua
quan ja faci més bon temps 1999











63 LA LLUITA DIARIA

Ara no sé si aixecar-me
o bé continuo dormint
s’està bé aquí
sota la manta
i el somni era bonic
Quina feina... quina lluita
L’haver de convenir
entre posar el cos
en marxa
o bé quedar-me al llit
Ara no sé si vull dutxa
o bé prendre
un bany calent
treure’m la son
de les orelles
i aquest mal de cap
de repent
Quina feina... quina lluita
L’haver decidir
si em poso
el barnús amb caputxa
o bé vull quedar-me al llit
Ara no sé que posar-me
si em poso el traje
o vaig d’esport
si agafo el cotxe
i baixo al centre
o bé em quedo
aquí en el confort
Quina feina ....
Quina lluita
i tan poca cosa a fer
jo no veig la cosa clara
si m’ho preguntes...
no ho se
ai quina ànsia
ai quin patir...
això d’haver de dirimir
si l’oficina o al cine
o si me’n torno al llit
ningú amb trobarà
a faltar
doncs per això
soc jo qui mana
i com que ningú
no em demana
l’horari tant me fa
que com va dir
aquell savi
treballar es
per qui treballi
a mi que no
m’atabalin
que no sabria ni començar
Que n’és de
complexa la vida
quan s’han de prendre
decisions
sort ni ha,
que hi ha que ho faci
per que pugui girar el mon
Quina feina... quina lluita
avui ja he treballat prou
que la boca se’m obra sola
i em ve la son 2001




64 PARADÍS
Diuen que allà hi ha el paradís Això ja deu ser el paradís
On el vi surt de les aixetes Orgull i pell a l’alambrada
I el sol s’encén amb el dit Jo se que em guien els esperits
I no hi ha escurçons a la gespa Camí d’incerta esperança
Pastissos de mel i de nata Deserts ardents i muntanyes
I aparadors de sabates Darrera meu s’han quedat
Plens els armaris de vestits I al pit mil papallones blanques En veure les llums de la ciutat
I menjar pels descosits

Aquest si que l’és el paradís Diuen que ja som al paradís
I no el que em cantava la mare Però l’aire put a frontera
Que tant enrera he deixat A pànic i a fosca quimera
Ni la llar dels deus antics Correm!! Que venen els civils
Si no el que la tele ensenyava Quina fortuna la meva
Mes el que jo m’he imaginat Enxampat a la vorera
Un cel de rosses tintades D’una trista carretera
Mirant-me el cul d’amagat On caminàvem de nit

Allí a prop hi ha el paradís Expulsat del paradís
I aquí espera i desespera Potser no valia la pena
En el bosc de la misèria Quatre coces a l’esquena
Amb els altres bons amics Amb gust de malària i mosquits
Sobreviure es feixuga feina Delinqüent sense delicte
Feixuc esforç sense cap eina Ara em fan pagar condemna
Coratge, escala i paciència Per les lleis incomprensibles
Demà farem un salt precís Del continent del desencís 2005




65 QUÉ EM DE FER?

Conills i porcs empestats
Vaques espongiformes
Que la follia ha esguerrat
Ovelles clonades
Escapant-se del ramat
De cabres boges
ni ha hagut sempre
Però ara hi ha vedells mutats
Que hem de fer...on hem d’anar?
Mig món es mor de gana
I l’altre mig mor pel menjar...
Blat de moro transgènic
Succedanis i derivats
Tot es ple d’adobs sintètics
I la patata du fosfats
I per arrodonir el desastre
Ens agafa la grip el pollastre
Sens constipa l’aviram
Que hem de fer...on hem d’anar?
Mig món es mor de gana
I a l’altre li sobre el menjar...
Conservants i colorants
El peix blau te mal color
I el marisc te xapapote
La sopa bona es la de sobre
I el cafè fa hipertensió
Els pastissos industrials
Fets amb greixos d’animals
Que hem de fer...on hem d’anar
Si a mig món tan se li en dona
I a l’altre mig tant li fa...
La nicotina es perniciosa
I l’alcohol fa sobre pes
La ressaca es fa espantosa
Cada dia que passa mes
Ja ni l’aire que respiro
Que per força me’n refio
Ni és aire ni se que és
Que hem de fer...on hem d’anar
Seguint d’aquesta manera
Serà un luxe respirar...
Jo em veuria un bon got d’aigua
Si fos neta de purins
Canvi climàtic, sequera
I obsessió per estar prims
Orbs i sords i la terra crida
Amb veu de fibló i de tempesta
Proclamant els nostres crims
I que hem de fer...on hem d’anar
Cal posar fil a l’agulla
Abans no sigui massa tard. 2001




66 COM OPI

Aquell record de tarda aplomada
d’olor màgics que se’t claven a la vida
i ja no l’abandonen mai més
Aquell estat semblant a la ingravidesa
un somni de papavera
on els muscles se’t adormen
i la inconsciència se’t obre receptiva
les parpelles s’entossudeixen
a velar-te la mirada distreta i mansa
i una musica impossible copsa l’aire fluixet
des de darrera del mon
...estàs bé...molt bé i te’n oblides
i tot segueix movent-se al voltant teu
i el temps, que per tu
ha perdut la seva qualitat d’escurçar-te la vida
adquireix certa densitat empalagossa
que tornarà...o saps segur en el futur
com aquell vell blues de sempre
i gaudeixes d’aquella estranya
somnolència sense son
i et sens com un buda indiferent
i els espais se’t manifesten
amb una apaivagada brillantor
i tems que això s’acabi
i que la realitat cavalqui de nou el somni
son moments de màgia
amb quelcom d’estomacal
on la pell de gallina et surt
al interior de l’epidermis
pessigolleja la carn i la víscera
es aquell record de tarda aplomada
on no passa res excepte la vida. 1999

67 TEMPESTA

Temperada per fi la tempesta
La proa enfila el seu destí
T’empeny el goig de deixar enrera
Esculls de tristesa i de patir

L’or de la teva cabellera
Cua d’estel fugisser
L’esclat dels teus ulls la promesa
D’un futur ple d’amor sincer

Cavalca de nou amb força
L’escuma de l’amor i de la vida
Que l’horitzó allí lluny et crida
Esborrat el passat patiment

El mar el teu cos bressola
La joia t’inunda sense mida
Joia, no d’arribar a port
Però el goig de fer la travessia

La mar esdevé per fi planera
Ja no més plors en solitud
sola ha de venir la manera
d’inflar la vela i la bandera

i arribar a port sorra serena
el cos cansat de feinejar
finida la tasca marinera
llençar l’ancora i reposar. 2000


68 COLEGUILLA

No te metas tantas chuflas
Que se te va la flapa
Los ojos a media pupila
Pringas sin saber que pasa
No sabes si vas o vienes
O en que camino te entretienes
si es que no chana nada
el ponerse tan morao
acabar medio matao
todos los dias de la semana
tu dale con las clenchas
que te destrozan la tocha
ves de tranquis con el bodi
o a la larga la pringas
cada dia la zumbaera
hasta que el cuerpo te aguante
da igual lo que yo te diga
que a ti no hay quien te pare
hasta que te salgas de la olla
i que pierdas el sentio
i te la comas entera
la farola del camino
i que no se sepa que farfollas
ni lo que te habras metio 1999









69 PASSIO DOMESTICA

El telefono amb mira maligna
Des de damunt de l nevera
Em turmenta m’assassina
M’apunyala per l’esquena
El contestador
M’estaborneix a traïció
Quan il·lús i esperançat
Mi llenço en obrir la porta
Pensant que potser avui guarda
La meravella de la teva veu
La tele s’ha tornat boja
Anuncis, pelis i concursos
Tot plegat només recursos
Per du el meu pensament a tu
Obro la nevera
I no queda ni una ceba
Es la calor que em treu la gana
O es que només tinc gana de tu
El mirall se’n fot de mi
Des de l’armari del bany
Aquell que em mira de reüll
Es el meu pitjor rival
El llit es gelat aquest agost
Es immens i jo m’hi perdo
I desprès quan em desperto
No se si de debò he dormit
llevar-me es esvair el somni
I negar la possibilitat
De tenir-te però somiada
Feliç, tot i sabent-me enganyat
Es aquesta passió domestica
En la que em veig atrapat
Tinc de fer-hi alguna cosa
Tinc de treure’t del meu cap. 1997















70 RECORDS D’INFANTESA

Arrelats a la soca del temps
Perviuen nítids els record
de jocs cofois plens de tendresa
vaixells corsaris fets d’esclops
aquella olor de pegadolça
la fruita estrellada els confits
tardes de pa amb vi i sucre
el sucre candi del pastis
aquell rosegar de llapis
la blanca goma d’esborrar
en guardo el gust com una essència
a la volta del paladar
i quan l’avi em pentinava
xop de colònia el cabell
el xiu-xiu de les tisores
aferrades a la pell
la cantarella de l’esmolet
el refilar del seu xiulet
el cornetí de l’escombriaire
picarols de l’euga i tuf de malmès
el pintallavis de la tieta
que se’m abrandava amb delit
escridassant-me a cau d’orella
com si no la pogués sentir
la fascinació d’una paraula
acabada de descobrir
tombarelles a la gespa
el pugó del presseguer del jardí
el juguets dels reis, els fanals
els penitents, els armats
el misteri de la blanca orella
del rei negre de purpurina nevat
del pare i de la dolça mare
i las invencions del Joan
aquell matí de diumenge
xocolata desfeta i melindros per sucar
Lluny molt lluny desdibuixades
Les imatges del passat
Sedimentada pàtina
Que a cops traspasso amb claredat 2000









71 SYD BARRETT

Syd Barrett tenia raó
com es que ningú mai
d’aquests que donen lliçons
no hi hagi pensat abans
Que es intolerable del tot
que els núvols ja no em bufin
alenades de pols ensucrada
que jo respirava poc a poc
i que les estrelles ja no es riguin
de la lluna enamorada
i que les cançons no tinguin
melodies amagades
No es just que en els llençols
no hi hagin muntanyes i prades
per on poder cavalcar
a lloms d’una zebra blava
Que voladores teteres
provin d’inseminar les tasses
en una dansa impossible
feta amb els remolins del aire
i el vellut de la rosella
de la vora del camí
i l’olor de les estrelles
que s’il·luminaven de nit
els anys passen com cometes
i els sentits se’n fan reso
els temps canvien, va dir el Dylan
però el Syd Barrett tenia raó. 1998