Els meus lectors

jueves, 23 de febrero de 2012

SILENCIS DE LLANGARDAIX

SILENCIS DE LLANGARDAIX

Poemes















Pere Suñé Ribera
Barcelona
Febrer 2012









































INDEX


1 EXCUSA’M
2 DESGAVELL
3 PEDRA TOSCA
4 NOCTURN
5 AMIC
6 CONEIXAMENT
7 CORRIOLA
8 SOC
9 ELS TEUS ULLS
10 ELS ASTRES
11 ENSOPIT
12 SEDA
13 BATEC
14 PER NO MENTIR-SE
15 DEFINEIXO
16 LA CAVERNA
17 LA PARAULA
18 FAULA DE LES ORELLES VERDES
19 EL "QUE"
20 GATA
21 ETERNITAT
22 FRED
23 INDIFERÈNCIA
24 L’ESPERA
25 UN VESPRE
26 CROSTÓ
27 SOBRE L’AMOR
28 QUESTIÓ DE GUST
29 ESBALÇADES TRISTESES
30 NATURA FARISEA
31 JA NO ET VULL
32 FOC
33 EL PLOR DELS SALZES
34 NO RENDIR-SE
35 UN MOMENT
36 ENTRE LA REL I L’ESTEL
37 POEMA CAMPEROL
38 LLANGARDAIX
39 QUI HO DIRIA?
40 SENSE NOTICIES DE L’AMOR
41 LA PAU DE LA DEVESA
42 A PROP DELS ASTRES
43 UN PLIS
44 LA POR DEL GOVERNANT
45 OSSOS DE PORC
46 REFLEXA
48 HO HE TORNAT A VEURE
49 EL COR DE LA PEDRA FOGUERA
50 LLEÓ
51 DAINA
52 L’ABISME D’ON VINC
53 VERSOS DE DESIG
54 LA CARA NORD
55 UN PAS
56 ACRÒBATA
57 MISTERI
58 PROMESES
59 LLOA APOCALIPTICA
60 FOC DE POESIA














1 EXCUSA’M

Excusa'm per la meva lleugeresa
que semblaria que em traeix.
Excusa'm si no soc el que esperaves
d'un artista, d'un forjador d'imatges,
d'un escollit.
Deixa'm que sigui carrincló
si això és el que vull.
No m’interessa repetir discursos
ni ser més trencador que l'Albert Pla,
tot i que l’estimo.
Tampoc vull que el meu vers entoni
un cant que em sigui aliè.
Per això cavo dins meu
i poc és el meu afany per complaure't
i convertir-me als teus ulls
l'iconoclasta que demanes.
Estràbic jutge de la cultura
que t'entestes a exigir del poeta
el cop de mall, la declaració formal
de l’inconformisme en cada rengló,
ingenu descobridor del putrefacte Parnàs.
Excusa'm si llauro el meu cor i sagna
i amb sang rego el meu vers.
Si soc lletraferit és perquè en tinc ganes
i m'agrada fer florir el mot
i que s'enfili retorçant-se
com una rel, com una heura.
Excusa'm... o no.
Si et complau llança el meu escrit
a la gran foguera però procura maleir-me
abans d'oblidar el meu nom.





2 DESGAVELL


Nodrint-me de passats
dibuixo el dia, esfèric,
hermètic,
com un planeta
que tirà governa el temps.
Albiro sense saber
la profecia,
no me'n adono
i m'aboco al sofriment,
instintiu, inconscient.
Rebusco sota la meva pell
que s'esgarrifa
i el desig m'hi llaura
solcs de sang
amb enverinat coltell.
Tentinejo desesperant-me
impotent a dins l'abisme
que em fa de mare,
de pàtria
i m'arrecera com un castell.
Adormint-me per somiar
descansa la meva suplica
en un silenci
que cau eixordador
com un martell.
I escric, escric enfebrat
i enfervorit cercant metzina
i sembro els papers
amb els fruits
del meu desgavell.





3 PEDRA TOSCA

Tinc la pell de pedra tosca
i el vent hi ha cavat caus
on el temps hi ha fet nius de gavina
i aixoplucs per les aus.
L’esquena que dóna a l’Orient
la duc plena de molsa espessa,
alguna alga, algun cranc
parlen d’amor entre tempestes.
Immòbil com un segle,
un penyal clavat aquí,
si gosés moure’m no podria,
si volgués no podria fugir.
La sorra esmicola el bronze
de les estàtues d’ultramar,
té brillantors de calitja,
d’or salvatge i de vent mineral.
I quan somio un somni d’home,
el veig amb un to irreal
a la pell bruna que el meu deler irisa
i a la complaent mirada de l’amant.
Tinc la pell de pedra tosca
i tot jo m’aboco al mar,
els ulls se’m omplen d’escuma
quan, aliena a tot, et veig passar.












4 NOCTURN

Un vers nocturn fet de silencis, un crit callat esquinçant la nit, la lluna ferida de solitud que udola i omple la fosca d’estridències amb el seu crit.
En una dolça deriva deixaré que els pensaments bressolin el meu cos amb els seus braços narcòtics i esperaré que el nou dia s’obri com una magrana madura.
Després aniré llescant les hores amb un ganivet esmolat de llum i els actes seran l’excusa perfecte per l’oblit d’aquests mots que ara llenço a la tenebra.
Ja no cerco, ja no desitjo, només em deixo endú per la incerta pau dels llençols i confio en l’impecable funcionament del mecanisme automàtic que soc.
Cau la parpella, el teló de l’acte d’aquest jorn i encara el silenci crida des d’una cantonada de l’estança com aplaudint l’ocurrència d’aquest vers nocturn.






















5 AMIC
Jo no sé de la teva incongruència
o del conflicte que et roba les hores.
No parlo la llengua del sanglot
i se'm escapa el sentit de la teva llàgrima.
Però quan et veig caminar sol
amb la teva ombra que s'allargassa
et noto a prop, amic.
I participo del teu neguit com la Terra
participa de la pluja que gesta el cel.
Jo no sé què és el que el teu pensament embulla
i la teva ànima distreu.
Però mentre veig com t'allunyes
pels corriols del temps en mi creix la teva pena.
Mentre t'empassa golafre l'horitzó
amb la promesa, amb la certesa de no tornar-te.
Sento, lleuger com l'os d'un au, a la gàbia del costellam el pes d'allò que t'afeixuga.
Et sé mirall, et sé miratge que s'esfuma
et sé igual a jo mateix i a tothom d'altre.

















6 CONEIXAMENT

Ser atent i de cor impecable
i omplir l'ànima de buidors
per ser més lleu i endut per l'aire
arribar a l’essència de la qüestió.
I a dins de la remor trobar silenci
i en caos un parèntesi de pau
una clariana a l'ull del incendi
i en el temporal un trau de cel blau.
Despullar el cor per poder percebre
l'hàlit de la vida al porus obert
el compàs lentissim de les hores
i amb l'instint copsar l'ara que es perd.
Oblidar qui s'és per ser-ho tot
i en tal oreig cavalcar el temps
sobrevolar la lluita i sense pors
ser un bri del tot endut per la corrent.
Un Buda sota l'arbre, clarivident
i lluir als ulls tot l'amor del planeta
l'espurna viva que damunt de la Terra
viatge a lloms del coneixement.
















7 CORRIOLA

Una corriola al sostre fermada
per fer-hi baixar les cançons
que del més alt davallen.
Un peu per trepitjar l'inconegut
una petge que trancendeix
l'evanescència de l'ara.
Una ploma, un paper, una plomada
per no extraviar el sentit
que oculta la paraula.
Un amor perdut, un de no viscut
una boirina que d'un camp
de blat cadenciós, s'enlaira.
Una molla trencada un cos retut
una eina que no
per molt treballar s’espatlla.
Un ull plorós, un llavi que tremola
i a la gola un sanglot que el món
transmuta a llàgrima.
Una corriola que elevi sense esforç
la baluerna que al terra
ens ferma i esclafa.
Una corriola per elevar l'esperit
Una corriola de mots
per estremir una pell i esgarrifar-la.












8 SOC

Soc com el so que enlloc pertany
perquè quina és la pàtria que el sojorna?
és de l'aire?, és cosa?, és esperit?
és tal vegada sentit que emana
d'una cosa viva i s'esvaeix?
Soc com la imatge d'un espill
i per mi mateix no soc,
només soc consciència reflectida
i en algun cas, no sempre,
soc l'ull del que mira.
Aviat no seré ni record,
imatge esvaïda, borrissol, tènue cadència,
oreig subtil que lentissim belluga l'espiga,
pigment de lilàs a l’horitzó
de qualsevol tarda peregrina.
Soc, no ho se!,
la fantasia d'algun ésser que s'avorreix,
d'una balena que s'enfonsa
a les simes inescrutables
d'un temps que m'és del tot aliè.
Hàlit, pulsió que espurneja, fictici foc,
il·lusió, Maia, quimera
per tant, per res he de patir
en aquesta volada tant efímera
en la que la finalitat és existir.











9 ELS TEUS ULLS

Els teus ulls son un coltell clavat, immòbil en el meu cor de cataclisme.
M'estovo la voluntat i llangueixo sacsejat per la tempesta.
Les ones escumegen retrets amb la seva boca negra i el so s'estimba per llunyans espadats.
Els teus ull de lluerna, d'estel polar, son un engany, un miratge distant, una galàxia impossible i tot i així el centre de la meva patètica deriva.
Es perfilen les formes retallades de nit amb tisores d'utopia, els ulls se'm inunden d'una errivola llum i jo em deixo anar bressolat per l'infinit que no m'enganya i per alleugerir la pena m'amistanço amb la foscor.
A la plana inerta dels meus dies, nàufrag acostumat al naufragi em faig professional de la dissort i obro els braços per abrasar al no res, que no res m'assegura excepte la mort.
Ara però guardo a dins capses els núvols que s'albiren a les alçades i que em distreuen del teu nord reticent.
Borrissols d’èter canviant que es pigmenten d'or o de sang. Llances de vent d'encesos porpres com laments o de boires baixes que foraden els ocells.
Els teus ulls proscrits del meu reialme de fangs i llims.
Els teus ulls que un dia, ja fa molt em miraren encenent un foc que no abrusa però consumeix silent l’oxigen. Jo, que només de l’oxigen em creia dependent.









10 ELS ASTRES

I ell l’abrasava des del somni i el dia li deixava teranyines del seu cos entre els dits mai saciats.
Famèlic s’enfrontava al jorn com qui se la juga amb una mà de males cartes a la mà... tant li era però.
Acostumat a perdre brandava el seu amor com si fos l’idoni receptacle per algun deler extraviat o fortuït.
I recollia collites de buidor a cada nova lluna i les estenia a argentar cada nit damunt dels llençols.
I recollia neguits aliens i els feia seus empès per aquella necessitat d’omplir el buit que l’obcecava.
I l’abrasava, l’abrasava fort en el somni perquè no es diluís perdent-se en la claredat del jorn que sobrevenia.
Però, sobrevenia també de nit la nit cobrint les seves buides mans que cridaven com llamantuls.
I era tanta la tendresa que inspirava que els astres compadits feien més refulgent la nit emocionada.
I per primera vegada va trobar més companyia en l’espurnejant cel que esbiaixat li besava la cara.
Rugia el vespre, els folls baladrejaven i aquella nit s’apaivagava el seu deler amb el til·litar dels astres.















11 ENSOPIT

Ensopit com un llangardaix a la neu dels cims i el fred sota l’escata amb la sang quallada en el seu rec. Ert i blasmant al fat esquerp perquè no pot blasmar a ningú d’altre. Però el poeta ho sap i no ho admet, que admetre-ho seria sal i pebre a la ferida que el sotmet.
Potser és que viu de la ferida que udola en el seu pit i sense tal senyal es perdria en l’abisme sideral del seu desfici intern. Potser és d’on el poeta treu la imatge que el redimeix, el pou obscur d’on treu l’aigua el poeta assedegat, la minsa llum amb la que el poeta assassina la tenebra.
És un xic com el plomall de la tristesa, la màrfega calenta de la deprimida voluntat, el confort de la ignorància, la pau del qui nega el conflicte i acota el cap. Acceptar la pròpia desferra per invocar als deus de la immobilitat, de la desídia i de la mandra.
I així dissenya espirals amb la seva vida, sense nord ni centre aferrant-se compulsiu al primer estímul que el somou, malgrat sigui fruit de la il·lusió que el sotja i cega. S’aferra a aquella beutat que somia i no te, a aquell deler que idealitza amb la deformant lent de la mancança.
Va deixar de cercar l’alegria i aquesta ruta el dugué a un carreró sense sortida, a un indret on la llum és fluorescent i l’ombra diluïda, la claredat artificial i la realitat es contreu dins de murs imaginaris. Res no brilla i d’esma passen els instants que conformen el temps d’una vida
I aparegué un Sol radiant en aquell univers de penombra. L’agafaven de la mà que jeia erta i li empeltaven ales d’alosa als dits convidant-lo a la festa de la vida. Uns ulls cardinals, un cos, un joc, un centre i el què un dia fou, revivia intens, es feia flor a la seva pell i esclatava en el seu sexe.
Ara se’l sent cantar de nou i li torna a espurnejar la mirada, ja no arrossega els peus i camina amb un nou aire. Esperava sense esperança una escalfor que no arribava. Feia tant de temps que l’eternitat minvava en aquell món que havia fet seu de solituds i recances. Ara ja torna a volar el seu amor d’alosa blanca.

12 SEDA

Ho has de notar en el to del meu bes
que només voldria ser seda per tu
seda sobre la seda de la teva pell
carícia nascuda de l'impuls més pur.
Seda tèbia, flor de porus llaminer
l'ull que fa néixer papallones al pit
que mostra el coratge de l'amor ardit
perquè per fi s’assereni aquest foll deler.
Seda vellutada, llavi ardent i molsut
seda esgarrifada, pell que no menteix
la mà extraviada i el gest retut
i una mirada clara que no traeix.
Seda de dolcesa, setí de tacte fi
lleugera i subtil com alè sense pes
nineta humida on neix un sospir
que esdevé lletra avui en un vers.
De seda la mà que t'acarona el clatell
i l'acosta lentissim al llavi que vol
beure's l’essència damunt la teva pell
com un colibrí que atures el seu vol.
Seda a la llengua que seda cerca
als confins ignots del teu univers
seda bruna, color d'or de promesa
que tu has de notar en el to del meu bes.












13 BATEC

Ai batec! Que poc precises per batre de nou tes ales de papallona... Que semblaves adormit, però no.
N'hi ha hagut prou amb una mirada amable i un somriure per aixecar el teu vol d'alosa un altra cop.
Ai batec! Que ja et conec i ja no faig massa cas del teu mall que crida... Ja no et crec batec!
Que per uns ulls bonics l'anima vendries, batec i per un bes enamorat faries el paper del batec aturat i a la mateixa mort t'encararies.
Ai batec! Que promous l'avalori i ets adorador de l’ídol de l'esperança, que vius de la mancança i et rebolques en la fantasia.
Batec que t'entestes a guarnir de musiques el meu silenci i de inventar dolçors que no existeixen per aquest pobre cos meu, carcassa que t'hostatge, titella dels teus fils tirans, de raó extraviada.
Batec que et mous al ritme cadenciós d'una cabellera que s'esbalça, d'uns ulls bruixots que anomenen silenciosos aquella promesa que trasbalsa.
Bat batec el teu timbal amb força, ensenyem que ets viu i que amb tu viuen les meves llums... Les meves ombres.















14 PER NO MENTIR-SE

Per no mentir-se s’arrenca cada dia un bocí de pell, una onze de carn i un pensament per exposar-los al Sol i al vent, a la roca nua dels fets que oreja l’univers.
Estesos a l’erm rotund i colpejats pel temps inclement, esdevenen essència, brou de bruixa, poció, aliment que beu golafre quan s’ha post el Sol i el cos cruix de tenebra.
Per no mentir-se es retroba cada nit intoxicat d’eternitat i embriac de tal metzina li és permès d’albirar per un forat la possible perspectiva sense desitjar el comiat.
Mentre la lluna crida recordant-li que ella és la mateixa, fidel i serena, malgrat tot. I s’adona aleshores que és ell qui muda cada dia i el sortilegi que perseguia era sempre aquí, present i inherent a la pròpia vida.
I de sobte, ja no fa ferida la recerca aprofundida a la pròpia pell i es torna dolcesa que se li esbalça dins, transmutant en pau la guerra, en silenci el crit i en oasi aquell pou de melangia.
Per no mentir-se s’inventa cada dia i despulla la seva pell en un acte de suprema rebeldia, s’encara a l’espill del temps que no traeix.
Per no mentir-se se sap cobert d’abismes i caient mentre la veu se li estrafà desconeguda.















15 DEFINEIXO

Les hores?
Només bales de vidre que dispara el temps.
Les emocions?
El crit soterrat de la gola que calla.
Les idees?
Arquitectures invisibles sobre un fangar.
Els records?
La sang quallada d'un monstre mort.
La vida?
Una parpella que es clou abans d'obrir-se.
La pell?
Un embolcall sensible amb escorça de temps.
L'amor?
Un poltre que galopa a la ratlla de l'horitzó.
La il·lusió?
Aliment de sofrença i enverinada poció.
El repòs?
El silenci intern, l’equilibri, la pau de l’os.
La poesia?
Un pretexta, una excusa, una gosadia.
El pensament?
Un complicat mecanisme de rellotgeria.
L’instint?
El nord que marquen les busques dels segles.
La veritat?
Una rara gema de cor pur i de mil cares.
El sexe?
Una dansa atàvica que la cèl·lula remou.
L’eternitat?
A l’ull una estrella i al cor l’ona que bat.
La felicitat?
Un miratge a l’espill de l’ara que ja se’n ha anat.




16 LA CAVERNA

Crido des d’una caverna on vaig entrar ja no recordo quan, m’envolta un silenci feixuc com un martell, l’aire és tèrbol i he oblidat com és la llum. Tentinejo, tentinejo per nodrir-me de molses i de fangs i així arrossego els dies en l’obscura tenebra que em fa de masmorra i de llar.
Però crido de tant en tant amb un crit que no és ja ni de desesper perquè ja res espero excepte aprendre a viure amb la solitud que em sepulta com la roca i em cega com un tió roent. Fa tant de temps que espero però, que el sofriment s’ha diluït en un llim que permet, si més no, la vida.
A voltes em revolto quan a mi torna el record d’aquelles pastures, d’aquell cel blau, i de l’or d’aquelles tardes, però el meu puny irat no el veu ningú. Per això desitjo que mori la memòria i que la meva mà cega atrapi algun mosquit per dinar... o per sopar, el què s’escaigui.
Estic nu i el meu cos put a florit, l’esquena se’m ha tornat aspra, com d’escorça i tinc tarannà d’estalagmita i quan s’apaivaga el meu crit m’envaeix una estranya pau que ho omple tot, una letargia narcotica com un amor absolut. Aleshores no vull si no silenci i estimo aquella fredor que m’abrasa.
En els moments en els que em crec lúcid pateixo i m’exaspero i la serenor només torna a mi quan esdevinc de pedra i el cor batega lent i mineral. Quan res cerco i res desitjo. Quan he acceptat de bon grat el negre fat que m’aixopluga ja no preciso de l’aire net i transparent. No conformat però, em limito a ser.
I quan soc, ho soc tot i el meu esperit traspassa l’embolcall, la carn i el tendrum, el fred i el dolor. Quan soc, soc un àngel translúcid i sense gravetat, vivint a la llum, surant sense pes ni pena que m’afeixugui. Reverbera a dins meu la pròpia veu, fonda i s’esborrona la meva inexplicablement sensible pell encara... i soc feliç a la caverna.

17 LA PARAULA

Un drac de dos caps es la paraula, un Deu amb la potestat del canvi, un arma carregada de pau o un podall que precís escapça.
És la clau d'or d'un paradís i la lluna que la nit il·lumina, l’empenta que esperona o estimba i el caiat que fa d'amic.
Una paraula regna a l'aire i se'n vola amunt com un ocell amb un vol de filigrana o amb la contundent força d’un martell.
Sovint és súbdita de la raó però a voltes s'hi revolta en contra, altres cops obre una porta que fermada hagués estat millor.
Hi ha moments que carrega a l'esquena tot l'amor que pot expressar i es vesteix de tremolosa tristesa si aquell amor vol marxar.
Trenca motlles i fa revolucions, vent que oreja mil banderes, l’expressió d'un sentiment i l'oculta raó de les polsegueres.
Una paraula és un cor de magrana, és pluja que verdeja l'erm, és fanal, és fita, és estel i la tenebrosa boca d'un arma.
Pot portar verí en el seu si i l'afalac d’una cara amable que però que amaga el seu veritable fi, traïdora com punyalada.
Però estampada en un llenç de paper fi sobre el blanc impol·lut d'una plana per tothom es mostra com és malgrat el que escoltin els altres.
Hi ha coses però que no cal dir que diuen més que les paraules, viatgen a lloms d'una escalfor, d'una carícia, d’un gest, d’una mirada.
Però malgrat aquella puixança transformadora d'universos la paraula és reu, presonera i esclava d’aquell qui vulgui escoltar-la.



18 FAULA DE LES ORELLES VERDES

Deia un savi un dia sobre l'amor
que era una qüestió de química
i que satisfet el primer fogot
queda el patir que l'amor implica

Deia aquell savi que els humans
hauríem de ser com les bèsties
i disposar d’un zel ben animal
i desprès anar per coses més series.

Deia el savi que seria bo
i també un gran do de la natura
que es veiés de forma clara i segura
la nostra sexual disposició.

Deia que si tinguéssim un zel
posem de dos mesos a l'any
per cada un dels homes diferent
i amb plena acceptació social.

I que se’ns posessin, que se jo,
les orelles de color verd
perquè l'altre sexe sense error
sabes d'allò que avui ens perd.

No hi hauria tanta vana lluita
perquè tot seria ben natural
prou d'oripell... L'orella verda
proclamant la intenció animal.

I al llarg del que queda de l'any
ser lliures i viure en concòrdia
sense ser reus de la historia
de l'instint i del crit de la sang.


Passar els mesos que et toquen
de plena efervescència sexual
fer de la vida un festival
sense temors, ni vergonyes.

I dedicar la resta del temps
a assumptes molt més de profit
a créixer sans i estar contents
i a conrear les arts i l'esperit.

Les orelles verdes indicarien
que no hi cap segona intenció
i que la vida pot ser senzilla
conscients del nostre color.

L'animal ferit que avui crida
de solitud i desig el seu udol
amb orelles verdes tots sabrien
quina es la causa del seu dol

I de forma clara i amistosa
tal i com fan els animals
l'humà donaria la resposta
per acabar amb els seus mals

És la faula de les verdes orelles
que un home savi em va dir
però temo que mai anirà així
entre mascles i femelles.








19 EL "QUE"

És fàcil de dir: inventa un "que" cada dia, engega'l a volar i que s'enlairi en un cel de poesia. Inventa un "que" que tingui sentit, que sigui alegre i que no xipollegi en el lamentable bassal de la melangia. Vital i fresc alhora, que tingui cura de la forma, de la imatge, de la mètrica, la fonètica i el ritme.
És fàcil de dir però no tant de fer, cercar, aprofundir i sobre tot trobar el sentiment que trasbalsi o l'objecte... el subjecte que faci aflorar el sentiment, el record, la puixança o la nostàlgia.
I després trobar la raó que justifica tanta lletra, entendre-la com un camí propi i defensar-la valent davant la indiferència, en el millor dels casos, de la gent. Procurar també de no deixar-se du per les corrents i ser fidel a un mateix i conseqüent encara que impliqui ser carrincló i no obstant provar de no ser-ho.
En el "que" quotidià exposes l'entranya, el dubte i la mancança, trenques encara una llança per l'amor i et sotmets al despietat judici de la massa. Trobar el "que" és un gran "que" que sovint es troba sobre la marxa, com aquest petit escrit que ha esdevingut el "que" que avui buscava.















20 GATA

Quina es l’estranya raó que et fa moure tant sigil·losa, quin felí et prengué l'anima en una vida pretèrita?
Qui va donar-te aquests ulls insondables tant plens de maragdes i de missatges?
Com és que et fas bola a ran meu quan d’escalfor tens ganes i perquè fuges arrogant quan la cerco jo, donant un nou sentit a la distància?
Perquè quan t'enfades t'estarrufes com un borrissol, com un plomall esverat i sembla que esgarraparàs com una gata esquerpa?
Camines sense fer soroll amb l'urpa preparada, se't tensa l'esquena com un arc, com un mesquer salvatge.
Et deixes acaronar per la meva mà i el teu cos sencer ronca com un eixam de coloms. T'estires oferint-te als meus dits que et sotgen mentre maules.
I de cop jugues amb mi com si jo fos un ratolí i tu condescendent em deixes viure per tot seguit esgarrapar-me en un joc tant divertit i cruel com ho és la pròpia vida.

















21 ETERNITAT

Un codi que s'entengui com uns ulls que imploren, una veu que parli més que mai quan calla... Una mirada. Una mà que acaroni l'anima amb una carícia inventada, un amor absolut i difós que no precisi de paraules.
Un missatge que no es pugui llegir si no es damunt d'una pell esborronada, sense mots ni grafies, sense retrets, amb la fe que mou muntanyes, la pau que als ulls hi basteix la casa i una sentor de llessamins entre els bruns cabells que despentina la tarda.
Ai! Aquella pau, aquella concòrdia que l'home cerca en vida sense trobar-la, aquell indret que s'enfonsa potser en els perduts terrenys de la infància. Aquell deixondiment que vol dir entrega i suprema beatitud en els amorosos braços de l'altre.
Mític com una passió antiga i gloriós com els colors de qualsevol capvespre en el que la bonior és epidèrmica, la necessitat s'esvaeix i l'home per fi és complert i convidat al festí dels Deus. El temps s'alenteix i es fa mes intens a mida que s’abandona la lluita.
La felicitat deu ser una mort on ja res importa, ni el propi cos i el dolor ha perdut la seva ascendència sobre l'home que jeu inert amb una estrella d'amor immòbil als ulls que ja ni llum precisen. El món atura el seu giravoltar de planeta.
Físic i alhora eteri, amb la cara trasbalsada, èxtasi i esclat, col·lisió d'universos en una interna galàxia que lat sota la pell. El tacte es fa llenguatge primordial i el buit de l'abisme s’omple d'una escalfor que no pertany al porus si no a l'esperit que t'abrasa.
Ets eternitat i fugaçment t'és permès de comprendre-la, per tant ja no preguntes, ja no indagues perquè ets part d'un fractal, d'una llum que guspireja, ets la resposta en el propi esdevenir. Ets però, fugaç i la teva llum s'abrasa al moment que fuig.
Perquè ets home també i el teu embolcall es físic, efímer i sotmès a la tirànica mà del temps i la recerca és combustible i esperó. La pista que disposes viu als ulls d'algú que passa pel carrer, una fesomia, un cos que commou l'arrel i sacseja l'anima.




22 FRED

Busca'm en el fred
que de ben segur
deu ser l'amo ocasional
d'alguna de les teves
solitàries tardes.
Crida'm llavors
si vols que t'abrasi
per donar-te escalfor
i que el fred del teu cos
se'n vagi.
O tant sols pensa amb mi,
anònim i sense cara,
només un pit acollidor
que et vol donar aixopluc
i fer-te de casa.
A l'ampla dels meus braços
no hi trobaràs retrets,
només tota la pau,
tota la guerra
que pugui donar-te.
I després,
quan l’habitud et retrobi
i et deixi en el teu espai
segura i confortable
oblida si et plau i viu.
No cerquis el fred
per trobar el recer
dels meus braços,
no cerquis el fred
que ell sol vindrà a buscar-te.
Que saps que jo seré allí
a la ratlla dels dos móns,
entre el fred i la calor
incondicionalment disposat
a abrasar-te.

23 INDIFERÈNCIA

Vesteix-te amb la meva esborronada pell
i sigues testimoni dels fets que em fan patir
per les finestres dels meus ulls aboca’t
a l’esglai que anomena el meu turment.
Esquinça el cel protector amb ungla viva
i que et penetri la veritat com un amant
que t’envaeixi la raó que dona raó a la vida
i mira... mira per primer cop al teu voltant.
Mira com tothom calla i camina
i qui s’entrebanca jeu caigut a la vorera
en tant tothom passa de llarg i no mira
fins que es ell qui cau quan menys s’ho espera.
És un cercle tancat d’estrany hermetisme
cegats i sorruts cremem jorns sense mirar
trepitgem si el que fa el cas és trepitjar
en una espècie d’atàvic automatisme.
I no és que jo hi vegi més clar que ningú
que vesteixo amb la mateixa pell humana
i els meus ulls veuen el que veuen els altres
que al cap de vall només son eines els ulls.
Però ara vinc just de caure i d’aixecar-me
i des de terra he vist tothom passar de llarg
entomant del vianant la freda apatia
amb la vida nafrada i a la consciència un gust amarg.
I avui vull que t’emprovis la masegada pell
i els meus ulls plens de pols de vorera
perquè t’adonis de quina és la moneda
per la indiferència que com a retribució rebem.








24 L’ESPERA

Ja quasi érem convençuts
que valia la pena l’espera
i així vàrem fer caure llunes i sols
badant amb la pregunta als ulls.
No estimàvem prou, de tanta espera
i ens plorava la pell marcint-se.
Asseguts, veient caure
l’un rera l’altre els equinoccis.
I ara ja som morts,
la sang se’ns ha fet de pedra
i la pregunta
que dansava als nostres ulls
ha esdevingut heure,
bardissa, flor silvestre
que du al seus tremolosos pètals
escrita la resposta.




















25 UN VESPRE

Tal vegada vindrà a mi,
qualsevol vespre,
aquell oreig que em parli de tu
arrossegant la teva essència.
Potser des de molt lluny
cavalcant la distància,
un vespre m’ha d’arribar
com un miratge la teva imatge.
Potser un vespre,
caminant sol entre oliveres i marges,
escoltaré la teva veu
irreal però tant real
en el frec de les fulles dels arbres.
I aquell serà un vespre especial,
amarat de la teva llum
i la lluerna dels astres.




















26 CROSTÓ

Qui ets tu que dius que a la mà brandes un pa i a l’altra amagues un arma, que t’omples la boca de flors jugant amb la fam dels altres?
Qui ets tu per dir que la raó a la teva llar s’hostatja si per trobar el teu confort, de la raó en fas llenya, foc i fum que es perd nit enlaire?
Qui ets tu per canviar-me la vida argumentant que és qüestió cabdal?
Perquè creus que em deixaria matar per la teva veu retorta?
Qui t’has pensat que ets i quina de divinitat manlleves la gràcia que et fa tenir a les mans tant poder, cotxe oficial, set pisos i quatre cases?
Perquè el què tu dius és llei i s’ha d’acotar el cap i seguir el remat com fan els altres?
Mira no m’atabalis que avui em sento tens que tot llegint el diari m’he adonat del que pretens i que el teu afany no te mesura, que tens l’anima de ciment i estintoles la teva veu amb lleis que tu mateix promulgues.
Que ja vivíem sense tanta protecció, tanta normativa i tanta lletra sagrada, que si del pa ens toca el crostó, hi ha qui el crostó és el que més l’hi agrada.












27 SOBRE L’AMOR

Tot és possible a cada instant i l'ara és una flor que se’ns obra a les mans.
Tot és vida i la vida és dansa i l'home és una comparsa de l'amor.
Tot és amor que de l'eternitat davalla com un plugim que ho mulla tot, fins i tot l'arrecerat espai sota l’ombrel·la.
Ningú és a redós de l'amor en vida, ja no és qüestió tant sols de química ni d'un embruix que et fa esclau, és com aigua que s'atomitza sobre l'univers i arriba per tot igual des del confí més remot a la caverna més pregona.
L'amor és com un vent que tafaneja arreu.
De l'amor en diuen que n'és un però que amb molts noms s'anomena... Devoció, rendició, absolut deixondiment i la raó que fa girar la Terra en el seu eix... sense amor tot es marceix.



















28 QUESTIÓ DE GUST

Deu ser una qüestió de gust, un ordim de preciosa filigrana aquest estira i arronsa en el que ens perseguim per les cantonades de la vida sense mai trobar-nos.
Potser seria groller que l'animal deixés empremta damunt tant lleu i elegant joc de seduccions.
Potser existeixen raons estètiques que ens neguen l'apropament físic, castigant-nos amb la set sublim i la visió de l'aigua. Com Tàntal encadenat a mil·límetres de l'objecte del seu desig.
Una esgrima d'emocions, una dansa etèria que no permet contacte amb el terra vil... Un joc tant subtil que només s'imagina.
... I jo que em veig obligat a jugar...
... I jo que de petons et colgaria...
... I jo que només penso a arrencar-te la roba...



















29 ESBALÇADES TRISTESES

Potser un dia canviaré la manera de beure'm els matins en un xarrup de lletra.
Foses les llums que de nit em guiaven i retut l'esperit que avui em mou.
Potser un dia ferit de tal absència ho he de llençar tot a mar i fer-ho ona, que es desdibuixi de sal el poema que habiti el ventre gegantí d'una balena.
Passen ocells i idees que no atrapo amb una xarxa cosida de forats i de vent, no veig el moment per ara de canviar el sistema, que no vol engranatges el sentiment.
No vol consentiment ni renuncia, és uns eina, un filaberquí que burxa un mur de calç quotidiana i cega que amb el Sol, com un espill brilla i reverbera.
Temo però que el meu puny crispat xisclaria si no fos d'aigua i de cadència i si pogués albergar ira l'albergaria en lloc d'omplir llacs de paciència.
Potser un dia em pessigaré adonant-me que s'han omplert pous amb tanta lletra, simes abismals i fraus replenes d'esbandides ànsies i esbalçades tristeses.














30 NATURA FARISEA

Qui en sap res
del remorós sofriment de la boira
aclaparada de Sol i de dia clar?
Arrossegant-se com qui demana
llicencia per existir
sota el bon temps tirà.
Sota el cel clar,
paradigma de la fortuna,
radiant de vana llum i felicitat
... Falsedat tot plegat,
quanta llàgrima s'ha fet cel blau
evaporada en silenci
esdevenint pluja que cau,
pluja que camina amenaçant
amb exercits de nuvolades
i llances de llamps a la conquesta
de l'indefens secall i de l'erm.
... Salvatge tal i com és
l’aferrissament de l'onatge
i eterna i estúpida la fe
de la roca pacient,
corcada de temps
i de marítims turments.
Natura farisea, verí de llessamí,
sense pietat segueix la norma
malgrat qui sota la teva rel retorta
s'esberla i romp
i sota la teva llei s'hagi
de claudicar i morir.
Qui en sap res del sofriment
de la boira en el clar matí.





31 JA NO ET VULL

La respiració s'alenteix
i ve la calma.
El cos deixondit plana
damunt pastures
i conreus imaginaris.
Just t'he deixat de pretendre
i puc dir que ja no et vull.
Una estranya pau
sobrevola els cingles
on m'estimbava
i l'abisme és per fi rodó.

























32 FOC

Amistançat del foc, que és au que abrusa mentre vola, serè l’artífex de l’ascensió sagrada del fum. Encendré les eines i transmutaré l'esforç d’acer en carbó i cendra.
Seré l'amo de l'incendi i ornat de flames visitaré paratges de secall i llenya.
Seré Joana d'arc i xisclaré des de la foguera proclamant l'origen de les meves veus de daga i anomenant la meva incendiaria fe, jo mateix apilaré el tronc i la teia que em faran de jaç darrer.
I seré l'amo del incendi i em calaré foc per devastar-me i passat el primer fogot m'enlairaré fins a despullar-me de flames i escalfor i esdevindré fum i cel i aire, espai amunt.






















33 EL PLOR DELS SALZES

Ha de venir aquell jorn
de timbals i campanes
que espera pacient l’home
des de l’albada?
Serà encara possible
l’espiga daurada
movent-se al compàs del vent,
balandre dels arbres?
I el matí lluminós
de agermanada fe
i lluïssor d’argent
a la mirada dels pobles?
O és així i així serà
perquè està escrit
amb foc i sang
a la fesomia dels astres?
I els conreus d’or de les planes
i les grises perles urbanes
ja saben del nostre
fat ingrat.
Què aquell jorn
no ha de venir mai
i aquesta era la pregona raó
del plor callat dels salzes.












34 NO RENDIR-SE

No rendir-se malgrat tenir
els peus clavats al formigó
la boca cosida d'inèrcies
i ferritja al moll de l'os
Potser confús però mai retut
i confrontat a la renuncia
hostatge i reu de l'habitud
prego a l'amor que s'allunya.
I romanc amb el cor obert
esperant l'oportunitat
de recomençar la lluita.
Desempallegar-me del fat
que senyala el meu camí ingrat
amb el jou d'una fe perduda.

Al desànim no cedir
ni a la mala sort que empeny
aquest buit de sentiment
que empassa com un remolí.
Obrir els ulls i abrasar el dia
que és verge i està per fer
i sortir d'aquella deriva
de tedi i de desesper.
Conscient de l'ara irrebatible
que silenciós i imperceptible
per la carena fuig covard.
Viure doncs el moment esquiu
valent, atent i amb el cap clar
en tant el cor bategui viu.







35 UN MOMENT

Ara que tinc un moment
que no em burxen les hores
i l’entorn badalla dolç.
Ara em capbusso de lletra
despullat de vertígens
de batibull i de sorolls.
Retrobo una mare incerta
un petó llançat al buit
i una mirada perfecta.
Un balandre de boira
i al mig de la boira una llum
d’algú que encara m’espera.
Ara que tinc un moment
fent servir la pau que em queda
faig llar de lletra i de cançons.
I si tu et vols deixar anar
el somni suau i la cadència
son prou raons.


















36 ENTRE LA REL I L’ESTEL

Entre la rel i l’estel pasturo eixams de somnis en el camí de les atzavares.
Munto cavallets de mar i peixos de plata fan de gossos d’atura del remat.
I sota un cel incert toco una flauta de corall que apaivaga les bèsties.
I tu vens de la mà de Sol alt a abocar-me tendresa del teu sarró de mimoses.
L'aigua del canti te gust de menta i d'anís de Primavera a les pastures glauques.
Ramader de somnis allunyo tempestes i malsons amb el meu caiat de cirerer.
I somio que dormo amb el cap reposant damunt la molsa del teu sexe.
I m'adormo només per somiar entre la rel i l'estel en el camí de les atzavares.




















37 POEMA CAMPEROL

El Sol desgrana el blat de moro de les hores a l'esquena del dia i la pellofa dels pensaments es ventada amb forca de constància i savi oreig a l'era de la vida.
L'euga espera nerviosa el trill i els bous el jou de cada dia. El silenci i el solc per fer, en el llaurar quotidià en els camps de poesia.
A voltes amb la cua s'espanta els tàbacs que persistents li furguen la ferida però hi ha llocs on la ferida cou i amb la cua no s'hi arriba. S'ha de posar herba als conills i gra a les gallines.
Mots conreats com trumfes en turons que s'imaginen on l'or del blat fa de coixí lluminós a les tardes quan jo m'assec vora el pagès assaborint el repòs mentre el gos esbufega.
Lladren les oques avisant d'algú que arriba pel camí enllosat de pedra. La mainada juga amb la tartana que dorm a la pols i jugant a l'amagà s'embruta de gallinassa.
Quatre vaques de morro de boix i llengua aspre i una colla de garrins esperen l'abeuratge i aquell mot pagès que ve de la collita que s'espera es fa poema si el temps ho permet.













38 LLANGARDAIX

Quiet, amb ull petit, letàrgic i mimètic enganxat a la paret esperant atrapar-te.
Immòbil i en silenci absolut t'observa amb mirada de gàrgola, aturat el pensament i fòssil el seu batec d’estàtua.
De pedra, de pols, d'eternitat que espera, ni gana ni set, com un llangardaix pacient, escata mineral i gelor a la pell.
Es despulla del sentiment i el sepulta d'ombra mentre espera per mostrar-te'l quan t'atrapi, resplendent.
Com una taca en el cel ras, en un somni prehistòric que ha transcendit el temps quiet... Esperant-te.






















39 QUI HO DIRIA?

No ho hagués dit mai que un dia sembraria gelors a l'estiu xafogós per obtenir una collita de calius, que per apropar-me m'allunyaria i que encara quan et veig passar em mossego la llengua per no trair-me.
Qui ho hagués dit, jo que era l'adalil de la rauxa, del primer impuls i de la passió salvatge, ara callo, m'ajupo i espero com un llangardaix que s'arrup de fosca i pols entre les bigues.
Qui s’hagués pensat que semblaria conformat mentre per dins encara bullia una foguera de rebel·lia, qui ho diria en veure'm en aquest posat, com aquell que tant li fa i veient-te passar fa que no mira.
Qui ho hagués pogut predir que avui amb actitud tranquil·la i serena com un Buda pacient t'esperaria, colgant el meu deler de poesia, deixant llanguir l'impuls que em somou com qui veu passar un oreig que mai aturaria.

















40 SENSE NOTICIES DE L’AMOR

Remoure cels i terra, que no quedi lloc on amagar-se, furgar amb el bastó de la constància el cau on s’arrup l’amor.
Burxar i remenar com el que agita el què és seré, fer-lo sortir d’allà on fa vida i que l’amor s’adoni on se’l espera.
No deixar que s’adormi en la distància i l’oblit, conrear-lo com un fruiter que vol l’empelt i la poda precisa.
Sacsejar amb violència la capçada i remoure l’arrel perquè quedi ben palès per l’amor que se’l busca i necessita.
Persistir i si cal molestar com un tàbac per tal de fer-se notar, ser dolorós si s’escau per tal de l’amor tenir noticies.





















41 LA PAU DE LA DEVESA

Ajagut nu damunt el tapis d'herba
sentia la sang dins seu com un torrent
que davallant dels cims amb gran empenta
s'enduia neguits avall amb la corrent.
Oïa el seu bleeix assossegar-se
i el silenci envoltant-lo amb la seva veu
que a cau d'orella li xiuxiuejava lleu
secrets que amb mots no poden explicar-se.
I un moment de llum i torxa encesa
vibrant amb el to de la naturalesa
va sentir-se envaït d'una gran pau.
Va saber-se estimat i part del món
i en el porus va percebre sense error
l'amor seré i la pau de la devesa.

I malgrat l’Hivern va ser Primavera
i als camps del seu cos van florir-li tebiors
esgarrifances, esglais i tendreses
atorgant-li una clara comprensió.
Amb els ulls clucs i l'anima serena
va obrir els braços per abrasar la llum
i la pau va fer llar en cada cèl·lula
mentre l’angoixa fugia cel blau amunt.
I va fruir d'aquell glop de bellesa
que regalava el dia damunt l'herba
on ell per fi llibert s'ajeia nu.
I va deixar-se acotxar pel capvespre
i per la subtil pau de la devesa
que li obri un nou camí per anar més lluny.







42 A PROP DELS ASTRES

Sota els meus peus neix el camí
i és l’ombra fresca qui m’hostatja
no t’estranyis doncs si
no hi ha terral que em sigui pàtria.
Perquè l’ara s’enceta aquí
on el meu pas errant trepitja
la pau la cerco amb l’amic
i de la guerra me’n vull lliure.
La meva bandera el cel blau
i de nit el negre ple d’estrelles
i la llesca de pa universal
el símbol de la meva senyera.
Si puc no m’arrapo enlloc
ni per joia, ni per esclavatge
per si un cas hagués d’anar-me’n
no vull que se’m trenqui el cor.
Que el meu és vent que viatge
endut per un incert destí
no t’estranyis doncs si
no m’aturin barrots ni xarxes.
Amb l’esperit desfaig la nit
i amb els dits pentino els arbres
no t’estranyis doncs si
em sé més a prop dels astres.












43 UN PLIS

Penso que la vida és un plis
que quan te'n adones s'acaba
no veus la cendra que davalla
tenyint-te el cabell de gris.

I si vols fer la vista enrera
i aferrar-te al que has deixat
és igual que voler abrasar
un miratge que reverbera.

Sentint l'origen tant a frec
tot plegat un parpelleig
veus joventut com s'allunya

Deu mil records s'han clavat
en una trista creu de fusta
al cim del teu taüt reblat.



















44 LA POR DEL GOVERNANT


Tot decidit a no sentir per no témer
va deixar els seus delers tancats
en taüts d’inèrcies conformades
i amb pors va anar creixent de pors colgat.
Un crit angoixós, però de vegades
trencava irat els panys i els forrellats
eixint com una tempesta desfermada
i la ràbia reclosa rugia amb un esclat.
Per no patir va fer insensible la pell
i per no veure es cegava les ninetes
de dura roca se li va tornar el cor
i d’acer gelat el lluu de la mirada.

Va construir muralles al seu voltant arrecerant-se en el seu medi hermètic
mai va fer oïdes a l’amor cridant
fent de la seva vida un viatge patètic.
Va fer diners, això si, a mans plenes
i esdevingué un candidat a governar
amb el cor fred i amb l’estopa a la mà
va imposar la seva llei de via estreta.
I una gran gernació el va seguir
dient que ell era punta de sageta
per ell i el seu carisma volien morir
per ell i el seu esperit de dura pedra.

I va adonar-se que pasturar el remat
li donava gavadals de llet i llana
i que amb quatre cops de roc ben donats
podia fer el que li donés la gana.
I el poble pasturava aliè a tot
que d’herba per sort encara en quedava
i si hi havia qui no es conformava
ell no dubtava a etzibar-li el gos.
Que a queixalades feia entrar en raó
a tota ovella que del remat fugia
justificant l’ús d’una força abusiva
persuadint de que ell era el salvador.
Però de nit sol a la seva estança
arraulit com un cabdell en si mateix
aquelles pors que ell creia soterrades
brunzien dins la nit com un vesper.

Un llit de proporcions oceàniques
com la presencia de la seva solitud
i la vida se li feia camí costerut
malgrat tenir possessions fantàstiques.
Engarjolat en una masmorra d’or
les seves pors com carcellers implacables
una vida sense saber que era l’amor
tot i escoltar arreu afalacs amables.
Veia la pròpia basarda en altres ulls
i així prosperava en ell la malfiança
malgrat tenir una vida regalada
enfrontat a si mateix tot eren esculls.
Fins que una negra nit de lluna fosca
en el seu tàlem no podia aclucar els ulls l’albada el sorprengué donant mil voltes
amb llençols embolicats fent un garbuix.

Amb el sol despuntant el trobar el dia
pujant d’esma les escales del terrat
tèrbol el cap i a la mà una missiva
bata de seda amb brodats de comiat.
Tot i tenir-ho tot, tot li mancava
i l’anima no podia trobar repòs
manava sobre els homes i no menava
al lloc on s’amagaven les seves pors.
Va mirar el buit desolador de l’alba
i a l’home menut maldant ja sota seu enterbolit el cap va passar una cama
i va seure’s a la barana un curt moment.
Fermant els ulls amb força per no veure
va passar l’altra cama serrant les dents
s’enfrontà a l’abisme com qui espera
trobar al fons de l’abisme l’esquiu remei.

Una ultima ullada al món que deixava
i no va saber dir qui ploraria per ell
era despit allò que el seu cor albergava
i l’eterna por el seu únic sentiment.
Com un Icar d’ales abrusades
va anar a la recerca del sol de formigó
i estès en pau potser per primera vegada escoltà el darrer batec del seu cor.
I en el instant en que la vida el deixava
desprès de tant i tant de temps menant
va adonar-se qui era qui de debò menava
havia estat la pròpia por del governant.






















45 OSSOS DE PORC

Camins a l'aigua
escumes al cel
vidres i fustes
el món capgirat
camins a l'aigua
raons a dolls
brins i remolins
camins retorçats.
Cels a l'aigua
reflexes trencats
remolins de blau
vidres i brins
camins de fusta
escumes de vidre
maquines simpàtiques
... Maquines
i cels d'Octubre.
Qui ens dirà
qui és l'oracle?
Ossos de porc
llençats al vent
camins de vent
vent de l'oracle...
Miracle! Miracle!











46 REFLEXA

En el reflexa
bellugadís de l'aigua
vaig veure el cel blau
dels teus ulls
però el meu deler
era de fum
que s'enfilava
cel amunt
per atansar-se't.
I eren d'aigua
els teus ulls que davallaven
i el meu desig... Ai el meu desig!
s'enlairava cel amunt
... Com un fum,
perquè naixia
d'un foc que abrusava.
Vaig voler abocar-me
al blau immens
que doll avall brollava
i em van somriure
els teus ulls
que amb blau esguard
em miraven ...
Vaig allargar els dits
de ingenuïtat vestits
i d'esperança
per copsar un tros
d'aquell cel blau
que els teus ulls reflectint-se
regalaven.
Però va ser aigua
entre els meus dits,
va ser aire al cap de vall
com els teus ulls
cel amunt
evaporant-se...

48 HO HE TORNAT A VEURE

Ho he tornat a veure en el teu esguard fet de boirines i de cels difuminats. Entre un potser i un ja ho veurem es gronxa el desig amb ses trenes rosses.
Jo que només vull capbussar-me i ser arrel que esberla i funda.
Ho he tornat a percebre en el color que et circumdava, en el teu embolcall subtil que només veu l'ull de l'anima.
... I tu em deies: conreem cometes i aurores boreals des del pulcre recer de la distancia a l'insondable gris.
Fem-nos amants en el verb esmunyedís i servem com donzelles la puresa que ens estima, traeix i mortifica.
I jo, tal vegada amb una suplica als ulls et mostrava la meva força i la meva feblesa en un ramell que t'ajeia a la falda sense esperar ja res.
Ho he tornat a veure quan el silenci volia acaronar els mots i els mots espurnejaven, quan volien parlar les pells però es feien brogit tumultuós les paraules.













49 EL COR DE LA PEDRA FOGUERA

Viatjar a cavall del mot al centre mateix de la llum, a l'origen, a l'omega, al propi cor de la pedra foguera, al seu mineral interior que només el mot esberla i romp.
Tocar amb els dits de l'anima les forces que de debò somouen, fer un ordim de sentits delicats que aboquin al subtil coneixement de la veritat última.
Arribar al cor de la pedra foguera d'on prové l'espurna primigènia, la que escalfa l'ara i es brúixola del aquí, ser llum a traves del mot que com l'aire m'alena.
Destriar el gra de la palla, l'or de la collita que dormita als cups del temps i llançar damunt els dies grapats de certeses inqüestionables com eixams d'aloses.
Posseir aquell instant sagrat i fer-lo llei per enlairar-lo dins la tempesta comú dels homes perquè sigui far resplendent, que atorgui nord i pau... o potser... imprecisa somnolència o esborronada pell.














50 LLEÓ

El gran felí exposa els ullals al Sol polsós de la sabana mostrant la seva mandrosa fam amb grunys que fan tremolar la terra. Et veu passar amb el teu pas curt de daina i el teu esguard de llaminadura, aliena a tot, aliena a ell que viu per ella i és esca del seu desig salvatge.
Se li remou l'instint d'esmolades urpes que jeu al mimètic or de les falgueres. Sota la teva peülla de ballarina notes el retruny del seu deler fet bram mentre ofereixes el teu coll redemptor temptant-lo.
I ell t'observa i amb calma de rei et deixa passar esdevenint vegetal que mira, fent-se roca que respira, fent-se herba socarrada que somia amb la teva esqueixada carn.
Veu com danses i giravoltes en la teva gràcil Primavera innocent i constata que hi ets només per seduir-lo i propiciar el vertigen de la roja sang tintant el terròs, la orgiàstica festa de l'os cruixint i l'entranya oberta estesa als voltors. Frisa la seva urpa i s'inquieta a dins l'encoixinada beina i olorant el teu perfum de daina es clava al terra d'aquella arcana memòria de l'instint.
Finalment, ja que el Sol va a cercar la carena, ell amb orgull aixeca el seu cos d'or i d'arena i ensenya al món els queixals del seu deler. Un tro que omple la plana i fa que l'espaordida daina fugi corrents feixes enllà.
Ell sap que l'ha perduda de nou, que la va veure passar encisat quan va tenir l'oportunitat de fer-la seva amb una estrebada... Però, era tant bonica i va deixar-se agombolar per aquell moviment cadenciós que li parlava de joventuts esmunyides i de vida que es renova.
Ensenyant-se la va fer fugir, així fou sempre el seu agra destí de lleó poderós i famèlic.
A l'ampla horitzó de la sabana el Sol acota el cap sota una acàcia i ell per fer callar al budell i oblidar a la daina anirà a nodrir-se de lluna i de nit clara.
El seu bramul bròfec i tel·lúric omplirà les ombres i el seu amor de gran felí serà el festí d'algú altre.
51 DAINA

Trenques la pau de la sabana amb el teu saltiró de caprici. T’encantes i qualsevol so et distreu i allargues el teu coll flexible amb curiositat no reprimida. Et sents lliure i així ho proclama la teva veu que com un cant de sirena encisa a qui colgat d’ors i d’Octubres t’observa complaent i delerós alhora.
No en saps res de la passió que el teu pas de ballarina desferma, no coneixes el remolí de luxurioses apetències que propicia el teu cap dret i la teva mirada d’embruix.
És quelcom que va més enllà d’una estètica, més enllà d’una fam natural i s’enfonsa en la nit xafogosa del ritual, de la sang vessada i de l’esquinçada carn, del deliri bacanal del tendrum i l’estrebada, del vertigen del morro roig i de l’urpa esmolada.
Tu saltes de matoll a matoll, tresques l’herbei a la recerca d’ambrosia pels teus llavis eclèctics i capriciosos, aixeques la teva cua amb un gest quasi bé provocatiu i tu... ai... tu no te’n adones. No veus els ossos que blanquegen un tros més enllà d’una que fou com tu, no fa pas tant. La blanca rialla de calavera no et commou i res pertorba el teu vaguejar de princesa, allunyada de la manada.
L’aruspex de les alçades interpretaria de bon grat la teva víscera esberlada a cops de bec i et contempla cel amunt amb esmolada mirada. Us veu a tots dos, a tu i al lleó que fa que dorm tapat de falgueres esperant la oportunitat i fantasiejant amb la teva figura redemptora.
Està a l’aguait de qualsevol moviment i vola en silenciosos cercles molt amunt... molt amunt.
Ara l’has vist, entre els bronzes de la tarda, aixecant el seu pes d’esfinx daurada, amb la cabellera al vent com un profeta de la tarda i tu has fugit rebent, com un llampec que fueteja la sabana. T’has girat però,... i l’has vist mostrant-te la seva boca blanca de destí i d’esperança. Has escoltat de molt a prop el bramul terrible de la fera que et reclama.
I... no ho sabries dir, però al fons d’aquells ulls t’ha semblat veure-hi refulgir una llàgrima.

52 L’ABISME D’ON VINC

L'abisme d'on vinc no es com els altres.
No es ple de buidors sense nom
ni de retrets adreçats a l'aire.
L'abisme d'on vinc es un camp de destrals,
una munió de punys irats i brams de fera llibertada.
L'abisme d'on vinc es terra verge
on hi pot prosperar tot.
No hi ha laments que s'arrosseguin
com cegues serps de la fosca,
ni udolen els gossos espectrals de la basarda.
El meu abisme inventa cada dia la distancia
i estableix les coordenades de nous astres
que a la vida em fan de lluerna i far.
El meu abisme es rar,
no es com qualsevol altre
i si en néixer no n’hagués estat desnonat
amb l’amor d’una estiregassada
seria on jo aniria a aixoplugar-me,
a cercar-hi recer i a bastir-hi llar.
L'abisme d'on vinc m'espera quiet,
d'eternitats gronxat, tal com espera una mare,
sense el punyal del temps senyalant l'espera
de frisança.
Allí es on he de tornar sota aquell cel tant ample i clar quant em desfaci del llastra.











53 VERSOS DE DESIG

Els meus versos de desig
que només pertanyen a l’aire
només precisen de tu
per fer-se carn estremida
i nervi que rebrinca i salta.
Els meus versos de deler
que son trets d’allí on cou l’anima
només precisen de tu
per fer-se fets que no remouran
ja mai més les paraules.
Els meus versos varen venir al món
per culpa d’una pau enyorada
només precisen de tu
per llevar-se la mortalla
i triomfant sobre la mort alçar-se.
Aquests meus versos de goig perduts
i de llums esmorteïdes
només precisen de tu
per esclatar i ser vida de nou
entre una voluntat i un acte.
















54 LA CARA NORD

La cara nord del teu món inabastable
se'm ofereix reptant-me entre boirines
i jo em deleixo frisós per escometre-la
amb el cor ardit i la sang enfebrada
Se que serà una ascensió lenta i difícil
i que podria perillar la pròpia vida
però no penso defallir, el cim em crida
i abocaré a l'empresa tot el meu ofici.
Anant amb compte amb cingles i tarteres
amb ull de falco he de trobar l'escletxa
per fermar a cops de buril els meus pitons
I obrir una via a la teva cara de pedra misteriosa cara nord que mena al teu món
de immaculats prats, pletes i congestes.
No espero però al final cap recompensa
excepte el vent a la cara i el silenci
la immensitat i l'abisme serà el premi
de l'esforç esmerçat en la conquesta.
I en el cim hi he de trobar una flor de llis
que encara mai fou visitada per l’home
i jo sense tocar-la hi vull seure a la vora
gaudint del privilegi de tant rar encís.
No hi hauran muntanyes més enlairades
ni ocells que tant amunt gosin fer el niu
només l'erm blanc desdibuixant les ànsies.
Veure aigua del rierol que es farà riu
i sentin-me bategar el cor fort i viu
fent el cor fort t’aniré deixant, cara nord, enrera








55 UN PAS

Un pas que retruny al corredor
l'ombra n'és mare i misteri
i desprès, potser silenci
encoixinat de foscor.
Un pas viu que no dubte
trepitjant amb fe inconscient
és llum dins la tenebra
o mal presagi potser.
Un pas que ve o que s'allunya
talment com un pensament
s'aferra com crit a la gola
negra papallona de vent.
Primer un pas desprès l'altre
menen a un incert indret
des de la llum veig la fosca
com un mar obert.
Un pas com un navili
que cerca l'estel polar
un ebri pas a la coberta
i als ulls una espurna, un llampec.
Un senzill pas que comença
el pelegrinatge més llarg
un record, una nostàlgia
i el ressò d’un comiat.












56 ACRÒBATA

Desafia la gravetat com un encens, com una boira el meu pensament reticent atansant-se't.
Com un acròbata que giravolta en el buit i cau sense arribar mai a esclafar-se i trobar repòs per fi entre serradures.
Sempre d'un trapezi a l'altre el meu pensament persistent viatge mig amb l’hàbit mig amb l'instint.
Com una febrada que el torrent tumultuós de la sang escalfa i fa tèrbola la visió com un horitzó de calitja.
Com un acròbata que només viu en l'esglai i en la paràbola, sempre amb el perill a l'esquena arrapat.
Desafia la gravetat i s'enlaira de nou quan l'ull et veu, el cor et sent i la pell, inexplicablement t'enyora.
Acròbata desafortunat, penjat dels fils de la teva voluntat, d'un canto a l'altre, sempre a punt de caure i de la teva llum cegat.


















57 MISTERI

És un misteri quotidià el poema. Llençar la galleda al pou i abeurar l’esperit amb aigua fresca.
A voltes és lluita quan la set és molta, pregona i arrapada a l'arrel.
Però sempre és misteri: on menarà el poema, a quin paisatge, a quina remor, a quin oreig? Quina serà la musa que l'inspira, a quin somni es va concebre, on s'amagava fins a l'ara que ha vist la llum?
Misteri que vol explicar la pell que s'esglaia, el cor que retruny, la llàgrima, aquell record sagrat que dorm tapat de realitats profanes.
Em confesso devot d'aquest misteri que regala el mot quan dansa, fervorós acòlit de la poesia de cada dia, petita, misteriosa, intranscendent.





















58 PROMESES

Promeses que cauen suaus com les hores, dels teus ulls humits.
Presagis que qüestionen l'ara, només promeses que al cap i a la fi no son res, harmònics que reverberen a les aigües fosques del desig.
Promeses com els fugaços dissenys del estornells en els cels d'octubre, miratges, ni tant sols imatges permanents, idees sublimades que es desfan amb el temps però que son l'aliment de la lluita, el focus de l'incendi i la raó de l’últim desgavell.
Promeses que no es pronuncien, que viatgen en una llum, en un somriure , en un gest esbiaixat que son el clau roent on s'aferra el que cau, el tauló que perllonga la vida al naufragat fins que l'Oceà el reclami... Promeses... Bah!
Promeses que no son ni fets embrionaris, que no duen vida en el seu si de quimera, focs d'artifici per qui somiant es desespera.
Fruites dolces que s'amarguen quan les vols collir.
Promeses que, amb sort habiten a la cara obscura de la lluna.















59 LLOA APOCALIPTICA

Potser si que conscients del mal averany que ens assetja hauríem de enlairar les nostre veus en cants i himnes que ens enardeixin i així, a pit descobert anar a cercar la bala que ens pertoca...
I morir amb un somriure als llavis, sabent que no estem de part d'aquesta matemàtica perversa que ens indica i adreça al fi tant a ran.

Potser si que hauríem de immolar-nos pel bé comú, pel futur dels infants i per restar en aquesta fatal equació. Morim doncs pel bé de la vida, escorxem-nos dòcilment per la concòrdia de l'erm futur. Lamentablement no hi ha temps per dilacions i es l'hora de prendre una determinació vers el dilema: viure per la mort o morir per la vida?

Arreu s'escolta el so de l'esmolet afuant i fent refulgir el fil argentat de la dalla, tothom es prepara i la por s'ha instal·lat a la mirada del poble però va vestida de burla i d'estracanada. Es fa de la consciència un delicte i es lapida als pensadors i als poetes. La consigna és: no pensem més enllà, no desviem el timó de la nostra ruta de domèstic confort... Peti qui peti... Visca la mort!

Benvolgut cataclisme, benvolguda anihilació nuclear, lloem la xacra necessària, les malures i les plagues que ens sotgen. Degollem-nos com anyells consagrats al sacrifici que ens exigeix el brutal Moloch, Deu dels formigons i les uralites. Creem de la circumstancia una nova ètica que justifiqui el indiscriminat genocidi i cantem mentre caiem.



O cerquen el "soma" la droga que anul·li la sofrença sense que ens importi el preu i deixem-nos agombolar pels seus amorosos braços, quiets, administrant-nos la mort en mesurades dosis per fer-la durar. Llencem-nos al remolí catàrtic on el plaer i el dolor son la mateixa cosa, erts i sense forces, baldats i abandonem-nos al fat ingrat que ens amenaça en aquest segle que ha nascut esgarradet d'humanitats.

Així doncs dansem, dansem agafant-nos de les mans amb el diable en una rotllana fatal que marqui l'epicentre de l'abisme. Dansem al so dels pífans de l'infern i que ens obri ses flamigeres portes per engolir-nos... I no plorem en creuar el llindar de l'altre món, penetrem-lo amb la fanfàrria i el carnaval sabent que no ho haguéssim pogut evitar i l'auto aniquilació era part de l'essència que ens alena i perd.




















60 FOC DE POESIA

Quan creus
que s'acaba reneix
el foc que primer
abrusa al poeta
foguerades
d’efímera llum
fetes amb llenya de lletra
per enlairar-les desprès
cel amunt.
Foc de poesia
que calcina les hores
esperó del dia,
sageta certera
miracle
que il·lumina i redimeix
poesia que creix
com una altíssima nit
de mil estrelles.
Poesia que queda
com caliu
que encara hi és
quan la flama s'ha extingit
i ja no hi ha el brogit
de la foguerada primera
poesia que al cor es clava
com un lluminós
coltell de veritat.












































Barcelona febrer 2012

1 comentario:

Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Unported License