10 RIUS I RIEROLS 2010

RIUS I RIEROLS
poemes





















Pere Suñé Ribera
pereplant@hotmail.com
www.myspace.com/pereylaplanta
www.senyorsunye.blogspot.com









































INDEX

1 El RIU
2 VOLDRIA
3 DOMAT
4 ELUVIÓ
5 FENT CAMÍ
6 DESERT
7 A PROP I A PUNT
8 ATANSA
9 LA LLUITA
10 EXPLOSIÓ
11 MIRADES
12 SILENCIS
13 RIU-TE DE MI
14 COLORS
15 EL TEU DOLL
16 GUARIMENT
17 BOIRINES D’AHIR
18 LLETANIA
19 EL SILENCI DELS ARBRES
20 TOSSUT
21 NO RES
22 D’AMOR
23 PER SER HONRAT
24 PLASMA
25 DISPERS
26 CLÍDICE
27 RETROBO
28 DUBTO
29 PELLS
30 HE D’APRENDRE
31 NO PUC SI NO...
32 CRITS
33 EQUILIBRI PERMANENT
34 PERDUDA FOLLIA
35 ACTOR
36 L’AMOR AVUI
37 OBSCURITAT
38 RUC
39 COLLITA
40 PERSONES
41 EL CABAL DEL RIU
42 DEGOTALLS
43 L’ULTIMA POSTA
44 CATACLISMES
45 HO NEGARÀ
46 RECORDA
47 ODA AL GALINDÓ
48 ALQUIMISTA
49 REPTE
50 CINC SENTITS
51TEMPS DE PEDRA
52 LLANGARDAIX
53 PERDO EL COMPÀS
54 IMATGES DISPERSES
55 VAIXELL DE LLETRA
56 JAIENTS
57 QUARTETES
57 ESLLAVISSADA
58 L’ENTRANYA DE LA CIUTAT
59 ESQUITX D’OMBRA
60 LA PELL DE LA NIT












1 EL RIU

Llença cabòries al riu
i que se l’endugui l’aigua
allí, amb les bombolles de plata
on els teixidors fan el niu
Si et trobes trist i ensopit
asseu-te vora la llera... i espera
que els xucladors remolins
se’t enduran la tristesa
Llença les penes a la corrent
on carpes d’or viu somriuen
veient enfonsar-se laments
filant silencis blaus d’abisme
El cristall d’un gorg estancat
mostra penes exhaurides
les lleugeres, les més sentides
per fi jeuen al fons enllotat
Llença plors i conserva l’alegria
que de tristesa n’hem hagut prou
son una càrrega, un càstig, un jou
dels que rés se’n aprofita













2 VOLDRIA

Voldria la plenitud
i la fruita madura
el Sol del migdia
i l’afany perdut
Vull la lluna en el zenit
i la nit tancada
l’extrema febrada
el rampell poètic
La intensitat sencera
sense frau ni fissura
i la lluna plena
i la felicitat pura
Allò què regala el dia
i el què la nit amaga
vull la teva pell
i la teva confiança
I que em miris a la cara
amb mirada neta i franca
no vull l’ull que gira
ni la mitja rialla
La força de la teva ma
el caliu d’una teva abrasada
et vull plena i despullada
i sense res a amagar








3 DOMAT

En el meu món de domador de paraules
hi ha una gàbia amb molts paranys
un forrellat rovellat que no s’obra
i una llum que s’entreveu distant
Ensinistro mots amb estrebades
provant de menar-les a un altra rutina
potser per treure-les del món banal
i acostar-les al que jo, confio, que és vida
A voltes surten renillant amb ràbia equina
i com per maldestra regna governats
corrents per prats que només s’imaginen
on mai aquells mots haurien cavalcat
I jo vaig al darrera delerós i esperitat
com aquell foll d’una dolça metzina
d’un dolç sortilegi ancestral de poesia
que sovint penso que soc jo qui és domat
En el meu món de domador de paraules
s’obre la gàbia i és desferma el forrellat
la llum és la del ara dels meus versos
i en els paranys m’hi deixo caure de bon grat












4 ELUVIÓ

Vells tronats amb ideals en desús
amb cossos cansats i memòria intacte
malgrat tant afany, tant de temps perdut
avesats a ignorar l’avís de l’oratge
I els fills de la coloraina i la lliure pensa
de la pura alegria i de l’amor universal
ara lluiten i s’escarrassen en la defensa
d’una incerta pau domèstica i del capital

El riu baixa ple de renovats neguits
amb els que s’engrandeix la riuada
les angoixes de sempre al riu llençades
més les de la generació del desencís
Cabal tumultuós, corrent imparable
que tot s’ho emporta a l’eternitat
on esdevé oceà barreig de mil aigües
eluvió de futurs pressents i passats















5 FENT CAMÍ

Comença el jorn amb l’empremta del ahir
la mateixa pulsió i idèntica carència
els mateixos viarals d’afany i de paciència
a la recerca de l’esma necessària per seguir
Aquell sentiment amb lletra capturat
que a cops m’ha sorprès al mig de la jornada
aquell tros de paper que captura la mirada
promesa de concòrdia i del goig adelerat
Lletra viva que ocupa el seu espai concís
versos reeixits de l’estany dels mil sentits
on no hi ha espai per la banal matèria
Torrents de poesia navegant per l’artèria
per camins del cor que el cor ensenyen
i la incombustible passió per seguir fent camí


















6 DESERT

La seva mirada serena
és com el vent del desert
amb aquella beutat austera
del paisatge més complert
Cos de duna bellugadissa
daurats i ondulants arenys
on l’oreig que empeny la bardissa
és l’únic moviment
Silenci de porpres estesos
a l’obliqua mirada del Sol
la carena s’empassa el jorn
i jo el teu esguard espero
Horitzó de calitja vibrant
xafogor en el si de la terra
la sang s’alenteix a la vena
mentre tu et vas allunyant
El clam de la terra eixuta
que no admet cap conreu
és com l’alarit d’ajuda
que enlaire el meu sentiment
Perdut per les teves planes
i els viarals dels teus erms
cercant l’aigua de ta mirada
i l’afalac dels teus vents
Desert de vida esparsa
i de llangardaixos al sol
acull la meva cobejança
en el teu pit ampla i generós




7 A PROP I A PUNT

És tant feble la meva pobre resistència
soc tant tou davant la gràcia del teu cos
tant vulnerable a la teva sola presencia
enlluernat, esmaperdut i tremolós
Tant sobreeixit per la teva bellesa
que en veure’t quedo del tot bocabadat
un formigueig em corre per l’esquena
que només se’n va quan te’n has anat
Si et trobo pel carrer el món canvia
i s’il·lumina tot amb un altra claror
si passes a la vora les cames em fan figa
i si t’allunyes només em queda la buidor
He de posar remei a aquesta fantasia
que remou els meus fonaments més profunds
potser si provéssim, tal vegada, d’estar junts
tot aquest neguit per fi s’aturaria
Però de moment, aquí em tens pensant amb tu
com el famolenc pensa amb l’ambrosia
que tot i veient-la inabastable la desitja
més que si la tingués a prop i a punt












8 ATANSA

No tinguis por i atansa
la teva boca a la meva per besar-la
que cremi tota la vergonya
i aquella temença estranya
Despulla la teva anima
mira’m als ulls i digues-me:
Poemes d’amor ?.. Perquè servirien?
sense un anhel a la mirada
Passen els blaus i les albades
i nits de boca negra badallen
amenaçant menjar-se la fosca
planetes, llunes i altres astres
Mirades de negra nit
que la meva calma inflamen
en l’espill del teu esguard
s’hi reflecteix la meva ànsia
No tinguis por i hostatja
el meu cos que al teu s’atansa
en un receptacle d’amor
on no hi te cabuda la recança











9 LA LLUITA

Amb un sotrac arribem al món
amb una estrebada inclement
deixant enrera un firmament
d’amorós i exclusiu redós
I som llançats a una buida gelor
d’encegadora lluminària punyent
on comencen cor i pensament
una lluita sense compassió

A voltes l’un domina a l’altra
en una obra sense entreacte
on cap dels dos te tota la raó
La jovenesa vola escapant-se
l’ocell fendeix l’aire allunyant-se
que la immensitat l’ha de solcar sol

I les llunes senyalen la pell
i l’os és doblega a cada anyada
el pensament pugna per fer-se vell
i saber més que el cor que no calla
Però el cor parla amb el sentiment
i de coses immaterials com l’anima
i no és clouen amb puny ferreny
la sorra, el sentiment o l’aigua

I cercant aquell equilibri imprecís
esquivant esculls i remolins
trampejant el marasme dels dies
Sense adonar-nos-en fuig l’encís
que il·luminava d’il·lusió els camins
que aliens a la lluita recorríem

I silent com una serpent arriben
amb traidoria senectut i escorça
la corpenta balba, la figura torta
veient acostar-se la mort que no triga
El cor sembla haver perdut l’esma
i el pensament és creu que domina
però sovint se l’hi entela la nineta
que el sentiment ni defalleix ni oblida

Fesomia solcada pels recs del temps
acumulant saviesa i records vivents
ara jeu al jaç i al fat s’abandona

Perquè tanta lluita i tant desgavell
perquè el repòs no arriba ni de vell
i la lluita fins a la mort no perdona ?


















10 EXPLOSIÓ

Una col·lisió d’ estels
en un buit sideral
una força sobrenatural
del si mateix de l’energia
Un esclat primordial
de proporcions apocalíptiques
estranyes paràboles i el·lipses
i l’explosió de mil sols
El naixement dels astres
alienats a la via làctia
com una serpent gegant
que repta deixant un rastre
En el llençol de la nit
negra com l’atzabeja
deixades anar parpelleja’n
mil lluernes com mil crits
D’entre totes elles en cerco
una que em parli just a mi
petit d’humana matèria
anhelant acomplir el meu desig
Si n’escolto una parlant-me
juro que ho deixaré tot
i el llenç de la meva palpebre
l’ha d’estripar un raig de sol









11 MIRADES

Hi ha tantes mirades abellint el món
tants missatges que emprenen el vol
des de l’aeri espai d’un esguard
... alguns és perden i d’altres fan cap
L’esguard altiu i bell de la pantera
que amb lentitud s’eleva com un au
i assoleix els meus ulls clar i directe
amb la lluent contundencia del llamp
O la glacial mirada de la serpent
que silenciosa t’arriba reptant
i se’t enfila abrasant-te el pensament
i com un heura viva el va colgant
També hi ha la mirada més tendre
la de la gasela que salta pels erms
fràgil i voladissa com una promesa
de llarga pestanya i llàgrima de vent
La que mira des de la branca verda
embolcallada de pinassa escorça i rou
fugissera com l’oreig de la menta
d’arbre en arbre albira la del esquirol
I la que sembla que vol però que no vol
temptadora com la nit misteriosa
i que t’enganya amb mil i un ardits
la refulgent mirada de la rabosa
Hi ha tantes mirades abellint el món
però la teva em traspassa l’ànima
intensa i afuada com la de l’àguila
més entenedora que la veu i els mots




12 SILENCIS

És tant feixuc aquest silenci teu
tot i no tenir el pes de les paraules
tant carregat de potsers i de qui saps
a la incertesa on hi habita l’esperança
Silencis com punyals que fendeixen
silencis tous agombolats pels vents
o cruels només fets per que fereixin
a aquest cor massa feble meu
Silencis llargs d’aquell qui no te parla
ni tal vegada massa res a dir
d’aquells suaus que a tothom agraden
i dels altres que és deixen descobrir
Silencis d’amor dels que tot s’entén
silencis captius d’un posat, d’una actitud
o frisant al pit per enlairar-se al vent
i aquells altres que només demanen ajut
Silencis de conxorxa i de complot
nuats amb mirades des de l’ombra
silencis sorruts i silencis de sorna
on el silenci parla més que els mots
Silencis de pedra al corriol del temps
i paraules mai dites en veu alta
entre tu i jo creix una estranya calma
que no s’avé amb el silenci només
S’avé amb el desig que als dos ens manca
aquell si que potser el trencaria jo
que si el nostre silenci fos ple de paraules
potser tu vindries fins allí on t’espero jo



13 RIU-TE DE MI

Riu-te de mi
i de les meves paraules
tal i com jo faig
que no faràs sang
Riu-te de mi si et plau
i amb una rialla
esbandeix la tristesa
que et te el cor pres
Riu-te de mi
que a mi no em fa res
que moltes vegades
jo faig el mateix
Riu-te de mi
que no m’importa
i rient s’obre una porta
que potser no havíem obert
Riu-te de mi
i de les meves idees
dels plans que tinc
i de les meves dèries
Riu-te de mi
que jo em riure de tu
i junts trencarem
aquest silenci tossut










14 COLORS

Com és podria millorar
el subtil porpra de l’albada?
fent-lo d’un to més viu
amb més flocs de nuvolada
Com és podrien canviar
els colors d’una paleta
amb els que sol és pinta el món
cada nou dia que s’enceta
Com podria una ma humana
seguir les traces del vent
d’orient fins l’ occident
amb degradats d’or i de malva
I el to sorprenent del sol
quan és gronxa a la carena
ningú sap quin serà el color
del teló que l’arrecera
A cada quotidiana funció
mentre la humanitat és desperta
allí a la boveda celeste
és pinta un món d’un nou color
I comença una jornada
que ningú sap com serà
però com els colors de l’albada
ningú és capaç de millorar






15 EL TEU DOLL

Jo veuria del teu doll
com de la font clara
nodrint-me dels dons
que sense saber regales
Aquell caminar pausat
com meditant cada passa
o el teu cos que l’imagino
més dolç que la melassa
L’esguard d’aquells ulls
que el meu traspassa
i la veu dels teus mots
font que la meva set sacia
Aquella rialla que surt
sense esforç ni recança
tant plena d’aquell gust
que a mi tant m’agrada
La carícia dels teus dits
potser una carícia esparsa
però tant plena de desig
tal com jo l’imaginava
Per no parlar del teu amor
que no se a qui ofereixes
com pot tenir tanta sort
que haurà fet per el merèixer
Veuria del teu doll
de poció que el mal espanta
i em quedaria tranquil
reblert de pau i d’esperança



16 GUARIMENT

Estira el temps fins el trencament
remou la terra fins a fer-la fèrtil
és capbussa en el mot fins a l’esgotament
cercant només la llavor que arreli
Ho torna a provar cada dia insistent
com aquell mall colpejant l’enclusa
sense defallir, sense buscar excuses
escandint mots, sembrant-los al vent
Que el vent els aculli com una ofrena
i els lliuri al món per si valgués la pena
que al món l’hi manca un xic de poesia
S’entronca el vers amb el si de la terra
que de tant eixorca àvida l’espera
con espera la pluja la futura collita

I continua burxant l’heroica ferida
aquella infringida per rutines de temps
a fe que el dolor sembla fer-la més viva
més certa, més oberta fulgurant i present
I de tant en tant inventa metzines
que semblen allunyar el dolor més intens
el clamor s’apaivaga per uns moments
i sembla guarir-se-li la carn dels dies
Per això persisteix de forma obsessiva
cercant curació trenant mots i poesia
per fer callar aquell soterrat patiment
I sap que és efímera tota bonança
i que és massa agosarada la cobejança
de que tots aquells mots servissin per res





17 BOIRINES D’AHIR

Sorgires de les boirines de l’ahir
només amb un altre to de cabellera
resplendent amb el mateix encís
que em tenia seny perdut al teu darrera
Et recordava amb cabells de sol
i de mirada més ardent encara
ja ahir el teu cos menut m’enlluernava
i encara avui em trasbalsa i em commou
És una química arcana que és dispara
combinació de desig i de mancança
malgrat tot sigui un engany dels sentits
Però és evident en el cor la batzegada
des del primer moment de la trobada
en aquell primer esguard de fit a fit
Vaig abocar-me als teus ulls per veure
quines negres nits t’han bressolat
quina la teva set, qui t’ha dut l’aigua
i si per fi el què cercaves has trobat
I vaig sentir l’esguard d’una germana
amb la qui no calen mots per explicar
només aquella escalfor a la mirada
parlant del goig d’haver-se retrobat
I he de dir que hi ha encara quelcom
un aleteig , un formigueig, un enrenou
que és revifa al cau de la meva ossada
Potser nostàlgia del que no hem hagut
o allò que temps i distància s’han endut
o la il·lusió d’allò que podria ser encara



18 LLETANIA

Melodies d’aigua
a la llera d’aquell riu
ciris i espelmes
i el fum que somriu
Cau la memòria
en un parany de vent
una xarxa plena
d’oblits persistents
El cel de vidre
és una catedral
de proporcions gegantines
i d’arquebisbes blaus
De porpres albades
i vitralls lluents
filigranes antigues
i místiques decadents
Ciris i espelmes
penombra i encens
s’aixeca la boira
però no arriba el bon temps
Remordiments absurds
malignes metzines
l’amargor de mil vides
conxorxes i embuts
Tèrbola llum
que la vida arrecera
tot i deixats enrera
parracs d’allò viscut
L’historia s’explica
amb renglons de sang
marques pregones
i nafres i blaus
La fel del dia a dia
sembla coll avall
però a cada jornada
a la gola torna amargant
Ciris i espelmes
fums de nigromant
la nit no és eterna
la llum ve reptant
Gaire be tot s’oblida
tot s’ho endú el cabal
del riu que no para
del rebent devessall
De runes d’història
que ningú explicarà
d’històries de guerra
d’històries d’amants
Ciris i espelmes
que van degotant
de cera que crema
en tant passen els anys

Febres difuses
de natural curació
se senten si s’escolten
les angunies del carretó
Ciris i espelmes
cremen per mi i per tu
lletanies espesses
salvacions que no vull
La boveda espera
amb braços plens d’estels
a acollir forts i febles
per fer-ne capitells
De pedra picada
pel corc dels anys
dels cicles que passen
confirmant l’averany
Capítols passats
llegits de pressa
per no fer esment
dels llots que van deixant



























19 EL SILENCI DELS ARBRES

Quan callin els arbres
el seu gemec de vent
s’obrirà el silenci
com una ferida ardent
Bàlsam dels dies
badant al firmament
contant les estrelles
occint el temps
La calma sobtada
que neix del brogit
és com l’alarit
de la fam que reclama
La fam eterna
que cerca sadoll
i l’amargor dels dies
sens arrapa al coll
Quan callin els arbres
tu ploraràs
una llàgrima dolça
feta d’eternitats
I en el silenci
del crit aturat
la meva pell sensible
voldria ser el teu jaç
Consol i carícies
que mai hagués gosat
per distreure penes
i mals averanys
Quan callin els arbres
el seu crit de vent
abrasa’m amb la força del desesper

20 TOSSUT

Encara que per res serveix
no descansaré en la meva dèria
no penso deposar la ploma
i que llangueixi el meu vers
Tot i que no importi gaire
seguiré rebuscant a la bassa
en el pou cegat del passat
l’estrofa justa i necessària
I no vull canviar aquell aire
que em fa estar atent i al cas
aquell oreig ferit de Parnàs
que remou el meu brancatge
Però tant mateix, m’és igual
ja que el temps que hi esmerço
apilant mots i filant versos
els dono per prou ben gastats
Tot i no donant res per segur
asseguro la inspiració del dia
arreplego mots, conreu fantasia
i res dono encara per perdut
I malgrat no serveixi per res
i l’esforç podria ser feixuc
temo no poder fer res més
que persistir insistint tossut










21 NO RES

Tants forats tant plens de buit
Tants buits plens de no res
Tants no res servin d’escuts
Tants escuts de mots per res

Tants no res provant de dir
Tants mots per no dir res
Tants forats fets de maons
Tants murs tancant forats

Tants escuts plens de buit
Tants maons tancant no res
Tants buits tot fent d’escuts
Tants murs provant de dir

Tants escuts per no dir res
Tants mots plens de forats
Tants maons de buits per dir
Tants mots fent d’escuts

Tants escuts tancant els mots
Tants no res a dins dels murs
Tants buits plens de maons
Tants de murs tancant no res






22 D’AMOR

Si no és d’amor de què escriuria?
D’on trauria la força que cal
per continuar dia a dia
llençant al pou el poal
per veure els mots que n’eixien
Si no és per amor ja no cal
que l’amor és el què em motiva
i fa que circuli la vida
pels carrerons de la sang
com miraculosa metzina
Perquè sense amor no podria
ni, tal vegada, respirar
i si el meu vers ha de parlar
en l’amor hi trobo l’energia
i aquell sentit elemental
Què dona ales al meu cap
fent-lo volar més lluny cada dia
en un espai de poesia
on l’amor és l’única benzina
imprescindible per volar












23 PER SER HONRAT

Et parlaria de l’herba gebrada
i de coloms de puresa aixecant el vol
de passions, d’amoroses febrades
i del que sense voler l’home vol
De quimeres i móns fantàstics
d’unicorns i navilis condemnats
de valents mariners d’aventura
navegant erràtics els set mars
De fades de túnica celeste
amb l’esguard suggerint paradís
de petons suaus, de portes obertes
i de tot el què t’agradaria sentir
Però t’he de dir, per ser honrat
que en un món on triomfa l’artifici
la mitja mentida i la falsedat
s’hi han exhaurit els prodigis
No cerquis enlloc el culpable
que l’he buscat sense parar
en el món, en els ulls dels altres
però sols el meu rostre hi he trobat
Per ser honrat crec que he de dir
que tot i no tenir-ne la culpa
si la vida s’ha anat fent tant absurda
la meva part n’he d’assumir







24 PLASMA

Dins una pluja de perfums
i de joves cossos desabrigats
en el divan quasi anestesiat
transcorren els dies un a un
Retina de colors segrestada
i de paisatges sobrenaturals
de l’asèptic opi de les masses
i la sobre manipulació digital
El cos pres d’aquella malura
per tothom tant ben acceptada
de l’addicció sense fre ni mesura
al comandament a distància
Que la més absurda substància
és l’insubstancial atracció
dels temes sense importància
que perboca la televisió
Tots quiets no fem esforços !!
i seiem ben mansos al sofà
atrofiem-nos ments i cossos
bous tecnològicament sanats
Ja quasi no queden impulsos
ni instintiva humanal condició
com no sigui el jeure a l’ombra
badallant i fent la digestió
I em fa molta ràbia he de dir
però no puc si no reconèixer-ho
que jo mateix em descobreixo
malalt d’aquesta metzina vil
La tiraria per la finestra
per lliurar-me per fi del llastra
però me la acabo de comprar
de trenta polsades de plasma


25 DISPERS

Avui em trobo dispers
difuminat, poc concret
amb el cap embolicat
i gens d’interès per res
Incapaç d’anar pel dret
empès per un vent erràtic
a mercè de les corrents
com un globus aerostàtic
Em costa especialment
concretar allò que vull dir
trobar els mots adients
alguna cosa amb sentit
Cagadubtes, imprecís
sense criteri que valgui
ni direcció que m’atragui
deambulant imprecís
D’aquí cap allà perdut
sense saber on fer cap
completament despistat
sense timó, ni nord, ni sud
Suposo que un dia clar
s’acabarà tot aquest desfici
i em lliuraré del malefici
... però no ho podria assegurar








26 CLÍDICE

No puc si no veure-hi clar
maleït de clarividència
no hi ha lloc on amagar-la
ni dissimular l’evidència
Com una Clídice antiga
entre ornades columnes
amb les parpelles de vidre
veient la realitat tota nua
Ferint-me crua la nineta
tota la vilesa del món
amb el punyal de la certesa
i el cop sec de cada segon
Mirant sense poder fer d’altre
com tot és va marcint
allò què prometia miracle
i ens lliuraria de les neguits
No puc deixar que la fosca
entri en meu el món interior
no tinc la pau dels ulls clucs
i el seu caliu protector
Clídice de claredat maleïda
de veritats com cops de puny
on no s’enganya la pupil·la
i entra enfurismada la llum







27 RETROBO

Retrobo aquí l’afany d’aquells instants
i la quietud que m’endolcia els dies
aquella calma intensa que durant anys
m’ha permès filar mots de lletra ferida
Deixant-me albirar un àmbit amagat
dins del brogit quotidià de la jornada
un altra lloc més enllà de la realitat
amb sentor de gespa de gebre perfumada
I al bell mig del formiguer de formigó
on vivim amuntegats de mala manera
és d’agrair obrir un trau, una finestra
i entrellucar un altra món fora del món
On rius i rierols de cristal·lines aigües
davallen rialleres de dalt del cim nevat
i arribant on breguen les meves ànsies
les calma el cabal d’aquell riu imaginat
I de les rajoles ensopides d’on treballo
en faig néixer roselles i poms de gladiols
i els corredors son els camins per on escapo
d’aquella presó sense reixes ni barrots
Ben retrobada doncs la calma precisa
i aquells esclats de llum robats al tedi
que em propicien l’aventura i el misteri
en els previsibles viarals del dia a dia
Ben retrobats siguin els dolls de poesia
les fonts de l’amor, la recerca constant
el do de fer lluir l’or de cada instant
d’entre els llots i els llims que arrossega el dia





28 DUBTO

Estavello allò que crec
per les parets de l’estança
doncs no hi veig esperança
i el dubte em te el cor sec
Dubto d’allò que expliquen
i del que donen per veritat
perquè sovint és mentida
... tant lluny de la realitat
Així que dubto i neguitejo
i em costa tenir el cap seré
què quan més crec saber
sol ser ben segur que m’erro
Dubto i no puc si no fer-ho
tantes voltes enganyat
amb l’encís d’un somriure
amb la promesa d’un esguard
Doncs dubto de mi mateix
i no se si puc refiar-me’n
tants cops que m’he traït
sense adonar-me’n
Que ja no goso dir la meva
i visc amb por i amb recança
per això estavello allò que sé
per les parets de l’estança






29 PELLS

Entreveia la teva silueta
a l’ampit de la porta
un tall de clara llum
una promesa de bronze
Imaginava per un cop
que el teu cos era la gespa
on cavalcava el meu cavall
vers l’horitzó perdent-se
Pensava sense gosar
i tot el que és pensa és possible
que el teu cos d’abisme
era fet per ser acaronat
I que els meus dits eren poltres
desbocats i sense brida
corrent per les teves costes
renillant amb alegria
I tu amb la pell convulsa
se’t tallava l’alè
mentre jo deixat anar, sense voler
et resseguia valls i planures
Una força estranya em mou
en el llindar del somni
expressant l’amagat anhel
de que les nostres pells és trobin









30 HE D’APRENDRE

He d’aprendre a oblidar-te
i concebre el món sense tu
he de desfer aquell nus
que encara avui em priva l’aire
Aquell pes a dins del pit
sorgit al bell mig de l’erm
que ha sembrat el teu desdeny
en el terral del meu cor ferit
He d’aprendre a no estimar-te
i mostrar-me indiferent
per quan arribi el moment
que he de veure’t allunyar-te
He d’aprendre a caminar sol
sense caiat ni ajuda
he d’emprendre sol el vol
i planejar en altres altures
He d’aprendre un altra volta
allò que jo ja sabia
que en solitud la mort sens emporta
tal i com arribem a la vida













31 NO PUC SI NO...

He vessat la sang
per polsosos viarals
m’he esquinçat la carn
cercant empremtes
d’un passat dubtós
S’han aixecat polsegueres
que han cobert el sol
i un gran terrabastall
ha eixordat als badocs
I jo beneït de follia
encara he pogut olorar
aquell rastre animal
aquella adelerada petja
que justifica els meus dies
i absol l’esparsa calma
de les meves nits
Ara no puc si no deixondir
l’esperit que em movia
i en la laxitud del muscle
deixar-me endur
per la deriva
que la teva manca
propicia








32 CRITS

Discussions, arguments
clams d’enfrontades veus
enceses controvèrsies
escalfant airades l’ambient
Més batibull i confusió
i altres lleis i directrius
estranyes maniobres
per anar cada cop pitjor
Criden i s’escarrassen
i volen fer-se sentir
i el que més gesticula i s’exalta
és qui te menys cosa a dir
Camuflen la ineptitud
en dolls de lletra molla
que queda bé si s’escolta
amb posat de savi saberut
Sempre la mateixa cuita
i idèntiques diatribes
crits i aferrissada lluita
per posseir la barjaula raó
I la raó fuig si sent soroll
i de qui més crida s’aparta
que si tothom crida en un mar foll
s’enfonsen la raó i la barca








33 EQUILIBRI PERMANENT

Des de la mítica lluita dels elements
a la primordial eclosió de les galàxies
l’esclat que marcà l’inici del temps
o la impossible precisió de les distàncies
De la flama roent de solars tempestes
i del magma primigeni dels estels
al si de les glaciacions extremes
governades per cosmològiques corrents
Incomprensible és l’equilibri permanent
que regeix tot el que en l’Univers belluga
de l’explosió d’aquell sol que pampalluga
a l’esclat d’uns ulls o a la potència dels vents
O l’amor humà que és balanceja
entre forces de rebuig i de desig
o de la nostre pobre percepció del paradís
a la vivència de l’infern aquí a la terra
Tot és empeltat d’un equilibri precís
com un mecanisme d’arcana rellotgeria
els homes, els estels, corrents de la vida
estan subjectes als mateixos remolins
Inèrcies de l’averany que tot ho domina
el moviment dels núvols, el vol de les aus
les estranyes sinergies que mouen els daus
la sort, la mort, els fluxos de les derives








34 PERDUDA FOLLIA

L’ungla de la lucidesa ha esquinçat el meu món de fantasia i la follia ja no te raó de ser
S’enfonsen en el fang les paus pactades i l’oblit regirà cada nou instant amb ma de ferro
S’han suprimit els privilegis i soc un amb els altres que romanen cegats en el llot de la realitat
Encara que fórem persuadits de ser diferents i que érem especials, ara ens colguen els dies
I dono per perduda la possibilitat de recuperar l’àmbit ammiòtic de la demència o de la pau
Un cop trencats els límits només l’atzar és l’artífex d’un espai on sigui possible la vida sense dolor
En una catarsis induïda per la desesperació albiro encara retalls esparsos d’aquell món fugit
Ara llangueixen les hores esperant el que ja se, en una agra rutina d’asèptica submissió
Tal vegada la mort haurà d’obrir les portes de bat a bat i beneirà la llum amb el to de l’incertesa
La curació no era la que s’esperava i ara pateixo els seus efectes damnat a quatre dimensions
Les presons més temibles no tenen barrots i la fuga de tant obvia no pot ser practicable
L’art se suposa que deu ser com mirar pel forat del pany i manllevar a l’eternitat alguna engruna








35 ACTOR

Senyor de l’escena
i histrió consagrat
que domines l’àmbit
de la tramoia i la platea
seductor de masses
i hipnotitzador nat
que enamores
amb aquesta gràcia tant teva
Rei de la faula
i de la cançó de l’enfadós
que declames
amb gran èmfasi i prosopopeia
i et mous amb desimboltura
damunt les taules de l’escena
acompanyant
amb coreografies la cançó
Què hi ha en el fons
de la teva solitud
quan de nit envoltat
d’un silenci absolut
no pots si no cercar
solucions a l’enigma
Què se’n ha fet
de tota aquella joventut
per on s’ha escapolit
el temps perdut
perquè no tens a casa
ningú que t’estima i espera
I et tornaran a cegar
les llums de l’escena
i amb els aplaudiments
se’t enlairarà l’esperit
per uns moments
et semblarà menar les regnes
i et pensaràs
que ets una mena d’escollit
Potser la teva cançó
fascinarà la gentada
i el teu missatge
serà entenedor per la gent
i tal vegada és només
això el que se’t demana
mentre se’t va engreixant
el compte corrent
I no seré jo que digui
que fas malament
en tant que cada un fa
el que l’hi sembla adient
en aquest pedregós
camí de l’existència
I si per un instant
la vana glòria t’encega
i et veus pres
de l’arrogància i la supèrbia
recorda el teu plany
sol, de nit ,amb tu mateix










36 L’AMOR AVUI

Avui dia fa llàstima l’amor
és com un gosset sense amo
mullat per la crua inclemència
cercant on aixoplugar-se
L’amor fa un xic de tristesa
mirant-te amb ulls de nostàlgia
sense atrevir-se a estimar-te
... que no és posés en evidència
L’amor fuig per la carena
com un pobre orfe extraviat
condemnat a l’eterna recerca
on tantes voltes ja s’ha errat
Ningú sembla tenir-lo en compte
ningú sembla fer-li cas
l’amor s’amaga amb vergonya
no el veiessin... no fos cas
L’amor és cosa de criatures
i de romàntics recalcitrants
però a mida que passen els anys
t’adones que res te’l assegura
No em parleu doncs de l’amor
ni em feu creure més amb fades
que alguna n’he conegut
que amb l’amor t’ensarronava
Sortilegis d’amor, miratges
amb els que la voluntat s’anul·la
reaccions d’animal salvatge
sense control, fre ni mesura




37 OBSCURITAT

Si és despenges un dia el sol
de la seva xinxeta daurada
i la lluna presumida baixés
del seu pedestal de plata
I quedessin dia i nit tan negres
i jo tant de tenebra cegat
amb el cor tant de foscor negat
com l’obscur cor de l’atzabeja
Cercaria una lluerna encara
un trau de claror a l’espai
l’esclat d’uns ulls de clariana
una direcció qualsevol on anar
I sense referents ni premisses
lliure com una partícula de pols
solcaria encara l’infinit surant
com una bombolla de sabó
I aquella inèrcia planetària
de viure a l’àmbit sideral
em duria on imprecisa tu recales
amb una tendència natural
I així perdut, quasi nàufrag
nedant ingràvid a la nit fosca
m’acostaria vora teu la deriva
o la meva ànsia de respostes







38 RUC

S’ha de ser ruc però encara t’espero
sense cap rancúnia ni prejudici
tant acostumat a l’intern desfici
d’entestar-me tot i sabent que m’erro
I encara ara em puny a la vena
aquell pols ansiós de la frisança
un batec que ve de l’enyorança
del que sense haver hagut s’espera
Però tu no hi ets ni et deixes veure
i sembla ben bé que trobis escaient
fer-me anar esmaperdut i de corcoll
Mentre jo pacient com un anacoreta
t’espero frisant amb la porta oberta
i tu fuges saltant marges i rostolls

Per això que s’ha de ser ben ruc
d’esperar el desconegut fins ara
i per persistir en aquesta actitud
que mai res de bo m’ha dut encara
S’ha de ser ruc de solemnitat
per viure una quimera impossible
és com esperar trobar algú sensible
en un linxament enfurismat
Però et prometo que s’ha acabat
he de canviar aquesta agra realitat
que m’aboca al neguit i al desesper
I si casualment passes al meu costat
no he de permetre veure’m atrapat
a la xarxa el teu encís esquerp



39 COLLITA

Més enllà de reflexions i càbales
amb un nou tremp a la voluntat d’acer
esmolat el fil de la renovada dalla
és disposa a començar el nou esplet
I hauran de segar termes madurats
a batzegades de inspiració furtiva
d’oratges furiosos, galernes, derives
a la calma esparsa del jorn aturat
Obrirà les portes del graner polsós
on les teranyines bressolen silencis
i abocarà el gra daurat dels seus mots
Pa per un demà de provisions incertes
en una carena on s’hi veu la tempesta
i la gran riuada bufant a l’horitzó

Pensaments de pluja i malenconia
fruites estranyes d’incerta dolçor
perles abismals de les seves fondàries
anhels, trampes, per enganyar el dolor
Lletres filades amb l’or del dia a dia
lluentors que s’amaguen entre el brogit
ordim de llàgrimes i d’amors, de despit
treballs d’orfebre de filigrana fina
I com un poeta de l’antiguitat
els tornarà a escandir com llavor preuada
al llit de llot que haurà deixat l’aiguat
I s’asseurà veient minvar la riuada
i a la riba nova de l’antic cabal
rebrotarà collita d’allò que ha aferrat




40 PERSONES

No som persones
som torres de cristall
que amaguem a la cripta
nostres vides d’enguany
Les passions sotmeses
la por dels paranys
i l’educada consciència
la ferida on cou la sal
No som persones
som servils animals
en confortables estables
sota fluorescents blancs
Guardant les distàncies
hostes del desengany
aterrits per la cursa
i pel inevitable entrebanc
No som persones
i van passant els anys
sense trencar l’escorça
sense cridar massa alt
Perdent esma i força
per anar més enllà
transcendir la norma
i enganyar l’averany









41 EL CABAL DEL RIU

Des del cim d’aquesta hora calma
evoco aquelles nits de lluna encesa
els crits i rialles sota les estrelles
i aquella energia sobreeixint del cos
L’espectacle viu del naixement del dia
amb el sol rodó retallat a l’horitzó
la nova llum, el darrer vol de l’òliba
i el jaç de pinassa a l’obaga del bosc
La mirada ardent que tot just descobria
cantonades i racons d’un món incert
deixat enrera el redós que em protegia
la falda de la mare, el seu esguard seré
Llençat a la inclemència del propi destí
navegant primerenc d’un mar esquerp
amb només joventut i cor obert
inflant les veles de l’estrenat bergantí
Marcant dreceres a l’onatge embravit
creient guiar la nau com un patró expert
la innocència als ulls, el voler i el poder
interpretant signes en els estels de nit
Des d’aquí evoco l’alegria perduda
i aquell calfred que em feia sentir tant viu
petons a la gespa, carícies molsudes
i tot el que s’ha endut el cabal del riu







42 DEGOTALLS

Degoten del sostre i li cauen al damunt
son llefiscosos embrions de somnis dispersos
que és varen extraviar i fer fum
I bada cara enlaire foragitant dissorts i dimonis
bruixes i nigromants delint-se per ell
i pel seu receptacle de dolces amargures
I li cauen al damunt i no pot fer d’altre
si no alenar la pestilència com si fos ambrosia
Conformar-se com un eunuc sanat
pel presumpte bé de la música, la poesia i l’art
I ara cerca sol complaences i aliances
mentre gemeguen les nits solitàries i les òlibes
I les forces li flaquegen quan la impotència
omple el seu calze amb sucs amargants.
Però la set és inconsolable i com un nàufrag
s’0fega bevent la sal i el verí que propicien
les aigües tèrboles del ara amb la irisada presencia
dels vessats petrolis del seu moll
I no pot si no divagar amb el cap no gaire esclarit
provant de resoldre les incògnites
d’una fatal equació que inexorablement ha de revertir
en simple matèria orgànica en descomposició.
El temps de pedra és testimoni risible dels fets.
La mort? És només l’aspecte final de la veritat nua








43 L’ULTIMA POSTA

S’0bren els núvols
i el vent bressola
les capçades dels oms
amb cadència d’ona
Un pollancre xiscle
a la vora del riu
un esgarip tel·lúric
que ve de molt endins
S’aixequen aloses
en petits eixams
bisbes del capvespre
porpres rojos i blaus
I la clariana nascuda
d’aquell cel de plom
deixa que un raig de sol
besi l’herba molsuda
El lament vegetal
s’enlaira com boira
suggerint misteris
dins la posta radiant
S’ofega amb parsimònia
el sol a la carena
on la nit ajupida espera
a l’altra banda de món
I jo deixat anar
en una lànguida deriva
respiro posta i vida
com si fos l’ultima que hi haurà





44 CATACLISMES

Belluguen plats i tasses
a les lleixes de l’armari
i una estranya remor
brama des del soterrani
Cauen murs i envans
i el terra s’omple d’escletxes
boques d’abisme i de pols
engolint sempre als més febles
Surten els rius dels cabals
i s’inunda la contrada
homes, dones i animals
amalgamen el llot de les aigües
S’encenen els boscos com teia
i el desert va esgarrapant
és fonen les congestes
i puja el nivell dels oceans
Fiblons de vents furiosos
escampant la basarda arreu
i l’hivern de la cruesa
ho embolcalla tot de neu
I baixa rabiüt el mercuri
i és congelen els indigents
a les peixeres d’alumini
de les sucursals de l’infern
Brama el mar amb bravesa
colpejant amb força el moll
fent encabritar les barques
i enduent-se-les al fons
Terratrèmols i esllavissades
fan córrer a l’home menut
impotent davant la magnitud
de tanta força desfermada
I corre, corre la gentada
per trobar algun recer
homes, dones i mainada
mig sepultats pels carrers
L’orgull dels edificis
els símbols de les societats
és despullen d’opulència
a l’hora de la veritat
Runa indiscriminada
i l’aire enterbolit de fang
parracs de roba enllotada
i joguines tacades de sang
És el planeta que brama
exhaust de tant tolerar
tanta gana, tanta guerra
per la prepotència del humà
Justícia tel·lúrica i sideral
és mouen els engranatges
de la terra hostes i hostatges
només la mort ens llibertarà













45 HO NEGARÀ

Si li ho pregunten ho negarà tot
la llosa que li afeixuga el jorn
la cendra grisa del desànim
i aquella mig mal enterrada por
Negarà amb afany i convicció
que n’hagués pogut triar un altre
un viaral menys confortable
i més compromès amb el món
I farà seus planys i demandes
per que tot rutlli molt millor
a l’impol·lut recer de l’estança
desmanegat el cos en el silló
Omplirà l’aire d’erudites tesis
i del què ell faria si fos el cas
peregrines solucions, diletàncies
tot servit en el mateix envàs
I si li ho pregunten ho negarà
negarà aquell buit que l’aclapara
a les llargues nits sol a casa
cercant una veu amiga i una ma
Però ell convencent-se ho negarà
...que no li ha anat tan malament fins ara
però aquell neguit a dins l’ossada
és la veu del cor parlant-li clar








46 RECORDA

Recorda,
si per atzar un dia
t’aclaparés el desconsol
i si ja res fos com solia
si de la solitud
fossis captiva
i haguessis extraviat
la direcció
haguessis perdut
el gust per la vida
i sense adonar-te’n
et fugissin els jorns
Recorda, si et plau
que amb la veritat
al cim de l’anima
jo t’oferia
clarianes de cel blau
un cabàs estripat
on abocar-hi les ànsies
un raig de llum
una carícia suau
un caiat, un ajut
tal vegada un arma
per defensar-te del món
si s’escau







47 ODA AL GALINDÓ

Oh peu!
Oh peu meu operat!
Amb els teus cinc ditets i ungletes
plenes de sensibilitat
Què et va passar?
Per quins camins torturats
vares arrossegar el metatars?
Perquè frisa per sortir de la norma
perquè vol prendre un altre forma
fora del que és el peu en si?
Ara t’han cisellat amb ma ferrenya
escapçat el que et sobrava
amb un cop de mall ben dirigit
Ara ja et respiren els dits
i l’ hallux valgus és el teu espai
on ara descanses plàcid
dins la sabata baldera
L’hallux valgus és la bandera
que ara enlaires exultant
Oh peu!
Oh peu meu operat!
Oh peu meu tant mal tractat
pel pes del cos
i la pols dels viarals
per la sabata de moda
pels talons infernals
Cirurgia precisa
cirurgia necessària
com el pas de cada dia
com la pressa maleïda
que tenim per arribar
Descansa peu!
Descansa peu en pau!
Reposa anestesiat amb ma destre
i no pensis en el despertar
Oh peu!
Oh peu meu que el cos aguantes
ni pateixis ni t’espantis
i gaudeix de la teva renovada anatomia
Viu en pau...peu
la teva nova fesomia
que la fuga metatarsiana
per fi... s’ha acabat
























48 ALQUIMISTA

Mai vaig dir que era una equivocació
mentre tu continuaves obrint capses
tant t’era el que pensessin els altres
cercaves i cercaves metzina i curació
I així vares esdevenir alquimista
un expert en improbables coccions
brous de passats, visions futuristes
ferits remeis per mai apreses lliçons
Bull l’olla amb un tuf del dimoni
i son amargants els sucs de l’avern
auguris en el vent i veus d’encanteri
Ara ja ets mestre de l’inútil art
de llençar mots enlaire i que és perdin
provant de desfer els designis del fat
I no era pas cert que fou un error
tots aquells salms i tota aquella fe
a cavall d’un esguard sense saber perquè
innocent i perdut en la pròpia foscor
Poc a poc s’aplana la via més abrupta
i és fa més suau amb el pas del temps
s’apaivaga aquella cremor tant absurda
i el pulmó sembla alenar novament
I allò que al llarg dels anys has conegut
les flors dels dies, les llavors del futur
son el fonament d’una estranya saviesa
Sortilegis d’amor de l’ànsia l’aixopluc
cobejada fantasia del que mai has hagut
pigmentats amb un or d’inusual bellesa





49 REPTE

És un repte el matí
cada un ben nou i diferent
quan el Sol entre punyent
desfent les filagarses de la nit
És un repte, t’he de dir
quan arrenquen el vol les hores
en el seu viatge finit
per les pobres humanes coses
Repte nou i desconegut
que s’assoleix cada dia
en tant s’alena la vida
i el Sol fa el seu recorregut
Tant diferents uns i altres
però amb tant i tant en comú
que a mi em passa, no se a tu?
que fugen sense adonar-me’n
I jo em rebel·lo i alço el puny
davant la insensibilitat
davant l’escorça que he criat
veient el temps com s’esmuny
Temps que passa inexorable
sense crits i escarafalls
i l’home és foc d’encenalls
a l’espera del miracle
De transcendir el propi temps
i esquivar aquella deriva
en l’erràtic curs de cada vida
i el seu desenllaç imminent




50 CINC SENTITS

Com un cec de naixement
descobreix la llum del dia
imagina la teva carícia
com un bàlsam per cos i ment
Causant de tota malura
l’ànsia de tots i de cada un
que s’entortolliga vida amunt
com una mala herba tossuda
O com un sord de naixement
que mai ha escoltat el so
ell imagina la teva cançó
com eixams d’aloses de vent
I tant sols per un moment
és tot el seu cos que escolta
tens, anhelant i atent
quan passes a la seva vora
I si privat fos de l’olfacte
sense haver tastat l’olor
correria on notés en l’aire
la química dolça del teu cos
Si et dugués a flor de pell
sense haver pogut tocar-te
amb el porus anestesiat
pregaria per un miracle
Inventaria nous sentits
per així poder abastar-te
el límit seria l’infinit
i el goig incommensurable





51TEMPS DE PEDRA

S’esmicola la pedra més dura
amb el pas rebent de les anyades
és fa pols per viarals perduda
i per la historia oblidada
S’allisa l’aresta més cantelluda
i el camí que empedregava
clivella d’aigua passada
i de segles de sols i llunes
S’esmicola l’idea més ferma
i que creies que resistiria
i dels fets passats la certesa
de que res perdura per sempre
Cauen castells i baluards
que guardaven l’idea impol·luta
tomben els dies, els anys
i no queden veritats absolutes
S’esfondren murs i muralles
i tot el que volien guardar
l’efecte del temps és imparable
tot i no movent-se d’on està
És l’home menut qui belluga
amb el deler que el fa patir
passen delers, la vida continua
i el temps de pedra segueix quiet allí







52 LLANGARDAIX

A la terra dels llangardaixos
els mosquits han de patir
tement la fiblada vertiginosa
de la llengua del seu botxí
Ràpida com una centella
... a fe que no la veus venir
a la terra dels llangardaixos
s’ha d’estar alerta...per que si
I el polsim que sura a l’aire
és un particular firmament
d’acolorides estrelles
mogudes per estranys vents
Sobre el blanc de la paret
no hi ha ni a dalt ni a baix
és l’univers de llangardaix
que és mou amb les seves lleis
I si ets mosquit de llest fibló
de res t’haurà de servir
si no pares prou atenció
als llangardaixos de la nit












53 PERDO EL COMPÀS

Els pensaments se’m enreden
al tronc de les teves pestanyes
son tant boniques i llargues
que les cuites se m’hi perden
Pel tobogan dels teus rínxols
a voltes m’hi deixo caure
m’abandono distès, rellisco
i giravolto entre lliris i nacre
El frec suau de la teva pell
em setina de seda les albes
d’aromes de perla guardada
de les mirades dels altres
L’arc de ta cintura breu
te just la distància precisa
per cenyir-la amb el pensament
com un ram de clavellines
La fragància de bosc ombriu
que m’arriba quant tu passes
fa que el estantís floreixi joliu
desvetllant-me ajupides ganes
I el teu pas és el compàs
amb el que el meu cor batega
et miro mentre te’n vas
... perdo el compàs i vaig per terra








54 IMATGES DISPERSES

Imatges disperses trenquen
l’aire tèrbol de la realitat
fragments de records enterrats
en els llims dels dies que passen
Ensopego un altra cop i caic
fent evidents les carències
les perles perdudes, les innocències
les lluernes, les llums de l’espai
Creixen mandroses mandragores
amb els seus poders temibles
la descoberta d’interiors sinistres
i de l’altra banda de les coses
Fantasmes que venen surant
quan troben la ment preparada
disperses imatges, fractals
i un univers verge de nata blanca
Les ombres s’ensenyen cridant
i la fosca s’agermana amb el dia
apareixen móns en vol rasant
i els canelobres és tornen de vidre
Un fum espès puja al cel ras
com una teranyina mòbil
s’enfila empès per volves de pols
d’un temps i espai anacrònics
Imatges disperses juguen amb mi
en el meu món interior i perfecta
és trenca la llei de causa i efecte
les aloses del pati lloen el matí
Pels camps oberts de la utopia
jeuen els cossos dels guerrers
els pits encesos de garlandes
i de rels que s’aferren als turmells
Bufons traïts per les serioses lleis
per la ingenuïtat de creure’ns iguals
afectats per els mateixos mals
i que per tothom bufen idèntics vents
La realitat s’enterra amagant-se
en un altra realitat menys viva
d’esmorteïts colors envoltant-se
en un recer de grisor protegida
Les sargantanes d’ull de pedra
em saluden des de l’ampit de la porta
entra obliqua la llum torrencial
i elles indiferents donen la volta






















55 VAIXELL DE LLETRA

...I va deixar la ploma alleujat
com qui és cura d’una malura
va elaborar l’estrofa final
l’epíleg de la seva aventura
Va filar amb afany i cura
amb els degotalls del dia a dia
i amb l’or vell de vells records
un ordim de poesia pura
La ferralla deixada enrera
i la lluïssor d’allò que és nou
els silencis viscuts, l’enrenou
i tot el què ha fugit per sempre
Va triar els mots més bells
els que fan més pura l’idea
va ordenar amb seny i certesa
el garbuix dels seus pensaments
I va ajeure’s damunt l’herba
a la riba d’aquell rierol
va bastir un vaixell de lletra
i el va fer navegar en el doll
Que se’l endugués la corrent
i que esquivés els remolins
i quan va perdre’s riu endins
se li asserenà per fi la ment







56 JAIENTS

El silenci és pertorbat
pel xerric de grills elèctrics
que marquen el compàs
del bategar dels jaients
Rellotges vius, organismes
trencats pels embats
del temps rebent i aturat
en un estrany sincronisme
Gent que a l’aire s’aferra
gent i prou, com tu i com jo
i la malura sotja i espera
el punt de inflexió
El punt àlgid de cada un
on s’arriba sense excusa
passar la porta més obscura
cap al trau de la nova llum
El silenci és pertorbat
per mariners que ja arriben
a aquella enyorada riba
dels sorrals on varen salpar
He vist en els ulls d’un jaient
una abandó indefinida
i deixar els embolics del món
amb una pau infinita








57 QUARTETES

La ploma, l’espasa
el desig que puny
la paraula exacte
i la pell que retruny
La rèmora sensible
la cançó de l’enfadós
la veu invisible
i el cercle viciós
La nostàlgia dolça
la lloa a l’error
l’hereu del desamor
i la cuirassa d’escorça
La ignominiosa força
el puny i la dent
el recer de penombra
i el lament del vent
L’obaga de l’anima
la gana insistent
els ulls del misteri
i l’encanteri del temps
L’absoluta tenebra
la perla de la rosada
la teranyina de gebre
i la lleialtat de l’alba
El sol en un dit
la sorra al palmell
la miserable estratègia
i el foll defallit
La factura de l’opi
l’anhelat avorriment
els poders i negocis
i l’erràtic moviment
El passat y el futur
el nus del present
la imminència de l’ara
el bri que s’endú el vent
La profunda remor
l’escalfor amagada
el doll de l’aigua clara
i l’improbable bonior
L’espill de la raó
la serena impostura
la inabastable lluna
la lletra de la cançó
La fe i la sublimació
el tronc de les hores
l’aire, les fulles mortes
i el propi perdó


















57 ESLLAVISSADA

S’esllavissa el meu amor
en els teus colls i cingles
s’estimba cegat de lluïssor
de l’or de tes carenes
S’hi deixa caure rendit
com una pluja fina
que amara el teu subsòl
com una dolça companyia
Canten els cels i els cims
la mateixa melodia
escumes de nata i or fi
amb esclats de pura vida
S’esllavissa el meu amor
s’esllavissa quan em mires
i als talussos del teu cos
el meu cos s’hi ajauria














58 L’ENTRANYA DE LA CIUTAT

Violins estripen tardes sensibles
posant una nota de suspens
a la nit impura i previsible
que naixerà com un lentissim llampec
Un ritme sec que ve de l’ànsia
no en reconec el batec
son temps d’ira i d’arrogància
i d’un estrident reclam esquerp
Si et miro als ulls et desconec
amb el teu posat de menyspreu
si només ets un galifardeu
que ha vist el món per un forat
Sobre protegit del món adult
al cor se’t hi fa fang i escorça
tu ets l’únic que de debò compte
i el més important és el teu cul
Obsessionat per res en concret
addicte al nervi i la ràbia
inventant perill on no existeix
flairant enemics a l’aire
Amb ulls de general a cavall
que passés revista a la tropa
et sents més llest i amb més força
que la gent que va amunt i avall
Llueix la teva roba de marca
i la ferralla d’or que dus al coll
trenca els teus somnis d’alcohol
en el gris paviment de la plaça
Violins trencats, tripes de gat
em pregunto quins mals vents bufen
que aquesta ingrata amargor duen
des de l’entranya de la ciutat

59 ESQUITX D’OMBRA

El meu temps esquitxat d’ombra
a l’obliqua solitud d’aquest meu temps
saturat de tot el que la vida ofereix
però mai satisfeta la gana pregona
Ombres llargues de pors imprecises
que al llarg del temps no han fet si no mal
reflexes gravats al cabal de la sang
que és mouen en una inèrcia infringida
El temor a la vida i a ses lluentors
resignats a viure cecs, muts i sords
amb equívocs valors perpetuant l’engany
I van passant els dies, els mesos, els anys
cada cop més cap cots davant l’averany
genuflexes capats per tota la vida

Però no tot és ombra esquitxant el temps
també hi ha esclats de llum guaridora
la flor de l’instant, el pètal que s’obra
i la voluntat de ferro d’un cor insurgent
I de mil entrebancs és destil·la una vida
gota rera gota com un licor preuat
que és fa palesa en l’instant aturat
quan ens adonem que temps és ambrosia
Viure el lapse que passa alerta i atent
com un guerrer preparat i conscient
de que el temps se’n va silent i invisible
Calmat i centrat en l’instant present
com un ocell que només te l’ara a la ment
i no fa esment de somnis impossibles



60 LA PELL DE LA NIT

La pell de la nit s’esborrona d’estrelles
amb un esglai ple d’amors absoluts
amors que foren somiats més que haguts
de tant plens com eren de joia perfecta
Amors absoluts que enlairen amants
perdent poc a poc el contacte amb el terra
amors pels que be s’endegaria una guerra
tot i que amb la guerra no s’hi ha de jugar
La pell de la nit te secrets invisibles
veus amagades, sons imperceptibles
i els porus respiren misteriosos delits
Te llums espectrals, transparències vives
ombres subtils i clarianes d’abisme
i canten les òlibes el seu trist esgarip
















Poble Sec. 2-02-2010


































.