12 VOLVES DE CENDRA 2010

VOLVES DE CENDRA


Poemes




































Pere Suñé Ribera
pereplant@hotmail.com
www.myspace.com/pereylaplanta
www.senyorsunye.blogspot.com












































INDEX



1 Fum
2 Mal hàbit
3 L’home del mig
4 Visió de poeta
5 Somni
6 Remordiment
7 Redempció
8 Solitud
9 T’esvaïres
10 Ben pensat
11 Dalla
12 Àngels
13 Poesia
14 Un no parar
15 Dies
16 Somrís
17 Sentiment
18 Sento
19 Anhel
20 Processos
21 L’aigüera
22 Geografia
23 Gos llebrer
24 Bar incert
25 L’altra camí
26 La calaixera
27 Servir-te mots
28 Si per res servis
29 Les solucions
30 Focs
31 Content de veure’t
32 Suïcida
33 Esclau
34 Foll
35 S’escapen
36 L’oblit final
37 L’arrel
38 Colibrís i elefants
39 Donzelles
40 Ràbia
41 Pobre país
42 Mística sincrònica
43 Solar
44 Convida’m
45 Clariana
46 Ulls de botxí
47 Escriuré
48 Tip
49 Agredolç
50 Des del somni estan
51 Salva’m
52 Dotze haikus
53 Gelosia
54 Trista lliçó
55 Cendrosa
56 No tinc por
57 Llops
58 Teranyina
59 Àrtic
60 Per molts anys





***







1 FUM

Només fum
elevat entre dos móns
sense ser ni d’un ni d’altre
ni sòlid, ni de l’aire
com l’últim hàlit
de partença i d’oblit
Només fum
germà de boires
i de misteriosos viaranys
dibuixant entre branques
camins oblics i estranys
rectilínies rutes
de llum i de l’espai
Només fum
intangible com l’anima
com el vent de mestral
de du l’essència
d’un món irreal
de volves de cendra
i llum fantasmal
Només fum
que del foc avisa
silenciós i suau
ala immòbil de falco
cavalcant l’oreig
com el bleix del respirar
que amb tu camina
fins l’alè final

***

2 MAL HÀBIT

És de cendra el seu sentir
grisós i sense perspectiva
aturat en l’instant peregrí
on sense saber com... t’esvaïres
Quiet amb la corpenta laxa
com un parrac enterc al sol
o tou com una molla flonja
que ha perdut el tremp del tot
Ni el vent brau que escampa
fuetades de pluja vora seu
fa que és dissipi la boirina
que li te enterbolida la ment
Fluix com un floc tebi d’aire
clara batuda al punt de neu
sense cap tipus d’ancoratge
a mercè d’on el dugui el vent
Una amanida sense oli ni sal
laxa com una oreneta morta
un embolic brut de llana xopa
que s’endú el clavegueram
És de cendra el cel d’enguany
i des que no hi ets no te força
s’ha escolat tota per la gorga
que la teva partença li ha deixat
En un partir sense comiat
com si mai t’hagués tingut a frec
com si s’inventés aquell calfred
que el corprenia al teu costat
I ara deixat anar com un hàlit
el darrer que te ganes de fer
trist esbós del qui solia ser
amb l’absència per mal hàbit


3 L’HOME DEL MIG


Sento simpatia de veres
pels qui no compten per res
els perduts a la pols de les eres
i els que no poden fer-hi més

Soc amic de la volta erràtica
i de la fortuïta raó del vent
l’esguard gris de la gent anònima
i de la promesa closa dins seu

De la boirina enigmàtica
de l’opinió poc dogmàtica
i del bri que doblega el vent

De qui no és dona importància
i que per apaivagar la seva ànsia
no s’aferrissa amb l’altra gent

***
Em sento company de l’ombra
que passa sense fer soroll
aixoplugant el desig de l’home
amb un mantell de discreció

M’agrada l’home del mig
ni massa llarg ni cama curt
que se’n riu si troba absurd
aquest munt de mots que escric

Perquè sovint també me’n ric
i espero guardar aquest esperit
en tant el pit la vida m’aleni

Jugar amb mots és captiveri
que a cops et fa perdre el senderi
si ets massa lletra ferit

***
Admiro a qui no és fa notar
però que te tanta cosa a dir
i que sap que per fer-se sentir
no li cal posar-se a cridar

Envejo aquells amors senzills
que romanen vius eternitats
mots amables, gest calmat
i un jaç de tendresa per envellir

I jo aspiro a ser com un de ells
esvaït entre la gentada
un més d’un eixam d’estornells

Que en un cel de cendrós pinzell
volen en ordenat reguitzell
cavalcant enllà la nuvolada

***









4 VISIÓ DE POETA

Sublimada visió de poeta
que salva distàncies i temps
bastint pons i castells de lletra
fulgurants palaus de sentiments

Enlairada noció de les coses
transfigurades del món cendrós
de la profana realitat enganyosa
reeixides amb mil nous colors

Percepció d’ocultes formes
i perfils a l’ull de l’home amagats
que viuen reclosos a l’ombra
burlant-se del primer esguard

Constants darrera l’evidència
però vius i amb un pols latent
conformant l’anima, l’essència
de les coses normals i corrents

Sublimada passió de poeta
lluïssors d’aquell or tant fi
que s’amaga rera humanes vides
embrutades per la pols del camí

***



5 SOMNI

Sovint somio amb tu
i ets present com l’aire
m’envoltes i m’abrases
silent com un esperit
I des del somni estan
la teva pell em parla
i de la teva entranya
bec clarianes de cel blau
I en el somni amable
tot flueix a fi de bé
no hi ha lloc per la recança
ni per la mala fe
Però el somni és intangible
com l’ànima o el vent
i els meus braços et volen
copsar completament
Amb la imminència del cos
i la urgència de la pell
amb el deler que vola
a lloms d’un bes ardent
Reverbera la teva imatge
acompanyant-me el matí
des del somni semblava
que fèiem plegats camí
Però la realitat profana
tot allò que és més sagrat
el que viu en el cor amagat
i el que el cos ferit reclama
En el somni tot és clar
com és clara ta mirada
digues-me doncs que manca
per deixar-nos, per fi, anar
Ens tenim però en el somni
on ningú pot interferir
en un reducte privat
tant sols per tu i per mi.

6 REMORDIMENT

Com pesa al pit l’acció mal feta
que ningú mai haurà de descobrir
un desori interior que inquieta
destorba la calma i fa patir
No és serena el maleït pensament
al redós on habitava la calma
mil tambors bategant a mitja tarda
amb l’obsessiu so del remordiment

Qui podes llençar el temps enrera
a un lloc on fos possible l’esmena
i fos viable un nova oportunitat
Fins i tot els animals percebent
amagant-se de l’amo si el veuen
quan furtius han trencat un plat

Esperar que el temps curi la nafra
invisible i ardent que et cou a dins
i maleeixes mil cops el teu destí
que de cop s’ha tornat ingrat i aspra
Aspirar a la bonior passada i prou
i que tot torni a ser com solia
la pau d’una consciència tranquil·la
però el neguit torna tossut com un bou

I és desentén de raons aquell sentir
malgrat persistir de dia i de nit
de qualsevol consideració moral
És quelcom que entronca amb el si
mateix de l’anima que se sent defallir
punyint les temples com un mall

7 REDEMPCIÓ

Depurar el mot i fer-lo essència
transcendent melodia interna
raó del ésser, forma primigènia
llum i verb ancestral de creació
Assolint implacable el límit
com el llebrer que assetja el cau
mots alliberant el sentit esclau
de la presó del seu àmbit físic

Que arribin on les dugui el vent
un destil·lat de vivència ardent
diamant de puresa inusitada
El cristall de color més lluent
un mot, un punyal, un sentiment
que amb netedat travessi l’aire

Una daga de fil de plata pura
esmolada amb la fruïció del moment
un tall net...quasi transparent
que arribi al cor de l’estructura
Remogui l’emoció mes profunda
i per l’anima sigui alliberament
que és desclogui l’enteniment
il·luminant la fosca més obscura

Un llampec que perfili la carena
un traç net de brillantor perfecta
que auguri l’inici de la bonior
Un treball de minuciós orfebre
que guiï cap a la direcció correcta
i del neguit n’atorgui redempció

8 SOLITUD

La meva solitud he d’estimar-la
com l’ocell estima l’aire que l’en vola
com el poeta que estima la paraula
i no alena si no la te ben a la vora
La meva solitud és l’espai perfecta
on hi rau l’única veritat absoluta
la veu que si escoltes et guia i ajuda
i mai de la vida t’haurà de decebre

Al fons del cor saps de forma segura
sense que hi càpiga ni error ni fissura
ni t’enganyin les cuites del món
Que a la solitud de la cambra obscura
hi batega el pols de la visió pura
que no ha de deslluir mai cap enrenou

Espai silent de reflexió profunda
on brillen els fets amb diàfana llum
ni destorbs aliens, ni cortines de fum
que propicia el món de manera absurda
Respostes cabdals a cabdals preguntes
jeuen allí on reposa la meva solitud
sense el pes feixuc de les paraules
que tot corrompen sembrant inquietud

La meva solitud és clara com l’aigua
i fidel que des del néixer m’acompanya
com una amiga que mai et deixarà sol
La meva solitud és com la de l’altre
callada, constant, presencia entranyable
que fa amb tu el camí fins a la mort

9 T’ESVAÏRES

T’esvaïres...
sense haver ni estat aquí
pell somiada, deler
No tens rostre entre els meus dits
només l’empremta viva
glatint des del somni
...i tot i així t’esvaeixes
xuclada per la distància
i el temps tirà
No puc ni trencar cadenes
amb catàrtica fruïció
doncs mai hi foren
només en l’esquiu àmbit
de la imaginació
T’esvaïres
... i jo llenço el pensament
sotjant aquell reflexa preciós
que em dugué a l’engany
i l’entreveig boirós com un desig
T’esvaïres
... i ara amb la incertesa
cavalcant-me les parpelles
no puc si no agrair aquella mirada
que m’induí al somni
T’esvaïres
... i no tindré la teva pell
però si l’amagat anhel
de topar-me amb tu un matí de cendra
i alimentar-me d’aquell impuls
que fa que els meus dits
encara somiïn

10 BEN PENSAT

Ben pensat ...ha de tornar-hi
malgrat sortir-ne escaldat
xop com un gat a l’aiguat
que cerca caliu acostant-se...
Ben pensat ...no hi ha color
tot i que li pesa l’absència
i el record encara no nat
Ben pensat...no és mala idea
d’ofegar-se de deler
i de nit xafogosa
Darrera teu com un ombra
enemiga de la llum
però dependent i obligada
a besar per sempre
el seu cos resplendent i nu
Ben pensat
potser anihilar-se
cegat i reblert de tu
en catàrtica redempció
rendit a la pell que l’esborrona
i commou la seva rel
fins a doblegar-la com un jonc
enamorat de l’empenta de l’aire
Ben pensat
no ha d’estalviar mots
per justificar l’esgarrifança
la flor del porus famèlic
... i submergit en la teva olor
haurà de reeixir immaculat
del sentit cendrós
que ara empelta el seu brancatge

11 DALLA

Dalla de plata
de fil cruel
tomba ta mirada
vers un altra esplet
Dalla de bronze
oscada pels anys
jeu al prestatge
descansant
Dalla inoportuna
cerca el moment
que les fulles mortes
se les endurà el vent
Dalla de lluna
nits de cor roent
encén encara la fosca
aturant el moviment
Dalla d’argent
de neguit empeltada
aparta la mirada
freda i incandescent
Dalla goluda
d’inacabable fam
posa mesura
al verí del teu tall
Dalla que esperes
el meu moment
no frisis... espera
sempre hi haurà temps




12 ÀNGELS (elucubració)

Transcendir la humana visió
i percebre que som àngels
en l’amorós caliu del paradís
i no ens adonem dels prodigis
que ens envolten, endinsats
en nostres insignificants cuites.

Saber-se part d’un equilibri més gran,
més proper a l’àmbit dels àngels
és el primer pas per obrir
les portes a la possibilitat.

Els sentits hi son per servir-nos
i la ment per interpretar els signes.

Des de prou lluny de nosaltres mateixos
és veu, la del home, una identitat unitària,
tots naixem, respirem, estimem i morim
i en origen fou així per tothom

Però la nostra angèlica condició
fou soterrada fa molts eons
per l’animal presencia
i el triomf de la urgència dels sentits.

Les aparents prioritats varen delimitar
en aquell obscur principi dels dies
les nostres tendències i obsessions
abocant-nos a un món animal
on el feble és sotmet al fort
amb una resignació ancestral i atàvica.

Però som àngels
dotats de la capacitat de volar amb la ment
i de fer volar als altres.

La llibertat està implícita en l’home
des que neix i abans d’alenar l’aire
però és una llibertat més elevada
que ultrapassa l’àmbit purament físic.

Som lliures en la fosca interna
i l’il·luminem amb la llum que volem.

La temuda mort és l’eclosió final de l’àngel
lliure de cadenats de carn i de lligams d’idees
i no hi ha gratificació ni càstig en un altra vida
si no en aquesta tant íntimament lligada
a les nostres aspiracions animals.

***














13 POESIA

Poesia per anar més enllà
de la cendrosa atmosfera
que embolcalla la pell del dia
del món i del meu respirar
Poesia per tenir-ho més clar
i que del full neixi la certesa
que precisa tothom que cerca
tot just per seguir cercant
Poesia com un vent arrauxat
enduent-se dubtes i penes
i el temps inflant les veles
dissolent-se dins l’eternitat
Poesia com un bri de veritat
encenent l’humanal lluerna
ara que el futur s’esberla
en aquest present aquí aturat
Poesia com un cop de cap
que de l’inert en faci dansa
atorgant ritme, joia, calma
sota aquest cel enllaunat
Poesia com un doll de sang
certa, punyent i sentida
com el glatir de la vella ferida
mai acostumada al mal
Poesia com un cop de mall
que amb l’enclusa s’enfronta
sempre intentant la revolta
i acabant enfonsant-se en el fang
Poesia en tant hi hagi fam
quotidiana amant perfecta
sense retrets, ni gelosia
rendit davant la pura beutat

14 UN NO PARAR

Serena deu ser la mort
alliberadora del suplici
trencar l’enfilall del dolor
vers el definitiu benefici

Un toll d’aigua de cristall
al mig del foll onatge
un instant de bonança
en el batibull del temporal

La minsa guspira que és llum
i referent en la palpebre
l’immòbil ala en el vent
damunt cingles i carenes

Serena deu ser la mort
com l’ombra a la calitja
serena deu ser la mort
que és un no parar, la vida

***











15 DIES

Els dies... cruïlles de temps
on triar la direcció precisa
un lloc per parar el moviment
i endegar amb nova energia
Degoten els dies un a un
com escorrialles d’una pluja
que començar amb la llum
esquinçant la fosca fecunda
L’aixopluc amorós de la mare
amb l’esclat del dia primer
ferint-te als ulls per després
llençar-te cegat a l’abisme
Hi ha dies de llàgrima fosca
amb la pena amarant el món
on aquell dolor intens i pregon
s’arrapa amb sanglot a la gola
O els dies d’un to lluminós
en els què tot alena alegria
l’aire és més net del que solia
i omple de vida el pulmó
I dies anodins i cendrosos
on és desdibuixa el temps
silenciosos, abaltint els polsos
que bateguen al cor de les gents
O dies com aquest d’avui
en els que tot seria possible
potser un amor vindrà de lluny
propiciant un futur plausible




16 SOMRIS

El teu somrís obra el cel blau
i allunya el maleït nuvolot
de nit fa callar l’udol del llop
presagi del mal averany

El teu somrís de clariana
esvaeix la pena més obscura
que t’aixafa el dia i l’afeixuga
deixant-t’hi instal·lada la calma

El teu somrís de paradís
fa que em deleixi per veure’l
que un cop que ja l’has vist
del cap no vols pas treure-te’l

El teu somrís d’alè balsàmic
és metzina per el meu dolor
i respirant-te’l fa que és calmin
les angunies que tinc al cor

***









17 SENTIMENT

Un altra dia rompent contra l’escull persistent
on s’estavellen els instants de tota una vida
la improbable cristal·lització del sentiment
en una gema d’inusitada bellesa diamantina

Una joia imaginada que si existís enlluernaria
de tant preciosa i exclusiva llum refulgent
tocada només per l’esperit del precís moment
que la seva lluentor el si de l’home commouria

El sentiment no és tal i com l’home l’imagina
que l’adorna amb innumerables meravelles
i el pinta amb colors d’una irreal bellesa
que el qui espera hi veu l’ànsia reflectida

Però ell defuig la mera interpretació humana
que tot ho veu del color que més l’interessa
i és distant i ornat d’una insubornable bellesa
que topa frontalment amb allò què l’home reclama

El sentiment és una essència que és destil·la
en el si d’un anima ferida de solitud i mancança
per apaivagar l’anhel que el seu pit inflama
del que sense mai haver hagut obsessionat desitja

***








18 SENTO

Sento el batec de la vida
aturat com el passat immòbil
com la neu glaçada
que s’adorm en el teulat

Sento que se’n va lluny
no se on... remot indret
i no veig cap llum en el futur
ni en el present immediat... aquest

Sento molt a dins l’ossada
una tristesa pregona
que no te cap raó de ser
en aquesta hora de tot abundosa

Sento esgarrapar la mancança
incerta com un averany
que em cerca arreu enguany
per de tristor sepultar-me

Sento que el cor se’m revolta
contra el fat que fa estantís
tot el que fou dolç i feliç
donant-me to de fulla morta

Pansida fulla del terral
que jeu al porpra llenç del terra
només una trista desferra
del que solia ser abans

19 ANHEL

Badaves la boca traspuant anhel
amb els ulls gravats a la fesomia
com espitlleres per on el teu desig
fugia silent del teu cos... com el dia
Un oreig de promesa i dolor
d’allò que mai ha d’arribar a produir-se
aquella estàtica i temorenca raó
del qui mai gosaria a atrevir-se

I jo notava tant a frec el teu anhel
perquè te’l llegia net a la mirada
tot i que amb el teu posat negaves
el què el meu si intern veia evident
Els mots entrebanquen la certesa
del que no som prou capaços de dir
tot allò que amagat bull per sortir
i adormim en un jaç de recança

Que l’anhel mai satisfet amarga
igual que amarga l’estantissa tebior
que ve del desdeny per la gràcia
que, de voler, ens colpiria als dos

Però ara que m’ho miro millor
potser és el meu deler el que crida
des del fons de la pregona ferida
que la solitud m’ha cisellat al cor
I cada cop que et veig caminar
hi ha un llop ferit que al cel udola
embriac per la dolcesa que t’envolta
si riallera passes vora al meu costat

20 PROCESSOS

Tanca cercles constantment
deixa que culminin els processos
fins al final i desprès...
reneix com un fènix cíclic
que reviu de la brasa i s’enlaira
flama amunt fendint l’aire tèrbol
en el marasme dels dies

Somia, però amb la claror
sotjant-li els ulls
com el llebrer sotja el misteri del cau.
Tenebra... La fosca interior
és el redós on jeu la fantasia
que creix a l’aixopluc del silenci
Esbandeix de la vida
el que no belluga
i torna a començar el procés
acumulant estris de fum
i baluernes imprevistes
que de cap manera precisa,
per llançar-ho de nou
tot plegat a mar

I crema sense cridar
amb un foc suau i silent
que l’acosta a l’inabastable límit
de l’eternitat i dels vents
per copsar com un au
la infinita tendresa de les albes
Reflexionant, podria dir-te
que ni son tant tèrboles les aigües
ni tant estridents els xiscles
i que la condició de l’aire,
malgrat tot, no és tant insuportable
si t’hi acostumes.

Que les ciutats d’avui
emparen gernacions atemorides
que mai gosarien anar més enllà
i trencar les regnes
encara que cogui la ferida
calcinada per el mal averany
que sotmet a l’home primordial.

Atàvics mecanismes
que fan plana la farina
i deixen sense resposta
als bel·ligerants.
L’aigua al vi ha estat sempre
l’estratègia del menaire
i ara no és pas diferent

Els hàbits s’assenten
a la rocallosa carena
de l’home de enguany
que pacient i com bou sanat
només seu i espera.

Recapitulant
i fent seva l’idea d’asserenar
els mals vents que bufen ara
et diria:
Que no son tant tèrboles les aigües
i que el vent
és només aire i erràtic moviment.

21 L’AIGÜERA

Llençaria per l’aigüera
i que és perdés per sempre més
allò que a l’ànima dol i pesa
sense que s’ hi pugui fer res
Aquelles paüres impreses
en el si mateix de la identitat
les inseguretats, les febleses
i el desig que ens te aferrats
Llençaria per el des aigua
el vestir de rialla els gemecs
de poc val ensenyar la bona cara
ferit d’intern desassossec
L’enveja que t’encega
i la brillantor d’ors i oripells
i el temps que hem esmerçat
per posar-li al gat el cascavell
Llençaria si hi fos a temps
el neguit de la impaciència
el nervi que sol és desferma
i la impotència davant dels fets
L’orgull que no deixa veure
les coses tal i com son de debò
entestant-nos només a creure
en nostres pobres percepcions
I l’amor aquell que enganya
fent-te creure que és etern
que eterna no ho és ni la paraula
que un cop dita se l’endú el vent
I el que amarga i ensopeix
o tot allò què és fa amb desgana
que és massa curta la vida humana
per malbaratar-la amb patiments

22 GEOGRAFIA

Llauraré els camps del teu paisatge
i de les teves fonts veuré golut
obriré camins i dreceres amables
fins trobar el centre que et mou a tu
Sembrar llavors de futur a la terra ufana
que braços oberts desplegues davant meu
i jauré refent-me a l’ombra que regalen
els plecs vellutats de la teva pell
I he de trobar un espai d’infinita beutat
on el somni s’arrapi a la realitat
atorgant-li els dons de la seva condició
Intangible paradís, lluïssor de parnàs
on el goig és sublim i el dolor és fugaç
i la vida esclata amb veritable fruïció

A la teva geografia he de trobar
aquell lloc sagrat, la deu perfecta
la flor de l’eternitat, la divina empremta
de l’univers de joia que insinues alenant
I jo cegat i indefens com un nadó
deixar-me endur per la dolça deriva
que fa el teu cos menut, regal de vida
i que em sacsegi com si fos un branquilló
Capbussar-me en l’oceà de tendresa
que ofereix la teva mirada clara i neta
i voluntàriament vençut perdre-hi el seny
I sentir vida i mort en una estrebada
un calfred, un llampec, una fiblada
que ens acosti als dos a l’àmbit de l’etern

***

23 GOS LLEBRER

Com un gos llebrer a la sortida
esperant que tu m’obris el portal
el cor em batega amb embranzida
amb els ulls pendents de la senyal

Comença la cursa com cada dia
i miro com surten els companys
i jo desconcertat veig la fugida
que fan tots junts cap endavant

La llebre corre més que voldria
però els altres mai l’atraparan
que de llebrer se’n és tota la vida
i la llebre te l’ànima de metall

I jo aturat a la gàbia de sortida
impacient i amb una llengua de pam
sorprès que de córrer correria
però la reixa maleïda em barra el pas

Reixa maleïda que de tu m’allunya
esmunyedís objecte del meu desig
mai tocada flor de la meva fantasia
vull tenir-te un cop al menys, per fi

***







24 BAR INCERT

Dibuixa camins damunt l’aurora
traces de cendra entre les heures
mil nits de disbauxades vetlles
de guanys perduts i cor d’escorça
Pell senyalada amb el saó del sol
que al migdia li fueteja la cara
tuf de fum, d’aiguardent i de suor
i el boirós flagell de la ressaca
Cerca de l’improbable nirvana
en el cul eixorc de la copa buida
reflexes d’alumini i espuma
i fluorescències de llum blanca
Anodina presència humana
al tamboret de l’anònima estança
i la senyora que li pregunta
...Au xiquet, que no tens casa?
... I de casa si que en te
i una dona i també mainada
però bufa fa temps un mal vent
que fa dolls de plors amb les rialles
L’aire domèstic s’ha fet espès
de qualitats irrespirables
i assegut a la banqueta, solitari
somica que el món no l’ha entès
Ni ell entén l’estranya via
que l’ha dut allí on ara és
veient deformada la seva fesomia
en el mirall brut d’un bar incert

***

25 L’ALTRA CAMÍ

Espero que en els temps que han de venir
si és que me’ls vol oferir l’atzar
els neguits que ara per ara em fan patir
s’esvaeixin com l’escuma a lloms del mar
Que siguin més benèvols els embats
i que ja no coguin tant les carències
que l’existència sigui saviesa i paciència
comprenent que no cal corre per fer tard
I esdevenir hereu d’una plàcida calma
que res d’aquest món pugui trasbalsar-la
ni tant sols l’alè gelat i pròxim de la mort
I assegut al puig d’una peregrina tarda
veient futur, present i passat a la vegada
sense cap recança pugui aixecar el vol

Perquè ara i aquí veient com fuig la vida
friso encara per no passar-la en va
per fruir del temps que queda amb alegria
i que no em desgovernin coses banals
Banal desig que ha esdevingut inabastable
i que quant més l’anheles més et fa patir
seure doncs com aquell que res li manca
i allò que el dia dona, saber-ho agrair
I no angoixar-se per allò que potser seria
que cada petit acte que un ha fet duran la vida
entendre que l’ha menat just al ara i al aquí
I coneixent aquesta llei tant elemental
deixar que la vida és produeixi com cal
i sense pedres a l’alforja endegar l’altra camí

***
26 LA CALAIXERA

Descabdella el somni que no compren
mentre adormit s’obra la pell
i emergeix la calaixera del cos
amb els seus set calaixos.
En els calaixos mig plens
encara hi cap tota una vida,
tot i això sobreïx la buidor
com una agonia.
Percep que el miren
des del fons encatifat de paper de diari
amb fotos sèpia i lletra antiga,
Noticies sense solta
adients amb els temps que corren.
El cos sembla voler liquar-se
i omplir els calaixos que l’esperen
amb la boca oberta d’avidesa
... però no, sap que finalment
haurà de despertar-se.
Entretant creu que fent l’esforç,
les gemes dels dits és faran aigua
i el precipitaran
en una catarsi dels sentits.
Allí ha de començar tot
on ell descabdella somnis de cendra
Sobtadament, s’encén una llum groga
dins d’un dels calaixos
i ell vol veure que hi ha,
amb els ulls colgats de nit
És convenç de poder albirar des del somni
i ho prova amb vehemència, i... si !... funciona !
Una fesomia de trets perfectes
emergeix del fons de diaris
del resplendent calaix i se’l mira
escrutant-li els ulls i cercant respostes
en la mirada adormida...
cercant les respostes que ell no te.
Des del tercer nivell de la calaixera
aquella fesomia perfecte
li somriu provocativa
i ell des de la inconsciència
no reparadora d’aquells llims,
és vol deixar caure
presoner de tal encís.
Intenta ajudar a la seva pròpia somnolència
i vèncer el despertar que el ronda
però no pot.
La te tant a prop...
en el calaix de feltre del seu sexe
... i... la mateixa historia de sempre,
ella és fon inabastable com l’horitzó.
La qualitat més empipadora del seu desig
és la permanent impossibilitat de satisfer-lo.
Malgrat la bellesa intrínseca de la visió,
sap que eternitzar l’instant
vol dir patiment
i així, sense haver pres
formalment una decisió,
d’una revolada tanca el calaix
i s’esvaeixen llum i fesomia
com si mai haguessin existit.
La mort efímera del desig
en un petit suïcidi
i la ràbia cíclica de no haver-ne fruit.
Passats uns instants de buidor,
cercant la cordialitat del dia,
ja remotament enutjat, és desvetlla.

27 SERVIR-TE MOTS

Soc aquí per servir-te mots
en safata de plata fina
perquè amb el brogit del món
no se’n perdi ni una síl·laba

Que no és perdi el to amagat
que no és detecta a la primera
la imatge que roman impresa
potser amb essències de passat

Mots que t’acaronin l’oïda
i que et propicien les emocions
plens d’insubornables raons
per fer-te’n un camí de vida

Pensaments nocturns de vetlla
que no saps on aniran a parar
fermats amb tinta d’estrelles
ploma de lluna i paper blanc

Paraules que proven de dir
el què no poden dir les paraules
l’esgarrifança d’un sentir
que ocult sota la pell cavalca

Soc aquí per servir-te mots
plens de reflexions sentides
de filagarses del meu món
llums i ombres del meu dia

***

28 SI PER RES SERVÍS

Si per res servís, protestaria
i aixecaria el puny vers el fat
contra la inèrcia maleïda
que ens fa amansits al remat

Si de res servís serien brams
el què enfurismat proferiria
en lloc de les balades suaus
que a mi m’agrada oferir-te

Ni elegies, ni gregorians
ni salmòdies de lletra llatina
ni hipnòtiques tonades corals
per posar l’esperit en sintonia

Si de res servís, cridaria
que tothom ois la meva veu
i un estat de revolta infinita
s’espargís per el món arreu

Si de res servís la poesia
i la musica i l’art fossin remei
per la més perversa malaltia
de vendre’s l’esperit per un preu

***






29 LES SOLUCIONS

Quina és la solució
de l’humanal enigma
de l’eterna controvèrsia
que alena la discussió?

La dialèctica de la raó
la confrontada diatriba
o aquella idea peregrina
erràtica i sense direcció

Quina és la solució?
El què de la lluita indigna
el Graal, el paradigma
el ressort de la il·luminació

Quina és la solució
de tanta qüestió incerta
de tanta por encoberta
arraulida en un racó?

Quina és la solució?
que vivim per cercar-la
i just abans de trobar-la
s’esvaeix un altra cop

Damnats a la recerca
sotjant els camins del món
patint la condició esquerpa
de les solucions

***

30 FOCS

Eren quasi apagats foc i brasa
en el cim fosc de l’erm cremat
però el viu record de la flama
colpeix encara el meu cor damnat

Ferit de foc i de ventada
cercant drecera entre l’arboç
sutges negres i escorça calcinada
camino sol anhelant el redós

Però ara tot és ingrat i aspra
devastada la plana del meu cor
i per molt que cerqui companya
per poder fer camí tots dos...

... Només alguna guspira s’enlaira
testimoniant un passat furiós
no creix l’amor en terra abrusada
ni damunt la cendra hi broten flors

Per això camino cap cot a l’alba
esperant un altra dia cendrós
i vet aquí que l’esclat de ta mirada
ha estat la llum d’un raig de sol

Que ha fet brollar la saba nova
del que jo donava per perdut
i ara foll cerco el teu aixopluc
com un regal que la vida em dona

***

31 CONTENT DE VEURE’T

He estat tant content de veure’t
tant feliç sota el teu encís
guaitant-te la ment és desferma
i m’aboca de cap al paradís

I si tinc a la vora el teu cos
se’m desperta la pessigolla
i la imaginació se’n vola
pintant-me el dia de colors

I si abraso el teu cos breu
no sento si no tendresa
un estat sense gravidesa
i com un calfred sota la pell

I és ben despert que jo somio
que tot aquell goig ens pertany
i que tal vegada serà enguany
que de debò haurem de gaudir-lo

I és que és amor perquè si
el què amb la química esperona
amb aquella certesa pregona
de que junts el cel em d’assolir

I de l’amor diuen que n’és un
que tot allò que és viu amara
i amb l’encís d’una sola mirada
el desclou del seu si profund

***

32 SUICIDA

En quin punt de la partida
decidires llençar per la borda
tant d’afany, tanta força
esmerçada a dominar la deriva

En quin moment de la vida
vares dir que n’hi havia prou
de seguir tossut com un bou
cercant un camí de sortida

Quan vares adonar-te del jou
que el teu coll humà cenyia
seguint esclau la comitiva
callat, i sense fe enrenou

Quan vares veure’t nu i sol
com el primer home de la terra
conscient de aquella tristesa
que se’t arrapava al coll

I vas voler trencar d’un cop
aquella inèrcia infringida
que com una daga maleïda
et travessava traïdora el cor

Ara per fi ja ets lliure
com ho és un arbre o una flor
perquè amb la decisió més trista
vares anar a trobar la mort

***

33 ESCLAU

Captiu sobretot de si mateix
i del què només per ell voldria
d’aquell desig tant amagat
d’aquella vella gana ajupida

Absurd presoner del miratge
i d’aquella imatge adelerada
convicte de la que te ara
i damnat al seu esclavatge

Mai content amb el què és
com si fos per fer la punyeta
el que te blanc ho vol negre
permanentment insatisfet

Si fos ros, be que bru seria
i si fos prim voldria pesar més
tot ell voldria ser al revés
del que és i serà de per vida

Quan és jove ell vol créixer
i de gran, jovenesa enyora
que per jugar aquesta partida
sempre ha de pagar penyora

Captiu d’una reixa impossible
i d’un pany sense pom ni clau
de la seva garjola invisible
ell n’és el dictador i l’esclau

***

34 FOLL

Amb els ulls plens d’eternitat
cercava respostes dins aquella llum
que albergava en el seu si profund
tot el coneixement de la humanitat
I veient allí la genuïna oportunitat
d’assolir la comprensió de l’infinit
i de l’estranya seducció dels remolins
va decidir doncs llençar-s’hi de cap
Volia ser ben sincer amb si mateix
i trobar l’explicació de l’univers
amb ulls colgats de fam i de llum
I amb aquella fe de la innocència
va fer seva la pregona essència
que rau darrera la cortina de fum

I va fer un trau del tot irreparable
a l’invisible tel que empara la realitat
i que la fa per l’humà assequible
i lluny d’aquell món tant amagat
I després de veure per un forat
les forces que ho amaran tot a la vida
i les raons de les humanals derives
va ser impossible entendre el món real
I ara res comprèn del que l’envolta
per molt que amb la ment s’esforça
a interpretar els signes del món
Ara vaga per carrers sense solta
amb un sac ple amb totes les respostes
i la resta de la gent l’hi diuen foll

***

35 S’ESCAPEN

Se li escapen dels ulls
les carícies
delatant l’anhel
que el traeix
i cada batec
que del seu cor neix
pronunciant el teu nom
s’enlaira

La pell
esborronada i sensible
permeable tant sols
al teu encís
i el teu esguard
és per ell un vincle
entre sa solitud
i el paradís

Se li escapen
les carícies dels ulls
en un gest invisible
de l’anima
que sense voler
cap a tu l’atansa
com un hàlit de vida
que fuig

***




36 L’OBLIT FINAL

Escolta ressonar els seus passos
trepitjant les fels de la nit urbana
carrers estrets, lluna entaforada
entre les arestes dels teulats

Un home gris com l’ombra bruta
que s’arrossega pel terra silent
a la fosca bada, fremeix, trabuca
i com un espectre s’alça novament

I segueix tentinejant la seva ruta
malgrat no sàpiga on el menarà
vague direcció, compàs sense busca
de deriva nocturna foll i embriac

De solitud ferit amb punyalada
passeja erràtic el seu desconsol
l’ofega amb vi que a gola amarga
però du la calma al dolor pregon

Agra brou d’infausta verema
cada copa és besada de punyal
raïm criat en marges de licorella
esperant el glop de l’oblit final

***






37 LA REL

La rel del meu vers s’entronca
amb el si de la terra que m’acull en mort i vida
amb les llunes i els mestrals
que han vist com creixia

S’entronca amb els mots de la mare
tant llunyana en el pla físic
i tant a frec del meu cor
que encara escolto la seva veu tranquil·la.

Dient tot allò que a un fill diria
amb alè d’insubornable amor
una joia amb més valor
que el de la més cobejada carícia
un jaç de tendresa que t’agombola
del neguit consola
i et fa deixar de patir.


La rel del meu vers s’enfonsa
en territoris de fantasia
darrera aquella esmunyedissa llum
que és consol i que és guia
en la tenebra infringida.

El meu vers te vel·leïtats de punyal
de glavi ver que l’abús travessi
misericòrdia d’acer que és clavi
silent per que el dolor cessi

El meu vers és per fer camí
en els estimballs del dia a dia
és sadoll d’una set pregona
i bàlsam per la ferida
que des del néixer glateix
com si el créixer la fes més viva

La meva lletra sentida és un intent
de donar a la tebior perspectiva
i a la confusió que esqueixa el món
una direcció, una sortida

Els meus mots, la meva poesia
cerquen la font de la màgica cura
el doll sagrat, la metzina
per guarir l’humanal malura

La rel del meu vers és clava
en la fosca més obscura
i vol ser lluerna, vol ser far
pel mariner que com jo mateix, busca

La rel del meu vers és la clau
d’una porta sempre oberta
que du a la percepció d’un univers
que vestit de mots
esdevé perfecta

***






38 COLIBRÍS I ELEFANTS

De petits colibrís flotants
a cops d’instant anem canviant
i esdevenim ratolins
a mica que ens fem més grans
De ratolins blancs
passant els anys
ens fem més àgils i agosarats
justament com els gats
Però vet aquí que la vida de rondes
i les nits de cacera
ens han fet més grossos,
talment com els gossos
i adormim les tardes, laxes al coixí
on ningú ens podrà mai ferir
perquè som bons companys
d’ulls rodons i blancs ullals
I van passant els anys i els panys
endurint la pell i fent-la relliscosa
i anem agafant lentament
el pes i l’actitud de la foca
aplaudint per tot i per res
i estesa damunt el glaç
encara que no faci el cas.
Els vens àrtics i les congestes glacials
ens van donant greix i escorça
i poc a poc anem prenent
els trets estranys i el fer de la morsa
Asseguts a l’escull
amb els bigotis gebrats de cristall blanc
veient passar pingüins
que al cap de vall son tots iguals
...i ens avorrim
I passada la era glacial
entre icebergs surant sobre misteris
la deriva ens mena a terra ferma
on esdevenim caimans
de dents ferotges i gana alarmant
i ens atiborrem golafres
de desprevinguda carn
I del llit estantís del riu en fem fang
i esdevenim hipopòtams
de boca oberta i d’etern badall
complaguts a rebolcar-nos
en el llim llotós del terral
Fins que en manllevem el color
i la pell sens arruga i torna més dura
i sense esperar-ho, de sobte
esdevenim elefants
I Fendim l’aire tèrbol amb un bram
de mancança i de mai sadollada fam.
Percebem la mort acostant-se
tant a frec com mai abans
i anem amb l’instint cercar-la
a trobar-la a la gran ossera
on jeuen els avantpassats
entre castells d’ivori i esquelets pelats.
Cerquem un espai
per omplir-lo d’eternitat i morim
i el darrer pensament
fuig cel amunt flotant
com el primer colibrí
que esdevingué elefant
amb el pas dels anys...

***

39 DONZELLES

Del voraviu de la tarda
cauen els vermells
enrogint les galtes
de donzelles amatents

Ardències de neu
damunt la pell blanca
i les roses del seus ventres
anhelant el desgavell

Àngels i estels
d’un privat firmament
ardències salvatges
i la sal de la pell

A les lleixes de l’armari
esperen impacients
pots amb pastilles
i gàbies de vent

Del voraviu de la tarda
degoten els morats
gentilhomes i donzelles
i dimonis escuats

I al llit de la carena
s’ajeuen implorant
una carícia esparsa
el bes molsut i fugaç

***

40 RÀBIA

No he de permetre que la ràbia
empelti el brancatge del meu mot
tot i haver-hi prou i massa raons
per fer tina amb la sang de les nafres

Mots vermells eixirien com glopades
si mai deixés que la ira em vencés
si caigués en el parany que proposen
menaires manefles i destralers

Son massa cops de fuet a l’ossada
massa punyalades de pura mala fe
i van passant rebent les anyades
i les cicatrius s’obren cada cop més

Tot i que ja n’hi ha prou d’aguantar
com un bou llaurant el solc perfecte
cegat i guiat amb ma maldestre
fent tentines a l’aire per continuar

I tot i admetre cert grau d’esclavatge
acceptat de bon grat en tant vivim
no he de deixar que cap pensament hostil
tenyeixi els mots del meu missatge

***






41 POBRE PAÍS

Pobre país
senyalat de vara i orellera
amb l’hàbit de no dir mai res
Pobre país
tant mancat de seny i de lletra
que no és destorbés al poder
Pobre país
de castanyola i pandereta
fent la festa per amagar els fets
Pobre país
tant ple de gent que gemega
i tanta altra fent el desentès
Pobre país
de carretó i de via estreta
creient tenir tots els perquès
Pobre país
menat per enzes i manefles
que creuen que tot els hi és permès
Pobre país
i pobres dels que aguanten
damunt l’esquena tant de pes

***









42 MÍSTICA SINCRÒNICA

Un calfred em corre per l’espinada
quan m’adono de lo diferent
que seria la vida si eventualment
hagués pres un camí i no un altre

Si vaig extraviar la direcció
i desprès vaig tornar a trobar-la
qui sap si aquell moment exacte
va definir la meva actual situació

Si en lloc d’un instant fos el següent
en el què les circumstàncies varien
l’ara i el aquí serien diferents
amb tot el què això significa

Un moment modela al pròxim
i així pren forma l’existència
amb el temps presidint immòbil
amb posat de granítica indiferència

És la mística de la sincronia
de la versatilitat extrema del destí
la immediata possibilitat d’un altra vida
només prenent un altra camí

***






43 SOLAR

Els sols fan crosta en els meus dies
amb turbulències de flames refulgents

La meva pell s’aboca a l’abisme
d’amunt d’aquests erms de ciment

El vent solar arrossega partícules
de llum daurada, guspires dels encenalls

Que sota l’epidermis copulen
i procreen nissagues d’estels fulgurants

S’obren les venes a la canícula
i s’alliberen torrents de càlida sang

Les rescloses del cor no poden
aturar la potència esfereïdora del cabal

És la vida a la serena amb l’horitzó daurat
de cent vuitanta graus

Si fos de lluna em perdria els béns
de tota aquesta generositat solar

Però ara soc de dia i arreplego
esquitxos d’or a les tardes calmes

***




44 CONVIDA’M

Convida’m a veure l’alba
i a esmorzar en el teu llit
et duré una rosa fresca
i infusions d’amor i llessamí

Una torrada calenta
i un coixí ple de petons
una flassada de tendresa
i la mel dels teus mugrons

Amb melmelada de maduixa
faràs el primer somrís
amb una escollida música
com el so mateix del paradís

Convida’m a veure l’alba
pels finestrals de ta cambra
rosats, porpres i abrasades
i del somni les filagarses

I entrarem en el dia
sense les baluernes del ahir
preparats per tota l’alegria
que el dia ens te per tu i per mi

***






45 CLARIANA

Cadències sincopades
de vida i de mort
assetgen els ritmes
del meu cor

Flores i faunes
i ocellets de mil colors
foraden els núvols
fent tirabuixons

Comptes i faules
a la vora del foc
crepitar de la vida
a l’orgue del tronc

Flors i violes
flautes i tambors
entra a la rotllana
del ball més preciós

Cants i rialles
s’escolten al bosc
en la clariana
que estimem tots dos

***






46 ULLS DE BOTXÍ

Al fons dels ulls del botxí
hi lluu una espurna de por
sota l’obscura caputxa
i de l’eixordadora remor
Ell res en voldria saber
dels mil ulls que l’esguarden
o dels coloms que s’enlairen
amb el reso del seu cop

I en el darrer cel que cau
a plom com una ganiveta
hi volen esbarts de llàgrimes
i eixams d’ais en el cor
Una llum enterbolida
sembla empassar-se el sol
son les animes erràtiques
que encara cerquen el seu lloc
Les varen arrancar de la vida
amb un cop sec i fort
se senten rodolar pel terra
damunt taulons xops de roig

Qualsevol diria
que d’això en fa molts anys
que és només historia passada
i ja s’ha esvaït la sang
Però per molt que t’astori
jo et puc assegurar
que és justament ara el desori
a Darfour o a Kandahar

47 ESCRIURÉ

Escriuré un diari de pluges i vents
amb punts cardinals i tempestes
un dietari per anotar els moments
que el meu sentiment tu segrestes
Un almanac de tres mil jornades
en les que se’m en vola el pensament
apuntant els matins i les tardes
en les que sense ser-hi ets present
I bufa la natura el seu mal humor
reflexa potser del que duc al cor
quan t’espero i només em ve la frisança
Diuen que tot plegat son mals d’amor
i si la veu que més clara és la interior
la meva diu el teu nom amb nostàlgia

Escriuré una novel·la, un compte curt
o la saga d’un aventurer indòmit
explicant la pols dels viarals insòlits
que sense defallir caminaria per tu
Un assortit catàleg de carícies dolces
un mostrari amb els pels i senyals
perquè si triessis el meu material
ja mai més volguessis altra cosa
Abrasades tendres i besos molsuts
llocs de fantasia on bastiria per tu
l’espai que només en somnis imagines
Paraules dolces de recer i aixopluc
per les nits més fredes on el malastruc
vulgui inocular-te les seves intrigues

***



48 TIP

Estic tip de poesia sense solta
de mots escandits a la tum tum
sense llum, ni intenció, ni raó pregona
com un banal malabarisme de fum
Literatura que voldria ser automàtica
aiguabarreig de lletra sense sentit
sempre distant i a poder ser antipàtica
que no està de moda ser lletraferit
I els profetes de tant nostrada cultura
paladins de la hieràtica postura
i de la declamació ampul·losa
Pugen al carro de la impostura
potser per tal de pagar les factures
mentre l’estupefacte oient bada la boca

Imatges casual s sorgides del fons
d’una combinatòria fortuïta i peregrina
de ventades erràtiques i òrfenes de vida sobrevolant un Oceà de confusió
Versos construïts sense mesura
glorificant l’equívoca raó del malentès
paraules lligades de forma absurda
que tot plegat no volen dir res de res
Literatura rendida a la conjuntura
filant mots com qui fila brossa pura
amb el greu posat dels intel·lectuals
Malaguanyada tanta lletra impresa
tants mots ordits des de la peresa
he dir que a mi... em deixen igual


49 AGREDOLÇ

Agredolça és la meva fe
en el futur que ens assetja
de condició tant incerta
com la direcció del vent
A voltes penso en el futur
com l’horitzó que s’escapa
i que mai l’home traspassa
aquella linea que defuig
Agredolça és la meva fe
en tota aquesta munió que
segueix tant caòtica via
I potser no hi ha res a fer
que la inèrcia és la què és
atrets per tant absurda deriva
Agredolç és el meu sentir
que no pot ser d’altra manera
quan veig el galdós destí
que, de seguir així ens espera
Tothom darrera l’oripell
i dels guanys i els beneficis
no havent-hi millor ofici
que el d’acumular diners
Venuts a la pau domèstica
pendents de la incongruència
de malviure cercant confort
Però difícil és la renuncia
de tanta fotesa que s’anuncia
en els mitjans de comunicació

***


50 DES DEL SOMNI ESTANT

Erràtics vents d’un incert nord
m’han regalat l’alenada fresca
d’un preuat somni gebrat de rou
en el que apareixia dolç i tou
el teu joiós tarannà de deessa

I jo des de l’atordiment de la son
he anat tentinejant al teu encontre
desfent filagarses de malsons
fosques fraus i sons eixordadors
fins a trobar l’anhelada porta

I en traspassar aquell llindar
en el que la realitat cavalca la vida
s’esvaí aquell alè embriagant
que és percep sols del somni estant
amb la beutat que don la fantasia

I amb tota la il·lusió del món
d’aquell món irreal del somni
vaig provar de copsar-lo tot
amb els braços oberts, amb el cor
i la ment lliure d’antics dimonis

***







51 SALVA’M

Rescata’m de l’apatia
de la grisor que em te pres
mostra’m certa empatia
en el fer del dia a dia
que no et costaria res

Ensenya’m a estimar-te
que el món m’ha fet oblidar
aquelles tendres besades
la força em que m’abrasaves
quan jo era al teu costat

Salva’m d’aquesta rutina
que em rebrega el cor
mossega, esgarrapa, crida
com si t’hi anés la vida no
fem el nostre temps eixorc

O mostra’m com oblidar-te
que et duc gravada a foc
a la sensible pell de l’anima
on no hi cap la paraula
i viu per sempre el record

***







52 DOTZE HAIKUS


Quan el vent mestral
pentina suau la plana
m’omple el cor de pau

***
Cadells d’or com blat
cadència d’ona viva
movent el dia

***
Escales amunt
sols conta el graó d’ara
i seguir pujant

***
Ets tant bonica
sota aquest cel de vidre
que perdo l’alè

***
Gira la ploma
a mercè de la corrent
ignorant el vent

***
Lleial amb els mots
que fa temps se’m escapen
fugint de raons

***

Estupefacte
he quedat en veure el món
que amb tu viatge

***
Haikus d’occident
belluga la canya el vent
amb les ventades

***
Toll transparent
ple de fulles de tardor
porpres de l’alba

***
Reclòs a l’ombra
defugint la calitja
lluny de l’enrenou

***
No hi ha més espai
per paraules de vidre
i sons de cristall

***
Engrandim l’ara
entrelligant uns versos
fràgils i presents

***





53 GELOSIA

Ha perdut la seva noia
en una volta tenebrosa
i ara te por que estigui
allí perduda a la nit i sola

Amb criatures nocturnes
importunant-la molestes
gnoms i bruixes perverses
oferint-li el Sol i la Lluna

Faunes i sàtirs del bosc
de disbauxades correries
abocant-li xafarderies
a l’oïda amb to capciós

Ciclops i minotaures
volent-la prendre per força
i ell la imagina com corre
fugint paorosa dels monstres

Ha perdut la seva noia
pels viaranys de la nit
i ell la cerca incansable
amb un desgavell al pit

Veu a gegants i gegantes
passant amb el cap ben alt
i ella corrent escapant-se
entre les rialles dels nans

La veu perdent el senderi
de solitud ferida i de paüra
la imagina aterrida i plorosa
en una cantonada obscura

Però vet aquí que ara ve
riallera i del tot segura
dient que a la nit d’aventura
s’ho ha passat la mar de be

I ell ja no sap que fer
damnat d’aquella gelosia
que arraulida romania
tant amagada dins seu

I ni sàtirs de la boscúria
ni minotaures, ni gegants
tot era una farsa estúpida
nascuda de la inseguretat

De l’angunia de no tenir-la
sempre vora al seu costat
com el que dilapida la salut
per donar-la per descomptat

***









54 TRISTA LLIÇO

En els temps d’ara mateix
sabent-me greu, fill meu t’he de dir
que aquesta trista lliçó desmenteix
les lliçons que et donava ahir
i que pau, concòrdia i bon sentit
no t’hauran de servir per res

Sembla xiquet que per ser feliç
en aquesta disbauxada terra
on triomfa el més mal parit
s’ha de fer el cor fort, no passar pena
apunyalar a la gent per l’esquena
i fer el que et roti sense patir

Procura acumular molts diners
i deixa’t estar de literatura
que tant d’afany cultura no mereix
que només et cal tenir cara dura
i si vols viure de forma segura
sigues el primer que agredeix

Rebutja de pla les filosofies
i les idees que no treuen cap a res
els bons sentiments, la bonhomia
i omplint-te la butxaca de cales
que no t’importi aixafar als demés
per ser algú en aquesta vida

No et refiïs ningú de mai més
ni de qui es fa dir amic de l’anima
i amb somriures t’afalaga i sedueix
que si en un moment li fes falta
també ell procurarà aprofitar-se
com Judas va fer-ho amb un bes

No siguis ni bo ni innocent
que innocent vol dir víctima
i el maleït botxí no és fa esperar
que de bo avui no ho és ni el pa
que el fan amb pèssima farina
a panificadores industrials

I noi... de l’amor ni parlar-ne!
tanca’t el cor sota set panys
i sigues barroer en els teus actes
fes la teva sense pensar en el mal
que el teu confort animal
l’hi pugui provocar als altres

Sigues despert i amb traïdoría
que és el sistema de fer guanys
el sistema establert ja fa anys
d’estafar a qui en tu més confia
que és la manera més efectiva
per anar per la vida triomfant

I si has de ficar-te en política
procura complimentar al poder
i actua amb perversa lògica
llepa, covard, manipulador expert
mira d’omplir el compte corrent
sense cap trava ideològica

Que el què està malament o bé
avui no te la mínima importància
si el que te l’altre ho vols també
així que fill, no passis ànsia
en tant tu en treguis substància
si no t’enganxen... t’anirà bé

Sigues més dur que ningú altra
i a tothom posa cara de gos
encara que no faci cap falta
demostra com n’estàs de rabiós
que tens congelat el cor
i que res et fa commoure l’anima

Estafa, roba, menteix
que si no ho fas tu ho farà un altre
i t’ho haurà de fer a tu mateix
abusa del poder i de la confiança
sigues cruel, brutal, salvatge
corromp el que puguis, delinqueix

I estaràs a la moda d’ara
en aquesta selva sense compassió
on no hi ha tendresa a les albes
doncs si pots posa’t la pell del lleó
escampa temença vora teu...la por
i que no se’t noti la teva a la cara

I aquesta noi, és la trista lliçó
que em veig obligat a explicar-te
encara que se’m trenqui el cor
que l’humà aprèn a cops de vara
i si no ets tu el que la branda
seràs l’incaut que rebi el cop


55 CENDROSA

I escamparé cendres d’infortuni
per fer-te’n un jaç de calma blanca
les llençaré al remolí del vent
que les aixequi, alleugerant-les
i les acosti allí on ets tu
per fer-te blancs els pensaments
deixondits i fràgils
en cendrós abaltiment
L’heura dels dies serà
testimoni dels fets risibles
i de la impotència de ser un altre
o d’actuar diferent
L’or del teu cabell llis com l’aigua
és l’únic que em commou
i em reconec avar
de la lluïssor d’aquell blat
que et cau com plugim daurat
sobre l’espatlla
Dolç, era dolç l’esguard
i la franca lletra que duia amagada
reclosa en un replec
Dolç com el que mai he hagut
ambrosia d’un altre món
elixir per inventar
que calma cada cèl·lula
que calma la pròpia mar
i propicia la terra ferma
al mariner naufragat
Escamparé les cendres
i te’n faré un jaç de silenci
t’hi ajauré poc a poc
perquè descansis

56 NO TINC POR

No tinc por de res
si ignoro els fets
i faig com si no hi fossin
caminant tant segur
com inconscient
revestit
de la beutat de l’ignorant
i del candor innocent
del qui no sap

No tinc por de res
tot i saber
valent i enfrontat
al vent de la ciutat
que xiula brut
entre parracs
d’anonimat
i temptadores opcions
que em fan més agosarat

No tinc por si no de mi mateix
quan em surt l’alè gelat
abocat a l’aire tèrbol
de la nit
i sento al pit
el neguitejar de les hores
temo llavors potser
només la resposta
mai escrita del oblit

***

57 LLOPS

Llops udolant al bosc ingrat de ciment, ferotges i afamats
Els ullals de neu refulgeixen a l’eixorca buidor de l’erm desolat
Esquitxos de lluna en l’esvoranc de la seva boca amenaçant
Pel d’urbana pinassa i ulls rabiüts i atents al remat que passa
És preparen, és preparen amagats entre llampecs de florescents blancs
Llops de ciutat, ocults als despatxos fermats sota set panys
Acorralen, mosseguen i son el fuet implacable del desesperat

***

















58 TERANYINA

Presos al vesc d’una invisible teranyina
que ens atrapa silenciosa lentament
per més que alliberar-nos voldríem
més ens enreda a mida que passa el temps
Vençuts pel fat ingrat de la víctima
amb ma blana ens envolta en un capoll
de seda mortal, subtil i enganxosa
que ens estreny com una soga al coll
Però no és capoll transformador de vida
que converteix la larva en papallona fina
si no que ens ofega cruel fins a la mort
És una xarxa de fets que t’embolica
i que quan més la remous més és complica
la manera de trobar pau i confort

***















59 ÁRTIC

A l’àrtic inhòspit del teu cor
no hi creix ni flor ni bardissa
i per molt que un canvi esperi jo
el canvi no és produeix ni arriba
Les planes àrtiques del teu cor
no hi ha flora ni fauna marina
només silenci i mots gebrats
i degotalls glaçats d’espines
Perdut a la immensitat blanca
sense nord, direcció ni carta
tentinejo tot cercant l’escalfor
I només el vent fuetejant-me
amb la impune condició de l’aire
em nega el redós que cerco jo

I ara deambulo entre congestes
deixant petges damunt la verge neu
l’únic referent que em permeten
les dunes glaçades de la teva pell
Vies efímeres de solitud i sofrença
que s’esvaeixen a la que bufa el vent
camins trillats i caminats d’esma
que enlloc duen si no al desesper
Agulles de neu, bales de ventada
se’m claven a la pell com una bufetada
i el torb glaçat m’adorm els peus
I Camino sol sense trobar-te
cercles i més cercles i una distància
que sembla insalvable entre tu i jo

***


60 PER MOLTS ANYS

Excels cadafals
de lletra ignea
fervent mosaic
i gest lustral

Braol de bou
blana l’anima
l’arrià de les veles
el salpà de la nau

Esquivar el fat
el feixuc malastruc
fuig el temporal
i s’entreveu cel blau

Sentor de parnàs
de versos damnats
sons quotidians
i de colors del ocàs

Rimes senzilles
i estranys viaranys
recer de poesia
per molts anys

***



Barcelona
10 Maig 2010