5 L'ULI (Un náufrag d'estar per casa)2008

L’ULI

Com un Ulisses lliurat al Oceà de platja eterna
foragitat pels deus i desnonat d’Itaca continua el meu viatge
1 DE FAT FERIT
Escurat...ressec, eixorc
jugant a la mort
sec i eixut em batega el cor
... cendres blanques
endutes per un vent sense futur
Trist i pansit
com un brot maleït
vora la rodera del malastruc
Gris com un dia gris
de cendres blanques
voleiant pels erms
del que eren els camps verds
del meu país
Glaçat...enterc, nafrat
amb la fredor del torb
corsecant-me per dins
gebrant-me l’interior
Enterbolit, quasi foll
amb el seny perdut
i de fat ferit
estès a les llambordes
d’aquests viarals embrutits
així...ple de pols
vençut i esparracat
encara alço l’esguard
provant d’engolir el cel blau
que em encara em fascina i tempta

És com sempre fou, esquivant l’escull i l’ona salvatge
els embats del vent, la sal a la pell, la perpetua boira
enlluernat per quimeres i seduït per les sirenes udolant
sempre perdut, erràtic i orfe de sort però sempre dispost
a albirar la terra, vagant, famolenc al caprici del vent
traït pels deus i pels homes, repudiat per la fortuna
enfrontat a la solitud, esquerpa, que m’esgarrapa l’anima
com un gat mesquer. Avorrit i aclaparat pel sol i la calma
o llençat i rebotit per la ràbia de la enfurismada tempesta.

2 Passen les llunes
alternant-se amb els sols
i els deus deuen riure’s
del meu desconsol
La proa de la nau
enfila les ones
com si fos el bec
d’una famèlica au
sota la claror de la lluna
a l’eterna recerca
d’aliment que mai troba
foradant l’escuma







Sense defallir amb la potència del qui no te res a perdre, amb la persistència del mall hi torno en un cicle inevitable a cavall de les ones. Un titella amb els fils tallats.


3UN BREU INSTANT

En tant sols un instant breu
qualla la dissort damunt la terra dura
s’amaga la claror de la lluna
i sembla que el torb xiuli arreu
I és tant sols un instant breu
just en el plec d’allò que és
i del que il·lús voldries
on les forces que t’abandonen
han d’aparèixer reeixides
... però és tant sols un breu instant
del que en prou feines te’n adones
en el que ja res és com abans
i la vida sorprenent... es transforma


Envellit en el bell mig de la vida i cansat de lluitar amb monstres i deïtats la ment m’enganya fent-me albirar una Itaca d’infantesa





4 GLOPS D’AHIR

M’ha fuetejat la cara
un vent d’ahir
i he vist com en somnis
el color de la promesa
manllevada al incert passat
He flairat equivocat
la mateixa tendresa d’aquell dia
mentre les gavines
ploraven com nadons
dalt del terrat
He escoltat de nou
aquell so que em trasbalsava
i com aquell dia
volia abandonar-me
i córrer desfermat
cridant i udolant camps enllà
He notat a flor de pell
delerós el teu tacte
però tu no hi eres
i la ment que m’enganya
fuig per viarals estranys
per arribar on és creu cridada
He vist atònit
que era practicable el futur
lluny del teu esguard
i amb l’esperit
curull de comprensió
una llàgrima s’ha llençat
des de la talaia d’aquests meus ulls
al buit que l’esperava amorós
com una amant
He notat aquell bes
donat en secret a l’alba ...quasi furtiu
a la volta del paladar
feia tant de temps...tant de temps
que el record d’aquell bleix
que romania glaçat i enterc
a dins del pit
tant sols bevent uns glops d’ahir
noto com ara
s’aixeca encara reeixit.


5 UNIVERSALS LLEIS

Ha de reverdí l’abrusada floresta
i el terra fèrtil ha de reclamar
el seu tribut de vida germinada
en tant el món hagi de continuar
I és que hi ha una potència soterrada
que amara tot el que en el món es mou
i la vida floreix i es perpetua
en l’esclat natural de l’eclosió
Així es guareix la ferida ben de pressa
que en l’home no s’hi aferra la malesa
que ni del món ni de l’home n’és condició
I retorna l’home a l’humanal fotesa
ignorant que aquest do de la naturalesa
és d’entre tots el més preuat tresor

I desprès de l’aiguat ve la bonança
i el llot acumulat esdevé cultiu
i damunt de l’erm de la terra devastada
tot el que encara te vida brota i es reviu
I quan l’home es veu vençut per la malura
i ja res espera del seu cos afeblit
si no és l’hora darrera es revifa i cura
i en poc temps ja no recorda aquell neguit
Sembla que l’home i la terra estan lligats
per la mateixa primigènia força
que fa girar a tot l’univers sencer
I els seus destins estan entrellaçats
en indestriables camins i formes
menats per les mateixes universals lleis






6 POCIÓ DE RECORDS
Un dia se’m fou donat
per no se quina voluntat peregrina
d’entreveure el món per un forat
com aquell qui el seu futur albira
retalls d’aquell record
retornen al llarg de la vida
evocant l’amagada mentida
que jeu darrera l’univers
I jo guardo aquell secret
com la més preuada metzina
el bàlsam pels entrebancs
que haurà d’infligir la vida
i ara ja no camino confós
empeltat de saviesa i bogeria
tentinejant per no arribar enlloc
que tampoc arribar voldria
I de tant en tant faig un glop
d’aquella poció de memòria
i en un vol d’incerta glòria
tot torna a caure en el seu lloc
com el batec del meu cor
com l’alè que empeny la vida
que si ara el vulgues aturar
de ben segur que no podria.









7 POEMA SENCILL

Una rialla cristal·lina
i un bleix de cotó fluix
una mirada que fos fita
de l’objecte del meu desig
Una veu amorosida
que encoixini el meu dolor
una màgica metzina
sadollant la set del meu cor
Un esperit de concòrdia
i un festeig vora del riu
una llarga passejada
ara que comença l’estiu
Una flor, una penyora
una ombra suau i obscura
i assossegat a la teva vora
un bes de fruita madura
Un poema senzill
que expliqui el meu deler
una promesa, un espill
un reflexa del meu anhel


Els matins de cristall on el gall canta nítid estripant l’albada o a les tardes on els nens juguen a la platja i les dones estiren la blancor fulgurant dels llençols damunt les fulles de palma perquè la brisa assolellada els assequi acaronant-los.



8 MAI CONFORMATS

Lucidesa reclamen a casa del foll
i l’esclau al cel llibert aspira
companyia vol el que esta sol
i el covard enveja gosadia
pau qui torturat te l’esperit
i alegria qui te l’anima morta
joventut qui te el cor envellit
i gràcia el qui riure li costa
or i plata vol l’avar cobejós
o sort qui és de la dissort hereu
i el que de la feblesa n’és reu
prou voldria tenir més força
el que és poruc i ensopit
un altre humor per si voldria
i el que de seny se’n sap esquifit
bé que altres llums desitjaria
tothom frisant pel que no te
en aquest desfici que és vida
tant el que es creu les mentides
com el que tot ho creu saber
mai per res som conformats
i fruir l’instant tant se’ns en dona
i belluguem com escarabats
sota el cel blau que complaent
...ens acarona


Però sempre hi ha un cop de mar que allunya la nau
cap a la boira desconeguda cap a l’horitzó gris i buit
que sembla tenir la voluntat de xuclar-me i devorar-me
De nou la buidor, la que tenim com a pròpia des de que naixem, la nostra identitat oceànica, brins de res sacsejats pel mar.




9 ALENADES

Eixams d’oblidats de la fortuna
en aquest món de justícia amarga
al ras gelat de la freda lluna
els fills de la terra dormen encara
tant lluny els hi queda el repòs
maleïts de naixença equivocada
rodolant pels lloms d’aquest mon
aliens al corn de l’abundància
baden la boca al buit de la nit
com per no sentir l’udol de la gana
que amb dolor i desconsol infinit
des del famolenc interior reclama
no és gran cosa el que demanen
que son de mal remei ferits
el do dubtós d’existir un jorn més
damunt d’aquesta terra ingrata
i des del fons de l’erm clamorós
dels ventres de la mainada
voldrien copsar en el buit algun sabor
però només és buida l’alenada










10 FUMEROLES

Una neu de paraules... un plugim
que s’enlaira i cau com un plor
com l’ascensió de la cendra mandrosa
que fa el si de la terra bramant
que aixeca polsegueres calmoses
i nuvolades de fum i de fang
que al cel vesteixen de capota
i al terra acotxen amb llençol blanc
Mots com sempre ferits
d’aquella lànguida latència
que és el so sord i somort
del batec que mou el meu cor
cadència dolça d’espasme i entranya
la remor soterrada i silent
del compàs del pas inclement
de la flegmàtica vida
que per sobre em passa i rebrega
fent-me la minsa ofrena
d’un polsim, amb sort
d’eternitat o fugaç comprensió
que em fa traspassar el núvol negre
a cavall d’un altre jorn


Semblen estancar-se els anys en una calma ferida,
ja res importa només esperar a l a negra dama, la que d’un tall sec ens acostarà sens dubte a l’eternitat



11 LLEI DE VIDA

...Ens riem de Deu i del Diable
i de tota la cort celestial
no hi ha res que el pas ens barri
i anem pel món com animals
Rebutgem normes i dogmes
i ens creiem capaços de tot
i la llei que cada un imposi
ha de ser bona per tothom
...però sigui dita la veritat
que no voldria dir mentida
no hi ha llei més important
que la llei de vida
...Som arrogants fins a l’audàcia
i la rauxa ens mata al seny
i a cap llei feta pels homes
mostrem cap capteniment
Juguem a cartes amb la vida
i encara voldríem guanyar
tot i que ningú pot assegurar
el temps que resta de partida
...Doncs sigui dita la veritat
que no voldria dir mentida
no hi ha llei més important
que la llei de vida.




12 ... PERÒ NO.

Tot indica que soc jo
qui les regnes governa
...però no, soc un esclau més
del fat que sens nua al coll
Tot diria que se’n aprèn
d’aquesta vida ingrata
...però no, cada instant es verge
i seduït per la possibilitat
Semblaria que ja en se
i que res em dol ni m’afeixuga
...però no, afeblit pels anys
neixen pors fins avui desconegudes
Pensaríeu que soc jo
qui la meva vida mano
...però no, en un riu del tot imprevisible
nedo encara contra corrent




14 SI EN FOS CAPAÇ

Si en fos capaç
retornaria al ahir
als matins d’espígol
i a les tardes de romaní
Si en fos capaç
tornaria enrera
i al tacte alegre
de pell lleugera
Si en fos capaç
aturaria el temps
que ara em rebrega
i de nou seria un nen
Si en fos capaç
rescataria la innocència
que ens va furtant el món
des que naixem
Si en fos capaç
tindria l’esguard clar i lluent
i net el pensament
que l’esguard transforma
Si en fos capaç
retornaria al ahir
a l’obaga del lliri
i a les nits de gessamí




En una illa sense nom on hi he trobat recer llangueixo ni trist ni feliç veient aixecar-se les llunes nit rera nit. Observo la immutable linea de l’horitzó que reclama el meu vaixell i la meva carcanada.





15 FORAGITAT
Arraulit
com un gos petit
amarat i humit
pudent amb tuf
com un nap buf
mullat i pixat
xop de l’aiguat
de malastruc
atemorit, poruc
xic i esquifit
sense aixopluc
i molt neulit
pel fat amarg
per l’amo ferit
errat i traït
com un cabrit
amb ulls d’amic
que és degollat
i ara jeu trist
esbalaït
l’esguard pansit
amb el cor trencat
ert i enterc
amb el budell esberlat
i el cap obert
com un enamorat
decebut i foragitat
del teu costat
...foragitat
del teu costat


16 TEDI

Ara per ara,
en la talaia del tedi
on els mots s’adormen
i mandregen
empès el cos
per incertes ventades
i menat per les fuetades
de l’avenir
crido de nou, amb força encara
encarat a l’infinit
que complaent em vigila i guarda
i li llenço versos ferits
com roselles d’alegria
o estrafets clams de neguit
sagetes d’aire llibert
per fendir la nuvolada
i la veu em surt trencada
perquè resistent esdevinc
amb el pas dolç de les llunes
i el tebi confort de les albades








17 PAISATGES

Beneïdes fraus ignotes
desconeguts viarals de la ment
que ens aboquen a l’eternitat
en el més impensat moment
Records que suren i reviuen
del llot d’allò ja viscut
per enlairar-se revifats
si la ment l’ajut en demana
Benaurada cova obaga
que arrecera allò que un és
on jeu la consciència serena
en un jaç d’avinents sentiments
Estimats laberints interiors
que sorprenen a la pròpia raó
fent de l’instant un misteri
i del futur un incert joc
Espirals i estranys mecanismes
tendons, tendrums i enginys
ressorts, nervis zones fosques
... paisatges del món de dins








18 COM UNA LLOSA

Cau com una llosa el pensament
a la vertical aplomada del ara
s’apuntala la vida amb el moment
com l’esca que la realitat inflama
com una il·lusió quasi acomplida
un tros d’encarnat cel en el món
que entrelluquem alguna vegada
si la sort ens fa creure que ens vol
Cau com una llosa i no el notem
i deixem que la ignorància visqui
omplint-nos les butxaques de vent
confiant que un bon vent ens guiï
i cegats per l’instant existim
i per l’or dels dies que esclaten
deixant-nos endur per la corrent
fins que com tot en el món, s’acaba
Cau com una llosa lo evident
que el vèrtex del temps tot s’ho empassa
quimeres, somnis, fums i vents
i la vida mateixa on l’home s’abraça


L’home que queda de mi respon aïrat i enlaira el puny amb una blasfèmia als llavis
Increpa als deus per haver-lo allunyat tant de la seva Itaca i de les mels de la vida... de la seva estimada, d’aquell amor que sublimat evoca com a quelcom que habita en el passat o tal vegada en el somni.



19 REVOLUCIÓ

Anem tots a fer l’enèsima revolució
elevem manifestos de puny i flama
llencem els llibres de budisme zen
per la finestreta mig oberta del vagó
Cremarem les bigues corcades
i escoltarem esbalaïts el so dels tubs
de l’harmònium de l’infern
...la ràbia de la pluja de fora
ha de fer més preuat l’aixopluc
-¡Intentem no comprendre...!
-¡Deixem de banda el jou de la raó!
-¡Administrem-nos el present en vena
i arranquem-nos de la pell
la tèbia escorça de la neutralitat...!
-¡Bescanviem-la com les serps
en una orgia de renovació
cíclica com la pròpia vida
-¡Que cremin fogueres purificadores
i que s’enlairen cendres i fums...!
-¡Que soni la musica
i que el paroxisme de la dansa
s’endugui la recança fum amunt
amb el llastra del llot dels segles...¡




20 JA NO TINC POR

Ja no tinc por
enderroco del giny de maons
que he anat bastint
al voltant meu
i soc un àngel nou nat
una verge nua
de cabells daurats
i trenco cadenats
amb estrebada de bou
i el meu morro humit i furiós
flaira l’aire llibert
com si fos aigua de vida
que tothom somia
quant te set
...Ja no tinc por de res
potser només de mi mateix


21 SANG ESPESA

Tinc la sang més i més espessa
perquè el món me l’ha quallat
he perdut del tot la innocència
rebotit per camins i viarals
M’he endurit com una pedra
i ja res del món em pot ferir
i em tanco a dins la fortalesa
que vora meu he anat bastint
Soc dur i m’encaro al món
altiu i amb frenètica força
i si del món sento resposta
sordejo sense consideració
El meu cor ha criat escorça
malgrat tot era tendresa abans
l’enyor i la pena se’m emporten
i enlloc trobo refugi i pau

22 SERIA LLEUGER

Seria lleuger i se’m enduria l’aire
si hagués llençat al riu tot el meu bagatge...
però soc humà i n’he anat acumulant més i més
a mida que avançava en el viatge
Seria lleuger com una au acrobàtica
i hagués après en el cel blau a capbussar-me...
però de la terra vinc i no hi ha força
que cap al cel blau m’enlairi
Seria lleuger com una papallona blanca
i m’hagués deixat endur pel primer oreig de l’alba...
però soc de carn i os
i tinc por de la por que em llastra
Seria lleuger com un esperit, com un àngel
i tindria el cabell pentinat pels astres...
però soc terrenal i els peus se’m arrelen al ferm entortolligant-se amb els arbres
Seria lleuger com un borrissol amable
com un floc de neu de puresa immaculada...
però soc viu i variable
i a cops m’embruten els pensaments
i massa sovint els actes.


I em faig a la mar de nou, amb un cop de geni, reeixit, quasi immaculat com un fènix que es reconstrueix i destrueix interminablement, com la sínia dels dies o de les estacions, estiu, hivern...


23 LA PASSIÓ DE LES BÉSTIES

Riem...riem
i enlairem cants
de joia i d’inconsciència
Bevem goluts
el final dels temps
amb desmesura
Tornem a les arrels
i a la dansa de les guspires
a la clariana del bosc
embriacs de lluna i de vida
que com jovenesa s’esmuny
Ballem...ballem
a la rotllana de les bruixes
llencem esgarips al cel negre
i fem fum de les llavors de la terra
Bevem el suc del salze
per ser immunes a la tristor
Gaudim amb joia folla
i giravoltem abraçats
com joves amants
aliens al temps que passa
homes, dones, ombres
animals feréstecs i òlibes
carnassa de nit
Preparem l’ossada
per la festa eterna
i orbs pel vi cegats
tentinegem en la tenebra
com arnes
com rat-penats
Xisclem...xisclem
encarats a la fosca
que encara ens acarona i abriga
i que mai més
passi un instant d’esma
distrets pels encenalls
que espurnegen
Reunim i apleguem
totes les nostres forces
per honorar el moment que fuig
Glorifiquem l’ara
i vivim amb la passió de les bèsties

Però ara soc sol enfrontat a la magnifica magnitud de l’Oceà que ara em bressola calmós. Ja per fi, tant m’és arribar. Guaito el cel provant de gaudir del balanceig cadenciós de les ones, les gavines volen de mi alguna almoina però no tinc res, la pell i l’ossada i poca cosa més, una colla de troncs nuats per no enfonsar-me.





23 SOLITUT

Estimo la meva solitud
com si fos l’amor que em manca
el veig com s’aproxima
quan tot el demés esclata
Jocs cançons i rialles
i tota la companyia del món
son sorolls que m’empalleguen
i em fan desitjar estar sol
Solitud és un retrobament
amb aquell qui un dia vaig ser
a l’ombra d’un cirerer
una tarda ja llunyana
Buscava el coneixement
del que tothom em parlava
però vaig trobar-me sol
al aixopluc de les branques
I vaig estimar la condició
única com aquella tarda
veient que sols venim al món
i sols del món ens en anàvem
Estimo la meva solitud
i sols en ella jo confio
companya de joventut
a la solitud m’abandono
I escolto el meu respirar
com si fos musica arcana
perquè sempre hi ha sigut
des del ventre de la mare
I quan s’apagui aquell so
i el silenci tot ho aclapari
la meva solitud i jo
viatjarem a l’altre barri
On no se si estarem sols
però no crec que massa importi
esdevinguts brins d’univers
volar on el vent ens porti


24 L’HOME GRIS

Era un home gris com tants que n’hi ha
i la tristor és el seu àmbit predilecte
camina confós entre els vapors de la ciutat
com un fantasma sense física corpenta
Un ésser anònim que el compliment rebutja
que fuig de lloances i dubtosos honors
difuminat al bell mig de tota la gentada
n’és un més bellugant sense enrenou
I l’hi agrada confondre’s amb el fum
il·luminat com tots amb la mateixa llum
que des de l’alba dels temps el món clareja
Benaurada grisor que de la gent l’oculta
que ell de cap llança en vol ser punta
i a ningú del món ofèn ni en tem ofensa

I els seus ulls es vesteixen de boira grisa
transfigurant per ell l’aparença de les coses
un tel, un vel, com una pàtina cendrosa
que l’embolcalla com una mort consentida
I és la grisor la que se li ofereix com amiga
des del foll brogit i la nit més obscura
allí on el temor hi nia i es desclou la paüra
per donar-li un xic d’insípida alegria
I apaivagat el món amb aquesta llum nova
li sembla més clara la percepció del que l’envolta
i tal vegada més diàfana l’aresta i el contorn
Però tornen a ell els records com blanques ones
estavellant-se en un sorral de barques mortes
on blanqueja el seu desig cremat pel Sol


25 ESQUENA TRENCADA

Em cruix l’ossada el món maldestre
amb el seu tarannà de bou
gira i gira en la sínia dels segles
mentre l’home, desesperat es mou
Tant d’esforç, tant d’enrenou
tanta feina en va, tantes excuses
m’espetega l’ossada d’aguantar
tants cops de mall a l’enclusa
Tinc els mals del món a l’esquena
i la desesperança em nia al cor
perquè anar endavant ja no es pot
i recular no hi ha manera
I es que no n’hi ha un pam de net
i no sembla que se’n aprengui
seure en pau amb un mateix
i esperar que tot espetegui


26 LA PROCESSO

Un Sol deixatat cau damunt la tarda
com un ocell abatut pel perdigó
pesen les hores esperant l’horabaixa
i noto que em perdo part de la funció
Mon pare parlava de la brevetat del ciri
i del molt que es perllonga la processo
i que deixant passar així laxes les tardes
sense esma ni ganes fuig quasi bé tot
vida, salut, somnis, fortuna
fins que s’escolta la llunyana remor
del negre poltre que la mort cavalca
amb aquella falç que ho ha de segar tot
Mitja lluna de plata pels homes que malden
atrafegats per conquerir que se jo
brilla el seu fil esmunyint-se la tarda
amb presagis de fosca i d’eterna negror


27 SOC AQUÍ

Soc aquí
fruint del desastre
que regala tota vida
que neix i creix
Soc aquí
i tal vegada no hi seria
si temps ençà no m’hagués
cregut la mentida
Soc aquí
i malgrat que no ho sabia
ni contava ser-hi
ara no seria enlloc més
Soc aquí
veient com tot desapareix
amics, amants i parents
s’esvaeixen com el temps
Soc aquí
i moro un xic cada dia
tot i que cap dia es repeteix
al llarg de tota una vida
Soc aquí
i he de dir que em colpeix
que m’agrada més cada dia
però que com tot en el món... s’exhaureix

28 MISERABLE

Soc un miserable sense solució ni expectativa
un nàufrag sol i trist, sec al sol i assedegat
soc un tronc més blanquejat pel vent i la deriva
sense timó i consumit per la sal
La malura em setge i la noto convocar-me
estès damunt la meva precària plataforma
sense or ni esperança, sense vana glòria
ni lluentor que coroni la meva memòria
Com reclama la meva carn jove encara
l’ull del remolí que tot el que viu s’empassa
he anat fent el camí poc a poc, passa a passa
però a mi m’ha semblat el bleix d’una alenada
La feblesa maleïda s’ha fet crònica enguany
i s’arrapa al meu ésser com una molsa humida,
els meus cabells ja no es rinxolen com abans
i les dents belluguen en el seu estoig de geniva.
Massa vents, massa temporals...massa deriva.




I passen els anys i encara de tant en tant he de lluitar amb les ones que m’assetgen com si encara fos aquell jove mariner que un jorn infaust deixar el recer del port d’Itaca... però, tenia de fer-ho, era la meva singladura, la meva deriva, la meva nau...la meva vida.





29 FIMBRAVA

Fimbrava el teu cos i jo em delia
uns dits invisibles esquinçaven
l’aire per acaronar-te
Fimbrava l’aire per on passaves
i jo t’enviava senyals impossibles
i no te’n adonaves
Fimbrava el meu respirar
i l’alenada era de punyent neguit
i de frisança
Fimbrava la meva veu sense paraules
i el pensament insistia tossut
a cercar-les
Fimbrava el dia sencer inclòs la tarda
ja te’n havies anat i jo encara
maleït sia, t’esperava





30 QUASI DESPERT
Despert, quasi insomne
esgarrapant mots a la fosca
manllevant una idea fugissera
del pou on s’amaguen
cobertes de nit, confoses, mimètiques
Desdibuixant la negror
que la meva nit amara
esparraco les hores recordant-te
però tu fuges son enllà
com una sirena pel mar traïda
descoberta, despullada
T’arranco el vestit d’aire i llum
i ens submergim en la nit oceànica
i coneixem el plaer
i la paüra de perdre’l
Despert, quasi bé anestesiat
pel desig de fruir encara
que em neguiteja i aclapara
Desprès, inundo el meu calze
amb laxitud a la nit robada
i retorno al ventre primordial
en el caliu on tot va formar-se
en el gresol de les hores perdudes
on el magma esdevingué esperma
i l’home fou
Retrobo en el marasme nocturn
aquella condició
compartida amb els estels
de solitud i equilibri silent
mentre, consentint... la son em venç.




Un cop de mar furiós i amb traidoria m’ha llençat a les urpes escumoses del onatge ferotge, sento que m’engoleix implacable i se’m aquieta el pensament albirant la pròpia mort que em ronda amb brams de tempesta.






31 PROFECIA

Vaticino cendres i corbs
i anys trencats com fustes mortes
negres núvols, cels de plom
passos barrats i cadenats a les portes
boques obertes i esgarips silents
i cors vençuts de tendresa orfes
entranyes obertes i budells de vent
tolls de llet i mamelles eixorques
ofecs, raneres i cruixir de dents
llàgrimes, sanglots i llengües tortes
les esbalaïdes mirades dels nens
blasmant del fat que se’ls emporta
Auguro serpentines negres
davallant del firmament encès
fang enlairat cobrint estrelles
i brams, crits i xiscles i renecs
retruny nocturn i llum d’espelma
esguards perduts mirant enlloc
el bramul ferotge de la carena
i una certa pau en l’udol del llop
els basalts de sang, la terra xopa
la runa, la gana, el torb i el temporal
l’aixopluc de la mort a ultima hora
la benaurada incandescència final








32 LA REIXA DEL INFERN

Ajagut vora la reixa rovellada del infern
amb la mirada glaçada i el seny perdut
acarono al gos negre d’ulls vermells
que llepa el meu cos ert, trist i vençut
El diable riu des de l’interior de l’avern
amb un xiscle agut que l’oïda fereix
i jo sense paraules se que no menteix
quan diu que m’espera amb rogallosa veu
Veig ombres que dansen a la vora del foc
udolant i bramant com fan les bèsties
sento a l’anima el gelat frec de la mort
reclamant la meva pell amb impaciència
Sucs negres, sutzures i llefiscosos brous
turments, punxes i teranyines verdes
allí hi son tots els que un dia per mi foren bons
deixeu-me entrar d’un cop a la festa eterna


33 DESLLIUREN’S

Va baixar Deu pare omnipotent
i va dignar-se a parlar-me
feia segles que dormia
i acabava de despertar-se
Amb els ulls plens de lleganyes
va preguntar que passava
i jo no vaig saber respondre
a una pregunta tant tonta
Que...¿Què passa em pregunteu
en aquest desfici que creares?
si just fent-lo te’n anares
deixant-nos més orfes que hereus
I des de l’albada dels temps
ens debatem atrafegant-nos
caient i caient en mil entrebancs
caient només per aixecar-nos
I tu en deies lliure albir
però penso que et justificaves
que només volies anar a dormir
i tant te feien els nostres actes
Ara però Deu...t’he de dir
que el paradís que imaginares
ja fa temps que no és aquí
que deu ser lluny en un món altre
Que en aquest món tothom va boig
per viure millor que els altres
i per ira, rancúnia o enveja
no dubtem a tenyir-lo de roig
Ara, més valdria per tothom
que te’n tornessis doncs al llit
que diguessis bona nit
i que deslliuressis de deus al món




Descanso i em deixo fer, soc una ona i sense resistència cavalco l’Oceà que cansat de jugar amb mi m’abandona de nou en una calma de mirall, aferrat amb les ungles a les restes del meu darrer naufragi, un més, tal vegada el definitiu el que m’ha d’acostar als deus, a veure si així se’m és permès copsar la seva indestriable essència i propòsits.



34 VERS

jou fos lluny i llamp
mos llot moll nau
rem sec dur i quiet
tou mim del cel cau

dol flac lleu i breu
cec fred son bell
seny foll fals just
llast pell mort temps

fill llet net i prou
tanc lleig sang i fang
brau tros dit gros
sort tort ben fort

sal nord blau lleu
porc neu noi nas
preu roig fil gras
trau creu llum deu

pau cau i gent rau
sol llac seu fel
tel mel llit meu
llarg boc de prim pel






35 LÍMITS
Rebotir els límits
contra els límits
per ser au de lleugeresa
i deixar, extenuat, que el silenci
s’agermani
amb la plàcida negror
de la caverna



36 AIRE
el tel del l’aire
du la sentor d’una absència
gira el món
amb intolerable inèrcia
i aquella buidor
de cendra blanca
se’n vola germana del remolí



37 LLUNA
La lluna
feta falç de plata nova
sega collites de solitud i llàgrimes
perquè no se les begui
el Sol golut
germà de l’alba
que també les vol i les empaita



38 RAONS
Creus calzes i banderes,
himnes, odes i epopeies
s’estavellen
contra el cel ras de l’humanal historia
i els cretins
germans de la impostura
sangloten inversemblants raons


39 FOC DE FOLLIA
Regna la follia a la llar del foll
i riuen les ancianes
a la clariana del bosc
i un primigeni foc de guspires
s’enlaira alegre
fosca amunt
cercant la germanor de l’infinit i les estrelles


40 COLUMNES
si la vibració es podés veure
amb l’esguard planer d’uns ulls humans
cabals de llum, desconeguts rius
de cromàtiques ressonàncies
s’enfilarien germanes de l’heura dels dies
per les mil·lenàries
columnes del món
41ORFE
Com un orfe perdut
que mai ha sabut
del caliu que li manca
així dorm en una
màrfega esventrada d’innocència
l’home d’avui
germà del torb i la recança


42 CARICIA
Tentinejant
al cel esgarrapo
i el cel em torna
maternal i amatent
una carícia d’aire buit
germà de la solitud
que em guia i acompanya


43 PLOMES
La soprano enfila el seu cant clar
en el cel dels esparvers
com el llampec que retruny i traspassa
s’encén l’esbarzer
germà de la frisança
i la nit arcana s’omple
de plomes negres i blanques



Lluny, molt lluny en l’horitzó una boirina que amaga alguna cosa, una silueta difosa, un record? Uns vents de benaurança m’hi acosten en una almoina de misericòrdia que m’atorguen els deus a ultima hora.

44 SERIA BONIC
Seria bonic
que guardar poguéssim
en un plec a flor de pell
tots aquells records de mel
que en el remolí del passat s’enfonsen
Seria bonic
guardar en el paladar
la llum d’aquell capvespre
i amb els ulls humits de intensitat
per un moment tornar-la a veure
Seria bonic
tenir de la felicitat penyora
i que quan la preciséssim
vingués com l’aigua fresca i bona
a sadollar la set que ens crema
Seria bonic
que n’hi hagués prou
amb l’esclat net d’una mirada
per estar segurs i confiats
de tot el que ens inquieta ara
Seria bonic
que no tornéssim, beneïts a caure
en els mateixos paranys
una i un altre vegada
com fa l’arna de flama cegada
45 OMBRES

Ombres esmunyedisses
i un piano que fuig com la vida rebent
siluetes bellugadisses
com notes suaus pentinant el vent
la tarda acarona el capvespre
que de lluny ença veu venir
rituals mil·lenaris, jocs de fosca i de nit
on belluga tot el que la nit empara
on belluga tot el que encara te esperit
Ombres esmunyedisses
en un bosc de rojos tardorencs
siluetes bellugadisses
fulles mortes bressolades pel vent
bestioles guardant el capvespre
corredisses sota el cel rogenc
rituals mil·lenaris, jocs de fosca i de nit
on jeu silent la boira blanca
que s’ha de fer rosada al matí
Ombres esmunyedisses
éssers de la primigènia i eternal nit
siluetes bellugadisses
que es mouen des del temps adormit
perpetuant la vida que bull
sota del firmament infinit
rituals mil·lenaris, jocs de fosca i de nit
s’enfila el Sol rera la carena
i l’aire és de pinassa i el matí de romaní


Veig la pineda que corona els espadats, reconec les arestes del penya segat que m’acull, reconec la pineda sagrada dels meus avantpassats on jugava d’infant amb els pinyons, embrutant-me de sutge i resina aromàtica on descobríem els companys i jo nius d’estornells amb ous encara... i l’aire de pinassa i d’eucaliptus mesclat amb el garbí mediterrani que m’omplí els pulmons en aquella primera alenada... tants anys fa.


46 AMOR TEL·LURIC

Somia la pedra amb el vent erràtic
que sovint li acarona lleuger tot el cos
mig banyada a l’aigua cristal·lina
a l’ombra obaga del bosc vora el rierol
El bosc cansat enyora la clariana
i als enamorats que s’hi estimen de nit
la lluna voldria ser lluerna fins l’alba
i sortir a fer la ronda per presumir
Vestir-se cofoia amb orla argentada
i embriagar als amants amb el seu encís
els estels l’envegen per rodona i galana
i per fer-se veure li demanen permís
Les estrelles voldrien una lluna negra
que les deixi brillar en el fosc de la nit
però ella llueix resplendent i ufanosa
i no les deixa mirar-se en el toll del riu
El riu somia que li parla a la pedra
passant al seu costat tot fent remolins
però la pedra somia amb el vent erràtic
i amb aquella carícia que la fa extremi
La pedra gemega el seu plor enigmàtic
ai...! tot el que li daria si com ell podes volar
li faria saber del seu amor tel·lúric
i que mai de la vida se li podrà lliurar




És Itaca, la meva Itaca per fi, desprès de tant patiment, tanta lluita, l’Oceà, indolent, m’escup en un sorral de blanques dunes on s’haurà de descabdellar el futur.




47 L’ANONIM RESPLANDOR

Resplendeix el dia
i la pau corre pels prats
com l’ombra dels núvols llunyans
que cobrir el Sol gosen
petits eixams de pardals
fan les seves acrobàcies matutines
refilant
Resplendeix el dia
i l’horitzó reverbera amb el la calor
la terra vibra harmònics
de cel blau i seré
només el brunzir dels insectes
torba el silenci amb obsessiva
persistència quitinosa
Resplendeix el dia
i no hi ha manera de saber
colpit pels prats que verdegen
i pel Sol que acarona
i pel grill insistent
si és Dissabte o Diumenge
potser no caldria mesurar el temps
Resplendeix el dia
un més com tants n’hi ha hagut
llum clara, Dimarts, Dijous
floreix el romaní
i jo, amb l’esperit ple de blau cel
escric aquests mots ferit
del anònim resplendor del dia

Els ulls de l’estimada tenen aquest color de cel clar, presagi de pau i el blanc de la calç de les cases que s’entreveuen se’m incrusta a la nineta tractant d’afirmar-se...massa avesades a enganys i a miratges .

48 VIVA LLUM

Viu en la llum i viatge
a velocitats per descobrir
salta del blanc al negre
com una centella de nit
És tota feta d’amor
i no malgasta paraules
sap tot el què sap el món
i a cavall d’un esclat viatge
És antiga i primordial
amb connexions planetàries
sent el que la Terra sent
des del portal d’una mirada
És aquella llum final
la que diuen que es divisa
quan ja s’ha exhaurit el temps
que correspon a una vida
Per molt que la volen atrapar
els homes per estudiar-la
ella fuig sense remei
que no és pot empresonar l’alba
Cavalca l’espai i el temps
amb poder immutable i savi
hi és des que hi és l’univers
i hi serà fins que l’univers s’acabi.



Però no, la sentor d’olivera i raïm és clara i els coloms parrupegen entre xiprers i eucaliptus.
Veig un gos amic que s’apiada de mi i copsant, com només els animals saben fer, el meu esgotament, la meva catarsi, em llepa les nafres amorós i jo el deixo fer, una carícia vingui d’on vingui és ben rebuda, com l’aigua minsa de la rosada és agraïda damunt la terra eixorca.







49 SI UN DIA VINGUESSIS

Si vinguessis a veure’m
porta’m un tros de cel blau
la teva flor preferida
i ni auguris ni averanys
Si per atzar vinguessis
un jorn a mi de nou
no et demanaria penyora
ni compromisos ni jous
Si un dia tu pensessis
que estàs ben sola en el món
mira el que enrera deixares
arrencant tu sola el vol
Una primavera florida
plena de dies de goig
una abrasada sentida
i tal vegada un xic d’amor
Si un dia vens a veure’m
que sigui despullada de cor
amb un esclat a la mirada
que només comprenguéssim tu i jo


50MASSA

Massa tard per viure ràpid
massa vell per mori jove
massa lleig per fer un bonic cadàver
massa ruc per fer-me savi

massa trist per voler lluir
massa feina feta en va
massa lluny per voler anar-hi
massa esforç per arribar

Massa sorrut per alegrar-me’n
massa tossut per claudicar
massa sobri per embriagar-me’n
massa cansat per continuar

Massa murri per tornar-hi
massa castigat per patir
massa cops dalt l’escenari
massa feble per de cop enfortir

Massa paranys posa la vida
per caure-hi un i un cop més
però temo que tot i saber-ho
no m’haurà de servir de res


Consentint, deixo vèncer la son i m’abandono al braços d’aquest dia clar on l’esperança s’arrela com un heura en els meus pensaments.








51 SI EM PERDO

Si un dia em perdo
i ningú sap on trobar-me
cerqueu-me on el silenci
s’hagi fet germà del aire
on els dies transcorrin
silenciosos i amb calma
com l’aigua clara i tranquil·la
que baixa de la muntanya
tipa de saltar singles
i vèncer rescloses i marges
amb aquella serenor que du
quan es troba amb la platja
Si un dia em perdo
que no em busquin a cap ciutat
entre el fum dels autobusos
i amb el temps hipotecat
cerqueu-me en una caseta
ben a la vora del mar
pentinat per la tramuntana
que és un vent d’eternitat








52 NO SOC D’ENLLOC

Soc d’aquí i no soc d’enlloc
i ningú mana en el meu cor
cap bandera cap cançó
ni Deu, ni amo ni senyor
Ni tradicions ni llegendes
ni mitològiques religions
prou punyals a les ninetes
faules, himnes o cançons
Cap idea m’empresona
i a tot arreu trobo confort
allí on la vida convida
allí mateix cerco la sort
És el cel blau qui m’arrecera
amb un lleu vel protector
i no temo cap malesa
si no és la que cerqui jo
Ni vanes glòries ni honors
ni tot l’or per molt que brilli
que més llueix el cel serè
i l’esguard de qui jo estimi
Soc d’aquí i no soc d’enlloc
i no em sento pas diferent
del qui aquí tot just arriba
provant de trobar el seu lloc





Elena, dona estimada, casa cabdal, puntal i guia de la meva existència, difumina’t en la narcosis del meu pensament i que quan obri els ulls de nou sigui el teu esguard el que el meu esguard trobi.
...Son, vine com una petita mort a acaronar-me.

53 MONOSILABS
Flac
el lligam que il·lusos fèiem ferm
Breu
el temps que sovint creiem etern
Lleu
el que porucs presumíem greu
Fred
el que glaça lent el sentiment
Son
el cordill que fila jorn amb jorn
Bell
el somni que sense adonar-nos cavalquem
Seny
el que massa fort ens lliga al ferm
Cecs
n’esdevenim tots de temps en temps
Folls
que a la follia temem i en la follia caiem
Fals
que tot tornarà a ser com ser com abans
Just
el que per cada un de nosaltres demanem
Llast
tot allò que, ben mirat no precisem
Pell
la que arrossegant per viarals perdem
Temps
el que indiferent a la mort ens empeny




54 ELS PRÒXIMS CENT ANYS

Els pròxims cent anys
no penso anguniar-me
obriré ulls i mans
i deixaré que l’amor
els pròxims cent anys
del cel blau em caigui

Els pròxims cent anys
no esperaré respostes
i les preguntes que tingui
pels deus o pels homes
els pròxims cent anys
s’han de contestar soles

Els pròxims cent anys
no penso córrer per res
caminaré tranquil
que tantes presses com ara
els pròxims cent anys
t’asseguro: mai més

Els pròxims cent anys
no esmerçaré el temps
ni forces ni pensaments
només per obtenir guanys
els pròxims cent anys
viure ha de ser el guany

Els pròxims cent anys
no cobejaré la glòria
ni lloances ni honors
ni faré cas de cabòries
els pròxims cent anys
no cauré en més paranys

Els pròxims cent anys
no se si els veuré
però en el cas de que els vegi
sense que el cos se’m doblegui
els pròxims cent anys
en miracles creuré


55 EL VOL DE L’AGUILA

De sobte, l’ombra d’aquelles ales
va cobrir el Sol propiciant
una fosca fugissera damunt la plana
La filigrana dels seus cabells rinxolats
li queia trabucant sobre l’esquena
com una tumultuosa cascada
I jo amb el cos absent badava sota el cel blau
que amb nous prodigis
s’entossudia cada dia a delectar-me
La magnificència de tot allò que és viu
se’m feia palesa en aquell celeste rerafons
que tot en el món amarava
Esmaperdut, si en Deus cregués
alçaria al infinit una pregaria
i a aquell cel que m’arrecera i esguarda
L’àguila alça el seu vol de majestat
planejant, cavalcant l’aire
tant quieta... tant distant, tant enlaire
I en el contrallum dels seus cabells
aquella au s’elevava com el meu pensament
quiet, expectant... com el vol de l’àguila.


56 PINTARE LA CASA

Pintaré la casa
i obriré els porticons
deixaré que la brisa
s’esmunyi pels racons
Obriré una claraboia
per que hi entri el sol
i a mitja tarda
descabdellarem un son
Podaré els arbres
que creixen en el jardí
obriré clarianes
on hi ha bosc atapeït
Tallaré la bardissa
que cobreix el camí
perquè el puguis veure
si volessis venir
Deixaré la porta oberta
i no la tornaré a tancar
per si entrar volessis
o per si te’n volessis anar
Pintaré la casa
amb colors ben suaus
perquè no et cansessis
mentre passin els anys
I a les nits d’Estiu
seurem fora a l’eixida
i contarem els estels
la resta de la vida



Son, en la laxitud dels meus membres no hi ha paüra ni desesper ni impotència, ni lloc per la inquietud... hi ha futur i presumeixo que els meus somnis seran tranquils per primera vegada desprès d’una eternitat de malsons i d’enyorança.




fi