EMBALUMS DE FUM
poesies
Pere Suñé Ribera
pereplant@hotmail.com
INDEX
1 Oficis
2 Bolet
3 Adjectius
4 La seda de la rosella
5 Ben pagat
6 Viatges
7 Xiula l’aire
8 Navegar e precisso
9 Plou
10 Festa
11 Llegat
12 Un dia
13 Miratge
14 Perdut i esperant
15 Sense paraules
16 Què soc
17 El temps
18 No s’escau
19 Inacabat
20 El jou
21 No hi ha remei
22 Gos ferit
23 Escarabat
24 Camins de sargantana
25 Ulls rodons
26 Temps nuclear
27 Temps aturat
28 Estima’m
29 Deler
30 Paisatges de guerra
31 Recupera’t
32 Apocalíptic
33 Cap preu
34 L’esguard de la lluna
35 Febre
36 Focs fatus
37 Bou
38 L’amor i la mort
39 Nocturn
40 La bossa dels somriures
41 M’acostumaria
42 Pidolant amor
43 L’avi
44 La lluna i la terra
45 Felicitat
46 Silvestres
47 Nana
48 La llar de lluna
49 Casalot entre oliveres
50 Si avui fos
51 La pedra i la tortuga
52 Consell
53 El punt
54 L’univers que ens amara
55 La visita
56 Eres perdudes
57 Apartat
58 T’he vist
59 Aus
60 Embalums de fum
1 OFICIS
Paleta de piràmides invertides
domador d’ascensors
planxista d’onatges
i perfumista de records
Doctor de llaunes i embuts
i afilador de raspalls
tècnic de rodes quadrades
i esmolo agulles a cops de mall
Escultor de melodies
inventor de núvols blancs
pintor de nits impossibles
i boticari d’encenalls
Dibuixo ratlles a les zebres
i pentino amb clenxa als elefants
faig submarinisme aeri
i soc flautista sota el mar
Faig sabates per insectes
i vestits a mida per a gripaus
ensinistrador de capvespres
i faig poemes amb les mans
Pagès a la saleta de casa
i ensenyo a cantar als escarabats
il·lumino amb la llum apagada
i esternudo molt afinat
Actuo per pura afecció
davant d’autoritats conspícues
llangardaixos, rat-penats
i d’altres criatures petites
Col·leccionista d’escumes
i adreçador de bananes
i hi ha dies que encara tinc ganes
de fer varies coses juntes
Extractor de llum de lluna
i escombriaire de malsons
oracle de plenilunis
i embotellador de llamps i trons
I amb tantes feines com se fer
aquí no hi ha qui treballi
val més doncs que canti i balli
que al menys així m’entretindré
2 BOLET
M’estic convertint en bolet
clavat al terra humit
amagat sota la pinassa
i tot el dia ajupit
La testa tinc coronada
amb una orla de mil canals
per on hi regalima l’aigua
que jo bec dels degotalls
No se si soc rovelló
cama-sec, fredolic o llenega
no tinc ni davant ni darrera
doncs tot jo soc ben rodó
S’està tranquil a la gespa
i vaig creixent sense esforç
el silenci m’alimenta
i l’ombra serena del bosc
Se que tinc poc temps de vida
i que l’Hivern m’ha de glaçar
però mentre pugui alenar
penso gaudir de cada dia
Reproduir-me com fa tothom
filaments enterrats o espores
i deixar passar les estones
veient créixer la meva llavor
M’agrada ser xampinyó
o cep o bolet d’escorça
i no fent res tinc prou força
per ser un prodigi de perfecció
I ara estimo la vida al bosc
entre violetes i lliris
i no al mig d’enrenou i edificis
sol tal i com solia estar jo
3 ADJECTIUS
Somrient... com el que no n’és del tot conscient
Poruc... com aquell que de casa no surt
Innocent... com el qui encara té fe amb la gent
Decebut... com el que espera un altra gust
Impacient ... com el que no vol arribar a vell
Aprensiu... com el que en viure hi veu perill
Fariseu... com el que creu que tothom el veu
Tranquil... com el que s’avé amb el del espill
Vanitós... com el que és creu el millor de tots
Enfadat... com el que sap que res ha canviat
Expert... com el que sap molt de poc i poc més
Esgotat... com el que sempre ha esperat
Il·lús... com el que de si mateix diu que fuig
Trastocat... com el que s’ho creu de veritat
Caparrut... com l’amant de la llei de l’embut
Serè... com el que està segur del que ha de fer
Feliç... com el qui en té prou amb lo precís
Absurd... com el que de si mateix no surt
Intrigant... com el que per dir negre diu blanc
Poeta... com el qui dels mots s’alimenta
4 LA SEDA DE LA ROSELLA
La seda de la rosella
... els teus llavis de meravella
La teva lluna reflectida
... en l’estany de la meva vida
El teu cabell d’argent
... endut a lloms del vent
L’esguard que em fascina
... i em segresta la retina
El teu pas calmós
... la cadència del meu cor
La dansa del teu moviment
... se’m endú com una corrent
L’or de la teva pell
... on el sol de la tarda jeu
En l’aixopluc del teu redós
... jo vull trobar-m’hi reclòs
Les prades del teu cos
... on hi pastura el meu amor
La música de la teva rialla
... oh! com s’encomana
La carícia de tes mans
... alegria pura pels humans
L’olor del teu desig
... llimones, lliris i gessamí
La quimera del teu bes
... em deixa a terra estès
En el recer del teu sexe
... jo hi jauria per sempre
Els singles de la teva carn
... m’hi llençaria de cap
L’aura que t’envolta
... tot el meu ésser s’emporta
5 BEN PAGAT
Em dono per ben pagat
si aconsegueixo extreure
del teu rostre de pedra
un petit somriure fugaç
Un esclat de comprensió
que t’il·lumini la mirada
i potser per una vegada
sentiràs el mateix que jo
Em dono per ben pagat
si tot aquest munt de mots
que jo encadeno amb el meu cor
al teu cor hagin arribat
Que t’arranquin un esglai
una sensació de pell
una emoció, potser un calfred
que no havies sentit mai
Un altra visió del món
o potser un record soterrat
i que tot llegint aquests mots
se’t enlairi de nou revifat
Em dono doncs per ben pagat
si amb tota aquesta mètrica
la realitat polièdrica
se’t manifesta a dins del cap
Em dono doncs per ben pagat
si tota aquesta lletra escrita
serveix per què res a la vida
donem mai més per tancat
6 VIATJES
Bombolles de plata
reflectida llum
la lluna s’afanya
a grimpar fosca amunt
i encetar el nou dia
que a la carena bull
Jo sec a la vora
d’un riu tumultuós
remolins i escuma
coixins del meu repòs
Sentor d’aigua fresca
l’olor del bosc
les ressonàncies místiques
del meu pou interior
M’ajec a la gespa
encatifada de flors
viatjant sense moure’m
d’aquí on ara soc
Volo amb la poesia
que dona ales de mots
i des d’una estança grisa
m’enlairo fent giravolts
I aterro a la ribera
d’un cristal·lí rierol
on el sol surt al migdia
i la lluna fila un son
I jo amarat de poesia
escapo de la rutina
i lentament... aixeco el vol
7 XIULA L’AIRE
Xiula l’aire pels forats del meu barret
i jo l’escolto sobtat, sorprès
Caminen les ombres pel blanc de la paret
i jo només les espero i jec
El sol em parla quiet a cau d’orella
i jo m’adono de la meravella
Els núvols savis imparteixen lliçons magistrals
i jo escolto atent com fa anys
Un raig de llum trenca la calma de la tarda
i jo extasiat no goso bellugar-me
Encenc una cigarreta i miro com puja el fum amunt
i jo em perdo per camins de pols i llum
Bellugadissos planetes suren lents i estàtics
i jo bado distret en aquell riu galàctic
Portes que s’obren on entrellucar el món perdut
i jo m’hi capbusso amb ulls mig clucs
Xiula l’aire pels viarals d’aquell record
i un calfred encara ara em recorre el cos.
8 NAVEGAR E PRECISSO
Artificis, lluentors
rasuradors de pubis
delineants agosarats
la mel dels llavis
tèrbols estoigs de carn
raneres i escarafalls
esbufecs i descarregues
perles blanques, abismals
lleugera vida al Brasil
copacabana i daikiri
a l’ombra de la favela
dorm l’hamaca i l’home jeu
remullant els jorns
en l’onatge maragda etern
... la bona vida
Brasil d’alegre utopia
on no moren els nens
meninhos de polseguera
samba sexe i pell
llenya seca, esma perduda
abrusat d’un foc intern
engonals de sucre candi
galvana tropical
i jo gelós de la sorra
i de la bossa nova
dansa el llustre dels malucs
enduts pel temporal
luxosa luxúria
lúbrica rubrica púbica
“navegar e preciso”
canta un negre quasi blanc
9 PLOU
Plou i no para de ploure
i la ciutat s’ha pintat de plom
brillen lluents els cotxes
i en els bassals del terra
s’hi emmiralla capgirat el món
Hi ha en el carrer certa calma
que no es veu quan fa sol
i els homes passen de pressa
aliens a la naturalesa
enduts pel quotidià enrenou
Plou i poca gent es mou
i la que es veu va per feina
aixoplugats sota l’ombrel·la
petits davant la grandesa
del vent, dels llamps i dels trons
Humils per una vegada
i més a prop de l’univers
que l’home en el seu dia a dia
maldant per guanyar-se la vida
ni se’n adona que hi és
Costa aixecar la vista
embolcallats d’arquitectures
i de parets de vidre i ciment
menar l’esguard a les altures
i adonar-se que hi ha un cel
Ens estem a la pell del món
però només hi som convidats
i quan plou ell ens recorda
que aquesta arrogància nostre
la sotmet amb un senzill aiguat
10 FESTA
Vinguin a mi xirimies de festa
xiscles alegres i repic de timbals
que aixequin el vol adormides aloses
escampant vols de joia pel cel blau
Trompetes, tambors, flabiols i gralles
que estripin el tel calmós del migjorn
que balli la gent tot fent giravolts
que sonin les campanes amb terrabastall
Riem, dansem que el cor engrandim
que no precisem de cap raó evident
gaudim , fruïm i bevem-nos el temps
i aquell vi alegre que enlaire l’esperit
No cerquem cap motiu per l’alegria
deixem que ens abrasi com una amant
respirem aquell bleix de pura vida
i abandonant-nos del tot, deixem-nos anar
I en el paroxisme de la gatzara
mentre els cossos volten enfollits
no pensem més en els moments adormits
que d’esma hauran de fugir-nos encara
11 LLEGAT
El meu llegat serà de fums i ombres
d’albades de gebre i boirina
silenciosos vols d’alosa
i mots de filigrana fina
El meu llegat serà lletra viva
que algú llegirà quan no hi sigui
voldria que l’entengués tothom
vingui d’on vingui
El meu llegat no serà ni d’or ni de robí
ni en pagaries gran fortuna
però llegit amb una bona lluna
potser et durà on em va dur a mi
El meu llegat serà un forat
per entrellucar un altra món
semblant al món que ara som
però del meu món empeltat
El meu llegat ningú l’espera
i criarà pols en un calaix
però si el llegissis per atzar
reviuria una part meva
El meu llegat serà de descoberta
delers, neguits i son perduda
raigs de vida que el paper captura
i potser una porta entreoberta
El meu llegat serà quant toqui
el munt de mots que he anat filant
no son més que cabdells d’aire
i xiuxiuejant-los es desfan
12 UN DIA
Un pas, un vers , un dia
una nova nit vençuda
un esclat d’or intangible
el plaer d’una pena volguda
Una fesomia translúcida
el blanc esglai del paper
un nou esguard que mira
aquella buidor indefinida
Un vent que porta pluja
el més enllà d’una figura
la tragèdia més sentida
el plor d’una criatura
La remor més profunda
un fuet de vent a la cara
vespres de lluna amagada
una nova coordenada
Una presencia tossuda
el desig que pertorba
el dolç espetec de l’ossada
aquella son tant ben rebuda
13 MIRATGE
Tirabuixons com serpentines
davallaven esquena avall
en aquell contrallum radical
que la tarda ens regalava
Llum d’or que esbiaixada
retallava la teva silueta
ferint-me dolça la nineta
mentre el jorn se’n anava
I jo badant et guaitava
segrestada la meva atenció
en aquell joc de seducció
que tant a tots dos agradava
I jo cegat per aquell sol d’encís
veient com tota tu refulgies
vaig girar-me maleint
al patró dels impossibles
Perquè només fou un instant
i poc desprès ja no hi eres
te’n anares posta avall
com el miratge esquiu de sempre
14 PERDUT I ESPERANT
Estava perdut i esperava
una senyal, una llum, un so
que variés l’avorrida direcció
i m’alliberés de la habitud
un cop de timó per canviar de vida
Però malgrat que un fa el que pot
per escapar de la rutina
mesurem les coses del món
des de que obrim els ulls
segons la nostra pròpia mida
Tal vegada anem construint
amb la suor i els fets de cada dia
la gàbia d’or on vivim
i sense adonar-nos esdevenim
reus de la nostra pròpia teranyina
Deu ser doncs que som com som
a mercè de les corrents de la vida
sempre perduts i esperant
embarrancant de tant el tant
... en una incerta deriva
15 SENSE PARAULES
M’he quedat sense paraules
mentre passaves al meu costat
t’he vist com apareguda
entre filagarses de boira bruta
resplendent com una antiga deïtat
M’he quedat sense paraules
jo que de paraules en tinc un sac
però la teva cabellera bruna
sortint de la nit més obscura
m’ha deixat ben trasbalsat
M’he quedat sense paraules
quant en veure’t t’he volgut parlar
la teva mirada dolça i serena
és l’esguard pel que la meva vida alena
i em fa quedar bocabadat
16 QUI SOC
Sovint a qui vaig ser pregunto
assegut amb el qui ara soc
¿quan deixaràs de mirar-me
de la manera que et miro jo?
I és que el que era i el que soc
som la mateixa persona
tancats en el mateix cos
i amb les mateixes cabòries
Deixar enrera el qui vaig ser
és certa cosa que passa sola
digues-me doncs el que seré
en aquest temps incert que s’acosta
Jo soc el qui va ser no fa tant
més aquell que amb el temps serà
i en aquest present que ara s’obra
seré només el del precís instant
17 EL TEMPS
El temps per un poeta
és l’excusa perfecta, ideal
per travessar el món real
i enlairar-se com una cometa
Èter amunt solcant cel blau
que tot el terrenal envolta
excepte el temps que fuig
sense que ens en donem compte
El temps és allí on viu reclosa
l’energia necessària, la força
per fer bellugar endavant
un present de fulles mortes
I convertir-lo en futur
de il·lusionant perspectives
on vol aferrar-s’hi la vida
que l’instant present defuig
El temps és una inquietud
que tard o d’hora s’acaba
i no el fruïm en plenitud
distrets per la vida que passa
El temps és un gos que fuig
amb la cua entre les cames
avergonyit d’allò que l’ha dut
a furtar el present a queixalades
El temps és allí on mor l’ara
donant-l’hi l’esquena al aquí
en una efímera cavalcada
que va del néixer al morir
18 NO S’ESCAU
T’abrasaria i et diria
tot allò que se que et plau
vestiria el teu cos
amb besades exquisides
et regalaria joguines
flors precioses, lliris blaus
però ara per ara
... tot em diu que no s’escau
Et faria perdre
el si i el nord per un instant
resseguiria el teu paisatge
amb un calfred de tendresa
i del tedi i la tristesa
llibertaria el teu cor esclau
però ara per ara
...tot em diu que no s’escau
Ompliria aquell silenci
que sovint l’aire afeixuga
amb poemes escollits
de delicada tessitura
de besades i carícies
i clarianes de cel blau
però ara per ara
... tot em diu que no s’escau
T’obriria portes i finestres
i en llençaria la clau
que mai més et trobessis
amb cap entrebanc
si tens set ser la teva aigua
i fer-te ombra si ombra et cal
però ara per ara
... tot em diu que no s’escau
No esdevinguem nàufrags
d’un mar massa quiet
en la calma enganyosa
d’un temps massa suau
de l’escull que amenaça
com una mort imminent
reeixim amants immaculats
tot i que tot digui ... que no s’escau
19 INACABAT
Amb el cos
pintat d’albada
una deessa blanca
un do ha espargit
damunt una terra ferida
que només
anhelava guarir
I jo la mirava
implorant
malgrat que un cop més
ni se’n adones
amb ulls distrets d’eternitat
glops de cel blau
em regalava
Just desprès
del porpra que mena
al lentissim desés de la nit
damunt d’una terra assedegada
una deessa blanca
un do ha espargit
20 EL JOU
No hi ha prou esperança
ni precs ni propòsits
que belluga sola la barca
per molt que enfonsem el rem
presoner com n’és del vent
i de l’ona variable
No hi ha força prou potent
que foragiti als diables
que nien a l’ombra amagada
dels espadats del temps
on arraulida impacient
la maleïda por s’hostatja
No hi ha prou afany
ni temps que guarí no provi
però aquest sentir soterrat
d’humanal impotència
te la punyent persistència
tossuda del cop de mall
És estrany aquest jou
que esmaperdut arrossego
si el conèixer fa nosa
i la certesa és entrebanc
només puc fruir de l’instant
i no blasmar-me si m’erro
21 NO HI HA REMEI
No hi ha remei
car el final es perllongui
si ja venceren els terminis
de la hipoteca planetària
... que no ho veieu ?
que no pot pas durar gaire
Ves!... que badin els badocs
i que xerrin els xerraires
els pragmàtics i els teòrics
amb els seus mots enigmàtics
bastint catedrals de fum
Consumidors de miracles
i penitents orfes de llum
menats com orb remat
pels mestres del miratge
i els profetes del malastruc
No hi ha remei
... que no ho veieu ?
que tot a la vida te un preu
i l’home la bossa buida
si des del naixement
no ha tingut un altra cuita
que malbaratar el seu talent
amb forassenyades lluites
i batalles contra el vent
... No hi ha remei
22 GOS FERIT
S’ha estripat el cel on habitàvem
i els rius de llet i mel s’han assecat
les orenetes han fugit en desbandada
horroritzades en veure el cel trencat
Es va tenyint de negre la volta celeste
tot i que encara no s’ha fet de nit
plouen mots aïrats amb una inèrcia salvatge
si no vigiles pots acabar mort o ferit
No fa pas tant de temps tot era plàcid
i un oreig de benaurança ens envoltava
i el futur era quelcom que contemplàvem
entre rialles sense el pes de cap neguit
Però tot en el món s’esmuny si no ho valores
i només te’n adones quan ja s’ha exhaurit
ara temo que el darrer tren ja ha partit
i per la finestreta veig com m’abandones
Mentre retrobo a aquell buit vell amic
amb qui tantes hores he passat en companyia
que sento ara en el pit certa alegria
deixant-te d’estimar ... amb el cor endurit
Sol es llepa les nafres el gos ferit
i fuig espaordit de la ma que el castiga
així fuig l’amor cercant una ma amiga
que l’acaroni i estimi com faria un bon amic
23 ESCARABAT
La maquinària del dia
esta en marxa
ja grimpen els escarabats
paret amunt
i jo des de darrera les lleganyes
no m’acabo de creure
el que he viscut
El què el somni m’ha fet viure
ja ha fugit
esmunyint-se entre ombres grises
vençudes de llum
fet pilotes rodones, perfectes
de fems d’escarabat
Rodones, perfectes
com qualsevol vida
paret amunt
fins i tot aquesta meva
Grimpo paret amunt
amb el Gregori
arrossegant el meu embalum
de papers arrugats
d’esvaïts somnis
de fems i de fum
24 CAMINS DE SARGANTANA
El blanc estantís de les hores
m’enlluerna encara furiós
reptant-me, convidant-me groller
amb sarcàstica ganyota als llavis
Giro full... passo pàgina i començo
un llibre nou fet de dreceres
d’auguris, presagis
de camins de sargantana
Aquest
l’he de continuar sense defallir
encara que com tants d’altres
no meni enlloc
només al ara i al aquí
que no és pas poc
25 ULLS RODONS
Serien àngels o arcàngels
aquells que s’endinsaven a la boira
corriol amunt... boscúria
Penitents, reus encadenats
o monjos druides nigromants
Esbandint la boira
amb els seus cants
I jo arraulit rera una soca
ulls rodons... miro
com passa la comitiva... i s’allunya
Resto sol amb l’òliba
que des de la soca
ulls rodons... em mira
Sens nuen les mirades
i ningú es mou
des de la branca morta
ulls rodons badats a la fosca
la lluna presumida
els te d’espill
26 TEMPS NUCLEAR
Els dies son gargots sense solta
i les hores cavalls desbocats
que trepitgen la gespa despreocupats
Els segons son grans de civada
a tot disposats, prestos a arrelar
sota el torb glaçat i la ventada
Ela segles son plens de pols
i poca gent se’n recorda
passaren ja fa molt de temps
i la gentada que fou ja és morta
Els anys s’enfilen l’un amb l’altre
amb una invisible corda, silents
callats com a putes... sense remor passen
Els mesos fan una rotllana i dansen
dansen al so d’una melodia arcana
... la musica quotidiana
al compàs de la lluna canviant
A cops em sento viure
al bell mig d’una explosió nuclear
27 TEMPS ATURAT
Temps aturat
estàtues obstinades
en la immobilitat
carns de marbre
ossos de gel
clepsidres de desglaç
marcant el pas del temps
Temps aturat
la gran quimera
versos com boies
bellugadisses
damunt l’oceà de pedra
d’estàtiques ones
Escuma blanca
sortilegi de nacre
ja no solquen les motores
en aquest mar aparent
...immòbils s’enfonsen
en un altra temps
28 ESTIMA’M
Estima’m els diumenges
a les tardes de bon temps
sortiríem al balcó
a sentir cantar els ocells
Estima’m els dissabtes
amb els cossos plens de festa
et prometo papallones
recorrent-te els marges
Estima’m els divendres
si a tu et semblés bé
trencaríem les cadenes
i ens deixaríem fer
Estima’m els dijous
a l’hora que tu vulguis
em trobaràs molt atent
esperant...immòbil
Estima’m els dimecres
amb els cabells al vent
galoparíem per les prades
i jauríem a l’ombra i al seu recer
Estima’m els dimarts
i de les fulles que cauen
ens en faríem un jaç
amb la flassada d’heura
Estima’m els dilluns
i així la setmana sencera
per poder dibuixar el teu cos
amb carícies perfectes
29 DELER
Lliga’m al banc de fusta
i deixa que el corc m’atrapi
jo esperaré pacient
a que pels forats
de l’os m’hi circuli l’aire
Tanca’m en llòbrega masmorra
que jo sense llum
a palpentes
he de reconstruir pacient
la teva esvaïda figura
Pega’m amb la ma
plena d’ira
que mai una carícia
fou tant demanada
i tant de mal grat consentida
Mata’m d’un cop i allibera’m
que el jou del deler
em bat les temples...mata’m
d’una vegada
que només la mort
res més espera
30 PAISATGES DE GUERRA(1)
No son flors el que de l’erm fillola
no son brots de blat ni d’ordi
no neix el gra en terra abrusada
no creix la civada regada amb odi
No se senten els cants de la mainada
ni la cridòria de l’hora del pati
no hi ha lliçons avui, ni t’estranyi
sotracs de pols han enfonsat la teulada
Els bancs de fusta s’han fet estelles
i la pissarra de cara terra jeu cremada
i el guix te color sang encès brut
Ja s’han endut els cossos que quedaven
i al mig dels crits aïrats de la gentada
hi creix lentissim un silenci sorrut
31 RECUPERA’T
Potser prendrem direccions diferents
però la melangia ha de ser la mateixa
el caliu que queda fugirà de pressa
esvaït com a l’estiu desfà la neu
Sota la mateixa volta caminem
un pas, un batec, una alenada
aixecant polsegueres amb els peus
obrint-nos pas entre la gentada
L’aire eixut semblava venir de lluny
però ara ja fa temps que tot ho amara
s’ha fet d’aquí, autòctona ventada
i ens acompanya allí on anem junts
El feixuc respirar de les roques
és conseqüència de la sequera
seu, estira’t a la minsa ombra de l’olivera
i deixa passar l’instant...recupera’t
32 APOCALÍPTIC
Desbocat, amb la brida solta
fueteja l’aire amb sa crinera obscura
ressona el terra empedrat de làpides
marbres quiets... llars de gent difunta
Colpeja el terra amb equina força
i els carbons encesos dels seus ulls
fitoren la terra espaordida
que sota el seu galop retruny
Cavall de mort, dissortada gesta
apocalíptica sembra sense futur
núvols negres, presagis de tempesta
lluernes llunyanes, focs, fums
El cavaller fosc subjecta la brida
cap humana força el pot aturar
aixafant la contrada bufa, renilla
fugiu... fugiu... no hi ha lloc on anar
33 CAP PREU
Cap preu vull pagar
per la vida que aleno
molt que em senti colpit
pel fat que arrossego
Res en el món
ha de fer-me pagar
cap peatge, cap preu
ni a cap Diable ni a cap Deu
Que fou llençat al buit
amb ulls clucs encara
i vaig ser desnonat
d’una estrebada
I un altra buit m’espera
quan allò que soc ara
es faci encenalls
palla que crema
Cap preu, cap deute
he de satisfer
per la pulsió incerta
que el qui soc ara em fa ser
Bé que creixen collites
soles, deixades estar
a la plana de l’erm
del temps que se’n va
Cap preu vull pagar
per fer el que faria
tot allò que te vida
sense poder-se’n estar
34 L’ESGUARD DE LA LLUNA
La lluna te un ocult esguard
allí sola penjada a la fosca
la seva mirada amorosa
guia secreta el meu caminar
Delerós de nit i de respostes
xop de dubtes i extraviat
saber-la amiga conforta
el seu consell és assenyat
Però i ha nits de lluna negre
en les que la trobo a faltar
sàvia, rodona, perfecta
amagada als ulls humans
Perquè ella te vida privada
i també vol sortir de nit
la gent del món la reclama
quan se senten defallir
La seva influencia nocturna
que mou l’onada del mar
és callada, tendra, profunda
així com eterna és la seva amistat
35 FEBRE
Núvols de punta de coixí
filigrana de filagarsa
cotó fluix enlairat
blaus i blancs en dansa
És tranquil·la la volta blava
i tot presagia bonança
però s’hem esglaia la pell
a mica que bufa l’aire
Sentits a flor de porus
xuclant amb fruïció de remolí
el dia clar, el cel, els núvols
la meva pell de paper fi
L’espatlla no m’enganya
i tot i sent un dia clar
noto com si del cel caigués
una pluja d’agulles de cap
Potser una punta de febre
o un moment especial
en el que un calfred natural
amb pessigolleja fi l’esquena
Un altra plaer regalat
en aquesta diada clara
espero que no vagi a més
perquè tinc feina a la tarda
36 FOCS FATUS
Estranyes connexions
temps estranys per tots
pels qui canten
i pels qui escolten les cançons
Estranyes tonades
melodies disperses
i estranyes converses
sense concessions
Basardes combustibles
indefinides paüres
rostres de pedra dura
i ulls erràtics de vent
Malcarats i inconseqüents
quotidianes estampes
estranys presents
enverinades armes
Recances fictícies
d’aquest temps acabat
apunten focs fatus
als llindes de la ciutat
37 BOU
Com un bou feixuc
de morro humit
al cadenat lligat
des de petit
tiba ferm i tossut
del pes de l’arada
i del trill punxegut
que tot ho aixafa
Bou cegat
muscle i força bruta
que vol ma manyaga
i feina feixuga
no pas fuet de vara
en el llom castigat
ni renec aïrat
que la tasca destorba
Potser algun mot suau
o el gest universal
d’una carícia esparsa
amb el pla de la ma
però l’home i el bou
en els dies d’enguany
anem a crits i renecs
sense entendre raons
menats a cops de pal
38 L’AMOR I LA MORT
Es deleix per aprofundir golafre
en els seus singles
respirar amorrat al flascó
de les amagades essències
a ple pulmó
absorbir-les i assaborir-les
fins al moll de l’os
l’olor de pell solar
i la tensió del muscle
preparant el gran deixondiment
esperant la dolça batalla
encara per fer.
Sempre esperant la lluita
plenament preparat per la derrota
disposat a la rendició més absoluta
Fragàncies
fortament lligades
a la vida i a la mort
commouen els arcbotants
de la catedral interna
on el silenci dels olors
en l’absència
és l’emperador que tot ho domina
El silenci sagrat i el record
l’olor de ginesta i sota bosc
de pinassa i molsa humida
que l’abat
com si fos la pressa
d’una mítica caçadora
víctima volguda
que només anhela el tret
arredosat en els seus plecs
xuclant el nèctar
que atresora
la seva entranya oferta
Detesta la son que se’l endú
i del seu frec l’allunya
privat per la son
dels necessaris sentits
per fruir de la catarsi que propicia
el seu tacte delerós
Desitja lluita aferrissada
sal i suor regalimant
esquena avall
i també la petita mort efímera
que la lluita regala
sadollar-se en el seu marbre
i solcar els seus espais de nou
reeixit
desprès de la hecatombe
i el vertigen
i sobrevolar de nou
les carenes i serralades
del seu paisatge
l’obaga de ses ombres
i només anhela
arrancar encara
aquest vol de gesta
i repetir-lo cíclic
durant tota una eternitat d’esglai
El seu cel seré l’aixopluga amorós
i el seu cos el ferma al terra xafogós
fent-li adonar de que malgrat ser terrenal
com una pedra, un bou, una rosella
no l’hi és vedada l’ambrosia
del seu amor... encara que somiat
En el somni, exhaust
exhaurida la força que el mou
penetra per la salvatge boscúria
del seu cos de fruita
mansuet, com un gos petit
amb la laxitud del que se sap
a mercè de l’altra
La addictiva fascinació
de la rendició
li captura novament la voluntat,
deixondint-la
la ment capitula
i la raó
fuig espaordida marges enllà
i ell quiet
només vol la seva pell
voluptuosa i fresca
Anihilar-se per renéixer
perduda tota pretensió
merament humana
assolit un altra estadi de l’ésser
altes fites filosòfiques
s’amalgamen en un tot
que du el seu nom de dansa
giravoltant, dolça follia
en els braços d’Eros i Thanatos
... eclosió i fi
Fi, d’allò que és
per esdevenir pell de record
paper mullat, alè de pensa
prosa ferida... res més
... i de les cendres
l’anhel de tornar-hi
de ser un amb l’altra
la fusió cel·lular
la fita amagada
que tot ésser reclama
i tal vegada
transcendir un cop més
i seure a la dreta del pare carnal
en el menjador dels Deus.
39 NOCTURN
Recolzat pels vents de l’espai
i per la musica de les estrelles
inspirat per l’ordre esglaiant
de constel·lacions senceres
Tocat per la llum sideral
vestit amb la lluerna dels estels
i la plata d’una lluna vella
deambulo terrestre i limitat
Les aurores boreals m’alenen
amb el seu bleeix de colors vius
i el blau trencat dels capvespres
em canta el seu missatge esquiu
L’orla de la lluna d’Hivern
tocada pels blancs colors de l’alba
em mira penjada a dalt del cel
i jo la veig reflectida en un toll d’aigua
I deixat anar entono mots nocturns
que s’enfilen fosca amunt
per abraçar la immensitat que em volta
Empeltar de nit el meu cos vull
enlairar l’esperit d’estels curull
i arrecerar-me tot vestint-me d’ombra
40 LA BOSSA DELS SOMRIURES
Jo recollia àvid i amatent
els somriures que deixaves caure
displicent sense paraules
embolcallada d’un bon vent
I ja en tinc una bossa plena
com qui poc a poc a anat fent
prou per una vida sencera
i un fil de poesia la lliga dolçament
L’hi he fet un nus balder
perquè sigui senzill obrir-la
per quan hagi de menester
l’ajuda del teu somriure
Que hi ha jorns de color gris
i d’altres que ploraries
que no tots poden ser brillants
amb la rutilant llum d’un bon dia
Els guardo per aquells instants
quan la tristor m’afeixuga
obro la bossa i trec
una rialla que encara belluga
I la llanço cel endins
veient com tot canvia
i l’oreig que abans era trist
ara alegre amunt s’enfila
41 M’ACOSTUMARIA
M’acostumaria a tu... però no vull
Ja saps que res perdura
i la teva habitud pot esdevenir dolorosa
si no hi ets
M’acostumaria al teu somrís
i a la teva pell d’ambrosia
m’acostumaria al teu frec intens
i a respirar el bleix que respires
M’acostumaria... però no vull
que prefereixo descobrir-te cada dia,
...com avui
M’acostumaria... però no vull
perquè acostumat a la calma
la més mínima remor m’eixorda
i mata.
Trenco costums a diari
per no fer-me esclau
de res que m’agradi
i a tu... m’acostumaria segur
Deixaré doncs que el oblit
em faci descobrir-te cada dia
perquè si em deixés...
m’acostumaria... però no vull
42 PIDOLANT AMOR
Els seus ulls ja no em miren
i noto el seu esperit lluny de mi
quina deu ser l’ànsia peregrina
que el seu cor així ha endurit
Ja no se com comportar-me
quan ella és al meu davant
la joia del seu tracta ha anat marxant
i ara és nostàlgia allò que queda
I no ha passat pas res que jo sàpiga
però la seva mirada és diferent
mostra alguna cosa oculta
i et juro, com hi ha món, no se què és
Pidolava una senyal del seu amor
del que m’havia confiat que ella guardava
però l’he mirat avui moltes vegades
i he vist que no n’hi en quedava gens
Però no pidolaré pas gaire
amb ulls plorosos de gos
que potser és això el què l’hi agrada
i jo estic fent l’enze per tots dos
43 L’AVI
Els recs de la seva cara
son fets amb l’aixada del temps
trillada la pell, tantes jornades
feinejant sota sols i el vents
s’ha fet avi i li consta
perquè li ho diuen els ulls de la gent
però ell sent posseir aquella força
que encara la vida encén
S’ha fet savi a garrotades
a desenganys i traïcions
que d’això la vida n’és plena
com la tempesta te llamps i trons
Però no tot son cops a la vida
que també hi han hagut il·lusions
només valien per aquell dia
i acomplides s’han fet fum
Percep el frec de la dama negra
que des de no gaire lluny l’hi somriu
una rialla de calavera
cavalcant un vent esquiu
44 LA LLUNA I LA TERRA
La lluna surt a la fosca nocturna
i vol jugar amb els altres planetes
però ella és blanqueta petita i poruga
i els arrogants astres no li ho permeten
I ella plora com si estès perduda
penjada soleta en la immensitat negra
amb el titil·lar d’una única estrella
que la distreu tot fent-li pampallugues
Però la Lluna és troba trista i abatuda
tant petita i tant sola al mig del no res
... ai si tingués la bona fortuna
de tenir una companya que amb ella jugués
L’estrella amiga que ja la distreia
en aquell primer fragment d’eternitat
se l’hi a anat acostant tota discreta
a demanar-li si amb ella volia jugar
I ara juguen i riuen contentes les dues
donant voltes i voltes sense parar
la Lluna jeu cada nit a la carena
i la Terra frisosa la prova d’atrapar
I la Lluna coqueta es disfressa i s’amaga
rera l’ombra fosca del Sol enfeinat
la Terra i la Lluna de nit s’empaiten
enjogassades sense parar
I els altres planetes de lluny se les miren
com aquells qui envejosos no gosessin mirar
cobejosos de tanta rialla i corredissa
massa distants per poder’s-hi acostar
45 FELICITAT
La felicitat és
intangible com un ombra
un miratge
entrevist a la penombra
que s’esvaeix
si t’hi acostes
com s’esvaeix el dia,
el fum, la boira
La felicitat és
ignorar el preu que costa
aquest domèstic
engany nostra
és tancar els ulls
confiat i córrer
pels prats ignots
de la pròpia historia
La felicitat és
darrera de cada posta
només cal seure
tranquil a soles
i veure com el sol
a la carena s’enfonsa
... la felicitat és quelcom que no costa
La felicitat és
un golafre forat, un monstre
amb qui lluitem
per conquerir-lo
amb totes nostres forces
esmerçant-hi
la vida, els dies, les hores
perseguint quimeres
i respostes
46 SILVESTRES
Amb el cap
reposant damunt
del teu ventre llunar
un murmuri m’envolta
com una dolça son
Aspiro,
en la incertesa del somni
que la rosada sigui
el testimoni
del nostre despertar
a la llum
Deixondits
damunt l’herba
recuperada la condició
de silvestres habitants
de la boscúria
Deixarem
que el porpra del faig
i la plata de l’olivera
siguin l’embolcall perfecta
per aquesta ben trobada pau
que ara ens amara
47 NANA
Dorm, tendre cara de lluna
rodoneta i rosada
em somrius des del bressol
tot apartant la flassada
Jo entenc la teva rialla
i aquests ullets tant plens de llum
empaitant les volves amunt
que esbiaixa la tarda
Tens encara a frec de pell
l’eternitat ataronjada
que ha sigut la teva llar
el teu recer, la teva casa
I el batec cadenciós
de l’amorós cor de la mare
s’ha esvaït amb la nova llum
s’ha esvaït amb la nova albada
Dorm doncs cara de lluna
que jo he de vetllar el teu son
que ja hi haurà temps per córrer
per l’aspra pell d’aquest món
Dorm en el coixí de núvols
que el cel guarda pels infants
dorm petit, cara de lluna
ja hi haurà temps per fer-se gran
48 LA LLAR DE LLUM
M’he fet una llar de llum
de pensaments i de somnis
les bigues son de records
i el sostre de propòsits
Les parets son de mots escrits
i el terra de poesies
els mobles son arguments
que poca gent comprendria
Tinc un pati de raons
i un porxo d’idees clares
i sota el porxo de vegades
hi arrelen les il·lusions
Si un dia m’has de cercar
no et cal anar gaire lluny
obra la porta d’alegria
i dels neguits en farem fum
49 CASALOT ENTRE OLIVERES
Espelmes, ciris, degotalls de cera
marcaren el pas de les hores
teranyines a les cantonades fosques
i un tuf tronat de polseguera
La fusta entregirada de les bigues
és infestada de corc
i les finestres esventrades
deixen que de fora entri el torb
Una caixa vella de fosca adormida
arraconada a la pols i a l’oblit
em mira temptant-me d’obrir-la
¿Quins misteris guarda a dins?
Una còmoda antiga i feixuga
de calaixera desdentada
em parla de cotó, de lli i de llana
i del arnat vel d’una jove núvia
Bastons de puny de bona fusta
i canotiers de palla fina
colls de amido i armilles polsoses
i alguna escantonada porcellana china
Obro els porticons condemnats
a més d’un segle de penombra
i la llum inunda un món amagat
amb una riuada que tot ho escombra
Els secrets, els amors passats
la història que sedimenta
en el fosc silenci d’un abandonat
casalot entre oliveres
50 SI AVUI FOS...
Si avui fos un dia clar
d’aquells que expliquen la vida possiblement deixaria anar
tot aquest embalum de llum
que de tant en tant
em cega i mortifica
Si avui fos un dia clar
d’aquells que el món justifica probablement voldria tornar
a llençar cel blau amunt
tots aquells murmuris i cants
que varen ensenyar-me un dia
Si avui fos un dia clar
com algun que ara recordaria
segurament no tornaria a pensar
amb tot aquest soroll i fum
que tot i sent el meu embolcall
em fa mal i em perjudica
Si avui fos un dia clar
com els que en el passat hi havia
en els que jovenesa i follia
s’agafaven de la ma
aprendria de nou a caminar
però en els mateixos paranys cauria
51 LA PEDRA I LA TORTUGA
Hi havia una vegada
un còdol al mig del riu
tot el dia remullant-se
dibuixant a l’aigua remolins
I vet aquí que la sequera
va fer estralls en aquell lloc
i la pedra poc a poc
va començar a preguntar-se
S’estava fresc d’aigua amarat
i els gripaus eren els meus amics
¿no se que hi faig jo ara aquí
en aquest erm que era cabal?
Fa mil·lenis que vull mullar-me
anar-me’n i moure’m d’aquí
conèixer rieres i rius
i un roc bonic per festejar-me
Tant i tant va desitjar-ho
que en els costats anava veient
com l’hi sortien quatre potes
a mida que passava el temps
I un bon dia es va llevar
fent l’immòbil gest d’estirar-se
i quin no fou el seu esglai
quan va començar a bellugar-se
I mirava el món canviar
a mida que tentinejant es movia
i se li va obrir un món davant dels ulls
un món que tant sols pressentia
Ple de tot tipus de gent
en una canviant perspectiva
i cercant el líquid element
poc a poc va anar fent via
Ara recorda aquell passat
quan era una pedra poruga
però va voler el seu destí canviar
i la pedra va esdevenir tortuga.
52 CONSELL
Amb la minsa autoritat que m’atorga
el haver arribat sa i estalvi fins aquí recomano sobre tot, no defallir
malgrat et sembli que tot s’enfonsa
Calma i tranquil·litat és l’actitud
que precisa tot el que la vida alena perquè t’asseguro tinc ben comprovat
que també el més preparat ensopega
Perquè anar pel món esperitat
per arribar no se on abans d’hora
només serveix per malmetre la cosa
i s’acaba sempre arribant tard
Molts anys i molts camins caminats
per arribar a aquesta conclusió senzilla perquè t’asseguro, !com hi ha món¡
que no per més corre abans s’arriba
53 EL PUNT
Era no més un punt
petit, negre i rodo
em vaig mirar el melic
i vaig veure el què era jo
Jeia sol al llim dels punts
i ni l’ombra em feia companyia
malgrat que jo cada dia
en cercava d’altres com jo
Així he passat eternitats
distret amb aquesta recerca
però la direcció correcta
deu ser just on no he mirat
Perquè de sobte m’he adonat
que una part de mi s’allargava
i a la que ho he descobert
m’he convertit en una ratlla
I no content amb això
notant que res era impossible
vaig anar mirant-me el cos
des d’allà on era visible
I vaig veure al meu damunt
quelcom que abans no hi havia
com s’allargava cel amunt
tot la llargada que tenia
Observant estupefacte
que ara tenia superfície
i que d’un punt quasi invisible
hi havia nascut un rectangle
I content com no n’hi ha dos
vaig provar de bellugar-me
però vaig caure a terra estès
i la meva cara a allargar-se
I de cop vaig tenir volum
movent-me en tres dimensions
una caixa plena de llum
un cub, un dau un embalum
I quina fou la meva sorpresa
quan m’he vist tant ben plantat
de puntet vaig fer-me ratlla
i de ratlla a quadrat complert
I passat el primer ensurt
i veient que tot era normal
ara m’hi trobo fenomenal
amb la nova forma de cub
Puc guardar-me al interior
tot un munt de coses maques
tot per un dia haver gosat
a mirar-me sense trampes
Jo seguiré estan al cas
no fos cas que encara i haguessin
moltes altres dimensions
i que per no mirar no les veiéssim
54 L’UNIVERS QUE ENS AMARA
Queden molts móns ignots
i moltes ànimes anònimes
amb un cop d’ull n’hi hauria prou
però... comprenc
un espasme d’aquiescència
amb el que em sotmeto
i acato la meva minsa magnitud
que m’aclapara ultrapassant-me
Tants espais de descoberta
tantes direccions que no he pres
tants aires, tantes aigües, tantes llums
arronso les espatlles resignant-me
... com si no? a abrasar i admetre
tot el que una vida permet
...i no més
Quedem moltes ratlles per escriure
i pensaments a flor de paper
però els límits embolcallen
la meva humanitat
delerosa de coneixences
i em calmo en l’aixopluc
de la impotència
que atorga la rendició terrenal
en front de les inabastables mides
de l’univers que ens amara
55 LA VISITA
Fascinat, arravatat
amb la consciència pendent d’un oreig
que poques vegades bufa
Però quan ho fa
tot el meu ésser subjugat i dependent
claudica
Des de la ignorància a la que m’aboco
quant el sento a prop
deixo al muscle adormir-se lànguid
i a la ment fugir
I en una dolça boira divago
i l’instant s’allarga i em colpeix la pell
Xucla el porus amb avidesa
aquell moment únic
conscient de la seva efímera condició
I tal vegada diries
que una amable mort del cos
i el silenci
et venen de visita
56 ERES PERDUDES
En el casal de les eres perdudes
hi havia un lapse de temps
que somiava feia molt
amb una vida d’aventures
Assegut amb d’altres lapses
que se’l miraven indiferents
capficat és preguntava
que seria d’ell quan s’acabés?
I és que era un tros perfecte
d’hermètic temps rodó
amb un potencial enorme
que podria fer... que se jo...
I ara llanguia esperant
a que arribes el seu instant
i mentre l’ocell de l’ara volava
ell és frisava fent grans plans
I quan va voler intervenir
i aclarir tots aquells dubtes
va adonar-se passat i presoner
del casal de les eres perdudes
57APARTAT
Apartat de tot
de la llum que m’encegava
del delit i de la daga
i del company mort
del so de l’angoixa
del lliure albir
de les tardes assossegades
i dels pins
Apartat de la mel
i de les fels de la vida
apartat també de la mentida
i del neguit
Lluny de paraules buides
i de torts somriures
enllà de la pena i l’alegria
Apartat de tu
i de la cobejança que em domina
apartat de mi
abraçat a l’espina
apartat de la vida
Molt distant de tot
amb el cor fugit
lluny de la saba que em nodria
lluny de tot,
de tu, de mi
i del món que coneixíem
58T’HE VIST
T’he vist sols un instant
i la teva aura resplendent
m’ha inundat el present
amb una onada de meravella
Carregada de futurs
i d’amables promeses
de records de molt lluny
i de llunes, sols i estrelles
T’he vist només un moment
i la ment se’m desbocava
malgrat que la teva mirada
fugia esquiva a lloms del vent
Però no penso defallir
en la meva eterna recerca
del teu cos la descoberta
i el sadoll del meu neguit
T’he vist tant sols un instant
però m’has deixat bona empremta
fa estona que t’has allunyat
i la teva imatge encara reverbera
59 AUS
Em desvincularé de la terra
i no seré mai més esclau
de cap dogma ni bandera
empeltat de l’esperit de les aus
Volaré damunt singles i carenes
i la meva llar serà el cel blau
no acataré cap més frontera
i en els núvols hi bastiré el cau
I seré ocell que res precisa
humil i enlairat pel vent
i a qualsevol branca peregrina
serà bona per recuperar l’alè
I veuré el món de molt amunt
i les persones ben petites
i no m’afectaran mai més
ni mitges veritats ni mentides
Lluny de tot allò que em puny
ara que encara homenejo
... tal vegada demà espero
tot neguit s’haurà fet fum
60 EMBALUMS DE FUM
Una munió de mots efervescents i dúctils
a vegades amables i a cops capaços de guarir
Idees llençades a la benevolència dels astres
i la vana il·lusió de que les puguin sentir
Recurs d’estones mortes, la pell dels dies
i la sensació fugissera de sortir d’aquí
Arrossego capses de fum i baluernes de vent
que semblen fer més costerut el camí
Recerques de pedra polida i marbre exaltat
deus d’ànsia i dolls de neguit
Llàgrimes de tinta damunt del paper blanc
penes i joia en un remolí
Perles i llunes i llims de innocència
i porpres albades i sentor de gessamí
Embalums de fum i carícies de vent
la musica s’enlaira per damunt de la nit
Embalums de fum que com puc arrossego
que semblen pesar menys si els escric
Pere Suñé Ribera
Barcelona Març 2009
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario