11 LA GANA AJUPIDA 2010

LA GANA AJUPIDA (Poemes)


































Pere Suñé Ribera
Pereplant@hotmail.com
senyorsunye.blogspot.com
www.myspace.com/pereylaplanta




































LA GANA AJUPIDA


INDEX


1 El teu amor
2 Uns ulls
3 Potser si
4 Res a dir
5 La gana ajupida
6 Camins i cabals
7 Un altra vida
8 Quan calli el vent
9 Instint
10 La cadena
11 L’embús
12 Tremola
13 La buidor
14 Fulla seca
15 He sabut
16 No n’hi ha per tant
17 Goig sublim
18 Secrets exquisits
19 Com explicar
20 Quadres
21 Desig
22 País intern
23 Conserva
24 Perdre’t
25 Abandonat
26 Perfecte
27 Metropolità
28 Tres mil estones
29 Cada un
30 Ocell
31 Triada
32 Tardor
33 Penitent
34 Impenitent
35 Murmuri d’aigua
36 Misteris
37 Viatge
38 Arriba un moment
39 Absurd
40 Oxigen
41 Ombra
42 Quasi fum
43 Obcecat
44 Abrasa’m
45 Segurament
46 Rialla
47 Avalot
48 Sinergies
49 Poemes
50 La plomada
51 Errat
52 La talaia
53 Secrets
54 Hermitage
55 Perversió
56 Miracle
57 Si Deu vol
58 Pes
59 Digues-m’ho tot
60 Caminant de nit




1 EL TEU AMOR

No vol el teu amor
et vol a tu
material i de vellut
riure amb el teu cos de lluna
i fer glops de lívida claror
Vol el teu cos de bronze
i el refulgir de l’or
que no precisa el teu amor
vol la vida
que l’esma l’hi ha robat
i la mel que tot home anhela
No vol el teu amor
dóna’l a qui el vulgui
el vol despertar
la sang dormida
vol veure desig si el mires
i en el teu pit trobar el consol
que la seva anima precisa
Vol la seda de la teva pell
i els seus racons i plecs
i per un instant l’eternitat
la teva vida sencera
sense fraus ni compliments
No vol el teu amor
dóna’l , escampa’l arreu
que a ell d’amor
massa sovint n’hi han promès
però l’amor és esquiu
i dient que es queda
mentre fuig per la carena
sense deturar-se menteix


2 UNS ULLS

L’estany d’uns ulls on ofegar la remor
amb la ferma voluntat d’asserenar el vent
sadollar per l’instant la set permanent
i refredar amb un esguard l’antiga cremor
Estrènyer ben fort en el cau del pit
aquell doll de tendresa que brolla amagat
llençar-se rendit al si de l’eternitat
i amb el cos anar més enllà del esperit
A l’estany d’uns ulls deixar-s’hi negar
i un cop lliurats muscle i pensament
al vèrtex de la vida i el seu remolí
Abrasar-se a la llum de bonior infinita
ser de nou un embrió de pulsió primitiva
i deixar que concòrdia i pau arribin per fi

I que sigui el cabal de la sang
el que espargeixi arreu tanta bonança
i la dugui més lluny del temps i l’espai
a lloms de cada cèl·lula, amb cada alenada
Que el sentiment que fins ara mancava
s’arrapi amorós al present que fuig
esbandint tot rastre de neguit i basarda
per deixar immaculat fruir del futur
Distreure la mort amb una esgarrifança
amb un cop de llum, amb una carícia clara
que apaivagui l’onatge massa embravit
I en l’incert puig d’una incerta calma
amb goig i dolor als plats de la balança
l’esclat d’uns ulls il·lumini el camí


3 POTSER SI...

Potser si que acabarem inventant mitologies
i llençant al buit grapats de futur i de paraules

Potser si que, finalment serà la memòria
qui ens salvi penjada de les branques del salzes

Potser serà en un altra primavera que floriran
mots com roselles enaltint nostres tardors

Potser llavors ens arribaran les filagarses d’avui descloses de les barbes cendroses del temps

Potser si que l’esperança fa més dolça l’espera
del qui no sap ja, ni podria, tornar enrera

Potser els violins de la solitud gemegaran encara omplint el capvespre de porpres i blaus

Potser si que un dia, tal vegada podràs llegir
les lletres suaus de les aloses acaronant-te

Potser si que ara, és total un anhel que frisa
per prendre anima, fer-se cos i ser substància

Potser si que és només pell, tremolosa i sensible
la que empelta el brancatge del mot

Potser si o potser no regalimarà la llet com solia
de les mamelles ara eixorques... d’un dia qualsevol.



4 RES A DIR

Res a dir si a estones
la xafogor del cos fa cendres
l’arbre dels pensaments
el brancatge del dia a dia
amb un foc soterrat i silent
Res a dir doncs si desprès
d’aquesta crema efímera
rebrota la llum reeixida
amb nova saba, nova vida
a mica que bufa un altra vent
Res a dir si amistançat dels sentits
des de l’esglai de la primera llum
ferint l’abisme... en néixer
a vegades som mesquins
i amb vel·leïtats traïts
Res a dir si l’enclusa del cor
mai fins ara em prou feines senyalada
ha esdevingut fang de terral
on s’hi enfonsa tou el mall
a cada nova batzacada
Res a dir si mil voltes avisat
el brivall que la pell governa
negant tot el que la vida ensenya
trabuca tossut en idèntica penya
i s’estimba en igual trau
I si qui esforçat guia la nau
solcant filagarses de vent
perdent nord i timó s’extravia
en l’onatge blau atret per la deriva
d’un esguard escadusser
res a dir... res a dir... res a fer



5 LA GANA AJUPIDA


Trenca el crit de la pell
la serenor del dia
amb el seu badall
de permanent carència
és pulsió de cèl·lula
de solitud captiva
i clam ancestral
que defuig la ciència
és bramul nocturn
que anul·la la pensa
la soterrada remor
... la gana ajupida



Dels instants madurs
que desgrana el dia
raïm incert
de quotidiana verema
fet de grans de joia
o d’amarga pena
quants n’hi ha,
quants en contaríem
que no duguin l’empelt
i l’oculta influència
la petge ominosa
... la gana ajupida


De desig i mancança
n’és feta l’ambrosia
amb essència de lliris
pura i perfumada
no hi ha voluntat
ni humana ni divina
que apaivagar pugui
el crit que la demana
dut a lloms dels vents
de cada jornada
l’udol des de l’ombra
... la gana ajupida



Des que llençats
a la gelor de la vida
amb el primer plor
de nadó desnonat
ja exigim la flor,
la calma exquisida
la fi del dolor
que just ha començat
i amb la claror del abisme
l’ull encegat
ja el seu tribut reclama
... la gana ajupida







6 CAMINS I CABALS

Els camins de la saba son lents
i el cel senzill adorm els estornells
en el porpra dels capvespres
Pentina el vent la cendra dels cabells
i la set mai sadollada
jeu al jaç de l’habitud
Vol renovats sentits
per estrenar altres geometries
i llaurar nous terrals
amb la vella arada
Sentir que escapa de la cinètica del remolí
...i enganyar... si enganyar!
a la bagassa mort que espera
Llençar per la borda seny i paciència
i esdevenir histriònic exemple
d’anhelada follia
L’aixopluc de la intempèrie i el caliu del ras
seran la llar on cercar
la cobejada pau
I fer fum de tota herba, pa amb tot llevat
i escampar arreu
la tendresa de les albes
I de nit calar foc a la casa, foragitar al remat
i honorar l’error
en la laxitud de la perduda causa
Renéixer cada segon de la mort
que propicia l’esma falcada al dia
com el tascó a l’aixada
I que en els cabals de l’encoixinada vena
l’hi circuli per fi serena
i sense dolor la sang



7 ALTRA VIDA

En un altra vida potser
resseguirà encara ignots camins
i en el feltre suau de les obagues
beurà la pau dels til·lers adormits

Tal vegada llavors els sentits
que des de la buidor reclamen
trobaran el consol, la mirada
que fa temps cerquen entossudits

L’encís sagrat que tot captiva
i omple de pura vida el moment
que s’esmuny de manera furtiva
aferrat a la crinera del present

Potser doncs en un altra vida
és nuaran sentits i pensaments
els uns donant força als altres
sent l’un de l’altre complement

I a l’obaga pau dels til·lers
on s’escolta el bleix de la pell calmosa
alçarà joiós el vol la vella alosa
dibuixant filigranes en el vent






8 QUAN CALLI EL VENT

Quan calli el vent
ha d’aprendre a escoltar
la calma que tot ho amara
la lleu pulsió latent
que emana de la terra ufana

Quan s’apaivagui la remor
de les ones salvatges
colpejant l’escull
haurà de triar el silenci
com a company nocturn

Quan s’acabin les ganes
donant res per perdut
haurà de seguir tossut
enamorat de l’alba
i del capvespre que fuig

Quan aquella rara alegria
sembli quasi oblidada
òrfena de tota llum
i pels camins extraviada
l’ha de revifar el teu cos nu

Quan ni lluna ni estels
pengin de l’eixida de casa
i el caliu amb que comptava
fugi cel amunt esvaït
trucarà la teva porta encara



9 INSTINT

Allò que apareix mitificat en el somni
el desig mai acomplert com motor de vida
la turbulència de la sang quan imagina
i la corol·la pura d’aquell cos per fi s’obri
Poemes de pell i de deler irreal i sublim
on la lletra cobeja la carícia perduda
l’encís d’un bes furtiu sota la lluna
que t’amara de beutat amb dolç plugim
Maniobres de la ment explicant la carència
l’absència total del preuat complement
que a crits reclama l’ésser des de la naixença
La flor de la vida, l’ambrosia del present
els braços de l’amant que acull amb complaença
l’eterna jovenesa, la sagrada pèrdua del seny

Reeixir d’una mort volguda i enyorada
tants passos perduts cercant la incerta pau
el silenci final de l’àtom que reclama
el descans, el sadoll, l’assossec del brau
Quieta la sang en el seu cabal aturada
en l’instant precís de nul·la gravetat
observant la plana des de sota la nuvolada
com un falcó immòbil amb el seu vol parat
L’home corre amb l’alè de l’instant al clatell
i per saciar la fam bada la boca amb avidesa
per aconseguir només dentellades de vent
L’home cerca orb damunt la terra immensa
com l’arna cerca la fi en la flama encesa
sense ganes ni forces per fer diferent



10 LA CADENA

La cadena que arrossego
no és feta de ferro colat
no te pas un pes impossible
ni enlloc em te lligat

La cadena que em priva
de la meva llibertat
és del tot invisible
dins dels confins del meu cap

La cadena que em te esclau
pres d’una força intangible
amb el pas del dia a dia
m’hi he anat acostumant

La cadena maleïda
lliga el que no és pot lligar
lliga el cos a la norma
i la norma amb la moral

La cadena és del tot real
encara que ningú la vegi
i per molt que l’home la negui
tots en duem una d’igual

La cadena que duc al coll
si pugues la trencaria
i sense llastres a la vida
lleuger alçaria el vol



11 L’EMBÚS


Retroba aquí afanys i força
però malgrat la voluntat decidida
nota en l’interior d’on brolla
el doll sagrat de lletra sentida
el parany, la trava, la nosa
la causa de la deu que minva

Insisteix cercant la clau perduda
i no és fàcil trobar-la aquí i ara
massa temps que no albira la mirada
l’inspirador esguard de la musa
que hauria de desfer l’entrebanc
que el torrent viu del vers atura

Sap que s’ha de persistir tossut
fins que el poema brolli natural
i cercant els ulls d’aquell esguard
no l’haurà de trobar en absolut
per això garbella mots sense parar
a veure si així se’n va l’embús












12 TREMOLA

Tremola de pensar
amb les fogueres del ahir
en els avalots de la pell
en l’avidesa dels seus dits

Tremola recordant
guspires omplint la nit
espurnes de llum fendint
la foscor de la seva cambra

Tremola incontrolablement
quan refà les hores
extraviades per vials
de plaer i de follia

I tremolant és reconeix humà
amb el desig que encara el sotja
com la fura sotja
el cau de la llebre

Tremola doncs de pensar
que potser ja mai més la vida
l’haurà d’abocar
a aquell antic cabal de joia

I tremola per fi com un nen
amb l’actitud rendida
de qui sota el poder aliè
d’uns ulls amants vol viure


13 LA BUIDOR

No renuncia a res del ara
obligat a deixar de banda l’ahir
espera pacient l’incert futur
que amb sort ha de sobrevenir

La pell aguanta aquells seus ossos
fets d’estrebades del destí
creix el tronc pesa el brancatge
ple de fruits que ningú ha de collir

No és tristor el que aquests versos
constaten des de la clara raó
és estèril i pueril rebel·lió
per aclarir-se els malentesos

Malentesos que propicia el desig
quan topa amb la temuda evidència
del pas del temps, la inclemència
i de la buidor que ha de venir














14 FULLA SECA

Reflexions de fulla seca
mentre l’arrossega la corrent
del remolí d’oratge que l’aixeca
cel amunt lleuger com ocell

Però és només una fulla seca
en perpetua dansa i moviment
giravoltant esperonat pel vent
anant de la ceca a la meca

A mercè de l’esclat d’uns ulls
o del malentès d’un somriure
amb aquella esperança que bull
aferrissant-se a sobreviure

Erràtics pensaments de fulla seca
sense timó, ni raó, ni voluntat
sovint arrossegats pel terra
amb gust de perduda llibertat

Llibertat que la jovenesa atorga
per l’inconscient menyspreada
ara ha esdevingut fulla seca
de la pols i el vent amistançada









15 HE SABUT


He sabut, perquè m’ho ha dit una estrella
que de nit t’han sentit plorar
i que lluny de cercar consol i calma
plores i plores sense parar

M’han dit que estàs enamorada
d’un d’aquells éssers de la nit
que amb cançons de joc i de fosca
t’endolcia els llençols del llit

I tu llangorosa volies altra cosa
un dia roses i l’altre llessamins
incapaç de donar les gràcies
ni mostrar una espurna de desig

I ara és el pes del silenci
que t’afeixuguen cos i esperit
i delint-te pel que la nit et donava
t’ha crescut un buit ple de neguit

I ara plores a llàgrima viva
amb la nostàlgia del qui tot ho ha hagut
i al qui ara tot l’hi manca
perquè no donant-se... tot ho ha perdut







16 NO N’HI HA PER TANT

Grans sequeres, collites eixorques
temps de frisances sense respostes
Tota la feina a fer i poca cosa a dir
el món incomplet, mai rodó al cap i a la fi
En les planes ermes d’aquell octubre
sements estèrils i menges de pobre
Pansides les fulles a la vella branca
i amb cuites senzilles l’amor s’entrebanca
Gira, gira el Sol i la Terra en el seu eix
s’escampa la llum mentre l’ombra neix
Negra nit de misteri on tot podria ser
descoberta del desori i de la poca fe
Cavalca l’ànsia amb galop desmesurat
i abrasa el miratge com un foll immaculat
Cada cop més lluny el vellut i la calma
jeu el seu cos quasi sense esperança
Tanca els ulls al passat i el futur l’espia
mata el jorn d’avui esperant el nou dia
Deixa de sentir avorrit de la pena
i un dolç assossec l’hi navega la vena
Amb orgull contempla fins on ha arribat
però mirant-ho millor no n’hi ha pas per tant










17 GOIG SUBLIM

Despullat, nu davant l’eternitat
el temps bressolat pel compàs de les ones
laxa el muscle, arrebossat de sorra
deixa que l’hi fugin cabòries del cap
I en l’íntim redós de la parpella closa
on s’hi troba segur, seré i confiat
el seu pensament cap a ella se’n vola
amb la brisa salobre que ve del mar
I una estranya pau se l’hi instal·la al pit
poderosa i silent com un bon esperit
aparegut quan el pensament la convoca
I és tant plena de beutat aquesta força
tant viu el sentiment que a ella l’acosta
que la resta de l’univers perd el sentit
I son només ells dos en el recer del somni
carícies impossibles, paraules que no cal dir
ho saben quasi tot de buidors i de silencis
i junts han entrevist la possibilitat de fugir
Somnis, brisa, sorra i el desig que torna
memòria clara a foc gravada a la pell
la seva veu tremolant en la distància
com tremola l’horitzó d’aquell dia lluent
Versos lluminosos, transparències subtils
on la seva imatge s’albira desdibuixada
en el paisatge que ulls clucs ell veu per dins
Aliè al sol roent i al batibull de l’Estiu
tanca els ulls i ella l’hi retorna il·luminada
mostrant-l’hi la drecera al goig més sublim



18 SECRET ESQUISITS

Vull un secret amb tu
de somriures i pell
d’esglais i capvespres
i de calius ardents
Vull un secret amb tu
de carícies obertes
de penombres enceses
i de llençols de lli
Un secret ben guardat
només per a nosaltres
que ningú fiqui el nas
per destorbar-nos
Que per tu i per mi
son les calmoses tardes
els coixins de paraules
que ningú ha de sentir
Secrets de saliva
i delers entrellaçats
i de llàgrimes d’alegria
per haver-nos trobat
D’instants aturats
a l’amor d’una cambra
mentre a fora somorta
batega la ciutat
Secrets exquisits
que a ningú interessen
per tothom un misteri
menys per tu i per mi



19 COM EXPLICAR ?

Com explicar allò que silenciós belluga
a dins de cada cèl·lula sota els porus de la pell ?
com posar mesura a un riu tant turbulent
que el seu cabal impetuós res detura ?
Com fer-te entendre amb quatre paraules
la pretensió divina de la humana condició
el plaer d’existir, el desig i la fruïció
amb la que golafre vol gaudir cada jornada ?
Tu diràs que és un fet d’allò més natural
i que a tot el què és viu l’hi passa igual
però el pas del temps l’hi ha canviat la perspectiva
Veu el present com el fruit de l’ambrosia
fruit madur que si no és mengés és podriria
malbaratant el do preuat de sa dolçor

I és que darrera l’hi ha quedat la jovenesa
que tot ho tenyia d’un to més viu i intens
i ara recordant aquell passat com era
es reconeix addicte a la llum d’aquell temps
Pesarós sentiment per qui la vida s’estima
en veure com fugen força i oportunitat
furtiva és la condició de la felicitat
i el coneixement al que tot home aspira
Per això ara prova d’aprofitar el moment
investit d’una mena de calma dolça
que l’hi fa estar a tothora alerta i atent
Com fer-te entendre doncs la seva pressa
la compulsió que el mou vers la bellesa
i a la recerca de la pau i el complement ?



20 QUADRES

Els quadres pengen torts
de les parets de l’estança
revoltats contra la immobilitat
estantissa i silenciosa
de dècades de temps polsós

Assetjats per la pols
els quadres lluiten
per mostrar-se nus i clars
marines i capvespres
i personatges d’antics temps

Així penja el seu deler
confrontat al fat i als fets
cada cop més difós
assumida la impossibilitat
de ser o actuar diferent

Els quadres de gairell
volen donar respostes
però només el deler a contrallum
deixa marques pregones
que si no t’hi fixes ni és noten

Els quadres son com ell mateix
relíquies mai consagrades
trencadisses i assaonades
a la laxitud conformades
deixant minses empremtes a la paret



21 DESIG

El desig és com l’aire
que anhelant reclama el pulmó
la medecina que vol la malura
i la gana que demana la provisió
La set que precisa la tetera
i l’accident del malastruc
la fosca de justificar la bombeta
i la necessària derrota del vençut
És l’incondicional requisit
pel neguit que aclapara
és la fugissera i antiga tonada
del cant d’un foll esfereït
La pluja que vol la teulada
i la pena que mastega l’ensopit
no se dir-te si m’agrada
però així és com sol ser el desig
El timó trencat de la deriva
i la barca amb vela fixa al seu destí
el torb que anomena la tempesta
i el bram de l’onatge embravit
El desig omnipresent no te cura
que hi era abans de néixer jo
i en el ventre de la mare
ja desitjava aixopluc i escalfor
El desig hi serà per sempre
com l’ombra, la llum, el so
i el dia que per fi faltem
desitjarem encara la pols



22 PAÍS INTERN

El meu país intern
te geografies diverses
amb prats de verda controvèrsia
on hi pasturen sentiments
Rius de angoixa i soledat
amb pons d’idees i propòsits
i enlairats espadats
de pensaments insòlits
Roques d’aresta dura
esmolada per vents i rauxes
que duen eixams de disbauxes
erràtiques com la fortuna
Boscos d’heroica convicció
on s’hi fa la raó absoluta
i el fong de la desil·lusió
cria al fons de l’obaga obscura
Un mar embravit i esquerp
on bullen ones d’impaciència
que ajeuen a la fi el seu deler
en sorrals de indiferència
Muntanyes de temps perduts
i porpres serralades de neguit
amagats llacs de transparència
on s’emmiralla el desig de nit
Planes d’erms conformats
on hi bufa sovint la gana
mai satisfeta, mai assaciada
malgrat sèquies i canals
Pobles de casetes blanques
on hi feineja una incerta raó
carrers, places i cantonades
de torturades reflexions
La gent sol ser amable i bona
i t’hostatgen amb tot el cor
del meu país no puc anar-me’n
me’n ha d’arrancar la mort

23 CONSERVA

Et conserva però
en el pensament guardada
inviolada i intacte
amb el porus obert
de la primera neu

Et preserva per quan
sigui insuportable
la vida a part de tu
a banda de la llum
a la llamborda del viaral
llarg, a terra estès

Que la teva memòria clara
sigui la única lluerna
far i fita a la vegada
perquè quan extraviat
tentinegi l’aire
pugui sense error
retrobar-te

Et guarda
en un lloc secret
i amagat de tots
de mirades adelerades
i de llops astuts
per veure’t sol i assegut
resplendir immaculada





24 PERDRE’T

Vol perdre’t
per de nou trobar-te
i servar l’energia
que la teva recerca
l’hi donava
Vol llençar
el teu record a l’oblit
per quan llangueixi
en la buidor
li sigui més plaent
recordar-te
Fer bocins el passat
i passar la vida
rebuscant
la teva imatge esquinçada
entre parracs
de temps
Soterrar la llum
del teu esclat i viure
en la tenebra
i la mancança
anhelant i frisant
per retrobar-la
Voldria incinerar el seu cos
i renéixer
amb una nova
geografia
de pell inexplorada
que et complagui



25 ABANDONAT

S’abocaria
a l’esglai del teu tacte
i a la dolcesa comprovada
de la teva ma

Embriagant-se
amb la suau cadència
de la teva veu parlant-l’hi
net i clar

S’abandonaria
si veies la porta oberta
i una escletxa de llum
fos el seu fanal

Esperaria pacient
a ser recollit del terra
i que aquell teu cos d’asil
acollís a l’abandonat

I restablert seria expert
en l’abisme ignorat
avesat a singladures extremes
per si per atzar, bufés algun mal vent









26 PERFECTE

Fer el poema perfecte
de sintètica bellesa
dolls del broll del cor
lloant l’amor i la pena

Que doni ales a la pulsió
de la neurona que cerca
la resposta correcta
de l’enigma sense solució

Un poema on no sobri res
ni falti la mínima coma
que faci pensar una estona
amb els quès i amb els perquès

Ben lligat, concís i concret
arribant amb sort a remoure
el sentiment adormit
que el dia a dia escombra

Tal vegada un calfred petit
un batec més sota l’ossada
un alè, el record fugisser
del bes preciós de l’estimada

Un poema com aquest
potser mai l’hauré d’escriure
però si t’encén un somriure
m’he de donar per satisfet

27 METROPOLITÀ

Ell no ho sabia però
era l’animal qui dictava les normes
passejant el seu desconsol
amb ulls com tions ardents
i la gana traspuant-li la pell
Els seus ulls eren tions ardents
i en un passadís brut i boirós
de la jungla metropolitana
la va veure de vianants embolcallada
i de rajoles de color verd clar
Ella caminava amb pas ferm
aliena a les inèrcies que movien als altres
com una deessa bruna i altiva
d’ulls negres com l’abisme
i de mítica cintura lleugera i breu
Ell astorat l’hi volia enviar
tota la tendresa que en el pit albergava
i ella s’esmunyia entre verds i siluetes
no sense que les seves mirades
es trobessin un instant
Els ulls d’abisme copsaren al acte
la intensitat, la urgència del esclat
d’aquells dos ulls com tions ardents
que volent traspuar tendresa
malaurats mostraven la fam de la fera
L’animal dictava les normes
i poc podia fer amb intencions i paraules
mentre aquella cintura breu
s’endinsava en un boirós passadís
ascendent de rajoles blanques


28 TRES MIL ESTONES

Encara que les nostres pells
no arribin mai a escalfar-se
l’una a l’altre
i que les mirades que compartim
les robem
a instants furtius de la jornada
Encara que els nostres llavis
es busquin permanentment
sense trobar-se
tinc tres mil estones amb tu
colgat de nit
des del somni acaronant-te




















29 CADA UN

Cada un te el que carrega
baluernes d’allò viscut
que menen al ara immaculat
a l’eclosió de l’instant
que va del present al passat
Cada un te el que s’ha buscat
en el món del cantó d’aquí
on de cada cosa se’n pot triar
d’entre mil marques que hi ha
i el què més costa és compartir
En aquest món fet d’opcions
no hi ha qui és pugui queixar
innecessàries pretensions
consciència culpable en el fons
i massa forats a la ma
Que en aquest món que ara hi ha
el què compta és el que tens
i allò que et deixen atrapar
en una petita porció de temps
que corre mentre el temps se’n va












30 OCELL

Tornar a inventar llunes i albades
i que cada moment sigui nou
estrenar cada alenada
com un regal rebut amb il·lusió
Fer dels mínims fets de la jornada
un festival de joia i de color
i deixar la rutina malaurada
en un lloc fosc de la vida, en un racó
Extraviar el seny alguna vegada
i deixar que calli la raó
enlairar l’instint i la rialla
i llançar-se al buit com un falco
I si veig per atzar una mirada
amb la llum de desig que cerco jo
aprofitar l’instant que s’escapa
i viure’l amb autèntica passió
I és que passen els dies volant
i volant passa tota una vida
plena d’instants perduts
enduts per l’esma maleïda
Tornar a inventar llunes i albades
i que cada jorn sigui viu i intens
com si fos un ocell que s’escapa
cel amunt endut pel vent








31 TRIADA

Fanals

Si em llanço fins al fons
de la literatura i el drama
i estudio mots i heures
segur que algun profit he de treure
de les hores ertes
i dels il·lusoris fanals

Somiaria

Per somiar somiaria
pomes de sucre i regalèssia
i en el palmell de la ma
s’hi faria amb el temps
una xarxa sensible
per capturar poc a poc
delers de vent
i adormits somriures


Ruixats

Si trenco la finestra
entraria el torb gelat
però si acoto el cap
amb complaença
del fluorescent del cel ras
plourien deixats anar
ruixats de llum blanca
i d’agulles de cap


32 TARDOR

Sovint durant la tardor
s’encén un jorn de primavera
i dels racons del bosc
verdeja immaculada la gespa
i del més ombriu neix l’escalfor
Sovint durant la tardor
creixen boires fervoroses
i eixams de puputs i d’aloses
omplen el silenci pausat
de les fulles remoroses
Sovint durant la tardor
al mig del porpra de rouredes
entre el boix i les ginebres
corre fugint la guineu
quan menys l’esperes
Sovint durant la tardor
la pluja tot ho amara
i el bosc te una lluentor
i una assossegada remor
que de veritat m’agrada












33 IMPENITENT

Impenitent
retrobava la llum del seu pecat
i tot i amb amb braços balbs
voldria abrasar-la
sencera i sense fissures
i que no s’escapés
el mínim bleix
del reflexa d’or vell
d’aquest vespre de porpra
que engolia la serralada
Impenitent tornava a caure
i el pecat persistent
s’enfilava com una heure
entortolligada al tronc
del seu brancatge
Però no hi havia pecat
ni penitència
ni codis que ordenessin la flama
o el vol de l’oreneta
ni que lliguessin al terra
l’alè perdut
o l’esglai... o l’esperit
amb cadenes d’aire









34 PENITENT

La fesomia que he vist
a la processo que passava
entre la corrua de figures
negres i encaputxades
era intensa i subtil a la vegada
i fermament lligada
al so profund de la caverna
de la meva ossada
He vist entre boires aixecades
la fesomia que guaitava
amb nineta de punyal
i aquella lívida expressió
tenyida de lluna clara
I amagada en la foscor
la fesomia que em mirava
entre els resignats penitents
era familiar i antiga
amb l’essència d’altres temps
Potser era un averany
o una memòria sentida
però al passar pel meu davant
m’ha fet sortir pell de gallina









35 MURMURI D’AIGUA

Perseguint-me sense fer nosa
com el murmuri de les aigües
a la llera del riu.
Amb el pensament asserenat
acompanyant-me però.
Compulsiu suau de la presència
que quasi sense remor m’aclapara
com el murmuri de les aigües
passejant per la riba
tranquil com el migdia
amb una calma intensa
que no em destorba el pas.
Com el murmuri de les aigües
riu avall deixat anar
remolins de cristall líquid
i límpides bombolles esclatants.
Transparències d’espill tremoladis
i el teu esperit
com el murmuri de les aigües
dintre meu, llera avall, obsés suau.
Cabal tumultuós
helicoide d’aigua clara
pressentint l’esmunyedissa presència
com el murmuri de les aigües
riu avall.
No hi ha resclosa que aturi
l’obsessió suau que m’aclapara
quasi silent
com el murmuri de les aigües
a banda i banda de riu
de l’ull del brollador a l’estuari
barreig d’al·luvió de terra fèrtil
sediment de record i pulsió.
Llit de llim i de llot.
Eixams de teixidors
suren en el reflexa de la lluna
en un toll estanc
on la corrent per un moment s’atura
i el pensament obsés i suau
torna del quasi silenci
sense gravetat
a governar-me l’instant
com el murmuri de les aigües
riu avall






















36 MISTERIS

Misteri en el segon següent
espai d’incertes qualitats
sotmès a l’albir de l’univers
en el que res és del tot fermat
A les aleatòries corrents
que acoloreixen albes i postes
o als remolins de fulles mortes
que mouen erràtics vents
Misterioses son les respostes
en la recerca permanent
de preguntes que ens sotgen
i que mai potser formularem
Hi ha misteri en l’entramat
que ens ha conduït aquí al ara
potser l’esclat d’una mirada
ho hagués tot trasbalsat
I la d’avui seria sens dubte
malgrat ningú ho ha demostrat
un altra manera de viure
a la llum d’un altra realitat
Tal vegada el destí ens és nuat
a coll amb invisible cadena
i mentre l’home viu, l’arrossega
menat pels capricis del fat
Misteris que condicionen
el dia a dia de la humanitat
quina vida més avorrida
si ens fossin revelats






37 VIATGE

L’estrebada encegadora
... l’inici de l’humanal viatge
El tret amagat de tot acte
... la instintiva compulsió
El pecat imperdonable
... la pròpia negació
El principal aprenentatge
... aproximar la direcció
El primer imponderable
... l’excusa del mal pagador
La fermesa de la ruta
... l’absoluta convicció
L’escull amagat, el viratge
... l’afany i la superació
Els entrebancs del camí
... les estrofes de la cançó
La tempesta sobtada
... l’imprevisible condició
La drecera improbable
... l’espontània il·luminació
La carrega feixuga
... la quotidiana tasca, l’esforç
La bonança inesperada
... la clariana del bosc
La calma definitiva
... la fi del viatge, la mort







38 ARRIBA UN MOMENT

Arriba a la vida un moment
tant i tant desfeta la iniciativa
topant tossuda en el ferro fred
que t’abandona l’energia
del embull no hi veus sortida
i del desànim estàs a frec

Si esperes pacient la senyal
que t’haurà de canviar la vida
i la senyal encara no arriba
mentre t’assetja el final
un cop de timó és el què precises
cercant llum d’altra fanal

Si t’acostumes a l’infortuni
i l’acceptes com a propi fat
és difícil sortir del forat
on caus malgrat tu no vulguis
i en una espiral de desordre
t’enfonses sense a enlloc fer cap

Ara ja res del món espero
i amb això puc anar fent
bandejat a mercè dels vents
amb poca cosa m’acontento
servar l’esperit que encara sento
i l’esca que encén el moment





39 ABSURD

Absurd com el deler
que t’esgarrapa l’ànima
sensible només si et manca
i esvaint-se quan s’ha satisfet
Perseguim quimeres desperts
cercant la màgia d’un esguard
o la consecució d’un plaer
d’impossibles qualitats
I l’influencia s’esvaeix
com la set més salvatge
en el moment exacte
que l’aigua se’t ofereix
Com l’escuma de les ones
de blanc i pregon espurneig
i que just en besar la sorra
es fa fonedissa i desapareix
Deler irreal i mentider
que ets fet de substància impura
d’il·lusions banals i luxúria
i vius d’allò que no és












40 OXIGEN

Dóna’m oxigen i que se’m eixampli el pulmó
i que l’ofec no m’atrapi en la seva presó
Dóna’m alegria i que s’animi el meu cos
que fa temps que no riu i no puc riure jo
Trenca fronteres i vola més lluny d’aquí
potser a la primera parada pensaràs amb mi
Endinsa’t si vols a la fonda boscúria
que jo t’he de guiar des de l’ombra obscura
Oblida el meu nom, meva veu i meu tracte
i fes el teu camí amb pas seré i impecable
Encén un foc d’encenalls del meu record
i que el fum se’n voli més enllà de tots dos
I si en la nit solitària sents un buit interior
no malgastis llàgrimes ni paraules d’enyor
Fes un pas i un altra amb la cabellera al vent
segura, serena i sense rancor en cap moment
Confon-te per fi amb l’horitzó que t’espera
allí a la linea difosa que separa els dos móns
El de la terra amable de l’inici del viatge
i la del món imprevist que ningú mai no ha vist
Dóna’m pau, oxigen, llibertat, aire pur
que s’esvaeixi el desig que encara sento per tu








41 OMBRA

Una ombra llarga i fosca
al cos fixada per sempre
mentre la llum clareja
corrent pel blanc de la paret
Silenciosa, permanent
passeja el seu color negre
sense al gris fer concessió
seguint tossuda el moviment
Tal com aquest sentiment
que se’m enganxa a l’ossada
i que cada matinada
em desperta la carn inclement
Com l’ombra esbiaixada
que projecta el sol rogent
quan l’horabaixa s’acosta
i el cel de porpres s’encén
Tal com aquest sentiment
que pren la tristor de la posta
mentre és difumina l’ombra
i la nit guanya terreny
És desig, mancança, és ombra
la que és dibuixa en el meu mur
abans d’un blanc impol·lut
i ara amb foscors de tomba
Vel·leïtats de blanc i negre
en el cor sempre exposat
per molt la llum l’ha il·luminat
sempre hi ha hagut ombra al darrera



42 QUASI FUM

Eventualment
ara ja ets pols de cendres
cel amunt... quasi fum
enlairada del vent
I recordo quan eres carn
en el meu pensament
sempre lluny
com el fum
inabastable com el vent
però tant real
... tant present
A poc a poc
t’has anat esvaint
en la meva ment
sense altre contacte
que no fos amb el pensament
Passant estones sense tu
lentes i feixugues
de solitud punyent
esperant l’adveniment
del miracle de la teva llum
resplendent
i de la bonior que no arriba
I ara sobtadament
m’adono que t’has fet vent
de cendres i de pols
esvaïda cel amunt
esmicolada
en el meu pensament
feta corrent
... quasi fum

43 OBCECAT

Llàstima, si aquest fos el cas
de planyem un xic a mi mateix
però un cop el foc és encès
ho crema tot incontrolat
I tant mateix resplendeix
amb flama inclement i voraç
i refulgir dolç de parnàs
com el desig que em te corprès
Però tot plegat és un reflex
d’allò que jo seria capaç
comptant amb el què mereix
la inquietud que m’has sembrat
Mirant-me amb aquell esclat
que el meu cos esfereeix
i passant de mi en acabat
com si mai hagués passat res
Però ara et juro s’ha acabat
per allò que fa a mi mateix
doncs és el meu cor qui pateix
per tant d’amor malaguanyat
I aquell foc que a mi em colpeix
poc a poc ja s’ha apagat
tot i que un lleu espurneig
encara em te un xic obcecat








44 ABRASA’M

Abrasa’m ben fort
en el teu pit amant
no deixis que fugi
l’escalfor que em cal
per sentir-me reeixit
de l’univers glaçat
Besa’m els llavis
acarona el meu cos
et demano no paris
les carícies d’amor
que l’amor ens fa savis
i millors a tots dos
Pren-me de la ma
i guiem pels teus racons
per les teves planes
d’ondulants turons
que tinc por de perdre’m
encegat pel teu sol
Ensenya’m la forma
de seguir cor alegre
sense el teu esguard
il·luminant la tenebra
acostumat com estava
al far del teu esclat
Abrasa’m ben fort
i no em deixis anar
que la corrent s’endugui
cada mur, cada envà
que el remolí no ens separi
tal i com vàrem quedar


45 SEGURAMENT

Segurament som quasi res
infinitesimal partició de vida
microscòpica pulsió primitiva
en el mapa gegantí de l’Univers
Consciència intranscendent
flotant en una mena de deriva
de forces que giren i giren
en equilibri exacte i permanent
I la quinta essència del pensament
l’energia més neta i pura
nascuda en el vèrtex de la ment
És només un floc d’escuma
un esquitx, un bri, una espurna
que segurament s’endurà la corrent


















46 RIALLA

Ara ric i ric com un foll malalt
compulsiu de la rialla desfermada
del sanglot incontrolat, la llàgrima
vessada amb alegria galta avall
Soc esclau de la gran riallada
i de l’humor viu, alegre i festiu
i de trobar-li la gràcia amagada
al mal pas de més pena i compromís
Amic de la llarga sobretaula
del cafè, del ressopó i del acudit
i d’aquella esgrima de paraules
de qui és agut, graciós i divertit
De la tonteria sense solta ni volta
i l’aguda paradoxa i de l’absurd
del cop amagat que no esperaves
i la forassenyada raó del tossut
Amant d’anar lleuger per la vida
i de no capficar-me massa per res
que res del mon la pena valdria
i entristir-me no em fa el pes
I també és llàstima d’anar penant
total per viure quatre dies
que per morir-se... morir-se de riure
i no passar-los pesarós, somicant








47 AVALOT

Ningú podria aturar-me
si veiés amb claredat la senyal
i en el marasme dels meus dies
escoltés entre boires el teu cant
És el teu reclam el què espero
des de ja fa masses jornades
i delint-me s’esmuny l’esperança
que no n’hi ha prou amb voler-lo
Esmolo sentits a la nit fosca
i en els subtils detalls del dia
però em desespero per força
veient que la senyal no arriba
A cops observo que passes
distreta amb les teves cabòries
i friso en el silenci que escampes
adelerat de lliris i roses
I tu, tant present en la distància
no crec que siguis conscient
de l’avalot que el meu cos trasbalsa
quan et tinc a frec de pell












48 SINERGIES

Atavismes ancestrals
sincopades cadències
compulsions animals
d’abans de la consciència
L’alè de l’univers
giravolta la roda del fat
el principi i el final
el món en un batec comprés
L’esclat d’una mirada
i Deu a la nina d’un l’ull
el cicles de la marea
i l’etern flux i reflux
La sístole i la diàstole
les migracions de les aus
les inèrcies marines
i l’origen dels alisis suaus
La dansa de les estrelles
i les tempestes solars
el llenguatge de les balenes
les harmonies de l’espai
Les direccions de la deriva
l’atracció del remolí
l’erràtic vol de la paraula
la indiferència del destí
Secretes sinergies
que mouen l’univers
però cap d’elles m’aproxima
allí on tu ets




49 POEMES

Poemes d’amor
d’aquells que no és porten
física i alquímia escrita
mots de lliris i mimoses
Poemes d’amor
que l’amor no expliquen
no és pot explicar
el trasbals d’una carícia
Poemes d’amor
de lletra quasi viva
corrent pel paper blanc
en llangorosa deriva
Poemes d’amor
i de sofrences dolces
intents d’anomenar
les corrents misterioses
Poemes d’amor
com l’embat de les ones
fets d’efímera escuma
fins a besar la sorra
Poemes d’amor
n’escriuria a tothora
en tant em bategui el cor
en tant em quedin forces










50 LA PLOMADA

Vist tot el què he vist fins ara
ja no tinc cap pressa per res
m’asseuré a l’entrada de casa
a mirar la plomada del temps
posar-ho tot allà on toca
en la gravitació justa i adient

Tant és doncs tot moviment
vist tot el que he vist fins ara
que si la vida no et ve de cara
no cal ni que en facis esment
deixa que actuï la plomada
que tot ho posa al bon nivell

Amors, fastos i oripell
vist tot el que he vist fins ara
amb el prisma de la distància
és despullen d’importància
perquè l’eterna plomada
balanceja el seu pes de temps

El deler què ho era tot per tu
el paradigma què cercaves
o el que il·lús donaves per segur
tot ho aploma la plomada
el bon fat o el malastruc
vist tot el que he vist fins ara




51 ERRAT

Potser estic del tot errat
i el gruix dels meus pensaments
son fum d’encenall, son palla
i la recerca de la veritat
és una quimera llunyana
Potser és banal tant d’esforç
tanta lletra rumiada
tanta poesia, tants records
total per no arribar enlloc
més enllà d’allà on soc ara
La recerca del Nirvana
i l’esmunyedissa pau interior
confrontats al desig i la gana
en els incerts camins de l’ara
ens poden abocar al error
És que és fa difícil conciliar
el batibull de la vida urbana
i la inquietud que s’encomana
amb la concòrdia adelerada
i l’esforç que és precisa per cercar












52 LA TALAIA

Fins aquí soc arribat
fins a aquesta meva talaia
bastida sobre els fonaments
de rocalloses anyades
Fins aquí i no més enllà
que és terreny d’un altra dia
potser també d’un altra vida
en el que tot haurà canviat
Però ara, aquí enlairat
l’aire embullant-me el cabell
que gesticulant amb mil mans
celebra la vida al vent
Des de la talaia estan
tot és diàfan i la claredat
s’escampa serena arreu
fins l’horitzó difuminat
La meva cara s’enrogeix
amb l’oreig a la fesomia
i com un San il·luminat
manllevo eternitat al dia
Alço els braços com profeta
tics de místic irrellevant
que sigui el futur de bonança
d’anissos i ocellets piulant
Aquí a l’estilítica talaia
tot ho veig apaivagat
les distàncies no separen
el paisatge sencer integral
Cau calitja... hola horabaixa
enlluernat pel Sol brillant
els bisbes del capvespre
pinten de porpra el cel blau
Des de la Talaia tot és suau
fins la mort de la claredat
xiuxiuejant se’n va el dia
la nit arriba un teló que cau
Des de la talaia estan
saluda des de la carena
el rostre de la lluna plena
amb somrís blanc esclatant

























53 SECRETS

Secrets segellats
és guarden en capses
sense forats
sense espitlleres
poc heroiques
per no treure ni el cap
ni el fusell
I el segell
és va gravant
a cops de temps
i de silencis
a la soca-rel de la pell
Els secrets de carn
queden al vent
exposats
a la que passa el temps
com l’aiguat
que s’endú bardisses
i la palla del paller
deixant l’anima de pal
despullada al vent
exposada al món
i a les mirades de la gent








54 HERMITAGE

T’he vist passar i la teva silueta
m’ha fet pensar amb l’Hermitage
d’avingudes nevades i cel encimentat
El passeig dels pollancs
i dels esporgats plataners
a la vora del Volga congelat
entre branquillons de gebre
Deixaves empremtes a la neu
amb el teu pas petit i jo les seguia
amb un perfum de vodka als llavis entercs
T’he vist passar
abrigada de recances i de naufragis pretèrits
i per un instant m’he sentit estrany
entre salvador i nàufrag
Allunyant-te
t’he vist més clarament que mai
la teva ombra allargant-se
retallava el seu perfil a la neu
i jo, abstret voldria comprendre’t
...però et difuminaves
Ai! Si t’haguessis aturat
i hagués tingut l’opció dels lliris a la ma.










55 PERVERSIÓ

La veritable perversió
és no acceptar
que els pensaments
que el cervell destil·la
a ritmes diferents
i en situacions escollides
no son el feu del Bé
ni la llodriguera del Mal
i que la moral
és un concepte
que massa sovint
puny innecessàriament
i fa mal.
La innocència
neix a la naixença
i creix en els prats verds
i els estanys de cristall
i sempre hi és
fins i tot sepultada
per la norma
i el desgovern de la moral












56 MIRACLE

...I aquí em teniu
amuntegant ganes i records
i veient el temps escolar-se
per les clavegueres del jorn
Però no penso defallir
i seguiré tossut entestat
a fruir de la fruita improbable
i gaudir del somni que se’n va
Aferrissat a ser com un au
i sobrevolar elegant els singles
les penes i amors impossibles
impertèrrit com un falco aturat
I no permetré que els vents
guiïn el timó del meu vol
que ja fa temps que volo sol
i aprenent dels inconvenients
He de fer que els meus actes
em duguin al fi adelerat
i si aquest no fos el cas
asserenat esperaré el miracle













57 SI DEU VOL

Llanço al buit la meva fe
i estripo a parracs les creences
renego de totes les lleis
i m’emparo a la fosca eterna
On una mínima lluerna
m’haurà d’ensenyar el punt
allí on el so estima el silenci
mentre tot el món retruny
Apostata de l’idea peregrina
i pecador convicta i confés
que cap cot a anat per la vida
i mai no l’hi ha servit per res
Abandono normes i dogmes
manaments i constriccions
les consciències pecadores
i els fonaments de les raons
Abdico de tot i perjuro per res
faig el desentès del més sagrat
soc el sobirà de la poca fe
i diria que ja estic condemnat
Prou heretge per ser cremat
pels ministres de la paranoia
els publicistes de l’Infern
i especuladors de l’ultima hora
I si amb això no aixeco el vol
ja podem trencar la baralla
perquè si tip de provar-ho tot falla
serà per que Deu no vol



58 PES

Tinc un pes a l’ànima
que em te desequilibrat
no se d’on ve ni perquè
però m’espatlla el dia
Un pes del tot imprecís
que em te el cor pres
i si no el puc aturar
segur que anirà a més
Un pes sord i somort
que em nia sota l’ossada
i a cada nova alenada
sembla pesar més i més
I jo em trenco el cervell
per esbrinar d’on surt
però aquest pesat desgavell
em te del tot esmaperdut
I em costa respirar
i l’aire se’m fa calitja
d’una rara densitat
que m’atenalla i asfixia
És un pes clavat al pit
i no en se raó ni origen
potser crema la ferida
del punyal del teu despit
Un pes feixuc m’ha sortit
i no puc alliberar-me’n
potser només una paraula amable
el podria fer fonedís





59 DIGUES-M’HO TOT

Digues-me amor meu
regala’m les paraules
i tot el que sigui teu
les pors i les esperances
La mida que gastes
l’hora que vas néixer
la posició dels estels
i els viarals on vas créixer
La talla que vesteixes
la carícia que et cal
on t’estàs, on resideixes
tot el teu historial
Confia’m el teu codi
i el numero secret
el signe astrològic
el teu astre ascendent
Amb quines afeccions
l’avorriment consoles
quines arts o cançons
el teu cor commouen
L’historia clínica
la situació fiscal
els llocs que coneixes
i els que no has anat mai
L’episodi ocult
que mai revelaries
aquelles tonteries
que tenim cada un
L’olor que t’agrada
allò que has viscut
la feblesa que amagues
els entrebancs haguts
Parla’m dels parents
de la família llunyana
dels viatges que has fet
dels que faràs tal vegada
De com t’agrada l’amor
si vols llum a la cambra
de si tens set de nit
si vols que et dugui l’aigua
Digues-me tot de tu
encara que no faci falta
que quan siguis lluny
pugui recordar-te






















60 CAMINANT DE NIT

Si algun cop caminant sola de nit
o a la tèrbola claredat d’una farola
notes com una presencia que t’envolta
des de l’ombra amb un sisè sentit
I un calfred sobtat et recorre l’espinada
mentre passeges errant com un esperit
no t’espantis i segueix la caminada
que potser notes a l’esquena el meu desig
Ets tant lluny que no he de trobar-te
s’ha anat fent tant enorme la distància
des que te’n anares sense comptar amb mi
Em queden uns versos per recordar-te
els mots ferits que somicant llanço enlaire
i el secret afany que els arribis a sentir

Si algun cop caminant sola de nit
trobes que l’oreig sembla estimar-te
que de la fosca n’entens el llenguatge
i un udol fondo et ressona a dins del pit
Jo t’ho prego, amor meu, no t’espantis
no cerquis de trobar-hi algun sentit
provant d’interpretar críptics missatges
només som jo i el cant del meu amor ferit
És una tonada que no capta cap oïda
que surt del fons de l’amagada sima
on s’aixopluga el meu pobre amor cansat
És un salm que rendeix culte a la ferida
com una fe, una litúrgia, una doctrina
a la que sense voler m’he vist abocat
Novembre 2009