4 DUES HISTORIES PEREGRINES 2008

DUES HISTORIES PEREGRINES























Pere Suñé Ribera
pereplant@hotmail.com
www/myspace.com/pereylaplanta



































ALOSA BLANCA

1 ONA ( on lat la impaciència)
Rar és el vol d’una oreneta blanca.
Inusual com el sentir silent que em cou al fogó de la carcanada.
Es fet d’aleteigs de papallona, de mitges mirades, de savis silencis i de veus callades.
Era conformat i ara es revolta en una dansa esfereïdora, un remolí que neixen al pit, tot ho abasta.
El què faig, el què veig, el què soc, el què respiro i de ben segur abastarà el que esdevindré, en tant em sigui donat d’alenar vida.
Rar és el vol d’una oreneta blanca.
És un vol ras, que pertany més a la terra que a l’aire, curull d’averanys de pluja i grans ventades que sembren la inquietud en els camps desolats del meu cor fins avui amansit.

Joia i sofrença en un mateix esglai.
Imaginades promeses, confort i trasbals.
Negre i blanc com la benzina del motor de la vida.
La mítica lluita de titans a la volta de l’Univers, estavellant sols i estrelles amb ràbia contra els arcbotants i els contraforts de pedra de la volta celeste, on hi rau l’home diminut.
Desfermant ires soterrades, passions immaculades, desgavell i alhora, suprem ordre de les coses.

Sense pa a la post i sense farina per fer-ne.
Jec amb la mirada perduda del que només espera l’avenir, amb aquella constricció del que es deixa fer.
L’esperit somort amb la impotència del que ja no s’interessa.
Insegur i temorenc de fendir l’aire i provocar més caos encara amb l’acció més innocent.
Neguitós per la dicotomia de la sang i la raó...la vella ferida glateix sota l’escorça.

Però, s’ha de dir que mai he sotjat la mirada reveladora que deslliura la divinitat closa a l’interior de les persones, ans el contrari, defugia el clar esguard amb subterfugis.
Defugia la rialla juganera i la voluptuosa ondulació d’algun cos peregrí que se’m presentava prest a la batalla, àvid de nit i disbauxa.
No volia ferir ni malmetre el marasme plàcid on deixava divagar l’existència, conformat, acostumat, mai però, del tot sadollat.
No volia enterbolir les aigües aixecant llot amb caminar maldestre
Havia costat massa esforç, massa recança, massa plors.
El port era segur i la calma garantida al recer de l’espigo

Però bramula el mal temps damunt les roques, esquitxant el cel blau amb plomes blanques i serralades d’escuma s’aixequen amb la cinètica de la creació.
Baten el meu pit les ones com si fos la vella carcassa d’una barca naufragada, bandejada per la maregassa.
I és que em vaig atrevir a solcar el mar obert que el meu nom cridava.
Total vaig vogar quatre braçades vers l’infinit de l’horitzó que m’atiava i em vaig trobar a mercè dels vent i l’ona brava.
Renilla l’oceà i sinistres gavines voleien damunt la meva ànima trencada.

Ha de ser l’esclat d’aquell esguard clar com un llampec travessant la tempesta, foradant nuvolades de plom de cabòria i desafiant aquell mestral de neguit el que ha de propiciar l’anhelat prodigi de fer-me albirar la terra ferma.
Perdut a mercè del temporal i esquivant l’escull
Ara he d’entomar l’escomesa de les ones, ara he de viure amb la promesa d’aquells ulls...d’aquell paisatge fugaç entrellucat a la fosca.
Només espero no deixar que em traeixi la impaciència.


2 (el descobriment)

Eres campana que escandia mots d’alegria a dins l’obaga
Eres el refilar d’una alosa, eres ona brava.
Vol d’escuma i aigua clara i trencadissa, delicada com el vitrall més fi i el teu somrís suggeria una alenada de tendresa que m’havia d‘embolcallar, justament a mi.
Il·lús com un cadell el teu embruix cobejava, tal vegada per omplir aquella buidor silent que colpint-me m’aclaparava
I vaig engreixar la mentida dels meus ulls que els teus ulls mai pronunciaren.
I a l’interior de l’ossada veia corrents de goig ardent i generoses besades.
La culminació de l’anhel que om cerca orb, amb el timó de l’instint i que mai ha d’arribar a port.
Somiava carícies de dolçor com mai ningú ha rebut que lleugeres i regalades copsaven la volta del món.
Regalims de mel melosa que aturaven el temps i rompien totes les rescloses i es desbordaven tots els rius i la terra feréstega s’apaivagava de cop amb el teu tacte delerós.
I submergits l’un amb l’altre com un únic ésser prendre la condició de l’aire i voleiar amb el vent
I tot per una mirada com un llamp que traspassa i trenca
I tot per creure’m mereixedor de la bellesa i de la jove sang
Tot, per ser com un infant de nineta oberta provant sempre d’arrencar brots tendres d’eternitat.
I això és tant i tant rar, que si gires endins la mirada, veus que no és pas sovint que et brolla tal cabal d’energia d’una deu tant amagada sota la carn.
I és quelcom salvatge, el retorn del primer humà
El crit de la memòria soterrada i tel·lúrica que cada àtom clou
És el bram de l’onatge que sempre ha batut la roca pacient
És el cop de mall a l’enclusa... el ferro fred
És el gemec d’aquella ànsia que es sojorna en el meu pit a despit hostatjada.

3 (l’eclosió del desencís)

Havia de haver emmudit, però la paraula aquest cop ha vençut a qui la pronuncia i en les seves ganes d’enlairar-se a la recerca de la resposta anhelada, ha fugit de la gola desprevinguda.
Com una sargantana fuig pel trau que s’obra entre els dits quan deixes d’apressar-la.
Contenció...cura...mesura...era el que el món em demanava
...però, ¿Qui conté a l’ona desfermada?
¿Qui mesura el desig ardent?
¿Qui cura el que no te cura si no és el propi anihilament a fi d’acabar amb tota lluita?

Ara veig com t’allunyes com un àguila indiferent amb el teu vol majestuós d’ala immòbil
Ja s’ha d’albirar la meva diminuta figura marcir i desaparèixer en la fonda planura.
Jo voldria retenir el seu vol de gesta però el seu cor és presa de la basarda.
Paüra que jo mateix li he deslliurat amb l’ànsia que feia bellugar cada bri d’aquest pobre meu feix de carn.
Ara el meu cos jeu ert amb el malastruc a l’espatlla
Canta l’òliba la trista tonada des de la branca

Però soc un ratolí, una menja del Diable i hoste del casal de l’infortuni.
Soc esclau de la compulsió que m’empeny cap a l’encís.
Provaré però de posar dempeus corpenta i figura i provaré tant mateix de no maleir la lluna culpant-la de la meva dissort.
Guardar la compostura com ho faria un home sa
Però tinc malmesa la raó des de que vaig sadollar-me en l’aigua clara d’aquell esguard.

Ara et veig. Diminuta en la distància, engolida pels núvols golafres del temps que et sotgen i sepulten.
Ara alço la vista cap al cel blau i el veig més buit encara, ja no veure mai més el teu vol de filigrana.
Ja no et veig solcant la meva atmosfera com una gentil i amable fada blanca...arcàngel, feta de rialla i encís.
I maleeixo l’aire d’aquell dia en què trencant-lo vares arrencar el vol perdent-te per sempre més.

...!!Llengut, bocamoll, incontinent de la paraula¡¡
A mi mateix em parlo ferint-me com em temo haver-te ferit a tu i m’imposo el negre vel de la vergonya, culpable, convicte i reu.
Amb l’única excusa de la cobejança del teu cos que em nia al seny, confonent-lo.
Jec i m’agradaria arrencar-me el desig de soca-rel com si fos una mala herba i potser esperar pacient, indiferent com un Buda seient de mirada buida amb els pardals niant a les conques de l’inútil saviesa còsmica.

Ja quasi no hi ets.
El meu bleix impetuós ha apagat la tendre flama i ara romanc obscur com la nit primigènia.
Sense estels, ni lluna, ni lluerna.
Fosc com l’ala d’un corb.
Cegat com la nineta sense esclat, sense llum ni esperança.
Si fos Icar missatger de flama alada i em fos donat corbar el temps fent el pretèrit assequible tornaria a aquell matí, infaust, de llengua ferida.
Tornaria a aquell instant en que el meu goig i el teu s’estavellaven en un singla, rebotint per les roques del abisme.
Aixecant un eco més esfereïdor encara.
Estrafent un udol de llàgrima descarnada pel desconsol.

I he de torna a solcar la vella pista del desamor que creia que ja havia quedat enrera, en qualsevol bifurcació del camí, guanyant la fita per la drecera.
Però no. Cou de nou la vella malura de la que no en conec la cura.
Bull de nou la saba vella del tronc eixorc.

I tu, àguila erràtica, sempre fugissera si t’he ferit amb la paraula traïdora sàpigues que parlava el sentiment arrauxat per la passió que desferma en mi la teva pell.
Però t’auguro ràpida cura , de temps vestida que sedimentarà la ferida amb una pell més dura.
No soc un cap calent però m’ha vençut la fantasia i m’he perdut en el cel obert del teu esguard.
He tingut la gosadia de posar matèria al somni i fer-lo terrenal i provar d’abraçar-lo com qui s’abraça a la vida que s’esmuny.

I miro amunt i ja no hi ets.
Esvaïda com un oreig fi pel bramul fosc de la tempesta
Com el miratge tremoladis de l’horitzó enterbolit de calitja.
Alço els punys i de nou, maleeixo.
L’infortuni em posseeix i soc la meuca de la joia cobejada, perduda per barrancs i llençada al riu del desencís amb cíclica freqüència, amb previsible cadència, amb la impotència de no poder fer-hi res.
Sempre fou així, traït per la efervescència de la sang atiada per la admiració rendida a la que em sotmet la bellesa.
Seduït i llençat al riu com la càndida meuca de la Roma oberta de Rosellini

Mira’m bé, soc un espectre, un fantasma fet de fils, un generador de pena i de recança.
Un nigromant caigut en el seu propi encanteri per tota la eternitat de glaç
Soc un cap de cabàs i esgarrapo l’aire com un peix fora de l’aigua, obcecat d’ofec.
Massa vençut per fins i tot per l’espasme.
Cec pel meu deler cegat
I em confonc amb la sorra i el meu plor silent l’enfanga
I moix auguro la solitud de la meva ànima, aixafada pel trill de l’enfortida dissort.
I desprès... potser la mort, ara que és morta l’alegria i el cuc de la melangia em corca el tronc.


4 (La renovada esperança)

Ara jec a la sorra immensa empeltant el meu esperit de nou amb la remor eterna. Panteixo amb delit la pau, de pau com era assedegat
L’ànsia maleïda queda enrera com una feixuga ferralla que ja no camina.
N’hi ha hagut prou amb una mirada i un somriure que parlava d’aloses enlairant-se, les teves mans prenent les meves varen propiciar el miracle.
Va rodolar per terra fulminada l’ombra que m’escanyava amb ma ferrenya oprimint-me el pit i la gola. Ara és un altre l’aire reeixit, una sentor de roses, el que es respira.
El gregal de l’aquiescència ha escombrat el mestral de la llàgrima negra amb un oreig suau que dona pau al conflicte i amaina el brau de la tempesta.
Amb la tarda escampada i calma tot cau amb la gravitació justa en el seu lloc.
El Sol em respira a l’esquena amb baf calent i els helicòpters bramulen com bèsties albirant no se què des de l’alçada.
L’aigua és clara avui i d’ona calma
El vent reposa confiat però un oreig fi se li escapa i com un cadell de brisa enjogassada em ve a llepar la costella i a estremir-me l’espinada.
Com imagino que ha d’estremir-me la carícia secreta, amagada amb cura i que només a nosaltres i a l’instant ha de pertànyer.

5 (la culpa)


La culpa...
Jo que mai havia escindit l’amor. Jo que era el paladí de l’amor únic, d’universal i infinita condició.
Però l’amor creix amb la solitud de l’ànima i amb la set de tendresa sota el cos continent fins que romp per les costures esclatant amb un remolí de frisança albirant el prohibit plaer... prohibit... ferit, car sempre mai del tot buscat.
I és que el Deu de l’escorça ha bastit temple a la meva llar i cada dia la fa més seva i tots els que hi fem vida n’esdevenim involuntaris feligresos i hostes.
Ara és feixuga litúrgia el que abans eren cants de veu clara de cristal·lina partitura.
El malastruc del fat és el ciment de la malura.
Tal vegada és un instant, un vi breu que mata penes, una llambregada d’infinit o un sadoll que l’indestriable natura envia... qui ho sap.

...I és què...
He de veure el goig en els ulls de l’estimada, he de ser carn com el primer fang.
Sotjar el replec de la pell amb ganes i sentir-me l’esquena llaurada per l’aixada del deler.
He de sentir-te riure com un cascavell a la cantonada de l’estança amb els braços oberts, alenant la condició única de la tarda.
He de compondre una simfonia amb el teu panteix i el batec de la meva sang.
He de percebre que em vols com vol l’arna a la flama.
Però amb el desig malferit i la mandra, llanguia el meu cor i em creixia dolorosa l’heura de l’ànsia.

Reposa doncs en el puig la teva calma, en el jaç que hem fet d’aurores i roselles salvatges que jo hi serè sempre per dur-te l’aigua que et sadolli.
Dorm, si és que el teu cos la son reclama que jo he de vetllar el teu somni d’ala blanca. Clou les parpelles i la mirada a la profunda cambra on només tu n’ets escalfor i estany de calma.
Jo vigilaré el teu respir de cadència estimada, colpint-me amb l’esguard de la teva bellesa calmada
I he d’esperar el teu avenir de primavera, quan tu vulguis, no hi ha pressa ni basarda.

Però sàpigues que han crescut noves brotades a les terminals de la meva pell i el porus demana ploma terça lleugera i galana.
Demana un alè tallat, un esglai, una sotragada.
Un gemec de sal, un calfred d’esquena retorçada.
Un secret espargint-se com candent lava, lenta i fora del teu abast, lluny del teu si innocent i immaculat.

Però prou feina tinc a dominar el formiguer de l’os.
El reny de la barjaula moral que a les temples em somiqueja i parla.
Giro la cara com el que defuig la clemència amb convicció, amb un cop de fesomia, decidit a acceptar la bala que ha d’acabar amb la lluita d’una beneïda vegada, esperant seré el seré recer de la mort.
Però, aquest cop he de enterrar els codis i les gestes cristianes, el dret canònic, el dret romà, la iracunda moral i tot allò que diu que guarden i...respirar l’alè que vull,
El moment ha de ser d’ambrosia que m’he de veure quasi obligat a fruir degut a la pressa que te la vida escolant-se.
Oh ombrívola laxitud del muscle i la mirada.

Malgrat el reny que des de el conformat pujol s’enlaira, he de fer retrunyir l’espai un cop més.
He de beure de la font nacrada i la vida ha d’espargir-se abastament com un doll d’aigua clara.


6 (¿I que et pensaves?)

Van passant els dies i res es mou.
La terra s’ha fet de magma i veig des d’allí clavat, com els núvols s’allunyen, enduent-se el color que em seduïa.
Aquell to rosat de posta evocadora, la lluïssor del cel maragda i el dibuix fugisser i ple de vida del vol de l’alosa blanca.
Torna l’horitzó a la tossuda horitzontalitat i tot reposa on sempre ha reposat amb la gràvida cinètica de l’immòbil còdol.
Abandonat a la nova riba què ha fet l’aiguat, al nou llot que des de sempre ha bastit la seva llar.
Queda lluny difuminada la rialla cristal·lina, l’esclat encisador i l’al·lucinació d’amor.
¿Els miracles?... ¡A les escriptures provant de treure la basarda que cova l’home des que neix!.
Les fades caminen sobre la terra dels unicorns i no a les planures ermes d’aquestes contrades.
I tant mateix ¿Perquè havia de deturar el seu galop de poltre de crinera daurada i jeure amb mi, gentil, a l’ombrívola gespa que secretament li guardava?

Avesat a respirar l’aire tèrbol la puresa em trasbalsa i ara amb un calfred de nostàlgia amb sembla recuperar la calma.
Ha tornat a succeir, igual que ahir i que abans d’ahir.
És terra coneguda...la meva veritable llar.
Eren els antics viaranys en els que tantes vegades el meu cos orb i desbordat per l’immediat instant que el bandejava.
Acostumat a frisar per l’impossible, m’havia ja endurit la pell i creia que ja res la traspassaria, ni un llamp ardent, ni un lliri obert, ni un dolç alè, ni una mirada.
Anava errat i tenia l’esma estúpid del qui tot ho sap.

Ara retorno a l’úter, em faig boleta de carn i escolto dins l’escalfor de la mare la cadència que em calma.
Deixo que reposi el pensament en el jaç de la distància i aquell esguard de flama ardent a poc a poc es fa somort apaivagant-se.
L’agra somrís s’esvaeix i brota la rialla clara de l’amic que de dins em parla, company de llunes mortes, de silencis i de savieses oblidades.
Viu dintre la meva pell i és qui mai m’enganya.
Si begués vi, amb ell veuria fins al límit de perdre l’esma on tot és vertigen i disbauxa i no cal sentir el batec del cor ni el que et reclama.

L’àguila ja no es veu ni vola l’oreneta blanca, el mar és vidre de serenor immaculada, el cel de volta alta i la teva fesomia un record de porcellana.
I estic content, ara per primera vegada quan ja no puny el deler i no cou tant dolç el presagi, retrobo la solitud i ja contra el fat no bramo.
He viscut de llum cegat un altra vegada i els porus han begut espirals d’esgarrifança, he caminat amb pas lleuger al encontre de l’aimada, i han niat papallones d’alegria en el vaixell de la vella ossada.
Qui no es conforma és perquè no vol... i no li dona la gana.
Juliol 2007






































ANAMORPHUS

L’Anamorphus escolta la veu del dia clar ajagut a l’acrílic de la tovallola
La sorra l’hi parla d’infinit i d’eternitat les ones
El cel, d’aquell blau mediterrani l’enganya parlant-li d’espais nets i lliures de la humana petge.
Un vent suau com una besada l’hi dibuixa espirals de frescor a l'espinada.
Tants cossos com aquest seu
Tants feixos de carn i de tendrum amb nervi nuada i tots...amb una espurna a la nineta de foc dels deus manllevada.
Cada un te el seu camí i el propi esguard per albirar-lo.
Un remolí de pensaments que del mateix cel blau davalla fa somiar a l’Anamorphus en el puig d’una certa calma.
Cada un panteixem el mateix aire que l’atzur regala i el fem nostre sense adonar-nos, a cops ens sembla perfumat de vida i a voltes corre tant la vida que no és fàcil notar-la en l’aire.
Sempre és subtil en el seu decurs, potser massa, però creix el brogit del seu devessall a mida que la vida s’acaba, mentre el batec del temps es fa somort en el vòrtex de mil batalles.
En un ingràvid estat d’esperit tanca els ulls i en el rogenc i càlid redós de la parpella deixa fluir la pensa com si fos un riu de temps vivent del que en conserva la memòria viva de cada un dels seus segments.


En concebre, en el moviment primer inspirat per l’impuls de l’eclosió tot és tàctil.
Tot és carbassa encès i infinita tendresa, bressolat per l’infinit i endut per corrents magmàtiques i la pulsió de la vida pren nom de nou amb la incontinència de l’espasme.
Lents, d’immensa lentitud els viarals de la vida prenent matèria
Amb el so de gregorians profunds de càlida, ombrívola i acollidora presencia
A l’abric dels llims on no hi ha ni llum ni fosca ni el neguit punyent que durà la forma.

Però aviat arriba la naixença de la encegadora llum i de les coses.
L’home que ja és, remuga per l’àmbit trastocat i els pulmons es desvetllen i bomben amb un primer cruixit.
Ell que era avesat a nedar amb precisos moviments en l’ammiòtica transparència
Ell que mai havia hagut de menester res, que en tenia prou amb la llunyana remor dels cristal·lins sons de la rialla de la mare.
Ara el món s’ha fet diferent amb una sotragada i sembla ser un altra cos el que ha de posar-se en marxa.
Era lliure i res l’hi faltava i en aquell caliu d’eternitat pensava establir-hi morada però l’han agafat pels peus i desnonat d’una estrebada.
L’aboquen a l’abisme amb un guirigall que l’eixorda
Les formes van creixent a contracor amb les hores.
Hi ha tot de sols que esclaten i l’hi fereixen la nineta...¿algú podria apagar aquella maleïda bombeta?
Res l’acull i la pell l’hi bull.

Ja han passat moltes planes del calendari d’animalons de la paret blava i és esclau dels colors vius que pengen com garlandes de banda a banda del bressol gronxant-se.
Cubs de color blau marí i boletes roges i carbasses
Viu enamorat del recer florit de les puntes de ganxet de la flassada
I un os petit de peluix que sembla ben bé que li parla.
Avui però, caminarà tambaleiant la tova carn des de l’atalaia del seu esguard com si fos el pont d’una nau per l’espai preparada.
Però cau de cul en donar mitja passa.
Torna a aferrar el timó i cau un altra vegada.
I ha quelcom que presagia que ja mai més pararà de caure.
Però s’aixeca cabut i esgarrapa l’aire, és posa molt content...i de cul per terra encara.
Passen moltes mig diades de volves de pols il·luminades en la foscor dels porticons quasi tancats a mitja tarda.
La llum s’escola pels traus de la finestra mal tancada fent carreteres d’or amb ganivets de fosca tallades.
Obliqües rutes del cel per on hi transiten els àngels.
L’aire amic de la llar duu la sentor de cereal i nata blanca

L’anamorphus s’ha anat fent gran amb el rebent decurs dels esdeveniments i troballes que se l’hi han anat descobrint, com estels de claredat en la nit més negra, cada una més important i reveladora que l’anterior.
Caminar, caure, agafar, mossegar i fer baba...com un adult.
Plorar desconsoladament i creure que és el fi de la vida...com un adult.
Encantar-se amb el no res... com un adult.
Estimar amb la possessió que dona dret al indefens... talment com un adult.
Ni se’n ha adonat i ara corre i salta com un gos petit, sempre rient, cercant i fruint de la carícia prodiga i manyaga.
Paisatges apareguts en llençols arrugats, valls i muntanyes de poliester estampat on genets de fantasia cavalquen amb galop de gesta en la més mítica, incerta i transcendent de les conquestes.
Trompetes i timbals i esgarrifosos crits de ferides feres de set caps
El món és un camp de jocs i de rialles però també de abismals decepcions i llàgrimes enceses, joia espinal i aflicció immensa.
La pell percep més que la mirada, el porus xucla com un remolí.
No hi ha anàlisi i la resposta és immediata sense el garbell de la raó. La lluerna clara del ara la il·lumina el llamp del aquí.

Els primers amics, els primers amors amb el neguit que arrosseguen.
A mida que els anys guanyen espai s’apaivaga la brillantor de les coses.
...¡Ah, qui recuperes la cromàtica intensa del primer esguard!
Aquell verd de gespa xopa que un matí va esglaiar-lo, ara va sedimentant en l’àmbit de la normalitat.
L’aire fred que li glaça les puntes de les orelles de bon matí, camí de l’escola, aviat quedarà lluny enterbolint-se amb la pols dels dies.
L’escola: El rosegar de llapisssos i la nata fina de la goma d’esborrar.
La sentor de la infantesa és feta de clatells perfumats de inexplicables essències, de bates de cuadrets, de genolls pelats i de regalèssia.
¿I l’amor?... Els amors tenen la força de les de les erupcions primigènies, matriu pura del que serà, la lava d’avui... la terra fèrtil del demà.
Lliures de la manipulació de l’intel·lecte i la moral que els esclafa.
Son sentits i virginals i exhalen el perfum de la flor de la innocència.
Prendre la ma de l’estimada i passejar a l’obaga dels til·lers, amb el cor desbocat batent com un timbal potser per la remota possibilitat d’un bes mal donat i furtiu manllevat a la tarda.
...Com els adults...

Tot és joc i res és més important tant mateix hi ha preguntes que cerquen resposta.
Qüestions cabdals com la borrosa però pertorbadora presencia de la mort difuminada en la llunyania i plena d’enigmes insondables.
La estantissa figura d’un Deu regulador que haurà de premiar-lo quan es porti bé.
Misteris que l’Anamorphus veu per un forat entrellucant la tramoia.
Els mags, els armats de les processons, l’olor d’encens, les misses i aquell plor d’un nen company que rebot per les columnes majestàtiques de l’església, atemorint-lo.
L’hi fan pensar en grans patiments que infligeixen dimonis perversos o capellans cruels punyint al malaurat infant...¿que deu haver fet...pobret?
La imaginació és torrencial i la sensibilitat a flor de la tendre pell.

El nen de cinc anys que fou un cop ha quedat enrera i la realitat poc a poc a anat cavalcant el somni fins a fer-lo cada vegada més inassequible per la vida.
La fantasia és sepultada per un eixam de límits que l’envolten configurant-li subreptíciament la personalitat.
La infantesa es va dissolent com la neu tardana a la carena de la serralada, només una minsa part romandrà tot l’any a la part més ombrívola i amagada.
La vida comença a fugir imperceptible encara, com els batecs del propi cor.
Excursions, focs de camp, cançons i rondalles, llegendes, contes i obres de teatre, batalles de farina i gimcanes i aquella por inconfessable de la misteriosa fosca insondable.
S’assaona la tendre pell amb morats i esgarrinxades.
L’aire fresc del Canigó, les vacances amb els pares, els deures i el partit de futbol a l’era a mitja tarda.
El mític remolí de la riera, el fons enllotat del gorg que l’aigua clara arrecera, els teixidors i les libèl·lules i una gran carpa vermella.
L’aventura, els companys, la primera sortida del sol, la primera mitja borratxera.
S’esllavissa la tartera i en contes d’anar endavant vas enrera i et fiques de peus a l’aigua relliscant amb el llim de la passera...et podies haver matat caient de cap contra una pedra.
El cel clar de l’Estiu depèn de la mirada severa del pare, que t’esguarda per damunt les ulleres quan arribes xop a casa.

Han anat passant anyades plenes de jorns de suor i de berenars de pa amb tomàquet engolits en un no res per aprofitar la tarda.
Els amics ho son per sempre però alguna amistat queda naufragada enrera i aquell qui era tant important es perd per un altra viarany mentre la vida rebent avança.
Enrera queda el nen menut i la cega admiració pel pare, ara vol menar les regnes però la vida és un poltre salvatge.
Ja l’hi ombreja l’entrecuix i sembla que l’hi vulguin sortir ales per travessar el propi cel sense els entrebancs dels de casa.
S’ha estirat l’os i eixamplat la carcanada, a la cara l’hi ha sortit pel i te totes les dents canviades.
Ell vol estrafer un crit d’home gran per protestar per la sofrença de créixer però no se’l escolta ningú i l’hi surt la veu trencada.

Tenint un cos vigorós i la força de l’entusiasme s’ha de quedar somiant amb aventures i viatges que quan sigui gran farà malgrat el que diguin els altres.
És feixuc el jou d’amor en el que el te agafat la mare, voldria desempallegar-se’n per arrencar la volada però de tant dolç com és, de tant com li cou la seva llàgrima, s’estima més esperar pacient el moment en el què la fruita trenca el lligam amb l’arbre, amb els vents dels precisos estius madurada.
Però s’endureix l’ambient i ja no es respira calma sota la cúpula protectora de casa, tothom sembla anar contra ell i contra el que el seu anhel demana, tot ha de ser incomprensió, raons, disputes i baralles que l’atien cap la rebel·lió.
Amb l’empeny de l’eclosió dins del seu pit una veu brama.
Famèlic de llibertat.
Justificar l’ànsia roent amb filosofies d’estar per casa, res és més important que fer el què el cor l’hi reclama malgrat el que digui el seny conservador dels de casa.

El cavall del temps ha fet retrunyir la terra amb el seu galop.
Ni se’n ha adonat i la vida l’ha dut a gaudir del dret a esgarriar-se i a adreçar-se com ho fa la heura quan gira el cap defugint la claror i sembla anar a l’encontre de la fosca.
Però, quan l’objectiu no és tan diàfan com la llum del Sol, és fa més sinuós el camí de créixer.
Ja s’afaita i avui ha quedat amb aquella noia per anar al cinema.
És bruna i no massa bonica però te un cos que exploraria de bon grat i hi ha quelcom en aquell esguard que el inquieta i trasbalsa.
Certa complicitat tal vegada si és que tingués la fortuna de cara.
La fosca fa volar el pensament i el braç repta pel respatller de la butaca, lentament, guiat per una força aliena.
El món es aquell preuat tros d’esquena cobejada.
La banda sonora posa intriga a la situació mentre les papallones aixequen el vol en eixam dins les costelles.

Pluges i temporals atiats amb l’oreig de noves terres.
Essències d’altres pells l’embriaguen i nous esguards enfebrats de noves febres l’hi enreden sovint els pensaments i les pestanyes.
Més d’un cop haurà de caure en el dolç parany d’una mirada.
Sent una pressa roent que no sap d’on emana.
Es un cavall desbocat que corre erràtic i rebent per la prada humida.
No duu brida ni direcció però si la força i la intenció de córrer més que la pròpia vida.
Però com el poltre cadell, com aquell nadó que s’estimbava en el terra més planer, l’Anamorphus cau i recau encara a mida que cabut i cegat d’impuls foll va corrent.
Madurat a cops, com tots els que creixen en un temporal de fuetades...aquella pell de primavera primerenca ben aviat ha de quedar senyalada.

Amb l’ajut del bàlsam dels anys es vesteix amb una nova cutícula menys permeable, més a recer dels desenganys, malgrat que sembla que mai amainen.
Ara ja ha volat del cau i es troba a mercè de l’abisme en el que fou llençat, però tan és...ell ha anat aprenent a solcar l’abisme, a esquivar les boreals corrents, a parar esment dels estels fugaços i reposar en un jaç fet de l’ombra més fosca i més calma.
Ha nedat per galàxies enceses i s’ha capbussat en els confins de l’ànima a la recerca de respostes que mai hauran de ser contestades.
I segueix girant la sínia dels dies amb inèrcia de planeta i la llum de la clara raó s’esmuny furtiva.
Tal vegada es diria que és aquest el seu deler, la força motriu que la manté viva.
Com una llum que es difumina en el boirós horitzó fent-se part de la mateixa boirina, suspesa al mig del no res però amb quelcom que el sedueix i fascina.

Sabent ja que no es pot abrasar l’aire decideix fixar un incert timó que l’haurà d’apropar a la fita entrellucada en algun pelegrí instant de furtiva claredat.
Aquell lapse de encegadora llum que fa el llamp punyint la terra.
En la clamorosa remor de la tempesta l’Anamorphus navega en una deriva on a cops el bandeja la solitud i d’altres el trontolla la disbauxa.
A cops la roca de l’escull s’apropa amenaçant i d’altres es una cala blanca la que el tempta amb cants de grega fada.
Ell ha de assaborir-ho tot, mestrals de llunyana sentor i casolanes bonances.
Ha de fruir de la dolçor i ha de patir la fel amarga.
Aprèn, com aprèn el bri a doblegar-se per viure, el salobre gust de l’amargura i es fa hoste permanent casal de la solitud reconeixent-lo com a genuïna pàtria.
Arriba a estimar-la igual que el cec per no enfollir deu acabar estimant la palpebre.
Somia la calma i al cap de vall la obté, calma d’extenuació que regala l’enclusa amb el menyspreu que fa del mall i el seu afany.

Cada gest, cada mot, cada alè l’empeny a la imprecisa direcció que un dia va creure que fixava, vers aquella blanca llum que tentinejava llunyana.
Un vol de papallona nocturna, d’arna enfebrada de vol de filigrana que no anhela si no la immolació.
La pulsió vers el propi anihilament...el silenci de la ment per la via del excés, sense ganes de pagar les costes.
La sagrada insolvència de la inconsciència.
La pàl·lida cara, el frec glacial de la mort, el vertigen de la bacanal, la rialla enfollida, l’udol de la nit, la llàgrima de la lluna, els besos ferits i el xiscle del sexe.
La carena per on fuig l’amor, la vessada esperma.

S’esberla el llim on habita i divaga i és trenca la vara amb la que mesurava el món.
Fractura que propicia la decidida recerca de la suprema veritat i de complimentar aquella excessiva fam de coneixement.
El Graal, la Pedra filosofal, la formula del nigromant que haurà de guarir la vella ferida de l’anima i atorgar la cobejada pau.
Trenca el seu món com ho fa l’ocell amb la calç de l’ou en néixer i per la frau oberta vessa dins seu l’eternitat en mil formes diverses que l’Anamorphus fila com una filosa amb un tel d’errada comprensió fugaç.
I en el deliri és ell qui mou els fils...però s’enganya.
Doncs la revelació condueix inexorablement a l’espant i a la convicció de que l’home no és fet per l’eternitat.
Tal vegada l’hi és permès a l’home veure glops de totalitat un cop només a la vida per caure a terra forçat a ser humil...aclaparat i estossinat per la ferrenya ma dels deus gelosos i gasius amb la seva divinitat.
I dorm per oblidar, i es llepa les nafres com un Job provant de restablir la vida en una forma tolerable, com ho faria una bestiola escapolida de l’aiguat.
Sobreviu, malgrat ja res serà com era, ell amb sort, serà més fort.

Tot amb el temps s’assimila i fa crosta qualsevol ferida fins aquella més profunda i que amb mirada planera no es veu.
Roses vermelles de memòria perpetuen però aquell instant, brotant espontànies i aleatòries en qualsevol lloc o estació de l’any.
És cimenta la clivella del esperit amb arrels de roselles i espines.
Aviat es un verger de extravagància florida i embriac de roig i de nova vida en un intent d’explicar la gosadia de trencar el límit i sobreviure, cerca mots i els enfila descobrint la poesia.
I comença a plorar amb el salze i s’empelta de lletra ferida i esdevé un exaltat i la malura sublima, camina amb pas extasiat i els deus apaivagats i amansits li permeten breus glops d’ambrosia.
I preua el silenci de la cambra ombrívola, i el refilar del pardal i la quotidiana rutina, el galop s’ha anat fet trot en la immensitat de la praderia.

L’Anamorphus jeu a la plàcida latència un temps i desprès s’exalta de nou en una cíclica dansa en la que la vida es perpetua.
El impietós temps l’ha pintat de cendra el cabell i buidat un patricó de ferritja a l’ossada. Malgrat el rovell, gesticula i fremeix l’espai on habita i s’entossudeix a aprofundí en el doll de lletra en el que un jorn es va sadollar, ara es deixa endur com un boci de branca morta en el cabal d’aquell riu de mots que davalla cada cop més impetuós, fent-se assidu de remolins i rescloses.
L’amor s’ha fet quelcom acomodatici i mal·leable... però, calla que l’amor no era això... o si.
Un destil·lat de d’estones en companyia amable...suportable.
Un oxigen més pur en el que és més present la il·lusió de vida.
Aquella lànguida tolerància a gaire bé tot i el culte a certa bona existència.
Tal vegada la exigència de les articulacions.


Llavors és quan se’n adona de on el mena aquell remolí gegantí en el que al néixer va ser llençat amorosament, entrelluca el vèrtex perquè cada dia hi és més a prop.
Es un monstre golafre que tot s’ho empassa.
El pare, l’arrel, la mare, que morint el pari de nou, de solitud revestit a la closca pelada del món.
Tantes naus enfonsades, tantes balenes blanques que reposen per sempre en el llot abismal.
Adéu a aquell caliu que semblava regalar desinteressadament la vida.
Adéu a aquell recer íntim i privat que temperava cada cèl·lula.
L’hi venen imatges de pel·lícula antiga, de sèpia descolorit en el que ell divaga i navega en el mateix líquid ammiòtic en el que n’era destre abans del naixement-expulsió.
Ara però és una ferralla submarina que lentament avança amb forçada quietud esquivant les carregues de profunditat i les mines enormes i eriçades que pengen de grosses cadenes plenes de musclos i cargolets marins en una verticalitat capgirada.
Van esclatant els companys menys afortunats que ell en implosions sordes, quasi silents, amb una lluminositat mòrbida i encoixinada.
Ell ja no governa el timó, massa mines. És un altre tribut a la certesa de que tant és la maniobra.
Seguir navegant amb d’omnipresent so del sonar com el batec d’un cor i silenci... silenci... no fos que aixequéssim eixams d’espantadissos peixos que fessin perillar la nau.

Però fins i tot aquesta sensació acaba sent assimilada i reconduïda cap al confort.
La certesa de la mort marca el tempo de l’obra, fent-lo més pausat, allargant els instants en que la energia es manifesta apaivagada com un suau perfum que impregna el dia sense fer-se notar.
Amb caminar cansat, que no vençut, l’Anamorphus fa, com un bou, les tasques d’allò quotidià, assajant la vella formula de posar-hi el cor i deixar que bufi el vent.
Un degotall d’engrunes de felicitat domèstica el complau i assossega. La recompensa del dom.
És l’opi de la conformada aniquilació el que el festeja però en ell bull un altra sang i no pot fer altre cosa que revoltar-se contra la mandra que l’adorm i cridar com un llop ferit, cridar al buit de la nit on ningú escolta.


Ara, seduït per la dubtosa transparència de l’aire de la Barceloneta, amb el cap alleugerit de cabòries, mira als altres éssers que jeuen indolents a les tovalloles i és reconeix un més de l’eixam.
Cada vida és igualment plena i acolorida, i cada ésser guarda un tresor de qualitat esplèndida: la pròpia experiència.
La senyora de negre de panxa llustrosa i aquell home tatuat, la iaia que va passar la guerra i la gana, la guapa que ensenya pit i el que es creu el més eixerit.
L’esportista que corre i corre i aquell paquistanes dels gelats, la dona grassa i malcarada sempre de mala llet i l’argentina rossa d’aquí al costat.
Tots deuen tenir atresorats, sense excepció el devessall de records i vivències que les ha dut aquí vora el mar, sota el mateix sol. Tots i cada un de nosaltres tracta desesperadament de nedar a contracorrent del remolí amb semblant força, entrega, il·lusió i ànsia.
Idèntics granets de sorra vistos de prou amunt.
L’Anamorphus s’aixeca content i amb certa gana, s’espolsa la sorra enganxada i es posa les sabates i esquivant jaients va desfilant cap a casa, L’hi cou la pell del front i, curiosament, l’hi crema perquè no s’hi ha posat crema Setembre 2007.