3 COPS DE MALL A L'ENCLUSA 2008

COPS DE MALL A L’ENCLUSA




















Pere Suñé Ribera
perplant@hotmail.com
wwwmyspace.com/pereylaplanta















COPSDE MALL A L’ENCLUSA


1 Contraris
2 Estels
3 Lletraferit
4 No te preu
5 Guspira
6 La caseta
7 Aristotèlic
8 Les golfes
9 Persistent
10 Silenci
11 Indiferent
12 El tren
13 La flama
14 Ferit de sentiment
15 Lluna amagada
16 Aquest cop
17 Tombant la cantonada
18 Amor improbable
19 Escandeixo mots
20 Malgrat el reny del seny
21 Pensava
22 Hi ha
23 Si vols venir
24 Pacte de calma
25 La nit sencera
26 Paraula amiga
27 Fes tant mateix
28 Temps de joia i desmesura
29 A vegades tot és


30 ¿Que en sap la rauxa del seny?
32 El reialme de la nit
33 La cremor
34 Vull i no vull
35 Huxley
36 Vaig llençar el rellotge al riu
37 De nou Darfour
38 Menorca
39 Binigaus
40 Dia regalat
41 El fibló
42 Polítics
43 Vaca
44 Un gra de sorra
45 El cant
46 Des de la calmada riba
47 La buidor
48 Correria però
49 Malgrat l’oreig
50 Escriure
51 Dia regalat
52 Esperava
53 Paradoxa
54 El pensament
55 Bellesa
56 Xerric





1 CONTRARIS

Ets de fets i de paraules
d’ombres i de llum
de veritats absolutes
de dubtes, d’il·lusions, de fum
Ets de càndida mirada
i de tacte de cotó fluix
de carícies desdibuixades
en l’horitzó d’allí lluny
Ets la festa i la gatzara
i el silenci dels estels
ets una cosa i la contraria
la salinitat de la mel
Tens un cos i tens un arma
i un somriure resplendent
ets un jaç, un oasi de calma
i la força indòmita del vent
Ets per qui escric aquests mots
a tu que mai has de llegir-los
la meva dèria, el meu delit
la proposta que jo imagino






I faig cançons com oracions
d’agnòstic descregut
que trobant-se desvalgut
parla al Deu que més l’escolti
I no és que a mi m’importin
els papers llençats al vent
son partícules de present
i un oferiment quan et calgui
Meitat àngel meitat diable
i al cabell dus flors de neu
que s’esvaeixen només mirant-te
només sentint-te a prop meu

Com un miratge confós
perdut a la llunyania
ondulant i boirós
com la teva fesomia
Tant a prop tant lluny de mi
com el alenar d’un nou dia
que tot i donant-lo per segur
no ho és fins que no s’hi arriba









2 ESTELS

La plata dels estels em cega les ninetes
acostumades a la insondable negror de la nit
l’esclat alegre del nocturn mercuri a la ginesta
omple els meus ulls d’un goig que em reviu
I et busco com un ocell perdut busca el seu niu
com el sequeral anhela l’aigua que precisa
que soc orfe de la llum de la mirada que encisa
i m’ajec amb la recança fent-me de coixí
Els estels eren allí i jo no podia veure’ls
empenyent-me negre enyor a dins l’ossada
massa fosca acumulada a la volta del meu front
Els estels eren allí però jo no veia el seu esclat
perquè no mirava més enllà de la mirada
acabo doncs amb qui soc ara i amb la seva dissort
Obro els braços per colpir el meu cos de nit
i per veure’m l’aire que embolcalla la rosada
m’intoxico de nit i eternitat i tal vegada
l’ànsia que em crema afluixarà dins del meu pit
I des de llavors el meu esguard ha de ser un altre
d’aquell que fins avui considerava meu
i les coses de la nit tindran l’oreig d’un nou aire
il·luminades per la regalada lluerna dels estels
I veuré que sempre hi havia hagut ombres blaves
i que s’espargia nocturna l’olor del gessamí
mentre el silenci parlava mots callats a la terra aquietada
I és que anava distret pel món i no me’n adonava
i l’afany i l’ànsia m’enterbolien tant l’esperit
que ara em sembla veure-hi clar per primera vegada
3 LLETRAFERIT

No tinc excusa ni em cal
que penso que no la preciso
poso mots a allò que imagino
no fos que em fugissin del cap
Escric de forma compulsiva
i m’he acostumat al vers
al quartet, a la mètrica fina
a l’alexandrina i al sonet
I ja veieu el resultat
sons que sonen a un passat
de jocs florals i englantina
a versos de flor natural
de lletraferit com cal
enamorat de la poesia
I és que escriure rimant
tal com feien els antics
em fa aprofundir cor endins
mentre el mot vaig cavalcant
i tot te un ordre concret
a fi d’organitzar l’idea
mots com fitxes al tauler
d’una partida perfecta
exposo desenvolupo i concloc
amb més i més desimboltura
provant de tocar-te el cor
desprès cantant aquests mots
cada vers és una aventura
total per no arribar enlloc

4 NO TE PREU
La dansa del Sol rondant la Terra
Com un astre avar guardant allò que és seu
...No te preu
La força que ens empeny a caminar
La precisió amb la que posem l’un rera l’altre peu
...no te preu
La metzina que gustosos bevem
I que de la garjola de l’amor ens en fa consentit reu
...no te preu
I la llum d’un dia clar com tants n’hi ha
espargint-se damunt la plana banyant masos i conreus
...no te preu
L’aire fi que de l’altre banda del mar
amb aquella sentor salina que s’estén per tot arreu
...no te preu
Aquella mentida tant ben dita
que tot i sabent que és mentida tothom creu
...no te preu
El jaç de pinassa i el sostre d’estels
Aquell oreig subtil que du el gessamí en el aire lleu
...no te preu
El tro que ve desprès del llamp
i la calma, la bonança i l’alba on la boira s’ajeu
...no te preu
El vent que furga les roques i forada la tosca
escolant-se per cada clivella amb l’astúcia de la guineu
...no te preu
Aquell amor universal
que rau en totes les coses sense ser ni teu ni meu
...no te preu
5 GUSPIRA

Viatjaria amb la guspira
enlairat pel remolí del vent
com un bleix de brasa encesa
endut cap al firmament
on em disgregaria la fosca
en àtoms de vol erràtic
convertir-me potser en estel
i ser part del mapa galàctic
un puntet a la volta del món
la coordenada senyala el cau
per quan et trobessis perdut
fos alçar els ulls i trobar-me
Però continuo aferrat
amb la força de la vida
a la terra consentida
que em retent fent-me’n esclau
amb l’esguard pres a la flama
i el cos de nit sadollat
sense longitud ni latitud
amb la servitud de la gravetat
físic com una pedra
com còdol al mig del riu
rentat per anys de corrents
i endurit per sequeres d’Estiu
alimento la llar de foc
amb una branca d’olivera
i escolto el viu espetec
de la guspira juganera
i jo l’envejo per lleugera
per espontània i natural
i per que fa un salt vers l’espai
quan tot el demés es crema



6 LA CASETA

M’he de fer una caseta
per quan ja sigui de raó
deixar d’un cop enrera
l’insípid gust del formigó
Ha de tenir una fumera
que enlairi el neguit fum amunt
amb la porta sempre oberta
per si hi volguessis entrar tu

El sostre el vull de palmera
que deixi passar l’airet
que passada la primera pluja
la palma s’infla i fa el lloc sec
Ha de tenir tres finestres
que donin a l’aire obert
l’una que miri a l’alba
per veure-hi el Sol com neix

L’altre que s’aboqui al Oest
que capturi la llum rosada
de quan el dia se’n va
empassat per núvols de flama
La tercera finestra de casa
hauria de donar a l’hort
on hi tindria alls i seves
tomàquets i algun pebrot


I en el llindar de l’entrada
ha d’enfilar’s-hi un roser
ple de roses vermelles
que brotin en qualsevol temps
I un pati petit al darrera
amb un llimoner llunar
que perfumi la nit serena
i doni llimones tot l’any

L’aigua de la teulada
i la corrent regal del Sol
allunyat de l’enrenou
i de la vida atrafegada
Miraríem les estrelles
a sota del cep retorçat
que s’emparraria pel porxo
fent amb la canya un tramat

Si tu volguessis venir
tindria la taula preparada
i amb rialles fum i bon vi
s’esmunyiria la tarda





7 ARISTOTELIC

Un pelegrinatge d’un territori a un altre
Un vol del niu al sot del pou
Un viatge pel desconegut paratge
Una diàspora des de la llum a la fosca
Un camí que forçats em de seguir
Un canvi d’un a un altre àmbit
Un salt d’un pla més baix a un de més alt
Una fugida sense haver de trobar l’eixida
Una caminada per la ribera calmada
Una metamorfosi que no faries si no hi fossis
Una carrera en la que és millor quedar-se enrera
Un passeig endut per un misteriós oreig
Una drecera en la que sovint s’arriba on s’era
Un galop que ens acosta a la fi poc a poc
Un llampec el temps que un te els ulls oberts
Una acrobàcia per esquivar la desgràcia
Una aventura que ens mena a la sepultura
Un moviment dins d’una continua corrent
Una mutació cap a un altre dimensió
Un passatge entre miratge i miratge
Un recorregut, un lapse, un espai, un tram
El trajecte entre un principi i un final



8 LES GOLFES
A les golfes del meu cap
hi tinc guardades dins capses
tres amors de primavera
tres amics de vent
i una branca d’olivera
el record d’un temps
una flor pansida
i una lleu tremolor encara
quan el teu esguard em mira
A les golfes del meu cap
darrera d’un munt de fems
d’abandonades joguines
teranyines, forats de temps
retalls de boires avorrides
i de maletes de laments
i ha un munt d’embalum
que de cap manera preciso
creia que sense no viuria
A les golfes del meu cap
hi he obert una claraboia de vidre
quan he tingut el forat fet
hi ha entrat la llum del dia
i al veure tot aquell espai
ple de pols d’un altra vida
he decidit fer net d’un cop
pel trau de cel ho he llençat tot
amb una rara i preciosa alegria
9 PERSISTENT

Calma inusual
... amaina
quan s’atura el vent
i el pensament
amb cinètica de sínia
torna perseverant
a aquell record aplomat
a la vertical de l’anima
terrenal, sòlid
un pes pendular
instal·lat
al centre mateix
de la esfera imperfecte
del meu cap
una marea cruel
una galerna que torna i torna
que em remou la soca
i em descalça l’arrel
persistent com un martell
el pensament
que m’aboca a l’esglai
al vertigen de saber que mai
trobaré remei
pel meu mal
es una pluja que cau i romp
per desfer-se resclosa enllà
on hi rau
inassequible
la cobejada





10 SILENCI

Foguerada primitiva
elemental alè
abocat al abisme
al immens no res
Albada cristal·lina
maragdes i robis
toixons i caderneres
l’esperit del vi
Tombarelles a la gespa
la llengua del escorpí
i una pluja de cireres
i la flor del gessamí
I un absolut silenci
en l’estelada nit
Crisàlides donzelles
timbals i trons potents
mestrals i ponents
sarbanda dels vents
Mandolines i llaüts
metalls lluents
barítons clarinets
i fruites del temps
L’homèrica barca
en el mar extrem
lluiten les ones
dansen els pensaments
I un absolut silenci
en el firmament
Paraules obagues
estremida la pell
creixen ombres blaves
com llunes ixents
Temperades tempestes
l’oli i la mel
l’aire nítid
i el cel intens
Els dies s’empenyen
tardo rogent
la paciència del arbre
l’embolcall de la ment
I un absolut silenci
en el firmament














11 INDIFERENT

Rapta’m, utilitza’m no t’apiadis de mi
fes com si fos el culpable de tot
aixafa’m, doblega’m i trenca’m el cor
pren-me de la ma i mena’m cap al perill
Talla’m el cos amb clivelles de temps
pren-me la raó, considera’m un foll
cega’m la vista, priva’m del so
furta’m la veu i confon-me la ment
Fes qualsevol cosa que se’t acudi fer
lapida’m, fueteja’m, esquinça’m la pell
amb l’actitud del qui se sap dominant
Sotmet-me, humilia’m, fes-me rajar sang
descavalca’m del somni que vaig somiant
fes tot el que calgui per no ser indiferent

Recull-me del terra i dóna’m consol
acarona’m amb tendre i entregat delit
rescata el meu nom de l’àmbit del oblit
adora’m, estima’m, omple’m de petons
Deixa que et posseeixi l’amagada passió
escolta el xiscle de l’animal dins teu
deslliura l’instint amb la força d’un torrent
o cau en els meus braços com un regalat do
Esgarrapa’m, mossega’m, crida com un llop
ressegueix el meu cos amb delerosa mirada
llaura’m la pell amb recs de cobejança
Escampa pel món qualsevol sentiment
trenca les normes, cega’t de venjança
fes tot el que calgui per no ser indiferent
12 EL TREN

Figures de boira de mirada perduda
assegudes als bancs de ciment de l’andana
o passejant les estones amb la quietud forçada
del qui se sap presoner de condemna volguda
Arrosseguen els peus per la catifa bruta
de mil passos perduts manllevats a la pressa
temps de plom fos escampant-se pel terra
de impersonal duresa i funcional textura

Tots els rellotges s’han tornat de fusta
mortes les molles i les busques ja no busquen
i l’únic compàs es el compàs d’espera
Badalls en l’aire calent que s’esmunyen
com blancs ocells de son que s’enlairen
esperant aquell tren d’arribada presumpta

Com cada mati feiner orb de tossuda rutina
minsament erosiona el formigó del formiguer
més desgast el de l’home que el del brut paviment
En un cíclic moviment fet d’engrunes del dia
l’un damunt l’altre farien tota una vida
D’instants per viure amb intens sentiment
i percebre l’oreig de la flor de l’energia
que només es percep en el precís present

I el tren per fi arriba a la replena parada
d’humana onada que pels vagons s’escampa
ocupant cada racó com ho faria un vent
Trontolla el tren tot posant-se en marxa
s’alleuja tothom mentre deixen jaient a l’andana
a la invisible víctima del assassinat del temps


13 LA FLAMA

Com la tremolosa flama
d’una llàntia d’oli
o d’una espelma modesta
que espargeix la preuada llum
damunt la fosca
i a l’absoluta tenebra
posa radical fi
així n’és d’anàleg i afí
al deixondiment
que a mi m’amara
quan et tinc a frec de pell
La capitulació
de tot combat del pensament
de la bel·ligerància
del muscle resistent
¡ai del neguit!
que cova el meu magí
aclofat de cendres
d’allò que ha anat cremant
amb el rosec del desig
orejat pel vent roent
de l’absència
Però se que sentint-te
tant a prop
no ets real i amb consta
que no t’he trobat mai
tot i cercant-te
amb ulls cegats
de tant oberts,
orbs de l’ànsia
glaucs de desesperat delit
he sabut,
amb el retruny de l’interior
que m’inquiria
amb la cruesa
del temps que puny,
de la força motriu
dels meus dies
que m’empeny al complement
que cada molècula reclama
en l’àmbit de l’esglai
que és vida que s’esmuny
i copsar per un instant
el que seria,
com un calfred plaent
que la pell t’esquinça
no deixa de ser
l’energia i combustible
amb la que et batega
el cor cada dia
Amb una mínima flama
n’hi ha prou
per esbandir la fosca
però un petit bleix
sobre el ble encès
més obscura encara
més negre me la retorna.








14 FERIT DE SENTIMENT

Ferit de sentiment i a frec de l’absolut
trepitjant agosarat, foll, els límits
del què és coherent i conegut,
invento un nou llenguatge
per explicar allò que bull
en els interns confins del pensament
on els mots son frontera ingrata
que no explica la totalitat
que manifestant-se arreu
m’intoxica, em dol i em puny

Ferit de sentiment i de llum
com el llampec que clareja la tempesta
amb l’impossible dibuix de l’infinit
enlluernador, fugaç...massa breu
un engany de la veritable forma
que l’ull massa ansiós no veu
i el cor desvalgut no copsa

Ferit de sentiment i presoner del temps
un batec ressonant sense esma
que constant i monotonic retruny
en tant el cos la vida aleni

Continuaré però la recerca
ferit de sentiment i de fam
del improbable Graal
del sortilegi que tot ho explicaria
i procuraré guaitar calmat
el doll del pensament
com un riu aliè que no m’afecta
guardant com un tresor el dia d’avui
que el demà fa més ric i alimenta.



15 LLUNA AMAGADA

Lluna de cara rosada que el núvol esfilagarsa
per embolcallar-se amb el malva de l’alba
arreceres al home amb llençols de nit clara
i t’esmunys carena enllà quan el Sol t’ho demana

Lluna que t’encercles d’irisada corona
quan la nit és fresca i humiteja les alçades
espargint damunt les fulles perles de gebrada
que es fonen de goig quan la claror les escalfa

Lluna que il·lumina la immensa volta estrellada
un trau de blancor ferint la nit tancada
benèvola ferida que a la fosca agrada
com agrada el bes tendre de l’estimada

Lluna màgica que encisa la nit de San Juan
aixopluc d’ancianes creences quasi vençudes
a la clariana del bosc on hi bull la nova sang
rituals, sortilegis i pocions de bruixa

Lluna preciosa de plata fina guarnida
quants ulls hauràs vist plorar...quanta melangia
sideral clepsidra que el temps conta i limita
amb el constant tomb de sínia que la te captiva

Lluna amagada a les capçades de formigó
d’un bosc de edificis sota un cel de cartró
sé que hi ets blanca i serena i sempre disposada
a consolar a l’enamorat que a cel buit reclama

Lluna que jo busco amb delerosa mirada
quan el meu cor sent l’esmolat frec de l’ànsia
quan l’anima oblida el cel sota el ciment soterrada
la teva claror me l’ha de tornar a fer sentir humana

Lluna silent que cavalques marees argentades
vine a dormir amb mi a la meva cambra
entra per la finestra que vull besar-te la cara
reflectida en el got d’aigua que la set m’apaivaga

Quan ja et bressoli la meva mirada
oblida que soc un humà que companyia demana
fes sentir-me part de la planetària dansa
un boci de l’estol d’éssers que la teva llum amara
















16 AQUEST COP

Aquest cop procuraré no fer cap manifest
ni permetré la invasió d’aquella melangia
que m’impregna l’ànim quan escric
provaré de ser només un bri de pur sentiment
bellugat per un oreig de bellesa i poesia
que et pinti a la fesomia un clar somrís

Aquest cop miraré de no caure en el parany
d’escoltar aquell clam que em fa l’ossada
i que em torna el mot feixuc i trist
és el penós reflexa del desfici d’enguany
allò que veig amb estupor a la mirada
i que m’omple el pit de recança i desencís

Aquest cop he d’enlairar-me com un au
empès per la pulsió d’una alegria
que recordo alguna vegada haver sentit
arrecerat, doncs de la mala pluja que cau
reeixiré aquell esperit que lo barroer sublima
i que vol guarir la malura d’aquest món malferit

Aquest cop t’he d’arribar al moll de l’os
i el meu mot t’ha de recórrer l’espinada
amb un corrent d’esglai de goig farcit
perquè quan el teu cos cerqui repòs
i la son et reclami el tribut de la jornada
els ulls se’t tanquin amb el bressol d’un vers feliç


17 TOMBANT LA CANTONADA

Un vent d’eternitat em fueteja la cara
com el silenci tossut de la divinitat
un home, menut, com un gra de civada
llençat sense esma damunt del camp llaurat
Sentor de terra ferida per gegantina rella
que esgarrapa la pell clivellant-la de temps
per on fuig inclement la vida sencera
deixant que floreixi només el record punyent
Dalla la mateixa vida amb empenta certera
la bardissa de records que entrebanca el pas
s’esmicola la memòria amb el molí dels anys
Som enduts per un oreig fins que arriba la calma
un ombra que corre de pressa pels prats
i que vistos de lluny som sorra, som pols de viarany
Ara però veig que la perspectiva és un altra
mirant l’Univers des de la humana mira
amb tot el què te de terrenal i divina
i com tancant els ulls el món sencer s’acaba
Som el centre mateix de totes les galàxies
convergim passat i futur en un present exacta
fem esfèric i hermètic l’instant inamovible
que és el punt sagrat on la vida davalla
I semblem ser Deus i amos del nostre destí
i talment es diria que no ens poden ferir
per molt que ens fereixin una i altra vegada
I tothom pensaria que som en el Paradís
amb núvols de sucre i cases de pastis
si no fos per aquella maleïda por amagada
... del que hi pugui haver en tombar la cantonada
18 AMOR IMPROBABLE

Les meves mans fendeixen l’aire cercant-te
i la meva boca el teu alè anhela en va
i panteixa desesperada la seva ànsia
amb els ulls coent de tant plorar.
El meu sexe s’encabrita salvatge
i les cames em tremolen si et noto a prop
tot i que se del cert que els sentits m’enganyen
que potser ets real...però jo no te trobat mai enlloc.
La meva llengua demana pel teu bàlsam
que em sadollarà d’un cop la terrible set
que creix i s’enfila enlaire recordant-te
i que com una sirena, llambregant-la desapareix.
El meu cor canta una melodia sincopada
i el pulmó prova de fer l’acompanyament
però quant en la imaginació et fas present
no hi ha ritme que permeti l’encaixada
L’un i l’altre corren com si fossin folls
el cor marca un tempo de cadència accelerada
amb un batec que recorda el de mil tambors
i el pulmó empeny atrafegat cada alenada
Els meus peus impenitents et segueixen la petja
segurs però que mai t’han d’atrapar
que sempre vas per endavant moltes passes
i que quan jo hi arribo tu ja fa molt que n’has tornat
Així n’és aquest amor meu d’improbable
segur de com n’estic del meu fracàs
tant mateix és una força del tot insubornable
la que m’obra els ulls per continuar-te cercant


19 ESCANDEIXO MOTS

Escandeixo mots damunt la nit freda
com gotes de poció tretes d’un antic ritual
que en el trau més negre hi faci néixer estrelles
i que la lluna emmirallada basteixi un pont de mar
Quan la nit es faci més silent i obscura
i la lluna golafre begui glops de foscor
sobre els conreus s’escoltarà l’udol del silenci
com un llop orfe ploraria al cel el seu dolor

Escandeixo mots damunt la nit clara
com si fossin perles tornades al Oceà
al caliu de la matriu perfecta de la mare
on els mots perdent-se troben el seu significat
Versos com sortilegis que esbandeixin la tristor
que escampin una nova nit per les carenes
necessaris per percebre dins de la pròpia sang
la vida encara oberta i generosa del planeta

Escandeixo mots com els colors d’una paleta
amb una compulsió que no em deixa fer res més
però el meu salm és destinat, em temo, a perdre’s
en el buit de la nit negre per sempre més





20 MALGRAT EL RENY DEL SENY

Jo no escolto el reny del seny
quan em llenço de cap al avern
amb una força que m’empeny
que t’asseguro que no és humana
No tinc paüra de cap infern
ni de cap mena de litúrgia tronada
el diable fuig del meu atreviment
i jo ric amb l’ànima preparada
Per saltar en el buit més buit
que és la buidor del meu cor
que d’esma batega encara
i anhelo anihilar-me o si no
a cegar-me una i un altra vegada

Reeixir un crit tret a la son
robat a la lànguida latència
i enlairar-lo convertit en cant
mentre m’assetja la impaciència
Cercant el gran deixondiment
que encara tolera la vida
que no és vida si no mort consentida
que governa el preciós moment
Amb el rumb perdut i les ganes
el cos maltractat per l’afany
només penso a abandonar-me
a la deriva per aquell viarany
on el dolor de dins es fa calma
malgrat el seny i el seu reclam
21 PENSAVA

Pensava que et tenia a frec de pell
però, jo passerell, no sabia
que tu a ningú en el món pertanys
que ets com una brisa, un vent
que només pertany a tot arreu
Pensava que voldries arraulir-te
al meu costat, però no comptava
que eres feta d’esglai
i d’Univers ferida
Pensava que faríem un tros junts
però tant com el delit
dins del meu pit clama
així la por de la mancança
el cor em puny
Pensava il·lusionat en la Tardor
i en el roig encès de la fageda
roig d’alzines i pollancres
i de roig et tenyia la posta
l’esquena mentre te’n anaves
Pensava que era segur el recer
de la teva companyia estimada
per molt que rodés el temps
però la meva pell parla del gebre
del que és fet l’aire quan faltes
Pensava que seria capaç, il·lús
de endegar un altre cop
i escalfar el forat de l’ànima
reeixir de la dissort
però és un gelat corrent de torb
el que el pit ara em traspassa
Pensava resistir heroic
i que aquell goig perdut retrobaria
però ara soc aquí trist i moix
orfe d’esclat la mirada
i ofegant-me de malenconia




















22 HI HA

Hi ha una força sobrehumana
que ens empeny vida enllà fins al final
Hi ha un repòs gaire bé infinit
quan infinit és el cansament de l’esperit
Hi ha certa perfecció amagada
la ma de Deu en el cor d’una magrana
Hi ha una lluna rodona i blanca
darrera de la nit més negre i ennuvolada
Hi ha per tot una profunda raó que cau
com el pes d’una plomada vertical
Hi ha una definitiva carta final
que només apareix quan de debò cal
Hi ha un munt d’homes i dones
darrera de les més grans obres
Hi ha un temps que s’esmuny pels racons
malgrat que provem de beure’l com folls
Hi ha un munt d’embats d’ona
en un humil i diminut gra de sorra
Hi ha més d’una estrella que travessa fugaç
l’espai dels teus ulls de nit saciats
Hi han milions de miracles sota el cel blau
malgrat que sovint ens passin per alt
Hi ha un silenci més entenedor que mil paraules
però una paraula trenca el més sorrut silenci
Hi ha una música que ve de dins i una de fora
les dues son un regal si amb el cor s’escolten
23 SI VOLS VENIR

Si vols venir amb mi ja hi podem anar
amb el sarró ple de cançons i paraules
i que marqui el decurs de les hores
el pas alegre del nostre caminar

Mirarem les alzines de color argentada
que sovint hi ha a la vora del camí
deixarem fluir amable la conversa
natural com el davallar que fa el riu

Escoltarem la polifonia dels tons
que fan pardals caderneres i aloses
i deixarem que l’aire clar i el cel blau
s’enduguin neguits i cabòries

I en passar la primera carena
la que te l’orla de porpra viu
en ajaurem a l’ombrívola gespa
fruint d’un silenci exquisit

I no caldran mots per omplir el temps
que serà ple de beutat i meravella
veient que només amb el nostre respirar
s’obra un mon que ens acull i arrecera

24 PACTE DE CALMA

Avui faig un pacte de sang
amb qui viu a dins la meva pell
amb qui mou aquesta carrossa de carn
arrossegant-la pels vials de la gent

Sempre em de cercar dreceres
i vivim frisant per arribar
més esforç per fer més feina
per més que sigui feina en va

Avui però faig un sagrat pacte
el determini de caminar calmat
que desprès d’un pas en ve un altre
i quan s’acabi...s’ha acabat



















25 LA NIT SENCERA

A l’ombra de la figuera
escolto un enrenou d’abelles
i deixant passar núvols i temps
la tarda s’esmuny per la carena
Procuro apaivagar el pensament
fent-lo de brisa lleugera
i deixo que em parli la veu
de la natura sàvia i serena
Una tarda florida de Juny
quan el fred ja s’ha fet enrera
és el millor moment de l’any
per estirar-se a la gespa
I deixar que el deixondiment
t’amari cos calmant-te l’ànima
i aquell benestar somnolent
sigui el qui governi la tarda
Quant torno a obrir els ulls
ja desprès de la migdiada
uns núvols de to rogenc
parlen de posta preparada
Engolir el Sol amb delit
és tot el que vol l’horitzó
quan el cel és de sang enrogit
ho ha de fer tant si com no
I així veiem l’astre baixar rodó
com una refulgent moneda
un robí de llum interior
una taronja madura i vermella
I el cel es va vestint de dol
amb una túnica morada
per la diària pèrdua del Sol
que rera la carena s’amaga
I quan més aprofundeix
en el singla de la muntanya
més negre la nit resplendeix
si la negror fos galana
I allí surt nocturn Orió
i les seves petites germanes
despuntant com éssers vius
que aliment de llum reclamen
Desprès els Carros i els Bessons
i Escorpí, Peixos i Lleó
tots nedant en aquell riu
que fan les constel·lacions
Més tard a la cantonada
de la volta celestial
apareix un trau de blanc
que és la lluna retallada
Que s’enfila cel amunt
com si fos una sargantana
i es deixa coronar
per una orla argentada
Que espargeix la seva llum
fent retrocedir a la fosca
com una renovada força
de la que s’empelta el món
I guaita l’òliba des de la branca
a l’esmunyedís ratolí
que prova d’endur-se al cau
un aglà d’alzina blanca
I se sent el sanglotar
de la puput i el gripau
i l’udol d’un gos llunya
que amb sentiment a la nit canta
I poc a poc reeixit a la vida
com ho pregona la claredat
que encén el fil de la carena
l’alba amb un subtil to rosat
Treu el nas un Sol nadó
però més savi cada dia
que fa que s’obrin les flors
amb perfecta sincronia
Amb el refilar dels pardals
que tenen niu a la figuera
on sense adonar-me he passat
la nit sencera







26 LA PARAULA AMIGA

Davallen del cel com astres rutilants
escandint sentencies de plata i fang
com mastegots
els hereus de la mística perduda
entestats com pocs
a l’obsoleta conquesta del Graal
I jo m’esforço a aclucar els ulls
i a preservar curull
el flascó de les essències
que rau silent, imperceptible a l’interior
amb uterina i bategant cadència
mentre els quasi obscens
pontífex de la avantguarda
gemeguen lletanies damunt ferro fred
No és tant fàcil
profanar els ombrívols reductes
on jeu la pau apaivagada
com un gos a l’estiu
Doncs no patiu estrafent posats i mots
ja que jo
rebutjo l’oferta de beure
de la deu dels sanglots que la cremor no calma
ni mostraré l’ofec esmolat
dels el punyals que duc incrustats a l’ànima
mai prou ferida
Vull, però no puc, tant sols
enlairar una innocent ... paraula amiga


27 FES...TANTMATEIX

No hi ha necessitat d’agreujar el greuge de viure
de rebentar amb delit les pústules
i esguardar lànguid el doll del regalim
amb el posat erudit i saberut del lleó marí
...no caldria però...tu mateix
No hi ha necessitat de conrear la llàgrima i el dol
i reblanir amb el martell
irracional i insistent el clau
...no cal però... endavant si et plau
No hi ha necessitat de justificar amb ramells de mots dolços
amb complaents i elaborats discursos
el perquè de la negror que és absència
i com fariseus d’arnada vestimenta
mostrar nafres exculpatóries
no faltaria més però...si et sembla ...fes
No hi ha necessitat de complaure a qui et puny
més si la que et puny és la vida
feina feixuga
com la de la primera pedra que fou tortuga
qualsevol força és vana enfrontada al temps
que rodola damunt de l’home
sense sentiment
...no caldria tal vegada però...fes si t’agrada
No hi ha necessitat d’amagar-se i cloure el cor dins d’un capoll
i adorar la por amb servitud temorenca i pietosa
i enterrar-te com un cuc
a l’interior que dones per segur
...no cal...però fes si t’escau
No hi ha necessitat de furgar la ferida mai prou sentida
amb el teu anar i venir d’onatge
la vergonya ha de coure mentre s’alena la vida
i els ulls romanguin ben oberts
res has de fer però...fes tanmateix



28 TEMPS DE JOIA I DESMESURA

Aquell esguard que m’allibera
i obre un nou cel pels meus ulls
m’empeny a cercar la manera
d’arrancar un vol de joia amb tu

Fins ahir eres presencia
esmunyedissa en el somni
però malgrat l’esglai que comporti
el somni avui se’m fa promesa

i ara desitjo bastir un cau
i arrecerar-te d’ombra obaga
i que s’aboqui el mar a la platja
amb ones de lliri i de plata

Com puny el crit de l’animal
que el bull de la sang proclama
en sentir-se capturat
per l’esclat d’una mirada


Però no et parlaré d’amor
ni faré cercles de paraules
t’aniré directe al cor
i a la cobejada pell que el guarda

per fer-te saber de torrents
d’or roent que davallen
lliscant lents i candents
pel cabal de l’espinada

de col·lisions de galàxies
esclatant sense remor
escampant colors dins l’aire
com si explotessin mil Sols

i amb la tremolor del meu pols
resseguiré porta i entranya
sadollant-me en el teu doll
de màgica metzina de calma

apaivagant la set amarga
i trobant del meu neguit la cura
fem doncs del nostre temps plegats
un temps de joia i desmesura



29 A VEGADES TOT ÉS

A vegades tot és...
Confús com aquest nostre món fet un garbuix
Erràtic com el primer vol del ocell més acrobàtic
Sense direcció com una bombolla de sabó
Indefinit com el crit que se sent lluny a la nit
Absurd com un presoner encadenat però perdut
Irritant com el que fem amb el món els humans
Mesquí com la ganyota final que fa el destí
Arrogant tal i com el temps inclement va passant
Malaltís com aquest món de desori i desencís
Orgullós com no ni poden haver dos
I també...
Clar com n’és de cada nen del món l’esguard
Concret com un cop de mall damunt del ferro fred
Ben orientat com el batec de les ones del mar
Definit com el punt que ha de definir a la i
Lògic com el fred raonament del dimoni
Sedant com ho és el cascall cavalcant la sang
Generós com el desmesurat afecte d’un gos
Humil com la primera pluja fina de l’Abril
Sa com una pera, una magrana, un tros de pa
Planer tal i com s’hauria de ser



30 ¿QUÈ EN SAP LA RAUXA DEL SENY?

¿Què en sap el bou del jou que arrossega?
enfonsant les potes en tolls de fang
sembla que mandrosa li ha de corre la sang
mentre el feixuc pes d’un altre carrega
¿Què en sap l’escorpí del seu fiblo de verí
que es dispara amb l’instint i el reflexa
i no cerca raó, excusa, o pretexta
i a ningú en concret vol fer patir
¿Què en sap la llum de l’ombra que propicia?
si la una és clara l’altre és la germana fosca
que s’allarga a mida que s’acaba el dia
i neix del tot quan el Sol a l’horitzó s’enfonsa
¿Què en sap el llamp del tro que eixorda?
que retruny el silenci amb espetec ferotge
l’un cau com un puny damunt la terra de sota
l’altre vola pels camps espantant aloses
¿Què en sap el riu de la pluja que el desborda?
enduent-se’n conreus, masos, bèsties i gent
com llot primigeni s’esdevé tot en un moment
igualant or i plata i fang de llamborda
¿Què en sap l’aigua de la força que amaga?
¿I què en sap el núvol del vent que l’empeny
¿Què en sap l’ull del sentiment d’una llàgrima?
¿Què en sap la rauxa del seny?


31 CANÇÓ DE DESIG

¿Quina entremaliada metzina
és la que ara em bat els polsos?
La mirada que tant dins em parla
amb veu de silencis dolços
A la caixa sorda de l’ossada
tova i pertorbadora
Ressona encoixinada i tova
la campanada de la carn
Amb força de bon averany
i presagi de joia intensa
Bull amb revifí alegre
la melodia de la sang
L’adormida matèria de l’il·lusió
reposa en un jaç de cabòries
I de l’avenc de la memòria
l’ha de treure un vent antic
Que és desig com tremolosa fulla
i un alè tallat que aclapara
És la interna vella tonada
sovint soterrada d’oblit
Ara el cos de nou me la canta
amb il·lusionada embranzida
Mercè a aquell esguard de mel
on la meva nineta és captiva





32 EL REIALME DE LA NIT

El reialme de la nit és ple de desigs difosos
de promeses de vent, d’udols de llop ardent
d’imaginades carícies, de besades i anhels
d’insinuants silencis i de secrets preciosos
Quan deixo amarar-me de nit fosca
en els ossos reconec l’esgarip silent
que empelta l’ànima obscura de les coses
i clou l’evidència en un puny ferreny
I és misteri el que sotjo en els ulls nocturns
fesomies de marbre i oratges de mel
mirades deleroses i cossos i perfums
espigues de carn voleiant amb el vent
Subtils senyals que omplen l’aire saturat
de latents promeses closes en cada moviment
cadències ominoses sota les llums de la ciutat
on de nit fuig la vida i esperitat el moment
De nit s’obra el porus i es ferma el pensament
i brilla el reflexa d’aquell amor cobejat
i el desig es transforma el xiscle punyent
que cerca el silenci enlaire pels terrats
Des de on s’albira l’alba al fil de l’horitzó
on gemeguen les ànsies adormint el dolor
i la mai conformada car sempre present solitud
s’esvaeix amb una llàgrima quan el sol surt
I quan la nit s’ha ajagut aclaparada de dia
i el meu cos s’estira en un mar de llençols
cerco per darrera vegada el teu bleix invisible
i deixo que m’acompanyi mentre em venç la son

33 LA CREMOR

Em queda la cremor
de la ferida no infringida
Em queda la mentida
que el meu cos creu
Em queda el mal remei
de la llunyania
de la pau de l’ull que no veu
i se’n refia
Em queda la cremor
d’allò que potser seria
i que el desig empeny
allò que poruc i maleït
el seny retalla
Mentre orb encegat
el temps devora
amb immensa gana
la flor preciosa
del pensament
arrencant-la de soca-rel
Per això em queda la cremor
de la flegmàtica flama
alhora freda i ardent
de la impotència que se sent
quan el cor et reclama
el frec d’una pell
i la pell s’amaga
¡Seny! em demana el cervell
però el meu cos
...la teva pell reclama

34 VULL I NO VULL

No vull ser reflexiu
ni llest, ni murri, ni despert
ni marejar-te la perdiu
fent-te creure el que no és
No vull circumval·lar
el teu encís amb mots
ni desitjo capturar-te
amb teranyines d’amor
Però tampoc vull ser gasiu
amb allò que a dins meu sento
que és un sentiment viu
que a l’univers ofereixo
I és que no se dissimular
ni és quelcom que m’interessi
però el meu mirar te la certesa
quan romp en el teu mirar
I voldria mostrar-me nu
malgrat la natural cruesa
però descobrir perquè s’aferra
el meu pensament a tu
Vestir l’instant del teu bleix
i ensenyar-te allò que en se
d’aquesta nova primavera
que fora d’hora al pit em neix
I fer-te saber tal com soc
amb la porta del cor ben oberta
sense cap reco amagat i fosc
que no et faci por si entres
I compartir l’esglai
de la mirada perfecta
que basteix un espai
de regalada joia immensa
I que sigui per tu i jo
un reducte d’harmonia
un secret més que valuós
una preciosa i rara alegria

























35 HUXLEY

Disposo de uns quants minuts
fraccions que segmenten el dia
fragments del existir
cada un sencer i irrepetible
Son viaranys de l’avenir
i que junts fan tota una vida
ni un el dono per la mort
que la mort ben sola arriba
De cap en vull prescindir
com si fossin bagatel·la minsa
viure’ls amb joia i delit
i amb emprenedora embranzida
Que només per seure a l’andana
a l’espera d’un tren que no ve
més val aixecar-se i fer
d’aquell minut joia preuada
Jo assegut en una fita
a la vora del camí
no vull que llangueixi el dia
deixant els minuts morir
Per això escolto els lloros de l’illa
la que el Huxley un dia va dir
i que cantaven per recordar-nos
atents, atents...ara i aquí



36 VAIG LLENÇAR

Des de que vaig llençar el rellotge al riu
faig com fa l’ocell a la branca
que es torna un cabdell de plomes i dorm
quan és de son la dolçor que l’embafa
i s’arrauleix amb els germans de niu
quan és torb fred el que cou i amenaça
que per cercar escalfor i caliu
no l’hi cal quedar amb els altres
I quan el sol s’aixeca amb gest altiu
i en el ventre espetega la gana
amb els germans piula amb cant joliu
quan s’acosta ple el bec de la mare
I vaig fer un crit de pura ràbia
quan jo em vaig saber captiu
de quelcom com un vent fugitiu
d’allò què unes busques senyalen
i sense haver après a volar encara
vaig llençar-me de la branca més alta
i el propi vent fou qui les ales m’obri
i m’enlairà sense adonar-me’n
Ara dibuixo espirals de cel blau
capbussant-me en núvols de nata
i no se mai l’hora que és
i us ben juro que no em fa cap falta
Vaig llençar el rellotge al riu
un dia qualsevol no fa gaire
ara el meu vol és segur i lleuger
endut per les corrents de l’aire
bevent l’essència del present
a les perles de rosada de l’ara

37 DE NOU DARFOUR

No hi ha una cova prou fonda
ni un esvoranc prou ple de nit
que amagui tanta vergonya
prou dolor per de dolor enfollir
Un forat on hi ha de raure la fosca
on hi deu fer vida el buit infinit
no hi d’haver una frau prou profunda
capaç d’ocultar tanta infàmia i crim
Ni hi ha una mirada més tèrbola
com la que glaça els ulls del botxí
que en aquest moment precís
a un continent ja prou ferit immola
I és que al mig de Àfrica i ha un espai
gran com un país sencer
en el que avui, ningú es troba a recer
de la còlera, la por i l’esglai
No hi ha un giny més ferotge
forjat al farga del infern
que la ràbia que deu cegar a l’home
quan s’aferrissa amb el indefens
I ignorants perseguim el futur
mentre el seny és occit de follia
però al cel clama el que ara, avui en dia
està succeint a Darfour
Estic parlant d’un secret
que ens han molt ben amagat
per estalviar-se un nou oprobi
que ha de caure sobre la humanitat
Famèliques i torturades criatures
tant avesades la fam i al terror
que un consol els hi ha de ser mort
per acabar amb tanta desventura

38 MENORCA

Un vent que és música d’aloses
Un camí fet de sorra del gra més fi
Una atzavara, un pi i una figuera
I un pou amb aigua de lluna i de gessamí
Un oreig subtil de sentor mil·lenària
La menta, la pinassa, la sal, el saïm
Un cos nu, una fina fragància
El bategà d’un cor jove i gentil
Una lluna vora el mar, una tonada
Una camisa de color virolat
Un embull de vent, una trena mullada
Un giravoltar sota el cel estrellat
Un timbal de nit, una veu que canta
Una flauta, una flor, un vestit de lli
Una ona agosarada, una rialla
Que s’enlaira germana del fum i del vi
Un glop de vent, d’esglai i de pura vida
Un calfred, una carícia a l’espinada
L’esclat d’un esguard, una llum viva
Una pau, un toll de mar calmada
Un talaiot que a l’espai senyala
Abriga als deus de la menorquina nit
Una gesta repetida com una onada
Que besa etern el singla sense defallir





39 BINIGAUS

Retrobo el Sol amb alegria de pell
i el porus xucla el bleix calent
Anhela la epidermis el nou pigment
i la mediterrània essència del vent.
Tràfec d’estones perdudes
nu sota l’oreig que m’acarona
l’esquena candent
però ara passa un núvol
que tempera l’astre
i el seu punyir roent.
Hi ha cossos que tenen
el color de l’or vell,
el rosa del coure,
o el blanc impol·lut
de masmorra de castell.
Avui però,
de lliberts espais tots ells parlen.
Hi ha un gos negre cadell
i a la còncava ratlla de l’horitzó
hi plana un minvat vaixell.
I una estàtua que sembla de marbre
i molts ancians tatuats,
curulls de garlandes d’or
i de tempestes de vents passats.
Un home gros i un altre parlen
amb la nuesa que els cobreix
i una noia pigada
es tinta el cos amb fang vermell.
I ha qui jeu sota l’ombrel·la
en un temple d’obaga foscor
i qui s’espolsa la sorra de l’esquena
com qui foragites un mal dolor.
Ara passa una estrangera,
plena de plecs de llar,
passeja la seva nuesa amb altiu caminar,
com una grossa deessa,
filla d’aquella mar,
Ara un noi amb rastes
i saó de cuiro a la pell
juga a tirar-li una canya
a un gos color canyella vell.
I una noia amb un mínim vestit de gassa
arrossega bosses i farcells,
duu una pamela a la testa,
incendiada de margarides i clavells
i un home pèl-roig
color de gerani rosat
va quatre passes davant de ella
amb les xancletes a la ma.
Un home gran amb capell de tenista
amb un sexe de pam,
camina com una campana
alliberada del seu jou de campanar.
El rovell de la seva arruga
te una connotació mil·lenària,
les estrelles hi han fet nit
des de el llindar de la morta centúria.
Ara riu sol sota el Sol
i espera la mort que a ell el ronda
sense trobar-lo.
Un africà de banús d’atlètica figura.
també ell retroba el Sol ancestral
i gotes de mar com gebrada
nien en els seus cabells rinxolats,
és prim com una canya
i camina d’esma com qui enlloc va.
Duu penjada una rialla de marfil,
blanca d’alba primordial.
Una criatura crida
amb llengua de lluny d’aquí,
però sense saber-ne un borrall,
s’entén allò que vol dir.
Els nens no han de menester paraules
que en ells és el mateix esperit qui parla.
O potser és que cal saber escoltar
tot el que en la natura canta
Sentor d’alga morta
és la que a voltes em du el vent brivall
i a la carena de la duna enginestada
una palmera altiva treu el cap
com si manés,
però avui bufa el llevant
i és ell qui mana.
Les ones assetgen la sorra
amb crestalls d’escuma blanca,
dentellades rabiüdes
de persistència oceànica.
Però no hi ha aferrissament ni ànsia
només es el vent que empeny
i al mar encoratja.
Una medusa infecta,
un peix de gelatina
fa témer la picada
de verí llefiscós com traidoria.
Fiblada que la llegenda
temperava amb vinagre.
Te nom de bèstia grega
o de mítica bandarra.
El què començar sent oreig fi
ara és ventada
que fa voleiar les ombrel·les
que no son ben aferrades.
Però no defallim
i ens deixem assotar pel fuet de l’aire
mentre les ones trenquen la platja
amb terrabastall de gesta arcana
i els núvols passen rebent
com empaitats per diables.
Deixo que jegui el cos,
embolicant-se d’horabaixa,
de vent a cops rabiüt
que et fa gaudir més intensament
de l’eventual calma.
Tot va prenent un to rogenc
i a la mar es dibuixa un pont d’escates
del porpra color del comiat,
del coure i de la plata.
El cel fon el seu blau lluminós
en el gresol del sol que se’l empassa
tenyint-lo de morats i vermells
i de boreals nuvolades.




40 DIA REGALAT

Un altre dia regalat
un altra oportunitat
el matí és fet de lliris
de cel blau i pa torrat

La ciutat es desvetlla
amb brunzir d’eixam
i amb tarannà d’ovella
cap a la feina fem cap

Passa un sol de centella
mentre estàs enfeinat
és el dia que s’apressa
com tu mateix, atrafegat

I sense que te’n adonis
al cim del cel s’ha enfilat
vol llençar-se a la tarda
des de dalt de tot, de cap









Crida al migjorn la gana
amb remor de torrent
som figures de vidre
que precisem aliment

per seguir la jornada
fins al seu exhauriment
on neix el capvespre
en el fil de ponent

Creixen ombres a mida
que la nit empeny
s’esmuny un altre dia
un altre regal dels deus

Cruix l’ossada distesa
al tou del matalàs
la son del cos fa presa
i brolla el somni aviat

I abans de dormir somies
que un dia potser viuràs
ja que el d’avui ja ha fugit
tot un bell dia regalat






41 EL FIBLO

El poètic fiblo de la fera amagada
picoteja l’interior adormit del mot i el mou
i l’endormiscada paraula vol revoltar-se
i prendre el seu valor legítim i alçar el vol

Escandeixo poesia com fruita madurada
per l’oreig i el Sol d’aquest Estiu
que cau damunt del blanc d’aquestes pàgines
com cau la sembra al llom del camp baldiu

Ufanosa s’obra com terra trillada
com una mare que amb ànsia espera el fill
igual que una amant de delerosa mirada
frisa per omplir el buit que neix en el seu si

Així és el blanc de condició generosa
que s’ofereix en un jaç de paper fi
àvid de mots per enjoiar un sentir
i fer-lo volar amb filigrana d’alosa

Fer-lo profund, brillant, més viu
com reeixit del llot de l’habitud
on és difícil que prosperi el sentiment
quan l’home n’és d’aquest llot captiu

I en acabar quan el mot fet vers s’enlaira
esdevingut au que fendeix l’aire llibert
la joia de transcendir allò que és terrestre
m’omple el pit amb alenades d’aire fresc


42 POLITICS

No dius res de res amb tanta lletra florida
tot és metàfora, retòrica i circumval·lació
l’art de la prestidigitació amb la mentida
i del engany considerat honorable professió
Retenir el poder com fa el nen amb la llaminadura
és el què se’t nota darrera del llautó
malaguanyada tanta i tanta floridura
que per no dir res no calen pas tants mots
I vaig rebobinar amb autentica bona fe
vaig recomençar la feina feixuga
d’escoltar-te de nou amb seny i mesura
per saber d’un cop què és el què vols fer
Però no en vaig pas treure l’entrellat
malgrat la meva voluntat tossuda
tu marejaves amb talent la nau de la veritat
en un mar immens de lletra menuda
I no va haver-hi forma ni sistema
que d’entre mig de tanta xerrameca obscura
i de tanta actitud de “linea dura”
saber quin carai és l’esperit que et mou a tu
I és que els polítics soleu ser així
us ompliu la boca amb la buidor de les paraules
mots al vent, promeses, comptes i faules
que mai de la vida us dignareu a complir







43 VACA

Plou ja fa estona i la vaca sense bou
en el prat verd i mullat pastura
gemega de tant en tant l’esquellot
mentre ella poc a poc es belluga
En els seus ulls d’amable esguard
hi ha amagada una saviesa antiga
talment és diria que quan et mira
comprèn, divina, el teu secret mes ben guardat
El balandreig de la llarga cua
i la majestuosa dansa del seu plomall
a més d’espantar les mosques
marca el compàs del seu caminar
La testa banyuda de fusta de boix
de mil·lenària i ancestral duresa
rau al costat mateix de la tendresa
d’aquella aspra llengua de morro moll
Ella rumia molt i poc a l’home demana
tan sols potser una carícia manyaga
que dona ben d’esma el pagès
ella la retorna abastament multiplicada
en gavadals i gavadals de llet
I aquell mugit que ve de l’entranya
que és més que un bram i que un udol
em retruny a l’interior la ressonància
quan vora meu sona aquell místic só
Potser és per això que diuen que és sagrada
i que l’hi tenen tanta devoció
i és què el seu tarannà de calma
m’omple l’esperit d’una profunda serenor


44 UN GRA DE SORRA

Un gra de sorra d’entre tants que n’hi ha,
un bri d’herba, un gra de sal
diminuts com els homes al capdavall
Creadors i adoradors de bellesa
de la que amb cor alegre en som esclaus
rapsodes, somiadors, poetes
arrecerats sota un temple de cel blau
espargits d’amunt la Terra roja
amarats amb la mateixa roja sang
Un gra de sorra a la platja eterna,
un bri d’herba, un gra de sal
només un home al capdavall,
el centre mateix de l’Univers,
d’on surt tota llum que el món clareja
des de l’oberta finestra d’un esguard
Un gra de sorra, un home, un gra de sal,
esdevinguts tots del primigeni fang,
llimant l’escaire, arrodonint-se
fent-se terra futura, rodolant
es fan llim verdet del toll dels anys
Un bri d’herba pel vent sacsejada,
un gra de sorra, un gra de sal,
tant poca cosa, tant fonamental














45 EL CANT

Busco l’horitzó a dins la densa boirina
en el humit baf que la Terra respira
cerco amb ull desesperat una sortida
qualsevol moviment en el llom de la immensitat
Com un nàufrag que busca en la plana marina
un referent, una guia, una senyal
un vol d’ocell que el tregui de la deriva
un estel reconegut marcant un punt cardinal
Però no trobo si no una confusa remor
d’ona estavellant-se contra ona
i el so de un vent aïrat que no em duu enlloc

I canto melodies com un acte reflexa
i canto ben alt i el meu cant amunt s’enlaira
he fer-lo traspassar nimbus de boira blanca
i que obri diàfanes clarianes de cel blau
Ell ha de ser el que m’il·lumini el viatge
uns versos de vida esdevinguts cançó
i un cor callat que acompanyin els àngels
han d’ensenyar la llum indicadora de l’encertada direcció
En el meu cant ferit hi he de trobar jo
malgrat que quasi bé ni me’n adoni del que canto
el punt exacte on hauré de fixar el timó




46 DES DE LA CALMADA RIBA

La consciència alerta i quieta
és bressolada per la corrent
l’aigua que baixa clara i neta
s’endú riu avall els pensaments
Jo jec a la calmada riba
amb una mena de calfred
i em sento l’anima reeixida
sadollada tota la set
Escuma de plata i remolins
i una carpa vermella
d’escates d’or de centella
s’emporta el neguit gorg endins
I jo la miro i ella em mira
des del llit de llim i de llot
mentre el capvespre s’aproxima
com un regal de la Tardor
I jo deixo que la pupil·la
sotgi el món de l’interior
i tanco suau les parpelles
i escolto de l’aigua la cançó
I el cos s’apaivaga i respira
sense que l’hi mani jo
i el riu, el respirar, la vida
semblen jugar al mateix joc.






47 LA BUIDOR

¿De que han de servir tants mots malalts de poesia,
quina és la estructura soterrada que els sosté?
¿Quin ha de ser el propòsit de tanta innòcua gosadia
com no sigui el crit desesperat del presoner?
¿A qui s’adrecen aquests càndids dolls de lletra ferida
que de ben segur s’hauran de perdre en l’espai-temps?
¿D’on surt el bleix que alena tota aquesta vida escrita
si no ve de l’entranya esberlada i del cor obert?
¿Quina estranya metzina és la que em guareix i domina
i guia la meva nau en el brogit tumultuós del pensament?
¿Quins vent de tempesta calen per treure’m de la deriva
que sacsegin la rutina, l’esma amb la que fuig el moment?
Tal vegada és el bram de la fera que massa temps engabiada
udola entre barrots daurats de conformat consentiment
potser és la pura selva salvatge la qui des del record enlaira
un feix de paraules sentides per exigir el seus drets
O és la pulsió que mou i empeny a la unicel·lular ameba
òrfena de sentits, de paraules, de sentiments i de pell
que sense saber d’on surt l’espasme que la mena
cap a la vida acosta la seva petita vida intranscendent
Buido l’alforja de tot el que cobejós com or guardava
de tot allò que jo creia que m’hauria d’haver servit
i mot rera mot enfilo versos com jornades que passen
amb la certesa de que la buidor els hi haurà de donar sentit












48 CORRERIA PERÒ...

Correria però ja no vull
no serè l’esca que incendií els teus camps
no serè el pecat i el perdó a l’hora
només soc un incontinent receptacle d’emocions
Correria però ja no puc més
que a hores d’ara ja em flaqueja l’anima
ja veig la llum acostar-se vora meu
com una clepsidra marcant el final del temps
Correria però, he de dir que tant m’he fa
és que tothom corre que corre que correràs
i s’estavella la honrosa intenció de pau
en un mur de robis i maragdes seductores
pedra freda i relliscosa al capdavall
Correria però no paga la pena
¿perquè he de córrer si no vull arribar?
que la meta és imposada com una mort
i la dissort és la que guia el meu caminar
com el gos borni que mena a l’orb
Correria més però ja he corregut prou
i ara vers al fat aixeco el puny i recrimino
amb la certesa de no tenir-ne pas cap dret
i amb el ferro de l’habitud que em traspassa
el moll de l’os com un vent glaçat i esquerp
Correria... però m’assec
i joiós de l’avinentesa m’atreveixo a somiar
com somia l’ombra que s’allarga
amb la dimensió que mai del tot posseirà


49 MALGRAT L’OREIG

Semblaven bufar vents de concòrdia
que esvairien aquell aire enterbolit
semblava que el xàfec pararia
com sol remetre un dolor petit
però el cel és quallat de nuvolada
i malgrat l’oreig... la pluja no amaina

S’apaivaga la remor dels trons
perdent-se el so en la llunyania
fent-se difós el retruny de la terra ferida
i un inclement degotall de pedra
fa basalts damunt la xopa argila
i malgrat l’oreig... la pluja no escampa

Semblava albirar un raig de sol
enfonsat entre el plom de la nuvolada
s’obrien clarianes d’esperança
i era menys feixuc el pes del món
però segurament era un miratge
doncs malgrat l’oreig... la pluja no cedeix

Un vent esperitat em despentina
i un torb gelat em cala l’os
cercava l’escalfor d’una mirada
però no vaig trobar a ningú enlloc
i jo reclamava aïrat al cel la bonança
però malgrat l’oreig... plou i plou i res més


50 ESCRIURE

Escriure per perdurar
més que la pròpia vida
per construir la il·lusió
de no envellir dia a dia
Escriure per la mentida
d’una mica d’escalfor
i a la passió malferida
poder-la arrecerar de mots
Perquè amb el escriure
neix un temps inacabat
una forma de respirar
una manera de viure
Potser només és la quimera
de estar alerta i somiar
o tal vegada és la tristesa
la que sovint em pren de la ma
Escriure per continuar
fent tentines en el aire
desdibuixant espirals
voltat d’un vent implacable
Amb aquell gest sorrut
i la tossuda constància
de llençar-se de cap al pou
per un got d’aigua.



51 DIA REGALAT

Un altre dia regalat,
un altre oportunitat
el mati és fet de lliris
de cel blau i pa torrat
La ciutat és desvetlla
amb brunzir d’eixam
i amb tarannà d’ovella
cap a la feina fem cap
Passa un sol de centella
mentre estàs enfeinat
és el dia que s’apressa
com tu mateix, atrafegat
I sense que te’n adonis
al cim del cel s’ha enfilat
vol llançar-se a la tarda
des de dalt de tot, de cap
Crida al migjorn la gana
amb remor de torrent
som figures de vidre
que precisa aliment
Per seguir la jornada
fins el seu exhauriment
on neix l’horabaixa
en el fil del Ponent
Creixen ombres a mida
que la nit empeny
s’esmuny un altre dia
que és regal dels Deus
Cruix l’ossada distesa
al tou del matalàs
la son del cos fa presa
i brolla el somni aviat
I abans de dormir somies
que un dia potser viuràs
però el d’avui se’n va corrents
tot un bell dia regalat




















52 ESPERAVA

Esparracat, buit i traït
amb l’anima més que morta
i el cor més que ferit
tentinejo en el buit de la nit
i ensopego mentre la nit s’emporta
allò que queda, malaurat, de mi
I és que il·lús esperava
anhelant com un ocell al niu
el vent de la primera volada
Que m’empenyés cel blau endins
i cavalcar el vertigen de l’aire
amb un reflexa pur i primitiu
I és que esperava frisant
alguna mena de cortesia
un tracte més fi i exclusiu
però el mer fet d’estar viu
I de il·lusionar-se amb la vida
amb veritable fe i afany
però no és més que un subterfugi, un parany
una càndida mentida
I ara jec llepant-me la ferida
com ho faria un presoner
que reu i amb la batalla perduda
No sap què més pot fer
excepte posar-se a recer
del fat i de la maleïda pluja
53 PARADOXA

De quant menys temps de vida tenim
més porucs i temorencs esdevenim
i veiem perills amenaçant-nos arreu
a mida que en el camí s’avança
La inconsciència temerària d’aquell nin
i el menyspreu que en fa del risc l’adolescent
contrasta amb el temor ancestral
que atrapa a l’home quan veu acostar-se el moment
I s’escapa la reacció de tota lògica
si ho mires des d’un punt de vista racional
que témer per témer perdre la vida
témer doncs més al principi que no al final.














54 EL PENSAMENT

Tant i tant poc consistent,
tant efímer és el pensament
empeltat de la llum del moment
i de tant incerta direcció
que no és gens fàcil d’encerclar
amb els mots d’una cançó
Fes-te’n amic, deixa’l anar
i que s’espargeixi pel món
que ni murs ni parets admet
ni el ferro fred dels barrots
a cops és tant revelador
com el llampec que il·lumina
O vesteix la pell de l’escurçó
i t’enganya amb traidoria
ara sustenta una idea cabdal
i la trenca amb qualsevol tonteria
ara és ferreny, ara és calmat
ara t’omple el pit de melangia
El pensament s’encadena
en una mena de riu
tant llarg com llarga és la vida
i davalla sinuós i rabent
tal com un riu de debò faria
que brolla impetuós a la font
i es calma amb el decurs dels dies
desbordant-se romp rescloses i ponts
que l’home menut edifica
El pensament fila un teixit
de fils de plata i pedreria
que el temps persistent va polint
amb el frec aspre de la vida



55 BELLESA
Parlem de la bellesa
de aquelles dues notes
de fonda ressonància
regalades amb el do
de fer-te arrenca un vol
de vent lleuger
que a l’infinit t’enlaira
La bellesa del petó tremolós
nascut amb intenció
de perdurar i convèncer
de compartir el panteix
una fragància d’alè amorós
un bleix que neix
al més innocent
plec de l’anima
Bellesa en la linea
lleument corba
de l’horitzó oceànic
difuminat d’eternes albes
i llunes emmirallades
de escumes i boires blanques
on l’ona més salvatge
és fa petita i mansa
des de prou distància
La bellesa d’un esguard
sense el jou de recança
que despulla el cor
i el fa ofrena
de voluntat i de temps
i a l’infinit d’uns altres ulls
deixondit el llença
com qui perdent-se del tot
només anhela trobar-se


56 XERRIC

A vegades un xerricar difós
m’esbandeix la calma
i allò que creia meu per sempre
fuig i s’esvaeix
i jo allargo els dits en actitud
d’aquell qui espera alguna cosa
però tant sols és l’aire buit
el que no menteix
El noto en el fons del pit
a la volta de l’ossada
en els contraforts del cor
als arcbotants de l’espinada
i es produeix en solitud
a cops amb la llum apagada
i va més enllà del cos
tot i que en el cos s’amaga
tot i que és en el cos on neix
que en l’oceà més calmat
es on neix l’ona més brava
i tot i deixant la carn trasbalsada
és a l’esperit on de debò fereix

























































































Barcelona 2008