2 POESIA MAJOR AMBULATÒRIA. 2004

POESIA MAJOR AMBULATORIA




















































pereplant@hotmail .com Barcelona 2007 wwwmyspace.com/pereylaplanta.
Pere Suñé Ribera












































































INDEX

1 Quan una paraula surt
2 se sent dolor
3 Què és que
4 No hi pensis
5 la viuda
6 Malgrat tot
7 Tolerància 0
8 Homes de pols
9 Jaques el Cloixard
10 La pregunta
11 Un be negre
12 El salze del parc
13 Partícula
14 Jo et regalaria
15 Sonet de la gavina grisa
16 Sonet d’amor
17 Bestieses
18 No cal...no cal...
19 Guantanamo
20 Concert
21 La blava carena
22 No em busquis
23 El tret de gràcia
24 Fes
25 Transmigració
26 Si jo manes
27 S’ha de fer
28 Si te’n vas
29 Equilibri
30 La resposta amagada
31 Un principi, un final
32 Somio
33 Getsemani
34 La fada
35 Tant com
36 Refranyer capgirat
37 La font interior
38 El què t’apreti
39 La fira dels despropòsits
40 Semisomiada
41 El fill de Deu
42 Reciclo
43 El fill del diable
44 Tant me fa
45 Neolliberal
46 Enemic
47 El segon mon
48 Àngel guia
49 Dimecres
50 Entretemps
51 El millor guany
52 Se’ns és donat
53 El teu so
54 El tresor
55 Amor informàtic
56 Un lligam de poesia
57 Petit país
58 En tant pugui escriure jo
59 Rebutjo
60 La gran festa sideral
61 Recerca
62 Poetes ho som tots
63 La direcció
64 Si no fos
65 Simfònica
66 Darfour
67 Cercles
68 La barca
69 Presoner del somni
70 Ombra
71 ¿Que em sents?
72 Tretze menuts poemes
73 ¿I tu que faries?
74 El cant del saddhu
75 Cançó del Lluís
76 !Ah...la vida!
77 Entreveia
78 Presoner
79 Il·luminat
80 Se’m fa tard
81 Caldria dir




1 QUAN UNA PARAULA SURT

Quan una paraula surt
alliberada en el aire
és un pensament que fuig
una oreneta s’enlaira
Quan la paraula trabuca
en el si de la matèria
no es pas ella qui desferma
els dimonis que conte
és l'orella qui fa d'eina
i la ment qui la manega
però és la forma primigènia
la que li dona el sentit que te
Que la paraula es en si
el mirall de la innocència
que ella sola res vol dir
i que callant no te presencia
Quan una paraula surt
una idea es fa eterna
sovint pren cos com un dibuix
però es un menyspreu i es un rebuig
és un tall sec de la picota
que deixa en terra allò que és
el que és matèria i res més
per ser un gemec que se’n vola
L’univers n’és tot ple
de mots que ningú s'escolta
quan una paraula surt
penja en el aire una estona
Quan una paraula surt
moltes en queden enrera
que per dir el que no cal dir
no cal buscar la manera
Un floc de neu que cau
que mai veurà la primavera
del poder de la memòria
efímera presonera
Que parlin els pensament
reflectits en las ninetes
que no enganya l'escalfor
d’una mirada ben neta
Quant una paraula surt
sovint l'escolto...no sempre.

















2 DOLOR

Se sent l’esglai
De nit sadoll
quant calla l’ídol
Quant el silenci
Amunt s’enlaira
Com un fum
Punyent perfum
Un tuf, un flaire
Que crema l’aire
I corprèn el seny
I t’eriça la pell
Un calfred
De glaç encès
Dins el llençol
Se sent la por
Tenaces al cor
Pigmenten l’espai
Ultratjant l’amor
Se sent el só
Del fons del pou
El dol i l’udol
De l’home foll
Corsecat capoll
Condemnat a mai
Arrencar el vol
Se sent terror
El respir fosc





L’ala del corb
El frec de la mort
L’esperit del torb
Amo del en tort
Sobirà del sanglot
Del plor i del llot
Rei del tremolor
I de l’eclipsada lluna
De putrefacta sentor
Fill de la runa
Del fang i la pols
el sot i l’enderroc
de la fusta del taüt
Podrit a la cripta
El fossar i la tomba
On parasitària creix
La fatídica vinya
De negre brou
Broll per a tothom
Els famolencs
Els penitents
Que sense mon
Del mon en son
I sense enrenou
Senten silents
L’amarg soroll
El trist consol
De la esparsa son
Que a l’hom confon




3 QUÉ ES QUÉ

L’ensurt de la calma
... el vent
la força del vent
... el moviment
la ràpida centella
... la ment
l’enuig de la ment
... el sentiment
el sentit més vell
... el de la pell
el tacte i el tracte
... el llit calent
la febre ferida
... el desig ardent
la raó silenciada
... el crit de la gent
la mentida creguda
... la condició diferent
l’aigua estancada
... el bassal del temps
la vida que passa
... tan sols un moment
l’instant que es trenca
... el son clarivident
l’oblit persistent
... el sofriment
la continua lluita
... el pensament
la gràcia enyorada
... l’úter matern
la retrobada calma
... la mort imminent.

4 NO HI PENSIS

No cal pensar-hi
no cal patir
no paga la pena
no hi ha res a dir
tan hi fa
total perquè
no t’encaparris
tu deixa fer
tot plegat tant es
a qui l’hi importa
si és el mateix
i tan se’t en dona
es inevitable
no s’hi pot fer res
deixa-ho estar
no es pot canviar
deixa-ho córrer
no hi ha remei


que més et dona
si això és com és
tan te fot
passa de tot
que tant se val
que ja no cal
el moure el cul
si tens pa a l’ull
jeu i descansa
dins de la teva capsa
com si fossis
una larva
ben endins
en el seu capoll
no fos cas
que es doni el cas
que aquest mon foll
i el seu soroll
et facin veure
des del teu jeure
les coses tal com son















5 LA VIDUA

La veiem anar a la plaça
amb el seu vestidet de flors
gastat de vores i colzes
neta i pentinada com pot
Fa mesos que li han tallat l’aigua
i s’ha de rentar amb un cubell
d’aquells de plàstic que venen
els xinesos del “todo a cien”
Nena posem una aleta
de pollastre per dinar
de primer faré sopa de sobre
amb uns fideus que em van sobrar
I per donar-li substància
l’espina d’un bacallà
que em va donar la peixatera
perquè no li podia pagar
Que no em vull vendre la medalla
ni l’anell de quan em vaig casar
dos vestits tinc a l’armari
i tots dos me’ls rento a mà








Visc en un pis de renta baixa
al cap de munt de cent graons
i no hi ha llum a l’escala
però jo no vull buscar raons.
De tant en tant ve el meu fill
i em diu que si estic molt prima
I jo li dic que si estic prima
es que no amb vull engreixar
Tinc dos euros en el bolso
aquell negre petit de xarol
que em va regalar el meu home
que ara ja fa ben bé tres anys que és mort
Per molt que busco i que rebusco
no se si m’arribarà
nena, apunta’m la comanda
que ja te la pagaré demà
Ja ho veieu, soc una viuda
i no voldria molestar
tinc la mainada criada...
mare com passen els anys
Però no em queixo tinc un sostre
i un bagul ple de records
i si visc a la indigència
que ho arregli un altre i no jo.









6 MALGRAT TOT

Malgrat tot vull cantar encara
en aquest món enfollit
on cada dia que passa
la carrossa esdevé carbassa
i el príncep del conte botxí

Malgrat tot somio encara
però cada dia em costa més
malsons de fam i de guerra
i tothom xerra que xerra
tot plegat per no fer res

Malgrat tot escric encara
mentre la llum de la terra s’apaga
perquè ningú paga el rebut
massa fum, massa xatarra
ignorants del que ja hem perdut

Malgrat tot cada dia
hi ha més cotxes al carrer
més desencís, més tonteria
més mala llet, més policia
més polítics de paper

Malgrat tot respiro encara
en la turbulència d’aquest riu
doncs cantaré fins a fer nosa
tot i que ja sé que no és gran cosa
tot alegrant-me de estar viu

7 TOLERÀNCIA ZERO

Víctimes que precisem
seguretat ciutadana
policia de proximitat
policia secreta
policia de fronteres
policia de l’Estat
policia de trànsit
científica i judicial
i un policia dins del cap
Tolerància zero
al cap de vall Intolerància
que no eximeix la ignorància
en el delicte de pensar

Inconscients que precisem
de radars a les carreteres
cinturons de seguretat
segurs obligatoris
i límits de velocitat
triple zero d’alcoholèmia
i taxes per aparcar
zona verda, zona blava
i els estalvis embargats
Tolerància zero
al cap de vall Intolerància
no hi hagués una desgracia
no fos que prenguéssim mal

Som malalts que precisem
que l’Estat ens curi el fetge
que mana més l’Estat que el metge
i tot ho fan pel nostre bé
netejar-nos els pulmons
que ara diuen que fan fàstic
a ells els hi sobren les raons
dient que cerquen solucions
s’inventen sancions i càstigs
Tolerància zero
al cap de vall Intolerància
si us plau que no passin ànsia
nostres benèvols governants

Pecadors que precisem
castigar la moral laxa
que no s’ha de riure massa
si no es vol acabar a l’infern
i amb savi criteri volen
desinteressadament
acostumar-nos al purgatori
per això burxen i s’esforcen
per lliurar-nos del desori
Tolerància zero
intolerància al cap de vall
imposada penitència...en el mon real
















8 HOMES DE POLS

Homes de pols i de vent
segles de pols a la cara
arrelats a la sorra i a l’erm
com s’hi arrela l’argelaga
Matí de sol roent
sota la cúpula blava
pols i sediment
i un llangardaix que s’escapa
Diguem si valia la pena
fer enderrocs dels enderrocs
enderrocar l’enderroc
damunt la terra assedegada
I tot es ple de pols
de pols que tot ho amara
pedres arbres il·lusions
sandàlies, joguines sabates
Robes de lli i de llana
el món es un desgavell
desafortunat reguitzell
de pertinences escampades
El moviment no existeix





com una mar encalmada
i el silenci pesa greu
una llosa que atenalla
I tot te el mateix color
de pols i de terra cremada
i allà on hi havia un carrer
tot ple de gent que hi feinejava
Tot te el mateix to de gris
com una terrible nevada
per això son homes de pols
els qui amb la pols s’agermanen
Que pel qui no te res
te la pols assegurada
enderrocar l’enderroc
una i un altre vegada
Fins a quedar ben nus
sota la nit estrellada
i posseir la pols
que l’eternitat regala
L’únic bé permanent
dels homes de pols...de la gent
de nosaltres mateixos...com ells
del món sencer la gentada.





9 JAQUES EL CLOIXARD

Jeu damunt de l’embalum
que li fa de màrfega bruta
deixa el cos, quan el cos respon
acaronar-se amb llum de lluna
L’esguard de tèrbola boirina
alè de taverna i d’infern
respir d’aspre cadència
una pàtina amarga a la pell
Malgrat la set que l’aclapara
des de l’alba del seus records
ell se’n riu dels vius i els morts
tot trabucant per les voreres
El pes feixuc de guiar el mon
li torçaren esperit i espinada
i ara, veient a la gent atrafegada
sols en el vi troba consol
Darrera la groga barba
mastega sorrut un somriure
recorda allò que va viure
i les tribulacions passades
I com entestat cercava
en un mon de violència
amb extrema coherència
la formula magistral
Ara es el príncep dels cloixards
i pels carrers va a la deriva
ni gos, ni aixopluc, ni llar
però cap neguit el mortifica
I a l’horabaixa cap al tard
aferrat al vi del oblit
dels ossos sent el dolç cruixit
mentre la son l’amanyaga
No vol res més per ser feliç
que de feliç ja ho és ara
un problema en el que pensar
i un bric de vi a la butxaca

























10 LA PREGUNTA

Qui sap si tu em diries
tu que saps quasi bé de tot
respon-me si pots la pregunta
que no em deixa agafar la son
Quina es la trista malura
que s’arrapa a l’esquena del món
que sent de la manera que som
vivim cavant la sepultura
Dentellades d’aixador
en aquell fang primigeni
d’allí on diuen que s’esdevé tot
allí on tot torna al silenci
Endèmica malaltia
com n’ha de ser el guariment
com es que creixen dia a dia
gana, odi i patiment
El temps s’esmuny inabastable
dissolt en l’espai infinit
massa tard per trobar la metzina
que temperi aquest món afeblit
El Diable riu i les urpes frega
com si fos un Plegamans
basteix l’infern a la terra
amb l’ajuda dels humans











11 UN BE NEGRE

No soc un aguila
Que talla el vent
Ni soc un tigre
De ratllat pigment
Ni un os del bosc
D’hercúlia força
Ni un drac de foc
Ni canto a la lluna
Com un astut llop
Ni un marsupial
D’acollidores bosses
Dec ser doncs un be negra
amb les potes rosses
Segur que no soc un gos
Que jeu a l’ombra
Ni un lliure brau
Que malgrat tot
Se sap esclau
No soc balena
Que els oceans navega
Ni un rat penat
Ni un escarabat
Ni soc cap vaca
Espantant mosques
Dec ser doncs un be negre
amb les potes rosses
No soc tauró
Ni la seva rèmora
Ni tampoc lleó
Tot i les grenyes
Tampoc serp reptant
Ni soc cavall blanc
Ni gall d’indi real
Ni formiga feinejant
Ni ocellet a la branca
Ni verm de terra
Ni visc a les fosques
Dec ser doncs un be negre
amb les potes rosses
Tampoc soc ase
Ni mula de carrega
No soc abella
Ni mosca infecta
Ni escurço
Ni duc verí en el fibló
Ni cabra boja
Ni nocturna òliba
Ni em moc a la fosca
Ni blanca gavina
Fitorant les costes
Dec ser doncs un be negre
amb les potes rosses
No soc pas un ximpanzé
Ni m’enfilo als arbres
Tampoc soc un negre corb
Ni toco gralla
Ni soc colom de ciutat
Ni ses puces i paparres
Ni pugó de presseguer
Ni cargol bover
Que sempre tinc gent a casa
No soc ni tan sols humà
Tenint d’humà tantes coses
Dec ser doncs un be negre
amb les potes rosses




12 EL SALZE DEL PARC
Desmaia les branques
damunt del meu cap
fa garlandes de festa
amb la gravetat
El vent mou les fulles
del salze del parc
omplint de melangia
tota la ciutat
Enlairada melodia
que s’estén arreu
muda el brogit del dia
amb notes de mel
El salze fa de l’ombra
un bé regalat
aixopluc de les penes
dels enamorats
L’oreneta a les branques
hi ha vestit un recer
fet d’amors de vidre
i de petons de paper
De plors de donzella
de promeses de vent
de sospirs, de paraules
de desairosos anhels
Sovint llangueixo
sota el salze del parc
adormo les hores
bressolant passats
Auguro impossibles
en presents trencats
com el neguit em tempera
i m’assossega la sang
No ho fa cap altre salze
com el salze del parc.

13 PARTICULA

Vaig ser galàxia
i pols de cometa
i part de la complexa
estructura saturnal
Giravoltava en el buit
en una sínia immensa
m’agradaven les festes
de dimensió universal
Desprès vaig asserenar-me
vaig fer-me llunar
sedimentant la fondària
del mar de la tranquil·litat
Desprès vaig aferrar-me
al cap de molts milers d’anys
a l’aural cabellera
d’un vent solar
I vaig venir a la Terra
caient en el mar
ingràvid com l’aire
d’una fossa abismal
I vaig riure amb els peixos
i amb els calamars
vaig voler ser plankton
per seguir viatjant
I vaig conèixer meduses
a llom d’australs corrents
civilitzacions perdudes
i palaus de corall



I d’humida partícula
vaig voler ser gas
decidint evaporar-me
i fer de cel ennuvolat
I em vaig deixar caure
com pluja de Maig
damunt dels homes
d’una humana ciutat
I ara tinc consciència
o això és el que es diu
tot i que no em sembla
en absolut divertit
La gent s’abonyega
mil·leni a mil·leni
fan que m’ensopegui
i només vulgui fugir
Sortir d’aquí com sigui
d’aquesta olla de grills
tal vegada el sistema
sigui esdevenir esperit
I retornar a la fosca
a l’espai exterior
on no conten ni força
ni humanes intencions
Que jo enyoro la festa
i els fantàstics colors
la companyia dels astres
la pau exterior.




14 JO ET REGALARIA
Jo et regalaria
volent-te el millor
de l’alba els colors
i la llum del nou dia
I del any les estacions
ni banals pretensions
ni fastos ni lluentors
ni porcellana xina
Ni la capsa dels trons
que per voler agradar-te
amb un llaç t’embolicaria
la bola del mon
Un vestit de poesia
un sensible perfum
una rosa de llum
una llàgrima captiva
Un record de molt lluny
una cadena partida
la sal de la vida
uns braços segurs
L’esclat d’un somriure
aquella febre de viure
el que es bo i el millor
una nova partida
Et regalaria jo
bàlsam per les ferides
dels punyals del amor
una mirada tranquil·la
amb una lleu brillantor
Una joia sense mida
un suau tremolor
una mètrica antiga
una nova harmonia
per fer-te una cançó

15 SONET DE LA GAVINA GRISA

L’embat de les ones a la seva costa
adormen els vens on hi rau la gavina
que en el seu vol ras l’aliment albira
de l’esparsa vida que dorm a la sorra
Recordes temps ençà la platja farcida
d’alebins de barat, lluçet i escórpora
sardinetes de plata i musclos de roca
que deixava el mar a cada embranzida
Ara però l’Oceà te un altra densitat
d’olis i petrolis que vaixells hi aboquen
i de les deixalles de les grans ciutats
Ferum i brutícia en ingents quantitats
mils gasos innobles que l’home provoca
de forma progressiva i exponencial

Molta es la calor per ser hivern, te n’adones?
deia la gavina a qui semblava ser boira
sobtant-li però la callada resposta
veié que no era boira sinó fum de cotxe
Embolcallant el seu vol des de feia una estona
tenyint-li de gris la punta de les plomes
fent feixuc el planejar per damunt les ones
incrustant-li quitrà en el bec i a la gola
No hi ha més que papers a la vora del mar
plàstic i ferralla en perpetua deriva
alçà el xiscle l’au en una darrera crida
...Encara hi som a temps si sortim de seguida !
els altres maldaven cercant el menjar
prou feina tenien per aturar-se a pensar

Aniré més enllà, trobaré la força
passaré l’horitzó fins a troba-hi una illa
on no hi hagi l’humà que tot ho empastifa
i l’aigua no tingui color d’ala de mosca
Cercaré un indret on no noti el tuf de l’aire
i no perdi el color del meu blanc plomatge
que abans era jo immaculadament blanca
i ara tinc un to trencat de gavina grisa
Potser no seré jo la el final n’esguardi
de la sopa infecta que es el mar mil·lenari
però és clar que als homes els és ben igual
Homes i aus en el mateix bestiari
sent només una au que ha de menjar a diari
no se qui dels dos es el més animal
























16 SONET D’AMOR

Per copsar el teu resplendor d’estrella
he de seure a la calma a recer del mon
escoltar la veu que em ve del interior
i empeltar-me de l’ombra de l’olivera
Per descobrir els secrets que tu amagues
t’he d’obrir primer el bagul del meu tresor
abocar per terra les joies i els records
i fer teus els meus racons i ombres obagues
Buidar-me per dins fent-me reversible
mostrar-te aquell so al que tu ets sensible
pintar-te la vida d’un altre color
Ser nau espacial i dur-te a llocs increïbles
enganxar-te a la pell amb un imperdible
fer que cada dia sigui festa major

Per entendre el cant que a dins meu reverbera
per comprendre la lletra de la teva cançó
he de callar el brogit i buscar-me un reco
on no senti jo el mon com gemega
Per saber d’on em ve aquesta alegria
quan tu rondes vora del meu costat
quin llibre vell d’arcana cal·ligrafia
ha de ser el que me’n faci treure’n l’entrellat
Que estic sol i tranquil però no pas gaire
que tanco els ulls i et flairo en el aire
i et conservo en essència en el paladar
I escampo mots fets versos enlaire
i em sento com un ocellet cantaire
que dins la teva gàbia es voles tancar


17 BESTIESES

Feixuc de pes i recolzat a quatre potes,
pell de cuir en cassoles de fang...l’elefant
Morro fi i ull viu, rondant el galliner esquiu,
vigileu...la guineu
Un pam de llengua a fora,
saltant pels marges del tros...el gos
Ni de vol elegant ni de ploma fina,
i tot gall que la vol la tragina...la gallina
Malgrat que de casa no surt
si ho fa vol dir que plou...el cargol
De pel suau i lleuger i enredaire
que en el sofà de casa les urpes ha esmolat...el gat
Viu en el llot soterrat, cec i capiculat
i la terra aireja de retruc...el cuc
Vola atrapant mosquits amb un crit
que mai s’ha sentit, de nit i cegat...el rat-penat
Ratllada de blanc i negre
sense estable ni pessebre...la zebra
Furtiu i fugisser
amb fama de traïdor...l’escurço
Gandul i ferreny
amb veu de tro...el lleó
De acolorida ploma
i ull despert la llengua afua...la cacatua
De carregar-se muntanyes a l’esquena
ningú no ho sap fer com ell...el camell
Va enrera quan
voldria anar endavant...el cranc
Se’l sent de lluny i el seu bram retruny
i en el riu viu en el fang...l’hipopòtam
Amb cap convidat li te menyspreu
ni es fa l’estranya...l’aranya
Duta per l’aire amunt se’n vola,
presumida com una persona...la papallona
Servicial i fidel
com no ho son pas els de casa...l’ase
La vida en un bassal, pendent del que serà,
menut i llefiscós...el cap gros
Desmemoriat i silenciós
que amb mil colors resplendeix...el peix
Va en eixam
i la mel tanca en una cel·la...l’abella
Feinejant atrafegada tot el dia,
fen safareig amb les amigues...la formiga
Gaire bé com ho fa un altre
del qui me’n vull recordar
Animal com el que més
però sense voler-ho acceptar...l’ésser humà.














18 NO CAL...NO CAL...

No em doneu honors ni pompes
ni formeu un club de fans
ni cal que balleu el meu ball
ni cal que em poseu de moda
No em féssiu pas monuments
ni escriviu lluïts articles
només vull si això fos possible
que deixeu en calma la ment
Que pareu el brogit un moment
i escolteu el so que s’escolta
que pot ser l’amagada resposta
d’allò que ens bull a l’inconscient
No calen mundanes lloances
ni la fama ni l’oripell
ni possessions ni riqueses
ni tatuar-se el meu nom a la pell
Us demano però que seieu
i que pareu bé les orelles
i que les paraules mes belles
responguin als vostres anhels
I sota la llum de la raó
voldria explicar el misteri
quin es el perquè i el criteri
per fer que rodi així aquest món
Que el món roda per tothom
i ho fa cada cop més de presa
i a ningú dels que hi som interessa
acabar abans d’hora aquest joc
Per això no vull privilegis
ni ser una estrella del roc
us juro que si per mi fos
inventaria sons com sortilegis
Per que tot anés millor
que de debò es el que intento
cantar les veritats que sento
des de les fondàries del cor
Fer un manifest d’aquest acte
fer una microrevolució
entrar en el cap d’algú altre
i que participi en la cançó
Potser no importarà gaire
potser no interessi la funció
però no em calen homenatges
sols faig el que se fer jo.


















19 GUANTANAMO

No cerquis pau darrera del tancat
on s’hi amaguen horrors no publicables
odis certament remarcables
que al mig de tot plegat passen per alt
Diuen que es qüestió de seguretat
i que els de taronja no son ni persones
que els envia el mateix Llucifer
per aterrir homes i dones
Que no els hi veieu els ullals
darrera les barbes macilentes
i el verí de llurs boques degotant
I les banyes que amaguen rera el turbant
i urpes que obren ferides tremendes
a tot incaut que s’hi ha aproximat
No hi busquis raons rera el tancat
eriçat de filferro i pues ferotges
adormits el temps i els seus rellotges
llangueixen joventut i ideals
Que el perill rau en la diversitat
altres maneres d’entendre les normes
s’han d’imposar les democràtiques formes
que perpetuïn el sistema venerat
Que el sistema ben mirat s’alimenta
d’un munt de noves necessitats
que aquell maligna món menysprea
fent de les coses senzilles l’essència
que la pobresa es el foc de llur potència
i que per això son el eix del mal
Busca-hi un pou de trista humanitat
reduït a la mil·lèsima potencia
els botxins han invertit pressupostos i ciència
per tal del sistema preservar
Son els hereus de la impostura
son els que tallen el bacallà
els que s’enfaden si algú no juga
al joc que ells ens volen fer jugar
I construeixen conflictes de cultures
convencent a força de cops i de tortures
de quin dels dos móns és millor
S’ajeu el sol damunt la platja de Cuba
i rera el filat surt rodona la lluna
la mateixa que es guaita
des de Kandahar




















20 CONCERT

En l’hora baixa artificial
flueix en la difusa fosca
la ben estudiada penombra
que dona el misteri al local
Començant a inundar-se de gent
del soroll de passos, de tos
grinyols de cadires com laments
i de volves de fum indolent
La sala semblava buida
fa tant sols un moment
ara però els focus s’encenen
i no et deixen veure l’ambient
Escalfor que els ulls t’encega
al temps que un piano cadenciós
fa una cascada de notes
que son presagi de cançó
Allí s’hi recolza el baix
net, precís i contundent
surtin d’una cova fonda
un bram mesurat i potent
Ara percudeix la tabla
amb sons de l’extrem Orient
tot du la concòrdia del temps
que inexorable compassa
Per deixar pas al arpegi
rítmic, suau i inalterable
de la guitarra que acompanya
segura del que està fent
I al cap de vuit i mig compàs
s’alça la veu que proclama
com aquell que no fa cas
versos que son com la saba
Que va per les venes del tema
i sents com surt el so polit
com el cant d’una sirena
i tot va prenent sentit
I van corrent les estrofes
deixant-se caure com roques
en el llac apaivagat del encís
de l’audiència allí closa
I en l’aire tèrbol del espai
cap a la tercera roda
es dibuixa un invisible traç
del gemec del saxo que sona
I la nit brillant esquinça
omplint de daurats esglais
amb les ressonàncies sagnants
que conformen melodia
Que desperta un altre so
l’un sense l’altre no viurien
l’altre sense l’un tampoc
com fan el mar i la petxina
És el solo de guitarra
amb fazer i distorsió
que arrodoneix enlairant
l’arranjament de la cançó
Amb la lletra que es poesia
fent un tot plegat rodo
la gent tanca els ulls i mira
s’aguanta la respiració
És un dels instants de vida
que han compartit inspiració
A fora en món continua
amb el seu brogit i soroll
al cap de vall al cap hi tenen
un munt d’altres enrenous




21 LA BLAVA CARENA

Darrera la blava carena
on sembla finir el món
sempre hi ha un horitzó
sempre una nova frontera
A voltes sembla esvair-se
en el blau de la carena
la boirosa perspectiva
en una incerta dimensió
I d’això el cos se’n ressent
però la força de la vida
és com un aiguat que t’empeny
amb l’impuls de la embranzida
Duent-te cap el futur
i de la brossa del present
i de les runes del passat
en deixa ben net el curs
Darrera la blava carena
t’hi espera la il·lusió
i gaire be la certesa
de que tot ha d’anar millor
Que fa molt que camines
molt més que no pas jo
i saps que el gaudir del viatge
és plaer per assaborir un de sol
Darrera la blava carena
on hi brolla la llum del Sol
hi ha aquella prada immensa
que ens fa iguals que tothom.
(per la Prudència Teran) (Jagroti)




22 NO EM BUSQUIS

No em busquis a les noticies
ni allí on se sol buscar a la gent
no el pensis que em descobreixes
en el brogit del moment
Ni facis cas del que vegis
damunt la pell del present
busca el meu rostre a la lluna
guarnit de nacre i argent
O cavalcant l’orada cua
d’un llunyà cometa ardent
escolta’m dins la tonada
només cal estar-hi atent
que fan les copes dels arbres
en passar-hi bufant el vent
No estic a la cresta de la ona
ni soc de sortir en els papers
i la meva fesomia
segur que no et dirà res
Que jo soc més de notar-me
com un calfred a la pell
una idea fugissera
en l’alenà d’un sentiment
O dibuixat a la boira del alba
quan desperten els ocells
o en les gotes de gebre
de les fulles al hivern
Que jo no surto a la tele
ni m’agraden els compliments
i voldria que ens integréssim
en un únic pensament
Que vesteixi el futur de possibles
en el si mateix del present
si això passes per atzar
jo ja estaria ben content
i que passessis una bona estona
llegint aquests pensaments.
































23 EL TRET DE GRÀCIA

Un graó més de l’escala al final
Un altra ocasió per llençar-se al buit
Una fresca brisa es la que un espera
Una omnipresent presencia vertical

Una pedra capital com una pena
Una pedra foguera llançada al espai
Un gos famolenc que ranqueja
Un cristall vermell en el vitrall

Un pas de plom, desprès un altre
Un viatge inacabat, un entreacte
Un somni de plata, una llàgrima de diamant
Una roca foradada per on hi passen els anys

Una fosca interrompuda, un fanalet
Una marina de veles desplegades
Un corrent glacial com una riuada
Un vent de gregal, un xiulet

Una escorça a l’anima, una metzina
El fugisser calfred de l’alegria
El pes feixuc de la certesa del dia
Aquell so interior de tessitura cristal·lina

Un espai dividit en mil moments
Aquell moment construït amb mil instants
La frívola lleugeresa del present
Les dolces mentides dels amants

Una fusta que el mar et regala
Polida amb el més immens dels poliments
Engrunes, restes, enderrocs i sediments
El verí d’una paraula que afalaga

Una llesca de pa l’universal bandera
El laberint del missatge clos a la botella
El casal de la fortuna i els papers al vent
La despullada figura, el crit i el lament

La sorra que fuig del palmell de la dissort
Un bri, un gra, un floc, un estel de foc
Una musica impossible des de darrera del món
Un tret de gràcia a l’ase dels cops

























24 FES (Mare)

Llençat i tresca muntanya enllà
Sotja la fosca com un ull clar
Salta barreres, paranys i bardisses
Sigues lleugera com el vol d’un au
Com l’ombra d’un núvol damunt l’estany
Intens com el vol d’una fulla tardoral
Com l’alè d’un mot xiuxiuejat al mirall
Brilla com la lluna en el llom del mar
Desprèn-te del què a la terra t’aferra
Despullat de l’escorça que arrossegues
Criada amb els anys i els desenganys
No tinguis temença dels mals averanys
Enlairat amunt com un fum de benaurança
Com un colomí fet símbol i metàfora
Sigues crit, gemec i veloç trenca l’aire
Gaudeix del nou dia com un espectacle
Fes d’allò quotidià senyal i oracle
No deixis que cap recança et retalli el mot
Tomba cristal·lina com aigua de rierol
I entre falgueres, quan vulguis, vesteix-t’hi un toll
El recer, el caliu, l’amagatall del llot
Decideix quan és que tu vols la calma
I posar la brida al cavall salvatge
O quan el cel et reclami per un nou vol
Sura ingràvida com un esperit
O com la boira que respira l’arbre
Beu-te el teu temps amb golafre delit
O ajeu-te al herba per fer-hi becaina
Salta, belluga, desfés les distàncies
Balla la dansa més bella del món
Llença al Oceà el farcell de les ànsies
Esquinça el silenci amb el teu propi so
No esperis més senyal que t’alliberi
No cerquis presagis a dins la cançó
Xucla el dolç suc de la fruita prohibida
Deixa que et posseeixi la profunda raó.























































25 TRANSMIGRACIÓ

No tinc bagatge ni maleta
ni me’n se l’origen ni el destí
jo crec que sempre hi era
en altre forma de la que ara tinc
Ara vesteixo pell d’humà
i encara no se si m’agrada
tothom mira tant sols per ell
i com omplir-se la butxaca
Recordo però quan era aglà
a la branca d’una alzina
i l’enorme potencial
que llavors amagava a dintre
I frisava per arrelar
i convertir-me en arbre
tot era deixar-se caure
en la postura precisa
Recordo quan era peix
i vivia al fons d’un abisme
tenia a voltant la meva gent
sota pressió fèiem pinya
Estàvem tots ben units
maldant tot just per sobreviure
allí lluny al llit de llot
on es gaire bé impossible





Després em va tocar ser au
i vaig bastir niu a la brancada
i quan el vaig tenir fet
vaig sentir l’eixam que em reclamava
I junts vam creuar continents
oceans i serralades
i tothom estava content
i el bé d’un era el del altres
I la vida de formiga
aixoplugat al formiguer
sempre amb la feina feta
per poder passar l’Hivern
I amb les altres companyes
mai teníem cap qüestió
tothom sabia el què calia
en qualsevol situació
Ara però és ben diferent
de quan era au o planta
ara he d’estar ben atent
al altre humà que m’esclafa
I he après a defensar-me
i se com fer vessar sang
i pel món he d’anar aixafant
tal hi com ho fan els altres














26 SI JO MANES

Si jo manés i remenés
altre cosa no voldria
que fer obligada l’alegria
dolgués a qui li dolgués
Promocionaria la rialla
potenciaria el somrís
la raó de l’aigua clara
i la subvenció de l’encís
Si jo manés i governés
posaria l’amor de moda
trauria els pals de les rodes
i a tothom faria un bon pes
No deixaria que ningú
s’aprofites d’algú altre
i no toleraria cap acte
que fes vencedors i vençuts
Si jo les cireres remenés
eradicaria la malalta ambició
i tot d’altres invents de traïció
que tornen el bo en pervers
I no cal dir que a les armes
al gresol de la foneria
i amb una foguera de penes
vestiria fums d’il·lusió






Si jo fos en el govern
d’aquest petit país meu
tothom faria ben seu
allò de la rauxa i el seny
Rauxa per enaltir a l’amor
i seny per gaudir del desig
i que llueixi cristal·lí
sense espai per cap temor
Decretaria felicitat
amb un obligat impost
i si algú no paga per atzar
que no es queixi de la dissort
Tal vegada hi hauria qui
no volgués violes i flors
que s’estimi més patir
i que no li vinguin amb brocs
També per ell hi haurà lloc
en aquest mon imaginat
on s’hauria eradicat
la figura del repressor
Si jo manés algun dia
però creu-me que no manaré
tothom content estaria
i l’oposició també.











27 S’HA DE SER

S’ha de ser fusta i no sentir clau ni martell
S’ha de ser gel i tenir freda i relliscosa la pell
O bé s’ha de ser ferro i témer només al rovell
O fer-se de fang i entomar la forma del mall
Però som de sang i sang vessem abans i enguany
I som de carn embolcallats d’un tel que sent
I som de vent bellugats a mercè de la corrent
I som d’esforç esforçats a conquerir el repòs
I hauríem de ser essència i sols al cor rendir obediència
I podríem ser de fum i anar lleugers sense embalum
I podríem ser d’aigua i ser igual que el receptacle
O ser éssers de llum per il·luminar ombres obagues
O bé ser homes de mel per endolcir las paraules
Però som de pedra i fem de pedra la mirada
I som de fel i com qui no vol al món amarga
I tenim la pell d’escorça i tota ferida fa crosta
Sent com fongs de bosc humit atrets pel tuf de podrit
Poden ser joncs d’Orient i vinclar-nos amb el vent
O bé Aurora Boreal i pertànyer només al cel blau
O ser simplement esperit sense lligams ni sentits
I ser consciència universal i deixar de ser mortals
O potser s’ha de ser menut com un gra d’anís petit
Per no necessitar res i amb res per fi ser feliç
Però ni de fusta, ni de gel, ni de ferro, ni de fel
Ni de fang, ni de sang, ni de vent, ni de carn
No som essència, ni fum, ni mel, ni llum
Ni pedra, ni fong, ni jonc oriental
Som com un garbuix d’embolicada gent
Que quan mes es mou més s’embolica
I que no te cap altre delit a la ment
Que mirar que pot fer per complicar-se la vida.

28 (mare) SI TE’N VAS

Si te’n vas no miris pas enrera
Desempallegat del llastra del món
Traspassa el cel, la carn i la barrera
I sigues part d’una constel·lació

O cometa rebent o fugaç estrella
Que ens mostri la adient direcció
Si te’n vas no miris pas enrera
Sense cap pes que t’afeixugui el vol

Que no et calen baguls i maletes
Tornat universal i impregna el món
Que es noti en el tarannà de la Terra
Que germini la veritable llavor

Fes-te escoltar, sigues so
En el silenci de la tempesta
A l’espai entre el llampec i el tro
En el torna veu de la carena

Sigues llum vital, llum viatgera
I arriba a tothom per igual
Que sigui màgica la teva estela
Empelta al món amb la teva pau

Si te’n has d’anar ves-te’n lleugera
Cavalca el llom d’una brisa de mar
Sigues com garvinada costanera
Que invisible tothom t’ha de notar

Si te’n vas digues-li a la Lluna
Que et porti a dins la seva claror
I que siguis guia en la nit obscura
Clarejant viva per tots els racons

Que no quedi cap més ombra obaga
On hi pugui encubar el rancor
Mostra als homes la clara manera
D’apaivagar el neguit del món

Si és que te’n tinguessis d’anar
Fes-te pols de l’espai exterior
Agafat a la cua d’un vent solar
I cau damunt nostre com un do

I que d’aquest teu breu pas
Per la pell d’aquest malmès planeta
Que tots els homes i dones
Se’n facin complert reso

Que certament ja res mai més
Serà el mateix que abans era
Amb el teu sortilegi de tendresa
Per força tot ens ha d’anar millor

I si es que has de marxar de debò
Que ja et dic jo que no voldria
Que sigui el teu un salt de fantasia
Entre un bonic somni i un altra de millor







29 EQUILIBRI ?

Que no em parlin d’equilibris
ni de màgiques equivalències
que no em parlin de conseqüències
ni de compensacions subtils

Que cap acció mai du a dins
aquella llavor que germina
amb una perfecta harmonia
en el punt de reacció precís

Se’m fa més que el caprici
d’algú sense sentiment
que de manera indiferent
disposa com més convingui

Sense parar esment a res
una ruleta aleatòria
sense causa ni perquè
ni cap seqüència lògica



Que no em parlin doncs desprès
que hi ha una justícia certa
de que tothom te el què mereix
i que tot te una raó encoberta

Ni hi ha justícia poètica
ni hi ha justícia divina
que tot el que creia veritat
ara se’m fa que es mentida

Ara penso que tant és
tal com jugues la partida
que com et gastis el temps de la vida
només per la vida serveix

Que un cop passat l’ara mateix
tot es d’una incertesa còsmica
que no em vinguin amb cap llei Kàrmica
ni amb premis, ni amb càstigs, ni amb res









30 LA RESPOSTA AMAGADA

Es de pedra el blau del cel
fet d’una amalgama dura
d’una aparença feixuga
on s’hi claven els ocells
aturats en el seu vol erràtic
al bell mig d’un mati lluent
amb un vent fent de martell
que du un regust enigmàtic
Flota en el cel ras la pregunta
de tantes preguntes com hi ha
d’espessa mel s’ha fet l’aire
i un pols constant que es fa notar
és el serè batec de les roques
amb la seva forma de parlar
sembla venir de la boirina
que s’albira bardissa enllà
Crida una resposta muda
la mateixa que cau a plom
amb el pes de la certesa
que arrecera la dissort
fins i tot el Sol roman estàtic
a la volta del cel empedrat
sembla fer un esforç titànic
per continuar el jorn enllà
I un rossinyol cantaire
que refila un refilo
capbussant-se en un trau d’aire
conclou de cop la cançó
vessant un silenci enlaire
com si fos un preuat do
que ell regala a poc a poc
a aquell qui sap apreciar-lo
I en aquesta absència de so
criden els còdols dels marges
xiscle l’escorça del arbre
com despullant-se del tronc
i jo assegut a la solana
d’aquest immòbil cel de plom
sento a dins la resposta amagada
de la que esquiu fuig tothom.

























31 UN PRINCIPI I UN FINAL

El pa i la sal, un glop de xampany
La casolana recepta del autèntic brou
Les banals possessions, esquelles i bous
El fidel reflexa que es veu al mirall
Un cistell de cireres de encès vermell
El bagul del corsari ple de joies i or vell
La clariana entre núvols de pes de plom
El sac de les monedes, la bossa dels sous
La pols de la era de la casa cabdal
Una curta condemna, un foc d’encenalls
Una cua de palla i la paciència d’un San
Un conte, una rondalla, un vers i un cant
L’esclat d’una mirada, una paraula d’amor
Aquella estrella llunyana d’incerta tremolor
Una vella tonada que ja havies oblidat
La força renovada per vestir una cançó
El rescat d’un príncep, la plata i el llautó
Un moment de rebel·lia, una intima revolució
El pensament primer del dia, la llet en el tassó
Una estreta abraçada, una promesa i un petó
L’ocell a la branca i un matí de cel clar
L’estany de la calma al cim del pujol
Una llar de brasa encesa per donar-te escalfor
El trepidant ritme del batec del meu cor
El coure viu de l’arbre de tardor
Una gana amagada, el desig que cou
Una veu que proclama, un interior renou
Una veu tancada a dins la gola del llop
Un bonic sortilegi que lliberti l’esclau
Una vida sencera o potser dues si cal
El pany, el forrellat, la porta i la clau
Una força divina un principi i un final.


32 SOMIO

Sovint somio que camino
pels carrers de la ciutat
tot te una estranya llum que estimo
de manera irracional

Deixondiment del cos que sento
i una certa pau d’esperit
i és per això que se que somio
i que dormen els cinc sentits

M’inunda una espessa calma
que em ve de gust paladejar
i em sembla copsar l’essència
de tot el coneixement humà

I volo lliure de servituds
a les lleis de la terrenal física
i com llum traspasso amb pulcritud
fins al nucli mateix de les filosofies

I des de la perspectiva enlairada
que en el somni puc albirar
trobo les respostes que buscava
en tota una vida de buscar

Però en obrir el ulls s’esvaeixen
com un gas en una llum boreal
i és llavors quan Josep Vicent Foixeigo
i és quan dormo que hi veig clar

33 GETSEMANÍ

Com una fera sense cor
has esquinçat el meu cel
amb una urpa cruel
que fereix sense cap dol
Veloç com centella rebent
dentellada directa al coll
com un furiós mal vent
que aixeques la pell del món
Has trepitjat de nou
sense fer gens d’enrenou
una altra flor no marcida
el meu puntal, la meva guia
La canya del meu timó
el vent que em treu de la deriva
el referent, la direcció
allò que més s’estima
Li podria haver explicat
qualsevol conte peregrí
un reguitzell de paraules
aigua per la set del camí
Però si els meus ulls ploren
tant és el que jo pugui dir
que els meus ulls no menteixen
son eines que no saben mentir
I m’han nascut ombres a la cara
i una pedra se’m ha fet al pit
quan t’he vist immaculada
en el teu privat Getsemaní



34 LA FADA

El teu somrís s’obria pas
per entre la massa de gent
que caminava indolent
sense a res fer gota de cas
Semblaves flotar en el espai
com en ales d’una corrent
el cabell voleiant al vent
com la crinera d’un cavall
Emmarcava una mirada
que venia d’uns ulls blaus
dues maragdes enceses
en el fons d’un bell estany
La teva bruna fesomia
tenia aquell aire distès
aquell que només s’aprecia
a qui te un tarannà seré
Vas fer un pas, desprès un altra
com una fada elegant
com la princesa d’un conte
al encontre del seu amant
Un punt sabia, un punt ansiosa
amb una gràcia tant especial
que un eixam de mirades
eren l’estela del teu pas
I una subtil fragància
romaní, sàlvia i altres flors
impregnaven aquell tros d’aire
per on, rera teu, caminava jo.
35 TANT COM...

De gust tant fi com el sucre del verí
Tant obert com les portes del infern
Tant suau com la punyalada més letal
Tant com llueix l’afalac que traeix

Tan terrible com la freda estadística
Tant de perill com la noticia que menteix
Tant rodó com suposem que és l’horitzó
Tan estrany com els temps d’enguany

Tant ximple com el que diu saber de tot
Tant perdut com un objectiu tossut
Tant dispers com un amor promès
Tant tremolós com la llengua d’un gos

Tant hermètic com ho és l’Univers
Tant potent com el mundial lament
Tant sord com el campaneig de la mort
Tant pervers com la fal·lera del poder

Tant altiu com l’inconscient juvenil
Tant mesquí com el final de tot camí
Tant precís com l’aire de cada respir
Tant intens com el color blau del cel

Tant poruc com ho és el més rabiüt
Tant ofès com el que fa que no li fa res
Tant agut com el que entoma a l’obtús
Tant sencer com un esperit serè

Tant dolorós com el dubte en el amor
Tant llunyà com qualsevol moment passat
Tant potent com el potencial de la ment
Tant penós com aquest nostre món confós

Tant inconsistent com l’opinió de la gent
Tant curiós com l’esguard d’un nadó
Tant brillant com l’amor fet parany
Tant calmat... quant m’assec al teu costat

Tant preciós com l’esclat d’una il·lusió
Tant preciós com el mapa del tresor
Tant preciós com la plata i l’or
Tant preciós com el temps per a tots dos





























36 REFRANYER CAPGIRAT

Si mai tinguessis gana
menjat una arengada
no cal que et mengis una cama
que quedaries coixet

I si fos que tinguessis set
per culpa de la arengada
pren-t’ho de manera calmada
per tal de veure a galet

No cal que pugis dalt la taula
que tal dia farà un any
tal dia que any empeny
que total es un dia que passa

Però si m’has de tocar el voraviu
val més que vaguis a pams
però si has de fer-ho enguany
procura que sigui a l’Estiu

Que encara que no vingui d’un pam
se sap que tota cuca viu
i no cal fer polseguera
en el teu camí cap a l’era




Però ves que no et trobis al Pera
aquell que sense parar
saltava per la mateixa era
sense trobar la cullera

Que era el germà del Joan
el que arrossegava la fama
ara, abans, adés i enguany
de tenir la carbassa gran

Però tu ja saps allò que diuen
quan ja no saben que han de fer
com que sense menjar no viuen
es venen la casa per anar de lloguer

I es que no ni hi ha un pam de net
vol dir que ni hi ha de bruts
tot i que per llei de fet
cap llei com la llei del embut

I ja sabeu que qui gemega
ximple o savi sabarut
és de qualsevol manera sabut
que qui gemega ja ha rebut.







37 LA FONT INTERIOR

Roda més enllà que la bola del món
sotja en el teu univers privat
indaga en d’altres espais virginals
sense humana petge que et pugui fer por
No cerquis fora les parets del teu cos
la força amagada que s’ajup a dins
aquella energia que esculpeix destins
que brolla de les fondàries del propi cor
Riu-te’n d’allò que el món et pugui dir
fes només allò que tu saps que has de fer
el la íntima fibra del teu propi ser
Juga a la descoberta d’un altre camí
construeix-te vincles amb l’ordre suprem
pons, passarel·les, lligams d’acer

Tingues l’orella preparada pel so
per una música nova que mai no has sentit
deixa que el missatge t’arribi cristal·lí
com un sagrat torrent que t’ho amari tot
Que prové de la deu del teu interior
doll inesgotable de benaurança i pau
força necessària que et sigui puntal
i t’eixugui l’esperit d’engrunes de temor
Deixa que brolli de la teva font
de manera espontània i natural
deixat guarir de qualsevol mal
Trenca els esquemes que tenies del món
obra el teu cor a renovades raons
sigues part de la lluita fins l’alè final

38 EL QUE T’APRETI

Deixa’m que comenci si et plau
la casa per la teulada
que amb el sostre tal vegada
fora plou i a dins no cau
Deixa que sigui la vela
la que el pal aguanti
i et prego que deixis que canti
tan la gallina com el gall
Que no s’ha d’anar més al tanto
per molt que vagui de canto
que hi molta més cera
malgrat aquella que crema
I que en el món hi ha més sords
que els que no vulguin sentir
i que per agafar abans i no mentir
val més que empaitis un coix
Però el que et diré ben del cert
es que hi ha més caps que barrets
no hi ha cap màgica recepta
ni magistrals secrets
Per garantir a cada olleta
que tingui la tapa que admet
i tot i que no es pugui dir
no passa pas res si ho dius
Que d’aquesta aigua no en veuré
si tinc set i soc vora al riu
i si fos que una flor fes Estiu
encara que d’altre s’assegura
Jo et dic que si son verdes son verdes
i si han de madurar ja maduren
i que bé, o bé tomba o bé gira
i que bé o son naps o son cols
No perdem el temps contant faves
que mai ningú les ha contades prou
i que tot i ser peti qui peti
jo no he vist mai petar a ningú
I és per això que et dic a tu
no deixis que ningú et malmeti
que facis el què t’apreti
que ho has d’encertar segur

























39 LA FIRA DELS DESPROPOSITS

Sonen els orgues de plàstic
a l’explanada del món
serpentines i confettis
davallen d’un cel de plom
Cavalls de fusta giravolten
en un absurd infinit
estacats a un engranatge
del que no se’n pot sortir
Hi ha pallassos que fan riure
amb els seus grossos sabatots
entabanen amb mentides
a tota la colla de badocs
Fan les seves peripècies
i expliquen mals acudits
i mentre confonen l’audiència
es fan cada dia més rics
I ha tot de muntanyes russes
que provoquen grans esglais
però son esglais de fireta
i son fingits els desmais
I si vols un núvol de sucre
o una poma de caramel
per tant minsa llaminadura
te’n faran pagar un alt preu
I a la paradeta del tir
és desviada l’escopeta
apuntes l’objecte del desig
i quan més dispares més erres
I pita el tren e la bruixa
tot ficant-se en el seu cau
garantit el cop d’escombra
per innocent i babau
I la sínia dona plàcides voltes
i fan vertigen els gronxadors
es veu el cartró de les carotes
de la casa del terror
Però sabem que es tot mentida
que tot és com tu ho entomis
no hi ha més grossa enganyifa
que la fira dels despropòsits























40 SEMISOMIADA

En l’espai que fa frontera
entre el despertar i la nit
es llavors quan et fas meva
en l’únic moment que et tinc
D’una manera subtil
l’oníric terreny s’impregna
amb la somiada presencia
sempre complaent i gentil
I llueixes resplendent
i em permets copsar l’essència
del teu cos intensament
Tal es el teu oferiment
com flor de desig oberta
receptacle del meu anhel

I cada matí es la descoberta
del teu cos sempre diferent
que a la ratlla de l’inconscient
el meu afany complementa
De manera precisa i total
que en el àmbit real es carència
i allí de forma natural
el sentit més dolç s’expressa
I tot es feliç deixondiment
la capitulació de la ment
i el triomf de la bellesa pura
I un calfred m’esglaia la pell
doncs el benestar d’aquell present
cap futur me’l assegura

I quan obro els ulls reticent
permetent la invasió del dia
busco aquella fesomia
entre la gernació de gent
Però en un lloc ocult de la ment
hi ha arrelada la certesa
de l’impossible existència
de tal plenitud de plaer
Però sotjo en el món real
en l’aspra tacte de lo material
al aguait de la perduda pista
Que m’acosti al teu costat
saben però que en la realitat
trobar-te es del tot impossible





















41 EL FILL DE DEU

Tinc els braços fracturats
cruixits per llampecs cruels
el pit obert de banda a banda
el batec del meu cor se escolta arreu
Esquinçada a parracs tinc la pell
per la malèvola bardissa humana
i els deu dits de les mans partits
com tronxos de col aixafada
Als peus hi tinc nafres infectes
de tants passos que he perdut
i provo de bramar la meva ira
però la veu ja no em surt
I sagno, sagno per dins
i un pes m’afeixuga l’esquena
i sagno, sagno per terra
amb la turbulència d’un torrent
I en els llavis hi duc clivelles
i regust de metall ardent
aspre la llengua, corcada la dent
i a la geniva el rovell se'm hi cria
I jo que del món en soc la carn
jo que soc el mateix fill de Deu
mentre jo hi deixo la pell
el meu Pare jeu i s’ho mira
Jo soc la sang de la terra
i xop el terra vaig deixant
amb el constant degotall
de fam, misèries i guerra
Tinc els ulls de porpra viva
en un permanent estat de dol
la respiració panteixa captiva
i tinc ganivets als pulmons
Tinc fang i sutge a les venes
i els nervis xisclen de tensió
verins, limfes i sutzures
corren pels camins del meu cos
I sagno, sagno per les costures
se’m enfonsen punyals inclements
i sagno, sagno fa ja massa temps
i sagno amb tot l’Univers
Que soc el mateix fill de Deu
i per terra m’arrossego
pels punts cardinals m’esqueixo
mentre el Pare s’ho mira tot
Flames d’au Fenix ferit
i el jou del homes posseeixo
arreu del món sona el seu crit
i jo de punyent dolor m’ofego


















42 RECICLO

Reciclo la idea genial
que creia que ja no serviria
reciclo aquella alegria
que ja havia rebutjat
Uso de nou el sortilegi
la il·lusió d’un món millor
la paraula serena
la pròpia revolució
La seducció de les paraules
l’espetec de la inspiració
aquella música oblidada
que m’ha dut on ara soc
Revifo l’alè melangiós
i el deixondiment del sospir
rescato el sagrat compromís
de fer que regni l’amor
Refaig la paleta dels colors
amb la que pintava la vida
i aquella bellesa adormida
que tothom te al interior
Avivo la flama de nou
que creia que ja no cremava
i et busco a tu estimada
per abrusar-nos tots dos
Reciclo mil sensacions
reciclo el Sol cada dia
la llum i l’aire que es respira
i quelcom encara millor
Reciclo llaunes i cartrons
i tots els envasos de vidre
dels orgànics faig compost
i a cops busco a la deixellaria
Que allò que llencen els benestants
amb menyspreable indiferència
marcaria la diferencia
a la vida del qui no te tant
I tot i que de gana no en passi
no faig fum de sabatots
però si això mateix féssim tots
el món en seria un altra





























43 EL FILL DEL DIABLE

Furta l’ambrosia del món
i amb ira treu foc pels queixals
i a la pau dels grans salons
s’alimenta de servils afalacs
Sutzura a la boca de fel
i tossut les urpes esmola
en una pedra del Infern
mentre Llucifér l’ensabona
Te la llengua verinosa
i partida en dos meitats
l’una parla als condemnats
l’altre de dolçor empalagosa
Els seus peus trepitgen catifa
de deu mil homes implorant
i ell flegmàtic els etziba
el somriure del governant
I saluda des de l’altura
amb beatífic tarannà
no fa esgarips ni gesticula
i sempre es mostra elegant
No es un diable malcarat
ni una bèstia del Avern
ni es maligne de naixement
que el poder li ha tornat
Ell es qui domina el món
des de l’asèpsia del despatx
mou a la gent com orb remat
per viaranys de tribulació

Promou violència i odi
escampa la gana i la por
seu a la dreta del dimoni
i eixuga la Terra d’amor
Amb la fredor perversa
del qui se sap dominant
noves normes va dictant
que només al seu fi serveixen
I ses urpes va fregant
entre còctels i reunions
i la cua es va notant
a sota dels pantalons
Ell es l’home que està a dalt
l’amo de la impostura
i no dubte per mantenir-la
a omplir el món de sepultures
Ell es el fill del diable
i tot li sembla de rebuig
i el patiment de les masses
és per que li ve de gust.












44 TANT ME FA

Tant me fa l’endemà
d’incerta fesomia
Tant me fa la mentida
que ens puguin explicar
Tant me fa la gosadia
de cabòries i averanys
que mentre passen els dies
també passen els anys
Tant me fan els paranys
que alimenten l’alegria
que el trobar-se content
de manera permanent
és un do que no aprecia
ningú en el precís moment
Tant me fa allò que diuen
que amb l’ahir s’ha de pensar
però allò que ahir va passar
és llunya com l’aliena vida
i per molt que un se’n refia
res del que és fet es pot canviar
Es per això que tant me fa
tant l’ahir com el demà
que cap dels dos admet esmena
i de qualsevol manera
de l’un se’n ve i a l’altre es va
Jo provo de treure el suc
del moment que es passarel·la
entre el passat i el futur
en un tren que no te espera
I es per tant que tant me fa
aquella mena de filosofia
que el present desaprofita
prometent-te un gran demà
Ara i aquí és el que tens
i que no em diguin altre cosa
però sàpigues que Cel i Infern
viuen en el mateix moment alhora




















45 NEO-LLIBERAL

L’un i l’altre em mataran
aquest és el pla ja fa temps
ja no recordo la calma
tot son presses i feinades urgents
Vaig de bòlid com un coet
i tot el dia esperonat
com un cavall desbocat
que no pot parar quiet
Ves aquí, fes allò i torna
puja amunt i baixa avall
porta això, de pressa, corre
no t’entretinguis si et plau
Dona la volta per dalt i vine
com si jo fos un gos llebrer
i a més fes plana la farina
que la feina s’ha de fer
Val més fer-hi bona cara
esbufegant com un gos
que tot i que sigui galdós
tenir feina és una ganga
Molts n’hi ha que la voldrien
i d’això se’n fan servei
per donar-nos en més cada dia
si no pots d’altres en trobarem
Que en el atur hi ha cua
l’amo només ha de fer un xiulet
per tenir-ne una dotzena
que li treballin a preu fet
Això és el que te aquest invent
de l’economia neo-lliberal
et fan anar com un ximple
per estalviar-se un jornal


46 ENEMIC

¿Que t’han explicat enemic
Que t’ho has cregut amb ulls clucs?
¿On es el nord que em perdut
que ens ha dut a tal embolic?
¿Quines mentides t’han dit?
¿Quina és la diferencia essencial
per reeixí un odi larvat
que mai del tot ha dormit?
¿Quan despertes a un nou dia?
¿No et rentes també la cara
no t’eixugues la lleganya
de la manera que jo faria?
¿No et corprèn l’esguard d’un fill
que per la mare frisa?
¿No hi veus la pròpia fesomia
en aquells ulls fent d’espill?
¿No et commou l’abrasada
que et dona un amic sincer?
¿Que no t’omple per complet
el bes de la persona estimada?
¿No se’t estripa un tros de cor
quan se’n va algú a qui tu estimes?
¿No clames el cel justícia
tal i com ho faria jo?
¿No tens tos quant et constipes?
¿No t’has marejat mai?
¿No panteixes quan et canses?
¿I no batega igual el teu cor?
¿Oi que celebres naixences?
¿Oi que t’afeixuguen els dols?
i rius si la fotesa et fa gràcia
i cantes si et saps la cançó
No som tant diferents tu i jo
per molt que ens insisteixin
per moltes parets que vesteixin
entre el teu i el meu món
Que el món com l’amor n’és un
com un és l’aire que es respira
i mentre s’alena la vida
a la vida ens hi aferrem junts




























47 EL SEGON MÓN

Tothom frisa per disposar
del confort del primer món
per tenir una millor existència
que la que te per naixença
Desprès hi ha el tercer món
curull de gent afamada
formiguer d’éssers que malden
per existir a sota del Sol
I en l’espai entre l’un i l’altre
deu haver-hi el segon món
i ja que ningú no en parla
deu ser aquest on ara som
Que el primer no existiria
si no fos que hi ha un tercer
l’un de l’altre s’aprofita
des de l’albada del s temps
L’un es dalt de la piràmide
i cada dia te més guanys
l’altre és pobre i consentida
com bagassa pels barrancs
El primer món fa de pinxo
i s’embutxaca els diners
el tercer jeu a la palla
a l’espera dels clients
Que suposo som nosaltres
en els llims del segon món
som l’eina que alimenta
als que son a dalt de tot
Som la clau de l’equilibri
som els anònims consumidors
i sense el nostre suport
tot se’n aniria en orris
Es un paper ben galdós
això de ser del món del mig
sense ser mai del tot rics
permetem als altre fer el joc
I tot plegat tan ens fot
i ja res massa ens interessa
preferim romandre orbs
aferrats a la mamella























48 ÁNGEL GUIA (per la mare)

Et crido a tu àngel que fas de guia
gronxa aquest cos vençut que vol deixar la terra
transmuta si et plau la matèria feixuga
en àtoms ingravids de blanca llum de lluna
Que s’escampin pel món com una melodia
traspasseu el plom del cel com un llampec d’argent
arranqueu el vol majestuós per damunt de la gent
torna-la al si mateix de la primera energia

A tu t’ho demano àngel de les ales blanques
no perllonguis el decurs de la travessia
que sigui plaent, amb regust d’ambrosia
empelta el moment amb la memòria més bella
Bressola aquella anima amb exquisida cadència
que no noti el pes que a tots ens afeixuga
que no li quedi temença, ni una sola engruna
que visqui en el nostre cor la seva presència

Àngel que habites entre el decés i la vida
pren-la en els teus braços amb força serena
pren-la ara amb silenci que sembla adormida
que no s’adoni del pas que l’ha de tornar eterna
Que sigui segur el teu vol fins la darrera carena
la que rau més enllà del núvol més llunyà
que l’acullin amb goig els que allí l’esperen
i que les estrelles siguin el seu darrer jaç





49 DIMECRES (per la mare)

És només un dimecres qualsevol
com tants en el passat n’hi ha hagut
les aloses fan ras el seu vol
el cel amenaça pluja i l’aire es brut
No és la humitat la que el fa pesant
ni és el to gris el que el dia afeixuga
la tristesa melangiosa del instant
em fa la mirada de llàgrimes curulla
El cor te una sonoritat difusa
l’aire se’m apaga en els pulmons
un renou amb neguiteja l’anima
i un buit estrany amb recorre el cos
La memòria se’m vessa per dintre
i els records a empentes i rodolons
van reconstruint aquells paisatges
que tu amaraves amb el teu amor
És tant sols un trist dimecres
com tants que n’hi ha en el món
aquest però trenca una cadena
a la que des del néixer m’aferrava jo
Ara vaig amb el nord perdut
pels carrers camino d’esma
soc com un gos sense aixopluc
xop de la pluja d’aquest dimecres




50 ENTRETEMPS

Un cop aturat el curs natural de la rialla
se que es només temps l’aire que respiro
no m’encallo entre el badall i la rutina
i la meva pell ha d’atrapar la llum que aspiro
Desencadenaré les reaccions precises
i els ocults mecanismes de la litúrgia arcana
politges, pals, molles i plegaries antigues
i s’alçarà de nou la veu quasi callada
Govern de inèrcies per una nau captiva
el consol del nàufrag bressolat per la deriva
la dansa furtiva de la lluna a la espuma peregrina
moviment del cosmos a la marea primitiva
I s’obriran de nou els ulls com veles blanques
prenyades del vent del temporal de cada dia
i buscaran el nord incert damunt les ones salvatges
amb el compàs malmès defallit tot magnetisme
Però al cap de incomptables albades de silenci
una pau naixerà per la coberta al ull del dia
com un fong que ha dut la humida malenconia
que igualarà el color de la recança i de la vida
I no ha de florir vida amb tanta pluja regalada?
i s’enlairaran de nou la boira i la rialla cristal·lina
i un cel clar s’espargirà per les alçades
i natural s’instaurarà el reialme de l’alegria
I cantarà el blau del cel l’atàvica melodia
mentre uns núvols cremaran a fil d’horitzó
i bullirà dins del meu pit la llum del dia
que de la més dolça memòria en basteixi la cançó



51 EL MILLOR GUANY

La millor flor de la campanya d’enguany
és feta de fils de memòria daurada
que renten pretèrits amb aigua clara
i mals averanys fermen sota pany
Calaixeres plenes de incerta fondària
brodats i sanefes sobre el lli blanc
armaris obacs de sentor llegendària
capsetes de vidre on guardar-hi els anys
Rosaris de plata de filigrana fina
algun lliri d’or i rellotges aturats
anells de maridatge i arracades antigues
un mocador de seda amb el plec gastat
I fotos i cartes i papers de vent
la pròpia mirada cent anys abans
engrunes de essència fent sediment
en el feltre verd d’aquell vell calaix
Oblits, promeses, anhels i pregaries
el pes de l’absència al cap de vall
una breu melodia de paraules sabies
diu: el deixondiment, el millor guany.










52 SE’NS ÉS DONAT

Se’ns es donat el canviar el decurs del dia
i que aquest agafi un diferent viarany
o tallar d’un cop la incomoda companyia
i deixar córrer la influencia riu avall
Mirar el món com qui es mira una joguina
amb ulls d’infant sense recança al cor
o be també podem si tenim tal dissort
viure-ho tot des de l’obscura perspectiva
Tal vegada hi haurà qui trobi el confort
en l’afany de disfressar el neguit de poesia
i extreure melodies de la més sorda remor
Buscar aixopluc en la paraula sentida
cercar la clau, la formula o la metzina
per veure-hi cristal·lí en el cor de la foscor

Se’ns es donat el proclamar la nostra cuita
que s’estavelli contra el cel amb un udol
o arrecerar-se en si mateix com un cargol
i distreure el rosec del que és real amb fantasia
Construir una tramoia de hermètica mentida
que expliqui sentit, propòsit o conseqüència
o badar en el buit amb màxima inconsciència
embriac del vi novell que bull a la vella tina
Se’ns és donat o tal vegada ho semblaria
de amb ma ferma governar la nostra barca
si no fos per l’embranzida mai prevista
del mal averany fet presencia senyalada
que et trontolla des de les arrels a l’espinada
deixant-te nu de nou on començares la partida


53 EL TEU SO

Tornaré a escoltar de nou
el teu so entre la maror amagat
afuaré l’orella disposat
a distingir-te del mundial renou
I tu tornaràs a parlar-me
tal i com solies fer abans
fent-te present entre els arbres
moguts per un vent d’averanys

Un oratge de suau presencia
d’aquells que no es fan notar
però és quan l’oreig s’atura
quan el trobes a faltar
I en el més profund silenci
que pugui oferir-me la nit
apaivagat el món i l’esperit
serà llavors quan et senti

Un missatge sense veu
engendrat en un jaç de fosca
una melodia ferma i dolça
espargint-se dintre meu
Un preciós cant de sirena
brollant del pou del firmament
la música de les esferes
sintonitzant amb la ment
I una pau em colpirà els àtoms
intoxicant-me d’univers
i podré atrapar amb subtils llaços
la fragilitat del pensament

I l’espai que ocupava el neguit
entre el dubte i la perplexitat
serà endut per un intens brogit
ple de místiques propietats
I tornaràs a parlar-me de nou
fent-me ser part de l’essència
del engranatge perfecte
del ésser viu que és el món

























54 EL TRESOR

El tresor més preuat no es enlloc amagat
ni te pedres precioses ni collarets d’or
ni arracades de perles arrencades del mar
ni és clos en una caixa a prova de cops
No el tanquen set panys ni vuit cadenats
ni el guarda cap bèstia de queixals de foc
la porta és oberta si volguessis mirar
és el portal que mena al teu propi exterior
Allí neix el present amb un generós doll
en un riu de paraules, rialles, i laments
i a la riba algun dia hi troba pau i consol
A cops s’espargeix en l’aire convertit en cançó
subtil i lleuger si així ho demana el vent
o com punyals de lletra si així el vent ho vol

Ni monedes de plata ni banals lluentors
ni res per aferrar-se si la vida trontolla
s’alia amb el temps i és més ric cada estona
i cerca en el nou dia renovades raons
L’ara és el seu temps i el aquí és el seu lloc
i per molt que sotgis la petja amagada
no trobaràs mai l’indret del tresor
ans no empeltis de present la teva mirada
Intens i perfecte i clos en si mateix
diferent cada instant que la vida ofereix
... el millor guany és tenir-ne consciència
Pensament i moment en clara coincidència
cristal·lina raó proclamant l’evidència
i la presència constant del passat que es marceix


55 AMOR INFORMÀTIC

T’envio mails i missatges
amb l’eina del meu cos
però el wi-fi no te cobertura
i em costa d’arribar als llocs
Massa tràfec per la xarxa
paradigma de la comunicació
massa tele-operadores
volen segrestar-me el cor
Però el meu amor és virtual
asèptic i bidimensional
està tot vestit de bytes
però a mi m’és ben igual
No ens agraden les discussions
encara que siguin pel blog
i si per atzar hi ha dissensions
només he d’apretar l’off
I la teva imatge fuig i prou
dissolta en deu mil bocins
deixant-me alleujat i tranquil
sense fer cap enrenou
I pulso, pulso les tecles
i el ratolí xiscle enfollit
sort que no és inalambric
i que de mi no pot fugir
Que si no ben cert que ho faria
foteria el camp corrents
i menys mal que no te dents
que si no em mossegaria
I no et trobo en el myspace
que és el teu space i no el meu
i em perdo en un mar d’spams
Quan il·lús obro el correu
i t’envio mails com un foll
algun amb “archivo adjunto”
però constantment em pregunto
Perquè passo en blanc la nit
el meu amor és de tarifa plana
sempre et perdo per la ret
i et retrobo digitalitzada
I encara m’agrades més
i et vull escriure una carta
en un document de word
tot plegat per explicar-te
El motiu de la meva dissort
i és que et tinc sense tenir-te
però abrasar-te no puc
i com sempre acabo fent el ruc
Davant d’un estri inservible
que del món n’és aparador
donant-te’n mostres gratuïtes
del que és l’amor impossible
de la pantalla de l’ordenador

















56 UN LLIGAM DE POESIA

Mil paraules que desconec
d’antiga nomenclatura
fan la trama i la floridura
que son puntals del teu vers
Potser és per romanticisme
o ho fas per pura vanitat
el entestar-se a rescatar
mots que ja ningú utilitza
I el cas és que és ben bonic
el resultat de l’exercici
però també és caos i desfici
per qui mai els ha sentit
Son paraules que el temps
s’ha endut al regne de l’ombra
letàrgiques i reposades dormen
a l’espera d’un renaixement
I m’agrada l’experiment
de reeixir eines oblidades
com si fossin naus enfonsades
en vells combats de l’antiga gent
Ara jeuen sense moviment
en un profund llot de fosca
esperant tal vegada la força
que els enlairi novament
Mots que tenen el regust
d’una informació soterrada
patrimoni de la criança
i del el lloc on s’ha nascut
Tenen quelcom d’orgànic
potser també de genétic
d’altres vides del pretèrit
en el mateix espai geogràfic
Quelcom que imprès ha quedat
com sediment d’un altre temps
en el difós i atàvic ambient
de la memòria cel·lular
Tanmateix jo t’agrairia
per tal d’entendre el que vols dir
que despullessis per mi

l’ornament i la fulla pansida
Perquè llueixi resplendent
en el si de la futura vida
el mot vestit de sentiment
fent un lligam de poesia



















57 PETIT PAIS

Aquest petit país meu
país del seny i la rauxa
ple de masies i conreus
on hi resplendia la calma

M’agrada seure a l’aire obert
i notar el silenci de l’alba
trencat potser pel cant d’un gall
que des del galliner canta

I l’or viu dels camps de blat
d’alfals, d’ordi o de civada
i el feinejar del pagès
xopa camisa de suor amarada

I els antics casalots
que quasi ja no s’aguanten
més de deu segles de guardar
una forma de fer i una parla

Aixoplugats sota teranyines
i xarxes de bigues corcades
brases d’anciana saviesa
amb llar de foc resguardada

I el fibló de la tenora
o el repicar del tamborí
que quan més lluny s’és d’aquí
més intensament s’enyora

O la plaça del mercat
plena d’humils parades
i la cançó que de vegades
la botiguera llença amb un clam

Alçant-se per damunt la plana
endut per un vent de gregal
amb un no se què natural
d’essència mediterrània

I aquell mar blau lluminós
de cristal·lina transparència
que deixa veure net el fons
de la badia serena

O el passeig de plataners
a la llera de l’antiga rambla
ara du un cabdal de gent
per on abans anava l’aigua

On tantes promeses s’han fet
on tantes histories començaren
nens, mestresses, jubilats
amants de diumenge a la tarda

Aquest petit país meu
ple vida arrecerada
¿perquè no el deixen tranquil
d’una beneïda vegada?


58 EN TANT PUGUI ESCRIURE JO


No voldria embolicar-te
el meu petit llegat de poesia
amb les plomes de l’espectacle
ni amb confettis ni serpentines
Ni vull ofegar el missatge
en un mar de lletra fina
o exercir de gran artista
en magazines i revistes
Ni tenir una gran vida social
de cops de cap i mentides
per mantenir-me clavat
en el bell mig centre de la pista
Vull que rodi el mot pel món
com una ventada fina
i que arribi net a tothom
que malgrat tot vulgui llegir-me
No vull vestir paisatges
erms, de buida fantasia
ni pagar cap mena de peatge
per escriure una idea sentida
Ni sotmetre’m a una estètica
que el meu cor traicionaria
però espero la resposta empàtica
de la lectura receptiva
Que allò que em fa escriure a mi
de l’esperança a la impotència
et remoguin la consciència
descobrint-te un nou camí
No se si millor o pitjor
però segur que en serà un altre
versos d’àngel o diable
que et serveixin d’inspiració
I un aire de benastrugança
i una renovada cançó
son la meva cobejança
en tant pugui escriure jo


































59 REBUTJO

Rebutjo de ferm els àspids
que m’han niat a la nit
de la meva boca captiva
presonera dels sentits

Rebutjo l’enveja verda
d’allò que un altre pot tenir
que cap llastra m’interessa
res que em faci patir

No vull falses perspectives
ni assegurar-me el destí
que en el món del dia a dia
hi ha l’incert que em mou a mi

Rebutjo la disciplina
que nega l’opció personal
que anul·la el bé natural
de la pròpia iniciativa

Avorreixo la mala fe
i aquell propòsit ocult
l’aleatòria direcció
del mer rebuig pel rebuig

I per rebutjar rebutjo
les intolerants postures
que pel gust de dominar
la raó en un puny sepulten

Un puny ple d’amenaces
per atemorir a tothom
que la crueltat del món
viu de pors i de recances


Per tant rebutjo frontalment
amb força decidida
la manipulació i la mentida
que fan de motor dels governs

I només demano veure clar
al mig de ltanta cortina de fum
l’abast de l’interès soterrat
en tant de parany de consum

Jo demano ser capaç
de mantenir la ment alerta
i no caure a la trampa encoberta
on ja n’hi han caigut tants

D’altres més llestos que jo
que malgrat tot no se’n adonen
empassant-se el que pregonen
els mitjans de comunicació

Rebutjo els àspids de boca
que del negre niu volen sortir
que no es cap metzina amarga
la que el món ha de guarir

60 LA GRAN FESTA SIDERAL

Sento una gran simpatia
pels llunàtics de Plutó
i per l’unicel·lular vida
que s’hi cria en el subsòl
I aquella orgànica forma
encara força primitiva
d’una espècie que s’esforça
a créixer a recer del Sol
I els satèl·lits d’Andromeda
amb els seus acolorits
cels de solars tempestes
fúcsies, roses blau marins
I l’amable gravetat
de la pàl·lida lluna de Titan
on només de tant en tant
s’hi celebren festes i balls
Els habitants de la galàxia
amb molta, molta diversió
ball, enrenou i gatzara
en aquell planeta de colors
I la daurada entitat
que viu al món de la pirita
i la metàl·lica harmonia
d’aquells éssers de gas
I les criatures bicèfales
de les profunditats abismals
de les simes magmàtiques
de sofre fos i d’altres sals
Meravella veure la cura
que te l’un de l’altre cap
una arcana filosofia
és la que els ha inspirat
I els llangardaixos d’Orió
de mirada entenedora
i les aranyes de Mart
mig aranyes, mig persones
I els gegants de Tritó
de refinada intel·ligència
veritables pous de ciència
d’on se’n treuen grans lliçons
I la pau Gaminidiana
de mils d’anys de duració
sota les llunes bessones
no cal cap revolució
Allí no calen paraules
ni hi ha diferents arguments
és prioritària la vida
amb tots els seus elements
Igual que sota l’Oceà
únic i immens de Neptú
on branquials éssers de llum
viuen en submergida llar
Fa més de deu mil centúries
que l’Univers s’expandeix
celebrant-ho amb d’allò més
mil formes de vida juntes
La música de les esferes
i la celestial inspiració
son en el ball dels planetes
abundant i regalat do
No esperis que ens convidin
mentre siguem representants
d’aquesta boleta on vivim
els pretensiosos humans
Que som gent massa guerrera
i no sabem estar pels llocs
devem ser els únics entre tots
que evolucionem enrera
I com que això no és normal
ens fan estudis i ens testen
per tal de no convidar-nos
a la gran festa sideral























61 RECERCA

Et busco en l’aire que respiro ja fa temps
en el so de les campanes boira enllà
en l’esbufec constant de l’embranzida
de les ones d’ànsia en el meu roquissar
Cerco amb mirada de bellugadissa fura
allí on el teu mític esguard pugui trobar
però malgrat que tinc la direcció perduda
no deixaré mai de la vida de buscar
I és que en el si d’aquest natural captiveri
hi ha on hi rau la clau de la qüestió
barrejada amb artifici, patiment i dispersió
I per molt que amb gran impaciència esperi
per molt que esmerci en va raó i senderi
prego per no trobar-ne mai la solució

I tot buscant entre la quotidiana pallissa
la diminuta, la ínfima agulla de cap
m’adono que de tant i tant anhelar
anhelant es va exhaurint la partida
I quan l’endemà em llevo a ull de dia
en un jorn clar manllevat a la foscor
un fil de llum és el que em fa de guia
que es fa cabdell sense fer-me arribar enlloc
Però el temps m’ha fet el cor inassequible
a la tristesa i el neguit de mai trobar
fent del cercar l’autèntic fi i no el mitjà
I se’m ofereix amable la perspectiva
en el filar prim de la recerca dia a dia
el goig de gaudir d’allò que vaig trobant

62 POETES HO SOM TOTS

M’agrada quan el poema
esdevé un amic inesperat
i la paraula flueix serena
com un doll d’aigua natural
Com tot un seguit d’onades
concèntriques i exponencials
partint del centre casual
d’on cau la primera pedrada
En el llac de l’idea calmada
com un mirall cristal·lí
on s’hi pot veure reflectida
l’ànima que m’anima a mi
Sovint el mot bruscament
no troba el seu mot germà
i sembla voler-se enfadar
deixant-te un buit a la ment
Però això és un dèbil moment
que tot seguit es refà
i els mots es tornen a enfilar
amb precisos moviments
I es va construint el vers
i desprès de l’un en ve l’altre
adonant-te que el pensament
és com una ventada mutable
I sense temps per pensar
s’ha produït el miracle
l’adveniment d’un nou viatge
un poema com un cel clar
I és que un poema és viatjar
a lloms d’una sageta llençada
amb precisa habilitat
cap a una incerta diana
Que a cops sembla perduda
en un mar de boira blanca
com una meta volguda
però ben sovint amagada
I vet aquí el vers d’avui
tret de la llenya del dia
que sembla fer apologia
del do que semblen tenir alguns
Només t’hi has de posar
i treure del pou de dins teu
galledes de pensament fet veu
i algú que vulgui escoltar
Jo et diria sense dubtes
que no és qüestió de cap do
no cal ni saber el que busques
que de poetes ho som tots


















63 LA DIRECCIÓ

La direcció és tant senzilla
com la flor de la camamilla
Lleugera i d’objectiu subtil
com l’olor del gessamí
Potser amb un gran potencial
com el que pot tenir l’aglà
Un xiscle de l’esperit
com el que fa el xiprer a la nit
De bellesa torturada
com la de l’olivera assedegada
Però forta i de cor ferreny
com el roure posant seny
O abrigant la mora amb punxa cruel
com ho sol fer l’esbarzer
Altiva i a tot disposada
com la palmera de la platja
O retallant amb fulla d’espasa
l’espadat com l’atzavara
Potser amb aires de no se què
com la flor de la magrana
O amb el peu clavat al sol
però bellugadís de cap com el jonc
Amb la tristesa que es deixa caure
la branca el salze
Com la flor de l’ametller
que mai un ram s’ha deixat fer
O plantant-li cara al Garbí
amb l’humil presencia del pi
Aquesta és la meva actual direcció
de vegetal referent
Molt de temps ha passat
des de que vaig fixar el timó
La seva antiga ciència
vull que m’empelti el pensament
Que dels arbres se’n pot aprendre
cada dia una lliçó
Amb aquella veu callada
que no pas tothom comprèn
Que gemega el seu missatge
en el riu del meu somiar
Amb l’alè de vegetal tendresa
que guia el meu caminar
Per la incerta aventura
que m’acosta on xiula el vent
Tossuda com la figuera
aferrada al marge hivern i estiu
O clavat al ferm del terra
amb els ocells fent-hi el niu
Com el plataner de passeig
plantat amb tota la intenció
Pollancres, avets, alzines
i fagedes de porpra viu
La sang i la saba mesclades
en un simbiòtic cultiu
Fan que no en sigui cap d’altre
la meva actual direcció





64 SI NO FOS

Alegre seria el meu esguard
si no fos per la pluja de dissort
que cau melangiosa per tot
i de la que ningú n’esta a resguard
Ompliria un llibre de paraules
que expliquessin el veritable camí
si no fos perquè ara i aquí
no tinc les coses tant clares
I és que la majoria de les vegades
tot podria anar molt millor
del com va la cosa ara per ara
de com podria ser tot tal vegada
si no apareixes constant i ominós
el sempre enervant si no fos

Si no fos pel si no fos
tot seria d’un altra manera
i es podria esperar el que s’espera
quan ja s’han fet els plans per tot
Però sempre hi ha l’imponderable
que trastoca el que ja és previst
allò que mai ningú hagués dit
ni tant sols que fos probable
I vet aquí el que no està escrit
en cap lloc amb traç precís
obrint la porta a la incertesa
Però això et fa esmolar els sentits
destriar amb cura el guany del risc
i veure amb sort l’opció correcta

I volaria pel cel com un ocell
si no fos que sent un home no tinc ales
i correria pel mon sense farcell
si no fos per l’embranzida de la gana
I despullaria el cos i el sentiment
si no fos per la vergonya que s’amaga
i faria del present ambrosia regalada
si no fos per lo voluble del moment
I ho explicaria tot a la gent
si no fos que la gent no para esment
als savis d’estar per casa
Que quant crec tenir la raó atrapada
posaria mots a la idea il·luminada
si no fos perquè qui escolta sol fugir corrents


































65 SIMFONICA

El silent compàs de les hores
no precisa melodia
i jo cavalco un pentagrama
amb caminar incert cada dia
D’un esguard n’arranco arpegis
com una pluja de flors
que cauen sobre el meu cap
que somia amb aquell cos
Dansa de somnis de goig
que només somiant pots dansar
arpegis de boira i color
filada amb cabells d’or
Ressonàncies i harmònics
que venen del batec d’un cor
que em sadollen calmant
la buido que te tothom
I m’acosten al llindar
de la mítica passió
allí on tot és possible,
allí on floriria tot
Aquell bell cos omple l’aire
amb pausat moviment
i un davallar d’estrelles
sembla obrir-se al seu pas
No se si és un engany de la ment
una il·lusió que invento
un ardit una trampa
per confondre el moment
O és aquella química
la que muda el meu mirar
o és el poder de la dansa
de seu natural bellugar
Que fa encendre fogueres
a llocs que presumia erms
encenalls de desig revifen
voleiant amb cada nou pas
I ardents guspires s’enlairen
volent-ho tot abrusar
fins i tot el que ja ha cremat
l’ànsia amb foc roent
Simfònica alquímia
que com un beuratge bec
en un calze de promeses
que jo em faig a mi mateix
Hi enfonso la fesomia
per temperar-me la set
i només demano que aturi
aquest neguit que creix
Però del bleix d’uns llavis
embriac me’n reconec
Estranya partitura
la de aquesta impossible cançó
executada amb ma maldestre
i sempre a contracor
Les notes ballen perdudes
en un desgavell de so
i malgrat tot no en puc fer d’altre
Que seguir alegre la funció
simfònica somiada donzella
i encara no s’ha obert el teló

66 DARFOUR

Des de Darfour el món udola
amb una ferida de mort
sota un ingrat cel de dissort
un vent sec t’eixuga la gola
És l’ardent baf del desert
com el d’un gos del dimoni
i no hi ha forma que s’emporti
la desgracia i el tèrbol torb
Sembla que sempre en el món
hi ha d’haver un malaurat lloc
on hi arrela l’ira desbocada
com un maleït mal fong
I el més tendre i innocent brot
és el que la dalla va dallant
i sovint roges roselles de sang
broten del terra més eixorc
S’escolta el esmolar dels ganivets
allí sota la porpra carena
i eixorda la iniqua cantarella
amb la que embriaguen els fets
On amagar-se no hi ha lloc
res del món la por arrecera
son infants jugant a la guerra
amb escopetes de debò
I entre la fam i la malària
creixent com una mala maror
pren el seu propi espai la ràbia
arrasant tot el que es mou
No hi ha esperança a Darfour
no hi cria entre pànic i paüra
es viu sota la ombra feixuga
del inesperat mal ensurt
Ningú no hi te cap guany
ni ofereix gran cosa el futur
caminar per l’hostil viarany
i ferrar-te a la vida tossut
A Darfour hi creix la gana
i hi costa de florir l’amor
i sota la minsa obagor
de les falgueres nanes
S’arrecera la mainada
de la malèvola calor
colpeix la innocent candor
de desvalguda mirada
Amb ulls molt oberts escolten
el so d’un massa breu tro
averany d’airada tempesta
de ganivetades i cops
Que de casa per cremar
avui ja no en queda ni una
a ningú ha d’interessar
la seva mala fortuna
S’abrasen els uns amb els altres
per oferir-se consol
millor que ningú ja saben
que en el món estan ben sols






67 CERCLES

Un cor d’àngels ancestral
la música de les esferes
harmonies i fractals
estranyes sincronies
Una pulsió que comença
una obra per acabar
aquell punt ple de possibles
i cap límit en el espai
Una dolça melodia
un abecedari complert
gespa, jocs i una flor tendre
un cel clar, un recipient
Una immensa perspectiva
la flor del pensament
bat la vida, sang als polsos
malbaratant el moment
Una barca que navega
una forçada deriva
bandejada pels vents
i el recer de la badia
L’erràtic vol d’una gavina
el perpetu moviment
la sorra i la sal de la vida
esdevenint fonament







La lluita s’aferrissa
desdibuixats els combatents
els embats de la fortuna
i perd consistència el temps
La definitiva recerca
l’incert adveniment
la rauxa temperada
amb un cert capteniment
Una teula ben assentada
una força latent
un nord clar, una ma ferma
una perla , un cop de mar
La noció de la fotesa
el present recuperat
el cos es torna enyorança
coixí de plomes i vent
Jaç de sàvia tendresa
per la ja conformada pell
Estranyes sincronies
retornen, arítmies i fractals
el cercle s’aboca al cercle
el principi és el final










68 LA BARCA

M’he fet una barca
amb unes caixes de peix
lligada amb claus i filferros
estopa de cànem i greix

Allí la tinc amagada
darrera d’uns esbarzers
hi he esmerçat mil jornades
d’esforç sota el sol roent

Ja quasi la tinc preparada
però encara no ha navegat
una nit de lluna negra
si vols ens farem a la mar

El timó l’he fet d’una canya
i una vela de tela de sac
que he cosit punt i puntada
amb un cordill nou d’espart

L’he feta un xic més grossa
per que hi hagi lloc per a dos
per si m’agafava basarda
d’haver de marxar sol

Potser un plor i una oració
al deixar la costa enrera
ja friso pel que ens espera
a l’altra banda del horitzó
Roba neta, bon menjar
i sabatilles d’esport
tal vegada una noieta
que accepti el meu amor
Un cotxe i una casa
on no hi faci tanta calor
un glop de vi i una festa
per celebrar una vida millor
Ja tinc l’aigua per beure
preparada en dos bidons
no tinc cap altre bagatge
que no sigui d’il·lusions
Vine amic jo et convido
anem a recórrer el món
no ens farà falta gran cosa
per viure com uns senyors
I si duran la travessia
vingués traïdor un cop de mar
que ens bolques la barca
i ens fes naufragar
Pensa que res hi perdríem
ho tenim tot a guanyar
i si hi deixéssim la vida
ningú ens trobaria a faltar








69 PRESONER DEL SOMNI

El teu esguard em persegueix en la vigília
s’escapa del negre àmbit de la nit
on el somni és qui predomina
tenyint de color d’estels els meus sentits
Que he fet jo per haver de ser l’objecte
d’aquesta onírica i ardent persistència
que quan em llevo em fa tot l’efecte
de que despert malbarato l’existència
En el seu primigeni sentit de existir
de ser part del caliu de la vida
que fa el seu decurs silent, sense brogit
I és que en el somni on certament et posseïa
com l’ocell posseeix l’aire que s’enfila
i respirant-lo sadollava tot neguit

Ets potser una flor massa tendre
un oreig del que me’n reconec embriac
addicte, compulsiu, amb el cor entregat
tant que no goso a oposar-hi resistència
Seria com negar-li la calç als meus ossos
bescanviar per un altra la pròpia sang
i no escoltar el batec que em fan els polsos
que ressonen dins del pit com cops de mall
Però passaré per alt en aquest poema
els estrictes límits que regala el món real
i faré veure que aquest és el sistema
Per manllevar-li a la vida un xic de intensitat
de trencar, per fi, de les baules la més feble
i llibertar-me de la cadena on em tens lligat

70 OMBRA

Corre l’ombra pel guix blanc de la paret
a mida que fa el seu decurs el dia
com l’aleteig d’un àngel, aeri i lleuger
invisible presencia que lo estantís desafia
Creix i s’allarga per terra amb gosadia
al temps que s’esmuny el Sol per l’horitzó
però és un engany, una ingènua mentida
demà a la mateixa hora serà en el mateix lloc
En un cicle clos amb quelcom de inamovible
dia rera dia de diferencia imperceptible
hi ha el subtil camí de l’ombra de negre pres
Com un mecanisme de precisió exquisida
amb la planetària exactitud de la clepsidra
que treballa amb els àtoms que te l’Univers

El jou del temps es fa pels vius menys feixuc
quan és l’ombra la que l’instant senyala
perquè amb la seva veu constant i callada
passa per damunt de l’home i els seus embulls
L’ombra a l’horabaixa sembla jeure i reposar
i es tenyeix presumida amb roig de posta
el vent la pentina i ella es deixa pentinar
mentre la nit espera per cobrir-la de fosca
I dorm als braços de la Lluna l’ombra universal
i l’home encén lluernes per convocar-la quan cal
talment es diria que te basarda de caminar sol

És que l’ombra és l’única amistat fidel i constant
que t’acompanya sempre per qualsevol viarany
fins al darrer acte de l’obra que és quan el teló cau.




71 QUE EM SENTS?

La sorra i la lluna
em parlen d’eternitat
i l’alga de les roques
de cops de mar
El vent de ponent
diu no se què del espai
d’essències d’occident
i d’aurores boreals
De les primeres estrelles
i de la collita d’enguany
el difuminat de la muntanya
em parla de la carena
i de la gent que feineja
d’ull de dia a horabaixa
i el blau de l’Oceà
amb la remor de les ones
bategant cadencioses
diuen què hi ha més enllà
i la sentor de sal marina
diu de la cua del bacallà
i com gronxant-me dormia
sense neguit pel demà





Em parlen els ocells
i entenc allò que diuen
voldria aprendre com viuen
jo voldria ser com ells
Tinc comunicació directa
amb diferents divinitats
jo ne se si m’escolten
però et juro que tant me fa
escolto la veu callada
perquè m’agrada escoltar
allò que el bosc xiuxiueja
quan el jorn es va apagant
quan lent s’adorm el dia
i la nit el va assetjant
tot el que és viu m’enraona
tot en el món menys tu
que no se si m’escoltes
o es que deus ser mut
jo voldria si em deixessis
copsar allò que dus al cap
però per molt que t’insisteixi
tu romans així...callat








72 TRETZE MENUTS POEMES

1-NO RIMARÈ
M’assec i els mots
se’m aferren a les pestanyes
provant de corbar l’aire
com una màquina del temps,
desprès m’eixugo les parpelles
per festejar
que son quarts d’una

2-FETS
El Sol, la Lluna,
l’espai i el temps,
s’espargeixen
per damunt la taula
inpregnant
aquest meu paper blanc

3-FATALisme
...I jo
volent no rimar-te
assegut amb les paraules,
llanguit,
deixo caure gràvides perles
de postís collaret
de cordill malmès

4- BUIDOR
Plenilunis i ombres blanques
amb lliguen al terra de plata
... i jo banyat
d’argentada presencia
provo d’enlairar-me
provo de ser un altre
d’ànima de vitrall
i reflexos buits
en el buit de l’espai

5- DECLARACIÓ
Parlaré de grecs difunts
i d’olimpíades perdudes
Seré torçat i ultra físic
per tal de complaure
les Deesses bagasses
del temple del vers.

6- PRESUMIDA
Tinc la Lluna tancada
al mirall de l’armari.
Es posa els meus vestits
i esguarda
la seva imatge reflectida
(presumida) en si mateix


7- MAR ENLLÀ
I fuges d’estudi
escapolint-te
per les clivelles.
Tenies regust de raó
i frisaves per arrelar
en el meu roquissar
però una alenada
d’aloses blanques
s’ha endut aquella dèria
mar endins
...mar enllà

8- DEFALLÍEM
Un xàfec,
una tempesta,
una maregassa
que rebregui els galiots.
Un jou per tu i per mi

un tro
i en acabat un llamp
que pinti l’arabesc
en la nit de dissort
en la que defallíem
tots dos



9- IMPLOSIÓ
Mil lletres i res més
expressant
la dansa de les baldufes
closa en el meu magí.
Xoquen galàxies,
giravolten cometes
i tu t’esmunys
per l’aspre entarimat
de l’Univers

10- MARINA
Fars i lluernes
recorren el llom de les ones
barques de risc
balenes incendiades.
Focs de cementiri marí
on bullen
marins embulls
en el fons salí

11- JAPONES
Faré koans i hai-kues
em resseguiré els ulls
amb una pinta de nacre.
Em faré japonès o mestre zen.
Desprès no em diguis
que no sabies i que tant és
12-MOTS
Reviuen els mots
que s’havien escolat
per l’espinada del temps
i no rimarem
no rimarem
no rimarem i posaré
la fesomia
d’un corb existencial
Enlairarem cel amunt
faixes i rocs
i embalums de fum

13- SECRETS
Es donen
segellats els llavis
amb una besada d’espígol
amagats entre l’alfals
Els amants
es tornaran a mentir
com tantes vegades abans
sobre el secret
del gebre i la rosada



73 I TU QUE FARIES?
Abrasar l’aire amb la follia que regala el desesper
trencar aquell tel d’iniqua por que t’empresona
provar de nou de construir de la runa un món sencer
i vogar un cop més vers l’infinit amb energia nova

I d’allò que creus que saps fer-ne un manifest
que sigui un cant per enlairar-lo amb veu pregona
una cançó que ha de ser clau que obri la porta
i que assossegui a qui l’escolta amb cor obert

Perquè en el torb de la tempesta jo vaig trobar recer
bandejat per l’onatge com una branca morta
i deixat anar a mercè del fat que tot s’ho emporta
una gran pau llavors va asserenar-me cos i ment

I des de llavors m’he entossudit en la bonança
i ja res sembla que pugui d’esborrar-me el somrís
per fi acabada la lluita, el neguit i la recança
el món resplendeix amb aquell retrobat encís

Doncs ¿Que faries si sabessis que és inútil tota força
que un home revoltat contra si mateix pot fer?
que mall i enclusa son fets de la mateixa cosa
i que la ràbia dels cops mai n’ha d’afeblir-ne el tremp

¿Que faries si en els ulls de l’altre veus l’angoixa
de la que només la rendició l’haurà de fer llibert?
¿No voldries dir-li a cau d’orella i amb veu dolça
i que germinés l’alegria en aquell paratge erm?

I que en veure’s alliberat faci igual amb algú d’altre
que confús trepitgi amb ira el camí que va fer ell
i així, espargir damunt la terra l’oreig d’un nou aire
més fresc, més viu , presagi potser d’un millor temps
74 EL CANT DEL SADDHU
Tant se val l’energia que en la lluita esmercis
tant se val el cant ocult que creguis sentir
tant és la insistència per voler tornar enrera
l’afany de refer d’altra manera el caminat camí.

Tant es la gosadia que els teus passos ensenyin
tant és la dèria per arribar més i més lluny
tant se valen els fastos del mon en l’hora darrera
tant son l’or i la plata que aferri el teu puny

Tant és que t’entestis amb vanes promeses
que l’home perdut es va fent a si mateix
tant es el que voldries, somnis i quimeres
i tot el que de copsar l’intens ara et distreu

Tant és fat contra el que el teu puny s’enlaira
i que no et sembli just en el primer esguard
tant és el que un dia et vagi semblar entendre
si en una xarxa de mots t’has de veure enredat

Provar de mantenir la mirada atent i alerta
com només un creador sotja l’espai desconegut
posseir la nuesa d’esperit com a vestimenta
i no esperar ni de Deu ni de Diable cap ajut

El saddhu seu vora el camí a sota d’una olivera
i riu com un foll en veure el tràfec del mon
a la seva barba s’hi esfilagarsa una vida sencera
de blancs de renuncia i esclat de lluerna als ulls

Tant se val allò que creus que el saddhu pensa
procura no fer pols amb el teu maldestre caminar
fes una passa cap a l’eternitat que a tots espera
i deixa enrera cabòries que enlloc t’han de portar

75 CANÇÓ PEL LLUIS (el meu fill)

Confio nen que et sigui propicia la vida
que siguin suaus les brises on navegaràs
que la fortuna se’t faci del fat companya
i que l’amor t’envolti amb una pàtina dolça
T’envio presagis de llunes alegres
i que l’escalfor i la rialla caminin amb tu
que no defalleixis si se’t torça el dia
i que una força serena encengui el teu motor
Estigues atent a la vida que corre
més que el què ningú voldria, devorant el temps
que en un sol instant rau la clau que precises
per inflar les veles i singlar amb el vent
Sent batre la vida en el puig dels teus polsos
i com corre la sang dins l’intern cabal
com el porus engoleix el Sol dels dies joiosos
amb aquella força pura i primordial
I si el malastruc se’t aferra a l’espatlla
i enlloc et sembla trobar-hi pau i recer
torna a l’arrel, al tronc d’on flueix la saba
i aixopluga’t de la pena a casa amb els teus
Tingues sort en la cegada recerca
que esperits benèvols fixin el teu timó
que puguis llegir el destí damunt de les ones
i que sense penúries arribis a port.






76 AH!...LA VIDA

Ah! La vida
Et trenca un os
i et regala temps
t’ensucra la ment
i et rebrega el cos
i t’ensenya un forat
per escapolir-te
quan es fred i glaçat
el torb que xiula
Ah! La vida...
La vida es femella
imprevisible donzella
que se’t mostra nua
de tant en tant
i et deixa gaudir-ne
com del cos de l’amant
que tot i que dissimulant
tothom cobeja i no gosa
Ah! la vida...
Fidel amb el mortal
màrfega dolça
caliu animal
però ah! si t’hi repenges
i amb menyspreu la burxes trepitges
t’ensenya les dents
com una gossa gelosa
emparant cadells
Ah!...la vida
Que corre rebent
i que quan vol jeu plàcida
vora els teus peus
i és mare i companya
i és boira dels anys
grisa dels desenganys
que esdevé mortalla
quan arribes a gran
Ah! La vida...
si te’n adones
és la mateixa mossa
vestida de negra
amb la ma a la dalla
només ossos i pell
que de la mateixa forma
com una mare vertadera
amb justícia freda
ens vol a tu, a mi i a ell
Ah! La vida
Gossa, mare, amant i amiga
des del l’albada dels temps.



77 ENTREVEIA
Entreveia el seu estol
de difoses calideses
i m’embafava plaent
aquell bleix de llaminera sentor
i ella, repenjada a la post de les grans obres
vinclava l’esquena com un lliri
vellutat i suau
...i jo volia jugar
només jugar amb la ressonància
i endormiscar-me a la carena
del seu cos massa fugisser
i copsar en el paladar l’essència
que la seguia esclava arreu
Veia el seu marbre rotund
de terça lluminositat
que encara em cega i aclapara
i la impecable certesa
del que és sublim
l’inabastable bellesa
... aquella beutat
que només per existir tant sols
es defineix i afirma
... I jo volia riure amb ella
només riure... i potser
desfermar una tempesta de lli
de baf calent i llençol revoltat
que ens aboqui a l’esglai
d’aquell instant que voldríem etern
que és només d’eternitat
del què es nodreix aquell anhel
com eterna, jo crec que deu ser
la soterrada corrent
que la vida belluga.

78 PRESONER

Presoner del que soc i del que vull ser
Presoner de l’encís d’una mirada
Presoner d’una litúrgia arcana
Presoner d’allò què ja mai faré
Presoner d’una cel·la amb massa panys
Presoner del desig que em revolta
Presoner de la fam de respostes
Presoner del vent que empeny la nau
Presoner de la llàgrima que em fuig
Presoner del cos que cobejo
Presoner del que il·lús penso que mereixo
Presoner de la impaciència que em bull
Presoner del pensament que torna i torna
Presoner del record de la nit negre
Presoner a la masmorra del meu centre
Presoner de l’instant que silent s’escola
Presoner d’aquell incendi apagat
Presoner de la feblesa que em gronxa
Presoner acostumat al fong i a la fosca
Presoner del castell de la meva fam
Presoner de la beutat del silenci
Presoner del pensament intrigant
Presoner de que fou, és i serà
Presoner de la força de la sang
Presoner de l’escorça que la pell em cria
Presoner, sense voluntat, força i esma
Presoner que espera la pena definitiva
Presoner del temps que em queda de vida


79 IL·LUMINAT

Il·luminat!... com un poeta
càndid com animal de corral
que no sap la que li ve a sobre
fins que ja pel terra l’hi rodola el cap
feliç com el bestiar mogut per l’esma
i pel cop sec de vara al costellam
per la trompada tova i cega
seduït per la sentor de l’alfals
espaordit pel lladruc que mossega
i que en va el fa córrer pels prats
Il·luminat i per vials de follia
com un místic, com un sant
que del món no se’n adona
ni del que passa al seu voltant
immers en el remolí que se’l emporta
un bri de res endut pels anys
Il·luminat!...com un poeta
que al no res alça el seu plany
que fa collarets de paraules
enfilant versos amb fe i afany
i els llença amunt amb el gest
del qui sembra llavor pels viarals
i espera il·lús veure-la créixer
ignorant la sequera d’enguany

80 SE’M FA TARD

Se’m fa tard
per esmenar l’enuig de créixer
si fou llençat al món com sement al sembrat
Se’m fa tard
per començar a córrer
i ara em neguiteja l’embranzida dels anys
Se’m fa tard
per vestir els vespres d’albada
i tentinejar pels camins orb i cegat
Se’m fa tard
per retrobar la perduda petja
el fil d’Ariadna, el presagi, la senyal
Se’m fa tard
per vorejar la tempesta
i lliurar el meu cos de la fúria de l’aiguat
Se’m fa tard
per acotar el cap i admetre
que quan més bellugo més em sento atrapat
Se’m fa tard
massa tard per rendir-me
que mai he fet un altre cosa que lluitar
Se’m fa tard
per encongir-me a dins l’ossada
lamentar-me i blasmar de tot al fat


81 CALDRIA DIR

Caldria dir
que els laments son això
només laments enduts pel vent
i que la tristor
que a cops m’aploma el ésser
és només això
la freda carícia de la mare mort
que a tots pertany i estima
Caldria dir també
que aquells mots que s’enlairen
vestits de poesia
son només això: mots
o forats de res
...estripades xarxes
que a cops capturen algun moviment
de plata fugissera
l’espasme agònic del pensament
que un dia es va somiar lliure
i es desvetllar en acabat
sota un cel encapotat
de temps traïdor
que t’escurça la vida rient
com qui no fa res
Caldria dir a més a més
que els cops de fúria llençats al vent
sovint et retornen amb inèrcia maleïda
com llampecs de malastruc
en l’horitzó
del meu entrellucat capvespre.