15 ASCLES DE PICAPEDRER 2011

ASCLES DE PICAPEDRER

Poemes



















Pere Suñé Ribera
Desembre 2010



















































INDEX

1 Ascles de picapedrer
2 Argila
3 Hivern
4 Cor de pedra
5 Formula
6 Saber-se'n estar
7 Avar
8 Llop
9 Fuet
10 Nou dia
11 Rabia
12 Assaborir
13 Plor
14 Estima'm
15 Queda't
16 Brindaré
17 Rastre
18 Seré jo
19 L'amor mata
20 Politics
21 Runes
22 Festa poetica
23 Punyals




24 Ecos
25 Esmolet
26 Neix el poeta
27 Cançons
28 14 Haikus
29 Mirall
30 Col·leccionista
31 Vi fosc
32 Continent
33 Llebres
34 Pardal
35 Escolta'm
36 Cabells
37 Beneida solitut
38 Quan li dona la gana
39 La meva fam
40 Musa
41 Nicefora
42 No és pot
43 Temps furtiu
44 Esclau
45 L'ermot
46 Remei de tardor
47 Ulls
48 El camí
49 Animalada
50 Els meus mals
51 Onze
52 Preguntes












1 ASCLES DE PICAPEDRER

D’un cop sec i precís a l’aresta
s’obre un univers amagat
el si magmàtic del passat
escrit amb silencis de pedra

D’un sol cop encertat
parla l’arboç i la ginesta
de pedra vestits i de mar
i de l’oreig de mil tempestes

El cisell clava la dent
amb decidida batzegada
i reviu el misteri que jeu
al cor callat que la pedra amaga

Fulls de roca que el temps regala
d’heures i cargolins el cor
s’encén amb el primer raig de sol
el rou de primitives albes

...A la pedra, llesques d’història
mai escrita amb paraules
que el mall del picapedrer
ens mostra esberlant-la

Paraules com morros de penya
granítics o de dolç mares
ascla també el mot el poeta
com faria un picapedrer








2 ARGILA

Dia d’argila a les teves mans
per donar-li la forma adient
dúctil, fet d’espai i de temps
amb la infal·lible eina de l’ara

D’argila i suor conformat
exposat a la inèrcia del món
girant al seu eix com un torn
què empeny una força amagada

Del dia en pot sortir un pot
un àmfora, un got per l’aigua
un grapat de fang per disposar-ne
i què agafi forma poc a poc

Què son d’argila al cap de vall
els dies què passant s’escapen
i n’hi ha què és torcen i espatllen
malgrat posar-hi tot l’afany

Argila, aigua, primigeni fang
d’on diuen què va sortir la vida
primigeni fang, aigua i argila
i la vida embrutant-te les mans













3 HIVERN

l’hivern del cor
de les glaçades hores
de tant no fer servir la flama
s’ha exhaurit l’escalfor
i ara la vida li tremola
amb inquietant tremolor

Tentineja pels racons
amb assumida ceguesa
mai tindrà la certesa
d’encertar-la amb la claror
i la fredor sobirana
no atent ni a precs ni a raons

Hivern sense nevades
ni crepitar de llars de foc
ni s’enfilen les espurnes
ni la brasa serva l’escalfor
és aquell hivern de l’ànima
del gos errant i l’abandó
















4 COR DE PEDRA

Si no se li hagués tornat el cor de dura pedra
ploraria encara i lluitaria per quelcom
però els embats del fat fan la crosta perfecta
per sobreviure estalvi a la cruesa del món

Ara troba a faltar la tendresa d’antuvi
quan els seus ulls sotjaven l’amor universal
les nits eren fresques i de celebrats plenilunis
i l’empenta de la vida al cos és feia notar

Tantes estones... l’esguard ple de capvespre
sentint a flor de pell tota la màgia del món
tants indrets sagrats on hi va deixar petge
que només relluen lluny en l’àmbit del record

Si no se li hagués tornat de dura pedra el cor
desprès dels cops del desencís i el malastruc
de tota la il·lusió que a poc a poc ha perdut
probablement a hores d’ara ja seria mort















5 FORMULA

La pell d’una ceba roja
bec de merla, ull de gripau
ploma negra de corbina
i l’escata d’un llangardaix
El verí pudent de l’escurçó
i la suor agra d’una vella
un pel de crinera de lleó
i un glop de ranci de licorella
L’ullal d’un gos empudegat
i la sang podrida d’una rata
un escorrim de llet quallada
i la llengua blava d’un penjat
La torta dent d’un rat-penat
i la banya d’un bou borni
un embrió de garrí no nat
i un pols del corn que cria l’ordi
El fetge cru d’una arengada
i la barba d’un boc escorxat
la matriu d’una partera
i la peülla silenciosa d’un gat
Verdet del cul d’una olla vella
la fel d’un teixó del bosc
un cama-sec, un fredolic bord
i el robi del batall d’una esquella
Tot bullint amb foc alegre
la nit de l’equinocci vernal
per fer la metzina perfecta
la cura dels mals de la humanitat
Que fins ara tot s’ha provat
savis, comptables i profetes
tot plegat per aconseguir
que només creixin els problemes
I amb aquesta formula fatal
l’home torna al si de la Terra
amb un glop n’hi ha d’haver prou
per qualsevol contingència

6 SABER-SE’N ESTAR

Saber-se’n estar
de gaudir golut del record
fent del record metzina.
Rememorar temps passats
és consol del plor interior
però la trampa més primitiva

Saber-se’n estar
de córrer amb tota l’anima
fins on el desig et crida.
Com l’esquer refulgent
què t’enganya amb l’esperança
mentre l’ham el cor t’esquinça

Saber-se’n estar
de creure’s la primera ullada
i no aprofundir amb la mirada.
Què en el indret més obac
la joia de més vàlua
sovint hi te el cau amagat


Saber-se’n estar
de creure què la paraula
és el temple sagrat de la veritat.
Què a voltes el mot és torça
i el seu ver sentit no és copsa
malgrat venir del cor









7 AVAR

Em reconec avar de beutat i de vida
i addicte a cercar la intensitat i l'amor
obro els ulls saludant cobejós el nou dia
desitjant només què em visiti la passió

I maleeixo els jorns què passen d'esma
però son invisibles i no és deixen maleir
passen covards, arrupits sense molèsties
i quan te'n adones ja han forjat el teu destí

Soc avar de les llums que trenquen la rutina
i de tot allò que a la pell és deixa sentir
inclòs si cou refulgent com una ferida
ho prefereixo a que passin sense joia ni neguit

Què només és viu una sola i curta vegada
i que quan te'n adones ja ets a mig camí
i jo no vull, quan sigui en portes, mirar enrera
i veure que he viscut en va, sense sentit

Avar d'amor, avar de sensacions i de carícies
d'albades tristes o aclaparat pels raigs de sol
avar del temps que fuig silent esmunyint-se
per les sempre ombrívoles cantonades del jorn












8 LLOP

Un llop amagat al seu cau de ginesta
entre els matolls se’l sent udolar
silvestre solitud de romaní empeltada
en un clar de lluna hi ha fet el seu altar

La grisor argentada del seu llom parla
de mil correries a la tenebra nocturna
d’ullals de neu, d’amenaça l’urpa
que és molta la fam i la vianda esparsa

I el cerca la pau al cor de la boscúria
on només hi troba esbarzers i dolor
i si no és el clam pregon de la natura
és l’amenaça segura del caçador

Per això temps ençà abandonar la manada
i sol va voler trillar els viaranys de la nit
que solitud volguda ni puny ni fa patir
i de silencis se n’ha fet un mantell de plata

Udola trist pel fosc desfici del bosc
d’ombres sinistres i mals presagis farcit
com udola aquell home de lletra ferit
veient a la musa rebutjar el seu amor












9 FUET

Fuet de mot
estrebada
emoció a la pell
porus d’albada
Floc d’argent
tendre mirada
gest generós
somrís... rialla
Frec d’amor
elèctrica espinada
abisme, esglai
fum de temprança
Petita mort
quotidiana guerra
foc de desig
ferida oberta
Bri de pau
balba corpenta
laxa la pensa
flor de cel blau
Fuet de mot
fil de punyal
dalla incruent
sense culpa, ni afany











10 NOU DIA

Tot torna a néixer amb el nou dia
després de la petita mort de la llum
i del preuat repòs què la nit propicia
en neix un de nou tot just obrint els ulls

Un Sol d’estrena pinta el jorn novell
i aquells viaranys ja mil cops caminats
ofereixen un ventall de possibilitats
què no és veien a la llum del dia vell

És un nou jorn virginal i immaculat
en el què res hi ha encara escrit
amb tessitura de full de paper blanc
en el què gaire bé tot pot succeir

I vol ser d’esperança aquest meu vers
que parla dels jorns què han de venir
de gaudir-los amb renovat interès
i aprofitar-los en tan anem fent camí


















11 RÀBIA

Si em veus una espurna de ràbia
en els meus ulls banyats d’avui
no t’estranyis, no passis ànsia
que t’asseguro què no és per tu

És en veure amb quina impunitat
s’aprofiten la por i la ignorància
manllevant el vot amb eficàcia
per afavorir a una élite del remat

I mentre tant l’home del carrer
s’aixeca a l’alba i va a la feina
dia rera dia esperant la recompensa
de la incerta pau del jubilat

Tot l’hi ho carreguen a l’esquena
i ha d’eixugar el deute què han deixat
financers obscurs sense entranyes
vivint en relaxada obscenitat

I els qui prometien ser tant destres
i al treballador fer-li sempre costat
ara, revestits d’enganyosa dignitat
usurpen drets i demanen paciència

Però la culpa, si és què és d’algú
és de la por què la raó perverteix
callats, muts, entretinguts amb no res
mansos ens fan passar per l’embut

I aquí no és mou ni l’apuntador
somicant des d’una letargia volguda
i donant tota esperança per perduda
entomem cap cots els clatellots


12 ASSABORIR

Assaborir la carn i l’os del mot
extreure’n la substància oculta
el moll primigeni de la comunicació
l’essència pura

El sentit què amaga la pell del mot
i no és copsa a la primera
s’ha de remenar amb el cullerot
enèrgic de la idea

L’aroma parla de llocs ignots
i de conclusions futures
el condiment ha de ser un bon tros
de caminada ruta

El mot cuit s’ha de reposar
en un paper blanc, porcellana fina
i lent se’l ha de refredar
com és refreda tot a la vida

Després en seure’s a la taula parada
només és precisa un xic de gana
i la il·lusió per descobrir
tots els sabors que el mot amaga













13 PLOR

Sanglots que a la gola escanyen
plor maleït què no vol sortir
esgarrifança, penúria estanca
en el compartiment sagrat del pit

Llàgrimes dolces un cop plorades
què desembarassen el racó ombriu
la recança que cova al pregon niu
què fa la vida quan s’entrebanca

Plor benigne de catàrtica condició
on l’angoixa fuig cap al cel llibert
per prats ignots florits d’emoció

Plor alegre, rierol què flueix
cabals per on la tristor s’hi perd
aigua que rega sequeres del cor


















14 ESTIMA’M

Comprèn-me amor meu
tal i com ho faria una mare
accepta-ho tot de mi
inclòs el què no t’agrada

Estima’m amb desesper
com ho faria un nàufrag
sacsejat per l’univers
aferrat a una salvadora branca

Estima’m, que estic extenuat
de cercar l’amor què em manca
què en un mar tant embravit
se’m empassa l’onatge

Aferra’t al meu cos balb
encara que n’hi hagi d’altres
que sense motius per surar
el silenci del fons em demana

Estima’m per poder sentir
un cop més l’alè què m’embriaga
per, foll d’aquell elixir
deixar a la deriva la barca

Estima’m i així faré jo
amb passió, sense temprança
crema’m sense compassió
com la flama fa amb l’arna






15 QUEDA’T

Si els peus se’t enfonsen
a la pell de l’asfalt
i les arestes de les cases
et tallen l’alè i la carn

Si els cotxes et miren
com si et volessin caçar
i les llums de la ciutat
son tenyits d’odis seculars

Si les ombres t’assetgen
a plena llum del dia
i la goluda nit t’espera
amb una fam infinita

Si tothom et mira
i no et veu ningú
si tothom espera
del teu verb agut

La resposta perfecta
què alleugi el seus mals
un poema de pedra
una gota de sang

Una perla, una estrella
l’antic ritual
la porta de la meravella
o la llum d’un fanal

Queda’t a l’estança
barra-la amb clau i pany
no surtis de casa
no prenguessis mal


16 BRINDARÉ

Brindaré per la nova albada
amb el vi agra del despit
acceptant amb l’anima conformada
la insuportable inèrcia del destí

Brindaré per la sang i l’esperma
vessada a les llambordes del camí

Brindaré amb el vi agra del despit
aixecaré la copa a l’aire resclosit
i m’ompliré la gola d’oblit

Obriré de bat a bat la porta
perquè fins a la meva cambra
hi pugui entrar el silenci de la nit

Veuré glops de la fosca
què s’ajeu als peus del meu llit
i alçaré sense blasmar al fat la copa
com si fos la última per mi

Que al cap de vall malgrat la cerimònia
és només el vi agra del despit














17 RASTRE

Avui, semblava que el dia somreia
i que les capçades dels arbres
exhalaven un perfum especial
de joncs de riu i terra molla

Avui, anava errat i massa segur
i la meva fesomia tallava l’aire
quan encara els sutges dormien
en les seves matrius d’estany.

De sobte he perdut el rastre
la traça què sol deixar el mot
per retrobar-lo en la distància
en el trencadís terreny de l’oblit

De volta, m’he adonat
què havia perdut aquell rastre
i ara divago confós sense trobar
el veritable sentit de la paraula

Avui, he clavat els colzes a la taula
i he deixat, calmat i quiet
que les ombres esborressin tota traça
tot signe, tota idea, tota imatge

I així, despullat de passats
i d’enganyoses expectatives
cap al tard, quan ja no hi comptava
així, de cop...l’he retrobat







18 SERÉ JO

Serè jo, tal vegada el qui buidi
el sac de les teves ànsies,
el què escombri la fullaraca
què s’ajeu pel terra per on passes

Seré jo potser, qui cegat
de fam i de mancances
et recorri singles i marges
amb dits de bonança avars

Seré jo qui demà
restituït a la vida i a l’amor
hauré de mostrar-me nu de cor
per què em descobreixis encara

Seré jo qui amb el teu empelt
en unes altres hores baixes
escampi, com qui sembra,
pels solcs d’altres pells les teves aigües
















19 L’AMOR MATA

Vaig sentir a dir que l’amor mata
però jo, de joventut investit
ho negava de bona fe, persuadit
caient ingenu en aquella trampa

Ara ja han passat amors i anys
sortilegis, juraments, afanys
i la poc volguda ma de la solitud
et sotja fins que per fi, t’atrapa

I l’amor fa estona que ha fugit
endut per un capciós vent de inèrcies
furtiu, com sentin vergonya
per l’objectiu mesquí ja assolit

L’amor és doncs un vehicle per anar
on el dit del desig apunta
oblidant què el desig s’esfuma
un cop què l’has aconseguit

Vaig sentir a dir què l’amor mata
i jo, del tot no m’ho havia cregut
però veient el què fou i el què és ara
tristament me’n he convençut













20 POLITICS (altra cop)

Bada la boca i fa posat d’atenció
com si comprengués els aspectes
més complicats i més subtils de la qüestió
Posa el seu millor perfil
amb domini del rictus facial
s’ha de tenir actitud d’actor genial
per fer durar tant la funció
S’aclareix la veu amb una tos
que talment no vol dir res,
mareja els mots fent-se el desentès
de l’estat real de la situació
No diu ni què si ni què no
i sap què en el fons tant li és
mentre pugui anar omplin de cales
els comptes què te a l’estranger
Ara ja fa tant temps què ho fa
què li sembla del tot natural
i només s’ha de preocupar
d’aparentar ser un home cabal
Polític de consciència laxa
què el teu ofici és mentir bé,
feu creure que dones esperança
mogut per l’avarícia i la mala fe.












21 RUNES

Un altra poema fet de runes
i de brossa indiscriminada
i pols per tot... que tot ho amara
sota l’escèptic esguard de la lluna

Una lluna cansada de runes
i d’udols solitaris al bosc
de planys per la mala fortuna
i per les moltes fractures del cor

De runes i pols aquests mots
què s’enlairen com una boirina
en un silenci de devastació
entre els gemecs de les víctimes

De pols i de runes tristes
on hi comença a florir alguna flor
records què al abisme s’enfonsen
com si fossin de plom els meus mots

Un poema de quietud pregona
com la quietud de la pròpia mort
un poema què cau gota a gota
des del silenci del meu cor













22 FESTA POETICA

Estic tant content!!
Oh, quin desori, quin goig!
salto marges i pendents
talment com si fos boix

Compto els dies alegre
esperant la festa que ve
compto les hores de presa
que no se’m escapés el temps

Anhelo fins a perdre l’esma
aquell jorn tant pregonat
dansaires, muses, poetes
i musiques per inventar

El cel celeste de l’albada
i el mot llibert i exaltat
guspires remouran la foguera
i l’esperit dels convidats

Tornarà la llum del nou dia
l’harmonia de la fugida nit
l’amor s’ajaurà a l’ombra
i de pinassa en farà el llit










23 PUNYALS

Cauen com punys
esquinçant la carn
coltells esmolats
sense culpa ni maldat
Sagetes de verb agut
caient com llamps
tombant damunt
pells de paper blanc
Penetrant la vida
configurant la carn
dards sense metzina
a la vena clavats
Silenciosos fiblons
de lletra fulgurant
versos i diamants
d’arestes infinites
Lluentors abismals
bales de llum
recerca, cop a l’ull
albir de certa pau
Misericòrdies, punyals
regalant petites morts
l’alliberació del cos
l’oblit de la carn
Mots fantasmals
què se’n sent el frec
tremolors no concrets
com l’alè vital
Mots punyents, absents
què no és pronunciaran
tancats, callats
al clot de la ment
Mots remots
cavalcant passats
tinta, sang, parany
collint la flor de l’instant

24 ECOS

Ecos remots... veus
llunyanes remors
pugen des del silenci
per cabals interiors

Clamen, ploren, imploren
una almoina d’amor
que guareixi ferides
que se li han fet al cor

Lenta heura rampant
que al seu cor s’enfila
l’atàvica melodia
de la solitud de la carn

Salabror al paladar
metàl·lica ressonància
la inquietud s’estanca
en el silenci forçat

Trafega la seva ànsia
revivint el passat
a la llòbrega estança
on viu reclòs, enterrat

Ecos del què fou
grimpen per l’espinada
calfred, consol amable
i el record fent-li de jou

L’esperit com una au
que engabiada és debat
i el cos laxa, conformat
de quimeres esclau


25 ESMOLET

S’intueix el so de l’esmolet
la cadència de la inquietud
el vaticini del gran batibull
mentre s’esmola el ganivet

S’escolta ja el silenci fosc
què sense dubte ha de venir
se’l sent de lluny retrunyir
com s’escolta en el pit la por

Lluu l’espurna, roig coltell
roja nineta de tant de plor
clams per disfressar el dolor
què s’escampa sota la pell

Se’l veu venir lent, silenciós
covant el futur desgavell
callat i aguantant pacient
el mal moment de l’eclosió

S’esmola constant cada jorn
entomant les ofenses rient
i el frec, el xerric persistent
no fa osca en el fil paorós

Què no siguin l’odi i la ràbia
els què empeltin el moviment
què pari la remor de la mola
i què per fi algú posi seny







26 NEIX EL POETA

La mare: L’estómac, la víscera
el pare: la pedra, el marbre
i l’aire: la cadència suau i constant
de la vida acaronant-te el porus
S’estremeix l’epidermis
per dins amb un cruixit suau
i trenca per un moment
amb el pes feixuc dels dies
colonitzadors tirans del muscle
i de la tendresa de la pell.
L’esperit en la seva garjola de possibles
també cruix esperant el moment.
El vent dispersa els dubtes
en el matí del naixement.
Neix el poeta xisclant
en un bassal de flors pansides
s’escup a si mateix
per la boca ennegrida per l’habitud.
Dormia el reflexa fins aleshores
però ara, reneix i s’infla el pit
i alena com mai abans.
Provarà de veure de la sina de la lletra
sense tremolar i és llançarà
a la lluita de cap, valent
com si no hi hagués
res a guanyar ni a perdre.
Com si ja fos mort
i la poesia un recés, una treva
... potser l’única pau possible.







27 CANÇONS

Construirem castells d’harmonies
en l’aire terbolenc de la ciutat
Enfilarem notes difuses, ritmes
i cavalcarem melodies plegats.
Missatges ocults closos en els versos
volaran lliures cap a l’eternitat
ningú podrà posar pany i forrellat
a les notes alegres què cap al cel faran cap.
S’esvairan núvols privats
i sota la mirada naixerà un sol nou
d’ombres bellugadisses, de festa i enrenou.
Construirem castells de vent
amb maons de nova lletra
i melodies verges interpretaran
el gemec dels nostres cossos ardits.
Fes una quinta què jo faré la dominant
què ha de vibrar la veu al ritme de la sang.
Viurem un ara esplèndid
vessant a l’aire cançons
poemes de lletra ferida
què només guareixen si emprenen el vol.















28 14 HAIKUS


Defuig la feina
proclamant-se rodona
arraulida


Provoca el cisma
la ruptura de l’enginy
l’aire resclosit


Bada la boca
les roses entre els arbres
la carena fuig


Aquí ve el record
de la primera pedra
què fou tortuga


S’obren els límits
son a fora son a dins
la pell sensible


Espai per l’esperit
matèria pura, intacte
gemegava el vent


Monges, canonges
dominadores i esclaus
mística fosca



Primitiva pau
silenci de l’anima
redempció final


Se’n vola l’eixam
i entre núvols de tristor
tot recomença


Dau de nou cares
l’ensurt roig de la festa
fatal tripijoc


Asos i dosos
i cartes què no lliguen
així és la vida


La capacitat
només és practicable
en l’àmbit del buit


S’osca la destral
i és vesteixen els arbres
de puntes de blau


No en seré capaç
d’entomar el teu esguard
i deixar-te anar




29 MIRALL

Avui, al mirall entelat
m’he vist una mirada tova
mig morta, sense força
què em guaitava vidre enllà

Des d’aquell buit pla
ple de vida aparent
se’m fa estrany el moment
i aquell visatge tant bla

I jo no podia si no mirar
aquella fesomia meva
cercant-me als ulls la manera
de fer-me-la revifar

De grisors i d’apatia
em tornava tenyit l’esguard
i per molt què m’esforçava
res és podia canviar

Nineta a nineta clavada
amb un to tant irreal
que em feia por el qui em mirava
des de l’altra banda del mirall












30 CO·LECCIONISTA

Lladre d’amor probables
imprecisos i fets d’il·lusió
col·lecciona promeses amables
i no n’espera ja l’eclosió.

Guarda secretes mirades
en una capsa en el seu cor
les cull caminant en silenci
per els carrers on divaga sol.

Fesomies d’herba tendre
i esguards de còmplice emoció
sortilegis de fada, ulls de promesa
què li il·luminen el jorn.

Neixen d’un instant fugaç
de màgia que omple l’aire
el seu esclat i el d’un altre
en milimètrica comunió.

I sap què és banal la col·lecció
què mai tindrà els peus a terra
però així el seu cor batega
amb la força alegre de l’amor.

Col·lecciona amor ficticis
que només broten de la solitud
per lliurar-se d’aquella inquietud
què li pesa com un malefici







31 VI FOSC

El món és mesquí i estrany i l’amor agra
la vida cou i fa l’anima mesella
tot sembla roí i res mereix la pena
i s’ha amistançat del oblit i la boirassa

Bevent vi fosc el sorprenen les albades
recolzat a la barra del seu desesper
llums grogues, teranyines i ressaca
no apaguen el neguit què a dins li creix

I s’aferra com si fos timó en tempesta
a la copa mig buida que te al davant
i cerca a glops certa pau, certa lluerna

Treure del res la força per anar tirant
tèrbol l’esguard, abraçat a la botella
no veu la ruta si no és cap un altra bar

Ja fa molts anys extravià nord i mesura
isolat en un món sense compassió
va perdre bous i esquelles d’un sol cop
i la sort el descavalcà de sa muntura

Des de llavors que el defuig la fortuna
i ell ja no està per anar-la a cercar
entra en el bar frisant per la nit obscura
fins que cau per terra tot ell deixat anar

L’esparsa alegria de la inconsciència
posar fi per fi a la lluita de la pensa
i embriagat esperar el bes de la mort

No hi ha timó, ni vent, ni vela oberta
sols l’afany de satisfer la set immensa
que a la gola l’escanya com un jou

32 CONTINENT

Un continent per descobrir
amb silencis d'albada primera
el meu mar mor en tes arenes
i el nàufrag que vaig ésser, reviu

Beneïda corrent de ma deriva
que m'ha escopit al teu sorral
blanc, suau, tant ple de vida
estès sota la nit rutilant

Acull el meu cos de desferra
que la teva terra el vol guarir
ho se perquè el cor a cau d'orella
em diu que en tu res no es mesquí

Sadolla la meva set pregona
la neu que albiro en els teus cims
d'on eixams d'ocells se'n volen
seguint l'aigua dels teus rius

Un continent per explorar però
no amb aire de conquesta
lliure et vull com t'he trobat
sense deu, ni senyor, ni senyera












33 LLEBRES

Salten, les llebres dels meus mots
espigolaires què llauren aquests erms
on hi ajec els neguits de cada jorn
i res belluga excepte el pensament

Salten i corren lliures com el vent
que no hi ha marges amb prou alçada
entre la bardissa cerquen l’aliment
mentre els trets ressonen per la contrada

Llebres trescant per planures i singles
bestioles del bosc ombriu i enrevessat
ocultes entre la boira què matina
sense sentir-les les tens al teu costat

Llebres, mots de tessitura precisa
encara dolces les albes, petges a la neu
anomenant amors, paranys de la vida
què en néixer el Sol fonen lentament

Llebres guimbant en el bosc de la nit
atentes al cant ferit del gos llebrer
si el senten què ve, corren espaordides
mots de poeta què a cops és senten morir












34 PARDAL

Com un pardal, res demano
excepte que la providència
procuri la llet i la mel
l'espiga i el sarment

Res demano
... excepte el meu temps
tant si és llarg o curt
ple de malura o de salut
però el vull a la vora, fidel
arrapat a la meva pell
què jo... res demano
... com un ocell

Res demano, ni vull
ni dels homes ni dels Deus
ni del món, ni del cel
però el temps... no vull que fugi
covard sense memòria
furtiu, com un mal vent

Com un pardal, res demano
... excepte el temps














35 ESCOLTA’M

Escolta'm ara, què em sento
posseït per certa veritat difosa
potser no és més que una broma
i que amb poca cosa m'acontento

En els teus ulls he vist l'ombra
què podria oferir-me sojorn
però potser és la fam pregona
i el cansament el què em mou

A la teva fesomia he pogut llegir
braços oberts, redós i calma
la deu somiada que la set sacia
com una promesa del propi destí

Potser el tribut a una certa equitat
on s'asseuen els pilars de la vida
carències, mancances tot s'equilibra
i res en va és malbaratat

O potser és només la ma de la fortuna
quan ja ho donava tot per perdut
qui m’empeny cap a tu amb dolçura
cap als teus ulls de clariana i de futur













36 CABELLS

Els meus cabells son de cendra
i duen l'essència arrapada
de mil estius, de mil tardes
i el regust de mil besades

Pentina el vent les albes
i les nits on he trobat pau
sojorn del viatge, aigua
per la gola del caminant

Els meus cabells son branques
testimoni de temps passats
escrits amb la llengua dels signes
que en gris ha sedimentat

Els meus cabells son llargs
com llarga és la mar immensa
son moviment amb l'oreig
i calma a les nits obertes

Els meus cabells duen Sols
ventades i capvespres
i la pols de mil corriols
i la gatzara de mil festes

Perquè son com jo mateix
i duen penjada la lluna
i només qui mai m'ha entès
absurdament els rebutja




37 BENEIDA SOLITUT

Malgrat tot, m’estimo encara
aquella fredor on m’has abocat
perquè el silenci dels teus actes
inexplicablement m’ha alliberat

Perquè en tancar-me una porta
la què, entre totes, havia triat
se me’n han obert moltes altres
amb les què no hi havia ni pensat

S’estronca la font i l’aigua viva
s’esforça per cercar un nou trau
si cal esberla la cantelluda roca
i a territori fèrtil va fent cap

Què ella va néixer per regar
i per fer brotar collita abundosa
no pas per deixar-se enterrar
al ventre eixorc de la terra morta

Així doncs he de dir: Beneïda solitud
què en l’abandó troba companyia
el camí natural de la pròpia vida
què no vol sepultar-se en un taüt

Tot i que un jorn fugir la jovenesa
em trobo encara radiant i fort
la força m’empelta cada cèl·lula
i no em resigno a esperar la mort







38 QUAN LI DONA LA GANA

Ben trobada pau d’aquests meus dies
on res pertorba la calma si no el vent
ha hagut de morir la recança antiga
en germinar el nou coneixement

Ha hagut de morir el desig
que el meu pit ardit sepultava
i ara és silenci... cel de clariana
el què amb mi va fent camí

Ha hagut de morir l’esperança
l’energia què atorga la mancança
per sentir-me llibert per fi

I no és el dolor de la renuncia
però la falta de motius què anuncia
l’albir de certa pau per mi


Son moltes llunes sense aixopluc
amb el cor exposat a la intempèrie
cercant les raons de la ferida incerta
què em crema a dins amb foc tossut

Ara s’ha consumit per falta d’aire
la brasa roent què em feia patir
i sense esperar ja res del destí
deixo que la pau del cel davalli

Benaurança què ve del buit pregon
de l’ermatge què m’ha envaït el cor
mentre jo enfollit la cercava

I he comprovat que no hi ha raons
ni erudites explicacions
i què la pau ve... quan li dona la gana
39 LA MEVA FAM

La meva fam és tanta
i tan pregona què xiscla
amb un crit inaudible
què remou la víscera
Jo, què avesat a la soledat
des de la calma deixava
què és produís natural
el sadoll què precisava

Avui, ja ni cou la grisor
com una avorrida nafra
què ni es guareix del tot
però tampoc molesta massa
La meva fam immensa
repta com serp escamosa
deixant trossos de pell
a cada aresta de la roca

La meva fam rampant
pel tronc de l’ossada
crida un silenciós bram
de pertorbada heràldica
La meva fam és aquí
però no per quedar-se
tant lluny com puguis de mi
ajuda’m a foragitar-la

Què ara, s’ajup quan passes
i et guaita hipnotitzada
no gosa a bellugar-se
que viu al meu pit tancada
Tem què si és mogués
trobant la força tal vegada
potser s’aturaria del cor
el compàs, la vida, la bategada

40 MUSA

Entre la boirina dels meus pensaments
et busco com un orfe busca a una mare
la llum de la teva fesomia resplendent
il·lumina el meu vers amb mil imatges

Et busco però se què en realitat
trobar-te no és el què el meu cor precisa
què el teu esperit és el què m’encisa
des del món poètic què he imaginat

Ets musa, deessa de l’harmonia
i no tens cabuda en el món real
tot i què sense el teu embruix, moriria

Que sense tu la vida és gris i fa mal
i la paraula roman quieta en el seu cau
llanguida, sense esma, pansida.

Entre el garbuix de la vida actual
trobo a cops, una calma indefinida
què m’omple d’una pau exquisida
i d’una indescriptible beutat.

Potser és el record de la teva figura
irisada, irreal, al·lucinada
què em penetra com una ventada
transformant neguits en poesia pura

I és què ets musa com de les antigues
sublimada per el poeta i per la lírica
intangible com un hàlit d’amor

Envoltada de poms de flors boniques
esteses als teus peus fent de catifa
què els teus peus no poden tocar el món

41 NICEFORA

Nicefora els teus llavis de feltre pronuncien mots de passat, de misèries antigues i de dolors mai enterrats.

Vuitanta buit anys per recordar, un record a cada arruga, la teva intacte força pura manté encara ferm l’esguard.

Parles de garrofes i llambordes arrencades i d’immensa fam, de guixes i pa negre i amb molta sort una arengada.

De quan un bon àpat entre runes eren les peles de patata, el brou de la farigola, les beses i les farinetes de la gana.

De com queien les bombes i del seu xiulet esgarrifós a la cara se’t dibuixa encara avui un rictus de terror.

Dels companys de la feina què s’esfondraren junts amb el magatzem de betes del carrer dos de Maig on treballaves

I dels moros sanguinaris i del pànic què inspiraven i sempre el silenci i la por de parlar en la llengua sotmesa i estimada.

De la ràbia de veure al xixarel·lo sota palio de la força dels cops i de la por covada i del dolor... del dolor... pels què faltaven

De quan l’odi anava vestit de gala, de fats amb sotana, tolerant beatífics als desnerits supervivents de la roja camada

Perdó per cap delicte era l’oferta de la cúria mitrada, com beneïen els fariseus amb l’or d’estoles i diamantines bagues.

Nicefora què duus el nom del Sant del dia què els ulls se’t obriren al món, reviu en aquestes paraules com viuràs en el meu cor.



42 NO ÉS POT

No és pot temperar el Sol
en tot cas, posar-se a l’ombra
i veure’n el resplendor gloriós
arrecerat a la fosca

No és tempera el sentiment
i la llunyania el fa més àlgid
és com voler aturar el vent
amb la humana força d’un hàlit

No és pot calibrar l’amor
què és un torrent què davalla
del desglaç de la nevada
i tot ho amara, inunda i romp

No és pot manllevar de la passió
un tros per fer-la més possible
què la passió hi és o no
i no és mesurable amb cap mida

I... no és pot deturar el temps
botxí de les humanes coses
et sepulta, i no te’n adones
amb passions, amors i sentiments












43 TEMPS FURTIU

Et diria tant de mi... t’explicaria
... tanta vida transformada en nostàlgia
de tot el què voldria fugir
i del què lluita per quedar-se

De les nits de gessamí
i de carícies dolces i esparses
de les llums d’altres estius
i dels vents què m’empenyen la barca

T’explicaria... et diria tant de mi
i de tot l’amor què em manca
tot i tenir-lo just aquí
al reflexa de l’espill... a l’altra banda

T’explicaria què un cop un llamp
em va córrer per l’espinada
i va ferir-me amb un foc
què no s’anomena amb paraules

Però és ferida què no dol
què és ferida tendre i amable
a cops, fins i tot és consol
per la melangia de les tardes

T’explicaria tant de mi
i escoltaria la flor del teu missatge
però temo què és el temps furtiu
el què a tot dos ens manca








44 ESCLAU

Esclau d’un reflexa
rendit... no vençut
habito el miratge
on et vaig veure a tu

Deposo les armes
deturo el brogit
la resistència és vana
i la glòria... l’oblit

Encerclo amb paraules
l’escalfor del pit
la promesa imaginada
la gana i el crit

L’esglai què anomena
el món del desig
l’esguard què és espurna
d’un foc imprevist

Esclau d’un encís
presoner voluntari
poeta sense horari
de mot enardit

Esclau d’una pell
d’un reflexa, d’un somrís
esclau de la fugaç
contemplació del paradís







45 L’ERMOT

M’ha envaït el cor
un silenci d’ermot
I enterbolit la ment
tot aquest sentiment

M’ha fet oblidar
tot el què tenia clar
T’he volgut tenir
en un miratge feliç

I amb tu poder volar
en un cel blau i clar
Sortir del nuvolot
que em fa anar cap cot

M’ha envaït l’ermot
fregat per l’ala del corb
Un temporal de torb
i l’alè de la mort

M’ha envaït l’ermot
del silenci del mot
I ara estic desolat
sense flors en el prat

I ara bufa un vent trist
com mai havia vist
M’ha envaït l’ermot
... així, de cop.






46 REMEI DE TARDOR

Cau suau l’última fulla de la tardor
i el terra humit és un coixí de feltre
sorollós i bellugadís amb la ventada
com l’amor què ressona en el carreró

També cau aquesta tarda a plom
de vents curulls de poesia i fullaraca
entre les fulles seques viu la remor
d’una incerta melangia sepultada

Cau per terra aquella il·lusió ideal
què res és mai tant perfecte i cabal
com allò què despert és somia

Cau també tota aquella gosadia
que a voltes em posseeix i inspira
fugint quan et tinc al meu davant


Cauen fluix les fulles del calendari
i la neu despentina els meus cabells
fulles seques, hàbits, pansits idearis
què van fen crosta al cim de la pell

Cauen flocs d’una esparsa alegria
de tant en tant a la plana del meu cor
quan la fugissera ombra què jo seguia
ha pres fesomia, veu, esguard i nom

Però no el vull dir, no fos què potser
fugís aquell rostre com boira tardoral
esbandida per la insistència del vent

I només guardo en el fons de la ment
la tendresa irreal d’aquell moment
com remei de tardor per qualsevol mal
47 ULLS

Ulls sinuosos d’esguard de vellut
volves lleugeres de la meva solitud

Ulls de misteri, de bosc i de boira
crida dins la nit l’atàvica memòria

Ulls de lluna plena i d’antic ritual
càntics de clariana, llum de fanal

Ulls amainant la fúria del temporal
què porten la calma al meu cos balb

Ulls què refresquen, aigua d’estiu
la set què tenalla en el cor te el niu

Ulls traspassant l’humà embolcall
t’arriben a l’anima la carn de cristall

Ulls de promesa desafiant les lleis
paradisos perduts d’esglais i de pell

Ulls de silenci quan dubten els grills
la vida s’atura l’alè en el espill

Ulls de fantasia què albiren un món
què només viu a l’àmbit de la son

Ulls què parlen una llengua subtil
no cal cap paraula, oreig de caliu

Ulls de poesia fent el món sublim
el què jo daria si em miressin a mi




48 EL CAMÍ

El camí és massa breu
per caminar-lo d’esma
i la mort s’amaga
en algun giravolt

El camí no és fa notar
en tant vas fent via
només te’n adones
en arribar al final

El camí és sempre nou
malgrat l’hagin fet d’altres
però és només per tu
el què trepitges ara

El camí és sinuós
però a ningú enganya
és el caminant
qui a voltes s’entrebanca

El camí és descobreix
a mida què s’avança
i el tros caminat
esdevé miratge

El camí ho és tot
què no ho és ni la fe
ni l’esforç, ni el destí
ni la distància








49 ANIMALADA

Vas amb posat silenciós i suau
i m’ensabones de forma melosa
jo creia què potser series un gat
però m’he adonat què ets una persona

Sempre corres darrera d’un os
perseguint-lo a totes hores
pensava què hauries de ser un gos
però resulta què ets una persona

Què és aquest brogit què ressona
tant eixordador com un tro?
per un moment t’he cregut un lleó
però he vist què eres una persona

T’esmunys entre les meves cames
una centella fugaç i encegadora
hagués dit què eres una sargantana
però ara veig què ets una persona

T’arrossegues i no bades boca
i sempre t’han fet passar pel tub
estava segur què series un cuc
però no, ets simplement persona

Tens una cara lletja i llefiscosa
i et fiques sempre de peus al bassal
xipollejant com ho faria un gripau
però ara m’adono de què ets persona

Ets furtiva, astuta i perillosa
i saps què amb tu no val a badar
convençut que eres una rabosa
resulta què no ets més què un humà

Reptes per terra atenta i silenciosa
amb llengua llarga, bífida i rebent
tothom diria què ets una serpent
però el cert és què ets una persona

Sobrevoles altiva el diari desgavell
tota tu elegant, distant i senyora
qui et veu es pensa què ets un ocell
però al cap i a la fi ets una persona

Entres als llocs aixafant i bramant
i el món sencer tant se’t en dona
podríem dir què ets un elefant
però si t’hi fixes bé ets una persona

Sovint ets mesquí amb fibló de verí
i el teu mal instint mai reposa
pensava què eres com un escorpí
però mirant-te millor ets una persona

Xerres i xerres sense dir gran cosa
i acabaràs per donar-me mal de cap
veu de gralla com la d’una cotorra
però ets una persona a la fi i al cap














50 ELS MEUS MALS

Jo canto els meus mals
per avingudes il·luminades
entre la gent anònima
què m’envolta com una boira
entre lluentors d’alumini
i arestes fredes i inhumanes

Jo canto els meus mals
per viaranys i llambordes
fent voleiar la fullaraca
en espirals de fulles mortes
què l’aire eixut de la tarda
amb els neguits s’emporta

Jo canto els meus mals
i els foragito cantant-los
els llenço cel amunt
al regne de les nuvolades
i si t’hi fixes quan plou
els veuràs fets aigua, caure

Jo canto els meus mals
què diuen què cantar els espanta
però penso què si no en tingués
què la vida fos un Verger
sense angunies ni recances
seria qui, malgrat tot, encara canta.










51 ONZE

Capiculada com un onze
sense relleu, ni solta
estremida, letàrgica
adormida, no morta
Insensible i eixorca
la pell què l’anima
i la què la suporta
què jo anhelo viva

Però és fluixa i somorta
i no pot donar res
què res li fa el pes
si no és la cosa pròpia
Tancada en un capoll
com una papallona
a larva s’abandona
sense fer cas del món

Què la crida i demana
què li exigeix penyora
mentre trista plora
i va filant el seu món
Filosa què files
agòniques sedes
deixa passar clarors
de somnis i perles

Que et toquin el cos
aquest cos perfecte
de marbre calent
de suor i de sexe
Oberta poncella
embriaga el oreig
perfum dels teus dies
dansa amb els meus


52 PREGUNTES
(el pou)

El silenci cau com una pluja de pel de gat, udolen els gossos i espetega la llar de foc.
Soc aquí per resoldre el misteri, per aprofundir un i altre cop en el silenci que el univers envolta.
Sol, un punt indefinit en el univers infinit.
Tiro el poal al pou i miro què en surt apart de l’aigua, els meus dits assetgen la fredor cercant respostes però és només aigua de nit clara.
I torno a llençar al pou la galleda de les ànsies i la sento caure llòbrega, distant, presagi del què ha de ser.
Tibo la corda voluntariós, te la lluïssor de mils estrebades i la saó del temps a la seva trenada pell, encaixa amb el meu palmell com un complement com si no podessin existir l’un sense l’altre.
La corriola renega un xisclet intermitent que a dins del pou plora...puja, puja ...puja el poal ple a vessar d’esperances però a primer cop d’ull ja m’adono que torna a ser només que aigua clara.
Em mullo la cara, bec, m’humitejo els ulls i torno al pare pou la seva canalla.
Cau des del brocal com una cascada que dura un parpelleig.
El sol adorm les gotes d’aigua del meu rostre i els cabells n’escorren quatre arrossegades amb mandra.
El cubell de llauna impàvid sembla fotre’s de la meva tossuderia amb el seu gran ull lluent que tot ho sap!
Ell si que coneix el secrets més ben amagats del pou...és casa seva allò i jo soc un passavolant que cerca respostes i no tant sols aigua.
M’aixeco de la pedra que m’aguanta i quasi d’esma la torno a llençar a les profundes foscors on hi és tant avesada.
La corda et tensa enfollida uns instants i rellisca en una baixada vertiginosa fins que sobtada, amb un cop sec s’atura i resta enterca, immòbil. La corriola ha interpretat la simfonia del grinyol en un andante que no ha durat ni tres compassos..
Deixo que s’enfonsi i l’hi envio amb la mirada carregada de preguntes, tota la força que precisi per arribar allí on rauen enllotades les respostes.





(guspires)

Espetega la llar de foc i les guspires... Potser elles no en necessiten de respostes, elles salten, imprevistes.
Qui ho diria que esperen fetes una boleta d’aire o de fusta o de foc a que arribi el seu moment i la seva glòria o... potser no.
Elles salten al buit sense temor, varen néixer per això, tot el seu passat a l’arbre, a la serena, gestant-se amb mil nits com alenades, preparant-se silents per fer un lluminós pet quan arribi l’hora exacte, el pet just, la perfecció instantània.
Les preguntes que faig no tenen paraules, son les guspires que ha d’inflamar l’anima, sabré que no m’enganyen però no sabré explicar-les, potser no les faig a la gent adequada però la gent son com jo, de respostes assedegada.






(animalons)

Així que miro al meu voltant i veig una sargantana, ... no, calla! que és un d’aquells dragons grossos que s’estan a les parets de les cases.
Ells deuen saber-ne molt veient-ho tot des de les alçades damunt la blanca calç, com dissecades.
Un rampell, un cop de fuet i ja son a l’altre banda.
Els seus ulls de carbó m’entenen la mirada i la llengua treu el cap amb un batzac per donar-li al món una llambregada.
Digueu-me alguna cosa que jo estaré atent al missatge tal com vosaltres ho esteu amb els mosquits, implacables, freds com estàtues, gàrgoles de la catedral de la teranyina.
Potser alguna serpent us espaordeix però no n’hi ha tantes i només és qüestió d’estar al aguait.
Elles son silencioses com ombres i no es veuen venir. ... Ah les serps! Jo tenia una avia que no podia escoltar-ne el nom i no esgarrifar-se ...el dimoni escuat, ara la veig senyant-se.
Si elles tenen les respostes és quelcom que n’hi m’atreveixo a preguntar-me ...perquè? i si fos així que elles tenen el secret, mentre es cruspeixen un dragonet que es volia cruspir a un mosquit a la paret.
Saviesa ancestral, com ser eficient amb el que posseeixes, reptes, voles, camines...tens estudis...tens mosquits...en perpètua orgia devoradora.
I malgrat tot sempre n’hi ha per les parets... serps no, tal vegada alguna arraulida entre les teules.
Però no, no cal patir per res i si n’hi ha alguna jo no l’entenc, no se que em vol dir amb el seu reptar distant.
Prefereixo els dragonets, son més amistosos, a cops t’esguarden com si meditessin, a cops no, sembla que vagin a la seva i tu fossis part acceptable del seu univers, és confonen amb la fusta de les bigues i que no els atabalin ni serps, ni homes.
I les aranyes que no paren tot el dia segregant. I jo penso perquè els hi agradarà tant segregar?... i de on treuen tanta teranyina?...perquè tot son potes, les que tenim per aquí, amb prou feines hi ha aranya, i vinga escopir baba per tot arreu, ara amunt, ara avall, cap aquí, cap allà i qui els hi diu com ho han de fer per ser el paradigma de l’eficiència atrapamosquits, pobres mosquits.
Però ja en parlarem dels mosquits... cada teranyina dissenyada per el lloc específic, infinites formes i possibilitats, sense fer cap cas a la gravetat gaire bé com si la depreciessin perquè, en el pitjor dels casos si cau...que?...jo no he vist mai una aranya que es trenques una pota per caure de grans alçades, ni contusió cerebral ni res de res.
Però i les preguntes...moltes preguntes: perquè no aquell punt i no l’altre per fer la primera cordada? aguantarà el pes d’una mosca? hauré segregat prou enganxós? tindré prou baba, quan dinem avui? ...masses preguntes... poques respostes...la nit inspira.
Les preguntes que jo faig son totes, no tenen mots, ni tant sols idees que les aguantin, fàcils de copsar amb la pell, difícils d’entendre amb l’enteniment i impossibles d’explicar amb paraules.
De paraules... no en tenen, ni raons, ni lògica, ni moral és per això que les formulo a l’aire i al vent que l’empeny, a la lluna, a les formigues, a les sargantanes o als ratolins, perquè elles amb el seu tarannà de bèsties les responen millor que els acadèmics i els gurus de còsmica entelèquia.
Però cal prestar-hi atenció perquè son subtils i no s’aprecien a simple vista.
Penso ara amb el vol de les aus. N’hi ha de moltes menes, categories i estils, grosses, petites...i els seus ossos per norma general, estan pensats per pesar molt poc i per això solen ser buits en el seu interior.
Ja només amb aquesta primera disposició s’aconsegueix que el vol no sigui una pretensió massa forassenyada.
Desprès hi ha el moviment, ràpid i nerviós com el de l’oreneta, volant ras quan amenaça el mal temps, erràtic i sense objectiu aparent, es posa en una branca quan es cansa, elegant, sense fer soroll com per no molestar a ningú, perquè les orenetes a ningú res demanen i la vida sembla un regal que elles aprofiten amb veritable alegria.
O el vol majestuós de l’àguila o del voltor, planejant les corrents d’aire calent que els enlaire o capbussant-se amb lentitud quasi bé d’esma, com aquell qui no vol.
El vol assossegat del qui esta avesat a dominar les altures i no tem res del què hi pugui haver en aquella immensitat blava amb flocs de nata que és el seu àmbit.
O l’intel·ligent vol del falcó que quan albira els seus territoris de caça des de les alçades, resta immòbil com si fos una taca fixa en l’atzur, damunt de l’horitzó, quieta, expectant com algunes vegades fem els homes davant l’imprevist, davant dels canvis.
Desprès però, a diferencia dels homes que solem dubtar fins que perdem la oportunitat, ells es llencen com una centella i amb la precisió quirúrgica de les seves esmolades urpes, atrapen al ratolí o a la sargantana sense esgarrapar el terra, sense aixecar pols.
La perfecció amb plomes enduta per l’aire com una melodia.
Recordo haver deixat passat hores adelitant-me en l’espectacular manera que tenien d’arribar a casa seva els cernicals, un tipus de falcó petit, a les parets de la torre d’aquell castell dels àrabs a Andalusia, petits forats en els murs de no més grandària que el puny i ells es llençaven contra la fosca que els acollia amb una velocitat de vertigen ...sense por de topar amb la pedra ocre del castell, una i altra vegada, incansables.
Però ni en aquell paratge ni en aquell temps m’arribaven clares les respostes a les preguntes que ja llençava al aire amb cada batec del meu cor inquiet, se’m donaven pistes, apunts, direccions, presagis i molta incertesa.
Em ve al cap la historia de en japhy i els seus companys d’aventures en el llibre del kerouac els pòtols místics en un moment en el que baixaven per una tartera d’aquelles muntanyes americanes i el secret per no caure era precisament no pensar i deixar que el peu anés a l’encontre de la pedra justa per relliscar per les pendents com un riu de roques amb equilibri instintiu i animal.
Ells son així. Totes les coses de la natura son així, fan l’esmerç just de l’energia que disposen per aconseguir tirar endavant el seu propòsit de vida en un constant i irreflexiu ara, com l’àguila enfilant una corrent tèrmica, com un dragonet atrapant a un mosquit o una rosa obrint els seus pètals per deixar anar aquell perfum que sempre m’embriaga.




(magrana)

Al mig del camí polsós vaig trobar una magrana i primer li vaig fúmer una puntada de peu veient-la rodolar però desprès la vaig recollir penedit, netejant-la amb la màniga.
Era de color cuir amb un to difuminat de roig que feia una gradació cromàtica perfecta.
I la forma? Espectacular, com una cúpula de palau o una joia daurada de místiques propietats...una magrana.
Potser ella te la resposta que cerco en el seu dolç interior, doncs...l’hi trec la pell amb les ungles, i té la pell dura com una cuirassa de fusta però surt i se’m fa palès l’ordre suprem, sense fissures del interior d’una magrana.
La prova que em feia falta per al menys respondre a alguna de les deu mil preguntes que em faig cada dia.
Els grans estan posats l’un al costat de l’altre en una harmonia perfecte i amb una exemplar economia de l’espai.
Son recoberts amb una pellofa blanca que els envolta abrigant a cada gra de vermelles transparències i dolçor un xic agra.
El disseny és sensacional i no hi ha ni un petit espai desaprofitat, tot és compacte i acompleix la seva funció a la perfecció: protegir i assegurar a dins de la dura cuirassa els preuats grans de nèctar.
No admet cap pregunta és hermètic, amb la seva configuració perfecta respon a totes les preguntes que un home limitat per la raó pugui fer.
La natura és un mestre que permanentment explica lliçons amb paciència infinita si les sabéssim escoltar o ens interesses el què ella te que dir-nos.
Hi ha molta gent que al llarg de tota la seva vida no es qüestionaran cap d’aquests temes cabdals per mi i potser viuen més feliços en aquella beneïda ignorància.
Amb aquesta set de coneixement és més difícil assolir la felicitat, la felicitat te un altra vara de mesurar.
No se si ho sabré mai però aquesta no és una de les meves qüestions.
La felicitat es una pregunta que te paraules, es pot formular formalment i el què és pitjor tothom pot contestar-la de manera diferent, es clar, conforme als seus principis, idees, educació o personalitat, per tant una resposta amb tantes variables no és resposta.
Fa airet i per la porta entra un mestral amb fúria que em fa volar els papers que tinc per damunt de la taula fent-los anar a l’altra punta de la habitació.
Tanco la porta i la llum minva fins al punt de fer molt complicada la escriptura.
No tinc corrent elèctrica i a l’Hivern a les sis de la tarda ja s’enfonsa el sol en l’horitzó, de manera que encara que no sigui nit, nit...la nit inspira.
He trobat la inspiració en el cor d’una magrana i això ha satisfet en part la meva ànsia inquisidora però noto un buit encara en el lloc on hi hauria d’haver hostatjades les respostes, de manera que encara assedegat alço l’esguard cap al cel estrellat i a la fosca que tot ho envolta.


(estrelles)

Com podem comprendre la magnitud de l’univers sent només un polsim, una partícula ínfima que belluga en aquest immens escenari i malgrat això tenim el poder de formular preguntes i qüestionar l’essència mateixa de l’eternitat representada ara i aquí en aquests 180 graus de fosca estrellada, d’un canto a l’altre de la volta celestial.
Hi ha estrelles que en el nostre present brillen vives i alegres però que lluny en realitat fa centenars o potser mil·lenis que varen extingir-se.
És només la seva llum la que ens arriba i si guardaven en el seu si alguna forma de vida semblant a la nostra ara és només un idea peregrina, ni tant sols un record, una historia que potser en una llunyana galàxia algú en guarda constància.
Potser en aquella estrella hi havia alguna forma de vida que es feia les mateixes preguntes que jo em faig, ara però ha deixat de ser important tot plegat.
Llàstima.
Les estrelles es mouen dins de les galàxies que agermanen mil sols diferents cada una i elles en son gernació en la cúpula de l’univers, no hi ha final ni principi, estan fetes del mateix material que les meves preguntes i el silenci les envolta per tota l’eternitat.
És potser el silenci la resposta? Ell no te paraules tampoc, ni rostre, ni cuites i respon a totes les preguntes amb una fredor total, absoluta que fa els seus arguments inqüestionables.
Si sabes escoltar prou bé el silenci segurament comprendria el missatge que preciso.
He escoltat el cant dels ocells, el so del riu fent remolins entre les pedres, el vist el creixement imperceptible de les plantes, el sol defensant la seva fotosintètica causa i el vent empenyent l’aire amb la seva remorosa cançó, el estels i el seu llenguatge antic i xifrat, he aprofundit en mi mateix la recerca i he notat el batec del meu cor acompanyant els pensaments, marcant el tempo com un metrònom, he guaitat el vol de l’oreneta, del falcó i del mosquit i la buidor persisteix encaixonada en el meu pit.
Criden les preguntes sense veu en el tornaveu de la meva ossada.
En el fons se que no hi han respostes a mida i que mai seran contestades adequadament, em conformaré però amb aquestes petites engrunes de clarividència que de tant en tant em faig la il·lusió de percebre.
La nit inspira i el dia també però sol haver-hi massa soroll i el soroll ha deixat de significar festa i alegria com en el passat on no hi havia cap altra remor que no fos la de la natura i ara acostuma a voler dir mal de cap, dispersió i distracció.
El silenci no se si tindrà les respostes però és l’àmbit perfecte per llençar les preguntes.
Cercaré les respostes en l’esclat d’una mirada neta i frontal, carregada de tendresa i compassió, potser en la d’un ancià amb la fesomia clivellada de recs i d’inaudites experiències ...però no, les seves experiències meravelloses deuen aportar certa llum a les seves exclusives preguntes si és que en aquelles alçades de la vida i sentin el frec de la mort rondant-lo, se’n deu formular encara alguna.
És limita a esperar a la dama que l’assetja i a la seva definitiva abrasada. Cada dia li ha de fer menys paüra el canvi de substància.
Calculo que no li deu interessar ni l’or, ni el sexe, ni cap altra cosa en la que ara jo pugui pensar, tal vegada l’amor dels qui l’envolten el distreuen de la cabòria mística de transformació en la que es deu veure immers, però sap que ha d’anar sol en aquell viatge i tant li fa qui li posi damunt de les seves parpelles closes, les monedes per pagar al barquer que l’haurà d’acompanyar a l’altra banda del riu de l’existència.
Tem al dolor però fins al dolor s’acostuma, lamentar-se del inevitable només engreixa l’agonia.
Cercaré doncs en uns altres ulls, potser en els d’una noia distant i desconeguda.
Amb una llambregada n’hi ha de haver prou, que jo comprendré.
Però la major part de les vegades només veig reflectides les meves ànsies i la meva set de respostes amb una lleugera pulsió animal que deu tenir quelcom de força primigènia forjadora d’universos.
La cèl·lula cercant la cèl·lula germana.
De cap manera el Grial, l’ambrosia que hauria de saciar-me. La Serra D’almos juny 2010




Barcelona, Desembre 2010