14 NEBULOSA DE SILENCIS 2010

NEBULOSA DE SILENCIS








Poemes























Pere Suñé Ribera
pereplant@hotmail.com
Octubre 2010

































































INDEX

1 Espill
2 Res encara
3 Traginar
4 Podall
5 Tard
6 Temps
7 Atia’m
8 Llaurar vents
9 La rosella del prat
10 L’escola del fret
11 Decidit
12 Ara em ve al cap (senyor Jozé)
13 Ínfima rendilla
14 Darrer poema
15 Verda beutat
16 No enfollir
17 Només un poema més
18 La nebulosa dels silencis
19 Addícte
20 Difuminat
21 Vital
22 Versos
23 L'aixada
24 El plor de l'arbre
25 La serp de foc
26 Divaga
27 Dia nefast
28 L'home sense embuts
29 Fe
30 S'espera
31 Extravagància
32 Poeta errant
33 Barques
34 Atenció
35 Impuls
36 Ull
37 Flor de Pedra
38 Malastruc
39 Si em crides
40 La casa del vent (prosa)
41 La casa del foc (prosa)
42 La casa de la lletra (prosa)
43 Abus Obus
44 Dos peus



1 ESPILL
Qui esgarrapa
els meus silencis
si no és l’ardència
què em cova a l’anima.
L’atàvica tendència
al complement
el retrobament
amb la part què manca.
La incerta recerca
de la promesa concòrdia
amb la què la vida enganya.
A hores d’ara és pot parlar
del despropòsit
d’aquella beutat
quasi somiada
Entrevista un instant
breu i fugaç
d’enganyoses traces
Esmunyit temps
de temps sepultat
I ara correm darrera
l’ombra allargassada
del present què fuig.
Cercant respostes
en els llevants
Etzibant preguntes
als ponents
Però no tenen paraules
els vents
només laments
sospirs d’enamorats
nuvolades viatgeres
i estols d’estornells.
El silenci és un espill
que capgira les imatges.

2 ... RES ENCARA

L’exasperant silenci del qui espera
una senyal, un mot què mai arriba
si us plau què s’ompli, encara prega
la buidor que el corseca i martiritza

Passen els dies rodolant com còdols
per una pendent que dona a l’abisme
i el silenci és un tràgic cataclisme
que li trenca el cor amb deu mil trossos

Silenci erm què l’esperança anihiles
i sembres dubtes en el dia cristal·lí
quines aigües sadollaran per fi
aquella set pregona què inspires

Obert en canal el seu cos inert
amb tessitura d’entranya exposada
a mercè del volto i de la ventada
només jeu i espera un senyal cert

Un fuet de vent, un cop de bec
un prec, un bram, una simple paraula
una llum en el mar calmat i esquerp
què ara acull el seu cos baldat i laxa

Fins què d’un cop, d’una revolada
s’adona què el temps fuig d’amagat
i és posa dret i amb si mateix s’enfada
i comença bategar el seu cor trencat

No tornarà mai més a aquell indret
a aquell punt on no bufa ni la brisa
on tot s’atura fins i tot del cor el batec
i la calma torna la vida estantissa


3 TRAGINAR

S’assenta exhaust de traginar
i espera la placidesa somiada
però aquella calma no ve
i l’aire és fa més tèrbol encara

I amb el cos balb i mal d’esquena
tem que haurà de continuar
com el ruc que no passa pena
i sap que el seu destí és traginar

I no arriba l’estona reposada
què és consol en el seu traginar
i va amunt i avall per la terra
com qui no te enlloc on anar

I cada dia és més i més feixuga
la carrega què ha de dur al llom
i t’asseguro, com hi ha món!
què si en fos capaç la llençaria

Que la reculli del terra un altra
i que se la posi a l’esquena
a veure si de debò val la pena
tant traginar i tant de bagatge

Segur que ell troba una solució
veient lo cansat què es empènyer
cercar l’ombra fresca del racó
i esperar què s’acabi la feina

I és què traginar no és vida
o no és la vida què ell mereix
què de traginar, tothom tragina
però ell sap que tragina en escreix


4 PODALL

Si no ho saps, ho has de saber
què vol podall la meva branca
perquè el nou brot ulli bé
sense entrebancs de vella saba

Què el Sol m’urgeix la pell
i vol guarir-me les ferides
colgar-les d’escorça i oblit
perquè rebroti la nova vida

Perquè ara per ara tot s’ha de dir
arrossego massa branca morta
i cap creixement suporta
tant d’embalum què ja no viu

I la saba corre pregona
per cabals esclerosats
i...ho has de saber, si no ho saps
què si s’adorm és saba morta

Per això vol podall i fermesa
què hi ha tot un cel per enamorar
tot un futur de fulles verdes
malgrat clivelles del passat

Doncs...Bon vent i barca nova
com diria un foragitat
què arrossegar baluernes de passat
només vol dir pals a les rodes

Amb quatre cops n’hi haurà prou
per deixar a terra tot el llastra
i endegar un altra brancatge
de vida nova en el vell tronc


5 TARD

Quan me’n he adonat
ja era tard
i fugies a lloms
d’una llum esbiaixada

I quan he notat
l’esvoranc
que la teva partença
em deixava...
ja era tard

Massa tard
per comptar amb els lliris
què em parlaven
de l’amor pur

I era tard
per dur-te roselles roges
què és proclamen
humils i salvatges

I m’he adonat
què tot jo era eixut
erm clivellat
com el terral sec
d’un desert paratge

Ja era tard
i jo encara maldava
per un glop de la teva aigua
però ja te’n havies anat

Des de llavors
conreu estels
orfes de nom
en la nebulosa del silenci

6 TEMPS

Giren i giren sense parar
les busques inquietes del rellotge

Cau la sorra escolant-se pel seu trau
senyalant el pas de les hores

Degota l’aigua del present
a la clepsidra dels homes

Tomba el Sol cap a Occident
i va donant voltes i voltes

Lluna plena, quart creixent
quart minvant i lluna nova

Neix un home i és fa vell
una lenta campana a l’alba sona

Els planetes dibuixen ratlles de temps
només per fer enfollir als homes

Intèrprets del què no és
mentre el teatre sencer dona voltes

S’anihilen els dies un a un
... cauen com mosques
que en un horitzó tenyit de mel
estúpides s’enfonsen








7 ATIA’M

Atia’m la flama que la vida abrusa
que no cremi amb crepitar somort
i que s’enlairi cel amunt el foc
omplint la nit d’estels i espurnes

Venta’m aquell foc què dorm callat
i desvetlla’l amb el ventall de l’alegria
que el temps no passi d’esma al meu costat
encén en els meus ulls la flama viva

Què el foc no s’apagui per massa fum
ni per massa llenya què l’ofegui
què ha de cremar amb el to just
sense ma maldestre què el remeni

I quan només quedi encès el record
d’aquella foguera àvida de vida
remou encara la brasa i mira
com serva la terra l’enterrada escalfor

Aquell caliu és com l’obra què perdura
i un cop extingits foguerada i vida
passats els anys i aquella força pura
és troba pregona, encara l’esca primitiva












8 LLAURAR VENTS

Llaurar els vents i les calitges
i fer què dels invisibles solcs
en neixin eixams de versos
com papallones de plata i or

Subtils nebuloses de lletra
envaint l’estantís cel de plom
alleujant l’oreig de tristesa
que sovint ens pren el cor

Lleu carícia d’aire nítid
tal vegada només una il·lusió
collita tendre, ull de llavor
vessant olors a l’oratge insípid

Cercar la raó d’aquell buit fons
què insidiós ens amara i ronda
la no volguda somnolència
que sovint afeixuga els jorns

Un esborronament, un esglai
pirotècnia a la fosca pregona
aquella que només és copsa
quan ningú d’altre està mirant

Que rau a l’interior de cada home
i què n’és refugi o perdició
lletra que del cor precisa
tant del meu com el del lector

Llaurar vents, collites d’aire
invisibles com llevants i ponents
esperó de la natura al rostre
dolc fuet si la mandra ens pren


9 ROSELLA DEL PRAT

No és pas de joia la llum
què veig en els teus ulls
potser l’ordim que vares teixir
no et va sortir com esperaves
i ara romans desdibuixada
amb aquest rictus moix i trist

Eres la flor tendre del meu prat
la rosella de fesomia alegre
però ara que el temps ha passat
m’adono que soc un insecte
a la teva corol·la atrapat

I n’he conegut d’altres com jo
sense espurna, ni fe, ni esma
amb el cos i el cap devorats
per la freda vegetal bellesa
d’una bonica rosella del prat

Però... a què treu cap?
Jo què tot t’ho he donat
i he estat el paravent de la ventada
ara el teu rebuig se’m clava
com un punyal sense pietat

Deu ser cosa de la natura
perquè no li veig cap sentit
si jo t’he regat com volies
i si no, mai no m’ho has dit
i ara t’has tornat seca i esquerpa
incapaç de donar un somrís

Que la lluna de demà
eixugui les llàgrimes
del meu coixí.

10 L’ESCOLA DEL FRED

A cops el món és una escola de fred
de cambres silents i corredors obscurs
on s’hi imparteixen classes de malastruc
de desesperança i de cor esquerp

Matèries mortes i esperits errants
imprecacions al fat maleït i a la solitud
malediccions, càbales i ritus infamants
plors de lluna negra i udols nocturns

A l’atzarosa escola de la dissort i del fred
els mestres sords no escolten els precs
dels damnats a somnis impossibles

Dels desnonats de la casa dels plaers
erràtics, perduts i abocats al desencert
amb cossos erts aprenent lliçons indignes

A voltes és una iniqua acadèmia del fred
on s’aprèn a viure sense pau ni alegria
sense l’escalfor què és motor de vida
i a reptar per les llambordes com una serp

A esmunyir-se silent amb el verí a la dent
i a defensar-se del caliu d’un somriure
a revestir-se el cor d’una escorça de gel
i a anar pel món amb arrogància altiva

A la nostra malaurada escola del fred
no hi ha ni apunts ni llibres de text
i és preuat el dol, el plor somort i el gemec

L’escola del fred no vol pas ser perfecte
és un indret fosc, paorós i sinistre
on s’hi cau per un mal averany incert

11 DECIDIT

Obrirà portes per la por segellades
i deixarà que és produeixi natural
el sentiment que el trasbalsa
el sortilegi què el fa esclau
Caminarà cap a ella sense traves
mostrant-li nu els pensaments
alliberarà dels set panys les ganes
i exposarà la seva entranya als vent
Que fins ara massa seny i prudència
l’han deixat orfe de l’essència
que a hores d’ara hauria ja d’haver begut
Però ha engolit ja tants glops d’absència
tanta frisança, tanta fam encoberta
que sense aquest deler és trobaria perdut

I prega que arribi l’instant propici
en que vencerà, per fi aquella recança
i allí on estigui anirà a cercar-la
per lliurar-se d’un cop de tal desfici
Mirar-li els ulls amb valentia
i sense embuts dir-li el què li ha de dir
deixar-li cristal·lí el què de ella voldria
i esperar com un nen sentir-li dir que si
Que ja n’hi ha prou de mitges tintes
de desencerts, d’actituds poc decidides
que li entrebanquen el cada cop elpas
I si puny de nou l’encís quan ella el mira
la guspira de desig que als ulls li brilla
tem que s’hi haurà de llençar de cap

12 ARA EM VE AL CAP (SEÑOR JOZÉ)

Em ve al cap ara, aquella veu de tro
què retrunyia pels barrancs de la contrada,
aquell so poderós què era la guia del remat.

Les vaques, dignes i de ampla i prima banya
esveltes i ensenyant costella, de color cafè amb llet
... aixecaven el morro humit quan l’escoltaven
i la pell, és sacsejava encara
amb l’espasme del reiterat ensurt
d’aquell bram sense malentesos
què amplificava el tornaveu de la carena.

Tal vegada tement el cop de roc de la fona
què també esclatava... fuetejant l’aire.

Era un so radical
sense concessions per la temprança
esberlat i estès al sol, obert damunt dels singles
aspra com l’escorça dels roures
i resistent com les espinades de roca viva
què s’enlairaven desafiant llevants i ponents
des de l’eclosió dels continents.

Res semblava poder torbar aquell silenci
de tarda que fugia, excepte el potent cop de veu
del vaquer, señor Jozé,
el nas fent de quilla, solcant llevants a l’horitzo
adreçant-se al bestiar que pasturava
amb aquell bram sec, tallat
que feia tremolar el rocam.

Una força noble i pura doncs venia de la sang
i res en ella era gratuït o de cara a la galeria.

Virginal com el primer plor
què s’aboca a l’esglai de la vida
sorgint just quan era precís
i s’estavellava contra els porpres encesos de la carena
omplint de sentit els esquellots què dringaven
a la pau de l’horabaixa.

Cada vaca tenia el seu nom i el gos, a prop de l’amo
i aquell crit escadusser tenia un clar destinatari.

L’animal coneixia íntimament
què el missatge clos en el bram
era per ell i no per la germana...
i obeïa, obeïa per no fer corre al gos
i escamotejar la pedrada.

Ara em ve al cap la brisa de romaní
i el remat lent
entre les flors d’ou ferrat del cist de la contrada
i la veu prodigiosa del señor Jozé
la mascota el caiat de boix i la capacha
entonant la cançó més poderosa, més antiga i sàvia.

*******

13 ÍNFIMA RENDILLA

Ínfima rendilla
què no arribes ni a mosquit
a tu, qui et mana a la vida
quin propòsit, quin sentit?
Et coles a la mosquitera
i en l’obscuritat de la nit
fas què piques i no piques
amb el teu fibló esquifit

La teva acrobàcia nocturna
és tant a prop del meu nas
què mentre tu brunzes i brunzes
a mi em tens desesperat
Menut com no n’hi ha d’altre
però just per fer el teu paper
destorbar el deixondiment
amb perícia detestable

Rendilla, rendilla ...animaló
tu no en tens la culpa
però la nit és ampla i profunda
i a la mosquitera hi soc jo
I malgrat no m’agradi
si t’enganxo t’he d’esclafar
t’he de fer desaparèixer
tal i com m’esclafaria un gra

I no sentiria cap rancor
ans una extrema alegria
de notar com tu cruixies
tot i entomar el clatellot
I per fi la nit asserenada
i la son què pot fer cap
a cops sembles quasi humana
ínfima rendilla sense pietat

14 DARRER POEMA

T’he d’escriure un darrer poema d’amor
musa que ja et tornes a esvair difuminada
tu que has sigut inspiració en la distància
tot i defugir-me esquiva un i altra cop

T’he d’escriure un poema per què si
perquè m’has acostat el somni a la realitat
i t’he sentit amant i amiga a prop de mi
malgrat no tenir-te mai al meu costat

Sembla què mai podré travessar
aquell espill que la sang m’enardia
viure el miratge que en el somni em seduïa
i permetre que t’esmunyis vida enllà

Carícies somiades, paranys del dimoni
tant subtils que viuen sota la pell
i evocant-les tornen des del món del somni
intactes , pures i amb tot el seu sentiment

















15 VERDA BEUTAT

Quina prodigiosa alquímia
desafia les lleis de la gravetat
i amb proverbial capilaritat
xucla l’aigua espargint vida

La puja a la branca més alta
amb eficient i infal·lible sínia
un prodigi de precisió digne
del mecanisme més exacte

I trepa fins a l’alta capçada
des de la terra profunda
i amb la llum de sols i de llunes
verdeja la fulla allunyada

Puja l’aigua per amagada llera
buscant el cel, buscant la llum
en la impossible carrera
d’un lent cabal muntanya amunt

Vegetal corrent, ribera viva
per on belluga la humitat silent
quasi t’escolto creixent
des del silenci de la meva riba

Semblaves quasi marcida
però avui per fi t’han regat
i ara ufanosa i agraïda
mostres la teva verda beutat







16 NO ENFOLLIR

Mantenir la cuirassa del seny
del senderi, la realitat, l’afany
la il·lusió per l’esdevenir, la mesura
i no caure en miratges ni paranys

En els ceps que de forma absurda
s’entesta la vida a anar parant
escamotejar recances profundes
i no enfollir per l’averany

Què si és escrit a la pedra del fat
poc és pot fer per defugir
i la inexorable atracció del remolí
fa fútil la lluita al cap de vall

Què total és qüestió de temps
del temps incert què serem aquí
bevem doncs amb passió el pressent
i procurem sobre tot no enfollir


Què cada un te el seu propi fer
i enfrontat al món i al seu rodar
a cops valdria més deixar-se anar
i de bon grat acceptar els fets


Acceptar sense retrets el destí
i acomodar-se dúctil a la realitat
esgarrapant dies, mesos, anys
i per coses nímies no enfollir





17 NOMÉS UN POEMA MÉS

Només un poema més
un amuntegament de mots
un altra pila de socs
cremant amb focs esquerps

La crònica del desencant
o l’esborrany de la visió
l’apunt de la peregrina raó
de l’erràtica dels vents

Només un poema més
la veu d’una recança antiga
una ferida què encara hi és
què el temps ha fet amiga

Un llampec què refulgeix
mostrant el traç de la carena
la vida, la mort senceres
en un petit tros de paper

La veu què a dins em retruny
clamant concòrdia adelerada
la ploma, l’artifici, l’espasa
el mot vestit de cop de puny

Només un poema més
l’esglai del temps què fuig
l’amor, el deler, la solitud
i el pregon neguit què creix

Lletra del cor que no menteix
un traç d’escuma a l’oceà
un calfred, un sotrac, un batec
les minses restes d’un aiguat



18 NEBULOSA DELS SILENCIS

Si estic al cas
escolto el so callat
de la nebulosa del silenci
Si poso atenció
m’adono de l’imperceptible
moviment de l’aire
Si m’hi fixo
descobreixo els mil paisatges
que s’esmunyen
Si estic quiet
la meva pell captura
papallones oceàniques
Si romanc calmat
percebo l’arrogància
insuportable del brogit
Si entenc
el valor de l’ara
s’alenteix el seu davallar constant
Si paro bé l’orella
percebo l’especial
i exclusiva veu de cada alenada
Si deixo de voler
atrapar l’instant
el neguit de no poder, para
Si no el vull aturar
el pensament
sense fer-ne esment, passa
Si estic al cas
escolto el so callat
de la nebulosa dels silencis





19 ADDICTE

Soc addicte a la poesia transcendent
i de vestir de mots bonics temes cabdals
sense fer concessions a les coses banals
amb compulsió espontània i vehement
Cercant la quinta essència del mot
i de l’entrevista solució paradigmàtica
de la pressió del temps i de la mort
i detractor de l’escriptura automàtica
De donar-li al mot la volta i fer-lo florir
i què lloï aquella idea pura què belluga
i empelta l’ànim d’un poeta maleït
Ser prestidigitador de l’idea abstrusa
de la pedra foguera, del mot i de l’espurna
què ve de l’incendi que em crema a dins

Potser mai serè capaç d’escandir
el què voldries què et vesses a l’orella
àvid de sensacions i de sorpreses
lector tirà a punt de lloar o de destruir
I carregar-te d’un cop sense miraments
tota la fe i l’afany, tot el malabarisme
què un poeta negat en el pessimisme
desesperat enlaira com a paravent
Aquells mots fets artesania elaborada
que voldrien aprofundir en la mirada
de l’home sobre les coses del món
I anomenar aquella veu més pregona
què pertany a les coses què s’enfonsen
al si enterrat a l’anima què te tothom







20 DIFUMINAT

Molt bé...molt bé ja em difumino
els meus braços és fonen degotant
entre els meus peus
La fesomia se’m fa translúcida i flonja
i poc a poc s’escola galta avall
com una llàgrima
Molt bé... molt bé ja quasi no soc aquí
i aviat no quedarà res
i l’eco dels meus passos s’haurà esvaït
El meu cos ha furtat el color a l’aire
i ara no se’m veu ni mai més se’m veurà
doncs m’he dissolt
I ara no soc ni esperit, ni carn, ni os
en cap món habito o divago
i en cap món cerco redós
Algun esquitx de pensament
tal vegada s’elevi del toll
que la meva aigua vessada ha deixat
Molt bé...molt bé, ja callo
el silenci serà la mesura inútil
d’allò què ja no soc, en el record difuminat
















21 VITAL

Un poema vital i optimista
què engegui el motor de l’alegria
un minut de pau en el conflicte
una calma preuada però mínima

Mots sentits, alenades fresques
que renovin l’ambient viciat
paraules com besades tendres
com clarianes netes de cel blau

Un espetec de colors boreals
un castell de focs al cel nocturn
omplint la nit de llums i esclats
i el cor d’un goig ver i profund

Un sortilegi per convocar
tota la joia què el dia regala
fer-la més pròxima, més humana
i que no fugi esquiva dia enllà

Fermar en el paper la mirada
que vol el seny per no enfollir
vestir la solitud d’esperança
i amb renovada fe fer camí

Un poema seré què eixugui
la llàgrima d’un amor ferir
un ara nou, un cor que no defugi
la dolça promesa de cada matí

Un poema alegre i optimista
què ensucri la recança del destí
i guareixi la ignota ferida
què la pensa sola no sap capir


22 VERSOS

Potser si què la Terra sagrada
amb poders que l’home desconeix
és la què empelta el mot i el missatge
del vers què del cor floreix

Qui em pot dir si la influència
del bategar callat del terral
fa què la música sigui un altra
i el sentiment què en el vers rau

Tal vegada és el peu què petge
amb força inconscient els viaranys
què la pols dels camins s’impregna
a la sang què escala sords cabals

I li dona un to especial als mots
què voldrien explicar el cel i l’aire
l’esglai, els colors, els paisatges
què s’engendren a la matriu del cor

Doncs sent d’aquí i no d’enlloc altre
soc del terra què trepitjo
dels sons què escolto en el viatge
i d’on em tractin be... ara què m’hi fixo











23 AIXADA

Que cogui encesa la nafra i és clivelli
de set i d’ànsia el palmell de la ma
implorant a l’atzar una mica d’aigua
què estovi la pedra glaçada del terral

Aixada de poesia, sortilegi d’emoció
batzacs pregons dels meus mestrals
l’alè que és ànima del meu cor balb
la pell dels dies, la sang i la suor

Deixatada tinta què vol ser sement
per els solcs fets a la terra aspra
soc obrer del mot, només comparsa
amb l’afany tossut del llaurador

I si el capvespre encén d’or la tarda
què el meu vers et pugui fer sentir
la xopa camisa, l’amor de l’aixada
i aquell dolç deler què em mou a mi

















24 EL PLOR DE L’ARBRE

Vaig escoltar el lament de l’arbre
contenint la urgència d’una llàgrima
què em pugnava per escapar
El temps bròfec i salvatge
espargia esquerp per la contrada
ruixats de pluja com agulles de cap

Va fuetejar-me el llevant a la cara
mentre en el cel de tempesta
els voltors llauraven espirals
Vaig sentir molt a dins l’ossada
bramant entre el cist i la ginesta
l’amagada força del rocam

D’aquell capvespre de ventada
encara en servo una esgarrifança
d’ors i porpres autumnals
L’alè mateix de la Terra viva
cavalcant poltres de jovenesa
en els cabals de la meva sang

Vaig sentir el plor de l’arbre
i m’hi vaig abrasar tremolós
mentre fugia rabiüda la tarda
El vent m’esbandia la llàgrima
i a la pell m’hi naixien nous esglais
què encara avui em trasbalsen

En el llenç plorós de la vesprada
d’aquell temporal de Tardor
s’oïa l’atòmic glatir de l’univers
Encara puny aquell pols a l’espinada
amb sorda i soterrada remor
alhora què degota aquest vers



25 LA SERP DE FOC

D’espurna i d’aire arrauxat
és l’incendi què és propaga per tot
pels rostolls de palla i secalls
què la sequera ha deixat

L’herba tendre no pot fer cap
aclaparada de set i de Sol
i des de l’ull del dia empeny
l’erm eixorc què assetja al món

La serp de foc roent avança
horitzontal, muntanya amunt
la serp de foc tot ho devasta
tot ho torna sutge i fum

L’erm no viu, marceix la vida
i la bardissa ofega el bosc
creix de manera inconcebible
fins que el foc ho crema tot

Desídia mandra i tripijoc
son l’accelerador invisible
inflamant malícia i abandó
de qui del diner és addicte

S’ha fos en falòrnies el pressupost
i el bosc roman callat, impassible
ni protesta enutjat, ni fa avalot
només plora fent-se combustible

I el món esdevé crosta negra
sense vida, ni arrel, ni llavor
tot per el mal afany de l’home
i la seva vergonyosa gestió
26 DIVAGA

Divaga solitari esbandint les hores
a l’àrid llim dels no nascuts
resa a deus aliens i propis
sense fe ni esperança, reu del malastruc
potser alguna anima vagarosa
llegirà algun dels seus escrits
o potser l’oblit els sepultarà
en el terral dels poetes mai llegits

Potser darrera tant d’afany i paciència
hi rau un ànsia, un clam pregon
que cerca certa equitat, certa pau
i que l’esperit neguitós se’n calmi
tal vegada haurà d’arribar l’hora
què l’eco del seu cant ferit s’escolti
i què de la vida, natural davalli
la gràcia què precisa en profús doll

I què s’espargeixi el seu vers
com subtil boirina pel món
i què amari aquesta terra xopa
de llàgrimes i d’inútil patiment
i ben segur què de res serveixi
però tal vegada serà feble llavor
que amb la pulsió de la vida creixi
i ompli d’altres fragàncies el vent

I cavalcant errivoles corrents
arribin a remots i obscurs racons
i obrin clarianes de bonança
en els temporals més arrauxats i torbs
potser d’allí vagin a l’aire
deslliurant-se en la feredat de l’univers
com un eixam d’aus captives
què se’ls hi ha donat el cel llibert


27 DIA NEFAST

Dia nefast de negres presagis
d’hores obscures d’empelt fatal
oratges d’infortuni i de mal auguri
on tot el què comences te mal final

Dia gris sense solució d’aclarir-se
menat per una inèrcia de destrucció
energies fluint sense sincronia
ni esma per modificar de direcció

Dia infaust d’esparsa alegria
amb quin peu coix m’he llevat jo?
de bon grat al llit retornaria
a passar les hores entre llençols

Dia tràgic de connotacions ferotges
on la vida s’aferrissa amb la dissort
i la gent sembla al aguait de la conxorxa
i tu a poc què no acabes parant boig

Dia estrany sense llum ni harmonia
en el què retrobo l’essència del branquilló
sacsejat pels vents en cruel deriva
impotent davant del fat traïdor












28 L’HOME SENSE EMBUTS

Sovint voldria lliurar-me de mi mateix
de la persistència del propi judici
i del pes del seny esdevingut malefici
i fer cas... només del cor què no menteix

Sovint voldria prescindir de les raons
i fer tot just el què el cor exigeix
posar atenció a l’esperit què regeix
tot el què belluga a la pell del món

I ser un més amb el vent que udola
pels espadats d’un massís irreal
ser la brisa què sense pensar pentini
serralades blaves i estanys de cristall

Esdevenir salvatge com un animal
i córrer per prats què només s’imaginen
el cos despullat i la ment receptiva
en la catarsi què sempre he adelerat

Sentir com creix la vida en un arbre
ser part de l’escorça i del verd del fullam
i de la rel pregona que manlleva de la terra
el batec del món per enterrats cabals

I ser finalment l’home sense embuts
i regir la vida amb les lleis del terral
què el temps no passi en va en el buit
i gaudir de la flor què regala l’instant







29 FE

La meva fe mou el món
què m’acull i anima
ni Sants, ni oratòries pansides
ni salmòdies de nigromant

La meva devoció fatal
és la raó de la meva vida
soc fidel al cor que em crida
i devot del primer pas

El què aboca a l’abisme
el més poruc i important
què ens ha de menar a la fita
què ningú mai va senyalar

Tinc fe en un justícia
què va molt més enllà
què no és mesura amb la vara
què te l’home per mesurar

I tinc fe , per fi, en la vida
què res ha de demostrar
en el miracle d’un nou dia
i en riure d’un infant











30 S’ESPERA

S’espera un altra cop la revolució global
perquè l’esperança és gratuïta
i somiar no fa mal
S’espera què la consciència planetària
s’espargeixi pel món com un do
renovant la vida, l’aire, el to.
S’espera què l’home canviï els valors
què han conduït a la Terra
a un punt de no retorn
S’espera la revolució sense sang
la fi de l’odi i la fervorosa eclosió
de l’amor universal
S’espera què la vida perduri
i què la Terra aguanti
pel be dels nostres infants

...i mentre tant...

Cauen obusos damnant la Terra
a l’esclavatge de la pobresa,
de l’horror de la guerra i de la fam
Els grans monopolis s’enriqueixen
perpetuant les diferencies
i la fractura social
S’inventen nous bacteris
per atemorir a la gent
i s’amenaça amb la pandèmia mundial
Cremen barris obrers a les capitals
i els crits de guerra
son els mateixos d’abans
I el ric és més ric i el pobre més pobre
és més pobre què mai
i el món és debat en la ranera final



31 EXTRAVAGÀNCIA

Potser diràs què és una extravagància
o quelcom què avui està fora de lloc
però malgrat tot, continuaré el meu viatge
pels sinuosos i amagats camins del mot.

Perquè a cada revolt hi ha una sorpresa
una arbre nou, un matoll desconegut
un cel què s’obre en traspassar la carena
ple d’auguris i visions d’un món perdut.

Extravagància seria no voler aprofundir
en els recòndits sentits del llenguatge
ni a les fites què et permet assolir.

Llocs on no s’hi arriba si no és amb poesia
viaranys polsosos què no és distingirien
si no és amb el vers a vers obrint camí.




















32 POETA ERRANT

L’arpegi, el somriure
la pell què bull
remolins de galàxies
a la nina de l’ull

Melodia d’un tacte
ressò d’un record
perduts pau i confort
mots de l’oratge

Beuratge sublim
l’alè de l’anima
claredat cristal·lina
impossible plugim

Pulsió obsessiva
amarg comiat
el deler s’enfila
al tronc de ma carn

Enyorada carícia
dels dits amants
la perla, la joia
i les llums d’abans

Llenç de poesia
polsosos viaranys
musa esvaïda
poeta errant







33 BARQUER

Trenca l’alba
amb la nit torba
preguntes d’aire
fum de respostes

Cau el dia a plom
de les alçades
cadena d’or vell
que la pell s’enganxa

El Sol fa camí
cap a l’altra banda
callat el barquer
voga la barca

Passa un altra jorn
a lloms d’un esperit
monedes de plata
a les conques de la nit

Què no pugui veure
amb l’ull afligit
què no senti recança
veient el dia morir











34 ATENCIÓ

Salveu-me del desencant i el tedi
de la pell dura i del cor mesquí
de la indiferència pel misteri
què em prepara el jorn cada matí
Salveu-me de tenir-ho tot superat
i què ja ni l’amor sigui un repte
aigua sempre nova, au del meu sexe
què bat les ales en senyal de comiat
Regala’m aquell neguit efervescent
aquella química què en el cor naixent
és en el pensament on fa la vida
L’alquímia què transforma el moment
omplint d’il·lusió el vas del present
què si per mi fos, d’il·lusió sobreeixiria

Salveu-me de l’atracció de l’avorriment
del cos ert, el mot eixorc, la fe perduda
oferiu-me un horitzó d’aventura
per cavalcar-lo a lloms d’un bon vent
Lliureu-me de l’acomodatícia postura
del fred glaçat què impera el món
del rebuig pel germà, de la impostura
què soterra aquell amor comú pregon
Lluny la mandra què temps manlleva
i què sigui la vida i la seva meravella
la què em serveixi d’estímul i esperó
Què per dins soni sempre la cantarella
d’aquella veu, fonda, pura i sincera
què va dient: atenció, atenció, atenció








35 IMPULS

Impuls incontrolable
espasme
seducció de cèl·lula
sota la pell, el ball
pulsió irrefrenable, impacte
la carn sensible
l’ull de mirall

Fuig del pit l’aire
què el pulmó precisa
per alenar
explicita la veu
i el missatge
l’escorça i el feltre
a la teva ma

Suau promesa viva
encesa la brisa
de la passió
impuls sense raó
avidesa de vida
compulsió
combustible, error

Altra volta la rel pròdiga
conspícua força
sense control
bull el deler
primitiva flama
atàvica la gesta
sublim l’esforç

Paradís a la Terra
el cos candent i a prop
festí d’ànsia famolenca
deliri d’ombres vellutades
misteris, tramoies
enardides imatges recloses
entre el cor i el cap

Ardències
víscera i quimera
s’aferren com heures
al meu baldat cos
erm final
batalla conclusa
perduts els estris... la por

Estès al terra
despulles i desferres
se’n vola el fum
per entre els morts
el deler, la força
què s’ha endut el vent
un cop de torb

Gralla de corb
llums i lluernes
espurnes resplendents
fluorescències
i a la pau erta
la porta oberta
i la llàgrima d’argent










36 ULL

Ull plorós, llàgrima tova
el nus de l’angoixa, sanglot
qui fa cas de l’esguard que implora
minses escorrialles d’amor

Ull ansiós, tentines a l’aire
estripada xarxa dels meus mots
desig dolorós, salvatge
pulsió, tendència del cos

Ull trampós, imatge torta
i a la pell la xafogor
impossible batec, molla morta
ressorts, ginys del cor

Ull tremolós, mirada feble
esperant l’amiga ma
guia gentil, musa del viatge
miratge d’aigua clara cel enllà

Ull traïdor què dolç enganya
i torna de pedra el foc
esvaït esglai, caverna de l’anima
per on em perdo jo.












37 FLOR DE PEDRA

Encara què sigui una flor de pedra
la què creixi en aquests erms de formigó
jo te l’he d’oferir de pètals oberta
malgrat trobis trista la grisor
Grisor és el què enguany cria la Terra
collites estranyes, fruits sense llavor
i ni el trist ullar de la flor de pedra
pinta l’ermot d’altra color
Tant mateix te la dono de penyora
per tot l’amor què el meu cor enyora
colgada de bruta pols de viarany
Te la dono amb la secreta esperança
de veure’t resplendir el visatge
tot i ser de pedra la flor del meu regal

Flor de pedra d’enterca condició
no t’escau el rou, ni la pau de l’alba
quieta, aturada en un oceà sense onatge
símbol de solitud, retallada a l’horitzó
Erm gris i maleït d’alegria esparsa
resseca flor dels llims de la desolació
immune al fred, al vent, a la paraula
et volta un estol de papallones de cartó
Te’n faré un pom i una matinada
quan la llum del dia entri esbiaixada
a la teva falda te les he d’adormir jo
I què n’oloris la sentor, la deu amagada
de tota la tristesa què la pedra regala
i la gris tendresa de la seva condició







38 MALASTRUC

Desballestada corpenta
ferritja a les molles del cor
esventrada l’entranya
gec no més i no em moc

Entorpida consciència
i terbolenc el pensament
albiro entre boirines
aquells dies resplendents

Laxes les extremitats
i l’os avar de fractura
l’esquena se m’ha trencat
i tot jo aleno sepultura

No m’hi veig de cap ull
i la llengua és de fregall
la paraula és un parany
i a l’avenc de la boca puny

Coix dels dos peus
amb el dolor a la fesomia
la dent baldera a la geniva
rebutjat per homes i Deus

Jec a la màrfega bruta
i no puc capir el futur
des què vaig enfilar la ruta
ominosa del malastruc







39 SI EM CRIDES

Jo vindré corrents si tu em crides
travessant tarteres, escalant espadats
esllavissada d’amor entre les pedres
què van a espetegar a dalt a baix
on l’oceà bramulant les espera
entre ones salvatges i cants de sirena
i la pau silenciosa del fons del mar

i si d’allí on el meu cos és fa amalgama
amb l’arena blanca i neta del sorral
escoltés de tu encara una minsa senyal
el meu amor suraria altra vegada
cavalcaria ardit les ones feréstegues
i dut pel so del teu crit sota les estrelles
allí on tu et trobessis jo hi faria cap

Jo vindré corrents si tu em crides
deixant enrera tot el meu embalum
baluernes què entorpeixen el viatge
temors antigues, petxines, inquietuds
I t’arribaré amb la il·lusió renovada
amb el diàfan esclat a la mirada
del que ve per romandre al teu costat














40 LA CASA DE VENT

Violins esquinçant la nit geomètrica mentre la fosca cau a cop d’interruptor del llum, la més magnifica i banal expressió domèstica de la dualitat que ens envolta, què incomprensiblement, desprès de tants eons encara ens turmenta.
Sol, solet a l’avantguarda d’un moviment que res demostra, camino pel carrer espargint per l’ambient la essència d’allò suau i punyent que sovint em complau i dol.
Trenco estalactites de pensaments estàtics i en el llenç del dia hi esbosso la rel de l’anima què em fa moure d’aquesta forma incontrolable, corprès pels símptomes de la imminència d’una agonia espiritual que sospito que fa temps que em ronda.
S’afluixen les tensions a la ratonera i ara tothom crida excitat i onejant banderes i jo desconec l’ànsia que els mou assetjat pels sutges infectes del món i les hèrnies de la raó.
Ara però, recomença tot en aquest volum. Una obra capital de poètica abstrusa i fugaç com aquell mític gat de plàstic que llambregava als vianants des del translúcid pedestal.
Degota l’aixeta de la cuina amb ritme cadenciós i el meu esbós de neorealístiques traces és dibuixa a partir de l’observació subjectiva del món mentre damunt meu cauen els dies un a un amb la dubitativa inèrcia de les gotes.
Encara que no pugui escriure ja de nit, el dia és prou bo per les pinzellades i els trets essencials, tot plegat retrets que adreço a l’aire consternat i fred, malgrat l’estiu. Com si amb una besada de la ploma n’hi hagués prou.
Em consola tristament saber que també plou al fons del pou on jeuen la bella morta i els gripaus, mentre les abelles brunzen la fresca obaga de l’aigua negra, fonda i impenetrable on ningú pot assegurar l’existència dels famosos peixos vermells.
Però no, no deixaré caure lletres com còdols al pou i no estic disposat a badar abocat mirant els cercles concèntrics si no que potser dibuixaré zebres i lleons en el llenç de la tarda, a la sabana groga del Sol que cau a plom damunt l’asfalt.
Un altra llibre de Bloomsbury o de Barcelona mateix, que sempre menteix amb la veritat a batzegades ja què res és per si sol essencial. Tot és prescindible i les músiques son el pigment que bressola els meus ulls.
M’inventaré estratègies per subvertir la subtil química anacrònica dels fets consumats i estantissos. L’esparsa veritat que a voltes em posseeix no pot traduir-se en lletra escadussera i pertinaç.
Res em tornarà el teu amor , jo ho se, però ara assegut a la nostàlgia del què mai he hagut de veres em pregunto si no fou tot plegat, una al·lucinació que és va clavar al meu temps com el tascó de l’eina.
Digues-me compulsiu se vols, però no ho crec perquè res és casual malgrat la hipèrbole i tot i així em llenço de cap al vertigen de la pàgina buida a veure si retrobo alguna espurna d’aquell foc.
No, no som herois ni fa cap falta. Som, això si, conductors de llum com la porcellana, el coure o el liti o el que sigui. Tant mateix enganxem el nas als vidres, com sempre s’ha fet, delint-nos per copsar què belluga darrera la carena.
Potser mai hagués hagut de dir-ho però tant és. Diguem que se’m en fot a hores d’ara la llei que s’han inventat per què quadrin les comptes... al cap de vall no enfollirem per coses nímies
Subterfugis banals però amables, fets de fum per distreure la mort de la llum que ens sotja i alena. Trenco els cadenats, crec que amb una subtilesa notable. Poc m’esperava ser capaç d’ordir tant bonic desenllaç emparat en la beutat de la ignorància.
I em colpeix, he de dir l’apatia i la feredat de l’univers. Les dues coses m’adormen com si m’enverinessin a fi d’anestesiar-me la consciència, pervertint la natural percepció dels fets. Lloem la innocència i la clara visió.
Mentre que els meus versos no s’esfondrin com un edifici corrupte els escandiré impassible, doncs sinistres son els viaranys què m’aproximen lentissims al teu ara que igual que el meu, de només pensar-hi ja fuig temps enllà.
Cercar la màrfega què doni redós als meus ossos en un país aliè, on tot sigui d’un altra mida, on l’amor no és mesuri filant tant prim com en aquestes contrades grises malgrat les postisses llums llampants.
Entrar immaculat en el regne de la innocència del ara, en el fluir lent de la saba del meu tronc escapçat i resar a vers i falsos deus per que rebroti. Deus mesquins que us aferrisseu en la petitesa de l’home... a qui pregueu quan la solitud us aclapara en la vostre proverbial nit eterna?
Resaré si cal, pel què pugui ser, amb aquella tendència a la covardia que sempre ens aboca al pregon patiment. Provaré amb el meu prec d’evitar l’amorosa i didàctica fuetada d’aquell que proclama que et vol amb la vara de freixe a la ma.
Ui! No em maltractis, t’ho prego, que tinc l’esperit de sucre candi i estic destinat a la llet i a la mel. Les ratlles de les carreteres haurien de ser pintades a ma per mil treballadors qualificats i ben gratificats perquè no ens extraviem en els revolts.
Que ara per ara, el carro no tira sol i s’ha d’empenya com si fos un fèretre que avança amb parsimònia sense consideració per la pressa que te el mort per reposar. També jo oferiré el meu llom per be comú... ara, no penso alegrar-me del enterrament i el difunt és quasi un desconegut.
Els orgues del dia trenquen harmonies greus i suaus al llarg de les notícies mentre un agosarat i pacient fotògraf sideral s’ha passat set anys i escreix disparant instantànies perifèriques de l’Univers. Ara sabem en quina feredat ens belluguem.
Ah! Les grans qüestions de l’home... el contingut del Graal s’escola pel forats que duc a la jaqueta provocats sens dubte per les drogues de disseny i d’altres. En tant és així he de dir que estic encantat amb aquesta subtil pluja que degotant em mulla els peus falcats al terra etern... mentre no li doni per esfondrar-se buit avall.
Els monjos tecnocràtics enlairen precs i ensoltes, atemorint al personal incaut i addicte a fer cas encara del San ofici. Hi tenen la ma trencada en l’afer de cisellar una raça genuflexa i castrada. L’amor no en te cap culpa i naturalment fuig per la carena en el camí del ara. L’amor no menteix i si se’n va no ho amaga ni a la pell ni al budell.
Potser és cardio-vascularment perillós i segur és estúpid, però tot sigui pel regust metàl·lic de la por al cel del paladar, l’agror de l’adrenalina i el compàs perdut del cor. La sistòlica anomalia de l’ensurt feta sistema de vida.
L’aigua clara no existeix tot te mil tons i components i les diferencies, més que separar amalgamen i unifiquen mentre l’home beu l’angoixa d’anul·lar-se com a ésser individual . Com a darrera sortida ha de llençar-se a l’anonimat del remat pidolant aixopluc per l’anima.
No se si encomanar-me a la Verge blanca o a San Bartra però segur que continuaré entrebancant els meus passos en les passions del camí que cantelludes em sotgen per fer-me sagnar. M’espera la mort, ja ho se, clar i català però entre tant m’estimo més fer volar les idees ans que arrossegar-les pel terra dels meus dies i amb sort no exasperar-me, ni esdevenir indiferent.
Cada un te el món a mida i a voltes blasmem a la sort o a la dissort per defecte, però sembla que la vida és produeix entre físiques fronteres que res tanquen excepte el temps que riu.
Sovint enyoro selves que mai he trepitjat i temples tibetans que amaguen pergamins amb inventaris detallats de tot el què s’ha après en la immobilitat i la salmòdia.
A voltes és el desig qui mou els meus ulls cap a dubtoses fites... però què vols fer-hi, som així de inestables i la nostra aigua a la resclosa de la feblesa s’encalma però es fa estantissa i cria la mandra i el desastre.
I el camí és prou llarg per esmenar la direcció en qualsevol sentit però la inèrcia tomba la voluntat i la fa enemiga, mentre el fat ens xucla ingovernable cap a fites no previstes ni adelerades.
Escorrialles d’allò que voldríem ser, almoina dels deus, si vols, què no n’hi ha prou amb una sola vida per arribar a l’equilibri i a la fi del patiment que genera la impotència, amanit tot plegat amb la certesa d’un decés què sol arribar en el moment més inoportú i injust.
Ens passa a tots, a tu, a mi, als què foren i als què seran, enganxats a aquesta roda de transmigracions banals per acabar abocant-nos a la pols primordial, aquella pols bíblica, aquella pols de l’espai, on possiblement, cada volva deu ser un món en un univers a la seva mida.
Anacrònics jutges que dicten lleis fora de seny i pensen en no se quins imperis de trets colonials i d’agra regust ranci i obsolet amb les que és prenent perpetuar en l’home la condició de la granota que ajuda a l’escorço a passar el riu, entomant complaguda el verí com si fos cosa de l’ordre natural, ja que l’escorço no pot fer altre cosa.
I manefles, gestors del crim legal i advocats del diable que enlairen els seus arguments de fang justificant l’estat de la situació, però la perversió del discurs és fa palesa ja al segon incomprensible mot, des del llindar de la porta estan. Cavernes que fumegen encara igual que a la nit primordial, a l’alba de l’home.
Tant és, tant és, ataca la vida com si fos l’enemic a qui tems per desconeixement, però compta que res és casual i tot està escrit en no se quin manual que ningú perd el temps a llegir.
El meu treball és així, forjat de silencis i alenant la incomprensió. S’esguerren bells propòsits en el brogit de la lluita i la quotidiana justificació.
Les busques del rellotge son fuets, esperons que amb admirable flema fan girar els segons, marcant el davallar de la vida entre onatges de melangia i excés... i la barca escora amb perill. Però encara no és l’hora del cataclisme, tots en reconeixíem els símptomes i maldàvem atrafegats en la impotència anant a parar en la innoble actitud de mirar-se el melic i la pell circumdant i prou.
A vegades m’adono del desvario que representa el ser conseqüent amb l’impossible... i si no hi ha solució, el més fàcil seria jeure a l’ombra i esperar la bonança que se suposa que ve.
Però no ve, mai ve, mai arriba i tot s’entesta a malmetre’s amb el temps, fins i tot l’idea pura i virginal que creiem, il·lusos, que duraria per sempre.
I escolto veus, una pandèmia d’al·lucinades reflexions ha envaït el terral per on deambulo. Tothom ha enfollit i jo destrio guspires de lucidesa en el renill de l’onatge embravit.
Les ones colpegen el meu abdomen, la vida és complau a oferir-me tot allò que soc incapaç de gaudir, els ulls, atabalats, és passejaran erràtics per sempre més. Només espero que abans en el meu cos mori el desig.
Llaunes i cartons, envasos per les dogmàtiques solucions i asèptiques promeses. El vent flegmàtic haurà de ser la constant d’aquest desfici que amb la indolència hem anat propiciant. Desfici al abast del públic, incorporat al sistema de vida.
L’eclosió dels sentiments és part de l’estratègia, marejar la perdiu com es diu, faves comptades, grans de raïm que entomen sol i serena, madurant heroiques només per esperar la verema.
Un tant automàticament em rebrota l’esperança i se que hauré de pagar penyora altra cop. La lliçó mai s’aprèn i la penitència és repetir la llàgrima.
Tot és tant banal, inconnexa, deixat estar a les decisions aleatòries d’un atzar que va néixer de la tenebra més extrema i al que no l’hi queda altre remei que caminar cap a la llum.
Només perseverar en qualsevol art dona mestratge però no geni. L’ajut del temps, per una volta de part de l’home, el fa més destre. La resta? Fer volar coloms per justificar el què no cal en aquest periple èpic en el què el final no compta. Tal vegada conten els paisatges, l’embolcall i sobre tot, les maneres.
Els llocs canvien a mida que davalla la vida. Tendir a un voluntari acostament a l’ideal, a la utopia és natural. L’error què és causa de desori és no conferir l’autèntic valor al ara que muda.
Escriure feixos de paraules com garbes d’or, amb la suor de l’ofici del terral, no implica forçosament la veracitat però garanteix el viatge i la descoberta d’un altra univers i potser compartir l’esguard, el to, o l’esgarrifança.
Subtil però implacable és l’idea de la mort què va soscavant tot afany de l’home, tota pretensió de transcendència, vist que la transcendència no sol ser immediata és de eixelebrats cercar-la. Tal vegada quedaria l’obra però aquesta també, vista des d’una perspectiva cosmològica també quedarà reduïda a pols, com tot el què en el món alena.
Tinc l’esperança de no precisar la memòria en creuar el llindar, en el primer hàlit què pertanyi al següent univers i simplement ultrapassar la substància i esdevenir part de l’amor unitari i expansiu que tot ho governa des del seu pedestal immòbil de temps.
La moral no te cabuda en front de les lleis naturals. Les elucubracions kàrmiques son només intents d’acotar el què és incommensurable. L’equilibri palès de l’existència és en cada fulla que mou el vent i en cada floc de neu que fon la primavera. Les corrents son allí i no ens és permès de percebre-les a la primera. Cal aprendre per oblidar, cal la raó per negar-la i deixar pas a la veu del cor, de l’instint i de la intuïció. Per comprendre de debò la corrent no hi ha com llençar-s’hi de cap.
Entropia i esforç incrementen el cabal d’energia imprescindible per no passar pel món malbaratant el temps o potser no, qui sap? En la feliç ignorància del qui mai s’ha formulat cap qüestió.
La felicitat és a tot estirar un instant de paroxisme on els sentits et regalen complaença i oblit. El coneixement no és drecera en cap cas i a voltes esdevé un camí molt intricat tant sols per arribar just al aquí i al ara.
És com tot el què om aprofundeix, com la lletra, o l’amor o el caminar, sempre hi ha un altra carena més enllà i en tan és camina, l’esperit de la descoberta se’t fica a la sang.
Llunes i Sols, planetes, galàxies i temps aturat, només el moviment compta. Temps de pedra immòbil i un univers d’universos en expansió des del principi de tot plegat. L’ara és etern amb l’esguard prou llunyà i precís. La imminència de la vida ens obliga a gaudir-la i desenvolupar-la orgànicament amb inèrcies establertes des del el primer espasme de la primera ameba.
Qui sap si els desigs posen traves i distraccions al veritable avanç vers la final fita o son l’esperó que precisem? No em preguntis però, quan s’arribarà a alguna conclusió què assossegui l’esperit i assereni l’afany. Cap mestre podrà, seguint els propis viaranys de la recerca, opinar amb universal encert.
Cada univers s’expandeix de forma pròpia i resplendeix amb els seus propis Sols i llums en la primordial fosca, però les lleis son les mateixes que regeixen tot allò que belluga.
Entre tant, el nostre Sol va sortint cada dia amb renovada energia per espargir-la, benigna de moment, pel seu àmbit de influència. El moviment propicia els cicles i ells sostenen la vida i fan créixer la llavor.
Temprança podria ser l’actitud, una mena de temprança poètica. Som flocs d’una nevada que cauen flonjos de l’espai i tenen el destí anunciat des que és varen deixar caure de les alçades . Aigua, sang son la mateixa cosa. Només hi ha neu perenne on el terreny no tolera la vida.
Petits esglais, petites reflexions que enlloc menen si no al ara que fuig, amb això ja en tinc prou. Fer un cadafals de lletra i acceptar de bon grat l’estrebada.
Voldria romandre despert encara que el Sol surtis només pels dorments. Poesia revolucionària però sense sang, ni represàlies que ja n’hi ha prou de que l’home pagui amb la vida per ser conseqüent amb el que creu.
Un poeta del passat cantava que desitjava una destrucció iònica i també qui volia, la seva una extinció en el bell epicentre d’una explosió nuclear.
Jo em construiré una casa de vent i mai més temeré a la tempesta. Una casa de vent on per cada finestra entri el cel clar i el Sol s’allargui fins a la meva cambra i m’agomboli amb el seu afalac calent.
Vèncer la por, tota la por, al inconegut, a l’averany, al passat i sobre tot a un mateix i mirar la carena amb ull clar, carregat d’una veritat inexplicable a la resta, translúcida com el vent del que estaran fetes les parets de la meva llar de vent.
Sempre he sigut partidari del deixar fer i que amb el bàlsam del temps tot calmi i reprengui el seu lloc natural. El entestar-se és només un altra escull a esquivar en el batibull de la tempesta . Un cert optimisme, per part de mare, em fa seguir donant-me oportunitats d’entendre alguna cosa al cap de vall i, per ser franc, crec que tot és on ha d’estar, malgrat la tristesa que a cops em venç.

























41 LA CASA DE FOC

Com guspires , els meus pensaments s’anihilen en el camp de batalla de l’aire. Com guspires passen els dies amb la febrada del moment. Ens delim per viure i se’n en va la força en el intent, mentre cremen les hores fetes encenalls.
Passions que tot ho dominen, marquen el camí més intens de l’humanal trajecte. L’home és mou amb estímuls que no controla, propiciat per combinatòries químiques i combustions incomprensibles.
Som maquines al cap i a la fi diferents reaccions dels nostres mecanismes fan que patim, estimem, o ens avorrim de manera incontrolable i aliena a la nostra voluntat. Maquines de carn i molles de tendó amb entranyes perfectes en quan a la sincronia precisa per alenar la vida.
Sotmesos a les limitacions físiques d’aquest feix de nervis, tendrums, ossos i carn que som, amb la severitat del pas del temps llaurant-nos la pell, clivellant-la, endurint-la i tornant-la més i més insensible i tal vegada més preparada per la lluita. Per entomar estoics el patiment propi d’aquell equilibri que juga amb forces idèntiques d’ambdós signes.
Reitero la meva fragilitat al adonar-me de la intricada successió d’esdeveniments que permeten admirablement el transcórrer del dia sense ensurts.
Ningú por predir el final ni quan s’aturarà l’embolcall i l’anima alliberada engreixarà la corrent d’aquell riu etern que davalla d’un altra dimensió amarant aquesta amb en tots els seus aspectes, encara que no siguem capaços de percebre-ho.
Els ulls merament humans, amb l’humanal visió no permeten l’albir d’aquella dimensió de llum que és a tot arreu al mateix temps amb una velocitat encara no inventada i que pertany a l’esperit. Tots els què foren en algun lapse del passat, vençuda la contingència de la carn, és veuen acollits per aquest riu amorós que conté tota l’humanal experiència i coneixement.
Penso que tothom què neix i creix te una oportunitat, potser una i prou, de percebre la meravella d’aquest riu des de la pols de la riba en el món terrenal. Potser és l’avantsala de la follia o forma part de l’evolució natural de l’home, no ho se.
Però amb les percepcions alterades, potser per l’afany de llum, o pel què sigui, hi ha sempre un trencament on l’eternitat penetra salvatge, esquinçant aquell redós quasi matern, on la vida s’explicava des del seny. Cauen les estructures que donàvem per estables i rebem massa informació de cop acostant-nos perillosament al punt del no retorn.
Si predomina la calma, tal percepció enriqueix l’existència i malgrat no oblidar, és saludable deixar aquesta realitat en un segon pla per ser eficient en la quotidiana lluita. Però el què s’ha vist, el què se sap, de primera ma, reverberarà per sempre a la cova interna i mediatitzarà el timó de la nostra pobre nau en un mar cada dia més embravit.
Percebre la comunió subtil i exquisida amb aquesta bola viva que és el terral que ens aguanta i veure què la nostra nímia existència és el reflexa del existir de la Terra... i també, perquè no? entendre què la fi del món , tal i com l’entenem, és produirà el dia que els nostres ulls és tanquin per sempre a la llum del Sol en el llindar de l’altra univers.
De tots aquests focs n’hauré de fer la casa què ens serà aixopluc en la feredat de l’abisme en què fórem llançats amb l’estrebada del part.
Focs que enlairen les seves flames regalant energia a l’espai que presidit pel temps immòbil, les acull i les fa seves.
Passions, afeccions i tot allò amb el què esmercem la vida son els maons intangibles d’aquesta nova llar. Els mobles, les fornitures, l'enteixinat del cel ras i el què s’albira des de la finestra.
Passions inflamables i efímeres, raons del cor que no tenen oposició formal amb l’intel·lecte què és veu sobreeixit per la vehemència de la foguera.
L’apassionament canvia la percepció com una droga que ve de la química interna. Escurça el temps amb la fruïció i l’allarga amb la mancança. Fa que s’esfondrin criteris que donàvem per ben fermats i muda les raons i les estètiques propiciant què sigui un altra l’actitud en front dels fets.
Però el desig és esmunyedís com un peix de plata i un cop l’has apressat perd les seves màgiques propietats que el feien únic i imprescindible. Llavors és quan te’n adones dels focs efímers què consumeixen l’existència, els cantelluts esculls on s’enganxa la quilla de la nau, esberlant-se l’idea clara i la serenor.
Fins què la presencia infinita de l’Oceà tot ho iguala i deixats enrera els rompents, torna a singlar la nau amb nous vents a les veles.
Ah, el mar! com el foc, inabastable només ens és possible capturar-ne un petit tros, temorencs de l’incendi o de l’ona gegant què s’ho ha d’endur tot.
Focs fatus, arcs de San Martí en la palesa grisor que amb inèrcia empeny el món, donant falses esperances i prometent tresors impossibles.
Boiroses fites què s’entrelluquen a voltes, potser en l’esparsa claredat d’un llampec que retalla la carena. El cas és què sempre queda la pulsió de tirar endavant malgrat no veure-hi signes d’un futur amable.
La prosaica riquesa, certa pau domèstica i la satisfacció immediata son els nous deus a qui aclamen els homes en els temps què corren... de fet des de fa massa temps. Quasi s’ha perdut de vista el noble objectiu de fer un planeta millor o una societat més avançada i justa on no hi càpiga ni el patiment institucionalitzat ni la repressió sistemàtica.
Els nous deus han acabat amb el somni evolutiu d’esdevenir una raça admirable i sàvia en la què els guanys i avenços de la ciència siguin compartits per tothom i la benaurança s’espargeixi per la Terra com un do merescut pel nostra col·lectiu esforç.
Depurades i perfeccionades les tècniques de manipulació de masses i de l’enganyifa i pervertida l’honorabilitat, el què de debò mana és el “campi qui pugui”. Procura per tu i no t’esforcis a canviar res que pots sortir-ne escaldat... és més, és quasi garantit què en sortiràs escaldat o fagotitzat pel sistema a hores d’ara quasi infal·lible.
I l’home seu anestesiat davant d’aparells dissenyats per fer opinió, tendència, aparells fàcils de controlar i molt útils a l’hora d’amagar els tripijocs d’uns pocs auto proclamats ideòlegs.
Les idees avui sembla que només existeixen en funció dels guanys i la qualitat de vida de qui en fa la promoció.
És més, m’atreviria a dir que la bonhomia, la solidaritat o la bona fe estan francament desprestigiades, inclòs mal vistes, com la cultura en general, la poesia, la literatura i la musica. La bona educació, com és deia abans, i la cortesia més elemental sembla supèrflua en les masificades ciutats de l’actualitat què cada cop recorden més a les tribus prehistòriques on el què dominava era el de la porra més grossa.
Satisfacció immediata i a bon preu, sense pensar amb les conseqüències o en els costos reals.
Democràcies bananeres, democràcies de guinyol en les que el titellaire des de l’anonimat canvia les regles de la partida i és fa la barba d’or.
Una intricada xarxa de corrupció en els àmbits públics i privats, beneficis, comissions, compensacions, prebendes, prevaricació, concessions, adjudicacions, requalificacions, blanqueig, extorsió, dubtosos finançaments i usura legal.
Els mecanismes de la legalitat son dissenyats per fer ric al manaire i no aixecar la llebre.
Per això tenen i paguen una colla de professionals de la paranoia i de la cortina de fum que acompleixen a la perfecció amb la seva tasca de confusió, amb l’ajut de l’asèptica i neutral tecnologia.
Els cànons de conducte i les actituds cada cop han de ser més definides i homogènies en aquest món ple d’ànimes solitàries badant a la televisió amb ulls inerts i rictus estúpids presos d’un veritable i domèstic síndrome de Copenhaguen. Segrestats a la pròpia llar i complaguts... cornuts i pagant el beure.
I si per atzar, hi ha algú què s’atrevís a ser diferent i contrariar el sistema amb veu valenta i alta, hi ha tot una altra colla de professionals de la repressió que saben que , malgrat cosmètiques normes, tenen carta blanca per silenciar com sigui la dissidència sempre que no és faci enrenou. Què això és un negoci i s’ha de preservar.
D’aquí que els sentiments pertanyin exclusivament a l’àmbit intern i més secret de l’home. És quasi un delicte enamorar-se a dia d’avui, et miraran com si fossis un ingenu perdedor i l’objecte del teu amor fugirà de nou carena enllà.
Abrusar aquelles actituds en una gran foguera que sorgeixi natural del cor de la justícia bàsica que cada home mereix. D’allí en trauria prou material per fer la meva casa de foc on cremarien les postures intolerants, les impostures i tot el qui no aleni la veritat i d’això en visqui.
Una casa de foc on resguardar-se de la gelor què prospera en el tracte de l’humà amb l’humà. Que és consumeixi la indiferència a la que ens hem vist abocats en els darrers temps, fent-nos incommovibles davant de fets què calmen al cel per la seva manifesta perversió o maldat.
Precisem una casa de foc ja què em criat escorça al cor i el sentiment no està de moda, com tampoc ho estan l’educació, la informació veraç, la recerca altruista, la filosofia o tot el què pertany a l’esperit. Valors què han estat substituïts per la satisfacció instantània i el luxe com a primordial objectiu.
A la casa de foc s’incinera el què sense servir fa mal, el dolor innecessari i el propi plany.
És el rebedor de la casa de la cendra on poc importa la forma o el to ja què tot queda igualat en l’esponjosa tessitura gris de la volva reposada.
On queda l’amor a la casa de foc? L’amor se’n vola fet espurna què guspireja cel amunt com un estel diürn, és el combustible de la llar però és rar trobar llenya sota la nevada i la llenya molla fa fum.
L’amor s’amaga i és branca entre el boscatge i cau d’esquirols, tot és amor com tot el bosc és llenya, però no sempre crema al nostra gust.
Si és què crema... crema i prou i la flama s’eleva com una serp que dansa amb la flauta dels vents.
S’abrusen els cossos en el ritual del sexe i s’abrusa la consciència en l’èxtasi de l’abandó.
L’amor és lliure com una flama i no és pot tancar sota parets, ha de tenir aire per què respiri i si molt el remenes s’acabarà extingint.
L’amor és un incendi furiós que consumeix carn i coneixement, seny i temprança i canvia el què és real tornant-lo esplèndid miratge.
La meva casa d’amor crema pels quatre costats esdevenint tota ella de foc, el vent construeix catedrals de brasa i organistes invisibles interpreten simfonies pels racons.
A la meva casa de foc hi és tothom convidat per giravoltar amb les flames i lliurar-les-hi l’embalum què no és precisa i retrobar l’esperit perdut. L’essència sense cos, la carn feta fum, la gravetat aire, i l’ara immediat, intens i absolut.
























42 LA CASA DE LA LLETRA

A la meva casa de la lletra el Sol hi entra pels quatre costats inundant l’espai interior d’una aclaparadora claredat, fins hi tot el respirar és més lleuger i l’oxigen més pur i ple de vida.
Aixoplugarà amorós els desgavells que poden ser escrits amb la paraula, les antigues faules, contes i rondalles, poemes d’amor i de frisança, de tot el què calla el cor i de tot el què del cor davalla.
Elucubracions sicaliptiques i tronades teories, la solució dels conflictes, formules magistrals per curar totes les ferides, Trons i bramuls de tempesta i que de l’esclat del llampec s’entrevegi el perfil somiat de la carena.
Cartes de navegació en l’Oceà de la rutina, petits fars de claror en l’atracció de la deriva, hipnòtiques salmòdies i versos d’impostació, declamats amb veu sonora i escandits per ampul·losos actors. Què arribin més lluny que l’aire o que el foc i que potser només serveixin per alleujar el pes del cor.
A la casa de la lletra i ha passadissos i corredors, sales de calma obligada i cellers plens d’oblidats mal sons i a les lleixes de l’armari de la cuina principal i han idees en flascons per què quan les precisi pugui treure-les d’un pot.
Amors de somni i passions excelses, fogueres que abrusen i focs d’encenalls, mirades tendres i raons amagades, pluges espesses i renills de mítics mars.
Els esculls de pedra tosca què esgarrapen les costelles de la nau i una costa a l’horitzó que et reclama mentre t’infla les veles un vent suau. La casa de la lletra és ampla i tot hi cap.
A la casa de la lletra tothom hi escriurà el que tingui al cap, potser escriptura automàtica, potser un discurs elaborat, una diatriba polèmica o una cançó de comiat.
Tot te cabuda a la casa què la lletra gasta poc espai per dir el què és porta a l’entranya no és precisa cap lloc espacial, tant sols una ploma lleugera què abans volava amb una au i un tros de futurs possibles fet de fulls de paper blanc.
Un reducte de silenci on llegir sigui la raó de ser, el vehicle perfecte per copsar l’essència de l’intel·lecte i la saviesa estàtica del temps.
Un lloc per les preguntes i les respostes i per algun vol de falco que des del cel mira la plana, el bosc obac i el rierol. Des de les alçades si t’hi fixes de debò és veuen lluny retallades la casa de l’aire i la del foc, la una inventa teories i teoremes mol cabuts i l’altre tot ho cremaria com ho cremaria jo.
La casa de la lletra te un pou ple de passions submergides i cada cop què hi llanço el poal hi veig les meves reflectides a l’aigua clara que en surt de la fosca impenetrable on només l’eco viu a redós entre llims i pedra encoixinant-lo.
La fresca sentor del pou fa què s’afluixi la lletra que surt refulgent i viva com un doll d’aigua clara i neta.
I d’aventures passades n’hi ha tot un gran salo amb confortables butaques i llibres en aparadors preservats de l’aire tèrbol, del Sol impertinent i de la pols, hi tot el què fou en vida i tot el què ara ja és mort que reviu només en els textos que dormen un son silenciós. Passen segles i centúries i el teu llibre roman clos i no reviurà fins que algú l’obri i faci entrar la llum de nou pels seus racons.
Al cap de munt hi ha unes golfes plenes d’obscuritat i de pols on s’emmagatzemen les llàgrimes, les batalles perdudes i els mals records. Embalums de tota mena i mobles impregnats de fum, essències què m’ompliren la vida i què ara ja no les vull. Un piano al què li falten el do major, el fa i el sol i les tecles son tant grogues què semblen els ullals d’un lleó. Però sona de tant en tant una vella melodia què fa créixer l’alegria en el regne de la teranyina, de l’oblit i la grisor.
Obro la claraboia cada any al menys un cop i volves de lletra s’enlairen per rectilinis camins de foc, el Sol no gosa a entrar-hi si no és a poc a poc i què la llum clara del dia s’espargeixi temperant els racons.
Allí regna el silenci què sota la teula va trobar-hi redós i a les nits de lluna plena si escoltes sentiràs l’udol dels llops, què corren per la lletra salvatge d’un aventurer famós què anys enrera viatjava per allí on li deia el cor, sense traves ni fronteres i sense voler arribar enlloc.
La meva casa de lletra és perquè la llegeixi el món però el món te massa feina i no és massa bon lector i és distreu amb les comèdies i amb les històries de por què sense vergonya s’expliquen com comptes de la vora del foc.
En el món en què divago hi ha tres cases dins d’un mirall potser seran reals algun dia però si no ho son mai, tant se val.










43 ABUS OBUS

Els obusos abusen
això és ben evident
de tot el que a sota para
... de l’atrafegada gent
Els abusos son amagats
l’ull del món a cada estança
la realitat és a la carta
i la vida segons el canal
Els obusos udolen
la seva cançó de mort
l’aire n’és ple de presagis
i gaire be se’n espera el cop
Els abusos couen lents
i l’esclat es sord, somort
corsequen molt lentament
i deixen l’esperit eixorc
Els obusos son immediats
un fuet, un llampec, un tro
enfonsa’n el món d’un cop
i ràpid, tot ha passat
Els abusos més cruels
és fan silents i amagats
és vesteixen de mitja rialla
i d’efusius afalacs
Els obusos fan forats
i trenquen cases i espinades
i el preu d’existir
és paga d’una vegada
Els abusos son pitjor
entomats de forma resignada





44 DOS PEUS

Sobre dos peus camino
i em faig dir home
amb la felicitat despert somio
mentre passa el temps
en l’ànsia atrapat
Sobre dos peus camino
i no puc per natura ser indiferent
ja que la calç dels meus ossos
reclama a crits la mineral memòria
dels seus silencis erts.
A la perifèria d’aquesta vida
que no em pertany
hi ha indicadors què ja m’avisen
de la carn de pedra i de l’enfangada sang
i de l’eterna condició
de l’esperit que m’alena
en tant prevalgui la instintiva
cadència del meu cor
i els meus ulls devorin imatges fugisseres
malgrat s’esmunyin en l’horitzó
sepultades de temps.
I sobre dos peus camino
i sento que m’abriguen
Deus tant amorosos
com inexistents
Que no hi hagin símbols a la meva tomba
i que sigui de pedra la làpida
el record i el retrobament.
Sobre dos peus camino
per un brevisim lapse de temps
...desprès el vent s’haurà d’endur
els meus insignificants mots
ja lliures de l’arrogància
què m’atorga el moviment.
A la mecànica mineral
és on dorm la veritat definitiva