16 ELS ULLS DE LES ESTATUES 2011

ELS ULLS DE LES ESTATUES




Poemes





























































































ELS ULLS DE LES ESTATUES


INDEX

1 JOIA SOMIADA
2 VERTIGEN
3 L’INCERT CONSO
4 MILLOR
5 QUI ESCRIURÀ
6 SAP
7 DESTERREM
8 VISIONARI
9 IMPRECACIÓ
10 ELS ULLS DE LES ESTÀTUES
11 PREGUNTES
12 DIMONIS
13 CAMPS D’ORQUÍDEES
14 ORACLE
15 CINABRI
16 METEORISMES
17 EL TOMBAR DE L’ANY
18 L’URBANO RAMON
19 CICATRIUS DE LLETRA
20 EL SEU VERS
21 BRAU
22 COR COVARD
23 ORELLES I NARIUS
24 TRÀGICA
25 TOTS ELS GEGANTS
26 VIDRIOSE ALBES
27 FER NET
28 GASELA
29 NOIA CAPTIVA
30 ESTRANY
31 CRISTAL·LITZAR
32 ANEMONA D’AIRE
33 CLARIANES DE CEL BLAU
34 EL PUNY DEL TEMPS
35 LA VIDA
36 AMOR CERDÀ
37 RIU
38 EL LLAGUT DE LES ÀNIMES
39 LLUMS I FLORS
40 DÓNA’M
41 ÉS LLÀSTIMA
42SOBREVIURÀ
43 EL POEMA D’AVUI
44 AMOR
45 COR ERM
46 EL SEU CEL
47 MÉS ENLLÀ
48 EL MEU CANT
49 MIRADA
50 SOMRIURE
51 LA PAU
52 QUÈ BUFI EL VENT
53 EL JOC54 SENTITS
55 AIRES I AMORS
56 SIMPLE
57 SACRIFICI
58 EM PERD
59 DECLARACIÓ
60 MATERIALS


























1 JOIA SOMIADA
Li agrada cridar-te des del somni
i esperar veure aparèixer
el teu rostre lentament,
com una brisa pentinant
les fosques contrades de la nit.
A voltes t’espera arraulit al llit,
sense moure’s, només deixant
què la teva presencia ocupi la fosca
omplint-li de meravella el somni
I quan has vingut, no vol enfonsar-se
massa en l’oblit de la quimera,
què vol recordar-te també
ja entrat el dia i l’encegadora llum
Sovint, quan ja has vingut, tot és possible
i la imaginació és desferma
corrent per les seves planures interiors,
lliure com un poltre

Plaers com mai s’han hagut
i exquisides complicitats
en el lent compàs de les albes,
beutat etèria i nostàlgia
per el què s’endurà el matí voraç
És com navegar entre dues aigües,
la del somni, on et te
i la de la vigília on et perdràs per sempre
en el món i el seu eixordador brogit
Per això es nega a desvetllar-se del tot
i esgarrapa instants a l’ombra
i al caliu dels llençols on sense ser-hi,
hi ets intensa i resplendent
Tanca de nou els ulls
i et crida amb el pensament
i t’espera pacient encara una volta més
abans què el jorn cruel
enterri tanta joia somiada


2 VERTIGEN

No recorda el perquè ni la raó
però ara navega el vertigen
...papallones blanques esclaten
en el seus espais interiors
i la vida guspireja encara

No sap com va començar tot
però ja no sabria viure sense
res en el món el fa vibrar
res el complau o compensa
excepte aquest incert navegar

Vertigen de pell i poesia
el mot fet eina per construir
un univers de joia o de follia
i què en un oreig de fantasia
l’esperit voli lliure per fi

Què expliqui la quimera
i potser copsi l’essència
d’aquell sentir irreal i perfecte
què rau sota la consciència
de l’home mateix amagat

Entrellucat des del somni
i soterrat pel brogit del món
confús d’inèrcies i desoris
...l’únic què calma als dimonis
què avui no el volen deixar sol








3 L’INCERT CONSOL

L’incert consol de saber-se perdut
i d’assumir resignat la condició
de gos errant i anima en pena
no fa què minvi la inquietud
la punyent i ingrata sensació
què en la seva fosca reverbera

Sabent-se hoste del malastruc
i percebent el neguit de tant a prop
enterbolint-li la llum de l’escena
tem acabar perdent la salut
seny, mesura, tot d’un cop
veient la vida fugir per la carena

I no vol seure’s a un racó obscur
llepant-se les ferides com un llop
i deixar què se’l empassi la terra
vol canviar aquell compàs feixuc
fet de inèrcies de desolació
i ballar una melodia més alegre

Sap què haurà de seguir tossut
manllevant energies del dolor
per tal de deixar el dolor enrera
però enguany se sent vençut
voldria aixecar-se, però no pot
aclaparat de solitud i de tristesa









4 MILLOR

Millor l’acte què la paraula
la carícia què el concepte
Millor la pell què la mirada,
Millor el calfred a l’espinada
Millor les nostres mans
resseguint el miratge
Millor la sal i la suor de la batalla
Millor un bes dolç què la millor causa
Millor la joia desfermada
Millor devorar el moment
i calmar el porus què reclama
Millor l’aire xafogós
d’una anònima cambra
Millor furtar-li a l’habitud
una peregrina tarda
Millor tenir el teu cos què imaginar-te
Millor la passió què la contenció
Millor el tacte
Millor el secret preciós
què el somni inabastable
Millor la pau, el pacte
Millor un amor furtiu què cap d’altre













5 QUI ESCRIURÀ

Qui t’escriurà versos
quan ja només sigui un puntet
un bri a la llunyania, una llum
què és difumina cada cop més
en l’horitzó dels impossibles

Quan del seu pobre mot
se’n desdibuixi la imatge
i la reticència doni ales a l’oblit
Perquè tot el què s’ha escrit?
si s’ho ha d’empassar la distància

Colgats de temps aquests versos
rebregats al fons d’un calaix
sense llum què els doni vida
ni tant sols la memòria mínima
del què podia haver estat

Què els versos no son mai en va
naixent de l’anima que crida
s’esforcen per prendre cos
a l’àmbit tangible del món
i no només en el de la fantasia

T’escriurà encara versos
quan ja s’hagi del tot esvaït
en aquest món sense sentit
opac, de realitat dolguda
i de somnis, inexorablement marcits








6 SAP

Sap com et sents
lapidada de versos
colgada de mots bonics
i d’afalacs intensos

Sap com et sents
damnada de beutat
i diana dels seus versos
lliberts només llançats

Sap com et sents
i del neguit què cria
la teva entranya al vent
de la poesia

Sap com et sents
tremolosa i senzilla
com un floc de neu
què, amb l’alè és fondria

Sap com et sents
i si no, li agradaria
vestir-se la teva pell
i sentir-te per dintre

Sap com et sents
potser cansada o trista
potser enyorant el temps
dels silencis invisibles






7 DESTERREM

Desterrem tristesa i solitud de la terra
i què tornin a cantar les aloses el seu vol
què la lletra no traspuï la nostra desferra
i tal vegada enganyats, sobreeixir la tristor
Què ara per ara no hi ha camí què no dugui
un empelt de malastrugança i de dissort
com tement a cada revolt veure-hi la mort
exposats al fat esquerp i a l’infortuni
Arrancar les cadenes què ens subjecten
a aquest terral de quimera i desencís
i provar ardits de conquerir noves fronteres
Potser fer cap a un país de meravella
on regalimin les llets i mels del paradís
i omplir-se el pit com en l’alenada primera

Néixer de nou mirant el món amb nou afany deixant enrera desenganys i mals auguris
guaitant cada jorn amb una llum virginal
i atrevint-nos a dansar en els plenilunis
Conscients de la vida què creix i prospera
sense ser gasiva amb l’amor universal
què l’amor per viu en tot al cap de vall
buscant camí si cal a valls mes ermes
Per fer florir el secall i verdejar la ginesta
i què una sentor de benaurança oregi el món
aprofita cada clot i del cingle en fa drecera
Desterrem doncs tristors ara i per sempre
i amb una nova llum, seguim un altra empremta
confiant en què tot haurà d’anar millor







8 VISIONARI

Veu horitzons on no hi son
i clars de lluna a la tempesta
escolta els cants de les sirenes
amb l’eriçada pell de l’emoció

Veu prats de flors silvestres
i és l’ermot què te al davant
i és què els seus ulls maldestres
transformen el negre en blanc

Veu esperança en el desesper
i força amagada a la feblesa
tot ho transmuta en bellesa
tot i no haver-n’hi un pam de net

Veu la costa sense esculls
i desplega les veles temerari
sap què en el cas de què naufragi
també hi sabrà trobar virtuts

Res és immerescut si ho esculls
i qualsevol recança és vana
tal com vana va ser l’esperança
de trobar amor en aquells ulls













9 IMPRECACIÓ

Que s’obri el cel i que davalli irat
l’imponent Deu d’homes i dones
què ens renyi amb el dit brandat
amenaçant amb l’infern i els dimonis

Què és remogui l’escorça del món
i que s’hi obrin fraus sulfuroses
d’on en brollin torrents de foc
fent avern del món dels homes

Que els mar envesteixin les costes
amb un gran bram eixordador
què ens desperti d’aquest mal son
i poder eixir d’aquesta calma morta

Que calli aquest silenci estrany
què ens te presoners insensibles
què neixin noves fes, nous afanys
i s’aturi aquesta roda insofrible

Què passi quelcom d’un cop
què ja fa massa què l’home espera
sotmès a un moviment d’inèrcies
què no l’hauran de portar enlloc












10 ELS ULLS DE LES ESTÀTUES

L’anhel s’enfila com una heura pel tronc de la seva ossada, amic de la inquietud què li desdibuixa l’esguard.
L’acceptació dels fets, tàcita i resignada, mentre l’anhel encara bull.
Fuetades de despit li senyalen l’anima i no pensa si no en aquell instant.
Llunyana, distant alenes en el majestuós escenari del temps què fuig rient-se dels possibles.
La taula era parada amb tots els comensals a punt i quasi és podia assaborir el gust de les viandes però... vàreu preferir el dejuni, l’oblit.
Ara cauen els dies un a un, com ganivetes i el seu fil d’argent relluu en aquella fosca mal temperada.
Patètics nans afamats què no gosen a trencar cap norma, d’una aliena urbanitat, mentre la menja és refreda.
A hores d’ara ja no compta amb la magnanimitat de qui atorga les oportunitats i altre volta, horitzons oposats els engoleixen.
Es vàrem aixecar molt dignes, arrossegant els seus anhels sagrats pel fang dels despropòsits.
Voldria cridar, insistir si no sabés què seria inútil i només faria créixer la impotència què amenaça com un jutge de llevar-li les restes de lucidesa amb les què li agrada adornar-se.
... I la lletra convertida en parany què res explica si no aquell flagrant anhel què viu reclòs, reu de la quimera.
Tots ho sabem i així ho neguem cercant consol i complicitat en els ulls de les estàtues.
El marbre blanc serà testimoni de les llàgrimes de cristall vessades, solcant glaçades epidermis.
Malgrat tot, li agrada encara l’embranzida del llapis i el vol literari què agafa el seu retret adreçat al vent... només al vent, la resta no importa...
Només el vent, què s’endú les paraules i els neguits en el seu llom assaonat d’humanitats.
L’anhel hi és, però arraulit en un cantó ombriu de l’estança.
Sol a la buidor com si hagués de mastegar la culpa inexistent, damnat al resclosit gust dels espais sense llum i d’esparsa alegria.
En prou feines queden la força, l’instint, i la rauxa, estesos pel terra eixorc de la no-batalla, entre no-difunts.
El ressò metàl·lic de la sang mai vessada colpejant-li les temples amb el mall de la dissort.
Les estripades veles del llagut on volien navegar, ara son dits esgarrapant l’aire massa nítid en el què no passa res... no passa mai res, excepte el vent pentinant les filagarses.
I... no hi ha pitjor sensació de derrota què l’estantissa calma del camp erm, però fèrtil encara on, sembla que ningú és lliurarà mai més a la glòria o a la decés de cap batalla.
Tant mateix seguirà cercant consol en els ulls blancs de les estàtues.


















11 PREGUNTES

I tu preguntes amb l’esguard perquè els seus ulls son barques què s’endinsen a la nit, mans dient adéu amb tremolosos dits... si no pot fer d’altre.

Capbussar-se de fullaraca i d’oblit, fer-se invisible, colgat de temps i deixar què el riu segueixi el seu decurs, arrossegant neguits antics i noves ànsies

Les besades s’han fet fum i les carícies encara no nates s’enfonsen a les sordes profunditats insondables on ningú en sabrà mai més res.

I tu, preguntes amb els ulls plens de flors, captivant-lo amb exquisits sortilegis, on t’has amagat?

I ell, des de la seva tomba de fulles seques no gosa a respirar i què el moviment el delati.

Sap què la nit és ampla i maternal i dona aixopluc als orfes i al vençuts, amorosa els acotxa amb el seu mantell invisible mentre un murmuri obscur parla de solituds i d’incerts consols.














12 DIMONIS

Foragita dimonis a cops de lletra
però ells tornen amb aferrissament
prova, amb els mots de fer lliure la ment
però ells l’envesquen i fan perdre

Dimonis banals hostes del seu cap
què tot el què era clar perverteixen
la diàfana veritat de mentida vesteixen
sent sovint les dues igual realitat

Els únics dimonis què pot confirmar
son els què s’ajupen darrera les pors
les recances furtives, els mítics terrors
de Deus aïrats i morals abstruses

Dimoni escuat què amares les vides
amb la teva fel d’amargs remordiments
per virtut de la lletra i la gràcia del vers
fuig de la seva, què per joia vol viure

Dimoni escuat de malèvola influència
el seu fuet de lletra t’ha de fer fugir
no li facis patir absurdes penitencies
què abans de penedir-se, prefereix morir













13 CAMPS D’ORQUÍDEES

Mossega’l, devora’l, llepa’l com si la seva sal fos la teva ambrosia.
Clava-li les ungles, esgarrinxa’l, fes-li sang, encén-te com teia viva.
Marca-li solcs de deler als camps de la seva esquena, llaura’l, ardorosa collita.
No et temperis, sigues joguina de l’amor, estripa’l, aferrissada i sensible.
Llanceu tota la banalitat del món en un suprem acte, vençuts i invictes
Que els vostres cossos d’or copsin la glòria voltats d’estols de carícies.
La defensa és només un arma què se’t gira, fil d’argent, deler, ferida.
Llença’t amb ell al abisme sense recances, abrasa’l sobrevolant els cingles.
Esberla’t l’entranya, crida, deixa què actuï l’instint, aquella saviesa antiga.
Fes-lo hoste de la teva carn què la vol sentir sencera, per dintre.
Lluita salvatge damunt dels camps d’orquídies, què no fugi en va cap tros de vida.












14 ORACLE

Et canta a tu fosc oracle
què interpretes miratges i llums
a la teva mirada hi fulgura
el rou mineral de primitives albes.

Et canta a tu oratge sinistre
què no augures res de bo
l’aire tèrbol de la teva estança
li ha omplert de basarda el cor

Et canta a tu, visió futura
sense esperança ni consol
sap de la vida empenyent-lo defora
amb la força lenta de dos bous.

A tu et canta, profètica lluna
què vas vestida d’un incert dol,
vana és la glòria i la mort segura
allunya doncs d’ell tant terribles visions














15 CINABRI

En els camps de cinabri
l’horabaixa és sempre roja
i venes de mercuri folguen
sota la seva terrosa pell.
Hi creixen sons de sulfurosa cadència
i el lentíssim espasme de la terra
és petrifica en el seus solcs.

Vapors de mil·lenària essència
brollen de gorges esculpides
per mil cisells de vida mineral,
S’enlairen en nuvolades porpres
què ajeuen a l’alba abundoses gebrades
amb el refulgir dels diamants.

En els camps del cinabri
l’aire és tèrbol com tèrbola
és la vida esbandint-se temps enllà,
cada revolt és un parany o un delícia.
És senten els udols dels gossos de la nit
i els ocells dibuixen filigranes de plata.

Els habitants duen als ulls
la raó de tres mil albes
i el seu so obre finestres
a un univers només somiat,
ideals sofrences i amors siderals
degoten amb la parsimònia
refulgent de l’estany.

L’alegria surt del robí furiós de les tardes
mentre al terrat hi bufen vents urbans.
Son aus, son piques a la terra,
son esclaus dels seus afanys,
son els fills del cinabri,
els seus habitants.

16 METEORISMES

En el seu pati interior hi lladren les cotorres i el tros
de cel grisós què és veu és un espès mantell de silencis.

És encatifat de fulles mortes el seu pati interior i el fred ha marcit els gladiols i les hortènsies del veí.

Les branques pelades del taronger bord pentinen amb batzegades esparses la calma del seu pati interior.

Els braços erts de la urbana palmera jeuen pel terra en un desmai incoherent en un jaç de maons trencats.

Les nuvolades d’hivern semblen haver fet niu en el seu pati interior i el terra xop així ho pregona.

Un vol de tristors ofegades sura sense gravetat en l’abandonat matí de les desaparegudes aloses.

Tal vegada l’ombra és només una promesa de claror què s’adorm entre tardes de plom metropolità.

Des del balcó degoten escorrims de matinades ertes de fictícia pau, meteorismes del ventre de la ciutat.

I de nit fulguren les finestres amb intermitències cromàtiques i el veïnat s’amanseix a les estances.









17 EL TOMBAR DE L’ANY

En aquest tombar de l’any
en el què llums i les ombres
lluiten amb silencis covards
i amb absències fosques
S’aixeca irada en un clam
la seva veu, què és revolta
en un crit que vol ser averany
i tal vegada resposta

En aquest tombar de l’any
és comença a obrir una porta
on s’hi entreveu l’eternitat
què a la banalitat s’aboca
Ha de ser de canvi l’esclat
d’aquesta força pregona
què roman dins de cors callats
què esperen fa temps la seva hora

Què ja fa massa què l’afany
cova sota la pell sorda
entomant cops i desenganys
fins esdevenir d’escorça
Ha de ser doncs enguany
en aquest any què ara tomba
què no passi ni un instant
què d’esma vegi com s’escola

Son propòsits de cel clar
pels temps què ara s’acosten
propòsits què no vol trencar
malgrat què el fat s’hi esforça
Serà en el tombar d’aquest any
si tot plegat no és torça
què no deixarà passar en va
cap segon, cap minut, cap hora


18 L’URBANO RAMON

Un record escurça distàncies
i el temps passat desapareix
és fa tant vívid aquell moment
quan sobtadament te’n recordes
Un record què romania enterrat
en un munt de cendres de vida
de cop, com una flama reeixida
encén l’ara amb lluïssor de llamp

Un conte que explicava la mare
o aquell passeig vora la mar
una paraula què obra la porta
d’un racó de temps sepultat
Detalls, ombres què cobren vida
què relluen a dins de la ment
amb quelcom més què memòria
amb memòria eterna de pell

Recordo ara el xiulet blau
què venia amb “l’Urbano Ramon”
un conte infantil il·lustrat
què em varen comprar al quiosc
Era a la tarda però ja era fosc
i els pares i jo a cal Cirera
a San Domingo de Manresa
un llunya capvespre plujós

I avui dia, no deixa de ser curiós
què floreixi just aquell dia
el llibret, la forma, la joguina
com si d’ahir mateix fos el record
He sigut infant un instant breu
per la màgia de la memòria
he escoltat el so d’aquell xiulet
i he reviscut un tros de historia

19 CICATRIUS DE LLETRA

Qualsevol diria què han callat els vents
i emmudit les sirenes i què la calma
s’ha instal·lat flonja damunt el què foren
pics esquerps coronats de tempesta

Qualsevol diria què s’ha aturat el batec
i què només resta el silenci udolant
sobre els camps erms, què s’han estroncat les fonts
i ja no floreix ni l’arboç ni la ginesta

Qualsevol diria què l’amor s’ha vestit
de flor mesella i què s’enverina tot el què un cop
refulgia viu, la il·lusió ha manllevat per res,
el nom segur de la tristesa

Qualsevol diria què no queda res
excepte el somort vertigen de la inèrcia
i què sura lleu i sense gravetat el pèndul
què senyala el temps etern de les estrelles

Qualsevol diria què s’ha exhaurit la ràbia,
el saludable crit de la natural revolta
i què ens ha colgat el temps amb el seu mantell
d’anhels esdevinguts cendra

Qualsevol diria què ja som morts
i què parla una atàvica memòria
però som encara aquí en aquest perpetu present
revestint les hores de cicatrius de lletra







20 EL SEU VERS

Sap què el seu vers cau al buit des de l’abisme
i què a voltes és vesteix d’ombres i desencís
què és críptic, ple d’imatges perdudes i de signes
amb un esperit obscur què no el vol saber feliç
Sap què és tèrbol, a voltes l’aire del seu vers
però és el fruit d’allò què el pulmó alena
del desassossec què en el seu temps prospera
com a l’ermot hi creix la bardissa i l’esbarzer

I és què ja fa temps s’ha adormit una boira freda
en els camps on abans s’hi conreava la tendresa
i s’ha glaçat la collita abans de què ulli la llavor
I sent conscient què tal vegada és culpa seva
què deu ser el seu fer el què propicia la sequera
no pot evitar què el sentiment és torni bord

Sap què el seu vers no és de caliu ni de confort
i la lletra és retorça com en un foc de flama viva
què abrusa el bon sentit i fa esparsa l’alegria
donant-li un to greu de pessimisme i de dissort
Però creu-lo quan et diu què de debò s’esforça
en cercar-li la virtut a tant de desfici com hi ha
tanta malfiança, tanta por, tanta bona fe en va
què el mot és clar, però sense saber com, el torça

I ell el voldria de imatges de pau i de concòrdia
de tot allò què avui és un tresor de la memòria
i roman ocult a la fonda estança del cor callat
Sentiments bategant dins l’embolcall de persona
comuns per tothom i què a tothom emocionen
per desvetllar l’amor què sembla dormir amagat





21 BRAU

No m’ensenyis roja senyera
des de l’altra banda del calaix
què la llibertat als ulls em cega
què soc brau però captiu i forçat.

No vull veure per entre l’escletxa
els teus ulls grisos de promesa
què els taulons m’escanyen
i la ràbia al pit em fan créixer.

Què el meu destí és de mort i festa
i per això romanc aquí tancat
i els teus ulls de clariana m’envesquen
i m’enganyen amb la llibertat.

Perquè soc brau, però atrapat
i la meva banya la fusta estella
el morro humit d’ombra presonera
i a la peulla l’arena del comiat.

No m’ensenyis com n’ets de bella
no em deixis inútilment somiar
què la meva hora és senyalada
a els daurades sorres del demà












22 COR COVARD

No fa pas tant què escoltàvem arraulits
els segons glaçats de la terra trèmula
allí, desesperats en una fosca tèrbola
covant entre laments tristesa i desencís

Polls i fam i ronya al pàmpol de l’orella
secs i escarransits cercàvem l’escalfor
agermanats per la por als caus de la terra
en silenci tens, escoltant passar els avions

I a l’exterior, a la injusta llum del dia
l’alenada gris de la runa i el desgavell
els fums, els fangs, la cançó de l’agonia
i l’urpa de la mort senyalant-nos la pell

I va arribar ominós el temps de la garrofa
del pa negre i la cartilla de racionament
humiliada i genuflexa la fe del poble
anaven pujant els fills del ressentiment

Avesats a dir què si, passant la vida
sense esperit per aspirar al què era just
poc a poc degota l’odi què destil·la
l’home lliure engabiat i sotmès a l’abús

Vàrem poc a poc anar sortint de la tenebra
a base d’esforç i de treball de sol a sol
deixant enrera el ranci gust de la pobresa
amb l’oblit dolç d’una enganyosa son

I ens llençàrem al consum i a la disbauxa
veient passar potuls místics plens de flors
descobrint móns prohibits fins aleshores
intentant desempallegar-nos de les pors

Però vana va ser aquella lluita evolutiva
i passats uns anys no en queda ni el record
addictes a la pau domèstica i al confort
incapaços de pensar en viure un altra vida

Entre tant els silencis engreixen la màquina
resignats operaris, titelles i comparses
tot controlat a cop de lleis, sancions i taxes
orella cots, entomant els cops i les desgracies

Tutelats, incorporats a la grotesca roda
què fa què lents és perverteixin els valors
somnis de llautó, acòlits de la vana glòria
temorosos de reviure cap d’aquells records

Però el record és avui dia a la cantonada
i no gens lluny d’aquí encara tronen els canons
i la gent arraulida amb la mateixa gana
la mateixa misèria i amb idèntiques pors

Tot i així hi ha qui alimenta la rancúnia
i de passades lliçons no en treu res de profit
alimentats, rendits cada un a casa seva
malfiant de tothom i blasmant de tot al veí

On anem espècie, de saviesa mancada?
Qui d’entre nosaltres ha de fer el primer pas
per no deixar en penyora a la mainada
l’actitud conformada i el cor covard.









23 ORELLES I NARIUS

On vas amb les narius plenes de pols
i amb aquest posat inquiet?
On vas amb les orelles plenes de vent?
escoltant les veus del temps
i les ombres dels carrers
flairant l’aire de la nit
com les guineus?
D’on surts arrossegant els peus?
Que no ho veus què aixeques pols?
Què no em creus
si dic què mentre jeus
et fuig el temps?
Que no em sents
amb els narius plens de temps?
Flairant les corrents
la direcció erràtica dels vents
amb les narius plenes de pols
Aixeca’t i moca’t
treu-te la pols de les narius!
Que dius?
Deixa què t’hi entrin els vents
dissolvent les veus
i les ombres dels carrers
Què em sents?
Amb les orelles plenes de vent
s’alenteixen els moments
amainen les corrents
i el temps se’n va suaument
Però amb la pressa què tens
el teu temps serà
un dormir i un despertar
un tancar els ulls i, ja està
Que la vida se’n va rebent
amb les narius plenes de pols
Què la vida fuig més lentament
amb les narius plenes de vent


24 TRÀGICA

Ja han passat els dies de l’amor blanc
i de les fades daurades compartint el jaç
ara els voltors dibuixen cercles de cel blau
i l’alenada motriu ha esdevingut de glaç

Ja no s’escolta la remor de les motores
llaurant els camps maragda del teu mar
s’han pansit els llessamins de les finestres
i ara venen de visita vents de mal averany

Vàrem copsar plegats mostres d’eternitat
i els arcs de San Martí ens feien d’escala
les nits eren silencioses i les albes clares
i la sang tumultuosa saltava futur enllà

Ara els dies s’enteranyinen de nostàlgia
i a la boca s’han marcit el clam i el crit
la pell ja quasi no recorda aquell espasme
i ja no estripen els violins la negra nit

Digues-me doncs, vençut per la dinàmica
en entreveure aquest viarany tant sinuós
què és perd fent giravolts de forma tràgica
i la mort s’ajup inexorable a cada racó










25 TOTS ELS GEGANTS

Tots els gegants
tenen febleses ajupides
i esgarrapen l’aire amb les mans
Tots els gegants
bramen i criden
i els hi agrada espantar als infants
Tots els gegants
amb la força dominen
mentre la gent corre pels camps
Tots els gegants
és creuen de nissaga divina
però no deixen de ser humans
Tots els gegants
fan d’altres pors la seva vida
i orbs no fan esment dels nans
Tots els gegants
ploren llàgrimes furtives
i el cor tenen tancat sota set panys
Tots els gegants
la seva mida els obliga
a ser com son i a viure amenaçant
Tots els gegants
és fan grans i obliden
què un cop foren nadons infants
Tots els gegants
viuen en castells aterrant viles
com en els comptes d’abans
Tots els gegants
son així, no tenen mida
i s’aferrissen amb els anys
Tots els gegants
trepitgen a la gent petita
creguts què son Deus arcans
Tots els gegants
tenen un cor glaçat de vidre
i tentinegen sobre peus de fang


26 VIDRIOSE ALBES

Llangardaixos alliçonadors de l’Avern
ungien profanadores sagetes
atents i cap cots

Desprès les disparaven crispats
des de les escletxes
com en una dansa d’aire coral

Les atzavares de sofre
dispersaven el seu verí
de rogallós argent aquelles tardes

Els captaires del sarcòfag coral·lí
entronitzaven mendicant
l’alabança de la balladora

L’ofec carrincló
esdevenia juguesca on, malgrat tot,
refulgien encara els sarments

Transitava una terbolenca remor
de serps i espases sense fe ni goig
rampant com l’heura

Ara doncs, l’oripell de la rancúnia
anomenarà tots els afalacs
... mentre és trenquen les vidrioses albes









27 FER NET

Ha obert portes i finestres
i fet que entri un torrent de llum
què s’esbiaixava de tarda
amb el grimpar de la pols claror amunt

Ha entrat com una alenada
de tarongers i llessamí
i ara quan retorna a casa
li sembla ser hoste del paradís

Ha llençat per la finestra
tot de baluernes del passat
coses què ja no li servien
i un vell amor què li feia mal

Ha recomençat la historia
com si el cor no se li hagués trencat
s’ha adormit la memòria
què li trafegava a dins del cap

I ha nascut un espai nou
curull de futur i de vida
on abans només hi floria
la rosa què duia aquell nom

Rosa de silvestre beutat
no se per què tant inaccessible
tant què el seu pobre cor sensible
se l’ha de treure del cap

Avui ha fet net amb el passat
i un oreig de pau pentina l’estança
ha escombrat tristesa i recança
amb el ferm propòsit de continuar

28 GASELA

Quan et veu passar tant prima
com un bri de blat de cabells d’or
sap què el voleiar de la teva faldilla
és l’aire què vol el seu cor

Àgil com una equilibrista
què sense dubtes fa el salt de la mort
capbussant-se en el aire amb valor
i aterrant lleugera a la pista

Serena, segura, pendent de tot
el teu pit no hostatge cap por
com si a cada pas t’hi anés la vida

Ulls de gasela flairant el bosc
preparada a corre si t’ho diu el cor
deessa selvàtica de bellesa altiva.










29 NOIA CAPTIVA
Noia d’un cor ingrat captiva
i del vesc dolc de l'amor
incapaç d'aixecar la vista
per cercar un altra escalfor

Se que es treball feixuc
deixar el passat enrera
ultrapassar la frontera
i omplir-te els ulls de futur

Fada blanca, rínxol d'or
no és per tu la por de l'altra
que l'arbre te molta branca
... no siguis gasiva amb l'amor

Aixeca el cap, renova l'aire
espolsa't aquell neguit
que el temps rabiüt passa
i a l'ara es on viu l'esperit

Cerca en el cor la resposta
que segur l'hi deus tenir
i si cal obra un altra porta
... Si cal, obre'n deu mil

Però si et plau no permetis que
sigui el teu desig el que crida
i ajeu-lo en un llit fet
de besades i carícies....








30 ESTRANY

No deixa de ser estrany
què posseït pel teu encís
no demani al fat
si no l'oblit
No deixa de ser rar
que al mig de les ombres
se li apareguis resplendent
a mitjanit
No deixa de ser inaudit
que l'udol que li surt del pit
sigui mig sanglot
i mig esgarip
No deixa de ser inèdit
que allò que ha escrit
defugi del èxit
en quant pren cos i esperit
No deixa de ser insòlit
què quan et te present
per molt què vagi de bòlid
s’atura un moment
No deixa de ser estrany
i potser de mal auguri
que ni la mort ens asseguri
la tant cobejada pau













31 CRISTAL·LITZAR

Que cristal·litzi aquell tendre alè
què als matins al seu cor dona ales
amb les què solcar inconscientment
l’estela què deixes per on passes

Que cristal·litzi per fi aquell esperit
què als teus ulls trapelles s’aboca
proveint-lo d’esgarrifances el pit
i de fragàncies de frescor a la boca

Que s’aturi el temps un instant
i què parlin sense mots les mirades
agafeu-vos dolçament de les mans
i cavalqueu junts noves contrades

Que cristal·litzi si vols en silenci
dins de la seva capsa de secrets
el reliquiari on guarda els sentiments
allí quiets per què no és trenquin

Al sagrari del què li és més preuat
què pertany a la humanitat més divina
i què tothom du en el cor amagat
com si la felicitat fos cosa prohibida

O què cristal·litzi... de manera cristal·lina
i què poguéssiu gaudir plegats
d’aquell secret de pau, de plaer, de vida
veritable sadolli de l’assedegat






32 ANEMONA D’AIRE

No t’anomenarà amb el nom de la benaurança
ni permetrà què, per ell siguis sinònim de la llum
ans se’t podria qualificar de neguit i de frisança
què t’entreveu esvaint-te amb vel·leïtats de fum

Hàlit perdut, espasme, remota visió improbable
què perviu en el terral del somni malgrat tot
desori perenne, lluita aferrissada, estimballs i marges
l’autèntica font d’on brolla el vers en maleït doll

Amor al·lucinat i distant com boira intangible
què senyales de confusió els seus viaranys
tèrbola remor, sense mots, lluernes o missatges
buit d’esperit navega per mars de devastació

Tot i així l’anhel, amb cruel constància d’onatge
què esmola lentament les arestes de l’escull
cova en els replecs oblidats del cor on tremola l’ànsia
i el desig és un brou primigeni què a foc temperat bull

****
Torturadora adorada què ets excusa del seu plor
del bram què trenca com un llamp la fosca de la tempesta ruixats de llàgrimes és precipiten en catàrtica festa
damunt casa vostra arraulida a l’ombra d’un pujol

Perquè t’entretens en aquesta carena de delit
retallant-te la figura amb tisores de nostàlgia?
Perquè no dones una miserable oportunitat a l’oblit
i negligeixes totes les lleis, totes les màximes?

Si... d’acord, el seu és només un altra cant ferit
una ranera, un gemec de mort de l’esperança
i cada cop, cada intent és fer créixer la recança
i l’agra gust de la frisança en l’horitzó del neguit

Cerca la pau, tentinejant orb en el aire
cerca una llum què l’indiqui el ver camí
i et troba a tu, rient-te d’aquell amor improbable
i sap, sense saber, què sense tu, amor... deler, haurà de morir

****
Tal vegada aquest serà el darrer crit vers la nit densa
i deixarà per fi de pretendre el què no pot
però la coïssor de la ferida d’amor què du al cor
no confia en què amaini amb rapidesa

I sempre serà un frustrat acòlit de la tendresa
negat, per fat a transcendir els llindars de la beutat
beutat albirada entre llampecs de irrealitat
mentre amb erroni compàs exhaureix forces de flaquesa

Fuig dolçament però, el fred d’aquest Hivern taciturn
i la seva lletra s’empelta de vents aurorals
ell vol ser de llum dins la tenebra, sota la llosa fatal
què sepulta de temps aquests amors moribunds

Voldria ser de joia d’oníriques ventades de faula
de calius tendres, de flors secretes i de llums de biaix
d’ombres resplendents, de promeses, de felicitat esparsa
i sobre tot d’esperança cavalcant cavalls de paper blanc

****
Però és mancança la què rebrinca aquest seu puny
i la ploma s’encabrita com una fera indomable
trenca paradisos què dins la realitat s’amaguen
i deixa nua i exposada la inclemència del destí

És el fat el qui és revolta a dins d’una metàfora
i els llindars de la raó semblen ser en un altra camí
el temps és descobreix com un implacable assassí
què sols per el plaer de ferir-lo s’esforça i malda


Poesia testimoni de mil lluites de l’entranya
sense visible sang què permeti l’efímer ajut
incerta esma què du els seus passos a cercar-te
en l’enigma de la paraula i en l’obaga del mot

Anemona d’aire curulla amb mil sentits
desfeta en un Oceà de desigs i de mancances
fruits amargs del sobre pes del seu brancatge
orejats per sinistres vents de desencís

****




























33 CLARIANES DE CEL BLAU

Sorgires del no res com una planta nova
què conserva però, les rels clavades al passat
ara han passat anys, penes i punyalades
i el temps com un traïdor ha fugit covard

Sorgires de cop una matinada de feina
sense cap raó em vares venir al cap
i els nostres universos és tocaren amb la inèrcia
d’una química antiga què ningú sap explicar

Del passat arrossegant feixugues baluernes
estranyes eines amb què has hagut de treballar
ho tens tot, un cos, un temple, un paradís a la Terra però una llàgrima s’entesta a rodolar-te galta avall

El teu somni s’ha estroncat de cop i volta
i quasi no reconeixes la teva imatge en el espill
matí maleït, impietosa albada torta
en la què la realitat et penetrà a cops de puny

Fes net i vola amb les noves ventades
que bé què sabies volar en els cels d’abans
obre sense temor tes amoroses ales
i solca espais inconeguts damunt cingles i valls

Què el teu vol sigui preciós, de pura filigrana
i què sigui l’amor el què t’enlairi cel amunt
comença de bell nou cada jornada
i aprenent del passat, estrena cada dia el futur

Fes créixer la llavor què has sembrat a la terra
i llueix tu resplendent en aquell mirall
ensenya-li a volar sense por de les tempestes
i a gaudir de les esparses clarianes de cel blau

34 EL PUNY DEL TEMPS

Encara, a cops, per res s’espanta
i trontolla tot el què fins avui ha après
adonant-se de com cau d’implacable
damunt totes les coses el puny del temps

N’és igual la condició o la circumstància
tot s’abat sota la fermesa de l’erosió
i tant és l’actitud o la substància
el puny del temps cau sense fer remor

Trenca penya-segats i esquerps pujols
i de serralades en fa oceans de gespa
sembra d’arrugues les pells més fresques
i a tot transmet l’essència de la pols

Tot el què en aquest món és o alena
per viaranys diversos pren igual direcció
sigui animal, o tingui el cor de pedra
damunt hi sedimenta el temps en al·luvió

Ha vist la teva fesomia de neu blanca
amb els solcs de la vida llaurats a foc
ha sabut mirant-te què vares jugar al joc
de viure valenta i al món enfrontada

I el temps ha esculpit el seu treball
en els recs què avui t’adornen la mirada
què va ser la teva vida al cap de vall
i la vas viure com et va donar la gana








35 LA VIDA

La vida és ball, és dansa i és harmonia
la vida és un alegre festival de creació
un toc d’art, d’emoció, de fantasia
una rialla què esclata sense contenció.

La vida és amor què espera l’eclosió
i aquella pessigolla què sota la pell nia
la vida és intenció, és deler, és riure’s
de la pròpia pena i cercar un nou horitzó.

És a voltes cruel però s’ha d’entendre
què si tot fos planer seria ben avorrit
el camí és faria llarg i orfe de sentit
i esperaríem la defunció amb avidesa

La vida és un pou ple d’aigua de saviesa
i a l’home se li permet beure’n algun glop
la il·lusió és combustible què s’esmerça
i en exhaurir-se, sol sobrevenir la mort

Per això cal fer créixer viu aquell brot
què mirant al cel d’il·lusió s’empelta
i jugar... i donar-se... i gaudir de l’amor
què la vida és dolça però fuig de pressa












36 AMOR CERDÀ

Vàren fer l’amor sota la lluna
al parc de l’estany entre falgueres
escoltant el xipollejar dels signes
i la jove llum fendint la nit obscura
En un jaç molsut de pinassa seca
què just havia respectat la neu
sota l’avet va gemegar la puresa
d’aquell tendre amor adolescent
L’aire era dolç malgrat la gelada
la neu s’albirava a la serralada
i les estrelles parlaven en francès
No sabria dir si s’estimàven
o era la pulsió de la sang caldejada
o aquell accent el què el tenia corprès

Fent l’amor els sorprengué l’aurora
i a la teva falda va gebrar-hi el temps
tu li deies què no et deixés sola
i ell volia viure arrapat a la teva pell
L’estany refulgia amb l’alba daurant-lo
i de lluny és veien les llums de l’hotel
varen esperar el Sol abrasant-se
i la realitat va irrompre com el dia cruel
Era un joc, era l’amor, era una festa
era la jovenessa entre el boix i la ginesta
éreu tu i ell encetant l’amor
Passen els anys i aquell record queda
encara pot veure aquells ulls de promesa
i escoltar clarament la vostra cançó






37 RIU

D'una incerta ventada de pols còsmica
o de l'alè de no se quina divinitat
vàrem anar prenent caràcter i forma
esdevenint el què en diuen humanitat

I a la turbulència magnifica i màxima
d'un riu de present, futur i passat
fórem llançats de manera aleatòria
a l'instant de la naixença, temps ençà

El riu ens acollí sense preguntes
en ses aigües esquerpes o bé suaus
on el temps no importa, ni la distància
la vida és el riu i el seu davallar

El cabal és poderós i s'emporta
totes les coses del món al cap de vall
no admet traves, ni pons, ni rescloses
i ningú ha arribat mai encara a mar

Giravolta folla la tumultuosa vida
enduent-se lapses de temps riu enllà
arrossegant somnis, dubtes, fantasies
penes obscures i amors banals

A voltes s'acompassa dolça la corrent
i flueix més lenta i assossegada
a cops però, pren furioses pendents
i corre entre flocs d'escuma blanca

Hi ha llocs on sembla què s'estanca
o què s'empassa la vida un remolí
i al ésser humà li toca patir
fins què sense saber com se'n escapa



El riu conté tot el què alguna vegada
a l'escorça del món va existir
allò què serà possiblement demà
i allò què just existeix ara

Les aigües no enganyen a ningú
i a la corrent no se li planta cara
petits brins d'animal humanitat
llot de la llera tal vegada

I la mort què tant ens espanta
no vol dir pas arribar a la mar
vol dir què recomença el viatge
en un altra punt del riu indeterminat

No hi han ni Deus ni Diables
i el riu és fet tan sols d'eternitat
no hi caben normes ni codis estrictes
val la llei de la deriva universal

És només aigua què empeny aigua
per una llera antiga, un cabal
on tot el què foren humanes lluites
és dissolen amb el temps riu avall

A voltes ens aturem a la riba
i gaudim del cel i l'aire fresc
però el riu sense treva ens obliga
a seguir el decurs de la corrent

Al riu hi ha tota la gentada
què va viure en algun remot moment
les figures cabdals, la mainada
els pobres diables, els poetes del vent





Moren i tornen a renéixer en el riu
en un tros més amunt o més avall
què el cabalés etern al cap de vall
i no li cal justificació ni motiu

Saltar, esquitxar-se o ser esquitxat
és tot el què ens permet el riu
anar baixant en un lent davallar
de penes i ombres o de goig sublim

No te fites aquell riu turbulent
i el temps és constant i inamovible
és de pedra, de duresa inclement
però de cap manera a l’aigua afecta

Naveguem doncs valents i confiats
què el riu en haurà d'acostar a la meta
procurem de deixar l'aigua ben neta
i esperem què tot torni a començar

****















38 EL LLAGUT DE LES ÀNIMES

Entre llamps , ones d'alçada i vents
s'albira el llagut de les ànimes
promesa de claredat i de calma
què ens menarà de llevant a ponent
Romp enèrgica esquenes d'escuma
amb la fermesa d'una quilla potent
decidit bec que baixa i què puja
per les vicissituds exactes del temps

Llagut de les animes sense barquer
què és un mateix el qui forçat rema
tractant d'esquivar esculls i corrent
Enfrontat a la potencia dels vents
a voltes el rem és rebel·la
xuclat per inèrcies de passats temps


Cansat mariner de la vella barca
a la teva cara la saó de deu mil Sols
deu mil ventades t'han cisellat marques
i en els braços t'hi batega ferm el pols
El preuat descans s'entreveu a la ratlla
què diferencia el dia de la fosca nit
però mentre bategui aquest meu cor ferit
prometo vogar amb tota l'ànima

Llagut de les animes porta'm ben lluny
on no hi hagin ni remolins ni esculls
i la vida cap a la mort corri plàcida
Només les ànimes poden pujar al llagut
cap d'elles precisa de l'humà ajut
per tenir el seu lloc al llagut de les ànimes.





39 LLUMS I FLORS

Les llums serien crits esclatant
Les flors: visions del somni
El ciment... la terra adolorida
I el teu amor, la quimera...l’oblit

Les llums serien peixos d’un oceà perdut
Les flors: el passar rampant les hores
El ciment... el suport del dia gris
I el teu amor, l’aire què alimenta la cèl·lula

Les llums serien fites distants
Les flors : ambrosia no merescuda
El ciment... on sucumbeix el somni
El teu amor, on mor el meu delit

Les llums serien esteles de cel blau
Les flors: el ribet de la teva brusa
El ciment... l’inevitable neguit creixent
El teu amor, tant important com qualsevol d’altre


















40 DÓNA’M

Dóna’m
un polsim de la teva terra
un bri de la teva herba
un floc de la teva neu
i un glop de la teva aigua
No em regalis somriures
ni somnis escapçats
ni em parlis ja mai més
de la ingravidesa dels àngels
Deixa’m estar si vols
en el meu taüt de silenci
encara entre els vius
veient com creixen les ombres
En aquest tou silenci
en aquest silenci de molsa
on no hi ressona
ni l’oblit, ni la memòria



















41 ÉS LLÀSTIMA

És llàstima
què els estels siguin xinxetes
clavades al suro
del taulell dels meus dies
És llàstima també
què se’m enganxi encara el nas
als vidres de l’oblit
veient, inútilment, com
et desdibuixes en la distància
de la freda andana
És llàstima
què no és pugui aturar
el tren del desig
i pujar-hi entre rialles
És llàstima
però les carenes
s’empassaran el meu deler
el nostre deler
malgrat la ceguesa
La flor de l’instant
és marceix
mentre els meus mots
cauen tous
com pluja innòcua
damunt la teva voluntat
ara de pedra










42SOBREVIURÀ

Sobreviurà
malgrat l’espai què ha triat
no sigui apte per la vida
malgrat no hi hagi
llavor què hi arreli
i els hiverns siguin cruels
Sobreviurà
perquè la seva empenta
ve del més pregon deler
inconfessable... ara confés
Sembrarà
a pesar de tot, les llavors
del seu vers impronunciable
a la teva matriu de glaç
esperant a què desglaci
i és deixarà sorprendre
per l’ullar de germen
de la paraula
i la veurà créixer com una mare
amb la falda plena de plors
i l’esquena de retrets
Sobreviurà
perquè la vida malda
i el seu vers s’aferra a tu
què sense saber-ho del cert
sense tenir-ne la certesa
només a tu s’adreça








43 EL POEMA D’AVUI

El poema d’avui és perd entre signes
entre el caos què imagina
i la pau de la feina feta
El poema d’avui no t’arribarà intacte
i les filagarses què en quedin
t’ompliran la boca com si fossin d’aire
Mai serà per tu la mateixa claror
la què cau lentissima damunt de l’ara
què s’entesta a vestir de paper blanc
Tant mateix el seu vers d’avui
és ple de futurs i de possibles
de filigranes impossibles i orfebreries de vent
S’argenten els mots del seu vers
i arriben per això, més enllà
on el plom és fa estany
i els dies s’apaivaguen
en el bressol de les hores
El poema d’avui és per tu, com tots
perquè li regales l’esguard
en un embolcall de distància
















44 AMOR

Si no tens res per donar-me
dóna’m amor què n’hi ha per tot
Cull-lo de les meves paraules
o del volar dels pensaments
de l’estela què deixen a l’aire
en els solcs què fan en el vent
Cull l’amor a les llambordes
per on hi passa la gent
recull-lo de les seves cares
de l’escorça de les seves pells
Si no tens res per rebre
rep el meu amor potent
salvatge com és voldria
o irremissiblement prudent
Però cull-lo amb un somriure
amb una carícia gentil
ajeu-lo a la teva faldilla
i espera un més d’Abril
quan les pluges fan créixer
de l’amor totes les sements
omplint de colors el paratge
omplint de fragàncies el vent














45 COR ERM

Perquè s’entesta a sembrar en el cor erm
fuetejat de tempestes i de solitud?
Perquè mantén encara viva la inquietud
malgrat els embats del despit i del temps?
Què no ha vist en repetides vegades
com moria el jove brot sense florir
d’un tendre amor què de veres prometia
i acabava sepultat de ràbia i d’oblit?
Exposat a la inclemència de les ventades
aquell assedegat cor seu tant mal ferit
què ja no és veu capaç de deixar de patir
ni d’esponjar la seva terra d’esperança
Què son molts els cops i batzegades
al què l’ha sotmès fins avui el destí
i ara només troba força amb les paraules
on hi aboca el seu privat getsemani
I tot i així té encara empenta i energia
per obrir els ulls amb una espurna d’il·lusió
manllevant-la de les llums del dia a dia
i d’una incerta pau què intueix a l’horitzó

















46 EL SEU CEL

El seu cel nocturn és un conreu d’estrelles
amb lluna guardiana de dalla d’argent
el seu cel nocturn és ple de sospirs de poeta
què colgats de fosca relluen resplendents
El dia en el cel clar de les seves meses
és daurat com l’or bellugadís de les espigues
i el Sol com un bou arremesa la collita
amb la força infatigable del seu davallar lent
El cel del seu dia va al encontre amatent
de l’empolainada nit què l’espera al capvespre
ornada de blaus, porpres i celestes
per poder festejar una estona ensems
Mentre la cansada lluna s’ajeu a la carena
i l’alba clareja amb els vents del llevant
de rosses i malves s’omple i espera
l’arribada segura d’un Sol de roig retallat
Mentre s’estira a l’ombra d’un arbre
i d’un tou de pinassa en fa el seu coixí
i deixa què passi pausat el matí
mirant aquest cel blau què la vida aguanta















47 MÉS ENLLÀ

Ves més enllà de la carena on l’amor fuig
del propis límits, dels propis ulls

Traspassa fronteres d’imaginats territoris
ultrapassa les fites, foragita els dimonis

Ves més enllà de la carena on l’amor fuig
trenca les formes, crema les naus

Inventat de nou, solca altres mars
escapa’t d’inèrcies salta entrebancs

Fuig de rutines, d’hàbits i misèries
ves més enllà de la carena on l’amor se’n va

Què res deturi la força què t’empeny
la què d’amor s’alimenta com així el meu vers

Obre les finestres i què a la teva estança
hi entri un nou aire més nou i més fresc

Ves més enllà de la carena on l’amor és perd
retroba’l amb força què cercant-lo reneix

Però no neguitegis esperant veure on és
deixa què sol arribi, fes-ho tot, no facis res











48 EL MEU CANT

Espero què t’agradi el meu cant
i què t’enlairi l’esperit cel amunt
però pensa què son només paraules
i no cantant-les és tornen de fum

No son res, ni tant sols un hàlit
un intent d’explicar el què em mou
el tarannà del meu equilibri fràgil
l’amagada lluïssor d’un dia de plom

Tot i això espero què t’agradi
i què et faci capir el què sento jo
sense assegurar-te què l’encerti
només et puc dir què em ve del cor

Què el meu cant és on s’aboquen
els meus neguits, els meus amors
i si amb cor indulgent l’escoltes
potser el podríem cantar tots dos

















49 MIRADA

Què et podrien dir els seus mots
què no t’ho digui amb la mirada?
saps què només t’implora amor
o potser una carícia esparsa

Què els ulls no poden mentir
perquè son per on s’estimba l’anima
no hi ha secrets en les mirades
si el qui les rep les vol llegir

Per tant no se què més et pot dir
què és cristal·lí com l’aigua clara
tu saps el què el seu esguard demana
el perquè el seu cor se sent delir

Què et podrien dir doncs els mots
què no t’ho digui amb la mirada
sabent què el deler se li escapa
com un torrent què fuig a dolls?

















50 SOMRIURE

En el silenci tens del món aturat
quan diuen què ha passat un àngel
a la llàgrima què deixa un comiat
en el dubte cruel de la distància

En el silent ritme del bategar
amb el què la vida s’escampa
en el primer raig d’un matí assolellat
i en els porpres on el Sol s’amaga

En la carena què la tarda retalla
o en l’esglai què et sobte la pell
en el so d’aquell cascavell
què li du el dring de la teva rialla

A tots aquests indrets peregrins
en els què és pronuncia la vida
percep com amb un sisè sentit
el subtil embruix del teu somriure

















51 LA PAU

Silenciós com el vol d’una papallona
és l’erràtica deriva del pensament
a voltes fuig espaordit i no és troba
malgrat cercar-lo en els confins de la ment

Cerca i recerca i als cels impreca
tractant d’esclarir d’on ve el seu lament
llegint, indaga i la saviesa acaba
sense escoltar respostes ni en el vent

Seu a l’ombra en metafísic silenci
alerta el cos i renunciant al moviment
medita seriós com un buda indiferent
i no pot evitar què el neguit comenci

Deixa què passi sense fer-ne esment
tal i com deien els antics mestres
perquè tot i sepultats de vida i de temps
en queda encara el ressò de les idees

Posar en blanc la pensa dolçament
sense lluitar si el brogit emprenya
i en un llit cristal·lí de pensament
què aflori aquella pau què la pau ensenya












52 QUÈ BUFI EL VENT

S’ha descobert emmirallant-se
en un espill de incolora eternitat
ha dibuixat càbales en el aire
tractant de treure’n l’entrellat

S’ha deixat endú per l’instint
a una direcció del tot aleatòria
com ajagut vora el mar sense força
entomant l’ona inert com un bri

Ha volgut què és pronuncies en ell
l’exacta proporció del designi
allò què vol ser la ratlla subtil
entre el què un vol i el què el fat digui

I desprès de tal banal experiment
es troba en el mateix lloc exacte
tractant d’esquivar l’escull, a l’onatge
per tal de donar pau a la ment

Doncs...anem passant sense pena
els jorn com joies resplendents
posem un xic d’amor a cada carena
i deixem tranquils què bufi el vent












53 EL JOC

A cops és ben estrany el joc
imprevisible com les ventades
tant t’ho perdonaria tot
com de tot a tu et blasmo

Potser depèn del teu esguard
de predicció impossible
què em sacseja el cor a voluntat
i me’l aboca al abisme

Sovint penso què soc jo
el què hauria de fixar la ruta
però la meva barca és duta
per una deriva de devoció

Potser és només què l’amor
és com un bufó què se’n riu
tant del públic més exclusiu
com de l’obra i de l’apuntador

És un joc d’ànsies i seducció
amb la tendència de les marees
llunàtic, mudant les idees
amb l’ordre esquerp de la confusió

Deu ser de l’amor condició
una de calç i una de sorra
què per més què li donem voltes
no en sabrem mai la solució







54 SENTITS

En un sentit molt ampli
podríem dir què la poesia
és el crit arrauxat
de l’esperit què vetlla
per la bellesa del món

En un sentit molt general
la lletra és una eina
de fer futurs possibles
pons i passarel·les
entre fronteres invisibles

En un sentit molt remot
un poema és buidar-ho tot
buidar la fel, buidar l’amor
en un receptacle amable
fet d’imatges i miratges

En un sentit molt diferent
un poema és només vent
què sacseja la contrada
un pou de coneixement
i un viure en la ignorància

En un sentit molt amagat
un poema és perllongar
la paraula en el riu del temps
deixar-lo anar des de la riba
i veure com se’l endú la corrent









55 AIRES I AMORS

L'aire que el pulmó no atrapa, fuig
per nuvolades ignotes, cel enllà
l'aire, com l'amor no es pot empresonar
que tancat s'enterboleix i es torna brut
L'aire que se'n va pertany a l’univers
i es barreig d'un milió d'anhels perduts
una intangible amalgama de delers
i amors que un dia és van fer fum
Aires i amors surant en un espai infinit
ànsies gitades al buit de la nit
on no hi arrelen ni pena ni glòria
Aires i amors que fan rodar la historia
capitals fins que el temps els escombra
cap al pou insondable de l'oblit
























56 SIMPLE

Simplissim...
el món
és
simplissim
i la vida
un camí
què s’empedra
amb els dies
Simplissim...
és
l’amor
el fervor
què dels ulls
fuig
ferit
de mancança...


















57 SACRIFICI

Tots eixordats
per els xiscles
de l’au captiva
dels nostres sexes
Podríem encara
tot just enlairar
la nostra solitud
com una ofrena
als deus probables
Alimentar el desig
fins què s’abrusi
a la Pira del sacrifici
ja que callar
amb capteniment
només serveix
per què la flama creixi
devastant-ho tot
i més

















58 EM PERD

És una mirada la què el perd
o ni tant sols això
és un deler darrera els vidres
una figura irreal i complaent
dins la boirina
una visió què dona pas
al desig.
El perd el què podria ser
i el què ell voldria
El perd el temps esmunyint-se
de bracet amb la joventut
i el perd el record perdut
a la cantonada del somni
I el miratge què salta
d’un horitzó impossible a un altra.
El perden les espurnes
què abandona l’amor
per què ell, necessitat d’escalfor
les culli.
















59 DECLARACIÓ

Potser hauria de parar
i respirar calmós el dia
i sobre tot prendre consciència
de què ha sobreviscut
malgrat la pena que el rendia
Humil davant del món
i acatant errors i fallides
ha de dir què els mots no son
eines exactes i precises
ans capses plenes de buit
i de vols erràtics de gavina
Ha llançat a l’oblit mil mots
tot i què els estimava
els va escriure des del cor
i a l’univers els adreçava
però ara colgats de temps
i sotmès al jou de la distància
veu què han perdut el seu vol
el seu sentit, la seva la gràcia
Què un poema no vol què sigui
una prestidigitació lluïda
o un malabar de mots lluents
si no copsar l’essència del moment
i oferir-la en el vers reflectida













60 MATERIALS

Si fos de pedra el mot que a tu s’adreça
t'hagués bastit un palau, un convent silenciós
per que t'arreceressin dolços els seus mots
en un espai fet per la pau, l'amor i la bellesa
Si fos de llenya el mot que a tu s’adreça
cremaria tot vestigi de recança cel amunt
totes aquelles ànsies que s'amaguen, fetes fum
amb un foc viu de caliu, carícies i tendresa
Però el mot es de vent, inconsistent i variable
endut per la voluntat de les corrents d'aire
i mai sotmès al caprici de l'humanal albir
Son suaus, quiets, abocats a cau d'orella
parlant d'amor, de devocions o de promeses
dels què espera en descloguis el ver sentit

Si fos d'or el vers que a tu s’adreça
minvaria la lluïssor del sol de les tardes
serien més grisosos i somorts el paisatges
i per tu manllevaria de les albes la puresa
Si fos metàl·lic el mot que a tu s’adreça
seria un punyal clavant-se al cor de l'emoció
un mot, un esperó, una prova de fermesa
perquè no hi hagin dubtes de la seva intenció
Però son gemecs al cel de la nit trista
intangibles com l'ocell què és perd de vista
esdevenint un ínfim puntet a l’horitzó
Son tant sols paraules que el silenci esclafa
a voltes son dolces, a voltes son aspres
què del cor li fugen sense remissió





































Barcelona Febrer 2011