L’AGRA LLET
poemes
Pere Suñé Ribera
INDEX
1 Blanc
2 Temprança
3 El secret de l’esbarzer
4 Bèsties
5 Me la bufa
6 Presoner
7 Radovan
8 Quan l’amor
9 La pell
10 L’escèptic esguard
11 Ajuda
12 Doneu-me
13 Fred
14 Digues alguna cosa
15 Tu i l’ombra
16 Cràpula
17 Física
18 Temo el meu vers
19 Orenetes mortes
20 Dies
21 La llengua de la lluna
22 Quan cal?
23 Catarsi
24 Tant de temps
25 Galiot
26 Temps escrit
27 Poeta social
28 Dies daurats
29 El satori cercat
30 Desencisada
31 Aigua
32 Roure vell
33 Ignorància
34 No seré modern
35 M’he atrevit
36 Vençut per l’ombra
37 Deixa’m
38 El cant
39 El meu amor
40 Confessió
41 Tints
42 Amor si tu sabessis
43 Profeta
44 Reaccionari
45 Res a dir
46 Ossos
47 Catedrals
48 Només
49 La vida al revés
50 Aspres hores
51 Flocs de res
52 Plàstics
53 Impunitat
54 Colors
55 Dorm noiet
56 Bitlles
57 Propòsits
58 Cercle viciós
59 Brama el cel
60 Gaza
1 BLANC
Llençar-me un altra vegada de cap
cegat però amb l’esperança viva
al blanc esglai d’una buida plana
que espera delerosa els meus mots
L’aventura és construeix dia a dia
des del moment precís en que és neix
i et veus llençat a una pàgina blanca
que s’omple a mida que l’home creix
Un full blanc és en el que cada dia
l’home hi escriu tot allò que sent
passen els anys i les pàgines giren
el llibre d’una vida és llegeix corrents
La blancor del full és feta de possibles
que és fan matèria mida que escrivim
un reialme de goig, fantasia o sofrença
potser l’excusa per fugir del què vivim
Per això omplo fulls amb lletra ferida
que m’acosta al que jo voldria que fos
i canviar aquesta vida descolorida
al menys en el full blanc d’aquests mots
2 TEMPERANÇA
Només el temps desclou la temprança
bàlsam benigna i relativa pau
la saba jove te empenta, te rauxa
però s’apaivaga amb el pas del anys
Dels primers focs en dol molt la cremada
i res en el món ens és consol o remei
el cor s’endureix amb cada patacada
i a voltes et sembla que has de perdre el seny
I trobes immens el sofriment que t’embarga
quan el teu desig es troba amb el rebuig
la jovenesa és l’esca que l’amor inflama
cremen encenalls i tot sembla perdut
Però passa el temps que és la millor cura
i fan escorça les ferides que duem al cor
les que un dia foren terribles... profundes
amb temprança és refan i rebrota l’amor
3 EL SECRET DE L’ESBARZER
El secret ocult del esbarzer
és blau turquesa, és verd encès
s’amaga rera un eixam de punxes
la dalla l’ha de deixar al descobert
Hi ha sentor de prades fresques
lluïssor de cristalls de rosada
i sota el laberint de les branques
el silenci sagrat, la terra intacte
El secret ocult del esbarzer
només es coneix si es sacrifica
i si es fa rodolar bosc avall
tot el que esgarrapa i mortifica
a cops de forca de boix
i a tall de podall implacable
amuntegat en una pila de bosc
que la foguerada amunt enlaira
alliberant com la mort allibera
el secret que l’esbarzer guarda
un espai net, una promesa
una fresca clariana de calma
4 BÈSTIES
Feixuc de pes i recolzat a quatre potes,
pell de cuir en cassoles de fang...l’elefant
Morro fi i cua de tres pams,
rondant esquiu el galliner, vigileu...la guineu
Un pam de llengua a fora,
saltant pels marges del tros...el gos
Les bèsties son com son... així com som nosaltres
i si les mirem be, no son pas tan estranyes
....oh...oh...tan estranyes
Ni de vol elegant ni de ploma fina,
i tot gall que la vol se la tragina...la gallina
D’acolorida ploma i ull despert
xafardera la llengua afua...la cacatua
Duta per l’aire amunt se’n vola,
presumida com una persona...la papallona
Les bèsties son com son... així com som nosaltres
i si les mirem be, no son pas tan estranyes
....oh...oh...tan estranyes
Viu en el llot soterrat, i el terra aireja de retruc...
cec i capiculat... el cuc
Malgrat que de casa no surt
si ho fa vol dir que plou...el cargol
Amagat sota una pedra, fugisser amb fama de traïdor...l’escurço
Les bèsties son com son... així com som nosaltres
i si les mirem be, no son pas tan estranyes
....oh...oh...tan estranyes
De carregar-se muntanyes a l’esquena
ningú no ho sap fer com ell...el camell
Vola atrapant mosquits
amb un crit que mai ningú ha sentit,
de nit i cegat...el rat-penat
Servicial i fidel com no ho son pas els de casa...
l’ase
I animal com el que més ... sobre dues potes
fent bestieses des que neix
som les persones...oh... oh...les persones
5 ME LA BUFA
Aquests dies estic perplex
hauria de decidir què fer
si prenc un camí o un altre
que a mi tots dos m’estan bé
i és que la veritat sigui dita
a mi tot plegat... tan m’és
Camino amb pas indecís
i no se si pujar la carena
que també valdria la pena
o bé anar corriol avall
i és que la veritat sigui dita
tot plegat a mi ... m’és igual
De bon matí surto de casa
i em costa saber allà on vaig
m’entretinc per les cantonades
i em perdo pels viarals
i és que la veritat sigui dita
per mi tot plegat... tant me fa
Diuen que dubto per tot
i és que dubtar és de savis
i jo dubta que dubta
giravolto com una baldufa
i és que la veritat sigui dita
a mi tot plegat me la bufa.
6 PRESONER
Seria reu consentit
i viuria sempre reclòs
en el suau calabós
de la teva presó d’amor
Només una paraula teva
i no caldria cap pany
un esclat de la nineta
cap més enginy estrany
I damnat per tota la vida
a fer vida al teu costat
a oferir-te el que precisis
per ser lliure a tu aferrat
Presoners l’un de l’altre
pagant una joiosa pena
fermat amb una cadena
que mai hauria de trencar-se
Res hauríem de menester
res mai més faria falta
que l’un mirés per l’altre
i ja no ens caldria res més
7 RADOVAN
Amb els ulls fitorant el llom del món
com un caçador amb els sentits alerta
una guineu amagada a la ginesta
amb un sisè sentit que l’avisa si algú es mou
Amb l’instint desfermat com una bèstia
que a tot arreu hi veu perill de mort
i amb aquesta excusa del món es defensa
justificant que l’odi s’escampi per tot
I una espiral de incontrolada violència
ho engoleix tot quant menys s’hi pensa
i transforma a l’home per l’home en llop
I contra tothom la seva rancúnia llença
a qui de una manera diferent s’expressa
en un altre vertigen de follia i d’horror
Oi Radovan ? que tu et pensaves
que esmunyin-te s’hauria acabat tot
i que els tolls de sang s’evaporaven
si ningú no els mou ni en fa enrenou
Tots aquells que occires a les llambordes
homes, dones, nens petits i camperols
tots aquells que sense pietat anihilares
t’han de reviure udolant en els malsons
I per fer callar el crit de la consciència
i eixugar la sang que per terra has fet vessar
enfiles mots escollits i dius que ets poeta
Però, quin vers destil·la la crueltat perversa
quina lluna negra el cor t’ha enllotat
que amb lletra florida de la vida has renegat
8 QUAN L’AMOR SEMBLA DORMIR
Quan l’amor
sembla dormir
no cal frisar
per desvetllar-lo
que també
precisa repòs
com l’hem de
menester nosaltres
tant sols s’ha
d’esperar l’instant
que arrauxats
llevants en dansa
hauran de fondre
la fredor
estimant-lo xafogós
sense paraules
Quan l’amor
sembla dormir
és el teu deler
qui et parla
9 LA PELL NO EN SAP DE LLEIS
Ahir el pensament em traïa
i allò que semblava resistent
ara s’enfonsa irremissiblement
en notar com el cos se’m delia
I jo somreia perdut com un nen
empassat per tota la gentada
que amb indolència a la mirada
passaven d’esma vora meu
I ara una nova flor reneix
amb força que creia esgotada
s’arrela a l’anima i floreix
com si mai l’haguessin arrencada
I tinc present aquell cos breu
just com ahir nit el vaig veure
allunyar-se en un riu de gent
deixant buidor com estela
Ahir al capvespre pel carrer
un calfred la pell m’esborronava
i per molt que el seny em renyà
la pell no en sap de lleis humanes
10 L’ESCÈPTIC ESGUARD
Avalots, corredisses, fums
deconstruint l’ordre establert
pedres, fones, caps oberts
sons de trons, el terra retruny
Garrotades a l’esquena
contusions, i cops de puny
inútil qualsevol resistència
les ambulàncies a punt
Els cops de porra, els morats
la ràbia del que castiga
l’ensinistrament del armat
aquella mitja rialla maleïda
Fumarades, crits i focs
espaordida gent, indefensa
corrent per la supervivència
remats de bens menats a cops
Consignes i cants punyents
banderes i aplecs gregaris
retorn als instints cavernàris
soldats de plom dels governs
Pàtries, manaments i lleis
cavalcant el llom dels homes
sotmesos a estúpides normes
cap cots davant prínceps i reis
Pànic cremant les llambordes
histèria col·lectiva i molta por
galops de cavall i tanquetes
esgarips i ball de bastons
Negres fums, vidres trencats
la mateixa lluita de sempre
excuses per la brutalitat
del que va armat contra el feble
Remor de trets, pudor de paüra
parpelleigs de rojos i blaus
pitos, sirenes, furgons policials
i l’escèptic esguard de la lluna
11 AJUDA
No se a què ajuda
tenir cultura
i saber molt de tot
si quan van mal dades
tot i tenint-ne dades
no fas cap a enlloc
No se a què ajuda
donar consells assenyats
de savi saberut
si tot se’t enfonsa
quan tard o d’hora
et toca a tu
No se a què ajuda
el lent pas dels anys
preservant el seny
si tot i veure-hi clar
de cap a la follia
per confusos viaranys
et sents davallar
12 DONEU-ME
Doneu-me aire , doneu-ne vida
doneu-me foc, doneu-me pau
doneu-me pasta doneu-me la clau
doneu-me la sortida del sol de cada dia.
Doneu-me sort, doneu-me força
doneu-me amor, doneu-me fantasia
doneu-me il·lusions, doneu-me revolta
doneu-me un món en el que regni l’alegria.
Doneu-me descans, doneu-me fe
doneu-me petons, doneu-me carícies
doneu-me el cor, doneu-me recer
doneu-me seny i rauxa per cavalcar la vida.
Doneu-me feines, doneu-me temps
doneu-me suport, doneu-me companyia
doneu-me passió, doneu-me tendresa
doneu-me l’ànim per tirar endavant amb energia.
Doneu-me versos, doneu-me flors
doneu-me salut, doneu-me simpatia
doneu-me música, doneu-me cançons
i un esperit que s’enlairi amb la poesia.
Doneu-me idees, doneu-me ganes
doneu-me gràcia, doneu-me melodies
doneu-me un cau, doneu-me rialles
i que rodi el món com roda des del primer dia.
13 FRED
Qui ha bastit aquests castells
aquestes muralles traïdores
i aquests torreons de gel?
alè gebrat de nostres hores
D’on ve tal glacial eclosió?
ni retrets, ni mots, ni esma
on s’hostatja en nostres cors?
i quin mal verí l’alimenta?
Encenem foguera de desig
que s’enlairi amunt com heura
i tots els nostres neguits
aboquem-los a foc fets llenya
Arrecerem-nos en nostre amor
mirem de recordar com era
caliu de llar de brasa sincera
alenada amb el bleix dels nostres cors
No ens commou el què ens unia?
si sols ha passat un moment
un petit lapse de vida
aquella que volíem fer ensems
Potser en aquella nostre flama
no hi has trobat prou escalfor
però creu-me, cremarà amb tota l’ànima
mentre encara em bategui el cor.
14 DIGUES ALGUNA COSA
Digues alguna cosa
no facis del silenci
la teva llar de pedra i fang
els mots esdevingueren maons
no se quant
i ara t’envolten, empresonen
i no et deixen alenar
No facis del silenci un fet estrany
que promogui l’escorça
i faci créixer el desengany
Digues alguna cosa... endavant!
trenca barreres
amb mots de passió i de sang
que vinguin de dintre
on cova encara
lànguida per ara
la força necessària l’afany
Digues alguna cosa
que ni tu ni jo en traurem cap guany
d’aquest sorrut silenci
que ens aclapara enguany
Digues alguna cosa si et plau
desperta al mot que jeu
dins la dormida crisàlide
que esdevingui papallona blanca
i s’enlairi cel amunt... volant
15 TU I L’OMBRA
Es desdibuixa l’horitzó
i l’horabaixa allarga les ombres
i tu t’allunyes un xic més
quasi engolida per la posta
Ara ja ets només record
a anys llum d’aquí... de mi
com un ombra allargassada
que s’esmuny vers l’infinit
Te’n anaves un jorn, no se quin
i jo no vaig adonar-me’n
i ara et trobo a faltar
tot i que no penso plorar-te
Conservaré aquells instants
on la vida sencera somreia
en un lloc amagat del meu cor
per si la solitud em rebrega
Es desdibuixa l’horitzó
i es confonen les distàncies
que no sent-hi com abans
poses nom a la meva ànsia
16 CRÀPULA
He de dir que a cops tinc ganes
de deixar-me seduir
per la mala vida i el vici
i ser tot un satrapa... ¡si!
Ser un gran cràpula de nit
i fer girar daus i cartes
i embriac de fum i de vi
malbaratar talents i paraules
Beure fins a la inconsciència
que no hi ha res a reprimir
fer extrema cada vivència
com si fos l’ultima per mi
Llençar lluny per la finestra
qualsevol entrebanc moral
que s’expressin el bé i el mal
per si això a algú interessa
Veure sortir el sol al matí
amb el cos ple de cervesa
fer homenatge a la peresa
i al migdia anar a dormir
Ser completament incorrecta
i mirar només per mi
no fer cas del seny que renya
a la bèstia que hi ha en mi
Furgar el fang com un garrí
i ser una fera salvatge
no acceptar cap esclavatge
i ser un home lliure per fi
Viure avui com si talment fos
l’últim dia que seré aquí
i deixar rient aquest món
que només m’ha fet patir.
Ja cansat de ser com cal
m’he de llençar a la disbauxa
al desfici, al descontrol
a la luxúria, a la rauxa
I no malgastar un dia més
a dominar el cor que esclata
que és un poltre indomable
tancar el foc en una gàbia
I no m’agraden els barrots
ni els cadenats a les portes
...no em vinguin amb brocs
...no m’expliquin histories
Que no crec en premis o càstigs
i que quan s’acabi s’ha acabat
doncs prefereixo topar de cap
abans que morir-me de fàstic.
17 FÌSICA
Som part d’un eixam
un més de tants i tants
maldem per anar volant
esgarrapant l’aire si cal
Com tu, com ell, com tants
com si fóssim animals
moguts només pels instints
i per costums ancestrals
Frisem per fusionar-nos
i així vèncer a la mort
que des del néixer ens ronda
fins que arribem a port
Un més d’entre els humans
i cada cèl·lula reclama
la seva cèl·lula germana
amb la força de la sang
Fusió de nuclis i d’àtoms
un mar de líquids barrejats
catarsi, amor, orgasme
pura química d’humanitat
Perpetuar l’espècie
i fer-ne més com un mateix
és la raó soterrada
que mou l’home des que neix
18 TEMO EL MEU VERS
Temo el meu vers
que no pot ser si no trist
extraviat de sentit
com un sanglot
El temo avui
quan m’he adonat
que m’has abandonat
i que estic ben sol
Gemego versos
molt a pesar meu
llàgrimes de pedra
que em cauen als peus
Res no és segur
llevat de la mort
malgrat que per tu
posava la ma al foc
A voltes la pena
no em deixa alenar
maleït desembre
... quin fred fa
Per dins i per fora
orfe de confort
abocat al abisme
un altre cop
Temo el meu vers
però no puc callar
m’esclafa el seu pes
si no el deixo anar
19 ORENETES MORTES
Sons arcaics amb tuf d’antic
molsa, fongs i heura espessa
planes ratades i gust de florit
... no saps si això a algú li interessa
Enfiles mots i amunt els llences
com un poeta d’altres temps
lletra ferida, polsosos versos
corbatí, elàstics, armilla i capell
Actitud és el què es precisa
cap ben alt i llibreta sota el braç
caçar al vol alguna idea fugaç
acaronar-la i de gala vestir-la
Un pensament normal i corrent
esdevé sublim jugant amb mots
l’aigua fresca, la remor del vent
simfonies de gesta, llamps i trons
Sonets, quartets i lletra fina
acompanyen el teu caminar
d’on surten tantes veus antigues
que et ressonen dins del cap ?
Actitud poètica, anima ferida
que vas trabucant amb el món
tentineges en un oreig de deriva
i d’orenetes mortes aixecant el vol
20 DIES
Hi ha d’haver dies de tot
on el sol que t’il·lumina
t’acarona dolç el cos
amb tendresa exquisida
i tot el què és viu et somriu
amb còsmica alegria
i tu amb el cor ple de dia
camines alegre i joliu
Hi ha dies però, sabeu?
en els que tot juga en contra
tens el cos en revolta
i trabuques amb cada peu
gent de mirada torta
i nervis per tot arreu
tot diria que sembla
que pel dia pagues un preu
Més val anar-los passant
a mida que passa la vida
que seria ben avorrida
si cada dia fos igual
21 LA LLENGUA DE LA LLUNA
Parlaré la llengua de la lluna
feta de silencis i de clara llum
que les paraules es torcen
i es disgreguen com el fum
Estaré atent a la veu de la carena
i el seu cant de porpres i blaus
m’he de passar la nit sencera
assegut a la serena, escoltant
Parlaré la llengua de la lluna
que sense mots ho deixa clar
quieta, pàl·lida, profunda
reflectida en el mirall del mar
La llengua de la lluna s’entén
encara que no la vulguis escoltar
t’impregna els porus de la pell
i l’essència de la nit et fa copsar
Parlaré doncs si em voleu escoltar
l’agraïda llengua de la lluna
perquè no us arribi confusa
la lletra del meu cantar
22 QUANT CAL?
¿Quants forats calen per omplir el buit
que a voltes se’m escampa pel tot el cos?
¿Quantes flors broten al recer de la nit
per provar de fugir del dia xafogós?
¿Quantes paraules caldrien doncs
perquè m’entenguessis net i clar
¿Quantes voltes la sínia ha de donar
per omplir d’aigua fresca el poal?
¿Quanta negra nit encara ens cal
per veure refulgir la plata dels estels?
¿Quanta bona voluntat, quanta calma
per no enfonsar-se en silents sorrals?
¿Quantes hores, quanta incertesa, quants esglais
pendent d’una sobrevinguda nostàlgia?
¿Quantes pors? principalment la de perdre’t
que despullen el què se vestint-lo d’ànsia
¿Quanta llàgrima continguda?
¿quanta gana ajupida?
¿quanta mentida creguda
i quanta fe cal per continuar la partida?
23 CATARSI
Quan el foc s’enlaira tant amunt com pot
i la flama voraç tot ho devasta
crido a ple pulmó encara que ningú em senti
No gemego espaordit mentre el foc em devora
alço la veu, impertinent
davant de la fi de tot el que expia cada dia
Només una vegada la mort abrasa
amb ses ales roents de flama
i se’t endú allí on no torna mai ningú
Catarsi és l’actitud que mereix la vida
un crit forassenyat esfereït
davant el tossut horitzó
que ens planta cara cada dia
El naixement...
trencament amb l’úter i amb el món ammiótic
i expulsió a les inclemències de la vida
... crida... crida un crit catàrtic de nadó
I just en acabat... la mort...
trencament amb el caliu
que t’has anat bastint durant la vida
expulsió inapel·lable a un altra dimensió
...crida... crida doncs un crit catàrtic
ni de ràbia ni de por
... crida mentre se’t endú la mort
24TANT DE TEMPS
Fa tant de temps... tant de temps
que les orenetes volaven rases
quan amenaçava el mal temps
i que l’euga grisa amb el seu caminar
feia sonar el dring dels cascavells
i en el pla de l’era amb l’or de les garbes
érem prínceps en medievals castells
Fa tant de temps...tant de temps
Eren singles i prats els llençols arrugats
i grans serralades per coratjosos genets
i que ens era permès de comprendre
la llengua prohibida dels animals
no hi havia gens de temps per perdre
i érem invisibles jugant a cuc amagar
la falda de la mare i els genolls pelats
i la regalèssia, el pa amb oli i l’anís estrellat
Fa tant de temps...tant de temps
Que amb espases de fusta i escuts de cartró
cavalcàvem les hores i la xafogor
que teníem poders i res era impossible
i que amb les mans llençàvem boles de foc
i badàvem a la tarda a la llum dels porticons
l’univers on volaven les valves de pols
els vespres de verdura i de brou calent
i la son que ens vencia cansats i contents
Fa tant de temps...tant de temps
25 GALIOT
En el tormell sangonós
se’m incrusta un cadenat de reu
la ma endurida a pres la forma del rem
i l’esquena fa frontissa per vogar
sense l’entrebanc de l’os
Privat de llum, el meu món
és un tros de cel blau
que amb el mar és confon
La nau no se on ens du ni on va
i a mi tant m’és... tant me fa
Vaig néixer soldat a l’escó
i les meves natges son de fusta
la tempesta no m’afecta
jo només vogo amb afany
com deu mil milions més
que orfes d’albir
voguem i voguem
i tant ens és arribar a port
Ningú no mena la nau...
en un mar immens tant és la direcció
topar amb l’escull només seria diversió
i arribar a la costa una quimera
per això passo la vida sencera
vogant per no arribar enlloc
26 TEMPS ESCRIT
Quants jorns ja han passat
quantes albades de solitud
de les que ningú en guarda memòria
quantes versions de la historia
una per cada inquietud
Quantes nits insomnes
en les que res omple el neguit
llàgrimes vestides d’ombra
amuntegades l’una amb l’altre
en una pila d’infinit
Quanta joia malbaratada
quanta alegria ja ha fugit
per l’idea equivocada
de que tot acabaria arreglant-se
per molt que em sentís ferit
Poemes, corrents, torrents
per on hi circula l’esperit
tolls on jeuen les paraules
dolls de mots sentits
trams, lapses de temps escrit
27 POETA SOCIAL
No parlaré més del món
així tot plegat s’enfonsi
del què és just o del què no
segons el que jo suposi
De la malícia de la gent
o de la gana que hi ha encara
ni dels palaus imponents
que s’aixequen entre la deixalla
No opinaré de política
ni de la pujada dels preus
que per molt que me’n faci creus
per a ningú res significa
Ni estrafaré el posat
estripant-me les vestidures
parlant de la guerra de cultures
per fer poesia social
No seré màrtir de cap causa
ni parlaré en nom de ningú
perquè podent parlar tu
perquè cony ho de fer un altre
No vull ser poeta social
malgrat que faci prou falta
però per dir el que tothom sap
no cal malgastar paraules
28 DIES DAURATS
Tornaria sens dubte
als dies daurats
on ajèiem neguits
guaitant capvespres
amb els posats
seriosos i expectants
del qui no sap
ben bé el què cerca
Una pluja de llum
suau com l’alba
anava caient
al nostre voltant
i una estranya lucidesa
ens amarava
abraçant al món
com una amant
Tornaria sense dubte
a aquella tarda
en la que els deus
misericordiosos
espargien presagis
de benaurança
sobre el món
dels homes sedegosos
Una estranya beutat
tenyia l’aire
als nostres cossos
quiets i expectants
i la calma de cristall
d’aquell dia
se’ns ficava
en els torrents de la sang
Era la jovenesa,
la llum, la primavera?
que ens tallava l’alè
per un instant
i just desprès
ens regalava l’univers
per respirar-lo de goig
amb el pit esclatant
29 EL SATORI CERCAT
Cartes de navegació,
quotidianes rutes
punts cardinals
on fixar la direcció
lletres llegides
en la fosca nocturna
on lluen els astres
amb argentat fulgor
Llindes de direcció,
abscisses, concises
fites enterrades
en la vegetació
fulgurants lluernes
que la boira estripen
o potser cants de sirena,
...¿que se jo?
Vectors, tangents
cavalcant els vents
empenyent l’esperit
cap a la llum divina
trossos del naufragi,
veles captives
on aferrar-se cada dia
amb ungles i dents
Longitud, latitud,
laxitud de fatiga
quan el cos rebel
ha perdut el punt
el pensament s’enfila
com una gavina
i en un clar de la boirina
hi veig la llum
Rosa dels vents,
compàs, erràtica busca
lletra, espurna,
guspira, pensament
fugitiva claredat
en el si de la tempesta
el satori cercat
en el mot que retruny
30 DESENCISADA
Et vaig veure baixar
renegant
del puig de les ànimes
¿Què esperaves trobar?
¿D’on venia l’esmorteïda llum
que reptava com una nit
entre l’ombra dels xipresos.
Vaig veure la teva ràbia
i m’assegué a esperar
potser un dia més
inflable i pneumàtic
com tots
on el so creix
com un sermó.
Quan t’adonis que et manco
aleshores
vindràs somrient
voltada
de papallones blanques
31 AIGUA
Vaig néixer a la muntanya
i m’he fet veí del mar
soc amic d’ones salvatges
i dels vents més arrauxats
Era terra i m’he fet d’aigua
i he mudat els sentiments
ara no tinc forma estable
ara tinc la de qui em conté
I la vida és més agradable
i ja no pateixo per res
i si no m’agrada el panorama
se que tot fa el seu curs i flueix
I com que les coses canvien
i sent un líquid element
per mica que el sol m’escalfi
em faig vapor i pujo al cel
On em transmigro flotant
i visito altres continents
en el braços del vent volant
i fent-me company dels ocells
Si em canso de les altures
m’ajunto amb altres com jo
i fent un eixam de debò
em deixo caure com a pluja
Damunt de prats i conreus
i la serralada on vaig néixer
rego els camps que foren meus
i m’apunto al cabal de la riera
I em deixo portar fins a mar
que m’acull amant com una mare
i torno un altra vegada
a tancar un cicle d’eternitat
32 ROURE VELL
Roure vell clavat al ferm
de branques fortes i tortes
pentinades per mil vents
i els temporals de l’historia
La teva pell de dura escorça
guarda mil·lenaris secrets
i el teu nervi te prou força
per fer de biga de castell
Els teus ulls quallats de temps
han vist el que no és escrit
bruixots cercant-hi remeis
i amants festejant-hi de nit
Temps enrera eres el rei
del prat silvestre i les boscúries
i l’aglà que tens per llavor
te tota la teva força oculta
No admets ni clau ni martell
que ets el ferro de les fustes
cada cop en resteu menys
dóna-li a l’home la culpa
33 IGNORÀNCIA
Entre un pas i un altre
no hi ha moment de reflexió
perquè si t’atures pots caure
tant llarg al terra com vaig fer jo
Buscava en el vent respostes
i en el ulls glaucs de l’amant
mentre feia les preguntes
el temps em furtava l’instant
Fuig l’essència de la vida
enduta per un vent furtiu
perquè son massa preguntes
llençades al instant esquiu
Que fa com si no comprengués
la importància que els hi dono
doncs mentre es riu de mi l’oreig
a la ignorància m’abandono
Que sigui per tant el no saber
el que m’obri els ulls a la vida
i viure reclòs dins la boirina
oblidant inclòs el que ara sé
34 NO SERÉ MODERN
No serè modern per molt se’m insisteixi
ni enfilaré paraules sense solta ni volta
per tal de fer sofisticats versos de moda
només per satisfer a qui se’ls llegeixi
No entraré en el cercle del privilegi
ni escandiré mots erms com bafarades
que tenen el sentit i la raó tant amagades
que es diria que no diuen res de res
No seré de la generació del abstracte
ni rendiré cap servitud a què és absurd
sotmetent el que espontàniament em surt
a la tirànica estètica que es porta ara
No seré modern per ser com els demés
obstinat a fer volar coloms com paraules
procurar a qualsevol preu de no rimar-les
bastint mots buits, acrobàcies i poc més.
35 M’HE ATREVIT
M’he atrevit avui a contemplar-te
a besar-te només amb el pensament
i m’he omplert el dia de bonança
malgrat a fora feia molt mal temps
T’he vist passar mil cops atrafegada
i s’esvaïa en un instant el teu encís
però quelcom s’ha arrelat aquesta vegada
mil papallones m’han niat al pit
Però no és amor, ideal i sense màcula
tampoc una experiència irreal i sublimada
que pertany al cos, a la terra i al gaudir
I si amor busques en la meva mirada
un cop destriats el gra de la palla
t’he de dir que també n’hi trobaràs un bocí
36 VENÇUT PER L’OMBRA
En aquest dia clar
on la solitud m’enganya
poc a poc, l’hi confio a l’ombra
el secret més amagat
la meva negror intima
els meus embalums de fum
Però l’ombra no es digna
a apreciar el meu gest
la meva rendició
i repta pels murs
indiferent com la vida
com el temps que tot ho domina
inclòs aquest dia clar
de solitud bel·ligerant
tenyida d’ombra
Escapar del blanc
de la llum que tot ho ensenya
arraulir-se a l’obaga dels porxos
o en el racó perdut
i deixar passar el dia
clar com una ferida
i viure a despit de l’ombra
en l’ombra reclòs
per l’ombra vençut
37 DEIXA’M
Deixa’m!
no em diguis res avui
Deixa’m!
no vull que aquest bleix meu
de rovell i serradures
t’arribi
t’importuni
desfaci la teva calma aparent
Deixa’m!
que s’esmunyi el dia d’avui
com un mal vent
Deixa’m!
que ferit pel dia
no puc més que
propiciar la teva fugida
Deixa’m, fuig!
lluny d’aquesta jornada maleïda
on no passen innocus els segons
sense ferir
Deixa’m... o vine
i compartim l’agonia
que el dia dona
38 EL CANT
Si un dia escoltes cantar
just quan fon la rosada
i el matí s’omple de la llum
que deixen passar les capçades
El cant d’una noia d’ahir
fet amb notes oblidades
que has anat deixant en el camí
de tant de temps de no escoltar-les
Obre els ulls, para l’oïda
que és el passat que retruny
del fons d’una amagada sima
en el teu si més profund
Records potser, tot plegat melangia
que et corre per sota la pell
i en reviure instants com aquell
tornes a la màgia d’aquell dia
Si un dia escoltes cantar
seu en una pedra i escolta
que canta la veu del passat
i és el teu cos que se’n recorda
39 EL MEU AMOR
En un fil de teranyina
he penjat el meu amor
s’aguanta amb una brisa
que no sembla sortir d’enlloc
Amagada darrera un ombra
s’hi confon el meu amor
adormit a la paret blanca
sota una flassada de negror
En un raig de llum de lluna
viatgem jo i el meu amor
entrant per la teva finestra
per besar-te mentre dorms
En una gota de pluja
hi he guardat el meu amor
clos en una boleta perfecte
per fer-te un collaret preciós
En l’escuma d’una ona
hi te el jaç el meu amor
com jo, persistent bat la roca
per cridar-te l’atenció
En una corrent d’aire
hi jeu tremolós el meu amor
ficant-se’t sota la roba
pessigollejant-te tot el cos
A la cua d’un cometa
hi espurneja el meu amor
fet de joies de centella
i de sospirs de plata i d’or
40 CONFESIÓ
Et serviria , creu-me,
si calgués et seguiria per marges i dreceres
t’ompliria de carícies amb un teu gest
t’estimaria de nit coronat d’estrelles
Viatjaria per tu creuant tot l’univers
visitaria tots els continents de la Terra
saltaria sobre un llit de brasa encesa
buscaria en el cel blau aquell teu bleix
Però m’ha d’encendre una esca sincera
un esclat d’il·lusió, una llum a la nineta
que m’ensenyi sense dubte la direcció
Un missatge que he de llegir a les estrelles
a l’univers que a tots dos ens arrecera
propiciant l’eclosió del nostre amor
41 TINTS
Tenyides de blanc
les veles del meu llagut nàufrag
destacant en el blau marí
amb un contrast
que propicia l’encontre
Tenyides de negre
les ales del corb famèlic
buscant el blanc dels meus ulls
badats a l’univers
que em volta
Tenyides de roig
les fustes dels rems
on hi he deixat la pell i la sang
cercant horitzons
i respostes
Tenyides de verd
els prats, les tombarelles
els ulls glaucs del meu miratge
les arestes dolces i desdibuixades
del teu rostre
Tints del meu naufragi intern
esperant l’ona, l’escuma el vent
que em meni a l’acollidor sorral
de la teva costa
42 AMOR SI TU SABESSIS
Amor, si tu sabessis
quantes mudes respostes
quants mots com maons
he bastit a la teva vora
per tenir-te per mi sol
Quantes hores de recerca
a la planura del temps
quants versos com pluja
damunt l’erm
per fer brotar sentiments
Amor si tu sabessis
quantes llàgrimes recloses
quants esglais ja s’han perdut
quantes pors, quantes angoixes
que el viure s’ha begut
Quants versos, quants petons
quanta punyent incertesa
i tota aquella tendresa
ai...si ho haguessis sabut
Tota la lluita, l’esforç
per retenir-te en la memòria
i esvair la blanca boira
que enterboleix el teu record
Amor si tu sabessis
el què havia imaginat
però el temps ha passat en silenci
i per molt que encara hi pensi
sé que ja tot s’ha acabat
43 PROFETA
Veia cels rogencs i volves cendroses
caure gràvides del gris firmament
atrapava esgarips amb l’oïda llesta
que arribava pràcticament a tot arreu
Copsava l’avenir amb un esguard
i el fat en el gest de qui el mirava
i observant el moviment dels ocells
fets esquius del pervenir interpretava
Era profeta i per tots els deus honorat
allò que l’home sempre havia buscat
el llegir el destí en els signes del ara
I a la gent del món oferia el seu llegat
però tothom se’n apartava horroritzat
amb la por d’exposar-se a sa mirada
Però el profeta en aquests nostres temps
no entenia perquè la visió li era velada
perquè era tot difuminat de boira blanca
si fins llavors tot havia sigut clar i transparent
Per molt que en el futur, frisós entrellucava
amb tota la força del seu enteniment
el missatge s’esmunyia, s’amagava
un miratge traïdor que fabricava la ment
I va sotjar en el seu si més profund
per veure d’on sortia tot aquell fum
que la clara visió del món li embrutava
I va notar dins l’epidermis que el futur
no era que s’amagues darrera el fum
si no que el futur era quelcom que s’acabava
44 REACCIONARI
No trenquem vidres, no ens tallem
nedem a poc a poc i guardem la roba
escolteu, feu-me cas, no us la jugueu
i quedem-nos ben quiets a casa nostra
Sobre tot que no ens mulléssim
que ningú ens pugui identificar
que no s’associï la nostre imatge
a quelcom que subverteixi el què hi ha
Siguem bones personetes d’ordre
no aixequem la llebre ni en el bosc
especialment confosos amb la multitud
Fem la farina plana per a tothom
siguem servils, posem-nos de genolls
i acotem el cap en senyal de servitud
Siguem reaccionaris fins a la medul·la
i estiguem d’acord amb gaire bé tot
no es pensessin que som d’alguna cèl·lula
i que preparem alguna revolució
No belluguem ni aixequem polseguera
tots callats amb els morrions als paps
no expressem opinions concretes
i passem pel món porucs com vegetals
No prenguéssim mal amb les idees
que és el Diable qui les xiula a cau d’orella
per fer-nos acabar ben condemnats
No prenguem davant la vida postures
pastem com bous capats a les pastures
que així estalviarem molts mals de cap
45 RES A DIR
Res a dir si el teu vers de llum matinal
la veritat transforma... si és que hi ha veritat
Res a dir si t’enlairen ales mortes
d’àngels del passat...si és que hi ha passat
Res a dir si una veu arcana
et canta a cau d’orella i tu l’escoltes meravellat
Res a dir si perds la noció del temps
a cavall d’un poema que fuig de presa i corrents
Res a dir si de l’apatia en treus prou energia
per anar fent... enfilant hores mortes... temps
Res a dir si vas per la vida sense fer cas de res
trabucant com és i ha de ser el teu dret
Res a dir si l’imperceptible pas de la vida
et rebrega i domina com l’home que ets
Res a dir si aquell bleix et colpeix l’ànsia
i ara només esperes alenar-lo furtiu en un bes
Res a dir, res a fer excepte quedar-me aquí quiet
veient com tot en el món flueix
46 OSSOS
Els desenterrem
ossos blancs
pous de l’odi
iniqua calç
desenterrem-los
que la vergonya
els amagava
que mai foren enterrats
desenterrem-los
contem-ne els caps
datem la infàmia
acotem-ho tot plegat
llencem-hi llum
que cegui al botxí
que allò que és ver
mai és mesquí
desenterrem-los tots
no en deixem cap
ossos innocents
d’un passat
que de no tant lluny
encara retruny
record de la sang
que a la vena puny
doncs que quedi tot
ben desenterrat
i potser plorarà
qui encara mai ha plorat
47 CATEDRALS
Ja no fan les catedrals com abans
de cúpules gòtiques de voltes altes
sense contraforts ni gàrgoles ferotges
ni claustres recollits de silencioses ombres
i s’ha perdut l’ofici de plomar vitralls
Ja no fan les catedrals com abans
altes i amples i plenes d’arcbotants
amb signes arcans gravats a les pedres
camins de llum, senyals a les finestres
místiques perdudes de monjos nigromants
Ja no es fan les catedrals com abans
d’enroscades serps al marbre de les columnes
i escenes tumultuoses de bisbes i de sants
sota el fred esguard de bèsties esculpides
de flors petrificades i lleons rampants
Ja no es fan les catedrals com abans
estilitzades formes al mares dels capitells
pa d’or i filigrana a la caoba dels altars
pàmpols de pedra i roselles dels vents
i porcellana fina per acolori els llindars
Ja no es fan les catedrals com abans
amb lloses de marbre negre com mirall lluent
i tríptiques finestres de cristall bisellat
a les alçades ja no hi nien els estornells
ni fonts d’aigua clara en el silenci consagrat
Ja no es fan les catedrals com abans
amb querubins, criptes amb prínceps enterrats
bancs de fusta polida i làmpades d’or
i púlpits d’amenaça i redempcions per la por
els màrtirs ja no ploren llàgrimes de sang
Ja no fan les catedrals com abans...menos mal.
48 NOMÉS
Només mots esgarriats
estripant el blanc impol·lut d’un full
Només una idea del món
esbiaixada de dia d’avui
Retrunyirien les parets si no fos
pel cel blau que m’atorga
la concòrdia que preciso
Només un crit més
entre tants d’altres en aquest
marasme d’acceptada sofrença
Només si fos l’amor
el cabdill de tota gesta...
... Però només hi ha el final cert...
la fita mai adelerada ... el desés
tot plegat tenyit només
per l’obscur pigment
d’aquell pecat incert
que només fa tràgica l’espera
49 LA VIDA AL REVES
Primer va ser llum i dolor
però va durar sols un instant
i l’home nasqué vell i copsant
tot el coneixement del món
L’home poc a poc fou minvant
a mida que passava el temps
sabia quasi bé tot de la gent
i a poc a poc anava oblidant
El seu cos era cada dia més fort
i semblava absorbir l’energia
així va veure néixer als nets
vells, arrugats i cansats de vida
Va guaitar-los rejovenir
amb ulls curulls de tendresa
mentre ell deixava la vellesa
enrera en el seu propi camí
Cap a la meitat de la vida
considerat per tots un adult
sempre disposat i apunt
d’oblidar un xic més cada dia
I aviat vingueren els fills
ancians endurits pel part
també haurien de fer-se petits
a mida que passessin els anys
L’home ja s’ha fet fadrí
desprès d’oblidar moltes llunes
oblidant a escriure i llegir
i vivint un món d’aventures
Ara ja s’ha fet nen del tot
i ja no sap el que l’espera
no te cap por de la mort
i entre jocs la mort espera
I la mort va venir a veure’l
quan ja quasi fou nadó
i en un orgasme de creació
va deixar content la Terra (gràcies Quino)
50 ASPRES HORES
Aquestes hores aspres
que han esclat el tronc
del nostre aixopluc
no les voldria regalades
així les precises
el meu cos vençut
Lentissim es lleva l’aire
acaronant-t’ho tot
sota el cel brut
tot revifa amb l’alenada
menys el nostre pobre
amor perdut
Llar que un jorn bastirem
amb el ciment cadell
de la il·lusió
amb el frec aspre de les hores
resta freda i enterca
com tu i jo
Mira que el món es gran
i la vida malaguanyada
i curta
segurament d’esma
trepitjarem camins de boira
que l’un de l’altre allunyen
Dissort d’abrasades mortes
aspres hores
sal en el vi
d’ulls clucs se’n treuen collites
de malastruc
per tu i per mi
51 FLOCS DE RES
Flocs de res bandejats pels vents
que furiosos fuetegen l’univers
dia rera dia absorbint la vida
aigua de pluja per la flor que neix
Brins d’eternitat i no ens en adonem
i en nosaltres rau la pura essència
l’energia, la força, la necessària potència
que fan que giri el món sencer
Reflexes del món que ens envolta
o del que ens belluga a l’interior
néixer, morir en constant revolta
en la vella sínia de rialles i plors
Tenim l’exquisida consciència
de saber-nos cada un diferent
però som iguals enfrontats a la fosca
i a la magnitud del temps
Flocs de res, tant petita cosa
una ínfima part de l’univers
gotes d’aigua d’un mar turbulent
xiulen les ones les ones passa el moment
52 PLÀSTICS
Sota un parany de fustes tortes, plàstics i parracs
en un mar de dissort i malura avesats a la ruïna
batega la mateixa força, la mateixa humana vida
que en els barris més luxosos de les grans ciutats
També ploren els nadons sota flassades de puntetes
reclamant amor i aliment amb plorosos ulls rodons
tal com farien aquells si encara llàgrimes tingueren
i no se les hagués begut el terra eixut, l’erm i la pols
Enganyen la gana amb farina d’arrels esmicolada
i amb aigua bruta de fang la set que els atenalla
i el seu màxim deler és sobreviure encara un dia més
Creient que la vida per tothom ha de ser tant ingrata
i que el patiment deu ser per l’home una cosa innata
cap cots caminen d’esma conformats pels erms
Sota llençols blaus d’avionetes volant pels aires
descabdellen dolços somnis els innocents infants
també és dolça la son sota el sol que el món amara
a l’ombra dels plàstics la innocència dóna certa pau
Però la gana puny el ventre inflat de la mainada
i amb gana costa més de tenir somnis dolços i bells
amb força aferrats a l’eixorc magre mugró de la mare
poc s’imaginen que hi ha qui viu molt d’altra que ells
Rius de llet i mel dels que parlen antigues llegendes
deuen ser molt lluny d’aquelles desolades eres
on maleïts de naixença equivocada romanen captius
Mosques i llàgrimes volten ses boques badades
amb l’incertesa de veure un altre jorn a la mirada
encara agraeixen a antics deus el continuar vius
Màrfegues de brutícia esteses a la pols dels viarals
una llauna d’aigua bruta per remullar-se els llavis
sostre incert de plàstics i cartons dalt quatre pals
no com les rodones i netes cabanes del poblat del avis
I la calorada del desert on l’aire de feixuc no belluga
damnats a caminar sota la tèrbola mirada dels voltors
i la nit freda, glacial on hi tremola fins i tot la lluna
i de sota les pedres surten a caçar nocturns els escurçons
Alcen els ulls vers la negre volta quallada d’estels
el vent assaona els rostres i els cossos son ossos i pell
tentinejant a la fosca provant de resguardar el foc
Acostumades les oïdes al so de la fam i dels gemecs
les feres de la boscúria deuen viure millor que ells
mogudes per vells instints on no hi arrelen les pors
Plàstics de colors voleiant amb el vent de l’albada
minva la gelor a mida que el sol va sortint a l’horitzó
feblesa i fam hauran d’acompanyar de nou el dia
en aquesta terra ingrata oblidada per la resta del mon
Es lleva el camp amb una calma feixuga i somorta
i la vida malgrat tot continua entestant-se a perdurar
no hi ha esmorzar ni res calent per dur a les boques
i amb prou feines fan l’esforç d’obrir els ulls i respirar
L’aire és sec i du la inequívoca sentor de la misèria
enlloc on anar damunt d’aquesta agra terra erma
la carena traïdora parla de l’erm que hi ha més enllà
Condemnats sense barrots, presoners de la terra oberta
emperadors de la pols, de la malària i de la vida incerta
es hora que el seu clam arribi allí on hauria d’arribar.
53 IMPUNITAT
Potser ho podria dir més alt...però cal?
no ho podria dir més clar... perquè seria en va
Qui fa la carcassa de mort que del cel cau?
i la mina traïdora que soterrada s’amaga?
Qui s’omple la boca amb mots de pau
mentre es fa el desentès i gira la mirada?
Qui fabrica tanta por de ferro i llauna
i pot dormir tranquil a la seva estança?
En nom de quin mesquí deu diu que treballen?
si fòsfor, teflon i urani son receptes del dimoni
qui és el que les fa sense que el pols li tremoli?
Ja saben que quant s’ha acabat el conflicte
i el terra eixut és aclaparat de cendres
hi ha encara molta mort fresca en el seu si metàl·lic
per molt que molts anys passin...
i els guanys?... fermats sota set panys
en neutrals comptes numerades
o bé pagant religiosament les taxes fiscals
... és igual
D’on son les fàbriques d’on els treballadors?
veuran la seva obra culminada a les noticies de les nou?
Odi necessari? metal·lúrgia de devastació
decreixement insostenible, indústries del terror
engranatges engreixats amb l’essència de la mort
54 COLORS
Bec els fils de roig que em don l’albada
i sento el groc flagell del sol de bon mati
l’espatlla se’m impregna de beutat i de nou dia
i un raig de mar em puny els ulls de blau marí
El clar verd dels prats em corre per la fesomia
i l’horitzó es guarneix d’un porpra difós
als llavis duc el rosat record de l’absència
i el maragda d’un esguard se’m clava al cor
El taronja viu frisós per acaronar la tarda
i el blanc dels núvols corona amb un fil d’or
el gris melangiós vol presagiar tempesta
però lluny enllà, on robí de la carena mor
Volen ocells atrapant mosquits a cops de bec
capbussant-se en l’infinit esdevenint puntets
espurnes negres de moviment en el celest atzur
de nord a sud hi ha tots els tons de l’univers
Bisbes porpres encenen l’orla de la carena
vaticinant que ha de venir el negre més fosc
cants gregorians aixequen el blanc plat de la lluna
i els estels guspiregen tot argentant el mon
55 DORM NOIET
No ploris noiet no t’espantis
guaita els cometes de llum
com espurnegen dins la fosca
lluernes que venen de lluny
no tinguis por del xivarri
ni d’aquells núvols de fum
encara que s’enfonsi el barri
No ploris noiet no t’espantis
malgrat que el cel ens caigui
polsegós damunt del cap
estima la teva llar de runa
el jaç del teu repòs diari
ara a les bigues hi jeu la lluna
entre resplendors incendiaris
No tinguis por no t’alarmis
no et cal saber el que és just
ni si és per tu aquest calvari
que tu no sembrares cap odi
per fer ara collita de pànic
No ploris noiet no t’espantis
jeu, arrauleix-te vora meu
i que aquest mal temps passi
dorm i somia un somni bell
que jo vigilaré amb ull atent
que ningú del món te’l espatlli
56 BITLLES
Ja no crec en res
acostumat a tot
els deus juguen a bitlles
amb el meu cap mort
Ja no crec en deus
que son mal perdedors
juguen a bitlles
només per ells sols
Acostumat a tot
encara alço la cella
com si fos la bandera
del meu tant me fot
En el silenci un lladruc
d’un escèptic gos
que borda com jo
del tot des cregut
Ja no crec en res
i prou bé que em va
mal de caps i cabòries
son totes en va
Ara jo jugo a bitlles
amb qui vulgui jugar
amb deus o amb homes
que a mi tant me fa
57 PROPÒSITS
He d’atrevir-me
a trencar el meu vers
com l’ona romp
a la roca feréstega
que ferma l’espera
delerosa de força i escuma
He de fer lliure
el meu vers trencat de lluna
que no s’acostumi
a la laxitud de la veu
i que tu siguis el tornaveu
on el meu mot retruny
Construir castells
de estrelles i cristalls
per fer-los bocins
espurnes d’encenalls
disgregats als quatre vents
per singles i barrancs
Estabornit de poesia
he de recuperar l’alè
trencar els lligams
amb els que el seny
al terra em ferma
i enlairar-me lleuger
Determinis, propòsits
d’allò que he de fer
anar-me’n lluny de mi
deixar la porta oberta
i nu i cobert de cendra
rebutjar qualsevol recer.
58 CERCLE VICIÓS
Era un home vençut per si mateix
i no regnava més enllà del seu silló
no estimava per no haver-se d’esforçar
i recer trobava en el buit del seu cor
Deixava anar el seu cos a batzacs
al caprici de qui bellugués la tramoia
trist i ensopit sense esma ni força
talment apàtic i privat d’impuls vital
Somiava els seus dies des de la boira
pàtina cendrosa que ho envoltava tot
i la ment mandrosa llanguia reclosa
en un castell fet amb ses pròpies pors
I així passaren els jorns de jovenesa
amb tot aquell bé de vida soterrat
sense llum ni ganes d’escombrar la peresa
esperant tal vegada un amor regalat
Però la tristesa vencia en la lluita diària
i cada cop s’enfonsava més en l’espiral
car trencar la rutina de la desgracia
era quelcom que ni li passava pel cap
Cruixia l’ossada de tant no fer res
i el cos havia perdut el regal de l’harmonia
esperava la mort com qui la cerqués
en un cercle viciós de peresa i melangia
I aviat no fou res, ni degotalls de memòria
i ningú recordava que havia sigut d’ell
anònim transcórrer en el riu de l’historia
... ara cria bardissa la seva enterca pell
59 PERQUÈ BRAMA EL CEL?
Perquè el cel brama i el terra retruny ?
i les aloses fugen espantades
i la claror del dia és tèrbola
de pols de runa i de fum
Perquè el cel brama i el terra retruny?
i la plaça és plena de pedres
les botigues han tancat
i la sang tinta les voreres
Perquè el cel brama i el terra retruny?
amb terribles sotragades?
on son els companys de jocs?
on son les tranquil·les tardes?
Perquè el cel brama i el terra retruny ?
i ploren maleint les mares?
s’enfonsen les escoles
i ja fa temps que no hi ha llum?
Perquè el cel brama i el terra retruny?
com si els deus s’enfadessin
i de tal manera ens renyessin
llençant-nos el cel al damunt
Perquè el cel brama i el terra retruny?
i cauen fent sots les estrelles
perquè no paren de sonar les sirenes
i tothom vol fugir ben lluny
Perquè el cel brama i el terra retruny?
i jo no trobo a la mare
al mig de la pols i la gentada
la infantesa se’m esmuny
60 GAZA
Foc lleuger d’artilleria
i bombes de manganès
roig de sang i gris espès
crits de dolor i pregaries
ja no brillen a la fosca
l’argent del estels titil·lant
ara el cel nocturn mostra
bombes de raïm, foc creuat
runa i plors de mainada
motius per anar-se armant
una espiral de desfermada
violència irracional
i qui no prenia cap partit
que tot plegat tant l’hi feia
i l’únic que perseguia
era viure a casa tranquil
escoltar el vent de l’erm
i l’aigua del te bullint
que la cabra donés llet
i que el teler anés teixint
ara no te altra deler
per que li surt ben de dins
cercar un bon armament
i venjar la mort dels cosins
s’ha assecat tota collita
tanta paciència i afany
que no creixen les verdures
en un terra xop de sang
Barcelona. -febrer-2009
L’AGRA LLET
poemes
Pere Suñé Ribera
INDEX
1 Blanc
2 Temprança
3 El secret de l’esbarzer
4 Bèsties
5 Me la bufa
6 Presoner
7 Radovan
8 Quan l’amor
9 La pell
10 L’escèptic esguard
11 Ajuda
12 Doneu-me
13 Fred
14 Digues alguna cosa
15 Tu i l’ombra
16 Cràpula
17 Física
18 Temo el meu vers
19 Orenetes mortes
20 Dies
21 La llengua de la lluna
22 Quan cal?
23 Catarsi
24 Tant de temps
25 Galiot
26 Temps escrit
27 Poeta social
28 Dies daurats
29 El satori cercat
30 Desencisada
31 Aigua
32 Roure vell
33 Ignorància
34 No seré modern
35 M’he atrevit
36 Vençut per l’ombra
37 Deixa’m
38 El cant
39 El meu amor
40 Confessió
41 Tints
42 Amor si tu sabessis
43 Profeta
44 Reaccionari
45 Res a dir
46 Ossos
47 Catedrals
48 Només
49 La vida al revés
50 Aspres hores
51 Flocs de res
52 Plàstics
53 Impunitat
54 Colors
55 Dorm noiet
56 Bitlles
57 Propòsits
58 Cercle viciós
59 Brama el cel
60 Gaza
1 BLANC
Llençar-me un altra vegada de cap
cegat però amb l’esperança viva
al blanc esglai d’una buida plana
que espera delerosa els meus mots
L’aventura és construeix dia a dia
des del moment precís en que és neix
i et veus llençat a una pàgina blanca
que s’omple a mida que l’home creix
Un full blanc és en el que cada dia
l’home hi escriu tot allò que sent
passen els anys i les pàgines giren
el llibre d’una vida és llegeix corrents
La blancor del full és feta de possibles
que és fan matèria mida que escrivim
un reialme de goig, fantasia o sofrença
potser l’excusa per fugir del què vivim
Per això omplo fulls amb lletra ferida
que m’acosta al que jo voldria que fos
i canviar aquesta vida descolorida
al menys en el full blanc d’aquests mots
2 TEMPERANÇA
Només el temps desclou la temprança
bàlsam benigna i relativa pau
la saba jove te empenta, te rauxa
però s’apaivaga amb el pas del anys
Dels primers focs en dol molt la cremada
i res en el món ens és consol o remei
el cor s’endureix amb cada patacada
i a voltes et sembla que has de perdre el seny
I trobes immens el sofriment que t’embarga
quan el teu desig es troba amb el rebuig
la jovenesa és l’esca que l’amor inflama
cremen encenalls i tot sembla perdut
Però passa el temps que és la millor cura
i fan escorça les ferides que duem al cor
les que un dia foren terribles... profundes
amb temprança és refan i rebrota l’amor
3 EL SECRET DE L’ESBARZER
El secret ocult del esbarzer
és blau turquesa, és verd encès
s’amaga rera un eixam de punxes
la dalla l’ha de deixar al descobert
Hi ha sentor de prades fresques
lluïssor de cristalls de rosada
i sota el laberint de les branques
el silenci sagrat, la terra intacte
El secret ocult del esbarzer
només es coneix si es sacrifica
i si es fa rodolar bosc avall
tot el que esgarrapa i mortifica
a cops de forca de boix
i a tall de podall implacable
amuntegat en una pila de bosc
que la foguerada amunt enlaira
alliberant com la mort allibera
el secret que l’esbarzer guarda
un espai net, una promesa
una fresca clariana de calma
4 BÈSTIES
Feixuc de pes i recolzat a quatre potes,
pell de cuir en cassoles de fang...l’elefant
Morro fi i cua de tres pams,
rondant esquiu el galliner, vigileu...la guineu
Un pam de llengua a fora,
saltant pels marges del tros...el gos
Les bèsties son com son... així com som nosaltres
i si les mirem be, no son pas tan estranyes
....oh...oh...tan estranyes
Ni de vol elegant ni de ploma fina,
i tot gall que la vol se la tragina...la gallina
D’acolorida ploma i ull despert
xafardera la llengua afua...la cacatua
Duta per l’aire amunt se’n vola,
presumida com una persona...la papallona
Les bèsties son com son... així com som nosaltres
i si les mirem be, no son pas tan estranyes
....oh...oh...tan estranyes
Viu en el llot soterrat, i el terra aireja de retruc...
cec i capiculat... el cuc
Malgrat que de casa no surt
si ho fa vol dir que plou...el cargol
Amagat sota una pedra, fugisser amb fama de traïdor...l’escurço
Les bèsties son com son... així com som nosaltres
i si les mirem be, no son pas tan estranyes
....oh...oh...tan estranyes
De carregar-se muntanyes a l’esquena
ningú no ho sap fer com ell...el camell
Vola atrapant mosquits
amb un crit que mai ningú ha sentit,
de nit i cegat...el rat-penat
Servicial i fidel com no ho son pas els de casa...
l’ase
I animal com el que més ... sobre dues potes
fent bestieses des que neix
som les persones...oh... oh...les persones
5 ME LA BUFA
Aquests dies estic perplex
hauria de decidir què fer
si prenc un camí o un altre
que a mi tots dos m’estan bé
i és que la veritat sigui dita
a mi tot plegat... tan m’és
Camino amb pas indecís
i no se si pujar la carena
que també valdria la pena
o bé anar corriol avall
i és que la veritat sigui dita
tot plegat a mi ... m’és igual
De bon matí surto de casa
i em costa saber allà on vaig
m’entretinc per les cantonades
i em perdo pels viarals
i és que la veritat sigui dita
per mi tot plegat... tant me fa
Diuen que dubto per tot
i és que dubtar és de savis
i jo dubta que dubta
giravolto com una baldufa
i és que la veritat sigui dita
a mi tot plegat me la bufa.
6 PRESONER
Seria reu consentit
i viuria sempre reclòs
en el suau calabós
de la teva presó d’amor
Només una paraula teva
i no caldria cap pany
un esclat de la nineta
cap més enginy estrany
I damnat per tota la vida
a fer vida al teu costat
a oferir-te el que precisis
per ser lliure a tu aferrat
Presoners l’un de l’altre
pagant una joiosa pena
fermat amb una cadena
que mai hauria de trencar-se
Res hauríem de menester
res mai més faria falta
que l’un mirés per l’altre
i ja no ens caldria res més
7 RADOVAN
Amb els ulls fitorant el llom del món
com un caçador amb els sentits alerta
una guineu amagada a la ginesta
amb un sisè sentit que l’avisa si algú es mou
Amb l’instint desfermat com una bèstia
que a tot arreu hi veu perill de mort
i amb aquesta excusa del món es defensa
justificant que l’odi s’escampi per tot
I una espiral de incontrolada violència
ho engoleix tot quant menys s’hi pensa
i transforma a l’home per l’home en llop
I contra tothom la seva rancúnia llença
a qui de una manera diferent s’expressa
en un altre vertigen de follia i d’horror
Oi Radovan ? que tu et pensaves
que esmunyin-te s’hauria acabat tot
i que els tolls de sang s’evaporaven
si ningú no els mou ni en fa enrenou
Tots aquells que occires a les llambordes
homes, dones, nens petits i camperols
tots aquells que sense pietat anihilares
t’han de reviure udolant en els malsons
I per fer callar el crit de la consciència
i eixugar la sang que per terra has fet vessar
enfiles mots escollits i dius que ets poeta
Però, quin vers destil·la la crueltat perversa
quina lluna negra el cor t’ha enllotat
que amb lletra florida de la vida has renegat
8 QUAN L’AMOR SEMBLA DORMIR
Quan l’amor
sembla dormir
no cal frisar
per desvetllar-lo
que també
precisa repòs
com l’hem de
menester nosaltres
tant sols s’ha
d’esperar l’instant
que arrauxats
llevants en dansa
hauran de fondre
la fredor
estimant-lo xafogós
sense paraules
Quan l’amor
sembla dormir
és el teu deler
qui et parla
9 LA PELL NO EN SAP DE LLEIS
Ahir el pensament em traïa
i allò que semblava resistent
ara s’enfonsa irremissiblement
en notar com el cos se’m delia
I jo somreia perdut com un nen
empassat per tota la gentada
que amb indolència a la mirada
passaven d’esma vora meu
I ara una nova flor reneix
amb força que creia esgotada
s’arrela a l’anima i floreix
com si mai l’haguessin arrencada
I tinc present aquell cos breu
just com ahir nit el vaig veure
allunyar-se en un riu de gent
deixant buidor com estela
Ahir al capvespre pel carrer
un calfred la pell m’esborronava
i per molt que el seny em renyà
la pell no en sap de lleis humanes
10 L’ESCÈPTIC ESGUARD
Avalots, corredisses, fums
deconstruint l’ordre establert
pedres, fones, caps oberts
sons de trons, el terra retruny
Garrotades a l’esquena
contusions, i cops de puny
inútil qualsevol resistència
les ambulàncies a punt
Els cops de porra, els morats
la ràbia del que castiga
l’ensinistrament del armat
aquella mitja rialla maleïda
Fumarades, crits i focs
espaordida gent, indefensa
corrent per la supervivència
remats de bens menats a cops
Consignes i cants punyents
banderes i aplecs gregaris
retorn als instints cavernàris
soldats de plom dels governs
Pàtries, manaments i lleis
cavalcant el llom dels homes
sotmesos a estúpides normes
cap cots davant prínceps i reis
Pànic cremant les llambordes
histèria col·lectiva i molta por
galops de cavall i tanquetes
esgarips i ball de bastons
Negres fums, vidres trencats
la mateixa lluita de sempre
excuses per la brutalitat
del que va armat contra el feble
Remor de trets, pudor de paüra
parpelleigs de rojos i blaus
pitos, sirenes, furgons policials
i l’escèptic esguard de la lluna
11 AJUDA
No se a què ajuda
tenir cultura
i saber molt de tot
si quan van mal dades
tot i tenint-ne dades
no fas cap a enlloc
No se a què ajuda
donar consells assenyats
de savi saberut
si tot se’t enfonsa
quan tard o d’hora
et toca a tu
No se a què ajuda
el lent pas dels anys
preservant el seny
si tot i veure-hi clar
de cap a la follia
per confusos viaranys
et sents davallar
12 DONEU-ME
Doneu-me aire , doneu-ne vida
doneu-me foc, doneu-me pau
doneu-me pasta doneu-me la clau
doneu-me la sortida del sol de cada dia.
Doneu-me sort, doneu-me força
doneu-me amor, doneu-me fantasia
doneu-me il·lusions, doneu-me revolta
doneu-me un món en el que regni l’alegria.
Doneu-me descans, doneu-me fe
doneu-me petons, doneu-me carícies
doneu-me el cor, doneu-me recer
doneu-me seny i rauxa per cavalcar la vida.
Doneu-me feines, doneu-me temps
doneu-me suport, doneu-me companyia
doneu-me passió, doneu-me tendresa
doneu-me l’ànim per tirar endavant amb energia.
Doneu-me versos, doneu-me flors
doneu-me salut, doneu-me simpatia
doneu-me música, doneu-me cançons
i un esperit que s’enlairi amb la poesia.
Doneu-me idees, doneu-me ganes
doneu-me gràcia, doneu-me melodies
doneu-me un cau, doneu-me rialles
i que rodi el món com roda des del primer dia.
13 FRED
Qui ha bastit aquests castells
aquestes muralles traïdores
i aquests torreons de gel?
alè gebrat de nostres hores
D’on ve tal glacial eclosió?
ni retrets, ni mots, ni esma
on s’hostatja en nostres cors?
i quin mal verí l’alimenta?
Encenem foguera de desig
que s’enlairi amunt com heura
i tots els nostres neguits
aboquem-los a foc fets llenya
Arrecerem-nos en nostre amor
mirem de recordar com era
caliu de llar de brasa sincera
alenada amb el bleix dels nostres cors
No ens commou el què ens unia?
si sols ha passat un moment
un petit lapse de vida
aquella que volíem fer ensems
Potser en aquella nostre flama
no hi has trobat prou escalfor
però creu-me, cremarà amb tota l’ànima
mentre encara em bategui el cor.
14 DIGUES ALGUNA COSA
Digues alguna cosa
no facis del silenci
la teva llar de pedra i fang
els mots esdevingueren maons
no se quant
i ara t’envolten, empresonen
i no et deixen alenar
No facis del silenci un fet estrany
que promogui l’escorça
i faci créixer el desengany
Digues alguna cosa... endavant!
trenca barreres
amb mots de passió i de sang
que vinguin de dintre
on cova encara
lànguida per ara
la força necessària l’afany
Digues alguna cosa
que ni tu ni jo en traurem cap guany
d’aquest sorrut silenci
que ens aclapara enguany
Digues alguna cosa si et plau
desperta al mot que jeu
dins la dormida crisàlide
que esdevingui papallona blanca
i s’enlairi cel amunt... volant
15 TU I L’OMBRA
Es desdibuixa l’horitzó
i l’horabaixa allarga les ombres
i tu t’allunyes un xic més
quasi engolida per la posta
Ara ja ets només record
a anys llum d’aquí... de mi
com un ombra allargassada
que s’esmuny vers l’infinit
Te’n anaves un jorn, no se quin
i jo no vaig adonar-me’n
i ara et trobo a faltar
tot i que no penso plorar-te
Conservaré aquells instants
on la vida sencera somreia
en un lloc amagat del meu cor
per si la solitud em rebrega
Es desdibuixa l’horitzó
i es confonen les distàncies
que no sent-hi com abans
poses nom a la meva ànsia
16 CRÀPULA
He de dir que a cops tinc ganes
de deixar-me seduir
per la mala vida i el vici
i ser tot un satrapa... ¡si!
Ser un gran cràpula de nit
i fer girar daus i cartes
i embriac de fum i de vi
malbaratar talents i paraules
Beure fins a la inconsciència
que no hi ha res a reprimir
fer extrema cada vivència
com si fos l’ultima per mi
Llençar lluny per la finestra
qualsevol entrebanc moral
que s’expressin el bé i el mal
per si això a algú interessa
Veure sortir el sol al matí
amb el cos ple de cervesa
fer homenatge a la peresa
i al migdia anar a dormir
Ser completament incorrecta
i mirar només per mi
no fer cas del seny que renya
a la bèstia que hi ha en mi
Furgar el fang com un garrí
i ser una fera salvatge
no acceptar cap esclavatge
i ser un home lliure per fi
Viure avui com si talment fos
l’últim dia que seré aquí
i deixar rient aquest món
que només m’ha fet patir.
Ja cansat de ser com cal
m’he de llençar a la disbauxa
al desfici, al descontrol
a la luxúria, a la rauxa
I no malgastar un dia més
a dominar el cor que esclata
que és un poltre indomable
tancar el foc en una gàbia
I no m’agraden els barrots
ni els cadenats a les portes
...no em vinguin amb brocs
...no m’expliquin histories
Que no crec en premis o càstigs
i que quan s’acabi s’ha acabat
doncs prefereixo topar de cap
abans que morir-me de fàstic.
17 FÌSICA
Som part d’un eixam
un més de tants i tants
maldem per anar volant
esgarrapant l’aire si cal
Com tu, com ell, com tants
com si fóssim animals
moguts només pels instints
i per costums ancestrals
Frisem per fusionar-nos
i així vèncer a la mort
que des del néixer ens ronda
fins que arribem a port
Un més d’entre els humans
i cada cèl·lula reclama
la seva cèl·lula germana
amb la força de la sang
Fusió de nuclis i d’àtoms
un mar de líquids barrejats
catarsi, amor, orgasme
pura química d’humanitat
Perpetuar l’espècie
i fer-ne més com un mateix
és la raó soterrada
que mou l’home des que neix
18 TEMO EL MEU VERS
Temo el meu vers
que no pot ser si no trist
extraviat de sentit
com un sanglot
El temo avui
quan m’he adonat
que m’has abandonat
i que estic ben sol
Gemego versos
molt a pesar meu
llàgrimes de pedra
que em cauen als peus
Res no és segur
llevat de la mort
malgrat que per tu
posava la ma al foc
A voltes la pena
no em deixa alenar
maleït desembre
... quin fred fa
Per dins i per fora
orfe de confort
abocat al abisme
un altre cop
Temo el meu vers
però no puc callar
m’esclafa el seu pes
si no el deixo anar
19 ORENETES MORTES
Sons arcaics amb tuf d’antic
molsa, fongs i heura espessa
planes ratades i gust de florit
... no saps si això a algú li interessa
Enfiles mots i amunt els llences
com un poeta d’altres temps
lletra ferida, polsosos versos
corbatí, elàstics, armilla i capell
Actitud és el què es precisa
cap ben alt i llibreta sota el braç
caçar al vol alguna idea fugaç
acaronar-la i de gala vestir-la
Un pensament normal i corrent
esdevé sublim jugant amb mots
l’aigua fresca, la remor del vent
simfonies de gesta, llamps i trons
Sonets, quartets i lletra fina
acompanyen el teu caminar
d’on surten tantes veus antigues
que et ressonen dins del cap ?
Actitud poètica, anima ferida
que vas trabucant amb el món
tentineges en un oreig de deriva
i d’orenetes mortes aixecant el vol
20 DIES
Hi ha d’haver dies de tot
on el sol que t’il·lumina
t’acarona dolç el cos
amb tendresa exquisida
i tot el què és viu et somriu
amb còsmica alegria
i tu amb el cor ple de dia
camines alegre i joliu
Hi ha dies però, sabeu?
en els que tot juga en contra
tens el cos en revolta
i trabuques amb cada peu
gent de mirada torta
i nervis per tot arreu
tot diria que sembla
que pel dia pagues un preu
Més val anar-los passant
a mida que passa la vida
que seria ben avorrida
si cada dia fos igual
21 LA LLENGUA DE LA LLUNA
Parlaré la llengua de la lluna
feta de silencis i de clara llum
que les paraules es torcen
i es disgreguen com el fum
Estaré atent a la veu de la carena
i el seu cant de porpres i blaus
m’he de passar la nit sencera
assegut a la serena, escoltant
Parlaré la llengua de la lluna
que sense mots ho deixa clar
quieta, pàl·lida, profunda
reflectida en el mirall del mar
La llengua de la lluna s’entén
encara que no la vulguis escoltar
t’impregna els porus de la pell
i l’essència de la nit et fa copsar
Parlaré doncs si em voleu escoltar
l’agraïda llengua de la lluna
perquè no us arribi confusa
la lletra del meu cantar
22 QUANT CAL?
¿Quants forats calen per omplir el buit
que a voltes se’m escampa pel tot el cos?
¿Quantes flors broten al recer de la nit
per provar de fugir del dia xafogós?
¿Quantes paraules caldrien doncs
perquè m’entenguessis net i clar
¿Quantes voltes la sínia ha de donar
per omplir d’aigua fresca el poal?
¿Quanta negra nit encara ens cal
per veure refulgir la plata dels estels?
¿Quanta bona voluntat, quanta calma
per no enfonsar-se en silents sorrals?
¿Quantes hores, quanta incertesa, quants esglais
pendent d’una sobrevinguda nostàlgia?
¿Quantes pors? principalment la de perdre’t
que despullen el què se vestint-lo d’ànsia
¿Quanta llàgrima continguda?
¿quanta gana ajupida?
¿quanta mentida creguda
i quanta fe cal per continuar la partida?
23 CATARSI
Quan el foc s’enlaira tant amunt com pot
i la flama voraç tot ho devasta
crido a ple pulmó encara que ningú em senti
No gemego espaordit mentre el foc em devora
alço la veu, impertinent
davant de la fi de tot el que expia cada dia
Només una vegada la mort abrasa
amb ses ales roents de flama
i se’t endú allí on no torna mai ningú
Catarsi és l’actitud que mereix la vida
un crit forassenyat esfereït
davant el tossut horitzó
que ens planta cara cada dia
El naixement...
trencament amb l’úter i amb el món ammiótic
i expulsió a les inclemències de la vida
... crida... crida un crit catàrtic de nadó
I just en acabat... la mort...
trencament amb el caliu
que t’has anat bastint durant la vida
expulsió inapel·lable a un altra dimensió
...crida... crida doncs un crit catàrtic
ni de ràbia ni de por
... crida mentre se’t endú la mort
24TANT DE TEMPS
Fa tant de temps... tant de temps
que les orenetes volaven rases
quan amenaçava el mal temps
i que l’euga grisa amb el seu caminar
feia sonar el dring dels cascavells
i en el pla de l’era amb l’or de les garbes
érem prínceps en medievals castells
Fa tant de temps...tant de temps
Eren singles i prats els llençols arrugats
i grans serralades per coratjosos genets
i que ens era permès de comprendre
la llengua prohibida dels animals
no hi havia gens de temps per perdre
i érem invisibles jugant a cuc amagar
la falda de la mare i els genolls pelats
i la regalèssia, el pa amb oli i l’anís estrellat
Fa tant de temps...tant de temps
Que amb espases de fusta i escuts de cartró
cavalcàvem les hores i la xafogor
que teníem poders i res era impossible
i que amb les mans llençàvem boles de foc
i badàvem a la tarda a la llum dels porticons
l’univers on volaven les valves de pols
els vespres de verdura i de brou calent
i la son que ens vencia cansats i contents
Fa tant de temps...tant de temps
25 GALIOT
En el tormell sangonós
se’m incrusta un cadenat de reu
la ma endurida a pres la forma del rem
i l’esquena fa frontissa per vogar
sense l’entrebanc de l’os
Privat de llum, el meu món
és un tros de cel blau
que amb el mar és confon
La nau no se on ens du ni on va
i a mi tant m’és... tant me fa
Vaig néixer soldat a l’escó
i les meves natges son de fusta
la tempesta no m’afecta
jo només vogo amb afany
com deu mil milions més
que orfes d’albir
voguem i voguem
i tant ens és arribar a port
Ningú no mena la nau...
en un mar immens tant és la direcció
topar amb l’escull només seria diversió
i arribar a la costa una quimera
per això passo la vida sencera
vogant per no arribar enlloc
26 TEMPS ESCRIT
Quants jorns ja han passat
quantes albades de solitud
de les que ningú en guarda memòria
quantes versions de la historia
una per cada inquietud
Quantes nits insomnes
en les que res omple el neguit
llàgrimes vestides d’ombra
amuntegades l’una amb l’altre
en una pila d’infinit
Quanta joia malbaratada
quanta alegria ja ha fugit
per l’idea equivocada
de que tot acabaria arreglant-se
per molt que em sentís ferit
Poemes, corrents, torrents
per on hi circula l’esperit
tolls on jeuen les paraules
dolls de mots sentits
trams, lapses de temps escrit
27 POETA SOCIAL
No parlaré més del món
així tot plegat s’enfonsi
del què és just o del què no
segons el que jo suposi
De la malícia de la gent
o de la gana que hi ha encara
ni dels palaus imponents
que s’aixequen entre la deixalla
No opinaré de política
ni de la pujada dels preus
que per molt que me’n faci creus
per a ningú res significa
Ni estrafaré el posat
estripant-me les vestidures
parlant de la guerra de cultures
per fer poesia social
No seré màrtir de cap causa
ni parlaré en nom de ningú
perquè podent parlar tu
perquè cony ho de fer un altre
No vull ser poeta social
malgrat que faci prou falta
però per dir el que tothom sap
no cal malgastar paraules
28 DIES DAURATS
Tornaria sens dubte
als dies daurats
on ajèiem neguits
guaitant capvespres
amb els posats
seriosos i expectants
del qui no sap
ben bé el què cerca
Una pluja de llum
suau com l’alba
anava caient
al nostre voltant
i una estranya lucidesa
ens amarava
abraçant al món
com una amant
Tornaria sense dubte
a aquella tarda
en la que els deus
misericordiosos
espargien presagis
de benaurança
sobre el món
dels homes sedegosos
Una estranya beutat
tenyia l’aire
als nostres cossos
quiets i expectants
i la calma de cristall
d’aquell dia
se’ns ficava
en els torrents de la sang
Era la jovenesa,
la llum, la primavera?
que ens tallava l’alè
per un instant
i just desprès
ens regalava l’univers
per respirar-lo de goig
amb el pit esclatant
29 EL SATORI CERCAT
Cartes de navegació,
quotidianes rutes
punts cardinals
on fixar la direcció
lletres llegides
en la fosca nocturna
on lluen els astres
amb argentat fulgor
Llindes de direcció,
abscisses, concises
fites enterrades
en la vegetació
fulgurants lluernes
que la boira estripen
o potser cants de sirena,
...¿que se jo?
Vectors, tangents
cavalcant els vents
empenyent l’esperit
cap a la llum divina
trossos del naufragi,
veles captives
on aferrar-se cada dia
amb ungles i dents
Longitud, latitud,
laxitud de fatiga
quan el cos rebel
ha perdut el punt
el pensament s’enfila
com una gavina
i en un clar de la boirina
hi veig la llum
Rosa dels vents,
compàs, erràtica busca
lletra, espurna,
guspira, pensament
fugitiva claredat
en el si de la tempesta
el satori cercat
en el mot que retruny
30 DESENCISADA
Et vaig veure baixar
renegant
del puig de les ànimes
¿Què esperaves trobar?
¿D’on venia l’esmorteïda llum
que reptava com una nit
entre l’ombra dels xipresos.
Vaig veure la teva ràbia
i m’assegué a esperar
potser un dia més
inflable i pneumàtic
com tots
on el so creix
com un sermó.
Quan t’adonis que et manco
aleshores
vindràs somrient
voltada
de papallones blanques
31 AIGUA
Vaig néixer a la muntanya
i m’he fet veí del mar
soc amic d’ones salvatges
i dels vents més arrauxats
Era terra i m’he fet d’aigua
i he mudat els sentiments
ara no tinc forma estable
ara tinc la de qui em conté
I la vida és més agradable
i ja no pateixo per res
i si no m’agrada el panorama
se que tot fa el seu curs i flueix
I com que les coses canvien
i sent un líquid element
per mica que el sol m’escalfi
em faig vapor i pujo al cel
On em transmigro flotant
i visito altres continents
en el braços del vent volant
i fent-me company dels ocells
Si em canso de les altures
m’ajunto amb altres com jo
i fent un eixam de debò
em deixo caure com a pluja
Damunt de prats i conreus
i la serralada on vaig néixer
rego els camps que foren meus
i m’apunto al cabal de la riera
I em deixo portar fins a mar
que m’acull amant com una mare
i torno un altra vegada
a tancar un cicle d’eternitat
32 ROURE VELL
Roure vell clavat al ferm
de branques fortes i tortes
pentinades per mil vents
i els temporals de l’historia
La teva pell de dura escorça
guarda mil·lenaris secrets
i el teu nervi te prou força
per fer de biga de castell
Els teus ulls quallats de temps
han vist el que no és escrit
bruixots cercant-hi remeis
i amants festejant-hi de nit
Temps enrera eres el rei
del prat silvestre i les boscúries
i l’aglà que tens per llavor
te tota la teva força oculta
No admets ni clau ni martell
que ets el ferro de les fustes
cada cop en resteu menys
dóna-li a l’home la culpa
33 IGNORÀNCIA
Entre un pas i un altre
no hi ha moment de reflexió
perquè si t’atures pots caure
tant llarg al terra com vaig fer jo
Buscava en el vent respostes
i en el ulls glaucs de l’amant
mentre feia les preguntes
el temps em furtava l’instant
Fuig l’essència de la vida
enduta per un vent furtiu
perquè son massa preguntes
llençades al instant esquiu
Que fa com si no comprengués
la importància que els hi dono
doncs mentre es riu de mi l’oreig
a la ignorància m’abandono
Que sigui per tant el no saber
el que m’obri els ulls a la vida
i viure reclòs dins la boirina
oblidant inclòs el que ara sé
34 NO SERÉ MODERN
No serè modern per molt se’m insisteixi
ni enfilaré paraules sense solta ni volta
per tal de fer sofisticats versos de moda
només per satisfer a qui se’ls llegeixi
No entraré en el cercle del privilegi
ni escandiré mots erms com bafarades
que tenen el sentit i la raó tant amagades
que es diria que no diuen res de res
No seré de la generació del abstracte
ni rendiré cap servitud a què és absurd
sotmetent el que espontàniament em surt
a la tirànica estètica que es porta ara
No seré modern per ser com els demés
obstinat a fer volar coloms com paraules
procurar a qualsevol preu de no rimar-les
bastint mots buits, acrobàcies i poc més.
35 M’HE ATREVIT
M’he atrevit avui a contemplar-te
a besar-te només amb el pensament
i m’he omplert el dia de bonança
malgrat a fora feia molt mal temps
T’he vist passar mil cops atrafegada
i s’esvaïa en un instant el teu encís
però quelcom s’ha arrelat aquesta vegada
mil papallones m’han niat al pit
Però no és amor, ideal i sense màcula
tampoc una experiència irreal i sublimada
que pertany al cos, a la terra i al gaudir
I si amor busques en la meva mirada
un cop destriats el gra de la palla
t’he de dir que també n’hi trobaràs un bocí
36 VENÇUT PER L’OMBRA
En aquest dia clar
on la solitud m’enganya
poc a poc, l’hi confio a l’ombra
el secret més amagat
la meva negror intima
els meus embalums de fum
Però l’ombra no es digna
a apreciar el meu gest
la meva rendició
i repta pels murs
indiferent com la vida
com el temps que tot ho domina
inclòs aquest dia clar
de solitud bel·ligerant
tenyida d’ombra
Escapar del blanc
de la llum que tot ho ensenya
arraulir-se a l’obaga dels porxos
o en el racó perdut
i deixar passar el dia
clar com una ferida
i viure a despit de l’ombra
en l’ombra reclòs
per l’ombra vençut
37 DEIXA’M
Deixa’m!
no em diguis res avui
Deixa’m!
no vull que aquest bleix meu
de rovell i serradures
t’arribi
t’importuni
desfaci la teva calma aparent
Deixa’m!
que s’esmunyi el dia d’avui
com un mal vent
Deixa’m!
que ferit pel dia
no puc més que
propiciar la teva fugida
Deixa’m, fuig!
lluny d’aquesta jornada maleïda
on no passen innocus els segons
sense ferir
Deixa’m... o vine
i compartim l’agonia
que el dia dona
38 EL CANT
Si un dia escoltes cantar
just quan fon la rosada
i el matí s’omple de la llum
que deixen passar les capçades
El cant d’una noia d’ahir
fet amb notes oblidades
que has anat deixant en el camí
de tant de temps de no escoltar-les
Obre els ulls, para l’oïda
que és el passat que retruny
del fons d’una amagada sima
en el teu si més profund
Records potser, tot plegat melangia
que et corre per sota la pell
i en reviure instants com aquell
tornes a la màgia d’aquell dia
Si un dia escoltes cantar
seu en una pedra i escolta
que canta la veu del passat
i és el teu cos que se’n recorda
39 EL MEU AMOR
En un fil de teranyina
he penjat el meu amor
s’aguanta amb una brisa
que no sembla sortir d’enlloc
Amagada darrera un ombra
s’hi confon el meu amor
adormit a la paret blanca
sota una flassada de negror
En un raig de llum de lluna
viatgem jo i el meu amor
entrant per la teva finestra
per besar-te mentre dorms
En una gota de pluja
hi he guardat el meu amor
clos en una boleta perfecte
per fer-te un collaret preciós
En l’escuma d’una ona
hi te el jaç el meu amor
com jo, persistent bat la roca
per cridar-te l’atenció
En una corrent d’aire
hi jeu tremolós el meu amor
ficant-se’t sota la roba
pessigollejant-te tot el cos
A la cua d’un cometa
hi espurneja el meu amor
fet de joies de centella
i de sospirs de plata i d’or
40 CONFESIÓ
Et serviria , creu-me,
si calgués et seguiria per marges i dreceres
t’ompliria de carícies amb un teu gest
t’estimaria de nit coronat d’estrelles
Viatjaria per tu creuant tot l’univers
visitaria tots els continents de la Terra
saltaria sobre un llit de brasa encesa
buscaria en el cel blau aquell teu bleix
Però m’ha d’encendre una esca sincera
un esclat d’il·lusió, una llum a la nineta
que m’ensenyi sense dubte la direcció
Un missatge que he de llegir a les estrelles
a l’univers que a tots dos ens arrecera
propiciant l’eclosió del nostre amor
41 TINTS
Tenyides de blanc
les veles del meu llagut nàufrag
destacant en el blau marí
amb un contrast
que propicia l’encontre
Tenyides de negre
les ales del corb famèlic
buscant el blanc dels meus ulls
badats a l’univers
que em volta
Tenyides de roig
les fustes dels rems
on hi he deixat la pell i la sang
cercant horitzons
i respostes
Tenyides de verd
els prats, les tombarelles
els ulls glaucs del meu miratge
les arestes dolces i desdibuixades
del teu rostre
Tints del meu naufragi intern
esperant l’ona, l’escuma el vent
que em meni a l’acollidor sorral
de la teva costa
42 AMOR SI TU SABESSIS
Amor, si tu sabessis
quantes mudes respostes
quants mots com maons
he bastit a la teva vora
per tenir-te per mi sol
Quantes hores de recerca
a la planura del temps
quants versos com pluja
damunt l’erm
per fer brotar sentiments
Amor si tu sabessis
quantes llàgrimes recloses
quants esglais ja s’han perdut
quantes pors, quantes angoixes
que el viure s’ha begut
Quants versos, quants petons
quanta punyent incertesa
i tota aquella tendresa
ai...si ho haguessis sabut
Tota la lluita, l’esforç
per retenir-te en la memòria
i esvair la blanca boira
que enterboleix el teu record
Amor si tu sabessis
el què havia imaginat
però el temps ha passat en silenci
i per molt que encara hi pensi
sé que ja tot s’ha acabat
43 PROFETA
Veia cels rogencs i volves cendroses
caure gràvides del gris firmament
atrapava esgarips amb l’oïda llesta
que arribava pràcticament a tot arreu
Copsava l’avenir amb un esguard
i el fat en el gest de qui el mirava
i observant el moviment dels ocells
fets esquius del pervenir interpretava
Era profeta i per tots els deus honorat
allò que l’home sempre havia buscat
el llegir el destí en els signes del ara
I a la gent del món oferia el seu llegat
però tothom se’n apartava horroritzat
amb la por d’exposar-se a sa mirada
Però el profeta en aquests nostres temps
no entenia perquè la visió li era velada
perquè era tot difuminat de boira blanca
si fins llavors tot havia sigut clar i transparent
Per molt que en el futur, frisós entrellucava
amb tota la força del seu enteniment
el missatge s’esmunyia, s’amagava
un miratge traïdor que fabricava la ment
I va sotjar en el seu si més profund
per veure d’on sortia tot aquell fum
que la clara visió del món li embrutava
I va notar dins l’epidermis que el futur
no era que s’amagues darrera el fum
si no que el futur era quelcom que s’acabava
44 REACCIONARI
No trenquem vidres, no ens tallem
nedem a poc a poc i guardem la roba
escolteu, feu-me cas, no us la jugueu
i quedem-nos ben quiets a casa nostra
Sobre tot que no ens mulléssim
que ningú ens pugui identificar
que no s’associï la nostre imatge
a quelcom que subverteixi el què hi ha
Siguem bones personetes d’ordre
no aixequem la llebre ni en el bosc
especialment confosos amb la multitud
Fem la farina plana per a tothom
siguem servils, posem-nos de genolls
i acotem el cap en senyal de servitud
Siguem reaccionaris fins a la medul·la
i estiguem d’acord amb gaire bé tot
no es pensessin que som d’alguna cèl·lula
i que preparem alguna revolució
No belluguem ni aixequem polseguera
tots callats amb els morrions als paps
no expressem opinions concretes
i passem pel món porucs com vegetals
No prenguéssim mal amb les idees
que és el Diable qui les xiula a cau d’orella
per fer-nos acabar ben condemnats
No prenguem davant la vida postures
pastem com bous capats a les pastures
que així estalviarem molts mals de cap
45 RES A DIR
Res a dir si el teu vers de llum matinal
la veritat transforma... si és que hi ha veritat
Res a dir si t’enlairen ales mortes
d’àngels del passat...si és que hi ha passat
Res a dir si una veu arcana
et canta a cau d’orella i tu l’escoltes meravellat
Res a dir si perds la noció del temps
a cavall d’un poema que fuig de presa i corrents
Res a dir si de l’apatia en treus prou energia
per anar fent... enfilant hores mortes... temps
Res a dir si vas per la vida sense fer cas de res
trabucant com és i ha de ser el teu dret
Res a dir si l’imperceptible pas de la vida
et rebrega i domina com l’home que ets
Res a dir si aquell bleix et colpeix l’ànsia
i ara només esperes alenar-lo furtiu en un bes
Res a dir, res a fer excepte quedar-me aquí quiet
veient com tot en el món flueix
46 OSSOS
Els desenterrem
ossos blancs
pous de l’odi
iniqua calç
desenterrem-los
que la vergonya
els amagava
que mai foren enterrats
desenterrem-los
contem-ne els caps
datem la infàmia
acotem-ho tot plegat
llencem-hi llum
que cegui al botxí
que allò que és ver
mai és mesquí
desenterrem-los tots
no en deixem cap
ossos innocents
d’un passat
que de no tant lluny
encara retruny
record de la sang
que a la vena puny
doncs que quedi tot
ben desenterrat
i potser plorarà
qui encara mai ha plorat
47 CATEDRALS
Ja no fan les catedrals com abans
de cúpules gòtiques de voltes altes
sense contraforts ni gàrgoles ferotges
ni claustres recollits de silencioses ombres
i s’ha perdut l’ofici de plomar vitralls
Ja no fan les catedrals com abans
altes i amples i plenes d’arcbotants
amb signes arcans gravats a les pedres
camins de llum, senyals a les finestres
místiques perdudes de monjos nigromants
Ja no es fan les catedrals com abans
d’enroscades serps al marbre de les columnes
i escenes tumultuoses de bisbes i de sants
sota el fred esguard de bèsties esculpides
de flors petrificades i lleons rampants
Ja no es fan les catedrals com abans
estilitzades formes al mares dels capitells
pa d’or i filigrana a la caoba dels altars
pàmpols de pedra i roselles dels vents
i porcellana fina per acolori els llindars
Ja no es fan les catedrals com abans
amb lloses de marbre negre com mirall lluent
i tríptiques finestres de cristall bisellat
a les alçades ja no hi nien els estornells
ni fonts d’aigua clara en el silenci consagrat
Ja no es fan les catedrals com abans
amb querubins, criptes amb prínceps enterrats
bancs de fusta polida i làmpades d’or
i púlpits d’amenaça i redempcions per la por
els màrtirs ja no ploren llàgrimes de sang
Ja no fan les catedrals com abans...menos mal.
48 NOMÉS
Només mots esgarriats
estripant el blanc impol·lut d’un full
Només una idea del món
esbiaixada de dia d’avui
Retrunyirien les parets si no fos
pel cel blau que m’atorga
la concòrdia que preciso
Només un crit més
entre tants d’altres en aquest
marasme d’acceptada sofrença
Només si fos l’amor
el cabdill de tota gesta...
... Però només hi ha el final cert...
la fita mai adelerada ... el desés
tot plegat tenyit només
per l’obscur pigment
d’aquell pecat incert
que només fa tràgica l’espera
49 LA VIDA AL REVES
Primer va ser llum i dolor
però va durar sols un instant
i l’home nasqué vell i copsant
tot el coneixement del món
L’home poc a poc fou minvant
a mida que passava el temps
sabia quasi bé tot de la gent
i a poc a poc anava oblidant
El seu cos era cada dia més fort
i semblava absorbir l’energia
així va veure néixer als nets
vells, arrugats i cansats de vida
Va guaitar-los rejovenir
amb ulls curulls de tendresa
mentre ell deixava la vellesa
enrera en el seu propi camí
Cap a la meitat de la vida
considerat per tots un adult
sempre disposat i apunt
d’oblidar un xic més cada dia
I aviat vingueren els fills
ancians endurits pel part
també haurien de fer-se petits
a mida que passessin els anys
L’home ja s’ha fet fadrí
desprès d’oblidar moltes llunes
oblidant a escriure i llegir
i vivint un món d’aventures
Ara ja s’ha fet nen del tot
i ja no sap el que l’espera
no te cap por de la mort
i entre jocs la mort espera
I la mort va venir a veure’l
quan ja quasi fou nadó
i en un orgasme de creació
va deixar content la Terra (gràcies Quino)
50 ASPRES HORES
Aquestes hores aspres
que han esclat el tronc
del nostre aixopluc
no les voldria regalades
així les precises
el meu cos vençut
Lentissim es lleva l’aire
acaronant-t’ho tot
sota el cel brut
tot revifa amb l’alenada
menys el nostre pobre
amor perdut
Llar que un jorn bastirem
amb el ciment cadell
de la il·lusió
amb el frec aspre de les hores
resta freda i enterca
com tu i jo
Mira que el món es gran
i la vida malaguanyada
i curta
segurament d’esma
trepitjarem camins de boira
que l’un de l’altre allunyen
Dissort d’abrasades mortes
aspres hores
sal en el vi
d’ulls clucs se’n treuen collites
de malastruc
per tu i per mi
51 FLOCS DE RES
Flocs de res bandejats pels vents
que furiosos fuetegen l’univers
dia rera dia absorbint la vida
aigua de pluja per la flor que neix
Brins d’eternitat i no ens en adonem
i en nosaltres rau la pura essència
l’energia, la força, la necessària potència
que fan que giri el món sencer
Reflexes del món que ens envolta
o del que ens belluga a l’interior
néixer, morir en constant revolta
en la vella sínia de rialles i plors
Tenim l’exquisida consciència
de saber-nos cada un diferent
però som iguals enfrontats a la fosca
i a la magnitud del temps
Flocs de res, tant petita cosa
una ínfima part de l’univers
gotes d’aigua d’un mar turbulent
xiulen les ones les ones passa el moment
52 PLÀSTICS
Sota un parany de fustes tortes, plàstics i parracs
en un mar de dissort i malura avesats a la ruïna
batega la mateixa força, la mateixa humana vida
que en els barris més luxosos de les grans ciutats
També ploren els nadons sota flassades de puntetes
reclamant amor i aliment amb plorosos ulls rodons
tal com farien aquells si encara llàgrimes tingueren
i no se les hagués begut el terra eixut, l’erm i la pols
Enganyen la gana amb farina d’arrels esmicolada
i amb aigua bruta de fang la set que els atenalla
i el seu màxim deler és sobreviure encara un dia més
Creient que la vida per tothom ha de ser tant ingrata
i que el patiment deu ser per l’home una cosa innata
cap cots caminen d’esma conformats pels erms
Sota llençols blaus d’avionetes volant pels aires
descabdellen dolços somnis els innocents infants
també és dolça la son sota el sol que el món amara
a l’ombra dels plàstics la innocència dóna certa pau
Però la gana puny el ventre inflat de la mainada
i amb gana costa més de tenir somnis dolços i bells
amb força aferrats a l’eixorc magre mugró de la mare
poc s’imaginen que hi ha qui viu molt d’altra que ells
Rius de llet i mel dels que parlen antigues llegendes
deuen ser molt lluny d’aquelles desolades eres
on maleïts de naixença equivocada romanen captius
Mosques i llàgrimes volten ses boques badades
amb l’incertesa de veure un altre jorn a la mirada
encara agraeixen a antics deus el continuar vius
Màrfegues de brutícia esteses a la pols dels viarals
una llauna d’aigua bruta per remullar-se els llavis
sostre incert de plàstics i cartons dalt quatre pals
no com les rodones i netes cabanes del poblat del avis
I la calorada del desert on l’aire de feixuc no belluga
damnats a caminar sota la tèrbola mirada dels voltors
i la nit freda, glacial on hi tremola fins i tot la lluna
i de sota les pedres surten a caçar nocturns els escurçons
Alcen els ulls vers la negre volta quallada d’estels
el vent assaona els rostres i els cossos son ossos i pell
tentinejant a la fosca provant de resguardar el foc
Acostumades les oïdes al so de la fam i dels gemecs
les feres de la boscúria deuen viure millor que ells
mogudes per vells instints on no hi arrelen les pors
Plàstics de colors voleiant amb el vent de l’albada
minva la gelor a mida que el sol va sortint a l’horitzó
feblesa i fam hauran d’acompanyar de nou el dia
en aquesta terra ingrata oblidada per la resta del mon
Es lleva el camp amb una calma feixuga i somorta
i la vida malgrat tot continua entestant-se a perdurar
no hi ha esmorzar ni res calent per dur a les boques
i amb prou feines fan l’esforç d’obrir els ulls i respirar
L’aire és sec i du la inequívoca sentor de la misèria
enlloc on anar damunt d’aquesta agra terra erma
la carena traïdora parla de l’erm que hi ha més enllà
Condemnats sense barrots, presoners de la terra oberta
emperadors de la pols, de la malària i de la vida incerta
es hora que el seu clam arribi allí on hauria d’arribar.
53 IMPUNITAT
Potser ho podria dir més alt...però cal?
no ho podria dir més clar... perquè seria en va
Qui fa la carcassa de mort que del cel cau?
i la mina traïdora que soterrada s’amaga?
Qui s’omple la boca amb mots de pau
mentre es fa el desentès i gira la mirada?
Qui fabrica tanta por de ferro i llauna
i pot dormir tranquil a la seva estança?
En nom de quin mesquí deu diu que treballen?
si fòsfor, teflon i urani son receptes del dimoni
qui és el que les fa sense que el pols li tremoli?
Ja saben que quant s’ha acabat el conflicte
i el terra eixut és aclaparat de cendres
hi ha encara molta mort fresca en el seu si metàl·lic
per molt que molts anys passin...
i els guanys?... fermats sota set panys
en neutrals comptes numerades
o bé pagant religiosament les taxes fiscals
... és igual
D’on son les fàbriques d’on els treballadors?
veuran la seva obra culminada a les noticies de les nou?
Odi necessari? metal·lúrgia de devastació
decreixement insostenible, indústries del terror
engranatges engreixats amb l’essència de la mort
54 COLORS
Bec els fils de roig que em don l’albada
i sento el groc flagell del sol de bon mati
l’espatlla se’m impregna de beutat i de nou dia
i un raig de mar em puny els ulls de blau marí
El clar verd dels prats em corre per la fesomia
i l’horitzó es guarneix d’un porpra difós
als llavis duc el rosat record de l’absència
i el maragda d’un esguard se’m clava al cor
El taronja viu frisós per acaronar la tarda
i el blanc dels núvols corona amb un fil d’or
el gris melangiós vol presagiar tempesta
però lluny enllà, on robí de la carena mor
Volen ocells atrapant mosquits a cops de bec
capbussant-se en l’infinit esdevenint puntets
espurnes negres de moviment en el celest atzur
de nord a sud hi ha tots els tons de l’univers
Bisbes porpres encenen l’orla de la carena
vaticinant que ha de venir el negre més fosc
cants gregorians aixequen el blanc plat de la lluna
i els estels guspiregen tot argentant el mon
55 DORM NOIET
No ploris noiet no t’espantis
guaita els cometes de llum
com espurnegen dins la fosca
lluernes que venen de lluny
no tinguis por del xivarri
ni d’aquells núvols de fum
encara que s’enfonsi el barri
No ploris noiet no t’espantis
malgrat que el cel ens caigui
polsegós damunt del cap
estima la teva llar de runa
el jaç del teu repòs diari
ara a les bigues hi jeu la lluna
entre resplendors incendiaris
No tinguis por no t’alarmis
no et cal saber el que és just
ni si és per tu aquest calvari
que tu no sembrares cap odi
per fer ara collita de pànic
No ploris noiet no t’espantis
jeu, arrauleix-te vora meu
i que aquest mal temps passi
dorm i somia un somni bell
que jo vigilaré amb ull atent
que ningú del món te’l espatlli
56 BITLLES
Ja no crec en res
acostumat a tot
els deus juguen a bitlles
amb el meu cap mort
Ja no crec en deus
que son mal perdedors
juguen a bitlles
només per ells sols
Acostumat a tot
encara alço la cella
com si fos la bandera
del meu tant me fot
En el silenci un lladruc
d’un escèptic gos
que borda com jo
del tot des cregut
Ja no crec en res
i prou bé que em va
mal de caps i cabòries
son totes en va
Ara jo jugo a bitlles
amb qui vulgui jugar
amb deus o amb homes
que a mi tant me fa
57 PROPÒSITS
He d’atrevir-me
a trencar el meu vers
com l’ona romp
a la roca feréstega
que ferma l’espera
delerosa de força i escuma
He de fer lliure
el meu vers trencat de lluna
que no s’acostumi
a la laxitud de la veu
i que tu siguis el tornaveu
on el meu mot retruny
Construir castells
de estrelles i cristalls
per fer-los bocins
espurnes d’encenalls
disgregats als quatre vents
per singles i barrancs
Estabornit de poesia
he de recuperar l’alè
trencar els lligams
amb els que el seny
al terra em ferma
i enlairar-me lleuger
Determinis, propòsits
d’allò que he de fer
anar-me’n lluny de mi
deixar la porta oberta
i nu i cobert de cendra
rebutjar qualsevol recer.
58 CERCLE VICIÓS
Era un home vençut per si mateix
i no regnava més enllà del seu silló
no estimava per no haver-se d’esforçar
i recer trobava en el buit del seu cor
Deixava anar el seu cos a batzacs
al caprici de qui bellugués la tramoia
trist i ensopit sense esma ni força
talment apàtic i privat d’impuls vital
Somiava els seus dies des de la boira
pàtina cendrosa que ho envoltava tot
i la ment mandrosa llanguia reclosa
en un castell fet amb ses pròpies pors
I així passaren els jorns de jovenesa
amb tot aquell bé de vida soterrat
sense llum ni ganes d’escombrar la peresa
esperant tal vegada un amor regalat
Però la tristesa vencia en la lluita diària
i cada cop s’enfonsava més en l’espiral
car trencar la rutina de la desgracia
era quelcom que ni li passava pel cap
Cruixia l’ossada de tant no fer res
i el cos havia perdut el regal de l’harmonia
esperava la mort com qui la cerqués
en un cercle viciós de peresa i melangia
I aviat no fou res, ni degotalls de memòria
i ningú recordava que havia sigut d’ell
anònim transcórrer en el riu de l’historia
... ara cria bardissa la seva enterca pell
59 PERQUÈ BRAMA EL CEL?
Perquè el cel brama i el terra retruny ?
i les aloses fugen espantades
i la claror del dia és tèrbola
de pols de runa i de fum
Perquè el cel brama i el terra retruny?
i la plaça és plena de pedres
les botigues han tancat
i la sang tinta les voreres
Perquè el cel brama i el terra retruny?
amb terribles sotragades?
on son els companys de jocs?
on son les tranquil·les tardes?
Perquè el cel brama i el terra retruny ?
i ploren maleint les mares?
s’enfonsen les escoles
i ja fa temps que no hi ha llum?
Perquè el cel brama i el terra retruny?
com si els deus s’enfadessin
i de tal manera ens renyessin
llençant-nos el cel al damunt
Perquè el cel brama i el terra retruny?
i cauen fent sots les estrelles
perquè no paren de sonar les sirenes
i tothom vol fugir ben lluny
Perquè el cel brama i el terra retruny?
i jo no trobo a la mare
al mig de la pols i la gentada
la infantesa se’m esmuny
60 GAZA
Foc lleuger d’artilleria
i bombes de manganès
roig de sang i gris espès
crits de dolor i pregaries
ja no brillen a la fosca
l’argent del estels titil·lant
ara el cel nocturn mostra
bombes de raïm, foc creuat
runa i plors de mainada
motius per anar-se armant
una espiral de desfermada
violència irracional
i qui no prenia cap partit
que tot plegat tant l’hi feia
i l’únic que perseguia
era viure a casa tranquil
escoltar el vent de l’erm
i l’aigua del te bullint
que la cabra donés llet
i que el teler anés teixint
ara no te altra deler
per que li surt ben de dins
cercar un bon armament
i venjar la mort dels cosins
s’ha assecat tota collita
tanta paciència i afany
que no creixen les verdures
en un terra xop de sang
Barcelona. -febrer-2009
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario