8 ARTEFECTES 2009

ARTEFECTES

















Pere Suñé Ribera
pereplant@hotmail.com
senyorsunye.blogspot.com
www.myspace.com/pereylaplanta




































INDEX

1 ARNES
2 NINGÚ COM TU
3 BABEL
4 PLUJA
5 L’ELEFANT
6 CAVALLER
7 VANES MÍSTIQUES
8 ABANS I ARA
9 AGRA VEREMA
10 RECORD
11 NOVELLES MELS
12 NUMERO-FERIT
13 LA PLANTA
14 L’ESPELMA DEL NIGROMANT
15 ANSIETAT
16 SIMULADORS
17 UNIVERSOS (elucubració)
18 EL TOLL
19 EL RELLOTGE
20 DELIRIS DE GRANDESA
21 D’ESPINES I PUNYALS
22 LES REGNES
23 CEGAT I OBCECAT
24 PREGUNTES
25 SUBMARINS
26 VERSOS
27 ALTRA MÓN
28 PAISATGE per un nen
29 DESCALÇ
30 LA ILLA
31 ORATORIA
32 DIUMENGE ASSOLELLAT
33 RESIGNAT
34 QUI ARA SOC
35 LA ESPERA
36 VERS A VERS
37 CAÇADOR
38 PETIT ESSAIG
39 ATRAPAT
40 HE DESCOBERT
41 CARA D’ÀNGEL
42 RATOLINS I OLIVERES
43 FORMIGUER
44 FESOMIA
45 A LES DOTZE VINT I DOS
46 HOMES DE VIDRE
47 LA PETJA DEL JORN
48 MIRAR-TE EL CUL
49 GRISOS I PLOM
50 AFERRAT
51 LLAMPECS
52 DUBTES
53 FERIDA LLETRA
54 IGNOTES FRAUS
55TIRAR ENDERRERA
56 LÍVIDA LLUNA
57 DIRÀS
58 MEL I SAL
59 OMBRA
60 MOTS D’ALEGRIA

1 ARNES
Deixa-ho estar...
mai comprendrem
l’erràtic deambular de les arnes
dins l’armari
ni el seu criteri
d’olors i obscuritat
Deixa-ho córrer...
no hi ha humana
manera de saber
la peregrina direcció
que pren el pensament
quan vola distés en el seu àmbit
Perquè doncs
aquesta frenètica pulsió
per posar regnes als vents,
contar les ones
i domar paraules
mentre ens devora el temps
sense moure’s











2 NINGÚ COM TU

Ningú com tu
per encendre les nits
i capturar la lluna
dins d’un esguard,
així doncs
les respostes que cerques
no hauran de venir
de brogit del dia
i de la remor de la ciutat
Ningú com tu
per fer brillar la veritat
que habita en teu cor
amb només una mirada
així doncs no m’expliquis romanços
i comptes de la vora del foc
per no descobrir
els secrets que amagues
Ningú com tu
per fer volar un deler
de papallones blanques
així doncs no em castiguis
amb aquell silenci
carregat de paraules
com si no sabessis
... vestida d’innocència
de què et parlava



3 BABEL

Subterfugis i paranys
tot per tal de no anar pel dret
prendre camins estranys
i ser experts del malentès
La raó de l’aigua clara
ha caigut en el desús
i torna el llenguatge confús
en la nova Babel que tenim ara
Mots com teranyines
pengen de les parets
d’allí on hem bastit casa
amb els fonaments del no res
Parlem i garlem sense parar
teories, tesis i propòsits
paraules buides per marejar
a tot incaut que les escolti
I al final de tot plegat
i aclarides les incògnites
t’adones que t’has deixat enredar
per un grapat d’hipòcrites
La paraula doncs ha perdut
aquella condició divina
de fer brillar la veritat
per damunt de la mentida





4PLUJA

Des de la finestra de la seva cambra
veu la pluja caure melangiosa
tels de grisor enteranyinen l’albada
i el cel es ple de filagarses de boira
Recorda, en llevar-se empeltat del dia
aquell matí tant semblant al d’avui
en el que la tendresa habitava els seus ulls
i trobaven força en la mútua companyia
I no precisaven cap altra cosa més
arraulits en un món privat i a recer
que fer etern l’esperit dels seus somriures
Laxes les defenses i rendits ensems
en els braços de l’altre aixoplugats i a cobert
aïllats del món per en el món sobreviure
Ara però ja han passat moltes llunes
i amarguen les mels que volien eternes
plou igual i la boira és idèntica
i ell clama a la pluja per tant mala fortuna
Sol amb el nas enganxat en el vidre
gotes rodones rodolen espill avall
s’eixuga una llàgrima agosarada i furtiva
que enjogassada amb la pluja es deixava anar
Trenca el present aquell passat que tenien
és trenca el seu cor en percebre els signes
la boira d’aquesta albada durà un dia feixuc
Malgrat que el què sap el renya i avisa
que no continuï furgant la ferida
amb el cor trencat fer altre cosa no pot

5 L’ELEFANT

Llençar embalums i baluernes
i deixar que se les endugui la corrent
lliure de pesos inútils
lliure d’udols i laments
I que tot sigui nou pels meus ulls
riu avall, trampejant els còdols
Tot ha de refulgir
amb una nova llum,
serena i brillant,
rutilant sota la lluna silent
Oblidar tot el què fins ara he après,
... i desprès
deixar que em guiï només
pel que precisi per cada moment
Cada dia amb una nova lent.
Que dic cada dia?... cada moment,
perquè sense saber com,
tot canvia i es torna diferent
perquè és diferent la perspectiva
No deixar que m’empresoni la ment
amb les seves obscures exigències
Les raons canvien
i tot és mou com un vent
excepte el temps etern
que com un elefant de pedra
tot s’ho mira indiferent



6 CAVALLER

Si jo fos un cavaller
d’armadura argentada
el torreó del teu castell seria
la penyora adelerada
No partiria a cap creuada
ni que m’ho demanes el rei
ni que fos la més sagrada
i perilles el Graal i la llei
I si des del teu finestral
sota on passo les nits vetllant-te
hi veiés una senyal
convidant-me a segrestar-te
Tal vegada un mocador
que guardés la teva fragància
potser una espelma encesa
que veiés brillar en la distància
I m’aferraria amb ungles i dents
a les pedres que t’empresonen
i grimparia amunt com l’heura
fins que pogués deslliurar-te
Si fos un cavaller medieval
i tu la meva dama blanca
cavalcaríem a lloms d’un cavall
a l’encontre de l’alba
Faríem nit sota els estels
o en el recer de la roureda
la meva espasa d’argent
vora l’or de la teva cabellera


7 VANES MÍSTIQUES

Vanes místiques les que amb el confort conviuen confuses ciències difoses per sedegosos diletants
satoris domèstics i il·luminacions imaginàries
entre el batibull i el desconcert que respira la ciutat
Meditacions exhaustives a la llum d’una bombeta
i salmòdies recitades amb el regust d’un altra temps
disciplines d’estar per casa, pregaries obsoletes
i la satisfacció intima i perversa de creure’s diferent
Utòpiques recompenses per una vida de contenció beatífica i hieràtica actitud de cara a la galeria
apresos discursos elaborats amb eclèctica opinió
espargits com nèctar en la boira d’una cafeteria
Trobadors de la quinta essència d’un budisme espès
i de les admirables virtuts de l’equilibri interior
del domini del instint i del poder de la concentració
i la tàntrica erudició per aquella noia dels ulls verds
Amants de místiques vanes i genials sincretismes
defensors il·lustrats de l’espiritualitat i el malentès
que al món alliçoneu en la impunitat de les tertúlies
... glòria a vosaltres que si més no en l’esperit compteu!








8 ABANS I ARA

Qui ho diu que res és com era
i que tot està trastocat
si la gent és la mateixa
tant la d’ara com la del passat
Tenim joguines noves
i potser més comoditats
però som els mateixos manobres
amb diferents materials
Riem i plorem per iguals coses
que en els segles que ja han fugit
patint per l’amor decebut
i adelitant-se amb l’aconseguit
També les fams son les mateixes
i els sentits son aquells que eren
per tant si mirem al passat
entreveurem el que ens espera
Mils de tombs ha fet la Terra
des de l’albada del temps
i sempre hi ha hagut qui s’entén
i qui només busca brega
Provem de viure tranquils
i escoltem les lliçons pretèrites
que tots aquells que ja no hi son
son el gresol de tota ciència
I tot allò què en el món fou
cristal·litza just en l’ara
fem doncs cas al què va ser
si és que no volem errar-la

9 AGRA VEREMA

Reuniria als patriarques de la terra
d’aquesta petita terra que em pertoca
i els hi faria notar que va sent hora
de que deixem d’acotar el cap en penitència
Que temps ençà ens ficaren en una guerra
la més perversa perquè fou entre germans
i encara ara ens volen fer pagar les costes
als besnéts dels qui varen morir lluitant
Hi ha una mena de greuge en la historia
del que quasi se’n ha perdut rastre i memòria
i que deu venir de l’època medieval
Tal vegada és una enveja enquistada
perquè mentre aquí el comerç prosperava
els països de la vora romanien feudals

S’establien negocis i treves comercials
i el poble ras no passava tanta gana
gremis, indústria i escoles per la canalla
i és procurava que el bou llaurés ben dret
Els de sempre feien creuades i inquirien
i mantenien un imperi de lladronici colonial
fent-se opulents amb el botí de les índies
o sent pobres gentilhomes sense un ral
El poble poruc i atemorit s’aixoplugava
al recer de tradicions que amenaçaven
amb inferns de foc roent i penitents bullint
I veient que cap creuada valia la pena
anant a cercar l’or i la mort en d’altres terres
perquè no agafar l’or dels propis jueus i sarraïns?
La foguera enlairava fum de nigromants
i les bruixes eren l’esca del pecat
mentre arrabassaven grans fortunes
frares, bisbes, nobles i prelats
Qui per res era bo, era bo per ser soldat
i anar a sotmetre altres contrades
rapinyar, malmetre i fer-se ric tal vegada
amb l’esforç i la suor del subjugat
Que els erms d’aquelles terres planes
d’on venia aquella gent tant malcarada
criaven massa pedra per l’arada i massa sol
I que era més gustosa la becaina
si la feina feixuga la feia un altre
al cap de vall la fama i l’honor ho eren tot

Han passat prou llunes i cada un és com és
i d’homes de bé n’hi ha a totes les contrades
però també hi han costums tant arrelades
que la inèrcia de la historia hi diu el què
Creguts de ser divins posseïdors
de la veritable fe i puresa de pensament
encara reclamen la dignitat de ser senyors
i seguir remenant les cireres de la gent
Si tothom obté collita d’allò que sembra
i que jo sàpiga aquí és fa amb suor i empenta
quin carai de llavor és doncs la que em plantat
Que any rera any els fruits de la verema
son de rancúnia, malfiança i de tristesa
i surt agra el guany amb tant de fems abonat


10 RECORD

Si els punyals del teu record
se’m claven al cor a diari
com he de deixar-te estar
i fer-me el fort car no m’agradi
Si aconseguís que un sol dia
el sol brilles per si mateix
sense l’esglai que em colpeix
quan des del record em mires
És una absència, un buit roent
el que la teva mancança regala
se’m hostatge sota la pell
i floreix amb una esgarrifança
Si fos senzill oblidar-te
i deixar passar el temps llangorós
no escriuria pas aquest mots
que neixen sols per ajudar-me
A sobreviure en el món sense tu
sense el teu recer de mare, mare
que com el teu no en trobaré
mai més cap d’altre









11 NOVELLES MELS

Els mesos madurs
és desgranen
com flors marcides
la panotxa dels dies
llueix amb l’or
de les sements escollides
i tant mateix,
a mida que la sega arriba,
no pot deixar de pensar
en aquella primera
primavera florida
Tot canvia
el que dins del temps belluga
... però estacada la vida
en un moviment lent,
quasi imperceptible
on cada alè respon
a aquella pulsió primitiva
que va mils de mil·lenis ençà,
encendre la vida
...aleshores, res canvia
No pot estar-se però
de mirar enrera
amb melangia
i tal vegada gaudir
d’aquell record de muscle tens
i tendre llavor
en el que de novelles mels
despreocupat fruïa.

12 NUMERO-FERIT

Conto els Sols de l’univers
els asteroides i estrelles
conto aurores vermelles
i anoto d’on bufa el vent
Faig repàs de les tempestes
de les neus i dels aiguats
i apunto en un cartipàs
els desglaços, les congestes
Els terratrèmols i els fiblons
els anoto en un índex
i classifico i enumero
tots els barrancs i els singles
Les cavernes i fondes fraus
i les fonts d’aigua potable
les tinc en una llibreta
de numero-ferit comptable
Conto les gotes de pluja
amb paciència considerable
i si glaça a les alçades
conto pedra i calamarsa
De la musica que fa el vent
i del refilar de les aloses
n’anoto totes les notes
el to, els compassos i el temps
Poso nom als núvols
que passen volant sobre meu
però, ho se, algun s’hem escapa
cavalcant a lloms del ponent
Les tombes oblidades
les llàgrimes en va vessades
les naus enfonsades
i els arcs de San Martí
Comptabilitzar el que hi ha
és tota la meva dèria
i em dona tantissima feina
que per res em puc aturar
I és que és com una tortura
que jo no puc controlar
numero ferit sense cura
quants com jo en el món hi haurà?



















13 LA PLANTA


Entre mig del fangueig general
hi brota una flor blanca
no se dir-te si arribarà a culminar
el seu cicle de planta
És respira massa fum i soroll
i l’aigua de pluja és tòxica
i amb el sol enteranyinat de grisors
la natural creixença costa
Panteixa alenant el què pot
amb la corol·la ben oberta
els blancs pètals juguen al joc
d’arrabassar la minsa vida oferta
Sovint se sent defallir
en aquesta natura ingrata
ella que només volia lluir
al mig de la terra enfangada
Però aquella pulsió primitiva
que la fa ser la planta que és
l’empeny cap l’esmorteït sol i creix
malgrat no sigui fàcil la vida
Però al final és alegria
la que ella regala amb un blanc viu
damunt d’una terra captiva
presonera dels seus fills







14 L’ESPELMA DEL NIGROMANT

Els dos exercits esperen neguitosos
a la plana del temps aturat
Un silenci de coltells esmolats
fa dringar l’aire amb un esglai metàl·lic
Els homes volen sepultar la seva por
en la mirada dels companys
en un cicle il·lògic i viciós
Exponencialment és multiplica l’ànsia
i els segons s’adormen per no cristal·litzar
La sang que haurà d’escampar-se
frisa a les venes dels combatents
... la por la retén
Cada un pensa amb la força enemiga
i en les atrocitats atribuïdes,
els nadons esquarterats
Però és tot mentida
i ells ho saben en el fons del cor,
mentida necessària per inflamar el valor
Aviat caurà l’ordre com una guillotina
trencant el silenci tens que haurà de dur la catarsi
Ha començat la batalla,
els clarins ho han anunciat,
s’escolten els crits dels primers condemnats
Remolins de sang enfanguen la contrada,
els fills dels intrigants, tota la camada
estesos al terra o encara lluitant
El xoc cruent d’humanitats desencontrades
en un erm qualsevol, apartat
on les tombes
no molestin als benpensants
Cauen companys i enemics
ja no refulgeixen les espases
tacades de negra seca sang
Jo ni se on mirar,
tot son cops i punyalades
i jo no vull lluitar,
m’agraden els ulls blaus de l’enemic
L’hi veig la mirada
i sense percebre la ràbia l’hi somric
i una calor de carbó encès em traspassa
Soc mort a terra estès,
els meus ulls fitoren l’amplitud del cel blau
com aquells darrers ulls que m’esguardaren
Ha durat poc el fibló de la mort
ha sigut benigne, deixondit el cos
deixo que fugi plàcida la vida
D’aquí poc seré essència
i sobrevolaré el camp de batalla
a les meves mortes venes
hi circularan rius de fang
Passaran segles
sedimentant-me al damunt
i el blanc dels meus ossos
s’anirà trencant i esmicolant
Potser la meva calavera intacte
aguantarà l’espelma
d’algun nigromant

15 ANSIETAT

Aquella llum esmorteïda que m’entela els ulls deu venir de la grisor del dia d’avui
No sento els ocells piular a les branques i un so distant, aliè a mi, em corprèn i espanta
És un jorn pesat i tèrbol on arrossego els peus sense esma ni ganes per l’empedrat
Aquell so difós com unes ensoltes creix dins del meu cap com una onada, m’atabala
Panteixo i l’aire no em cap als pulmons degut a una estranya i terbolenca densitat
Procuro esforçar-me però el pit no s’hem eixampla, aleno desesperat com un peix fora de l’aigua
És de plom fos, de magma roent, d’un fang estrany, ha deixat de ser eteri per ser llim de terral
El cor batega com si hagués perdut el nord i la caròtida em puny al coll com una campana
Ressona a dins del cervell amb la cadència brutal de l’espiral de la mort... els graons del pànic
Els ulls no saben on posar l’esguard i les ninetes munten cavalls desbocats galopant sota l’aiguat
Garfis en els dits i la gola seca com l’infern, els ulls de la mort s’han clavat en la meva por
Quiets... tothom parat...ja passarà, és una vella amiga amb la que detesto ballar...l’ansietat




16 SIMULADORS

Simuladors de fars i de lluernes
acròbates de llum de lluna
de la ventada intempestiva
i del renill de l’ona i de l’escuma
Tenors torbadors de la calma
s’heus hauria de glaçar la gola
i que els mots proferits us fessin
caure la cara de vergonya
En tenim el pap ben ple
de ser el blanc de tanta fal·làcia
per una estona està bé
però ara ja no fa cap gràcia
Simuladors de llums divines
artistes del dir res i l’acrobàcia
qui ens podrà restablir a hores d’ara
la innocència i l’esperança













17 UNIVERSOS (elucubració)

Estem aquí per expiar no se quins pecats
comesos en l’onatge atàvic i a temporal
de milers de milions d’universos que foren
en els remots confins dels temps passats
Universos com projeccions personals
de cada ésser que en el món és i fou
que eclosionàren en la naixença natural
i acabaran indefectiblement amb la mort
Somnis, alegries, amors, rialles i maldats
en un remolí que neix en el nostre propi si
un univers únic i ple de possibilitats
Universos que es mouen com centelles
en l’àmbit immens del temps infinit i aturat
de moviments imperceptibles n’és feta l’eternitat

Belluguem per realitzar en el nostre temps
aquell desenvolupament complert i perfecta
que ens haurà d’obrir la màgica portella
a un altre univers que del tot desconeixem
Governat per exactament les mateixes lleis
que empenyen tot el que és i fou creat
en aquesta explosió dins la buida immensitat
que és el temps que tot ho envolta i regeix
Un cop que com a éssers humans existim
cada pensament, cada àtom, allò que patim o gaudim
ens acosten a aquell altre univers que ens espera
En néixer obrim una porta a l’univers on vivim
on tot lentament cap a la perfecció va fluint
menant-nos cap a un altre univers perfecta
18 EL TOLL

Un degotall de mots ferits de impotència
és deixen caure com llàgrimes galtes avall
i fan un toll a terra, un basalt brillant
de mots llençats al vent i esdevinguts aigua
En aquell toll entre pedres quotidianes
hi rau l’essència dels vents, dels dies viscuts
de les pluges a l’esquena, dels sols, les llunes
d’allò que desitjava i allò que he hagut
I el toll ha crescut amb les ultimes llàgrimes
s’enfanga el dia i els mots transparents
és tornen més obscurs a cada nova jornada
i l’aigua del toll puja poc a poc de nivell
Ara aquesta aigua amarga ja m’arriba al coll
i amb prou feines em deixa alenar l’aire
tants mots, tants dies, tantes hores solitàries
per molt que les enlairi van totes a parar al toll
M’he ofegat en un mar inclement de mots ferits l’onatge terrible, els remolins, la por, la sal
em couen els ulls però sent mort m’és igual
afegeixo més llàgrimes estès al fons de llots i llims









19 EL RELLOTGE

Les busques del rellotge
tenen voluntat assassina
a mida que passen les hores
l’esfera somriu i em mira
Que no em posi nerviós?
dius dins la caixa cromada
com vols que no m’hi posi?
si trigues una estonada
Jo marco el temps constant
com un ombra seguiria
el curs del sol durant el dia
i que en el capvespre se’n va
Jo no l’he pas inventat
que quan em varen construir
el què se’n diu el temps en si
t’asseguro que ja hi era
Ara! Si el vols medir
i no anar de qualsevol manera
t’ofereixo la meva esfera
per que te’n puguis servir









20 DELIRIS DE GRANDESA

Ser ensinistrador de capvespres
és el que em faria feliç
pintar amb porpres i turqueses
en el llenç de la nova nit
Mestre de cant de les aloses,
de les puputs i dels pardals
fer un himne per cada dia,
un simfonia, un cant coral
Perfumista de flors silvestres
de la rosa i del gessamí
i embriagar-me amb la dolçor
de les essències de la nit
Il·luminador de les aurores
o dissenyador de valls i rius
pastisser de núvols de nata
o domador de vents esquius
Comptador d’estels menuts
o escombriaire de malsons
portaler de portes obertes
d’on hi pugui entrar tothom
Mecànic de cors trencats
i moltes altres feines faria
però temo hauré de continuar
fent aquesta tant avorrida
Només soc un trist humà
amb deliris de grandesa
i no m’adono de la bellesa
que en aquest vell món ja hi ha

21 D’ESPINES I PUNYALS

D’espines i punyals
s’ha vestit el seu amor
i ara sagnaria
si l’hi quedés sang
Tremola de pensar amb els vents
que l’han empès tant lluny
del que ells volien
quina nefasta metzina l’ha corsecat?
qui l’hi ha donada amb enganys i traidoria?
El record el puny com un llampec
caient un i altre cop en la mateixa ferida
reincidint obcecada i persistent
cada cop més punyent
Trencaria el present
i el canviaria si hi fos a temps
doncs el passat ha fugit per sempre
i el futur el veu ple de núvols de tempesta
Immaculat, com un San crucificat
amb les nafres exposades als quatre vents
assecant-se al sol d’aquests seus dies
Clama al cel, i al Pare i al esperit de gaia
... i ningú respon,
calma a la nit que l’envolta
i és buida la resposta
però sempre sense engany
Queda la sang
el patiment i la crosta
i tal vegada un xic de futur
en tant els seus ulls s’obrin
a cada nova albada
i el pulmó aleni
l’aire de la mancança.
Son tant traïdors els sentiments
no pots fiar-te’n, volubles com el vent
ara hi son i al cap d’una estona
només hi ha ressentiment
Tem pagar penyora de nou
llençar el passat,
la baluerna que arrossega
al riu sempre renovat
Cercarà altres ulls
per aixoplugar les seves hores
i fer-les reviure
...però ara te la mirada enterbolida
i sabent que res és just o per sempre,
no pot fer altre cosa que maleir...
maleir amb el pit inflamat
de desamor.
Però el dolor no cedeix
malgrat els brams
proferits al buit de l’univers,
al fat que al coll sens nua,
a l’esquiva fortuna
i a la mare de totes les traïcions
dels seus ulls la tendresa
que sense voler regalaven





22 LES REGNES

Cada dia
caigut al ferm
es pregunta:
Quin inepte mena
les regnes del cor?
Llençaria el que creu saber
per la finestra
i que és malmetés
embrutat amb els sutges
i quitrans
de la realitat
La veritat
la raó clara son igual
com l’imprecís aire
que xiula
pels carrerons de la ciutat
Esborraria la cara
que el sotja
en el plor i en la vigília
com un gos tossut
que no cedeix
La solitud compartida
és un engany
és un parany
per solitaris




23 CEGAT I OBCECAT

Amb la força que dona la ràbia
i els ulls en un got de vidre
cegat i desafiant tots els obstacles,
tira endavant obcecat
amb pas decidit cap a una fita incerta.
El que sigui per sortir d’on ara és
potser l’espera el buit
que l’acollirà amorós
quant s’estimbi
potser ha de ser un arbre
o un pal de la llum
el qui amb la seva rígida presencia
aturarà aquest seu moviment
desesperat que no el du enlloc.
Cegat, obcecat,
amb els ulls en un got de vidre
desitja posar punt i final
a aquesta negror que el sotja
i a aquesta carència que el desassossega
doncs temps ençà
va saber de la llum.
Com un jonqui que cerca el seu material
i no te altra dèria
ell va conèixer, si més no
certa química pau.





24 PREGUNTES

Perquè no provem de deixar
que ens parli la veu del dia clar
que la vida regala?
Perquè no intentem de fer
com l’oreneta fa
que només vola i res demana?
Perquè vivim entestats
a aconseguir ser diferents
justament del que som ara?
Per quina estranya raó
anem sempre contra l’univers
que tot ho amara?
Quina nefasta ciència
ens ha abocat a confusió del avui
i la incertesa d’un altra albada?
On és l’àngel que tot ho endreça
on son les llums
amb les que el camí senyalava?
Perquè son tant necessaris els murs
si ni de l’aire obert
sabem gaudir-ne l’alenada?
Perquè no parem de fer preguntes
si sabem que mai
ens seran contestades?





25 SUBMARINS


Una flota de submarins sense patró ni amo
corre sigilosa pels torrents de la meva sang
volen envair a la força la meva costa
volen imposar la seva llei de silencis estranys
Les bateries defensives son impotents davant
l’ofensiva furiosa d’aquella gent tant amagada
tancats en taüts de llauna reblada
esperant només que sigui l’adient instant
Llanço carregues de profunditat amb ganes
calculant la posició de tota aquella gent
que esmola ganivets silenciosa i enfonsada
i només l’escuma i el silenci afloren lentament
Que volen amb aquesta actitud tan furiosa
amb aquest posat tant brau i bel·ligerant
si no els conec i tampoc en tinc massa ganes
perquè s’entesten doncs a fer-me mal
Una traïdora flota de submarins improbables
navegant amagats sota la carn i la pell
malgrat tenir les defenses llestes i preparades
temo que tard o d’hora faran un desgavell








26 VERSOS

Versos que volen ser com pinzellades
d’un quadro viu encara inacabat
mots escollits de fina filigrana
puntes de coixí o minuciosos brodats
Versos a cops com cops de puny
o com punyals que al cor és claven
sagetes llençades a un blanc que s‘esmuny
com estrelles que amb el dia s’apaguen
Paraules ferides pels temps d’avui
on la poesia sembla que no encaixa
trets enlaira per ferir el cel buit
per veure si el cel buit també sagna
Mots d’amor, d’ira o de mancança
brams, xiscles que venen tant de dins
que potser només cerquen el remei precís
per tot allò que a dins dol i trasbalsa
Poemes com cròniques o tatuatges
marques a la pell explicant el dia a dia
records d’altres temps, somnis, viatges
les estranyes corrents que mouen la deriva









27 ALTRA MÓN

Se’m ha acabat els sols
i la plata de les llunes
les carenes sempre blaves
on s’ajeuen les tardes vençudes
l’aire sorrut de la mancança
i els tels grisos de tristor
el mot enlairat, el so
i les companyies perdudes
Les corrents de la deriva
i les raons de l’aigua clara
els vols de l’alosa blanca
i la nocturna olor del gessamí
l’argent de l’olivera
i la immensa cúpula blava
l’escuma de l’onatge
i l’esglai del remolí
El llit fresc de pinassa
la mirada de l’espill
la tempesta enfurismada
les galopades i els renills
aquella mirada clara
el pes feixuc de l’absència
l’argelaga torturada
i el la llum transparent del matí
He d’inventar un altra món
amb mil renovades imatges
mil colors per inventar
i altres aires i paisatges
fesomies per descobrir
i nous mots per nous llenguatges
Paraules tendres o brusques
i carícies per a l’oïda
adreçades al teu cor
o al de qui vulgui sentir-les
llançar-les cel blau amunt
i que elles soles prenguin vida
























28 PAISATGE per un nen

El cel blau s’ha vestit
d’aire fresc i de nata
com si volgués presumir
en el llac emmirallant-se
El ocells fan refilets
saltant de branca en branca
i els peixos també cantarien
si no visquessin sota l’aigua
Ja s’enfonsa el sol rodó
en un forat de la muntanya
deixant camí a la foscor
que a la nit tot ho amara
Tots aniran a dormir
ocells, peixos i mainada
sota l’amorosa flassada
d’aquesta màgica nit













29 DESCALÇ

Descalç sense deixar empremta
procurant no trepitjar res que sigui viu
estirar-se calmat a la gespa
i badar els ulls i omplir-los de nit
Que el seu efímer pas pel món
no deixi cap mena de petja
que no destorbi la vida créixer
silent, discret i sense fer soroll
Que quan el seu cor pateixi
o s’alegri de participar de la vida
ho faci d’una manera tranquil·la
i que no hi hagi qui es neguitegi
El final de la seva travessia
haurà d’haver allò que mereixí
no recordant res d’aquesta vida
però sent-hi encara que no se’l vegi
Part d’aquella llum que viatge
a velocitats encara no inventades
alenant homes, animals i plantes
i lleuger de baluernes i bagatges









30 LA ILLA

Els tucans i lloros de la meva illa
enlairen un vol multicolor xisclant
tenen al niu a les elevades palmeres
que el vent tossut ha anat abocant a l’oceà
La meva illa te sorrals d’arena clara
i deus d’aigua a la boscúria amagades
els dies son clars com de primavera
i a l’horitzó hi tremola alguna vela blanca
La gent que hi viu és hospitalària
i arreu on vagi hi tinc preparat un jaç
però si m’estimo més una nit solitària
les estrelles sempre m’hi han aixoplugat
La meva illa és lluny a dins del meu cap
en un lloc secret on mai s’hi arriba
em passo la vida camina que camina
i tal vegada algun dia hi hauré de fer cap













31 ORATORIA

Xerrades, tesis, paraules sentides
confrontades idees, lluites lingüístiques
murs idiomàtics, arguments, conferencies
teories, hipòtesis, veritats i mentides
Divagacions, disquisicions i obvies raons
baralles de taurons, disseccions precises
notes, apunts, punts de vista, opinions
discursos, filípiques i discussions bizantines
Mots ferits, termes esmolats, iniciatives
apologies, odes i aferrissades converses
conclaus, referèndums i taules rodones
diatribes, simposis i conclusions peregrines
Fonemes, morfemes i precisions semàntiques metafòriques xerrameques, motius i causes
dialèctiques, controvèrsies i apassionades lloes
reiterades sentencies i demagògiques faules
Tantes i tant variades maneres de no dir
el que un vertaderament sent i pensa
cortines de fum, maniobres que om inventa
per no dir res que se’n pugui penedir







32 DIUMENGE ASSOLELLAT
No es veuen quasi vianants
en aquest clar matí de Març
i els carrers de la ciutat
és desvetllen amb mandra
només hi ha un bar per fer un cafè
i és veu si mires bé
el rastre encara viu
de la disbauxa del Dissabte
Hi ha un silenci pausat
i els cotxes dormen encara
ni un núvol a dalt del cel
i ni un ombra gosa a bellugar-se
un primerenc sol de primavera
s’enfila finestres amunt
per les parets de les cases
Aviat ho ha de fer lluir tot
el cel, els homes, els arbres
amb aquella llum endiumenjada
tant diferent a la dels dies feiners
en els que l’enrenou quotidià
la torna gris de plom,
esmorteïda i apagada
Diumenge de sol llampant
a les dotze del migdia
l’aire du tuf de rostit
i en el ventre espetega la gana
anem a fer un tomb poc a poc
que igual que aquest d’avui
tant ple de llum
no n’hi haurà d’haver cap d’altra

33 RESIGNAT

Aquell deix de indiferència
que de cap manera volia
s’hem ha ficat sota la fesomia
com una malaltia epidèrmica
Ja tant me fa tot plegat
si és això el que és pretenia
la il·lusió se’m ha ofegat
en un oceà d’apatia
Abans no volia callar
no fos cas que per covardia
és deixés de fer o actuar
per millorar un xic cada dia
Ara però ja tot tant me fa
que és del tot inútil l’acció
igual d’inútil que l’omissió
m’ha quedat ben demostrat
Així que em trobo atrapat
en una corrent que m’espanta
deixar que el fat guií la barca
i aprendre a viure resignat









34 QUI ARA SOC

Jo hagués volgut ser un sadhhu pintat
amb el blanc i el roig de krishna al front
i anar fent camí poc a poc, pas a pas fins
a les fonts del Ganges on hi tindria el cor
Jo hagués volgut ser una estrella del pop
i tallar-me els cabells amb serrell atrevit
ser l’heroi de les noies, l’ídol preferit
i banyar-me en les masses fent el carallot
Jo hagués volgut ser un bon missioner
i perdrem a l’Àfrica muntant hospitals
i salvar la meva ànima i la dels africans
i en una cabana de palla en pau fer-me vell
Jo hagués volgut ser un ciutadà compromès
i que la lluita del barri fos la més cabdal
però vist com va tot ara ja m’és ben igual
doncs amb el ciutadà no s’ hi compta per res
Jo hagués volgut ser un altra del que ara soc
savi, heroic, compromès o activista
però tinc d’admetre i no perdre de vista
que ser qui soc ara ho he anat fent poc a poc
Doncs ja m’està bé de ser qui soc ara
i ningú d’aquest món te la culpa de res
que cada petit acte que fins avui he comès
m’ha conduït a aquest precís present exacta





35 LA ESPERA

Si fos que un dia t’acostessis
voltada d’un núvol de desig
deixaria que em vencessis
amb la força d’un somrís
No oposaria resistència
que se que no em puc resistir
el meu cor cerca amb sa cadència
les pessigolles del teu encís
I em deixaria fer anhelant
amb to jo receptiu i alerta
perquè fessis la descoberta
del meu propi desig esclatant
I així tots dos participar
sense adonar-nos i alhora
del pols que lat a tothora
i que fa universos bategar
Si un dia amor, t’acostessis
envoltada de primavera
jo sabria que ha arribat el final
de tanta i tant llarga espera









36 VERS A VERS

Mot a mot
empeny ben fort
cava en el record
cercant el cor
Paraula a paraula
basteix la faula
tal vegada la trampa
que enganya a la mort
Pas a pas
omple el cabàs
amb el tros de parnàs
en el món reclòs
Brot a brot
ulla la llavor
i creixen les branques
de la planta d’amor
Poc a poc
s’endureix la crosta
i cria l’escorça
que fa el cor fort
Record a record
enfrontat a l’ocàs
i nu del tot, al ras
retorna al redós
Vers a vers
seguint els temps
i les variables corrents
de l’univers

37 CAÇADOR

Malgrat que tot sembli indicar
justament el contrari
no escric pas aquests mots
no només per què m’agradi
És una mena d’impuls
que em sobrevé cada matí
un plugim poètic, una llum
que tot el meu ésser traspassa
I jo no puc fer un altra cosa
que deixar-me seduir pels mots
divagant en l’àmbit misteriós
de les paraules que volen
Que com ocells de mil colors
em giravolten dins del cap
cristal·litzant en mil formes
que mai hagués imaginat
Poemes ferits de matí urbà
amb un regust de vida somiada
potser son només tal vegada
una altra forma de viatjar
I de deixar que el qui ara soc
esdevingui caçador de paraules
i un cop les te ensarronades
només gaudeix alliberant-les de nou





38 PETIT ESSAIG

És inútil intentar cloure en quatre mots
la complexitat d’allò què ens trasbalsa
Tot és polièdric i complicat, res és absolut
i te incomptables cares l’esmunyedissa realitat
Subjectes al propi cos amb un íntim cadenat
no podem si no veure el món amb el nostre esguard
I com humans que som, errem en les percepcions trabucant, tentinejant indefensos i obcecats
Tot ens ultrapassa malgrat que cada un viu
només en el món que veu i no en qualsevol d’altra
I... no ens enganyem, si aprofundim ens adonem
que gaire bé res podem donar per segur i fermat
Posar la ma al foc és gosadia, una temeritat
en un univers en el què tot és canviant i mutable
La sageta de l’esguard que semblava precisa
al llarg de la vida ens ha dut sovint a l’engany
Tot belluga en l’univers i el què s’atura caduca
es torna estantís i en un moment desapareix
Posar mots al que de la vida ens trasbalsa
és teixir una xarxa de fums per atrapar pensaments








39 ATRAPAT

Atrapat en el vesc dels teus ulls
gesticulo com el qui el aire li manca
però soc jo qui en el parany és deixa caure
... arna delerosa d’abrusar-se en la llum
Atrapat i sense poder fer altra cosa
com una mosca presa en les teves mels
et miro i encara em brota la rialla
la resposta automàtica al teu reclam cruel
Quan més bellugo més m’embolico
fins a acabar amb el cor fet un garbuix
i així vençut i afeblit, abdico
sense poder ni blasmar al malastruc
Perquè se que m’hi llanço orb i cegat
al goig pervers de la teva trampa
i malgrat conèixer el patiment que amaga
no puc si no llençar-m’hi de cap













40 HE DESCOBERT

Ara que sobrevenen hores
de calma i meravella
... ara que una coral de silencis
m’ha de cantar a cau d’orella
I el sol m’oferirà
dues funcions diàries
a l’alba i a l’horabaixa
quant la nit golafre
al dia s’empassa
Recordaré
les nostres converses
a la llum de l’amistat
la franquesa del esguard
la complicitat
i aquella metxa daurada
que damunt dels ulls et queia
entremaliada
Asserenat com avui
feia temps que no m’hi trobava
i lliure del llast de la cobejança
m’ha semblat veure’t com ets
per primera vegada
I una generositat
que no és d’aquest món
em commou i aclapara
i ... és que he descobert
que deixant-te de voler
és més fàcil d’estimar-te

41 CARA D’ÀNGEL


Galtes colrades devessalls d’or
la teva cabellera mullada
el marc d’un quadro entendridor
de innocència immaculada
Seies a la cadira blava
d’articulacions funcionals
i alegre t’abandonaves
tranquil·la, confiada i expectant
Poc sabies, poc t’imaginaves
el gir cruel que t’ha de donar
la vida que creies fermada
donant per segur l’endemà
Maleït sigui el fat i la malura
que t’haurà de marcir el cos
no li veig la cara justa
ni els motius ni les raons
Cara d’àngel, rialla clara
a dins teu hi cova el desgavell
viu joiosa el que et du l’ara
que per poc que és pugui trobarem remei








42 RATOLINS I OLIVERES

Retrobats silenci i serena nit poderosa
on quant no és el llevant és el ponent
el què xiula entre els marges d’oliveres
esmunyint-se sota la roba fregant-te la pell
La tempesta respecta aquests meus ossos
i per ara ens esguarda des de la llunyania
un estol de núvols tristos d’ulls plorosos
sangloten passada la primera rebequeria
No és un gran dia avui per la llar de foc
i res sembla donar alegria al tronc humit
boires de fum mentre escric aquests mots
i l’espelma perfila les ombres de la nit
Velles oliveres em regalaren aquests socs
una assolellada jornada de tràfecs d’estiu
però la pluja tossuda ha amarat els troncs
i de la pols de les eres n’ha fet cabals de riu
Puja ferm i ufanós el brot que verdeja
per camps i llambordes a la vora del viarany
les ametlles han fet verds rosaris de feltre
i les branques bullen plenes de vida enguany
S’escolta la puput amb aquell crit repetit
en el silenci sagrat sota la volta estrellada
amarat de nit no puc copsar d’una mirada
la magnitud de l’espai i la claror de l’infinit
Retrobada comunió amb l’amor de la terra
de tant ple que n’és el cel de llum i purpurina
que semblaria que talment s’allargués el dia
si no fos pel plat rodó de la lluna plena
Envejo als ratolins que nien sota la teulada
arraulits passant pluges i temporals de vent
entomant els freds amb la pell assaonada
quiets com les oliveres i de cada nit aprenent.

43 FORMIGUER

Qui sap si també és furten la cartera
les formigues amb el seu feinejar atrafegat
cada una va a la seva, saludant-se a la filera
mai un exabrupte, mai un mot aïrat
I això que veig, fixant-m’hi, que trabuquen
tal i com ho solem fer els humans
elles no perden un instant justificant-se
i segueixen el seu camí sempre endavant
I si una fulla és un xic massa feixuga
sense dir res s’ajuden amb veritable fe i afany
travessant selves d’herba molsuda
en aquell viaral misteriós que les mena al cau
En l’indestriable laberint que la terra amaga
en l’entranya foradada per mil vides de labor
belluguen amb tal harmonia i precisió
que els nostres ulls humans s’estranyen
I a cap d’altre ésser del bosc l’hi sobta
que és faci la feina que tenen assenyalada
tot el que és viu la fa sense dubtar-ne
excepte l’home que ho vol fer d’un altra forma
Així va doncs aquest nostre pobre formiguer
tothom fent valer la seva pròpia norma
fam, desori, inquietud i abús de la força
que es fotin els altres mentre a mi em vagi bé







44 FESOMIA

Qui ets tu que em visites
en la cabotada de la mitja tarda?
Qui ets que te’m ofereixes
madura i dolça com una magrana?
Qui ets tu amb els ulls de promeses
i llengua llesta i entremaliada?
De quin racó surts on t’amagues?
amb aquests cabells i aquest aire
Qui ets tu que ets anhel
que ets pecat i innocència a la vegada?
Fesomia somiada, fada del meu deler
visita’m sempre com ara... sense dir res















45 A LES DOTZE VINT I DOS

A les dotze i vint i dos
ha de sortir aquest tren aturat
que ara jeu silent a la via
com ara jo mateix... ben igual
S’endinsarà en la tempesta
que presagia aquest dia de plom
lluny algú aprofita l’avinentesa
per cremar bardissa i rostoll
Un fum blanquinós s’enlaira
levitant cel gris amunt
al mig de conreus dins la boira
d’aquest matí d’esmorteïda llum
Eixams d’ocells pentinen núvols
fent filigranes de grisor
i un avionet d’aeromodelisme
fa maniobres a l’horitzó
Sec sol, no hi ha ni una ànima
i tinc el cul fred del formigó
escrivint, passant l’estona
a l’andana adormida de l’estació






46 HOMES DE VIDRE

Homes de vidre, sense fer soroll
trepitjant fluix els vials de la vida
aigua al vi, plana la farina
no fos que trontolles el món
El subproducte, l’excrescència
del desori que a l’home domina
és aquella amansida impotència
dels sobrevinguts homes de vidre
Gent temorenca i cohibida
al redós de la norma establerta
amb el temor constant de perdre
aquella incerta bonança adquirida
Fermats amb pany i forrellat
hi tenen llur potència captiva
en el castell que s’han edificat
reprimint l’instint i la iniciativa
Protegits com el bestiar sanat
en el recer fosc de l’establia
amb la por d’acabar trencats
viuen callats els homes de vidre
Sense fe amb la pròpia vàlua
i genuflexes davant del fat
precisen més que l’aire, la paüra
i la conformada pau del remat
Homes de vidre, carn de gallina
cap cots i a l’abús acostumats
no ha de doldre tant la ferida
en un món d’homes de vidre arrecerats

47 LA PETJA DEL JORN

Pesarós exercici quotidià
de cercar mots per vestir el dia
a cops semblen molt amagats
entre els plecs de la ferida
L’antiga nafra que bull
amb sorda remor continguda
com el remolí que fa l’escull
en un llit de còdols i escuma
Que és l’ull d’una porta fugaç
a una dimensió més profunda
on l’aigua clara del riu
es diria talment que no belluga
Suspesa lleu i transparent
com si no pertanyés a cap món
surant entre dos ambients
on sovint suren els mots
Indecisos és van aixecant
divagant al llarg del poema
fins que és pot seguir l’estela
que és la petja d’un jorn passant









48 MIRAR-TE EL CUL

Fa calor i la sang em bull
i amb les picors de primavera
pateixo una compulsió sincera
que del què el seny mana defuig
quan passes a la vora meva
al mig de la gent i el batibull
no ho puc fer d’altre manera
no puc si no mirar-te el cul
Suposo que tens un cor pur
i una mirada que és promesa
i tant se val si això és feblesa
perquè fer altre cosa no puc
he perdut el timó de l’ull
que sembla tenir vida pròpia
i quan t’allunyes o t’acostes
no puc si no mirar-te el cul
Esquivant de la vida l’escull
l’escàndol i la pols de l’era
si per atzar vaig al teu darrera
al teu darrera l’esguard fuig
llunar, hipnòtic i cadenciós
el teu pas el meu cor retruny
i com aquell qui anhela el redós
no puc si no mirar-te el cul





49 GRISOS I PLOM

En un tou de grisos i plom
descansem esmolant arestes
domats i amansits pel món
com el fuet amanseix les feres
En un tou de grisos i plom
s’hi congrien les tempestes
vents gelats llampecs i trons
esmorteint la lluïssor de la festa
En un tou de grisos i plom
s’esmuny el temps com sorra
escolant-se’m entre els dits
allò que de la vida més compta
En un tou de grisos i plom
és perd la direcció correcta
no hi ha nord ni referència
i és difumina l’horitzó
En un tou de grisos i plom
hi hem establert morada
i a mida que la vida cavalca
cada galop és més costós
En un tou de grisos i plom
jaient van llanguint els dies
amb la pell i la carn adormides
escurçant camí cap a la pols





50 AFERRAT

Tusta’m l’esquena, treu-me d’aquí!
d’aquest món fet d’absoluts
mostrem-ho tot, obre’m els ulls
afua’m si et plau els sentits
Tot te un sentit ocult
que defuig del primer esguard
i espurneja aquell tret amagat
en un nivell més profund
Res és el que sembla
i tot alena complexitat
res no és del tot blanc o negre
i entre grisos rau la realitat
Res és fermat i estable
en un univers canviant
i l’existència és un viatge
del que no se’n treu cap guany
Olorar el fum de la tetera
i impregnar-se de beutat
escoltar la calmosa veu del dia
i a res doncs, viure aferrat









51 LLAMPECS

Lluminós llampec de la nit més obscura
lluny d’atemorir la meva nàufraga pell
estremida per la força desfermada del cel
és lluerna viva que em senyala la ruta
Trenca el llamp la fosca com l’idea clara
que dóna forma precisa al neguit i al dubte
fendint la palpebre òrfena de lívida lluna
mostra nets els perfils que la nit amaga
Tempesta que brama, renill de l’escuma
sanglota l’univers un llenguatge confús
i el meu únic anhel és un moment de llum
i entreveure un instant la direcció oportuna
Per això no temo el llampec que retruny
i res de la natura em fa por ni basarda
també hi ha dolçor en la nit més amarga
si la paüra no et clou el cor en un puny













52 DUBTES

Alentir com és pugui el decurs rebent de la vida
i procurar gaudir del què m’ofrena a cada moment
ara que els anys s’enfilen com termites
corcant tot allò que jo donava per ben ferm
Creix el dubte davant les coses més nímies
i les preguntes de sempre no troben resposta
veritats i mentides van igual vestides
i distingir-les és quelcom que de veritat em costa

Donava per segura certa saviesa adquirida
de tants llibres llegits, de tants d’esforços fets
però amb el pas dels anys rebregant-me la vida
ara m’adono de que no he après res de res
Valoro ara les estones de calma en companyia
i també aquells jorns aclaparat de solitud
car que si tot el que se ara ja ho hagués sabut
penso que no hagués sigut tant diferent la vida

És va guerxant el cos acostumant-se a la deriva
i va criant pell dura amb els embats del temps
perduda per sempre aquella primera embranzida
que temerari em feia tant arrogant com inconscient
Ara no puc si no dubtar davant de quasi be tot
de les conviccions amb afany tossut mantingudes
d’allò que l’instint reclama, de les raons absolutes
del que donava per cert i sobre tot de l’amor



53 FERIDA LLETRA

Jo tant sols demanaria
si és que és pogués demanar
una resposta mínima
a tant d’esforç, tant d’afany
Se que tant sols son paraules
que dutes per un bon vent
s’arrapen a aquestes pagines
com si els hi anés la pell
També se que les escric
tocat d’una estranya malura
i que escrivint-les cerco la cura
d’allò que m’omple de neguit
Però quasi mai trobo remei
que no hi ha remei que valgui
deixar que el malastruc escampi
i qui dia passa any empeny
Se que és inútil per tant
demanar certa empatía
i el que es llegeixi poesia
en aquests dies d’enguany
On tothom és mira el melic
sense fer cas ni esment de res
on el que val son els diners
i el seu esclavatge podrit
I encara que no servis de res
tot el que fins ara he escrit
la meva natura m’hi ha empès
no fos que me’n penedís
De no haver dit la meva
en aquest món tant confús
en el que em trobaria perdut
si no fos per tanta ferida lletra

54 IGNOTES FRAUS

S’obren fraus ignotes
davant dels peus del caminant
és trenca el cel i dels núvols
degoten embuts de color blau
Sangloten puputs i gripaus
en aquesta bassa estantissa
que és l’humanal trencadissa
que hem fet els homes caminant
Tant se val el què tu xiulis
i les peregrines raons de l’avatar
cendres com volves de plata
em van caient damunt del cap
I jo no vull apartar-me
de cendres el meu cor tenyit
que ja no crema la distància
i és de cendra el meu desig
Davallen obrint-se pas
eixams d’aloses i rat-penats
i en els estenedors de casa
s’hi paren quietes i expectants
Les unes d’obscura ploma
parrupegen el seu antic cant
les altres em miren cegades
tot penjant-se cap per avall
Eixams d’ocells com presagis
dibuixant espirals de vent
digues-me on jeuen els savis
en aquest oceà de ciment
Embuts de vidre i de plàstic
cauen sense fer gens de soroll
i una munió de pagesos
aprofita per cremar rostolls
S’obren fraus fumejants i ignotes
i els idiotes hi van caient
enduts per les inèrcies boges
que fan bellugar a la gent
Provo d’allunyar-me d’aquí
de la gravitació del remolí
de la llei de l’embut
però... ja no piula el malastruc




















55TIRAR ENDERRERA

Tirar endarrera
per agafar el detall que fuig
i sotmetre els sentits
a la nova visió
que cau vertical i clara
com la llum del migdia
Agafar embranzida
i tal vegada tornar-hi
renovat
Tirar endarrera amb el cap llest
fins allí on els cels
son de grosella
i d’anís estrellat
Estimar-te tota nua
sencera
sense l’entrebanc del desig
apaivagat
... com jeu l’aurora lenta
en el divan de l’oceà










56 LÍVIDA LLUNA

Tot clareja
fins i tot l’ombra
sota la lívida influencia
de la lluna rodona
la teva fesomia... la meva
resplendent de blancs
nacres i silencis
Lívids, pàl·lids
com la lluna rodona
gronxant-se
respirant la seva pròpia llum
nostre per ara
lluny de l’alba encara
Nit clara
lívida lluna rodona
pàl·lida fesomia
gaire bé somiada












57 DIRÀS

Si trenco cadenats
diràs: Que fas?
Qui em curarà
les nafres si te’n vas
Si cavalco un vent que s’esmuny
diràs: que fas?
Torna al terral
que de tu preciso
sense adonar-me’n
Si tanco el meu batec
en una caixa de feltre
diràs: que fas?
No veus que no et sento
i que perdo el compàs
Si escupo contra el vent
blasmant al fat
diràs: Que fas?
Son els nervis
és el moment de l’escorça i el jaç
Si tanco els ulls
i em deixo anar com una ploma
diràs: Que fas?
trencant-me el cor
amb la levíssima gravitació d’una ploma
Per tant, jo deixo de fer
i tu, si et semblés bé
deixa de dir


58 MEL I SAL

No son tant diferents
la mel i la sal
que hi ha en cada
humana existència
esbandida la incògnita
en l’equació final
Tants que foren
i tants d’altres que seran
malgrat que sembli
contingència
tot és escrit
en la pedra del fat
Mel i sal
la vida empelten
i no és poden tenir apart
l’una dona essència a l’altre
disputant-se el si
de cada instant












59 OMBRA

He vist amb els ulls mig clucs
enteranyinats de melangia
que fa temps que ha fugit l’alegria
que s’hostatjava en els teus ulls
He notat amb el porus intacte
la carència de la teva pell
l’enyor essencial del teu tacte
i aquella pàtina de gel
He sabut sense tenir-ne proves
del pes de la distància cruel
i d’aquell estrany sentiment
que em corprèn a totes hores
He tingut la infausta sorpresa
de veure néixer el dia sense tu
i en el buit enorme que deixares
hi he trobat un cau de solitud
On l’ombra és qui m’arrecera
que l’ombra no vol res de ningú
callada, fidel sempre al darrera
seguint-te arreu on vagis tu









60 MOTS D’ALEGRIA

No he de deixar que em vencin
el desànim i l’apatia
i els mots que a l’espai llenci
siguin l’esca de l’alegria
Que el teu esperit inflamin
amb aires de fita assolida
de joia, de llum, de poesia
per gaudir-ne mentre passin
Tinc el reflexa del mot
llest per cada contingència
per apaivagar qualsevol dolor
que gosi fer acte de presència
Que la vida no és per patir
i capficar-se no val la pena
si serà calç o serà arena
és quelcom que no és pot predir
Que cada nova alenada
sigui un obsequi d’ambrosia
gaudim-la doncs com si fos
l’ultima que la vida regala



























Pere Suñé
Barcelona 9-05-09