7 RASTRES I PETGES 2009

RASTRES I PETGES











Pere Suñé Ribera
pereplant@hotmail.com
www.myspace.com/pereylaplanta
www.senyorsunye.blogspot.com
15.08.09

























































INDEX

1 Amb la teva ajuda
2 Cansament
3 D’enlloc
4 Urbà
5 Dulcificat
6 Fils
7 Formigó
8 Antonio Vega
9 Merignac
10 Enrabiat
11 Camins d’aigua
12 L’ombra del teu rebuig
13 Lluny
14 Nou neguit
15 Mansos al remat
16 Deesa
17 Jonqui
18 La nit
19 Fosca
20 Pous
21 Normal
22 Fart
23 Set
24 Qui son...que volen?
25 Ara
26 La tarda
27 Quatre mots
28 Soterrat
29 Amaina
30 La vida a l’espadat
31 Amaina
32 Valor
33 Fer esment
34 Capteniment
35 Sentits
36 Gos
37 Blues
38 Castellar
39 Quan
40 Glops
41 Pedres falcons I vent
42 Mosques
43 Rastres
44 Respecta
45 Mai he fet plans
46 Moloch
47 Malestruc
48 Disperso
49 El vers d’avui
50 Aquests versos
51 Consól
52 Benvinguts
53 Sec
54 Mandra
55 M’agrada
56 El deute
57 A l’altra banda del fil
58 Versos
59 Marketing
60 Esmorzar
61 Esperaré
62 Rastres i petges











1 AMB LA TEVA AJUDA

Treure la pols de les eines amb la teva ajuda
i renovar amb nova empenta la tasca
soterrada de pols d’habitud
i d’esma indigna repetida i feixuga

Obrir camps nous per descobrir
geografies amagades, valls i rius
i solars serralades on un nou vent
ens tregui de la inèrcia del remolí

Rescatar la il·lusió que amaga una mirada
la força ancestral que la vida mou
tornar sense morir a l’úter de la mare
i gaudir del temps, de l’ara i del aquí

Llençar pel buit de la finestra
l’esma estantissa que tot ho corromp
i treure brillantors del cel de plom
que ja fa massa temps, malaurat ens abriga

I no tenir paüra de perdre la partida
i jugar a un joc secret i nou
que ningú sàpiga la força que ens domina
i que la vida torni a tenir sabor

Vessem-nos l’un dins l’altre
a la honrosa recerca d’aixopluc
que només es viu una vegada
i el pas del temps és venjatiu i rabiüt


2 CANSAMENT

Dia a dia amb el cos balb
i sota la pell amagada
la silent erosió dels anys
fent-me grinyolar l’ossada
Fatiga que a l’os castiga
callada t’atrapa lentament
sense fer sang ni ferida
entorpint tot moviment
I és que desprès de tot el dia
d’anar foll a cop de xiulet
quan m’assec a la cadira
cruixo si em vull posar dret
M’espetega la vella ossada
més lleugera voldria ser
però el pes de cada anyada
més ferritja hi afegeix
La ment si que és veu capaç
com si fos nova de trinca
de fer com la cabra que brinca
sense fer del cos cap cas
Però el cos és terrenal
i realitat a raig fet m’aboca
amb tot el carregament d’estopa
que inclements donen els anys
Però no és un queixa airada
ni voldria blasmar l’averany
dono gràcies que ara per ara
puc encara anar tirant





3 D’ENLLOC

Soc natural d’aquest tros
on trepitgen els meus peus
soc oriünd de l’ara
del ventre de la mare
i respirant l’aire d’aquí

La pols indiscriminada
és on soc habituat
i allí on em sento ben tractat
amb salut i llibertat
hi estableixo morada

Viure pendent d’una idea
no treu cap a enlloc
de l’evidencia m’he adonat
que la idea al terra em ferma
just quan canvio de lloc

Un altre espai per córrer
una nova llar, nova pàtria
mai cap cot davant banderes
ni reu d’invisibles cadenes
mai presoner de cap tros

Al Sol la llum agraeixo
i la vida de l’aigua del pou
que el camí que camino sol
tal com em van dur al món
mentre el faig el descobreixo

I allí on em porten els peus
és la direcció precisa
jo m’estimo qui m’estima
tant és com visqui la vida
sigui quin sigui el terreny

I la llengua que s’entén
no pas és feta de paraules
son calfreds a flor de pell
carícies, cops de martell
i del cor les batzegades
























4 URBÀ

Les finestres de bat a bat
les baldes ben obertes
la llum travessa el finestral
tintant de colors el terra
amb tonalitats de vitrall

El sol despinta la fusta
de la gelosia vella
cau la pell de pintura
com escates de serpent
que la pell muda

Oreig de plataners
i del cel obert de la galeria
lluu el sol del migdia
l’aire plàcid vol passeig
i tal vegada companyia

Dia feiner amb res a fer
i des del balcó una oreneta
fa espirals amb la corrent
que fent remolins l’aixeca
com una fulla seca al vent

Un quadro penja tort
en un cantó de la estança
i la llum entra de biaix
tenyint la paret blanca
d’ombres negres i contrast

El llit està per fer
i el dia propicia la mandra
balcó amunt grimpa la remor
del constant bategar somort
del trànsit de sota que passa

Un piano trastocat
puja per l’ull de l’escala
erràtiques notes ressonen
a l’amor de la llum torturada
de la claraboia del terrat
























5 DULCIFICAT

Dulcificat el mot
laxa la paraula
perduda la intenció
l’evidència, la raó
extraviada la causa

Que més podria fer jo
batejant el dia a dia
amb arpegis de melangia
de inspiració furtiva
seguint el compàs del cor

Sec a la vora del full
de fesomia blanca i buida
esperant les meves cuites
temors, amors i dubtes
per veure quin un n’escull

Per tintar-lo de sentit
amb el color del dia a dia
a cops amb un to d’alegria
d’altres de malenconia
i d’altres d’un to indefinit

Un jorn més, un poema
un sortilegi quotidià
ara que els dies s’empenyen
i la vida fuig per la carena
no han de transcórrer en va



6 FILS

Què son aquests fils que em tiben?
Què és aquesta compulsió fidel?
Quina és l’energia que m’empeny?
D’on surt tal doll de força instintiva
Que des de que obro els ulls al dia
fins que arrecerat de nit els tanco
en un món florit de mots divago
reu consentit del ritme i de la rima
Soc esclau de lletra i ferit de vers
i a tot l’hi veig la volta amagada
que en el primer esguard no es percep
Presoner del sentiment i del pes
del neguit que tot home hostatja
des que pren consciència de si mateix

Un barreig de rebel·lió i aquiescència
m’incita a escriure el que em trasbalsa
així trobo certa passatgera bonança
apilant versos ferits amb paciència
Soc només un altre home que belluga
dels molts que malden sota el sol
provo però d’esguardar amb mirada pura
destriant del batibull el què em commou
I si és commou la meva anima cansada
trobo consol esgarrapant quatre paraules
i esbargir-les com qui llença sembra al vent
Sense voler ser màrtir de cap causa
orfe de raons i reu de quimeres i miratges
de cap manera podria restar emmudit i quiet




7 FORMIGÓ

Sota la dura crosta de formigó
glateix encara viva la terra
Què hem fet? D’on ha sortit
tota aquesta escorça infecta
No passen els anys per la Terra
que dormita resguardant el foc
la força essencial del seu ventre
centre i origen d’on venim tots
Mal invent el del gris ciment
i l’asfalt que ha tenyit el món
embrutant l’esperit dels que hi som
amb el mateix sutge indecent
Aviat però la pulsió de la vida
haurà d’esborrar la humana petge
i tot rastre d’aquesta arrogància
que els homes adorem amb supèrbia
S’escardarà amb clivelles de foc
i el si ferit de la terra ofegada
caurà roent damunt de la gentada
propiciant l’adveniment d’un cicle nou
S’esberlarà la crosta pestilent del món
i ben aviat haurà de quedar coberta
de prats de gespa i boscúria verge
on hi cantarà de nou cristal·lí el rierol
Qui recordarà cuites i humanes vides
des de l’incommensurable mesura
d’aquesta bola viva de foc i d’argila
que tothom pretén sense tenir-ne cura





8 ANTONIO VEGA (in memoriam)

Antonio Vega...
Del teu doll d’ombres i poesia
n’han begut generacions senceres
avui el teu cos rebregat per la vida
s’ha deslliurat del món i ses cadenes

Enlairant-se vers un cel més blau
on trobarà repòs la teva lívida pell
atiada pels cops de la vida i el desgavell
que et propiciava la flor de la metzina

Mitjons pel terra i el llit per fer
pàtina de pols i el regust d’una noia d’ahir
el cos foradat per mil agulles de cosí
i un cor bategant amb tot el sentiment

Deu mil cançons per oblidar i per dir
tonades soterrades a l’interior de cada un
vibració amagada d’harmònics ocults
el porus xucla el so amb delit de remolí

Te’n has anat lluny del nostre costat
però sempre hi haurà algú que et recordi
quan alliberades al aire s’escoltin
les cançons del teu llegat





9 MERIGNAC

Quan escolto encara el nom de Merignac
recordo el sabor ardent del primer bes
lent, llunyà i de regust francès
en aquells tendres anys a la vora l’oceà
La arena blanca i l’estiu tot l’any esperat
estirada a la tovallola i jo al seu costat
inflamats de jovenesa, d’infinita tendresa
esgarrifances primerenques i d’aires de llibertat
L’oreig de la platja aixecava rialles d’arena
el mediterrani calmós pentinava ones dolces
i el sol agosarat l’hi enrogia l’esquena
estremint els nostres cossos cadells i exaltats
I jo volia tenir-la abraçada per sempre
i que aquell estiu no s’acabes mai

Manda rosas a Sandra a la llum dels miralls
de la disco del poble plena d’estiuejants
eren els setanta i ballàvem agafats
i les llengües dansaven durant eternitats
I la cabina banyista d’altres temps
un reialme privat de ralles verd i blau
i aquell cos solar seu deixant-se acaronar
i jo perdent-m’hi amb urgència adolescent
I ella generosa, juganera i somrient
amb gest complaent em guiava la ma
a la descoberta d’ignotes contrades
de planures de seda i d’abismes de pell
Jo volia tenir-la abraçada per sempre
i que aquell estiu no s’acabés mai




10 ENRABIAT

Enrabiat per la ineptitud
les excuses burocràtiques
les expressions antipàtiques
i la certesa del temps perdut

Cabrejat una vegada més
per les voltes i més voltes
i les indicacions poca soltes
per no solucionar res de res

Enfadat amb el sistema
indiferent amb les meves cuites
que sense aclarir-me els dubtes
arrogant em gira l’esquena

Rabiüt per la incompetència
i com una baldufa mogut
per gent que no te altra feina
que treure-se’t del damunt

Malalt per la indiferència
amb la que t’escolta qui t’atén
amb posat de: ...tu ves dient
em fan perdre la paciència

Enutjat al final d’impotència
per la inexistent empatia
i per tant manifesta apatia
de qui el matí m’ha fet perdre



11 CAMINS D’AIGUA

Jo cercava camins damunt de l’aigua
sense adonar-me’n que ella sola ja és camí
alliberada al cim de la muntanya
abocant-se com tota aigua al mar per fi

No hi ha camins fets d’aigua clara
que en el riu tot és bellugadís
i l’Oceà ha de ser la darrera morada
on cada rierol del món ha de morir

Voluntat i dèries perseguint les ones
set de respostes dels homes i dones
perdudes estones al cap i a la fi

Incertes vies per qui les vogui seguir
que la humana petge a l’acte esborren
com empassades per l’ull del remolí















12 L’OMBRA DEL TEU REBUIG

La cultura és la teva substància
en el seu àmbit bellugues molt bé
i en el llac opac de la ignorància
resplendeixes com un antic Deu
Diari sota el braç amb arrogància
mostres el teu do amb aire suficient
amunt el nas i actitud displicent
amb la gent aliena a tanta gràcia
I jo que la se, voldria aproximar-me
potser compartir una estona esparsa
tant intranscendent com un cafè
I un i altra cop sense saber el perquè
en el fons del cor noto manifestant-se
la cremor d’un rebuig que no se d’on ve

Potser si que escrius molt bé
i la teva ploma fina els mots captura
que el teu saber no coneix mesura
i no tothom pot assolir el teu nivell
Però el menyspreu que em fas saber
cada cop que ens veiem en el veïnat
t’ha de tornar abastament multiplicat
si no aquest any... doncs l’any que ve
Jo no crec ser implorant ni pretendre
cobejar la teva fama i empremta
ni procurar-te cap enuig en absolut
Que jo mai res de tu he volgut
potser tant sols una paraula tendre
que esborrés l’ombra del teu rebuig



13 LLUNY

Quan tot sembla enfonsar-se
i la vida una lluita sense solució
abocat a l’esglai del quotidià abisme
i al brogit de l’intern pessimisme
que a cau d’orella crida amb desesperació

Només cal tenir tranquil·la la ment
i no deixar-se endur per la tristesa
un cop de timó per eixir de la peresa
que adorm la consciència i el reflexa
i esguardar des d’un altre angle de visió

Recordar l’angoixa de cuites passades
i donar-se compte d’on s’han quedat
dissoltes en el llim espès del passat
en el que per fi del tot desdibuixades
han perdut tota importància i entitat

Quantes llàgrimes en va vessades
quantes vegades tement que allò era el fi
aclaparats per la incertesa del destí
o per la sensació de malastrugança
... que lluny son de l’ara i del aquí









14 NOU NEGIT


La sento davallar lentament
pels foscos camins de la nit
sense origen ni raó, silent
amb la intuïció de l’instin
pel pou del porus va caient
la llavor d’un nou neguit

Recapitulant i el cos jaient
acaronat pels llençols del llit
faig balanç del que avui he fet
just abans de quedar dormit
i una mena de desconcert
em te amb el seny eixerit

I jo no se ben bé el què és
això que em pesa dins del pit
potser avui el meu cap te
només ganes de fer-me patir
però la veritat és que no ho se
potser demà t’ho podré dir

Ara però no puc dormir
per molt que el pensament
ocupi el seu lloc per fi
entre llençols ben calent
i del món exterior protegit
esperant a la son que no bé




15 MANSOS AL REMAT

Paralitzats per la malura
elaborada amb tot detall
pels mestres de la paüra
i els artistes de l’engany

Grans fortunes si no baden
guardades sota set panys
en contes numerades
a Suïssa o a les Caiman

Farmacèutics de l’opulència
a l’aguait de la situació
ves que no sigui amb llur ciència
que ho hagin propiciat tot

Pànic als telenoticies
incrementant la confusió
virus reeixits de la brutícia
d’una asèptica cor de porcs

Rius de tinta i lletra molla
i la responsabilitat enlloc
espargint pel món la paranoia
que s’han de buidar els stocks

I nosaltres homes i dones
amb el bon criteri capat
gràcies a un munt de maniobres
per tenir-nos mansos al remat




16DEESSA

Roselles i poms de geranis
t’hauria de regalar cada jorn
perquè per allà on tu passes
brota i verdeja tot

Oliveres i figueres
s’arrapen als marges del dia
vinclant-se per on vas
per fer-te ombrívol on camines

Lluna d’estiu, la nit més clara
refulgent de plata el riu
treuen el cap les òlibes
per veure’t un instant furtiu

Valls verdes i lluminoses
amb esclats de maragda viu
de tous d’alzines i mimoses
els estels te’n han fet el llit

Deessa blanca, lívida de nit
aires de romaní i d’aigua clara
en el teu recer de pinassa
hi has bastit un jaç per mi







17 JONQUI

Jonqui company!!
... on pares?
Tant lluny, tant perdut
tant distant
n’he vist com tu ja tants
en la meva caminada
mentint, patint
per tirar endavant

Rovell a l’os
i tremolor imparable
i l’equilibri vertical
pendent d’un fil
esma vençuda
titella moguda
per un deu improbable
que amb el desfici t’ha maleït

Dent baldera
i l’os a flor de pell
pendent del desgavell
que a dins et cova
venes expectants,
pulsió exigent
mai sadollada la set
de la sang

Jonqui company
que encara t’arrossegues
malgrat que de la mort
n’ets amistançat
i del seu tacte fred
l’esgarrifança
i de l’espetec de l’os
quan és glaçat

De ben segur
que no imaginares
quan aquella agulla primera
t’esquinçà la carn
que quelcom essencial
se’t trencava per sempre
i que ja mai res més
seria com abans

Plaer a granel
la l’abast de les mans
plaer de l’abandó
que tot ho trasbalsa
aturada la vida
i el muscle laxa
i el diable corrent-te
pels torrents de la sang















18 LA NIT

La nit
estrena casa cada dia
quan el Sol s’adorm
i els gessamins son
els amos de l’aire quiet

La lluna retallada
esmola arestes
a l’esquena dels turons
la nit estrena casa
i jo la vetllo
guaitant cel amunt

D’espurnes de mercuri
el cel n’és ple
la nit estrena casa
i els estels també

El jorn cadell
aparta d’un cop
la porpra flassada de l’alba
mentre la nit
per les cantonades del somni
s’esmuny








19 FOSCA

La fosca em cou als ulls
evocant
la pèrdua de la llum
i de tot el que a la llum
atribuïm

La bombeta és
una excusa del dia
un subterfugi
per entrar silent
i trencar l’àmbit nocturn

Llum i ombra
amaguen
darrera els límits aparents
les dimensions enterrades
d’un pla més profund

La fosca sembla forta
quan implacable
em cou als ulls
però amb una minsa lluerna
fuig poruga com el fum








20 POUS

Els turons ondulants
son l’immens llit de feltre
on reposa el meu cos estès
cansat de tràfec de carrer

L’aire des d’aquí és net
nítid, clar i transparent
dona feina als núvols
per destriar el camí adient

Els ulls badats al dia
s’omplen de cel blau
pous capturant els cabals
freatics de l’univers

Quan estirat els tanco
guardo al fons de la nineta
l’eco d’aquella llum
que dolça m’envaeix

I en el taronja intern
només el silenci i la pau
embolcallen el recer
on guardo trossos de cel blau








21 NORMAL

No dec ser normal
perquè no em mouen les febres
ni les rauxes passionals
amb les que batega la ciutat

Dec estar malalt
perquè no comparteixo afeccions
ni colors, ni festivals
i tant me fan les celebracions

En deixa fred el guany
el triomf de l’equip local
la histèria col·lectiva
i l’orgull nacional

Se’m en foten els títols
les copes i els campionats
i rebutjo lleument enutjat
les competicions en general

Perseguir ser reconegut
amb d’altra gent confrontat
vol dir que a l’alegria de guanyar
hi rau la pena del vençut






22 FART
Fastiguejat dels càrrecs electes
i de les seves tèrboles arts corruptes
i de l’opacitat de les polítiques obscures
fart de les inventades malures
i dels beneficis de les farmacèutiques

Em fan fàstic les requalificacions
i les trames d’abús immobiliari
les conxorxes d’amics i partidaris
de la poca feina i dels excessius salaris
i grans sopars en grans salons

Estic fart d’estèrils reunions
d’acords i tractes “off de record”
de financeres de la usura
conxorxes dels majoristes de la sepultura
en els consells d’administració

Em posen malalt els astronòmics
salaris de buròcrates i consellers
i els desmesurats honoraris
comissions primes i percentatges
de mitjancers d’aquests temps

Em dol a l’anima la poca vergonya
de les que fan gala els governants
que omplint-se les butxaques
mentre cap a casa seva escombren
a la crisis del món van culpant

M’emprenya l’enganyosa impostura
de l’alcalde hipòcrita i fariseu
que dient que aposta per la cultura
prohibeix la que per ell no està a l’altura
fent tancar locals per tot arreu

No puc suportar la indecència
dels bisbes auto flagel·lats
sagnant fuetades de penitència
com una auto atorgada llicència
per poder seguir fent maldats

Sumptuosos actes oficials
i luxoses festes benèfiques
els avorrits esmorzars de treball
les posades de llarg, els grans balls
les causes dels efectes

M’avorreixen les tertúlies
i els manipulats debats electorals
les opaques maniobres financeres
les indecents campanyes mentideres
i els astronòmics guanys

La moralitat cara la galeria
i la doble o triple vara de mesurar
feta la llei feta la trampa
qui canta els seus mals espanta
i a missa les festes de guardar

La consciència laxa i el diner brut
que no hi ha mes cec que qui no mira
tip de la riquesa mal repartida
de la genuflexió davant de la mentida
i del qui gemega ja ha rebut


23 SET

La melangia oreja la solitud dels meus dies
amb un perfum insidiós que m’arriba d’arreu
trenco tossut amb tot allò que fins avui sabia
i immaculat bado els ulls àvid com un nen

A veure si sento el bleix d’una nova fragància quelcom que em faci vibrar com no he fet mai
ara que el meu cor te encara alguna esperança
de bategar il·lusionat tal i com solia fer-ho abans

I en el teu esguard trobo la deu perfecta
de l’aigua de vida que m’hauria de sadollar
aquesta set ingrata que la gola em te pressa

Aquella set abstracta del teu cos llunyà
i d’una carícia esparsa que em recordi l’efecte
al que el meu cos il·lús s’havia acostumat
















24 ...QUI SON?...QUE VOLEN?

...Qui son?...Que volen?... D’on venen
amb els seus rituals de sang
D’on surten els xiscles
que continuo escoltant

Les noves tribus i les velles son igual
dirimint les diferències a cops de pal
Ara vesteixen a l’ultima
moda guerrera d’enguany... com abans
l’últim arsenal
per aterrir al contrincant
fusell automàtic pràctic i elegant

Qui recorda les pells i les plomes
les llances, les porres, les fones
les dagues i destrals?

Qui cantusseja encara els antics cants?
nous sacrilegis per justificar l’averany
allò que ha de venir
el que tothom sap

També ho sabien abans
quan eren altres artefactes
els que feien davallar rius de sang

...Qui son?...Que volen?
Amb els seus nous càntics i salms
per enaltir el seu valor
i soterrar el dels estranys
Son iguals, universals, atemporals
i el tribut dels innocents
és paga amb la mateixa sang

Son rossos o caucàsics d’ulls blaus
llatins de ganivet
o enganyosos intrigants?

Que defensen els seus drets
i la seva pròpia moral
sacrificats pels seus Deus
i el seus Estats

Perverses causes per menar-nos
orbs com un ramat

Preparats per l’acció
acabem amb els desgraciats!!
... les mateixes consignes
ressonen arreu igual
a les files amigues
i a les trinxeres dels confrontats

Fan falta morts
i és precisa crueltat
i l’ofici més noble
és matar amb impunitat

Qui son?...Què volen?
Ara que ho tenia tot pagat
els maons de la casa
les teules del teulat
... tot s’ha fet pols... esmicolat

Tantes cuites , tants mals de cap
i ara a l’era s’escolta
el plor de les donzelles
i els trets dels revoltats

Els camps que foren verds
altra volta cremats
i en el camp de batalla
és barregen els ossos d’avui
amb els dels morts d’antics combats

Creix la bardissa
i passen els anys
i el combatent torna a la terra
amb els mateixos crits
i escarafalls

La crueltat passa
entre les generacions
com la llum travessa el cristall
sense deixar senyal
passant per sobre
de consideracions banals

Com la vida, la mort
o les possessions materials
cap esforç és cabdal
cap lluita és essencial
tot és part d’allò
que s’emporta el temporal
del que s’empassa el remolí
llot que deixa l’aiguat

El temps de pedra presideix
el gran acte humanal
i badalla avorrit
davant del previsible final

Les mares ploren
pels fills que no tornaran
els nois entonen enardits
encara els seus cants

Cíclica l’historia
que des de temps arcans
s’entesta a repetir
arguments i desenllaç

...Qui son?...Que volen?
Son els de sempre
i volen el mateix que abans
seguir el propi camí de progrés
deixant reguerons de sang

I quan tot s’acabi
i el món és glaci
o s’encengui sencer com la teia
sepultats per l’eluvió
en la imperceptible cinètica
de l’univers
serem sutge brut
i atrapat entre capes tectòniques

Fossars negres de substància infecta
d’estranyes propietats
que el foc i el desori
encara escampen.



25 ARA

Ara que m’escoltes net i clar
i la paraula és clara i tranquil·la
preciso la oïda llesta i receptiva
i què el sentit no és perdi lluny enllà

El meu missatge és de concòrdia
el desig de que vagi tot millor
mots amics per seguir la historia
que passa just aquí, ara en aquest lloc

Tot hauria d’anar prou a l’hora
sobretot si tenim en compte
que fins aquí on som ara hem arribat

I que segurament d’aquí una estona
estarem pendents d’un altra cosa
i aquest moment de poesia haurà passat














26LA TARDA

La tarda queia de biaix
a l’engonal del dia
feia sol i els ocells
feia estona que dormien
El cel era més blau
i l’ombra era fresca i suau
els nens jugaven amb crits i rialles
i una estranya son conqueria
el meu cos deixondit
La tarda era lleugera
i plena de matisos d’or i nata
Els núvols immòbils guaitaven
des de la seva talaia d’aire
suspesos com falcons
dibuixant lentissim
fesomies i avions
La llum s’atomitzava
i partícules d’or
queien sense gravetat
com una pluja fina
Els ulls badats
a tot el que la tarda feia possible
Els crits de la mainada
les corredisses a l’herba
i el vent passant entre les fulles
dels transparents
Queia la tarda de biaix
i passava dolça la vida
i lluny el llevant
feia dansar les capçades dels til·lers


27 QUATRE MOTS

Cauen quatre mots
com pedres al llac
dibuixant cercles
a l’aigua quieta
Cauen com pedres
llençades al buit
a l’esglai del full
que pàl·lid espera
Es creuen el cercles
i de les interseccions
floreixen els signes
i les cançons
Versos que son
cinètica d’aigua
espirals de fum
aus que s’enlairen
Cauen els mots
l’un rera l’altre
i sense saber com
anomenen albades
Escampen la nit
cerquen l’estimada
anhelen el repòs
i a algun cor atrapen
Venen del present
i al futur s’enlairen
cauen quatre mots
s’esvaeix la tarda




28 SOTERRAT

Potser un dia en un calaix
o en un enterrat bagul
algú trobarà aquests fulls
de temps fugits blanquejats
Soterrats de pols i oblit
amb regust de segle passat
els versos que avui he escrit
s’enlairaran revifats
Engrunes de pensament
empeltades de present
l’or que fa lluir els meus dies
Esculpits a cops de vida
ningú del món els recordaria
de no trobar-los casualment

Bagatges de temps aturat
escrits des de la remor quotidiana
baluernes oblidades
en llibretes del passat
Sentor de gessamins marcits
pel pas de llunes i anyades
amors, naus enfonsades
tot el que he estimat i patit
Tal vegada s’hi veurà reflectit
aquell que en el futur llegeixi
els mots que avui he escrit
I segurament per res serveixi
i que el neguit no desapareix-hi
just com ara em passa a mi



29 AMAINA
La pluja amaina caient
a la vertical de l’ànima
trencant amb lenta erosió
les arestes de la tarda
I torna a lluir el sol
amb tonalitats clares
brillen les fulles humides
a les capçades dels arbres
El vent de la mediterrània
balanceja els xiprers
que creixen asserenant
el sota bosc de pinassa
La pineda al espadat
i en el bosc la clariana
i un núvol solitari
des de dalt de tot esguarda
Àtoms de llum refulgent
del cel aclarit davallen
tenyint cada moviment
de llum daurada
L’oreneta enjogassada
la rendilla i la puput
la rabosa cua llarga
i l’esquirol menut
Tots belluguen ensems
actors de l’obra del dia
i ni una fulla és mou
si no és de manera precisa
Res és sobrer o fortuït
i passada la pluja... la calma
s’esbandeix la boira blanca
i sona el grill i el seu xerric


30 LA VIDA A L’ESPADAT

La vida a l’espadat
a un pas de l’abisme
l’electricitat fugaç
del teu somriure

M’espetega el cor
en reconec els símptomes
massa temps pesarós
massa conformisme

Tensió sota la pell
no calen les paraules
remolins de present
i una esgarrifança

El teu cos suggerint
carícies incomptables
bleix orfe de bleix
i entenedora mirada

La vida a l’espadat
el batec a flor de vena
el teu cos ha il·luminat
pel meu cos una drecera







31 ASSERTIU
Una onada estremint el mar
és just igual que un altra
i la fulla tendre d’un arbre
és confon amb les germanes
L’una és oceànic moviment
l’altre verdeja les capçades
les dues son com tot en el món
nuant diferencies i semblances
Amb els homes passa igual
un barreig d’experiències
cada un és tant especial
com especial és la diferència
Quan ens mirem el melic
només ens veiem a nosaltres
i tanquem un cercle petit
del que és difícil escapar-se
I tothom sembla l’enemic
algú del qui cal defensar-se
arreu hi imaginem perill
i la vida s’omple de basarda
Obrir el cercle i mirar el món
amb els ulls de l’altre
ens fa gaudir d’una visió
que de cap manera esperàvem
Posant-se a la pell de l’altre
se’n aprèn de la vida un niu
canvia del tot el paisatge
si el teu esperit és assertiu
Empatia és el que és precisa
en aquest món tant tronat
i no cada un en el seu forat
entre pors esmerçant la vida

32 VALOR

No hi ha ningú més decidit
que el qui no te res a perdre
tant agosarat com el que pensa
que tot està donat i beneït

Enardit amb el cor ple de força
com el cec que a la llum aspira
acostumat de tota la vida
a viure orb i reclòs a la fosca

El valor no te exacta mesura
i tot és relatiu a les maneres
a aquells camins i dreceres
a les que el viure t’acostuma

Qui ha crescut en la misèria
i colpejat per la mala fortuna
tant l’hi fa arriscar l’existència
per eixir de la fam i la malura

Res representa més valentia
que cercar una vida diferent
si la que vida que ara tens
és bona, plàcida i consentida

El valor és instintiva resposta
quan no queda més sortida
batut pels embats de la vida
l’home vençut troba la força




33 FER ESMENT

T’agrairia que no fessis esment
del to dels meus ulls quan et miren
del tremolós brunzir efervescent
que dels meus membres s’apodera

No caldria que fessis esment
perquè a ningú altra l’hi interessa
del meu rubor davant la bellesa
i del dubte que veient-te em corprèn

Voldria que no esmentessis
cap d’aquestes sensacions que tens
i que les paraules perdessin
el seu bagatge de sentiment

Voldria que davant de la gent
fessis el que se que t’agrada
però del neguit que em veus a la cara
no cal que en facis esment

No cal que facis esment
de les coses que al cor pertoquen
ni de les poderoses inèrcies que mouen
cap a tu el meu pensament







34 CAPTENIMENT

El sol fugirà avui també
de nou abans que jo
empassat per la carena
i aquesta la meva solitud
tampoc retrobarà la teva
Un altra jorn de vidre
procurarà passar sense rompre’s
com tants d’altres esmicolats
jaient als llims
de les hores mortes
La nit vindrà
a aclucar-me els ulls
com un veritable amic faria
davant la imminència
de la mort efímera del dia
Repòs trencat
i llençols fets un garbuix
la lucidesa de nit em fuig
i abans de l’oblit bec
d’un pou de bogeria
Una eternitat d’espines
i de giravolts sense direcció
encara couen velles ferides
cercant metzines
i curació
Mancances al vent
de la nit fosca
de ràbia em bull el sentiment
no tinc esma ni per la revolta
i acoto el cap amb capteniment


35 SENTITS

Si tens temps... escolta
el crit callat de la terra
que t’empara i envolta
des de la naixença

Si tens temps... observa
com el temps de pedra fuig
silenciós i tossut
amb imparable inèrcia

Si tens temps... tasta el gust
imprescindible de l’aire
que només enyores quan falta
i ets presa de l’ofec

Si tens temps... olora
tota la varietat d’essències
amb les que la terra ens regala
sense donar-nos-en compte

Si tens temps... toca
percep amb la punta dels dits
el relleu, la trama, la forma
i tots els detalls petits

Si tens temps... aprofita’l
que sense temps no hi ha sentits
que corrents passa la vida
i sense adonar-nos s’ha exhaurit



36 GOS

És el teu silenci el que m’eixorda
visc pendent dels teus moviments
i provant d’anomenar els sentiments
estripo fulls plens de lletra torta
És la teva presència esmunyedissa
la que percebo amb la cua de l’ull
però girant-me de sobte et fas fum
igual que la lluna fuig del dia
És la teva indiferència la que em puny
i fins i tot el teu rebuig preferiria
i no aquest teu mutisme sorrut
És el pes d’aquella absència maleïda
absència de mots, de retrets, de vida
el que fa aquest nostre temps tant feixuc

És la manca de tendresa el que m’enfonsa
tendresa a la que m’havia habituat
i ara tot i tenir-te al meu costat
et noto lluny, segrestada per l’ombra
I donaria tot allò que he acumulat
els guanys de saviesa i de pell dura
per retrobar en els teus ulls aquella espurna
que il·luminava la nostra dolça realitat
Digues-me que és què vols que faci
forçar la maniobra per canviar la fortuna
o esperar pacient a que desglaci
El meu sanglot surt d’una deu obscura
i tinc el cor enterc per un malefici
un gos solitari udolant a la lluna




37 BLUES

L’aire d’aquell vell blues
de cafè d’obscur aroma
seu i assaboreix-ne el gust
ara és el moment just
amarat de boires i ombres

Aquell saxo de so trist
que viu a la penombra
just a l’anima fereix
quan l’aire expandeix
fendint la llum somorta

Compàs perdut en la foscor
just per tornar a trobar-se
filigrana d’or sonor
coneguda atàvica remor
de cadència recordada

Esborrona la pell atenta
la melangia d’aquell vell blues
que em te l’anima presonera
la fusta del terra cruix
i els peus es mouen al ritme

Se sent bé si bé s’escolta
el crit d’un anima ferida
i tothom que es lleva cada dia
i l’escorça del món trepitja
com si fos pròpia ha de doldre

Arpegis d’ombra plàcida
pentinats per dits d’harmonia
circulen com aloses vives
giravoltant amb energia
en el cel fosc de l’estança

Les notes d’aquell vell blues
em tenen l’anima captiva
i aquella soterrada melodia
que sota la pell em nia
del cap no em fuig

























38 CASTELLAR

Sento l’enyor encara
tant de temps deixat enrera
el crit callat d’aquelles roques
i el frec del vent entre palmeres

L’espetec del sol en el zenc
dels amagats ruscos d’abelles
i el udolar entre bardisses
de rabiüts llevants i ponents

Filagarses de record
teranyines no oblidades
com l’onda suau dels horitzons
i el Sol damunt pastures daurades

I el capvespre lentissim del bosc
espargint el bram del cérvol
el seu cant tel·lúric i potent
a tota femella de la nit commou

Una vesprada serena
encara veig a aquell nigromant
cridant al buit amb veu ferrenya
el mateix bram dels animals

Llarga nit a la serena assegut
en un rocam de la carena
udolant al cel el trobar l’alba
que d’allí no se’n havia mogut

Pedres cisellades del castell
amb les què àrabs d’antiga saviesa
bastiren a l’espadat la fortalesa
on ara hi nien falcons i estornells

Geranis , roses i campanetes
i un perol d’aram de julivert
pengen de les obagues i estretes
emblanquinades parets dels carrers

La sentor del gessamí
i la menta que silvestre verdeja
jo sabia on era cada clot, cada pedra
d’aquell desdibuixat camí

I el mirall quiet de l’estany
reflectint núvols i estrelles
i abans com ara el plat blanc
ple de llum de lluna plena

Me’n ve al cap una d’aquelles
on el silenci era l’amo de la nit
una flauta dolça esquinçava l’aire
surant sobre la vall com un esperit

Des de la cabana de palma
atalaiada damunt del llac
un plugim diminut i estrany
abrasava la lluna amb orla blanca

Un arc de gradacions de blanc
és dibuixava a la claror nocturna
com una porta apareguda
fitant l’entrada a un món irreal
Un prodigi de la natura
quelcom que no s’ha vist mai
un arc de San Martí blanc
sortit de la claror de la lluna

I el silenci sagrat dels racons
runes d’arcana memòria
les pedres son llibres d’història
falcades en un plec del temps

Clivelles d’exacte mesura
rovellades de sentiments
atavismes que encara bullen
a la sang de les noves gents

Els prats d’antigues gestes
el cist, l’escorça i els joncs
l’olor de romaní i de ginesta
i la rocallosa espinada dels turons

I l’immòbil planejar del falcó
cavalcant els vents indiferent
sent amo des de les alçades
i del què és mou sota seu

Neix el sol en el Mediterrani
i en el seu traginar pel món
reposa en aquelles contrades
i en el Atlàntic rogenc és pon

Castellar de la Frontera enlairat
entre dracs de pedra i rouredes
a vegades garbí del desert
d’altres.... tuf de vila moderna

Flamenc ferit de gargamella
i rítmic repic a la barra del bar
cançons del nord de cervesa
i exaltades corpentes dansant

Punks, hippies i viatgers tronats
cabrers i gitanos de cavall i fuet
abrigant-se igual de la grisa
que bufa de llevant com un xiulet

Microcosmos, macrocosmos
i màgiques connotacions siderals
horitzó de prades i boscos
i el cop de martell de la realitat

Quinze anys no passen de pressa
tanta vida, tants instants
tanta flor d’energia i jovenesa
encara ara en gaudeixo els guanys
















39 QUAN

Quan és tanquen la porta i la finestra
entra a la cambra la palpebre orfe de llum
i l’anhel de claror sota la parpella cova
rera el viu taronja teló de l’ull

Quan a la muntanya és congria la tempesta
els cims glaçats es deleixen pel retruny
del primer tro colpejant el llom de la carena
i el primer llampec d’encegadora llum

Quan és refreden les pells i la peresa
és fa senyora de tot el que solíem fer junts
neix el reflexa d’esquivar l’escull
i poc a poc anar servant la escalforeta

Quant en la calma de la vida quieta
sento en el cor aquella buidor que puny
tornaria enrera per buscar la manera
d’apaivagar amb tendresa l’ànsia que bull

Quan la casa cabdal s’esquerda i enfonsa
i les parets s’arranquen del fonament profund
neix un espai nou de llum somorta
i l’antic entre runes dolçament s’esmuny








40GLOPS

Deixa que els meus dits de ploma
pentinin l’esgarrifança de la teva pell

Mira’m als ulls i comprèn
els signes sense mots en el vent
del llenguatge de les papallones

Obre els braços i espera
el meu cos que assedegat
però lent
amb inèrcia de creació
cap el teu cos s’atansi
a l’hora vençut i vencedor

Deixa que actuï la cinètica antiga
de la seducció primordial

Obra la pell i la carn sense paüra
i ballem la catàrtica dansa ritual

Fruïm de la dolça mort de la consciència
i que la laxitud del muscle
no ens impedeixi
beure glops d’eternitat








41 PEDRES, FALCONS I VENTS

Vents i fiblons del passat
records de roca viva
trencava avui amb el que ahir sabia
i retrobava el temps perdut
en un niu de pedra aturat

Falcons d’estridència cridanera
i traus de negre en la roca enlairats
de cap s’hi tiraven les aus decidides
tant tranquil que semblava
el seu vol quasi parat

En la lluita de la pedra y el temps
menyspreant la humana petge
venç sempre el temps callat
sense dir res persistent, obstinat
erosionant la pedra genuflexa

Els falcons del terral eren iguals
des de l’humanal distància
petits punts negres en el cel blau
cavalcant ponents i mestrals
quiets i dominant l’ànsia

L’home però rep els embats
del temps silent i traïdor a la cara
cada arruga és una anyada,
sols, llunes, vents i albades
dibuixades amb recs de carn



També les humanes cuites
és desdibuixen en la distància
i empassades pel vèrtex del temps
el què eren neguits i turments
és despullen de importància

Res és fixa i permanent
ni la roca més dura i feixuga
el temps esmola persistent
amb actitud indiferent
l’aresta més altiva i punxeguda























42 MOSQUES

Deixaré que les paraules
volin fins allà on soc jo
com les mosques de la fruita
al ferment de la putrefacció

Petites mosques enfeinades
absorbint de l’estantís el millor
d’on surten? vull saber jo
si fa un instant que no hi eren

O aquelles que el vent arrossega
els dies de molta calor
son milions, son gernació
fruint de la taca infecta

I les grosses virolades
d’abdomen metàl·lic glauc
tornassolats impossibles
solcant feixugues el cel blau

L’olfacte les mena a la fempta
al rovell de la descomposició
al llot de la primordial matèria
allí on va a parar tot

Mosca comú d’ala irisada
d’erràtic, i enfollit timó
el teu vol te mil parades
sense aparent intenció

T’assembles a les persones
fins allí on puc copsar jo
frisant per arribar a la merda
i remenar-la amb convicció

Mosca que mires al món
amb òptica de cent cares
que deus pensar de la gentada
que tant lenta i feixuga és mou

Rius en veure venir la ma
que ingènua vol esclafar-te
i tu fas un salt enlaire
fotent-te del gest de l’humà























43 RASTRES

Els rastres d’aquell bes
m’espurnegen encara sota la pell
i com l’orfe te enyor de mare
d’enyor se’m crema l’enteniment

Els rastres d’aquella absència
deixen un buit que esfereeix
un aire que em glaça les venes
un torb gelat que no menteix

Els rastres d’aquella joia
no se’ls endurà cap temporal
encara que quant més hi penso
més en el cor em fan mal

Els rastres d’aquell somriure
m’encenen una foguera al pit
que em revifa des que neix el dia
fins que acluco els ulls de nit











44 RESPECTA

Ni un pas enrera
ni una coma, ni un punt
per justificar com d’habitud
allò que en el cor ens batega

Ni una renuncia més
ni concessions per l’harmonia
empassant-nos cada dia
les imposicions dels demés

Ni un mot més esmerçaria
per explicar el que és evident
que no és pas difícil d’entendre
que ho entendria fins i tot un nen

Però tancats sota set panys
hi ha la dèria maleïda
les pretensions imperials
i l’exigència del qui domina

He de dir al cap i a la fi
que una llengua és per entendre’s
i benvingudes les diferències
que només la poden enriquir

Ni un pas enrera doncs
per part de qui dicta les normes
que no és una lluita de forces
si no de respecta i prou




45 MAI HE FET PLANS

Mai he fet plans
pels anys que han de venir
ni voldria desvetllar els secrets
que em reserva el destí

No t’he vist a venir
amb la teva sigilosa petge
i quan me’n he volgut adonar
tu ja eres aquí

I ara que ja se que hi ets
present en el dia a dia
acaronen els meus dits
l’aire de la teva companyia

I no en preciso cap d’altre
per alenar feliç
ponderant el que tinc ara
tinc just el que m’és precís

Mai he fet plans pel futur
i tampoc els faré ara
em deixo endur per l’encís
que cada jorn tu em regales







46MOLOCH

Rectilínia carena
cel gris fet a mida
densitat de resclosa
metàl·lica brota la rosa
a la ciutat comprimida
Calmosa plana marina
nit oberta i estrellada
en el tràfec amagada
tant que ja no la mires
ni en notes l’alenada
Pàl·lida fesomia
de setinada brillantor
entre murs presonera
fugaç el seu reflexa
entrevist als aparadors
Sutge que impregna
la pell del vianant
glauques llums de trànsit
espargint enlaire
boires inquietants
Moloch monstruosa
teranyina que arrecera
de vanitats traïdora
ensucrant juganera
als fills que golafre devora
Moloch arcana i mítica
tu que mai te’n anares
ara esperes la collita
de la sement maleïda
que fa mil segles sembrares





47 MALASTRUC

No sempre és clara la partida
i quan brama el torb glaçat
i el cel congria la tempesta
queden lluny els sols passats
i la llum de diades de festa

Si els avatars de la vida
em duen per camins estranys
no son decisions personals
si no entrebancs i ferides
les fites dels viarals

Si soc a l’ull del malastruc
i tot el que faig créixer se’m torça
inútil és l’humanal força
el cor se’t torna d’escorça
i enlloc hi trobo l’aixopluc














48 DISPERSO

Disperso dies en els camps d’enguany
els sembro com sement preuada
no se amb quins fruits em beneiran
i quin serà el guany al cap de l’anyada

Disperso mots com perdigons que fugen
i ningú sap del cert on pararan
el sentit és quelcom que se’m escapa
fins que no arribi al vers final

Ritmes, arítmies y rimes assonants
endecasilàbica presó on em tanco
contant paraules amb pulsió obsessiva
per adormir-les en el paper blanc

Esquerdo dels dies la crosta dura
i aprofundeixo en la seva blanca entranya
em bec golut els sucs que em procura
i així soc més conscient del temps que passa

Disperso sons a l’espai que els acull
com una mare acull als fills que espera
batecs, sospirs, sanglots i raneres
i la remor de la vida amb el seu batibull








49 EL VERS D’AVUI

El d’avui ha de ser el millor vers
perquè és escrit amb l’essència del dia
i tant me fan la mètrica i la rima
mentre deixi constància d’aquest temps
ple d’ombres i llums de penes i alegries

Un vers que expliqui una història sentida
que no permeti fugir el jorn indiferent
bastir amb paraules un recer de sentiments
i aixoplugar-m’hi en tant cogui la ferida
infligida per el ingrat pas silenciós del temps

El d’avui hauria de ser el millor vers
ara que, net de passats, cap al futur mira
un vers de joia per esbandir la melangia
testimoni del present que si no fugiria
endut a lloms d’un vertiginós vent

Un vers que sigui un caiat, una eina
que mostri clara la futura direcció
i que en el singlar que just ara comença
sigui la clau precisa, la busca, la lluerna
que il·lumini el mar esquerp amb precisió








50 AQUESTS VERSOS

D’esglais i calfreds
de febres inoportunes
de mirades a la lluna
en son fets aquests versos
De llampecs llunyans
de tempestes futures
de trons que retrunyen
i de la pols dels anys
D’anhels antics
i de cendres passades
de vides preteses
del temps que s’esmuny
D’aquella divina llum
que l’oblit precisa
dels plors dels somriures
i fesomies de fum
De la sang que crida
i de la pell que l’atura
de la ferida profunda
de la pell que no oblida
D’esquinçats somnis
i d’apedaçades respostes
de llums i d’ombres
i de foragitats dimonis
Aquests versos son fets
amb la sal d’una llàgrima
ja vessada mil cops
per l’amor que s’amaga



51 CONSOL

Els teus ulls ploren encara
per un amor que s’ha esvaït
per una carícia enyorada
pel perdut recer d’una mirada
i per què sents que t’han traït

Se que és molt fàcil parlar-ne
i oferir-te deu mil remeis
que és gratuïta la paraula
i tot i cercar-la assenyada
costa fer-te sortir del desgavell

No soc ningú per dar consells
però com tot en aquesta vida
cal donar perspectiva als fets
i un cop son reposats i concrets
apareixen claus que no veuries

Però amb assumptes de l’amor
quant et sembla que tot s’acaba
i que t’han esquinçat el cor
una porta sovint du a un altra
on t’espera un altra amor

Se que no poden ser consol
els raonaments que pugui fer-te
malgrat em surtin del cor
i tot i que cou la ferida oberta
el temps ho haurà de curar tot



52 BENVINGUTS

Benvingudes hores mortes
i vents erràtics
lleugeres corrents
estranyes derives
i ports enigmàtics

Benvinguda la gent
i l’olor de la festa
el vi nou, el vi vell
i el brogit, l’enrenou
i l’eixelebrada testa

Benvingudes llàgrimes
torb dels sentiments
el glaç sota la pell
la febre de l’ànsia
i el sagrat desgavell

Benvingut plor callat
que surt de l’ànima
l’embat del dolor
i la interna presó
on l’amor és tanca

Benvinguda alegria
i la lletra ferida
que si no fos per ella
que del neguit m’arrecera
de ben segur moriria



53 SEC

He acabat amb la lluita
... i ara sec

Ara sec amb possessió
d’una veritat inqüestionable
... ara sec
i els pensaments ja no s’enfilen
cel ras amunt
...i ara sec
amb el cos cansat
absorbint el repòs com un licor.

Ara sec
i m’adono que quant va començar tot
també seia
... contemplava la lluna
amb l’angunia de no saber

No m’adonava que seia, com ara
i el temps fugia d’ignorància

Però ara se que sec
i contemplo la lluna d’enguany
i ja no passen els dies com abans
sense saber.

Ara sec i no faria altra cosa
ho saben fins i tot
les pedres
de les llambordes


54 MANDRA

Avui la lletra surt mandrosa
com atrapada en el fangueig d’un toll
esgarrapant lenta l’aire que li manca
esforçant-se per arrencar el vol
Els ulls d’ombra feixuga es tanquen
i una boira se’m instal·la al front
un pes absurd a les parpelles
i un badall furtiu s’aboca al jorn
I això que avui hi ha poca feina
acostumat a anar corrents arreu
no estic fet per aquesta calma tensa
Ni a cercar mots disposant de temps
elaborant versos amb fe i paciència
esperant que prenguin vida lentament

Fins i tot s’entorpeix el pensament
i sembla costar-li concretar-se
en un bassal de vesc és troba pres
atrapat, incapaç de deslliurar-se
Una tèrbola boira fa l’aire espès
i jo sento el meu pobre cos laxa
atrafegat nedant en un marasme
on bellugar-se cada cop li costa més
És la mandra reina i senyora del dia
i malgrat tot, també està força bé
que s’agraeix una jornada tranquil·la
Que el present on passo el dia a dia
en aquest formiguer fent de formiga
la pobre mandra no sol tenir raó de ser



55 M’AGRADA

M’agrada a cops caminar sol
a la descoberta de paratges desconeguts
M’agrada sovint preparar la pell
per l’embranzida del vent
que pel camí m’empeny
M’agrada també seure
en una roca a la vorera
i deixar escolar-se el temps ...només seient
M’agrada escoltar la vida
a la fosca nocturna
tant plena de misteris i de sons
També m’agrada esperar l’alba
en un jaç de pinassa
jugant a l’amagat amb la son que em vol
I quan surt el sol daurant la carena
m’agrada omplir-me els ulls de llum
mentre en el bosc creix la jornada
M’agrada veure’t venir envoltada
de claror refulgent
com una fada de la boscúria
amb pas graciós i lent
M’agrada la vida
i l’aire que el meu pit alena
la llum del mati i la del capvespre
M’agrada el llamp i el tro de la tempesta
i el trau de blau que fan els núvols
presagiant la bonança que ve





56 EL DEUTE


Tanta lluita, tanta feina
tanta lletra sortida del cor
sempre víctimes de la historia
tergiversada pels vencedors
Tant teatre, tants poetes
tanta íntima emoció
que ve del si d’aquesta terra
petit terral on vaig néixer jo
Records de pell i capvespres
amb Montserrat al horitzó
tenores i diades de festa
i el cel net amarant-ho tot
Dolces cançons de la mare
que encara em ressonen al cor
xiuxiuejades amb tendresa
encara m’asserena el record
Alcem la veu participant
en aquella tasca incerta
que començaren fa mil anys
preservant costums i llengua
Tant de dolor en l’empresa
i tantes vides esmerçades
segles entomant ultratges
perduda, cohibida, sotmesa
Amb el passat tenim el deute
de fer créixer el que sembraren
tant d’amor, esforç i empenta
no poden ser malaguanyades



57 A L’ALTRA BANDA DEL FIL

Una onada de bonior em corre per la sang
sobreeixida a la calor roent d’aquest estiu
la teva veu entenedora n’és la clau
escoltada des de l’altra banda del fil
Matí xafogós i el cos em sento orfe
de la rosa d’un bes al trenc de l’alba
d’una mirada de llum sense paraules
i del frec d’una pell curulla de respostes
La teva dolça veu riallera i companya
no precisa d’escoltar mil arguments
ni subterfugis per endolcir el missatge
Que el missatge s’entén sense paraules
amb la comprensió que un cos en te d’un altre
igual que els ocells llegeixen en el vent

I ara un ànsia nova em te pres el cor
dolça i voluptuosa com sol ser la vida
i friso com un infant esperant el dia
que a recer del món ens abrasem tots dos
Bull el dia amb una renovada energia
plena d’auguris i albirs de benastrugança
i n’és la teva veu l’única culpable
quan a l’altra banda del fil l’he sentida
Imagino ara amb una base plausible
una gran passió al límit del impossible
que esborri la pena que se’m hostatja al cor
I amb un fil d’or fer un lligam invisible
de tardes esparses d’amor combustible
i un secret guardat en un cau d’amor



58 VERSOS

Versos que son com armes sensibles
com punyals ardents de clara raó
llampecs de llum foradant la tempesta
i la negra nit de la desil·lusió

Versos tendres com el plany d’una mare
que arribin més enllà del set oceans
travessant ones d’escuma salvatge
fins a trobar el recer d’una llar

Versos consagrats per foragitar diables
espetegant secs en el silenci obscur
fuets d’amor fendint els aires
per arribar al fons del cor més pur

Versos que son com joguines antigues
arraconades al fons d’un vell bagul
de tant jugar amb elles em sembla
que coneixen el meu si més profund

Versos fets per il·luminar la palpebre
com llànties vives d’encegadora llum
però passen els anys i res perdura
ni els versos escrits en aquests fulls









59 MARKETING

Deixaré una linea oberta
per les queixes i reclamacions
un full de recomanacions
perquè quedis ben contenta

Un plec ple de protocols
unes normes a seguir
un manual d’instruccions
perquè res et faci patir

Una oficina d’ajuda
i d’atenció al client
i perquè no et trobis perduda
unes notes ben adients

Un manual de l’usuari
i unes bones tutorials
i un munt de notes editorials
a revistes i diaris

Traducció simultània
i correccions al marge
asteriscs i notes d’autor
i fes d’errata a peu de pàgina

Pautes de comportament
i estudis de mercat
per tenir-te de mi pendent
crearé el producte adequat

Notes de premsa
i extenses clarificacions
explicant les veritables raons
d’allò que un sent i pensa

I obriré mercats nous
damunt de la teva pell
tot molt ben organitzat
per no fer cap desgavell

Que no hi ha normes i lleis
ni devolucions ni esmenes
els terminis son per sempre
i no hi ha lloc per compliments

I si no quedes contenta
malgrat el desplegament
serà perquè segurament
l’amor canvia com el vent
l’amor canvia com el temps
com el temps
















60ESMORZAR

Hi ha quelcom que he de dir
i creu-me que no és poesia
és un crit que jo llançaria
a qui el volgués escoltar

Hi ha quelcom que he de dir
malgrat que em sàpiga greu
que tinguin companys meus
uns pensaments tant mesquins

Nois, la dreta paleolítica
és la llei i l’ordre reconegut
no pot oferir cap sortida
en el món que ha sobrevingut

Ells fan la llei i la trampa
regulant l’obvi i l’evidència
que el món bellugui per inèrcia
que l’entesa no fa falta

Que al poder ja l’hi està bé
romandre com fa mil anys
i els homes seguim esclaus
dels qui tenen els diners

I per mantenir la situació
no dubten a manipular
i subtilment enverinar
des dels mitjans de comunicació

Fent diferències on no n’hi ha
creant la il·lusió de perill
i a tot aquell que és diferent
fer-lo passar per enemic

Avui a l’hora d’esmorzar
m’he tingut de posar ferm
quan he escoltat defensar
l’exclusió de qui és diferent

Per els que tenen altres pells
o costums d’altres contrades
proposaven entre rialles
les expulsions imminents

Homes dones i canalla
tots tornats al seu terral
on si no és la fam és la guerra
la que els espera al final

Jo crec que món és prou gran
i ningú te dret a jutjar
el que ha triat un altre home
mentre és comporti com cal

I en una xerrada banal
pot haver-hi la evidència
que l’educació que és dispensa
te un problema cabdal

I jo no se si és la inconsciència
o només les ganes de fer mal
però amb aquestes converses
l’esmorzar em senta fatal

61 ESPERARÉ

Esperaré... i bé que esperaré
no faig altra cosa ja fa temps...
tant de temps... massa temps

Esperaré perquè m’ho demanes
tot i que se’m revela el cos
incordiat per l’ànsia

Però esperaré impacient
i delint-me
però sense desesper

Esperaré a que és congriïn
el meu fat i el teu desig
l’oportunitat, l’espai, els astres
i esperaré la inusual
benvolença del temps

Que d’esperar també se’n aprèn
en un angle fosc de l’estança
esperant la porta obrir-se

Esperar en tant sigui viable
i no em defalleixin les ganes
assetjades per l’avorriment

Esperaré, que ja m’està bé
mentre tu m’ho demanis





RASTRES I PETGES

Pistes, trets amagats a l’herba espessa
tènues llums somortes als finestrals
espelmes enceses, senyals concretes
com el llenguatge silent dels amants

Rastres i petges, claraboies obertes
fites enterrades, visions d’altra temps
en foradats cistells recollim les sements
i seguim la traça amb les que és perden

Collim i recollim amb ànsia i avidesa
il·lusionats en fer el cabdal descobriment
desconeixent del tot allò que ens espera
i gesticulant a l’aire amb braços atents

I esperem el bes molsut de l’estimada
que du aquell regust de vida atemporal
que sempre hi fou des de la primera albada
quan el primer desig va fer el món trontollar

Rastres i petges per qui vulgui seguir-les
desconec quina serà la meta al cap de vall
son plens d’amor, d’afany i paciència
i trossos del meu cor sovint trencat

Peces perdudes dels meus mecanismes
molles de fuets, palanques i cargols
explicites raons per perseguir les pistes
tot i que temo que no ens duran enlloc

Rastres i petges a la roca gravades
el pas del temps quasi les ha esborrat
però si les mirem amb curosa mirada
t’adones que n’hi han pels quatre costats

Passen els homes i les senyals és queden
només cal l’esperit de descoberta
cada senyal és una porta entreoberta
potser la clau que fa temps que esperem

Rastres i petges per continuar el viatge
per rutes boiroses allí on ningú vol anar
tant se val l’incert lloc on ens adrecin
tot és fer el viatge , tot és viatjar
















Barcelona Agost 2009