13 COM BALLA L'OU 2010

COM BALLA L’OU








Poemes












Pere Suñé Ribera
pereplant@hotmail.com









































L’OU COM BALLA


Índex

1 Com balla l’ou
2 Tempesta interior
3 Malaguanyada
4 Cara trista
5 L’ànim de l’ignorant
6 Anestesia
7 Seny i rauxa
8 Ves a regar
9 abrasa’m fort
10 Amor gastronòmic
11 El millor regal
12 Senyora
13 Fos
14 De pou
15 Nits
16 No parlar
17 Lliri blanc
18 El dia
19 Galvana
20 Tal com raja
21 Broma cruel
22 Historia
23 Mentider
24 D’aquí i d’allí
25 Llaüts de vent
26 No em miris malament
27 Indomable
28 Sonet polit
29 Senyals
30 Reincident
31 Així voldria ser
32 Èpica
33 Mil poemes
34 Galetes
35 Enyor de nit
36 Indiferent
37 Ulleres
38 No saber
39 Silenci
40 Passa el dia
41 Qui?
42 Monjo
43 Forassenyat
44 Avui
45 Aigua
46 La vida
47 Pardal
48 Ciutat
49 Desdibuixada
50 A la butxaca
51 La veritat
52 La lluita
53 Estols
54 Retrobament
55 Musica
56 Cel clar
57 Carícia blanca
58 Caçador
59 Buidor
60 Balla l’ou









*******


1 L’OU COM BALLA

Hi ha una munió de budistes cantussejant carrer avall i la gossa de la veïna udola el seu cant cel obert amunt i quaranta mil àrabs a la tele estesos per terra de genolls resant i una colla d’hindús amb turbant és pentinen la barba a la vorera d’una carretera que no du enlloc i un animista més negre que el banús em mira la cabellera amb espant i a Deus foscos alça la pregària. Tots mirant a l’ou com balla em voleu dir qui treballa?

Un jove ortodoxa ucraïnès genuflexa davant la ma que li branda un barbut amb posat de savi saberut lluint birret i creu de quatre braços d’or de vint i un quirats i un catòlic adventista del dia setè predica a les mestresses amb el llibre a la ma des de la impunitat del replà, dues monges de creus de fusta riuen i del bracet passegen imbuïdes d’una serena pau monacal que les embolcalla Tots mirant a l’ou com balla em voleu dir qui treballa?

Un cristià afeccionat al turment passeja la seva penitència amb aire altiu, educat i reverent, predica sabent que no podrà ser conseqüent si una colla de bisbes mitrats trenquen il·lusions i infanteses rendint cultes obscurs a obscurs pecats, d’amagat i és tapen, però plou... Radicals de l’Islam preparen una traca per San Juan per volar per els aires als cap grossos, al gegant i la geganta Tots mirant a l’ou com balla em voleu dir qui treballa?

I pakistanesos críptics del Punjab fumen essències d’Orient entre oracions i una colla de cubanes de negres crineres i blanca faldilla dansen i criden i piquen de mans invocant amb rituals antillans als Deus adormits de l’Àfrica austral mentre els dominicans beuen rom i adoren l’or i la carn i amb quatre dies tenen anques d’elefant dirimint les disputes a crits i a cop de navalla
Tots mirant a l’ou com balla em voleu dir qui treballa?

Illencs d’ancians cultes que quasi han oblidat beuen l’or de les tardes d’occident acostumats a l’oci, a la becaina i a l’oblit de l’aiguardent i rabins amb tirabuixons a sales de reunions juguen a cartes amb els asos a les mans, ells remenen les cireres i tenen a l’esguard el refulgir dels diamants mentre al carrer de sota hi ha una processo devota a l’esperit Sant que del cel davalla
Tots mirant a l’ou com balla em voleu dir qui treballa?

Quaranta sis regidors de cultura s’han reunit a un restaurant l’alcalde s’ho mira amb complaença mentre omple negres bosses de brossa amb el capital, i vuitanta tres diputats fan l’enze al hemicicle i setanta sis badallen badant, pensen amb els que falten i tenen vacances fins que s’acabi l’any. N’hi ha set o vuit que ronquen a mitja tarda mostrant que son del partit de la son i la lleganya
Tots mirant a l’ou com balla em voleu dir qui treballa?

I els aspirants al càrrec, becaris del desentès, van amb els electes que fan gira venent el seu producte de vent, el cuiro de les limusines manté el seu cul calent mentre a corre cuita s’aprenen la problemàtica local de la gent. Els consellers del regne en veure el pressupost és freguen les mans com faria tot conseller d’honestedat revestit i de publica confiança amb una mitja rialla
Tots mirant a l’ou com balla em voleu dir qui treballa?

Predicadors de l’austeritat amb un Rolex al canell amb la inseguretat amenacen, en el inevitable desgavell. Tots els càrrecs mitjos de les mil conselleries que hi ha, per altres mil secretaries de pedanies, de vegueries, de districtes i de fronteres per inventar, amb sous exquisits i despatx de disseny per descabdellar becaines a cobert de qualsevol esguard, que la gent és tafanera i no calla
Tots mirant a l’ou com balla em voleu dir qui treballa?

O els banquers d’ampla somriure que amb el confort entabanen prometent felicitat domèstica i regalant la condemna més amarga, l’ofec de l’hipoteca a la gola t’escanya mentre els financers de l’opulència xerren de la fam de Món entre cullerada i cullerada en el millor restaurant amb cambrers de safata de plata i lletra bordada als tovallons. De les Caiman els hi passen les trucades
Tots mirant a l’ou com balla em voleu dir qui treballa?

I els ministres d’altres temps amb els d’enguany fan petar la xerrada amb la vida assegurada encara que visquessin cent anys premiats de paga vitalícia bé que poden mantenir-se sans. I la família col·locada perquè no és perdi la nissaga encara que surtin ganduls amb ganes podran anar tirant en el xalet de la Serra o en el que tenen vora del mar, que ells no hauran de patir per la quitxalla
Tots mirant a l’ou com balla em voleu dir qui treballa?

I els de les immobiliàries i constructores de forats on enterrar-se en vida entre vint i cinc metres quadrats que van anar a buscar altres terres per poder-hi edificar untant als mitjancers i als polítics locals a fi de profanar la sorra i fer-ne xalets adossats a la vora de la platja a ran a de mar urbanitzacions de luxe amb piscines de ronyó, ara romanen buides al mig de la devastació i ells han guanyat la batalla
Tots mirant a l’ou com balla em voleu dir qui treballa?

I el reis, prínceps i nobles i tots els seus familiars vivint entre coixins de seda, esmorzant amb xampany amb cent d’altres que els hi fan la rosca esgarrapant amb humiliació i afany. I dietes i prebendes i informacions privilegiades i comissions insultants, corrupcions, fraus, estafes i robatori organitzat sota la cúpula intocable de l’estat que amb la llei a la ma a la gent del país fa esclava
Tots mirant a l’ou com balla em voleu dir qui treballa?

I... Podria seguir parlant de comandaments de entre mig, d’especialistes de la impostura, del jeure i el no fer res que reclamen la ma dura així que tenen un xic de poder i els editors sinistres que damunt la lletra i la cultura hi posen cobdícia i usura i no dubten a sacrificar el contingut pels guanys. I els mentiders patològics i els ganduls crònics disfressats d’alliberats sindicals preparats per la baralla
Tots mirant a l’ou com balla em voleu dir qui treballa?

I un munt de legions famèliques en època de vaques grasses s’estripen les vestidures en nom d’idees caduques i acabades, hipnosi col·lectiva i depurada manipulació de les conductes amb trampes com amb els rucs i les pastanagues I sona el despertador a les sis de matinada i és desperta lentament el bell gruix de la gentada que anem sorruts i resignats cap a la feina obcecats com si fóssim sanats bous
Tots mirant a l’ou com balla em voleu dir qui treballa?
L’alè de la gent que treballa per un miserable sou
és el qui de debò la balla i a més fa ballar l’ou.

****




2 TEMPESTA INTERIOR

Temperes les hores desprès de la inquietud
i encara tens present el brogit de la tempesta t’encongeixes desbordat per la magnitud
d’aquell instant d’enfollida feresa
Tempesta interior què tot ho trasbalsa
l’estable valor, la indubtable certesa
tot s’ho endú el cabal d’aigua desfermada
que sense pietat tot ho arrossega
Com un branquilló que l’aigua sacseja
un bri de no res que remolineja
entre forces alienes i corrents infernals
Així és l’home ximple que ensopega
una i altra volta a la mateixa pedra
sense poder fugir de l’atracció del seu fat
Tempestes internes a mars impossibles
que tot i pressentint-les no pots evitar
només la bonança que saps que vindrà
et fa comprendre què res és per sempre
Creus ofegar-te en un mar maleït
d’onades que et menen a la desesperança
i tu atemorit t’aferres a la barca
i a Deus què no creus encomanes l’esperit
I passat el desfici torna la calma
i com en una marea s’enretiren les aigües
deixant d’assetjar la costa per fi
I ara tot és net com un nova alba
i el món s’ha escombrat amb força catàrtica
i ara ets en el punt d’endegar un nou camí

****





3 MALAGUANYADA

Malaguanyada tanta joia esvaïda
només concreta en el món del fum
on res s’arrela, ni perdura, ni puny
i tot s’ho emporta l’erràtica deriva

Tantes carícies perdudes a l’erm
a la plana eixorca dels propòsits
tants besos en el món dels somnis
on no hi arriba si no l’inconscient

Tantes flors que voldria donar-li
i omplir-li de pètals el cobrellit
perquè quan s’ajegui sola de nit
l’embolcallin sentors amables

Tanta alegria mudada en solitud
tanta solitud que al fi ha fet ferida
passen llunes, oportunitats... els dies
que vestits d’enyor és fan més curts

Perdut món de la meva fantasia
que amb la presència s’esvaeix
dissolt en una subtil boirina
que amb la seva llum resplendeix


****






4 CARA TRISTA

Un bleeix de vida
bufa de manera constant
beneint epílegs
amb la seva pau
Un oreig d’amor
ho amara tot plegat
malgrat desori i dissort
als que estem abocats
Una alegria serena
ens omple els ulls sovint
desprès de la llàgrima
just deixant de patir
Sempre hi ha un inici
car sigui llarg el camí
no posis cara trista
quan em vegis partir


****











5 L’ANIM DE L’IGNORANT

S’ha asclat el tronc del què sabia
i tot el coneixement que guardava ha fugit
per camps ignots difuminant-se
on s’han perdut tants poetes maleïts
Àrides dunes on només si cria l’argelaga
planures ermes on bufa el torb del malastruc
caminois polsosos i singles i marges
udols de lluna i laments de descregut
S’ha asclat el tronc del que creia saber
i ara m’enfronto a la realitat nua
al món metàl·lic dels fets consumats
i al retrobament de la ignorància perduda
I aquí assegut m’adono que tant és
que en tant soc tocat per l’alè de la ceguesa
estar privat de la percepció complerta
m’aboca a viure intens l’instant mateix
Amb tot allò que generós regala l’ara
fresc i nou reeixit de temps passats
amb la condició misteriosa del que no saps
i que només descobreixes quan passa
I des d’aquí retrobo l’ànim de l’ignorant
amb el seu feliç no saber de les coses
sense dades passades ni fets que destorben
la visió clara i la fruïció de l’instant

****





6 ANESTÈSIA

Obre’m una via central
al cabal de l’artèria de l’ànima
fes-me un by pass ben polit
o un sorgit d’allò més ben cosit
a l’estrip que se’m ha fet a la tarda

Dóna’m un xic de sedació
que no em trasbalsi aquesta ànsia
anestesia’m el desgavell de la raó
adorm aquell pregon dolor
i que no m’adoni del que passa

Fes-me una costura exquisida
una sutura intradèrmica
i amb la teva depurada tècnica
que no en quedi traç visible
i que és colgui d’oblit la ferida

Que se’m ha esquinçat el jorn
que se’m ha trencat al veure
com fugies lluny del meu mot
del meu pobre missatge d’amor
com si fugissis d’una guerra

I el meu vers vol ser de pau
però potser és de nafres obertes
d’onatges esquerps de tempestes
i del batzacs que em trontollen el cor
quan un menys se’ls espera

****

7 SENY I RAUXA

Seny demana la rauxa
quan la rauxa perd el nord
Seny exigeix el cor
quan el rebrega l’ànsia
Seny demana des de l’enyor
d’aquella perduda rauxa
Seny demana la rauxa
clamant des del record
Seny demana el cor
fent-se bocins per l’ànsia
Seny i rauxa i desamor
fan un terrible triangle
L’un vol regnar en el cor
però el cor el regna l’altra
El seny vol posar raons
raons que al cor entrebanquen
La rauxa distreu al seny
mentre al cor acompanya
Que el cor no entén de raons
ni li fan cap falta



****









8 VES A REGAR !

Massa temps perdut esperant
i mai has gosat fer cap
he ofert els meus talents i màgia
i no n’has volgut fer ni cas
He escrit cent mil paraules
i mai n’has llegida cap
desesperat de no trobar-te
t’he de dir: ves a regar !

He desafiat el seny i el fat
tractant de trobar la manera
amb l’anima nua i sincera
i n’he sortit sempre escaldat
He esperat una senyal teva
una mirada, una llum, un esclat
i m’has arraconat a la vorera
doncs t’he de dir: Ves a regar!

Jo que et voldria oferir
la meva vida, el meu llegat
em menysprees altiva
foragitant-me del teu costat
I ara que per fi aixeco el cap
adonant-me del teu rebuig
tot i que gos que lladra no fuig
t’he de dir: Ves a regar!

****






9 ABRASA’M FORT

Tu només abrasa’m fort
tanca els ulls i recorda
que jo mai t’he de deixar sola
encara que s’enfonsi el món
Tu només abrasa’m fort
deixa’t anar i confia
pren-me de la ma i vine
que junts hem de trobar el nord
Tu només abrasa’m fort
tanca els ulls i estreny-me
fins a perdre la consciència
que ensems la perdem tot dos
Tu només abrasa’m fort
com si t’hi anés la vida
que amb la mútua companyia
trobarem pau i confort
Tu només abrasa’m fort
que vull ser-te brúixola i guia
i esquivant esculls i deriva
junts haurem d’arribar a port




****




10 AMOR GASTRONÒMIC

Si en els confins imprecisos
del banquet al que em convides
no ha haver-hi ni nous ni anissos
i les ganes son esparses i minses
Si el nostre amor gastronòmic
no és deixa fruir amb la calma
tant se valen els brous, les viandes
amb les que és cuinin nostres somnis
Que per seure’s en aquesta taula
s’han de deixar les raons a banda
i degustar obert i amb delectació
I si el gust de la menja amarga
o l’ull ansiós la papil·la enganya
s’ha de gitar sense cap contemplació

Si el nostre festí d’amor carnívor
esdevé massa cuit i és resseca
potser que provem un altra dieta
amb les delicadeses que imagino
Però si el cel de la boca t’abrusen
i et fan perdre el seny i el paladar
valdria més deixar-ho estar
que no tot el què és verd és verdura
Que el nostre amor gastronòmic
refinat, nutritiu i poc calòric
és fet per tast dels millors gourmets
I si no em podem gaudir pletòrics
en un ambient distés i harmònic
més ens valdria anar a un xinès

****

11 EL MILLOR REGAL

Quan s’esfondrin el imperis
i les aliances comercials
els consorcis econòmics
i els monopolis industrials

Quan caiguin tots els partits
ofegats en els propis profits
i és faci evident el pastís
que secretament s’han cruspit

Farem pinya els descreguts
i els foragitats del paradís
els desnonats, els desvalguts
i omplirem els carrers enardits

Llavors serà l’hora companys
d’abatre l’or de sa muntura
entenent que no hi cosa segura
excepte l’encontre amb la mort

I fer del nostre temps aquí
l’autèntic do de la natura
en el què cobdícia i usura
no hi tenen cap cosa a dir

I que a la pròxima revolució
no és malbarati ni una vida
que com l’aire que és respira
s’espargeixi pel món com un do

****
12 SENYORA

S’entrena la nena
a ser desdenyosa
i no sentir pena
S’empolaina la daina
i la seva fragància
omple l’aire
S’enrojola la noia
quan te el pretendent
a la vora
Parpelleja la princesa
quan el candidat
l’interessa
S’engalana la dama
per ser l’objecte
de la mirada
S’abandona la dona
i l’amant distret
paga penyora
Fa feina la reina
a governar ferrenya
el seu regna
S’enyora la senyora
i en un mar de records
s’abandona



****





13 FÒS

Fosa a la pàl·lida flama
d’una lluna d’estrip
lluerna clara
en l’ampla de la nit
Fosa la nostàlgia
de cendroses renuncies
i amargs penediments
Esllavissada
de llet de lluna
damunt meu
Fosa és la plata
que jeu al brancatge
de l’olivera mil·lenària
testimoni callat dels segles
mentre descabdella
eloqüents silencis
I és fonen també
en un bes
la nit clara i el silenci
que res destorbi
el son polsós
dels llangardaixos



****






14 DE POU

De pou, potser de lliri
és l’ombrívola sentor
d’aquesta nit proverbial
Esclata lluny en el temps
la remor sorda de les ànsies
espeteguen records
com guspires que moren
i la terra ufanosa
m’ha fet créixer romaní
a la vora de casa
Ha crescut
a cops de nits silencioses
de solana cruel i de ventades
i ara hi és per quedar-se
De pou, de lliri o de resol
damunt la teula
de niu de ratolí
que te la llar sota la terrissa
cansada de ponents
que verdeja consentint
l’aspra carícia del rou
i de l’oreig de mil albes



****






15 NITS

Aquesta nit
milionària d’estrelles
i aquest so
implícit en el silenci
quan fins i tot
les òlibes escolten
i les bestioles
aturen el seu traginar
Encara sento
com una deu que brolla
un oreig sense moviment
flotant sota la claror
que besa la fosca
No goso a bellugar-me
per no ferir
aquest equilibri
sense contrapès
Aturat
com el verdet d’una pedra
que dona l’esquena al llevant
ara absent
Absència de vent
mentre els tomàquets
maduren en silenci
Res sobra, res falta
en aquesta nit exacte
La vida, en nits com aquesta
s’aploma en si mateixa

****

16 NO PARLAR

No parlem de mítiques lluites
ni de fogueres enceses
o d’ombrius cadafals
ni de justícies poètiques
ni d’epopeies de colossals finals
Ni de les lleis que governen
nostres corrents abismals
a les freàtiques cavernes
on neixen els pensaments
a la pau del silenci
Aquest silenci lleu
com ala de libèl·lula
... aquella soterrada cançó
que s’esbandeix a la serena
No parlem paraules
interpretem els signes
en els cabals de la nostra aigua
No parlem
deixem que parli la rosella
que envermelleix l’or de les tardes
Tinc tantes coses a dir-te
que no te’n callaria ni una
però la lluna parla tant clar
amb una veu tant pura
que... no hauríem doncs de parlar
i deixar que parlés la lluna



****


17 LLIRI BLANC

Recorreguts foscos
i estranys viaranys
m’han dut al vèrtex
d’aquest instant
i les veus que ressonaven
a tothora van callant
i deixen verge el nou espai
El futur s’obre
com un lliri blanc
i el silenci és la saba
que belluga com una lenta sang
en l’encoixinada corrent
del seu cabal
Misteris de vidre
que el temps va trencant
quiet, impassible
quasi arrogant
Tant endins l’os
del moll l’amo i l’habitant
Recorreguts estranys
viaranys foscos
és passeja el temps
displicent
pel moll dels meus ossos




****




18 EL DIA

M’enfilo a l’esquena del jorn
arrapant-m’hi com una llagosta
com si fos aquest l’últim
que en el món hi hauria
El món va transcorrent
amb el seu quotidià brogit
i jo romanc abrasat
a l’esquena xafogosa del dia
Sempre pot haver-hi un demà
però és tant distant
tant poc aprehensible
que m’he clavat al d’avui
quan m’he adonat que fugia
La tangent de la tarda m’indica
que el fi inexorable arriba
en el seu davallar
catàrtic i previsible
cap a la gola de la nit
que avui d’enyor va vestida
Tot ho haurà de colgar la fosca
tot el què sota el Sol brilla
cases, planes, caminois
tot s’haurà de fer invisible
Per això m’arrapo ben fort
a l’esquena immediata del dia



****



19 GALVANA

Potser és aquest resol
que em puny com un mall
o el vi fosc de la contrada
però la tarda cau a plom
amb canícula i galvana
que fins i tot s’alenteix
l’or fugisser de la tarda

Enguany les pluges
han estovat la terra
i d’humitat i Sol aclaparada
trenca en mil brots que s’enlairen
en una coloraina viva
que fructifica amb la força
de la sement incerta
mai per ningú sembrada

Rojos vius de roselles
i encesos grocs de pixa llits
alguna gatosa verda
fonoll tendre i romaní
i els rebrots de l’olivera
espases apuntant al Sol
mentre els borinots brunzen l’aire
amb un so dens i cadenciós

M’estiraré una estoneta
així s’hagi d’aturar el món
i ...si les mosques m’ho permeten
descabdellaré un son
****

20 TAL COM RAJA

T’escriuré, amor meu, tal com raja
l’amagada deu del meu magí
de la font que brolla desfermada
des que em desvetllo de bon matí
Tal com ho sento he d’escriure
i que el mot t’arribi net i clar
el sentit amagat, el missatge
i el que potser mai ningú et dirà
He d’obrir gàbies i forrellats
d’allí on jeuen apàtics els mots
i te’ls he d’oferir agradós a grapats
com qui sembra l’aire de llavors
Perquè aferrin a la teva falda
i creixin florint en el teu cos
i amb els dons de la teva aigua
s’obrin mil ramells de mil colors
Rams de roses i poms de violetes
lliris blancs i olorosos gessamins
que l’essència t’arribi tant endins
que les arrels del cor et remoguin
Mots escollits, botànica fina
tot per arribar fins on ets tu
embolcallar-te la vida amb poesia
que empelti l’aire perfumant l’atzur
T’escriuré, amor meu tal com raja
el meu cabal sense aturador
mots florits, fruits de la meva branca
que només volen arribar-te al cor

****


21 BROMA CRUEL

Deu ser una broma cruel
el desori que el món desgoverna
dels fets passats les conseqüències
les patim encara en el present

I el passat no era tant diferent
que també ell arrossegava
els desencerts, les errades
d’altres homes d’antics temps

I havent comès semblants errors
la humanitat d’abans i la d’ara
no m’explico com encara
caiem en els mateixos sots

I és que l’home no n’aprèn
i cicatrius passades oblida
i si descuida indolent les ferides
mai les guarirà completament



****










22 HISTORIA

No és pot deixar enrera la pròpia història
que se’t arrapa a la vida com una segona pell
no és fàcil oblidar els entrebancs i desgavells
que ens han conduït a l’eclosió de l’ara

Les arrugues de la cara i la saó de mil vents
han dibuixat el mapa viu de la nostra fesomia
fites doloroses, ensurts i també alguna alegria
han llaurat clivelles fondes solcades de temps

Tot configura la postura que adoptem davant
els embats furiosos de destí i malastrugança
i la nostra actitud en front desigs i mancances
i els onatges que renillen en el bram del temporal

A voltes voldria néixer de nou net i immaculat
amb una set proverbial de virginal coneixement
no contaminat pels prejudicis dels cops passats
ni per l’enganyosa confiança amb allò que sabem

Però a la nostra pròpia historia vivim lligats
com el peix viu pres de l’aigua que l’alimenta
com l’aire que reclama el pulmó amb exigència
fins que la mort ens dugui a pastar en altres prats

****





23 MENTIDER

No dubta a mentir pel seu profit
i a manipular amb esperit pervers
a disfressar tergiversant els fets
i a desviar la veritat del seu camí

Llengua bífida i torta intenció
que tot ho trastoca i fa miratge
posant més pa que formatge
si l’hi ha de beneficiar l’opció

Fa servir llampant somriure
i posat indefens i agradós
però entre afalacs jo no vull viure
si m’apunyalen a traïció

Potser ell no en te la culpa
que la culpa la du a la boca un gos
però si te interès i la busca
ha de girar l’esguard a l’interior

I jo que tinc paciència en escreix
i gaire bé res em fa patir
em poso nerviós, he de dir
si el què és cristal·lí és perverteix

Que prou penes hi ha en el món
i prou informacions a mitges
perquè si vol podrà contradir-la
però la veritat la sabrem tots dos

****

24 D’AQUÍ I D’ALLÍ

Cauen obliqües garbes de llum
convertint en or la tarda
Ja ha verdejat prou l’herbei
i ara s’enrosseix a cops de Sol
Tot és tant enllà d’aquest asèptic espai
de brillantor artificial
Se que allí lluny, la vida ufanosa
madura sàvia les espigues
I els camps i les llambordes
deuen ser plenes de roselles a hores d’ara
Aquí, els bussos metropolitans
escupen negres sutges amb arrogància
Soc d’aquí i d’allí i la meva consciència
és bifurca en un punt inconcret
La complexitat de l’univers
en la bífida percepció de l’instant
Viatges astrals de butxaca
en el fons d’una promesa
de paper blanc




****








25 LLAÜTS DE VENT

Em parlen els llaüts del vent
a cau d’orella amorosos
és la veu d’una pau incerta
que cova en el moll dels meus ossos

Una pau de serena essència
anunciant la fi del patiment
la tonada dels llaüts del vent
és un to interior, una presencia

I l’escolto amb tots els sentits
com en meditació profunda
i laxa el cos, una a una
les cabòries del cap van fugint

I queda un buit que no és erm
on abans s’hi criava la recança
i ara, en el cel de la tarda
sols s’escolten els llaüts del vent




****








26 NO EM MIRIS MALAMENT

No em miris malament
si faig cançons de desastres
de naufragis, de col·lapses
i dels embats de deu mil vents

Que ells son la saba pregona
que el meu mot fa reviure
per enlairar-lo una estona
i desprès deixar-lo que s’estimbi

Doncs no em miris malament
que és tot el que ens permet la vida
de la dissort fer-ne poesia
per que no és perpetuï en el temps

No em miris doncs malament
si t’han dit que soc poeta
perquè en el meu redós de lletra
hi faig volar com puc el pensament

I a voltes nostàlgia i tristesa
empelten el moll del meu vers
i jo el deixo anar a l’aire obert
tal i com ho faria un poeta

No em miris doncs malament
que un poema és un fil que lliga
inquietuds, sentiments, vida
que son els mateixos per tota la gent

****

27 INDOMABLE

I tu em vas dient indomable
mentre amb un sorneguer somrís
em poses el sopar a la taula
i jo m’assec mans i rendit
Potser solia ser indomable
en els vents d’un altre estiu
però ara em reconec captiu
pres a la teva garjola amable
Recordo encara aquells anys
en els que el destí tant era
a lloms del vent solcar la terra
i descobrir-ne els viaranys
Llavors em sentia indomable
amb els cabells lliurats al vent
amb una esgarrifança a la pell
que m’enardia salvatge
Amb l’esperit insubornable
sense fer esment del futur
cada dia un nou paisatge
singlant el món de nord a sud
I encara ara soc indomable
a les contrades del meu cap
on cap mur clou els paratges
i els horitzons amples i clars
I estic content del viatge
que fins aquí m’ha fet fer cap
deixem que s’esmunyi la tarda
mentre, de gust m’acabo el sopar

****

28 SONET POLIT

Segueix sent Estiu malgrat la nuvolada
i damunt del tou de plom hi ha un cel clar
com el capoll d’una rosa a punt d’esclatar
que per la gent encara roman amagada
Faré un sonet d’aquells que fan anyada
parlant de somnis, de l’amor, de lliris blancs
del què dels meus motius, dels meus afanys
de l’horabaixa i de l’ampla nit estelada

Obriré una porta que no és pugui tancar
i que l’aire fresc entri amb una ventada
enduent-se la pols i la remor dels viaranys
Sentir com n’és d’essencial la paraula
que ja no se la pot endú ni el temps ni l’aire
un cop fermada damunt del paper blanc

Un sonet de mètrica fina i ben trobada
que tal vegada transporti a un altra temps
en els que el món era vist amb la mirada
de l’home nu enfrontat al sol i al vent
Versos que parlin de la força de l’arrel
o dels vents que empenyen la meva barca
potser del que podria ser o del que manca
per poder viure en plenitud aquest present

No tant sols un feix d’escollides paraules
un reguitzell de mots florits que res vol dir
però un embolcall on posar les coses de l’anima
Un pensament que potser mai se t’ha acudit
un espill que et vull donar amb la meva imatge
perquè quan te’l miris t’hi vegis reflectit
****


29 SENYALS

Llegeixo designis als núvols
averanys d’un futur incert
interpreto signes en el què veig
i veus pregones em sotgen

Llegeixo en el vent el fat
i les corrents que ens hi acosten
i entreveig el sentit amagat
d’allò què l’ull de l’home no copsa

I entenc la llengua de les flors
i l’abecedari intricat dels ocells
el sentit amagat dels seus jocs
dibuixant espirals en el vent

Comprenc els udols del gossos
que foraden la fosca estelada
l’enrenou callat de les plantes
i de les bestioles dels boscos

A voltes, si estic més sensible
fins i tot comprenc a la gent
que fa servir deu mil paraules
per acabar-se desentenent

Veig camins a les estrelles
rutes que mai ningú ha singlat
i de l’univers en sento la feredat
que t’omple el cor quan hi penses

M’escolto els batecs del cor
i en conto l’accelerada cadència
quan em colpeix fins al moll de l’os
la teva adelerada presencia

També capto el teu missatge
i tu tens clar el que jo et vull dir
i tot el que voldria donar-te
doncs, que més vols tu de mi?

Dóna’m mort o dóna’m vida
però si et plau no em deixis així
amb el reflex de la teva fesomia
prometent-me el paradís

Dóna’m infern o dóna’m glòria
que em sento preparat per tot
menys per aquest miratge de joia
que és presagi de... què se jo...

Tot ho interpreto a la vida
perquè res m’agafi desprevingut
però tu em tens expectant i confús
pendent del teu somriure


****








30 REINCIDINT

Trabuco una i un altra vegada
als paranys que em prepares
i deixondit m’hi deixo caure
amb més inèrcia que ganes
Que ja començo a estar avesat
a imaginar que t’acarono
i a comprovar quan me’n adono
que acarono el buit que has deixat
Però tot i així he de confessar-me
addicte obsés del teu encís
i damnat al seu esclavatge
Que si me’n podés sortir
i no em baldés només mirar-te
no seria pas tant feliç
Que aquesta carència amarga
fa que se’m afuï la ploma
i mot a mot, gota a gota
bec consol com si fos aigua
I l’erm dels meus dies s’omple
del fum d’il·lusions imaginades
i amb una xarxa de paraules
il·lús el provo de caçar
I no és que m’agradi patir
ni torturar-me amb dissort i absència
però alguna cosa hauré de dir
El cor em puny amb violència
però li dona a tot tant de sentit
que ja no sabria viure sense

****



31 AIXÍ VOLDRIA SER

Com el més ínfim gra de sorra
a la immensitat de la platja eterna
com l’estrella més llunyana
del incommensurable univers
com l’atrevida primera gota
que inicia la terrible tempesta
així voldria ser la meva lletra
així voldria ser el meu vers

Com un bri d’herba indefinida
que sacseja indiferent el vent
com el primer plor del primer home
despertant a la vida inclement
sense una motivació especifica
només la força que l’empeny
com una lluerna a l’abisme
així voldria ser el meu vers

Molt poc important, quasi res
que valgués la pena fer-ne esment
un esglai que s’endú el vent
una llàgrima feta de sentiment
un floc de neu dins la nevada
que ho pinta tot de blanc extrem
un diamant diminut de gebrada
així voldria ser el meu vers

Però amb la folla força de l’onatge
que embulla el mar embravit
com el vi que la vida conforta
com l’abrasada d’un amic
la proclama que alena la revolta
el potencial que de l’home neix
la clau del pany que obrís la porta
així voldria ser el meu vers

Que doni assossec i concòrdia
al atribolat que per atzar el llegeix
un murmuri potser de resposta
que tothom que cerca mereix
el meu vers te mil postures
però cap d’elles et menteix
lletra de la meva veritat xopa
així voldria ser el meu vers

****



















32 ÈPICA

Escriuré odes i lloances
il·luminant l’ombra del record
la seducció del miratge
que m’omple de lletra el cor
Trenco els cadenats que fermen
tot allò que m’agradaria dir
i em llenço amb esperit invicte
a aquesta èpica conquesta
Però no s’atrapa un somriure
en un full de paper blanc
malgrat la cal·ligrafia perfecte
o la intensitat de l’afany
Escandiré el meu vers damnat
malgrat és perdi en la tenebra
ho faré perquè és la manera
de mantenir l’esperit calmat
Que sense poesia enfolliria
i seria nàufrag sense mar
assedegat i a mercè de la deriva
anant on em volgués menar
Escriuré odes i cants enardits
glossant l’èpica de la derrota
els combats de la lluita gloriosa
que m’han conduït fins aquí
I que quan per fi desapareix-hi
i ningú sàpiga res més de mi
potser l’aire d’aquests versos
també a tu et farà estremir

****

33 MIL POEMES

Com podria deixar d’escriure
mil poemes d’amor per que si
si ja només aquella absència
omple en escreix el meu buit
Encara ardències m’assetgen
a mida que s’endureix la carn
tot i el pas silent dels anys
i desenganys que la colpeixen
Els mots se’m enterboleixen
fent-los tal vegada més agres
però més revestits de veritat
madurs a cops i batzegades
Així que digues-me tu a mi
com vols que deixi d’escriure
si la minsa llum d’un somriure
és prou inspiració per mi
Com podria deixar de fer
mil poemes d’amor i esperança
si son el batec de la frisança
la veu del meu pregon deler
Mil poemes escrits amb l’oreig
d’un món de somni i fantasia
on tot és possible i permès
al recer del brogit del dia a dia
Doncs en tant visqui escriuré
mil poemes d’amor per que si
encara que no existeixi
que l’amor somiat ja és així


****


34 GALETES

Perquè t’has menjat
totes les galetes del pot?
... perquè buit me’l he trobat
com si per tu això fos un joc !
Ara no podem esmorzar
ni jo ni la meva canalla !
i si la fam ens tenalla
ja no és qüestió de mala sort
Que tu te les has menjat
com faria un poca vergonya
que no te res al cap
Com algú que no li importa
si la mainada plora
mentre s’hagi omplert el pap

Perquè tu te les has menjat
i no n’has deixat ni una
i ara aprofitem les engrunes
que queden al fons del plat
I amb les galetes no s’hi juga
que tothom vol esmorzar
i la gana és molt fumuda
si a més has de treballar
Total per comprar més galetes
que no podem estar per punyetes
i que no falti l’esmorzar
Però si tu solet te les menges
i a damunt encara em renyes
no deus estar pas bé del cap

****



35 ENYOR DE NIT

Com enyoro el silenci argentat de l’olivera
i la remor silenciosa de la nit apaivagada
que omple l’aire d’una qualitat serena
de quietud i claror d’estrella il·luminada

Com m’estimo aquella nit de gessamins
amb l’oreig pentinant els rostolls dels marges
quasi se sent créixer rera les muntanyes
l’alba que ha d’encapçalar el nou matí

I ara des d’aquesta Babilonia impura
quan tanco els ulls, com un brot despunta
un record clar que te l’arrel sota la pell

I jo em sotmeto a l’epidèrmica cura
que em transporta al si d’aquella nit obscura
on res pertorbava la calma si no el vent

****











36 INDIFERENT

Potser hauria d’importar-me
però... no, no soc capaç
de despertar en el meu cor l’interès
Damnat d’indiferència
pertanyo a l’oblit
més que a l’amor que se’m disputa
Recordo quan en somnis cercava
i la meva ma sols en el somni
havia trobat
En el mon real... tant sols aire
que al cel de la boca
deixa un regust amarg
Potser hauria d’importar-me
però... com m’ha d’interessar
aquesta tèrbola densitat
Ara gemego apàtic
les meves estrofes
persuadit de que de res servirà
I en el cel d’alumini del meu jorn
no s’hi reflecteix
ni una trista imatge
Doncs...per això mateix
no m’interesso i deixo que passi
només sense fer mal
Indiferent com un Buda
que sense estimar tot ho estima
abandonant
El silenci immòbil haurà de ser
la meva llar i la meva força
des d’aquest instant
****

37 ULLERES

Eren cavalls... les llesques pedra
que cavalcàvem muntanya avall
amb la inèrcia de la tartera
En els pendents de grava
on entre jocs sense adonar-me’n
em vaig fer gran
Hi ha pols que estimo
perquè deixa el sublimat record
de les eres de la infantesa
L’euga trepitjava l’ordi
amb un blanc corró gegant
i jo menava la quadriga del ben-hur
contra els romans
Brut de gallinassa i genoll pelat
tornava al redós de casa
abans que no es fes fosc
i patís la mare
S’havia d’anar pel camí de la sèquia
entre canyars on les granotes
és capbussaven al meu pas
Tres tristes bombetes
em feien córrer d’un pal a l’altre
en els paorosos vespres dels set anys
I el meu germà mirant la lluna
va veure un núvol blanc
i llavors vàrem saber
que hauria de du ulleres el Joan

****



38 NO SABER

I vist fins ara el que hi ha
més valdria no saber
i seguir endavant com el què
ja tot plegat tant li fa
Tirar pel dret sense mirar
i així anar passant la vida
cop a cop, dia a dia
i endevina qui t’ha tocat
Que si no t’adorms i vols
aprofundir amb el pensament
tractant de trobar les raons
del tal general desgavell
Veuràs fer volar coloms
i que la realitat te l’amaguen
rera un allau de paraules
enlairant peregrines raons
Ningú n’assumeix la culpa
ningú diu: m’he equivocat
i amb veritable honestedat
inicia una nova busca
Tothom esquiva i defuig
i que l’error el pagui un altra
pervertint el ver de la paraula
per tal de fer llei de l’abús
Doncs millor seria no saber
i continuar entomant els cops
que si l’engany és article de fe
siguem doncs cecs, muts i sords

****

39 EL SILENCI

El silenci ... quan s’espera una senyal
és un assassí de la calma
un impassible criminal
que tot ho trasbalsa

El silenci... no volgut, no desitjat
és fred, acer glaçat
que accentua la solitud
i eternitza la feredat

El silenci... de rellotge aturat
alenteix al temps rabiüt
detenint el seu decurs
i no adonant-te’n ja ha passat

El silenci... és una furtiva amant
que cercant-la et defuig
i ensenyant-te el seu rebuig
et despulla la realitat

El silenci... que jo no vull sentir
és el que fereix al mot
callant potser per no dir
allò que tens clavat al cor

El silenci... aquest silenci sorrut
que escolto al teu costat
és tant ple de malastruc
que no el vull ni regalat

****


40 PASSA EL DIA

M’aixeco lentament
pas a pas, moviment a moviment
reeixit però no immaculat
amb les despulles d’ahir
El Sol em fereix a l’ull
amb llamp que puny silent
i la pell entoma el dia
amb el porus avar de llum
Degoten les hores
mentre puja l’astre cel amunt
emparat d’atzur intens
per esguardar el món des de dalt
sols un instant
i capbussar-se tot seguit
als porpres de la carena
fent filagarses de roig encès
I de cop ja és temps de lluna
encaixonada en el balcó
és temps de silenci i de son
mentre fuig el dia com qui no vol
i empren d’esma
el camí d’un altra de nou
...I ja ha passat un jorn
i ni me’n he adonat
i igual que passa un jorn
passa un mes i passa un any
passa la vida silenciosa
fins al final

****


41 QUI?

Qui il·luminarà
el meu vers quan faltis?
quan l’espill cristal·lí del record
s’enteli amb l’opacitat del temps
sedimentant-t’hi
en el seu davallar sense aturador
que tot ho sepulta
Qui serà la musa que m’inspiri
demà, quan tu esdevinguis
als meus ulls boirosa
feta ja de filagarses
a les que m’aferraria si pogués,
i els meus dits no esgarrapessin l’aire
que fuig com els detalls
Qui farà seu en la meva lletra
el consol que llenço a l’aire
reclamant amb el bram
que s’eleva de la foguera
dels meus pensaments
esdevinguts llenya
... socs que cremen
amb un oreig de sofrença
Qui, d’entre tots serà capaç
de retrobar-se a si mateix
en l’èpica d’aquests versos
i en una comunió sense litúrgies
li quedi impresa sota la pell
la solució d’algun enigma
i potser certa esparsa pau
manllevada a la lletra
****


42 MONJO

Com un monjo extraviat
arrossegant la túnica de safrà
per la banalitat del món
a la Babilònia dels des creguts
Construint efímers temples
d’adoració i sofrença
honorant el fugaç camí entrevist
en l’esparsa lucidesa
que a voltes
regala la recerca
Inventant litúrgies, ritus
que possibilitin certa concòrdia
Potser mai hagués hagut
d’aixecar la llebre del misteri
ni fer cas de la promesa
d’una comprensió plausible
de l’esdevenir i del passar
Potser enlluernat
per la il·lusió de transcendir
més enllà del desconegut
que guarda sota set panys
gasiu el futur
Com un monjo perdut
repetint un mantra absurd
sense ni tant sols confiar
amb la utilitat de tanta salmòdia
que d’esma enlaira tossut


****

43 FORASSENYAT

Si fos assenyat defugiria
el teu embruix i influencia
allunyant-me de les mels
que regales amb l’esguard
des del recer de la distància

Perquè m’adono
del teu centre inexpugnable
i del vesc on quedo pres
de manera inevitable
quan de lluny em somrius

Si tingués seny giraria cua
vers un altra estímul
més complaent... però no
excepte els suïcides
ningú pot escollir el propi fi


****












44 AVUI

Avui ha estat de nou
amb tu en el somni
i t’ha esvaït el dia
i ara frisa per tenir-te
abans que l’aire
no s’endugui les carícies

Avui s’ha llevat
amb els ulls curulls
del teu somriure
i el dia indiferent
ha colgat aquell somni
de matèria banal
estúpida i insensible

Avui s’ha despertat
esvaint-se les boires del somni
amarat del teu encís
i encara ara
li estremeix la pell
aquell record esmunyedís





****






45 AIGUA

Cada un te la seva aigua
que flueix des de la naixença
d’una deu de vida que brolla
amb una beneïda inèrcia

Com un rierol silvestre
corrent entre joncs i flors
giravolta, va, ve i torna
saltant entre còdols i rocs

Poc a poc va aprenent
el potencial de la seva força
i tot arrossegant s’emporta
els llims del coneixement

A voltes colpeja la roca
i d’un salt en fa un gorg
on s’estanca l’aigua fosca
en el lleu món dels teixidors

I s’apaivaga la pendent
a mida que el rierol corre
davallant amb serena força
entre riberes la corrent

I continua el seu decurs
amb perpetua embranzida
cap a la plana tranquil·la
sense resclosa ni embús

I així eixampla el seu cabal
fent-se més savi d’aigua
amb la ciència dels torrents
que baixen de les muntanyes

I esdevé més ampla el giravolt
i a la terra amorós abrasa
amb una carícia llarga
feta de deu mil rierols

I cap a l’immens fa cap
tal i com fem nosaltres
esvaint-se en l’Oceà
i endegant un nou viatge

Tot és aigua al cap de vall
i tot a l’aigua retorna
goig, dissort, llum i ombra
en una maniobra primordial

En la que res s’extravia
i ni una sola gota és perd
a les mateixes lleis sotmès
que les que acata l’energia

Aigua que corre i flueix
en tant flueixi la vida
sempre cercant l’harmonia
qualsevol que sigui l’univers

****




46 LA VIDA

Sempre hi ha una llum
que empeny fora la fosca
sempre és renova la força
i l’hàlit de vida preval
I és que pugna la vida
per produir-se
malgrat l’entrebanc
Reeixida, ulla la nova branca
amb saba nova
al lentissim cabal
Brolla la sang
i cicatritza la ferida
i amb els anys
ni s’escriu el record
a la pell quasi insensible
Escorça assaonada
pels vents de la deriva
i els designis del fat
Ah!...la vida
... un pols soterrat
que a l’univers sencer
amorós amara


****







47 PARDAL

A l’ull del dia
salta un pardal
a la branca precisa
on trobarà la vida
sense cap afany
Cap error és possible
i amb un saltiró
picoteja la llavor
que ofereix el dia
Que ell res voldria
ni un cel millor
i el seu vol res atura
governat amb timó
i lleugeresa de ploma
Res del món demana
i la vida s’ofereix
generosa i galana
des del bec de la mare
nodrint-lo des que neix
Pardal ínfim
que amb el seu refilet
els matins enjoia
jo voldria ser com ell
i dringar com un cascavell
però m’ha tocat ser home



****



48 CIUTAT

Un xàfec de Sol cau a plom
al llom de la tarda
la ciutat és un gresol roent
de gent que hi malda
Atrafegat i de suor amarat
caminant sota la canícula
a la trampa de la ciutat
on hi esmerçarà la vida
Clavada a la pell la grisor
dels sutges que respira
no traspua massa alegria
sota l’aclaparadora calor
I veu passar impotent la vida
com si ell seies en un racó
espectador en una cadira
Un previsible demà boirós
i un destí probablement galdós
d’una existència anodina



****











49 DESDIBUIXADA

Quan et tinc davant
no entenc de raons
se te’m fiques tant dintre
que no hi ha fugida possible
si no és de cap al teu fons

Si em passes a la vora
no trobo la manera
de només amb l’esguard
fer-te una llaçada
i dur-te a un món apart

I si m’adono que no hi ets
un esglai em traspassa
i et cerco amb ull d’espasa
i el neguit creix si no et veig
lluny enllà... desdibuixada



****









50 A LA BUTXACA

Sempre procuro du a la butxaca
un xic de temps per deturar
un bri de calma per les tardes
una brúixola espatllada
i un caiat per caminar
una perla i una estrella
que l’objectiu em senyala
un tro petit de tempesta
i un petit calfred de febrada
un llibre de contes de vell
fet de lletres com cops de martell

Sempre procuro du a la butxaca
un acudit, una cançó, un poema
i un guarnit pastis de nata
per que quan menys m’ho esperi
esclafar-me‘l per la cara
el record d’una tarda d’or
i cançons de robis i maragdes
un esglai que arribi al cor
i una pessigolla a l’espinada
un rellotge que no camina
que cap hora és la senyalada

Sempre procuro du a la butxaca
un neguit per fer-me d’esperó
per si m’adormis la mandra
o se’m congelés el cor
una clau que obri una porta
que encara no s’ha obert mai
un mapa de les estrelles
que mostra les rutes siderals
per si aquest món cansat és trenca
i quedéssim orfes desnonats
trobar sota la volta celeste
un aixopluc, un recer i una llar

51 LA VERITAT?

Com pots mantenir encara l’esguard
amb aquesta actitud tant poca solta?
si t’has omplert la boca de mots de falsedat
donant-li al què és veritat la volta
Com pots viure en la fal·làcia
amb enganyifes, farses i tripijocs
com pots trobar a la vida algun confort
mantenint la impostura amb arrogància
Com t’ho fas per que no et caigui
la cara al terra immund de la vergonya
i mirar-me als ulls com qui s’enfronta
a l’omniscient jutge del final judici
I creu-me... m’has deixat estupefacte
amb els detalls de la interpretació
dignes del millor actor de caràcter
en aquesta nostra quotidiana funció
Però tots dos sabem sense cap dubte
malgrat la apassionada actuació
la irrebatible veritat de l’assumpte
el què de debò estava escrit en el guió
I per això m’admiro de la tècnica
i del teu innegable poder de convicció
però... la veritat, així s’hagi d’enfonsar l’escena
l’has de sentir punyint-te dins del cor
Que tu potser n’obtindràs benefici
i gaudiràs triomfal de la general ovació
però malgrat la il·lusió de l’artifici
la veritat nua... tu la saps i la se jo

****

52 LLUITA

Perquè la lluita si res cal esperar?
És, tal vegada això la felicitat?
Abdicar de la condició
d’esforçat governant del teu èter
i abandonar la il·lusió de la recerca
i esperar quiet l’esdevenir
Deixar solt el timó de la nau
i abrasar i aprendre a estimar la deriva
confiant en les inèrcies magnànimes
què regeixen els universos
Però si això és així ...on és l’ara?
i tot el desplegament de prodigis
amb que ens ofrena abundós
si l’honorem com es mereix
amb l’atenció llesta i preparada
No cal preguntar què amaguen
els turons ni la carena blava
perquè ho diu el vent des de l’eternitat
parlant amb veu serena i clara
Doncs potser lluitar des de la calma
i des del recolliment de la pregona cambra
on res d’atura l’esdevenir
i aprendre de cada instant
que com un hàlit s’escapa
Lluitem doncs
en els camps de batalla de l’ara
amb tot el coratge que és precisa
per que cap causa, ni la pròpia
ens sigui aliena o llunyana

****


53 ESTOLS

D’enllà els vidres entelats
s’albira si bé t’hi fixes
els estols d’aus que migren
cap a terres de silenci

Pertanyen a l’aire
i a l’equilibri suprem
jugant amb la corrent
amb un coneixement atàvic

Pertanyen a l’oblit
perquè és difuminen a l’horitzó
i és deixen empassar
per la carena que espera

I fugaçment... pertanyen als meus ulls
que els sotgen àvids
cercant les respostes del vent
en el llenç de la nuvolada




****








54 RETROBAMENT

Perquè ens enamorem en el somni?
I quan el Sol ens lleva impertinent
donaríem el que fos per servar el moment
a recer del jorn i els seus dimonis

Tremola la meva anima sencera quan
percebo encara filagarses de la utopia
ja amb l’esperit corrent desbocat
per les sinuoses planures del dia

I ja cap al tard amb el bagatge
d’hores actives i esparsa reflexió
encara m’estremeix aquella imatge
reverberant-me resplendent a l’interior

I quan la son arriba i els ulls acluco
provo de cridar-te amb el pensament
a veure si en els viaranys de la ment
encara que sigui somiant et retrobo


****










55 MÚSICA

De la música en puc dir
què és l’aliment intangible
que precisa tot esperit
clos dins una pell sensible
També hi ha notes en el vent
fent vibrar el fil de la carena
i melodies tant amagades
que només copsa l’oïda amatent
I vet ho aquí que jo imagino
com és va esdevenir tot
arraulits a la llum de la foguera
amb la primera flauta d’os
I els troncs cremaven vius
esperonats per la ventada
i els camins del corc xiulaven
omplint d’udols d’aire la nit
I el primer tambor d’escorça
de so somort, profund i antic
semblava tenir prou força
per enaltir ancians esperits
I en el teló de la nit primigènia
des de llavors s’ha pogut oir
el so de l’home que allibera
al cel nocturn els seus neguits
De la música en puc dir
que allí on soc m’acompanya
i si el silenci m’embolcalla
també a dins meu la puc sentir

****

56 CEL CLAR

En el cel clar
d’aquest dia exacte
on flueixen
críptiques músiques
el resol daurat
de la tarda
no apaivaga el crit
de la seva ànsia
Recorda
l’engendrament de l’ésser
que rera la pell
ara brama
abans
s’adormia de llunes
i estels d’argent
el bressolaven
Ingenu s’atansa
amb la ma blana
tremolant en el llavi
un somrís
traït pel temps
i per l’encís
que albirà una volta
de somni velada
I ara no pot
deixar-ho córrer
i a aquell miratge
que el defuig
s’hi aferra
amb orba fal·lera
seduït per la força
del seu embruix
57 CARICIA BLANCA

El silenci pacient
és on cova l’esperança
... pensava, mentre el temps
fugia rebent
Cremades les naus
d’aquell primer viatge
ara no tenia on aferrar-se
endut per la corrent
Un silenci dur
d’omissions confortables
àrid com el terra
d’aquella plana eixorca
Amb el cos balb
de traginar tant de bagatge
transcorrien els dies
vestits d’enyor i d’escorça
I en el silenci esperava
descobrir la senyal
que l’hi permetria seguir
amb el futur a l’esguard
aquell mític viatge
que plegats endegaren
temps ençà
Iniciàtica ruta
d’amor sense penyores
ni retrets, ni exigències
voluptuoses
ara només és dol
per una carícia blanca
que mai arriba
de la seva ma
****


58 CAÇADOR

Assetja l’atzarosa idea
com aquell caçador pacient
ajupit sota la bardissa
alerta al més petit moviment
S’aixequen eixams de mots
en vol desordenat i fugaç
que de la boscúria s’enlairen
com si pertanyessin a l’espai
I els mots, malgrat ser fills
de la pensa i del terral
es al terra on fan la vida
i el seu destí és el cel blau
El caçador amagat espera
a tenir una idea a l’abast
i fer una tirada perfecta
i que el mot no fugi cel enllà
Però la paraula te un volar
ple de llibertat que s’expressa
i cap caçador pot dir que és seva
tot i atrapar-la en el paper blanc
I és que el mot és mala presa
que a ningú en concret pertany
només és l’eina de l’idea
que el caçador vol caçar

****




59 BUIDOR

Estic buit, xuclat per dintre
que desprès del so ve silenci
i el dol i la por sinistre
de quedar-me buit per sempre
Estic buit i no puc omplir-me
que m’he abocat a l’amor
i m’ha deixat sec i eixorc
i jo sense amor no se viure
I en el erm que tinc al pit
no si cria ni la ràbia
ni el desig, ni la recança
desprès del xoc que he patit
Ara sento com reverbera
l’eco de qualsevol renou
que de la buidor s’eleva
i que és només buidor i prou
I pensar que abans jo era
terra fèrtil com n’hi ha
i que l’amor hi arrelava
sense haver-lo ni de regar
Buidor que em te el cor pres
...no la buidor dels budistes
si no l’amarga sensació
de perdre les ganes de viure


****








60 BALLA L’OU

Res et commou
freda com glaç
amb el goig escàs
a l’espill de l’ull
Perdut parnàs
del teu somrís
ara romans trist
i sense compàs
Caliu espars
del teu encís
ja no soc capaç
de ser feliç
Res et commou
ni del cor el crit
ni l’esgarip
del que dins et cou
I per ser veraç
ets llamp d’estiu
amb atractiu
poc i fugaç
Res et commou
faç de granit
Que no t’han dit
com balla l’ou?

Pere Suñé Ribera
Bcn. 17 / juliol /2010

****

































*